28/9/12

Narcís Monturiol / inventor i revolucionari

BIOGRAFIES CATALANES:

NARCÍS MONTURIOL FOU INVENTOR I REVOLUCIONARI 



FERRAN AISA



(Narcís Monturiol, 1819-1885)
 Una de les facetes més conegudes del figuerenc va ésser la d’inventor: el submarí, una màquina d'engomar segells i altres enginys per la vida quotidiana pràctica.

Monturiol va tenir la idea de crear una nau submarina, per tal de tirar endavant el seu projecte va fundar una societat amb amics empordanesos.
 

El figuerenc Narcís Monturiol (1819-1885) fou un home polifacètic, compromès amb el seu temps i innovador. Va ésser un seguidor del republicà Abdó Terradas, i hi col·laborà a la premsa revolucionària com El Republicano, La Fraternidad i El Padre de Familia. Monturiol va mantenir també una estreta amistat amb els republicans Josep Anselm Clavé i Francesc P. Cuello. Monturiol va promoure la idea de Cabet a Catalunya, fent la traducció del llibre Viatge a Icària i recolzant l’expedició de catalans a la comunitat comunista cabetiana fundada a Texes.
Inventor del submarí
Narcís Monturiol va publicar El Ictíneo o barco-pez: <<El Ictineo tendrá estas condiciones: Su forma es como un pez, y como él, tiene el propulsor en la cola, alas para la dirección, vejigas natatorias, y lastre para estar en equilibrio con el agua desde el momento que se sumerja. El 28 de juny de 1859 va posar en pràctica el seu projecte i el va assajar al port de Barcelona. L’èxit de la proba va crear-li un entusiasme desmesurat que el va llençar a continuar el seu projecte. Monturiol i els seus amics van constituir aleshores la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent. Montoliu va cercar la col·laboració del mestre d’aixa Josep Missé i del constructor naval Joan Monjo i Pons.
La seva nova nau era d’una envergadura més gran, 17 metres d’eslora, 3 metres de mànega i una capacitat interior de 29 metres cúbics. La magnitud d’aquest submarí era quatre vegades més que l’anterior, això li permetia ubicar gairebé vint tripulants i la seva immersió mantenia una autonomia de 50 metres. 

El segon Ictíneo es va submergir, novament, al port de Barcelona el dia 2 d’octubre de 1864, participant en la immersió Narcís Monturiol, Josep Missé i Josep Oliu. Malgrat l’èxit obtingut, Monturiol no va trobar la comprensió de les autoritats i les falses promeses d’ajut d’Isabel II van quedar in orris.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 2 de novembre de 2006)

26/9/12

Barcelona balla / Lluís Llort

BALLANT, EM PASSO EL DIA BALLANT


LLUÍS LLORT


(Portada del suplement Cultura del Punt Avui, 5-4-2012)


 


L'historiador Ferran Aisa ha publicat a editorial Base el magnífic i extens assaig ‘Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert'
La frase del títol sembla que la podria entonar una part força representativa de la societat barcelonina, des d'inicis del segle XIX fins a l'actualitat. A més, era la lletra del primer single i primer gran èxit d'Alaska y los Pegamoides, el 1982, la mateixa època en què, per culpa d'un fenomen provocat pel poc mercat televisiu, als membres d'una generació i mitja, quan ens plantes al davant la pregunta “¿La juventud baila con...?”, afegim de manera automàtica: “José Luis Fradejas!” I això perquè durant cinc anys (1978-1983) es va emetre els dissabtes a la tarda el programa musical Aplauso, dirigit pel mític locutor del festival d'Eurovisió, José Luis Uribarri. L'espai incloïa un concurs presentat per Fradejas, que trenta anys després no ha tornat a sortir mai a la tele, però encara és recordat.
Tot i que les modes canvien periòdicament, per interessos industrials o per alteracions del magma social, hi ha elements que perduren en la memòria i d'això en sap molt Ferran Aisa (Barcelona, 1948), poeta i estudiós de la història de Barcelona amb molts títols publicats que ara ens ofereix Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert, publicat per editorial Base.
Es tracta d'un volum luxós en tots els sentits, tant de presentació (gran format i paper de qualitat) com pel valor documental de les desenes de fotografies, gravats, cartells d'època, portades de discos, etcètera, i, naturalment, del text. Aisa ha dividit la història del ball a Barcelona en onze apartats. El primer és Dels salons aristocràtica als balls de Carnaval, amb diverses seccions en què ens narra com eren els balls a mitjan segle XIX, amb música de Strauss (el baró de Maldà apunta que l'11 de gener del 1791 es va ballar el primer vals a Barcelona), els balls de màscares al teatre de la Santa Creu i el curiós origen del ball de la Patacada. Tanca la secció el primer incendi del Liceu.
Els primers envelats
El segon apartat és Dels balls de societat als d'envelat, i ens parla de les societats recreatives, els balls públics, els de disfresses i els primers envelats. Del primer envelat hi ha notícia el 1831, però era molt rudimentari. A partir dels anys quaranta del segle XIX es van construir d'una manera més reglamentària. El tercer apartat descriu Els saraus de les penyes lúdiques, i ens mou del Born (on es va crear una societat per organitzar balls de carnestoltes el 1857) a l'associació La Paloma (que el 1863 va convocar un ball en benefici dels pobres), a més dels casinos i salons de ball, amb una tirallonga de noms de societats dedicades al ball; una manera de divertir-se cada cop més arrelada a la ciutat.
I així anem avançant en la història: Ciutadans bojos pel ball (balls de festa major, cafès i la importació del cancan); Els temps del cuplet (el Paral•lel, el music-hall, els balls-taxi o la passió pel tango, fins al punt que Barcelona era coneguda com Tangópolis); Dels dàncings als balls populars (l'era del jazz, el xarleston, el swing i la socialització de les sales de ball); Visca el swing! (la moral nacionalcatòlica, els vienesos, El Gran Price a la cantonada Casanova/Floridablanca, i el Jamboree, inaugurat el 9 de gener del 1960 on és ara, a la plaça Reial); De la ‘copla' al mambo (la Barcelona més flamenca, les sales de festa i El Molino); Rock, rock, rock (les bandes de rock a Barcelona –Sírex, Mustang, Salvajes, Lone Star, Brincos...–, els guateques, els Beatles a la Monumental, les boîtes i els night clubs, balls com el twist i el madison); De ‘progres' i d'‘undergrounds' (del pop a la cançó protesta, el carrer Tuset, la Gauche Divine a Bocaccio, el Zeleste laietà, l'Studio 54 del Paral•lel, la rumba catalana); i Del pop a les noves tendències (els anys vuitanta i noranta amb l'Up&Down, La Cibeles, Razzmatazz, L'Apolo, Otto Zutz, dels bars musicals a les macrodiscoteques).
Un recorregut impecable i del tot exhaustiu amb què Ferran Aisa explica l'origen i decadència de les diferents maneres relacionades amb la música i el ball amb les quals els ciutadans de Barcelona han omplert el temps d'oci des dels inicis del segle XIX fins a l'actualitat.
Aisa ens ho explica amb ordre cronològic i apassionament històric, amb referents de tota mena i milers –i dic milers de manera conscient– de dates, de dades (preus, mesures, adreces i moltes curiositats) i noms (de locals, de músics i grups, de títols, de festivals, de publicacions...), i amb tot plegat confegeix un fresc monumental de la Barcelona que mira de divertir-se, tan eclèctica com sempre i tan cosmopolita com sempre. Una Barcelona que ha fet molt més seva del que es podria intuir la frase l'Alaska. I encara balla.
I què se n'ha fet, de Fradejas? Sembla ser que és un executiu de la companyia Telefónica i segur que encara ha de forçar un somriure fastiguejat quan és presentat a algú d'entre 40 i 60 anys i li pregunta: “José Luis Fradejas? El de La juventud baila?” És el que té la memòria històrica, encara que sigui anecdòtica i no tan rigorosa, distreta i minuciosa com la que ens ofereix Ferran Aisa en el seu nou llibre. 


