31/1/12

Carles Fontseré/Ateneu Enciclopèdic Popular

CINQUÈ ANIVERSARI DE LA MORT DE CARLES FONTSERÉ AMB AQUEST MOTIU RECULLO DOS ARTICLES PUBLICATS A LA REVISTA ENCICLOPÈDIC I AL DIARI AVUI.


 CARLES FONTSERÉ I L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

 

FERRAN AISA

                     (Grup de l'AEP a Porqueres (1990), d'esquerra a dreta: Granada Sandoval,, 

                                        Guillem Pizarro, Ferran Aisa, Carles Fontseré, Gerard Jacas i Maria.
                                       Foto AEP)




Il·lustració de Carles Fontseré a la coberta del llibre de Feran Aisa


 Carles Fontseré i Carrió (Barcelona, 1916-Girona, 2007) ha estat un dels més importants cartellistes de la Guerra Civil espanyola, però també va destacar com dibuixant, escenògraf, publicista, fotògraf i, darrerament, escriptor. Fontseré l’any 1936, només amb vint anys, va participar en la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya. 
L’assemblea de dibuixants que va constituir aquest Sindicat professional es va celebrar a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme. A les tasques del Sindicat de Dibuixants Professionals van destacar els artistes Helios Gómez, Josep Bartolí, Martí Bas, Rafael Tona... 
Fontseré que ja simpatitzava amb la CNT, no va poder fer-hi res per evitar que el Sindicat de Dibuixant s’adherís a la UGT, aleshores sota l’ègida del PSUC. Malgrat això la col·laboració de Fontseré amb els anarquistes va ser important, un dels seus primers cartells fou el del  camperol que aixeca la falç mentre al fons tremola una bandera roja i negra de la FAI al clam de “Llibertat”.
Fonstseré després de la guerra s’exilià a França i, posteriorment, visqué a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va treballar de taxista i es va dedicar a la fotografia, precisament fou en aquesta ciutat on va conèixer a la que seria la seva companya, la nord-americana d’origen català, Terry Broch. 

L’any 1973 va retornar a Catalunya instal·lant-se en una masia a Porqueres, molt a prop de Banyoles. Des d’aquest lloc paradisíac va continuar la seva tasca artística. Fontseré va realitzar una nova obra cartellística per encàrrec d’entitats i institucions, i, finalment, es va dedicar a redactar les seves memòries de les que han sortit tres volums.
La relació de Carles Fontseré amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular fou fluida i intensa. A proposta d’Ernest Núñez, president de l’entitat, l’any 1980 hi va realitzar dos dibuixos que van ésser presentats el 31 d’octubre en l’acte inaugural del nou AEP, a la Casa de la Caritat del carrer Montalegre. Un dibuix representava un obrer amb la cara coberta per una careta amb un fons fabril i l’altre era un primer pla de la mateixa cara  amb careta, els dibuixos incidien en la idea dels obrers il·lustrats dels ateneus. El darrer dibuix va ésser editat per l’AEP amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat com cartell del Primer Certamen Internacional de 1982. 

Aquell mateix any l’Ateneu va organitzar l’exposició Imatges de la Guerra Civil, 1936-1939: Carles Fontseré i Agustí Centelles. N’era un homenatge, tal vegada el primer que se’ls hi feia a Catalunya després del retorn dels seus respectius exilis. El cartellista i el fotògraf van ésser nomenats Socis d’Honor de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El mateix Fontseré va fer el cartell de l’exposició que reproduïa el seu camperol de la FAI. La relació de Fontseré amb l’AEP era força estreta, el març de 1982, fins i tot, va publicar l’article, a El Vaixell Blanc, “Què és la litografia original?”. 
La nova col·laboració de Fontseré amb l’AEP fou en motiu de la Primera Exposició Cartofila: Barcelona, 1900-1920. L’artista va dibuixar quatre imatges de Barcelona que foren reproduïdes en postal i, una d’elles, la del monument a Colom, esdevingué el cartell de la mostra. 

