31/10/12

Col·lectivització transport / Tramvies Barcelona 1936

EL FAR

AUTOGESTIÓ:  1)  COL·LECTIVITZACIÓ DELS TRAMVIES DE BARCELONA 1936

FERRAN AISA

 

(Facsimil d'un bitllet de tramvia autogestionat per la CNT-AIT el 1936)

La Companyia de Tramvies fou una les primeres empreses de transport públic a ser intervinguda pels treballadors que, mitjançant una assemblea, van elegir el Comitè Obrer de Control de T.B.C. La nova administració obrera va començar per anivellar els sous i rebaixar la jornada setmanal a 40 hores, mentre s’estudiava reduir-la a 36. També va començar a aplicar assegurances contra la vellesa, la malaltia i els accidents de treball. El Comitè Obrer denunciava els alts sous que cobraven el personal de direcció, que la nova etapa autogestionària suprimí.   
Durant el primer temps d’autogestió el comitè obrer va projectar la unificació de línies de via estreta, amb la intenció de millorar l’estructura de la xarxa de vies de la ciutat. El Comitè d’Empresa, a El Diluvio (18-8-1936), feia cinc cèntims de la col·lectibització: <<Aplastada en toda Catalunya la insurrección fascista, se fue por el proletariado organizado a la incautación de los medios de transporte urbano, separando las Empresas que antes funcionaban, tranvies, autobuses de la C.G.A. y Metro Transversal. Fueron los sindicatos del Sindicato Único del Transporte (sección tranvías), que procedieron a la incautación de la Empresa, el 19 de julio. La Generalitat había nombrado el dia anterior un delegado interventor. Pero la dirección efectiva de las líneas de tranvías la ejerce por completo el Sindicato del Transporte a través del Comité de Empresa. En realidad, el delegado interventor de la Generalidad no ha intervenido para nada en los asuntos de la Compañía de Tranvías. El Comité de Empresa, que en representación de los trabajadores, con exclusión total de toda intervención capitalista, es el que oficia de director, está integrado por siete camaradas. Cada uno de éstos tiene una función especial a desarrollar, de la que da cuenta diariamente en reunión del Comité. De la organización de estas actividades resulta la administración obrera de la línia de tranvías de Barcelona.>>
Les funcions que desenvolupava el Comitè d’Empresa de la Companyia de Tramvies era la següent: Conservació i vigilància d’edificis de la Companyia. Estadística. Servei Tècnic. Cotxes. Moviment. Comptabilitat i Assessoria. La resta de l’organigrama de l’empresa els constituïen els comitès de les seccions: Cotxera, Brigada de Conservació, Taller Central, Neteja de Vies i Línies aèries elèctricque. El Comitè d’Empresa feia saber que els obrers tramviaires de Barcelona havien decidit, d’acord amb el Comitè de Control, lliurar la recaptació integra del dissabte 15 d’agost de 1936 a les víctimes del feixisme.
Alguns dels canvis efectuats a les línies de tramvies i d’autobusos, que afectaven al personal, fou la supressió d’uniformes, de vigilants i de revisors. La falta de moneda fraccionària va obligar a la companyia T.B.C. a establir vals de canvi, que s’havien de bescanviar a les oficines dels tramvies, però, finalment fou suprimit per ordre municipal i s’establí la tarifa única de 25 cèntims per tots els trajectes. La companyia col·lectivitzada de tramvies va proposar, davant la falta de personal masculí mobilitzat per les milícies, convocar a algunes empleades que fessin pràctiques de conducció. A finals del 1936 ja hi havia algunes línies de tramvia que eren conduïdes per primera vegada per dones. El mateix camí col·lectivitzador van seguir els empleats de les línies d’autobusos urbans (aleshores molt poques) i fins i tot els que feien el servei entre Barcelona i rodalies, com la companyia d’autobusos Roca.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm.137, març de 2012)

29/10/12

Art d'avantguarda durant el franquisme / llibre

Presentació del llibre: La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo de Michelle Vergniolle Delalle, PUV, València, 2009. Al Museu d'Història de Catalunya (2-4-2009).
 

Ferran Aisa
 

(Fundadors de "Dau al Ser" el 1948: Tàpies, Tharrats, Cuixart, Pons, Puig, Brossa)


A Catalunya, dominada pel franquisme, s’inicià els anys quaranta una lenta però incansable lluita de resistència cultural i política. El 1948 seria un any important per la recuperació de l’avantguarda amb l’aparició d’un grup d’artistes joves que volia trencar amb la seva obra,l’ambient gris i trist de Barcelona (naturalment de Catalunya i també de tota Espanya).
El punt de confluència d’aquests artistes fou la revista Dau al set, títol màgic i surrealista que havia trobat Joan Brossa un dels seus primers inspiradors. Fou una empresa col·lectiva en la qual participaren els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats. Altres artistes que es manifestaren partidaris d’aquest esperit avantguardista són Josep Guinovat, Arnau Pons, Ràfols Casamada, Juan Eduardo Cirlot i molts altres. Però això ja és una altra història... 
Així acabava el meu llibre Les Avantguardes. Surrealisme i Revolució, publicat per l’editorial Base l’any 2008, en què narrava els moviments d’avantguarda apareguts al nostre país abans de la guerra civil. Per això quan l’amic Stefano em va convidar a presentar el llibre La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo, em vaig adonar que la doctora en història de l’art Michelle Vergniolle Delalle havia començat el seu treball on jo l’havia deixat, sense haver-nos posat d’acord, doncs no ens coneixíem.  La recerca de vegades porta aquestes agradables sorpreses...
La palabra en silencio fa un recorregut exhaustiu per l’art espanyol, un art que van realitzar els artistes des dels moments més negres de la nostra història contemporània fins a l’inici de la transició. D’una manera excel·lent l’assagista aconsegueix introduir, tant a l’afeccionat a les arts com al neòfit, en el món de la creació dels anys del franquisme. Creació que l’artista ha de desenvolupar enmig d’un sistema autoritari i repressiu. El llibre estructurat en nou capítols trasllada al lector l’ambient i les preocupacions artístiques d’un temps marcat per la por i el silenci; i ho fa des dels primers moments en què la guerra s’ha acabat amb la victòria dels feixistes i la derrota dels republicans. L’autora retrata perfectament els anys més negres  del franquisme (1939-1945) amb el predomini del falangisme i el nacionalcatolicisme, que propugna un art clàssic, figuratiu, sense abstraccions ni avantguardes. Un art marcat per les gestes militars, la religió i el folklore més ranci. És un retorn al passat... La censura, present a tota la vida cultural espanyola, també es posiciona davant l’obra d’art, per tant és un moment difícil per a la creació. Una gran part dels artistes més compromesos han d’exiliar-se, altres treballen al seu taller en silenci, tal vegada esperant millors temps per l’art; i altres, fins i tot, s’apropen a Falange Espanyola o al mateix “Movimiento”. Aquest darrers artistes, naturalment, podran exposar la seva obra tranquil·lament amb el suport de l’establishment cultural que controla gent com Eugeni D’Ors o com el crític falangista Manuel Sánchez Camargo.  Entre els mandarins artístics del franquisme hi ha la idea de crear un art del règim a base de “Laureados de España” i d’una Historia de la Cruzada Española, que realitza, entre altres creadors, el pintor i dibuixant Carlos Sáenz de Tejada.  Des de l’àmbit catòlic destaca la decoració (per segona vegada) de la Catedral de Vic (incendiada durant la guerra) per Josep Maria Sert... Cal tenir present l’adhesió al règim de pintors com Luis Dubón, Ignacio Zuloaga, Daniel Vázquez Díaz, Ángel Ferrant, Benjamín Palencia, José Caballero, etc. Tots ells amb un passat republicà, ultraista o avantguardista. Un dels pintors protegits per la crítica serà Rafael Zabaleta que. Eugeni D’Ors incorporarà a les exposicions anuals del “Salón de los Once” a Madrid. Per una altra alguns dels pintors citats es dedicaran a pintar el Caudillo o retrataran el cap de la Falange Espanyola José Antonio.
Però, per sort, a partir de 1945, amb la victòria aliada, el general Franco fa un petit viratge que permetrà una petita escletxa en el panorama artístics i cultural, el qual serà aprofitat pels joves creadors per iniciar l’any 1948 la recuperació de l’avantguarda.
Els següents capítols de l’assaig de la doctora Michelle Vergniolle Delalle presenten i aprofundeixen aquesta nova avantguarda artística, malgrat que alguns joves pintors provenen del falangisme, aviat la seva obra marcarà un tarannà trencador i innovador, fins i tot lligat a les avantguardes dels any vint i trenta o al surrealisme. Finalment els artistes com una gran part dels intel·lectuals realitzaran amb la seva obra l’oposició al règim franquista.
En aquest ambient d’innovació (tolerada o silenciada) apareix el “Grupo Pórtico” de Saragossa i el “Grup Dau al Set” a Barcelona. L’assaig fa un seguiment notable de la vida artística creuada amb els avatars històrics en què es desenvolupà. Recull els canvis dins del règim per apropar-lo a Europa, la transformació econòmica del país i els nous afanys culturals dels espanyols. L’autora del llibre La palabra en silencio no oblida cap dels moviments artístics que apareixen tant els anys cinquanta com els seixanta. La contestació, la lluita des de l’art, la creació des del silenci... 

