Estat Ecològic / Santiago Vilanova

(Coberta del llibre de Santi Vilanova)

L’ESTAT ECOLÒGIC
Santiago Vilanova
Pròleg: Joan Oliver / Pere Quart
Editorial: Base (Barcelona, 2013)
Pàgines: 268
Preu:  18,90 euros

APORTACIÓ ECOLÒGICA AL PENSAMENT CATALANISTA 


FERRAN AISA
 
Santiago Vilanova (Olot, 1947) és periodista, consultor ambiental i un dels pioners de l’ecologia política a Catalunya. Així mateix és autor de nombroses obres i articles periodístics dedicats a aquesta matèria cada vegada més actual al nostre planeta. Entre els seus principals llibre destaquen El combat ecologista a Catalunya (1979) i L’econacionalisme (1981). Vilanova ara presenta una nova visió sobre els aspectes ecològics al caliu de l’ANC, de la qual és un dels impulsor de la sectorial E3 per la independència (ecologia, energia i entorn). Davant la reivindicació d’un Estat propi l’autor d’aquest assaig considera que les característiques que ha de tenir aquest Estat ha de superar el model econòmic i de desenvolupament que regna actualment. L’assaig Santiago Vilanova aposta per fer arrelar a la societat catalana la tradició ecopacifista europea a través d’una economia ecològica per sortir de la crisi. L’autor manifesta que el nou Estat propi de Catalunya ha de superar els plantejaments militaristes i nuclearitzats que han dominat la societat industrial fins ara mateix. 
Santiago Vilanova analitza tots els aspectes de la vida econòmica, energètica i fins i tot lingüística. A més l’assaig fa història de tot el procés de lluita ecològica des dels temps del general Franco, passant per la transició fins arribar als nostres dies. Vilanova fa crítica del establishment català i espanyol que ens han portat a l’atzucac  i reflexiona contundentment sobre com hauria de ser
aquest hipotètic Estat propi català: 

<<Es tracta que el futur Estat no acabi essent dependent del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, que estan governant la crisi trepitjant els drets socials conquerits durant el segle XX. Hipotecar-nos, per exemple, a l’energia atòmica per produir electricitat debilitaria l’economia de l’Estat català i li dificultaria l’accés a fonts de finançament per impulsar les energies
renovables.>> 

L’assaig de Vilanova s’endinsa en totes les problemàtiques en què es pot trobar una Catalunya independent i que no pot continuar pel camí de sistemes de creixement esgotats, sinó que ha de renovar per convertir-se realment en un país lliure i independent i no dominat per un model que depengui dels monopolis globals d’energia i
de tecnologia. Santiago Vilanova proposa com alternativa la creació d’un mix energètic amb fonts renovables: 

<<les estructures d’una economia ecològica i la fiscalitat adient
per poder viure amb  harmonia amb l’entorn i relacionar-nos lliurement amb els altres pobles i cultures del planeta.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 14-6-2013)
 

John F. Kennedy / Barcelona 1938

75è ANIVERSARI DE LA VISITA DE L'ESTUDIANT JOHN F. KENNEDY A BARCELONA EN PLENA GUERRA CIVIL

(Menon, J.F.K. amb corbata,entre altres, Lister, Nerhu i la seva filla Indira Gandhi)

NERHU, INDIRA GANDHI I KENNEDY..., VISITEN BARCELONA

Ferran Aisa

(Kennedy, Menon, Lister, Nerhu i Indira Gandhi)

Una altra presència a Barcelona el juny de 1938 és la de l’escultor de Nova York Jo Davidson que passa uns dies a Barcelona per esculpir el bust del Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo, per incloure’l en una exposició de busts de diversos personatges de caire internacional com Rabindranath Tagore, Mohandas Gandhi, Woodrow Wilson, Anatole France, així també hi fa un homenatge al clam heroic de la defensa de Madrid “No pasarán”, representat per una dona amb el puny enlairat. L’estada de l’escultor nord-americà coincideix amb altres visites de relleu que són considerades com hostes d’honor del Ministre d’Estat de la República, es tracta del president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, el membre del Congrés de la Índia V. K. Krishna Menon, l’advocat indi Batliula Biocco i altres persones. Les persones que no menciona la premsa o que confon amb unes altres són una noia que algun mitjà la presenta com la secretària de Nerhu, miss B. Ballivala, i un jove espigat amb pinta d’occidental que per desconeixemet confonen amb l’escultor Jo Davidson.  La raó és fàcil d’entendre tant la noia com el jove són aleshores uns autèntics desconeguts que estan fent el seu aprenentatge polític internacional en un país en guerra, tots dos, anys més tard, aconseguiran els llocs més alts a la política dels seus respectius països, es tracta de la filla de Nerhu, Indira Gandhi, i del fill de l’ambaixador dels EE.UU a Anglaterra, John F. Kennedy, futur president dels Estats Units.
L’expedició de Nerhu va arribar a Barcelona el dia 16 de juny de 1938. L’Ajuntament de Barcelona va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els considerà hostes d’honor de la República. El mateix dia Nerhu s’entrevistà amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons informa l’historiador Ricardo de la Cierva (Historia y Vida, juliol del 1968), van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del PCE a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, visitaren l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetistas Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a visitar diverses fàbriques col·lectivitzades: licor (Anís del Mono), vidre (Can Cristall) i teixit (Can Montalt). La visita de Nerhu a Badalona va ser recollida al diari de Josep M. Cuyàs Tolosa, que ha estat publicat recentment com a Diari de Guerra. 
El dia 18 els hostes de la República visitaren les línies de foc de l’Exèrcit de l’Est a la zona catalana de l’Ebre, abans que comencés la popular batalla, guiats pel cap militar, el comunista Enrique Lister. Ricardo de la Cierva, comenta: 

<<Al día siguiente puede coprobar Nerhu en el Frente del Este el excesivo optimismo de González Peña. Su anfitrión en las líneas de fuego es el Jefe del Cuerpo del Ejército Enrique Lister. Nerhu se retrata con los milicianos, contempla las líneas enemigas al otro lado del Ebro.>> 

El mateix dia també es van reunir amb la Pasionaria com es dedueix d’una fotografia de Nerhu, la seva filla Indira i Krishna Menon amb Dolores Ibárruri. El mateix dia, al seu retorn del front, Nerhu s’entrevistà amb la plana major de la República, exceptuant el president del Consell de Ministres, Juan Negrín que, aquell mateix dia es troba a Madrid, on realitzarà per ràdio una important locució que recull la premsa, a casa nostra, La Humanitat (19-6-1938). 
(...) Doncs, aquell mateix dia en què el president del Consell de Ministres parla per ràdio, Nerhu i el seu seguici visita Barcelona i és rebut per les principals autoritats governamentals, autònomiques i municipals. Día Gráfico (19-6-1938), publica un ampli reportatge de l’entrevista amb Álvarez del Vayo i dels seus passos per la Ciutat Comtal:
 
<<El ministro después de hacer las presentaciones del presidente indio y su séquito, presentó así mismo al notable escultor Jo Davidson, que también asistía a la reunión. (...) El senyor Nerhu empezó agradeciendo al senyor Álvarez del Vayo haberle proporcionado la ocasión de conocer a los representantes de Barcelona, añadiendo que no iba a hacer grandes declaraciones, ya que lo que le interesa es hablar en París y Londres. (...) La Índia, añadió, desde hace dos años sigue con palpitante emoción los acontecimientos trágicos por que pasa la España leal, la que puede contar con la simpatía absoluta de todos los grupos y especialmente el que él representa en el Congreso Nacional de la Índia, que lucha por la independencia de aquel país, aclarando que no sólo representa a los socialistas, sino a todos los nacionalistas. (...) La Índia se da cuenta de que no sólo se lucha por la independencia de España, sino que lucháis por la libertad de todos los pueblos. Hay muchos problemas semejantes: por ello desde su punto de vista he seguido vuestra lucha con tanto interés. Estoy muy agradecido a la cordialidad con que se me ha recibido y las atenciones que he sido objeto por parte de todos, y podéis contar que llevaré a mi pueblo el reflejo de vuestra simpatía por él. Nada más.>>

Nerhu i el seu seguici va visitar el Congrés dels Diputats que, aleshores, s’hostejava al Parlament de Catalunya. El grup, que anava acompanyat de la diputada Margarita Nelken i el doctor Trabal, van ésser rebuts pel president del Congrés espanyol Diego Martínez Barrio i altres diputats. També van parlar una estona amb els ministres de la República, Álvarez del Vayo, Bernardo Giner de los Ríos i Vicente Uribe, doncs el Govern de la República també feia servir les dependències del Parlament català per fer les seves reunions habituals, rebre a la premsa i celebrar els Consells de Ministres.