(El Punt Avui, 5 d'abril del 2012)

Maria Baldó / pedagoga

BIOGRAFIES CATALANES:

MARIA BALDÓ, PEDAGOGA I FEMINISTA 

FERRAN AISA



(Maria Baldó, 1884-1964)



Maria Baldó fou mestra, folklorista i una de les primeres dones feministes del segle XX. La mestra en un món dominat pels homes va posar una de les primeres pedres reivindicatives per la participació de la dona en els afers culturals. Mari Baldó va dedicar-se també a la recerca del folklore català i la investigació pedagògica
 

Maria Baldó i Mansanet va néixer a Hellín (Castella la Manxa) l’any 1884, però aviat es va traslladar a Catalunya d’on era la seva família. Va estudiar magisteri a la Normal de Barcelona. La jove va aconseguir diversos premis pels seus treballs folklòrics i intervingué en el moviment feminista català de l’inici del segle XX. L’any 1905 va entrar a formar part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i, poc després, formava part de la Junta Directiva que presidia Francesc Layret. A l’AEP va col·laborar en la reorganització de l’escola fent de mestra al costat de Josep Parunella.
Maria Baldó es va centrar aleshores en la investigació pedagògica dels corrents més avançats que arribaven d’Europa. Amb altres mestres va recórrer institucions escolars de França, Suïssa, Bèlgica i Itàlia. Les seves experiències les traspassava a les revistes pedagògiques on va escriure articles sobre l’Institut Rousseau de Ginebra, el mètode Decroly i l’escola Montessori de Roma. La mestra va participar en trobades pedagògiques, a la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció, per parlar de la Renovació Escolar amb altres pedagogs com Llorenç Jou, Josep Montua, Fèlix Martí Alpera i Rosa Sensat. Maria Baldó es va casar amb el mestre Lluís Torres i Ullastres, director de les Escoles del Districte VI.
L’any 1915 col·laborà amb Manuel Ainaud, president de l’Enciclopèdic, fent conferències arreu de Catalunya per parlar de la creació de nous edificis escolars. La campanya cívica pro escoles noves i belles va tenir resultats positius per a la ciutat de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona va fer realitat el somni dels pedagogs i a través de la Comissió Tècnica de Cultura dirigida per Ainaud van començar a edificar escoles.
Maria Baldó, que formava part de la Federació Nacional de Mestres, va participar en l’Assemblea de Rubí de l’any 1922. Aquell mateix any s’enllestien les dues primeres construccions del Patronat Escolar foren el Grup Escolar Baixeras, a la Via Laietana, i el Grup Escolar La Farigola, a Vallcarca. Maria Baldó fou l’encarregada de dirigir el Grup Escolar Femení La Farigola.
 

Mestra de la República
 

Durant la Segona República va continuar dirigint el Grup Escolar, fou degana del Casal del Mestre i va participar activament en la tasca pedagògica de Catalunya. Maria Baldó, novament des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, va tenir cura de coordinar dos congressos sobre pedagogia, el Congrés d’Educació General i el Congrés d’Educació Social. L’abril de 1932 es va celebrar el primer d’aquests congressos d’educació que fou presidit per Jaume Serra Húnter, rector de la Universitat de Barcelona; i un any després se celebrà el Congrés d’Educació Social, que fou coordinat per Víctor Colomer i Maria Baldó. 
La mestra va participar, en plena Guerra Civil, en les tasques educatives del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU)i treballà en la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El gener de 1939 s’exilià a França, on visqué la resta de la seva vida, morí a Tolosa de Llenguadoc l’any 1964.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Diari Més, 27 de juny de 2007)

25/9/12

Barcelona rebelde / llibre- Octaedro

Apropòsit del llibre La Barcelona Rebelde (AA. DD., Octaedro, Barcelona, 2004)

ELS INTOCABLES: LA BARCELONA SILENCIADA 

FERRAN AISA
 

(Coberta La Barcelona Rebelde, Octaedro)

La ciutat de Barcelona ha estat cantada i explicada per poetes, narradors, historiadors i periodistes. També s’han editat guies de tota mena. Ara l’editorial Octaedro publica una guia titulada La Barcelona Rebelde. La guia d’aquesta “ciutat silenciada” pretén fer una nova lectura dels carrers i les places de Barcelona a través de les lluites revolucionàries i dels personatges oblidats que van ser crítics amb el poder establert. Els editors a la introducció manifesten: <<Avui la ciutat oficial recorda altres noms, no el d’aquest barcelonins protagonistes de la Barcelona rebel, sinó al dels seus amos. (...) Aquesta guia pretén retornar el protagonisme a aquesta gent que van treballar per una altra Barcelona en la que ens reconeixem>>.
La guia estructurada per barris explica els esdeveniments que ha viscut cadascun d’ells al llarg de cent seixanta anys. El grup editor inicia aquest treball amb un reguitzell d’insurreccions a Barcelona entre1835 i 1951: l’incendi de convents i de la fàbrica Bonaplata, la Jamància, la setmana tràgica, la vaga de 1917, el juliol de 1936, el maig de 1937 i la vaga dels tramvies. A continuació s’agrupen els escrits dels diversos autors que van omplint aquest passeig pels barris de Barcelona amb una inconnexa descripció de fets històrics, anècdotes i biografies de personatges destacats del moviment obrers i del moviment cultural popular àcrata.
Entre les pàgines del llibre hi ha breus estudis de Pere Coromines, Francesc Ferrer i Guàrdia, Felip Cortiella, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Seguí, Joan Peiró, Buenaventura Durruti, Quico Sabaté, Camilo Berneri, Andreu Nin, Teresa Claramunt, Jean Genet, George Orwell, Katy Horna i molts altes. Els articles que parlen de La Barcelona Rebelde també recullen fets més actuals en el temps com la lluita autònoma del barri del Besòs, les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona, les revistes underground dels anys setanta, el moviment okupa, etcètera.
Els editors manifesten que pretenen retornar el veritable significat de les paraules i posen per exemple que la <<Rosa de foc>> es va convertir aviat en <<La ciutat de les bombes>>. Amb aquesta guia pretenen ajudar a la recuperació de la memòria històrica i ho fan traçant alguns itineraris per vagar per aquesta Barcelona rebel. Els editors avisen de que no es tracta d’una Guia convencional per fer una visita de caràcter turístic, artístic o per anar llocs exòtics o d’oci: <<Es tracta de conèixer la singular història de la ciutat a través de llocs, moments, persones i grups que van trencar l’ordre establert per les minories que tenien la totalitat del poder econòmic i polític sobre la major part de la població, aquesta paradoxa bé relatada a través dels barris de Barcelona>>. Malgrat la bona intenció dels editors hi ha algunes llacunes de les revoltes barcelonines, tal vegada una de les ciutats més riques del món en aquest aspecte, que han quedat fora del llibre. I altres factors negatius són també alguns errors de precisió històrica. Però l’esforç realitzat pel grup editor i la qualitat de l’edició del llibre fa que tingui per si un important valor social. Que es manifesta en el desig dels editors que l’esperit d’aquesta Barcelona rebel es faci realitat: <<I l’anhel de que allò torni ha mantingut en rebel·lia a la part més decidida i més festiva d’aquest poble i, a l’espera del pròxim intent, a tots els partidaris de la vida>>.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 3 de juny de 2004)


 

20/9/12

Oda Barcelona

    ODA A “BARCELONA-89”
   
    Ferran Aisa

    

(Coberta del llibre Odes a Barcelona, 1840-2011, a cura de Sam Abrams)



    Començaré parlant de Barcelona,
    la meva ciutat,
    situant-la geogràficament
    a 41º 23’ de Latitud Nord
    i una Longitud
    de O h. 8  m. 44 s.,
    a l’Est de Greenwich.
    Barcelona entre la mar,
    dos rius i la muntanya:
    dos mil anys d’història!
    Històries més o menys conegudes
    d’ibers-laietans, cartaginesos,
    romans, jueus, gods, francs,
    àrabs i cristians. Catalans,
    aragonesos, andalusos, gallecs,
    castellans...
    Barcelona,
    dos mil anys d’història!
    Diuen que fou la ciutat dels prodigis
    però també la rosa de foc,
    capital mundial de l’anarquisme
    perla negra de la Mediterrània,
    capdavantera de la revolució.
    Barcelona... Què ha quedat
    dels teus somnis llibertaris?

    Barcelona entre la mar,
    dos rius i la muntanya:
    dos mil anys d’història!
    Del modernisme al postmodernisme,
    de Gaudí a Joan Miró,
    de Picasso al noucentisme,
    de Tàpies a Barceló.
    Barcelona ciutat d’avantguarda,
    artistes, poetes... Visca Salvat!
    Barcelona,
    burgesa, obrera i catalana.
    Barcelona,
    dos mil anys d’història!
    Ara s’acaba una dècada
    i entrem en la recta final
    del segon mil·lenni,
    Barcelona –diuen- que es posa guapa
    i tal vegada –novament- de moda
    amb el disseny, l’esperit olímpic,
    i l’etern Gaudí,
    tot esperant el noranta-dos
    com la panacea que solucionarà
    tots els problemes de la ciutat.
    Però la gent ha oblidat
    que els rics cada vegada ho són més
    mentre que la pobresa i la misèria
    s’escampa pels barris de la Ciutat Vella
    i per a altres barris perifèrics dels suburbis,
    dos extrems de vida, entre la classe mitja
    i els seus conformismes, comoditats,
    silencis, pors, covardies
    i la democràcia...
    Barcelona entre la mar,
    dos rius i la muntanya:
    dos mil anys d’història!


