Temps difícils / poema Ferran Aisa

    BALADA DELS TEMPS DIFÍCILS

                                                    
    Ferran Aisa
    

    Hi ha gent que li encén un ciri a Santa Llúcia
    perquè els hi guardi la vista; i altres a Santa Rita
    perquè els hi arregli tot allò que sembla impossible.
    Hi ha qui li posa julivert a Sant Pancràs
    perquè els hi trobi feina; i molts s’adrecen a Sant Roc
    perquè els lliuri dels mals; o perquè no a Sant Antoni
    per trobar-hi un bon partit?
    També, ai!, voldria jo, tenir un sant laïc:
    un Bonaventura gloriós, un Salvador amable,
    un Àngel purificador, una Frederica lluminosa
    o una Ariadna que m’ajudés a sortir
    del maleït laberint.
    Tal vegada, a canvi d’això li oferiria
    un petit poema d’amor o un pomell de flors,
    potser així esclataria el miracle
    i de cop tot seria diferent,
    i hi així, com en el conte aquell,    
    sortiria corrent carrer avall, tot cridant:
    -miracle, senyor rei,
    miracle!...
 
    Ferran Aisa-Pàmpols (poema del llibre inèdit La balada 
   dels temps difícils. Homenatge a Charles Dickens 
   autor de Hard Times, novel·la publicada el 1854). 
 

Barcelona / nevada de 1962

(Postal de la plaça de Catalunya amb la nevada del 25 de desembre de 1962)

BALADA DE LA GRAN NEVADA DEL 62

Ferran Aisa
 

Aquests dies de solitud, pluja i neu festiva arreu de la península,
tot passejant les meves cabòries per Barcelona, em vénen records d’aquell Nadal
de l’any seixanta-dos quan el pare ens despertà, era un matí fred,
tot dient-nos al meu germà, al meu cosí i a mi que estava nevant.
El balcó ja era ple de neu i el carrer començava a semblar una pista d’esquí,
amb vianants preocupats en no relliscar i amb nanos jugant a fer boles i ninots 
amb el blanc regalat per la natura. A poc a poc, la ciutat canvià de color i el blanc radiant, 
vestit de núvia, va anar omplint de llum tots els racons.
Aquell any seixanta-dos jo era un adolescent encara força creient
que anava i venia de l’escola, berenava pa, oli i sucre i imitava, apassionadament 
els jugadors de l’època daurada del Barça: Kubala, Suárez, Eulogio Martínez...
Col·leccionava cromos Nestlé, escoltava programes de ràdio i llegia
el Capitán Trueno, el Jabato i El Guerrero del Antifaz.
Jugava pels carrers, places i terrats i somiava com un pardalet amb una noieta 
més tendra que un pa tendre, noieta que em guaitava
des del seu finestral regalimat de flors.
Al terrat teníem el nostre refugi particular, la nostra illa del tresor,
i, des d’aquell lloc, la imaginació irradiava somnis i aventures
gairebé quimèriques a l’abast d’uns marrecs que érem nosaltres: el meu germà, 
el meu cosí, el Titos i jo.
Naturalment vivíem un altre temps i encara no érem conscients
d’aquell temps de silenci en què es desenvolupaven fets històrics
dels quals érem testimonis: la mort de la Marylin, el bloqueig de Cuba
i la crisi dels míssils..., amb Kennedy, Castro i Kruschev
jugant a jocs perillosos per a la pau del món,
en plena guerra freda, quan els dies eren del color gris de Barcelona,
i els de la Navy es passejaven borratxos per la Rambla.
L’any 62 també fou l’any del mundial de Xile, amb Pelé, Garrincha i Amarildo
fent miracles amb la pilota als peus. L’octubre el miracle es deia “Love me do”,
que cantava un nou grup, The Beatles, que aviat esdevindria
l’amo del món musical. Esclatava l’èxit de West Side Story,
guanyadora de deu Òscars, amb la Natalie Wood bordant el paper de Maria
i els “Jets” i els “Shakers” enfrontats a mort;
i també fou l’any de l’estrena de la mítica saga de James Bond
amb l’Ursula Andress sortint del mar com una sirena...
I el nostre país dominat pel franquisme bullia amb el turisme estiuenc
mentre començava el boom econòmic espanyol. És a dir tot un altre món...  
El setembre del 62 arribaren les pluges al Vallès amb desolació, tristesa i mort,
però per Nadal la gran nevada caiguda a Barcelona omplia d’il•lusions
els nostres somnis completament adolescents.
I tot aquests records m’han vingut de sobte mentre caminava pels carrers
de la vella ciutat, una nit nadalenca, en la solitud d’un segle
que, a poc a poc, ens diu adéu...
Els nius de la memòria de vegades ajuden a refer la història
i ens la mitifiquen a la manera d’aquells somnis que m’omplien
el cap de pardals. Aleshores el futur encara era molt lluny, per cert,    
ja ha arribat el futur?
Probablement quan arriba ja és massa tard, però, com diu el vell adagi,
mentre hi ha vida queda esperança. 
(Barcelona, desembre de 1996)
 
Ferran Aisa-Pàmpols (Poema del llibre inèdit Balada dels temps difícils)

Balada d'Agramunt / poesia Ferran Aisa

BALADA D’AGRAMUNT

Ferran Aisa

(Espai Guinovart d'Agramunt)

Terra dolça d’Agramunt
de torró i de xocolata,
si mireu cap amunt
hi veureu estels de plata.
Terra dolça d’Agramunt
sota la boira plantada,
si sentiu cantar Blue moon
és una festa senyalada.
Terra dolça d’Agramunt
plena de joia i d’art,
aquí si que hi ha un munt
de tresors com la Guinovart.
Terra dolça d’Agramunt
de romànica porxada,
Santa Maria d’Agramunt
a la plaça porticada.
Terra dolça d’Agramunt
ruta màgica de Viladot,
hi trobareu un bon punt
literari de gran dot.
Terra dolça d’Agramunt
a la ribera del Sió,
un bell poble en conjunt
harmoniós com una cançó.
Terra dolça d’Agramunt
de xocolata i de torró...


Ferran Aisa-Pàmpols (poema inèdit)
(Agramunt, desembre de 2011)

Catalanes medievals / Elisenda Albertí

CATALANES MEDIEVALS
Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana
Elisenda Albertí
Editorial: Albertí Editors (Barcelona, 2012)
Pàgines: 189
Preu: 16 euros
 
Les dones a l’edat mitjana
 
Ferran Aisa

 

(Coberta llibre Catalanes medievals d'Elisenda Albertí)

Elisenda Albertí (Barcelona, 1960), compagina les seves tasques d’editora amb la d’historiadora. L’any 2004 va publicar Barcelona, perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes, que recuperava documentació dispersa recollida per el seu pare Santiago Albertí. Darrerament s’ha especialitzat en narrar històries de dones barcelonines i catalanes de l’edat mitjana com Dames, reines, abadesses (2007) i Dones de Barcelona (2011). Ara presenta Catalanes medievals, vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana. És un esplèndid i entretingut  llibre sobre diverses dones que no van voler ésser només simples espectadores de la història, fins i tot algunes d’elles van convertir-se en protagonistes, malgrat viure en un món completament contrari a la condició femenina. Elisenda Albertí descriu amb tot detall no solament la vida d’aquestes dones, sinó també l’època en què van viure, l’edat mitjana, un temps marcat per la confrontació, l’obscuritat, les guerres i les misèries. L’autora ha escollit per la seva història tota mena de dones: pageses, abadesses, bruixes, propietàries, aristòcrates, escriptores... A través de les pàgines del llibre veurem com es belluguen enmig d’un món que és contrari al seu gènere, un món dominat per l’home. La valentia de les dones descrita per Albertí és sense dubte la gran valor que aporten a la societat del seu temps. Cada història ens trasllada a un espai diferent, però en el fons comú, és la lluita de la dona per recuperar la seva condició humana. Així podem veure com aquestes dones són heroïnes que participen en la vida social i econòmica de les terres catalanes. Amb el seu gran esforç les veurem mantenir la llar, participar en negocis, defensar la propietat o defensar els seus drets. Fundaran monestirs, hospitals, escoles o promouran la construcció de castells, ponts i camins. Algunes seran al costat dels seus esposos en el moment dels grans esdeveniments polítics: guerra, tractats de pau o judicis sumaríssims.  
Durant els dos darrers anys cada vegada que sortia al balcó del meu pis barceloní m’abocava a la barana contemplava el Jardí Emma de Barcelona. El poc que podia saber d’aquest nom de dona me’l deia una placa situada a l’entrada al recinte del parc. Ara amb la lectura del llibre d’Albertí he pogut esbrinar de qui es tracta. Emma, nascuda l’any 882, era filla de Guifré I el Pilós, fou l’abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll. I com la història d’aquesta dona emprenedora , Emma de Barcelona, Elisenda Albertí, narra vint-i-tres altres històries de dones de vida exemplar que val la pena conèixer, doncs formen part de la gran lluita femenina per recuperar el seus drets i són també una part important de la història de Catalunya.  

Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 7 de desembre de 2012)

Charles Dickens / bicentenari

(Tarja de l'acte dedicat a Charles Dickens a British Council de Barcelona)

Autogestió / teoria

Autogestió generalitzada

Ferran Aisa

 

(Tramvia de Barcelona col·lectivitzat per la CNT el 1936)

L’autogestió és un sistema econòmic, social i polític basat en la gestió sobirana de l’individu dins de la col·lectivitat sense interferències jeràrquiques, és a dir sense que cap altre persona per damunt dels interessats dicti normes d’obligat compliment.
L’autogestió és la més pura imatge pràctica de l’acció directa, seguint aquella frase que diu: <<Si ningú treballa ni viu per a tu, que ningú decideixi per a tu.>>
L’autogestió aplicada a una col·lectivitat significa la col·lectivització o socialització dels mitjans de producció a través de tota la cadena productiva: primeres matèries, energia,
tecnologia, elaboració, distribució, venda o permuta. El mateix podem dir de la col·lectivització del camp o del mar. En el camp els camperols treballen la terra d’una manera col·lectiva tant per atendre la pròpia col·lectivitat com per abastir altres territoris rurals o urbans, a través de la venda sense intermediaris o del intercanvi de productes. En el mar la col·lectivització s’estén a la pesca, la marineria, els treballs del port, el transport de mercaderies, etc. L’autogestió també abraça els serveis públics o comuns, administració, consum, transport,sanitat, ensenyament, espectacles públics, ciència, cultura, art, oci, esport, turisme... 
La col·lectivització significa posar en mans de tots tot allò que només era dirigit administrat i explotat per uns pocs d’una manera vertical. La col·lectivització és un sistema social basat en la pressa de decisions horitzontals a través de l’Assemblea General.
Per arribar a l’autogestió generalitzada e implantar un sistema col·lectivitzador des d’un sistema capitalista és necessari expropiar els grans terratinents, els monopolistes, els grans capitalistes, els financers, els banquers i en general a tots aquells que usurpen
la propietat i el bé social sota la protecció de la llei burgesa i el pes repressiu de l’Estat, acaparant per a si el fruit del treball aliè tant de la producció com de la propietat de la terra.
Amb la col·lectivització de la societat a través de l’autogestió generalitzada, aquesta tendeix a equilibrar la balança de les injustícies i anivellar la feina del camp amb el de la ciutat. Amb l’autogestió el sistema de producció s’humanitza d’una manera racionalista. Abolit el sistema de producció capitalista, amb la col·lectivització autogestionada, desapareix el produir per produir, l’etern creixement tant destructiu per a la natura i per el
medi ambient. La col·lectivització vetlla, aleshores, per produir només el necessari, és a dir, allò que realment fa falta per satisfer les necessitats bàsiques de la societat i elimina les superflues o innecessàries.
El repartiment del treball, de l’oci i de la cultura són fonamentals en una societat autogestionària, sobretot perquè tothom ha de tenir els mateixos drets i estreure d'ella els mateixos beneficis. En una societat autogestionària es desterra el benefici econòmic a favor del
benefici social. Això és possible gràcies a l’eliminació del treballador assalariat, la competència mercantil, el patró clàssic, els creditors bancaris, etc. En una societat col·lectivitzada els treballadors autoorganitzen la seva feina segons les seves
necessitats, humanitzant el treball i dividint-se les tasques segons les seves capacitats, seguint el lema internacionalista: <<A cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons la seva capacitat.>>
I tot sense necessitat de realitzar llargues jornades de treball, sinó només el que fa falta per fer la feina dissenyada anteriorment per l’Assemblea. Dedicant-se la resta del temps a realitzar tasques culturals o d’oci.
Amb l’autogestió generalitzada del treball i de la vida es transforma el sistema social imperant en el capitalisme, passant d’un sistema que, a través de lleis, de morals i de coaccions repressives, fomenta l’esperit individualista i egoista de l’ésser humà; a una plena transformació de l’individu vers la llibertat com a principal valor de la comunitat que propugna en lloc de la propietat privada, la propietat col·lectiva.
L’autogestió implica la participació directa de cada individu en qualsevol camp de la vida, tant des de l’econòmic com el de la política. La pràctica autogestionària comporta la llibertat de decisió, la solidaritat i el suport mutu. Tres peces claus que, conjuntament,
amb el federalisme, l’assemblea i l’autonomia individual complementen la democràcia directa.
Per posar en pràctica l’autogestió no és necessari esperar al triomf de la revolució, els mecanismes són vàlids ara mateix amb la creació d’estructures autogestionàries com són els sindicats anarcosindicalistes, ateneus, cooperatives, xarxes socials, etc., en una paraula associacions que fomentin l’assemblea, la solidaritat, el recolzament mutu i el federalisme.
Exemple clar de l’autogestió generalitzada són les ol·lectivitzacions urbanes i rurals realitzades durant la guerra civil espanyola, quan vençut l’exèrcit que s’havia aixecat el 19 de juliol de 1936 contra la República, els treballadors (majoritàriament  de la CNT)
van  col·lectivitzar la indústria, els serveis, els transports, etc., sense necessitat de irectius ni patrons. La col·lectivització autogestionària d’aquells moments es va estendre com una taca d’oli per tota la zona republicana, tenint els seus millors exemples en la indústria catalana i en les comunes llibertàries d’Aragó.
 
Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)
Barcelona, 14 de desembre de 2013

Utopia / fotos presentació

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA, DEL SOMNI IGUALITARI AL PENSAMENT ÚNIC" DE FERRAN AISA, A LA LLIBRERIA ALIBRI EL 12-12-12.

(Ferran Aisa i Carles Sanz. Foto Maria Carmona)

(Ferran Aisa, Carles Sanz i Anna Monjo en la presentació d'Utopia de Ferran Aisa. Foto Maria Carmona)

(Ferran Aisa. Foto Maria Carmona)

Utopia / Llibre

Ferran Aisa presenta 'Utopia, del somni igualitari al pensament únic'

 Redacció

 

(Coberta llibre Utopia de Ferran Aisa

Cultura El nou llibre de l'escriptor santcugatenc, editat per Icaria Editorial, ressegueix el pensament filosòfic

Ferran Aisa ens presenta un assaig sobre la Utopia. Amb Utopia, del somni igualitari al pensament únic, l'escriptor i poeta nascut a Barcelona i resident a Sant Cugat ressegueix el pensament filosòfic des de l´Antiguitat fins als nostres dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi permanent que viu la societat actual.

Una bona eina per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s´han desenvolupat al llarg de la història de la humanitat. Aisa recorre les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l´Antiguitat com de l´Edat Mitjana, des de Plató fins a Campanella, tots ells constructors d´idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I ho fa resseguint la literatura visionària d´autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau.

No hi falten les dossis d'història, immergint-se en el món del socialisme utòpic, tot descrivint les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzats per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola.

Finalment analitza el món del pensament únic i de la "utopia" neoliberal i l´esclat del moviment dels indignats del 15-M.

L'autor
Ferran Aisa i Pàmpols va néixer a Barcelona al 1948, i és Premi Ciutat de Barcelona d´Història. Ha col·laborat a diaris i revistes, a més de fer de documentalista i comissari d'exposicions. Ha publicat diversos llibres com Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999; Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888; o La cultura anarquista a Catalunya. 