(A la Casa CNT-FAI Marianet, Nelken i Berhu)

La comitiva fou saludada pel president accidental del Parlament de Catalunya, Jaume Serra Húnter i el diputat Soler i Pla. La visita va continuar per la Casa CNT-FAI a la Via Durruti, on van parlar amb el Secretari General Marià R. Vázquez “Marianet” i, a continuació, van anar al Palau de la Generalitat on va entrevistar-se amb Lluís Companys i després acompanyats de Jaume Miravitlles visitaren la Casa de la Ciutat. 

(Al Palau de la Generalitat: Indira, Nerhu , Companys i darrera Jaume Miravitlles)

La visita a l’alcalde també es recollida per Día Gráfico: 

<<Después de visitar la Generalidad pasaron al Ayuntamiento de Barcelona, donde fueron recibidos por el alcalde, señor Salvadó y el presidente de l’Asamblea Municipal señor Aragó, quienes les acompañaron a recorrer toda la casa, deteniéndose, principalmente en el Salón de Ciento y en el de Crónicas, de los que hicieron grandes elogios. En el Salón de Crónicas, la diputado Margarita Nelken, después de hacer un anàlisis artístico del mismo, hizo un cumplido elogio del alcalde de la ciudad, que había sabido extremar su galantería para recibir a estos ilustres huéspedes, añadiendo que una gran parte de la buena impresión que se llevan de Barcelona se debe a la forma en que han sido antendidos por el alcalde, que no sólo fue cordial, sino magnífica. Entonces los periodistas interrogaron a Mr. Nerhu. -¿Qué impresión le ha producido su visita al frente? –Muy buena; habiéndome entusiasmado especialmente al poder observar la gran unidad que existe en los mismos y que todos, sin distinción, tienen absoluta confianza en la victoria. He visitado también las Escuelas Militares i de  Comisarios, de las que he formado el mejor concepto. -¿Qué impresión le ha hecho Barcelona? –Magnífica. Es una hermosa ciudad. Es grandiosa, pero lo que más me ha sorprendido es el estoicismo del pueblo para soportar las agresiones aéreas, realizando normalmente su trabajo a pesar de las mismas. Además, he de manifestar mi agradecimiento y mi satisfacción por la cordial recepción que se me ha dispensado. -¿Ha visitado usted a los prisioneros italianos? –Sí, italianos y alemanes. Por cierto que les he preguntado el trato que se les daba y me han dicho que era excelente. Visité las cocinas, donde se les prepara la comida, y pude apreciar que difícilmente podría ser mejorada. Terminó diciendo que había venido para traer el saludo y felicitación del pueblo indio para la España leal, y que ahora, al marchar, se llevaba el cordial abrazo de los españoles. –Voy a París y Londres –agregó-, donde daré algunas conferencias sobre el movimiento de la India, España y la China y, en general, del movimiento mundial. La primera la daré por el micrófono de la Radio 37 de París, el lunes por la tarde.Y a continuación se despidió de los informadores y de las autoridades que le acompañaron hasta el pie de la escalera de honor del Ayuntamiento.>>
 

(A l'Ajuntament de Barcelona: Menon, Nerhu, Nelken, Indira i Hilari Salvadó, alcalde de la ciutat)

Nerhu i els seus acompanyants, per gentilesa de l’alcalde de Barcelona, van ésser obsequiats amb una excursió per la Costa Brava. El dia següent per la tarda sortiren direcció París i Londres. La Humanitat (19-6-1938), va ésser present a la roda de premsa de Nerhu amb els periodistes dels mitjans barcelonins: 

<<Ahir la tarda al despatx del ministre d’Estat el senyor Álvarez del Vayo va reunir els periodistes per tal de presentar el president del Congrés indi i del Partit Socialista d’aquell país, Jawahanlal Nerhu, així com l’escultor nord-americà Jo Davidson, que ha vingut a Espanya per modelar els caps dels homes que ell anomena “de la victòria” i que seran exposats a Nova York durant el pròxim octubre. (...) A l’Índia –digué Nerhu- seguim el vostre moviment des del començament. (...) Com sigui que un periodista li preguntés sobre l’actitud del Govern anglès amb relació a la nostra guerra, digué que era excusat que la donés, puix que el seu moviment nacional va directament contra l’imperialisme britànic.>>

Entre els acompanyants de Nerhu, com ja he dit, hi havia la seva filla Indira, aleshores de 21 anys, que la premsa va confondre amb la seva secretària Miss Ballivala Blooc, però com diu De la Cierva: 

<<Dolores Ibárruri nos ha confesado que, en realidad, se trataba de su bella hija, Indira.>>

L’altre jove de l’expedició, malgrat que el seu nom no apareix en lloc, és John F. Kennedy també com Indira de 21 anys. Novament Ricardo de La Cierva, un dels pocs historiadors que podia consultar l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, ho aclara després de contemplar unes fotografies expropiades pel franquisme als arxius catalans: 

<<Los archiveros de Barcelona marcaron el nombre de Davidson tras la fotografia de un joven alto, muy atento a les explicaciones de Enrique Lister. El joven inconfundiblemente americano no puede ser Joe Davidson, quien contaba 54 años. Otra vez se convierte la fotografía en una fuente primaria, pero no por ello despreciable: ¿es John Fitzgerald Kennedy el americano de nuestras fotos? Sabemos que John Kennedy –que había nacido en 1917- estuvo durante el verano de 1935 en la London School of Economics. Hizo dos viajes a Europa durante la guerra de España, además de algunos otros viajes rápidos; su padre, Joseph P. Kennedy, desempeño el primer puesto de la diplomacia americana, la Embajada en Londres, desde fines de 1937 hasta noviembre de 1940.>>
 
El periòdic Dia Gráfico (19-6-1938), publicava una fotografia de l’escultor Jo Davidson al costat d’Álvarez del Bayo i del seu bust esculpit, la imatge del nord-americà és la d’un home d’uns cinquanta anys amb barba i d’aspecte gras, en canvi, les fotografies en què surt el jove “desconegut” és clarament John F. Kennedy. Les fotografies estan preses durant la visisita que efectuaren al front, en què són visibles Lister, Nerhu, Menon, Indira, Kennedy i altres persones.
La presència de Kennedy, doncs, queda determinada per dues fotografies actualment a l’Arxiu de Salamanca, pels comentaris de Ricardo de la Cierva a Historia y Vida i per la informació dels seus biògrafs. John F. Kennedy, fill de l’ambaixador nord-americà a Londres Joseph P. Kennedy, durant les vacances d’estiu de 1937, 1938 i 1939 visità diversos països europeus a través de les Ambaixades americanes, entrevistant-se amb polítics, periodistes i diplomàtics. Kennedy, que s’havia format al Croate Colege de Wallingnet (Conneticut), va passar l’estiu de 1935 estudiant economia amb el prestigiós professor socialista Harold Laski, a la London School of Economics, per acord del seu pare que volia que el seus fills poguessin assabentar-se de les doctrines socialistes i comunistes. Un dels seus biògrafs, Bruce Lee, afirma que a Londres va entrar en contacte amb un ampli grup d’intel·lectuals “revolucionaris”, economistes i escriptors d’arreu. Això és precisament el que buscava el seu pare, doncs, considerava que  aquests contactes europeus eren fonamentals per a l’educació dels seus dos fills grans, Joseph i John. El nou curs 1936-1937 va significar l’entrada de John a la Universitat de Harvard on estudiava Història, Política, Art de Governar i Lleis. Els estius retornava a Londres on s’havia traslladat la seva família i d’allà saltaven a estiuejar a una mansió de Cannes, a la Riviera francesa. La seva vocació per la història i la política el va portar a recórrer els països a primera fila, malgrat que la premsa de Barcelona obviés els dos joves que acompanyaven a Nerhu, com diu De la Cierva: 

<<El viaje de John Kennedy a la España republicana al lado de Nerhu es, pues, perfectamente verosimil; en junio de 1938 el camino de Munich pasaba por el Ebro. Nerhu i Davidson hicieron las inevitables declaraciones de apoyo a la causa republicana; pero los dioses jóvenes de la nueva edad, Indira Gandhi i Jack Kennedy se limitaron a observar i anotar. (...) La presencia de Kennedy en la Barcelona de 1938 no significaba un apoyo a la causa republicana; Álvarez del Vayo no habría dejado de apuntarse el tanto. Es muy posible que a John F. Kennedy le interesase mucho más la figura de Jawaharlal Nerhu que el escenario circunstacial en que se desarrollaba la visita.>> 

El jove Kennedy va escriure una carta al seu pare, en què expressava la seva inicial simpatia per la República, que es trencaria a l’assabentar-se de les atrocitats comeses pels “revolucionaris”:  

<<Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al New Deal. (...) La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra els jesuïtes, realment excessiu. L’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i viceversa. Ara m’he apartat una mica del govern.>>

Tan sols dos anys més tard de la seva visita a Espanya el jove Kennedy presentava la seva tesi doctoral “Why England Slept” (Per què dormia Anglaterra?) a Harvard, un treball en què l’estudiant de Ciències Polítiques treia la màxima nota i, poc després, fins i tot la publicava. No en va la tesi fou declarada “Magna cum laude”. 