    (Barcelona, 1989)

    Ferran Aisa-Pàmpols
    (Publicat al llibre Odes a Barcelona (1840-2011), a cura de      Sam Abrams, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2012)

Dolors Piera / mestra

DOLORS PIERA, MESTRA I REVOLUCIONÀRIA  


FERRAN AISA


 


(Dolors Piera LLobera, 1910-2002)
En els darrers temps estem assistint a la recuperació de personatges que van tenir un paper important en la història contemporània de Catalunya i que restaven oblidats a l’habitació dels mals endreços. El primer terç de segle vint va ser de tanta creativitat, que va permetre l’aparició d’una generació que ho va donar tot per intentar canviar la societat, i, a canvi, va rebre l’amargor de la presó, l’exili i la mort. Homes i dones que van lluitar generosament i solidàriament per la cultura, per la llibertat del poble i per la revolució social. Dolors Piera Llobera (Puigverd d’Agramunt-1910), que va morir als 92 anys a Santiago de Xile, és un dels personatges d’aquell temps que ha estat recuperat per Cèlia Cañellas i Rosa Toran, autores també d’un important estudi pedagògic: La política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, 1877-1923. (Barcanova, 1982). L’actual assaig de Cañellas i Toran, que porta per títol Dolors Piera, mestra, política i exiliada (Publicacions Abadia de Montserrat-2003), ha merescut el premi Leonor Serrano i Pablo.
Teresa Pàmies, que va conèixer a Piera en els temps en què eren capitans, en el pròleg diu: <<Dolors Piera fou una dels “mestres que han fet Catalunya” i en quines circumstàncies històriques...>> Notícies de Dolors Piera, ja n’havíem tingut en el llibre Soldats de Pandora de l’historiador Ricard Vinyes, que narra la vida del seu germà Sebastià. La biografia de la mestra lleidatana Dolors Piera i Llobera reflecteix el paradigma de tota una generació idealitzada per la revolució, una generació que va lluitar per transformar la societat mitjançant la cultura, l’escola i l’acció social col·lectiva. Dolors Piera, filla d’un mestre, va estudiar magisteri a la Normal de Lleida i va tenir de professora a Pepita Uriz, una de les més importants pedagogues de l’escola catalana. Als divuit anys va traslladar-se a Barcelona per fer de mestra a una escola de l’Ajuntament. Piera va participar en experiències pilot d’ensenyament a l’escola Pedagogium de Barcelona i, posteriorment, a una llar d’infants de Lleida.
El curs 1930-1931 va entrar per oposicions al Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, i va ser mestra a l’escola Ignasi Iglesias de Sant Andreu.
Dolors Piera va formar part del grup de mestres Batec de Lleida. Aquest grup, malgrat que era autònom, mantenia afinitat amb el Bloc Obrer i Camperol. Els membres del grup Batec es dedicaven a recórrer els pobles de ponent organitzant festes i conferències de difusió pedagògica. 

Dolors Piera va col·laborar amb Víctor Colomer i amb altres mestres en la difusió de les teories educatives de Célestin Freinet, participant els primers anys de la República en una escola del Carmel, que seguia el mètode del pedagog francès.
Com altres joves amb inquietuds de la seva generació hi va participar en les tasques culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i va tenir de companyes a Anna Murià, Núria Folch, Otilia Castellví, Maria Recasens i la pedagoga Maria Baldó, directora de l’Escola Farigola de Vallcarca. Era l’època que el BOC mantenia el control de l’AEP i el seu  president era Víctor Colomer que va organitzar un Congrés d’Educació en què hi van participar la flor i nata de l’“aristocràcia” dels mestres catalans: Artur Martorell, Rosa Sensat, Maria Baldó, Hermini Almendros, Eladi Homs... 

Dins de l’Ateneu va conèixer a qui seria el seu primer company, el també mestre, Ramon Costa-Jou amb el que va compartir el compromís docent, polític i amorós.
Aquesta mestra revolucionària es va afiliar a la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament), i va exercí la seva professió a l’Escola Graduada de Vilafranca del Penedès. La seva conscienciació política la va dur cap el comunisme. L'any 1936 per la via FC del PSOE va participar en la fundació del PSUC. Piera va prendre part en el Primer Congrés de la Dona Catalana i fou animadora de la Unió de Dones de Catalunya. Per aquestes dates va unir el seu destí amb Pere Aznar membre del CC del PSUC.
L'octubre de 1936 va ser reclamada per Víctor Colomer perquè l’ajudés en les tasques de la conselleria-regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barceona. Piera va treballar en la Comissió de Cultura i d’Assistència Social centrant la seva feina a l’atenció als infants refugiats, l’organització de colònies i la creació de cantines a les escoles. Dolors Piera es va fer càrrec també de la comissió femenina del PSUC. A l’acabament de la guerra es va exiliar a França i, posteriorment, a Xile.
El treball de Cañellas i Toran posa a la llum la riquesa d’un temps d’afanys col·lectius, en què l’ofici de mestra va tenir un paper clau al  pretendre la transformació de la societat mitjançat l’escola i la cultura.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 17 de juliol de 2003)

19/9/12

Manuel Ainaud / pedagog

BIOGRAFIES CATALANES

MANUEL AINAUD, DIBUIXANT I PEDAGOG 
 

FERRAN AISA
 


(Manuel Ainaud i Sánchez, 1885-1932)


L'artista
L’any 1905 Manuel Ainaud va exposar la seva obra a la cerveseria “Els 4 Gats” amb l’Agrupació Artística. El 1907 ingressà com professor de dibuix de l’Escola Horaciana, institució pedagògica fundada per Pau Vila, primer al carrer del Governador i, a partir de 1910, al carrer del Carme, seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.  
 Manuel Ainaud i Sánchez va néixer a Barcelona el 17 d’abril de 1885 en el si d’una família treballadora. Era el petit de set germans, el seu pare procedia d’Occitània i la seva mare d’Andalusia. Es va formar a les classes de l’Ateneu Obrer de Barcelona, on també freqüentà la biblioteca. Uns anys més tard seria professor de dibuix d’aquesta associació i col·laborador de la Revista del Ateneo Obrero de Barcelona. Ainaud, que era afeccionat al dibuix i a la pintura, va crear un grup artístic conegut com “Els Negres”, perquè utilitzaven el carbonet per realitzar les seves composicions artístiques.
 

El mestre
Ainaud, després de passar per l’Horaciana, seria nomenat director del Nou Col·legi Mont d’Or, escola que havia estat fundada pel mestre Joan Palau i Vera i que tenia per lema una frase de Francis Bacon: <<La natura només es pot conquerir obeint-la>>. 
El pas per aquestes escoles van fer d’Ainaud un estudiós de la pedagogia més innovadora, fins i tot va viatjar per Europa amb la missió de conèixer la realitat dels nous grups escolars i les tècniques més avançades d’educació. El 1914 obtingué dos premis pedagògics atorgats per l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. El 1915 fou elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, i, des de la presidència d’aquesta entitat cultural, engegà una campanya pro construcció d’escoles noves, belles i dignes i organitzà cicles de conferències sobre metodologia i renovació de l’ensenyament.
 

Renovador de l’ensenyament 
L’Ajuntament de Barcelona valorant la seva tasca pedagògica el fitxarà com Assessor Tècnic de la Comissió de Cultura. El 1918 es va casar amb Carme de Lasarte i Karr, fruit del matrimoni naixerien quatre fills, dos foren els historiadors Joan i Josep Maria Ainaud de Lasarte. El mestre, amb la col·laboració de l’arquitecte Josep Goday, projectà la construcció de noves escoles, les dues primeres a obrir les seves portes foren la Baixeras i la Farigola. En aquesta tasca de renovació de les escoles barcelonines van ciol·laborar també l'artista Francesc Cantellas i el metge higienista Enric Mias. Per bastir l'ànima de l'escola va comptar amb una munió de mestres i mestresses com Artur Martorell, Rosa Sensat, Maria Baldó, Anna Rubiés, Joan Llongueras, Ramon Casares, Pere Vergés i molts altres.

Patronat Escolat
L’any 1922 per suggeriment de Manuel Ainaud es constituí el Patronat Escolar de Barcelona. Després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, Ainaud que havia estat destituït del seu càrrec va retornar a l’Ajuntament. La Comissió de Cultura va promoure tots els projectes aturats i durant la Segona República s’anaren inaugurant els diversos grups escolars: Ramon Llull, Milà i Fontanals, Lluís Vives, Pere Vila... 
Manuel Ainaud va morir el 28 de desembre de 1932, aleshores era Vocal de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i col·laborador del president Macià.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 4 d'abril de 2007)
 

 

17/9/12

Barcelona / l'escola a Catalunya

L’EVOLUCIÓ DE L’ENSENYAMENT A CATALUNYA: CENT ANYS A L’ESCOLA 

FERRAN AISA
 

(Catàleg de l¡Exposició 100 anys d'Escola a Barcelona)



