18/2/17

Voces del Extremo- Poesia consciència crítica- Ferran Aisa


EL FAR

EL MOVIMENT POÈTIC DE LA CONSCIÈNCIA CRÍTICA

FERRAN AISA

 
Poetes de Voces del Extremo a Ayamonte el juliol del 2015

A la península ibèrica d’un temps ençà està creixent un moviment poètic anomenat de la consciència crítica. Alguns dels poetes que formen part d’aquest moviment col·lectiu i alhora individual ja es dedicaven a fomentar la poesia els anys noranta i han continuat incrementant la seva presència en el segle XXI, però en els darrers anys ha aparegut una nova fornada que segueixen aquesta línia de poesia directa. Els poetes de la consciència crítica busquen la seva estètica en oposició al capitalisme global, l’explotació humana, el masclisme, la xenofòbia i el racisme. La seva poesia està frontalment oposada al poder. És per tant una poesia antiautoritària i, en molts dels casos, completament llibertària. Una poesia que se sent filla del Gabriel Celaya que cantava: “La poesia es un arma cargada de futuro...” Com escriu Antonio Orihuiela: “Con el arma cargada de verbos en presente / y verbos en futuro simple, sumo / la esperanza de vida probable, necesaria / me oxido y me impaciento. Orientaré / mis veles rojas donde marinen los indómitos, / donde canten los íberos guerreros / y puedas entrar tu, un emigrante / sin / permiso de Trabajo, de mañana / buscando un comedor social, receta / y cortina del hambre, sin que a nadie / le importe ese montón de frío y de orificio / mordiente en el estómago del tu...” El moviment poètic ha anat in crescendo a partir del 15M amb la revolta dels indignats i l’ocupació de les places. Sobre aquest tema particular hi ha l’espectacle-perfomance convertit en llibre Romance de las plazas per Isaías Griñolo amb la col·laboració d’Antonio Orhuela, d’Isabel Pérez Montalbán i el Niño de Elche.

La principal fita d’aquest moviment de poesia de la consciència crítica és la trobada anual de poetes a Moguer (Huelva), on durant quatre dies de la darrera setmana de juliol la poesia esdevé una eina de combat reivindicatiu i alhora de germanor. L’ànima coordinadora de les vetllades poètiques de Moguer és el poeta Antonio Orihuela, autor de nombrosos llibres de poesia, d’assaig i d’història. Entre la seva obra poètica destaquen: Todo el mundo està en otro lugar, Autogobierno, Cosas que tiramos a la basura, El amor en los tiempos del despido libre i Salirse de la fila.