El 1983 fou fructífera la participació de Fontseré en les tasques ateneístiques, doncs, realitzà també el dibuix que més ha estat divulgat per l’AEP, el de Francesc Layret, fundador i president de l’entitat. L’Ateneu va editar-lo com cartell i postal dels actes commemoratius del Vuitantè Aniversari de la seva fundació. Posteriorment aquesta imatge es va convertir en l’anagrama oficial de l’AEP i, fins i tot, s’hi va fer un “pin”. Carles Fontseré i Terry Broch van participar activament en els actes commemoratius de la fundació  de l’Ateneu, assistint a la inauguració de la placa col•locada a la paret de l’edifici del carrer Carme, 30, on l’artista hi pronuncià unes paraules recordant la seva etapa d’alumne de les classes de l’AEP, i també van ser-hi presents en l’homenatge floral a Layret al seu monument de la plaça Goya.
El 1985 Fontseré va tornar a fer un dibuix que va servir per promoure l’exposició La Resistència Catalana, 1939-1951. Es tractava d’una imatge de la Sagrada Família de Gaudí encadenada i envoltada per la senyera i la bandera republicana. El cartell d’aquesta exposició va ésser editat, una vegada més, amb l’ajuda del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1986 fou any de commemoració bèl•lica, doncs, s’esqueia el cinquanta aniversari del començament de la Guerra Civil.
L’AEP va organitzar dues exposicions, una de postals a la Casa de la Caritat, i l’altra de tipus històric a Ca l’Ardiaca. Carles Fontseré va col•laborar en les dues mostres. Per la primera hi va fer dos dibuixos alegòrics de l’època: els obrers a les barricades i els milicians sortint cap el front. Per l’exposició hi va dibuixar un ferm milicià llibertari amb un fusell a la mà. 

L’AEP va editar els dos primers dibuixos en postal, i el segon fou el cartell de l’acte commemoratiu. La tasca de Fontseré en aquesta mostra no es va limitar a l’obra pictòrica, sinó que va escriure un article sobre cartellisme en la publicació que l’AEP va editar paral•lelament a l’exposició L’Anarquisme i la Guerra Civil. Es tractava d’una original bossa que, en el seu interior, recollia diversos treballs sobre la guerra i la revolució. Entre la iconografia que n’hi havia dins destacava una postal del famós cartell “Llibertat. FAI”.
Una altra col·laboració de Fontseré amb l’AEP la trobem el febrer de 1989 durant l’anual celebració de l’homenatge a Machado a Cotlliure. Fontseré gran coneixedor de la zona va fer de guia pels socis i amics de l’Ateneu que s’havien traslladat a la preciosa vila marinera de la Catalunya nord.
El 1990 Fontseré va fer el dibuix per l’exposició Francesc Ferrer i Guàrdia i L’Escola Moderna, que es va inaugurar a la Casa Elizalde i que, en els següents anys, va recórrer la Península Ibèrica i Itàlia. El cartell d’aquesta mostra va ser editat amb el beneplàcit de l’Ajuntament de Barcelona. El mateix dibuix va ésser reproduït en la portada del llibre-catàleg de l’exposició de Ferrer i Guàrdia coeditat per l’AEP i Pleniluni. 

La primavera d’aquell mateix any l’AEP va organitzar una excursió que va omplir dos autocars. Els ateneistes van visitar Girona, Banyoles i Porqueres, on va ésser rebuts, amablement, per Carles Fontseré i Terry Broch a la seva masia-taller. Els excursionistes van poder esplaiar-se amb la visió del llac de Banyoles des del privilegiat terreny elevat i visitar l’estudi de l’artista polifacètic. Tres anys més tard, dins de la mostra Anarquisme, exposició internacional, a les Cotxeres de Sants, l’AEP féu un homenatge a Carles Fontseré. L’acte consistí en exposar tots els cartells i dibuixos que l’artista havia fet per l’Ateneu.
El 1996, novament, Fontseré va fer un dibuix que fou editat en cartell i postal, era el reclam de la inauguració del nou local de l’AEP, a l’edifici de la Biblioteca Arús del Passeig de Sant Joan. Carles Fontseré, una vegada més, va prendre part en els parlaments de l’acte inaugural celebrats al pati de la Biblioteca Arús. Precisament aquest mateix dibuix, una mà que aguanta un llibre que trenca unes cadenes, fou la portada del meu llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, que fou coeditat l’any 2000 per l’AEP i Virus Editorial. 

La seva darrera gran vinculació amb la societat civil catalana ha estat la lluita per la recuperació de la memòria i la dignitat amb la participació activa en la lluita pel retorn dels papers de Salamanca. La desaparició de Carles Fontseré deixa un gran buit, hi ha la sensació que formava part d’una raça d’homes en extinció, aquells vells autodidactes que eren tocats per la vareta de la saviesa.
 

Ferran Aisa
(Enciclopèdic, Noticiari CDHS-AEP, núm. 32, gener de 2007.)

