Patricia Heras / Poeta Muerta / Cas 4F / Ferran Aisa

POETA MUERTA
POEMES I ESCRITS LITERARIS DE PATRICIA HERAS

FERRAN AISA

(Coberta ,llibre Patricia Heras)

Patricia Heras Méndez, havia nascut a Madrid el 17 d'octubre de 1974, era filla de Fidel i de Maria i residia Barcelona. El set de març de 2008 va començar a publicar a
“poetadifunta.blogspot.com.es", poemes i textos signats amb el nom d’Autolísica, que vol dir autodestructiva o suïcida. Els seus escrits del blog han servit de base per l’edició de Poeta Muerta (Ediciones Capirote, Barcelona, 2014) . En el primer poema publicat al blog manifesta  que "Todo lo aprendido es erróneo.": <<Me canso de escucharme sin descanso maldiciendo cárceles de papel / que tiranizan la realidad de mis sueños inducidos, / sueños apócrifos de un cadàver / que insconciente aún grita: / todo es mentira!!!>> Aleshores feia tot just dos anys dels fets de l’anomenat Cas 4F i de l’absurda detenció que va patir a l’Hospital del Mar i que com en una novel·la de Kafka la va arrossegar a la condemna injusta, a la presó i, finalment, al suïcidi. I la Patri insisteix una i altra vegada amb la seva innocència davant de la policia, de l’advocat, de la jutge, de l’assistenta social, del psiquiatra i a més ha de justificar el que no és: <<No soy okupa, no soy punky y no soy una desarraigada...>>
La personalitat  de la Patri ha ressorgit en relleu a través del documental Ciutat Morta (Premiada amb el Ciutat de Barcelona d'Audiovisuals-2014) de Xavier Artigas i Xapo Ortega, un cas encara ben fosc, on queda patent la innocència de la Patri i també la dels seus companys d’infortuni.
La poesia i la prosa de Patricia Heras, plena de metàfores sexuals i fantasies eròtiques, és fluïda com un canal d’aigua. Una poesia inspirada en la vida quotidiana del món que gira al seu voltant: íntima, romàntica, gòtica, nimfòmana, lèsbica. “porno-terrorista”,
suïcida..., i la influència, com diu Patricia, de <<las locas visiones de Blake.>> A “Salí asustada”, escriu: <<Vi peces de plata boqueando en la orilla de tu sonrisa / y flores  marchitas, rotas en la curva de tu ser.>>  
Poeta muerta està dividit en deu apartats on s’alternen els poemes, amb contes de ciència ficció, apunts autobiogràfics, guions de còmic, cartes a les amigues i diari de presó. Patricia Heras es declara mitòmana i fins i tot afirma que no distingeix la ficció de la realitat: <<En realidad con el tiempo me convertí en una nihilista pervertida dejé de creer en todo lo que se supone real y empecé a creer que todas las bollo guerreras fuimos heroicas amazonas en nuestras existencias pasadas...>> 
La Patri abandera els mites de la heroïna del còmic Xena, la princesa guerrera; de la cantant nord-americana Cyndi Lauper; de l’espiritualitat sexual queer, dels poetes maleïts, dels documentals amateurs i de vídeo a l’estil de “Soy Moderna, vivo en Barna”. 
La Patri va publicar dos fanzines poètics La lucidez del suicidio i Poeta muerta i va participar en un recital poètic a l’espai Piel de Logos del Poble-sec i va llegir poemes com “Corazón rosa”: <<Hoy he salido a bailar delirios furtivos en ojos ciegos de / gominolas grises y sin luz. / Girando entre farolas soñaba que era un mosaico / precolombino tu ausencia / y me perdía  en vertiginosos saltos amateurs de / fermentadas contradicciones sin semiótica
determinada. / Terminado el festín, me visto de resonancia acústica, te / veo en mis brazos azul, como el resuello de mi jadeo al / pensarte, y soplo fuerte el polvo que queda en mis manos / que forma en el aire castillos desterrados de naipes / neoeléctricos, / de ondas cristalinas que se clavan como fieras en mis nervios y te desvanecen cambiándote por pilas alcalinas / quedan vida a mi motor.>>
Patricia Heras havia arribat a Barcelona l’agost de 2005: <<Una ciudad que me permitía olvidar lo vivido que me hizo daño, una ciudad por descubrir, donde volver a empezar, con el cariño de mi amiga esperándome. Una ciudad que me volvería loca, que me haría aún más daño y me perdería del todo.>> 
