15/10/18

Galiza - Mei Vidal / Ferran Aisa


GALIZA, UN CAMINO DE ENSOÑACIÓN

Ferran Aisa



Mei Vidal (nom artístic de Remei Morros Vidal) nascuda a Preixens, llicenciada en historia per la UB, productora i guionista de TVE, ha realitzat al llarg de la seva professió nombrosos treballs de producció i importants guions documentals com la sèrie matinal dels diumenges Esglésies de Catalunya i Els camins de la calma, però els seus documentals més destacats són: El canto gregoriano, Gaudí i la natura i Gaudí i el seu temps. Alguns dels seus treballs televisius han estat guardonats. La Mei no solament ha fet televisió, sinó que ha fet de investigadora, assagista, biògrafa y historiadora doncs és coautora amb Ferran Aisa dels llibres Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (2004); El Raval, un espai al marge (2006); Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010); i ara en fase d’edició un nou llibre sobre Salvat-Papasseit amb cartes, escrits i poemes inèdites; també va col·laborar amb una narració en el llibre col·lectiu Marsal de Farrera (2006). Ara ha començat un projecte de llibre sobre les terres de ponent. Però el llibre que ens motiva avui és el darrer que ha publicat recentment Mei Vidal, Galiza, un camino de ensoñación, editat per Amargord (Madrid, 2018), és la seva incursió en el món de les lletres en solitari i com a narradora. Aquest llibre va ser presentat per primera vegada el passat mes de juliol a Moguer (Huelva) dins dels “Encuentros Poéticos Voces del Extremo”, com a anècdota direm que l’autora és catalana, l’editor madrileny, el tema gallec i la primera presentació es feu a Andalusia. Tot un barri barreig del que és la península ibèrica de la que formem part. Ara per primera vegada el presenta a Catalunya, a les seves terres lleidatanes, properament seguirà per Barcelona.

Galiza, un camino de ensoñación és el producte literari de dos viatges a Galicia coincidint en les estacions d’hivern i estiu, respectivament. El llibre no és una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç; tot el contrari, cadascuna de les 17 narracions es poden llegir per separat i fins i tot intercanviar l’ordre de lectura, el resultat serà el mateix i en cada narració trobareu una alçada literària marcada per la imaginació i per la realitat d’un camí que ens convida al somni. Seguint la línia d’autors com Sebald o Coetzee s’endinsa en el món literari parodiant a Levy-Strauss que manifestava que sota la infinita riquesa de les coses i de les persones corre una lògica immutable que hem d’aprendre a percebre i a gaudir-la. Mei Vidal, doncs, ens descobreix aquest camí de somnis d’una manera pausada, sense pressa, que avança per les històries viatjant sense un objectiu precís i deixar que l’atzar et permeti descobrir els esdeveniments que formaran part del cos de cada narració. L’autora és dins del camí que no porta enlloc, només a la seva pròpia idiosincràsia que obre pas al descobriment d’uns personatges que se li creuen al pas per les terres gallegues. Terres celtes marcades per el misteri, per la “morriña” o la “saudade”, que ve a significar “melangia”. Les narracions del llibre formen un cos en què trobem ben descrita aquesta terra situada al punt més occidental de la península ibèrica, al Finisterre que van dir els romans.

El llibre de Mei Vidal és també una mena de movie road fet en tren o en cotxe de línia, seguint el curs del riu Miño o les carreteres que porten als pobles i a les ciutats de Galicia. En cada una de les narracions no solament es manifesta un fet històric com la vaga de les “Cigarreiras” d’A Coruña, o el passeig per un parc enciclopèdic a Betanzos; sinó que s’entrecreua amb espectres de l’ahir que continuen ben vius com Rosalia de Castro, Gustavo Bécquer, el Marqués de Santillana, Valle Inclán, Jules Verne, Melville. Moby Dick, etc. Entre les històries d’aquesta narració destaquen les que tenen de protagonista a la periodista i poeta Sofia Casanova entrevistant a Trotsky en plena revolució d’octubre; i la trobada a París de l’actriu Maria Casares amb l’escriptor Albert Camus. Les 17 narracions que omplen el cos literari d’aquesta esplèndida obra de 77 pàgines són un reflexa d’aquest camí envoltat de somnis que representa la Galiza por on l’autora recrea mons perduts en escenaris ben actuals, alhora que posa llum als bells paisatges per on transcorre el seu viatge: els rius, els boscos, les pedres, els temples, les tradicions, els pobles, les ciutats... I l’autora ens descriu aquest món amagat entre arbres, pedres i aigua: <<El bosque ahora domina el paisaje, puedo ver todos los matices del color verde, me parece un sueño mágico, un bosque habitado por hadas, duendes, doncellas, faunos... En cada rincón del bosque centellean mil soles.>>

