PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA, del somni igualitari al pensament únic", de Ferran Aisa (Icaria Editorial). Llibreria Alibri (Balmes, 26 de Barcelona). Dimecres, 12-12-12.
A LES 18,30 H.
28/11/12
Utopia / presentació llibre
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA, del somni igualitari al pensament únic", de Ferran Aisa (Icaria Editorial). Llibreria Alibri (Balmes, 26 de Barcelona). Dimecres, 12-12-12.
A LES 18,30 H.
27/11/12
Autogestó / Sanitat 2
EL FAR
SANITAT AUTOGESTIONADA 2) L’HOSPITAL GENERAL DE CATALUNYA I L’HOSPITAL CLÍNIC SOCIALITZATS
FERRAN AISA
Els Comitès de la barriada del Poblet van ocupar l’Hospital de Sant Pau que batejaren amb el nom d’Hospital General de Catalunya. El centre va continuar la seva feina sense personal religiós sota l’ègida de la CNT-FAI. Les ocupacions obreres eren legalitzades per decret per la pròpia Generalitat de Catalunya, d’aquesta manera el 25 de juliol de 1936 el conseller de Governació Josep Maria España, ratificava el canvi de nom de l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau pel d’Hospital General de Catalunya. Solidaridad Obrera (20-9-1936), feia un reportatge: <<Estamos conquistando en el combate contra el fascismo nuestra libertad humana, el derecho de pensar y sentir libremente sin los anatemas de la reacción. Nuestros triunfos son a costa de la sangre proletaria que regó la ciudad y que ofrece sus vidas en las avanzadas. Los que han caído en la lucha son atendidos en los hospitales de sangre por las milicias de la Cruz Roja, que velan con solicitud y cariño en las cabeceras del hermano herido. Bautismo de sangre ha purificado estas salas del antiguo Hospital de la Santa Cruz y San Pablo. Cataluña abre a sus hijos, a sus hermanos de Iberia caídos en la lucha contra el enemigo común, este nuevo Hospital General de Cataluña, que controla la Confederación Nacional del Trabajo y la Federación Anarquista Ibérica>>.
El setembre del 1936 l’Hospital General de Catalunya era dirigit per una Junta mixta presidida pel Conseller-Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, el poumista Tomàs Tussó, pels delegats de la CNT-FAI Freixas i Valcárcel, i pels delegats metges Salvador Armendares, Joan Codormí, Tomàs Pumarola i Lluís Bosch Avilés.
L’Hospital Clínic també va fer un canvi radical passant a dependre del Comitè de Control Sanitari de la Confederació Nacional del Treball. Solidaridad Obrera (27-9-1936), realitza un dels seus reportatges “Los héroes de la retaguardia”, dedicat als metges i personal sanitari del Clínic: <<Nos recibe muy amablemnente el doctor Vidal Jordana, que está al frente de los servicios médicos del Clínico. Recorrimos las dependencias de la sala y nos habló en términos encomiásticos de todo el personal que está a sus órdenes. Los pacientes pasan de la sala de urgencias a las diversas salas. Y como detalle de la buena organización que reina, nos manifiesta del doctor Vidal que se ha montado un servicio de clasificación que emite el diagnóstico de los enfermos y heridos en el momento de escalar el umbral hospitalario. Las mujeres ocupan un lugar preeminente en la lucha contra el fascismo. No podían hallarse ausentes de las cabeceras de nuestros valerosos milicianos caídos en el cumplimiento del deber. En el Hospital Clínico abundan muchachas preciosas. (...) En lugar de los rostros fruncidos de las monjas han surgido unas jovencitas retozonas y con labios de coral. Su mirada es prometedora de las más sublimes gestas. Per nuestro asombro rayó en lo inverosimil cuando nos enteramos de que entre las simpáticas enfermeras se encontraba Teresa Daniel. Nuestros lectores recordaran que en 1933 fue elegida “Miss” España. Esta gràcil muchacha, que arrancó el galardón de belleza, se ha encerrado en las paredes de un hospital y su hermosura la ha puesto al servicio de la causa del proletariado>>.
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Catalunya, núm. 143, octubre de 2012)
SANITAT AUTOGESTIONADA 2) L’HOSPITAL GENERAL DE CATALUNYA I L’HOSPITAL CLÍNIC SOCIALITZATS
FERRAN AISA
 |
| (Hospital Clínic de Barcelona socialitzat el 1936) |
El setembre del 1936 l’Hospital General de Catalunya era dirigit per una Junta mixta presidida pel Conseller-Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, el poumista Tomàs Tussó, pels delegats de la CNT-FAI Freixas i Valcárcel, i pels delegats metges Salvador Armendares, Joan Codormí, Tomàs Pumarola i Lluís Bosch Avilés.
L’Hospital Clínic també va fer un canvi radical passant a dependre del Comitè de Control Sanitari de la Confederació Nacional del Treball. Solidaridad Obrera (27-9-1936), realitza un dels seus reportatges “Los héroes de la retaguardia”, dedicat als metges i personal sanitari del Clínic: <<Nos recibe muy amablemnente el doctor Vidal Jordana, que está al frente de los servicios médicos del Clínico. Recorrimos las dependencias de la sala y nos habló en términos encomiásticos de todo el personal que está a sus órdenes. Los pacientes pasan de la sala de urgencias a las diversas salas. Y como detalle de la buena organización que reina, nos manifiesta del doctor Vidal que se ha montado un servicio de clasificación que emite el diagnóstico de los enfermos y heridos en el momento de escalar el umbral hospitalario. Las mujeres ocupan un lugar preeminente en la lucha contra el fascismo. No podían hallarse ausentes de las cabeceras de nuestros valerosos milicianos caídos en el cumplimiento del deber. En el Hospital Clínico abundan muchachas preciosas. (...) En lugar de los rostros fruncidos de las monjas han surgido unas jovencitas retozonas y con labios de coral. Su mirada es prometedora de las más sublimes gestas. Per nuestro asombro rayó en lo inverosimil cuando nos enteramos de que entre las simpáticas enfermeras se encontraba Teresa Daniel. Nuestros lectores recordaran que en 1933 fue elegida “Miss” España. Esta gràcil muchacha, que arrancó el galardón de belleza, se ha encerrado en las paredes de un hospital y su hermosura la ha puesto al servicio de la causa del proletariado>>.