(Tot Sant Cugat, 13-11-2012)

Col·lectivitzacions / Mercats municipals

EL FAR
AUTOGESTIÓ: 5) ELS MERCATS MUNICIPALS I EL PORT SOTA CONTROL OBRER
 
FERRAN AISA
 

(El Mercat Central del Born)

Al carrer l’ordre revolucionari passava per l’organització de Comitès de Barriada. Es tractava d’un moviment revolucionari sorgit espontàniament del poble en armes i en el qual hi havia des de membres dels Comitès de Defensa Confederal fins a militants de les Joventuts Llibertàries i homes i dones de la CNT. Però també molts ciutadans que posaven el seu esforç en la construcció revolucionària. La mobilització de la ciutadania era un fet que semblava irreversible. Arreu de la ciutat es multiplicaven les cantines, els restaurants populars, fins i tot hotels de luxe com el Ritz esdevenien menjadors populars. Els comitès revolucionaris organitzaren als barris la defensa, el proveïment, la sanitat, la cultura... Per una altra banda els treballadors dels mercats majoritàriament afiliats a la CNT autogestionaven el seu lloc de treball.
El mercat central de proveïments del Born, els mercats municipals i l’escorxador foren col·lectivitzats pels treballadors. Els mercats municipals de Barcelona van seguir la mateixa pauta col•lectivitzadora i van constituir Comitès Obrers CNT-UGT, on es van incloure tots els concessionaris de parades i empleats del mercat. Els treballadors de l’Escorxador reunits en Assemblea, a la sala de festes La Gavina Blava de l’Avinguda Mistral, igualment que els treballadors del Born i els dels mercats de Barcelona s’adaptaven al decret de la Generalitat sobre la socialització de les empreses el dia 14 d’octubre, i ho feien d’acord amb la delegació del Comitè de Proveïments, la Federació Obrera i els industrials de l’escorxador. Un Comitè de Control Obrer es va fer càrrec de la direcció de l’Escorxador, el qual va passar a controlar l’actiu i el passiu de tots els abastadors de l’escorxador, i amb aquest efectiu va començar a desenvolupar les operacions de compra, sacrifici i venda de ramat amb caràcter col·lectiu. El Comitè va aprovar destinar un sou equitatiu per cada un dels treballadors i patrons industrials.  Els proveïdors van nomenar els delegats per a cada nau de l’Escorxador.
Les feines del moll també van fer un canvi brusc, de moment es van presentar unes noves condicions de treball pels estibadors i altres empleats del port de Barcelona. El Sindicat Únic del Transport de la CNT va aconseguir un contracte amb consignataris i armadors que beneficiava als treballadors. Foren suprimits els intermediaris que es dedicaven a contractar directament els treballadors i, naturalment, el benefici que se’n duien a costa d’aquestes contractacions. Es va reorganitzar la Junta Directiva que seria l’encarregada de percebre les quantitats per càrrega i descàrrega dels vaixells, segons les tarifes vigents, organitzaria els equips obrers i pagaria els jornals. Els armadors, els naviliers i consignataris els quals només reconeixien com interlocutors dels treballadors al Sindicat Únic del Transport de la CNT. 


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 141, juliol de 2012)

Autogestió / Jornades

(Cartell de l'acte de les Jornades d'Autogestió de la Xarxa de Suport Mutu Eixample Dreta)

Dissabte 15 de desembre a les 18,30 conferència: "Experiencias Autogestionàries, 1936-1939", a càrrec de Ferran Aisa (Historiador i poeta), a l'Aurea Social (c/Sardenya, 263).

Utopia / presentació llibre

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA, del somni igualitari al pensament únic", de Ferran Aisa (Icaria Editorial). Llibreria Alibri (Balmes, 26 de Barcelona). Dimecres, 12-12-12. 
A LES 18,30 H.

Autogestó / Sanitat 2

EL FAR
 
SANITAT AUTOGESTIONADA 2) L’HOSPITAL GENERAL DE CATALUNYA I L’HOSPITAL CLÍNIC SOCIALITZATS
 
FERRAN AISA

 

(Hospital Clínic de Barcelona socialitzat el 1936)

Els Comitès de la barriada del Poblet van ocupar l’Hospital de Sant Pau que batejaren amb el nom d’Hospital General de Catalunya. El centre va continuar la seva feina sense personal religiós sota l’ègida de la CNT-FAI. Les ocupacions obreres eren legalitzades per decret per la pròpia Generalitat de Catalunya, d’aquesta manera el 25 de juliol de 1936 el conseller de Governació Josep Maria España, ratificava el canvi de nom de l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau pel d’Hospital General de Catalunya. Solidaridad Obrera (20-9-1936), feia un reportatge: <<Estamos conquistando en el combate contra el fascismo nuestra libertad humana, el derecho de pensar y sentir libremente sin los anatemas de la reacción. Nuestros triunfos son a costa de la sangre proletaria que regó la ciudad y que ofrece sus vidas en las avanzadas. Los que han caído en la lucha son atendidos en los hospitales de sangre por las milicias de la Cruz Roja, que velan con solicitud y cariño en las cabeceras del hermano herido. Bautismo de sangre ha purificado estas salas del antiguo Hospital de la Santa Cruz y San Pablo. Cataluña abre a sus hijos, a sus hermanos de Iberia caídos en la lucha contra el enemigo común, este nuevo Hospital General de Cataluña, que controla la Confederación Nacional del Trabajo y la Federación Anarquista Ibérica>>.
El setembre del 1936 l’Hospital General de Catalunya era dirigit per una Junta mixta presidida pel Conseller-Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, el poumista Tomàs Tussó, pels delegats de la CNT-FAI Freixas i Valcárcel, i pels delegats metges Salvador Armendares, Joan Codormí, Tomàs Pumarola i Lluís Bosch Avilés.
L’Hospital Clínic també va fer un canvi radical passant a dependre del Comitè de Control Sanitari de la Confederació Nacional del Treball. Solidaridad Obrera (27-9-1936), realitza un dels seus reportatges “Los héroes de la retaguardia”, dedicat als metges i personal sanitari del Clínic: <<Nos recibe muy amablemnente el doctor Vidal Jordana, que está al frente de los servicios médicos del Clínico. Recorrimos las dependencias de la sala y nos habló en términos encomiásticos de todo el personal que está a sus órdenes. Los pacientes pasan de la sala de urgencias a las diversas salas. Y como detalle de la buena organización que reina, nos manifiesta del doctor Vidal que se ha montado un servicio de clasificación que emite el diagnóstico de los enfermos y heridos en el momento de escalar el umbral hospitalario. Las mujeres ocupan un lugar preeminente en la lucha contra el fascismo. No podían hallarse ausentes de las cabeceras de nuestros valerosos milicianos caídos en el cumplimiento del deber. En el Hospital Clínico abundan muchachas preciosas. (...) En lugar de los rostros fruncidos de las monjas han surgido unas jovencitas retozonas y con labios de coral. Su mirada es prometedora de las más sublimes gestas. Per nuestro asombro rayó en lo inverosimil cuando nos enteramos de que entre las simpáticas enfermeras se encontraba Teresa Daniel. Nuestros lectores recordaran que en 1933 fue elegida “Miss” España. Esta gràcil muchacha, que arrancó el galardón de belleza, se ha encerrado en las paredes de un hospital y su hermosura la ha puesto al servicio de la causa del proletariado>>.
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Catalunya, núm. 143, octubre de 2012)

Autogestió / Sanitat-1

EL FAR

Autogestió Sanitària: 1) Els Comitès de Sanitat

FERRAN AISA

 

(Fotografia de militants de la CNT-FAI a l'Hospital de Sant Pau)

