19/5/19

Víctor Colomer - Ferran Aisa - Corbins / Mèxic


VÍCTOR COLOMER I NADAL (Corbins, 1896-Mèxic DF, 1960)

FERRAN AISA




Víctor Colomer parlant per Ràdio Barcelona


Víctor Colomer i Nadal va néixer a Corbins el 6 de juny de 1896 a una casa del carrer

“Arriba” que, actualment, s’anomena Raval del Castell. Era fill de Pere Colomé i Creus (1858) d’ofici jornaler i de Maria Nadal i Esteve (1866), el matrimoni tingué també una filla, Fermina. Els Colomer provenien de Montcortés de Segarra i els Nadal de La Portella i d’Agramunt. Van venir a Corbins perquè ja vivia una germana de la seva mare que treballava d’assistenta a casa del comte de Corbins. L’any 1906 la família es va traslladar a viure a la nova casa que havien construït al número 11 del carrer del Mig, en cadascun dels marcs de la porta d’entrada van quedar gravades les inicials P i C, és a dir Pere Colomer. En els baixos d’aquesta casa dels Colomer més endavant van instal·lar un estanc i en una de les habitacions de l’edifici el propi Colomer donava classes a nois i noies que volien estudiar magisteri. La família Colomer va ser propietària de l’edifici durant molts anys fins que l’exili es va fer massa llarg i van decidir vendre-la l’any 1958  per poders des de Mèxic a través del seu cosi germà Victor Colomé resident a Lleida.

Víctor Colomer va anar a estudi a l’escola de Corbins, aleshores situada en un pis al costat de l’Ajuntament, al carrer de la Creu. L’educació en aquells anys es feia tan sols en castellà i existia la separació de sexes. Víctor va ser un alumne aplicat i, des de ben jovenet, va ser un gran afeccionat a la lectura, la petita biblioteca de l’escola va ser per a ell un tresor, es tractava de llibres d’aventures de Dumas, Salgari, Dickens i Twain. El curs 1911-1912 es va traslladar a Lleida per estudiar magisteri al Liceu Escolar primer i, després, a la Normal. Al Liceu tindrà de mestres al prestigiós Frederic Godàs i la seva esposa Victorina Vila. La seva amistat amb el mestres del Liceu i la participació en les tertúlies pedagògiques de Lleida van forjar la seva personalitat de mestre. De Corbins a Lleida i de Lleida a Corbins, entre les dues poblacions va transcórrer la seva formació cultural. Víctor Colomer va acabar el seus estudis de magisteri l’any 1915, iniciant les pràctiques al costat de Joaquim Vila, aleshores mestre de Corbins, aquest mestre nascut a Térmens fou un dels fundadors del grup pedagògic Batec.

Colomer el curs següent ja entra en el claustre del Liceu Escolar on coincideix amb una plèiade de bons mestres com l’aragonès de Bonansa Joaquim Maurín, amb qui lligarà una gran amistat tant pedagògica com política. El jove Colomer escriu els seus primers escrits sobre educació al Boletín del Liceo Escolar i aviat col·laborarà a altres periòdics com L’Ideal. La influència del mestre Frederic Godàs o d’Humbert Torres fa que els joves mestres como Colomer i Maurín s’afiliïn a la Joventut Republicana, però els aires dels nous temps bufen massa ràpids i a Lleida arriben les notícies de la revolució bolxevic i de les grans lluites obreres que viu Espanya i Catalunya en particular. Colomer i Maurín saltaran aviat del republicanisme al socialisme i d’aquí a l’anarquisme. Paral·lelament Godàs convida a Colomer a participar en la extensió de la seva obra per les terres de Lleida. Fruit d’aquesta tasca pedagògica serà la creació de sucursals de Liceus Escolars a Balaguer, Castellserà, Almacelles, Bellcaire...