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Catalunya, núm. 143, octubre de 2012)
26/11/12
Autogestió / Sanitat-1
EL FAR
Autogestió Sanitària: 1) Els Comitès de Sanitat
FERRAN AISA
Els Comitès de Salut Pública formaven part de la idea revolucionària des de la Revolució Francesa. Totes les revolucions del segle XIX havien comptat amb aquest organisme del poble. La revolució a Barcelona va fer aparèixer els comitès de sanitat que foren organitzats pels comitès de barriada durant la lluita del 19 i 20 de juliol als carrers de Barcelona, els quals van tenir continuïtat els primers mesos de la guerra. Els Comitès de Barriada doncs van ajudar a socialitzar la medicina per a tots els ciutadans sense excepcions. Però, a més, també es va crear el Comitè de Sanitat de les Milícies i, naturalment, hi havia el Departament de Sanitat de la Generalitat i la Conselleria de Sanitat de l’Ajuntament. Els comitès van aplegar tot el personal sanitari que, d’una manera autogestionària, van fer rutllar la sanitat al servei dels ciutadans. Els millors metges catalans van aportar la seva saviesa a la causa republicana com per exemple el doctor Josep Trueta, cap de l’Hospital General de Catalunya. Antonina Rodrigo, a la biografia de Trueta, escriu: <<Per a ell no constitueix cap problema greu l’allau de ferits traumatitzats per arma de foc que arriben a l’Hospital, víctimes de les lluites al carrer. L’Hospital General de Catalunya (avui Sant Pau), no era un hospital militar, ni en Trueta un metge militar. Però al gran centre hospitalari barceloní van començar a arribar ferits dels bombardeigs aeris i marítims, que eren els qui presentaven les ferides més complexes. Així que des dels seus primers moments, els seus ferits, quan abandonaven la sala d’operacions, ho feien enguixats. Dos anys abans el 1934, Trueta havia presentat una nova tècnica de les fractures obertes a la Societat Catalana de Cirurgia. (...) Josep Trueta no ignorava pas la importància que podia tenir en aquells moments conflictius l’aplicació de la seva tècnica...>> L’èxit de les seves intervencions van fer que el seu mètode fos acceptat com model per tot el sistema sanitari civil i militar en els seus diferents espais des de l’hospital de campanya fins a la rereguarda. Altres metges de gran prestigi van treballar als hospitals barcelonins, Salvador Armendares, August Pi i Sunyer, Jesús Bellido, Antoni i Joaquim Trias i Pujol i Moisès Broggi.
Els comitès de sanitat publicaven el Boletín Sanitario, on feien recomanacions higièniques, sanitàries i de salut. El mateix Ajuntament reproduïa en els seus comunicats textos d’aquest butlletí que aportava indicacions sobre malalties infeccioses, febres tifoides, vacunacions, etc. Els Comitès de Barriada van donar un gran impuls a la recuperació d’edificis religiosos o de la burgesia per reconvertir-los en hospitals de sang, sanatoris, ambulatoris o clíniques. El Comitè Revolucionari de Gràcia (zona Carolines) va ocupar l’Hotel Florida, a la muntanya del Tibidabo, per transformar-lo en Sanatori controlat per la CNT-FAI. El sanatori comptava amb la participació dels doctors Bosch i Luzena, el practicant Vicenç Ribes, així com personal sanitari, cuina i neteja. Solidaridad Obrera (26-9-1936) , ho comenta: <<Obra de esos camaradas de la barriada de Gracia (Carolinas), en haber transformado lo que fue Hotel Florida, en un espléndido sanatorio, donde los convalecientes, heridos en el campo de batalla o enfermos, son atendidos convenientemente. (...) En esta hora de trasmutaciones históricas de los valores sociales, en que impone sus designios el pueblo, el hecho de que un antro de la burguesía, que sirvió para “snob” trivial, se transforme en cosa útil y humana, es altamente moralizador y elevado. Amplios salones, salón comedor capaz para trescientas personas, un amplioso vestíbulo, habitaciones soberbiamente emplazadas, frente al mar o al monte, o dando vista a la bella perspectiva de esta fragua social y rebelde que se llama Barcelona. El enfermo, además de todas estas bellezas plásticas y de natura, encuentra la fraternidad y afecto, del camarada delegado del Comitè en el sanatorio, Pablo Serrano y sus colaboradores Antonio Paredes y Ángel Jiménez>>.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 142, setembre de 2012)
Autogestió Sanitària: 1) Els Comitès de Sanitat
FERRAN AISA
 |
| (Fotografia de militants de la CNT-FAI a l'Hospital de Sant Pau) |
Els comitès de sanitat publicaven el Boletín Sanitario, on feien recomanacions higièniques, sanitàries i de salut. El mateix Ajuntament reproduïa en els seus comunicats textos d’aquest butlletí que aportava indicacions sobre malalties infeccioses, febres tifoides, vacunacions, etc. Els Comitès de Barriada van donar un gran impuls a la recuperació d’edificis religiosos o de la burgesia per reconvertir-los en hospitals de sang, sanatoris, ambulatoris o clíniques. El Comitè Revolucionari de Gràcia (zona Carolines) va ocupar l’Hotel Florida, a la muntanya del Tibidabo, per transformar-lo en Sanatori controlat per la CNT-FAI. El sanatori comptava amb la participació dels doctors Bosch i Luzena, el practicant Vicenç Ribes, així com personal sanitari, cuina i neteja. Solidaridad Obrera (26-9-1936) , ho comenta: <<Obra de esos camaradas de la barriada de Gracia (Carolinas), en haber transformado lo que fue Hotel Florida, en un espléndido sanatorio, donde los convalecientes, heridos en el campo de batalla o enfermos, son atendidos convenientemente. (...) En esta hora de trasmutaciones históricas de los valores sociales, en que impone sus designios el pueblo, el hecho de que un antro de la burguesía, que sirvió para “snob” trivial, se transforme en cosa útil y humana, es altamente moralizador y elevado. Amplios salones, salón comedor capaz para trescientas personas, un amplioso vestíbulo, habitaciones soberbiamente emplazadas, frente al mar o al monte, o dando vista a la bella perspectiva de esta fragua social y rebelde que se llama Barcelona. El enfermo, además de todas estas bellezas plásticas y de natura, encuentra la fraternidad y afecto, del camarada delegado del Comitè en el sanatorio, Pablo Serrano y sus colaboradores Antonio Paredes y Ángel Jiménez>>.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 142, setembre de 2012)
24/11/12
Col·lectivització / Serveis Públics
EL FAR
AUTOGESTIÓ-4: LA COL·LECTIVITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS DE BARCELONA
FERRAN AISA
La col·lectivització dels serveis públics com l’electricitat, l’aigua, el gas i empreses com la CAMPSA o la FOCSA, van ser un altre capítol de la creativitat del moviment obrer barceloní. Les empreses d’aigua, gas i electricitat van ser intervingudes pels treballadors, que van ocupar les oficines i els centres principals de distribució en els primers moments de la lluita antifeixista. D’aquesta manera va quedar garantit el servei bàsic d’energia (gas, aigua i electricitat) a la ciutat (habitatges, enllumenat de carrers, hospitals, centres oficials, etc.), tots aquests serveis van quedar sota el control del Comitè d’Empresa format per CNT-UGT. Els treballadors de les diverses empreses que formaven el sector energètic (Unió Elèctrica de Catalunya S. A., “Riegos y Fuerzas del Ebro”; Catalana de Gas i Electricitat; Cooperativa de Fluid Elèctric; Societat Espanyola de Construccions Elèctriques i Societat Productora de Forces Motrius), d’acord amb les dues federacions sindicals de la CNT i la UGT, van posar en marxa la concentració industrial i van constituir el Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat. A finals d’agost de 1936 el Sindicat Únic de Luz y Fuerza de la CNT va expropiar la resta d’empreses del sector, i, aleshores, l’Agrupació col•lectivitzada agrupà, sota el control obrer, la indústria de l’aigua, el gas i l’electricitat. La Societat General d’Aigües de Barcelona i l’Empresa Concessionària d’Aigües Subterrànies del Llobregat, de la qual era propietària l’empresa Gas Lebón, van ser col•lectivitzades també pels