Els Comitès de Salut Pública formaven part de la idea revolucionària des de la Revolució Francesa. Totes les revolucions del segle XIX havien comptat amb aquest organisme del poble. La revolució a Barcelona va fer aparèixer els comitès de sanitat que foren organitzats pels comitès de barriada durant la lluita del 19 i 20 de juliol als carrers de Barcelona, els quals van tenir continuïtat els primers mesos de la guerra. Els Comitès de Barriada doncs van ajudar a socialitzar la medicina per a tots els ciutadans sense excepcions. Però, a més, també es va crear el Comitè de Sanitat de les Milícies i, naturalment, hi havia el Departament de Sanitat de la Generalitat i la Conselleria de Sanitat de l’Ajuntament. Els comitès van aplegar tot el personal sanitari que, d’una manera autogestionària, van fer rutllar la sanitat al servei dels ciutadans. Els millors metges catalans van aportar la seva saviesa a la causa republicana com per exemple el doctor Josep Trueta, cap de l’Hospital General de Catalunya. Antonina Rodrigo, a la biografia de Trueta, escriu: <<Per a ell no constitueix cap problema greu l’allau de ferits traumatitzats per arma de foc que arriben a l’Hospital, víctimes de les lluites al carrer. L’Hospital General de Catalunya (avui Sant Pau), no era un hospital militar, ni en Trueta un metge militar. Però al gran centre hospitalari barceloní van començar a arribar ferits dels  bombardeigs aeris i marítims, que eren els qui presentaven les ferides més complexes. Així que des dels seus primers moments, els seus ferits, quan abandonaven la sala d’operacions, ho feien enguixats. Dos anys abans el 1934, Trueta havia presentat una nova tècnica de les fractures obertes a la Societat Catalana de Cirurgia. (...) Josep Trueta no ignorava pas la importància que podia tenir en aquells moments conflictius l’aplicació de la seva tècnica...>> L’èxit de les seves intervencions van fer que el seu mètode fos acceptat com model per tot el sistema sanitari civil i militar en els seus diferents espais des de l’hospital de campanya fins a la rereguarda. Altres metges de gran prestigi van treballar als hospitals barcelonins, Salvador Armendares, August Pi i Sunyer, Jesús Bellido, Antoni i Joaquim Trias i Pujol i Moisès Broggi.
Els comitès de sanitat publicaven el Boletín Sanitario, on feien recomanacions higièniques, sanitàries i de salut. El mateix Ajuntament reproduïa en els seus comunicats textos d’aquest butlletí que aportava indicacions sobre malalties infeccioses, febres tifoides, vacunacions, etc. Els Comitès de Barriada van donar un gran impuls a la recuperació d’edificis religiosos o de la burgesia per reconvertir-los en hospitals de sang, sanatoris, ambulatoris o clíniques. El Comitè Revolucionari de Gràcia (zona Carolines) va ocupar l’Hotel Florida, a la muntanya del Tibidabo, per transformar-lo en Sanatori controlat per la CNT-FAI. El sanatori comptava amb la participació dels doctors Bosch i Luzena, el practicant Vicenç Ribes, així com personal sanitari, cuina i neteja. Solidaridad Obrera (26-9-1936) , ho comenta: <<Obra de esos camaradas de la barriada de Gracia (Carolinas), en haber transformado lo que fue Hotel Florida, en un espléndido sanatorio, donde los convalecientes, heridos en el campo de batalla o enfermos, son atendidos convenientemente. (...) En esta hora de trasmutaciones históricas de los valores sociales, en que impone sus designios el pueblo, el hecho de que un antro de la burguesía, que sirvió para “snob” trivial, se transforme en cosa útil y humana, es altamente moralizador y elevado. Amplios salones, salón comedor capaz para trescientas personas, un amplioso vestíbulo, habitaciones soberbiamente emplazadas, frente al mar o al monte, o dando vista a la bella perspectiva de esta fragua social y rebelde que se llama Barcelona. El enfermo, además de todas estas bellezas plásticas y de natura, encuentra la fraternidad y afecto, del camarada delegado del Comitè en el sanatorio, Pablo Serrano y sus colaboradores Antonio Paredes y Ángel Jiménez>>. 


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 142, setembre de 2012)

Col·lectivització / Serveis Públics

EL FAR
 
AUTOGESTIÓ-4: LA COL·LECTIVITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS DE BARCELONA
 
FERRAN AISA
 

(El port i les tres xemeneis símbol de la Barcelona industrial)

La  col·lectivització dels serveis públics com l’electricitat, l’aigua, el gas i empreses com la CAMPSA o la FOCSA, van ser un altre capítol de la creativitat del moviment obrer barceloní. Les empreses d’aigua, gas i electricitat van ser intervingudes pels treballadors, que van ocupar les oficines i els centres principals de distribució en els primers moments de la lluita antifeixista.  D’aquesta manera va quedar garantit el servei bàsic d’energia (gas, aigua i electricitat) a la ciutat (habitatges, enllumenat de carrers, hospitals, centres oficials, etc.), tots aquests serveis van quedar sota el control del Comitè d’Empresa format per CNT-UGT. Els treballadors de les diverses empreses que formaven el sector energètic (Unió Elèctrica de Catalunya S. A., “Riegos y Fuerzas del Ebro”; Catalana de Gas i Electricitat; Cooperativa de Fluid Elèctric; Societat Espanyola de Construccions Elèctriques i Societat Productora de Forces Motrius), d’acord amb les dues federacions sindicals de la CNT i la UGT, van posar en marxa la concentració industrial i van constituir el Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat. A finals d’agost de 1936 el Sindicat Únic de Luz y Fuerza de la CNT va expropiar la resta d’empreses del sector, i, aleshores, l’Agrupació col•lectivitzada agrupà, sota el control obrer, la indústria de l’aigua, el gas i l’electricitat.  La Societat General d’Aigües de Barcelona i l’Empresa Concessionària d’Aigües Subterrànies del Llobregat, de la qual era propietària l’empresa Gas Lebón, van ser col•lectivitzades també pels treballadors, constituint el Sindicat Obrer d’Aigües de la CNT. El Comitè Obrer de l’empresa va unificar criteris sobre el preu de l’aigua, rebaixant-la, per tant els barcelonins van poder gaudir d’ aigua a casa amb un preu més assequible, passant de 0,70 a 1,50 pessetes que es pagava abans de la revolució, estabilitzant-se a 0,40 pessetes. L’empresa de petroli estatal CAMPSA, imprescindible per fer rutllar l’economia del país, fou col•lectivitzada pels treballadors, que van constituir un Comitè Central de Direcció, format per sis delegats de direcció i sis delegats representant les distintes Seccions de l’empresa. El Comitè, d’acord amb el Sindicat del Petroli de la CNT, va decidir expropiar les factories de Barcelona, Badalona, Manresa i Vic. Constituint a cada una un Comitè d’Administració depenent del de Barcelona. El Comitè Central de Direcció va acordar la pujada dels salaris per a tots els treballadors, així com la jornada de 6 hores diàries.  El petroli ja era aleshores un producte energètic important, així que el seu control era fonamental per fer marxar l’economia col•lectivista. La guerra encara havia fet augmentar més el poder de la riquesa d’aquesta energia, doncs, els avions, els tancs, els automòbils de tota mena, els vaixells, els tractors, etc., feien servir la benzina com mitjà de propulsió. L’empresa de construcció i serveis Foment d’Obres i Construccions (FOCSA), va passar a ser controlada i dirigida pels treballadors. Aquesta empresa tenia una llarga tradició de tasques públiques realitzades a Barcelona, tant en el camp de la construcció, com el de la neteja urbana. El Comitè Obrer de Control passava comptes de la gestió de l’empresa i publicava els sous que guanyaven els consellers i directius i els comparava amb els de misèria que cobraven els treballadors, a Solidaridad Obrera (3-9-1936), ho explicaven: <<Para que el pueblo sepa quienes eran los verdaderos atracadores que operaban en la cajas del Ayuntamiento y del Estado, en complicidad de los políticos de todos los colores, daremos los nombres de los consejeros con sus correspondientes sueldos anuales...>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, nún. 140, juny de 2012)

Col·lectivització transport / taxis, ferrocarrils i vaixells

EL FAR

AUTOGESTIÓ 3): SOCIALITZACIÓ DE TAXIS, FERROCARRILS I VAIXELLS

FERRAN AISA
 

(Cartell industria socialitzada del taxi de1936)