El festival poètic de Moguer se celebra des de 1999 sota el patrocini de la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez i l’organització de “Voces del Extremo”. Durant quatre dies els locals de la Fundación Juan Ramón Jiménez, la Casa Natal del poeta, la “Peña del Cante Jondo” i els carrers i les places de Moguer s’omplen de poetes que reciten els seus versos o realitzen perfomances de tota mena. No falten exposicions, xerrades, passi d’audiovisuals i paradetes de llibres de poesia. El moviment compta amb editors que s’han preocupat d’apropar la poesia al públic interessat com Amargord, Baile del Sol i, entre altres, Calúmnia. La festa poètica de “Voces del Extremo” continua el darrer dia per la tarda a la Casa Grande de Ayamonte i al vespre a la Crecida poètica de la Isla Canela on continuen els perfomances i les sessions de poesia lliure a casa del poeta Eladio Orta. Cada any un poeta és fa càrrec de la Casaca representativa de “Voces del Extremo”, que conserva fins l’edició següent. Vint-i-cinc anys promocionant la veu poètica des d’un punt de vista social, polític o de crítica de la vida quotidiana. Poesia de consciència crítica, poesia de caire llibertari, poesia vestida d’humanitat. Per el pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez es va sentir l’any2003 el poeta Jesús Lizano amb la seva veu de profeta de l’acràcia omplint l’estància de persones corbes, mamífers, “novios” i “caballitos”. L’any 2015 a Moguer se tributà un sentit homenatge a Lizano que acabava de morir aquella primavera. Des dels seus inicis els participants als actes poètics de Moguer s’ha anat incrementant. Actualment “Voces de l’Extremo” convoca un centenar de poetes cada any d’arreu de la península i fins i tot d’altres països com Mèxic, el Marroc o França de la qualitat de Dante Medina, Mohamed Abid i Manuelle Parra, respectivament. El poble de Platero és una fita important per els poetes veterans i joves que omplen els carrers, els bars i les sales poètiques de Moguer. Entre els poetes més destacats de “Voces del Extremo” que han passat per Moguer hi ha els citats Antonio Orihuela i Eladio Orta i molts altres com Jorge Riechmann, Bernardo Santos, Daniel Macías, Felipe Zapico, Matías Escalera, Javier GM, Vicent Camp, David Trashumante, Imma Luna, Begoña Abad, Enrique Falcón, Ana Pérez Cañamares, Patricia Olascoaga, Ángel Pestime, Carmen Herrera, David Pielfort, Rafael Calero, Pablo Muller, Ángel Calle, Eladio Méndez, Santiago Aguaded, Uberto Stabile, Ibon Zubiela, Biel Vila,  Fran Fernández, Juan Calle, Antonio Gómez, Conrado Santamaría, Antonio Cabal, Montserrat Villar, Imma Mañez, María Ángeles Pérez, Javier Cartago, Antonio Crespo Massieu, Emilio Pedro Gómez, Juan Cruz, Juan Leyva, Iván Rafael, Iosu Moracho, Antonio Revert, Gsús Bonilla, Bárbara Grande Gil, Juan Gabriel Giménez Cebrián, Carmen Maroto, Maria Karmo, Eva Vaz,... També han passat per Moguer poetes catalans com David Castillo o l’autor d’aquest article Ferran Aisa, i altres com Luis Vea, Concha García o el grup poètic Los Bio-Lentos. Al pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez s’han sentit la parla dels diversos pobles de la península ibèrica: català-valencià, gallec, èuscar, portuguès... Un dels més populars membres de “Voces del Extremo” és el cantant de flamenc d’avantguarda Paco Contreras “Niño de Elche”, el qual és un habitual dels circuits musicals de Barcelona i Catalunya. El cantant d’Elx ja ha traspassat fronteres i actua freqüentment a països europeus. Darrerament ha gravat un CD amb poemes de poetes de “Voces del Extremo”: Antonio Orihuela, Begoña Abad, Enrique Falcón, José Luis Checa, Marta Navarro.... Altres aspectes del moviment és l’organització de festivals poètics que segueixen els paràmetres de “Voces del Extremo” com el de la Surada de Santander o el Festival Internacional Edita de Puenta Umbría (Huelva); o l’aparició d’antologies poètiques a l’entorn de poetes de “Voces del Extremo”  com Palabras de barricada (Una recopilación de anarcoversos) coordinat per l’entusiasta Fernando Barbero; Voces del viento su 30 poetas de la conciencia crítica edició a cura de Paco Gómez Nadal amb pròleg del poeta i crític literari Alberto García-Teresa; i Contra poesia ante la represión a càrrec de la Coordinadora Antirepresión de Murcia. També la pròpia organització de la trobada poètica ha publicat llibres antològics amb els participants a l’acte poètic. En els darrers temps el fenomen poètic de “Voces del Extremo” s’ha estès per altres indrets d’Espanya: Madrid, Logronyo, València, Tenerife i, entre altres, el Valle del Jerte (Extremadura). A València el moviment s’ha presentat com “Voces del Extremo-Veus de l’Extrem”; i,  al Valle del Jerte, ha estat la darrera seu a formar part d’aquest moviment poètic. A Catalunya el moviment no ha arrelat, doncs la majoria del poder poètic (com deia LIzano) està controlat encara per els postmodernistes d’esperit catalanista, per tant la poesia a la nostra terra segueix uns altres camins que no tenen res a veure amb la idea de la consciència crítica, ni de la poesia directa. Poetes com Antonio Orihuela són assidus de recitals a Barcelona, el darrer es va celebrar a l’Ateneu Popular de Nou Barris conjuntament a el Niño de Elche. També han passat per Barcelona els poetes Felipe Zapico i Ángel Calle, que han recitat a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Acabaré citant novament un poema d’Antonio Orihuela del seu darrer llibre Salirse de la fila (Amargord, 2016): “Los trabajadores de hoy / creen que los derechos / los trajeron los Reyes Magos. / Fueron tus abuelos, / fueron tus abuelos, les digo. / Entonces bajan la cabeza, incómodos, / se palpan la cartera en el bolsillo, / y se van junto al árbol de Navidad / esperando no encontrar entre los regalos: / confiança en los mercados, / racionalización de costes, / flexibilidad laboral, / despido improcedente.”

