Vaixell blanc

Els col·lectivitzadors/Victor Alba

2012-03-02T23:41:00.000-08:00

Ferran Aisa al MHC disfressat d'obrer de principi s. XX

REVOLUCIÓ ECONÒMICA DE VÍCTOR ALBA

FERRAN AISA

Les col·lectivitzacions vanser l’obra constructiva més important i original de la revolució espanyola. Elfet revolucionari, iniciat després de la derrota dels militars aixecats contrala República, va fer possible, sobretot a Catalunya, Aragó i Llevant, un canvien el sistema productiu i econòmic. Per primera vegada, els obrers, d’unamanera espontània, anticipant-se a les decisions de les seves organitzacions,van prendre el control de les fàbriques, tallers, transports, serveis, el món del’espectacle i l’agricultura. Les col·lectivitzacions van trobar, ràpidament,el suport de les organitzacions sindicals, CNT i UGT, i de la Generalitat deCatalunya, que va legislà el Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer.

L’escriptor Víctor Alba, enel llibre Los colectivizadores (EditorialLaertes, Barcelona, 2001), presenta una sèrie d’entrevistes que va fer els anysseixanta, a militants obrers que havien participat, durant la guerra civil, enel procés de les col·lectivitzacions. Les entrevistes les va realitzar en unmoment que es tornava a sentir una il·lusió autogestionària. Víctor Alba,manifesta que aquest llibre tenia que haver-se publicat fa un quart de segle,quan estava de moda entre la gent d’esquerres parlar d’autogestió. Hi exposaper a les noves generacions, ara que ningú en parla, la memòria d’aquellaexperiència autogestionària, i ho fa a través de testimonis directes. L’autorsitua l’època, les condicions socials i les ànsies d’aprendre i de llibertatdels treballadors que va fer possible la revolució a la indústria i al camp.

Alguns dels entrevistats enèpoca franquista, per raons òbvies, van preferir quedar a l’anonimat, altrestenen noms i cognoms: Joan Farré, Fèlix Carrasquer, Jerónimo López Abril,Rafael Sardà i Josep Robusté. En el llibre queda recollit l’importanttestimoniatge obrer, així com l’esperit d’aquella generació que va lluitar percanviar la societat. Els set entrevistats, adherits la majoria a la CNT i alPOUM, eren abans que res col·lectivitzadors, lliurant-se, en cos i ànima, a latasca de la nova empresa, però sense deixar de banda la formació humanista.L’empresa col·lectivitzada no era únicament una experiència econòmica, sinó queho fou també cultural. Els militants obrers expressen la seva opinió d’aquellapràctica revolucionària de la que van ser protagonistes i manifesten que,malgrat els entrebancs, només fou la pèrdua de la guerra, qui va acabar,definitivament, amb les col·lectivitzacions.

Elscol·lectivitzadors van viure la plenitud d’una època de lluita solidària i degran creativitat, fou el segle d’or del moviment obrer. I en paraules d’una deles persones entrevistades: <<Fue lo mejor de toda mi vida.>>

(Avui-Cultura, 12 de setembre de 2002)

Salvador Puig Antich

2012-03-02T00:30:00.000-08:00

Amb motiu del 38 anivesari de l'execució del militant del MIL Salvador Puig Antich, ocorreguda el 2 de març de 1974, reprodueixo un article publicat a l'Avui l'any 2004.

PUIG ANTICH, TRENTA ANYS DESPRÉS

FERRAN AISA

Avui es compleix el trentaaniversari de l’execució a garrot vil del militant del MIL (Movimiento Ibéricode Liberación) de Salvador Puig Antich. En els darrers anys s’ha ampliat lahistoriografia sobre el MIL i, naturalment, sobre el seu militant més conegut,Puig Antich. Destaca l’assaig de Sergi Rosés El Mil: una història política (Alikornio) i la biografia escrita per Francesc Escribano, Compteenrere (Edicions 62). Sobre aquest mateix tema fa deu anys l’AteneuEnciclopèdic Popular va realitzar una exposició i va editar una Antologia Poètica Popular a la Memòria deSalvador Puig Antic. Actualment hi ha una producció en marxa per a fer unapel·lícula sobre el militant anarquista català. Altres membres del MIL comOriol Solé Sugranyes, mort quan fugí de la presó de Segòvia, no han estatrecordats de la mateixa manera que Salvador.

Salvador Puig Antich(Barcelona, 1948-1974), fill d’una família treballadora de classe mitjana, erael tercer de sis germans. A partir dels setze anys compaginarà el treball enuna oficina amb els estudis nocturns a l’Institut Maragall, on farà amistat ambXavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurscompanys del MIL. Puig Antich, com la majoria de joves del seu temps, era ungran amant de la música francesa, li agradava escoltar a Brassens, Ferré, Brelo Moustaki. Ell mateix tocava la guitarra i composava cançons. Puig Antichsolia citar un vers de Léo Ferré, <<Je vais mettre en chanson la tristesedu vent>>. També era un gran afeccionat a la literatura, a la filosofia ia la poesia. Entre els seus autors preferits hi havia Proust, Camus, Freud...,així com els clàssics marxistes i llibertaris.

Arran del maig francès de 1968es va llençar a la lluita política. La seva primera militància serà a lesComissions Obreres del Barri del Pi i formarà part de la Comissió d’Estudiants del’Institut Maragall. Després de fer el servei militar a l'enfermeria d'Eivissa, s’integrà a la nova organització MIL. Darrerad’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment,sinó es tractava d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. El nomsortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous sommetrois / nous somme mille...>>

El MIL era fill directe del moviment obrerrevolucionari dels anys seixanta, així com de les crisis internes de ComissionsObreres. El MIL, trenta anys després, continua essent un dels organismes delmoviment obrer més originals d’aquell temps. El MIL, en les seves publicacions,atacarà no únicament el franquisme sinó el Capital, i acusarà els partits,d’esquerra i d’extrema d’esquerra, de ser els sostenidors del sistemacapitalista. El MIL per la seva propaganda contava amb la publicació CIA (ConspiraciónInternacional Anarquista) i les edicions “Mayo-37”.

La seva agitació armada vaconsistir en l’expropiació de bancs. Puig Antich s’integrà a la branca armadaparticipant de xofer en algunes accions. El botí es destinava a potenciar lespublicacions del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

L’agostde 1973 celebraren al sud de França el Congrés de’Autodissolució del MIL. Al seu retorn aBarcelona, Puig Antich s’instal·là en un pis del passeig de Nostra Senyora delColl, amb els seus companys Jean Claude Torres i Jean Marc Rouillan. Uns diesdesprés, membres del MIL, atracaven una oficina de “la Caixa” a Bellver deCerdanya, significarà la caiguda d’Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet. A partird’aquí aniran essent detinguts la majoria de militants del MIL, entre els qualshi havia Santi Soler, que servirà de parany perquè la policia va detenir XavierGarriga i Salvador Puig Antich. La detenció s’efectuà en el portal del número70 del carrer Girona, en la lluita i posterior tiroteig Puig Antich vaquedar malferit i el policia Anguas Barragán resultà mort. Després de passarper l’Hospital Clínic, Puig Antich serà internat a la Model.

En l’espai detemps que hi ha entre la seva detenció i el seu judici, ETA atemptà contraCarrero Blanco. El règim franquista clamava venjança: Puig Antich seràcomdemnat a pena de mort i a trenta anys de presó. No hi hagué pietat per el jovecatalà, Franco saciarà la seva set de venjança i no li concedirà l’indult.Malgrat la solidaritat, les accions i les pressions internacionals el Governfranquista dóna el “enterado” i Salvador Puig Antich, de vint-i-cinc anys, seràexecutat a la presó Model. Aquell mateix dia també li donaven garrot al’apàtrida polonès Heinz Chez, la “torna”, a Tarragona.

Trenta anys després, amb lademocràcia restablerta, encara no s’ha fet justícia, ni en el cas de PuigAntich, ni en el de tants altres militants obrers i revolucionaris, que vanlluitar durant el franquisme i que van donar la seva vida per la llibertat.Salvador Puig Antich és l’exemple més pur d’aquests lluitadors, anarquistaromàntic, que va defensar fins el final les seves concepcions ideològiques. Tali com hi escrigué en una carta dirigida al seu germà: <<...i com afirmació del per el que helluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament>>.

(Avui, 2 de març de 2004)

P. S. La producció cinematografia Salvador de Manuel Huera es va estrenar l'any 2006. En posterior investigació s'ha descobert que Heinz Chez era en realitat un ciutadà de l'Alemanya de l'Est anomenat Georg Michael Welzel.
Ferran Aisa

Pistolerisme a Barcelona/M. Amàlia Pradas Baena

2012-02-28T11:26:00.001-08:00

BARCELONA
CRÒNICA DELS ANYS DEL PISTOLERISME

FERRAN AISA


Salvador Seguí "El Noi del Sucre", assassinat el 10-3-1923

L’assaig de Maria Amàlia Pradas Baena, L’Anarquisme i les lluites socials a Barcelona,1918-1923: la repressió obrera i la violència (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003), analitza el difícil període que va del final de la primera guerra mundial fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.
L’objetiu primordial de l’obra és l’estudi de la repressió obrera i la violència social com a resposta, situats dins d’un context històric que està marcat per les gran vagues obreres, l’irradiació de la revolució bolxevic i l’hegemonia sindical de la CNT. Per una altra banda, l’autora, analitza també l’organització patronal i el paper de les autoritats que, a les ordres de Martínez Anido, Arlegui i companyia, van permetre l’aparició del sometent armat i feren la vista grossa davant l’acció dels pistolers emparats en el Sindicat Lliure.
Maria Amàlia Pradas parteix d’un estudi sobre l’origen de la violència social i analitza les causes per les quals va assolir a Europa, Espanya i, sobretot a Catalunya, unes cotes d’intensitat desconegudes des de les insurreccions revolucionàries del segle XIX. La historiadora també s’endinsa en el perquè del pistolerisme, del terrorisme i de la resposta policial a Barcelona. El llibre es complementa amb un treball exhaustiu i cronològic dels atemptats comesos a la Ciutat Comtal durant aquest període. En l’acurada estadística de víctimes d’actes de violència no hi falta cap detall: el nom de la persona assassinada, el carrer de la ciutat on va caure-hi, el grup social de l'agressor i l’arma utilitzada en el crim.
Fa esgarrifança pensar que només en cinc anys gairebé cinc-centes persones van ser abatudes a trets als carrers de Barcelona: anarcosindicalistes, sindicalistes del lliure, patrons, encarregats, agents de l’autoritat... Però el col·lectiu que va tenir més número de baixes fou el cenetista i no únicament per l’acció dels pistolers de les bandes a sou, sinó també per l’aplicació de la "llei de fugues". Entres les baixes obreristes cal citar l’advocat Francesc Layret i el més carismàtic dels anarco-sindicalistes catalans, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
Qualsevol persona que no conegui aquest etapa de la història catalana i de la vida sindical barcelonina, al llegir aquest llibre podria pensar que la història narrada succeeix al Chicago d’Al Capone, amb bandes armades com la “negra” del fals baró de Koening campant per Barcelona al seu aire i matant als militants del Sindicat Únic. Maria Amàlia Prada manifesta que no queden dubtes sobre el caràcter del conflicte classista que presentaren les manifestacions violentes a la Barcelona de l’època, mentre que els episodis sagnant del Chicago anys vint i trenta és una altra cosa.
Però si sobre els gansters de Chicago, Holliwood ha elaborat moltes pel·lícules i els novel·istes han fet córrer la tinta sobre aquest tema, en la bibliografia i cinematografia catalana n’hi ha molt poca cosa escrita i encara menys filmada. Però cal parlar de dos novel·les que borden l'espinós tema exposat en aquesta pàgina i que crec que val la pena recomanar la seva lectura: Quan mataven pels carrers de Joan Oller i Rabassa i La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza, d'aquesta segona n'hi ha una brillant pel·lícula d'Antonio Drove de 1979.
Maria Amàlia Pradas es capfica amb el seu estudi a la tenebrosa època del pistolerisme barceloní i va traçant en línia recta la història de les lluites sindicals, dels congressos obrers i de les grans vagues de 1919. Aquesta mateixa època ha estat anomenada per alguns historiadors com la dels “anys rojos”, que van significar, malgrat totes les misèries humanes i la violència moral, la hegemonia de l’anarco-sindicalisme fins a la guerra civil. Les lluites d’aquell moment van portar conquestes de les que encara ara gaudeix el món del treball com és la jornada de les vuit hores aconseguides després de la famosa vaga de la Canadenca.
L’autora també analitza la creació per part de la CNT del grup de defensa confederal i l’aparició dels grups d’acció anarquista que no solament es defensen, sinó que passen al contraatac amb atemptats contra personalitats com el comte de Salvatierra (1920), el president del Govern espanyol Eduardo Dato (1921) i l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (1923). El trencament de la convivència i la pau social barcelonina va motivar que ciutadans i entitats alcessin la veu de protesta a través d’un Comitè d’Actuació Cívica promogut per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, com diu Pradas, el comitè pretenia aixecar “la moral col·lectiva” dels ciutadans. El Comitè va mobilitzar el moviment obrer anarco-sindicalista i socialista, l’Estat Català de Macià, el CADCI i l’Ateneu Barcelonès, però va ser atacat durament per les dretes monàrquiques, els radicals i els sindicats lliures. L’acció terrorista es va anar diluint després de l’assassinat d’El Noi del Sucre, la seva mort el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena va aixecar una gran indignació ciutadana però la violència va continuar fins a la implantació de la Dictadura.

(Avui, 16 d’octubre de 2003)

Ateneu Enciclopèdic Popular

2012-02-24T12:01:00.003-08:00

LA BARANA DEL VENT

ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA

Un dels objectes robats a l'AEP l'1 de febrer de 2012

El 26 de gener de 1939, día de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, un escamot de falangistes va baixar per la Rambla i trencant pel carrer del Carme es van dirigir a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Després d’assaltar-lo van llençar pel balcó llibres i objectes de l’ateneu i foren cremats públicament al mig del carrer. N’era un abanç del que seria el franquisme marcat pel terror i la repressió. L’Ateneu Enciclopèdic fou clausurat sine die, i tots els seus bens espoliats, fins i tot el local que havia estat cedit en propietat per decret de la Genetalitat fou usurpat per Falange Espanyola. Van haver de passer més de quaranta anys, reconquerides les llibertats democràtiques, perquè un grup de persones que provenien del moviment llibertari recuperés la referida entitat a través del Centre de Documentació Històrico-Social, entitat fundada el 1978. La trajectòria de l’associació no fou fácil doncs hagué de sobreviure diverses vegades amb adversitats com fou l’incendi produit el 31 d’octubre de 1979 al local que acabava de llogar al carrer Reina Amàlia, 38. D’aquí gràcies a la gestió feta amb l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona va poder gaudir provisionalment d’unes dependències a l’antiga Casa de Caritat del carrer de Montalegre, 5.
En aquest espai va renéixer l’AEP l’any 1980, que va viure una etapa d’important activitat cultural: exposicions, conferències, publicacions, etc. Les seccions més destacades eren la de literatura que publicava la revista El Vaixell blanc, la d’història que va organitzar diversos seminaris, la d’excursions i la d’esports. Paral•lelament va créixer el seu arxiu, biblioteca i hemeroteca. El CDHS-AEP es va convertir en un dels més importants arxius sobre el moviment obrers, especialmente del llibertari. El 30 de noviembre de 1991 va patir un altre ensurt, aquesta vegada a causa de les obres de construcción del Centre de Cultura Contermporània de Barcelona (CCCB), produint-se un gran esvoranc a una de les sales de l’ateneu per on van caure mobles, llibres, revistes, etc. L’AEP va pasar els següents cinc anys ressistint a l’antic teatre de la Casa de Caritat, on novament hagué de patir les obres de construcció de la Universitat Ramon Llull. L’AEP va negociar amb l’administració l’adjudicació d’un nou local, la qual va concedir un pis a l’edifici de la Biblioteca Pública Arús. El 26 de juny de 1996 n’era inaugurat, però en poc temps va resultar insuficient, tant per el seu arxiu com per desenvolupar activitats culturals. L’AEP, des de fa uns anys, ha reclamat un nou local a l’Ajuntament a canvi del que fou arrebassat pel franquisme. La darrera historia de l’AEP ha sortit aquests dies als mitjans de comunicació, ha estat l’assalt i robatori dues vegades seguides, primer uns diners recolits per conmemorar el 110 aniversari, i la segona nombrosa documentació originals de gran vàlua: cartells de la guerra civil, postals, programes de cinemes col•lectivitzats, carnes de militants confederals i de partits polítics, etc. És d’esperar que l’administració prengui nota d’aquests fets i solucioni d’una vegada per totes l’adjudicació d’un local digne per aquesta entitat histórica de Barcelona

(Solidaridad Obrera núm. 348, febrer de 2012)

Jordi Pàmias

2012-02-23T11:58:00.002-08:00

LA VIDA QUOTIDIANA

La casa dels avis (Obra poètica I, Pagès Editor, Lleida, 2011)