El seu ideal de justícia i de llibertat el porta a militar a la CNT ocupant el càrrec de secretari general de la Federació Provincial de Lleida. Conjuntament amb Maurín, Nin i altres defensen la revolució soviètica des de les terres de Lleida i propaguen l’ideal comunista a Lucha Social. Són els anys en què la CNT s’adhereix a la Internacional Comunista. L’any 1921 és detingut per primera vegada (no serà la última) per la seva tasca política. Poc després amb Jordi Arquer funda el Partit Comunista Català i ho fa sense abandonar la seva tasca pedagògica. Colomer participa amb els mestres del grup Batec que promocionen ensenyaments d’avantguarda  i, particularment, el mètode pedagògic Freinet, és a dir la impremta a l’escola. Colomer a Balaguer coneixerà a qui serà la seva esposa la també mestra Teresa Vilasetrú de Maials. Coincideix amb Tomàs Pàmies (pare de Teresa Pàmies) i amb el mestre Antoni Piera i amb la seva filla la també mestra Dolors Piera, que serà una de les més fermes col·laboradores de Colomer en la seva tasca cultural i política.

L’any 1930 crea amb la seva esposa l’escola Llar d’Infants a Lleida que segueix el mètode Montessori, però a l’acabar el curs es traslladaren a viure a Barcelona. Per aquesta època (colomer i Maurín) fusionen els seus partits comunistes heterodoxos i funden el Bloc Obrer i Camperol (BOC). Colomer serà també un dels líders de la Unió Agrària convertint-se en un important dirigent de les comarques lleidatanes. El seus escrits d’aquest moment els trobem a L’Hora i a La Batalla. L’any 1933 és elegit president del prestigiós Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona des d’on desenvoluparà una gran tasca cultural dirigida a les classes populars i menestrals. Durant la seva presidència l’AEP realitza quantitats de campanyes cíviques, pro-escoles, aliances contra el feixisme i actes culturals de primer ordre. Colomer presideix la conferència surrealista de Dalí, l’homenatge a Margarida Xirgu i el recital poètic de García Lorca al Teatre Barcelona. L’octubre de 1934 Colomer tornava a ser detingut per haver participat amb l’Aliança Obrera en la crida feta per el President Companys de proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El juliol de 1936 Colomer des de la Federació Catalana del PSOE serà un dels fundadores del PSUC, ocupant el càrrec de secretari d’agitació i propaganda del Comitè Executiu; d’aquesta època són els seus articles a Treball i Las Noticias.

En plena etapa revolucionària forma part del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i l’octubre de 1936 és nomenat Conseller-Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest càrrec polític el mantindrà fins el 26 de gener de 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Víctor Colomer exercirà funcions d’alcalde en els darrers moments de la Barcelona republicana. La família Colomer passarà la frontera els primers dies de febrer, a França hi participarà en un ple del PSUC a Anvers on s’ataca molt directament a diversos dirigents del partit, Colomer és expulsat acusat de trotskista i catalanista. El 24 de maig de 1939 embarca al vaixell Sinaia amb la seva esposa Teresa i el seu fill Víctor de nou anys cap a Mèxic.

Durant el seu exili continuarà la seva tasca cultural, pedagògica i política a favor del socialisme i de Catalunya. Colomer militarà sempre en formacions socialistes i serà un dels promotors del Moviment Socialista de Catalunya. Al llarg de la seva vida escriurà diversos llibres de caràcter polític i nombrosos articles de premsa. Víctor Colomer i Nadal va morir el dia 16 d’octubre de 1960 a la ciutat de Mèxic. El periòdic socialista Endavant ho feia saber a tota la comunitat catalana: <<Colomer era un home que gaudia de grans simpaties. Per això, a l’hora de la seva mort, totes les organitzacions polítiques catalanes de Mèxic i moltes d’espanyoles feren acte de presència per a testimoniar el seu condol pel traspàs de l’home íntegre que ens havia deixat.>>

Víctor Colomer, com tants altres homes i dones de la seva generació, va posar la seva vida al servei d’un idealisme pur i va lluitar fins al final dels seus dies pel socialisme, la democràcia i la llibertat. A Mèxic va quedar la seva família exiliada la seva dona Teresa i el seu fill Víctor i la seva esposa Elba, i allà han nascut els seus néts i els seus besnéts, ara amb la recuperació i el manteniment de la seva memòria fem un acte de justícia per un fill de Corbins que va creure en la llibertat dels éssers humans i per la llibertat dels pobles va lluitar i per la llibertat de la República va patir presó i exili.