Ferran Aisa-Paàmpols (Catalunya, núm. 189, febrer de 2917)








27/1/17

Ajoblanco / Ferran Aisa



REVOLVIÓ AJOBLANCO EL SÁBADO 17 DE DICIEMBRE



El sábado por la mañana fuí a la calle Santa Teresa, 3, de Gracia, con mi compañera Mei Vidal siguiendo el anunciado “Revolvemos” de Ajoblanco de la mano de Pepe Ribas Fernando Mir y Carolina Espinoza. En las paredes del local portadas históricas de Ajoblanco de las dos épocas y en la pantalla un documental sobre su historia.

Al finalizar nos ofrecen una cerveza y con ella en la mano conversamos con compañeros del mundo de la cultura: Arnau Pons, Francesc Boldú, Xavier Oller, Javier Pérez Andujar y, naturalmente, Pepe Ribas y Fernando Mir. Todos los rincones del local están llenos de gente de diversas edades que sienten interés por el resurgir de la revista. La prensa entrevista a los protagonistas y retrata a los que hemos hecho acto de presencia. Todo un éxito matinal y todavía falta la tarde: ¡Otro éxito de convocatoria!

Mei Vidal i yo recordamos al añorado Genís Cano cuando preparábamos la exposición de la Contracultura para La Virreina (exposición que nunca vio su luz, pero si salió un libro “Barcelona, fragments de la contracultura”). Cuántos buenos ratos pasamos revisando documentos y publicaciones de aquella época, entre las cuales destacaba Ajoblanco. ¡Qué contento estaría ahora si supiera que su revista favorita volvía a aparecer! Ahora solo falta que Ajoblanco vuelva a estar nuevamente en los quioscos dando con su pensamiento libre y abierto a la crítica, el debate y al diálogo intergeneracional una visión actual de nuestro mundo. Como diría Jesús Lizano: ¡Adelante la Columna del Ajoblanco!



Ferran Aisa

(Barcelona, 22 de diciembre de 2012)


28/11/16

El foc de Prometeu de Ferran Aisa / Llibres



EL MEU DARRER LLIBRE "EL FOC DE PROMETEU"


FITXA TÈCNICA

TÍTOL; EL FOC DE PROMETEU
SUBTÍTOL ARTÍCLES 1980-2015
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: XAVIER DÍEZ
EDITA: LO DIABLE GROS
(TARRAGONA, 2016)
PÀGINES: 438
PREU: 18 EUROS

Disseny Coberta: Josep Estivill




INTRODUCCIÓ



Siempre era de noche en mis sueños sobre la vida periodística. Los reporteros jamás trabajaban de día. Yo quería la película entera, sin que le faltase una escena.

                                   Tom Wolfe, El nuevo periodismo        

                                              

Vaig començar a publicar articles a la premsa a finals de 1976 coincidint amb l’inici de la transició i ho vaig fer indistintament en català i castellà, encara que en aquells anys predominava més l’escriptura en aquesta darrera llengua. Els meus primers articles sortiren en publicacions llibertàries, doncs ben aviat vaig militar a la CNT, així era habitual la meva firma (o no) i fins i tot amb pseudònim (Llorens Pedrafosca, Germinal i altres) a publicacions com Fulls Acràtics, Construcción, Debate Confederal, Hoja Informativa de la F. L. de Barcelona, Solidaridad Obrera, CNT, Tierra y Libertad, Tinta Negra, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Terra Lliure, etc. La primavera de 1979 m’incorporava a la redacció de Solidaridad Obrera i, durant una temporada, vaig coordinar el full Catalunya, escrit íntegrament en català que aparexia amb numeració pròpia  dins de la “Soli”. Els meus articles a aquestes publicacions confederals van de 1979 fins el 1982, en què vaig deixar la CNT per dedicar-me al món de l’ateneisme i de l’arxivística com col·laborador actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el seu Centre de Documentació Històrico-Social. Des d’aleshores i fins els inicis del segle XXI vaig participar en la coordinació o redacció de les publicacions El Vaixell Blanc, Quaderns de l’AEP, Enciclopèdic. Noticiari i altres butlletins bibliogràfics. L’any 1983 vaig col·laborar un breu temps en la secció de cultura del Diario de Barcelona, que coordinava la malaurada Dolors Palau. Paral·lelament apareixien els meus escrits literaris o d’opinió a revistes llibertàries com Ideas, Adarga, Orto, Polémica, La Lletra A, entre altres. Amb el nou segle les meves col·laboracions es van ampliar a periòdics com l’Avui, sobretot al suplement Cultura coordinat per David Castillo, posteriorment vaig continuar publicant al mateix suplement però d’El Punt Avui. A més de col·laborat en altres periòdics com 20 Minuts (Secció Notícies de Catalunya) i Diari Més (Biografies catalanes) i, darrerament, al suplement Cultura’s de La Vanguardia.