Ferran Aisa-Pàmpols

 (Barcelona, 15 d’octubre de 2018)










3/10/18

Galiza, un camimo de ensoñación / Mei Vidal



Llibre de Mei Vidal "Galiza, un camino de ensoñación", publicat per Amargord (Madrid, 2018), presentat per primera vegada a Moguer (Huelva), dins de los "Encuentros de Voces del Extremo", el pròxim 19 d'octubre a la Biblioteca Municipal d'Agramunt i el mes de noviembre a Barcelona.


7/8/18

Rai Ferrer / Ferran Aisa



La barana del vent

Rai ferrer, un artista llibertari

Ferran Aisa







Il·lustració de Rai Ferrer per el llibre "El Raval de Barcelona" de Ferran Aisa
El 13 de setembre del 2017 ens arribava la noticia de la desaparició del company i artista llibertari Rai Ferrer, tenia 75 anys i vivia a Barcelona des dels 7 anys en plena època de la postguerra, on havia arribat des de Manciles (Burgos) amb la seva mare i la seva germana. Va passar uns anys de la seva infància a un auspici i fins i tot va ser internat a un sanatori a causa de la tuberculosi. A la sortida es va posar a treballar en una farmàcia i una llibreria. Als setze anys va entrar d’aprenent a l’editorial Bruguera on es feien la majoria de tebeos d’aquell temps. Després d’una etapa com repartidor de paquets va passar a compaginar les revistes juvenils DDT i Can Can. Més endavant va ser director artístic de la revista juvenil Strong, que presentà els populars còmics Lucky Luke, Spirou i els Barrufets. Ferrer l’any 1977 va fundar amb Luis Díaz y Josep Solà el col·lectiu Onomatopeya, que va tenir un gran èxit a la transició amb treballs sobre Chicago 1886, Durruti, la guerrilla urbana anarquista, Miguel Hernández, etc. Amb el col·lectiu Onomatopeya va col·laborar a les revistes El Viejo Topo, Por Favor, Interviú y Fotogramas. Rai Ferrer era un artista polifacètic, historiador, periodista, il·lustrador gràfic i poeta. Aquesta darrera faceta era la menys coneguda de Ferrer, però, en els homenatges anuals a Durruti-Ascaso-Ferrer i Guàrdia, al cementiri de Montjuïc, havia llegit versos com aquest fragment: “Compañeros caídos en la lucha / Durruti, Ascaso, Guardia, / compañeros eternos, / cuantos y cuantos somos / ahora mismo, / pensando en vuestro ejemplo / que es el nuestro.” La seva obra gràfica era hereva de mestres del fotomuntatge  i de la il·lustració com John Heartfield i Josep Renau. Va il·lustrar cobertes per les editorials Ariel i Anagrama. L’obra de Ferrer ha quedat plasmada en portades de llibres, cartells de cinema i a vinyetes com Carrer, Diario 16, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya. Algunes de les seves vinyetes publicades dins de la secció “Efemèrides” van ser exposades l’octubre del 2016 al Casal del Barri de la Prosperitat, on destacaven il·lustracions de fets de la nostra història amb personatges com El Noi del Sucre, Durruti, Ferrer i Guàrdia i Puig Antich. Ferrer va dissenyar alguns dels cartells d’actes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular com els homenatges a Seguí, García Lorca i el centenari de l’entitat. Un dels seus darrers dibuixos il·lustra un poema del meu llibre “El Raval de Barcelona”. Com escriptor i historiador destaca amb diverses obres de temàtica llibertària com Durruti, 1896-1936 i Viento del pueblo, realitzat conjuntament amb el dibuixant Carlos Azagra, en commemoració del centenari de la CNT. Rai Ferrer, membre de l’ACEC (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya), va rebre un homenatge pòstum a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març en què intervingueren alguns dels seus amics i la seva vídua, la periodista Marie Claire Uberquoi, i es va passar un documental sobre la vida de l’artista. El crític d’art Josep Maria Cadena, digué que “Rai era un anarquista que conjugava la gent, que no la separava...” El periodista Jaume Fabre afirmà que Ferrer: “havia recollit el millor esperit anarquista dels anys trenta. Destacava per la seva generositat, t’ho donava tot.” Finalment, Antonina Rodrigo, manifestà que Rai Ferrer: “Era fidel a les idees llibertàries i a una forma de ser per sempre fraternal.”