30/1/12

JOAQUÍN AISA/Guerra Civil


DE LES BARRICADES DE BARCELONA AL FRONT D'ARAGÓ

DIARIO DE UN MILICIANO REPUBLICANIO DE JOAQUÍN AISA RALUY  (EDICIÓ A CURA DE FERRAN AISA I PÀMPOLS)

FERRAN AISA
  

Recentment ha aparegut publicat per l’editorial Base (Barcelona, 2010) el llibre Diario de un miliciano
Republicano.
 



Es tracta del diari manuscrit del jove obrer barceloní Joaquín Aisa Raluy (1917-1977) que vivía a Ciutat vella, als barris de Sant Pere i Santa Caterina. Joaquín Aisa s’havia afiliat al Sindicat de la Fusta de la CNT en qualitat d’aprenent de fuster.
El seu pare César Aisa havia arribat a Barcelona procedent d’Aragó i la seva mare era filla de la franja d’Osca. Joaquín seguía les passes del seu pare a l’afiliar-se a la Confederació, doncs, César tenia el carnet del Sindicat del Transport com treballador del port. Joaquín Aisa, com tants joves del seu temps, era afeccionat a la boxa i al ball, era soci del Diana Boxing Club i freqüentava les sales de ball d’aquell temps: la Gavina Blava, Shangai Dancing o Germanor Barcelonina. Precisament la  nit del dissabte 18 de
juliol havia anat amb els seus companys a divertir-se a la darrera d’aquestes sales situada al carrer Carders. Ell mateix ho explica en el seu diari: <<A las cuatro de la madrugada termina la fiesta, pero, junto a dos amigos continuamos la juerga por nuestra cuenta. Hacemos tiempo para que amanezca y poder salir hacia los baños. Al llegar a la Estación de Francia oímos sirenas, disparos y seguidamente descargas.>>
El jove Aisa preocupat pels esdeveniment decideix no quedar-se creuat de braços i aviat es presenta al seu Sindicat a buscar armes, però com no n’hi ha suficients per a tots, es té que conformar a col•laborar fent barricades. Vençuts els militars a Barcelona decideix acudir al Comité de Milícies per enrolar-se a una Columna, Aisa és destinat al Batalló Espartaco de la Carles Marx, els afiliats de la CNT són tan nombrosos que no solament
omplen les columnas pròpies sinó la de les altres forces antifeixistes: << Nosotros nos fuimos a la guerra con 19 años. Mi diario empieza el 19 de julio de 1936 puesto que hasta esta fecha no empecé a obrar como un verdadero proletario. Pues hasta este día no sentí en mi un ideal que pudiera ser mi camino de Libertad.>>
Joaquín Aisa iniciarà un diari de guerra que durarà de 1936 a 1939 on, puntualment, relatarà d’una manera concisa totes les seves vicisituds, els fets de guerra, les lluites polítiques, les ilusions revolucionàries, les desesperacions i les esperances.
Aisa es sobretot un idealista, a l’anotació del día 26 de julio de 1936, llegim: <<Esta tarde he ido a recorrer las calles de la ciudad y he podido contemplar con alegría la destrucción de los antros de hipocresía y maldad que encerraban estos edificios llamados iglesias y conventos. Y ahora en el mismo terreno liberado se podrán construir escuelas para educar a la nueva generación de niños y jóvenes que subirán en Libertad y con suficiente capacidad para hacer del mundo corrompido, otro de Libertad, Pan y Trabajo.>>
Aisa explica la vida quotidiana al front i ho fa d’una manera directa, viva i fresca i fins i tot sense perdre l’humor: <<La aviación enemiga nos ametralla y nos bombardea. El ataque nos ha causado la baja de un caballo y ha herido a otro. No hay mal que por bien no venga, la muerte del caballo se ha convertido en una fiesta, ya que pronto le han cortado las patas, las han puesto a la brasa y se las han comido.>>
El día 28 de setembre de 1936, després de retornar del front del Centre al seu pas per Valencia, escriu: <<En la estación he tenido un altercado con un jefe que quería que me sacara del cuello el pañuelo de la CNT, pero no lo ha logrado, pues nosotros somos
milicianos del pueblo, no esclavos de un Ejército convencional.>> A través del diari podem seguir la marxa de la guerra, sobretot allà on hi participa a primera línea de foc, expedició a Mallorca, front de Madrid, Aragó, Llevant. Després dels fets de maig de 1937, que pateix al seu retorn de permís a Barcelona i per no estar d’acord amb el comandament comunista de la seva unitat, Aisa abandona les milícies i retorna a la seva feina de fuster a l’empresa ara col•lectivitzada. L’octubre de 1937 serà militaritzat i tornarà a lluitar al front enquadrat en una divisió de les Brigades Internacionals. 
Aisa participarà a la batalla de l’Ebre on será greument ferit, hi passarà els seus darrers dies de guerra a l’Hospital Militar fins l’ocupació de Barcelona pels franquistes. En una de les darreres anotacions del diari diu: <<El ambiente en Barcelona es completamente fascista. Hay muchos soldados italianos y moros. El patrono tiene de nuevo las fábricas en su poder y hay un gran número de obreros sin trabajo. De comida sólo hay para el
que tiene mucho dinero.>> 
Joaquín Aisa será detingut i traslladat al Camp de Concentració d’Horta (actual Llars Mundet), des d’allà, poc després, s’escaparà.
El document és un testimoni de primera mà per conèixer l’actuació dels joves milicians que van marxar, primer voluntàriament i després a la força, a lluitar contra el feixisme per defensar la llibertat del poble.


