30/4/17

El nacimiento de nuestra fuerza de V. Serge / Ferran Aisa


EL FAR

LA GRAN NOVEL·LA PROLETÀRIA DE L’ANARCOSINDICALISME BARCELONÈS DE VICTOR SERGE


FERRAN AISA










L’editorial madrilenya Amargord acaba de publicar la gran novel·la proletària de l’anarcosindicalisme barcelonès El nacimiento de nuestra fuerza de l’escriptor i militant revolucionari Victor Serge. La novel·la havia estat publicada en castellà per primera vegada l’any 1931 per les Ediciones Hoy de Madrid, des d’aleshores no s’havia tornat a publicar en el nostre país. L’obra de Victor Serge va viure un rellançament els anys setanta coincidint amb la transició amb llibres com Lo que todo revolucionario debe saber de la represión (reeditat por Madre Selva, 2010), però després va queda soterrada sota la capa de l’oblit. Darrerament s’ha tornat a descobrir el valor literari i testimonial de l’obra de l’escriptor belga d’arrels russes Victor-Napoleón Lvovich Kibalchih, conegut amb el sobrenom de Victor Serge (Brussel·les, 1890-Mèxid D.F, 1947), així han anat apareixent les traduccions a l’espanyol de les principals obres de la seva extensa bibliografia que abraça la novel·la, l’assaig i la poesia. Les obres de Serge són fonamentals per conèixer de primera mà quin paper va jugar la classe obrera i les diverses ideologies proletàries en el si de la lluita social del primer terç del segle XX, amb realitats com la força de l’anarcosindicalisme a Catalunya o el triomf de la revolució soviètica a Rússia. Victor Sege, que va viure in situ la deriva dels moviments socialistes i sindicals europeus, fou testimoni directe del naixement de la gran força anarcosindicalista a Barcelona i, posteriorment, va participar activament, en el moviment revolucionari soviètic. Aquestes experiències de lluita però també de desencís les va transcriure en les seves obres literàries. A més del llibre ja citat, Serge va escriure llibres (deixaré el títol en castellà doncs no hi ha cap traducció catalana) com El año I de la Revolución Rusa, Los hombres en la cárcel, Los años sin perdón, Memoria de mundos desaparecidos, Memorias de un revolucionario, La literatura y la revolución rusa, El destino de una revolución, Medianoche en el siglo, El caso Tulayev i, entre altres, El nacimiento de nuestra fuerza... A més la seva obra poètica ha estat recollida en un volum que porta per títol Resistencia.  Víctor Serge, fill d’exiliats russos perseguits després de l’atemptat de l’1 de març de 1881 contra el tsar Alexandre II, va ser autodidacta, obrer il·lustrat que es guanyava la vida amb el seu ofici de tipògraf. Als quinze anys militava a la Jove Guàrdia del Partit Obrer Belga de tendència socialista, però avia va passar a ésser membre actiu de anarquismes i es va formar com a llibertari a la Colònia Anarquista del Bosc de Soignes (Bèlgica) aprenent a redactar articles, corregir-los i editar-los. Els següents anys va viure a França on participà en les activitats socials dels anarquistes, i alhora escriví articles per periòdics com Le Retif (L’Agitador), La Revoltée i L’Anarchie, que va dirigir. L’any 1909 forma part dels grups que es manifesten contra la sentència i posterior execució de Ferrer y Guàrdia. Serge viu durant aquells anys una etapa de clandestinitat i de col·laboració amb la Banda Bonnot, per la qual és detingut i condemnat a cinc anys de presó i a l’expulsió del país. Una vegada en llibertat Serge creua la frontera espanyola i es dirigeix a Barcelona, on trobarà feina de tipògraf i s’afiliarà a la CNT. A la capital catalana farà amistat amb Salvador Seguí i amb els principals militants anarcosindicalistes. Serge milita en el Sindicat d’Arts Gràfiques i escriu articles a la publicació anarquista Tierra y Libertad. És l’any convulsiu de 1917, a Rússia esclata la revolució de febrer amb la presa del poder pels Menxevics, a