Ferran Aisa

Jordi Pàmias (Guissona-Segarra, 1938), poeta i assagista, va publicar el seu primer llibre La meva casa el 1969, que va ser mereixedor del Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia. Des d’aleshores el poeta ponentí ha publicant molts altres poemaris amb els quals ha aconseguit diversos premis: Flauta del sol (Carles Riba, 1978), Entre el record i el somni (Ciutat de Palma, 1982), Àmfora grega (Vicent Andrés Estellés) i, entre altres, Narcís i l’altre (Miquel de Palol, 2001).
Jordi Pàmias va combinar durant trenta anys la seva feina de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida amb les seves tasques literàries, conreant a més de la poesia, el teatre i l’assaig. Jordi Pàmias és un dels més interessants poetes en llengua catalana de la poesia catalana d’avui i, sens dubte, el més prestigiós de les terres de ponent.
Pàmias ha publicat recentment La casa dels avis (obra poètica I), Pagès Editors, Lleida, 2011, amb la que inicia l’edició de la seva obra completa. Ara després d’haver llegit aquest primer lliurament de l’obra completa de Jordi Pàmias esperem que molt aviat la Obra poètica II es faci realitat perquè els lectors puguem gaudir de la poesia d’un mestre del nostre temps.
L’obra que presenta Pàmias recull dos dels seus primers llibres: Plany fosc vora el mar i La casa dels avis, que dóna nom a aquesta obra poètica I. La primera obra Play fosc vora el mar és el títol definitiu de l’antiga versió Ofrena de l’hora grisa, del qual ja s’havien publicat dues edicions parcials, El foc a la teulada (Llibres del Mall, 1982) i Entre el record i el somni (Columna, 1992).
Plany vora el mar és una ràfega de poemes, escrits entre el maig de 1963 al campament de Prado del Rey, i l’agost de 1964 a Guissona, d’una gran força lírica. En paraules de l’autor es tracta dels versos nascuts d’una relació amorosa fracassada, marcats per una forta alenada romàntica: <<...i en tots hi ha, al meu entendre, una delicada vibració humana.>>
Aquesta primera part del llibre consta de 60 poemes, d’extensió molt desigual, cosa que ajuda a trencar la monotonia i a crear el ritme adequat, a través dels versos, per convertir els sentiments en matèria estètica. En el poema número 3 el poeta diu:

Davant la blava mar llatina,
et deia, a l’hora encesa del crepuscle,
una paraula antiga, sempre nova.
I tu, arran d’escuma, somreies, pensativa.
Ara, en la soledat
de les estepes nues de Castella,
sento el teu plany. M’assec sota una alzina i dic:
-Si pots, perdona’m.

La segona part del primer volum de la poesia completa de Jordi Pàmias té un altre registre estètic i líric, La casa dels avis són versos escrits l’estiu de 1965, al seu poble de Guissona, sota la influència de la lectura –com diu l’autor- de Poesia catalana del segle xx, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, els quals manifestaven una tendència cap el realisme històric. Els 41 versos d’aquesta obra segona de Pàmias mantenen un esperit molt més obert cap a l’exterior i els elements de caire social i fins i tot polític tenen una presència constant en una gran part d’ells. Si en Play fosc vora la mar hi ha una gran part de versos marcats pel dolor, pel desassossec o per l’amor frustrat; en La casa dels avis els versos esdevenen testimoni de la vida quotidiana, tant al poble com a la gran ciutat, a través de la memòria poètica. Jordi Pàmias canta el seu terrat:

Estimo el meu terrat, llarg i espaiós,
que s’aixeca al nivell de les teulades
i té per guaita l’embalum benigne
del massís campanar.
El meu terrat obert a tots els vents,
cremat pel canviant sol de totes les hores
-que va donant el tomb i, cada dia,
allarga i escurça les ombres,
oh gràcia d’un joc infal·lible.

(Punt-Avui/Cultura, 2 de febrer de 2012)

Balada dels gats...

2012-02-22T04:47:00.000-08:00

BALADA DELS GATS DE NOU DE LA RAMBLA


FERRAN AISA

     Els gats de Nou de la Rambla són molt simpàtics,
     remenen la cua i et diuen mèu.

    Els gats de Nou de la Rambla són carismàtics,
    et ballen la rumba i el rock and roll.

    Els gats de Nou de la Rambla són hieràtics,
    i fan companyia al veïnat.

    Els gats de Nou de la Rambla són emblemàtics,
    i formen part del paisatge.

    El gats de Nou de la Rambla són familiars,
    i és deixen acaronar i et diuen: -Hola què tal?

    Els gats de Nou de la Rambla no són racistes,
    n’hi ha de tots els colors i tots es comporten.

    Els gats de Nou de la Rambla són gats abandonats,
    a peu de muntanya i de ciutat.

    Els gats de Nou de la Rambla cerquen el sol
    per meditar sobre la seva vida de gat.

    Els gats de Nou de la Rambla de tant en tant enyoren
    el seu confortable passat.

    Els gats de Nou de la Rambla tenen els ulls vius,
    però la mirada trista, malenconia.

    Els gats de Nou de la Rambla, malgrat tot,
    tenen amics i amigues que els hi porten menjar.

    Els gats de Nou de la Rambla, tant de dia com de nit,
    són amables i vitals.

    Els gats de Nou de la Rambla estan sempre contents,
    i ho demostren amb gratitud.

    Els gats de Nou de la Rambla ballen al mig del carrer
    un vals o un chachachá.

    Els gats de Nou de la Rambla s’afilen sovint les ungles
   per si de cas algú els hi vol mal.

   Els gats de Nou de la Rambla no són traïdors com Judes,
   ni tenen la pell de Barrabàs.

   Els gats de Nou de la Rambla gairebé són àcrates,
   vivint el comunisme llibertari.

   Els gats de Nou de la Rambla tenen un cosí a França,
   i no és un gall sinó un chat noir.

   Els gats de Nou de la Rambla volen ser feliços...,
   i tenir unes botes per caminar.

   Els gats de Nou de la Rambla no volen tenir amo,
   perquè s’estimen la llibertat!

   Ferran Aisa-Pàmpols
   (Poble Sec, desembre de 1998)
(Publicat a La caixeta del Van Gogh, Dau d'Ivori, barcelona, 1999)
   (A la memòria de Valerie Powles, que tenia cura dels gats de Nou de la Rambla-Montjuïc,
   2012)

Carnaval

2012-02-21T13:00:00.000-08:00

Arribada Carnestolstes al Born (Barcelona)

DOCUMENTAL:

EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS



    Guió Ferran Aisa i Pàmpols

PRIMERA PART:

I. ELS ORÍGENS

1. LES SATURNALS

La creença que el Carnaval té el seu origen a les festes paganes de les Saturnals romanes ha estat molt difós en els països de parla romanç des del Renaixement. Es tractava d’un ritual al déu del vi, Baco, una festa pagana en honor al déu Saturn, perquè protegís la sembra i la collita. Durant els set dies que duraven les festes, els esclaus gaudien de gran llicència, i es vestien amb la roba dels seus amos. Una festa romana propera a l’esperit del Carnaval modern eren les lupercàlies que celebraven el fi de l’hivern i el començament del bon temps amb gran llicència sexual. Les lupercals o matronals eren fonamentalment festes de ritus a favor de la fecundació i la protecció dels animals.
Però també hi ha qui compara el Carnaval a la “Dyonisia” grega, que en alguna època es barrejava amb les festes dels “kalendae” de gener i fins i tot s’hi ha fet menció a la festa en honor del bou Apis a Egipte. Altres historiadors precisen que els primers carnavals es remunten a l’antiga Sumeria, que va passar la tradició festiva a Egipte, Grècia, Roma i altres pobles.

2.    CARRUS NAVALIS

Una altra tradició diu que en el Carnaval hi ha elements que recorden una festa ancestral anomenada Carrus Navalis, que se celebrava tant als pobles de la Mediterrània, com als països nòrdics i germànics. Aquesta festa era de caràcter agrícola i consistia a passejar un carro en forma de vaixell pels carrers dels pobles i pels camps. El Carrus Navalis era conduït per dones que portaven tan sols una camisa que deixava al descobert la resta del cos. Al llarg del trajecte es feien balls promiscus i es cantaven cançons satíriques contra la religió i l’Estat. El Carrus Navalis fou integrat dins del Carnaval cristià fins el segle XVII, en què l’Església el va prohibir.

3. EL CARNAVAL CRISTIÀ

La festa pagana romana va ser adoptada pels pobles de tradició cristiana i la van adaptar a les seves creences. Així les saturnals van passar a ser, a l’edat mitjana, el carnelevarium, referint-se a la prohibició de consumir carn durant els quaranta dies que dura la quaresma. Si l’origen de la festa es presenta com un seguit de celebracions paganes, el pas del temps les va anar transformant en una mena de religió naturalista.
El cristianisme va anar desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de les festes carnavalesques i va transformar l’arribada de la primavera en una sèrie de celebracions llicencioses i mundanes, abans del començament de l’abstinència quaresmal.

4. ELS NOMS DEL CARNAVAL

Els noms per designar l’anomenat Carnaval eren: “Carnal”, “Carnestolendas” o “Carnestoltes” i en alguns llocs de la península ibèrica se l’anomenà “Antruejos”. A Galícia va agafar el nom d’“Antroido”.
També s’han documentat altres noms més antics: “Carnevale”, “Carnovale” o “Carnelevare”. El 1195 Du Cange documentà un “Carnelevamen” o “Carnelevamine”.
Els termes més usuals Carnaval i Carnestoltes tenen el mateix significat: el primer procedeix del llatí “carnem levare”, que vol dir “prohibida la carn”, i el segon “carnes tollitas” que ve a significar el mateix.

5.    EL CARNAVAL A L’EDAT MITJANA

El Carnaval va ressorgir a l’edat mitjana, especialment a Itàlia, d’una manera menys permissiva però amb un aire més popular. Molt aviat es va manifestar en formes artístiques que van tenir la seva principal plenitud en el Carnaval de Venècia, en el que prenia part el Dux i la seva cort. Altres carnavals que van aparèixer a Itàlia són els de Roma, Florència, Nàpols i Torí. La festa del Carnaval, novament, es va estendre a França, Alemanya i la península ibèrica.

6. EL CARNAVAL A L’ÈPOCA COLONIAL

A l’Espanya dels Reis Catòlics ja era un costum arrelat les disfresses per Carnaval amb el fi de realitzar bromes en llocs públics. El temps del Carnaval es distingia, en primer terme, perquè durant aquells dies es realitzaven actes de tipus burlesc i fins i tot jocs transgressors. Les antigues auques han representat moltes vegades l’esperit característic del Carnaval, que disposa la faula d’un món al revés.
Els navegants espanyols i els portuguesos van difondre el Carnaval a Amèrica a l’època de la conquesta i de la colonització. El Carnaval durant el pas del temps va anar adaptant estils diferents segon cada país. A Amèrica fins i tot va agafar característiques pròpies basades en la mística precolombina. Així cal parlar del Carnaval de Rio de Janeiro, de l’Oruro de Bolivia, el Gualeguaychú argentí o la tradició de la yunza al Perú.

7. QUÈ ÉS EL CARNAVAL?

Podem definir el Carnaval com el període de divertiments públics que precedeix a l’època d’austeritat, penitència i abstinència de la quaresma. Antigament les celebracions començaven a l’entorn de l’Epifania, però més modernament era costum que s’iniciés els tres dies anteriors al dimecres de cendra; a Catalunya hi ha la tradició d’iniciar la festa el dijous gras i acabar-la el dimecres de cendra, amb l’enterrament de la sardina.
El Carnaval, que als Països Catalans s’ha anomenat també Carnestoltes, recull tradicions i festes heterogènies d’antuvi, que es manifesta a través dels balls de màscares, les disfresses, les comparses, les fogueres, les llicències de tot tipus, les batalles de taronges i de confits, l’enterrament del Carnestoltes i altres jocs on sempre predomina la rauxa sobre el seny.
El Carnaval és considerava una època d’alegria, mentre que el dimecres de cendra era l’inici d’un temps de tristesa. Des de l’edat mitjana a Espanya s’ha celebrat la festa del triomf del Carnaval i el seu judici i lluita contra la Quaresma i la celebració seva mort.
A Catalunya s’ha reproduït la Quaresma amb la figura d’una dona de set peus, que signifiquen les set setmanes de quaresma, portadora d’un cistell amb viandes i un bacallà.

8. EL PAÍS DE XAUXA

El Carnaval, en el món antic, reclamava que la societat es capgirés, que els humils esdevinguessin poderosos i els poderosos humils, i això es realitzava a través de l’excés i el rampell. Es pretenia que l’hivern desaparegués i sempre fos primavera, i es proclamava la utòpica visió del país de Xauxa, on es posava de relleu la tradició de “el món al revés”, sobre aquest particular Antoni Bori i Fontestà, va escriure:

        “Xauxa és el país més gran
        i bonic per excel•lència
        allà en neda en l’opulència
        i de pobres no n’hi ha.
        Allà no mana ningú
        i tothom creu i va recte,
        perquè s’acata i respecta
        el pensar de cadascú.
        Així tots viuen tranquils
        i en la més dolça harmonia,
        sense crims ni policia,
        ni plets, ni guerres civils.”

Enterrament de la sardina

9. UNA FESTA ANCESTRAL

La festa ancestral del Carnaval va ser durant molts segles un esdeveniment festiu i reivindicatiu, fins i tot es pot afirmar que hi ha estat, per oposició a la cultura oficial, la màxima expressió creadora de les classes populars. Durant els segles XIV i XV, el Carnaval agafà tanta popularitat que ell sol podia definir tota la cultura urbana de l’època. Mentre que a Europa occidental va ser protegit per les corporacions, l’aristocràcia i la burgesia liberal, a Espanya, exceptuant algunes etapes de permissibilitat, sobretot a l’època del regnat de Felip IV, va ser prohibit i perseguit per l’Església i pel poder civil.

SEGONA PART:

II. EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS

1. L’INICI DEL CARNAVAL

El començament de les festes dedicades a Carnestoltes no tenen una data única, doncs varien, segons les tradicions de cada poble. Aureli Capmany cita com la data més allunyada el dia de la Immaculada, d’altres estudiosos parlen del dia de Cap d’Any, el criteri més extens és el de Sant Antoni. Un dit popular ho reafirma:
        “Per Sant Anton
        Carnestoltes son”
Altres dites populars deien: “Carnestoltes / setze voltes”. Segons aquesta tradició la festa començava, la Setmana dels barbuts, doncs amb uns dies de diferència s’esqueia la diada de Sant Pau Anacoreta, Sant Antoni Abat i Sant Maur. La gent deia que aquests sants duien el fred a la barba. A partir d’aquestes dates començava tot un seguit de commemoracions que ja no s’aturarien fins l’inici del Carnaval. Una de les més popular era la desfilada dels Tres Tombs, durant la diada de Sant Antoni Abat, el del porquet. Aquell dia la gent portava a beneir els animals a l’Església. Aquesta tradició ha arribat fins els nostres dies.

2. ALTRES CELEBRACIONS

Les tradicions als països catalans són molt variades. El dia de Sant Sebastià se celebra a Moià (Bages) balls populars, entre els quals hi ha la figura d’un personatge disfressat, que se l’anomena “el Pollu”, la missió del qual és evitar que ningú molesti als balladors. Aquest ritual del folklore del Principat, el trobem també en figures semblants, però amb imatge de diables o diablots, a les festes de Sant Antoni de Mallorca, als Ports de Morella i al Ball de Gitanes del Vallès.
Altres pobles han seguit la tradició dels Bulls de Carnaval. Els àpats públics significaven l’acceptació per part de la població de l’ús de menjars greixosos d’aquestes jornades. El dia de Sant Guillem el poble de Bagà (Berguedà) fa una arrossada col•lectiva per tots els vilatans. Són també populars els Ranxos de Vidreres, o bé, les sopes de Castellterçol. Una altra festa tradicional és la de Santa Àgata, que se celebra el dia 5 de febrer. Santa Àgata, patrona de les bugaderes i de les dones, ve a ser una continuació de les “Matronals” romanes. Aquesta celebració ve a recordar els temps llunyans del matriarcat. Aquell dia en molts pobles de Catalunya hi havia el costum de l’hegemonia de les dones. Actualment encara se celebra aquesta tradició en pobles de la Terra Alta.