Barcelona, abril de 2019  

Ferran Aisa i Pàmpols, historiador i autor dels llibres “El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris”, Pagès Editors, Lleida, 2005; “Acte d’homenatge a la memòria de Víctor Colomer i Nadal”, Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, 2007; i “El Liceu Escolar de Lleida, Editorial Fonoll, Juneda, 2013.

(Pubolicat a 5 cts. Corbins, maig del 2019)

2/5/19

DOS ARTÍCULOS DE FERRAN AISA




APUNTE BIOGRÁFICO: LEOPOLDO ALAS “CLARÍN”. EN EL CENTENARIO DE LA REGENTA



Leopoldo Enrique García Ureña nació en Zamora (ciudad en la que su padre era gobernador civil) el día 25 de abril de 1852. Durante su infancia vivió en diversas ciudades, entre ellas León. En octubre de 1963 se establece en Oviedo de donde su familia era originaria. Estudió Derecho Civil y Canónico, doctorándose en 1871 en Madrid, donde cursó seguidamente Filosofía y Letras.

Desde bien joven empezó a escribir versos, teatro y relatos. En sus años madrileños frecuentó las tertulias literarias y el Ateneo, por esa época, junto a sus amigos Tomás Tuero, Pío Rubín y Armando Palacios Valdés fundó el periódico Rabagás del que sólo salieron tres números. También de sus años madrileños son sus primeras colaboraciones en la prensa, el 11 de abril de 1875 estrenaba el seudónimo de “Clarín”, en las columnas de El Solfeo. Firma que ya no abandonaría jamás tanto en sus colaboraciones periodísticas como literarias. Tras diversas oposiciones consigue en 1882 la Cátedra de Economía Política y Estadística en la Universidad de Zaragoza, siendo, posteriormente, trasladado a Oviedo.

En 1881 publica su primer libro Solos de Clarín en el que recoge diversos artículos publicados en la prensa. Dos años más tarde se instalará definitivamente en la ciudad asturiana de Oviedo donde había regresado casado con la joven Onofre García.

En 1884 aparece en dos volúmenes su novela La Regenta (ahora las letras españolas conmemora el centenario de esta gran obra literaria) editada por la Biblioteca “Arte y Letras” de Barcelona. Novela que alcanzó muy pronto un clamoroso y ruidoso éxito agotándose de seguida la primera edición. Otra de sus grandes novelas fue Su único hijo que fue publicada en 1890. Clarín tenía previsto escribir una tetralogía que vendría a ser la continuación de La Regenta, pero su proyecto se vería truncado por su temprana muerte.

Leopoldo Alas militó en el campo republicano siendo seguidor de Emilio Castelar, también fue un gran defensor del natiralismo. Clarín participó en debates y escribió diversos artículos sobre este tema. En 1900, por encargo de la editorial Maucci, tradujo al castellano la novela El trabajo de Zola. Otro de sus escritores más admirados fue Flaubert. Clarín escribió numerosos relatos y novelas cortas, como dramaturgo escribió Teresa, que sería estrenada el 20 de marzo de 1895 en el Teatro Español de Madrid por la Compañía de María Guerrero. Como crítico escribió en diversas publicaciones, tales como: Madrid Cómico, La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Ibérica, El Globo, etc.

Leopoldo Alas “Clarín” falleció el 13 de junio de 1901 en Oviedo a la edad de 49 años tras una larga enfermedad diagnosticada de tuberculosis intestinal. Los funerales y el entierro se vieron concurridísimos, un periódico local, El Corbayón, informaba el día 15: <<Muchos obreros habían solicitado permiso para dejar los talleres y acompañar el cadáver y, a pesar de la lluvia que caía a torrentes, llegó compacta la multitud hasta Sanr Roque.>>

“CLARÍN”

