30/5/14
Bakunin-1 - Bicentenari / Ferran Aisa
AVUI ES COMPLEIXEN DOS-CENTS ANYS DEL NAIXEMENT DE BAKUNIN, UN DELS MÉS DESTACATS TEÒRICS DE LA REVOLUCIÓ I PARE DE L'ANARQUISME.
EN EL BLOG PRESENTO UNA BREU PINZELLADA BIOGRÀFICA DEL PRÍNCEP RUS. SEGUIRAN ALGUNS TEXTOS D'AQUEST PENSADOR I HOME D'ACCIÓ.
EL FAR
BICENTENARI DE MIKHAIL BAKUNIN (1914-2014)
Ferran Aisa
Mijail Alexandrovich Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Premúkhino, a la província de Tver (Rússia), on va passar la infància amb els seus pares i els seus nou germans. La seva família formava part de la noblesa russa i era d’arrelada creença religiosa. El 1829 ingressa a l’Acadèmia d’Artilleria on després de quatre anys de carrera militar va passar de cadet a oficial de l’exèrcit. Durant dos anys serà comandant d’escamot de l’exèrcit del tsar. A finals de 1835 abandona la carrera militar per entrar de funcionari al govern civil de Tver. Per aquesta època deixa la casa dels pares i es trasllada a viure a Moscou, on entre 1836 i1840 es dedica a estudiar filosofia. Bakunin esdevé un gran lector d’autors com Schelling, Kant, Fitche i Hegel. Freqüenta els cercles literaris de la Universitat i crea un grup d’estudi amb Herzen i altres companys que estudien Shakespeare, Goethe, Schiller, Puixkin i Hofmann.
L’any1841 s’inscriu a la Universitat de Berlín on amplia els seus estudis de filosofia, entre els seus companys hi ha l’escriptor rus Ivan Turguenev. Seguidament s’instal·la una temporada a Dresde on participa en discussions polítiques, publica en una revista l’article “La reacció alemanya” amb el pseudònim de Jules Eliza i escriu els Discursos escolars de Hegel.
Bakunin i Herzen viatgen a Zuric (Suïssa), fent-hi amistat amb el sastre revolucionari Wilhem Weitling, autor del llibre La humanitat tal com és i tal com ha d’ésser. El 1844 el govern rus crida a Bakunin a incorporar-se al seu lloc de treball, la seva negativa a tornar a Rússia serà motiu per declarar-lo insubmís i a condemnar-lo en absència a la incautació dels seus bens i a ser deportat i efectuar treballs forçats a Sibèria. Bakunin resta deambulant per Europa relacionant-se amb grups paneslaus i revolucionaris.
El 1846 coneix a Marx i Engels, amb els quals es reuneix sovint per parlar de Hegel, Feuebach, Fitche i Babeuf. El mateix any es trasllada a Brussel·les amb el músic August Reichel on fa amistat amb l’historiador Émile de Laveleye. L’any següent és a París on es relaciona amb l’escriptora George Sand i amb els socialistes Louis Blanc, Auguste Blanqui i Proudhon.
La insurrecció de camperols a Cracòvia motiva el seu pronunciament d’un emotiu discurs en una acte organitzat pels polonesos a París. Bakunin participa activament, al costat de Herzen i Ogarev, en la Revolució de 1848 a París i viatja a peu a Valenciennes instal·lant-se a les casernes de la Guàrdia Revolucionària. L’any següent participa en el Congrés dels eslaus a Praga.
Bakunin continua la seva vida d’agitador social per diverses ciutats alemanyes. Per les seves activitats revolucionàries és expulsat de Berlín i detingut a Dresde on l’any 1845 és condemnat a mort, commutada per cadena perpetua. Finalment és lliurat a les autoritats russes que el tanquen a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on hi restarà fins el 1857, en què el tsar Alexandre II el trasllada a Tonks, Sibèria. En la seva estada a la presó escriu Confessions. A Sibèria hi passarà tres anys, allà fa amistat amb Ksaveri Vassilièvitx Kviatkovski, treballador de l’empresa explotadora de les mines d’or. Bakunin dóna classe d’idiomes a les filles del seu amic i fins i tot es casa amb una d’elles, Antònia. El 1861 aconsegueix permís per anar a Irkutsk i, des d’aquest port, fuig en un vaixell rumb a Fukuyama (Japó) i des d’aquí s’embarca cap a San Francisco. Creua els Estats Units fins a Nova York on s’embarca cap a Londres. A la capital anglesa es reunirà amb la seva esposa que abandona Sibèria i arriba a Europa en vaixell a Estocolm camí d’Anglaterra.
Els següents anys es dedica a propagar les seves idees a través de cartes als seus correligionaris d’arreu d’Europa, manifestant-se eslavòfil i publica articles a la revista Kòlocol (La Campana) que dirigeix el seu amic Herzen. A Londres escriu La Causa Popular. Pugatxov, Romanov o Pèstel. Esclata la insurrecció polonesa contra el despotisme rus, i, malgrat que és una revolució burgesa, la recolza perquè creu que serà la metxa que farà encendre la revolució popular a Rússia. Viatja a Suècia per posar en marxa una insurrecció, i ho fa contractant el vaixell anglès “Ward Jacson”, però l’expedició fracassa. Entre els anys 1864 i 1867 es dedica a fomentar la seva organització secreta internacional i viatja per Itàlia relacionant-se amb Fanelli, Malatesta i Cafiero. A Nàpols funda el periòdic Libertà e Giustizia, en el primer número exposa el seu programa: “Aquesta societat té com objectiu la victòria del principi de la revolució sobre la terra, amb la dissolució radical de totes les organitzacions existents en l’actualitat, religioses, polítiques, econòmiques o socials, i la formació d’una societat, primer europea i després universal, basada en la llibertat, en la raó, en la justícia i en el treball.” Són els anys en què Bakunin redacta el Catecisme revolucionari. Paral·lelament a Londres Marx i altres revolucionaris han creat l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Bakunin, el setembre de 1867, participa en el Primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat, entre els congressistes hi havia Victor Hugo, Stuart Mill, Louis Blanc, Elisée Reclus i Giuseppe Garibaldi. Al Congrés Bakunin proposa la creació de la Fraternitat Universal, i en la seva intervenció fa un discurs a favor del socialisme i el federalisme. El pensador rus proposà que la Federació de Municipis esdevingués província i la província nació i que les nacions siguin el nucli constitutiu dels Estats Units d’Europa. Fins i tot el Comitè Central de la Lliga de la Pau i de la Llibertat creà un òrgan d’expressió, Les États Units d’Europe, un periòdic que és dirigit per Elies Reclus. Bakunin residirà un temps a Suïssa on escriu Federalisme, socialisme i ateologisme . En el Congrés de Berna de 1868 intenta que els congressistes de la Lliga votin resolucions socialistes. La proposta dels bakuninistes fou minoritària, per tal raó s’escindiren de la Lliga i fundaren l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. La nova organització política va demanar tot seguit l’ingrés a l’AIT, però el Consell de Londres no els va admetre com a organització. Bakunin va transformar l’Aliança, en Secció de la Internacional, i, aleshores, va ser definitivament admesa per l’AIT, el juliol de 1869. A través dels seus col·laboradors funda seccions de la Lliga de la Democràcia Socialista a Espanya, Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa.
La Internacional de fet queda dividida en dos tendències, una que es influenciada pel pensament de Marx i l’altra, antiautoritària o bakuninista. De fet és a Suïssa on el trencament es fa efectiu en el Congrés de la Federació celebrat a La Chaux-de-Fonds el mes d’abril de 1870. Les seccions bakuninistes s’adhereixen a la Federació del Jura. És el moment en què Europa viu la guerra de França amb Prússia (Alemanya). La primavera de 1871 Bakunin dóna suport a la Comuna de París.
La Conferència Internacional de Londres planteja la qüestió de Bakunin dins de l’AIT i sobre les seves relacions amb Netxàiev (implicat en actes terroristes). La divisió entre els partidaris de l’acció política (marxistes) i els partidaris de l’acció apolítica (bakuninistes) es fa cada vegada més gran. En el Congrés de la Internacional de l’Haya de 1872 es pren la resolució de reafirmar la relació indestructible entre el moviment polític i econòmic de la classe obrera i la necessitat de l’organització d’un partit obrer independent. El Congrés decideix expulsar Bakunin i els seus partidaris de la Internacional. El Consell General de l’AIT trasllada la seva seu a Nova York.