Ferran Aisa
(Directa. Setmanari de Comunicació, núm. 222, 30 de març de 2011) 

Àcrates i Poetes: Cels Gomis

EL FAR:  ÀCRATES I POETES

            3)  CELS GOMIS

    FERRAN AISA



(Cels Gomis, 1841-1915)

Cels Gomis i Mestres va néixer a Reus l’any 1841. Fou un personatge polifacètic enginyer de camins, excursionista, escriptor, folklorista i poeta. Va estudiar a Madrid i va treballar d’enginyer construint moltes de les carreteres d’Espanya. L’any 1868 va participar en la revolució de la Gloriosa que va comandar Joan Prim. Un any més tard va participar en la revolta federal de Reus, a conseqüència d’aquests fets va haver d’exiliar-se a Perpinyà i Ginebra, on va connectar amb els ambients internacionalistes.
Cels Gomis, propagador de les idees bakuninistes, va participar l’any 1870 en la constitució de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. 
L’any 1876 s’installà a Barcelona, des d’aleshores esdevingué un agitador del moviment cultural i social llibertari. Freqüentà les tertúlies dels cafès amb literats i àcrates, entre els quals hi havia els seus paisans Llunas i Pujals i Joaquim M. Bartrina. Una altra de les seves activitats fou l’excursionisme, més endavant el Centre Excursionista de Catalunya li publicarà diversos estudis folklòrics. Gomis va entrar en contacte amb el lliurepensament que fomentava la instrucció laica, sobretot a través de la seva amistat amb Rossend Arús; i també amb el republicanisme federal representat per Valentí Almirall, al qual li traduiria al castellà Lo catalanisme. Hi col•laborà als periòdics La Luz i La Tramontana. L’any 1885 va participar en el Certamen Socialista de Reus presentant el poema “La pàtria de l’home”:

                     No canto, no la pàtria catalana
                     que s’estén del cim dels Pirineus
                     fins a la Mediterrània, dins quines ones
                     tranquil·les banya els seus robusts peus.
                     No canto, no, la pàtria de l'iber.
                     Ni tampoc la del Celta primitiu.
                     Que no és pàtria de l’home la limitada
                      per magistral serra o frondós riu.
                      La pàtria que jo canto és la del geni,
                      i la pàtria del geni és tot el món.
                      Com les obres pel geni produïdes
                      de la humanitat totes són.
                      No pregunteu d’on són Homer i Dant,
                      Shakespeare, Shiller, Cervantes, l’Albanès
                      Murillo, ni Rafael, ni el Veronès.
                      Ni vulgueu saber on varen néixer
                      Demòstones, Esquil, ni Plató,
                      ni Sòcrates, ni Kant, ni Galileu,
                      ni Gutemberg, ni Newton, ni Colom;
                      i deixo que hagin nat allà on sigui
                      Stephenson i Watt, Morse i Franklin,
                      Laplace i Ball; Edison i Darwin
                      Fulton i Faraday i Livingstone.
                      (...) Com pel geni, per l’home
                      no hi ha d’haver-hi
                      fronteres que els separi del món:
                      Som fills tots de la mateixa terra
                      de la mateixa pàtria tots som...

Cels Gomis va publicar diversos reculls poètics: Cantares castellanos (1882), Cantars catalans (1887) i Aubades i capvespres (1913). La seva obra, però, és molt extensa i abraça tant la propaganda anarquista, com el folklore i la tradició del poble. Com apologista àcrata escriví El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las Madres (1887); i com a folklorista destaquen les obres següents: Lo llamp i el temporal (1889), Meteorologia i agricultura popular (1891), Botànica popular (1892), La bruixa catalana, aplecs de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1910), La lluna segons lo poble (1912). Fou autor també de llibres de textos escolars. Cels Gomis va morir l’any 1915 a Barcelona.