Leopoldo Alas “Clarín” fue un escritor vocacional, un literato nato, entregado con fervor a la creación literaria. Ya de adolescente comenzó a escribir versos, relatos, artículos… las páginas manuscritas de Juan Ruiz (1868-1869) son una prueba de ello. El teatro fue también una afición juvenil, escribiendo más de cuarenta dramas (todas perdidas) antes de los veinte años, y se las declamaba a él mismo. En un ateneo estudiantil (según cuenta Armando Palacio Valdés) ovetense estrenó “Clarín” una obra de cariz histórico, El cerco de Zamora. Algunos de sus versos quedaron esparcidos por diversas publicaciones asturianas, pero Clarín no destacaría precisamente como poeta ni como dramaturgo, él mismo en 1887, en su libro Apolo en Pafos, manifestaría haber prescrito sus delitos poéticos. Esa especie de sarampión adolescente y juvenil por los versos y el teatro irían dando paso al creador en prosa ya fuese en el campo periodístico como crítico audaz llena su pluma de sátira e ironía y ya en el campo literario como narrador. “Clarín” se convirtió en un gran cuentista y autor de novelas cortas con categoría suficiente para entrar en la historia de la literatura española, pero, sobre todo, dos novelas, La Regenta (1884) y Su único hijo (1890), le convierten sin duda en uno de los más importantes autores españoles del siglo XIX.

Bibliografía:

Speraindeo (1880)

Solos de Clarín (1881)

La literatura en 1881 (1882)

La Regenta (1884)

Sermón perdido (1995)

Un viaje a Madrid (1886)

Pipá o el Cura de Vericueto (1886)

Cánovas y su tiempo (1887)

Apolo en Pafos (1887)

Mis plagios (1888)

Un discurso de Núñez de Arce (1888)

Rafael Calvo y el teatro español (1890)

Museum (1890)

Su único hijo (1890)

Un discurso (1891)

Ensayos y Revistas I (1892)

Tres novelas cortas: Doña Berta, Cuento y Superchería (1892)

Adiós cordera… (1892)

Ensayos y Revistas II (1892)

Palique (1894)

El señor y lo demás son cuentos (1894)

Teresa (1895)

Cuentos morales (1895)

El gallo de Sócrates (1901)

El siglo pasado (póstumo,1901)

Proudhon (póstumo, 1912)

Doctor Sutilis (póstumo, 1917)

Cuentos (póstumo, 1953)

(El Vaixell Blanc, n. 24, mayo-junio de 1984)




MACHADO EN COLLIOURE



Una vez más se ha celebrado en la localidad de Collioure (sur de Francia) la ya

tradicional conmemoración del aniversario de la muerte del poeta don Antonio

Machado. Muerte ocurrida en circunstancias tristes y trágicas el día 22 de febrero de

1939. La tumba de Machado en Collioure continúa siendo lugar de peregrinación para

muchos españoles, nunca faltan las flores e incluso se ha instalado un buzón donde los

anónimos visitantes depositan sus misivas ya sea en forma de carta o de poema. Por otra

parte la Asociación Antonio Machado de la localidad francesa, organiza cada año

diversos actos culturales y fomenta un premio literario que lleva el nombre del poeta de

Sevilla.

A pesar de que muchas veces se ha discutido la necesidad o no de trasladar los restos de

Machado a un lugar de España, posiblemente a Soria donde está enterrada la que fue su

Mujer, Leonor. Parece que de momento perdura la cordura y los restos de Machado

continuarán en el mismo lugar que fue enterrado hace cuarenta y siete años.

Machado continúa siendo, pese a quien pese, un símbolo de la España peregrina: un

recuerdo constante de la gran tragedia española, de la diáspora republicana.

Durante el pasado año, concretamente del 29 de septiembre al 15 de octubre ha tenido

lugar en diversos puntos de España un homenaje a los tres poetas que más sufrieron las

consecuencias de la guerra civil, como fueron García Lorca, Hernández y Machado;

además, con estos tres poetas se pretendía hacer un homenaje a todos aquellos que

cayeron fusilados en las madrugadas, en las cárceles o en el exilio. Precisamente este

año se celebrará el cincuenta aniversario de la cruenta tragedia española y también el

cincuentenario de la muerte por fusilamiento de Federico García Lorca.