L’assaig de Kennedy Why England Slept s’endinsa en els difícils viaranys polítics de l’Europa que s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial. L’Europa del Pacte de Munic que permetia que els nazis s’apoderessin de Txecoslovàquia sense dir-hi res. John F. Kennedy criticava al govern anglès que, mentre Hitler s’armava fins les dents, hi continués dormint... Era l’Anglaterra que, recolzant-se amb la Societat de les Nacions, havia promogut la “No Intervenció” a la guerra d’Espanya. Una Anglaterra que havia tingut el seu millor aliat en la França del Front Popular i la discrecció dels Estats Units. Mentre les nacions democràtiques s’abstenien d’ajudar la República espanyola, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista s’involucraven, descaradament, amb l’ajuda a Franco. El 21 de setembre de 1938 el Comitè de “No Intervenció” reunit a Ginebra aprovava un pla de conjunt per a la repatriació dels Voluntaris estrangers que lluitaven a la guerra d’Espanya. El pla, però, només va ésser seguit, seriosament, pel Govern de la República, doncs, Alemanya i Itàlia va proseguir la seva ajuda a Franco. I per més “inri” el 29 de setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, després d’una reunió entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier; és a dir entre Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França. El Pacte es va vendre com un gran triomf dels països democràtics sobre els totalitaris, fins i tot es va enlairar la idea d’haver aconseguit la pau per la seva generació, però per Hitler i Mussolini el pacte només era guanyar temps per preparar la guerra. Un any després havia esclatat la Segona Guerra Mundial.  El Pacte de Munic fou també una carta blanca per l’Alemanya nazi a les ocupacions d’Àustria i Txecoslovàquia. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, davant les invasió als Sudets enviava un missatge a Berlín en què, segons Las Noticias (29-9-1938),  deia: 

<<Ahora no se trata de plantear frente al mundo una cuestión de errores o injusticias del pasado, sino que se trata del porvenir del mundo de hoy y de mañana. (...) Por consecuencia, es de una importancia suprema que las negociaciones continúen sin interrupción hasta que se llegue a una solución justa y constructiva.>>

(J.F.K., poc després d'allistar-se a la marina dels EE.UU)

El Pacte de Munic no fou l’únic pacte “contranatura”, Stalin va obrir negociacions amb Hitler, i així, a final de juliol del 1939, els ministres d’afers exteriors Molotov i Von Ribbentrop signaven el pacte “germànic-soviètic” que molt aviat també seria paper mullat. Els nazis seguint les conquestes anunciades al Mein Kampf  d’Adolf Hitler, iniciaven la <<gran croada germànica cap a l’Est.>> 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Fragment d'un capítol del llibre de Ferran Aisa República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Base, Barcelona, 2009.)
 

Andreu Nin / Homenatge Parlament Catalunya

(Andreu Nin, 1892-1937)

HOMENATGE ANDREU NIN AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Ferran Aisa
 


El dia 17 de juny s’ha celebrat al Parlament de Catalunya un acte de desgravi a la memòria de tots i d’homenatge al líder del POUM Andreu Nin coincidint amb el 76 aniversari de la seva desaparició després del tràgics Fets de Maig de 1937. 
Andreu Nin Pérez, nascut a El Vendrell, el 1892, va ser detingut per policies comunistes catalans i espanyols i segrestat i assassinat per agents de la GPU seguint consignes directes de Stalin. Les seves despulles mai no s’han trobat.
La sala d’actes del Parlament era plena a vessar de gent que assistien a un acte de fe revolucionari. L’homenatge va ser presidit per Núria de Gispert (presidenta del Parlament de Catalunya) i per Teresa Carbonell (presidenta de la Fundació Andreu Nin). Les dues dones van lloar la figura d’Andreu Nin. La presidenta del Parlament va parlar de l’etapa del polític revolucionari al front de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya i Teresa Carbonell va centrar la seva intervenció en la lluita del POUM per aconseguir una societat més justa, més humana i més social. També va saludar la presència a l’acte de vells  militants del POUM, tots ells en la norantena. Que van ser aplaudits per el nombrós públic assistent a l’acte.
A continuació l’historiador Pelai Pagès va fer una semblança biogràfica d’Andreu Nin. Pagès va presentar la figura polièdrica del revolucionari català, a través de tots els seus compromisos culturals, pedagògics, socials i polítics. Pagès va fer un recorregut per la
vida de Nin parlant de quan fou mestre d’escoles com l’Horaciana o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el seu pas pel partit republicà, el socialisme i la seva integració a la CNT a través del Sindicat de Professions Liberals i de la Secretaria General de l’Organització Confederal. La seva passió per la revolució soviètica, el seu viatge a Moscou i el seu important càrrec dins de la Internacional Sindical Roja. El seu domini intel·lectual de l’anàlisi de la realitat tant amb articles com amb llibres. Les seves traduccions de la gran literatura russa. La creació d’Esquerra Comunista i la fusió del seu partit amb el Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín per donar pas al Partit
Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El seu compromís revolucionari i la seva idealitat portada fins a les últimes conseqüències. La figura de Nin queda descrita com la d’un intel·lectual marxista de primera magnitud i la d’un revolucionari nat.
L’acte va continuar amb la dissertació dels representants dels diversos partits d’esquerra del Parlament Català (ERC, PSC, Iniciativa, CUP), dels sindicats (CCOO, UGT i CGT) i de l’àmbit extraparlamentari (PCC, PSUC viu, POR, Revolta Global, Lluita
Internacionalista, En Lluita). Tots els oradors van destacar la figura d’Andreu Nin a favor de l’emancipació obrera, la revolució social i l’autodeterminació dels pobles. Però el discurs de polítics i de sindicalistes del stablishment semblava fet per cobrir l'efemeride i oblidar-se ràpidament del missatge revolucionari que va portar a la mort a Nin. Per una altra banda els representants dels partits més d’esquerres o trotsquistes van defensar la validesa de la lluita empresa pel POUM durant la Segona República i l’etapa revolucionària de la Guerra Civil. Fins i tot alguns dels representants d'aquests partit van alçar el puny tancat alhora de clamar: Visca el POUM! Finalment va tancar l’acte l’alcalde d’El Vendrell. Acabo amb el fragment d'un escrit d’Andreu Nin publicat a La Batalla (4-3-1937), poc abans dels Fets de Maig, en què parla del gir que està prenent la revolució: <<Los culpables somos nosotros mismos, que teniendo la revolución en nuestras propias manos, nos asustamos ante la grandiosidad del momento. (...) y cedimos en bandeja la revolución a los partidos que, indudablemente, habían de
estrangularla.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 18 de juny de 2013)

Xavier Díez / llibre

ESPAI DE DISSIDÈNCIA DE XAVIER DÍEZ (Presentació llibre a la sala d’actes de l’Editorial Virus, 6 de maig de 2013)

FERRAN AISA
 

(Coberta del llibre de Xavier Díez)