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, n. 371, juliol de 2018)

3/8/18

Maig 1968-Neoanarquisme / Ferran Aisa


DE MAIG DE 1968 AL NEONARQUISME ANTIAUTORITARI





L’inici dels moviments rebels dels any seixanta té el seu origen en la revolta estudiantil de maig de 1968 a París, però no solament a la capital de França hi hagué lluites “emancipadores”, doncs el cultiu efervescent ja feia temps que s’estava produint sobretot entre la joventut del món occidental. Sense dubte un dels focus de conflicte de la segona meitat dels anys seixanta és la Universitat. Les manifestacions i aldarulls contra l’estatus quo o contra la guerra del Vietnam se succeeixen. El moviment per la pau s’estén sobretot pels països de les societats democràtiques d’Occident. Als Estats Units neix un moviment contra la guerra que aglutina nombrosos joves, així com artistes i intel·lectuals com la cantant Joan Baez i el seu marit, l’actriu Joan Fonda, l’intel·lectual Noam Chomsky, etc. Una part de la joventut dels anys seixanta no solament es revolta contra la guerra, sinó que també ho fa contra el sistema capitalista. El clam de “feu l’amor i no la guerra” esdevé universal i apareixen als Estat Units, concretament a San Francisco,  els hippies. El hipisme origina un moviment pacifista, contracultural i llibertari que s’estendrà arreu del món occidental acompanyat per la música Pop, sobretot The Beatles, Bob Dylan, Scott Mckenzie i Papas & Mamas.