3. TRADICIONS

La Candelera és una altra data important, una festa que es commemora des del segle V, fou instituïda pel Papa Gelasi per arraconar les Lupercals, antiga festa pagana que se celebrava a Roma el dia 15 de febrer, davant la gruta on Flàustul havia trobat Ròmul i Remo amb la lloba que els alletava.
El dia de la Candelera la gent desfeia el pessebre i empaquetava les figures fins l’any vinent. Per la gent del camp era l’inici del bon temps. Hi ha la creença popular que si plou el dia 15 de febrer el fred ja s’ha acabat, així ho sentenciava una antiga dita: “Si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu.” Els pobles antics, aquest dia, anaven al bosc a despertar l’ós, per tal d’aconseguir pels ritus màgics que arribés aviat la primavera. Aquesta tradició ritual era molt habitual a Prats de Molló, Sant Llorens de Cerdans i Andorra. En alguns pobles de la Ribagorça era molt popular la disfressa de la “Tranca”, un personatge que sortia a despertar l’ós.
A Manresa, se celebra des de fa gairebé set segles la Festa de la Llum. Una misteriosa llum, que venia de Montserrat, va fer que el bisbe aixequés les sancions de caràcter espiritual. Això va significar el pas de les aigües de la Sèquia per les propietats manresanes al terme de Sallent, un canal que havia concedit el rei Pere III. El 21 de gener es commemora la Misteriosa Llum de Manresa, i la gent s’aplega a l’esplanada del castell de Balsareny, amb gegants i cap-grossos.

4. ELS DARRERS DIES

A les Illes en diuen els Darrers Dies per separar les festes de preparació del Carnestoltes, com Sant Antoni i la Candelera, de la pròpia festa. A les illes el dia de Sant Antoni és el punt de sortida del Carnestoltes i al País València comença per l’Epifania. La data més extensa de l’inici del Carnestoltes és el Dijous Gras o Llarder. Joan Amades, en la seva monografia sobre el Carnestoltes a Barcelona, afirma: “En arribar en aquest moment de l’any, sembla que l’home es despulla de la capa de civilització que el cobreix, que perd el vernís que dissimula el seu fons durant tota la resta de l’any, i sobreviuen en ell profuses manifestacions i expansions d’un intens primitisme que ben poc manca si no arriben a ser dels temps cavernaris.”

5. CALENDARI DEL CARNESTOLTES

El Dijous Gras hi havia la tradició de les sortides al camp, i era molt generalitzat menjar truites de botifarra i coques de llardons. En alguns pobles es feien bulls i escudelles públiques. El dia següent hi arribava el Carnestoltes, rei del Carnaval. El personatge que representava Sa Majestat Carnestoltes, senyor dels pocasoltes, llegia un sermó satíric contra les autoritats municipals. El Dissabte de Carnaval se celebraven els balls de màscares. El diumenge es feien les desfilades de carrosses, rues i comparses pels carrers, amb una gran gresca. Els balls de màscares continuaven el dilluns i el dimarts. El Dimecres de Cendra es realitzava l’enterrament del Carnestoltes, amb la lectura del seu testament. Era habitual també que la gent sortís al camp a efectuar l’enterrament de la sardina, on predominava l’humor negre i la disbauxa.

6.    EL REI CARNESTOLTES

En la tradició festiva del Carnaval destaca la figura d’un personatge anomenat Carnestoltes, el qual personifica el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. Carnestoltes, durant la seva hegemonia, ho trasbalsa tot, però el seu fi representa l’acabament d’un cicle. La crema, mort i enterrament del Carnestoltes tanca el cicle festiu
i és l’inici de la substitució del rei, vell i decrèpit, per un altre de més jove i més enèrgic.

7. NINOTS DE PALLA I “BOUS”

A la comarca del Pallars, sobretot als pobles de Rialp, Esterri d’Àneu, Montcortès i Durro, el Carnaval era representat per un ninot de palla que, des del matí, era exposat davant d’una casa i els “bous” o mossos l’acusaven de golós, borratxo i d’haver portat l’ociositat al poble. Per aquestes greus circumstàncies era acusat de mort. La defensa per la seva part demanava l’absolució del sentenciat, al•legant els beneficis rebuts gràcies a ell, ja que durant tres dies hi havien tingut grans banquets i gatzara. Seguidament un mosso tirava un tret a l’aire i queia mort el Carnaval, el qual arrossegava al “bou”. Els dos personatges eren traslladats fins a la plaça del poble, on eren coberts de palla i els hi posaven foc.

8. ELS BALLS DE MÀSCARES

La celebració del Carnestoltes a Barcelona va tenir una gran importància fins el segle XVI. La noblesa participava activament fent parodies burlesques dels jocs cavallerescos i, ja per aquesta època, s’havia generalitzat el Ball de Màscares o de disfresses. La festa topava moltes vegades amb la intolerància de l’Església, que les trobava massa llicencioses i les prohibia.
A partir del segle XVIII la festa del Carnaval es va popularitzar i les classes humils van aportar un nou esperit de gresca. Els barcelonins celebraven els tres dijous anteriors al diumenge de Carnaval. El primer s’anomenava de compares, el segon de comares i el tercer gras o llarder. Es feien aleshores els balls populars de la Patacada que s’organitzaven al carrer de les Tàpies de Barcelona. Les classes benestants van continuar celebrant els seus valls de màscares a la Llotja, el Teatre Principal i al Liceu.

9. GRANS ANIMADORS DEL CARNAVAL

A la segona meitat del segle XIX coincidint en el màxim moment de la festa del Carnestoltes destaquen dos personatges a Barcelona: Fructuós Canonge i Sebastià Sunyent. El primer era un popular cirabotes i predistigitador que animà durant molts anys amb els seus rodolins i les seves difresses la rua de la Rambla, l’altre fou el fundador de la Societat del Born. Tant Canonge com Junyent signaren els populars decrets llicenciatoris del Carnaval.
L’any 1859 Canonge va escriure l’acomiadament del Carnestoltes: “Ciutadans i ciutadanes / de la culta Barcelona. / (...) A Déu siau gent divertida / honrada i treballadora, / no us oblidaré ni una hora, /
ni un quart, que no soch ingrat, / no, Canonge / limpiabotas; /
puig, té l’ànima agrabida / encara que sigui un gat.” L’arribada del baró de la santa paciència és saludada el 1868 per Sebastià Junyent “generalissim del Carnestoltes, Ciutadà honrat de Barcelona, President de la Societat del Born, etc., etc., etc. Havent S. G. lo Senyor Baró Banyanya arribat feliçment a aquesta ciutat per a presidir les funcions costejades únicament per la Societat del Born, y per alguns pochs vehins de la mateixa, y a fi de que aquestas se celebrin conforme requereix l’importancia de la segona capital d’Espanya. Ordeno i Mano.”

10. LA RUA DEL CARNAVAL

La popularització de la festa va fer guanyar en importància la cavalcada de la rua, es creu que l’origen era l’enterrament del Carnestoltes. Les rues eren i són seguicis de carrosses i vehicles adornats. Les carrosses competien per aconseguir el premi a la millor guarnida. Les rues de Barcelona, al segle XIX, eren organitzades per les societats culturals, humorístiques i d’esbarjo: l’Embut, la Baldufa, el Born, la Paloma... La carrossa que organitzava el Niu Guerrer, en alguna ocasió, fou dissenyada per Antoni Gaudí. En el decurs de la cavalcada se solien entaular batalles de confits. Les principals rues de Barcelona han transcorregut pel barri de Ribera, per la Rambla, pel passeig de Gràcia i més recentment pel Paral•lel.

11. EL CARÀCTER FUNERARI DEL CARNAVAL

El Carnaval, com ja hem dit, reuneix costums ancestrals molt variades. En alguns dels aspectes de la festa és pot veure la pervivència romana dels difunts. Els romans, a primers d’any, retien homenatge als difunts. En la festa de tribut a Bacus hi cercaven la simpatia dels esperits dels morts. En una cerimònia, celebrada al vespre, els participants vestien una túnica blanca i es cobrien la cara amb una careta també blanca. L’enterrament del Carnestoltes, que també se solia fer al vespre, era acompanyada per comparses vestides amb llargues camises blanques i amb la cara enfarinada o amb caretes de calavera.

12. LA GRAN FESTA DEL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS

A mitjans del segle XVI van fer-se molt populars les mascarades a València, la qual va rebre la influència del Carnaval italià. Henri Merimée va descriure les grans mascarades i balls carnavalescos, com la Xàquera Vella i el Ball de Torrent. Diu Merimée que les dones es pintaven la cara amb sutge i llençaven contra els homes taronges buides replenes de greixos i pells de cereals.
Les batalles festives era un fet molt estès, per exemple, els estudiants de Barcelona celebraven, durant el Carnaval, batalles de taronges a la Rambla. Algunes d’aquestes batalles festives han arribat fins els nostres dies, com la dels tronxos de Reus, que actualment ha esdevingut una guerra de tomàquets, de farina a Tarragona, i, sobretot, destaca la Comparsa de Viladot, del Carnaval de Vilanova, en què es fa servir, com a València, l’ordi.

    13. BATALLES DE CENDRA

Als pobles del Pirineu català era costum per Carnaval que la “comparsa dels bous”, formada per dos xicots amb rostre enfarinat, sortís als carrers a escampar grapats de cendra sobre els espectadors. Una cosa semblant es feia a Ascó (Ribera de l’Ebre), on les “mascaretes”, uns nois vestits de dona, corrien pels carrers llençant cendra barrejada amb formigues. Aquest costum també era usual del poble de Pacs del Penedès, on un carro guarnit creuava el poble empolsegant de cendra tots aquell que trobava al seu pas.

TERCERA PART:

I.    EL CARNAVAL FESTA UNIVERSAL

1.    EL CARNAVAL DE BARCELONA

Els origens del Carnaval a Barcelona es perden en el temps, ja antigament era costum arrelada les disfresses amb pells d’animals. El Carnaval ha estat durant molt segles lligat a l’abstinència imposada per la religió catòlica durant els dies de Quaresma.
El moment de més gran esplendor del Carnaval barceloní coincideix amb l’organització de la societat civil, a meitats del segle XIX, és el moment de les entitats lúdiques, del republicanisme federal i de l’aparició del moviment obrer. Aquesta gran efervescència festiva del Carnaval va decaure amb la caiguda de la Primera República. La gran festa del Carnaval va reaparèixer amb força el segle XX, sobretot els anys trenta coincidint en una nova etapa de llibertat. El franquisme, a l’acabament de la Guerra Civil, va prohibir-lo. Al retorn de la democràcia reaparegué la festa pública i llicenciosa del Carnaval.

2. EL CARNAVAL AL MÓN

La festa del Carnaval és una festa universal que se celebra arreu del món. A Galícia, sobretot a les muntanyes d’Ourense, la festa era anunciada pels joves mitjançant sons trets de banyes de bou, llaunes, panderetes, etc. Els joves recorrien les barriades cantant una cançó en la que anunciaven que l’Antroido havia aparegut al peu d’un arbre.
El Carnaval associat a un arbre el trobem en altres cultures. A Perú el Carnaval és considerat la més gran festa de l’alegria. Una de les festes populars d’aquests dies, sobretot a la zona andina és el ritual de la Yunza, que consisteix a plantar un arbre carregat de regals, i ballar al seu voltant fins a tombar-lo a cops de destral.
La “moxiganga” o “boxiganga” ciutadana era preparada d’antuvi per les colles amb rics guarniments, que estrenaven el dia de la desfilada del Carnaval en esquadra uniformada, fent ostentació carnal. Aquestes comparses van fer-se celebres a Itàlia. Caro Baroja cita un pasatge del Quixot en el que es representa un vestit de boxiganga amb molts cascavells.

3.    EL CARNAVAL TURÍSTIC

La tradició del Carnaval ha continuat arrelada als nostres dies, alguns pobles mantenen aquesta costum com reclam turísrtic. Són populars les batalles de flors del Carnaval de Niça i Viareggio.
El Carnaval de Venècia, amb la seva desfilada de màscares, ha inspirat a músics com Cellini, Berlioz, Dvorác, Schumann i Paganini en la seva creació d’òperes i obres simfòniques sobre aquesta tradició.
El popular Carnaval de Rio de Janeiro i de Bahia es celebrat per grans masses que viuen intensament aquesta festa que es barreja amb antics costums africanes. Les comparses competeixen per veure quina és la guanyadora, la música esclata i la samba triomfa pels carrers calurosos del Brasil. El Carnaval de Rio de Janeiro ha estat portat sovint al cinema, una de les més conegudes és Orfeo Negro.
Altres Carnavals populars i turístics són el de Santa Cruz de Tenerife i el de Cadis, amb les seves “xirigotes” i comparses.

4.    LA MÚSICA I EL JOC DEL CARNAVAL

La música ha format part des del segle XIX de la festa del Carnaval. Una de les funcions de la música era acompanyar balls i danses i de servir de suport a les cançons satíriques o burlesques. Actualment la festa del Carnaval de Solsona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, etc., han fet de la música un gran ingredient del Carnaval. Els cors de Carnestoltes han recuperat les serenates bufes i les estudiantines, un dels jocs carnavalescos més coneguts és el Jo te l’encendré o el Tio fresco.

5. EL CARNAVAL A L’ACTUALITAT

Són moltes les poblacions catalanes que han mantingut en una gran popularitat la festa tradicional del Carnaval: Vilanova i la Geltrú, Sitges, Solsona, Reus, Barcelona, Terrassa, Mataró, Blanes, Figueres, Platja d’Aro, Roses...

6. LA FESTA DEL CARNAVAL A VILANOVA I GELTRÚ

Un dels llocs de Catalunya on la festa del Carnaval es viu amb més intensitat és a la capital del Garraf, Vilanova i la Geltrú. Una setmana abans se celebra la Fira de Carnaval, on es venen tota mena d’elements carnavalescos. El Dijous Gras es fa la popular xatonada (amanida d’escarola, bacallà esqueixat, seitó i olives, sucada amb el xató, salsa picant típica de la comarca), s’acompanya amb truites i merengues de postre. Aquest dia pels carrers se solen fer guerres de merengues.
La tradició del Carnaval de Vilanova i la Geltrú estreu la seva influència de l’època vuitcentista, propiciat per l’auge econòmic, que sobretot a la segona meitat del segle XIX van dur de l’altra banda de l’Atlàntic, els indians o americans. Actualment el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és una de les festes més importants de Catalunya.

7.    LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL A VILANOVA I LA GELTRÚ

El Carnaval de Vilanova i la Geltrú va mantenir el seu esplendor fins a la Guerra Civil. Posteriorment, malgrat les prohibicions del franquisme, el Carnaval va ser recuperat el 1955, per la Societat, el Foment Vilanoví, la qual va seguir el mateix esquema tradicional: “divendres arribo, dissabte mascarots, diumenge cavalcada i comparses, dilluns vidalot i cors, dimarts comparses i vidalot, i dimecres enterro de la sardina que solia amenitzar-se amb un ball de gralles. Però la seva plena recuperació i consolidació com un Carnaval de masses fou entre 1976 i 1981.

8.    LA GRAN FESTA A VILANOVA I LA GELTRÚ

El divendres és el dia de l’arribo del rei Carnestoltes, que realitza un sermó a la Plaça de la Vila. El Dissabte s’organitza la rua i es fan balls de mascarots i màscares. El Diumenge surten les comparses i hi ha batalles de caramels. Es balla la Dansa de Vilanova. Dilluns es el dia del Carnaval infantil, anomenat Vidalet, i cors del Carnestoltes, que canten cançons de to satíric. El dimarts surt la comparsa del Vidalot i es realitza una batalla de cereals i les dones, armades amb espolsadors i picamatalassos empaiten el públic. El Dimecre de Cendra, enterrament de la sardina, lectura del testament i cremada del Carnestoltes. Els Carnavals de Vilanova i la Geltrú ha esta declarat Festa d’Hivern d’Interès Turístic Nacional.

9. EL CARNAVAL DE SOLSONA

La ciutat de Solsona, que fins fa pocs decennis organitzava Carnaval d’origen agrari, ha sabut trobar el seu propi camí festiu, i, actualment, és un dels Carnavals més visitats pels catalans. Els solsonins han creat un esbojarrat univers carnavalesc amb una iconografia de figures satíriques de gegants, nans, monstres i altres figures típiques de festa major. El Dijous Gras, al vespre, es celebra el sopar dels músics a Cal Pixarada i recital de música sorda. El divendre són típics els balls de Patacada,amb torrades amb all i vi. L’acte més populars de la Gran Rua de dissabte és la guerra de tomàquets. El dissabte també s’organitza una fira de productes insòlits. El diumenge surt el cercavila amb gegants. comparses i balls de bastons. Es fan esmorztars comunitaris i es fa l’elecció de la Miss Forastera de Fora, que és un home. A la tarda se celebren balls de Contradanses i sembrada de confits. El Dimecres de Cendra s’arriba al final de festa amb la lectura del testament del Carnestoltes, que tot seguit és cremat i enterrat. La festa de Solsona també ha estat declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

10.    ALTRES POBLACIONS CARNAVALERES

El carnaval de Sitges ha assolit una gran popularitat, els seus grans balls de disfresses atreuen un gran públic provinent de Barcelona i d’altres poblacions veïnes, que omplen el carrer de gom a gom, creant una gran espectacularitat. La festa transgresora i llibertària del Carnaval troba a Sitges el seu lloc apropiat. El món dels gays ha trobat el seu paradís a Sitges en aquesta festa de Carnaval.
El Carnaval de Reus ja és documentat al segle XV, tingé un gran esplendor el segle XIX i gairebé va desaparèixer a l’inici del segle XX, essent recuperat el 1975. Els actes més típics són la gran rua del dissabte i la batalla de tomàquets, del dilluns.
El Carnaval a Barcelona es va recuprera el 1976, des d’aleshores s’ha vingut realitzant la rua, amb la desfilada de carrosses i mascarots, balls de disfresses i l’acomiadament del Carnestoltes. Són populars les carrosses organitzades pels mercats municipals de la ciutat i cal mencionar també el grups de música d’inspiració brasilera (bautcades) que en els darrers anys han acompanyat les desfilades dels mascarots a Barcelona i a altres ciutats.