Espai de dissidència (El Toll, Ontinyent, 2013) de Xavier Díez (Barcelona, 1965), és un recull d’articles publicats a la premsa o a la seva pàgina Blog (Apunts d’una bitàcola) entre el 2006 i el 2012. El llibre per facilitar la seva lectura està estructurat no cronològicament sinó temàticament i dividit en cinc apunts: culturals, personals, històrics, nacionals i globals.
La majoria dels articles són coherents amb el seu pensament crític que planteja viaranys de comunicació i senders de reflexió. Com diu Francesc Foguet en el pròleg Díez no renuncia al testimoni personal, l’experiència viscuda: <<convertida en microhistòria –en paraules de Foguet- en la línia de Pierre Vilar o Josep Termes. Aquest recurs a l’egohistòria  l’ajuda a revelar els canvis socials i culturals de la història contemporània, fer un retrat generacional i sociològic de les classes obreres de la seva adolescència o de l’anòmia ètica de les classes mitjanes d’adultesa.>>
Xavier Díez ens convida amb els seus articles amb immergir-nos en el seu món intel•lectual que s’empara el prestigi d’historiadors, sociòlegs, pensadors, poetes o novel·listes que l’han influït en la seva tasca creadora. Entre les pàgines del llibre trobareu referències a autors com Eris Hobsbawn, Miquel Izard, Pierre Vilar, Zygmunt Baumann,  Ulrik Beck, Susan George, Max Stirner, H. D. Thoreau, J. M. Cotzee, Joseph Conrad, Charles Dickens, Joan Maragall, William Morris, George Orwell i molts altres.
Díez ha recollit més de cent articles en què repassa des de la història o des del pensament el nostre temps. Són escrits realment interessants que ens informen i ens ajuden a veure el món actual d’una altra manera, completament diferent del que els “mass media” acostumen a mostrar-nos desvirtuant la realitat per convertir-la en una caricatura de si mateixa al servei del poder establert.
Els articles que tenen un component memorialístic esdevenen literaris com “Cultura” (p. 19) on l’autor es passeja l’agost del 2006 per una petita ciutat enmig del no res, a la vora del Chubut, en ple desert patagònic. On hi ha anat a parar per fer de becari i és entrevistat per una emissora local sobre la literatura catalana. El Xavier acaba reflexionant en la seva bitàcola: <<De vegades faig la reflexió que si la cultura catalana s’aguanta, si té possibilitats de supervivència, és potser gràcies als Marcelos Eckardt (nom del jove escriptor argentí i director del programa de ràdio) locals.>>
En l’article “La Llibreria” (p. 42) mostra el seu disgust per el tancament d’una llibreria gironina  i recorda les vegades que havia anat a comprar llibres o les presentacions que ell mateix havia fet de col·legues escriptors (en cita dos, Ferran Aisa i Koldo Izaguirre).
L’article “La Jota, 53” (p. 78) fa referència al carrer on va passar la infància,
l’ adolescència i els primers compassos de la joventut. El records dels veïns de l’escala són prou emotius i humans, tal vegada capaços de bastir una novel·la: <<No era res extraordinari, un simple pis que no arribava als cinquanta metres quadrats, amb una terrassa més àmplia en el record que en el sistema mètric, i des d’on es podia contemplar la Torre del Baró, en la distància, d’aspecte wagnerià, de prop, poc més que la pretensiosa façana d’edifici inacabat.>> I parla dels veïns dels diversos pisos, en un d’ells vivia la família de l’escriptor Màrius Serra, del qual heretava las roba que aquets (un  parell d’anys més gran) li quedava petita. I del regal que li van fer els veïns del primer pis quan va fer la primera comunió, el disc de Juanito Valderrama “Mi primera comunión”.  Les juguesques amb els noies i les noies de l’escala.
Sentiments nostàlgics d’un temps perdut. Històries per una novel•la de Faulkner.
En un altre article “Efímeres felicitats al terrats” (p.122) retorna a la infantesa, als records dels temps perduts tal vegada rememorant Proust.
En un  dels articles dels Apunts històrics parla de “L’avi de Carme Chacón” (p. 134), i ho fa des d’una entranyable estima per el vell anarquista Francesc Piqueras, que el va entrevistar a Ràdio Contrabanda per el programa “La memòria silenciada”. Dins d’aquest gènere també parla amb emoció de l’escriptor i historiador llibertari “Abel Paz” (p. 142) que acaba de morir el dia 13 d’abril de 2009. Ens parla de la seva relació amb ell mentre hi prepara alguns dels seus treballs i ens el defineix com autor llibertari: <<El seu estil historiogràfic , directe, analític, divagador, fou el representat de la seva generació, fonamentat en una extensa cultura, una formació heterodoxa i autodidacta, una recerca intensa a les fonts i una gran passió comunicacional, amb ofici i sentit comú, intuïció, i sense pèls a la llengua.>>
L’escrit que porta per títol “¿Què fou allò de la CNT? (p. 152), arrenca també des de la pròpia memòria familiar. Qui d’aquest país no ha tingut un avi (ara ja un besavi), un pare o un germà de la CNT? I massa vegades s’ha negat aquesta realitat del nostre país que va tenir en l’organització confederal l’única força obrera important del primer terç del segle XX. Díez comença per parlar-nos del seu avi, xofer d’ofici, afiliat a la CNT, casat amb una dona catòlica que no faltava mai a missa dominical. Xavies escriu: <<La meva història familiar no és excepcional. De fet, la majoria de la població catalana  que avui viu d’un salari poc generós té un avantpassat que freqüentava “el sindicat”, amb diferents nivells d’implicació, interessos o maneres d’entendre el món sense menystenir dimensions espirituals.>>
L’autor de les bitàcoles es mostra “Contra la Transició” (p. 157). Amb la seva crítica mostra l’estafa que va representar aquella pantomima que va acabar amb el pacte del franquisme amb l’oposició. Malbaratant un temps preciós per construir una democràcia molt més directa i solidària. Xavier en aquest escrit cita l’emblemàtica revista i editorial Ruedo Ibérico, que durant la transició van ser escombrats al bagul dels records perquè feien nosa: <<Quan avui assistim al fàcil desmuntatge de l’estat de benestar, quan contemplem com els sindicats oficials traeixen els treballadors, quan veiem la facilitat amb què l’aristocràcia financera del règim saqueja les caixes d’estalvi de titularitat pública, quan constatem que qui investiga el genocidi franquista és apartat de la carrera judicials, quan assistim a la impunitat amb què actuen els cleptòmanes dels antics monopolis energètics i telefònics, quan coneixem la tolerància vers la corrupció política, no queda un altre remei que reconèixer la virtut d’una revista que anticipà, fa més de quatre dècades, el que acabaria passant si el franquisme no era derrotat, i els seus responsables empresonats.>>
En l’article “Rastes amb doctorats” (p. 159), l’autor glossa els hereus d’aquells sense nom, que citava Garcia Oliver, veritables artífex de la revolució de 1936. Gent que era tractada per alguns periodistes contraris al pensament àcrata de considerar-los pollosos gàngsters o anarquistes violents. El Xavier que ha estat convidat a fer xerrades o presentar llibres a centres socials okupats manifesta: <<A sota de l’estèrica rasta i l’aparença descuidada, hi he trobat gent relativament jove i extraordinàriament formada. Persones que, entre pírcings i algun tatuatge amagaven les seves llicenciatures, màsters i doctorats. Persones que, des d’una absoluta austeritat, poden discutir sobre l’imperatiu moral de Kant.>>
I escriu de la seva experiència acadèmica com professor de la Universitat Ramon Llull en l’article “Sánchez Gordillo” (p.163), citant-nos que els hi va passar un vídeo als seus alumnes sobre l’ocupació de terres a Marinaleda i reflexiona sobre l’actual Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda, amb trenta anys més: <<i tanbé diria més combativitat que en aquells llunyans principis dels vuitanta.>>
El Xavier també entra de ple en el camp nacionalista tan en boga ara mateix i ens parla de l’independentisme sociològic, de l’Espanya plural, de l’Estat propi o de recuperar l’Assemblea de Catalunya. Un dels escrits porta per títol”Guanyar temps per a perdre’l” (p. 218): <<Tanmateix, aquest “guanyar temps per a perdre’l”, també ha tingut efecte col•lateral, sens dubte no volgut pels guionistes de Convergència (els mateixos que va exhaurir tots els sinònims del diccionari per a defugir el terme “independència”.
No ho oblida tampoc la gran manifestació de la Diada del 2012 en l’escrit “El discret encant de l’unionisme” (p. 222), i analitza els fets i considera que la força de l’independentisme català rau en el fet que l’espanyolisme és un procés en decadència, i ens parla d’una futura república catalana: <<L’essencial per a assolir l’èxit d’una república catalana és bastir un estat on tothom es pugui sentir còmode. Anar muntant un futur atractiu per a tothom. I fer que qualsevol individu que comparteix identitats també sigui conscient que la Catalunya del segle XXI esdevingui alhora el tros de república espanyola que esclafaren ahir els que avui blasmen.
Els articles que tanquen el llibre estan dedicats al món global. No hi falten referències a Wall Sreet, a les bombolles econòmiques, a la borsa, al insuportable creixement, la immigració, la crisi, etc. Un dels articles s’anomena “No és crisis, sinó cop d’estat” (p.285): <<El que està passant no és una crisi, sinó un cop d’estat. El gran capital internacional, el que anomenen “inversors” i que no és altra cosa que els recursos financers dels rics administrats per la gran banca i els agents de borsa, han obligat els governs a actuar a favor seu... i en detreniment del noranta  per cent de la població. La diferència és que ara toca a allò que s’anomena “primer món” i el que representa les classes mitjanes, aquest grup social que ja fou exterminat amb èxit a Llatinoamèrica als llarg dels vuitanta i noranta del segle passat.>>
En el darrer article “L’orfenesa política dels treballadors” (p. 306) comença fent-nos un apunt històric del PSUC electoral de 1980 i acaba per fer-nos veure com els treballadors han quedat en una gran orfenesa: <<Bona part de la depressió col•lectiva prové d’aquest sentiment. El de l’orfenesa política d’una majoria d’assalariats que no troben cap referent a les institucions. Ja ho va deixar clar el clam del moviment 15-M. En realitat més que un clam, una constatació. ¡Ningú no ens representa!>>
Per acabar recordaré quan l’any 2004  el Xavier en va encarregar que li fes un pròleg per el seu primer llibre de poemes A la via morta aleshores vaig escriure: <<El barceloní Xavier Díez, historiador del nostre passat social, s’embranca ara l’arbre poètic i inicia l’èxode cap el món del seu interior i com el miner, que extreu el carbó de la min a, ens ofereix un plec de versos de la seva collita personal. (...) Els somnis han estat segrestats per l’absurd de la vida i l’home –càstig diví- ha de tornar a refer-los. La quimera cada vegada queda més allunyada de la vida perquè ha estat desterrada del paradís. (...) El Barcelonauta ha esdevingut Barcelonàufrag. Díez, al contrari d’aquells nàufrags de les històries de Stevenson o Defoe, no ha trobat l’illa estimada de la utopia. Però cal ser valents i continuar el viatge sense la por dels nàufrags, perduts a les estèrils terres de la mort, entre el vol de les gavines, els cementiris blancs i els miratges dels caminants cansats. (...) Qui no ha sentit el plaer de viure a l’abisme no serà capaç  de trobar mai la sortida del laberint ni amb l’ajuda d’Ariadna.>>