El maig de 1968 esclata a París una revolta d’estudiants que omple el Barri Llatí de consignes contraculturals i revolucionàries i s’escampa a les principals fàbriques de França que aturen la producció i s’uneixen a la lluita dels estudiants. Un nou estil contestatari surt a escena que sobrepassa la idea clàssica de la lluita proletària contra el sistema. Els joves estudiants cerquen la platja sota les llambordes, volen que la imaginació pugi al poder i decreten “prohibir prohibir”. La imatge del Che Guevara, mort l’octubre de 1967 a Bolívia, l’Icona de Mao en plena revolució cultural i el signe de la pau hippie formen part de la decoració parisenca. Les banderes roges i les negres sobresurten enmig de les barricades del Barri Llatí. L’ocupació de la Sorbona pels estudiants obre el debat sobre la revolució amb l’aparició de joves com Daniel Cohn Bendit o intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Herbert Marcuse. Els sindicats aviat faran marxa enrere i el PCF estarà en contra d’aquest moviment com sempre ha fet quan no domina la situació. A les eleccions convocades urgentment per De Gaulle les guanyen les dretes. Ha fracassat la revolució de maig? Aparentment sí, però, aquesta més que transforma el món el que pretenia, seguint el camí de Rimbaud, canviar la vida. Després de Maig de 1968 moltes coses ja no seran igual que abans, sobretot els costums i les relacions de humanes faran canvis radicals a l’estil de vida, l’auge de la joventut, les relacions de parella, l’amor lliure, el feminisme, les drogues, la defensa de la natura i altres aspectes alternatius com l’aparició de comunes. La denuncia de la política i la defensa del benestar social formen part d’aquests fets. Després de la revolta estudiantil de maig de 1968 apareix un corrent antiautoritari d’esquerres o neoanarquisme que s’endinsa en l’activisme revolucionari mundial. El situacionisme jugà un paper important amb les teories de Guy Debod sobre la societat de l’espectacle. Són moments de gran efervescència revolucionària que es traslladen a altres indrets del món. El moviment contestatari i rebel de maig de 1968 es traspassa a altres països com els Estats Units amb revoltes a les Universitats, protestes contra la guerra del Vietnam i lluites del Moviment pels Drets Civil. També als Estats Units es produeixen els assassinats del Premi Nobel de la Pau Martin Luther King i del candidat a la presidència Robert Kennedy. A Mèxic esclata un moviment que acabarà tràgicament amb la matança de la plaça Tlatelolco. A Praga s’inicia la famosa primavera amb la proposta de “socialisme amb rostre humà” i a la Xina comunista continua la revolució cultural de Mao Tsé Tung. A Espanya s’incrementen les lluites estudiantils, es realitzen grans concerts de “protesta antifranquista” amb Raimon com principal animador i apareix un moviment obrer combatiu. Però el franquisme continua intacte i es defensa aplicant la repressió. Però la revolta juvenil de 1968 continuaria mantenint la flama de l’esperança en els següents anys com per exemple amb el fet contracultural succeït el 1969 és el Festival de Woodstock, a l’Estat de Nova York, que atrau milers de joves hippies o contestataris del sistema a conviure plegats al so de la música pop i psicodèlica de Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Jefferson Airplane, Country Joe and the Fish, Joan Baez, Joh Sebastian, Santana, Janis Joplin, Ravi Shancar, Jimmy Hendrix... Paral·lelament als moviments contestataris de signe pacifista (feministes, antinuclears i antimilitaristes) apareixen grups armats com la Fracció de l’Exèrcit Roig, la Brigada de la Còlera, l’organització Euskadi Ta Askatasuna, el Front d’Alliberament de Catalunya, el Movimiento Ibérico de Liberación o el Grups Acció Revolucionària Internacional. El moviment llibertari viu el moment amb il·lusió, novament la idea de la revolució pren cos en el món occidental. Però les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a l’interior havien afeblit el moviment llibertari, que restava gairebé al marge de la darrera empenta opositora contra el franquisme. L’oposició d’aquests crucials moments és liderada sobretot pels comunistes (PSUC-PCE) i, en el camp sindical, per les clandestines Comissions Obreres, les quals havien estat creades com plataformes de lluita unitària pels miners asturians, però molt aviat els militants comunistes havien copat l’aparell per convertir-lo en el seu sindicat. La CNT no va poder estar a l’altura de les circumstàncies i tan sols grups aïllats de militants anarquistes van lluitar a la desesperada realitzant tota mena d’accions que eren silenciades pel règim franquista. Malgrat que l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va durar massa, molts sindicalistes van caure al llard gel camí o ja n’eren massa grans per integrar-se a la lluita. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n’era una altra. Els anys setanta una nova generació d’opositors al franquisme va començar a sortir a escena, eren estudiants, obrers, tècnics i professionals. La lluita antifranquista era transversal i anava de la Universitat a les fàbriques, però també es desenvolupava en el món artístic i el de la cançó. Els recitals d’alguns cantautors com Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra o Paco Ibáñez eren veritables mítings polítics. Durant el Procés de Burgos de 1970 diversos intel·lectuals i artistes catalans es van tancar al monestir de Montserrat per cridar l’atenció internacional contra les sentències de mort de diversos activistes bascos. Franco, aquesta vegada, va afluixar i va commutar les penes de mort. A Barcelona l’any 1971 s’havia creat l’Assemblea de Catalunya, que aglutinaria la coordinació de la lluita antifranquista i faria popular els quatre punts: <<Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya.> Paral·lelament anirien apareixen grups de signe marxista o nacionalista d’esquerres: FRAP, ORT, LCR, PTE, MCE, PCE (i), FAC, PSAN, OCE (Bandera Roja), etc. Així com els grups nacionalistes de la burgesia: CDC i UDC, que més endavant crearien CIU. També va retornar a la palestra l’històric partit ERC i els grups socialistes (CSC, PSC-R i FC PSOE) unirien aquestes distintes famílies durant la transició en un sol partit anomenat PSC. El franquisme i la vella guàrdia falangista no van abaixar la guàrdia, la repressió era contínua... Les dependències del TOP no paraven de jutjar casos de tota mena com els “delictes d’expressió” de la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga Iribarne. Les presons tornaven a ésser plenes d’activistes i de militants obrers. Al País Basc començaven a destacar les accions comeses per l’organització nacionalista basca ETA. En aquest context polític i social va aparèixer a Barcelona el “Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónoms de Combate”, conegut popularment per les sigles MIL-GAC. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava –segons afirmaven els seus fundadors- d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. Una organització autònoma al servei de la classe obrera. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> El MIL era fill directe del Maig del 68, del neoanarquisme i del situacionisme. Des d’aquestes posicions s’embranca al moviment obrer revolucionari dels anys seixanta. El MIL, a les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme, sinó sobretot el Capital; i acusarà directament els partits d’esquerra i d’extrema esquerra de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL es defineix com una organització anticapitalista i a través de la publicació CIA i de les edicions “Mayo-37”, analitzarà i fomentarà la història del moviment obrer. La majoria dels integrants del MIL són estudiants i, alhora, treballadors que arriben a l’organització a través de les crisi interna de CCOO. El MIL proposava l’agitació armada contra el Capital, aquestes accions consistien en  expropiacions de bancs, sabotatges i suport a les vagues obreres. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. L’agost de 1973 es va celebrar a França el seu Congrés d’Autodissolució, doncs consideraven que la seva missió havia anat a parar a un cul de sac i que era necessari crear una nova dinàmica revolucionària. El MIL desapareixia per donar pas als GAC per prosseguir amb l’ajuda als treballadors que han rebut represàlies o en lluita contra el Capital.  Uns dies després del Congrés d’autodissolució del MIL, l’onze de setembre els militars dirigits pels general Pinochet acabava amb l’experiment socialista-democràtica de Chile i el seu president Salvador Allende mor en la defensa de la llibertat a la Casa de la Moneda. Aquell mateix mes de setembre aniran essent detinguts la majoria dels integrants del MIL Però la idea del neoanarquisme, l’antiautoritarisme  i l’anticapitalisme continuava vius i anirien sembrant el seu esperit en la dècada dels setanta on revifarien moviments de signe alternatiu i llibertari, sobretot a la mort del dictador, amb l’ebullició social de tot el país i l’aparició de la CNT i d’un moviment contracultural amb l’aparició de revistes com Star i Ajoblanco, que tindria a Barcelona el seu gran epicentre l’any 1977 durant les Jornades Llibertàries Internacionals.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, n. 203, juliol-agost de 2018)