FERRAN AISA I PÀMPOLS
(Guió per a un documental de la Videoteca dels Països Catalans, Barcelona, 2007)

Barcelona balla (presentació BPA)

2012-02-14T09:36:00.000-08:00

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA "BARCELONA BALLA, DELS SALONS ARISTÒCRATICS A LES SALES DE CONCERT" (BASE-2011). A CÀRREC DEL PROPI AUTOR.
Dimarts 21 de febrer a les 19 H., A LA BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS (PASSEIG DE SANT JOAN, 26, BARCELONA)

Poema dedicat a Genís Cano Soler

2012-02-09T03:33:00.000-08:00

ENDAVANT LES ATXES!

FERRAN AISA

Obra pòstuma coordinada per Genís Cano

                                 Per Catalunya, els fanals ben endalt,
                                   fendim les ones, tals guerrers d’abans.
                                                  Joan Salvat-Papasseit


        Catalunya terra de pas:
        Girona immortal
        Tarraco imperial
        Barcelona cap i casal
        Lleida terra ferma.
        De nord a sud,
        d’occident a ponent,
        i, entre boira i vent,
        senyera enlairada,
        penó dels vaixells
        que salparen a mar
        per refer les gestes
        dels avantpassats.

        Caminem per les terres
        dels nostres germans
        cercant arrels,
        desfent fils,
        obrint pas
        a la memòria,
        per reconstruir
        la història
        d’un poble que dorm
        a la inòpia dels temps.

        Desperta ferro!
        Endavant les atxes,
        per Catalunya
        i per la llibertat
        penó estelat.
        Desperta ferro!
        Endavant les atxes,
        visca Salvat,
        visca l’amor,
        visca l’anarquia,
        visca el Genís,
        visca la llibertat!

Ferran Aisa

(Poema llegit a la Fundació Irla de Sant Feliu de Guixols,
en el “Nomenatge a Genís Cano Soler, 1954-2007”,
el dia 9 d’abril de 2011)

Balades de Ferran Aisa

2012-02-06T11:39:00.000-08:00

DOS BALADES DE FERRAN AISA


             BALADA DELS RAVALS

            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor
            ravals del cos, ravals de pols.

            Els ravals són espais al marge
            del nostre horitzó de caminants
            per les ciutats i les viles,
            un punt rebel entre la gent
            que oblida sovint la utopia
            dels éssers vençuts,
            dels vells enamorats.

            Els ravals tenen memòria
            també esperança
            i, tal vegada, passat,
            present i demà.
            Farem de les places àgores
            i reconquerirem els carrers
            on encara queden llambordes
            que van ser barricada
            el maig de mil nou-cents
            trenta-set. Visca la Revolució!

            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor,
            ravals del cos, ravals de pols.

          Ferran Aisa
          (Barcelona, 2011)

           BALADA DE LA RUE BAGNOLET

                     París d’Hugo et de Villon
                    Paris qui pleure de Verlaine
                    Le peuple change à la Nation
                    (...) La capitale de la France
                    réinventait la liberté.
                            Leo Ferré


        Alexandre Dumas és una parada de Metro
        vigilada pel Comte de Montecristo
        i pels Tres Mosqueters. Dumas escrivia
        amb ploma fina el romanç del seu temps.

        De Charles De Gaulle a l’Opera, un petó.
        De l’Opera a Alexandre Dumas, un somrís.
        D’Alexandre Dumas a 19, rue de Montecristo
        coca de llardons i champagne francès.

        El Boulevard de Charonne s’acaba a Nation
        Nation és la cruïlla dels boulevards Diderot,
        Voltaire, Philippe August, Faubourg Saint Antoine
        on Anatole France va crear la Université Populaire.

        A Charonne els diumenges tothom va al mercat,
        vi del país, formatge de mil maneres, paté i codonyat,
        a 20 de la rue de Vignole, una cruïlla del boulevard,
        els anarquistes espanyols tallaven el pa de l’amistat.

        La rue de Bagnolet és un riu que baixa ple de vida:
        queviures, fleques, immigrants, obrers, rodamóns,
        locutoris, supermarché, estanc, la Merle Moqueur,
        cafès, floristeries, restaurant, Club Dickens, bistrot.

        El bar espanyol amb la bandera, el toro, el flamenc,
        tapes, pescaito frito, vi fi de Xerès, morena de la copla,
        la baguette amb pernil serrà, Camarón i Joaquin Sabina,
        històries fílmiques d’Almodovar a la rue de Bagnolet.

        A la rue Bagnolet cantonada la Reunion, serà l’illa?,
        mans anònimes escriuen les parets de París:
        -Royal, Sarkozy, merde, vivat l’anarchie!
        Hi ha u    n vol de coloms cap a les golfes de la Bastille.

        Carrers, boulevards, places i avingudes suren
        l’entorn del cementiri de Père-Lachaise,
        jardí etern pel descans dels turistes que cerquen
        les tombes dels mites de l’art, la literatura, la revolució...

        Els comuners i els resistents encara amb flors fresques,
        els brigadistes de la guerra d’Espanya, els herois
        de la France, els líders del partit comunista francès,
        el cementiri és un laberint amb tombes il•lustres:

        Gérard du Nerval, Molière, Chopin, Paul Eluard, Proust,
        Modigliani, Balzac, Piaf, Bizet, Sarah Bernhart, Delacroix,
        Hugo, Seurat, Kardec, Gay-Lussac, Blanqui, Wilde, Colette,
        Isadora Duncan, La Fontaine, Apollinaire, Jim Morrison...

        Cantigas de Santa Maria al restaurant Le Trobador, el chef
        canta la carta feta amb receptes de la cuina d’Alfon X el savi,
        sona el gregorià, però, no hagués estat millor anar a Le Procope?
        Les bruixes s’escampen pel boulevard de Ménilmontant.

        Els trobadors moderns són a La Gove Lune de Bagnolet,
        canten entre cervesa, ginebra i flaire de marihuana,
        és el París de Rossi, Brassens, Ferré, Gainsbourg, Montand,
        sona la guitarra, l’acordió... visca la chanson!

        -Oh, bella ciao! França la dolça, saxo i tambor,
        dins del bar balla la noia, el clochard i el rodamón.
        Rue de Bagnolet La Gove Lune és un antre de rebel•lió
        plou, però, dins del cova de la lluna ha sortit el sol.

          Ferran Aisa

   (París, juliol del 2007)
            (Publicades a Daltabaix, Sant Cugat, 2011)

El gimnasta Joaquim Blume

2012-02-05T01:38:00.000-08:00

Blume el dia del seu casament

JOAQUIM BLUME, GRAN ESPORTISTA CATALÀ

L'octubre de 1957 un gimnasta català assolia el campionat d’Europa de gimnàstica.

FERRAN AISA

Blume fent el Crist

El dimecres 29 d’abril de 1959 les notícies donaven a conèixer que un avió procedent de Barcelona amb destí a Las Palmas de Gran Canària s’havia estavellat contra el cim de les Muntanyes Universals de Conca.
Joaquim Blume va ésser una de les víctimes d’aquesta catàstrofe aèria, que també va costar la vida de la seva esposa i altres tres gimnastes de la Federació Catalana: Josep Aguilar, Pablo Müller i Raül Pajares. La desaparició d’aquests esportistes fou un gran cop per l’atletisme del nostre país.
Joaquim Blume Carreras, conegut familiarment com “Achim”, havia nascut a Barcelona el 21 de juny de 1933, en el si d’una família de gimnastes. El seu pare era de Bremen (Alemanya) i vivia a Barcelona; des de 1921 es dedicava a l’ensenyament de la gimnàstica.
La família Blume durant els tres anys de Guerra Civil va viure a Alemanya, i el 1939 va retornar a Barcelona, instal•lant, aleshores, un gimnàs al carrer Pàdua. Es pot dir que Joaquim Blume havia nascut en un gimnàs, la passió pel poltre, les anelles i altres aparells fan la delícia de l’infant que, a més, rep la instrucció del seu pare. La formació gimnàstica la complementa amb els seus estudis, primer al Col•legi Alemany i, posteriorment, a l’escola dels “Hermanos de la Doctrina Cristiana”. Però el seu únic afany era la gimnàstica, el 1949 va participar a Madrid en el primer festival de gimnàstica i un any més tard aconsegueix per Catalunya el primer títol de Campió d’Espanya absolut. Successivament aquest campionat l’anirà guanyant any rere any fins a la seva sobtada desaparició. El 1951 assolia el primer campionat internacional en una trobada gimnàstica de les federacions francesa i catalana.
Campió d’Europa
El 1952 va formar part de l’equip espanyol a l’Olimpíada d’Hèlsinki, essent l'únic representant de la gimnàstica espanyola. La seva actuació, malgrat que no va aconseguir cap medalla, va causar una grata impressió. Blume aconseguia fer el més difícil, convertint la gimnàstica en bellesa, a l’enlairar-se amb les anelles per obrir lentament els braços deixant caure el cos com si fos una ploma al vent fins formar l’estètica del seu cos esdevingut creu. També destacava en les proves de les paral·leles on era un mestre. Blume, fitxat pel F. C. Barcelona per potenciar la seva secció atlètica, va passejar l’escut del principal equip català arreu dels pavellons esportius d’Espanya i d’Europa. En els Jocs de la Mediterrània de 1956, celebrats a Barcelona, el gimnasta barceloní aconseguirí sis medalles d’or i una de bronze. I hi va perdre l’oportunitat d’ésser campió olímpic a Melbourne, doncs Espanya no va participar.
L’octubre de 1957 obtenia el títol de campió d’Europa batent als favorits russos entre els quals hi havia Chakline -campió del món- i Titov -campió olímpic-. Joaquim Blume era el gran favorit pels Jocs Olímpics de Roma, però, la seva tràgica mort va estroncar la brillant carrera d’un dels més grans esportistes catalans de tots els temps.

(Diari Més, 29 de març de 2007)

Xavier Montanyà/Entrevista

2012-02-04T01:14:00.000-08:00

ENTREVISTA AL PERIODISTA Y DOCUMENTALISTA XAVIER MONTANYÀ

Ferran Aisa

Xavier Montanyà (1961) es uno de los periodistas culturales y de denuncia social más comprometidos de Catalunya. Su trabajo lo ha realizado tanto en prensa escrita como en documentales televisivos. Actualmente es miembro del consejo asesor del suplemento Cultura/s de la Vanguardia y colaborador de Vilaweb y de la revista Sàpiens. Es nieto de Lluís Montanyà, un prestigiosos periodista y crítico literario de los años de la República, que sufrió el exilio de 1939 del cual ya no regresó. Su abuelo fue uno de los tres firmantes del manifiesto antiartístico de 1928, conocido por el nombre de “Manifest Groc”, que firmaron también Sebastià Gasch y Salvador Dalí.
Xavier Montanyà ha publicado diversos ensayos periodísticos como Pirates de la Llibertat (Empúries-2004), que le valió el Premio Octavi Pellissa, donde narra los hechos sucedidos a principio de1961 con el secuestro del trasatlántico “Santa María”, por el DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) para denunciar las dictaduras de Franco y Salazar; La gran evasión (Pepitas de Calabaza-2009), sobre la fuga de prisión de los últimos exiliados de Pinochet; y El oro negro de la muerte (Icaria-2011), sobre la problemática en la rica zona petrolera de Nigeria. Es coautor del libro La torna de la torna; Salvador Puig Antich i el MIL (Empúries-1985). Entre sus trabajos televisivos destaca su colaboración en Música per a Camaleons y Tres, catorze, setze; y ha codirigido con Laia Gomà los documentales Granado y Delgado, un crimen legal (1996); y Winnipeg, palabras de un exilio (1998). Y ha dirigido cuatro documentales para TV3: Nfumu Ngui, el gorila blanc (2002); Sense llibertat (2002), sobre presos políticos de distintas épocas; Joan Peiró i la justicia de Franco (2004), sobre el proceso seguido por el militante anarcosindicalista catalán; y El Manifest Groc, un debat sobre la cultura a Catalunya (2004); Los espías de Franco (TVE-TV3-TVF-2010), con un formato de investigación histórica y episodios de trhiller propios del mundo de los espías; y el largometraje Memoria negra (2007), sobre la colonización española de Guinea, que fue seleccionada por el Festival de Valladolid. Me cito con Montanyà en un céntrico bar de la Gran Vía barcelonesa, en plena época de consumismo navideño, para hablar largo y tendido sobre su profesión.

Xavier tu fuiste alumno de Ramon Barnils, que fue director de la Soli y de Ajoblanco, al inicio, ¿qué tal maestro de periodistas era?

Era genial. Cuando le hablaban de géneros del oficio decía: “Periodismo de investigación…? Acaso existe otro…?” Él concebía el periodismo como arma de denuncia y combate. Como instrumento de control del poder. Era políticamente incorrecto, irreverente y, además, divertido. Sabía administrar muy bien en sus escritos la información, la mala leche y el sentido del humor. Para nosotros, sus alumnos de entonces, era un referente, alguien que además de conocer a la perfección todos los laberintos, grandezas y miserias del oficio, te contagiaba el veneno del querer saber, de investigar, de no dejarte manipular, ni temer a censores, políticos y burócratas de medio pelo. Por desgracia estos tipos son hoy los que ostentan buena parte del poder de los medios.

Tú eres coautor de un estupendo libro sobre Puig Antich i el MIL, cómo surgió la idea de realizarlo?

La idea fue de Ramon Barnils. Bajo su dirección, un grupo de alumnos, el colectivo Carlota Tolosa estuvimos un año investigando el tema, como uno de los trabajos de final de carrera. Era en 1984, diez años después de la ejecución de Puig Antich y aún había mucho silencio, muchas lagunas en la crónica de los hechos, mala conciencia, temor, quizá… Para mí, fue un trabajo esencial. Desde entonces, siempre que puedo, he seguido en esta línea. Barnils murió hace unos diez años, quince después del libro. Entonces ya se hablaba en los medios con más normalidad de Puig Antich y el MIL, aunque algunas versiones que surgían se centraban más en lo que llaman “vertiente humana”, que a menudo es una excusa para no abordar el fondo de la cuestión, y evitar denunciar responsabilidades. Poco antes de morir, recuerdo que él me dijo “Nosotros hicimos el libro que le hubiese gustado a Salvador, ahora toca el turno de los de las hermanas”.

El periodismo de denuncia forma parte de tus ensayos, me podrías decir cuáles son tus campos de investigación?

Intento investigar temas que han quedado o están sepultados en la historia, ignorados, condenados al silencio. Tanto del pasado como del presente. Es una de nuestras funciones, romper los muros de silencio que ha construido el poder. Saben muy bien que la amnesia respecto al pasado absuelve el presente, a ellos y sus intereses. Es por eso que he investigado temas como el de los anarquistas Granado y Delgado, ejecutados en 1963, que apenas existían en los libros de historia. O el pasado explotador de España en la ex colonia de Guinea Ecuatorial, o la detención, entrega a Franco, consejo de guerra y fusilamiento del cenetista, y ex Ministro de Industria, Joan Peiró, a principios de los 40, entre otros.

Al largo de tu carrera profesional has escrito diversos libros y realizado documentales que podríamos considerar periodismo de denuncia y de investigación histórica, verdad?

Sí, aunque no todos son trabajos históricos. Por ejemplo, mi último libro “El oro negro de la muerte” (Icaria, 2011) es sobre la explotación de recursos petroleros en el Delta del Niger, al sur de Nigeria, y el mundo que le rodea: corrupción política, atentados a los derechos humanos y ambientales, represión, impunidad, lucha armada política y actividad mafiosa, empresas privadas de seguridad y ejércitos y fuerzas policiales criminales. A parte de que es uno de los puntos calientes del planeta donde se concentran muchas de las grandes cuestiones por resolver del mundo globalizado, el tema está rodeado de un muro de silencio considerable, excepto en Inglaterra, ya que fue colonia británica. Fíjate que cuando hubo hace meses la catástrofe del accidente de British Petroleum en aguas del Golfo de México, fue portada en todo el mundo durante días y días. Cuando sucede una cosa así, que es constantemente, en el sur de Nigeria, apenas nos enteramos. No les interesa, ni a la Shell, ni a la CNN y compañía. La cosa es tan grave que se calcula que en los últimos 50 años ha habido un vertido anual en el Delta del Níger equivalente al del petrolero Exxon Valdés en las costas de Alaska en el 1989. Todos lo recordamos, en cambio el Delta del Niger apenas sabemos situarlo en el mapa.

Qué dificultades encuentras cuando has de realizar un documental?