(Catalunya, núm. 95, març de 2008)

29/1/12

Gerad Jacas

ENCUENTROS Y DESENCUENTROS (NUEVOS AFORISMOS, SENTENCIAS Y OCURRENCIAS)



                      GERARD JACAS                       



Gerard Jacas (Foto AEP-2009)


     1)

    La  cabra siempre tira al monte y el cabrero a la ciudad.

   Amar eternamente, como el sol ama a la luna, sin apenas conocerse. 
   La realidad y el deseo viajan en tranvía, pero de distinta línea.

    Flirtear es entretenido mientras no se convierta en un hábito rutinario.

     Los seres humanos, iguales en especie, somos como género complementarios,
     pero opuestos.

     En un saco abandonado, se encontró a un niño de otras épocas.      

     El ojo que todo lo ve es el vigía del civismo y las buenas costumbres.

     Al señor Jesús, los fieles acabaron llamándole sólo Señor.

    La necrosis de una parte produce la destrucción del todo.

    A los perros con pedrigrí hay que recogerles las cacas con bolsos de marca.

    Sueña el joven con morir viejo, el viejo, en cambio, sueña únicamente con morir.

    El cuerpo insulta con sus bellas líneas las afeadas arrugas del cerebro.

    La roca es el mineral del bruto.

    Posteridad:  parte trasera de cualquier cosa.

    La palabra malsonante del repipi: ¡Jolín!

    Quien se las da de guapo seguramente lo es, pero ¿y qué?

    En la civilización de las máquinas los seres humanos son las máquinas.

    Bragazas es el femenino de calzonazos.

    Hay gente tan triste y aburrida como una tarde de domingo.
 
    El lirismo está en peligro de extinción, por abandono.

    Cuando dos automóviles chocan de frente se produce un encuentro accidental.  

    Seguramente, estamos viviendo la vida de otro, pues a veces al mirarnos al  espejo
    no nos reconocemos.

    El culturista practica para conseguir un cuerpo escultural.

    Los polvos pica-pica son una broma urticante.

    Cada cual adquiere la personalidad de la máscara que lleva.

    Los Países Bajos no saben qué hacer para ponerse a la altura de los demás. 

    Sería imposible estar en orsay o casarse de penalti sin el fútbol.

    El amado le hace la corte a su amada procurando no cortarse.

    Desafortunadamente, no todas las suertes son iguales.

    Los unos van a menudo seguidos de los otros.

    El menor de edad no puede todavía divorciarse de sus padres.

    A los dos bandos en conflicto les unen las guerras y les separan las treguas.

    En los bares, algunos clientes ni estudian ni trabajan.

    El hombre de ciudad puede que esté como una cabra; el de campo, como una cabra montés.

    Si te das un baño caliente, te pones al baño maría.

    Las  barreras que nos limitan no son infranqueables.

    El que lleva pistolas, fusiles y toda clase de munición los sujeta con los dientes.

    Más vale pronto que tarde.

    Los indios no hacen el indio, lo son.

 Gerard Jacas (Barcelona, gener, 2011)

28/1/12

Los Sirex-2


Los sirex-1


Anarquisme/Xerrada

Foto: F. Aisa (pl- Catalunya, 29-9-2010)
Sinopsi de la xerrada de Ferran Aisa a l'Ateneu Barcelonès:
 

L’anarquisme de la ciutat de Barcelona
 

Tertúlia Borralleras coordinada per Bernat Castany i Eduard Moreno. Ateneu Barcelonès (26-1-2012)


Què és l’anarquisme?
L’anarquisme és un sistema polític i filosòfic basat en el ideal d’una societat sense govern. L’anarquisme és sobretot un pensament basat en el comportament moral i en l’ètica de les persones davant de la vida. Les bases fonamentals de l’anarquisme són la solidaritat i el suport mutu. A partir d’aquí es traça una línea en què tots els éssers humans han de viure lliurement en harmonia tant amb la natura com amb els seus iguals.


Organització de l’anarquisme?
L’organització anarquista té la seva base en l’indiviu des del qual organitza d’una manera autònoma, de baix a dalt, una societat sense propietat privada ni classes socials. El protocol de relacions s’estableix a través de l’acció directa, el  federalisme i l’autogestió. El funcionament d’aquestes bases de relació són el pilar d’una societat basada en la democràcia directa.