17/7/18

F. García Lorca / Ateneu Enciclopèdic Popular


TEXTO DE LA CONFERENCIA DE FEDERICO GARCÍA LORCA EN EL TEATRO BARCELONA EL 6 DE OCTUBRE DE 1935. EN UN ACTO ORGANIZADO POR EL ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR DE BARCELONA EN HOMENAJE A LOS REVOLUCIONARIOS DE ASTURIAS.

(Documento editado o por el Ateneu Enciclopèdic Popular)

9/7/18

Congres de Sants - CNT / Ferran Aisa



EL FAR

CENT ANYS DEL CONGRES DE SANTS (1918-2018)

FERRAN AISA


Membres del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, entre els quals destaqquen Salvador Seguí (assegut l centro) i Ángel Pestaña (assegut a l'esquerra del lector)



La reorganització dels sindicats era la gran preocupació de la nova etapa confederal,

que va seguir a la vaga general d’agost de 1917, doncs era necessari establir les bases del sindicalisme modern, és a dir superar els sindicats d’ofici per convertir-los en sindicats únics o de ram industrial. D’aquesta manera, es va convocar un congrés de la Confederació Regional del Treball per als dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918, a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer Vallespir, 12. El primer sindicat d’indústria a establir el nou model fou el de la Fusta, el qual s’havia fusionat després de la vaga d’ebenistes del 1916. Després dels conflictes socials de 1917, de la repressió governamental i de tants entrebancs la CNT ressorgia més forta que mai.  La necessitat de superar els sindicats d’ofici era el tema estrella del Congrés, però n’hi havia d’altres també importants, com el suport de l’organització al diari confederal, la creació d’escoles racionalistes, la solidaritat amb els presos, la unitat sindical, etc. Salvador Seguí va publicar a la Soli  un article en què feia cinc cèntims del seu pensament sindical: “D’aquí a poques hores es reunirà en magna assemblea la representació genuïna del proletariat de Catalunya. Sempre han estat d’altíssima importància els congressos que l’organització obrera ha realitzat periòdicament, ja que venen a constatar els graus de capacitat i marquen les orientacions futures del proletariat militant, però tot i que aquests actes són interessants, aquest que se celebrarà ho és més, ja que el moment històric en què vivim li dona un relleu i una raó d’oportunitat innegables. Al Congrés de Sants van participar 164 delegats, que representaven 153 societats obreres catalanes i 73.860 afiliats, dels quals el 73% eren de Barcelona ciutat. L’agrupació més nombrosa era la de l’Art Fabril La Constància, amb uns onze mil afiliats. Al Congrés van assistir societats obreres de Barcelona, Badalona, Blanes, Calella, Cornellà, Figueres, Granollers, Igualada, Lleida, Manlleu, Manresa, Mataró, Olot, Palafrugell, Reus, Ripoll, Roda de Ter, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic i Vilanova i la Geltrú. També s’hi van adherir diverses agrupacions barcelonines d’empleats: carboneria, joieria, plata, modelistes i l’Associació Constructors L’Abella, Societat de Peons i Paletes de Manresa, la Federació de Pagesos d’Ivars d’Urgell i el Sindicat d’Ajustadors de València. El Congrés constava de vuit ponències, cadascuna encarregada de redactar un dictamen, que era presentat a la deliberació de l’assemblea dels delegats representants de les societats obreres. El Congrés va debatre sobre l’apoliticisme, l’acció directa, l’ensenyament racionalista, la relació amb la UGT, la revolució russa. El Congrés de Sants va dictaminar sobre diverses qüestions de tipus organitzatiu, des del pagament dels segells del carnet confederal fins a temes d’interès social o laboral. També s’obrí debat per parlar del diari Solidaridad Obrera i de la realització de gires de propaganda per les localitats de Catalunya. La quota d’afiliat s’establí en 10 cèntims i es destinava a pal·liar les despeses organitzatives seguint la distribució següent: 2 cèntims per a la Federació Local, 2 per a la Regional, 2 per a la Nacional, 2 per a Solidaridad Obrera i 2 per als presos socials. S’acordà que el personal de la Soli cobraria un sou de sis pessetes diàries, es va discutir la possibilitat d’unificació dels Comitès pro presos i de refer la unitat amb la UGT. També va estar sobre la taula de discussió el dret de sindicació de la dona i de crear al sindicats juntes mixtes on hi estiguessin representades. Es va debatre temes laborals com la jornada de vuit hores, el salari únic, l’eliminació de les hores extraordinàries i l’explotació infantil. Es va parlar d’enfortir la Confederació, de la socialització dels