Ferran Aisa i Pàmpols
(Barcelona, maig de 2013)

Joan Salvat-Papasseit / Barceloneta

EL DIA 2 D'OCTUBRE A LES 13 H., ESTÀ PREVIST QUE L'AJUNTAMENT INAUGURI UNA PLACA A LA CASA ON VA NÉIXER EL POETA JOAN SALVAT-PAPASSEIT, AL CARRER COMTE D'URGELL, 93, COICIDINT AMB LA FESTA MAJOR DE L'ESQUERRA DE L'EIXAMPLE.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT I ELS SEUS AMICS DE LA BARCELONETA 

Ferran Aisa

(Salvat-Papasseit amb espardenyes a al Tres Pins de Monjuïc el 1919)

La relació de Joan Salvat-Papasseit amb el port de Barcelona i el barri de la Berceloneta va començar aviat. Cal tirar enrrere per conèixer els orígens del futur poeta. Salvat-Papasseit va néixer en el si d’una família humil, treballadora, el 16 de maig de 1894 al número 93 del carrer Comte d’Urgell, a l’esquerra de l’Eixample, en un edifici que fa xamfrà amb el carrer Consell de Cent. L’ofici del seu pare fogoner de la Companyia Transatlàntica permetia viure d’una manera més o menys decent a la seva família formada per la seva mare Elvira Papasseit i el seu germà petit Miquel. La mort sobtada del pare en un accident a bord del vaixell “Montevideo” l'any 1901, en una època que no hi havia subsidi de cap mena, va portar la família Salvat-Papasseit a la més ignominiosa misèria. La mare de Salvat, una dona analfabeta, es va tenir que posar a fer feines per les cases per malviure, aleshores es traslladaren al pis del carrer Gignàs, un carrer molt estret de Ciutat Vella, entre el carrer Avinyó i l’actual Correus.
La mare es va acollir a la beneficència dels orfes del mar i va poder col·locar els seus fills, primer Joan i, més tard, Miquel, a l’Asil Naval que es trobava a bord d’uns vaixell ancorats al port de Barcelona. Es tractava de les corbetes “Mazarredo”, “Tornado” i “Consuelo”. Els germans Salvat van passar la seva infantesa a la Tornado. Joan va viure a l’Asil Naval des de 1901 fins a 1907, on va rebre una educació de règim de caserna. Vestits de marinerets, els orfes feien instrucció militar, a la vegada que aprenien les primeres lletres i els inculcaven el catolicisme. També rebien instrucció musical, doncs els orfes de l’Asil participaven, amb la seva banda de música, en les processons de Corpus o en els enterraments de la Casa de la Caritat.
Salvat quan surt de l’Asil Naval manifesta un profund sentiment religiós i vol entrar a les escoles salesianes i, fins i tot, aspira com un místic a morir per Jesucrist a terres llunyanes. Però la situació econòmica familiar no li permet dedicar-se a l’estudi ni a l’Església, Salvat es posarà a treballar i, d’aquesta manera, entrarà en la realitat social de l’època, moltes hores de treball, poc sou i pocs drets. Salvat farà amistat amb joves de la seva edat que com ell bullen per instruir-se. Són Joan Alavedra, Emili Eroles i Enric Palau. Amb ells s’afeccionarà a la lectura, sobretot de Màxim Gorki, Víctor Hugo, Émile Zola, F. Nietzsche, Reclus, Kropotkin...Amb els seus companys entra a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on el seu amic Josep Maria de Sucre és el president, Salvat formarà part de la Secció Literària amb el càrrec de Secretari. A l’AEP acudeix a les conferències de Diego Ruiz, Gabriel Alomar, Peius Gener, Eugeni D'Ors, Salvador Seguí, Francesc Layret, Eugenio Noel, Cristòfol Domènech, etc. A poc a poc va formant-se culturalment i humanament a través de l’educació integral ateneística, que va de la literatura a la filosofia passant per la sociologia. Amb els seus companys forma una secció antiflamenquista i es dediquen a fer campanya contra la cursa de toros. Salvat als vint anys viu la seva etapa bohèmia i revolucionària, aleshores, començarà a escriure articles inflamats de redempció a Los Miserables. Coneix a Carme Eleuterio i comença un llarg festeig.
La segona vegada que Salvat-Papasseit mantindrà un contacte assidu amb el port serà l’any 1915-1916, quan fa de vigilant nocturn del moll de la fusta. És l’època en que escriu a periòdics revolucionaris i socialistes, Los Miserables, Justícia Social, Sabadell Federal.  
Salvat s’afilia a les Joventuts Socialistes i coincideix amb Andreu Nin. També és el moment en què freqüenta el Bar del Centro, a la Rambla del Mig, on hi ha una bohèmia perenne d’anarquistes, revolucionaris radicals, escriptors, periodistes, sindicalistes i artistes. Salvat participa a les tertúlies d’Àngel Samblancat, amb l’Emili Eroles, Mateo Santos, Lluís Capdevila, Fernando Pintado, etc.
El 1917 entra a treballar a la Faianç i poc després passarà a ésser l’encarregat de la llibreria de les Galeries Laietanes. Publica el full de subversió espiritual Un enemic del Poble i fa la seva declaració de la Divina acràcia. Per aquesta època Salvat descobreix l’avantguardisme amb les lectures que fa d’Alomar, Marinetti, Reverdy, Apollinaire, Tzara, Whitman, Poe, Rimbaud, etc., i també amb la relació d’amistat que manté amb els artistes Joaquim Torres García i Rafael Barradas.
El 1918 publica Humo de Fábrica, recull dels seus articles a Los Miserables, Justicia Social, Sabadell Federal. També edita la revista avantguardista Arc Voltaic. El 7 de juliol es casa amb Carme Eleuterio i Ferrer, veïna de la Barceloneta, a l’Església de Sant Miquel del Port.
Viu a la plaça Espanya i a Sitges, i després de la seva primera crisi de salut s’instal·la al carrer Ginés i Partagàs de la Barceloneta, al costat de la Maquinista. Coneix a Tomàs Garcés. S’apropa a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. Fa amistat a la llibreria amb escriptors, poetes, periodistes i artistes catalans: Nogués, Utrillo, Pla, Foix, Riba, Sagarra, Millàs-Raurell, Obiols, Manolo Hugué...
El 1919 neix la seva filla Salomé i publica el seu primer llibre de versos Poemes en ondes hertzianes. Col·labora a La Columna de Foc, Mar Vella i altres publicacions. 
A la Barceloneta viurà fins a 1922, mentrestant continua publicant llibres com L’irradiador del port i les gavines (1921), Les Conspiracions (1922), La Gesta dels Estels (1922) i revistes com Proa (1921). El 1922 neix la seva filla Núria. Aquests anys els passa fent cura de repòs a Catalunya, Castella i França. Viu al carrer Pujolet d’Horta i a finals de 1923 agafen el pis del carrer d’Argenteria. A primers de 1924 mor la seva filla Núria. 
Joan Salvat-Papasseit mor el dia 7 d’agost. A la seva mort deixa inèdit un llibre que els seus amics li publicaran un any més tard, Óssa menor. També apareix el 1926 el llibre de contes El nens de la meva escala. 