treballadors, constituint el Sindicat Obrer d’Aigües de la CNT. El Comitè Obrer de l’empresa va unificar criteris sobre el preu de l’aigua, rebaixant-la, per tant els barcelonins van poder gaudir d’ aigua a casa amb un preu més assequible, passant de 0,70 a 1,50 pessetes que es pagava abans de la revolució, estabilitzant-se a 0,40 pessetes. L’empresa de petroli estatal CAMPSA, imprescindible per fer rutllar l’economia del país, fou col•lectivitzada pels treballadors, que van constituir un Comitè Central de Direcció, format per sis delegats de direcció i sis delegats representant les distintes Seccions de l’empresa. El Comitè, d’acord amb el Sindicat del Petroli de la CNT, va decidir expropiar les factories de Barcelona, Badalona, Manresa i Vic. Constituint a cada una un Comitè d’Administració depenent del de Barcelona. El Comitè Central de Direcció va acordar la pujada dels salaris per a tots els treballadors, així com la jornada de 6 hores diàries. El petroli ja era aleshores un producte energètic important, així que el seu control era fonamental per fer marxar l’economia col•lectivista. La guerra encara havia fet augmentar més el poder de la riquesa d’aquesta energia, doncs, els avions, els tancs, els automòbils de tota mena, els vaixells, els tractors, etc., feien servir la benzina com mitjà de propulsió. L’empresa de construcció i serveis Foment d’Obres i Construccions (FOCSA), va passar a ser controlada i dirigida pels treballadors. Aquesta empresa tenia una llarga tradició de tasques públiques realitzades a Barcelona, tant en el camp de la construcció, com el de la neteja urbana. El Comitè Obrer de Control passava comptes de la gestió de l’empresa i publicava els sous que guanyaven els consellers i directius i els comparava amb els de misèria que cobraven els treballadors, a Solidaridad Obrera (3-9-1936), ho explicaven: <<Para que el pueblo sepa quienes eran los verdaderos atracadores que operaban en la cajas del Ayuntamiento y del Estado, en complicidad de los políticos de todos los colores, daremos los nombres de los consejeros con sus correspondientes sueldos anuales...>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, nún. 140, juny de 2012)
AUTOGESTIÓ-4: LA COL·LECTIVITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS DE BARCELONA
FERRAN AISA
 |
| (El port i les tres xemeneis símbol de la Barcelona industrial) |
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, nún. 140, juny de 2012)
22/11/12
Col·lectivització transport / taxis, ferrocarrils i vaixells
EL FAR
AUTOGESTIÓ 3): SOCIALITZACIÓ DE TAXIS, FERROCARRILS I VAIXELLS
FERRAN AISA
El mateix dia 20 juliol va ser requisats pel Sindicat Únic del Transport de la CNT de gairebé tots els taxis, així com vehicles de transport i automòbils particulars, els quals van passar a ser destinats a funcions de les autoritats civils (Generalitat, Ajuntament,Milícies, Sindicats, Sanitat, Proveïment, etc). La Secció de Taxis de la CNT es va fer càrrec de constituir el Comitè de Control Obrer i de preparar els vehicles, perquè fessin les funcions habituals dels taxis a Barcelona. A mitjan d’agost la normalització ja era quasi una realitat, doncs s’autoritzà a circular taxis per Barcelona. Alguns vehicles van ser retornats als seus propietaris, sobretot si tenien una professió específica com podia ésser metge o que necessitessin el vehicle per la feina col•lectivitzada. El servei de taxis nocturn no es va normalitzar fins el 6 d’octubre de 1936, eliminant el plus que regia a partir de les 22 hores. Tramvies, autobusos, taxis circulaven posant en moviment el color roig i negre com una bandera al vent per la ciutat de Barcelona i al subsòl la carrosseria dels combois del Metro també recorrien les estacions amb els colors de la bandera cenetista. N’era el signe clar de la Revolució que estava gestant la “massa” obrera de Catalunya.
La Companyia de Ferrocarrils Catalans va ser incautada pels treballadors en els primers compassos de la revolució. Les línies que explotava aquesta companyia eren Barcelona-Manresa; Martorell-Igualada; Manresa-Olván; Olván-Guardiola; Manresa-Suria; i Bordeta a Puerto. El popular “Carrilet” que sortia de la plaça Espanya de Barcelona i seguint el curs del riu Llobregat arribava fins a la Catalunya central, era considera pels ciutadans com un tren de joguina. La col•lectivització de la companyia va quedar sota el control obrer, que va nomenar un Comitè CNT-UGT. Solidaridad Obrera (4-9-1936), fa la crònica: <<El dia 24 de julio, en Manresa, reunidas la CNT y la UGT ferroviarias, acordaron proceder a la incautación de la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes... Este acuerdo fue refendado oficialmente por el Comité Revolucionario Antifascista y el Gobierno de la Generalidad de Cataluña, haciéndose cargo de todo el pasivo, activo y material de la misma, para su explotación definitiva. Se nombró un Comité de ambas organizaciones para regentar los ferrocarriles catalanes con la intervención de un delegado de la Generalidad, que tan sólo tiene por misión examinar la labor que se hace>>.
La darrera setmana de juliol va ser col•lectivitzada la Companyia del Ferrocarril de Sarrià i Vallvidrera i les línies de tren a Sabadell, Sant Cugat i Terrassa. També van ser col•lectivitzades les indústries de navegació, tant les que feien viatges a la península i a les illes, com les que suraven els mars arran del planeta. La Companyia de navegació Transatlàntica va passar a ser dirigida pels treballadors que van constituir un Comitè de Control CNT-UGT. La companyia disposava de nou vaixells, dels quals, segons el Comitè Obrer, només eren disponibles sis, els anomenats: “Habana”, Cristóbal Colón”, “Marqués de Comillas”, “Juan Sebastián Elcano”, “Manuel Arnús” i “El Magallanes”. El personal adscrit a aquesta companyia era de 2.500 persones a tot Espanya. Els treballadors quan van ocupar les oficines van poder ser testimonis dels grans sous que dels membres del Conselle d’Administració i el seu president Joan Antoni Güell i López, <<nieto del negrero Antonio López, diu Francisco Pellicer, autor del reportatge per la Soli (13-10-1936)>>, 41.000 pessetes i 63.750 en qualitat de despeses de representació mensuals, mentre que un contramaestre cobrava 350, un fuster 285 i un mosso 200 pessetes mensuals. La Transatlàntica sota el control obrer contemplava un futur optimista que, com escrivia Pellicer: <<...tendrá días de esplendor, navegando por todos los mares, enarbolando la bandera de la Revolución, por el engrandecimiento y el bienestar del pueblo español>>.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 139, maig de 2012)
AUTOGESTIÓ 3): SOCIALITZACIÓ DE TAXIS, FERROCARRILS I VAIXELLS
FERRAN AISA
 |
| (Cartell industria socialitzada del taxi de1936) |
El mateix dia 20 juliol va ser requisats pel Sindicat Únic del Transport de la CNT de gairebé tots els taxis, així com vehicles de transport i automòbils particulars, els quals van passar a ser destinats a funcions de les autoritats civils (Generalitat, Ajuntament,Milícies, Sindicats, Sanitat, Proveïment, etc). La Secció de Taxis de la CNT es va fer càrrec de constituir el Comitè de Control Obrer i de preparar els vehicles, perquè fessin les funcions habituals dels taxis a Barcelona. A mitjan d’agost la normalització ja era quasi una realitat, doncs s’autoritzà a circular taxis per Barcelona. Alguns vehicles van ser retornats als seus propietaris, sobretot si tenien una professió específica com podia ésser metge o que necessitessin el vehicle per la feina col•lectivitzada. El servei de taxis nocturn no es va normalitzar fins el 6 d’octubre de 1936, eliminant el plus que regia a partir de les 22 hores. Tramvies, autobusos, taxis circulaven posant en moviment el color roig i negre com una bandera al vent per la ciutat de Barcelona i al subsòl la carrosseria dels combois del Metro també recorrien les estacions amb els colors de la bandera cenetista. N’era el signe clar de la Revolució que estava gestant la “massa” obrera de Catalunya.