Encontrar financiación sin que en nada puedan intervenir en el contenido, ni en las garantías de poder hacer un trabajo libre, y hasta el final. Al tratar temas políticos incómodos, hay productores independientes y funcionarios televisivos que se incomodan o te insisten en que hay que enfocarlo “desde el punto de vista humano”, que “es lo que quiere la gente”, como si los periodistas y la gente fuéramos tontos. En otro orden de cosas, también es difícil investigar en los archivos españoles. Se rigen aún por leyes restrictivas del tiempo de la dictadura. Sobre el tema de Guinea Ecuatorial, hay informaciones vetadas por la Ley de Secretos de estado del 1966, de Franco. Y así siguen tras, 30 años de esta “democracia”. O por ejemplo, hay informaciones policiales franquistas que sólo pueden conocerse tras 50 años. Por què? Porque la ley de la intimidad así lo dicta. Pregunto: Un policía o militar de una dictadura, en el ejercicio de sus funciones, tiene derecho a ser protegido por la ley de intimidad, en democracia? Claro que no, creo yo. Pues, aquí sí. Cosas de la “modélica transición”.

Por ejemplo, cuales fueron las principales dificultades que encontraste en la producción e investigación del documental Granado y Delgado?

En España, con excusas diversas, ninguna televisión quiso financiar el proyecto. Hasta que ARTE-Francia lo asumió, y nos ofreció el tiempo y los medios que pedíamos para poder hacer un trabajo riguroso y a fondo. Era 1994. Todavía no se había producido el pequeño “boom” de la memoria histórica. Había mucha reticencia a remover el pasado. Ahora ya no tanto, en general. En Francia, “Granado y Delgado. Un crimen legal” se emitió a las ocho de la tarde, en una hora de máxima audiencia, le dieron un Premio FIPA de Plata, y la prensa se hizo eco del tema y la polémica. En España la prensa le dio importancia, pero TVE, no tanto, lo emitieron un año después que en Francia y de madrugada, seguramente para que lo pudiera ver mucha más gente.

Te han intentado censurar los documentales?

El “Memoria Negra”, sobre la colonización española en Guinea no lo ha emitido aún TVE, pese a que han tenido tempo de sobras, es del 2007. Sí lo han hecho TV3, Canal Plus, y varias televisiones europeas. No sé el motivo del poco interés de TVE en emitirlo, pese a haber puesto dinero en algo que ellos consideraron, en su día, de interés público….. Ahora bien, cuando estaba empezando el trabajo, me hicieron llegar el mensaje de que “no me metiera con Obiang ni con el petróleo”, mensaje que no obedecí, claro está. Además blindé el contrato para que no pudieran tocar nada del producto final. Aunque era un trabajo histórico, la repercusión en el presente dictatorial y corrupto de Teodoro Obiang y su familia, es imprescindible de tratar. Y así lo hicimos. Quizá por eso no lo emiten…por no seguir sus directrices.

Crees que hoy en día hace falta un buen periodismo de investigación?

Es básico. Pero por desgracia el oficio se ha vuelto muy cobarde y domesticado, muy comercial y manipulado, aunque hay siempre destacadas excepciones que no debemos ignorar. Hay muy buenos periodistas. Pero la implicación político-empresarial en los medios, domina, e impone… Aunque yo no soy del todo pesimista. Se puede trabajar en la linea de investigación. Por supuesto. A veces pienso, que la precariedad nos puede, hay más miedo a perder el puesto de trabajo, autocensura, que un censura clara y precisa. Si querían un puesto de trabajo seguro, haberse hecho notarios o curas.

Qué opinas de los movimientos sociales actuales como el 15-M?

Es muy interesante, aunque incipiente y a veces poco contundente, algo disperso. Lo más importante es que es un proceso que está en marcha. Que la primavera pasada hizo que se oyeran muchas voces de protesta, jóvenes que estaban desmovilizados. Es importante porque ha hecho posible la protesta no dirigida en la calle, plantar cara, discutir de política, creo que poco a poco se irá articulando. Quizá puedan llegar a tener más incidencia, más efectividad, más alternativas claras, sin caer en populismos. Tiempo al tiempo. Es un proceso innovador, necesario, creo yo, en fase de maduración y evolución.

(CNT, núm. 386, febrer de 2012)

sonia del río

2012-02-03T00:03:00.000-08:00

Sonia a Roma (Foto Ferran Aisa, 1999)

SONIA DEL RÍO SANTOS (Madrid, 1961-Barcelona, 2002)

Anarquisme-centenari CNT

2012-02-01T23:47:00.000-08:00

(DOSSIER A CULTURA/S DE LA VANGUARDIA AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA CNT. ARTICLES DE XAVIER MONTANYÀ, FERRAN AISA, CARLES SERRAT, PÈPE RIBAS I MIGUEL MOREY)

EL MOVIMIENTO LIBERTARIO Y LA CULTURA. LA OBRA CONSTRUCTIVA

FERRAN AISA

La cultura libertaria centró su discurso en la solidaridad, la autonomía individual, el federalismo y el apoyo mutuo; y desarrolló su pedagogía didáctica a través de temas de ordinario moral y regeneracionista, siempre de acuerdo con las bases de la educación racional y las leyes de la naturaleza. El anarquismo cultural, que buscaba el perfeccionamiento humano, predicaba contra los vicios de la sociedad y se mostraba contraria al alcohol, el tabaco, la prostitución, etc. Desarrolló la idea de una vida sana e higiénica a través del vegetarianismo, del naturismo y del ejercicio al aire libre. Sus postulados defendían la libertad del ser humano, la igualdad de sexos, la liberación de la mujer, el respeto a la tierra, el laicismo, la abolición de la explotación salarial…
El movimiento libertario organizado se preocupó primero de enseñar a leer y escribir a los obreros y campesinos, y luego de ilustrarlos. Las ideas de acción directa, de apoyo mutuo y de solidaridad están presentes en tota forma de educación libertaria, y en los congresos obreros, desde la Primera Internacional, se discutió sobre la forma de crear escuelas, publicaciones, cooperativas, mutuas, ateneos y centros sociales. La meta del pensamiento anarquista era la consecución de una sociedad de hombres y mujeres libres, que cooperasen juntos en la administración de las cosas y de la vida, unidos por un pacto de armonía, sin propiedad privada, dirigentes ni clases sociales.
La CNT fundada ahora hace cien años recogió la herencia de la Internacional, y, a través del sindicalismo, potenció las ideas anarquistas en el seno de la clase obrera. La práctica libertaria en asambleas, mítines y conferencias ayudó a crear éste espíritu crítico y solidario de democracia directa. Ésta cultura obrera impregnada de raíces ácratas fue capaz de desarrollar un importante movimiento emancipador, y a través de sus luchas, triunfos y fracasos levantó el espíritu rebelde de las capas explotadas de la sociedad. Fruto de esta lucha por la emancipación humana desarrollada por el anarquismo durante tres generaciones seguidas de hombres y mujeres, fue posible que, vencidos los militares golpistas en Barcelona el julio de 1936, se pusiese en marcha un proceso revolucionario que tuvo en las colectivizaciones uno de sus aspectos más originales y creativos, sin parangón en la economía mundial. La autogestión generalizada se extendió, de una manera espontánea, a todos los sectores: industria, servicios públicos, transportes, comercio, energía, espectáculos, distribución, agricultura…
La nueva economía revolucionaria fue regulada por los Comités Económicos creados para distribuir equitativamente los frutos del trabajo y quedó enmarcada por el Decreto de Colectivización de la Generalitat de Catalunya de 24 de octubre de 1936.
La pedagogía fue otro de los elementos constructivos de los anarquistas, que colaboraron en la constitución del CENU (Consejo de la Escuela Nueva Unificada), que recogía las experiencias de las grandes líneas renovadoras de la enseñanza y las corrientes pedagógicas libertarias, desde las técnicas Freinet o Montessori a la Escuela Moderna i la racionalista. Los anarquistas estuvieron presentes también en los comités locales y en los Ayuntamientos populares donde cumplieron una importante función organizativa colaborando con las demás fuerza antifascista a resolver los problemas inmediatos de los ciudadanos: abastos, sanidad, comunicación, escuelas, cultura, refugios antiaéreos, soporte a las milicias, ayuda a refugiados, campañas de solidaridad, etc.
Acabada la guerra con la derrota republicana, el anarquismo se refugió en el exilio y en la clandestinidad; y, a pesar de la represión, emprendió una lucha incansable contra el franquismo, con los guerrilleros urbanos y con los cuadros sindicales de base. En la transición rebrotó con inusitada fuerza la CNT, pero los avatares de la historia la llevaron a convertirla en un movimiento minoritario. Su historia pero es patrimonio de todos y una parte de ella se encuentra depositada en los documentos de la CNT-FAI que guarda desde 1939 el Instituto de Historia Social de Ámsterdam, ahora una gran parte microfilmados por la Fundación Anselmo Lorenzo de Madrid. En Barcelona el gran archivo libertario pertenece al Ateneo Enciclopédico Popular, entidad fundada en 1902 por obreros y estudiantes, entre los cuales destacaban Francesc Layret y Lluís Companys. El AEP que fue expropiado por el franquismo en 1939 y reconstruido en 1980, se ha dedicado a recoger documentación para ponerla al alcance de los historiadores. En los anaqueles de su local en el edificio de la Biblioteca Arús se amontonan libros, publicaciones, cajas de archivo, etc., a la espera de encontrar un espacio mejor para ellos, pues, desde hace tiempo, el AEP, viene reclamando un nuevo local que reúna las condiciones necesarias y dignas para salvaguardar éste importante archivo de la historia de la clase obrera.

(La Vanguardia. Cultura/s núm. 440, 24-11-2010)

Carles Fontseré

2012-02-01T01:46:00.000-08:00

CARLES FONTSERÉ, ARTISTA TOTAL

FERRAN AISA

Carles Fontseré i Ferran Aisa al pati de la Biblioteca Arús (1996)

Carles Fontseré i Carrió (1916-2007) va destacar com dibuixant, cartellista, pintor, il•lustrador, escenògraf, fotògraf i, darrerament, memoralista. Sens dubte és un referent del cartellisme de la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 amb només 20 anys va participar en la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, un organisme artístic en què van destacar Helios Gómez, Martí Bas, Josep Bartolí, Rafael Tona...
Carles Fontseré va col•laborar estretament amb les organitzacions revolucionàries i antifeixistes pintant cartells per la CNT-FAI, UGT, PSUC i el POUM. Un dels seus cartells més coneguts és el del camperol que aixeca la falç mentre darrera seu tremola la bandera de la FAI al clam de “Llibertat!”.
Fonstseré després de la guerra s’exilià a França i, posteriorment, visqué a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va treballar de taxista i es va dedicar a la fotografia, precisament fou en aquesta ciutat on va conèixer a la que fou la seva companya, la nord-americana d’origen català, Terry Broch.
L’any 1973 va retornar a Catalunya instal•lant-se en una masia a Porqueres, molt a prop de Banyoles. Des d’aquest lloc paradisíac va continuar la seva tasca artística. Fontseré va realitzar una nova obra cartellística per encàrrec d’entitats i institucions, i, finalment, es va dedicar a redactar les seves memòries de les que han sortit tres volums.
Una de les entitats que van acollir l’artista en la transició fou l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Precisament per encàrrec d’aquesta entitat barcelonina, Fontseré realitzà nous dibuixos que foren editats en forma de cartell, postal o portada de llibre. També fou l’AEP el primer organisme a exposar l’obra del cartellista. Fou el 1982 a la Casa de la Caritat on es va poder veure l’exposició Imatges de la Guerra Civil, 1936-1939: Carles Fontseré i Agustí Centelles. N’era un homenatge, tal vegada el primer que se’ls hi feia a Catalunya després del retorn dels seus respectius exilis. El cartellista i el fotògraf van ésser nomenats Socis d’Honor de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Posteriorment Fontseré va fer altres exposicions com la del Pati Llimona de l’any 2000 o la seva participació en la mostra de cartells de la Guerra Civil al Museu d’Història de Catalunya. Enguany els dos artistes han exposat la seva obra fotogràfica, Centelles a La Virreina, i Fontseré, amb el tema de Nova York, a l’Espai Cultural Caja Madrid.
Entre els cartells de l’AEP fets per Fontseré destaquen els següents: Francesc Layret (1983), La Resistència Catalana, 1939-1951 (1985), L’anarquisme i la Guerra Civil (1986) i Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna (1990). Carles Fontseré va realitzar altres treballs cartellístics, entre els quals destaca l’encàrrec que li va fer la Universitat Catalana de Prades de Conflent, en què féu una versió del mític camperol, però aquesta vegada amb la senyera. Darrerament va comprometre’s en la campanya de la Comissió de la dignitat pel retorn dels papers de Salamanca. La desaparició de Carles Fontseré deixa un gran buit, és la pura sensació d’aquelles persones que formaven part d’una mena d’homes en extinció, aquells vells autodidactes que eren tocats per la vareta màgica de la saviesa.

(Avui-Cultura, 1-2-2007)

Cartell Carles Fontseré (1936)

Carles Fontseré/Ateneu Enciclopèdic Popular

2012-01-31T13:56:00.000-08:00

CINQUÈ ANIVERSARI DE LA MORT DE CARLES FONTSERÉ AMB AQUEST MOTIU RECULLO DOS ARTICLES PUBLICATS A LA REVISTA ENCICLOPÈDIC I AL DIARI AVUI.

CARLES FONTSERÉ I L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA


(Grup de l'AEP a Porqueres (1990), d'esquerra a dreta: Granada Sandoval,,

Guillem Pizarro, Ferran Aisa, Carles Fontseré, Gerard Jacas i Maria)