El franquisme, finalment, fracassa alhora de voler promoure un art del règim, i, precisament, des del silenci, contra el pensament totalitari, apareix una avantguarda artística antifranquista. Tal vegada el règim no la pren seriosament, així ho comenta Tàpies a les seve memòries: <<Tengo una fotografía de Franco, rodeado de personalidades, plantado delante de mis cuadros, a lo largo de una de las “Bienales Hispanoamericanas”... Todo el mundo se ríe. Por lo que me ha contado Artigas, alguien (creo que era Alberto del Castillo) decía a Franco: “Excelencia, he aquí la sala de los revolucionarios”. A lo que según parece, el dictador respondió: “Mientras hagan la revolución así...”>>
Michelle Vergniolle no oblida cap esdeveniment important artístic, cap gran exposició, ni cap manifest. Per les pàgines de l’assaig transcorre l’ànima dels grups artístics que, molts d’ells efímer, van agitar l’ensopida vida artística espanyola del franquisme. I hi fa un seguiment dels pintors del grup Dau al Set, l’Escola d’Altamira, el grup Parpalló (València), l’Equipo 57, el grupo “El Paso”, el “Equipo Realidad”, el “Equipo Crònica”, etc. També hi dedica comentaris i segueix l’obra dels artistes que anomena “solitaris” (Miró, Dalí, etc.), l’abstracció, el nou realisme, l’informalisme, la protesta i la resistència. Parla les revistes importants de la transformació artística i cultural com “El Paso” i “Papeles de Son Armadans”. Cita els crítics més importants de l’època Vicente Aguilera Cerni, Moreno Galbán, Juan Eduardo Cirlot, Sebastià Gasch... I, naturalment, els artistas són els protagonistes d’aquesta història... Tàpies, Tharrats, Ponç, Cuixart, Guinovart, Saura, Millares, Oteiza, Canogar, Feito, Alfaro, Ibarrola, Viola, Sempere, Grau Garriga, Chillida, Ortega, Genovés... El llibre porta, precisament, unes quantes il·lustracions d’alguns d’aquest creadors citats. Resumin el llibre de Michelle Vergniolle és una preciosa aportació a la memòria de la història de la cultura i l’art espanyol, gairebé avui oblidada, durant una de les èpoques més negres de la història d’Espanya. Enhorabona Michelle, i endavant...

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, abril de 2009)-(Publicat a Catalunya, núm. 112, desembre de 2009)

25/10/12

Charles Dickens / escriptor social

Presentació del llibre Los fantasmas de Dickens (Base) de David Aliaga. A la Casa del Llibre de la Rambla (24-10-2012)

Charles Dickens, escriptor social
 

Ferran Aisa

 


(Charles Dickens, 1812-1870)
Charles Dickens va néixer el 7 de febrer de 1812 a Portsmouth (Anglaterra), 
per tant ara commemorem el bicentenari del seu naixement.
Dickens era fill d’un oficinista de Pagaduria de l’Armada i la seva mare, que era mestressa de casa, procedia de la classe mitjana.  Als dos anys es van traslladar a viure a Londres. La seva família va passar problemes econòmics per culpa del seu pare que gastava més de compte,cosa que no li va permetre anar a l’escola fins els 9 anys. Però Dickens va aprendre a llegir i, des de molt jove, es va afeccionar a la lectura. Llegia tant novel·les picaresques com Tom Jones  de Henry Fielding i els clàssics Robinson Crusoe (Defoe) o Don Quijote (Cervantes).
Als onze anys. quan vivia en un dels barris més pobres de Londres, el seu pare va anar a parar a la presó per impagament  d`un deute i el jove Charles va ser acollit a Little College Stret, regentada per la senyora Roylance i els diumenges  tenia permís per anar
a la presó a visitar el seu pare.
Un any més tard va començar a treballar a una fàbrica de llustre per a calçat. La seva feina consistia a enganxar les etiquetes dels pots durant una llarga jornada de 10 hores diàries, guanyant 6 “chelins” setmanals i, amb aquest diners, s’havia de pagar l’habitació i ajudar a la seva família. El jove, malgrat aquestes dificultats, continuà la seva formació autodidacta ampliant les seves lectures amb les
obres d’autors com Victor Hugo, Shakespeare, Balzac, Washington Irving... Aquesta primera etapa de la seva vida la va descriure en el seu llibre més autobiogràfic David Copperfield (1850).
Gràcies a un herència que va rebre la seva família, de la seva àvia materna, Dickens va sortir aviat del forat en què es trobava i l’any 1827 va començar a treballar com passant d’un despatx de procuradors i, poc després, féu de periodista (reporter i cronista) a diversos mitjans anglesos (Doctor's Commons, True Sun, Mornig Chronicle...)

El 1836 es va casar amb Catherine Thompon Hogats i s’establiren Bloomsbury (Londres). Per aquests anys va aparèixer el seu primer llibre Els papers pòstums del club Pickwick. Dickens a més d’escriure nombrosos llibres va tenir deu fills. Les novel·les de Dickens, entre altres coses, són treballs de crítica social. La pobresa que havia vis i viscut a Londres i l’estratificació de l’era victoriana va saber descriure-les com cap altre autor britànic de la seva època. Les novel·les de crítica social més importants de Dickens són Oliver Twist (1839), La casa desolada (1853), Temps difícils (1854) i La petita Dorrit (1857).
La majoria de les obres mestres de Dickens van ser publicades en fascicles il·lustrats, setmanals o mensuals, en diversos periòdics anglesos: Grans esperances, David Copperfield, Oliver Twist, Història de dos ciutats, La casa desolada,Nicholas Nickleby, Els papers pòstums del Club Pickwick i Cançó de Nadal.
 La seva segona novel·la fou Oliver Twist, la qual fou la primera en llengua anglesa en què el protagonista és un infant. També és una de les primeres novel·les socials de la història de la literatura. Dickens fa un retrat de l’explotació infantil, la criminalitat social, la misèria econòmica i humana de la societat anglesa del segle XIX. La petita Dorrit és una altra peça important de la crítica social que fa Dickens sobre la societat del seu temps: la industrialització i l’explotació obrera. Per acabar citaré una altra obra mestra de Dickens, Temps difícils, on novament el novel·lista britànic critica la industrialització, que aconsegueix enriquir a la burgesia a costa d’empobrir els veritables creadors de la riquesa, els treballadors.
Però Charles Dickens no solament es va preocupar per els problemes socials dels treballadors, sinó que va la seva obra s'endinsa també en el submón del inmaterialisme dels apareguts, els fantasmes i el sobrenatural. Sobre aquest darrer tema és realment important el treball realitzat per David Aliaga amb el seu assaig Los fantasmas de Dickens (Base-2012). Dicken va morir el 8 de juny de 1870 a Gadshill Place (Kent), als 58 anys d’edat. 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 22-10-2012

23/10/12

Los fantasmas de Dickens / presentació llibre

DIA 24 D'OCTUBRE A LES 19 H., A LA CASA DEL LLIBRE DE LA RAMBLA, PRESENTACIÓ DEL LLIBRE LOS FANTASMAS DE DICKENS DE DAVID ALIAGA, A CÀRREC DE SANTIAGO SOBREQUÉS (DIRECTOR EDITORIAL BASE), FERRAN AISA (ESCRIPTOR) I L'AUTOR.

(Tarja de presentació del llibre)

Francesc Macià / president Generalitat


BIOGRAFIES CATALANES:

EL PRESIDENT MACIÀ, L’ “AVI”, UN CATALÀ ROMÀNTIC 


 Ferran Aisa

(Francesc Macià, "l'Avi", president de la Generalitat de Catalunya)


 La pel·lícula de Josep M. Forn, El coronel Macià, posa d’actualitat la figura emblemàtica del primer president de la Generalitat reconstruïda.
 


(Cartell de la pe·lícula El cornel Macià)
Francesc Macià, al capdavant d’Esquerra Republicana de Catalunya, obtingué un important triomf a les eleccions del 14 d’abril de 1931. Aquesta victòria electoral li va permetre proclamar la República catalana.
 

Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf), el 21 d’octubre de 1859, fill d’una família benestant procedent de les Borges Blanques. El jove Macià va sentir vocació militar i seguint les passes del reusenc Prim va fer la carrera de les armes a l’Acadèmia d’Enginyers Militars de Guadalajara. Va desenvolupar l’ofici militar a diversos destins de la Península. Es va casar amb Eugènia Lamarca, filla d’una família de grans terratinents de Lleida. El seu pas per les terres de ponent realitzant treballs de topografia militar el van posar en contacte amb la quotidianitat catalana, i la seva conscienciació el va portar a l’acció política.
Els fets de l’assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya van ésser determinants per la seva actitud ideològica. Macià va ésser candidat de la Solidaritat Catalana per Barcelona i per les Borges Blanques, aconseguit guanyar en les dues circumscripcions. El seu pas a la política no va agradar als comandaments militar i el coronel Macià fou separat de l’exèrcit. A partir d’aquell moment es va centrar en la vida política i a lluitar per Catalunya. El 1917 va participar en l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, que pretenien la reforma de la Constitució Espanyola. El 1919 Macià es va oposar al projecte d’Estatut d’Autonomia elaborat per la Mancomunitat de Catalunya, doncs el considerava poc avançat. Macià es va fer radical en la idealitat catalanista i l'any 1922 va fundar el partit Estat Català. Durant la dictadura de Primo de Rivera el partit va passar a la clandestinitat; des de l’exili hi cercarà l’ajuda dels catalans d’Amèrica i viatjarà a Rússia per exposar la seva idea romàntica, alliberar Catalunya. La lluita contra la dictadura el va portar a organitzar un assalt pels Pirineus, l’octubre de 1926, des de Prats de Molló. L’acció fracassa i Macià i els seus companys d’aventura són detinguts per la policia francesa. 

Francesc Macià, amb 67 anys, serà jutjat a París, però la seva figura, que evoca el Quixot i es titlla d’aventurer romàntic, guanya la simpatia del poble francès. La sentència consistirà en una multa i l’expulsió del país.
El febrer de 1931 les autoritats espanyoles permetien el retorn de Macià, i el mes de març va promoure la fundació de l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit que guanyaria les eleccions municipals a les principals ciutats i pobles de Catalunya, que van portar Macià a proclamar la República catalana, però, posteriorment, d’acord amb el govern provisional de la República Espanyola va passar a presidir la Generalitat de Catalunya i es va elaborar un Estatut d'Autonomia. Francesc Macià va morir als 74 anys el dia de Nadal de 1933. 


Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 1 de març de 2007)

21/10/12

Francesc Layret / republicà català

BIOGRAFIES CATALANES:

FRANCESC LAYRET, POLÍTIC REPUBLICÀ CATALÀ 

Ferran Aisa
 

(Francesc Layret (1880-1920)


Francesc Layret fou assassinat el 30 de novembre de 1920 per els pistolers del Sindicat Lliure a sou de la patronal catalana.

El 1902 va iniciar la seva activitat política que anà lligada a la tasca cultural a favor de l’extensió universitària dels obrers. Aquell mateix any participà en la fundació de l’Associació Escolar Republicana en què destacaven Lluís Companys, Lluís de Zulueta i Humbert Torres.
Francesc Layret i Foix va néixer el 10 de juliol de 1880 al principal del número 6 del carrer de Sant Pau de Barcelona, en els baixos del mateix edifici el seu pare tenia establert un taller de rellotgeria. Malgrat una paràlisi que va patir als dos anys i que el va deixar gairebé impedit, fou un estudiant brillant. Layret va estudiar Lleis i Filosofia i en totes les assignatures assolí matrícula d’honor, el 1905 s’hi doctora amb el guardó de premi extraordinari. Layret el mes d’octubre de 1902 va ésser nomenat president de la Comissió organitzadora de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), redactant els seus Estatuts i signant l’acta de constitució. D’aquesta entitat barcelonina va ser novament president el curs 1905-1906. Entre les moltes conferències que va donar a l’AEP destaca la lectura que féu del llibre de Miguel de Unamuno Vida de Don Quijote y Sancho, entre els assistents hi havia el jove obrer Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
 

Regidor republicà:
 

El 1905 Layret ingressà a la Joventut Unió Republicana, partit dirigit pel veterà Nicolàs Salmerón, i, amb aquest grup, participà a les eleccions municipals, sortint elegit regidor pel districte VII de Barcelona. El 1906 va participar en el moviment de Solidaritat Catalana, amb la idea de potenciar els sectors catalanistes d’esquerra amb un ampli suport popular. El seu pensament de republicà, catalanista i obrerista el va portar a crear altres formacions polítiques i amb els seus amics Lluís Companys i Gabriel Alomar fundaren el Bloc Republicà Autonomista, iniciant, aleshores, un apropament a la CNT amb la intenció de portar-la cap el camp polític. Layret, a finals de 1916, participa en la creació del periòdic La Lucha i el Partit Republicà Català. L'any 1919 és elegit diputat a Corts per la jurisdicció de Sabadell. Paral·lelament a la seva tasca política, l’advocat Layret es posa al servei dels treballadors, el seu despatx tenia cura dels processos penals que patien els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball.
Després de la Vaga de la Canadenca la situació social es radicalitzà. Són els anys de Martínez Anido i d’Arlegui, governador civil i cap de policia, respectivament, de Barcelona. Dos personatges que apliquen la repressió continua contra el moviment obrer, donen suport a la Llei de Fugues i realitzen nombroses detencions irregulars. Com la realitzada el novembre de 1920 que, amb la justificació de posar fi als atemptats, detenen a 64 dirigents obrers i republicans, entre els quals hi ha Salvador Seguí i Lluís Companys, que són traslladats a Maó. Quan Layret s’assabenta i surt de casa seva, al carrer Balmes, 26, per anar a la Jefatura de Policia a protestar, n’és assassinat per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure.  


(Càrrega de la Guàrdia Civil a la Gran Via contra els manifestants per l'assassinat de Layret)

Com a protesta la CNT va proclamar la vaga general a Barcelona i una manifestació de dol en homenatge al seu advocat. Els assistents al seu enterrament foren reprimits per la Guàrdia Civil a cavall, doncs les autoritats no van permetre la manifestació de dol del poble barceloní. Fins i tot el fèretre va rebre cops de sabre. Layret fou enterrat al cementiri de Montjuïc.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més,15-3-2007)

20/10/12

Univeritat Indignada / Jornades d'Educació


Xerrada pronunciada per Ferran Aisa a la Universitat Indignada (Parc Ciutadella, 16-9-2012) dins del cicle "Jornades sobre educació, per un ensenyament públic com a eina transformadora"
 

(Cartell de difusió de les Jornades sobre Educació)



La cultura anarquista: pedagogia i il·lustrac

Ferran Aisa

1) Primera Internacional: Proletariat conscient i organitzat

El primer pas del proletariat organitzat fou ensenyar a llegir als obrers, el segon pas fou il·lustrar-los. La presa de consciència de les classes explotades fou decisiu per posar en marxa un món cultural dirigit als obrers. Els vehicles principals foren el periòdic, la pedagogia per la imatge, la creació de biblioteques i la fundació de centres culturals. Els obrers il·lustrats van convertir-se en el proletariat conscient.
La Internacional defensa la necessitat de crear eines de transformació emancipadora: ateneus obrers, escoles laiques, cooperatives, associacions de suport mutu, caixes per a la vellesa, etc.
En tots els Congressos, a més de tractar dels temes d’organització obrera, es parla sobretot d’aquests temes i es fa debat sobre l’ensenyament. L’internacionalisme prendrà posició  a favor de l’educació integral. Els principals defensors d’aquest sistema pedagògic són els anarquistes Michael Bakunin, James Guillaume, Paul Robin i Elisée Reclus. Proposen crear escoles belles i dignes, amb aules amples, ben il·luminades i ventilades. Volen una ensenyament científic, professional i amb tendència dedicada a la productivitat. L'educació tampoc ha d'oblidar la filosofia, la literatura i la història base d'una sòlida formació humanista de caràcter llibertari. Entre els principis de l’educació integral hi ha la idea de fer de l’alumne el centre de l’escola i guiar-lo a través de l’observació pràctica per a convertir-lo en un ésser intel·ligent i crític, capaç de reflexionar dins d’una moral de rectitud humana. El fi de l’educació integral és la formació de l’infant vers a convertir-lo en un ésser lliure. L’educació integral és laica, llibertària i racionalista. L’escola integral vol que els alumnes no solament estudien matèries abstractes, sinó que aprenguin també a tenir cura d’un jardí, d’un hort i d’un taller. Part d’aquesta experiència servirà de model tant a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia com a les escoles racionalistes.