Principals pensadors llibertaris
Proudhon, Bakunin, Stirner, Kropotkin… Altres pensadors: Sebastien Faure, Domela  Niuwenhuis, Eliseu Reclus, Errico Malatesta, Carlos Malato, Rudolf Rocker, Lleó Tolstoi, Ricardo Mella, Fernando Tarrida de Mármol, Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Isaac Puente, Teresa Claramunt, Frederica Montseny… 

Una frase per definir el concepte de llibertat àcrata

Mihail Bakunin digué: <<Jo sóc lliure solament en la mesura en què reconeixo la humanitat i respecto la llibertat de tots els homes que m'envolten.>>


L’arrelament de l’anarquisme a Barcelona
Desencisament polític de les masses obreres durant els anys del sexenni revolucionari (1868-1873), tant al temps de la Gloriosa com de la Primera República. La propaganda bakuninista de Fanelli i l’aparició de la Primera Internacional. L’arrelament llibertari dels obrers barcelonins té a veure també amb l’esperit individualista i federalista dels catalans.


La propaganda pel fet
Davant la repressió continua dels governs contra els moviment obrer organitzat, davant la intransigència del Capital de mantenir l’explotació de l’home per a l’home, davant la misèria regnant en una gran part de la població. Davant d’aquest marasme un grup d’homes anarquistes van passar a la propaganda pel fet portant a terme l’acció nihilista al màxim extrem de l’atemptat individual tant de tipus selectiu (reis, presidents de govern, generals, repressors, etc.) o indiscriminat (teatres, centres públics, carrer, etc.) Aquesta pràctica violenta va tenir els seus seguidors a Barcelona amb els atemptats individualuisrtes de la darrera dècada del segle XIX. La venjança i l’ira de classe són els principals motius d’aquests actes terroristes.
L’atemptat de Paulí Pallàs fou en venjança de la repressió obrera del fets de Jérez de la Frontera (1892), el seu atac es va dirigir a l’estament militar (desfilada de l’exèrcit a la Gran via (24-9-1893) amb l’esclat d’una bomba llançada contra el capità general Arsenio Martínez Campos (precursor de la restauració borbònica el 1875), el general va resultar il•lès però mor un guàrdia civil. Santiago Salvador en venjança de l’afusellament de Pallàs va atacar la burgesia catalana que assistia a la representació de l’òpera Guillem Tell, al Liceu (7-11-1893), hi va llançar dues bombes Orsini, una de les quals no va explotar i l’altra va ocasionar vint morts i diversos ferits. Santiago Salvador va ser detingut a Castellserà (Terol), condemnat a la pena de mort va ésser executat pel procediment del garrot vil (21-11-1893) al pati del Corders de la presó del carrer Reina Amàlia. La repressió contra el moviment anarquista de Barcelona continua amb l’afusellament al castell de Montjuïc de sis anarquistes considerats còmplices de Pallàs. El 7 de juny de 1896 atac a l’estament religiós al pas de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous prop de Santa Maria del Mar. Malgrat que no es deté a l’autor, s’inicia el més important atac repressiu contra el moviment obrer organitzat i sobretot contra els llibertaris barcelonins. Per ordre governativa es clausuren les raons socials de les entitats anarquistes i obreristes de tot tipus: sindicats de resistència, cooperatives, ateneus, escoles, publicacions, grups de teatre, etc. Les detencions passen d’un miler de persones que són acusats de participar en el complot terrorista, entre els detinguts hi ha els principals intel•lectuals de l’anarquisme català: Joan Montseny, Teresa Mañè, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Màrmol, Pere Coromines, Teresa Claramunt, José López Montenegro, Ignasi Bo i Singlà, etc. Altres se salven de les dertencions perquè fugen a l’exili o han d’amagar-se com els dramaturgs Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Felip Cortiella. Cinc persones són afusellades i la resta condemnades a llargs anys de presó.
Com a acte de venjança dels afusellaments l’anarquista italià Michele Angiolillo, tipògraf de la revista modernista L’Avenç, atempta el 8 d’agost de 1897 contra el president del govern Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda (Guipuscoa)
Aquest fets seran coneguts universalment com el Procés de Montjuïc, el nostre Cas Dreyfus, que aixecarà una gran campanya nacional i internacional per l’amnistia dels condemnats. Destaca la defensa feta dels anarquistes repressaliats pels intel·lectuals de la generació del 98 (Baroja, Azorín, Unamuno, Blasco Ibáñez, etc.), polítics (Pablo Iglesias, Francesc Pi i Margall, Alejandro Lerroux, Amadeu Hurtado, etc.) i l'escriptor català Joan Maragall.