El 16 de setembre d’aquell mateix any, en el Congrés de Saint Imier (Suïssa), les federacions antiautoritàries rebutgen les resolucions de l’Haia. La Internacional de fet no solament s’havia trencat sinó que aviat acabaria desapareixent. Bakunin es retira a Locarno (Suïssa) vivint a casa de Cafiero. El pensador anarquista aprofita la tranquil·litat per publicar llibres com Déu i l’Estat, L’Estat i la Comuna i Estatisme i anarquia. L’any 1874 torna a participar en un intent d’insurrecció a Bolònia, però després del fracàs retorna a Locarno on ja s’hi queda a viure. En els seus darrers anys es dedica a traduir El Capital de Marx al francès. L’u de juliol de 1876 Mijail Bakunin mor a Berna.
Ferran Aisa-Pàmpols (Article que sortirà publicat el mes de juny al periòdic Catalunya).
EN EL BLOG PRESENTO UNA BREU PINZELLADA BIOGRÀFICA DEL PRÍNCEP RUS. SEGUIRAN ALGUNS TEXTOS D'AQUEST PENSADOR I HOME D'ACCIÓ.
 |
| Mihal Bakunin (1814-1976) |
EL FAR
BICENTENARI DE MIKHAIL BAKUNIN (1914-2014)
Ferran Aisa
Mijail Alexandrovich Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Premúkhino, a la província de Tver (Rússia), on va passar la infància amb els seus pares i els seus nou germans. La seva família formava part de la noblesa russa i era d’arrelada creença religiosa. El 1829 ingressa a l’Acadèmia d’Artilleria on després de quatre anys de carrera militar va passar de cadet a oficial de l’exèrcit. Durant dos anys serà comandant d’escamot de l’exèrcit del tsar. A finals de 1835 abandona la carrera militar per entrar de funcionari al govern civil de Tver. Per aquesta època deixa la casa dels pares i es trasllada a viure a Moscou, on entre 1836 i1840 es dedica a estudiar filosofia. Bakunin esdevé un gran lector d’autors com Schelling, Kant, Fitche i Hegel. Freqüenta els cercles literaris de la Universitat i crea un grup d’estudi amb Herzen i altres companys que estudien Shakespeare, Goethe, Schiller, Puixkin i Hofmann.
L’any1841 s’inscriu a la Universitat de Berlín on amplia els seus estudis de filosofia, entre els seus companys hi ha l’escriptor rus Ivan Turguenev. Seguidament s’instal·la una temporada a Dresde on participa en discussions polítiques, publica en una revista l’article “La reacció alemanya” amb el pseudònim de Jules Eliza i escriu els Discursos escolars de Hegel.
Bakunin i Herzen viatgen a Zuric (Suïssa), fent-hi amistat amb el sastre revolucionari Wilhem Weitling, autor del llibre La humanitat tal com és i tal com ha d’ésser. El 1844 el govern rus crida a Bakunin a incorporar-se al seu lloc de treball, la seva negativa a tornar a Rússia serà motiu per declarar-lo insubmís i a condemnar-lo en absència a la incautació dels seus bens i a ser deportat i efectuar treballs forçats a Sibèria. Bakunin resta deambulant per Europa relacionant-se amb grups paneslaus i revolucionaris.
El 1846 coneix a Marx i Engels, amb els quals es reuneix sovint per parlar de Hegel, Feuebach, Fitche i Babeuf. El mateix any es trasllada a Brussel·les amb el músic August Reichel on fa amistat amb l’historiador Émile de Laveleye. L’any següent és a París on es relaciona amb l’escriptora George Sand i amb els socialistes Louis Blanc, Auguste Blanqui i Proudhon.
La insurrecció de camperols a Cracòvia motiva el seu pronunciament d’un emotiu discurs en una acte organitzat pels polonesos a París. Bakunin participa activament, al costat de Herzen i Ogarev, en la Revolució de 1848 a París i viatja a peu a Valenciennes instal·lant-se a les casernes de la Guàrdia Revolucionària. L’any següent participa en el Congrés dels eslaus a Praga.
Bakunin continua la seva vida d’agitador social per diverses ciutats alemanyes. Per les seves activitats revolucionàries és expulsat de Berlín i detingut a Dresde on l’any 1845 és condemnat a mort, commutada per cadena perpetua. Finalment és lliurat a les autoritats russes que el tanquen a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on hi restarà fins el 1857, en què el tsar Alexandre II el trasllada a Tonks, Sibèria. En la seva estada a la presó escriu Confessions. A Sibèria hi passarà tres anys, allà fa amistat amb Ksaveri Vassilièvitx Kviatkovski, treballador de l’empresa explotadora de les mines d’or. Bakunin dóna classe d’idiomes a les filles del seu amic i fins i tot es casa amb una d’elles, Antònia. El 1861 aconsegueix permís per anar a Irkutsk i, des d’aquest port, fuig en un vaixell rumb a Fukuyama (Japó) i des d’aquí s’embarca cap a San Francisco. Creua els Estats Units fins a Nova York on s’embarca cap a Londres. A la capital anglesa es reunirà amb la seva esposa que abandona Sibèria i arriba a Europa en vaixell a Estocolm camí d’Anglaterra.
Els següents anys es dedica a propagar les seves idees a través de cartes als seus correligionaris d’arreu d’Europa, manifestant-se eslavòfil i publica articles a la revista Kòlocol (La Campana) que dirigeix el seu amic Herzen. A Londres escriu La Causa Popular. Pugatxov, Romanov o Pèstel. Esclata la insurrecció polonesa contra el despotisme rus, i, malgrat que és una revolució burgesa, la recolza perquè creu que serà la metxa que farà encendre la revolució popular a Rússia. Viatja a Suècia per posar en marxa una insurrecció, i ho fa contractant el vaixell anglès “Ward Jacson”, però l’expedició fracassa. Entre els anys 1864 i 1867 es dedica a fomentar la seva organització secreta internacional i viatja per Itàlia relacionant-se amb Fanelli, Malatesta i Cafiero. A Nàpols funda el periòdic Libertà e Giustizia, en el primer número exposa el seu programa: “Aquesta societat té com objectiu la victòria del principi de la revolució sobre la terra, amb la dissolució radical de totes les organitzacions existents en l’actualitat, religioses, polítiques, econòmiques o socials, i la formació d’una societat, primer europea i després universal, basada en la llibertat, en la raó, en la justícia i en el treball.” Són els anys en què Bakunin redacta el Catecisme revolucionari. Paral·lelament a Londres Marx i altres revolucionaris han creat l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Bakunin, el setembre de 1867, participa en el Primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat, entre els congressistes hi havia Victor Hugo, Stuart Mill, Louis Blanc, Elisée Reclus i Giuseppe Garibaldi. Al Congrés Bakunin proposa la creació de la Fraternitat Universal, i en la seva intervenció fa un discurs a favor del socialisme i el federalisme. El pensador rus proposà que la Federació de Municipis esdevingués província i la província nació i que les nacions siguin el nucli constitutiu dels Estats Units d’Europa. Fins i tot el Comitè Central de la Lliga de la Pau i de la Llibertat creà un òrgan d’expressió, Les États Units d’Europe, un periòdic que és dirigit per Elies Reclus. Bakunin residirà un temps a Suïssa on escriu Federalisme, socialisme i ateologisme . En el Congrés de Berna de 1868 intenta que els congressistes de la Lliga votin resolucions socialistes. La proposta dels bakuninistes fou minoritària, per tal raó s’escindiren de la Lliga i fundaren l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. La nova organització política va demanar tot seguit l’ingrés a l’AIT, però el Consell de Londres no els va admetre com a organització. Bakunin va transformar l’Aliança, en Secció de la Internacional, i, aleshores, va ser definitivament admesa per l’AIT, el juliol de 1869. A través dels seus col·laboradors funda seccions de la Lliga de la Democràcia Socialista a Espanya, Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa.
La Internacional de fet queda dividida en dos tendències, una que es influenciada pel pensament de Marx i l’altra, antiautoritària o bakuninista. De fet és a Suïssa on el trencament es fa efectiu en el Congrés de la Federació celebrat a La Chaux-de-Fonds el mes d’abril de 1870. Les seccions bakuninistes s’adhereixen a la Federació del Jura. És el moment en què Europa viu la guerra de França amb Prússia (Alemanya). La primavera de 1871 Bakunin dóna suport a la Comuna de París.
La Conferència Internacional de Londres planteja la qüestió de Bakunin dins de l’AIT i sobre les seves relacions amb Netxàiev (implicat en actes terroristes). La divisió entre els partidaris de l’acció política (marxistes) i els partidaris de l’acció apolítica (bakuninistes) es fa cada vegada més gran. En el Congrés de la Internacional de l’Haya de 1872 es pren la resolució de reafirmar la relació indestructible entre el moviment polític i econòmic de la classe obrera i la necessitat de l’organització d’un partit obrer independent. El Congrés decideix expulsar Bakunin i els seus partidaris de la Internacional. El Consell General de l’AIT trasllada la seva seu a Nova York.