El mateix dia 20 juliol va ser requisats pel Sindicat Únic del Transport de la CNT de gairebé tots els taxis, així com vehicles de transport i automòbils particulars, els quals van passar a ser destinats a funcions de les autoritats civils (Generalitat, Ajuntament,Milícies, Sindicats, Sanitat, Proveïment, etc). La Secció de Taxis de la CNT es va fer càrrec de constituir el Comitè de Control Obrer i de preparar els vehicles, perquè fessin les funcions habituals dels taxis a Barcelona. A mitjan d’agost la normalització ja era quasi una realitat, doncs s’autoritzà a circular taxis per Barcelona. Alguns vehicles van ser retornats als seus propietaris, sobretot si tenien  una professió específica com podia ésser metge o que necessitessin el vehicle per la  feina col•lectivitzada. El servei de taxis nocturn no es va normalitzar fins el 6 d’octubre de 1936, eliminant el plus que regia a partir de les 22 hores. Tramvies, autobusos, taxis circulaven posant en moviment el color roig i negre com una bandera al vent per la ciutat de Barcelona i al subsòl la carrosseria dels combois del Metro també recorrien les estacions amb els colors de la bandera cenetista. N’era el signe clar de la Revolució que estava gestant la “massa” obrera de Catalunya.
La Companyia de Ferrocarrils Catalans va ser incautada pels treballadors en els primers compassos de la revolució. Les línies que explotava aquesta companyia eren Barcelona-Manresa; Martorell-Igualada; Manresa-Olván; Olván-Guardiola; Manresa-Suria; i Bordeta a Puerto. El popular “Carrilet” que sortia de la plaça Espanya de Barcelona i seguint el curs del riu Llobregat arribava fins a la Catalunya central, era considera pels ciutadans com un tren de joguina. La col•lectivització de la companyia va quedar sota el control obrer, que va nomenar un Comitè CNT-UGT. Solidaridad Obrera (4-9-1936), fa la crònica: <<El dia 24 de julio, en Manresa, reunidas la CNT y la UGT ferroviarias, acordaron proceder a la incautación de la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes... Este acuerdo fue refendado oficialmente por el Comité Revolucionario Antifascista y el Gobierno de la Generalidad de Cataluña, haciéndose cargo de todo el pasivo, activo y material de la misma, para su explotación definitiva. Se nombró un Comité de ambas organizaciones para regentar los ferrocarriles catalanes con la intervención de un delegado de la Generalidad, que tan sólo tiene por misión examinar la labor que se hace>>.
La darrera setmana de juliol va ser col•lectivitzada la Companyia del Ferrocarril de Sarrià i Vallvidrera i les línies de tren a Sabadell, Sant Cugat i Terrassa. També van ser col•lectivitzades les indústries de navegació, tant les que feien viatges a la península i a les illes, com les que suraven els mars arran del planeta. La Companyia de navegació Transatlàntica va passar a ser dirigida pels treballadors que van constituir un Comitè de Control CNT-UGT. La companyia disposava de nou vaixells, dels quals, segons el Comitè Obrer, només eren disponibles sis, els anomenats: “Habana”, Cristóbal Colón”, “Marqués de Comillas”, “Juan Sebastián Elcano”, “Manuel Arnús” i “El Magallanes”. El personal adscrit a aquesta companyia era de 2.500 persones a tot Espanya. Els treballadors quan van ocupar les oficines van poder ser testimonis dels grans sous que dels membres del Conselle d’Administració i el seu president Joan Antoni Güell i López, <<nieto del negrero Antonio López, diu Francisco Pellicer, autor del reportatge per la Soli (13-10-1936)>>, 41.000 pessetes i 63.750 en qualitat de despeses de representació mensuals, mentre que un contramaestre cobrava 350, un fuster 285 i un mosso 200 pessetes mensuals. La Transatlàntica sota el control obrer contemplava un futur optimista que, com escrivia Pellicer: <<...tendrá días de esplendor, navegando por todos los mares, enarbolando la bandera de la Revolución, por el engrandecimiento y el bienestar del pueblo español>>.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 139, maig de 2012)

Somni utòpic / Ferran Aisa

(Thomas More, Londres,  1478-1535)

LA BARANA DEL VENT
 
EL SOMNI UTÒPIC
 
FERRAN AISA
 



La paraula utopia va ser usada per primera vegada per Thomas More, l’any 1516, quan va publicar el seu llibre Utopia. L’origen grec de la paraula (oú “no” i tópos “lloc”), que significa “enlloc”, indica un espai imaginari o inexistent a la realitat, però que l’ésser humà somia o imagina, un espai que podria estar situat en un altre temps del futur o ara mateix. 

(L'Illa d'Utopia)

La utopia és una aspiració humana que, des del somni, inicia el seu camí imaginari cap a l’horitzó on resideix la Utopia. Sovint s’ha parlat de la utopia com una empresa d’impossible realització, s’ha fet servir com una paraula negativa per manifestar allò que mai serà possible. L’ésser humà, en totes les èpoques, s’ha obstinat a dissenyar un altre món que fos diferent a la realitat establerta, per tant l’anhel imaginari del somni utòpic ha estat present en la història de la humanitat des de l’antiguitat. 
L’ésser humà ha intentat, des del començament de la civilització, construir una societat que representés l’estat més perfecte possible per a la seva vida. Però la idea de construir aquest altre món ha xocat sempre amb les regles establertes per la societat conservadora dels privilegis i dominant de la vida. És a dir els defensors dels “valors” a reformar ja siguin de tipus religiós, polític, econòmic, cultural o social. Les utopies són mites frugals que cerquen l’Edat d’Or, els Camps Elisis, l’Atlàntida, el Dorado, el Paradís terrenal... La utopia, així plantejada, és el somni dels homes i les dones que pretenen construir a la terra allò que no existeix enlloc, però que, tal vegada, és possible fer realitat. Quan més aprofundim en la civilització més ens allunyem de la societat perfecta, doncs, no és pot confondre la idea de progrés amb la idea d'utopia, tot el contrari, el progrés és la no realització de les utopies. 
El progrés entès com creixement, només porta la felicitat a uns quants, la majoria continua essent “esclava” al servei del sistema jeràrquic i autoritari. La utopia social en canvi vol fer taula rasa d’aquest sistema i construir damunt de les seves runes una societat basada en l’igualitarisme, la llibertat i la solidaritat humana.  El somni humà i el pensament lliure es donen la mà per caminar per a fer possible la quimera onírica de dissenyar un altre món possible. El món possible, però, no és més que un raig de llum a la imaginació dels homes i les dones que senten la utopia en els seus cors. Els somnis igualitaris i les utopies formen part de l’ànima humana des de l’antiguitat que caminen vers l’horitzó a la recerca de la felicitat.
L’home i la dona del segle XXI cerquen les mateixes o semblants coses que els seus avantpassats? La societat actual està marcada encara per la mentalitat de l’esclau i de l’amo, encara que ara l’amo no se sàpiga bé on és, i que l’esclau fins i tot es pensi que és lliure. L’esclau és esclau fins que deixa de ser-ho i l’amo només és un producte de l’esclau, sense esclaus no hi ha amos. La gran ideologia utòpica és aquella que vol redimir a l’amo i a l’esclau. El somni utòpic ha de trencar els paràmetres dels mites que justifiquen l'esclavitud de l’ésser humà, els murs absurds de la societat en què vivim.
Contra el pes real del món absurd només ens queda la submissió o la rebel·lió, és a dir, hom pot escollir entre ésser un esclau feliç o infeliç (tant se val) o rebel·lar-se contra el destí imposat pel sistema autoritari. La utopia, doncs, és una rebel·lió contra la submissió de l’ésser humà a viure resignat dins de l’absurd que l’encadena, el subjuga i el mata. 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 341, 9 de juliol de 2002)

Utopia / llibre

 Nou llibre de Ferran Aisa

(Coberta llibre Ferran Aisa, Utopia)

Autor: Ferran Aisa
Títol: UTOPIA
Del somni igualitari al pensament únic
Editor: Icaria Editorial (Barcelona, 2012)
Pàgines: 294
Preu: 23,5 euros 

Sinopsi

Ferran Aisa fa un recorregut per la història del pensament utòpic a través d’aquest assaig sobre la Utopia. I ho fa resseguint el pensament filosòfic des de l’antiguitat fins els nostres dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi permanent que viu la societat actual. L’autor es pregunta: -Quina és la utopia del nostre temps? Què hem de fer per construir una nova societat en què tots els éssers humans visquin en harmonia antre si i amb la natura? Aquest assaig és una bona eina per cercar la resposta ales preguntes. I també ho és per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s’han desenvolupat al llarg de la història de humanitat. Aisa recórrer les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l’antiguitat com de l’edat mitjana (Plató, Epicur, San Agustí, More, Campanella...). Tots ells constructors d’idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I s’endinsa en el mite del Dorado i de la terra de Xauxa, que obre portes a la imaginació humana amb quimeres, faules i somnis. I ho fa resseguint la literatura visionària d’autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau. I s’immergeix en el món del socialisme utòpic i descriu les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzat per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola. Finalment analitza el món del pensament únic i de la “utopia” neoliberal i l’esclat del moviment dels indignats del 15-M. 

(Barcelona, novembre de 2012)

Fènix / Eric Bertran

A propòsit de la pel·lícula "Fènix 1123" de Joel Joan i Sergi Lara, publico la ressenya que vaig fer del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix (Proa, 2006), al diari Avui.