L’any 2002 convidat per Mateo Rello havia encetat la columna “La barana del vent” de Solidaridad Obrera i el 2006 començava la secció “El Far” de la publicació cegetista Catalunya, que aleshores coordinava Jordi Martí Font. També he publicat a revistes com Directa, Caravansari, Détourné, Arte Urbano, Masala, Papers del Museu d’Història de Catalunya, Enciclopèdic (AEP), Butlletí de la FELLA, CNT, Emergències, Esquerra Nacional, Fulls d’Història Local d L’Escala, L’Avenç, Papers del Museu d’Història de Catalunya, Quaderns d’Història del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Sió (Revista d’Agramunt i La Ribera), La Corbella... I també he publicat en pàgines virtuals com Materials, Voces del Extremo,Vaixellblanc.blogspot, UAB, UOC...

El recull d’articles El foc de Prometeu vibra amb l’esperit del mite grec que va retornar la torxa de foc als humans. La humanitat que pensa i lluita i que creu que és urgent i necessari construir un altre món ha de recollir el foc de Prometeu, la torxa de la utopia, i prosseguir el seu camí vers l’horitzó...

Els articles els he dividit en sis apartats temàtics però sense seguir un estricte sentit cronològic. El primer apartat “Arrels del Segle XX” és una mostra d’alguns articles culturals publicats durant el segle passat a Catalunya, Solidaridad Obrera, Diario de Barcelona, El Vaixell Blanc, CNT, Enciclopèdic i La Lletra A. Els altres apartats “Escrits al vent”, “Temps d’Autogestió”,  “Terra de ningú”, “Camins d’Utopia” i “De les estelles en farem foc” són articles publicats als suplements culturals de L’Avui, El Punt Avui i La Vanguardia; i a la secció “El Far” del Catalunya (CGT) i a la columna “La barana del vent” de Solidaridad Obrera (CNT-Catalunya). També he recollit articles publicats a Arte Urbano, Caravansari, Diari Més i vaixellblanc.blogspot. La mostra triada són de temàtica variada però predominen els d’història social del nostre país, de la revolució espanyola de 1936, més concretament de l’autogestió i la cultura llibertària i apunts biogràfics dels principals teòrics de l’anarquisme i protagonistes històrics dels esdeveniments revolucionaris. També n’hi ha ressenyes de llibres i escrits d’opinió i de literaris. El foc de Prometeu és sobretot un recull d’articles destinats a continuar alimentant la flama de la revolució.

Ferran Aisa-Pàmpols



(Barcelona, primavera de 2015)

25/11/16

Duchamp - Antonio Orihuela / Ferran Aisa


LA CAJA VERDE DE DUCHAMP

Y OTRAS ESTAMPAS ILUSTRADA

Antonio Orihuela

Edita: El Desvelo (Santander, 2016)

