La Nova Cançó
Ferran Aisa
La Nova Cançó
va aparèixer l’inici de la dècada dels seixanta de la mà i l’empenta d’uns
joves intel·lectuals i estudiants amb el propòsit de defensar la cultura i la
llengua catalana molt abandonades des del final de la Guerra Civil espanyola.
Tot va començar amb un article de Lluís Serrahima de 1959 a la revista Germinabit
que clamava “Ens fan falta cançons en català...” Els primers integrants
foren els germans Josep i Miquel Porter-Moix, Lluís Serrahima, Delfí Abella,
Remei Margarit, Josep Maria Espinàs... Sota l’impuls d’aquests pioners es va
posar en marxa Els Setze Jutges. Un travallengües català que ens diu que Setze
jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat... Gairebé de la nit al dia els
concerts i recitals es van succeir i, d’aquesta manera, l’esperit de la Nova
Cançó va anar calant en la societat catalana. Els cantors pujaven a l’escenari
amb versions d’autors sobretot de llengua francesa: Brassens, Brel, Bárbara,
Greco..., poc després arribarien les pròpies cançons. La majoria d’elles de
caire satírica, humorística, sentimental i fins i tot existencialista. La Nova
Cançó es va anar normalitzant en els ambients culturals catalans, Els mitjans
de comunicació van començar a prendre en serio aquell grapat d’intel·lectuals
que cantaven i els que, a poc a poc, anaven entrant als Setze Jutges: Francesc
Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme
Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol... La creació de
la casa de discos EDIGSA va servir per què els components dels Setze Jutges gravessin
les seves cançons. Això va servir per normalitzar el cant en català no solament
en els pioners, sinó a altres cantants que normalment cantaven en castellà com
és el cas de Josep Guardiola, Salomé, Dova... i nous apareguts els primers anys
seixanta com el valencià Raimon. L’any 1963 -com ja he explicat anteriorment-
els cantants Raimon i Salomé van guanyar el Festival de la Cançó del
Mediterrani amb una cançó en català: Se’n va anar... En aquests anys
destaca el programa de Ràdio Barcelona “Radio scop” que, dirigit per Salvador
Escamilla, va servir per difondre la cançó catalana. En aquest programa es van
donar a conèixer l’any 1965 cantants com Joan Manuel Serrat, el qual fou el
Jutge número tretze. En els següent dos anys s’incorporaren al Grup tres
cantants joves: Rafael Subirachs, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach.
Les cases de
discos principalment Edigsa i Concèntric van començar a promoure els nous
valors de la cançó catalana incloent-hi també a Raimon, Ovidi Montllor, Xavier
Ribalta, Pau Riba, Jaume Sisa, Toti Soler i els integrants del Grup de Folk i
conjunts com Els Quatre Tambors i altres grups com La Trinca.
A través de la
discografia també arribaven a Catalunya les cançons tradicionals o populars de
països com Irlanda, França, Itàlia, Estats Units o d’Amèrica del Sud. Moltes
d’aquestes cançons foren traduïdes al català. A la vegada artistes
internacionals gravaren cançons al català com Joan Baez que grava El cant
dels ocells, cançó popular catalana que va fer famosa Pau Casals. També
artistes de música moderna-comercial com Rita Pavone, Tony Dallara i altres
gravaren els seus èxits al català.
Des del primer moment de l’aparició de la Nova Cançó els cantautors van
tenir cura de mantenir la qualitat de les seves lletres i, alhora, musicaren
els poetes de llengua catalana: Joan Salvat-Papasseit, Pere IV,
Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres... Cantants com Subirachs i Llauradó van cantar
el poema de Salvat-Papasseit “Pantalons llargs”: Campaneta daurada del meu
carret de fira, / cavallet de cartró de mig
pam, tot pintat; / havem caminat tant pels camins sense ira / que ara ens cal
reposar i agrair nostre fat. / Ja no tornaré més fent osque! osque! Corrent / a
carregar amb palets el teu quadrant de
fusta. / Campaneta daurada, tu em
sabies content. / Ara em mena la gent i tothora tinc justa: / i soc infant
encara, i no puc fer-ne esment. / Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: /
si ara jugués a córrer, què diria la gent... / Trobaran molt millor que
estimi alguna noia / tant si és bella com no
–cavallet tot pintat, / campaneta daurada- i que us deixi al terrat.