L’EXÈRCIT DEL FÈNIX

Ferran Aisa
 

(Coberta del llibre d'Èric Bertran)

Víctor Alexandre, en el pròleg del llibre Èric i l’Exèrcit del Fènx, acusat de voler viure en català (Proa, 2006), manifesta que el jove Èric Bertran és testimoni d’una anormalitat. No tan sols anormalitat lingüística sinó també política, doncs l’Èric, només amb catorze anys, ha estat culpable de catalanitat. 
L’autor narra en primera persona els fets i les conseqüències de la seva demanda a diverses empreses comercials, perquè retolessin els seus productes en català. L’absurd es va fer present una nit de desembre de l’any 2004 quan van irrompre a casa seva vint guàrdies civils armats buscant el cap del temible Exèrcit del Fènix, nom sortit de les aventures de Harry Potter. Si els serveis d’informació els hi hagués encarregat la missió a Mortadelo i Filemón ho haguessin fet, sens dubte, molt millor. El grup “terrorista” que pretenien desarticular només era a la ment del dissenyador d’aquella operació. Però el jove Éric no podia ésser innocent del tot, doncs a la seva habitació hi havia una senyera estelada... 
Èric amb una gran frescor va explicant els detalls d’aquella nit que els guàrdies civils l'hi van confiscar  els ordinadors d’ell i del seu germà. L’error va continuar en un judici a Madrid que és descrit pel jove autor amb tot detall. L’Èric descriu també el suport solidari que va rebre de molta gent d’arreu de Catalunya i que va representar la seva pedra filosofal en el judici a l’Audiència de Madrid. Víctor Alexandre acaba dient en el seu pròleg: <<Llegint el drama personal que li va tocar viure no descobrireu tan sols un ésser humà amb una integritat moral extraordinària, també trobareu valors com l’ètica, la lleialtat o la perseverància>>. 
En definitiva es tracta de ser coherents amb nosaltres mateixos en la defensa de les llibertats i els mots del nostre poble. Aquesta ha estat l’aportació d’aquest nen, ara ja de quinze anys, integrant de l’Exèrcit del Fènix, un exèrcit fantasme (sortit de la seva imaginació) en la defensa de la llengua del seu país.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 26 d’abril de 2006)

 

Joan Salvat-Papasseit / TV de Sant Cugat

PRESENTACIÓ LLIBRE JOAN SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924 DE FERRAN AISA I MEI VIDAL, AL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS, ORGANITZAT PER ÒMNIUM CULTURAL EL 5 D'ABRIL DE 2011, Televisió de Sant Cugat del Vallès.

Recital poètic Ferran Aisa / Parc del Montseny

Recital poètic als Parcs Naturals de Barcelona, Masia Mariona de Mosqueroles (Fogars de Montclús-Montseny). Amb Maria Cabrera i la Coral de la Diputació de Barcelona. Gabat en video per Esther Xargall i penjat a Youtube: Ferran Aisa recita Ferran Aisa. (24 de juliol de 2010).

Col·lectivització Transport / Metro Barcelona 1936

EL FAR
 
AUTOGESTIÓ 2): SOCIALITZACIÓ DE LES DUES LÍNIES DEL METRO DE BARCELONA
 
FERRAN AISA

 

(Cartell de la Indústria Col·letivitzada del Transport Públic, 1936-1939)

El 22 de juliol de 1936 els treballadors del Metro van ocupar de la direcció de l’empresa, situada a la Ronda Universitat, 31 i, després d’efectuar una assemblea van decidir confiscar les línies del Metro de Barcelona per posar-lo al servei del poble. 
Només feia un dia que s’havia acabat la batalla al carrer amb el triomf popular sobre els militars feixistes. Els treballadors del Metro d’acord amb el Sindicat Únic del Transport de la CNT, el dia 24 posaven en circulació els trens a les sis de la matinada, sota l’ègida de l’autogestió. Els treballadors van fer-se càrrec de la direcció de l’empresa constituint un Comitè tècnic-administratiu de control format per nou delegats que es distribuïen les funcions següents: Delegats de Direcció: José Fernández i Ricard Gombau. Delegat d’Oficines: Máximo Pérez Díaz. Delegat d’Intervenció i Liquidació: Benigno Adiego. Delegat de Servei Tècnic i Tallers: Ángel Anzano. Delegat de Moviment: Rogelio Pérez. Delegat d’Oficines i Tallers: Manuel Molina. Delegat d’Enllaç: Àngel Garcia. Secretari auxiliar: Francesc Noguer i Delegat adjunt: Joan Timoneda.
Desapareguts els càrrecs directius de l’empresa burgesa, el Comitè va decidir anivellar el sou de tots els treballadors i va establir altres mesures econòmiques i socials, per exemple, amb el fi de combatre l’atur, va acordar posar en pràctica la jornada de 40 hores setmanals amb un augment de sou superior al 15 % fixat per la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya; així com la implantació de subsidis per malaltia, accident i jubilació. El Comitè del Metro va coordinar-se amb els Comitès centrals de les companyies ferroviàries MZA i Nord per tal d’impulsar els projectes d’obra d’enllaç ferroviari de Barcelona amb la col•laboració de l’Agrupació Col•lectiva de la Construcció, això significaria oferir feina a 5.000 obrers. El Comitè també enlairava projectes de benestar i cultura pels treballadors i els seus familiars amb la construcció d’una Clínica de Repòs i d’un centre cultural equipat amb biblioteca, sala de conferències, espais d’esbarjo, gimnàs, solàrium i dutxes. El representant del Comitè José Fernández, afirmava que aviat disposarien de 4 nous cotxes motor que s’estaven construint a l’empresa col•lectivitzada “La Maquinista Marítima i Terrestre”, que significarien un major confort i benestar pels usuaris del Metro. El delegat feia saber que el Metro de Barcelona modificaria els antics sistemes de revisió de les estacions, adaptant les normes empleades al Metro de París i Nova York. Les primeres setmanes de gestió obrera, amb la disminució de les despeses va aconseguir augmentar la recaptació diària de la mateixa època de l’any anterior. El cronista d’El Diluvio (18-9-1936), acabava dient: <<La Historia registrará un día la gran gesta colectiva del proletariado español, en esta jornada de triunfo, dolor y sangre; pero también es preciso que vayamos destacando la obra anónima, bien bordada, con trazos enérgicos y constructivos, como la de los camaradas del Metro Transversal, que constituye uno de los jalones indiscutibles interesantes de la gran conquista democràtica de hoy>>.
Quan la CNT va entrar a formar part del govern de l’Ajuntament de Barcelona, el delegat cenetista Vicente Pérez “Combina” es va fer càrrec de la Conselleria-Regiduria de Serveis Públics des de la qual va col·laborar estretament amb les empreses de serveis col·lectivitzades entre les quals hi havia els Tramvies i el Metro. Les dues línies “Gran Metro” i “Transversal” van funcionar, malgrat la precarietat del moment, amb puntual precisió. Les restriccions elèctriques van ser el gran enemic del Metro que paralitzava en moltes ocasions les línies, la pèrdua de viatgers va suposar l’any 1937 que l’Ajuntament aprovés l’apujada del bitllet, que va passar de 0,25 ptes. i 0,40 per trajecte. Les estacions de Metro van complir una funció social molt important al ser utilitzades com refugi antiaeri pels barcelonins.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 138, abril de 2012)

Bombardeig de Lleida / Liceu Escolar

75è ANIVERSARI DEL BRUTAL BOMBARDEIG DELS "NACIONALS" SOBRE LA CIUTAT DE LLEIDA SUCCEÏT EL DOS DE NOVEMBRE DE 1937

EL BOMBARDEIG DE LLEIDA 
(Capítol del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de Lleida, 1906-1937, Editorial Fonoll, Juneda, 2013)

Ferran Aisa
 

(Cartell commemoratiu del 70è aniversari del bombardeig de Leida a l'acte organitzat per la CGT el 5-11-2007. Foto A. Centelles)