El 16 de setembre d’aquell mateix any, en el Congrés de Saint Imier (Suïssa), les federacions antiautoritàries rebutgen les resolucions de l’Haia. La Internacional de fet no solament s’havia trencat sinó que aviat acabaria desapareixent. Bakunin es retira a Locarno (Suïssa) vivint a casa de Cafiero. El pensador anarquista aprofita la tranquil·litat per publicar llibres com Déu i l’Estat, L’Estat i la Comuna i Estatisme i anarquia. L’any 1874 torna a participar en un intent d’insurrecció a Bolònia, però després del fracàs retorna a Locarno on ja s’hi queda a viure. En els seus darrers anys es dedica a traduir El Capital de Marx al francès. L’u de juliol de 1876 Mijail Bakunin mor a Berna.
Ferran Aisa-Pàmpols (Article que sortirà publicat el mes de juny al periòdic Catalunya).
22/5/14
Terra de pas / Llibre F. Aisa (14)
BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S-XXI) - 14
FITXA TÈCNICA
TÍTOL: TERRA DE PAS
AUTOR: FERRAN AISA
MATÈRIA: POESIA
IDIOMA: CATALÀ
COBERTA: FOTOGRAFIA I DISSENY EDITORIAL FONOLL
EDITORIAL: FONOLL
(JUNEDA, 2008)
PÀGINES: 138
Primera presentació: Espai Guinovart d'Agramunt (20-12-2008). Presenta: Carles Sanuy, Joan Puig i Josep Gelonch.
Altres presentacions: Bar Horiginal (28-12-2009). Òmnium Cultural a la Casa de la Cultura de Sant Cugat (14-5-2009). Bar Pastís (11-6-2009). Sala d'Exposicions del Casal de Cultura d'Almacelles (25-9-2009). Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (22-10-2009).
SINOPSI:
Llibre de poemes amb una temàtica que va de Barcelona a Ponent passant per els Pirineus de Lleida.
TERRA DE PAS
Cantaven los aucells a l’alba
Ramon Llull
Avui la tardor m’ha retornat un raig
d’esperança per viure, la solitud
m’ha mostrat un llibre d’hores guanyades,
i he recollit el meu temps amb molta cura.
Sé que de vegades el vent xiula cançons
com si fos un déu irònic, arrelat
en aquesta terra sense memòria
d’homes i dones que cerquen un guany.
Muntanyes i valls, rius, arbres, pols, camins
que ens porten a la mar, barques de pesca,
la llum del far, els vaixells pirates.
Històries de bandolers, llum d’occident,
edats mitjanes, oh, Llull, amic, amat,
la divina acràcia, terra de pas!
Ferran Aisa-Pàmpols
 | ||
| (Coberta llibre F. Aisa) |
TÍTOL: TERRA DE PAS
AUTOR: FERRAN AISA
MATÈRIA: POESIA
IDIOMA: CATALÀ
COBERTA: FOTOGRAFIA I DISSENY EDITORIAL FONOLL
EDITORIAL: FONOLL
(JUNEDA, 2008)
PÀGINES: 138
Primera presentació: Espai Guinovart d'Agramunt (20-12-2008). Presenta: Carles Sanuy, Joan Puig i Josep Gelonch.
Altres presentacions: Bar Horiginal (28-12-2009). Òmnium Cultural a la Casa de la Cultura de Sant Cugat (14-5-2009). Bar Pastís (11-6-2009). Sala d'Exposicions del Casal de Cultura d'Almacelles (25-9-2009). Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (22-10-2009).
SINOPSI:
Llibre de poemes amb una temàtica que va de Barcelona a Ponent passant per els Pirineus de Lleida.
TERRA DE PAS
Cantaven los aucells a l’alba
Ramon Llull
Avui la tardor m’ha retornat un raig
d’esperança per viure, la solitud
m’ha mostrat un llibre d’hores guanyades,
i he recollit el meu temps amb molta cura.
Sé que de vegades el vent xiula cançons
com si fos un déu irònic, arrelat
en aquesta terra sense memòria
d’homes i dones que cerquen un guany.
Muntanyes i valls, rius, arbres, pols, camins
que ens porten a la mar, barques de pesca,
la llum del far, els vaixells pirates.
Històries de bandolers, llum d’occident,
edats mitjanes, oh, Llull, amic, amat,
la divina acràcia, terra de pas!
Ferran Aisa-Pàmpols
17/5/14
Santi Soler / MIL
 |
| (Coberta llibre editat per el Pont del Petroli) |
UNA VIDA CONTRA CORRENT
Josep, Francesc, Joan i Santi Soler i Amigó
Editorial: Pont del Petroli
(Badalona, 2014)
Pàgines: 160
Preu: 14,25 euros
SANTI SOLER, EL TEÒRIC DEL MIL
FERRAN AISA
Santi Soler i Amigó (Badalona,1943-1999) va viure una vida marcada per la malaltia que va agafar de petit, deixant-lo immobilitzat al llit durant la infància i adolescència, malgrat això la seva vida intel·lectual i cultural no es va aturar, doncs
amb professors particulars de batxillerat a casa i la seva gran afició a la lectura van convertir-lo en un bon estudiant que va arribar a fer dos carreres: Filosofia i Lletres i Periodisme.
Ara els seus germans (Josep, Joan i Francesc) han volgut recuperar la pròpia memòria i la de la família Soler i Amigó a l’entorn del Santi creant d’aquesta manera un corpus biogràfic del germà desaparegut amb Santi Soler, una vida contra corrent (Pont del Petroli). Finalment el llibre recull també diversos poemes de Santi Soler escrits al llarg de la seva vida. Des de la seva etapa estudiantil Santi Soler va estar involucrat en moviments estudiantils i polítics d’esquerres i va treballar a favor dels grups obrers més radical de Comissions Obreres.
Les seves lectures de Marx, Lenin, Trotsky, Bakunin, Maó i tots els teòrics revolucionaris recuperats durant el Maig del 68 van ser la base d’un marxisme-llibertari o neoanarquisme, que va influencia decisivament a la creació de noves organitzacions revolucionàries com el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Aquesta organització no solament criticava l’esquerra tradicionals i als partits comunistes com sostenidors del sistema, sinó que es declarava obertament anticapitalista. Santi Soler i Amigó va formar part d’aquest moviment amb altres companys com els germans Solé Sugranyes, Pons Llobet, Emili Pardiñas, Salvador Puig Antich i, entre altres, Xavier Garriga Paituvi.
El MIL es va dedicar a fomentar l’agitació armada (no confondre amb la lluita armada) per ajudar a la classe obrera: atracaments de bancs, edició de propaganda destinada a mantenir l’agitació en el món obrer i la creació d’una biblioteca. Per realitzar aquesta propaganda d’agitació el MIL va comptar amb la revista CIA (Conspiración Internacional Anarquista) i les Ediciones Mayo-37. D’aquesta tasca es van encarregar bàsicament Sant Soler i Xavier Garriga. Santi Soler, anomenat “El Petit”, va ser l’ideòleg del grup i autor de molts dels textos que va publicar el MI.
El setembre de 1973 va ser detingut per la policia, el qual fou l’esquer que va servir per detenir al carrer Girona als seus companys Garriga i Puig Antich. Santi Soler va estar tancat a la presó (Model i Carabanchel) fins l’amnistia general atorgada després de la mort de Franco.
A la sortida de la presó va continuar en la línea intel·lectual d’abans de la detenció escrivint a publicacions com Etcétera, Ajoblanco, El Temps, Punto y Hora i va publicar els llibres Lucha de clases y clases de lucha (Anagrama, 1978) i Marxismo señas de identidad (Libertarias, 1981). Va formar part de la redacció del quinzenari Solidaridad Obrera, portaveu de la CNT, a l’època de la direcció de Ramon Barnils.
Santi Soler va dipositar una gran part de la seva documentació a l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i la resta de material els germans Soler i Amigó l’han cedit a CEDALL (Centre d’Estudis i Documentació Llibertària i Llibertària) de Badalona. La seva consulta és fonamental per esbrinar com van ser els moviments revolucionaris obrers dels anys seixanta i setanta, i sobretot per saber que va aportar el MIL d’original a la lluita anticapitalista.
Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 16 de maig de 2014)
13/5/14
Barcelona no existeix / David Castillo
LA BARANA DEL VENT
BARCELONA NO EXISTEIX
FERRAN AISA
David Castillo (Barcelona, 1961), periodista, crític i poeta amb obres com Game Over (premi Carles Riba) o El Pont de Mühlberg i amb antologies poètiques bilingües com En tierra de nadie i Bandera negra. També és autor de novel·les com El cel del infern i No miris enrere, on el món àcrata i cenetista dels anys setanta són els protagonistes a través del llibertari heterodox Dani Cajal. Barcelona no existeix és el títol de la nova novel·la de David Castillo, títol que extreu d’un poema del poeta llibertari i contracultural, Pere Marcilla: <<Barcelona se cerró sobre si misma y desapareció. Lo habían conseguido. Les dejamos que se salieran con la suya...>>
Castillo, a través d’aquests versos, trama la història d’una novel·la futurista amb aires de distòpia. Si altres autors com Manuel de Pedrolo, a Mecanoscrit de segon origen, presenta un panorama desolador després d’una explosió atòmica; o Cormac Maccarthy, a La carretera,mostra el món terrorífic després d’una gran catàstrofe ecològica; ara David Castillo ens guia per una Barcelona completament desconeguda on la gran crisi financera, econòmica i moral ha enfonsat la societat i la ciutat s’ha convertit en un infern dominada per bandes armades, milícies de la joventut o per la pròpia policia governamental. Uns i altres controlen diversos espais de la ciutat o del subsòl tant de les clavegueres com del metro.
El protagonista és un vell periodista de vuitanta anys que rep l’encàrrec d’un home del poder perquè faci de mitjancer amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. La Barcelona apocalíptica de Castillo és completament sòrdida sense turistes, botigues ni bancs, on la prostitució s’ha multiplicat, com també les drogues i l’alcohol. La vida ha deixat de tenir un pes específic, la fam és la tònica general on regna el mercat negre, i el caos i la decadència són els amos de Barcelona, on ja no pinten res ni independentistes ni socialistes. Tot va començar quan la gent va deixar de creure en el sistema democràtic i amb els seus representants. Eren temps en què el treball o la seguretat havien passat a millor vida. Quan el poder va començar a segrestar la llibertat i les prohibicions elementals van portar els ciutadans a ser novament súbdits. Castillo ens transporta a la Barcelona del 2040 on la gent ja no sap qui era Proudhon o Engels, ni tan sols Bob Marley o Bob Dylan. La fallida econòmica ja sense rescats possibles s’havia endut per davant la majoria d’estats europeus. Sense diners circulant, els carrers s’havien convertit en una selva. El sistema s’havia enfonsat. Mercenaris pels carrers demanant documentació als transeünts, cotxes convertits en barricada, desordre urbà. La Ciutat Vella és el lloc on encara queda un petit nucli governamental, mentre que l’Eixample és la terra de ningú. La corrupció i la banalització s’unia a la ruïna econòmica i s’afegia a una devastadora manca d’idees. Bandes armades pul·lulaven per les barriades, Barcelona era una ciutat sense lei. És un món sense esperança, un món apocalíptic on l’optimisme ha desaparegut de l’horitzó.
Una bona novel·la que ens transporta a un futur imaginari on tot s’ha enfonsat, Castillo fa dialogar els protagonistes: <<-Allò es va enfonsar, perquè s’havia d’enfonsar. Els catalans només pensaven en tres coses: el menjar, el sexe i l’oci. Com al final de l’imperi romà. -Bé, et recordo que Catalunya no va ser l’única que es va enfonsar, però va demostrar que era un dels gran centres de corrupció d’Europa. I aquí continuem, instal·lats en la putrefacció.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 358, 19-4-2014)
BARCELONA NO EXISTEIX
 |
| /Coberta del llibre de David Castillo) |
David Castillo (Barcelona, 1961), periodista, crític i poeta amb obres com Game Over (premi Carles Riba) o El Pont de Mühlberg i amb antologies poètiques bilingües com En tierra de nadie i Bandera negra. També és autor de novel·les com El cel del infern i No miris enrere, on el món àcrata i cenetista dels anys setanta són els protagonistes a través del llibertari heterodox Dani Cajal. Barcelona no existeix és el títol de la nova novel·la de David Castillo, títol que extreu d’un poema del poeta llibertari i contracultural, Pere Marcilla: <<Barcelona se cerró sobre si misma y desapareció. Lo habían conseguido. Les dejamos que se salieran con la suya...>>
Castillo, a través d’aquests versos, trama la història d’una novel·la futurista amb aires de distòpia. Si altres autors com Manuel de Pedrolo, a Mecanoscrit de segon origen, presenta un panorama desolador després d’una explosió atòmica; o Cormac Maccarthy, a La carretera,mostra el món terrorífic després d’una gran catàstrofe ecològica; ara David Castillo ens guia per una Barcelona completament desconeguda on la gran crisi financera, econòmica i moral ha enfonsat la societat i la ciutat s’ha convertit en un infern dominada per bandes armades, milícies de la joventut o per la pròpia policia governamental. Uns i altres controlen diversos espais de la ciutat o del subsòl tant de les clavegueres com del metro.
El protagonista és un vell periodista de vuitanta anys que rep l’encàrrec d’un home del poder perquè faci de mitjancer amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. La Barcelona apocalíptica de Castillo és completament sòrdida sense turistes, botigues ni bancs, on la prostitució s’ha multiplicat, com també les drogues i l’alcohol. La vida ha deixat de tenir un pes específic, la fam és la tònica general on regna el mercat negre, i el caos i la decadència són els amos de Barcelona, on ja no pinten res ni independentistes ni socialistes. Tot va començar quan la gent va deixar de creure en el sistema democràtic i amb els seus representants. Eren temps en què el treball o la seguretat havien passat a millor vida. Quan el poder va començar a segrestar la llibertat i les prohibicions elementals van portar els ciutadans a ser novament súbdits. Castillo ens transporta a la Barcelona del 2040 on la gent ja no sap qui era Proudhon o Engels, ni tan sols Bob Marley o Bob Dylan. La fallida econòmica ja sense rescats possibles s’havia endut per davant la majoria d’estats europeus. Sense diners circulant, els carrers s’havien convertit en una selva. El sistema s’havia enfonsat. Mercenaris pels carrers demanant documentació als transeünts, cotxes convertits en barricada, desordre urbà. La Ciutat Vella és el lloc on encara queda un petit nucli governamental, mentre que l’Eixample és la terra de ningú. La corrupció i la banalització s’unia a la ruïna econòmica i s’afegia a una devastadora manca d’idees. Bandes armades pul·lulaven per les barriades, Barcelona era una ciutat sense lei. És un món sense esperança, un món apocalíptic on l’optimisme ha desaparegut de l’horitzó.
Una bona novel·la que ens transporta a un futur imaginari on tot s’ha enfonsat, Castillo fa dialogar els protagonistes: <<-Allò es va enfonsar, perquè s’havia d’enfonsar. Els catalans només pensaven en tres coses: el menjar, el sexe i l’oci. Com al final de l’imperi romà. -Bé, et recordo que Catalunya no va ser l’única que es va enfonsar, però va demostrar que era un dels gran centres de corrupció d’Europa. I aquí continuem, instal·lats en la putrefacció.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 358, 19-4-2014)
9/5/14
Kropotkin / conferència Ferran Aisa
(CONFERENCIA PRONUNCIADA AL LOCAL DELS AMICS DE LES ARTS I LA JOVENTUT MUSICAL DE TERRASSA. II CURS DE CULTURA POLÍTICA. ELS PENSADORS DE LA POLÍTICA. 25 DE MARÇ DE 2014)
PIOTR KOPROTKIN I EL COMUNISME ANARQUISTA
FERRAN AISA
Piotr Alexevich Kropotkin va néixer a Moscou el 9 de desembre de 1842 dins d’una família de la noblesa russa. Orfe de mare als tres anys va trobar en la bondat dels serfs per créixer envoltat de l’efecte necessari per un infant. Kropotkin va rebre una educació de príncep entrant als quinze anys al cos de patges. A Memorias de un revolucionario Kropotkin escriu pàgines commovedores sobre la seva infantessa i relata la trista vida de serfs i domèstics que eren humiliats, castigats, se’ls casava contra la seva voluntat i els seus fills se’ls enviava a fer de carn de canó a l’exèrcit o a la marina. Kropotkin, a les seves memòries, escriu: <<No es reconeixia, ni es sospitava, que els serfs tinguessin sentiments humans...>>
El següent pas formatiu de Kropotkin va ser l’escola militar, dels vint als vint-i-cinc anys viurà destinat a Amur (Siberia), on el contacte amb la natura i amb homes de totes les condicions li permetran desenvolupar les seves dues passions: la ciència i la revolució. En aquesta etapa militar és quan llegeix per primera vegada Proudhon gràcies a l’amistat que fa amb el poeta desterrat M.L. Mikhailov. Acabat el servei militar, el 1867, torna a Moscou per estudiar a la Universitat matemàtiques, geografia i ciències.