El Museu d’Història de la Ciutat acull l’exposició Un segle d’Escola a Barcelona i en diversos àmbits se’ns presenta el que ha estat l’educació a la nostra ciutat. L’exposició s’endinsa en l’acció municipal i també en la popular. Resseguint el fil de la mostra s’aprecien les diverses funcions de l’escola i la seva relació en la formació dels infants. L’estructura arquitectònica i l’organització de les aules, així com els llibres de text, el procés de control i la socialització de l’alumnat.
La mostra exposada està realitzada amb una gran cura, plena de detalls significatius i amb una important sensibilitat que el visitant agraeix. A l’exposició tothom pot trobar el seu record particular de quan era un infant hi anava a escola.  
L’exposició tracta de l’escola primària i la de pàrvuls a Barcelona. S’inicia el 1900 amb la creació del “Ministerio de Instrucción Pública”, que assumeix moltes de les competències municipals, i reflecteix les experiències de l’escoles renovadores i acaba el 2003, amb l’aprovació de la LOCE, coneguda com a “Ley de calidad”. En el recorregut de l’exposició trobem l’experiència pedagògica de l’Escola Moderna, amb un documental molt interessant sobre Ferrer i Guàrdia; la de les escoles actives, l’Horaciana, fundada per Pau Vila, o la Mont d’Or, de Palau i Vera. També hi ha espai per a les escoles dels ateneus i per les escoles municipals a l’aire lliure, com la del Mar, la del Bosc i la del Parc del Guinardó, que van seguir camins paral·lels a l’educació general. S’expressen les diverses tendències pedagògiques renovadores de l’escola, a través dels mètodes Montessori, Freinet, Decroly...
La constitució del Patronat Escolar, amb la construcció dels grans centres escolars de Barcelona: Baixeras, Ramon Llull, Milà i Fontanals, Pere Vila, Collaso i Gil, etc. Els grans pedagogs i pedagogues catalanes també hi són presents, Manuel Ainaud, Rosa Sensat, Anna Rubies, Fèlix Martí i Alpera i Artur Martorell. La filosofia de la renovació pedagògica catalana queda molt bé sintetitzada en una frase al seus alumnes de Rosa Sensat: <<No us preocupeu per les lliçons ni pels llibres, la primera cosa és aprendre a viure>>.
L’escola democràtica, catalana i laica dels anys de la Segona República marquen el màxim esplendor de l’educació a Catalunya, <<quan la cultura i l’educació prenen una gran rellevància social, el magisteri es dignifica i s’aposta per una escola pública de qualitat>>.
La creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que durant la guerra civil va representar una autèntica revolució en el camp de l’ensenyament, tant en l’escolarització dels infants com en la gestió de l’educació. Destaca la figura del mestre racionalista Joan Puig Elias com principal inductor de les escoles del CENU.
La victòria de l’exèrcit franquista va significar per a l’escola un període de regressió, destrucció i repressió. Molts dels mestres republicans o es van haver d’exiliar o van partir presó i van ser apartats de les tasques educatives. La mostra representa aquesta etapa fosca de l’educació amb una classe de l’època i mentre sona el “Cara al Sol” en un mural hi ha el nom d’alguns dels mestres que van patir la repressió.
Víctor Colomer, va ser un d’ells. Conseller-Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1936-1939), fou divulgador de la Tècnica Freinet a Catalunya. Colomer, com tants altres metres catalans, va morir a l’exili.
El franquisme va imposar a les escoles la coerció de les idees i la prohibició de les experiències pedagògiques, va portar a les aules la uniformitat i el més sever control estatal. La imposició del nacionalcatolicisme va ser la norma educativa per a tots els infants que van anar a l’escola després de 1939. Aquest procés s’allarga, fins a la desaparició del règim franquista.
L’exposició també presenta els diversos camins de la resistència pedagògica, tan des del camp municipal com de la societat. La creació de l’Institut Municipal d’Educació i, des de la iniciativa popular, la fundació de moltes escoles privades que va intentar de recuperar la tradició pedagògica renovada de la República.
L’acció reivindicativa dels mestres i dels moviments socials durant la transició també és present. La mostra acaba presentant-nos l’escola d’ara i s’hi plantegen les qüestions sobre el seu futur. El tema de l’educació i de la cultura continuen essent problemes fonamentals de la societat. L’administració, els mestres, els pares i les entitats socials han de participar en el procés educatiu. L’escola com la vida necessita de portes obertes. Els visitants que acudeixin a aquesta mostra es trobaran amb algunes respostes però fora interessant que també hi poguessin afegir les seves. Hi ha que tenir en compte que la cultura i l’educació són les bases principals per construir una societat millor.
 

FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Avui, 8 de gener de 2004)

Patronat Escolar / Escoles de Barcelona

2012: 90 ANIVERSARI DEL PATRONAT ESCOLAR

NOTÍCIES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA
EDAT CONTEMPORÀNIA

1922: FUNDACIÓ DEL PATRONAT ESCOLAR

FERRAN AISA


(Col·legi Collaso i Gil del carrer de Sant Pau de Barcelona)



El Patronat Escolar va ser creat el 1922 com un organisme  mixt entre l'Estat espanyol  i el municipi de Barcelona. Dos anys més tard era dissolt per la Dictadura de Primo de Rivera. Va retornar a 
ser legalitzat l'any 1930, aleshores va transformar la seva projecció en ampliar el seu abast als grups escolars que foren inaugurats aquells anys. La gestió compartida entre el Ministeri d'Instrucció Pública i l'Ajuntament de Barcelona va permetre la creació de un sistema escolar amb personalitat pròpia per a tota l'escola barcelonina. 
El Patronota tenia l'atribució de nomenar els mestres odicials de els escoles públiques directament des del Municipi. El Patronat assumí també la coordinació pedagògica i encara va tenir cura de portar endavant la renovació de l'escola pública de Barcelona. 
El Patronat, durant els anys republicans, va ser l'alternativa a l'escola nacional de l'Estat i va emprendre la tasca de posar a la pràcrica la política pedagògica en l'ambit de l'ensenyament primari de la Generalitat de Catalunya. El Patronat Escolar va esdevenir la institució pública catalana de l'àmbit docent.
Els anys de la Segona República es van construir nous equipaments escolars, per exemple els hotels de la plaça d'Espanya construïts per l'Exposició Internacional de 1929, van passar a ser les Institucions Culturals Francesc Macià. Altres edificis també foren adaptats pels arquitectes Josep Goday i Adolf Florensa per ubicar-hi escoles: el Grup Duran i Bas a les Corts, el Grup H. Giner de los Ríos al Turó de la Peira, el Casal del Marí a la Barceloneta, etc. L'únic Grup Escolar projectat per Josep Goday i estrenat durant la República fou el Collaso i Gil al carrer de Sant Pau de Barcelona.

Ferran Aisa-Pàmpols (historiacatalunya@accat.org)
(20 Minutos. Barcelona, 26 de febrer de 2004)
(Per saber-ne més: C. Cañellas, R. Toran, Política Escolar de l'Ajuntament de Barcelona, 1916-1936, Ed. Barcanova, Barcelona, 1982)

14/9/12

Catalunya / Represió borbònica 1714

LA REPRESSIÓ BORBÒNICA DE 1714 

FERRAN AISA
 


(Setge de Barcelona, 11-9-1714)


Recentment han aparegut dos llibres que tracten de la Guerra de Successió, el setge i assalt de Barcelona de l’Onze de Setembre de 1714, així com de la repressió borbònica que va seguir a aquests fets. El primer és de Josep Torres i Ribé, Felip V contra Catalunya (R. Dalmau, 2005); i l’altre d’Antonio Muñoz González i Josep Catà Mur, Repressió borbònica catalana, 1714-1736 (Muñoz Catà, Editors, 2005).
Josep M. Torras i Ribé, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona, és autor de diversos llibres d’història, entre els quals en té un altre que tracta aquest mateix tema La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1999). 

El nou assaig amplia considerablement l’estudi d’aquell decisiu període de la història de Catalunya. Torras i Ribé, amb el seu treball Felip V contra Catalunya, descriu la situació dels catalans després de l’onze de setembre de 1714 i la repressió que va seguir a la instauració del Decret de Nova Planta, per tal de doblegar la nació catalana i integrar-la en el regne d’Espanya. A la vista dels fets exposats per l’autor es pot fer un paral·lelisme entre 1714 i 1939, quan novament Catalunya era vençuda en una guerra i sotmesa al règim dictatorial. La repressió contra les institucions, els privilegis o l’Estatut, la llengua i la cultura catalana va tenir les mateixes directrius les dues vegades. 
El llibre de Torras i Ribé, té dues parts ben diferenciades, en la primera estudia la fase final de la guerra, malgrat que el tema ha estat força tractat, l’autor hi fa aportacions documentals noves, fruit de l’acurada investigació realitzada en diversos arxius de Catalunya, d’Espanya i de França. Una aportació important és l’estudi que fa l’autor de la pressió fiscal que la monarquia borbònica anava imposant als pobles de Catalunya conforme eren ocupats, la qual cosa va aixecar protestes en determinats indrets del país com Sant Martí de Surroca. La segona part del llibre, una mica més extensa que la primera, Torras i Ribé presta atenció a l’abast de la repressió dels vencedors. Si fins ara ja era prou coneguda la repressió anticatalana de Felip V, així com dels seus seguidors tant a Espanya com a la mateixa Catalunya, ara amb l’aportació d’aquest llibre, en podem veure l’abast complet, que fou més important que l’ha que podíem imaginar. Aquí rau la comparança amb la repressió franquista de 1939. Jaume Sobrequés i Callicó, autor de pròleg, afirma: <<...el paral·lelisme és tan evident que ni tancant els ulls es deixa de percebre. La semblança té una força indeturable i res no pot detenir la temptació d’establir-la per part d’aquell que coneix els dos períodes més amargs –no pas els únics- de la nostra història contemporània>>. 
Aquest paral·lelisme es fa palès en l’assaig de Torras i Ribé que per descriure la repressió borbònica utilitza el mateix llenguatge dels historiadors que han tractat la repressió de 1939. Com diu Sobrequés: <<L’objectiu, el 1714 i el 1939, el mateix: posar fi al que restava de la independència o de l’autonomia de Catalunya i dissoldre el país en el magma de Castella o d’Espanya, el nom no fa la cosa>>. 
La recerca recupera, des del rigor i la documentació, aquesta memòria crucial de la història de Catalunya. 
L’altre llibre que tracta sobre el mateix tema, Repressió borbònica i resistència catalana, 1714-1736, es un minuciós treball d’investigació que han realitzat Antonio Muñoz González i Josep Catà i Tur. Però podem afirmar que aquests estudi i l’anterior ressenyat són complementaris. 

