Reconstrucció CNT 1976

 

LA BARANA DEL VENT

50 ANYS DE LA RECONSTRUCCIÓ DE LA CNT

Ferran Aisa

 

El 29 de febrer de 1976 va ser convocada una Assemblea clandestina a la parròquia de Sant Medir (La Bordeta-Sants), per tractar el tema de la reconstrucció confederal a Catalunya. Els grups convocants de l’Assemblea van elaborar un manifest de convocatòria amb el títol “Asamblea General de Cataluña”: <<Con el fin de dar coherencia al pensamiento y a la acción de todos los núcleos libertarios interesados en la reconstrucción de la Confederación Nacional del Trabajo -reconstrucción y coherencia imprescindibles para poder proyectarse ante nuestro pueblo en forma seria y responsable- ha sido programada una Asamblea Ampliada de Sindicatos, Locales, Grupos y militantes a la que quedas por la presente, invitado y cuyo orden del día será: Punto A: Criterios organizativos en torno a la reconstrucción de la CNT en el momento actual. Punto B: Tácticas de acción sindical ante la actual situación socioeconómica. Planteamientos reivindicativos. Punto C: Unidad-Pluralidad sindical. Postura ante este problema.>> Els assistents a l’Assemblea confederal ho van fer per invitació, els organitzadors van convidar a unes set-centes persones dels quals uns cinc-cents van ser-hi presents. Malgrat les diferències d’opinió i d’estratègia, la majoria de militants llibertaris o col·lectius obrers van posar el seu entusiasme alhora de reconstruir la històrica organització anarcosindicalista. Entre els col·lectius que participaren, a més dels estrictament anarcosindicalistes de les diverses famílies cenetistes, hi havia els següents: Frente Libertario, Grup Solidaritat, Moviment Comunista Llibertari, Organització Llibertària de Treballadors, Grups Obrers Autònoms, Front Sindicalista Revolucionari, Grups Anarquistes de Barris, Federació Anarquista d’Estudiants, i fins i tot membres del cincpuntisme i del sindicat cristià HOAC. Una de les principals discussions es va centrar, acaloradament, en quina mena de CNT s’havia de reconstruir, l’antiga CNT o una de nova oberta als canvis que s’havien produït al món i que s’anaven a produir a Espanya. Es van debatre els dos primers punts el tercer, el de la unitat sindical no va arribar a plantejar-se per falta material de temps. Finalment l’Assemblea va delegar en els grups promotors de l`acte la creació d’un Comitè Provisional de Catalunya del qual fou secretari general Luis Edo del Sindicat de Banca. El Comitè va rebre l’encàrrec de l’Assemblea la preparació d’un Ple Regional que se celebraria la tardor d’aquell mateix any. A la reunió de Sant Medir va prevaldre la unió de tots els grups que hi havien participat i una vegada dissolta l’Assemblea va començar la veritable reconstrucció de la CNT alhora de crear estructures sindicals als llocs de treballs i a les diverses localitats de Catalunya. Aleshores ja s’havia celebrat l’Assemblea de Madrid i poc després se celebraven assemblees també a València i altres llocs d’Espanya amb el fi de reconstruir la CNT a nivell de tot l’Estat. La tònica general de la nova CNT era la joventut (treballadors i estudiants) sense experiència sindical, la generació pont (35 a 50 anys) era molt minoritària i, en canvi, hi havia persones en edat de jubilació o ja pensionistes que havien conegut l’organització durant la República i la Guerra Civil. L’edat va ser un dels principals problemes que va arrossegar la confederació pel seu desenvolupament, doncs li va faltar la generació que representava el màxim exponent de la classe obrera d’aquell moment, que s’afiliaria majoritàriament al sindicat comunista de CCOO o al sindicat socialista de la UGT. El rellançament de la CNT després de les assemblees de reconstrucció van constituir un punt d’atracció de molta gent que es bellugava o simpatitzava amb les idees de l’anarcosindicalisme. Aviat va haver una nova fornada de joves cenetistes que sense cap experiència sindical van tirar endavant l’organització. La CNT reapareixia a la vida social i sindical espanyola amb els seus comitès, federacions locals i sindicats en un temps de lluites per a la recuperació de les llibertats. La FL de Barcelona va quedar constituïda amb el suport del Sindicat d’Oficis Varis i els sindicats ja constituïts: Metall, Tèxtil, Espectacles, Transports, Banca, Química i aviat Construcció, Telefónica, Ensenyament, etc. El primer secretari general de la FL de Barcelona va ser Alberto Hernando del Sindicat de Telefònica i per el càrrec de secretari general CR de Catalunya es va elegir Luis Edo del Sindicat de Banca, que poc després seria substituït per Manuel Padilla de la FL de Terrassa. La FL de Barcelona s’establí en un pis del carrer Portaferrissa, 13 i el CR al carrer Méndez Núñez, 14. El primer de maig de 1976 sortia a la llum el núm. 1 del històric periòdic Solidaridad Obrera, com òrgan de la CR de Catalunya i portaveu de la CNT. El Secretariat Permanent del CN es va establir a Madrid, al carrer Libertad, 15. En el Ple de Regionals de juliol de 1976 es va elegir el primer Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT reconstruïda, que va recaure en Juan Gómez Casas (secretari del CR de Centre).