2)    A cavall de dos segles: 

La Internacional al nostre país es va començar a organitzar-se a la península Ibèrica la tardor de 1868. En el Congrés de Barcelona de 1870 es posava en marxa la FRE de l’AIT, formada per sindicalistes, anarquistes, socialistes, republicans federalistes i cooperativistes. L’organització Internacional va viure moments de llibertat i altres de clandestinitat segons si manaven els lliberals o els conservadors. El desencís polític creat en l’etapa del sexenni revolucionari (1868-1874) decantarà el proletariat català i una gran part del ibèric cap el apoliticisme.
La dècada dels vuitanta la Internacional va tornar a viure un moment d’esplendor amb l’associació anomenada FTRE, aquesta vegada amb un dom ini total de la tendència llibertària. En aquesta època es creen nombrosos ateneus obrers, apareixen les escoles laiques y les millors revistes àcrates. Entre aquesta dècada i la següent els llibertaris publiquen: Acracia, La Tramontana, Bandera Social,Los Desheredados, Tierra y Libertad, La Bandera Roja, El Faro Espiritista, Ciencia Social, Justicia Humana, El Rebelde, Anarquía, El Porvenir del Obrero, El Proletariado, El Eco de Ravachol,La Protesta, La Revista blanca,El Productor,  La Huelga General, Avenir... El proletariat il·lustrat no solament crea revistes, sinó també té cura d’editar llibre i de crear biblioteques de temàtica social i humana.
La darrera dècada del segle XIX l’internacionalisme es posat fora de la llei i l’anarquisme perseguit a conseqüència dels atemptats nihilistes de Barcelona. Malgrat això l’anarquisme revifarà amb l’arribada del segle XX perquè el seu esperit de rosa de foc és superior a l’esclat de la dinamita nihilista y de la brutalitat repressora de l’Estat.
 

3)    Reinventar-se després d’una Vaga General 

La Vaga General de 1902 fou l’inici més important de les lluites socials a Catalunya després de la repressió que va seguir a la bomba de Corpus de 1896, que va significar el conegut Procés de Montjuïc. La Vaga de 1902 es va perdre però va servir per fer reflexionar el moviment llibertari amb la idea que s’havia de tornar a començar a crear eines emancipadores. No solament els llibertaris sinó també sectors d’esquerres catalanes, socialistes i republicans federalistes van col·laborar alhora de crear a Barcelona i a diversos llocs de Catalunya tota mena de centres culturals, cooperatives i societats de suport mutu. En aquests primers anys del nou segle destaca la fundació de l’Escola Moderna (1901), la reobertura de la Cooperativa Obrera Flor de Maig (1890); l’Associació Escolar Republicana (1901); l’Extensió Universitària per a Obrers (UB); l’Agrupació Mútua del Comerç i la Industria i l’Institut Obrer Català (1902); el CADCI (1903); l’AEP (1903); la Caixa d’Estalvis i Pensions (1904); el Centre d’Estudis Socials (1905); Solidaridad Obrera (1907); CNT (1910); etc.

4)    Escola Moderna (1901-1906)
 

L’any 1901 aquesta vocació lliurepensadora, laica i llibertària seria la base de l’Escola Moderna fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia, el qual l’obrirà al carrer Bailèn, 56, gràcies a l’herència que rep de la seva alumna d’espanyol a París, Ernestine Meunier. El mètode d’escola ferreriana partia d’una pedagogia basada en la raó i la ciència. Ferrer havia manifestat que l’educació que proposava l’Escola Moderna s’oposava radicalment a la pedagogia basada en  l’error i la ignorància. El laïcisme era un dels altres punts importants del seu programa escolar que s’oposava a la fe i en el seu lloc incloïa l’aprenentatge de la llibertat.
Els principis pedagògics de Ferrer i Guàrdia seguien l’esperit de la filosofia dels socialistes utòpics Fourier i Owen i posava en pràctica, plantejaments teòrics dels pedagogs Rousseau, Pestalozzi, Frobel; i, seguint la tradició llibertària, recollia el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Guyau, així com la tradició de les escoles integrals fundades per Tolstoi, Faure, Malato, Reclus i Robin.
L’Escola Moderna va néixer amb vocació de centre educador de l’emancipació humana, la qual volia superar les divisions de la societat per motiu de sexe o de classe. L’Escola Moderna es dirigia als infants com centre motor de tot el sistema escolar, els educava en llibertat i els preparava per viure en llibertat. Les idees pacifistes eren fonamentals en l’educació dels alumnes, per tant l’antimilitarisme era present en els textos escolars com Los pensamientos contra la guerra de Jean Grave. L’ensenyança de l’Escola Moderna era transversal i, sobretot, pretenia formar éssers lliures per viure en una societat lliure. L’Escola Moderna serà una escola mixta, integral, laica, racional i llibertària. Una escola independent de l’Estat i de l’Església. Ferrer i Guàrdia al seu tractat sobre “L’Escola Moderna”, escrigué: <<La enseñanza racionalista de la escuela debe abrazar todo lo que es favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad, para realizar un régimen de paz, de amor y de bienestar para todos, sin distinció de clases ni de sexo.>>
El mètode educatiu o programa bàsic de l’Escola Moderna es pot resumir en 10 punts:
1) Coeducació de sexes.
2) Coeducació de classes socials.
3) Higiene, tant de l’escola com de l’alumne.
4) Contacte habitual de l’alumne amb la natura (excursions, visites a fàbriques, centres socials, museus, etc.).
5) L’educació a través del joc.
6) Pràctica amb treballs manuals (petits tallers, jardineria, horts, etc.).
7)  Laïcisme, antiautoritarisme i antimilitarisme (pacifisme actiu).
8) Estudi de les ciències, l’astronomia, la geografia, la filosofia i la història.
9) Responsabilitat compartida d’alumnes, tutors i mestres.
10) Ni premis ni càstigs.
L’Escola Moderna presentava la seva filosofia: <<La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruídas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio. Excitará, desarrollará y dirigirà las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que, con la totalidad del propio valer individual, no solo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad. Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa màxima: No hay deberes sin derechos; no hay derechos sin deberes.>> 
Entre els projectes de l’Escola Moderna hi ha la creació d’una Escola Normal de mestres per tal de preparar els futurs mestres en la filosofia i els programa de l’escola racional. Un altre component de l’escola era el Boletín de la Escuela Moderna, en el qual publiquen les seves reflexions pedagògiques mestres i educadors llibertaris com Paul Robin, Eliseu Reclus, Sebastien Faure, Clemencia Jacquinet, Odón de Buen, Andrés Martínez Vargas, Jean Graves, Anselmo Lorenzo i, entre altres, Ferrer i Guàrdia. També els alumnes dels diferents graus hi exposen les seves opinions i fan la crònica de les seves activitats escolars. El butlletí exposa les línies d’actuació pedagògica a través del diàleg del mestre amb l’alumne amb temes com el diner, les festivitats de Nadal i Reis, la caritat dels rics amb els pobres, les condecoracions, l’explotació, etc.
L’Escola Moderna va destacar també com centre promotor de cultura popular obert a la classe treballadora amb les conferències dominicals celebrades a les 12 del migdia, com una competència més amb la missa dels diumenges. Les conferències són pronunciades per personatges destacats de la cultura liberal i del pensament àcrata. Una altra faceta de l’Escola Moderna és la seva dedicació editora de les pròpies cartilles i de llibres destinats a les biblioteques de la classe obrera. Les Publicacions de l’Escola Moderna edita llibres tan emblemàtics com El hombre y la tierra  (6 volums) d’Eliseu Reclus; Las aventuras de Nono de Jean Grave; Origen del cristianismo de Malvert; Impresiones y pensamientos de niños ausentes de Carlos Malato; Recapitulación de pensamientos contra la guerra de Jean Grave; La evolución de los mundos de Nerval; Las ciencias naturales y las ciencias históricas d’Ernest Renan; Botequín escolar del Dr. Martínez Vargas; Sembrando Flores de Federico Urales; Edades de la tierra d’Odón de Buen; La Gran Revolución de Kropotkin; En el cafè de Malatesta; Creación y evolución de Herber Spencer; i, entre altres, Las ruinas de Palmira de Constantin F. Volney.
L’Escola Moderna que, en poc temps, s’estén per Catalunya, Espanya i, fins i tot, per alguns països estrangers, fou durament atacada per l’Església i l’Estat. Els promotors de les escoles religioses es manifestaran i faran tota mena d’actes per defensar els seus privilegis en matèria d’educació. Les campanyes i les injúries dels ultraconservadors monàrquics i dels grups catòlics no s’aturaran fins que facin tancar l’escola de Ferrer. L’excusa la trobaran l’any 1906 en l’atemptat de Mateo Morral, empleat de l’Escola Moderna, contra el rei Alfons XIII el dia del seu casament al carrer Major de Madrid.
El tancament de l’Escola Moderna i la detenció de Ferrer i Guàrdia i d’alguns dels seus col·laboradors suposarà un cop molt dur a la llibertat d’educació. Ferrer, després d’un any de presó, marxarà a França on fundarà la Lliga Internacional per a l’Educació Racionalista, publicant, aleshores, L’Ècole Renové, que recull la col·laboració de pedagogs i pensadors llibertaris com Kropotkin, Van Roonda, Robin, Niuewnhuis, Eslader, etc. Ferrer i Guàrdia també participa en la Lliga de la Regeneració Humana.
Al seu retorn a Barcelona va continuar publicant el butlletí de l’escola i editant llibres, però les autoritats no van permetre el retorn dels alumnes a les aules de l’Escola Moderna. El juliol de 1909 aprofitant els fets de l’anomenada Setmana Tràgica, els seus eterns enemics acabarien definitivament amb l’Escola Moderna i amb el seu fundador, acusat d’instigador dels fets i convertit en el cap de turc seria detingut, condemnat a mort i afusellat, el 13 d’octubre d’aquell mateix any, als fossar del Castell de Montjuïc.
El tancament de l’Escola Moderna l’any 1906 és un atac directe a la llibertat d’educació i l’afusellament l’any 1909 de Ferrer i Guàrdia, un dels crims més vils de la humanitat. El seu projecte pedagògic va trobar continuadors en els mestres progressistes que cercaren l’avantguarda de la renovació, i, sobretot, en els mestres racionalistes, que van crear escoles tant a Catalunya com arreu del món.
 