Els historiadors d’aquests assaigs aporten sobretot molta documentació original de l’època, fins i tot anteriors al Decret de Nova Planta. La compilació de textos és el més important del estudi de Muñoz i Catà, doncs a través dels documents comentats podem esbrinar no únicament la repressió brutal que patí Catalunya, sinó també la més fina i sofisticada. Els autors fan un repàs exhaustiu de les mesures repressives després de l’Onze de Setembre, entre les quals es planteja la desmembració de Catalunya, la supressió de les institucions catalanes, el tancament de la universitat, la construcció de la Ciutadella, la pressió fiscal, l’ocupació militar i la repressió sistemàtica de la llengua i els símbols. 
En un dels textos borbònics contra l’entitat catalana reproduïts en el llibre es pot llegir: <<Y que de hoy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma, que castellano>>. 
Tot l’assaig de Muñoz i Catà són plens d’aquest tipus de reproducció de documents: Decrets, lleis, cartes i opinions de destacats personatges de l’època, tant del camp militar, polític o eclesiàstic, com del llistat de relacions de béns incautats a ciutadans catalans. Els Borbons van posar molt interès a  suprimir tots els símbols catalans, el bisbe de Sogorg va arribar a proposar el canvi del nom de les ciutats i pobles i fins i tot volia esborrar tot el significat històric de la Corona d’Aragó.
 

FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Avui, 24 de maig de 2006)
 

13/9/12

Salvat-Papasseit / Divina acràcia

(Un enemic del poble núm. 7, novembre de 1917)
LA NOSTRA GENT

J. SALVAT-PAPASSEIT




Jo mateix m’he posat en aquesta secció, on hi aniran sortint els millors i els més nous dels joves d’ara. Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profundes, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pen-sa. No camino pels altres, i no bellugo els peus sinó és per avançar i trepitjar quelcom. M’estimo als insurgents més que no als confor¬mistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia. I no sóc un progra¬ma, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino.
Jo no sé el què em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. Me he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em pertany tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa. La de voler anar a l’avantguarda sempre entre els intel·ligents i els gossats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.
Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.
Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu. I a tots els Aristarcs, a aquells qui no fent res veuen en cada afany un arribisme, els diré que si el món tenia una munió de joves com aquest que ara se descriu, el món caminaria més de pressa. El que pensin de mi, no m’interessa gens.

Joan Salvat-Papasseit
(Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual, núm.7, novembre de 1917)

11/9/12

Eusebi Aisa Cuenca / poema-Rambla del Raval

(Poema dedicat al meu pare en el 26 è aniversari de la seva mort. Eusebi Aisa i Cuenca (Barcelona, 1 de novembre de 1923-11 de setembre de 1986).

(Eusebi Aisa Cuenca (1923-1986). Foto: Homenatge del C. F. Núria l'any 1973)
LA PIPA DE L’EUSEBI

FERRAN AISA




També amb tendresa
he d’omplir aquestes

ratlles
parlant de la pipa 

del meu pare.
M’agradava carregar-li
amb el tabac
que tan bona olor feia,
i, ell, se la fumava
amb aire despistat,
rostre d’infant
que es fa gran,
ulls de xinet,
posat de Clark Gable,
enamorat de Vivien Leigh.
Llegia el diari,
encara de la tarda,
i m’explicava
històries de la guerra
que hi visqué d’adolescent,
fent de grumet a l’Hotel Gran Via,
records de les Brigades Internacionals
i d’un periodista del Daily Worker
que li ensenyava l’anglès.
I sentia com vibrava
amb el poum, la cnt i la fai,
i amb gent tan mítica
com Durruti, Ascaso
i el president Companys.
I els terribles dies i nits
de bombardeig sobre la ciutat,
la dura postguerra...
I el seu servei militar
a la frontera pirinenca
amb contes de maquisard.
I com conegué la Pilar
en una jornada de permís
en el ball del Rialto,
i els seus diumenges de futbol...
I això m’ho explicava
tot escoltant Sinatra
o l’orquestra de Glen Miller,
mentre xuclava la pipa
i el fum dibuixava
somnis al sostre del menjador.
Ara la tinc arraconada,
i, de tant en tant,
me la miro i li trec la pols,
i me’n recordo de la bonhomia
del meu pare.

Ferran Aisa-Pàmpols
(publicat al llibre Rambla del Raval, Emboscall, Vic, 2003)

10/9/12

Salvador Seguí / Independència Catalunya

(Salvador Seguí "El Noi del Succre"
SALVADOR SEGUÍ “EL NOI DEL SUCRE” PARLA DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
 

FERRAN AISA 

Unes reflexions del Noi del Sucre de 1919 serveixen per fer un repàs històric del comportament de la burgesia vers el camí de la independència. La crítica de Seguí a la Lliga Regionalista és realment fulminant i clarificadora per entendre quina ha estat la posició real de la burgesia catalana en els processos històrics independentistes. Salvant la distancia de l’època en què el Secretari General de la Confederació Regional del Treball de Catalunya  (CNT) va fer els seus discursos, podem veure com hi ha un cert paral·lelisme amb l'actualitat alhora de voler promoure el procés independentista capitalitzat per la burgesia. Normalment aquets processos han acabat sempre en foc d’encenalls, produint entre la gent, que s’ho havia cregut, una dura decepció. Aleshores les capes dirigents del poder tornen a caure en l'etern victimisme català. Si en un primer moment històric el partit “catalanista” es deia Lliga Regionalista, ara hauríem de dir “CIU”, doncs aquest dos partits representen els interessos (d’abans i d’ara) de la burgesia catalana. Ha de quedar ben clar que assolir la independència en aquests paràmetres capitalistes no comporten la llibertat individual de les persones en un sentit emancipador, doncs cap Estat capitalista construirà per se una societat amb més justícia social ni amb més dignitat humana. Els pobles només seran lliures quan la gent sigui també lliure: políticament, socialment, econòmicament i culturalment. La única independència és la del poble autogestionat, que fraternalment cerqui la federació entre pobles, sense fronteres que els separi i els enfronti.  
Una Catalunya independent sense ideologia porta el perill que, en nom del nou Estat burgés, es demanés als seus ciutadans més sacrificis, més esforços i més treball per fer la "pàtria" dels capitalistes més gran. El nou Estat capitalista no faria altra cosa que reproduir els vicis de tots els Estats actuals: les classes dominants a dalt, les classes dominades a baix. Les banderes de les pàtries que els dominats enlairen, la majodia de vegades només serveixen als interessos dels dominants. Joan Salvat-Papasseit, a Un enemic del poble,crítica els Estats i manifesta acràticament: <<Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el vers distintiu de les gran opressions.>> El mateix Salvat, quan es deia Gorkiano, escrigué “Pobles Robinsons”: <<L’Estat és constituït perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi o al pal si demana justícia. A més que, l’Estat, no té drets sinó deures: el deure de que els drets de l’individu no es vegin menyspreats per cap raó. (...) El dia que els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país que viuen. (...) Desconec el concepte de l’etimologia de la paraula “pàtria”, però no desconec que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson...>>
Doncs aquests conceptes sobre la pàtria i sobre la llibertat formaven part també del pensament de Salvador Seguí. 