La Rosa de Foc
Barcelona no solament és coneguda per la ciutat de les bombes que il·lumina amb el seu esclat la ciutat, sinó per la llum que irradia l’esperit llibertari com si fos una rosa de foc. L’arrelament anarquista suposa l’aparició d’una xarxa paral·lela a la societat capitalista formada per tota mena de societats: cooperatives, mútues, escoles, ateneus, publicacions, editorials, biblioteques, societats de resistència, grups d’afinitat (espiritistes, naturistes, vegetarians, esperantistes, etc.), grups d’art dramàtic (Cia de Declamació Lliure, Avenir, Alba, etc), grups literaris i artístics, grups d'estudiosos de la història, de la ciència, etc.


La CNT
A través de Solidaritat Obrera (1907) es funda la tardor de 1910 la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona. El sindicat anarcosindicalista segueix la línea de la Primera Internacional i de les bases de la Carta d’Amiens (independència sindical respecte als partits polítics i separació entre economia i política), La CNT proposa l’emancipació dels treballadors realitzada pels propis treballadors i la construcció d’una societat comunista llibertària. La CNT va viure moments de legalitat i moments de perscució. Després del Congrés de Sants amb l'aparició dels Sindicats Únics va créixer notablement entre el proletariat català. La seva defensa obrera a la Vaga de la Canadenca la va fer créixer a nivell de tot l'Estat. La Vaga va significar el triomf proletari amb el reconeixement governamental de la reivindicació de la jornada de les vuit hores. La patronal catalana no va acceptar el resuñtat i va promoure primer el lock out i després la potenciació de pistolers a sou per matar els militants obrers més destacats. Aquesta pràctica criminal va fer aparèixer el grups d'acció anarquista que van respondre l'atac dels pistolers i es van defensar dels qui aplicaven la llei de fugues. Entre els centenars d'obrers morts hi ha l'advocat Francesc Layret i la figura carismàtica de Salvador Seguí "El Noi  del Sucre. La CNT va viure clandestinament sota la dictadura de Primo de Rivera i va ressorgir a la Segona República sobrepassant el mil·lió d'afiliats a tot Espanya, la meitat dels quals n'eren de la regional catalana.


El Comunisme Llibertari
 El Congrés de Saragosa de maig de 1936 és determinant per l’organització de la CNT. La Ponència del “Dictamen Confederal del Comunismo Libertario” conceptuava quin era el moment més adequat per fer la revolució. Aquesta arribaria amb la creació d’un estat d’aspiracions i de necessitats que prenien cos a la col•lectivitat i que es desenvoluparia a través d’una organització capaç d’imposar la realització revolucionària. En l’ordre extern citava l’enfonsament de l’ètica del règim capitalista, la caiguda de l’aspecte econòmic i el fracàs de l’expressió política. La Ponència aclaria com havia de ser la nova societat: <<Socializada la riqueza, las organizaciones de los productores, ya libres, se encargarán de la administración directa de la producción y del consumo. Establecida en cada localidad la Comuna Libertaria, pondremos en marcha el nuevo mecanismo social. Los productores de cada ramo u oficio, reunidos en sus Sindicatos y en los lugares de trabajo, determinarán libremente la forma en que éste ha de ser organizado. La Comuna Libre se incautará de cuanto antes detentaba la burguesía, tal como víveres, ropas, calzados, materias primas, herramientas de trabajo, etc. Estos útiles de trabajo y materias primas han de pasar a poder de los productores para que éstos los administren directamente en beneficio de la la colectividad. En primer término las Comunas cuidarán de alojar con el máximo de comodidades a todos los habitantes de cada localidad, asegurando asistencia a los enfermos y educación a los niños. De acuerdo con el principio fundamental del comunismo libertario, como hemos dicho antes, todos los hombres se aprestarán a cumplir el deber voluntario –que se convertirà en verdadero derecho cuando el hombre trabaje libre- de prestar concurso a la colectividad en relación con sus fuerzas y sus capacidades, y la Comuna cumplirá con la obligación de cubrir sus necesidades.>>


La revolució de 1936
La victòria obrera i popular del 19 i 20 de Juliol suposa l’aparició tant del moviment obrer espontani com de l’encausament participatiu en la vida pública. Milícies. Col•lectivitzacions. Sanitat. Vida quotidiana. Cultura. Pedagogia. De l’anar a per el tot es passa a formar part del govern. Contradiccions de l’anarquisme. Contrarevolució. Guerra. Derrota. Diàspora.