Antonio Machado no fue solamente un gran poeta, sino también un gran pensador, su

Filosofía estaba marcada por una clara sabiduría popular. Él que había surgido del

pueblo, se nutría de las raíces más profundas del pueblo, su personaje apócrifo, Juan de

Mairena, es la perfecta representación de esa filosofía popular, éste sabía anunciar

paradojas y sentencias como ésta: <<Porque el delito mayor / del hombre es haber

nacido.>>

Machado que fue un hombre realmente bueno <<en el buen sentido de la palabra>>

tuvo que sufrir con una gran tristeza aquella huida de su patria junto a su madre Ana

Ruiz, su hermano José y a tantos y a tantos vencidos. El mundo se le vino abajo. En

Collioure, en los pocos días que vivió, solía contemplar en silencio la inmensidad del

mar y envidiar a los humildes pescadores del lugar. La enfermedad y la añoranza de lo

perdido <<se canta lo que se pierde>>, lo acabaron de matar. Dos días de su muerte la

parca se llevó también a su madre, ambos serían enterrados en la misma tumba. A

Machado le rindieron homenaje soldados del ejército republicano. En el bolsillo de su

chaqueta americana encontraron su último verso. Un solo verso: <<Estos días azules y

este sol de la infancia.>>

(El Vaixell Blanc, núm. 29-30, marzo-abril de 1986)



1/4/19

Vaga de la Canadena / Huelga de la Canadiense - Ferran Aisa



LA VAGA DE LA CANADENCA. LA CONQUESTA DE LES VUIT HORES
DE FERRAN AISA (Edicions de 1984 i Ajuntament de Barcelona)
Versió castellana publicada por Entreambos





La conquesta de la jornada laboral de les vuit hores fou el resultat d’una lluita titànica del moviment obrer organitzat que, des dels llunyans anys de la Primera Internacional, la reivindicaven. En aquest aspecte de lluita social es desenvolupà la història de la Confederació Nacional al Treball, des dels seus inicis fundacionals de 1910 fins el Congrés de Sants de 1918, quan s’organitzaren els Sindicats Únics seguint les passes anarcosindicalistes d’acció directa, federalisme, solidaritat i recolzament mutu. L’assaig també fa un recorregut per la història de la lluita de les dones treballadores per el reconeixement de condicions igualitàries amb els homes. La conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya, però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local “La Canadenca” va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT. Els obrers amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga que havia tingut un pròleg el desembre de 1918  a Camarasa (Lleida) i que el febrer de 1919 esclatà a Barcelona, després de 44 dies de lluita, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La lluita obrera va ser llarga, doncs s’enfrontaren a una intransigent patronal que aplicà la seva pròpia “llei”, condemnà els treballadors a la fam amb els locauts i finançà pistolers a sou.


Ferran Aisa-Pàmpols


12/3/19

El Noi del Sucre / Juste de NIn / Ferran Aisa


El Noi. Vida i mort d’un home lliure de Juste de Nin

Ferran Aisa







Juste de Nin acaba de publicar la novel·la gràfica El Noi. Vida i mort d’un home lliure (trilita Edicions. Cròniques a llapis, Barcelona, 2019). Juste de Nin és un prolífic autor de novel·les gràfiques on treballa acuradament entre la ficció i la realitat, des del 2004 ha publicat quinze llibres, entre les seves darreres obres destaquen: El Guepard (2010), La muntanya màgica (2011), La fira de les vanitats (2012), Itaca (2016), Andreu Nin (2016), Garbo (2017), Vergonya (2018) i ara El Noi.