La Companyia de Ferrocarrils Catalans va ser incautada pels treballadors en els primers compassos de la revolució. Les línies que explotava aquesta companyia eren Barcelona-Manresa; Martorell-Igualada; Manresa-Olván; Olván-Guardiola; Manresa-Suria; i Bordeta a Puerto. El popular “Carrilet” que sortia de la plaça Espanya de Barcelona i seguint el curs del riu Llobregat arribava fins a la Catalunya central, era considera pels ciutadans com un tren de joguina. La col•lectivització de la companyia va quedar sota el control obrer, que va nomenar un Comitè CNT-UGT. Solidaridad Obrera (4-9-1936), fa la crònica: <<El dia 24 de julio, en Manresa, reunidas la CNT y la UGT ferroviarias, acordaron proceder a la incautación de la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes... Este acuerdo fue refendado oficialmente por el Comité Revolucionario Antifascista y el Gobierno de la Generalidad de Cataluña, haciéndose cargo de todo el pasivo, activo y material de la misma, para su explotación definitiva. Se nombró un Comité de ambas organizaciones para regentar los ferrocarriles catalanes con la intervención de un delegado de la Generalidad, que tan sólo tiene por misión examinar la labor que se hace>>.
La darrera setmana de juliol va ser col•lectivitzada la Companyia del Ferrocarril de Sarrià i Vallvidrera i les línies de tren a Sabadell, Sant Cugat i Terrassa. També van ser col•lectivitzades les indústries de navegació, tant les que feien viatges a la península i a les illes, com les que suraven els mars arran del planeta. La Companyia de navegació Transatlàntica va passar a ser dirigida pels treballadors que van constituir un Comitè de Control CNT-UGT. La companyia disposava de nou vaixells, dels quals, segons el Comitè Obrer, només eren disponibles sis, els anomenats: “Habana”, Cristóbal Colón”, “Marqués de Comillas”, “Juan Sebastián Elcano”, “Manuel Arnús” i “El Magallanes”. El personal adscrit a aquesta companyia era de 2.500 persones a tot Espanya. Els treballadors quan van ocupar les oficines van poder ser testimonis dels grans sous que dels membres del Conselle d’Administració i el seu president Joan Antoni Güell i López, <<nieto del negrero Antonio López, diu Francisco Pellicer, autor del reportatge per la Soli (13-10-1936)>>, 41.000 pessetes i 63.750 en qualitat de despeses de representació mensuals, mentre que un contramaestre cobrava 350, un fuster 285 i un mosso 200 pessetes mensuals. La Transatlàntica sota el control obrer contemplava un futur optimista que, com escrivia Pellicer: <<...tendrá días de esplendor, navegando por todos los mares, enarbolando la bandera de la Revolución, por el engrandecimiento y el bienestar del pueblo español>>.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 139, maig de 2012)
20/11/12
Somni utòpic / Ferran Aisa
 |
| (Thomas More, Londres, 1478-1535) |
EL SOMNI UTÒPIC
FERRAN AISA
La paraula utopia va ser usada per primera vegada per Thomas More, l’any 1516, quan va publicar el seu llibre Utopia. L’origen grec de la paraula (oú “no” i tópos “lloc”), que significa “enlloc”, indica un espai imaginari o inexistent a la realitat, però que l’ésser humà somia o imagina, un espai que podria estar situat en un altre temps del futur o ara mateix.
 |
| (L'Illa d'Utopia) |
L’ésser humà ha intentat, des del començament de la civilització, construir una societat que representés l’estat més perfecte possible per a la seva vida. Però la idea de construir aquest altre món ha xocat sempre amb les regles establertes per la societat conservadora dels privilegis i dominant de la vida. És a dir els defensors dels “valors” a reformar ja siguin de tipus religiós, polític, econòmic, cultural o social. Les utopies són mites frugals que cerquen l’Edat d’Or, els Camps Elisis, l’Atlàntida, el Dorado, el Paradís terrenal... La utopia, així plantejada, és el somni dels homes i les dones que pretenen construir a la terra allò que no existeix enlloc, però que, tal vegada, és possible fer realitat. Quan més aprofundim en la civilització més ens allunyem de la societat perfecta, doncs, no és pot confondre la idea de progrés amb la idea d'utopia, tot el contrari, el progrés és la no realització de les utopies.
El progrés entès com creixement, només porta la felicitat a uns quants, la majoria continua essent “esclava” al servei del sistema jeràrquic i autoritari. La utopia social en canvi vol fer taula rasa d’aquest sistema i construir damunt de les seves runes una societat basada en l’igualitarisme, la llibertat i la solidaritat humana. El somni humà i el pensament lliure es donen la mà per caminar per a fer possible la quimera onírica de dissenyar un altre món possible. El món possible, però, no és més que un raig de llum a la imaginació dels homes i les dones que senten la utopia en els seus cors. Els somnis igualitaris i les utopies formen part de l’ànima humana des de l’antiguitat que caminen vers l’horitzó a la recerca de la felicitat.
L’home i la dona del segle XXI cerquen les mateixes o semblants coses que els seus avantpassats? La societat actual està marcada encara per la mentalitat de l’esclau i de l’amo, encara que ara l’amo no se sàpiga bé on és, i que l’esclau fins i tot es pensi que és lliure. L’esclau és esclau fins que deixa de ser-ho i l’amo només és un producte de l’esclau, sense esclaus no hi ha amos. La gran ideologia utòpica és aquella que vol redimir a l’amo i a l’esclau. El somni utòpic ha de trencar els paràmetres dels mites que justifiquen l'esclavitud de l’ésser humà, els murs absurds de la societat en què vivim.
Contra el pes real del món absurd només ens queda la submissió o la rebel·lió, és a dir, hom pot escollir entre ésser un esclau feliç o infeliç (tant se val) o rebel·lar-se contra el destí imposat pel sistema autoritari. La utopia, doncs, és una rebel·lió contra la submissió de l’ésser humà a viure resignat dins de l’absurd que l’encadena, el subjuga i el mata.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 341, 9 de juliol de 2002)
12/11/12
Utopia / llibre
Nou llibre de Ferran Aisa
Autor: Ferran Aisa
Títol: UTOPIA
Del somni igualitari al pensament únic
Editor: Icaria Editorial (Barcelona, 2012)
Pàgines: 294
Preu: 23,5 euros
Sinopsi
Ferran Aisa fa un recorregut per la història del pensament utòpic a través d’aquest assaig sobre la Utopia. I ho fa resseguint el pensament filosòfic des de l’antiguitat fins els nostres dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi permanent que viu la societat actual. L’autor es pregunta: -Quina és la utopia del nostre temps? Què hem de fer per construir una nova societat en què tots els éssers humans visquin en harmonia antre si i amb la natura? Aquest assaig és una bona eina per cercar la resposta ales preguntes. I també ho és per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s’han desenvolupat al llarg de la història de humanitat. Aisa recórrer les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l’antiguitat com de l’edat mitjana (Plató, Epicur, San Agustí, More, Campanella...). Tots ells constructors d’idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I s’endinsa en el mite del Dorado i de la terra de Xauxa, que obre portes a la imaginació humana amb quimeres, faules i somnis. I ho fa resseguint la literatura visionària d’autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau. I s’immergeix en el món del socialisme utòpic i descriu les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzat per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola. Finalment analitza el món del pensament únic i de la “utopia” neoliberal i l’esclat del moviment dels indignats del 15-M.