Pàgines: 192

Preu: 22 euros

ASSAIG 



LA CAIXA DE LES IDEES DE MARCEL DUCHAMP

FERRAN AISA






Antonio Orihuela (Moguer, 1965), Doctor en Història per la Universitat de Sevilla, és historiador, assagista, professor, gestor cultural i, sobretot poeta. Orihuela és un dels màxims exponents de l’anomenada poesia de la consciència crítica ibèrica i coordinador de les trobades poètiques de “Voces del Extremo” a la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer (Huelva). Orihuela és autor d’una vintena de llibres de poesia amb títols com Todo el mundo està en otro lugar (2011). Cosas que tiramos a la basura (2012), Autogobierno (2012)La guerra tranquil·la (2012), El amor en los tiempos del despido libre (2014) i, darrerament, Salirse de la fila (2015) i Palos (2016). D’Antonio Orihuela ja hem parlat, a aquestes pàgines del suplement de Cultura, d’altres llibres com l’assaig Poesía, Pop y Contracultura en España (1-3-2013) o el volum de la seva obra poètica completa Esperar sentado (2-5-2014). Com historiador és autor d’un llibre sobre la repressió a Moguer durant la Guerra Civil i com assagista ha publicat els següents: Libro de tesoros (2007), Libro de las derrotas (20080 i Palabras raptadas (2013). Ara presenta la seva nova obra La caja verde de Duchamp publicada per la editorial càntabra “El desvelo”. Marcel Duchamp, l’any 1912, va idear la caixa verda, un receptacle on amagava bocins de paper amb idees i altres apunts que se li ocorrien en qualsevol moment del dia. Dins de la caixa verda podia anar a parar qualsevol cosa que servís per activar la ment i que fos d’utilitat a l’artista per la seva creació. Antonio Orihuela amb el seu assaig, com si fos un treball d’arqueologia, fa un recorregut per la història de l’art des de la Grècia clàssica fins la nostra època postmoderna amb certa ironia, i sense que falti la crítica des de la seva mirada llibertària. L’autor ha dividit en dues parts, la primera consta de setze assaigs on a través d’una visió brillant i amb un cert humor desxifrar els simbolismes, els codis secrets i els misteris amagats en les obres d’art que van confluir en l’obra Marcel Duchamp, un dels artistes més importants del segle XX. Orihuela per arribar a la seves conclusions sobre l’artista francès es passeja a través del temps analitzant les obres de pintors com Masaccio, Caravaggio, Jan Van Eyck, Antonello da Messina, François Clouet, Jean Cousin, entre altres. L’autor es dedica a entaular un diàleg amb les obres referenciades convertides alhora en fragments d’un missatge, peces de puzle que hem d’anar traient de la caixa verda.  Orihuela, tot parlant del “monomito” cita Joseph Campbell que, a L’heroi de les mil cares, afirma que sempre estem contant la mateixa història. En aquest llibre, el món de la realitat i el món de la visió a través dels símbols es donen la mà amb les metàfores, els jocs dels miralls fins l’infinit, les espirals que ens porten des del laberint de Cnosos fins als museus de curiositats, els taulers i les peces d’escaig. Són caixes dins de les caixes tal com ho va construir Duchamp. La segona part del llibre està dedicada íntegrament a Marcel Duchamp. Antonio Orihuela a través de cinc assaigs presenta al gran artista francès i quines han estat les seves influències més directes en la seva obra. La caja verde de Duchamp en realitat està construït amb la idea que el lector pugui continuar traient els fragment que resten amagats dins de la caixa. Una bon i entretingut assaig que val la pena llegir per apropar-se sobretot i descobrir a aquest escriptor i al seu peculiar univers creatiu.

Ferran Aisa-Pàmpols (Publicat al suplement de Cultura d'El Punt Avui, 20 de novembre de 2016).