5)    L’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1939 i reobert el 1980 fins ara mateix)
 

L’AEP va néixer amb la idea de servir als més necessitats de la societat creant un espai on les persones podien organitzar tota mena d’activitats de caire cultural, social, esportiu, naturista o d’esbarjo. L’AEP era a la vegada un centre cultural, una biblioteca, una escola i una tribuna pública. Disposava de nombroses seccions formades per centenars de socis: Excursions, Amics del Sol, Esperanto, Idiomes, Literatura i Belles Arts, Estudis Polítics, Gimnàs i Esports, Pedagogia, Filosofia, Credo Naturista, etc. Al llarg dels anys van ser moltes les campanyes cíviques que hi va organitzar: pro escoles belles i dignes, por estudis universitaris per a obrers, per la pau social de Barcelona, contra la guerra, pro Olimpíada Popular, etc.) Una de les campanyes més importants fou la realitzada a favor de les escoles a l'època en què Manuel Ainaud era el President de l'Ateneu. Poc després el propi Ainaud entrava a formar part de la Secretaria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i amb la col·laboració de l'arquitecte Josep Goday van posar en marxa les noves escoles de Barcelona: Baixeras, La Farigola, etc. A l'ateneu es van formar joves inquiets com Joan Amades, Josep Maria de Sucre, Joan Salvat-Papasseit, Amador Revilla, Josep Parunella, etc. Entre altres foren presidents Lluís Bulffi, Francesc Layret, Lluís Zulueta, Amadeu Huretado, Albert Bastardas, Josep Maria de Sucre, Manuel Ainaud, Oliveri Clara, Amador Revilla, Jaume Aiguader, Eladi Gardo, Ambrosi Carrion, Víctor Colomer.
Per la seva tribuna van passar els més brillants oradors d’aquell moment de Miguel de Unamuno a Ortega y Gasset i, entre mols altres, Francesc Layret, Odón de Buen, Gonzalo de Reparaz, Salvador Seguí, Andreu Nin, Rosa Sensat, Joaquim Maurín, Lluís Companys, Francesc Macià, Maria Baldó, Rafael Campalans, Manuel Serra Moret, Albert Carsi, Salvador Dalí, Paul Eluard, Federico García Lorca... L’AEP fou la primera entitat civil a ser ocupada al mateix dia 26 de gener de 1939 per la tarda al ser ocupada Barcelona. Una part de la seva biblioteca va ser llançat pels falangistes al mig del carrer del Carme on van cremar-los. L’AEP va retornar elm 1980 de la mà del CDHS fundat el 1977 a Barcelona, actualment té la seva seu al passeig de Sant Joan, 26, edifici de la Biblioteca Arús.
 

6)    Cultura àcrata:
 

La cultura àcrata es manifesta a través del comportament ideològic dels components llibertaris i es mostra a través d’una ètica humanista.  La cultura llibertària la trobem tant en l’organització horitzontal de les seves organitzacions (acció directa, assemblea, federalisme, solidaritat, suport mutu i autogestió) com en la propaganda a través de les publicacions, el teatre, el cant, el naturisme, l’esperanto, etc. Els anarquistes defensarant l’ètica llibertària d’Ibsen, sobretot a través de la seva obra Un enemic del poble. El teatre jugarà un gran paper en la difusió de les idees llibertàries. El principal dramaturg és el poeta anarquista català Felip Cortiella. Les publicacions culturals també viuen moments importants durant aquesta part del segle XX: La Revista Blanca, Helios, Iniciales, Estudios, Generación Consciente, Suplemento de Tierra y Libertad, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Umbral, Mujeres Libres, Ruta... i el diari Solidaridad Obrera.  A nivell editorial destaca la Novela Ideal de la família Urales; l’Editorial Vértice d’Hermós Plaja; la Biblioteca de Estudios Sociales, Biblioteca Acracia, La Novela Obrera, Ediciones Rojo y Negro, Editorial Cénit, etc. Destaca també la proliferació d’escoles racionalistes i d’ateneus Llibertaris. Entre els mestres racionalista destaca la tasca portada a terme per Joan Puig Elias, la família Carrasquer, Joan Roigé, Floreal Ocaña i, entre altres, Josep Torres Tribó. Tots ells van desenvolupar una gran tasca pedagògica al servei de les classes més orfes de cultura.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 15-9-2012)




 
           

19/10/12

Mods / llibre


 Nova presentació del llibre 40 Mods de les nostres terres de Robert Abella al 2n Aplec Modernista del Rosselló, Perpinyà 20 d'octubre de 2012.

ELS MODS DELS PAÏSOS CATALANS

Ferran Aisa


(Coberta del llibre)
Fitxa llibre:
40 Mods de les npstres terres
Autor. Robert Abella
Pròleg: Kiko Amat
Editorial: Base (Barcelona, 2012)
Pàgines: 259
Preu: 18,90 

Robert Abella (La Sénia-Montsià-Tarragona, 1963) ha realitzat un interessant treball sobre els mods als Països Catalans, i per fer-ho més proper ha cercat l’opinió de quaranta persones (homes i dones), que han estat o continuen essent Modernistes, és a dir mods. El resultat d’aquesta empenta investigadora o testimonial d’un moviment estètic i musical és el llibre publicat per l’editorial Base (Barcelona, 2012), 40 Mods de les nostre terres, amb un pròleg del periodista i escriptor Kiko Amat. De la reaparició dels mods en la dècada dels vuitanta i de la seva supervivència al segle XXI ens parlen quaranta testimonis que tenen en comú el seu afany per la roba mod, la música dels seixanta i la seva feblesa per la Vespa o la Lambretta. Tots ells són col·leccionistes de discos (vinil majoritàriament) i mantenen una gran afició per punxar discos a locals o festes particulars. Un dels participant del projecte mod és Eric Herrera i Puntí, que defineix perfectament que vol dir ésser mod: <<Ser mod significa elegància u saber fer davant la vida, lluny d’estètiques superficials, esnobistes i posmodernes; seer mod, per mi, significa també una profunditat que es tradueix en la música negra, rebel i continuar trepitjant els llocs més underground de la ciutat. És a dir, ser mod és sinònim d’estètica i d’elegància amb molt de fons i sense artificialitat.>>
Els mods que podien haver estat escombrats de la història per el pas del temps o enterrats com cosa curiosa a la dècada prodigiosa van sobreviure gràcies a pel·lícules com Quadrophenia amb música dels The Who i amb l’aparició de nombrosos grups d’aquesta estètica són els britànics The Chords, Purple Hearts, Vapors, etc.; els madrilenys Los Elegantes  o els nombrosos grups catalans Beat, Negativos, Interrogantes, Canguros, Los Flechazos, Bretones i Kamembert.  Ara només cal endinsar-se en la lectura de 40 Mods de les nostres terres per redescobrir l’esperit juvenil, per damunt de les edats, d’aquest moviment estètic i musical.



Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 5 d'octubre de 2012)

18/10/12

Sylvia Kristel / poema

Mor als 60 anys l'actriu Sylvia Kristel protagonista de la pel·lícula Emmanuelle


(Sylvia Kristell, Utrecht, 1952-Amsterdam,2012)


SYLVIA KRISTEL EN MI ESPEJO

FERRAN AISA
 


Me he puesto la gorra de visera y el traje de luces para pintar
de colores la pared. Los cristales están húmedos: ha llovido.
Quizá otoño llame a la puerta con su voz gastada por los años
y el hombre emprenda su marcha por el camino que conduce
a ninguna parte… ¡Qué los dioses y los vientos borren las huellas
de los viejos senderos!… Las frases interrumpen el programa
y rompo la pantalla del televisor con desesperada violencia.
Por cierto, Groucho: -¿Dónde está la puerta verde?
Nunca hallé respuesta en el silencio, pero la soledad anida en el alma
humana. Los rodapiés y las uñas largas, sucias, basura
de nuestro cotidiano mundo. Alguien me habla en nombre de la Nada
y pienso que todo está perdido. Quizá…, barbarie o comunismo,
que sea libertario, compañero. ¿Tal vez?
Muerte, vida, libertad, amor… Palabras gastadas en la voz de un trovador
que sueña con un mundo mejor. Ahora la imaginación alcanza nueva situación
estructurada a base de decibelios y de átomos, de repente me hallo en otra dimensión
con Alicia ante su fantasía y descubro mundos sepultados, historias malditas,
paraísos perdidos… No soy el Dante ni creo en los mitos,
pero los mitos viven en la imaginación de los dioses muertos:
¿Todos, todos muertos? ¡Caramba! La metafísica inunda la realidad
con sencillas imágenes poéticas, dicen que sólo los poetas mueven a los pueblos,
pero, ¿dónde están los poetas? ¿Y quién sabe dónde está el pueblo?
Cansado de divagar vuelvo a mis sueños y descubro a Sylvia Kristel en mi espejo,
bella como siempre, desnuda en su cotidiana hermosura, me incita a morder
la manzana como en la leyenda de Adán y Eva. ¿Quién no cae en la tentación?
El espejo me retorna la imagen de Sylvia Kristel a mi lado, dos cuerpos desnudos
acurrucándose mutuamente con ternura… Ahora la serpiente se escapa…,

y el espejo se rompe en mil pedazos destuyendo mi sueño.

Sabadell, 7-X-1977

Ferran Aisa-Pàmpols (poema inèdit)

Manuel Vázquez Montalbán / escriptor barceloní

 (En el novè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán recupero aquest article publicat l'any 2003)

VÁZQUEZ MONTALBÁN: UNA EDUCACIÓ SENTIMENTAL

FERRAN AISA
 

(Vázquez Montalbán al seu barri del Raval)



Manuel Vázquez Montalbán, mort el passat 18 d’octubre a Bangkok, havia nascut a Barcelona el 1939 “año de la victoria”, com escrigué en un dels seus versos: <<Nací en la cola del ejército huido>>. Vázquez Montalbán era fill d’un immigrant gallec i d’una murciana anarquista. Fill del carrer Botella va créixer i va viure a l'entorn de Plaça del Pedró, al barri “Xino” o Raval. A l'escola Sant Lluís del carrer del Carme tingúe la seva primera escola i al cinema Padró del carrer de la Cera va veure les primeres pel·lícules.
Diuen que la veritable pàtria dels éssers humans és la infància, Vázquez Montalbán, poeta, va saber entroncar aquesta dita amb els seus llibres de poemes i novel·les. Ciutat Vella i, sobretot, el Raval són presents en les històries del detectiu Carballo que, amb Yo maté a Kennedy, va començar la sèrie en el llunyà 1972. Autor també de llibres d’èxit editorial com El pianista (1985) i Galindez (1990).
Vázquez Montalbán fou periodista, assagista, novel·lista i, tal vegada la seva faceta menys coneguda, poeta. Vázquez Montalbán fou un dels “Nueve Novisimos” en l’antologia de Josep María Castellet de 1970. La seva poesia està fonamentada en el corrent popular, com si es tractés d’una copla o d’una cançó pop. Vázquez Montalbán recull amb els seus versos l’esperit dels derrotats que no van tenir o no van voler o no van poder exiliar-se i van viure els anys grisos i amargs de la postguerra: <<Algo ofendidas, humilladas / sobre todo, dejaban en el marco / de sus ventanas las nuevas canciones / de Conchita Piquer: él llegó en un barco / de nombre extranjero, le encontré en el puerto / al anochecer / y al anochecer volvían / ellos, algo ofendidos, humillados...>>
Fa tan sols uns mesos va morir també Terenci Moix, nascut al carrer Joaquim Costa, molt a prop d’on té la redacció la Soli. Tant l’obra de Terenci com la de Vázquez Montalbán recullen l’esperit màgic del barri baix i d’un temps determinat de la postguerra. L’obra d’aquests dos autors forma part de l’educació sentimental de la meva generació, doncs amb els seus escrits se’ns va fer fàcil comprendre qui érem, on érem i que no volíem. El meu llibre de poemes Rambla del Raval està en sintonia, precisament, en aquest esperit d’educació sentimental dels que, Vázquez Montalbán, i Terenci Moix, van ser mestres.
Vázquez Montalbán va ser també un gran irònic, en Manifiesto subnormal (1970), fa un cant paranoic utilitzant l’assaig-poètic ens descriu l’absurd del món i de la societat espanyola que no acaba d’alliberar-se mai de les urpes del franquisme: <<El prestigo de la razón ha sido una de las institucionalizaciones culturales mejor establecidas por la burguesía. Gracias a su estandarte preparó a las conciencias para el gran asalto revolucionario y para el lavado de cerebro posterior, es decir, el Derecho>>. En un altre llibre Cuestiones marxistas (1974) Vázquez Montalbán busca la subversió del llenguatge a través dels germans Marx, doncs fins a les millors famílies el germà gran pot dir-se Carles i el menut Harpo. Vázquez Montalbán fa dialogar a Groucho amb l’escritor grec Kazanzakis: <<Aprende que el sentimiento greigo de la vida enseña que somos víctimas o verdugos y que las víctimas sólo pueden subdividrse en humilladas i ofendidas>>.
Manuel Vázquez Montalbán va ésser un intel·lectual compromès, va militar en el PSUC i va ser empresonat pel franquisme. El seu primer llibre, escrit a la presó de Lleida, va ser l’assaig Informe sobre la información (1963). Com a periodista és prou coneguda la seva faceta crítica i irònica, ha deixat la seva obra periodística a Triumfo, Por Favor, Hermano Lobo, El País, El Periódico, l’Avui... 

Vázquez Montalbán ha deixat una impressionant obra, que cadascú pot escollir segons els seus gustos, però, al meu parer on realment l’escriptor ho borda és com a cronista. Els seus llibres Crónica Sentimental de España, Crónica de la transición o Barcelones entronquen perfectament amb el títol  flaubertià, Una educació sentimental: <<...y quizá todo sea mejor así, esperado / porque al llegar no puedes volver / a Ítaca, lejana y sola, ya no tan sola, / ya paisaje que habitas y usurpas / nunca / nunca quiero desayunar en Tyffanis, nunca / quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos / lejana y sola>>.  


Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 318, 16 de desembre de 2003)



15/10/12

Barcelona / set turons

BARCELONA: LA CIUTAT DELS SET TURONS

FERRAN AISA
 




(Vista del Turó de la Peira, un dels set turons de Barcelona)


La Barcelona que deixa el mar i la Ciutat Vella i s’escampa pel Pla, està limitada per dos rius (Besós i Llobregat) i la muntanya de Montjuïc i la serra de Collserola. La ciutat s’aixeca, de la mateixa manera que Roma o Lisboa, sobre set turons: Puget, Monterols, Modolell, Peira, Carmel, Creueta del Coll i Rovira. Geogràficament aquests turons són perllongacions de la serra de Collserola amb el cim del Tibidabo (512 m.) i estan formades pels mateixos materials del Paleozoic que Montjuïc (173 m.).
Des del Pla Barcelona  iniciem una excursió per aquests set turons dispersos per Barcelona que, la majoria d’ells, foren habitats per la tribu laietana dels ibers. 