Ferran Aisa-Pàmpols
 (Avui, 11 de setembre de 2003)

Panait Istrati / Escriptor romanès

(Conferència a la Biblioteca Pública Gòtic-Andreu Nin, 9-5-2013 dins del Cicle "Contra el Canon Soljenitsin" organitzat per la Fundació Andreu Nin)
 
PÀNAIT ISTRATI, ESCRIPTOR ROMANÈS
 

(Coberta de les novel·les de Panait Istrati, Pre-Textos, 2008)

Ferran Aisa

Panait Istrati (Bräila, 1884-Bucarest, 1935, era fill d’una rentadora de roba romanesa i d’un contrabandista grec al que mai no va conèixer. Per la situació familiar de penúria va haver de treballar des de molt jove en tota mena de feines, però també de jove es va afeccionar a la lectura. Després d’un desengany amorós es va casar amb Catalina Palescu filla d’un ric granger del seu poble. Però al poc de conviure junts va abandonar-la fugint a Bucarest on trobà feina en una impremta. La seva afició la lectura va quedar ampliada ara l’escriptura. L’any 1907 ja escrivia articles i contes per periòdics socialistes romanesos. L’any 1908 havia arribat a Arad on es va contractar en unes vinyes, allà va conèixer a una de les filles del patró d’aquelles terres, Maria Luisa Lukashi, amb la que mantingué relacions secretes fins que es va assabentar el pare-patró. Quan es va acabar la feina de la verema, Panait Istrati va escapar cap a la zona petrolífera romanesa. El contacte amb la gent li fa conèixer les dures condicions de vida, l’explotació, però també el conformisme i el servilisme. Tot plegat el fan pensar que la regeneració humana és una quimera. La seva conscienciació política el van portar cap els moviments socialistes i esquerrans. Panait Istrati es trasllada a Constanza on cerca feina al port i la troba en condicions de brutal explotació. Serà en aquesta ciutat on començarà la seva militància sindical dins del Sindicat d’Estibadors de tendència anarcosindicalista. 
En el local del sindicat es prohibeix les begudes alcohòliques i tan sols es permet el cafè. A la paret de la secretaria pengen les fotografies de Bakunin i Kropotkin. En una visita de l’alcalde i del cap de la policia al local, Istrati justifica la presència dels dos anarquistes dient: <<Senyors, vagi una cosa per l’altra. A baix tenim el rei de Romania i aquí aquest dos, príncep un, comte l’altre. Ja veuen que no estem renyits amb la reialesa ni amb l’aristocràcia.>>
El sindicat va començar a publicar el periòdic quinzenal L'Emancipació Obrera, la col·laboració de Pastrati és total, un dels articles que va publicar portava per títol “1 de Maig”. El febrer de 1910 el Sindicat d’Estibadors inaugurava una escola gratuïta per els fills dels treballadors del port. A més crearen una biblioteca, sala de lectura i de conferències i un grup teatral. Panait Istrati era davant d’aquests projectes amb la idea que la cultura és l’element principal per a l’emancipació de la classe obrera. El combat contra l’alcoholisme va ser una altra de les lluites sordes de Panait, doncs va xocar amb el gremi de les tavernes i amb els amants de l’aiguardent.
Aquell mateix any el sindicat va convocar una vaga general, Panait Istrati va ser l’encarregat de redactar el manifest contra la burgesia. El document va ser denunciat pel jutge qualificant-lo d’incitació a la rebel·lió. Istrati i altres companys del sindicat van ser detinguts. Al sortir de la presó va deixar la ciutat de Constanza i la lluita sindical per dedicar-se a viatjar per tal d'ampliar els seus coneixements per ciutats com Estambul, Constantinoble, Beirut, El Cairo, Damasco, Atenes... Fent-hi de rodamón va d’un lloc a l’altre i fins i tot és tancat a la presó a Turquia per no poder pagar la fonda. D’Alexandria va embarcar cap a Marsella... 
A la ciutat francesa acudeix al Café de la Cloche on hi van poetes, bohemis, periodistes i anarquistes. Panait Istrati escriurà articles per periòdics com L’Anarchie. A Marsella entra en contacte no solament amb francesos, sinó també amb obrers italians i espanyols de signe anarquista, amb els quals intercanvien experiències i lectures: Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Malato, Grave, Pi i Margall, etc. I s’hi mal guanya la vida anant cada matí al port a veure si els capataços l’agafen per fer una jornada. Al cafè de Marsella coneixerà a Marie Lavigne, oriünda de Béziers i filla d’un important vinater provençal. La seva relació es va trencar quan novament el romanès va voler fugir cap a un altre lloc. Gràcies a l’ajuda de Marie i dels seus amics d’idees de L’Anarchie va aconseguir diners per pagar-se el passatge del vaixell que sortia cap Nàpols. A Itàlia va arribar el mes de febrer de 1914 i hi va recórrer les principals ciutats: Roma, Florencia, Pisa... La seva estada a Itàlia va coincidir amb l’inici de la guerra mundial. Istrati va participar en les manifestacions de protesta contra la guerra que es van fer a Nàpols. També era a Itàlia quan a Rússia va esclatar la Revolució el 1917 i quan els bolxevics van prendre el poder. El final de la guerra el va sorprendre a Gènova on treballa en unes drassanes com pintor de vaixells.
A finals de maig de 1919 sortirà via Milà cap a Ginebra, no sense abans haver de suplicat el passaport romanès al consolat de Gènova. Istrati s’havia d’haver presentat a les autoritat romaneses durant la guerra i no ho havia fet. Afligit d’una tuberculosi viurà una temporada a un sanatori de Lausana. Al sanatori coneixerà a l’escriptor jueu Jósue Jéhuda que influenciarà la seva carrera literària en llengua francesa. Istrati aprofita les llargues hores de tranquil·litat per parlar de literatura i devorar llibres: Rousseau, Diderot i sobretot la literatura russa i la francesa: Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Gorki, Turgeniev, Txekov, Zola, France, Hugo, Maupasant, Rolland...
Però Istrati novament l’any 1921 es posava en marxa, ara de Suïssa aniria cap a França i, més concretament, a Niça. A la ciutat francesa el romanès va llogar una petita habitació i va trobar feina com fotògraf ambulant en l’empresa d’un jueu. La vida precària en què viu i els seus estats d’ànims són tan variables que pensa en el suïcidi. La premsa de Niça anuncià el seu intent de tallar-se el coll amb una navalla d’afaitar. L’havien portat a l’hospital com un rodamón sense pàtria ni diner. Mentre és a l’hospital recuperant-se parla de literatura amb el doctor Charles Pradier, el qual li va proporcionar l’obra immortal de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Uns dies després rebia una carta de Romain Rolland, referint-se a uns contes que havia escrit Istrati al sanatori suís: <<És vostè un narrador excepcional que porta en el seu pit el foc de l’Orient misteriós i apassionat. L’evocació de la seva joventut i dels seus viatges, és una brillant pàgina que pot comparar-se amb les obres mestres dels russos. En vostè hi ha el tumult del geni i es revela com un Gorki dels Balcans...>>
Aquella carta va bellugar la seva autoestima d’escriptor i el mes de maig de 1921 sortia de Niça cap a París. A la capital francesa restarà una bona temporada establint-se per recomanació del cònsol de Romania a Niça a casa del sabater Georges Jonesco. Al soterrani de la sabateria Istrati escriuria les seves dues primeres novel·les, Oncle Anhgel i Kyra Kyralina. El seu mentor Romain Rolland va llegir els llibres i va fer el possible perquè es publiquessin. La primavera de 1923 a la primera pàgina de Les Nouvelles Littéraires, de París, apareixia la crítica de Kyra Kyralina amb una gran lloança del director de la revista. Pere Foix i Cases vivia aleshores exiliat a París i va ser testimoni del gran èxit de l’escriptor romanès, el qual aviat va fer amistat amb ell i li va proposar traduir al castellà la seva novel·la. Foix, sota els auspicis de Vicente Blasco Ibáñez, va traduir quatre obres més de Panait Istrati: Nerransula, Mis andanzas i Los Cardos del Baragán.  