Juste de Nin s’ha documentat amb molta cura per escriure aquesta novel·la o biografia gràfica de Salvador Seguí que té més de realitat que de ficció. L’autor ha sabut copsar l’ambient i l’estètica d’aquells anys en què narra la vida del popular militant anarcosindicalista Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Es tracta d’una bona novel·la gràfica que té un aire de guió cinematogràfic amb cada vinyeta convertida en un fotograma. La història dividida en sis capítols no segueix una línia recta, des del naixement fins a la mort, sinó que la comença a l’època en què Lerroux és l’emperador del Paral·lel i amb els seus correligionaris fan mítings de propaganda radical al Teatre Condal. És en aquest local on Seguí s’enfronta verbalment amb els lerrouxistes que el relacionen amb les bombes del confident Rull. La seva rebel·lió contra la demagògia li costa cara i acusat del que no ha fet és tancat quan té vint anys a la presó. Confinament que Seguí (com tants altres àcrates) aprofiten per llegir i convertir el captiveri en una escola d’aprenentatge. És precisament en aquests difícils moments de la falta de llibertat quan el Noi reflexiona sobre la seva vida. El Noi en un flash back ens parla del seu naixement a Lleida, el seu pas per Tornabous i el viatge a Barcelona quan només té quatre anys. La família Seguí viurà en un pis modest del Raval i, malgrat anar a escola, s’educarà al carrer i aviat veurà les grans diferències socials que hi ha a la ciutat. El Noi viurà amb ulls d’infant les bombes i la repressió que viu i pateix aquella Barcelona anomenada Rosa de Foc. Temps d’atemptats i d’afusellaments, però també de cultura obrera. La seva poca fal·lera per els estudis, els seus primers treballs d’aprenent de forner i, poc després, de pintor de parets i, naturalment, la seva conscienciació obrera, seran fonamentals per a la seva formació humana. Les lectures de Bakunin i de Kropotkin, el seu pas cap a l’acràcia amb la participació en grups d’afinitat (Els Fills de Puta o Els sense nom) i el seu pas per a la presó arran d’una vaga de metal·lúrgics. La seva dèria per Nietzsche i la seva oratòria a les taules del cafè Espanyol del Paral·lel. Juste de Nin no oblida en la seva novel·la gràfica d’explicar a lector l’amistat entre Seguí, Companys i Layret; les tertúlies de cafè i la cultura de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva participació en la Federació Solidaridad Obrera, les barricades de la Setmana Tràgica i la constitució de la CNT. També podem seguir com el Noi s’enamora de Teresita i ens presenta els seus sentiments amb un punt romàntic. És l’època de Mancomunitat de Catalunya i de l’inici de la Gran Guerra. Juste de Nin descriu perfectament l’ambient de Barcelona en aquell temps d’esplendor de la burgesia catalana que guanya molts diners precisament gràcies a la guerra. Descriu influència de la Revolució soviètica dins del moviment obrer espanyol, l’organització confederal les grans vagues de 1917, el Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca. És el temps en què apareix la gran força anarcosindicalista de la CNT a Catalunya. El famós míting de les Arenes amb la intervenció decisiva de Seguí, la vaga general, el lock out, la llei de fugues i el decret de la jornada de les vuit hores. Finalment recull els aspectes històrics que van donar pas al pistolerisme, la creació de bandes a sou, l’aparició dels sindicalistes del Lliure i la de grups d’acció anarquista. Tot plegat farà de Barcelona un camp de batalla amb centenars de morts, entre els quals hi hagué Francesc Layret i, entre tantes i tantes víctimes, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.  En el darrer capítol Juste de Nin inclou una mena d’epíleg on el periodista Huertas Claveria entrevista a la vídua de Seguí, Teresa Muntaner, que vivia exiliada a França. 

Ferran Aisa-Pàmpols

10/3/19

La vaga de la Canadenca / La huelga de la Canadiense / Ferran Aisa

Portada del meu nou llibre en la seva versió catalana i castellana

"La Vaga de la Canadenca. La conquista de les vuit hores", Edicions de 1984 i Ajuntament de Barcelona. 2019.

"La huelga de la Canadiesnse. La conquista de las ocho horas", Entreambos, Barcelona, 2019. Traducción de Griselda García.




11/2/19

La Canadenca - 8 hores - Ferran Aisa

Cua de dones a un comerç durant la vaga de la Canadenca


EL FAR

CENT ANYS DE LA VAGA DE LA CANADENCA I DE LA CONQUESTA DE LA JORNADA DE LES VUIT HORES

FERR(






L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital. Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat. L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya. A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se. El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts. Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana. El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà

a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals. El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores. Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, n. 206, febrer de 2019)
















6/2/19

Galicia / Mei Vidal / Ferran Aisa


EL FAR

GALIZA. FAR DEL FINISTERRE OCCIDENTAL

Ferran Aisa



Próxima presentación del libro el 19 de febrero a las 19 h., en la Biblioteca Pública Arús de Barcelona