Un dels accessos al Turó de la Peira és per la barriada de Santa Eulàlia de Vilapiscina al districte d’Horta-Guinardó, pujant pel carrer Canfrach s’arriba al Parc del Turó de la Peira coronat el seu cim (138 m.) per una gran creu de ferro i un mirador de la ciutat.
El Parc Municipal del Turó de la Peira fou inaugurat el 1936, el qual consta actualment de 8 hectàrees de matolls i de pinars. El parc original va menguar els anys seixanta degut a la proliferació de noves cosntruccions. Dins del Parc trobem diverses zones d'esbarjo, zona de jocs infantils i instal·lacions esportives.
L’anomenat Parc dels Tres Turons, situat al districte Horta-Guinardó, el formen els següents: Rovira, Carmel i Creueta del Coll.
El Turó de la Rovira (262 m.) es troba el Parc de Guinardó o Font del Qüento. L’Ajuntament va urbanitzar el parc 1917 segons un projecte de Jean-Claude-Nicolas Forestier. La seva font es va fer molt popular i atreïa els veïns de la zona a passar-hi el dia els dies festius i els infants anaven el dimecres de cendra a enterrar la sardina. També era habitual que la gent anés a omplir els càntirs i les galledes però com rajava tan poc aigua que sempre hi havia algú que explicava un conte per entrenir els que feien cual d’aquí el nom de Font del Qüento. El Turó de la Rovira és un espai de memòria viva de Barcelona, on conviuen vestigis d’un poblat iber, les antigues instal·lacions militars republicanes i restes de les barraques de mitjan segle XX. Al seu cim destaca la Bateria antiaèrea de la guerra civil (1936-1939).
El turó del Carmel (262 m.) té en el seu si el Park Güell i el Parc del Carmel. Aquest turó, situat a l’oest del Turó de la Rovira, era conegut amb el nom de la muntanya pelada. Pel carrer de Mülhberg seguim fins la cruiïlla de la carretera del Carmel, en la part baixa del turó hi ha el Santuari de Nostra Senyora del Carmel seguint el camí cap amunt s’arriba al punt més alt del turó des d’on es contempla una preciosa vista de Barcelona. El pont de Mülhberg es troba situat sota els antiaeris del Carmel, uneix d’una part a l’altra les antigües pedreres del Guinardó. Els anys cinquanta el cim també era ple de barraques que, en aquest cim, els pobladors anomenaven Francisco Alegre.
Al turó de la Creueta del Coll hi ha també el Parc del mateix nom, que fou construït en una antiga pedrera. S’hi pot accedir pel passeig de la Mare de Déu del Coll o pel carrer Castellterçol, a la seva entrada trobem un monòlit de ferro, escultura de d’Ellsworth Kelly, al darrere hi ha una gran plaça de 6.000 m2 envoltada d’arbres, espais de joc per la mainada i taules de pic-nic. Dins del parc destaca la gran escultura Elogi de l’aigua, d’Eduardo Chillida. El cim està coronat per una creu de ferro...
Els altres tres turons de Barcelona són de pendent més suau i es troben domesticats del tot, pertanyen al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Avui en dia la part més alta de tots tres turons són esplanades enjardinades que formen part de les barriades on s’hi troben. El Turó del Puget o El Putxet (183 m.) està delimitat per una banda per la República Argentina i plaça Lesseps i per l’altra pel carrer de Balmes i General Mitre. El barri va començar a construir-se partir de 1850 com a conseqüència de l’extensió de Gràcia cap a Collserola. El Turó de Monterols (127 m.) està gairebé tot construït fins el cim on hi ha un petit parc. Aquest turó està situat entre el carrer Balmes i General Mitre. El Turó de Modolell (108 m.), situat a prop del carrer Copènic, guarda a la part més enlairada el Monasteri de Santa Magdalena, un bell edifici avui integrat en el paisatge al qual s’arriba per unes escales...




Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit)

14/10/12

Lluís Companys / Commemoració afusellament

El 15 d'octubre de 2009 vaig ésser l'historiador convidat a glossar el president  Lluís Companys, en l'acte commemoratiu organitzat per ERC del Vallès Oriental, a la plaça Lluís Companys de Granollers. En el mateix acte van intervenir en nom d'ERC, Pep Coll i Isabel Sastre Alcalde.


 GLOSSA  A LLUÍS COMPANYS (El Tarròs, 1882-Barcelona, 1940)

Ferran Aisa


(El president Companys saludant en un acte públic)

Fa un parell de dies hem commemorat el centenari de l’assassinat “legal”, al Castell de Montjuïc, del fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Avui commemorem l’aniversari de l’afusellament del president de Catalunya, Lluís Companys i Jover (El Tarrós-Lleida, 1882-Barcelona, 1940). Fa seixanta-nou anys que el govern franquista el condemnava a mort i l’assassinava també al Castell de Montjuïc. Ferrer i Guàrdia i Companys, marcats per un mateix afany de justícia i llibertat, foren eliminats de la mateixa manera per l’Espanya negra i inquisitorial. Per l’Espanya enemiga de Catalunya i de la llibertat.
Lluís Companys va sentir de molt jove inquietuds polítiques, des dels setze anys va estar al servei del seu país. Les seves tres principals preocupacions eren: l’educació del poble, la llibertat de les persones i la de Catalunya. A la Universitat va participar amb els seus amics Francesc Layret i Humbert Torres, a la fundació de l’Associació Escolar Republicana.  Va donar classes a l’Extensió Universitària per Obrers de la Universitat de Barcelona i fou un dels fundadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.
Lluís Companys va participar per primera vegada en un míting, el 31 de març de 1901, a la plaça de toros “Les Arenes”, aleshores tenia 19 anys, defensant les idees federalistes republicanes. La seva militància política va passar per tot el ventall de partits nacionalistes i republicans d’esquerres: la Unió Republicana, el Bloc Autonomista Català, la Unió Federal Nacionalista Republicana. La seva inquietud político-social el van portar al periodisme, fundà La Barricada, i col·laborà, entre altres publicacions, a La Aurora i a La Publicidad. 
L’any 1915-1916 prossegueix la seva tasca política a la Joventut Republicana de Lleida, fent propaganda dels seus ideal recorre les terres de ponent en una tartana per fer conferències i mítings. En alguns d’ells coincideix amb el seu amic i paisà Salvador Seguir “El Noi del Sucre”.
 L’any 1917, conjuntament amb Francesc Layret i amb Marcel·lí Domingo, és cofundador del Partit Republicà Català i el periòdic La Lucha, portaveu de l’esmentat partit. Aquell mateix any és elegit regidor a l’Ajuntament de Barcelona en representació del Districte Cinquè, el popular Barri Xino. El PRC s’acosta al potent moviment anarcosindicalista a través dels seus militants més influents: Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Martí Barrera, Simó Piera, Pere Foix i Josep Viadiu. Barcelona, després de la Vaga de la Canadenca, viu moments de delicada vida político-social amb l’aparició del pistolerisme, l’aplicació de la Llei de Fugues i les detencions governatives indiscriminades. Francesc Layret i Lluís Companys posen el seu gabinet d’advocats al servei de la defensa dels militants cenetistes. Lluís Companys també és detingut per ordre governativa per la seva implicació en la lluita social. El 30 de novembre de 1920 són deportats al Castell de la Mola a Maó  Lluís Companys, Salvador Seguí, Martí Barrera i altres militants de la CNT. El mateix dia el seu amic Francesc Layret és assassinat al sortir de casa seva per anar a protestar al governador les detencions Tres anys més tard els pistolers a sou de la patronal assassinaran a Seguí “El Noi del Sucre”, l’enterrament serà presidit per Lluís Companys.
Mentre Companys és a “La Mola” els seus amics del partit republicà el presenten a les eleccions per cobrir la vacant que Layret ha deixat a Sabadell. Els republicans i els obrers sabadellencs es mobilitzen i l’acta serà per Companys que aconseguirà 3.532 sufragis, quatre-cents més que el representant de la Lliga. El triomf electoral provoca el seu alliberament. Company  des del seu escó va defensar la llibertat sindical i va combatre la hipocresia de la burgesia catalana, que permetia el manteniment de pistolers a sou, amb el beneplàcit del governador general Severiano Martínez Anido i del cap de la policia general Miguel Arlegui. Lluís Companys, a més, va participar activament en el debat que promovia l’Ateneu Enciclopèdic Popular, aleshores presidit per Jaume Aiguader i Miró, per la pau i contra el terrorisme a Barcelona.
Lluís Companys, fill d’una família benestant de la pagesia lleidatana, fundà l’any 1922, la Unió de Rabassaires de Catalunya; una organització sindical per defensar la gent del camp; i també el periòdic La Terra.
Durant la dictadura de Primo de Rivera és detingut diverses vegades, la darrera el 30 de setembre de 1930. Des de la Presó Model col·labora en la creació del Comitè Revolucionari de Catalunya, que formen: republicans, socialistes, comunistes i cenetistes. En sortir de la presó farà d’enllaç entre els partits republicans catalans i el Grup “L’Opinió” amb la intenció de formar un nou partit republicà, d’esquerres i nacionalista, així naixerà  l’Esquerra Republicana de Catalunya, que serà hegemònica a Catalunya fins l’any 1939.
En el míting de tancament de campanya per les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, Companys diu: 


<<Lluitem per Catalunya, perquè per les altres coses hi ha molts homes que poden lluitar, però per Catalunya només podem lluitar els catalans.>>
 

El dia 14 d’abril es proclamava la República a tot Espanya. A Barcelona es va proclamar abans que a Madrid, i fou precisament Companys l’encarregat de fer-ho des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Els regidors elegits es dirigeixen sense esperes protocol·làries a l’Ajuntament de Barcelona, i malgrat les protestes de l’alcalde Martínez Domingo, per l'acció directa li prenen la vara i proclamen la República.