(Barcelona, novembre de 2012)
 |
| (Coberta llibre Ferran Aisa, Utopia) |
Autor: Ferran Aisa
Títol: UTOPIA
Del somni igualitari al pensament únic
Editor: Icaria Editorial (Barcelona, 2012)
Pàgines: 294
Preu: 23,5 euros
Sinopsi
Ferran Aisa fa un recorregut per la història del pensament utòpic a través d’aquest assaig sobre la Utopia. I ho fa resseguint el pensament filosòfic des de l’antiguitat fins els nostres dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi permanent que viu la societat actual. L’autor es pregunta: -Quina és la utopia del nostre temps? Què hem de fer per construir una nova societat en què tots els éssers humans visquin en harmonia antre si i amb la natura? Aquest assaig és una bona eina per cercar la resposta ales preguntes. I també ho és per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s’han desenvolupat al llarg de la història de humanitat. Aisa recórrer les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l’antiguitat com de l’edat mitjana (Plató, Epicur, San Agustí, More, Campanella...). Tots ells constructors d’idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I s’endinsa en el mite del Dorado i de la terra de Xauxa, que obre portes a la imaginació humana amb quimeres, faules i somnis. I ho fa resseguint la literatura visionària d’autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau. I s’immergeix en el món del socialisme utòpic i descriu les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzat per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola. Finalment analitza el món del pensament únic i de la “utopia” neoliberal i l’esclat del moviment dels indignats del 15-M.
(Barcelona, novembre de 2012)
Fènix / Eric Bertran
A propòsit de la pel·lícula "Fènix 1123" de Joel Joan i Sergi Lara, publico la ressenya que vaig fer del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix (Proa, 2006), al diari Avui.
L’EXÈRCIT DEL FÈNIX
Ferran Aisa
Víctor Alexandre, en el pròleg del llibre Èric i l’Exèrcit del Fènx, acusat de voler viure en català (Proa, 2006), manifesta que el jove Èric Bertran és testimoni d’una anormalitat. No tan sols anormalitat lingüística sinó també política, doncs l’Èric, només amb catorze anys, ha estat culpable de catalanitat.
L’autor narra en primera persona els fets i les conseqüències de la seva demanda a diverses empreses comercials, perquè retolessin els seus productes en català. L’absurd es va fer present una nit de desembre de l’any 2004 quan van irrompre a casa seva vint guàrdies civils armats buscant el cap del temible Exèrcit del Fènix, nom sortit de les aventures de Harry Potter. Si els serveis d’informació els hi hagués encarregat la missió a Mortadelo i Filemón ho haguessin fet, sens dubte, molt millor. El grup “terrorista” que pretenien desarticular només era a la ment del dissenyador d’aquella operació. Però el jove Éric no podia ésser innocent del tot, doncs a la seva habitació hi havia una senyera estelada...
Èric amb una gran frescor va explicant els detalls d’aquella nit que els guàrdies civils l'hi van confiscar els ordinadors d’ell i del seu germà. L’error va continuar en un judici a Madrid que és descrit pel jove autor amb tot detall. L’Èric descriu també el suport solidari que va rebre de molta gent d’arreu de Catalunya i que va representar la seva pedra filosofal en el judici a l’Audiència de Madrid. Víctor Alexandre acaba dient en el seu pròleg: <<Llegint el drama personal que li va tocar viure no descobrireu tan sols un ésser humà amb una integritat moral extraordinària, també trobareu valors com l’ètica, la lleialtat o la perseverància>>.
En definitiva es tracta de ser coherents amb nosaltres mateixos en la defensa de les llibertats i els mots del nostre poble. Aquesta ha estat l’aportació d’aquest nen, ara ja de quinze anys, integrant de l’Exèrcit del Fènix, un exèrcit fantasme (sortit de la seva imaginació) en la defensa de la llengua del seu país.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 26 d’abril de 2006)
L’EXÈRCIT DEL FÈNIX
Ferran Aisa
 |
| (Coberta del llibre d'Èric Bertran) |
Víctor Alexandre, en el pròleg del llibre Èric i l’Exèrcit del Fènx, acusat de voler viure en català (Proa, 2006), manifesta que el jove Èric Bertran és testimoni d’una anormalitat. No tan sols anormalitat lingüística sinó també política, doncs l’Èric, només amb catorze anys, ha estat culpable de catalanitat.
L’autor narra en primera persona els fets i les conseqüències de la seva demanda a diverses empreses comercials, perquè retolessin els seus productes en català. L’absurd es va fer present una nit de desembre de l’any 2004 quan van irrompre a casa seva vint guàrdies civils armats buscant el cap del temible Exèrcit del Fènix, nom sortit de les aventures de Harry Potter. Si els serveis d’informació els hi hagués encarregat la missió a Mortadelo i Filemón ho haguessin fet, sens dubte, molt millor. El grup “terrorista” que pretenien desarticular només era a la ment del dissenyador d’aquella operació. Però el jove Éric no podia ésser innocent del tot, doncs a la seva habitació hi havia una senyera estelada...
Èric amb una gran frescor va explicant els detalls d’aquella nit que els guàrdies civils l'hi van confiscar els ordinadors d’ell i del seu germà. L’error va continuar en un judici a Madrid que és descrit pel jove autor amb tot detall. L’Èric descriu també el suport solidari que va rebre de molta gent d’arreu de Catalunya i que va representar la seva pedra filosofal en el judici a l’Audiència de Madrid. Víctor Alexandre acaba dient en el seu pròleg: <<Llegint el drama personal que li va tocar viure no descobrireu tan sols un ésser humà amb una integritat moral extraordinària, també trobareu valors com l’ètica, la lleialtat o la perseverància>>.
En definitiva es tracta de ser coherents amb nosaltres mateixos en la defensa de les llibertats i els mots del nostre poble. Aquesta ha estat l’aportació d’aquest nen, ara ja de quinze anys, integrant de l’Exèrcit del Fènix, un exèrcit fantasme (sortit de la seva imaginació) en la defensa de la llengua del seu país.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 26 d’abril de 2006)
11/11/12
Joan Salvat-Papasseit / TV de Sant Cugat
PRESENTACIÓ LLIBRE JOAN SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924 DE FERRAN AISA I MEI VIDAL, AL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS, ORGANITZAT PER ÒMNIUM CULTURAL EL 5 D'ABRIL DE 2011, Televisió de Sant Cugat del Vallès.
Recital poètic Ferran Aisa / Parc del Montseny
Recital poètic als Parcs Naturals de Barcelona, Masia Mariona de Mosqueroles (Fogars de Montclús-Montseny). Amb Maria Cabrera i la Coral de la Diputació de Barcelona. Gabat en video per Esther Xargall i penjat a Youtube: Ferran Aisa recita Ferran Aisa. (24 de juliol de 2010).