El llum del far guia les meves passes cap a la incerta història de la vida, el llum del far il·lumina els meus ulls per veure els antics camins de mar. Ara m’endinso cap els fons literaris que ens il·luminen des dels fars de tots els ports per parlar-vos d’un llibre que narra la història d’un far construït fa dos mil anys per els romans, Mei Vidal, autora d’aquest relat, ens el presenta: <<El faro de Hércules se erige poderoso frente al mar, sobre unos acantilados en una esquina de la península, casi ínsula de A Coruña. Su construcción siguió los parámetros de la geometría sagrada, cuyos secretos ancestrales están guardados en su interior. Esta torre de Babel, abierta a los cuatro vientos, marca el Finisterre de occidente, frente a ella solo hay oscuridad y las brumas sobre el fondo abismal.>> Mei Vidal llicenciada en historia per la UB, productora i guionista de TVE, ha realitzat al llarg de la seva professió nombrosos treballs de producció de programes televisius i guions de documental, alguns d’aquests treballs televisius han estat guardonats, entre els quals destaquen: El canto gregoriano, Gaudí i la natura i Gaudí i el seu temps. Mei Vidal no solament ha fet televisió, sinó que ha treballat de investigadora, assagista, biògrafa y historiadora, doncs és coautora, amb l’autor d’aquest article Ferran Aisa, dels llibres Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (2004); El Raval, un espai al marge (2006); Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010); i ara mateix, en fase d’edició per Lo Diable Gros, d’un nou llibre amb cartes, escrits i poemes inèdits del gran poeta barceloní Salvat-Papasseit. El llibre que ens motiva avui és el darrer que ha publicat Mei Vidal, Galiza, un camino de ensoñación, editat per Amargord (Madrid, 2018), el qual és la seva primera incursió en el món de les lletres en solitari i ho fa com a narradora amb una prosa poètica d’alt nivell que és alhora un llibre de viatges, un assaig literari i un recull amb personatges històrics. Galiza, un camino de ensoñación és el producte narratiu de dos viatges a Galicia coincidint en les estacions d’hivern i estiu, respectivament. El llibre no és una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç; tot el contrari, cadascuna de les 17 narracions es poden llegir per separat i fins i tot intercanviar l’ordre de lectura, el resultat és el mateix i en cada narració trobareu una alçada literària marcada per la imaginació i per la realitat dins d’un camí que ens convida al somni utòpic. Seguint la línia d’autors com Sebald o Coetzee, Mei Vidal s’endinsa en el món literari parodiant a Levy-Strauss que manifestava que sota la infinita riquesa de les coses i de les persones corre una lògica immutable que hem d’aprendre a percebre i a gaudir-la. Mei Vidal, doncs, ens descobreix aquest camí de somnis d’una manera pausada, sense pressa, que avança per les històries viatjant sense un objectiu precís i deixar que l’atzar et permeti descobrir els esdeveniments que formaran part del cos de cada narració. L’autora és dins del camí que no porta enlloc, només a la seva pròpia idiosincràsia que obre pas al descobriment d’uns personatges que se li creuen al pas per les terres gallegues. Terres celtes marcades per el misteri, per la “morriña” o la “saudade”, que ve a significar “melangia”. Les narracions del llibre formen un cos en què trobem ben descrita aquesta terra situada al punt més occidental de la península ibèrica, al Finisterre que van dir els romans. El llibre de Mei Vidal és també una mena de movie road fet en tren o en cotxe de línia, seguint el curs del riu Miño o les carreteres que porten als pobles i a les ciutats de Galicia: Monforte de Lemos, Lugo, A Coruña, Betanzos, Iria Flavia, Santiago, Vigo, Pontevedra, Boeu, Cangas, Vilanova d’Aurosa..., en cadascuna d’elles el lector trobarà una història on els viatjants s’entrecreuaran amb els personatges i amb els paratges per on es desenvolupa el viatge iniciàtic que recorda l’espiritualitat de Hermann Hesse d’El Caminant, Mei Vidal, ho relata: << Un paisaje que lucha por sobrevivir a este siglo, que nos roba los horizontes, nos niega  y nos lleva a la paranoia de los no-lugares. Paseamos incansables por las calles y las plazas de Carrión, dormida todavía, buscando ruidos evocadores de antaño que nos despierten sentimientos antiguos.