9/10/16

Ràdio CNT-FAI / Ferran Aisa


LA BARANA DEL VENT


L’EMISSORA CONFEDERAL CNT-FAI


FERRAN AISA






La Guerra Civil espanyola va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies en el camp de la telecomunicació, sobre tot en l’emissió de propaganda i consignes a través de les emissores de ràdio. A través de tècnics de radiofonia, telefonia i telegrafia sense fils es van instal·lar les emissores de les organitzacions polítiques i sindicals. Després dels fets del 19 de juliol de 1936 apareixen, a Catalunya les emissores de ràdio de la CNT-FAI, POUM, PSUC, ERC i UGT. Les quals conviuen amb Ràdio Barcelona (controlada per CNT-UGT) i per Ràdio Associació de Catalunya (controlada per la Generalitat). Des les emissores creades per les organitzacions la que tingué una programació més concreta i més llarga durada fou l’anomenada ECN 1 Ràdio CNT-FAI Barcelona. L’Organització Confederal, a través de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, va posar en funcionament a finals d’agost de 1936 les seves emissions en ona normal i en extracurta, per tant la veu de la CNT-FAI arribava no únicament a Catalunya o a la resta d’Espanya, sinó a tot Europa i Amèrica. L’estació radiofònica es va instal·lar a la quarta planta de la Casa CNT-FAI de la Via Laietana, 32. Durant nou mesos i mig l’emissora confederal va esdevenir l’estació radiofònica més important del proletariat català amb influencia a les zones republicanes i a la resta del món.
La primera emissió oficial fou el 3 de setembre de 1936 amb els parlaments del director de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, Jacinto Toryho y del Secretari General de la CNT, Marià Rodríguez Vázquez “Marianet”. La programació s’iniciava amb els himnes confederals i seguia amb l’emissió de butlletins parlats en diverses llengües, entre elles l’esperanto. L’emissora confederal emetia butlletins de guerra i servia de bústia pels milicians que eren al front. A més es rebien comunicacions diàries dels corresponsals confederal via línia telefònica o telegràfica des dels diversos fronts de guerra. No hi faltava ni la música, ni l’humor, ni la cultura. Per les ones hertzianes s’emetia al·locucions, conferències, reportatges, entrevistes, recitals poètics i tota mena de comentaris de la Barcelona revolucionària. Les xerrades per la ràdio eren efectuades per els militants dels sindicats i pels intel·lectuals llibertaris. La temàtica abordava temes sindicals, històrics, ideològics, culturals, econòmics, científiques, sexuals, etc. Entre els programes habituals de l’emissora ECN 1 Ràdio CNT-FAI hi havia “Solidaridad Obrera hablada”, “Escuela de Militantes”, “Mujeres Libres”, “Juventudes Libertarias”.
L’emissora retransmetia en directe els mítings confederals o els unitaris amb les diverses forces polítiques antifeixistes. També s’emetia les xerrades que s’efectuaven periòdicament al Cinema Coliseum i, a més, l’emissora contava amb diversos equips volants. Jacinto Toryho, director de l’emissora, comptava amb un planter de periodistes i militats llibertaris que col·laboraven en la ràdio confederal com Jaume R. Magriñà, Joaquín Montero, Ada Martí i els redactors de la Soli Carlos de Sirval, Francisco Pellicer, Ezequiel Enderiz, Antonio Vidal i Jaume Balius. Entre els intel·lectuals anarquistes realitzaven xerrades sovint personatges com Félix Martí Ibáñez, Gonzalo de Reparaz, Alberto Carsi, Floreal Ocaña, Federico Urales, Manuel Buenacasa i Joan Puig Elias. Per les ones feien les seves alocucions militants destacats com Durruti, “Marianet”, Federica Montseny, Joan Peiró, Joan Garcia Oliver, Lucia Sánchez Saornil, Joan P. Fàbregas, Diego Abad de Santillán. Pere Herrera, Francesc Isgleas, Manuel Muñoz Díez, Vicente Pérez “Combina”, Jaume Aragó, etc. I la col·laboració internacional va tenir de protagonistes a Rudolf Rocker, Camillo Berneri, Emma Goldman, Sebastien Faure, Gaston Leval, Agustín Souchy, Helmunt Rudiger, Alexander Shapiro, Pierre Besnard… I també es van entrevistar o van col·laborar esporàdicament intel·lectuals antifeixistes  com León Felipe, Tristan Tzara, Charles Vildrac, Erwin Piscator, Carl Einstein, John Dos Passos... Les emissores de les organitzacions polítiques i sindicals, entre elles la ECN 1 Ràdio CNT-FAI Barcelona va ser clausurada per ordre de les autoritats republicanes el 16 de juny de 1937.
Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, núm. 365, 27-8-2016)



27/9/16

FRAP de Riccardo Gualino / Ferran Aisa

CON MOTIVO DEL 41 ANIVERSARIO DEL FUSILAMIENTO DE CINCO MILITARES ANTIFASCISTAS PUBLICO ESTA RESEÑA. EN RECUERDO DE JOSÉ LUIS SÁNCHEZ BRAVO, XOSÉ HUMBERTO BAENA, RAMÓN GARCÍA SANZ, ÁNGEL OTAEGUI I JUAN PAREDES MANOS "TXIQUI".