(Coberta de la biografia escrita per Pere Foix, 1956)

Foix i Istrati van segellar una gran amistat, fins i tot l’escriptor romanès acudia a una tertúlia formada per francesos i espanyols a un cafè del boulevard Saint-Michel. Allà es repartia la publicació Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista Francesa. Istrati criticava els escriptors senyorets i pedants que són els que més abundaven: <<Jo, quan hagi expulsat el que porto dintre de mi, trencaré la ploma i tornaré a fer el que feia abans, i junt als meus, els desheretats, buscaré la manera de subvertir l’ordre actual, per a que a la terra hi hagi pau, justícia i llibertat.>>
Però Panait Istrati va continuar escrivint, la seva bibliografia és molt llarga amb títols com Las narraciones d’André Zograffi, Isaac el alambrero, El pescador de esponjas, Los cardos del Baragán, etc.
L’octubre de 1925 Istrati es va trobar per primera vegada amb Rollan, trenant una gran amistat que només es trencaria quan l’escriptor romanès va denunciar els crims de l’stalinisme. Mentrestant va continuar amb l’amistat de Rolland i dels comunistes francesos. També l’amistat amb Pere Foix era molt fluïda, fins i tot quan el català va ser detingut i tancat a la presó li escrivia i li enviava llibres.
 

A principis de l’any 1927 Istrati va convidar a Foix, que tornava a ser-hi a París, a col·laborar en una nova publicació que portava per títol Monde, que dirigia Henri Barbusse. Istrati li manifestava per carta a Foix que la publicació pretenia fustigar les dictadures i els dictadors del món com Mussolini o Primo de Rivera. Era el pas d’Istrati cap a les posicions comunistes del PCF que defensava Barbusse. Foix que l’havia escrit preguntant-li per el seu nou pensament ideològic sense rebre resposta havia trencat la relació directa amb el seu amic romanès. Però el record de Foix per aquest escriptor fructificarà, quan les aigües tornin al seu lloc i, anys més tard, escriurà la seva biografia, Panaït Istrati, novel·la de su vida, que publicarà a Mèxic Editores Mexicanos Unidos l’any 1956.
L’any 1927 Istrati, gràcies a la influència de Romain Rolland, va ésser convidat anar a la URSS, perquè pogués escriure un llibre sobre la realitat socialista del país dels soviets. Els soviètics acollien els escriptors que estaven disposats a comptar meravelles de la pàtria bolxevic a canvi de la comprar dels drets d’autor. Això significava un respir econòmic per l’escriptor que de cop veia traduïda la seva obra al rus en una edició de tres milions d’exemplars. Pere Foix afirma que el viatge d’Istrati a Rússia va significar el seu gran desengany, doncs no era aquell paradís que els comunistes francesos li havien pintat ple de colors el que va veure en la seva visita. Mentre Istrati era a Moscou va rebre una invitació de Victor Serge per anar a Leningrado. Els dos intel·lectuals que ja es coneixien de França van ampliar la seva amistat, doncs tots hi trobaven les mateixes carències ideològiques en els nous dirigents bolxevics de l’era Stalin. La situació política de la URSS no solament era confusa sinó completament aliena al pensament socialista d’Istrati. Victor Serge, per la seva banda, posicionat amb les idees de Lenin i de Trotski, aviat  denunciaria l’stalinisme. I per les seves crítiques a la burocràcia soviètica i per la seva independència respecte a Stalin seria perseguit i enviat amb la seva família a Siberia. Panait Istrati va sortir de la URSS amb la idea de blasmar ben fort sobre el que realment havia vist a la pàtria dominada per Stalin, on eren perseguits els revolucionaris com Serge. En aquesta tasca es va trobar sol, doncs els seus companys de viatge, tots ells militants dels partits comunistes occidentals amagaven la realitat i només veien que lloances a la gran pàtria socialista de la URSS. Foix, escrigué: <<Al retornar a París Istrati estava indecís, per una banda hi havia els que parlaven igual que Victor Serge a Leningrad, per l’altra havia de suportar la xerrameca dels camarades del partit, que tots els dies li demanaven que enllestís el llibre encomanat sobre la immensa obra socialista de la URSS, la pàtria del proletariat. ¿I la seva consciència? La seva consciència no el permetien mentir.>>
La negació d’Istrati a escriure un llibre per glossar les meravelles de la pàtria socialista de la URSS, li va costar car, doncs aviat va ser acusat de traïdor. Fins i tot Romain Rolland, que havia esta amic seu, es va negar a rebre’l. Els intel·lectuals pro comunistes que sabien la veritat del que passava a la URSS preferien mantenir el silenci de l’opressió encara que aquesta signifiqués l’atropellament dels drets més fonamentals de les persones. Era millor callar que no denunciar casos d’innocents condemnats a l’ostracisme com el de Victor Serge i tants altres. Per sort va trobar el suport de Bertine Ziemsen, una intel·lectual que havia conegut a París. Panait Istrati i la seva companya Bertine Ziemssen van deixar París desplaçant-se a Mònaco, Cannes i Niça. Novament al seu refugi de Niça, després de passar una malaltia es va veure amb forces d’escriure les seves impressions del seu viatge a la Rússia soviètica. Istrati va escriure aleshores el seu assaig sobre la URSS, Vers l’autre flamme, on recollia la seva experiència negativa del viatge a la pàtria dels soviets. L’aparició del llibre va significar l’atac constant dels defensors de Stalin i de la seva obra destructora del socialisme soviètic. Istrati va ésser acusat de feixista, traïdor i agent del capitalisme, i tot perquè havia gosat aixecar la veu per denunciar l’home que havia destruït l’obra de Lenin i de Trotski per imposar per damunt de la dictadura del proletariat la seva pròpia dictadura.
Durant la proclamació de la República espanyola es va interessar pel procés que s’havia iniciat a Espanya, encara que no confiava gaire que reeixís. Panai Istrati l’any 1934 va retornar al seu país on va ser rebut com una celebritat. La premsa va lloar la seva carrera
literària, però la seva tuberculosi s’havia reproduït i va tornar a caure malalt. Va ser internat a un hospital de Bucarets on va morir el 18 d’abril de 1935. Pere Foix, a la biografia de l’escriptor romanès, escrigué: <<Panait Istrati es un hombre glorioso que
los amantes de las buenas letras revenciarán mientras el mundo exista y que por su viday excelsa obra se ha hecho acreedor  del cariño del género humano.>>

Ferran Aisa i Pàmpols
(Barcelona, 7 de maig de 2013)

Llibreria Cervantes Canuda / Barcelona

Ara que diuen que la llibreria Canuda tancarà el proper mes d'ctubre. Recupero el capítol d'un llibre sobre Barcelona encara inèdit en què parlo de la referida llibreria del carrer Canuda.