8/11/12
Col·lectivització Transport / Metro Barcelona 1936
EL FAR
AUTOGESTIÓ 2): SOCIALITZACIÓ DE LES DUES LÍNIES DEL METRO DE BARCELONA
FERRAN AISA
El 22 de juliol de 1936 els treballadors del Metro van ocupar de la direcció de l’empresa, situada a la Ronda Universitat, 31 i, després d’efectuar una assemblea van decidir confiscar les línies del Metro de Barcelona per posar-lo al servei del poble.
Només feia un dia que s’havia acabat la batalla al carrer amb el triomf popular sobre els militars feixistes. Els treballadors del Metro d’acord amb el Sindicat Únic del Transport de la CNT, el dia 24 posaven en circulació els trens a les sis de la matinada, sota l’ègida de l’autogestió. Els treballadors van fer-se càrrec de la direcció de l’empresa constituint un Comitè tècnic-administratiu de control format per nou delegats que es distribuïen les funcions següents: Delegats de Direcció: José Fernández i Ricard Gombau. Delegat d’Oficines: Máximo Pérez Díaz. Delegat d’Intervenció i Liquidació: Benigno Adiego. Delegat de Servei Tècnic i Tallers: Ángel Anzano. Delegat de Moviment: Rogelio Pérez. Delegat d’Oficines i Tallers: Manuel Molina. Delegat d’Enllaç: Àngel Garcia. Secretari auxiliar: Francesc Noguer i Delegat adjunt: Joan Timoneda.
Desapareguts els càrrecs directius de l’empresa burgesa, el Comitè va decidir anivellar el sou de tots els treballadors i va establir altres mesures econòmiques i socials, per exemple, amb el fi de combatre l’atur, va acordar posar en pràctica la jornada de 40 hores setmanals amb un augment de sou superior al 15 % fixat per la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya; així com la implantació de subsidis per malaltia, accident i jubilació. El Comitè del Metro va coordinar-se amb els Comitès centrals de les companyies ferroviàries MZA i Nord per tal d’impulsar els projectes d’obra d’enllaç ferroviari de Barcelona amb la col•laboració de l’Agrupació Col•lectiva de la Construcció, això significaria oferir feina a 5.000 obrers. El Comitè també enlairava projectes de benestar i cultura pels treballadors i els seus familiars amb la construcció d’una Clínica de Repòs i d’un centre cultural equipat amb biblioteca, sala de conferències, espais d’esbarjo, gimnàs, solàrium i dutxes. El representant del Comitè José Fernández, afirmava que aviat disposarien de 4 nous cotxes motor que s’estaven construint a l’empresa col•lectivitzada “La Maquinista Marítima i Terrestre”, que significarien un major confort i benestar pels usuaris del Metro. El delegat feia saber que el Metro de Barcelona modificaria els antics sistemes de revisió de les estacions, adaptant les normes empleades al Metro de París i Nova York. Les primeres setmanes de gestió obrera, amb la disminució de les despeses va aconseguir augmentar la recaptació diària de la mateixa època de l’any anterior. El cronista d’El Diluvio (18-9-1936), acabava dient: <<La Historia registrará un día la gran gesta colectiva del proletariado español, en esta jornada de triunfo, dolor y sangre; pero también es preciso que vayamos destacando la obra anónima, bien bordada, con trazos enérgicos y constructivos, como la de los camaradas del Metro Transversal, que constituye uno de los jalones indiscutibles interesantes de la gran conquista democràtica de hoy>>.
Quan la CNT va entrar a formar part del govern de l’Ajuntament de Barcelona, el delegat cenetista Vicente Pérez “Combina” es va fer càrrec de la Conselleria-Regiduria de Serveis Públics des de la qual va col·laborar estretament amb les empreses de serveis col·lectivitzades entre les quals hi havia els Tramvies i el Metro. Les dues línies “Gran Metro” i “Transversal” van funcionar, malgrat la precarietat del moment, amb puntual precisió. Les restriccions elèctriques van ser el gran enemic del Metro que paralitzava en moltes ocasions les línies, la pèrdua de viatgers va suposar l’any 1937 que l’Ajuntament aprovés l’apujada del bitllet, que va passar de 0,25 ptes. i 0,40 per trajecte. Les estacions de Metro van complir una funció social molt important al ser utilitzades com refugi antiaeri pels barcelonins.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 138, abril de 2012)
AUTOGESTIÓ 2): SOCIALITZACIÓ DE LES DUES LÍNIES DEL METRO DE BARCELONA
FERRAN AISA
 |
| (Cartell de la Indústria Col·letivitzada del Transport Públic, 1936-1939) |
Només feia un dia que s’havia acabat la batalla al carrer amb el triomf popular sobre els militars feixistes. Els treballadors del Metro d’acord amb el Sindicat Únic del Transport de la CNT, el dia 24 posaven en circulació els trens a les sis de la matinada, sota l’ègida de l’autogestió. Els treballadors van fer-se càrrec de la direcció de l’empresa constituint un Comitè tècnic-administratiu de control format per nou delegats que es distribuïen les funcions següents: Delegats de Direcció: José Fernández i Ricard Gombau. Delegat d’Oficines: Máximo Pérez Díaz. Delegat d’Intervenció i Liquidació: Benigno Adiego. Delegat de Servei Tècnic i Tallers: Ángel Anzano. Delegat de Moviment: Rogelio Pérez. Delegat d’Oficines i Tallers: Manuel Molina. Delegat d’Enllaç: Àngel Garcia. Secretari auxiliar: Francesc Noguer i Delegat adjunt: Joan Timoneda.
Desapareguts els càrrecs directius de l’empresa burgesa, el Comitè va decidir anivellar el sou de tots els treballadors i va establir altres mesures econòmiques i socials, per exemple, amb el fi de combatre l’atur, va acordar posar en pràctica la jornada de 40 hores setmanals amb un augment de sou superior al 15 % fixat per la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya; així com la implantació de subsidis per malaltia, accident i jubilació. El Comitè del Metro va coordinar-se amb els Comitès centrals de les companyies ferroviàries MZA i Nord per tal d’impulsar els projectes d’obra d’enllaç ferroviari de Barcelona amb la col•laboració de l’Agrupació Col•lectiva de la Construcció, això significaria oferir feina a 5.000 obrers. El Comitè també enlairava projectes de benestar i cultura pels treballadors i els seus familiars amb la construcció d’una Clínica de Repòs i d’un centre cultural equipat amb biblioteca, sala de conferències, espais d’esbarjo, gimnàs, solàrium i dutxes. El representant del Comitè José Fernández, afirmava que aviat disposarien de 4 nous cotxes motor que s’estaven construint a l’empresa col•lectivitzada “La Maquinista Marítima i Terrestre”, que significarien un major confort i benestar pels usuaris del Metro. El delegat feia saber que el Metro de Barcelona modificaria els antics sistemes de revisió de les estacions, adaptant les normes empleades al Metro de París i Nova York. Les primeres setmanes de gestió obrera, amb la disminució de les despeses va aconseguir augmentar la recaptació diària de la mateixa època de l’any anterior. El cronista d’El Diluvio (18-9-1936), acabava dient: <<La Historia registrará un día la gran gesta colectiva del proletariado español, en esta jornada de triunfo, dolor y sangre; pero también es preciso que vayamos destacando la obra anónima, bien bordada, con trazos enérgicos y constructivos, como la de los camaradas del Metro Transversal, que constituye uno de los jalones indiscutibles interesantes de la gran conquista democràtica de hoy>>.