Il·lustració de Carles Fontseré a la coberta del llibre de Feran Aisa

Carles Fontseré i Carrió (Barcelona, 1916-Girona, 2007) ha estat un dels més importants cartellistes de la Guerra Civil espanyola, però també va destacar com dibuixant, escenògraf, publicista, fotògraf i, darrerament, escriptor. Fontseré l’any 1936, només amb vint anys, va participar en la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya.
L’assemblea de dibuixants que va constituir aquest Sindicat professional es va celebrar a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme. A les tasques del Sindicat de Dibuixants Professionals van destacar els artistes Helios Gómez, Josep Bartolí, Martí Bas, Rafael Tona...
Fontseré que ja simpatitzava amb la CNT, no va poder fer-hi res per evitar que el Sindicat de Dibuixant s’adherís a la UGT, aleshores sota l’ègida del PSUC. Malgrat això la col·laboració de Fontseré amb els anarquistes va ser important, un dels seus primers cartells fou el del camperol que aixeca la falç mentre al fons tremola una bandera roja i negra de la FAI al clam de “Llibertat”.
Fonstseré després de la guerra s’exilià a França i, posteriorment, visqué a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va treballar de taxista i es va dedicar a la fotografia, precisament fou en aquesta ciutat on va conèixer a la que seria la seva companya, la nord-americana d’origen català, Terry Broch.
L’any 1973 va retornar a Catalunya instal·lant-se en una masia a Porqueres, molt a prop de Banyoles. Des d’aquest lloc paradisíac va continuar la seva tasca artística. Fontseré va realitzar una nova obra cartellística per encàrrec d’entitats i institucions, i, finalment, es va dedicar a redactar les seves memòries de les que han sortit tres volums.
La relació de Carles Fontseré amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular fou fluida i intensa. A proposta d’Ernest Núñez, president de l’entitat, l’any 1980 hi va realitzar dos dibuixos que van ésser presentats el 31 d’octubre en l’acte inaugural del nou AEP, a la Casa de la Caritat del carrer Montalegre. Un dibuix representava un obrer amb la cara coberta per una careta amb un fons fabril i l’altre era un primer pla de la mateixa cara amb careta, els dibuixos incidien en la idea dels obrers il·lustrats dels ateneus. El darrer dibuix va ésser editat per l’AEP amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat com cartell del Primer Certamen Internacional de 1982.
Aquell mateix any l’Ateneu va organitzar l’exposició Imatges de la Guerra Civil, 1936-1939: Carles Fontseré i Agustí Centelles. N’era un homenatge, tal vegada el primer que se’ls hi feia a Catalunya després del retorn dels seus respectius exilis. El cartellista i el fotògraf van ésser nomenats Socis d’Honor de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El mateix Fontseré va fer el cartell de l’exposició que reproduïa el seu camperol de la FAI. La relació de Fontseré amb l’AEP era força estreta, el març de 1982, fins i tot, va publicar l’article, a El Vaixell Blanc, “Què és la litografia original?”.
La nova col·laboració de Fontseré amb l’AEP fou en motiu de la Primera Exposició Cartofila: Barcelona, 1900-1920. L’artista va dibuixar quatre imatges de Barcelona que foren reproduïdes en postal i, una d’elles, la del monument a Colom, esdevingué el cartell de la mostra.
El 1983 fou fructífera la participació de Fontseré en les tasques ateneístiques, doncs, realitzà també el dibuix que més ha estat divulgat per l’AEP, el de Francesc Layret, fundador i president de l’entitat. L’Ateneu va editar-lo com cartell i postal dels actes commemoratius del Vuitantè Aniversari de la seva fundació. Posteriorment aquesta imatge es va convertir en l’anagrama oficial de l’AEP i, fins i tot, s’hi va fer un “pin”. Carles Fontseré i Terry Broch van participar activament en els actes commemoratius de la fundació de l’Ateneu, assistint a la inauguració de la placa col•locada a la paret de l’edifici del carrer Carme, 30, on l’artista hi pronuncià unes paraules recordant la seva etapa d’alumne de les classes de l’AEP, i també van ser-hi presents en l’homenatge floral a Layret al seu monument de la plaça Goya.
El 1985 Fontseré va tornar a fer un dibuix que va servir per promoure l’exposició La Resistència Catalana, 1939-1951. Es tractava d’una imatge de la Sagrada Família de Gaudí encadenada i envoltada per la senyera i la bandera republicana. El cartell d’aquesta exposició va ésser editat, una vegada més, amb l’ajuda del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1986 fou any de commemoració bèl•lica, doncs, s’esqueia el cinquanta aniversari del començament de la Guerra Civil.
L’AEP va organitzar dues exposicions, una de postals a la Casa de la Caritat, i l’altra de tipus històric a Ca l’Ardiaca. Carles Fontseré va col•laborar en les dues mostres. Per la primera hi va fer dos dibuixos alegòrics de l’època: els obrers a les barricades i els milicians sortint cap el front. Per l’exposició hi va dibuixar un ferm milicià llibertari amb un fusell a la mà.
L’AEP va editar els dos primers dibuixos en postal, i el segon fou el cartell de l’acte commemoratiu. La tasca de Fontseré en aquesta mostra no es va limitar a l’obra pictòrica, sinó que va escriure un article sobre cartellisme en la publicació que l’AEP va editar paral•lelament a l’exposició L’Anarquisme i la Guerra Civil. Es tractava d’una original bossa que, en el seu interior, recollia diversos treballs sobre la guerra i la revolució. Entre la iconografia que n’hi havia dins destacava una postal del famós cartell “Llibertat. FAI”.
Una altra col·laboració de Fontseré amb l’AEP la trobem el febrer de 1989 durant l’anual celebració de l’homenatge a Machado a Cotlliure. Fontseré gran coneixedor de la zona va fer de guia pels socis i amics de l’Ateneu que s’havien traslladat a la preciosa vila marinera de la Catalunya nord.
El 1990 Fontseré va fer el dibuix per l’exposició Francesc Ferrer i Guàrdia i L’Escola Moderna, que es va inaugurar a la Casa Elizalde i que, en els següents anys, va recórrer la Península Ibèrica i Itàlia. El cartell d’aquesta mostra va ser editat amb el beneplàcit de l’Ajuntament de Barcelona. El mateix dibuix va ésser reproduït en la portada del llibre-catàleg de l’exposició de Ferrer i Guàrdia coeditat per l’AEP i Pleniluni.
La primavera d’aquell mateix any l’AEP va organitzar una excursió que va omplir dos autocars. Els ateneistes van visitar Girona, Banyoles i Porqueres, on va ésser rebuts, amablement, per Carles Fontseré i Terry Broch a la seva masia-taller. Els excursionistes van poder esplaiar-se amb la visió del llac de Banyoles des del privilegiat terreny elevat i visitar l’estudi de l’artista polifacètic. Tres anys més tard, dins de la mostra Anarquisme, exposició internacional, a les Cotxeres de Sants, l’AEP féu un homenatge a Carles Fontseré. L’acte consistí en exposar tots els cartells i dibuixos que l’artista havia fet per l’Ateneu.
El 1996, novament, Fontseré va fer un dibuix que fou editat en cartell i postal, era el reclam de la inauguració del nou local de l’AEP, a l’edifici de la Biblioteca Arús del Passeig de Sant Joan. Carles Fontseré, una vegada més, va prendre part en els parlaments de l’acte inaugural celebrats al pati de la Biblioteca Arús. Precisament aquest mateix dibuix, una mà que aguanta un llibre que trenca unes cadenes, fou la portada del meu llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, que fou coeditat l’any 2000 per l’AEP i Virus Editorial.
La seva darrera gran vinculació amb la societat civil catalana ha estat la lluita per la recuperació de la memòria i la dignitat amb la participació activa en la lluita pel retorn dels papers de Salamanca. La desaparició de Carles Fontseré deixa un gran buit, hi ha la sensació que formava part d’una raça d’homes en extinció, aquells vells autodidactes que eren tocats per la vareta de la saviesa.

(Enciclopèdic, Noticiari CDHS-AEP, núm. 32, gener de 2007.)

GUERRA CIVIL/JOAQUÍN AISA

2012-01-30T14:34:00.000-08:00

DE LES BARRICADES DE BARCELONA AL FRONT D'ARAGÓ

DIARIO DE UN MILICIANO REPUBLICANIO DE JOAQUÍN AISA RALUY (EDICIÓ A CURA DE FERRAN AISA I PÀMPOLS)

FERRAN AISA

Recentment ha aparegut publicat per l’editorial Base (Barcelona, 2010) el llibre Diario de un miliciano
Republicano.

Es tracta del diari manuscrit del jove obrer barceloní Joaquín Aisa Raluy (1917-1977) que vivía a Ciutat vella, als barris de Sant Pere i Santa Caterina. Joaquín Aisa s’havia afiliat al Sindicat de la Fusta de la CNT en qualitat d’aprenent de fuster.
El seu pare César Aisa havia arribat a Barcelona procedent d’Aragó i la seva mare era filla de la franja d’Osca. Joaquín seguía les passes del seu pare a l’afiliar-se a la Confederació, doncs, César tenia el carnet del Sindicat del Transport com treballador del port. Joaquín Aisa, com tants joves del seu temps, era afeccionat a la boxa i al ball, era soci del Diana Boxing Club i freqüentava les sales de ball d’aquell temps: la Gavina Blava, Shangai Dancing o Germanor Barcelonina. Precisament la nit del dissabte 18 de
juliol havia anat amb els seus companys a divertir-se a la darrera d’aquestes sales situada al carrer Carders. Ell mateix ho explica en el seu diari: <<A las cuatro de la madrugada termina la fiesta, pero, junto a dos amigos continuamos la juerga por nuestra cuenta. Hacemos tiempo para que amanezca y poder salir hacia los baños. Al llegar a la Estación de Francia oímos sirenas, disparos y seguidamente descargas.>>
El jove Aisa preocupat pels esdeveniment decideix no quedar-se creuat de braços i aviat es presenta al seu Sindicat a buscar armes, però com no n’hi ha suficients per a tots, es té que conformar a col•laborar fent barricades. Vençuts els militars a Barcelona decideix acudir al Comité de Milícies per enrolar-se a una Columna, Aisa és destinat al Batalló Espartaco de la Carles Marx, els afiliats de la CNT són tan nombrosos que no solament
omplen les columnas pròpies sinó la de les altres forces antifeixistes: << Nosotros nos fuimos a la guerra con 19 años. Mi diario empieza el 19 de julio de 1936 puesto que hasta esta fecha no empecé a obrar como un verdadero proletario. Pues hasta este día no sentí en mi un ideal que pudiera ser mi camino de Libertad.>>
Joaquín Aisa iniciarà un diari de guerra que durarà de 1936 a 1939 on, puntualment, relatarà d’una manera concisa totes les seves vicisituds, els fets de guerra, les lluites polítiques, les ilusions revolucionàries, les desesperacions i les esperances.
Aisa es sobretot un idealista, a l’anotació del día 26 de julio de 1936, llegim: <<Esta tarde he ido a recorrer las calles de la ciudad y he podido contemplar con alegría la destrucción de los antros de hipocresía y maldad que encerraban estos edificios llamados iglesias y conventos. Y ahora en el mismo terreno liberado se podrán construir escuelas para educar a la nueva generación de niños y jóvenes que subirán en Libertad y con suficiente capacidad para hacer del mundo corrompido, otro de Libertad, Pan y Trabajo.>>
Aisa explica la vida quotidiana al front i ho fa d’una manera directa, viva i fresca i fins i tot sense perdre l’humor: <<La aviación enemiga nos ametralla y nos bombardea. El ataque nos ha causado la baja de un caballo y ha herido a otro. No hay mal que por bien no venga, la muerte del caballo se ha convertido en una fiesta, ya que pronto le han cortado las patas, las han puesto a la brasa y se las han comido.>>
El día 28 de setembre de 1936, després de retornar del front del Centre al seu pas per Valencia, escriu: <<En la estación he tenido un altercado con un jefe que quería que me sacara del cuello el pañuelo de la CNT, pero no lo ha logrado, pues nosotros somos
milicianos del pueblo, no esclavos de un Ejército convencional.>> A través del diari podem seguir la marxa de la guerra, sobretot allà on hi participa a primera línea de foc, expedició a Mallorca, front de Madrid, Aragó, Llevant. Després dels fets de maig de 1937, que pateix al seu retorn de permís a Barcelona i per no estar d’acord amb el comandament comunista de la seva unitat, Aisa abandona les milícies i retorna a la seva feina de fuster a l’empresa ara col•lectivitzada. L’octubre de 1937 serà militaritzat i tornarà a lluitar al front enquadrat en una divisió de les Brigades Internacionals.
Aisa participarà a la batalla de l’Ebre on será greument ferit, hi passarà els seus darrers dies de guerra a l’Hospital Militar fins l’ocupació de Barcelona pels franquistes. En una de les darreres anotacions del diari diu: <<El ambiente en Barcelona es completamente fascista. Hay muchos soldados italianos y moros. El patrono tiene de nuevo las fábricas en su poder y hay un gran número de obreros sin trabajo. De comida sólo hay para el
que tiene mucho dinero.>>
Joaquín Aisa será detingut i traslladat al Camp de Concentració d’Horta (actual Llars Mundet), des d’allà, poc després, s’escaparà.
El document és un testimoni de primera mà per conèixer l’actuació dels joves milicians que van marxar, primer voluntàriament i després a la força, a lluitar contra el feixisme per defensar la llibertat del poble.

(Directa. Setmanari de Comunicació, núm. 222, 30 de març de 2011)

Àcrates i Poetes: Cels Gomis

2012-01-30T00:07:00.000-08:00

EL FAR: ÀCRATES I POETES

            3) CELS GOMIS

    FERRAN AISA

Cels Gomis i Mestres va néixer a Reus l’any 1841. Fou un personatge polifacètic enginyer de camins, excursionista, escriptor, folklorista i poeta. Va estudiar a Madrid i va treballar d’enginyer construint moltes de les carreteres d’Espanya. L’any 1868 va participar en la revolució de la Gloriosa que va comandar Joan Prim. Un any més tard va participar en la revolta federal de Reus, a conseqüència d’aquests fets va haver d’exiliar-se a Perpinyà i Ginebra, on va connectar amb els ambients internacionalistes.
Cels Gomis, propagador de les idees bakuninistes, va participar l’any 1870 en la constitució de la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
L’any 1876 s’installà a Barcelona, des d’aleshores esdevingué un agitador del moviment cultural i social llibertari. Freqüentà les tertúlies dels cafès amb literats i àcrates, entre els quals hi havia els seus paisans Llunas i Pujals i Joaquim M. Bartrina. Una altra de les seves activitats fou l’excursionisme, més endavant el Centre Excursionista de Catalunya li publicarà diversos estudis folklòrics. Gomis va entrar en contacte amb el lliurepensament que fomentava la instrucció laica, sobretot a través de la seva amistat amb Rossend Arús; i també amb el republicanisme federal representat per Valentí Almirall, al qual li traduiria al castellà Lo catalanisme. Hi col•laborà als periòdics La Luz i La Tramontana. L’any 1885 va participar en el Certamen Socialista de Reus presentant el poema “La pàtria de l’home”:

                     No canto, no la pàtria catalana
                     que s’estén del cim dels Pirineus
                     fins a la Mediterrània, dins quines ones
                     tranquil·les banya els seus robusts peus.
                     No canto, no, la pàtria de l'iber.
                     Ni tampoc la del Celta primitiu.
                     Que no és pàtria de l’home la limitada
                      per magistral serra o frondós riu.
                      La pàtria que jo canto és la del geni,
                      i la pàtria del geni és tot el món.
                      Com les obres pel geni produïdes
                      de la humanitat totes són.
                      No pregunteu d’on són Homer i Dant,
                      Shakespeare, Shiller, Cervantes, l’Albanès
                      Murillo, ni Rafael, ni el Veronès.
                      Ni vulgueu saber on varen néixer
                      Demòstones, Esquil, ni Plató,
                      ni Sòcrates, ni Kant, ni Galileu,
                      ni Gutemberg, ni Newton, ni Colom;
                      i deixo que hagin nat allà on sigui
                      Stephenson i Watt, Morse i Franklin,
                      Laplace i Ball; Edison i Darwin
                      Fulton i Faraday i Livingstone.
                      (...) Com pel geni, per l’home
                      no hi ha d’haver-hi
                      fronteres que els separi del món:
                      Som fills tots de la mateixa terra
                      de la mateixa pàtria tots som...

Cels Gomis va publicar diversos reculls poètics: Cantares castellanos (1882), Cantars catalans (1887) i Aubades i capvespres (1913). La seva obra, però, és molt extensa i abraça tant la propaganda anarquista, com el folklore i la tradició del poble. Com apologista àcrata escriví El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las Madres (1887); i com a folklorista destaquen les obres següents: Lo llamp i el temporal (1889), Meteorologia i agricultura popular (1891), Botànica popular (1892), La bruixa catalana, aplecs de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1910), La lluna segons lo poble (1912). Fou autor també de llibres de textos escolars. Cels Gomis va morir l’any 1915 a Barcelona.

(Catalunya, núm. 95, març de 2008)

Gerad Jacas

2012-01-29T08:01:00.000-08:00

ENCUENTROS Y DESENCUENTROS (NUEVOS AFORISMOS, SENTENCIAS Y OCURRENCIAS)

                      GERARD JACAS

     1)

    La cabra siempre tira al monte y el cabrero a la ciudad.

   Amar eternamente, como el sol ama a la luna, sin apenas conocerse.
   La realidad y el deseo viajan en tranvía, pero de distinta línea.

    Flirtear es entretenido mientras no se convierta en un hábito rutinario.

     Los seres humanos, iguales en especie, somos como género complementarios,
     pero opuestos.

     En un saco abandonado, se encontró a un niño de otras épocas.

     El ojo que todo lo ve es el vigía del civismo y las buenas costumbres.

     Al señor Jesús, los fieles acabaron llamándole sólo Señor.

    La necrosis de una parte produce la destrucción del todo.

    A los perros con pedrigrí hay que recogerles las cacas con bolsos de marca.

    Sueña el joven con morir viejo, el viejo, en cambio, sueña únicamente con morir.

    El cuerpo insulta con sus bellas líneas las afeadas arrugas del cerebro.

    La roca es el mineral del bruto.

    Posteridad: parte trasera de cualquier cosa.

    La palabra malsonante del repipi: ¡Jolín!

    Quien se las da de guapo seguramente lo es, pero ¿y qué?

    En la civilización de las máquinas los seres humanos son las máquinas.

    Bragazas es el femenino de calzonazos.

    Hay gente tan triste y aburrida como una tarde de domingo.

    El lirismo está en peligro de extinción, por abandono.

    Cuando dos automóviles chocan de frente se produce un encuentro accidental.

    Seguramente, estamos viviendo la vida de otro, pues a veces al mirarnos al espejo
    no nos reconocemos.

    El culturista practica para conseguir un cuerpo escultural.

    Los polvos pica-pica son una broma urticante.

    Cada cual adquiere la personalidad de la máscara que lleva.

    Los Países Bajos no saben qué hacer para ponerse a la altura de los demás.

    Sería imposible estar en orsay o casarse de penalti sin el fútbol.

    El amado le hace la corte a su amada procurando no cortarse.

    Desafortunadamente, no todas las suertes son iguales.

    Los unos van a menudo seguidos de los otros.

    El menor de edad no puede todavía divorciarse de sus padres.

    A los dos bandos en conflicto les unen las guerras y les separan las treguas.

    En los bares, algunos clientes ni estudian ni trabajan.

    El hombre de ciudad puede que esté como una cabra; el de campo, como una cabra montés.

    Si te das un baño caliente, te pones al baño maría.

    Las barreras que nos limitan no son infranqueables.

    El que lleva pistolas, fusiles y toda clase de munición los sujeta con los dientes.

    Más vale pronto que tarde.

    Los indios no hacen el indio, lo son.

Gerard Jacas (Barcelona, gener, 2011)

Los Sirex-2

2012-01-28T12:14:00.000-08:00

Los sirex-1

2012-01-28T12:07:00.000-08:00

Anarquisme

2012-01-28T05:29:00.000-08:00

Foto F. Aisa (pl- Catalunya, 29-9-2010)

Sinopsi de la xerrada de Ferran Aisa:

L’anarquisme de la ciutat de Barcelona

Tertúlia Borralleras coordinada per Bernat Castany i Eduard Moreno. Ateneu Barcelonès (26-1-2012)

Què és l’anarquisme?
L’anarquisme és un sistema polític i filosòfic basat en el ideal d’una societat sense govern. L’anarquisme és sobretot un pensament basat en el comportament moral i en l’ètica de les persones davant de la vida. Les bases fonamentals de l’anarquisme són la solidaritat i el suport mutu. A partir d’aquí es traça una línea en què tots els éssers humans han de viure lliurement en harmonia tant amb la natura com amb els seus iguals.