SALVADOR SEGUÍ UN CATALÀ AMB INQUIETUDS UNIVERSALS

El mes de desembre de 1919, coincidint amb la seva estada a la capital d’Espanya per participar en el Congrés de la CNT, celebrat al Teatre de la Comedia, va pronunciar una conferència al Ateneo de Madrid. Pere Foix, en fou testimoni i al seu llibre Apòstols i mercaders,cita una frase de Salvador Seguí referent a la seva catalanitat: <<Quan viatjo per terres d’Espanya enyoro Catalunya; enlloc m’hi trobo bé i de seguida sento la frisança del retorn a Barcelona, què és el meu niu.>>
I afegia –diu Foix- que parlar en català i voler l’alliberament del nostre poble, no implica la renuncia de les inquietuds universals. També a les pàgines 97-98 recull un fragment de la intervenció de Seguí a l'ateneu madrileny.
El Noi del Sucre no era la primera vegada que es pronunciava sobre el tema de l’autonomia o de la independència catalana. Josep Viadiu, bon amic de Seguí, va recollir unes impressions al seu llibre Nuestro Noi del Sucre (pàg. 46-47), sobre aquest particular: <<La política patrocinada per la Lliga ha pretès, i en part ho ha aconseguit, donar a entendre a tota Espanya que a Catalunya no hi ha cap problema més que el seu: el regionalisme. Això és una falsedat; a Catalunya, després del problema social, que no és català, sinó universal, existeix el problema que tenen plantejat altres pobles d’Europa. El problema de llibertat i descentralització administrativa, que tots els homes liberals del món accepten. (...) La Lliga Regionalista no és una agrupació política en el sentit honrat de la paraula, sinó un conglomerat d’homes que “fan política” per tal d’arrencar del Poder determinades concessions a favor de les seves indústries i negocis, sense concedir cap mena d’importància a les idees que defensen. Que es doni a Catalunya l’autonomia, si es vol, la independència; però, ¿sabeu quins seran els primers a no acceptar-la? Nosaltres, no; de cap manera. Els primers a no acceptar la independència de Catalunya seran els mercaders de la Lliga Regionalista. La mateixa burgesia catalana que està dins de la Lliga seria la qui no l’acceptaria de cap de les maneres. (...)>>

CONFERÈNCIA DE SEGUÍ AL ATENEO DE MADRID, DESEMBRE DE 1919
 

<<A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquest reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics..., quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista. (...) És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una Monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics? Sortosament, la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels que dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar exageradament, puc assegurar que si algun dia Catalunya conquista la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Articles inèdits)

9/9/12

Lone Star / Bandes pioneres rock 60

Les millors bandes de rock barcelonines dels anys 60

4) LONE STAR

FERRAN AISA


(CD Antologia dels singles de Lone Star)

Lone Star, l’estrella solitària, fou un dels grups de rock barcelonins més populars de les dècades seixanta i setanta. L’havien format cinc joves músics, entre els quals destacava Pere Gené, que havia donat classes de piano al Conservatori del Liceu. Gené havia actuat a diverses caves de jazz de la ciutat. El grup va quedar format per els següents músics: Willy Nab (guitarra solista), Rafael de la Vega (baix), Enric Fuster (piano), Enrique López (bateria) i Pere Gené (cantant). 
La banda va començar a actuar a diversos bars musicals ons’improvisaven sales de ball, sobretot a la zona de la plaça Reial, on hi havia el Texas, el Tobogán i el soterrani d’un bar on s’instal·là, poc després, el Jamborée. D’aquí van passar a actuar a l’Orfeo Gracienc, al Hot Club, al SEU i a la Cabaña del Tío Tom a Pedralbes, que es va convertir en un dels llocs habituals de les seves actuacions durant molt temps. 
L’any 1961 els va fixtar EMI i graven un EP completament en anglès, on destaca la cançó My babe. Al segon disc el guitarrista Joan Miró va substituir Willy Nab i Enric Fuster va deixar la formació. El primer gran èxit de Lone Star fou La casa del sol naciente (House of the rising sound) del conjunt anglès The Animals. A partir d’aquell moment, el seu impacte musical va anar in crescendo amb les versions que van fer de temes de diversos grups: Comprensión, Yo lloro i Muy lejos de aquí, de The Animals; Satisfaction i Aquí en mi nube, dels Rolling Stones; Río sin fin, Ray Charles. Lone Star també interpretà composicions pròpies: La leyenda, Quiero vivir en libertad, Mi calle,La trilogía, Es mi vida. Chica solitaria, Mi dulce Marlene,Les campanas de la Catedral, Viejo lobo, Lyla, Pájaro de fuego...  
L'any 1965 van participar en el Festival "Concentración Ye-Yé" a la plaça de Toros "Las Arenas" de Barcelona, amb la presència de les millors bandes de rock de Madrid i de Barcelona.  
 Lone Star fou l’únic conjunt espanyol que va actuar en un portavions de la VI Flota dels Estats Units a la Mediterrània, i ho va fer el dia de reis de 1972 al portavions John F. Kennedy, ancorat al port de Barcelona, una fortalesa flotant de divuit pisos, vuitanta avions de combat i cinc mil persones. Lone Star es va posar els marines a la butxaca cantant les cançons de l’àlbum en anglès Spring-70. 
Els Lone Star es van mantenir a la primera línea de la música espanyola durant molts anys. L'any 1975 van fitxar per la discogràfica Diplo Records y graven música rock en llengua catalana. Els seus nous L. P. d'èxit són Siguenos (1976), Horizonte (1977) i Viejo Lobo (1982). Aquest mateix any el grup participa en un gran concert amb Eric Burdon (cantant del grup The Animals) a Montjuïc que reuneix 120.000. Després d'uns anys de retirada retornen el 1996 per realitzar diversos concerts abans de la definitiva desaparició de la banda.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdits. Referència: Ferran Aisa, Barcelona balla, dels salon aristocràtics a les sales de concert, Base-2011).

6/9/12

Los Salvajes / Bandes pioneres rock 60

Les millors bandes de rock barcelonines dels anys 60

3) Los Salvajes

Ferran Aisa

(Los Salvajes postal de promocio dels anys 60)



Los Salvajes és un grup barceloni fundat l’any 1962 sota la influència The Rolling Stones. El cojunt de rockers, des dels seus inicis, van mostrar una línia marcada per l’eficàcia constructiva de les seves cançons rock. La banda inicialment era formada per Gaby Alegret (cantant), Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastián Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L’any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy González. El primer treball discogràfic del grup incloïa quatre cançons: Boys (Beatles), Hoy comienza mi vida, Nada ha cambiado y Con el corazón
Los Salvajes actuen en les matinals de música moderna del Palau dels Esports. Durant una temporada van sortir de gira per Holanda i Alemania, on van tocar al Star Club d’Hamburg, al costat dels grups Manfred Mann, Spencer Davis Group i Kinks. L’any 1965 retornen a Barcelona i actuen en un concert amb Moody Blues, i, a continuació, són fitxats per la companyia EMI-Regal, on graven el seu segon EP amb les versions de cançons dels grups Herman’s Hermits, Siluetas; i de Searcher’s, Goodbye, my love. Els següents discos presenten versions dels Rolling, Paint it  Black, Satisfaction i 19 th nervous  breakdown (La Neurastenia); dels Trongs, Whit a girl like you; de Spencer Davis Group, Somebody help me i Keep on running; de Nancy Sinata, These boots are made for walking; de The Who, My Generation; etc. En el seu repertori també hi ha moltes composicion pròpies, amb algunes lletres signades per “Luarca” (Luis Arribas Castro), els seus principals èxits són: Las ovejitas, Al Capone, Es la edad, Pienso en ti, Rosa de papel, Mi bigote, Fuera de mi corazón... Una de les cançons més emblemàtiques de Los Salvajes, declaració generacional, és Soy así:

            Con patillas largas, estrecho el pantalón,
            un jersey a rallas aunque llame la atención.
            Soy así, soy así, soy así.
            Toco la guitarra con satisfacción,
            bailó a mi manera aunque llame la atención
            Soy así, soy así, soy así,
            Un traje de Al Capone, chaleco Eliot Ness,
            yo viajo en metro y me toman por inglés.
            Soy así, soy así, soy así. (...)

El conjunt va tenir el seu moment d'or en la dècada dels seixanta
,
posteriorment es van retirar. L'any 1978 van participar en el Festival "Hasta luego Cocodrilo". Des d'aleshores van realitzar actuacions esporàdiques fins el 1997 que van ésser recuperats per l'activista musical i locutor de ràdio Albert Malla per que actuessin a la sala "Cocodrilo Club". En els últims anys han continuat oferint concerts esporàdics amb una banda reformada totalment on només queda un integrant del conjunt inicial: Gaby Alegret, veritable ànima de Los Salvajes.

FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Article inèdit. Referència. Ferran Aisa, Barcelona balla, dels salons aristocràtics a les sales de concert, Base, 2011)

5/9/12

Los Mustangs / bandes pioneres rock 60

Les millors bandes de rock barcelonines dels anys 60

2) Los Mustangs

Ferran Aisa

(EP dels Mustangs de 1967)


Los Mustangs és una banda formada, els anys seixanta, per tres joves barcelonins del Poble-Sec, Marco Rossi, Miguel Navarro i Antoni Mercadé. Les primeres influències de la banda provenien dels Shadows. Amb l’entrada del bateria Tony Mier i de Santi Carulla, procedent dels primitius Sirex, el conjunt es va dotar d’un cantant que seguia la línia del Cliff  Richard, que cantava The young ones
L’any 1962 els Mustangs van signar un contracte amb la discogràfica Emi-Odeon que els va promocionar amb l’edició de discos Extended Play amb versions de temes d’èxits internacionals com 500 millas de Peter, Paul and Mary; Madison-Twist de Johny Halliday; Ma vie d’Alain Barrière; Capri se acabó d’Hervé Vilard; El Mundo de Jimmy Fontana i, sobretot, les versions castellanes de les cançons dels Beatles: Conocerte mejor, Ayer, Un billete compró, Nadie respondió, Help, La ayuda de l’amistad i l’èxit aclaparant de Submarino amarillo, que va vendre 130.000 còpies a Espanya.
Les seves primeres actuacions al Club San Carlos de Gràcia van convertir-lo en un grup de referència de la música rock barcelonina, també fou un dels conjunts asidus dels recitals matinals dominicals al Palau dels Esports. 