Espanya es prepara una gran vaga revolucionària pels dos grans sindicats CNT-UGT, però a Barcelona es preveu que la vaga sigui insurreccional amb la col·laboració dels republicans. És el moment en què el moviment obrer català ha fet un gran salt i com un cos compacte ha crescut desmesuradament. És el naixement de la nostra força que escriurà Serge en la seva novel·la proletària a l’alçada d’altres novel·les proletàries com Los siete domingos rojos de Ramón J. Sender o La mare de Màksim Gorki. Una novel·la èpica en què el seu autor s’inspira en el moviment anarcosindicalista barcelonès i en la figura gegantina de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, convertit en la ficció en Darío. La història se centra en els dies anteriors a la proclamació de la vaga general revolucionària. El diàleg entre el jove professor estranger (Serge) i el sindicalista Darío és ple de pensament filosòfics, ideològics i estratègics sobre la lluita que han de portar a terme els obrers contra el Capital i la burgesia per aconseguir el triomf de la revolució. Però el professor roba ambigüitats entre els anarcosindicalistes: <<¿Tomaréis el poder o no? Era necesario que Darío se explicara. Ellos no eran hombres de poder. Eran libertarios. (...) El Comité sería un órgano revolucionario provisional que expresaría la voluntat de la Confederación y no un Gobierno.>>La presència de Barcelona és constant a la novel·la de Serge: els seus carrers, la Rambla, el Barri Chino, el cafè Espanyol del Paral·lel, Montjuïc... Darío i el professor exiliat passegen per la muntanya, i el primer contemplant la ciutat diu: <<Esta Ciudad la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, però un día la conquistaremos y serà nuestra.>> La vaga es va perdre, la batalla per la revolució també, però tant Darío com el professor sabien que hauria més batalles i que alguna vegada guanyarien els obrers. Així ho descriu Serge a la seva novel·la: <<Está Ciudad serà tomada, si no por nuestra manos, por lo menos por manos parecidas a las nuestras, però más fuertes. Más fuertes acaso por haberse endurecido gracias nuestra misma debilidad. Si somos vencidos, otros hombres, infinitivamente diferentes a nosotros, infinitivamente semejantes a nosotros, dentro de diez años, dentro de veinte años, no tiene ninguna verdaderamente ninguna importancia, meditando la misma conquista, pensaran tal vez en nuestra sangre. Creo verlos ya y pienso en su sangre que correrà también, pero tomarán la Ciudad.>> A les Memorias de un revolucionarios, Serge parla d’aquest passatge de la novel·la i intueix que les seves paraules de 1917 eren profètiques i que es van complir el 19 de juliol de 1936 i cita els noms que ho van fer possible: <<Se llamaban Ascaso, Durruti, Germinal Vidal, la CNT, la FAI, el POUM... Pero el 19 de julio de 1917 fuimos vencidos casi sin combate, pues los parlamentarios catalanes se asustaron en el último momento y se negaron a iniciar el combate.>>Victor Serge, després del fracàs de la vaga de 1917 i de la posterior repressió contra els anarcosindicalistes, es veié obliga a fugir a França, encara en guerra, on va tornar a ser detingut. El personatge de la novel·la segueix doncs el mateix periple que Serge, que narra el seu pas per les presons franceses i la seva fugida cap a Rússia on l’octubre de 1917 els bolxevics havien pres el poder: <<Las notícies de Rússia nos llenaban a todos de una confiança inmensa.>> Victor Serge, igual que el professor de la novel·la, arriba finalment al seu destí la Rússia soviètica, i aquí viurà i escriurà una part important de la seva obra realment impressionant sobre les lluites de la classe obrera per la seva emancipació, entre les quals hi ha aquesta novel·la, El nacimiento de nuestra fuerza.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 191, abruil de 2017)