Organització de l’anarquisme?
L’organització anarquista té la seva base en l’indiviu des del qual organitza d’una manera autònoma, de baix a dalt, una societat sense propietat privada ni classes socials. El protocol de relacions s’estableix a través de l’acció directa, el federalisme i l’autogestió. El funcionament d’aquestes bases de relació són el pilar d’una societat basada en la democràcia directa.

Principals pensadors llibertaris
Prousdhon, Bakunin, Stirner, Kropotkin… Altres pensadors: Sebastien Faure, Domela Niuwenhuis, Eliseu Reclus, Errico Malatesta, Carlos Malato, Rudolf Rocker, Ricardo Mella, Fernando Tarrida de Mármol, Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Isaac Puente, Teresa Claramunt, Frederica Montseny…

Una frase per definir el concepte de llibertat àcrata

Mihail Bakunin digué: <<Jo sóc lliure solament en la mesura en què reconeixo la humanitat i respecto la llibertat de tots els homes que m'envolten.>>

L’arrelament de l’anarquisme a Barcelona
Desencisament polític de les masses obreres durant els anys del sexenni revolucionari (1868-1873), tant al temps de la Gloriosa com de la Primera República. La propaganda bakuninista de Fanelli i l’aparició de la Primera Internacional. L’arrelament llibertari dels obrers barcelonins té a veure també amb l’esperit individualista i federalista dels catalans.

La propaganda pel fet
Davant la repressió continua dels governs contra els moviment obrer organitzat, davant la intransigència del Capital de mantenir l’explotació de l’home per a l’home, davant la misèria regnant en una gran part de la població. Davant d’aquest marasme un grup d’homes anarquistes van passar a la propaganda pel fet portant a terme l’acció nihilista al màxim extrem de l’atemptat individual tant de tipus selectiu (reis, presidents de govern, generals, repressors, etc.) o indiscriminat (teatres, centres públics, carrer, etc.) Aquesta pràctica violenta va tenir els seus seguidors a Barcelona amb els atemptats individualuisrtes de la darrera dècada del segle XIX. La venjança i l’ira de classe són els principals motius d’aquests actes terroristes.
L’atemptat de Paulí Pallàs fou en venjança de la repressió obrera del fets de Jérez de la Frontera (1892), el seu atac es va dirigir a l’estament militar (desfilada de l’exèrcit a la Gran via (24-9-1893) amb l’esclat d’una bomba llançada contra el capità general Arsenio Martínez Campos (precursor de la restauració borbònica el 1875), el general va resultar il•lès però mor un guàrdia civil. Santiago Salvador en venjança de l’afusellament de Pallàs va atacar la burgesia catalana que assistia a la representació de l’òpera Guillem Tell, al Liceu (7-11-1893), hi va llançar dues bombes Orsini, una de les quals no va explotar i l’altra va ocasionar vint morts i diversos ferits. Santiago Salvador va ser detingut a Castellserà (Terol), condemnat a la pena de mort va ésser executat pel procediment del garrot vil (21-11-1893) al pati del Corders de la presó del carrer Reina Amàlia. La repressió contra el moviment anarquista de Barcelona continua amb l’afusellament al castell de Montjuïc de sis anarquistes considerats còmplices de Pallàs. El 7 de juny de 1896 atac a l’estament religiós al pas de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous prop de Santa Maria del Mar. Malgrat que no es deté a l’autor, s’inicia el més important atac repressiu contra el moviment obrer organitzat i sobretot contra els llibertaris barcelonins. Per ordre governativa es clausuren les raons socials de les entitats anarquistes i obreristes de tot tipus: sindicats de resistència, cooperatives, ateneus, escoles, publicacions, grups de teatre, etc. Les detencions passen d’un miler de persones que són acusats de participar en el complot terrorista, entre els detinguts hi ha els principals intel•lectuals de l’anarquisme català: Joan Montseny, Teresa Mañè, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Màrmol, Pere Coromines, Teresa Claramunt, José López Montenegro, Ignasi Bo i Singlà, etc. Altres se salven de les dertencions perquè fugen a l’exili o han d’amagar-se com els dramaturgs Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Felip Cortiella. Cinc persones són afusellades i la resta condemnades a llargs anys de presó.
Com a acte de venjança dels afusellaments l’anarquista italià Michele Angiolillo, tipògraf de la revista modernista L’Avenç, atempta el 8 d’agost de 1897 contra el president del govern Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda (Guipuscoa)
Aquest fets seran coneguts universalment com el Procés de Montjuïc, el nostre Cas Dreyfus, que aixecarà una gran campanya nacional i internacional per l’amnistia dels condemnats. Destaca la defensa feta dels anarquistes repressaliats pels intel•lectuals de la generació del 98 (Baroja, Azorín, Unamuno, Blasco Ibáñez, etc.), polítics (Pablo Iglesias, Francesc Pi i Margall, Alejandro Lerroux, Amadeu Hurtado, etc.) i l'escriptor català Joan Maragall.

La Rosa de Foc
Barcelona no solament és coneguda per la ciutat de les bombes que il•lumina amb el seu esclat la ciutat, sinó per la llum que irradia l’esperit llibertari com si fos una rosa de foc. L’arrelament anarquista suposa l’aparició d’una xarxa paral•lela a la societat capitalista formada per tota mena de societats: cooperatives, mútues, escoles, ateneus, publicacions, editorials, biblioteques, societats de resistència, grups d’afinitat (espiritistes, naturistes, vegetarians, esperantistes, etc.), grups d’art dramàtic (Cia de Declamació Lliure, Avenir, Alba, etc), grups literaris i artístics, grups d'estudiosos de la història, de la ciència, etc.

La CNT
A través de Solidaritat Obrera (1907) es funda la tardor de 1910 la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona. El sindicat anarcosindicalista segueix la línea de la Primera Internacional i de les bases de la Carta d’Amiens (independència sindical respecte als partits polítics i separació entre economia i política), La CNT proposa l’emancipació dels treballadors realitzada pels propis treballadors i la construcció d’una societat comunista llibertària. La CNT va viure moments de legalitat i moments de perscució. Després del Congrés de Sants amb l'aparició dels Sindicats Únics va créixer notablement entre el proletariat català. La seva defensa obrera a la Vaga de la Canadenca la va fer créixer a nivell de tot l'Estat. La Vaga va significar el triomf proletari amb el reconeixement governamental de la reivindicació de la jornada de les vuit hores. La patronal catalana no va acceptar el resuñtat i va promoure primer el lock out i després la potenciació de pistolers a sou per matar els militants obrers més destacats. Aquesta pràctica criminal va fer aparèixer el grups d'acció anarquista que van respondre l'atac dels pistolers i es van defensar dels qui aplicaven la llei de fugues. Entre els centenars d'obrers morts hi ha l'advocat Francesc Layret i la figura carismàtica de Salvador Seguí "El Noi del Sucre. La CNT va viure clandestinament sota la dictadura de Primo de Rivera i va ressorgir a la Segona República sobrepassant el mil·lió d'afiliats a tot Espanya, la meitat dels quals n'eren de la regional catalana.

El Comunisme Llibertari
El Congrés de Saragosa de maig de 1936 és determinant per l’organització de la CNT. La Ponència del “Dictamen Confederal del Comunismo Libertario” conceptuava quin era el moment més adequat per fer la revolució. Aquesta arribaria amb la creació d’un estat d’aspiracions i de necessitats que prenien cos a la col•lectivitat i que es desenvoluparia a través d’una organització capaç d’imposar la realització revolucionària. En l’ordre extern citava l’enfonsament de l’ètica del règim capitalista, la caiguda de l’aspecte econòmic i el fracàs de l’expressió política. La Ponència aclaria com havia de ser la nova societat: <<Socializada la riqueza, las organizaciones de los productores, ya libres, se encargarán de la administración directa de la producción y del consumo. Establecida en cada localidad la Comuna Libertaria, pondremos en marcha el nuevo mecanismo social. Los productores de cada ramo u oficio, reunidos en sus Sindicatos y en los lugares de trabajo, determinarán libremente la forma en que éste ha de ser organizado. La Comuna Libre se incautará de cuanto antes detentaba la burguesía, tal como víveres, ropas, calzados, materias primas, herramientas de trabajo, etc. Estos útiles de trabajo y materias primas han de pasar a poder de los productores para que éstos los administren directamente en beneficio de la la colectividad. En primer término las Comunas cuidarán de alojar con el máximo de comodidades a todos los habitantes de cada localidad, asegurando asistencia a los enfermos y educación a los niños. De acuerdo con el principio fundamental del comunismo libertario, como hemos dicho antes, todos los hombres se aprestarán a cumplir el deber voluntario –que se convertirà en verdadero derecho cuando el hombre trabaje libre- de prestar concurso a la colectividad en relación con sus fuerzas y sus capacidades, y la Comuna cumplirá con la obligación de cubrir sus necesidades.>>

La revolució de 1936
La victòria obrera i popular del 19 i 20 de Juliol suposa l’aparició tant del moviment obrer espontani com de l’encausament participatiu en la vida pública. Milícies. Col•lectivitzacions. Sanitat. Vida quotidiana. Cultura. Pedagogia. De l’anar a per el tot es passa a formar part del govern. Contradiccions de l’anarquisme. Contrarevolució. Guerra. Derrota. Diàspora.

L’anarquisme a l'exili i la clandestinitat
L'ortganització confederal a l'exili es va desenvolupar als països on havien emigrat els treballadors cenetistes, sobretot França i Mèxic. Malgrat les escissions produïda a l'exili van realitzar una gran tasca cultural i de relació dels exiliats a les distintes poblacions on residien. Les guerrilles llibertàries van efectuar nombroses accions contra el franquisme fins l'any 1960, sobretot amb els mítics guerrillers urbans Josep Lluís Facería i Quico Sabaté. Els quadres anarcosindicalistes van aconseguir organitzar-se clandestinament a les fàbriques i llocs de treball realizant accions contra el franquisme amb divesres vagues entre les quals destaca la dels tramvies de 1951. El moviment anarconsidicanlista van rebre la brutal repressió del franquisme amb detencions, tortures, presó i afusellaments.

L'anarquisme dels anys seixanta i setanta
Els anys seixanta van aparèixer nous grups de tipus llibertari com l'anomenat Primero de Mayo, el grup d'estudiants Rojo y Negro o el MIL. Entre els actes luctuosos i l'ajusticiament del règim franquista contra els militants de les Joventuts Llibertàries Francsico Granado i Joaquín Delgado i el jove militant del MIl Salvador Puig Antich.

La transició
Reconstrucció confederal a la mort de Franco. Grans mítings i actes multitudinaris: Míting de Montjuïc. Jornades Llibertàries. Manifestació, 15-1-1978, contra els Pactes de la Moncloa. Cas Scala. Represió contra la CNT. Congrés de Madrid. Escissió confederal.. Aparició de la CGT.

L’anarquisme al segle XXI
Hereus de l’anarquisme: les organitzacions minoritàries de la CNT-AIT, la CGT, el moviment Okupa, el moviment antiglobalitzador i el moviment 15-M.

Reflexió final
L’anarquisme, davant el pensament únic del nou mil•lenni, pot encara aportar l’humanisme, l’ètica i la utopia necessàries per ajudar a construir els camins autogestionaris d’un altre món basat en la dignitat de les persones, la justícia social i la llibertat dels pobles. L’anarquisme és un pensament i per tant viu en les persones i pot tornar a brotar novament entre les persones perquè té ànima ancestral.

Ferran Aisa
(Barcelona, 26 de gener de 2012)

Sonia del Río: Una història Barcelona, AEP, 1902-1999

2012-01-27T08:46:00.000-08:00

Il·lustració coberta de Carles Fontseré

Contraportada del llibre de Ferran Aisa,
Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999 (Virus, Barcelona, 2000). Premi Agustí Duran i Sampere d’Història de Barcelona del 2000.

Sonia del Río Santos

En la frontera entre els segle XX i XXI la cultura ha esdevingut fonamentalment espectacle, reclam turístic i factor de prestigi per a les institucions. Tot i així la cultura viscuda com una experiència activa i crítica, pensada i organizada des d’instàncies populars, cíviques i no polítiques, ha de tenir un paper revulsiu i estimulant per al futur. En qualsevol cas el que si té és un passat magnífic que ens ofereix tota la riquesa dels seus exemples.
Un dels més brillants i complets és sens dubte el de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La vitalitat i l’energia individual i col•lectiva irradiades des d’aquest centre durant el primer terç del segle XX impregnen tot el llibre que Ferran Aisa ha dedicat a recórrer la lluminosa trajectòria de l’Ateneu Enciclopèdic, tan representativa d’una Barcelona socialment convulsa i culturalment vibrant.
Han estat però els esforços realitzats en el post-franquisme per reactivar i mantenir viva la presència de l’Ateneu el que ha fet possible recuperar tota aquesta memòria acumulada. Escola permanent, tribuna pública reivindicativa i solidària, espai per a esbarjo, per a la formació del caràcter i l’expressió de noves actituds vitals, com l’afecció a l’esport o la connexió amb la natura, en l’ateneu dels anys vint i trenta arribaren a confluir el projecte d’una cultura cívica i la confiança en una revolució social que havia de tenir però una sòlida base espiritual. En l’impuls de dignificació humana i ennobliment a una previsible vida d’automates, es cimentava la capacitat i la voluntat de recollir les col•laboracions artístiques i intel·lectuals més valuoses de l’època.
En aquest llibre que vol ser informatiu però que aconsegueix també ser emocionant, que ens transmet les claus d’un immens esforç organització i d’una gran il·lusió inesgotable. Només el trencament total dels esquemes socials, polítics i culturals després de la guerra civil podia fer miques aquesta peça preciosa de la nostar herència col·lectiva, que no hauríem pogut apreciar en tot el seu valor sense aquesta crònica minuciosa i apassionada.

(Enciclopèdic núm. 24, novembre de 2000)

Espai Guinovart-2

2012-01-27T00:27:00.000-08:00

Josep Guinovart a l'Espai Guinovart d'Agramunt

TERRES DE PONENT

FERRAN AISA

La vila lleidatana d’Agramunt ha dedicat l’any 2003 al pintor Josep Guinovart. A més de l’exposició permanent de l’obra de Guinovart al seu Espai, es va presentar l’exposició: El Pentàgon: traïció a la geometria. Amb aquesta obra Guinovart fa una metàfora contra la guerra. El crític d’art Arnau Puig, en la presentació, deia: <<Les coses amb un sol mot no tenen sempre el mateix significat. Ho acabem de veure amb el Pentàgon, que s’ha apropiat de la forma geomètrica pura i de la forma en escorç del taüt. És curiós: la força bastarda i cega, l’al•lusió a la geometria pura i la puresa dels qui se senten posseïdors i transmissors, com el subtil moralista filosòfic Baruch Spinoza, i el referent de l’urna moderna de la mort, que per cert, s’està esfumant perquè la mort va deixant de ser un ritu per esdevenir una funció higiènica>>.
L’any Guinovart l’han viscut amb intensitat els alumnes de les escoles agramuntines, que han participat donant color i moviment a l’obra de l’artista. Així ho van fer oferint, en el pavelló esportiu, una interpretació basada en el mural de “Les Estacions” de l’Espai Guinovart, amb música de Vivaldi.
Aprofitant l’any Guinovart s’han realitzat també dos grans homenatges-exposicions a la Biblioteca Pública de Lleida i a la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt. En l’aparatós catàleg d’aquest acte, el poeta Carles Hac Mor parla d’una Assemblea Llibertària de les Arts, en la que han participat pintors, poetes i escriptots. El catàleg recull tots els poemes dedicats a Guinovart i a la seva obra, fets expressament per aquesta exposició. Han participat, entre altres, els poetes: Anna Aguilar-Amat, Vicenç Altaió, Antoni Clapés, Carles Hac Mor, Yael Langella, Biel Mesquida, Dolors Miquel, Pilar Parcerisas, Vinyet Panyella, Albert Ràfols-Casamada i Víctor Sunyol.
L’Espai Guinovart, no és l’únic centre cultural d’aquesta vila de l’Urgell, Agramunt disposa del curiós Museu “Lo Pardal”, que recull l’obra artística, la poesia visual i la gràfica de l’escriptor i poeta Guillem Viladot. Un altre centre cultural és la biblioteca, instal•lada en el Casal, que perpetua el record de Guillem Viladot; aquest poeta i narrador català que, des de la seva farmàcia d’Agramunt, va escriure una basta obra, avui gairebé oblidada.
És interessant també la publicació mensual Sió, en què, a més de les notícies locals, hi ha lloc per la narració, la poesia, la crítica de llibres i la història. Accions culturals que es complementen amb activitats musicals de les corals agramuntines. Així com els concerts de jazz, música clàssica, pop-rock i els recitals poètics en espais <<culturals>>com el bar “És Cafè”, davant del marc incomparable de Santa Maria i el pòrtic renaixentista de l’Ajuntament.
Agramunt, situada a la Ribera del Sió, famosa per la seva indústria del torró, és una vila agradable i amb suficients motius culturals, artístics i gastronòmics per a ser visitada. Destaca la seva l’església de Santa Maria amb un impressionant portal del segle XIII i, com a obra d’enginyeria, el pont de ferro del Canal d’Urgell.
Aquest any Guinovart, l’homenatge d’aquest artista ha passat a la ciutat de Lleida, des del 27 de novembre i fins el 8 de febrer, la seva obra Raó de Rostoll es exposada al Museu d’Art Jaume Morera. Carles Hac Mor en el programa de presentació manifesta: <<Josep Guinovart allibera l’art del perill que l’art suposa per a l’art. El vitalisme del seu art va trencant tot allò que es va solidificant en el seu art. Així, ell s’ha anat fent un estil que és una lluita constant contra la consolidació del seu estil. (...) Els rostolls de Guinovart, són rostolls de la memòria de la sega del temps de les segues de la seva gran sega: l’acabament de la seva infantesa, viscut en terres de Ponent>>.