<<Aquí la tens, Lluís –diu Aragay-  des d’aquests moments ets l’alcalde de Barcelona. Tot ha anat tan de pressa, mentre Martínez Domingo deixa buit el seient presidencial. El flamant Alcalde, sense vacil·lar, es dirigeix a la balconada de l’edifici. A la plaça de Sant Jaume hi ha unes dotzenes de curiosos que ignoren l’escena que s’acaba de desenvolupar, és quan Companys diu adreçant-se als reunits davant l’Ajuntament: -Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República que és el règim promès al poble!->> 

A continuació hissen la bandera republicana i poc després una de catalana li fa companyia. Lluís Companys, durant la Segona República, ocuparà els càrrecs: alcalde accidental,  governador Civil de Barcelona, diputat, president del Parlament de Catalunya, ministre de Marina del govern republicà i, a la mort de Macià, president de la Generalitat.
El 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, per aquest motiu serà detingut amb tot el seu govern i condemnat a 30 anys de presó. La victòria electoral del Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936, li permetrà gràcies a l’amnistia sortir de la presó i retornar a ocupar la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Durant la guerra civil i la revolució, mantindrà un paper destacat com a president de Catalunya. Companys aconseguí l’establiment d’un pacte de totes les forces polítiques d’esquerres i dels sindicats, especialment amb la CNT-FAI, per a construir la nova Catalunya popular. Una nova Catalunya autogestionada, socialment avançada  i nacionalment, sobretot en la primera etapa del 19 de juliol de 1936 fins el maig de 1937,  independent d’Espanya.  Lluís Companys,fins el final de la guerra, va liderar Catalunya i la va defensar dels seus enemics. Precisament pel seu lliurament a la defensa de la  causa de la llibertat i de Catalunya, per tot allò que representava fou detingut a París pels vencedors que no van dubtar en cercar la col·laboració de la Gestapo. Els franquistes van voler eradicar el símbol de Companys i en una farsa de procés militar fou condemnat a mort i afusellat el 15 d’octubre de 1940 als fossars del Castell de Montjuïc.
I per acabar citaré els clams que pronunciava Companys al final dels seus discursos: <<Catalans, visca Catalunya, visca la llibertat!>>
 

Ferran Aisa i Pàmpols
(Granollers, 15 d’octubre de 2009)


11/10/12

Che Guevara / homenatge poètic

Enguany se celebra el 45è aniversari de la mort del mític guerriller revolucionari Che Guevara, que va ocórrer el 9 d'octubre de 1967 a la serra de Bolivia. Ernesto Che Guevara (Rosario-Argentina, 14 de maig de 1928-La Higuera-Bolivia, 9 d'octubre de 1967).
(Pòster del Che Guevara)


ODA Y LLANTO POR UN GUERRILLERO

FERRAN AISA


              A Ernesto “Che” Guevara,
             que era argentino y cubano y ha muerto
             abatido por los rangers el 9 de octubre de 1967
             en la guerrilla boliviana.   


¡Revolución! ¡Revolución! ¡Revolución!
Revolución decía el cortejo.
¡Revolución el Che Guevara ha muerto!
Llanta un pueblo, llanta un pueblo en silencio.

Llanta un pueblo, llanta por un guerrillero.
La lucha por la paz es larga,
la noche profundiza en el abismo de la vida,
el hombre intenta hallar la luz.
-Ayer le mataron, decía la voz,
-Ayer le mataron…, y con él
mueren nuestros sueños.
El pueblo vencido hace siglos
que baja la cabeza,
humillado, siempre humillado
por los dueños del mundo.
El pueblo con rabia cierra los puños.
El pueblo con ira eleva su mirada.
El pueblo siempre resucita.
La furia del pueblo jamás será vencida.
¡Qué nadie se sienta afligido!
¡Qué nadie se sienta vencido!
Ha muerto el guerrillero Che Guevara,
ha muerto el guerrillero,
pero que no muera su lucha.
Palabras sobre palabras,
palabras que se amontonan.
Pensamientos sobre pensamientos.
Piedras sobre piedras. Vientos que se van.
Hechos sobre hechos. Sentimientos
de un pueblo que sueña,
de un pueblo que lucha
por la justicia y por la libertad.
¡Oh, América, Latina y hermana,

¡Oh, Hispanoamérica!
¿Qué pasa en tu pueblo?

¿Qué pasa con tus hijos?
Que nadie se sienta afligido,
que nadie se sienta vencido.
¡Oh, pueblos del mundo,
el Che Guevara ha muerto en Bolivia!
Ha muerto luchando por los hijos del pueblo,
luchando por la emancipación humana.
¡Oh, guerrillero muerto en acción,
para ti y por los tuyos va este canto
que alaba tu firme actitud revolucionaria
de todo corazón!
¡Oh, pueblo, qué tus penas y tus llantos
se conviertan en pura ilusión!
 

(1967)

Ferran Aisa-Pàmpols

(Publicado en Las ruinas del tiempo, Edicions Crans, Barcelona,
1994)
 

William Morris / Utopia

EL FAR
 

NOTÍCIES D’ENLLOC DE MORRIS
 

(Coberta Noticias de ninguna parte de W. Morris (Ed. Hacer, Barcelona, 1981)
FERRA AISA
 

William Morris  (1834-1896), un dels pensadors utòpics de la revolució industrial, manifestava: <<Per sort hi ha alguna utopia on l’home torna a ésser l’amo de la seva vida; on no se’l redueix a la condició de màquina a la que és precís alimentar, vestir i allotjar per a què doni el màxim rendiment; on se’l manipula des de la joventut per fer d’ell un “bon ciutadà”, és a dir, un ciutadà perfectament sumís a les lleis i incapaç de pensar hom mateix.>>
La utopia és un somni que no viu enlloc, però  Morris va saber anar-hi fins aquest mític món i traslladar-nos-el. El somni igualitari de Morris partia de la trajectòria de la vida sota un ideal comunista de llibertat. Morris s’inspirà amb l’obra de Bellamy per escriure la seva pròpia utopia, que ja havia elaborat en el poema A Dream of John Ball (El somni de John Ball), publicat l’any 1866 a Commonweal.: <<Torno a la vida i a la mort i et deixo, i no sé si tinc que esperar que vegis en somnis els dies que vindran després de tu per fer-te entrar al futur, ja que ignoro si això t’ajudarà o et perjudicarà.>>
Notícies d’enlloc és una utopia que està poblada d’homes que ja no tenen mentalitat d’esclaus, per tant no es tracta de presentar els nous mecanismes socials, sinó que Morris mostra i desenvolupa quin és el comportament dels homes en una societat lliure, que ja viuen la plenitud de l’anomenat socialisme.

Els habitants de la societat descrita per Morris tampoc tenen necessitat de religions ni de Déus, doncs un poble veritablement feliç no necessita cercar en el més enllà la felicitat ni el cònsol a les seves desgràcies en la vida terrenal.  L’esperit de Morris es manifesta seguint el criteri anarquista: <<Ni Déu, ni amo.>>  
A Notícies d’Enlloc, l’única “religió” que perdura és la “religió” humana: <<¿Però quina dificultat hi ha avui en professar la religió de la humanitat, quan els homes i les dones que la composen són lliures, felices, enèrgiques, bells i belles quasi sempre i envoltats d’una estètica que ells mateixos creen? ¿Ara que fins la mateixa naturalesa humana millora en lloc d’empitjorar amb el contacte amb la humanitat?>>
William Morris recull també el pensament de Ruskin quan manifestava: <<¿Què necessiten els homes per ésser feliços?>>
La resposta de Morris a aquesta pregunta serà també senzilla i directa: <<La felicitat la proporcionarà solament l’harmonia basada en la companyonia, l’abundància, el sol, l’aire pur, l’espai lliure, el plaer, el treball, la poesia i l’art.>> 

Morris es considerava un somiador de somnis nascut en un temps que no era el seu, però quants somiadors fan falta per construir una utopia?

Ferran Aisa-Pàmpols

(Catalunya, núm. 113, gener de 2010)