Una vegada acabats els seus estudis és contractat per la Societat Geogràfica que l’envia en una expedició científica a Finlàndia i Suècia amb l’objectiu d’explorar els dipòsits glacials. Kropotkin va elaborar un informe científic en què sostenia que una capa de gel de gairebé mil metres d’espessor havia cobert Europa fins el sud de Rússia, durant el període glacial. El seu informe va tenir tan èxit que li van oferir el càrrec de director de la Societat Geogràfica, que Kropotkin no va acceptar, doncs, aleshores, li començava a preocupar més la ciència social.
El 1872 Kropotkin viatja per primera vegada a l’Europa Occidental (Suïssa i Bèlgica). A Zuric entra en contacte amb grups d’estudiants russos i amb integrants de l’Associació Internacional de Treballadors. A Neuchâtel coneix a James Guillaume i als bakuninistes del Jura. A les seves memòries, Kropotkin diu:
<<Els aspectes teòrics de l’anarquisme, segons començava a expressar-se a la Federació del Jura, particularment per Bakunin; la crítica al socialisme d’Estat de Marx i Engels, que vaig sentir parlar allà, i el caràcter revolucionari de l’agitació, van deixar un profund rastre a la meva ment. Però les relacions d’igualtat que vaig trobar a les muntanyes jurasianes, la independència de pensament i d’expressió que vaig veure desenvolupar-se entre els treballadors i el seu il·limitat amor a la causa, van cridar amb mi l’atenció, i quan vaig deixar les muntanyes, després d’haver passat una setmana amb els rellotgers, les meves idees sobre el socialisme s’havien definit, era un anarquista.>>
Al seu retorn a Rússia Kropotkin s’incorpora al Cercle Chainovski, dedicant-se activament a la propaganda socialista i revolucionària. El 1874 és detingut i tancat durant dos a anys a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on havien estat abans Bakunin, Dostoievski i altres militants revolucionaris. A la sortida de la presó Kropotkin surt cap a Suècia i via Noruega s’embarca cap a Anglaterra. El príncep anarquista s’amaga dels agents tzaristes i arriba a Londres amb el pseudònim de Levashov. Kropotkin, per guanyar-se la vida, escriu a la revista Nature i al diari Times. D’Anglaterra passa a Suïssa on es retroba amb els seus camarades anarquistes del Jura en un moment en què la lluita ideològica ha esclatat dins de la Internacional, per una banda la democràcia socialista, és a dir el marxisme i els grups afins a ell; i per l’altra, els federalistes, és a dir, bakuninistes, proudhonians i, en general, els antiautoritaris. Kropotkin, a les memòries, deixa ben clara aquesta confrontació dialèctica:
<<El conflicte entre els partidaris de Marx i els de Bakunin no tenia un caràcter personal: era el resultat inevitable de l’antagonisme entre els principis federals i els centralitzadors, el municipi lliure i la paternal tutela de l’Estat, l’acció espontània de les masses i el millorament de les condicions capitalistes existents mitjançant la legislació; conflicte entre l’esperit llatí i el “Geist” alemany que, després de la derrota de França en el camp de batalla, reclama la supremacia en el terreny de la ciència, en el de la política i també en el del socialisme; qualificant de “científica” la seva concepció d’aquestes idees i d’utòpiques totes les altres.>>
L’antagonisme havia portat al trencament de la Internacional després del Congrés de l’Haia de 1872. Bakunin i Guillaume van ser expulsats de la Internacional, Marx va constituir el Consell General a Nova York; mentre a Europa la tendència bakuninista, després del Congrés Internacional de Saint-Imier (Suïisa) va continuar organitzada entre la classe obrera espanyola, italiana, suïssa, belga i una gran part de França i d’Holanda. Kropotin viu aquesta etapa revolucionària col·laborant amb el moviment obrer suís, allà coneix als italians, Cafiero i Malatesta, i escriu al Bulletin de la Féderation Jurasienne.
Els següents anys són d’un gran activisme revolucionari per part de Kropòtkin, que salta d’un país a l’altre fugint de la policia i finalment es refugia una temporada a Londres per estudiar al Museu Britànic la història de la revolució francesa, que més tard publicarà una gran obra sobre aquest tema. Al seu retorn a Suïssa el 1878 es casa amb Sofia Ananiev, una jove rebel ucraïnesa que estudiava biologia a la Universitat de Berna. Un any després comença a publicar el quinzenari Le Révolté (que va canviar el nom més endavant per el de Temps Nouveaux). Fa amistat amb Eliseu Reclus i publica nombrosos opuscles en què presenta les seves idees revolucionàries entre les quals hi ha Paraules d'un rebel i
Als joves, aquests llibres són traduïts a les principals llengües europees i són impreses en milers i milers d’exemplars que són devorats per la classe obrera. A Paraules d’un rebel, Kropotkin escriu sobre un tema encara avui de rabiosa actualitat:
<<El capital, aquest producte del treball de l’espècie humana, acumulat per uns quants potentats, desapareix, ens diuen, com l’agricultura i la indústria per falta de seguretat i protecció. On va, doncs,a refugiar-se quan surt de les caixes de cabdals? Hi ha per a ell col·locacions de més guany. Anirà a alimentar els arens del Sultà, a sostenir guerres d’unes nacions contra altres, o bé servirà per fundar una societat d’accionistes, no per produir res útil, sinó simplement per fer als dos o tres anys una fallida escandalosa, que permeti als fundadors retirar-se portant-se els milions que representen “al benefici de la idea”. (...) Per on més es dirigirà el Capital és al joc de l’alta Borsa. El capitalista especula sobre l’alça fictícia en el preu del blat o el cotó, sobre la política... (...) essent amb freqüència agents mateixos del govern els que promouran les especulacions. (...) El poble no pot patir més crisis provocades per la voracitat de les classes dominants; vol viure treballant i no passar anys i més anys de misèria amb acompanyament de caritat humiliant.>>
A partir dels anys vuitanta Kropotkin i la seva dona han de canviar sovint de país per les persecucions de la policia contra els anarquistes. El 1881 són a Londres on Kropotkin per sobreviure escriu per l’Enciclopèdia Britànica i per el Newcastle Chronicle. La tardor de 1882 torna a moure’s per França, és el temps en què produeixen atemptats contra caps d’Estat com l’assassinat del Tzar Alexandre II.
Els anarquistes són posat en el punt de mira dels governs i qualificats de terroristes, Kropotkin serà detingut i jutjat acusat d’haver participat en un atemptat, essent tancat a la presó de Lyon on restarà, gràcies a la campanya de molts intel·lectuals francesos, durant tres anys. A la sortida de la presó es trasllada a París on troba el suport d’Elias Reclus, germà del geògraf Eliseu, que durant la Comuna de París havia dirigit el Museu del Louvre i la Biblioteca Nacional. D’aquí novament a Londres on naixerà la seva filla Alexandra. A la capital anglesa fa pinya amb altres escriptors llibertaris com Merlino i Charles M. Wilson amb els que funda Freedom, on hi col·laboren a més dels citats, Tucker, Nettlau i molts altres companys d’idees. Els articles de Kropotkin els reunirà en el volum La conquesta del pa, on escriu el següent:
<<Som rics en les societats civilitzades. Per què hi ha, doncs, aquesta misèria al voltant nostre? Per què aquest treball penós i embrutidor de les masses? Per què aquesta inseguretat del demà en mig de les riqueses heretades de l’ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tots el benestar a canvi d’algunes hores de treball quotidià?>>
Kropotkin, a La conquesta del pa, parla de com aconseguir una societat harmònica basada en el treball, la solidaritat i el suport mutu. Parla del treball agradable, l’acord lliure, el consum, la producció, la divisió del treball i la descentralització de la indústria. I proposa que per arribar a aquesta societat harmònica és necessari expropiar al capitalisme per retornar a la majoria de les persones allò que el hi pertany i per obtenir els fruits proposa l’aplicació del comunisme anarquista:
<<Tota societat que trenqui amb la propietat privada s’haurà d’organitzar en comunisme anarquista.>>
Per aquesta mateixa època escriu una sèrie d’articles per la publicació Nineteenth Century, que publicarà amb el títol de Camps,fàbriques i tallers, on analitza la indústria i l’agricultura tan dels principals països europeus i dels Estats Units i proposa la descentralització de la indústria i la combinació amb l’agricultura per arribar a una societat basada en la propietat col·lectiva on l’especulació, l’explotació i la misèria siguin abatudes per el mutu acord dels treballadors lliures. Una societat en què el lema principal sigui: <<De cadascú segons la seva capacitat. A cadascú segons les seves necessitats.>> D’aquesta mateixa publicació surten els articles de Kropotkin contra el darwinisme social que seran recollits en el llibre El suport mutu, un factor de l’evolució. Kropotkin intenta demostrar que el suport mutu és una llei de la natura, igual que la lluita mútua, i que aquest suport és encara més important en l’evolució de les espècies. Kropotkin critica la idea darwiniana de la lluita per l’existència i creu que l’ètica del suport mutu ha de ser la base principal de la nova societat comunista-anarquista. El seu assaig és una investigació profunda i concisa sobre el paper de l’ajuda mútua tant a les societats animals com a les humanes i ho fa analitzant les institucions primitives, medievals i modernes. També analitza el paper que ha representat l’Estat a Europa durant els tres darrers segles en el seu assaig. L`Estat. El seu rol històric. L’Estat modern.