Solidaridad Obrera núm. 391, 29 de maig de 2026

 

Josep Alomà Sanabras

 

Josep Alomà, anarquia i revolució a Tarragona

Ferran Aisa

 

El camí de la victòria. Anarquia i Revolució a la ciutat de Tarragona, és un llibre coral de Josep Aloma, Jordi Piqué, Guillem Gras, Carles Gras i epíleg de Jordi Martí Font. L’edició ha anat a càrrec de Lo Diable Gros amb la col·laboració de L’Arxiu i l’Ajuntament de Tarragona.

El treball es basa amb les tres entrevistes que per a la seva tesi doctoral va fer Jordi Piqué l’any 1982 a un dels testimonis de la Revolució a Tarragona Josep Alomà. Aquest treball de Piqué ha quedat ampliat amb les reflexions del jove Alomà que feu en el Diari de Tarragona durant els anys revolucionaris. El llibre s’ha complementat amb documents i fotografies recollides als principals arxius històrics. El relat comença amb l’alçament militar colpista de juliol de 1936 i acaba després dels Fets de Maig de 1937. Són els nou mesos en què la Revolució fou possible i en què els militants anarquistes i anarcosindicalistes van assaltar el cel.

Josep Alomà i Sanabras va néixer a El Catllar el 16 de maig de 1909 i va morir a Tarragona el 9 de maig de 1993. Josep Alomà fou de formació autodidacta, alhora que feia de paleta, mestre, periodista, però també esportista jugador de futbol i atleta. Aficionat a la pedagogia va endinsar-se en el pensament Rousseau, Pestalozzi, Montessori, Ferrer i Guàrdia. La filosofia de Kant, la història socialista de Cantú, la geografia de Reclus. Lector infatigable de tota mena de llibres i sobretot de les publicacions llibertàries La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos...

Afiliat a la CNT, per damunt d’altres organismes llibertaris com la FAI o les Joventuts Llibertàries, va ocupar càrrecs de responsabilitat orgànica. Avanç de la República es reuneix conjuntament amb gent de la UGT i republicans, manifestant-se anti-monàrquic i anti-dictadures. Es manté sempre dins de la Idea de llibertat i ens diu: <<Les nostres idees, que eren més justes, més belles i més humanes, s’obririen camí. S’havia de sembrar i ser constants. No importava que les nostres accions no donessin resultats immediats, n’acabarien donant. Temps al temps i un dia colliríem els fruits de la nostra tasca.>>

L’arribada de la República l’agafa fent el servei militar a la Caserna d’Enginyers Pontoners de Saragossa. Esdevé delegat sindical de la CNT a la caserna militar. A l’acabar la mili s’incorpora al Sindicat de la Construcció de Tarragona. Una de les seves tasques és la d’ensenyar a llegir i escriure als nombrosos obrers analfabets. Posteriorment serà militant del Sindicat d’Ensenyament de la CNT i acudeix com delegat al Comitè Regional de Catalunya. Manté els seus ideals anarquistes sense programa, perquè l’anarquisme: <<No pot tenir traves perquè és la idealitat, l’ideal de bondat, de bellesa, de servei als altres i sobretot d’independència personal.>>

Alomà viu la passió dels anys  republicans des de Tarragona, temps en què a molts indrets es proclama el comunisme llibertari, però que la República aplica una dura repressió, el mateix Alomà és detingut, però, com diu ell, per unes hores.

Alomà, quan el cop militar de juliol de 1936, forma part del Comitè Antifeixista del Front Popular. Hi col·labora mb l’alcalde de la ciutat Joaquim Fort i, en nom de la CNT, es dirigeix al poble a través de Ràdio Tarragona informant que la rebel·lió militar estava dominada i, aleshores, demana que tothom torni a la feina. La majoria de treballs es van posar immediatament en marxa però molts d’ells col·lectivitzats pels treballadors. 