La poesia ha estat des d’un principi el principal baluard de la Nova Cançó
fent-nos conèixer els gran poetes catalans. Raimon amb el
seu sentit poètic i musical va musicar a Salvador Espriu i els poetes clàssics
del Segle XV, desconeguts per gran part del poble: Ausiàs March, Anselm
Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge...
D’aquesta manera descobríem la bella poesia del valencià Ausiàs March: Veles
e vents han mos desig complir, / faent camins dubtosos per la mar. / El Mestral
i el Ponent veig contra ells; / Xaloc, Llevant, els volen ajudar / amb els
amics, el Gregal i el Migjorn, / i preguen junts al vent de Tramuntana / que
els afavoresca amb el seu buf, / i entre tots cinc facen bo el meu retorn. / Bullirà
el mar com la cassola al forn, / mudant color i l’estat natural, / i mostrarà
que odia tot allò / que s’ature sobre ell per un instant; / els peixos grans i
els petits correran / i cercaran amagatalls secrets: / fugint del mar, on s’han
criat i fet, / buscant remei a terra eixiran.
En aquest
sentit ha estat magistral la tasca de Raimon per donar-nos a conèixer textos
poètics perduts a les biblioteques per fer-los arribar a la joventut. Espriu és
l’altre gran poeta musicat per Raimon, és una veritable revolta contra les
circumstàncies que han minvat la veritat històrica de la cultura i la llengua
catalana. Les actuacions de Raimon, davant d’un públic jove, esdevenen una mena
de míting o comunió d’interessos . Quan Raimon canta amb un crit sincer s’omple
el cor del públic vibrant que crida com ell: Ara digueu: Ens mantindrem per
sempre fidels al servei d’aquest poble... I quan el cantant de Xàtiva torna
a la càrrega, el públic sense descans entona el seu cant: No, nosaltres no
som d’eixe món... Les cançons de Raimon han mantingut un gran èxit des dels
seus inicis: “D’un temps, d’un país”, “El vent”, “Cantarem la vida”, “Diguem
no”, “La nit”, “Cançó de les mans”, “A cops”, “He deixat ma mare”, etc. Malgrat
la censura, les multes i les prohibicions la Nova Cançó i cantants com Raimon
han estat fonamentals per conscienciar a molt joves estudiants i no estudiants
de la situació en què vivim sota la bota del franquisme. I Raimon canta “Cançó
d’albada” de Salvador Espriu: Desperta,
és un nou dia. / La llum del sol llevant, vell guia. / No deixes res / per
caminar i mirar fins ponent. / Car tot
en un moment en serà pres.
La cançó
catalana a finals dels seixanta ja s’havia professionalitat, alhora que alguns
cantants havien passat al bilingüisme com va ser el cas de Joan Manuel Serrat,
Guillermina Motta, Núria Feliu, Glòria...
La influència
de la Nova Cançó catalana i la denominada protesta es van estendre aviat per
altres regions espanyoles: Galícia, País Basc, Castellà, Aragó, Andalusia,
Extremadura, Madrid i, naturalment, Països Catalans. Els principals cantants de
protesta o de cançó social foren els gallecs Miro Casavella i Fuxan os Ventos;
els aragonesos La Bullonera i Juan Antonio Labordeta; els grup basc Ez Dok
Amairu (No hay trece); els andalusos Manuel Gerena i Enrique Morente;
l’extremeny Pablo Guerrero; els castellans Hilario Camacho, Luis Pastor, Elisa
Serna, Julia León; els valencians El Tall; l’asturià Victor Manuel; el
mallorquí Tomeu Peña; la murciana Mari Trini; la madrilenya Cecília; etc. Un
altre cantant d’aquesta època que va influenciar a la meva generació fou Paco
Ibáñez que va promoure -amb la seva veu i la seva guitarra- els poetes
espanyols clàssics i contemporanis: Manrique, Quevedo, Góngora, García Lorca,
Goytisolo, Celaya, Blas de Otero... El mateix Joan Manuel Serrat també gravaria
diversos poetes que esdevindrien un gran èxit el 1969 el LP dedicat a Antonio
Machado i el 1972 a Miguel Hernández. Tot plegat em va influenciar i em va
ajudar a formar la meva carrera humana i cultural i a entendre el món que
m’havia tocat viure a través de la poesia.
Ferran Aisa Pàmpols
No hay comentarios:
Publicar un comentario