La ciutat de Lleida d’uns 40.000 habitants va patir el primer atac aeri important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda, el qual fou el més mortal de tots. L’atac que segons una antiga informació l’havien efectuat nou avions trimotors Heinkel de la Luftwafe de la Legión Cóndor alemanya, ha quedat obsolet per les noves investigacions. Els periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda apunten l’autoria a l’Aviazione Legionaria Italiana. Però tant si van ésser el avions Heinkel o els Savoia Marchetti els autors materials de l’atac contra una ciutat indefensa, la qüestió de l’autoria criminal de l’atac no varia gens el resultat: destrucció, dolor i mort. Això sí, els responsables principals de la barbàrie mortal sobre la ciutat Lleida van ésser els militars rebels que s’aixecaren contra el govern legítim de la República, és a dir el general Franco i els seus seguidors.
El avions van sortir de Saragossa amb una mortal càrrega explosiva a les seves bodegues. Els trimotors van entrar a la ciutat de Lleida amb l’únic objectiu de causar el terror entre la població civil de la reraguarda. Els avions van sobrevolar deixant caure durant cinc llargs minuts tonelades de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort que recorria el centre de Lleida: Plaça de Catalunya, carrer Blondel, carrer Major, Plaça de la Sal, Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a  la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Saragossa.
El camí triat pel bombardeig era lluny de qualsevol objectiu militar, per tant l’estratègia dels feixistes era fer el màxim de mal a les persones innocents i desprotegides de la ciutat per enfonsar la seva moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions, però els feixistes no hi van fer cap mena de cas de les advertències de cap organisme internacional. 
L’atac sorpresa fou total. Les sirenes d’alarma no van funcionar i les bateries antiaeris no van fer cap diana. Els avions italian van bombardejar sense pietat contra la població exhausta i indignada. Sobre la ciutat i la població de Lleida van caure, en quatre o cinc minuts, 12.600 kg., de bombes.
El diari La Publicitat de 6 de nombre afirma que hi van llançar sobre la població bombes incendiàries. Els avions, en vol ras, van metrallar les persones que corrien cercant aixopluc. L’hora triada per l’atac no era casual, era el moment en què hi havia més gent als carrers i a les places. L’atac aeri pretenia fer el màxim de mal a la població, doncs a les quatre de la tarda ja havien obert les botigues, la gent anava pels carrers i les escoles eren plenes d’infants.
El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 fou comparat al de Gernika efectuat el 26 d’abril d’aquell mateix any, mentre el primer bombardeig fou universalitzat per la pintura de Picasso, el segon va passar més desapercebut, malgrat això les fotografies d’Agustí Centelles són prou explicatives del mal causat pels feixistes per denunciar també el criminal atac contra la població civil.
Mercè Barallat, a La repressió a la postguerra civil a Lleida, escriu:

<<Si el bombardeig de Gernika els nacionals el van atribuir als republicans, aquest bombardeig de Lleida van optar per desconèixer-lo i fer-ne desaparèixer les víctimes del registre.>>167

El bàrbar atac feixista fou realment brutal, els diaris dels dies següents no es van posar d’acord a l’hora de donar el nombre de víctimes mortals. El periòdic UHP (4-11-1937) publicava el llistat de 160 morts i 13 cadàvers sense identificar; La Vanguardia del dia 5 de novembre afirmava que els morts de l’atac aeri eren 250. Un informe del Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vila, publicat a UHP (16-11-1937), deia que les víctimes, entre ferits i morts, passaven de 750. Les estimacions més fiables parlen d’unes 200 víctimes mortals i nombrosos ferits.
Els hospitals van quedar colapsats. Lleida sensera es va volcar en ajuda de les víctimes i de les seves famílies, també el Front Popular, les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixestes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats. Els hospitals de sang no donaven abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament, fins i tot vingueres voluntaris de pobles veïns com diu Mercè Barallat:

<<Aquest desenrunament fou especialment intens al carrer Major i al carrer Blondel. El carrer Major va quedar tallat al pas, ja que hi varen quedar cases a punt d’ensorrar-se: al número 29 hi va morir una mestra, Esperanceta Serra, i només es va salvar un dels 10 o 12 nens que hi anaven a repàs. Al carrer Blondel, a la zona del mercat de Sant Lluís, el Banc d’Espanya també va quedar malmés, i igualment un edifici que hi havia entre la catedral i el mateix carrer Blondel.>>168

Esperança Serra havia estat mestra del Col·legi Minerva i del Liceu Escolar, ara es dedicava a fer classes particulars de repàs a casa seva. L’atac aeri va afectar de ple a l’edifici del Liceu Escolar, sobretot a algunes de les seves classes on s’havien vist sorpresos els alumnes i els mestres. El bombardeig contra el Liceu Escolar i el posterior desenrunament van ser tràgics, la mort d’alumnes i una mestressa d’aquesta escola foren proporcionalment les víctimes més nombroses. La premsa internacional es va fer ressò d’aquest brutal atac que va costar la vida de tanta gent, entre els quals nombrosos infants. Segons un balanç més acurat dels terribles fets criminals manifesta que van ésser 48 alumnes i una professora les víctimes mortals de l’atac aeri que va acabar amb el Liceu Escolar. El diari UHP (4-11-1937) publica el nom de les persones que van morir en aquest atac aeri de Lleida, entre els quals n’hi ha el de nombrosos alumnes del Liceu Escolar (veure Annex 4).
A Victorina Vila li va sorprendre el bombardeig a l’edifici del carrer Blondel, doncs, aleshores, vivia a casa del seu fill, el metge Enric Godàs, gerent del Col·legi de Metges amb seu al citat edifici. Per sort per a ells aquesta zona de l’edicifi no va resultat afectada.
Després de l’atac aeri i del terrible desatre, una ira continguda va predominar a la ciutat de Lleida, un clam d’impotència davant el brutal atac feixista es va estendre arreu, però la majoria de la població va continuar en el seu lloc i no va emprendre l’ègida fins a finals de març de 1938, aleshores les tropes franquistes eren a la porta de Lleida.
El Liceu Escolar doncs va desaparèixer definitivamen el 2 de novembre de 1937, a causa de les bombes llançades pels avions feixistes que van bombardejar Lleida. La vella escola fundada per Frederic Godàs Legido ja no va tornar a reeixir mai més...

Ferran Aisa-Pàmpols
(Capítol del llibre El Liceu Escolar de Lleida,1906-1937.)

Col·lectivització transport / Tramvies Barcelona 1936

EL FAR

AUTOGESTIÓ:  1)  COL·LECTIVITZACIÓ DELS TRAMVIES DE BARCELONA 1936

FERRAN AISA

 

(Facsimil d'un bitllet de tramvia autogestionat per la CNT-AIT el 1936)

La Companyia de Tramvies fou una les primeres empreses de transport públic a ser intervinguda pels treballadors que, mitjançant una assemblea, van elegir el Comitè Obrer de Control de T.B.C. La nova administració obrera va començar per anivellar els sous i rebaixar la jornada setmanal a 40 hores, mentre s’estudiava reduir-la a 36. També va començar a aplicar assegurances contra la vellesa, la malaltia i els accidents de treball. El Comitè Obrer denunciava els alts sous que cobraven el personal de direcció, que la nova etapa autogestionària suprimí.   
Durant el primer temps d’autogestió el comitè obrer va projectar la unificació de línies de via estreta, amb la intenció de millorar l’estructura de la xarxa de vies de la ciutat. El Comitè d’Empresa, a El Diluvio (18-8-1936), feia cinc cèntims de la col·lectibització: <<Aplastada en toda Catalunya la insurrección fascista, se fue por el proletariado organizado a la incautación de los medios de transporte urbano, separando las Empresas que antes funcionaban, tranvies, autobuses de la C.G.A. y Metro Transversal. Fueron los sindicatos del Sindicato Único del Transporte (sección tranvías), que procedieron a la incautación de la Empresa, el 19 de julio. La Generalitat había nombrado el dia anterior un delegado interventor. Pero la dirección efectiva de las líneas de tranvías la ejerce por completo el Sindicato del Transporte a través del Comité de Empresa. En realidad, el delegado interventor de la Generalidad no ha intervenido para nada en los asuntos de la Compañía de Tranvías. El Comité de Empresa, que en representación de los trabajadores, con exclusión total de toda intervención capitalista, es el que oficia de director, está integrado por siete camaradas. Cada uno de éstos tiene una función especial a desarrollar, de la que da cuenta diariamente en reunión del Comité. De la organización de estas actividades resulta la administración obrera de la línia de tranvías de Barcelona.>>
Les funcions que desenvolupava el Comitè d’Empresa de la Companyia de Tramvies era la següent: Conservació i vigilància d’edificis de la Companyia. Estadística. Servei Tècnic. Cotxes. Moviment. Comptabilitat i Assessoria. La resta de l’organigrama de l’empresa els constituïen els comitès de les seccions: Cotxera, Brigada de Conservació, Taller Central, Neteja de Vies i Línies aèries elèctricque. El Comitè d’Empresa feia saber que els obrers tramviaires de Barcelona havien decidit, d’acord amb el Comitè de Control, lliurar la recaptació integra del dissabte 15 d’agost de 1936 a les víctimes del feixisme.
Alguns dels canvis efectuats a les línies de tramvies i d’autobusos, que afectaven al personal, fou la supressió d’uniformes, de vigilants i de revisors. La falta de moneda fraccionària va obligar a la companyia T.B.C. a establir vals de canvi, que s’havien de bescanviar a les oficines dels tramvies, però, finalment fou suprimit per ordre municipal i s’establí la tarifa única de 25 cèntims per tots els trajectes. La companyia col·lectivitzada de tramvies va proposar, davant la falta de personal masculí mobilitzat per les milícies, convocar a algunes empleades que fessin pràctiques de conducció. A finals del 1936 ja hi havia algunes línies de tramvia que eren conduïdes per primera vegada per dones. El mateix camí col·lectivitzador van seguir els empleats de les línies d’autobusos urbans (aleshores molt poques) i fins i tot els que feien el servei entre Barcelona i rodalies, com la companyia d’autobusos Roca.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm.137, març de 2012)

Art d'avantguarda durant el franquisme / llibre

Presentació del llibre: La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo de Michelle Vergniolle Delalle, PUV, València, 2009. Al Museu d'Història de Catalunya (2-4-2009).
 