Alomà es va oposar a la violència sistemàtica de mols individus i grups que assaltaren esglésies i convents. Com diu Alomà amb mocadors de la FAI i de la CNT venia molta gent de fora que no formava part de l’organització: <<Gànsters que s’emparaven sota unes sigles, i sota les nostres no podíem tolerar que ningú s’emparés per al bandidatge.>>

A partir de l’octubre de 1936 entra a formar part de l’Ajuntament de Tarragona com Conseller-Regidor de Cultura, des d’on es va dedicar a promoure l’educació i a preservar el patrimoni. Disposava de les claus de la Catedral que volia mantenir al marge dels assalts i va crear un comitè per salvar monuments a Tarragona. Va fer tancar edificis escolars defectuosos i va expropiar d’altres per encabir nous grups escolars. Va projectar la Granja-Escola agrícola a un mas de la Pedrera i l’Escola del Mar de formació marina al barri del Serrallo. Hi va col·laborar en promoure el CENU, que dirigia Joan Puig Elias, del que hi va formar part. També com a cenetista va ser fundador de l’Ateneu Llibertari amb la idea de formar consciències lliures i crear una escola de militants. Des de la Conselleria de Cultura va promoure les sessions musicals, sobretot d’òpera i les sessions de cinema: <<La revolució, després de fer el més essencial, que era assegurar el pa, el vestit i la casa per a tots mitjançant el treball, única font de riquesa i de vida, igual que aixecava el nivell material, d’elevar el nivell moral i cultural.>>

Josep Alomà hi participa en les Jornades de la Nova Economia celebrades el desembre de 1936 al Palau de Congressos de Montjuïc on destaca la presencia del cenetistas Joan P. Fàbregas, Conseller de Finances de la Generalitat. Participa en mítings a la plaça de braus de Tarragona i en actes al costat de Josep Tarradellas, Marianet i Andreu Nin.

Josep Alomà fou director del Diari de Tarragona, capçalera que passà a ser portaveu de la CNT. Aquest mateix diari publicava una nota en què informava que Josep Alomà s’incorporava al Front de la Regió Centre. Un dia abans de sortir cap el Front Alomà es casa clandestinament per l’Església amb Ángeles Canelo, mestra catòlica i refugiada de Madrid. El seus nets Carles i Guillem, autors d’aquest llibre, escriuen el fi del camí: <<L’Alomà, com l’anomenava qui el coneixia, marxa la front de Granada i retornà a Tarragona en dues ocasions. La primera l’any 1939 com condemnat a mort al camp de concentració de Pilats. Tres anys més tard en pogué sortir. (...) La segona ocasió -i definitiva- fou per retornar del desterrament de Catalunya. Aquest se li aplicà com a commutació de la pena de mort.>>

L’editor de Lo Diable Gros Jordi Martí Font en l’epíleg escriu: <<Per tot això aquest és un llibre imprescindible i és, en definitiva, un llibre ple a vessar d’amor. Perquè la vida i l’anarquia són per sobre de qualsevol altra cosa, amor, un amor particular que Josep Alomà i molta altra gent va voler convertir en amor per tothom a partir del juliol de 1936, intentant establir una estructura social construïda damunt paràmetres nous d’igualtat, llibertat i solidaritat, amb una argamassa capaç d’aguantar el mes bonics dels edificis l’amor. Gràcies Carles i Guillem! Gràcies, Josep Alomà i Sanabra.>>

Per acabar vull recordar al Josep Maria Alomà que vaig conèixer els anys setanta com militant de la CNT i, en el meu cas com redactor de la “Soli”, en el meu llibre La CNT en tiempos de transición, 1976-1982, escric el següent: <<A partir de entonces se concretó una redacción oficial compuesta por Severino Campos como director, y Gerard Jacas, Josep Alemany, Marcel·lí Reyes, Antonia Reina “Toni” y Ferran Aisa, en la redacción. Dentro de la Soli se mantiene el suplemento Catalunya en un principio coordinado por Josep Alemany. Destaca la colaboración de Lluís Correal, Frederica Montseny, Abel Paz, Josep Maria Alomà, Pep Castells, Ricard de Vargas Golarons, Miquel Dídac Piñero, Miquel Correas, Josep Mateu...>>

Ferran Aisa Pampols