(Avui-Cultura, 15 de gener de 2004)

Guerra Civil: Ocupació Barcelona (26-1-1939)

2012-01-26T00:54:00.000-08:00

73 ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DE BARCELONA

L’ocupació franquista de Barcelona (fragment del capítol del llibre de Ferran Aisa República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Base, Barcelona, 2009)

Barcelona era ocupada entre les 4 i les 5 de la tarda del 26 de gener de 1939 sense cap mena d’oposició bèl•lica. La ciutat presentava un aspecte d’abandó, amb els carrers bruts i un agre olor a paper cremat. Els terribles bombardeigs dels darrers dies havien deixat immenses ferides a la ciutat. Molts edificis eren enrunats, alguns carrers estaven destroçats i al moll els vaixells estaven tocats de mort. La ciutat poruga també estava tocada de mort...
La ciutat fantasma esperava amb temença l’entrada de l’exèrcit vencedor que havia anunciat que l’“alliberaria” a sang i foc. Els ciutadans que no havien abandonat la ciutat espiaven els moviments del carrer darrera de les finestres. Els gairebé cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar introduint-se a la ciutat vençuda. Conforme els soldats avançaven, cap el centre de Barcelona, l’estratègia militar i ideològica d’ocupació es posava en marxa amb l’assalt de les emissores de ràdio. Des de Ràdio Barcelona un alferes falangista llegí el primer comunicat confirmant la presa de la ciutat. Marià Manent, a El Vel de Maia, ho rememora: <<25 de gener. Poc abans de la una vibren fortament els vidres i se sent un bombardeig cap a Seva o Balenyà. A les tres sabem que ràdio Toulouse ha dit que els franquistes ocupen Vallvidrera i el Tibidabo. Viladrau és ple d’autos amb bandera: sembla que hi ha l’Estat Major de la brigada Lister. El matí era ben clar, però després surten núvols. El Canigó és tot assolellat sota les cortines horitzontals. Contemplo, des del llit estant, aquest cel dels últims dies de la guerra. 26 de gener. Sembla que no és cert que els franquistes hagin pres el Tibidabo; es remoreja que han ocupat algunes cotes de Vallvidrera i darrera de Sant Pere Màrtir, que són a Esplugues i amenacen Terrassa i Sabadell. Em quedo al llit, encara molt refredat. Rellegeixo l’assaig de Pickman sobre Rilke. Ha vingut un veí i ens ha dit que aquesta tarda les tropes franquistes han entrat a Barcelona. Després ve l’avi del poble i ens ho confirma. A les dues, un que tenia connectada l’emissora de Ràdio Barcelona ha sentit sobtadament uns grans crits de ¡Catalanes! ¡Españoles!... Era un alferes, i ha dit que acabava d’entrar a Barcelona i tenia el seu regiment a baix. Després s’ha sentit una cridòria formidable. Diu que han entrat sense lluita...>>.
Els franquistes ràpidament ocupen les seus dels organismes oficials del Govern, la Generalitat i l’Ajuntament. El primer comunicat de l’ocupació serà radiat poc després i el dia següent publicat per La Vanguardia: <<A las cuatro y media de la tarde del día de hoy han sido tomadas la Generalidad y el Ayuntamiento por el capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez. Día glororioso para España. ¡Arriba España! ¡Viva Franco!>>.
Alfred Pérez Bastarda i Víctor Scholz, a El Govern de la Ciutat, 1240-1986, afirmen: <<A l’Ajuntament quedaren tan sols dues o tres persones, una d’elles Francecs Serinyà, que tingué la trista missió de traspassar, per no dir lliurar per força, l’Alcaldia de Barcelona a l’Exèrcit vencedor>>. El funcionari municipal Francesc Serinyà i Zarauz ocupava el càrrec de cap interí del departament de Proveïments de l’Ajuntament.
Els franquistes van prendre possessió de l’alcaldia: <<En virtud de la liberación de Barcelona por las tropas que acaudilla el glorioso Generalisimo Franco, el dia 26 del corriente año se tomó posesión del Ayuntamiento de Barcelona el Capitán de la Legión del Cuerpo del Ejército Marroquí, don Víctor Felipe Martínez, levantándose la siguiente acta: “A las cuatro y media del día hoy han sido tomados la Generalidad y el Ayuntamiento por el Capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez. Barcelona, 26 de enero de 1939, III Año Triunfal. Actuan com testigos, Rafael García Aroca, Miguel Vergés Oller y José Suñé; como secretario José Rueda”. De la Secretaria Tècnica se encargó el señor don Luis Benitez de Lugo, conforme aparece en un certificado que se libró al efecto, y que dice así: “Para que conste en el día de hoy 26 de enero de 1939, III año Triunfal, me posesiono de la Secretaria Técnica de este Ayuntamiento, según se me tiene ordenado por el ilustrisimo señor Auditor de Guerra del Ejército de ocupación, como oficial primero honorífico del Cuerpo Jurídico Militar en el servicio de restablecimiento civil de la vida de los pueblos liberados, encargándome de la regencia provisional en este Ayuntamiento, por incorporarse el Capitán, señor don Víctor Felipe Martínez, a su destino. Luis Benites de Lugo”>>.
Les tropes que anaven ocupant la ciutat i les seves barriades van rebre aviat les primeres mostres eufòriques d’una part de la població, que saludava amb el braç a la romana el pas dels seus “alliberadors” amb clams i visques. També molts curiosos van començar a sortir als principals carrers i avingudes de la ciutat, sobretot a la plaça de Catalunya i a la Rambla. Aquella tarda de l’ocupació de Barcelona era una "festa", sobretot o malgrat tot, per l’acabament de la penombra de la guerra. La postguerra, però, no seria gaire millor.
El poble aclamava als oficials i soldats amb clams a favor de l’Exèrcit, a Franco, a Crist Rei i a Espanya. Mentrestant les forces d’ocupació continuaven assaltant els locals dels organismes oficials, polítics, sindicals, culturals, diaris, etc. Al vespre del 26 de gener un grup de soldats i de falangistes van baixar pel carrer del Carme i es van aturar al número 30, seu de l’històric Ateneu Enciclopèdic Popular. L’escamot falangista que seguia el lema “Abajo la inteligencia” i “Viva la muerte”, va assaltar el local destruint-lo i llançant pel balcó, tal com explicà l’antic directiu de l’AEP Albert Pérez Baró, llibres i material de laboratori. Altres testimonis, els socis de l’Ateneu Fermí Tubau -porter de l’edifici- i Ramon Vagué Nin –veí del número 29-, recorden com enmig del carrer del Carme, soldats i falangistes van fer una foguera amb els llibres de la biblioteca de l’AEP. Tot plegat era per demostrar la seva força i també perquè servís a la població d’escarment. Era el mateix estil del Tercer Reich. Els vencedors imposaven als vençuts directament el terror, havia que humil•liar-los i atemorir-los. Els manuals de Hitler, Himler, Goering i Goebels eren els llibres de capçalera dels caps de les esquadres falangistes. Els atacs als centres culturals no era un altra cosa que un acte de barbàrie contra la civilització, una mostra de violència dels vencedors sobre els vençuts. Sí, el terror i la misèria del Tercer Reich a Barcelona... Tal vegada hagués fet falta un Bretch per dramatitzar els primers temps del franquisme a Barcelona.
L’AEP i les altres entitats culturals barcelonines catalanistes o d’esquerres ja no foren permeses fins quaranta anys més tard, però la majoria d’elles ja no tornarien a obrir mai més. El dia següent va tocar el torn de l’ocupació d’una entitat emblemàtica de la ciutat, l’Ateneu Barcelonès, però, aquesta vegada, no hi hagué el desori dels atacs als ateneus populars, casals d’Esquerra i ateneus llibertaris. L’Ateneu Barcelonès fou ocupat per una munió de falangistes dels anomenats “catalans de Burgos", entre els que hi havia Carlos Fages de Climent, Eloy Robusté i intel•lectuals falangistes de la revista Destino com Santiago Nadal, Ignacio Agustí, Carlos Sentís, Luys Santamarina i Juan Ramón Masoliver, un dels homes del cap de propaganda de FET i les JONS Dionisio Ridruejo, Els caps dels serveis d’ocupació de Barcelona, a través de la Jefatura Provincial de Propaganda de Falange Espanyola, va autoritzar l’actuació a l’Ateneu amb el fi de retornar-lo als ideals de la “Nueva España”. L’Ateneu Barcelonès reprendria molt aviat la seva activitat sota l’ègida de la camisa blava del falangisme. La Casa de la Cultura de la plaça de Catalunya seria ocupada per l’Exèrcit i convertida en el Casino Militar.
Darrere les tropes triomfals arribaven els policies, els caps de falange, els inquisidors de la nova Espanya. Un dels cossos que va arribar tot seguit a Barcelona fou la Delegació d’Estat per la Recuperació de Documents, organisme que depenia del Ministeri que dirigia Serrano Suñer, que es van dedicar a recollir i expropiar a les institucions, a les entitats i a les cases particulars d’intel•lectuals: documents, fotografies, llibres, etc., que eren, posteriorment, enviats a Salamanca per a ésser investigats com a prova de delicte i d’obrir fitxes policíaques que servís per a la repressió política.

Ferran Aisa i Pàmpols

García Lorca-Ateneu Enciclopèdic Popular

2012-01-25T11:57:00.000-08:00

Fragment de la introducció al recital poètic de Federico García Lorca i Margarida Xirgu al Teatre Barcelona el 6 d'octubre de 1935. Acte organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

García Lorca i Margarida Xirgu

Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía de amistad y un dulce silencio donde gime o cante la voz del poeta.
(...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo.

(...) Una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz.

(...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen.

Federico García Lorca

(Extret del llibre de Ferran Aisa: Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, (Virus, Barcelona, 2000)

García Lorca-Dalí/Antonina Rodrigo

2012-01-25T00:14:00.000-08:00

ANTONINA RODRIGO
GARCÍA LORCA EN EL PAÍS DE DALÍ

FERRAN AISA

L’Editorial Base acaba de publicar l’assaig d’Antonina Rodrigo sobre la relació entre Lorca i Dalí. El llibre que, amb altres títols, estava completament exhaurit, després de les edicions de Planeta (1975) i Edhasa (1984), ara, novament, apareix amb el títol de García Lorca en el país de Dalí (2004). Podem manifestar que aquest llibre ja és un clàssic d’Antonina Rodrigo que tots els estudiosos de l’obra dels dos artistes tenen o han tingut de referència. L’oportunitat de l’edició ha vingut marcada per l’any Dalí i per l’exposició Salvador Dalí i Federico García Lorca, la persistència de la memòria que ha estat organitzada pel Museu d’Història de Catalunya.
L’aportació d’aquest llibre a la relació profunda i controvertida d’amistat entre García Lorca i Salvador Dalí és fonamental, i. sobrepassa, naturalment, els confins de l’any Dalí. A través de la relació del poeta andalús i el pintor empordanès realitzem un viatge apassionant per la vida cultural i artística tan rica dels anys vint i trenta. Les pàgines d’aquesta obra són plenes de dinamisme cultural i testimonien la vitalitat de tota una generació que va ésser ofegada en sang per la guerra civil. A través de la narració amena i vibrant, però amb el rigor que Antonina Rodrigo acostuma a fer en els seus treballs, ens capbussem en aquell món ple d’esperances pel futur, on els artistes prenien part sense por a embrutar-se.
Escriptors, periodistes, pintors, poetes, actrius, polítics apareixen a les pàgines d’aquesta obra engrescadora, de la mà de la seva autora que va ésser pionera en donar a conèixer l’especial relació entre Lorca i Dalí, i que ha marcat un estil propi com diu Arcadi Espada en el pròleg: <<Antonina Rodrigo va començar a escriure història en un moment que prevalia la categoria sobre l’anècdota. Per sort no es va deixar impressionar. I sempre ha preferit l’anècdota. O sigui, l’únic intel•ligible que pot dir-se sobre l’home. O sigui, la història>>.
L’assaig mostra la gran generositat del poeta de Granada i la seva gran estima per Catalunya. El llibre s’inicia en l’emblemàtica Residència d’Estudiants de Madrid, on tots dos, el poeta i el pintor, hi van coincidir amb totes les connotacions derivades d’aquells anys de joventut. Antonina Rodrigo, a través de documentació i testimonis, presenta tota la riquesa de l’amistat dels dos personatges i ho fa trenant amb magistral narrativa, com si ens expliqués un conte.
L’autora ens transporta al Cadaqués dels anys vint, on Lorca coneix a Anna Maria Dalí i a l’original Lidia Nogués que, ella mateixa, s’atribuïa ésser, la ben plantada d’Eugeni D’Ors. El contacte del poeta amb la cultura catalana, la seva relació d’amor amb Barcelona i la seva passió per la vida popular. Tot això i molt més és present en aquest llibre que té la virtut de mostrar-nos la vida quotidiana dels catalans d’aquella època. També són importants els capítols del llibre relacionats a l’amistat de García Lorca amb l’actriu Margarida Xirgu, la qual li estrenaria a Barcelona la majoria de les seves obres (Mariana Pineda, Yerma, Bodas de Sangre i Doña Rosita la soltera).
L’allunyament de Dalí respecte a Lorca, quan el pintor entra de ple en el moviment surrealista i la relació del poeta amb els obrers catalans és un altre del punts importants de l’assaig. És molt emotiva la trobada que fa Lorca amb els obrers del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i el seu recital poètic al Teatre Barcelona, en un acte organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Lorca, escriu a la seva família: <<Ayer di una lectura de versos para todos los ateneos obreros de Cataluña... Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros; el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron... Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí el “Romance de la Guardia Civil” se puso en pie todo el teatro gritando “¡Viva el poeta del pueblo!”>>.
La persistència de la memòria és present en tota la narració que afecta als allunyaments i apropaments de Dalí i García Lorca que ni la tràgica mort del poeta hi va posar fi. Aquesta nova edició de García Lorca a Catalunya (ara en el país de Dalí), ampliada i revisada, és realment una de les millors aportacions que es podien fer a l’any Dalí, saturat d’edicions diverses, per entendre molt millor quina va ser la relació humana entre dos dels artistes més importants del segle vint i la seva vinculació amb la societat cultural i civil de la seva època.

(Avui-Cultura, 5 d’0ctubre de 2005)

Durruti

2012-01-24T13:52:00.000-08:00

HOMENATGE DURRUTI 75è ANIVERSARI DE LA SEVA MORT AL FRONT DE MADRID
Tomba Durruti al cementiri de Montjuïc (20-11-2011) d'esquerra a dreta: Antonina Rodrigo, Llum Ventura, Eduard Moreno, Ferran Aisa, Joaquina Dorado i Conxa Pérez

BARCELONA ES VA OMPLIR DE DURRUTI’S

FERRAN AISA

   Barcelona es va omplir de Durruti’s
    aquell estiu del trenta sis
    tots volien imitar l’heroi
    tots volien empunyar el fusell
    tots volien... ¡melangia!
    Els proletaris, que es van aixecar
    abans de l’alba,
    enlairaven el puny amb ràbia,
    era l’èpic somni llibertari
    a la Barcelona de les barricades
    i dels himnes revolucionaris.
    El matí fou una festa d’esperança
    tenyida amb el color de la sang,
                                                      negra tristesa de la mort,
    roja i negra
                                                      bandera al vent,
                                                      clamor proletari,
                                                      lluita desesperada
                                                      dels pàries de la terra,
                                                       la raó contra la barbàrie,
                                                       la lluita per la llibertat!

                                                       I Barcelona es va omplir de Durruti’s
                                                       aquell estiu del trenta sis!

   (Versió catalana del poema publicat a Rojo sobre negro, Edicions Crans,
                                         Barcelona, 1994. Llegit a l'homenatge del 75è aniversari de la mort
                                         de Buenaventura Durruti. Cementiri de Montjuïc, 20-11-2011.)