mitjans de producció i de la revolució russa que encara, en paraules de Manuel Buenacasa: “La Revolución rusa nos había sugestionado hasta el extremo de ver en aquella gran gesta la revolución por nosotros soñada. Però el tema que va generar més debat i interès fou l’organització del sindicat del Ram o d’Indústria, finalment es va aprovar la unificació dels sindicats d’ofici en un d’indústria o únic, el qual va substituir les antigues societats obrers o sindicats d’ofici, dotant a partir d’aquell moment al sindicalisme amb més amples i sòlides estructures, d’acord amb l’organització de la mateixa indústria. D’aquesta manera els sindicats d’ofici van convertir-se en seccions del sindicat d’indústria. El Sindicat Únic agrupava a tots els treballadores d’una mateixa indústria per exemple el ram de la construcció que estava dividit per oficis: paletes i manobres, pintors, guixaires, etc., va quedar unificat en un sol ram de producció. El mateix va passar amb els altres oficis que van quedar enrolats en un sol sindicat d’indústria. Per tant quan hi havia un conflicte dins d’una fàbrica, d’un taller o d’una obra, els treballadors d’aquell ram d’una manera solidaria participaven en la reivindicació general per a tots. El Reglament aprovat en el Congrés de Sants sobre el Sindicat Únic constava de vint-i-vuit articles on s’exposava l’organització del nou organisme, la constitució de seccions amb els antics sindicats d’ofici, l’administració del Sindicat i les atribucions de la Junta. Després del Congrés de Sants,  la CRT de Catalunya quedava constituïda per el Sindicats Únics o d’Indústria, que agrupaven a tots els oficis del mateix ram, els quals passaven a denominar-se Seccions. Els Sindicats de barriada esdevenien una mena de sucursal dels respectius sindicats. Resumint podem dir que el Sindicat Únic era la gran escola de preparació col·lectiva destinada a la transformació social de la societat. El míting de clausura del Congrés  es va celebrar al local del CADCI, a la Rambla Santa Mònica, on van parlar diversos militants que van desplegar els temes tractats en el Congrés. Hi prengueren la paraula Ullod, Mestres, Pallejà, Roca, Rueda, Peiró, Fornells, Pestaña i Seguí. Solidaridad Obrera feia un resum de les intervencions dels oradors en el míting. Enric Rueda, membre del Comitè Regional, va parlar dels drets d’igualtat de la dona i de la necessitat de crear juntes mixtes on hi col·laboressin. “La mujer catalana está capacitada por su orientación social y por su energía, por ser un elemento importante en la lucha por la emancipación. (…) Os decimos que sois iguales que los hombres, que tenéis los mismos derechos, que tenéis las mismas necesidades. Joan Peiró va parlar en nom dels sindicats de Badalona, el qual va remarcar els aspectes d’unitat proletària que havia manifestat el Congrés i va remarcar que el Sindicat era el veritable instrument de lluita per construir la nova societat. Ricard Fornells, secretari de la Federació Local de Barcelona, va centrar la seva intervenció en la guerra que patia Europa i va critica durament la guerra en sí que era producte de les rivalitats entre els Estats capitalistes. Joan Pallejà, delegat de les Societats Obreres de Rus, va centrar el seu discurs en la necessitat de potenciar l’ensenyament racionalitat dins de la classe obrera. Ángel Pestaña, director de Solidaridad Obrera, va basar la seva intervenció en el Sindicat Únic. Va tancar el míting Salvador Seguí, el popular Noi del Sucre, delegat del Sindicat de Pintors de Barcelona i, aleshores, Secretari General de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT. Seguí, com president de l’acte, va prendre la paraula per dirigir-se a tots els delegats assistents i als treballadors de Barcelona assistents a l’acte. Hi va fer el resum del Congrés, va magnificar la importància d’aquella assemblea confederal que s’havia celebrat a la barriada de Sants i va parlar de la situació mundial amb la cruel guerra que patia Europa. Seguí, va acabar dient: ¡Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, ¡a la burguesía del mundo todo! ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; ¡camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epilogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad! Han concluido las tareas del Congreso. El Sindicat Únic aprovat en el Congrés de la CRT de Catalunya va ser ratificat a nivell nacional el desembre de 1919 en el II Congrés de la CNT celebrat al Teatre de la Comedia de Madrid.

Ferran Aisa-Pàmpols
Catalunya, n. 202, maig-juny de 2018