Ferran Aisa
 

(Fundadors de "Dau al Ser" el 1948: Tàpies, Tharrats, Cuixart, Pons, Puig, Brossa)

A Catalunya, dominada pel franquisme, s’inicià els anys quaranta una lenta però incansable lluita de resistència cultural i política. El 1948 seria un any important per la recuperació de l’avantguarda amb l’aparició d’un grup d’artistes joves que volia trencar amb la seva obra,l’ambient gris i trist de Barcelona (naturalment de Catalunya i també de tota Espanya).
El punt de confluència d’aquests artistes fou la revista Dau al set, títol màgic i surrealista que havia trobat Joan Brossa un dels seus primers inspiradors. Fou una empresa col·lectiva en la qual participaren els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats. Altres artistes que es manifestaren partidaris d’aquest esperit avantguardista són Josep Guinovat, Arnau Pons, Ràfols Casamada, Juan Eduardo Cirlot i molts altres. Però això ja és una altra història... 
Així acabava el meu llibre Les Avantguardes. Surrealisme i Revolució, publicat per l’editorial Base l’any 2008, en què narrava els moviments d’avantguarda apareguts al nostre país abans de la guerra civil. Per això quan l’amic Stefano em va convidar a presentar el llibre La palabra en silencio. Pintura y oposición bajo el franquismo, em vaig adonar que la doctora en història de l’art Michelle Vergniolle Delalle havia començat el seu treball on jo l’havia deixat, sense haver-nos posat d’acord, doncs no ens coneixíem.  La recerca de vegades porta aquestes agradables sorpreses...
La palabra en silencio fa un recorregut exhaustiu per l’art espanyol, un art que van realitzar els artistes des dels moments més negres de la nostra història contemporània fins a l’inici de la transició. D’una manera excel·lent l’assagista aconsegueix introduir, tant a l’afeccionat a les arts com al neòfit, en el món de la creació dels anys del franquisme. Creació que l’artista ha de desenvolupar enmig d’un sistema autoritari i repressiu. El llibre estructurat en nou capítols trasllada al lector l’ambient i les preocupacions artístiques d’un temps marcat per la por i el silenci; i ho fa des dels primers moments en què la guerra s’ha acabat amb la victòria dels feixistes i la derrota dels republicans. L’autora retrata perfectament els anys més negres  del franquisme (1939-1945) amb el predomini del falangisme i el nacionalcatolicisme, que propugna un art clàssic, figuratiu, sense abstraccions ni avantguardes. Un art marcat per les gestes militars, la religió i el folklore més ranci. És un retorn al passat... La censura, present a tota la vida cultural espanyola, també es posiciona davant l’obra d’art, per tant és un moment difícil per a la creació. Una gran part dels artistes més compromesos han d’exiliar-se, altres treballen al seu taller en silenci, tal vegada esperant millors temps per l’art; i altres, fins i tot, s’apropen a Falange Espanyola o al mateix “Movimiento”. Aquest darrers artistes, naturalment, podran exposar la seva obra tranquil·lament amb el suport de l’establishment cultural que controla gent com Eugeni D’Ors o com el crític falangista Manuel Sánchez Camargo.  Entre els mandarins artístics del franquisme hi ha la idea de crear un art del règim a base de “Laureados de España” i d’una Historia de la Cruzada Española, que realitza, entre altres creadors, el pintor i dibuixant Carlos Sáenz de Tejada.  Des de l’àmbit catòlic destaca la decoració (per segona vegada) de la Catedral de Vic (incendiada durant la guerra) per Josep Maria Sert... Cal tenir present l’adhesió al règim de pintors com Luis Dubón, Ignacio Zuloaga, Daniel Vázquez Díaz, Ángel Ferrant, Benjamín Palencia, José Caballero, etc. Tots ells amb un passat republicà, ultraista o avantguardista. Un dels pintors protegits per la crítica serà Rafael Zabaleta que. Eugeni D’Ors incorporarà a les exposicions anuals del “Salón de los Once” a Madrid. Per una altra alguns dels pintors citats es dedicaran a pintar el Caudillo o retrataran el cap de la Falange Espanyola José Antonio.
Però, per sort, a partir de 1945, amb la victòria aliada, el general Franco fa un petit viratge que permetrà una petita escletxa en el panorama artístics i cultural, el qual serà aprofitat pels joves creadors per iniciar l’any 1948 la recuperació de l’avantguarda.
Els següents capítols de l’assaig de la doctora Michelle Vergniolle Delalle presenten i aprofundeixen aquesta nova avantguarda artística, malgrat que alguns joves pintors provenen del falangisme, aviat la seva obra marcarà un tarannà trencador i innovador, fins i tot lligat a les avantguardes dels any vint i trenta o al surrealisme. Finalment els artistes com una gran part dels intel·lectuals realitzaran amb la seva obra l’oposició al règim franquista.
En aquest ambient d’innovació (tolerada o silenciada) apareix el “Grupo Pórtico” de Saragossa i el “Grup Dau al Set” a Barcelona. L’assaig fa un seguiment notable de la vida artística creuada amb els avatars històrics en què es desenvolupà. Recull els canvis dins del règim per apropar-lo a Europa, la transformació econòmica del país i els nous afanys culturals dels espanyols. L’autora del llibre La palabra en silencio no oblida cap dels moviments artístics que apareixen tant els anys cinquanta com els seixanta. La contestació, la lluita des de l’art, la creació des del silenci... 
El franquisme, finalment, fracassa alhora de voler promoure un art del règim, i, precisament, des del silenci, contra el pensament totalitari, apareix una avantguarda artística antifranquista. Tal vegada el règim no la pren seriosament, així ho comenta Tàpies a les seve memòries: <<Tengo una fotografía de Franco, rodeado de personalidades, plantado delante de mis cuadros, a lo largo de una de las “Bienales Hispanoamericanas”... Todo el mundo se ríe. Por lo que me ha contado Artigas, alguien (creo que era Alberto del Castillo) decía a Franco: “Excelencia, he aquí la sala de los revolucionarios”. A lo que según parece, el dictador respondió: “Mientras hagan la revolución así...”>>
Michelle Vergniolle no oblida cap esdeveniment important artístic, cap gran exposició, ni cap manifest. Per les pàgines de l’assaig transcorre l’ànima dels grups artístics que, molts d’ells efímer, van agitar l’ensopida vida artística espanyola del franquisme. I hi fa un seguiment dels pintors del grup Dau al Set, l’Escola d’Altamira, el grup Parpalló (València), l’Equipo 57, el grupo “El Paso”, el “Equipo Realidad”, el “Equipo Crònica”, etc. També hi dedica comentaris i segueix l’obra dels artistes que anomena “solitaris” (Miró, Dalí, etc.), l’abstracció, el nou realisme, l’informalisme, la protesta i la resistència. Parla les revistes importants de la transformació artística i cultural com “El Paso” i “Papeles de Son Armadans”. Cita els crítics més importants de l’època Vicente Aguilera Cerni, Moreno Galbán, Juan Eduardo Cirlot, Sebastià Gasch... I, naturalment, els artistas són els protagonistes d’aquesta història... Tàpies, Tharrats, Ponç, Cuixart, Guinovart, Saura, Millares, Oteiza, Canogar, Feito, Alfaro, Ibarrola, Viola, Sempere, Grau Garriga, Chillida, Ortega, Genovés... El llibre porta, precisament, unes quantes il·lustracions d’alguns d’aquest creadors citats. Resumin el llibre de Michelle Vergniolle és una preciosa aportació a la memòria de la història de la cultura i l’art espanyol, gairebé avui oblidada, durant una de les èpoques més negres de la història d’Espanya. Enhorabona Michelle, i endavant...

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, abril de 2009)-(Publicat a Catalunya, núm. 112, desembre de 2009)