El cementiri dels llibres oblidats
 

(Entrada a la Sala de Arle Libreria Canuda de Barcelona)

Ferran Aisa
   

Retornem al carrer per continuar gaudint de la ciutat festiva. Un aparador ple de llibres ens recorda que som davant d’una de les llibreries més antigues de la ciutat, la Cervantes Canuda especialitzada en llibres de segona mà, restes d’edicions i llibres antics. A la gran sala interior els llibres ens transporten a altres èpoques històriques i a través d’estudis posats fora de circulació podem endinsar-nos tant en les batalles de l’antiguitat com en les de la Segona Guerra Mundial. Els prestatges són plens de llibres d’art, literatura, història... Però la Canuda no sempre ha estat una llibreria, doncs abans de la guerra i durant un bon temps de la postguerra fou un cafè-restaurant anomenat Oasi, que fou molt famós tant per les tertúlies de la penya poètica que portava el mateix nom del restaurant com pels sopars acompanyats de sessions de jazz. 
El grup literari Oasi, creat durant els anys de la Segona República, va portar una gran activitat cultural en el temps de guerra. En el seu si van destacar poetes com Josep Gimeno-Navarro, Fredric Alfonso Orfila, Josep Maria Prous i Vila, Palmira Jacquetti, Ramon Vinyes, Josep Janer i Oliver i, entre altres, Agustí Bartra.
Gimeno-Navarro, a "Calma de diumenge", escriu des del front:

            Nostàlgia de Barcelona
            des d’un suburbi adormit,
            sense una sola persona
            sense una veu, sense un crit.

En un programa del cafè-restaurant Oasi de 1947 apareix l’actuació dels músics Don Byas, George Johnson i Salvador Font. A l’entrar a la llibreria l’olor a paper vell delata que som a un centre del llibre amb solera, la nostra vista ensopega amb un rètol ple de misteri que, dins de la botiga, anuncia el cementiri dels llibres oblidats. Reticències de la gran novel·la l’Ombra del vent del barceloní Carlos Ruiz Zafón, que situa el Cementiri dels Llibres Oblidats en una llibreria, molt a prop d’aquesta, al carrer Santa Anna a la vora de la plaça de l’Església. Mig amagada darrera una atapeïda selva d’edificis del segle passat, hi ha l’església de Santa Anna, iniciada al segle XII i continuada al XIII, que formava part d’un antic monestir de l’orde militar del Sant Sepulcre. S’hi pot accedir des de la plaça de Catalunya, pel carrer de Ryvanedeira, que passa curiosament per sota d’un modern edifici i va a parar al carrer de Santa Anna, que té entrada per la Rambla. Malgrat els canvis que el temple ha sofert amb el pas dels segles, té un claustre molt ben cuidat, a recer del brogit de la gran ciutat, i es conserven voltes i altres elements originals, com ara la porta d’accés, que data del 1300. L’Església va ser declarada <<Monument Nacional>> per una Reial Ordre de 1881. En el seu interior a més de la litúrgia habitual se celebren concerts de música clàssica.
Carlos Ruiz Zafón recrea en el carrer de Santa Anna el cementiri dels llibres oblidats,en una Barcelona de postguerra atrapada sota cels de cendra i un sol vaporós que es vessava damunt de la Rambla de Santa Mònica en una garlanda de coure líquid:

<<El pare i jo vivíem en un petit pis del carrer de Santa Anna, a la vora de la plaça de l’Església. El pis estava situat just al damunt de la lliberia especialitzada en edicions de col·leccionista i llibres de vell heretada del meu avi, una botiga encantada que el pare confiava que algun dia passaria a les meves mans. Em vaig criar entre llibres, fent amics invisibles en pàgines que s’esmicolaven amb la pols i l’olor de les quals encara conservo a les mans...>>
   
Si la ficció ens porta al carrer Santa Anna, la realitat passa pel carrer Canuda, 4, allà existeix una llibreria des de finals dels quaranta que també té el seu encanteri i el seu misteri. Una cortineta negra cobreix l’entrada del pas cap el cementiri del llibres oblidats de la Llibreria Canuda. Baixem els esglaons que fent ziga-zaga ens duen al soterrani on trobem diversos prestatges carregats de llibres retirats de la circulació. Donem la volta a les prestatgeries i, de cop i volta, abans de tornar a pujar cap el exterior trobem una petita joia: Barcelona, de la prehistoria a la romanización. La troballa és el nostre regal del Sant Jordi d’enguany, i, tot al contrari dels best sellers d’autors de caire mediàtic, el nostre tresor literari és un petit llibre de 20 pàgines sobre la Barcino romana i una monografia sobre els carrers desapareguts de Barcelona.
El petit llibre ens servirà de guia per endinsar-nos a la Barcelona romana i la monografia per veure com s’ha transformat la Ciutat Vella. Ara  imagineu-vos que sortim al carrer i tot són camps creuats per un camí que condueix al portal de la muralla de Barcino. Caminem per l’antiga via romana de l’actual carrer Canuda fins a la plaça de la Villa Madrid, avui completament remodelada amb la seva necròpolis romana. Obro el llibret i llegeixo en veu alta:

<<Barcelona, en su actual enclavamiento y como ciudad, nació en época romana en el siglo I, teniendo entonces, título de Colonia y los nombres de Iulia Augusta Faventia Paterna  Barcino. Pero la nueva ciudad no nació en un territorio despoblado. Los romanos al llegar encontraron una población, que ocupaba el llano, cuya historia se remontaba muchos años atrás.>>

La monografia dels carrers desapareguts també m’informa de la Barcelona romana:

<<Fácil es apreciar, aún en nuestros días, la exactitud de esta primera planta de la primitiva Barcelona romana, con sus cuatro puertas, cuya disposición y seguro enplazamiento podemos todavía determinar por la traza de las calles que aun existen y que, sin duda alguna, son las mismas que existieron desde un principio.>>
La lectura dels llibres d’història em sumergeixen en un passat llunyà en què la ciutat de Barcelona només era un projecte, un petit poblat al damunt d’un turó o una vil·leta al costat del mar. El meu interès per descobrir dades de la ciutat em fa preguntar-me quin és el seu origen i d’on surt el nom de la ciutat. La llegenda històrica i el mite imaginari aconsegueixen que mantingui l’interès per esbrinar la veritat... Però, qui va fundar Barcelona? Una divinitat, Hèrcules? Un general cartaginès, Amilcar Barca? Els pobles ibers, Barkeno i Laies? Els romans, Cèsar August?


Ferran Aisa-Pampols,
(del llibre inèdit Barcelona)

Quebec / Catalunya

SIMILAR AFIRMACIÓ NACIONAL. QUEBEC, ESTAT I SOCIETAT
 
FERRAN AISA

(Coberta llibre Quebec, Estat i Societat)

La col·lecció Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya que dirigeix l’historiador Enric Pujol i Casademont s’ha especialitzat en la publicació de textos internacionals i nacionals que tenen com a fons l’actualitat. Quebec, Estat i societat (Pòrtic), respon a aquest criteri d’edició. Alain-G. Gagnon, autor de més de trenta llibres, és titular de la Càtedra d’Estudis Quebequesos i Canadencs i ha impartit classes a la Universitat de Bordeus i a la Pompeu Fabra de Barcelona. 
Gagnon ha coordinat aquest assaig que consta de catorze capítols, escrits cadascú d’ells per un especialista en la matèria. El resultat és una completa panoràmica del Quebec actual des de l’àmbit nacional, polític, econòmic, social i cultural. En un moment en què els catalans debaten en profunditat la seva pertinença a Europa, les seves relacions amb Espanya i els mateixos fonaments de la seva identitat mitjançant un nou Estatut per a Catalunya, la publicació d’aquesta obra sobre el Quebec és particularment adient. 
El Quebec i Catalunya representen casos similars d’afirmació nacional i els Estats en què es troben són més aviat contraris a reconèixer aquesta identitat. Jaume Renyer, prologuista d’aquest llibre, afirma que mentre l’autogovern de Quebec ha permès desenvolupar una societat rica i diversa encaminada a fer prosperar les seves aspiracions sobiranistes, Catalunya no té, altra via, que l’autonomia. El professor Alain-G. Gagnon, per la seva banda, manifesta: 

<<Les similituds entre la nació catalana i la nació quebequesa ja són prou conegudes. Ambdues han hagut d’afrontar reptes molt importants al llarg dels segles i han aconseguit desenvolupar uns models de democràcia liberal que són dels més avançats en el món occidental. Sense ser veritablement “nacions sense Estat”, Catalunya i el Quebec s’ha dotat d’aparells d’estat importants...>>. 

Aquest assaig és una bona eina per conèixer la realitat quebequesa i aprofundir en el paral·lelisme dels condicionaments polítics que l’emmarquen.
(Ferran Aisa-Pàmpols,
Avui, 15 de març de 2006).