FRAP UNA TEMPORADA EN ESPAÑA

Riccardo Gualino

Introducción: Carlo A Caranci

Editorial: Amargord (Madrid, 2010)

Páginas: 478

Precio: 18 euros

MEMORIA:




UN TESTIMONIO DE LA CLANDESTINIDAD ANTIFRANQUISTA



FERRAN AISA



Ricardo Gualino (Roma, 1941), ha escrito un interesante documento histórico de la lucha antifranquista en España de los años sesenta y setenta: Frap una temporada en España (Amargordi, Madrid, 2010). A través de su testimonio describe los avatares del movimiento estudiantil y de los movimientos políticos clandestinos. Describe su militancia en el Partido Comunista de España (PCE), la organización de las células, las reuniones inacabables y las acciones de propaganda. Todo con el interés de despertar la conciencia del aletargado pueblo español sumido en el miedo y apolítico a la fuerza. Riccardo Gualino cuenta su militancia en el PCE, las manipulaciones de la dirección y el control descarado de los dirigentes, especialmente de Santiago Carrillo. Esta maniobra del comunismo oficial español motiva que aparezcan diversos grupos comunistas de diversas tendencias, especialmente maoístas, como el MCE, el PTE, etc. Riccardo Gualino cuenta su pase al PCE (ML) y su implicación en la lucha subversiva, hasta ser detenido por la policía española en marzo de 1965 y permanecer en la cárcel hasta 1968. El autor explica con toda clase de detalle las torturas físicas y psíquicas en los sótanos de la Dirección General de Policía y los pormenores de su paso por las cárceles de Carabanchel y Palencia. Nuevamente su testimonio es importante para saber en qué condiciones estaban las cárceles españolas en tiempos del tardo franquismo. A su salida de la cárcel es expulsado de España, regresa a Italia y desde allí se reincorpora a la lucha antifranquista participando en el más alto nivel de la dirección del PCE (ML) y del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista Popular), organismo creado para convertirse en agitador de masas. El autor narra sus viajes detrás del telón de acero, sobre todo a Albania donde los comunistas españoles son bien acogidos. Es interesante la relación que mantiene el PCE (ML) y el FRAP con un dirigente socialista histórico, Julio Álvarez del Vayo. Las reuniones del partido en Perpignan, el anuncio de la lucha armada contra el franquismo y la campaña que siguió a las detenciones y juicios contra diversos militantes del FRAP a quienes la fiscalía pedía pena de muerte. Riccardo Gualino narra los esfuerzos hechos para salvar a los “camaradas” detenidos y la negación del PCE de ceder ninguno de sus abogados para la defensa de los jóvenes del FRAP. Habla del Juicio Sumarísimo donde los abogados defensores eran expulsados y la sentencia determinada  de antemano con penas de muerte. El autor describe la campaña internacional contra el régimen franquista y contra las penas de muerte. Campañas que ya se habían iniciado en 1974 tras la eje .cución del anarquista catalán Salvador Puig Antich. Finalmente narra la impotencia de saber que cinco jóvenes (3 del FRAP y 2 de ETA) han sido pasados por las armas. Riccardo Gualino recuerda aquel 27 de septiembre de 1975 en que fueron fusilados José Luis Sánchez Bravo, Xosé Humberto Baena, Ramón García Sanz, Ángel Otaegui y Juan Paredes Manot “Txiqui”. El libro no termina aquí, si no que continúa narrando el papel del PCE (ML) y describe la alegría por la muerte de Franco y las ansias de libertad del pueblo español. El papel de los comunistas durante la transición hasta que se fueron diluyendo en el desencanto. Las traiciones del PCE del Carrillo con el apoyo de la oposición, especialmente socialistas y nacionalistas, para pactar con el régimen franquista y, tras abandonar la idea de la ruptura, diseñar un sistema “democrático” monárquico con el apoyo del rey impuesto por Franco. En fin, un interesante libro sobre una época apasionante de la historia de España que, por su clandestinidad, es poco conocida.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 27 de septiembre de 2016)