>> En cada una de les narracions no solament es manifesta un fet històric com la vaga de les “Cigarreiras” d’A Coruña, on les obreres de la fàbrica de tabac es van rebel·lar per aconseguir millores laborals i socials; o el passeig per un parc enciclopèdic a Betanzos, on uns indians gallecs vam pagar també el safareig i la casa del poble per els treballadors que, aleshores, eren majoritàriament cenetistes. En el passeig per aquest camí de somnis l’autora s’entrecreua amb espectres de l’ahir que continuen ben vius com Rosalia de Castro, Gustavo Adolfo Bécquer, el Marqués de Santillana, Valle Inclán, Jules Verne, Capitán Nemo, Melville. Moby Dick, etc. Entre les històries d’aquesta narració destaquen les que tenen de protagonista el passeig per l’amor i la mort una nit a Santiago de Compostela on els poetes romàntics Rosalía i Bécquer realitzen un passeig peripatètic sota la llum de les estrelles. El poeta de Sevilla li recorda a la poeta gallega que ella s’ha rebel·lat con el sofriment dels pobres i ha aixecat la veu per protestar per la postergació del seu poble escrivint amb versos com aquest: <<Castellanos de Castilla, / tratade ben ós gallegos; / cando van, van como rosas; / cando vén, vén como negros.>> Una altra historia té com a protagonistes a la periodista i poeta gallega Sofia Casanova entrevistant a Trotsky en plena revolució d’octubre. Sofia Casanova casada amb un aristòcrata polonès va viure in situ fets crucial d’aquell temps com la guerra mundial, les lluites russo-poloneses i la revolució soviètica esdevenint corresponsal sobre aquests afers per el diari madrileny ABC. Finalment és realment lírica la narració en què Mei Vidal descriu la trobada a París de l’actriu gallega exiliada Maria Casares, filla del president del govern de la República Santiago Casares Quiroga, amb l’escriptor Albert Camus, nascut a Modovi (Argelia), fill d’un francès i d’una menorquina. La trobada de l’actriu amb el futur Premi Nobel no és una ficció, Vidal, escriu: <<En la preparación de la obra “El malentendido”, en el teatro de Mathurins conoce a María Casares y le dice, pienso que podrás hacer de Martha. La atracción entre los dos artistas es inmediata, el magnetismo de Camus y la fuerte y seductora personalidad de la actriz, los convertirá en amantes además de compartir la lucha clandestina en la resistencia. El idilio se hace público en París. El charme de la pareja es arrollador, cuando entran en las boîtes, la orquesta les reconoce y les interpreta el pasodoble “Pisa morena”; mientras bailan les hacen un circulo en medio de la pista. Camus, pero, está casado y tiene dos hijos y María discreta se separa de él. Camus había escrito, “Estrechar el cuerpo de una mujer es también abrazar la extraña alegría que desciende del cielo hasta el mar”>> Les 17 narracions que omplen el cos literari d’aquesta esplèndida obra de 77 pàgines són un reflexa d’aquest camí envoltat de somnis que representa la Galicia per on l’autora recrea mons perduts en escenaris ben actuals, alhora que posa llum als bells paisatges per on transcorre el seu viatge tant per les terres lleoneses com per les gallegues amb els rius, els boscos, les pedres, els temples, les tradicions, els pobles, les ciutats... L’autora ens descriu aquest món amagat entre arbres, pedres i aigua: <<El bosque ahora domina el paisaje, puedo ver todos los matices del color verde, me parece un sueño mágico, un bosque habitado por hadas, duendes, doncellas, faunos... En cada rincón del bosque centellean mil soles.>>

Ferran Aisa-Pampols (Catalunya, n. 205, novembre 2018-gener 2019)





 Notes sobre el llibre "Galiza, un camino de ensoñación"

Antonio Orihuela, poeta, escritor i profesor de literatura: Este libro Hermoso de Mei Vidal me ha llevado de su mano por una Galicia que merece la pena conocer y que se hace más vivo en sus textos y despierta con ellos la curiosidad de cualquier viajero que se precie.

Gabriela Isola, psicóloga i profesora de literatura en la Argentina: Belleza de libro, un paseo por lugares y cultura.

Sagrario Manrique, poeta i escritora: Enhorabuena por esa belleza de libro, cada vez que lo ábro me lleva por un camino distinto.