 Durant aquesta dècada, musicalment prodigiosa, es van realitzar nombrosos festivals de música moderna, alguns d’ells eren pures competicions entre els conjunts madrilenys i el barcelonins.  
En una altra ocasió la premsa anunciava que hi havia una concentració “ye-yé” a Les Arenes per escoltar la millor música “Beat” del moment a Espanya: Los Sirex, Los Salvajes, Los Mustangs, Lone Star, Los Relámpagos i Los Brincos.
Els Mustangs van mantenir el seu èxit fins a l'inici de la dècada dels setanta. El conjunt barceloní va retornar als escenaris el juny de 1978 al Palau dels Esports on se celebrà l’espectacle "Hasta luego Cocodrilo", festa d’homenatge als pioners del rock ibèric, organitzat per Gay Mercader, que presentà els conjunts: Mustangs, Sirex, Salvajes, Gatos Negros, Cheyenes, entre altres. 
Los Mustangs, des d'aleshores, van continuar a la palestra musical fins els primers anys del nou segle. Actualment el més actiu del grup és Sant Carulla que continua cantant en solitari o amb el seu primer conjunt els Sirex.  

Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inedit. Referència Ferran Aisa: Barcelona balla, dels salons aristocràtics a les sales de concert, Base-2011)

Los Sirex / bandes pioneres rock 60


A Propòsit de la mort del bateria de "Los Sirex" Luis Gomis presento una serie d'articles sobre les bandes pioneres del rock a Barcelona. 


(Una postal de Los Sirex de 1964 dedicada a Ferran Aisa, autor d'aquest escrit)


LES MILLORS BANDES DE ROCK BARCELONINES DELS ANYS  60
 

 FERRAN AISA

Els conjunts que més van destacar a Barcelona entre els nombrós panorama musical de l’inici dels seixanta van ésser els Sirex, els Mustangs, el Salvajes i Lone Star,que formen part de la història de la música pop, no solament de la nostra ciutat, sinó de tot Espanya.
 


1) LOS SIREX

Los Sirex van començar a tocar, l’any 1959, sota l’impuls de Guillermo Rodríguez, Manolo Madruga i Antonio Miers. El primer vocalista de la banda fou Santi Carulla. La primera actuació dels Sirex fou a la Peña Barcelonista Solera del carrer Casp. El grup aviat va fer canvis a la seva formació, Santi i Antonio van causar baixa i, al seu lloc, van entrar el cantant dels Meteors, Antoni Miquel “Leslie” (l’Anxoveta de la Barceloneta), el bateria de Los Wilders, Luis Gomis i el jove guitarrista rítmic Pepe Fontseré. El conjunt va quedar format dedinitivament per Guillermo, baix i Manolo, guitarra solista. Els Sirex van néixer sota la divina inspiració del rock’n’roll d’Elvis, però, més endavant es van comercialitzar amb temes molt diversos de música Pop. A la seva primera època tocaven a el Pinar del Poble-sec i, posteriorment, al San Carlos Club de Gràcia, un mena de Cavern pels conjunt barcelonins, on es van “doctorar”.  
Els Sirex es van fer famosos per la manera de bellugar-se a l’escenari, a l’estil dels Shadows . L’any 1963 van ésser contractats per la casa de discos Vergara per gravar discos, el seu primer èxit fou Muchacha Bonita. Los Sirex van participar en nombrosos concerts de música moderna al Palau dels Esports i a altres locals de Barcelona. I els seus èxits els van portar a actuar arreu d'Espanya on van assolir una gran fama. Més endavant també van efectuar gires per Amèrica del Sud.
El 3 de juliol de 1965 van fer de teloner dels famosos The Beatles que actuaven per primera vegada (i última) a la Plaza de Toros Monumental de Barcelona.
La banda va aconseguir una gran popularitat amb versions d’altres intèrprets com Twist and shout i Please, please me dels Beatles; Que te deje de querer, versió de You can never stop me loving you de Johny Tillotson; Ciao amigo d’Adriano Celentano; Chao, Chao, el Down-town de Petula Clark. També van obtenir molts èxit amb composicions de collita pròpia: Sin tus cartas, San Carlos Club, Enseñandote a amar, Siempre te retrasas, Has de ser mi mujer, El tranvía, Culpable,El tren de la Costa, ¡Qué haces aquí!, Maldigo mi destino, La escoba, Brindis, Que se mueran los feos...  
Los Sirex, després d'una dècada d'èxits, van decidir separar-se l'any 1971.

P.S.
Los Sirex, igualment que altres conjunt dels anys seixanta, van tenir el seu revival a partir del festival de 1978 "Hasta luego Cocodrilo" muntat per Gay Mercader, des d'aleshores han continuat grabant discos i actuant en directe en diversos indrets del territori español. La formació ha estat més o menys la mateixa de l'inici amb el canvi de Manolo Madruga per Juanjo Calvo. Allà on actuen continuen mantenint l'expectació del públic i el nivell musical dels seus millors moments.

Nota: El exguitarrista dels Sirex Manolo Madruga de 68 anys va morir el dia 8 de setembre d'enguany a Alemanya. El guitarrista va formar part del conjunt barceloní des del seus inicis fins els anys setanta.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit. Referència Ferran Aisa, Barcelona balla, dels salons aristocràtics a les sales de concert, Base, 2011)

4/9/12

Pau Casals / músic

BIOGRAFIES CATALANES:

PAU CASALS, EL MÚSIC UNIVERSAL DE LA PAU  


(Pau Casals tocant el Violoncel)
Ferran Aisa
Fa trenta-cinc anys que el músic català va pronunciar un discurs a favor de la pau dels pobles a l’ONU:  <<I am a Catalan -hi va dir: Catalunya, avui, és una província d’Espanya, però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què, afegí>>.
Pau Casals, a l’Assemblea de l’ONU, continuà el seu parlament: <<Catalunya va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Catalunya, va tenir un principi de “Nacions Unides”. Al segle XI, totes les autoritats del país es van reunir a Toluges, una ciutat de França –que, aleshores, era part de Catalunya- per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, i contra les guerres i la seva inhumanitat>>. 

Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès). Fill d’un professor de música, el jove Pau va aprendre solfeig alhora que aprenia a parlar, per tant la música va viure dins d’ell, amb plenitud, des de la infantesa. Ben aviat aprengué a tocar el piano, la flauta i el violí, i essent molt jove ja interpretava a Bach a l’orgue de l’església del Vendrell. Les seves facultats musicals les va ampliar amb la formació que va rebre en els conservatoris de música de Barcelona, Madrid, Brussel·les i París. A Barcelona s’instal·là en un quart pis del carrer de l’Hospital i per guanyar uns diners actuava al Cafè Tost, al carrer Gran de Gràcia, on va ésser descobert pel pianista i compositor català Isaac Albéniz, que el va recomanar al comte de Morphy, secretari de la reina d’Espanya, perquè fos protegit i no s’espatllés el seu valor musical. 
El 1897 Pau Casals esdevingué mestre de violoncel a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Dos anys més tard començava la seva carrera professional d’èxit interromput a París.
Pau Casals es va convertir en un concertista internacional, actuant davant de reis i  presidents, com la família real espanyola, la reina Victòria d’Anglaterra  i el president dels Estats Units Theodor Roossevelt, no serà l’única vegada que actuï a la Casa Blanca, doncs el 1961 va interpretar, davant el president Kennedy, la cançó popular catalana El Cant dels Ocells. 