20/4/17

Sense bandera / Ferran Aisa

SIN BANDERA AHORA EN CATALÁN SENSE BANDERA

Editado por Calumnia (Serra de Tramontana-Mallorca, 2017)



18/2/17

Voces del Extremo- Poesia consciència crítica- Ferran Aisa


EL FAR

EL MOVIMENT POÈTIC DE LA CONSCIÈNCIA CRÍTICA

FERRAN AISA

 
Poetes de Voces del Extremo a Ayamonte el juliol del 2015

A la península ibèrica d’un temps ençà està creixent un moviment poètic anomenat de la consciència crítica. Alguns dels poetes que formen part d’aquest moviment col·lectiu i alhora individual ja es dedicaven a fomentar la poesia els anys noranta i han continuat incrementant la seva presència en el segle XXI, però en els darrers anys ha aparegut una nova fornada que segueixen aquesta línia de poesia directa. Els poetes de la consciència crítica busquen la seva estètica en oposició al capitalisme global, l’explotació humana, el masclisme, la xenofòbia i el racisme. La seva poesia està frontalment oposada al poder. És per tant una poesia antiautoritària i, en molts dels casos, completament llibertària. Una poesia que se sent filla del Gabriel Celaya que cantava: “La poesia es un arma cargada de futuro...” Com escriu Antonio Orihuiela: “Con el arma cargada de verbos en presente / y verbos en futuro simple, sumo / la esperanza de vida probable, necesaria / me oxido y me impaciento. Orientaré / mis veles rojas donde marinen los indómitos, / donde canten los íberos guerreros / y puedas entrar tu, un emigrante / sin / permiso de Trabajo, de mañana / buscando un comedor social, receta / y cortina del hambre, sin que a nadie / le importe ese montón de frío y de orificio / mordiente en el estómago del tu...” El moviment poètic ha anat in crescendo a partir del 15M amb la revolta dels indignats i l’ocupació de les places. Sobre aquest tema particular hi ha l’espectacle-perfomance convertit en llibre Romance de las plazas per Isaías Griñolo amb la col·laboració d’Antonio Orhuela, d’Isabel Pérez Montalbán i el Niño de Elche.

La principal fita d’aquest moviment de poesia de la consciència crítica és la trobada anual de poetes a Moguer (Huelva), on durant quatre dies de la darrera setmana de juliol la poesia esdevé una eina de combat reivindicatiu i alhora de germanor. L’ànima coordinadora de les vetllades poètiques de Moguer és el poeta Antonio Orihuela, autor de nombrosos llibres de poesia, d’assaig i d’història. Entre la seva obra poètica destaquen: Todo el mundo està en otro lugar, Autogobierno, Cosas que tiramos a la basura, El amor en los tiempos del despido libre i Salirse de la fila.