L’escrit “Prisionera. Cróniques carcelarias” és realment impactant per saber de primera mà el relat de la nit en què “Cyndi Lauper” va ser detinguda i conduïda als calabossos, primer de la Rambla i dsprés de les Corts; per seguir la seva versió del judici que va condemnar-la a ella, el seu amic Alf (amb qui va caure de la bicicleta) i els altres joves dels fets 4-F i l’entrada a la presó de Wad Ras. El diari de Patricia Heras mostra la realitat del món de les presons i crítica l’actuació de funcionàries, psiquiatres, jutges i policies: “Abuso de poder, agresiones físicas y mentales, mentiras, detenciones ilegales, malos tratos, estado policial... me parece increïble que pueda formar parte de esta broma asesina porque mi aspecto en este planeta NO ES NORMAL!!! Els escrits carceraris són una visió de la falta de llibertat que pateix,  el clam humà d’una dona hipersensible que apuntava a ser una molt bona escriptora. Els seus escrits carceraris al servei del papá Estat són  veritables reflexions de la seva nova situció absurda:<<Relegada pues al rango de novicia descarriada, castigada con la firme prohibición de comer cosas del suelo en pleno ayuno cavernícola,transito debatiéndome entre la más casta resignación y el deseo irremediable de la tortuosa herejía cuyo fin es el inducido, para mi más bien elegido, pecado capital de la tentación, y su irremediable castigo en forma de aleccionadora charla, si hay suerte, e intensificación del vigilante control o la más extrema y deleitosa confinación en pos de doblegar una empozonada conducta al servicio del nada productivo y liberador placer, constituido además junto a la farmacéutica, como uno de los principales pilares de la economía mundial.>>
Patricia Heras amb gran qualitat literària mostra la tragèdia però no li manca el sarcasme ni el punt d’humor,  perd mil vegades l’esperança, però refà tantes altres la seva fe de noia moderna i activista queer. I a través dels seus escrits descobrim una
personalitat irresistible, una intel·ligència nata i una dona amb un gran dot per l’escriptura: <<Diana y yo en Atenas, aquella que cogimos en el Pireo antes de empezar uestras aventuras griegas. Me temo que lo más próximo a mi realidad actual son los lagrimones matutinos  que me atizan si me pongo a pensar en Puig Antich, o Para la libertad...(el poema de Miguel Hernández que canta Serrat)>> Y escriu sobre ella mateixa fent memòria sobre la pregunta que li va fer al seu pare sobre el perquè del seu nom: <<Él me miró entre risas y me contó una extraña  historia  sobre una terrorista americana que dio un montón de guerra el año en que nací.No le hice ni puto caso, es muy bromista y tiene una afiladísimo sentido del humor...>>  
Anys més tard veient la pel·lícula Patty Hearts, va descobrir d’on procedia el seu nom, d’aquella noia que va ser segrestada per un grup de revolucionaris il·luminats i va acabar integrada al grup fent
atracaments metralleta en mà. La situació d’angoixa es fa present cada vegada més en els seus escrits, sobretot quan viu des del tercer grau una pressió sobre la seva vida: <<Estoy colapsada, cansada, estresada, atacada, austada... me siento extraña coño!!!>>
Patricia Heras veu la presó a tot arreu: <<Todo forma parte del mismo estructural plan represor base de subliminal y directa inducción: El control del ser humano.>>
La pressió en què viu és cada vegada més forta i la seva sensibilitat vital es manifesta constantment amb crits com aquest:<<A la mierda la cordura, las responsabilidades, la educación y la puta moral. A la mierda el pensamiento inducido, la reeducación y la ciega huella de uno mismo. A la mierda la ceguera y la injusticia de no tener. A la mierda todo, todxs.>>
Patricia no va poder aguantar aquesta pressió i el 26 d’abril de 2011 com una papallona se’n va anar volant per la finestra en busca de la llibertat: <<Todo acaba en uno mismo. Recuerdos, vivencas, traumas, iluminaciones. Lo que esté alrededor acaba también.
Todo muere. El ser, su recuerdo y con el tiempo todo. Ya eres libre. Si no lo sientes así es porque tu mismo no te dejas serlo. Ke tormento, señorrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.>>
Patricia Heras havia escrit en el poema “Necros”: “A la sombra se cobija el amo y señor de esta ciudad muerta.”

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Barcelona,4 de febrer de 2015)