Pau Casals disposarà de la seva pròpia orquestra amb la que realitzarà concerts als principals teatres del món. La seva solidaritat amb el poble no tindrà límits, d’aquesta manera dirigí l’Associació Obrera de Concerts, entitat fundada l’any 1926 per socis de l’Ateneum Polythecnicum. El mestre Pau Casals amb l’Associació Obrera de Concerts i l’Orfeó Gracienc havien d’ésser els encarregats, el 19 de juliol de 1936, de posar música a la cloenda de la Setmana contra la Guerra al Teatre Grec de Montjuïc, amb la interpretació de l’Himne a l'Alegria de la Nivena Simfonia de Beethoven. Casals, durant la guerra, realitzà molts concerts al Teatre del Liceu en solidaritat amb la causa republicana i, sobretot,
 amb l'ajuda als infants. L’ensulsiada de 1939 el va portar a França (Prada de Conflent) i a San Juan de Puerto Rico, on va morir el 1973.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Diari Més, 21 de desembre de 2006)

2/9/12

Puig Elias / Ajuntament de Barcelona

La barana del vent:
Joan Puig Elias, president de l’Assemblea Municipal de l'Ajuntament de Barcelona
 

Ferran Aisa
 

(Joan Puig Elias, director del CENU i President de l'Assemblea Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, 1936-1938)


Joan Puig Elias  va néixer a Sallent l’any1895. Des de ben jove es va afeccionar a la lectura i va freqüentar centres socials llibertaris.  Portat per la seva vocació va estudiar magisteri i va exercir de mestre. En plena joventut es va sentir atret per les idees pedagògiques de Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna i, aleshores, es va interessar per potenciar el pensament pedagògic racionalista a l’escola. Puig Elias fou mestre de l’Escola Racionalista Natura que depenia del Sindicat Tèxtil de la CNT a la barriada del Clot. 
La idea base de l’escola racionalista estava destinada a dotar a l’infant de les eines necessàries per portar a terme una tasca renovadora de la societat. L’alumne era el motor de l’educació i al redós del nen girava l’escola. Puig Elias fou dels membres fundadors del Sindicat de Professions Lliberals i, des d’aquest sindicat que va presidí, va promoure una secció de mestres. En representació del seu Sindicat va ser-hi present al Congrés de Saragossa el maig de 1936. Joan Puig Elias, a l’esclatar la revolució de 1936, va  participar activament en la reorganització del món educatiu català. La creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) fou peça fonamental de la Catalunya revolucionària, doncs, per primera vegada es creava una escola única que recollia l’esperit racionalista i els principis pedagògics més avançats. Puig Elias fou nomenat director del CENU, organisme que acollia la representació dels sindicats d’ensenyament (CNT-UGT), la Generalitat de Catalunya i els departaments educatius de l’Ajuntament de Barcelona.  També va representar la CNT a les comissions mixtes municipals formant part de la Comissió de Cultura. A primers d’octubre del 1936 la CNT-FAI va elegir els seus delegats al Consistori barceloní: Vicenç Pérez Combina, Jaume Aragó Garcia, Manuel Muñoz Díez, Jaume R. Magriñà, Poncià Alonso Alonso, Magí Cabruja Martra, Alexandre G. Gilabert, Vicenç Barrientos Cirac i Joan Puig Elias. 
El mestre racionalista exercí el càrrec de regidor-delegat de l’Ajuntament de Barcelona i Conseller-Delegat del Districte IX (Sant Andreu). En el Ple Extraordinari Municipal celebrat el 21 d’octubre de 1936 fou elegit President de l’Assemblea Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Des la presidència municipal va presidir molts actes públics acompanyat de l’alcalde de la ciutat i del president de la Generalitat. Puig Elies exercí aquest càrrec fins a març del 1938, quan va ésser nomenat sots-secretari d’Instrucció Pública pel ministre de la República, el cenetista Segundo Blanco. Amb la caiguda de Barcelona es va traslladar a França i més tard va embarcar cap a Veneçuela i, definitivament, es va establir a Porto Alegre (Brasil). Joan Puig Elias, des d’allà va desenvolupar tasques culturals i organitzatives a favor dels exiliats del moviment llibertari i va potenciar les assemblees socials i educatives a la seva ciutat d’acollida. Puig Elias va morir a Porto Alegre l’any 1972.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Solidaridad Obrera, núm. 339, 4 de desembre de 2009)

1/9/12

Facerías / Homenatge

OFRENA FLORAL POPULAR A FACERÍAS
 
(Roses a la placa d'homenatge a Josep Lluís Facerías a Nou Barris. Foto Roger Suso)



ROGER SUSO / JORDI NAVARRO I GARCIA | 30/08/2012  Directa. Setmanari de Comunicació
 

Enguany ja fa 55 anys de l'emboscada que va matar al maqui urbà Josep Lluís i Facerías. En el lloc on va exhalar l'últim alè, en l'actual Pla de les Mares de la Plaça de Maig -confluència entre el passeig Dr. Pi i Molist, carrer Verdum i passeig d'Urrutia, en el que avui és el districte de Nou Barris-, s'ha realitzat un homenatge i ofrena floral, a la placa memorial circular que hi ha instal·lada al terra -estil tapa de clavegueram, que ha comptat amb la presència de més d'un centenar de persones sota una intensa pluja d'estiu. La convocatòria popular, col·lectiva, no signada i sense sigles ha comptat també amb la presència, per primera vegada, de Rosa i Carmen Facerías, les nebodes del maqui subversiu, que estaven visiblement emocionades.
Després de la lectura d'un text de l'historiador i poeta Ferran Aisa repassant la trajectòria de Facerias i a megàfon obert, les intervencions, com la de Ricard de Vargas Golarons -escriptor i ex-membre del MIL- entre d'altres persones, s'han adreçat a mantenir viu el record de Facerias com a acte de reafirmació de les lluites d'avui i a rememorar les persones que van lluitar i lluiten contra l'opressió feixista. També hi ha hagut cabuda pel repàs a la lluita veïnal a Nou Barris, des de la consecució del servei de bus per Torre Baró fins a la defensa del CAP Guineueta, i per la denúncia a la gestió política del districte de Nou Barris, indret on es mantenen noms com la plaça de Virrei Amat o l'avinguda Borbó, es neguen canvis al nomenclàtor com el de la plaça de Llucmajor -on s'erigeix l'estàtua de la República- a Plaça de la República i encara poden veure's a edificis, plaques del Ministeri de l'Habitatge -amb el jou i les fletxes falangistes.
 

El militant llibertari
 

Amb dinou anys i fet presoner pel bàndol nacional, Josep Lluís i Facerías (Barcelona, 1920), perduda la guerra després de combatre a la Columna Ascaso durant tres anys al front d'Aragó formant part de la CNT, va perdre també a la seva companya i a la filla de tots dos, a causa dels bombardejos que l'aviació feixista va llançar sobre les masses de refugiats que enfilaven l'exili cap a França.
Després de passar per diversos camps de concentració de l'Estat espanyol, es va veure forçat a complir el servei militar en les files de l'exèrcit vencedor. El 1945 però, Facerías, de nou dins l'òrbita de la CNT, va treballar a La Rotonda del Tibidabo, un restaurant freqüentat per la burgesia de l'època. Allà Facerías va rebutjar sistemàticament les propines, ja que considerava que eren, a través de la caritat d'arrel cristiana, un complement indigne a un salari insuficient i que la seva acceptació era un gest servil.
'Face' -també anomenat Petronio a causa de la seva elegància natural i dandisme- es va enrolar el 1946 en els “Grups de Defensa” de la zona centre de Barcelona amb la missió d'organitzar la resistència antifranquista. Aquell mateix any, va ser detingut i empresonat a la Model fins a l'any següent. Una vegada recuperada la llibertat, Facerías va formar un grup guerriller amb Guillermo Ganuza Navarro, César Saborit i Antonio Franquesa, el qual va portar a terme nombrosos atracaments i expropiacions a joieries, bancs, meublés de la zona ‘noble’ de Barcelona i fàbriques. També van dur a terme atacs frontals a les forces de seguretat i intrèpides operacions a la carretera de l'Arrabassada per apoderar-se de documentació a falsificar. En ocasions puntuals, Facerias va col·laborar amb Quico Sabaté (en la col·locació d’artefactes als consolats favorables a l'ingrés de l'Estat espanyol a l'ONU), Wenceslao Jiménez Orive (en una expropiació realitzada al Banc Popular a Madrid per finançar un atemptat contra Franco, que mai no va tenir lloc), Marcel·lí Massana i amb Ramon Vila Capdevila “Caracremada”.
 

La delació: mort a Nou Barris
 

Durant els anys 50 el cèrcol sobre el seu grup, 'La Partida de maquis de Facerías', es va estrènyer perillosament, havent de marxar a França i a Itàlia. En aquella època la CNT a l'exili francès havia desautoritzat la lluita armada antifeixista i als maquis. Malgrat això, Facerías va decidir tornar a Barcelona a preservar la resistència. A l'agost de 1957, en companyia de Goliardo Fiaschi i de Luis Agustín Vicente 'El Metralla', van sortir en bicicleta de Tolosa cap al Tibidabo. Separats, 'El Metralla' va ser detingut a Sabadell i, l'endemà, Fiaschi va caure en una emboscada quan tornava a una cabanya del bosc de Sant Medir. Sotmesos a tortura, van confessar que havien establert una cita amb Facerías i un pagès de Pallejà a la porta de l'Institut Mental de la Santa Creu. El dia 30, Facerías va acudir a la cita però ningú va aparèixer; en el seu lloc, des de les finestres del carrer Nil, armes automàtiques de la policia van fer blanc sobre Face. Ferit al turmell i arrossegant-se cap a un terraplè i abans de tenir ni tan sols temps a treure la seva Walter P-38 9mm especial, nou trets van acabar amb la seva vida.
 

(Directa. Setmanari de Comunicació, 31 d'Agost de 2012)