Quan la CNT va entrar a formar part del govern de l’Ajuntament de Barcelona, el delegat cenetista Vicente Pérez “Combina” es va fer càrrec de la Conselleria-Regiduria de Serveis Públics des de la qual va col·laborar estretament amb les empreses de serveis col·lectivitzades entre les quals hi havia els Tramvies i el Metro. Les dues línies “Gran Metro” i “Transversal” van funcionar, malgrat la precarietat del moment, amb puntual precisió. Les restriccions elèctriques van ser el gran enemic del Metro que paralitzava en moltes ocasions les línies, la pèrdua de viatgers va suposar l’any 1937 que l’Ajuntament aprovés l’apujada del bitllet, que va passar de 0,25 ptes. i 0,40 per trajecte. Les estacions de Metro van complir una funció social molt important al ser utilitzades com refugi antiaeri pels barcelonins.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 138, abril de 2012)
2/11/12
Bombardeig de Lleida / Liceu Escolar
75è ANIVERSARI DEL BRUTAL BOMBARDEIG DELS "NACIONALS" SOBRE LA CIUTAT DE LLEIDA SUCCEÏT EL DOS DE NOVEMBRE DE 1937
EL BOMBARDEIG DE LLEIDA
(Capítol del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de Lleida, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)
Ferran Aisa
La ciutat de Lleida d’uns 40.000 habitants va patir el primer atac aeri important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda, el qual fou el més mortal de tots. L’atac que segons una antiga informació l’havien efectuat nou avions trimotors Heinkel de la Luftwafe de la Legión Cóndor alemanya, ha quedat obsolet per les noves investigacions. Els periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda apunten l’autoria a l’Aviazione Legionaria Italiana. Però tant si van ésser el avions Heinkel o els Savoia Marchetti els autors materials de l’atac contra una ciutat indefensa, la qüestió de l’autoria criminal de l’atac no varia gens el resultat: destrucció, dolor i mort. Això sí, els responsables principals de la barbàrie mortal sobre la ciutat Lleida van ésser els militars rebels que s’aixecaren contra el govern legítim de la República, és a dir el general Franco i els seus seguidors.
El avions van sortir de Saragossa amb una mortal càrrega explosiva a les seves bodegues. Els trimotors van entrar a la ciutat de Lleida amb l’únic objectiu de causar el terror entre la població civil de la reraguarda. Els avions van sobrevolar deixant caure durant cinc llargs minuts tonelades de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort que recorria el centre de Lleida: Plaça de Catalunya, carrer Blondel, carrer Major, Plaça de la Sal, Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Saragossa.
El camí triat pel bombardeig era lluny de qualsevol objectiu militar, per tant l’estratègia dels feixistes era fer el màxim de mal a les persones innocents i desprotegides de la ciutat per enfonsar la seva moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions, però els feixistes no hi van fer cap mena de cas de les advertències de cap organisme internacional.
L’atac sorpresa fou total. Les sirenes d’alarma no van funcionar i les bateries antiaeris no van fer cap diana. Els avions italian van bombardejar sense pietat contra la població exhausta i indignada. Sobre la ciutat i la població de Lleida van caure, en quatre o cinc minuts, 12.600 kg., de bombes.
El diari La Publicitat de 6 de nombre afirma que hi van llançar sobre la població bombes incendiàries. Els avions, en vol ras, van metrallar les persones que corrien cercant aixopluc. L’hora triada per l’atac no era casual, era el moment en què hi havia més gent als carrers i a les places. L’atac aeri pretenia fer el màxim de mal a la població, doncs a les quatre de la tarda ja havien obert les botigues, la gent anava pels carrers i les escoles eren plenes d’infants.
El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 fou comparat al de Gernika efectuat el 26 d’abril d’aquell mateix any, mentre el primer bombardeig fou universalitzat per la pintura de Picasso, el segon va passar més desapercebut, malgrat això les fotografies d’Agustí Centelles són prou explicatives del mal causat pels feixistes per denunciar també el criminal atac contra la població civil.
Mercè Barallat, a La repressió a la postguerra civil a Lleida, escriu:
<<Si el bombardeig de Gernika els nacionals el van atribuir als republicans, aquest bombardeig de Lleida van optar per desconèixer-lo i fer-ne desaparèixer les víctimes del registre.>>167
El bàrbar atac feixista fou realment brutal, els diaris dels dies següents no es van posar d’acord a l’hora de donar el nombre de víctimes mortals. El periòdic UHP (4-11-1937) publicava el llistat de 160 morts i 13 cadàvers sense identificar; La Vanguardia del dia 5 de novembre afirmava que els morts de l’atac aeri eren 250. Un informe del Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vila, publicat a UHP (16-11-1937), deia que les víctimes, entre ferits i morts, passaven de 750. Les estimacions més fiables parlen d’unes 200 víctimes mortals i nombrosos ferits.
Els hospitals van quedar colapsats. Lleida sensera es va volcar en ajuda de les víctimes i de les seves famílies, també el Front Popular, les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixestes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats. Els hospitals de sang no donaven abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament, fins i tot vingueres voluntaris de pobles veïns com diu Mercè Barallat:
<<Aquest desenrunament fou especialment intens al carrer Major i al carrer Blondel. El carrer Major va quedar tallat al pas, ja que hi varen quedar cases a punt d’ensorrar-se: al número 29 hi va morir una mestra, Esperanceta Serra, i només es va salvar un dels 10 o 12 nens que hi anaven a repàs. Al carrer Blondel, a la zona del mercat de Sant Lluís, el Banc d’Espanya també va quedar malmés, i igualment un edifici que hi havia entre la catedral i el mateix carrer Blondel.>>168
Esperança Serra havia estat mestra del Col·legi Minerva i del Liceu Escolar, ara es dedicava a fer classes particulars de repàs a casa seva. L’atac aeri va afectar de ple a l’edifici del Liceu Escolar, sobretot a algunes de les seves classes on s’havien vist sorpresos els alumnes i els mestres. El bombardeig contra el Liceu Escolar i el posterior desenrunament van ser tràgics, la mort d’alumnes i una mestressa d’aquesta escola foren proporcionalment les víctimes més nombroses. La premsa internacional es va fer ressò d’aquest brutal atac que va costar la vida de tanta gent, entre els quals nombrosos infants. Segons un balanç més acurat dels terribles fets criminals manifesta que van ésser 48 alumnes i una professora les víctimes mortals de l’atac aeri que va acabar amb el Liceu Escolar. El diari UHP (4-11-1937) publica el nom de les persones que van morir en aquest atac aeri de Lleida, entre els quals n’hi ha el de nombrosos alumnes del Liceu Escolar (veure Annex 4).
A Victorina Vila li va sorprendre el bombardeig a l’edifici del carrer Blondel, doncs, aleshores, vivia a casa del seu fill, el metge Enric Godàs, gerent del Col·legi de Metges amb seu al citat edifici. Per sort per a ells aquesta zona de l’edicifi no va resultat afectada.