Els següents treballs de Kropotkin estaran centrats a l’estudi de l’ètica, la justícia i la moral anarquista. Per desenvolupar el seu treball exposa la història del pensament humà, s’endinsa en la idea del bé i del mal dins de la humanitat i analitza el comportament tant dels animals com de les persones. Finalment el seu estudi de la moral se centra a l’ètica del socialisme i de l’evolucionisme, alhora que estudia la moral des de l’antiga Grècia, el cristianisme, l’edat mitjana i es recolza amb filòsofs com Plató, Kant, Hobbes, Spinoza, Spencer i acaba amb l’ètica de Guyau. Kropotkin, escriu:
<<L’Ètica ha de ser considerada com una doctrina sobre els mitjans per aconseguir la finalitat imposada a l’home per la natura: el creixement i el desenvolupament de la vida. Per aquesta raó la moral humana no necessita cap coerció ni obligacions imperioses, ni sanció sobrenatural; es desenvolupa en nosaltres en virtut de la nostra necessitat de viure una vida integral, més intensa i més fecunda.>>
A la dècada dels noranta Kropotkin és a Londres on participa en mítings i manifestacions del moviment socialista i anarquista. Exposa en conferències les seves teories del comunisme-anarquista i de suport mutu. Assisteix a reunions per commemorar la Comuna de París i els màrtirs de Chicago. Fa amistat amb Patric Geddes, William Morris, Bernard Shaw i col·labora amb la Societat Fabiana.
Els seus treballs són traduïts i publicats a les revistes àcrates espanyoles que difonen el seu pensament comunista-anarquista: Acracia, El Productor, La Justicia Humana, etc. El moviment anarquista ibèric debatrà el futur pràctic en dos Certàmens Socialistes celebrats a Reus el 1885 i a Barcelona el 1889, En el primer encara predominen les idees comunistes-col·lectivistes, però en el segon s’imposa majoritàriament la tesi de Kropotkin del comunisme anàrquic. Però les dues tendències no va significar cap trencament sinó un evolució, Fernando Tarrida del Mármol, en el seu escrit "La Teoría Revolucionaria", culmina amb la frase: <<anarquía sin adjetivos>>, en què vol representar l’evolució de l’anarquisme ibèric.
El moviment obrer anarquista ibèric serà kropotkinià, fins i tot l’organització anarcosindicalista CNT es decantarà per el comunisme llibertari que va ser elaborat per el doctor Isaac Puente i desenvolupat com a Concepte Confederal del Comunisme Llibertari en el Congrés de Saragossa de maig de 1936.
Kropotkin a finals del segle XIX viatjarà per els Estats Units i el Canadà on farà nombroses conferències sobre l’ajuda mútua. Amb el nou segle Kropotkin viu una etapa molt activa que el porta d’Anglaterra a França i a Itàlia. Es relaciona amb Jean Graves, Rudolf Rocker, Carlo Malato, Errico Malatesta. Kropotkin i Malatesta mantindran divergències teòriques en alguns aspectes de l’aplicació del comunisme anarquista, i fins i tot opinions diferents sobre la Gran Guerra de 1914, mentre Kropotkin és partidari dels aliats, Malatesta considera que tots formen part del món imperialista i capitalista.
L’any 1917 després del triomf de la revolució soviètica retorna a Moscou, però aviat es desencisa i fins i tot escriu cartes a Lenin perquè deixi el Kremlin i vagi a la perifèria a veure la realitat de Rússia. En una carta li manifesta que als pobles ja no hi ha soviets, sinó comitès que fan i desfan a la seva voluntat. Finalment una pneumònia acabarà amb la seva vida el 9 de febrer de 1921. Òscar Wilde, a De profundis, escrigué: <<A les vides humanes més perfectes que he tingut ocasió d’observar , pertanyen les de Verlaine i el príncep Kropotkin.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de març de 2014)
Bibliografia:
P. Kropotkin, Palabras de un rebelde, Pastanaga, Barcelona, 1977.
P. Kropotkin, La conquista del pan, Júcar, Madrid, 1977.
P. Kropotkin, Campos, fábricas y talleres, Júcar, Madrid, 1978.
P. Kroppotkin, El apoyo mutuo, un factor de la evolución, Proyección, Buenos Aires, 1970.
P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977.
P. Kropotkin, La gran revolución, Proyección, Buenos Aires, 1976.
P. Kropotkin, Memorias de un revolucionario, KRK, Ovioedo,2005.
Ángel J. Cappelleti, El pensamiento de Kropotkin, ZYX, Madrid, 1978.
George Woodcok, El anarquismo, Ariel, Esplugues de Llobregat, 1979.
 |
| (Piotr Kropotkin) |
PIOTR KOPROTKIN I EL COMUNISME ANARQUISTA
FERRAN AISA
Piotr Alexevich Kropotkin va néixer a Moscou el 9 de desembre de 1842 dins d’una família de la noblesa russa. Orfe de mare als tres anys va trobar en la bondat dels serfs per créixer envoltat de l’efecte necessari per un infant. Kropotkin va rebre una educació de príncep entrant als quinze anys al cos de patges. A Memorias de un revolucionario Kropotkin escriu pàgines commovedores sobre la seva infantessa i relata la trista vida de serfs i domèstics que eren humiliats, castigats, se’ls casava contra la seva voluntat i els seus fills se’ls enviava a fer de carn de canó a l’exèrcit o a la marina. Kropotkin, a les seves memòries, escriu: <<No es reconeixia, ni es sospitava, que els serfs tinguessin sentiments humans...>>
El següent pas formatiu de Kropotkin va ser l’escola militar, dels vint als vint-i-cinc anys viurà destinat a Amur (Siberia), on el contacte amb la natura i amb homes de totes les condicions li permetran desenvolupar les seves dues passions: la ciència i la revolució. En aquesta etapa militar és quan llegeix per primera vegada Proudhon gràcies a l’amistat que fa amb el poeta desterrat M.L. Mikhailov. Acabat el servei militar, el 1867, torna a Moscou per estudiar a la Universitat matemàtiques, geografia i ciències.
Una vegada acabats els seus estudis és contractat per la Societat Geogràfica que l’envia en una expedició científica a Finlàndia i Suècia amb l’objectiu d’explorar els dipòsits glacials. Kropotkin va elaborar un informe científic en què sostenia que una capa de gel de gairebé mil metres d’espessor havia cobert Europa fins el sud de Rússia, durant el període glacial. El seu informe va tenir tan èxit que li van oferir el càrrec de director de la Societat Geogràfica, que Kropotkin no va acceptar, doncs, aleshores, li començava a preocupar més la ciència social.
El 1872 Kropotkin viatja per primera vegada a l’Europa Occidental (Suïssa i Bèlgica). A Zuric entra en contacte amb grups d’estudiants russos i amb integrants de l’Associació Internacional de Treballadors. A Neuchâtel coneix a James Guillaume i als bakuninistes del Jura. A les seves memòries, Kropotkin diu:
<<Els aspectes teòrics de l’anarquisme, segons començava a expressar-se a la Federació del Jura, particularment per Bakunin; la crítica al socialisme d’Estat de Marx i Engels, que vaig sentir parlar allà, i el caràcter revolucionari de l’agitació, van deixar un profund rastre a la meva ment. Però les relacions d’igualtat que vaig trobar a les muntanyes jurasianes, la independència de pensament i d’expressió que vaig veure desenvolupar-se entre els treballadors i el seu il·limitat amor a la causa, van cridar amb mi l’atenció, i quan vaig deixar les muntanyes, després d’haver passat una setmana amb els rellotgers, les meves idees sobre el socialisme s’havien definit, era un anarquista.>>
Al seu retorn a Rússia Kropotkin s’incorpora al Cercle Chainovski, dedicant-se activament a la propaganda socialista i revolucionària. El 1874 és detingut i tancat durant dos a anys a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on havien estat abans Bakunin, Dostoievski i altres militants revolucionaris. A la sortida de la presó Kropotkin surt cap a Suècia i via Noruega s’embarca cap a Anglaterra. El príncep anarquista s’amaga dels agents tzaristes i arriba a Londres amb el pseudònim de Levashov. Kropotkin, per guanyar-se la vida, escriu a la revista Nature i al diari Times. D’Anglaterra passa a Suïssa on es retroba amb els seus camarades anarquistes del Jura en un moment en què la lluita ideològica ha esclatat dins de la Internacional, per una banda la democràcia socialista, és a dir el marxisme i els grups afins a ell; i per l’altra, els federalistes, és a dir, bakuninistes, proudhonians i, en general, els antiautoritaris. Kropotkin, a les memòries, deixa ben clara aquesta confrontació dialèctica:
<<El conflicte entre els partidaris de Marx i els de Bakunin no tenia un caràcter personal: era el resultat inevitable de l’antagonisme entre els principis federals i els centralitzadors, el municipi lliure i la paternal tutela de l’Estat, l’acció espontània de les masses i el millorament de les condicions capitalistes existents mitjançant la legislació; conflicte entre l’esperit llatí i el “Geist” alemany que, després de la derrota de França en el camp de batalla, reclama la supremacia en el terreny de la ciència, en el de la política i també en el del socialisme; qualificant de “científica” la seva concepció d’aquestes idees i d’utòpiques totes les altres.>>
L’antagonisme havia portat al trencament de la Internacional després del Congrés de l’Haia de 1872. Bakunin i Guillaume van ser expulsats de la Internacional, Marx va constituir el Consell General a Nova York; mentre a Europa la tendència bakuninista, després del Congrés Internacional de Saint-Imier (Suïisa) va continuar organitzada entre la classe obrera espanyola, italiana, suïssa, belga i una gran part de França i d’Holanda. Kropotin viu aquesta etapa revolucionària col·laborant amb el moviment obrer suís, allà coneix als italians, Cafiero i Malatesta, i escriu al Bulletin de la Féderation Jurasienne.