L’anarquisme a l'exili i la clandestinitat
L'ortganització confederal a l'exili es va desenvolupar als països on havien emigrat els treballadors cenetistes, sobretot França i Mèxic. Malgrat les escissions produïda a l'exili van realitzar una gran tasca cultural i de relació dels exiliats a les distintes poblacions on residien.  Les guerrilles llibertàries van efectuar nombroses accions contra el franquisme fins l'any 1960, sobretot amb els mítics guerrillers urbans Josep Lluís Facería i Quico Sabaté.  Els quadres anarcosindicalistes van aconseguir organitzar-se clandestinament a les fàbriques i llocs de treball realizant accions contra el franquisme amb divesres vagues entre les quals destaca la dels tramvies de 1951. El moviment anarconsidicanlista van rebre la brutal repressió del franquisme amb detencions, tortures, presó i afusellaments.




L'anarquisme dels anys seixanta i setanta
Els anys seixanta van aparèixer nous grups de tipus llibertari com l'anomenat Primero de Mayo, el grup d'estudiants Rojo y Negro o el MIL. Entre els actes luctuosos i l'ajusticiament del règim franquista contra els militants de les Joventuts Llibertàries Francsico Granado i Joaquín Delgado i el jove militant del MIl Salvador Puig Antich.


La transició
Reconstrucció confederal a la mort de Franco. Grans mítings i actes multitudinaris:  Míting de Montjuïc. Jornades Llibertàries. Manifestació, 15-1-1978, contra els Pactes de la Moncloa. Cas Scala. Represió contra la CNT.  Congrés de Madrid. Escissió confederal.. Aparició de la CGT.   


L’anarquisme al segle XXI
Hereus de l’anarquisme: les organitzacions minoritàries de la CNT-AIT, la CGT, el moviment Okupa, el moviment antiglobalitzador i el moviment 15-M.


Reflexió final
L’anarquisme, davant el pensament únic del nou mil•lenni, pot encara aportar l’humanisme, l’ètica i la utopia necessàries per ajudar a construir els camins autogestionaris d’un altre món basat en la dignitat de les persones, la justícia social i la llibertat dels pobles. L’anarquisme és un pensament i per tant viu en les persones i pot tornar a brotar novament entre les persones perquè té ànima ancestral.


Ferran Aisa 
(Barcelona, 26 de gener de 2012)

27/1/12

Sonia del Río: Una història Barcelona, AEP, 1902-1999


Il·lustració coberta de Carles Fontseré






Contraportada del llibre de Ferran Aisa,
Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999 (Virus, Barcelona, 2000). Premi Agustí Duran i Sampere d’Història de Barcelona del 2000.
 



Sonia del Río Santos


















En la frontera entre els segle XX i XXI la cultura ha esdevingut fonamentalment espectacle, reclam turístic i factor de prestigi per a les institucions. Tot i així la cultura viscuda com una experiència activa i crítica, pensada i organizada des d’instàncies populars, cíviques i no polítiques, ha de tenir un paper revulsiu i estimulant per al futur. En qualsevol cas el que si té és un passat magnífic que ens ofereix tota la riquesa dels seus exemples.
Un dels més brillants i complets és sens dubte el de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La vitalitat i l’energia individual i col•lectiva irradiades des d’aquest centre durant el primer terç del segle XX impregnen tot el llibre que Ferran Aisa ha dedicat a recórrer la lluminosa trajectòria de l’Ateneu Enciclopèdic, tan representativa d’una Barcelona socialment convulsa i culturalment vibrant.
Han estat però els esforços realitzats en el post-franquisme per reactivar i mantenir viva la presència de l’Ateneu el que ha fet possible recuperar tota aquesta memòria acumulada. Escola permanent, tribuna pública reivindicativa i solidària, espai per a esbarjo, per a la formació del caràcter i l’expressió de noves actituds vitals, com l’afecció a l’esport o la connexió amb la natura, en l’ateneu dels anys vint i trenta arribaren a confluir el projecte d’una cultura cívica i la confiança en una revolució social que havia de tenir però una sòlida base espiritual. En l’impuls de dignificació humana i ennobliment a una previsible vida d’automates, es cimentava la capacitat i la voluntat de recollir les col•laboracions artístiques i intel·lectuals més valuoses de l’època.
En aquest llibre que vol ser informatiu però que aconsegueix també ser emocionant, que ens transmet les claus d’un immens esforç organització i d’una gran il·lusió inesgotable. Només el trencament total dels esquemes socials, polítics i culturals després de la guerra civil podia fer miques aquesta peça preciosa de la nostar herència col·lectiva, que no hauríem pogut apreciar en tot el seu valor sense aquesta crònica minuciosa i apassionada. 

(Enciclopèdic núm. 24, novembre de 2000)