Després de l’atac aeri i del terrible desatre, una ira continguda va predominar a la ciutat de Lleida, un clam d’impotència davant el brutal atac feixista es va estendre arreu, però la majoria de la població va continuar en el seu lloc i no va emprendre l’ègida fins a finals de març de 1938, aleshores les tropes franquistes eren a la porta de Lleida.
El Liceu Escolar doncs va desaparèixer definitivamen el 2 de novembre de 1937, a causa de les bombes llançades pels avions feixistes que van bombardejar Lleida. La vella escola fundada per Frederic Godàs Legido ja no va tornar a reeixir mai més...
Ferran Aisa-Pàmpols
(Capítol del llibre El Liceu Escolar de Lleida,1906-1937.)
EL BOMBARDEIG DE LLEIDA
(Capítol del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de Lleida, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)
Ferran Aisa
 |
| (Cartell commemoratiu del 70è aniversari del bombardeig de Leida a l'acte organitzat per la CGT el 5-11-2007. Foto A. Centelles) |
La ciutat de Lleida d’uns 40.000 habitants va patir el primer atac aeri important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda, el qual fou el més mortal de tots. L’atac que segons una antiga informació l’havien efectuat nou avions trimotors Heinkel de la Luftwafe de la Legión Cóndor alemanya, ha quedat obsolet per les noves investigacions. Els periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda apunten l’autoria a l’Aviazione Legionaria Italiana. Però tant si van ésser el avions Heinkel o els Savoia Marchetti els autors materials de l’atac contra una ciutat indefensa, la qüestió de l’autoria criminal de l’atac no varia gens el resultat: destrucció, dolor i mort. Això sí, els responsables principals de la barbàrie mortal sobre la ciutat Lleida van ésser els militars rebels que s’aixecaren contra el govern legítim de la República, és a dir el general Franco i els seus seguidors.
El avions van sortir de Saragossa amb una mortal càrrega explosiva a les seves bodegues. Els trimotors van entrar a la ciutat de Lleida amb l’únic objectiu de causar el terror entre la població civil de la reraguarda. Els avions van sobrevolar deixant caure durant cinc llargs minuts tonelades de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort que recorria el centre de Lleida: Plaça de Catalunya, carrer Blondel, carrer Major, Plaça de la Sal, Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Saragossa.
El camí triat pel bombardeig era lluny de qualsevol objectiu militar, per tant l’estratègia dels feixistes era fer el màxim de mal a les persones innocents i desprotegides de la ciutat per enfonsar la seva moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions, però els feixistes no hi van fer cap mena de cas de les advertències de cap organisme internacional.
L’atac sorpresa fou total. Les sirenes d’alarma no van funcionar i les bateries antiaeris no van fer cap diana. Els avions italian van bombardejar sense pietat contra la població exhausta i indignada. Sobre la ciutat i la població de Lleida van caure, en quatre o cinc minuts, 12.600 kg., de bombes.
El diari La Publicitat de 6 de nombre afirma que hi van llançar sobre la població bombes incendiàries. Els avions, en vol ras, van metrallar les persones que corrien cercant aixopluc. L’hora triada per l’atac no era casual, era el moment en què hi havia més gent als carrers i a les places. L’atac aeri pretenia fer el màxim de mal a la població, doncs a les quatre de la tarda ja havien obert les botigues, la gent anava pels carrers i les escoles eren plenes d’infants.
El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 fou comparat al de Gernika efectuat el 26 d’abril d’aquell mateix any, mentre el primer bombardeig fou universalitzat per la pintura de Picasso, el segon va passar més desapercebut, malgrat això les fotografies d’Agustí Centelles són prou explicatives del mal causat pels feixistes per denunciar també el criminal atac contra la població civil.
Mercè Barallat, a La repressió a la postguerra civil a Lleida, escriu:
<<Si el bombardeig de Gernika els nacionals el van atribuir als republicans, aquest bombardeig de Lleida van optar per desconèixer-lo i fer-ne desaparèixer les víctimes del registre.>>167
El bàrbar atac feixista fou realment brutal, els diaris dels dies següents no es van posar d’acord a l’hora de donar el nombre de víctimes mortals. El periòdic UHP (4-11-1937) publicava el llistat de 160 morts i 13 cadàvers sense identificar; La Vanguardia del dia 5 de novembre afirmava que els morts de l’atac aeri eren 250. Un informe del Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vila, publicat a UHP (16-11-1937), deia que les víctimes, entre ferits i morts, passaven de 750. Les estimacions més fiables parlen d’unes 200 víctimes mortals i nombrosos ferits.
Els hospitals van quedar colapsats. Lleida sensera es va volcar en ajuda de les víctimes i de les seves famílies, també el Front Popular, les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixestes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats. Els hospitals de sang no donaven abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament, fins i tot vingueres voluntaris de pobles veïns com diu Mercè Barallat:
<<Aquest desenrunament fou especialment intens al carrer Major i al carrer Blondel. El carrer Major va quedar tallat al pas, ja que hi varen quedar cases a punt d’ensorrar-se: al número 29 hi va morir una mestra, Esperanceta Serra, i només es va salvar un dels 10 o 12 nens que hi anaven a repàs. Al carrer Blondel, a la zona del mercat de Sant Lluís, el Banc d’Espanya també va quedar malmés, i igualment un edifici que hi havia entre la catedral i el mateix carrer Blondel.>>168
Esperança Serra havia estat mestra del Col·legi Minerva i del Liceu Escolar, ara es dedicava a fer classes particulars de repàs a casa seva. L’atac aeri va afectar de ple a l’edifici del Liceu Escolar, sobretot a algunes de les seves classes on s’havien vist sorpresos els alumnes i els mestres. El bombardeig contra el Liceu Escolar i el posterior desenrunament van ser tràgics, la mort d’alumnes i una mestressa d’aquesta escola foren proporcionalment les víctimes més nombroses. La premsa internacional es va fer ressò d’aquest brutal atac que va costar la vida de tanta gent, entre els quals nombrosos infants. Segons un balanç més acurat dels terribles fets criminals manifesta que van ésser 48 alumnes i una professora les víctimes mortals de l’atac aeri que va acabar amb el Liceu Escolar. El diari UHP (4-11-1937) publica el nom de les persones que van morir en aquest atac aeri de Lleida, entre els quals n’hi ha el de nombrosos alumnes del Liceu Escolar (veure Annex 4).
A Victorina Vila li va sorprendre el bombardeig a l’edifici del carrer Blondel, doncs, aleshores, vivia a casa del seu fill, el metge Enric Godàs, gerent del Col·legi de Metges amb seu al citat edifici. Per sort per a ells aquesta zona de l’edicifi no va resultat afectada.
Després de l’atac aeri i del terrible desatre, una ira continguda va predominar a la ciutat de Lleida, un clam d’impotència davant el brutal atac feixista es va estendre arreu, però la majoria de la població va continuar en el seu lloc i no va emprendre l’ègida fins a finals de març de 1938, aleshores les tropes franquistes eren a la porta de Lleida.
El Liceu Escolar doncs va desaparèixer definitivamen el 2 de novembre de 1937, a causa de les bombes llançades pels avions feixistes que van bombardejar Lleida. La vella escola fundada per Frederic Godàs Legido ja no va tornar a reeixir mai més...
Ferran Aisa-Pàmpols
(Capítol del llibre El Liceu Escolar de Lleida,1906-1937.)