Els següents anys són d’un gran activisme revolucionari per part de Kropòtkin, que salta d’un país a l’altre fugint de la policia i finalment es refugia una temporada a Londres per estudiar al Museu Britànic la història de la revolució francesa, que més tard publicarà una gran obra sobre aquest tema. Al seu retorn a Suïssa el 1878 es casa amb Sofia Ananiev, una jove rebel ucraïnesa que estudiava biologia a la Universitat de Berna. Un any després comença a publicar el quinzenari Le Révolté (que va canviar el nom més endavant per el de Temps Nouveaux). Fa amistat amb Eliseu Reclus i publica nombrosos opuscles en què presenta les seves idees revolucionàries entre les quals hi ha Paraules d'un rebel i
Als joves, aquests llibres són traduïts a les principals llengües europees i són impreses en milers i milers d’exemplars que són devorats per la classe obrera. A Paraules d’un rebel, Kropotkin escriu sobre un tema encara avui de rabiosa actualitat:
<<El capital, aquest producte del treball de l’espècie humana, acumulat per uns quants potentats, desapareix, ens diuen, com l’agricultura i la indústria per falta de seguretat i protecció. On va, doncs,a refugiar-se quan surt de les caixes de cabdals? Hi ha per a ell col·locacions de més guany. Anirà a alimentar els arens del Sultà, a sostenir guerres d’unes nacions contra altres, o bé servirà per fundar una societat d’accionistes, no per produir res útil, sinó simplement per fer als dos o tres anys una fallida escandalosa, que permeti als fundadors retirar-se portant-se els milions que representen “al benefici de la idea”. (...) Per on més es dirigirà el Capital és al joc de l’alta Borsa. El capitalista especula sobre l’alça fictícia en el preu del blat o el cotó, sobre la política... (...) essent amb freqüència agents mateixos del govern els que promouran les especulacions. (...) El poble no pot patir més crisis provocades per la voracitat de les classes dominants; vol viure treballant i no passar anys i més anys de misèria amb acompanyament de caritat humiliant.>>
A partir dels anys vuitanta Kropotkin i la seva dona han de canviar sovint de país per les persecucions de la policia contra els anarquistes. El 1881 són a Londres on Kropotkin per sobreviure escriu per l’Enciclopèdia Britànica i per el Newcastle Chronicle. La tardor de 1882 torna a moure’s per França, és el temps en què produeixen atemptats contra caps d’Estat com l’assassinat del Tzar Alexandre II.
Els anarquistes són posat en el punt de mira dels governs i qualificats de terroristes, Kropotkin serà detingut i jutjat acusat d’haver participat en un atemptat, essent tancat a la presó de Lyon on restarà, gràcies a la campanya de molts intel·lectuals francesos, durant tres anys. A la sortida de la presó es trasllada a París on troba el suport d’Elias Reclus, germà del geògraf Eliseu, que durant la Comuna de París havia dirigit el Museu del Louvre i la Biblioteca Nacional. D’aquí novament a Londres on naixerà la seva filla Alexandra. A la capital anglesa fa pinya amb altres escriptors llibertaris com Merlino i Charles M. Wilson amb els que funda Freedom, on hi col·laboren a més dels citats, Tucker, Nettlau i molts altres companys d’idees. Els articles de Kropotkin els reunirà en el volum La conquesta del pa, on escriu el següent:
<<Som rics en les societats civilitzades. Per què hi ha, doncs, aquesta misèria al voltant nostre? Per què aquest treball penós i embrutidor de les masses? Per què aquesta inseguretat del demà en mig de les riqueses heretades de l’ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tots el benestar a canvi d’algunes hores de treball quotidià?>>
Kropotkin, a La conquesta del pa, parla de com aconseguir una societat harmònica basada en el treball, la solidaritat i el suport mutu. Parla del treball agradable, l’acord lliure, el consum, la producció, la divisió del treball i la descentralització de la indústria. I proposa que per arribar a aquesta societat harmònica és necessari expropiar al capitalisme per retornar a la majoria de les persones allò que el hi pertany i per obtenir els fruits proposa l’aplicació del comunisme anarquista:
<<Tota societat que trenqui amb la propietat privada s’haurà d’organitzar en comunisme anarquista.>>
Per aquesta mateixa època escriu una sèrie d’articles per la publicació Nineteenth Century, que publicarà amb el títol de Camps,fàbriques i tallers, on analitza la indústria i l’agricultura tan dels principals països europeus i dels Estats Units i proposa la descentralització de la indústria i la combinació amb l’agricultura per arribar a una societat basada en la propietat col·lectiva on l’especulació, l’explotació i la misèria siguin abatudes per el mutu acord dels treballadors lliures. Una societat en què el lema principal sigui: <<De cadascú segons la seva capacitat. A cadascú segons les seves necessitats.>> D’aquesta mateixa publicació surten els articles de Kropotkin contra el darwinisme social que seran recollits en el llibre El suport mutu, un factor de l’evolució. Kropotkin intenta demostrar que el suport mutu és una llei de la natura, igual que la lluita mútua, i que aquest suport és encara més important en l’evolució de les espècies. Kropotkin critica la idea darwiniana de la lluita per l’existència i creu que l’ètica del suport mutu ha de ser la base principal de la nova societat comunista-anarquista. El seu assaig és una investigació profunda i concisa sobre el paper de l’ajuda mútua tant a les societats animals com a les humanes i ho fa analitzant les institucions primitives, medievals i modernes. També analitza el paper que ha representat l’Estat a Europa durant els tres darrers segles en el seu assaig. L`Estat. El seu rol històric. L’Estat modern.
Els següents treballs de Kropotkin estaran centrats a l’estudi de l’ètica, la justícia i la moral anarquista. Per desenvolupar el seu treball exposa la història del pensament humà, s’endinsa en la idea del bé i del mal dins de la humanitat i analitza el comportament tant dels animals com de les persones. Finalment el seu estudi de la moral se centra a l’ètica del socialisme i de l’evolucionisme, alhora que estudia la moral des de l’antiga Grècia, el cristianisme, l’edat mitjana i es recolza amb filòsofs com Plató, Kant, Hobbes, Spinoza, Spencer i acaba amb l’ètica de Guyau. Kropotkin, escriu:
<<L’Ètica ha de ser considerada com una doctrina sobre els mitjans per aconseguir la finalitat imposada a l’home per la natura: el creixement i el desenvolupament de la vida. Per aquesta raó la moral humana no necessita cap coerció ni obligacions imperioses, ni sanció sobrenatural; es desenvolupa en nosaltres en virtut de la nostra necessitat de viure una vida integral, més intensa i més fecunda.>>
A la dècada dels noranta Kropotkin és a Londres on participa en mítings i manifestacions del moviment socialista i anarquista. Exposa en conferències les seves teories del comunisme-anarquista i de suport mutu. Assisteix a reunions per commemorar la Comuna de París i els màrtirs de Chicago. Fa amistat amb Patric Geddes, William Morris, Bernard Shaw i col·labora amb la Societat Fabiana.
Els seus treballs són traduïts i publicats a les revistes àcrates espanyoles que difonen el seu pensament comunista-anarquista: Acracia, El Productor, La Justicia Humana, etc. El moviment anarquista ibèric debatrà el futur pràctic en dos Certàmens Socialistes celebrats a Reus el 1885 i a Barcelona el 1889, En el primer encara predominen les idees comunistes-col·lectivistes, però en el segon s’imposa majoritàriament la tesi de Kropotkin del comunisme anàrquic. Però les dues tendències no va significar cap trencament sinó un evolució, Fernando Tarrida del Mármol, en el seu escrit "La Teoría Revolucionaria", culmina amb la frase: <<anarquía sin adjetivos>>, en què vol representar l’evolució de l’anarquisme ibèric.
El moviment obrer anarquista ibèric serà kropotkinià, fins i tot l’organització anarcosindicalista CNT es decantarà per el comunisme llibertari que va ser elaborat per el doctor Isaac Puente i desenvolupat com a Concepte Confederal del Comunisme Llibertari en el Congrés de Saragossa de maig de 1936.
Kropotkin a finals del segle XIX viatjarà per els Estats Units i el Canadà on farà nombroses conferències sobre l’ajuda mútua. Amb el nou segle Kropotkin viu una etapa molt activa que el porta d’Anglaterra a França i a Itàlia. Es relaciona amb Jean Graves, Rudolf Rocker, Carlo Malato, Errico Malatesta. Kropotkin i Malatesta mantindran divergències teòriques en alguns aspectes de l’aplicació del comunisme anarquista, i fins i tot opinions diferents sobre la Gran Guerra de 1914, mentre Kropotkin és partidari dels aliats, Malatesta considera que tots formen part del món imperialista i capitalista.
L’any 1917 després del triomf de la revolució soviètica retorna a Moscou, però aviat es desencisa i fins i tot escriu cartes a Lenin perquè deixi el Kremlin i vagi a la perifèria a veure la realitat de Rússia. En una carta li manifesta que als pobles ja no hi ha soviets, sinó comitès que fan i desfan a la seva voluntat. Finalment una pneumònia acabarà amb la seva vida el 9 de febrer de 1921. Òscar Wilde, a De profundis, escrigué: <<A les vides humanes més perfectes que he tingut ocasió d’observar , pertanyen les de Verlaine i el príncep Kropotkin.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de març de 2014)
Bibliografia:
P. Kropotkin, Palabras de un rebelde, Pastanaga, Barcelona, 1977.
P. Kropotkin, La conquista del pan, Júcar, Madrid, 1977.
P. Kropotkin, Campos, fábricas y talleres, Júcar, Madrid, 1978.
P. Kroppotkin, El apoyo mutuo, un factor de la evolución, Proyección, Buenos Aires, 1970.
P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977.
P. Kropotkin, La gran revolución, Proyección, Buenos Aires, 1976.
P. Kropotkin, Memorias de un revolucionario, KRK, Ovioedo,2005.
Ángel J. Cappelleti, El pensamiento de Kropotkin, ZYX, Madrid, 1978.
George Woodcok, El anarquismo, Ariel, Esplugues de Llobregat, 1979.
4/5/14
Antonio Orihuela / Obra Completa
ESPERAR SENTADO
(Poesía completa, 1992-2012)
Editorial
Ediciones La Baragaña
(Palma de Mallorca, 2013)
Pàgines: 861
Preu: 30 euros
POESIA
ORIHUELA COMPLET
FERRAN AISA
Antonio Orihuela (Moguer, 1965) és un dels poetes crítics més actius de la poesia espanyola actual. La seva obra marcada per la qualitat i amb un univers propi la fa completament original, que no està exempta ni d’ironia ni de sarcasme: Yo nací el año que Peter Twnshend escribió “My generation”, és un dels versos de l’Edad de hierro, que el poeta fa servir per emmarcar la seva generació. Orihuela, com el cantant de The Who, també ha creat el seu gran cant pop en el poema “Que el fuego recuerde nuestros nombres”, una mena de manifest o testament vital i generacional, tal vegada un dels millors poemes de la seva obra: "Adiós poemas, no habrá más palabras para la mente. / Adiós Bing Bang, no me quedaré para ver el final, / porque todo caerá."
El poeta de Moguer ha sabut sintetitzar amb els seus versos la decadent societat occidental i posar en solfa l’estafa de les crisis fomentades per el capitalisme global, i ho ha fet a través de la denúncia poètica sense caure en el pamfletisme: "Vi a un banquero diciendo que el Estado del Bienestar / era econímicamente insostenible / antes de ser imputado por evasión de impuestos / y luego indultado por el gobierno / esto vi."
Antonio Orihuela és un militant activista de la poesia, que no solament escriu sinó que fomenta, alhora que coordina els “Encuentros poéticos las Voces del Extremo de la Fundación Juan Ramón Jiménez”. Poeta actiu, incansable i prolífic en edicions on els seus versos ens arriben, en mig del caos i de tanta indignació retinguda, com un bàlsam d’esperança: "Los libros, / recuérdalo, / la única patria / de unos pocos hombres / sin ella."
Ara acaba de publicar la seva Obra Completa on ha inclòs disset poemaris des de 1992 fins el 2012, Esperar sentado és un títol extret d’un escrit de la revista contracultural barcelonina Star de 1976: <<El poder establecido, al estrenar su “democracia”, pretende que cada vez haya más gente sentada y mirona...>> Orihuela recull l’esperit llibertari de la transició de no fer del ciutadà un simple espectador , sinó un ésser creatiu i participatiu.
A Esperar sentado suren els llibres més antics com Perros muertos en la carretera; Edad de hierro; Lo que piensa la ballena del arponero; etc., fins els més nous com La ciudad de las croquetas congeladas; Durruti en Dudilandia; Todo el mundo está en otro lugar; Autogobierno y Cosas que tiramos a la basura. En definitiva aquest voluminós volum és magnífic per entrar a l’univers d’un dels autors més compromesos de la poesia espanyola dels nostres dies.
FERRAN AISA-PÀMPOLS.
El Punt Avui, 2 de maig de 2014
(Poesía completa, 1992-2012)
Editorial
Ediciones La Baragaña
(Palma de Mallorca, 2013)
Pàgines: 861
Preu: 30 euros
POESIA
ORIHUELA COMPLET
FERRAN AISA
Antonio Orihuela (Moguer, 1965) és un dels poetes crítics més actius de la poesia espanyola actual. La seva obra marcada per la qualitat i amb un univers propi la fa completament original, que no està exempta ni d’ironia ni de sarcasme: Yo nací el año que Peter Twnshend escribió “My generation”, és un dels versos de l’Edad de hierro, que el poeta fa servir per emmarcar la seva generació. Orihuela, com el cantant de The Who, també ha creat el seu gran cant pop en el poema “Que el fuego recuerde nuestros nombres”, una mena de manifest o testament vital i generacional, tal vegada un dels millors poemes de la seva obra: "Adiós poemas, no habrá más palabras para la mente. / Adiós Bing Bang, no me quedaré para ver el final, / porque todo caerá."
El poeta de Moguer ha sabut sintetitzar amb els seus versos la decadent societat occidental i posar en solfa l’estafa de les crisis fomentades per el capitalisme global, i ho ha fet a través de la denúncia poètica sense caure en el pamfletisme: "Vi a un banquero diciendo que el Estado del Bienestar / era econímicamente insostenible / antes de ser imputado por evasión de impuestos / y luego indultado por el gobierno / esto vi."
Antonio Orihuela és un militant activista de la poesia, que no solament escriu sinó que fomenta, alhora que coordina els “Encuentros poéticos las Voces del Extremo de la Fundación Juan Ramón Jiménez”. Poeta actiu, incansable i prolífic en edicions on els seus versos ens arriben, en mig del caos i de tanta indignació retinguda, com un bàlsam d’esperança: "Los libros, / recuérdalo, / la única patria / de unos pocos hombres / sin ella."
Ara acaba de publicar la seva Obra Completa on ha inclòs disset poemaris des de 1992 fins el 2012, Esperar sentado és un títol extret d’un escrit de la revista contracultural barcelonina Star de 1976: <<El poder establecido, al estrenar su “democracia”, pretende que cada vez haya más gente sentada y mirona...>> Orihuela recull l’esperit llibertari de la transició de no fer del ciutadà un simple espectador , sinó un ésser creatiu i participatiu.
A Esperar sentado suren els llibres més antics com Perros muertos en la carretera; Edad de hierro; Lo que piensa la ballena del arponero; etc., fins els més nous com La ciudad de las croquetas congeladas; Durruti en Dudilandia; Todo el mundo está en otro lugar; Autogobierno y Cosas que tiramos a la basura. En definitiva aquest voluminós volum és magnífic per entrar a l’univers d’un dels autors més compromesos de la poesia espanyola dels nostres dies.
FERRAN AISA-PÀMPOLS.
El Punt Avui, 2 de maig de 2014
Suscribirse a:
Entradas (Atom)