El festival poètic de Moguer se celebra des de 1999 sota el patrocini de la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez i l’organització de “Voces del Extremo”. Durant quatre dies els locals de la Fundación Juan Ramón Jiménez, la Casa Natal del poeta, la “Peña del Cante Jondo” i els carrers i les places de Moguer s’omplen de poetes que reciten els seus versos o realitzen perfomances de tota mena. No falten exposicions, xerrades, passi d’audiovisuals i paradetes de llibres de poesia. El moviment compta amb editors que s’han preocupat d’apropar la poesia al públic interessat com Amargord, Baile del Sol i, entre altres, Calúmnia. La festa poètica de “Voces del Extremo” continua el darrer dia per la tarda a la Casa Grande de Ayamonte i al vespre a la Crecida poètica de la Isla Canela on continuen els perfomances i les sessions de poesia lliure a casa del poeta Eladio Orta. Cada any un poeta és fa càrrec de la Casaca representativa de “Voces del Extremo”, que conserva fins l’edició següent. Vint-i-cinc anys promocionant la veu poètica des d’un punt de vista social, polític o de crítica de la vida quotidiana. Poesia de consciència crítica, poesia de caire llibertari, poesia vestida d’humanitat. Per el pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez es va sentir l’any2003 el poeta Jesús Lizano amb la seva veu de profeta de l’acràcia omplint l’estància de persones corbes, mamífers, “novios” i “caballitos”. L’any 2015 a Moguer se tributà un sentit homenatge a Lizano que acabava de morir aquella primavera. Des dels seus inicis els participants als actes poètics de Moguer s’ha anat incrementant. Actualment “Voces de l’Extremo” convoca un centenar de poetes cada any d’arreu de la península i fins i tot d’altres països com Mèxic, el Marroc o França de la qualitat de Dante Medina, Mohamed Abid i Manuelle Parra, respectivament. El poble de Platero és una fita important per els poetes veterans i joves que omplen els carrers, els bars i les sales poètiques de Moguer. Entre els poetes més destacats de “Voces del Extremo” que han passat per Moguer hi ha els citats Antonio Orihuela i Eladio Orta i molts altres com Jorge Riechmann, Bernardo Santos, Daniel Macías, Felipe Zapico, Matías Escalera, Javier GM, Vicent Camp, David Trashumante, Imma Luna, Begoña Abad, Enrique Falcón, Ana Pérez Cañamares, Patricia Olascoaga, Ángel Pestime, Carmen Herrera, David Pielfort, Rafael Calero, Pablo Muller, Ángel Calle, Eladio Méndez, Santiago Aguaded, Uberto Stabile, Ibon Zubiela, Biel Vila,  Fran Fernández, Juan Calle, Antonio Gómez, Conrado Santamaría, Antonio Cabal, Montserrat Villar, Imma Mañez, María Ángeles Pérez, Javier Cartago, Antonio Crespo Massieu, Emilio Pedro Gómez, Juan Cruz, Juan Leyva, Iván Rafael, Iosu Moracho, Antonio Revert, Gsús Bonilla, Bárbara Grande Gil, Juan Gabriel Giménez Cebrián, Carmen Maroto, Maria Karmo, Eva Vaz,... També han passat per Moguer poetes catalans com David Castillo o l’autor d’aquest article Ferran Aisa, i altres com Luis Vea, Concha García o el grup poètic Los Bio-Lentos. Al pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez s’han sentit la parla dels diversos pobles de la península ibèrica: català-valencià, gallec, èuscar, portuguès... Un dels més populars membres de “Voces del Extremo” és el cantant de flamenc d’avantguarda Paco Contreras “Niño de Elche”, el qual és un habitual dels circuits musicals de Barcelona i Catalunya. El cantant d’Elx ja ha traspassat fronteres i actua freqüentment a països europeus. Darrerament ha gravat un CD amb poemes de poetes de “Voces del Extremo”: Antonio Orihuela, Begoña Abad, Enrique Falcón, José Luis Checa, Marta Navarro.... Altres aspectes del moviment és l’organització de festivals poètics que segueixen els paràmetres de “Voces del Extremo” com el de la Surada de Santander o el Festival Internacional Edita de Puenta Umbría (Huelva); o l’aparició d’antologies poètiques a l’entorn de poetes de “Voces del Extremo”  com Palabras de barricada (Una recopilación de anarcoversos) coordinat per l’entusiasta Fernando Barbero; Voces del viento su 30 poetas de la conciencia crítica edició a cura de Paco Gómez Nadal amb pròleg del poeta i crític literari Alberto García-Teresa; i Contra poesia ante la represión a càrrec de la Coordinadora Antirepresión de Murcia. També la pròpia organització de la trobada poètica ha publicat llibres antològics amb els participants a l’acte poètic. En els darrers temps el fenomen poètic de “Voces del Extremo” s’ha estès per altres indrets d’Espanya: Madrid, Logronyo, València, Tenerife i, entre altres, el Valle del Jerte (Extremadura). A València el moviment s’ha presentat com “Voces del Extremo-Veus de l’Extrem”; i,  al Valle del Jerte, ha estat la darrera seu a formar part d’aquest moviment poètic. A Catalunya el moviment no ha arrelat, doncs la majoria del poder poètic (com deia LIzano) està controlat encara per els postmodernistes d’esperit catalanista, per tant la poesia a la nostra terra segueix uns altres camins que no tenen res a veure amb la idea de la consciència crítica, ni de la poesia directa. Poetes com Antonio Orihuela són assidus de recitals a Barcelona, el darrer es va celebrar a l’Ateneu Popular de Nou Barris conjuntament a el Niño de Elche. També han passat per Barcelona els poetes Felipe Zapico i Ángel Calle, que han recitat a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Acabaré citant novament un poema d’Antonio Orihuela del seu darrer llibre Salirse de la fila (Amargord, 2016): “Los trabajadores de hoy / creen que los derechos / los trajeron los Reyes Magos. / Fueron tus abuelos, / fueron tus abuelos, les digo. / Entonces bajan la cabeza, incómodos, / se palpan la cartera en el bolsillo, / y se van junto al árbol de Navidad / esperando no encontrar entre los regalos: / confiança en los mercados, / racionalización de costes, / flexibilidad laboral, / despido improcedente.”

Ferran Aisa-Paàmpols (Catalunya, núm. 189, febrer de 2917)








27/1/17

Ajoblanco / Ferran Aisa



REVOLVIÓ AJOBLANCO EL SÁBADO 17 DE DICIEMBRE



El sábado por la mañana fuí a la calle Santa Teresa, 3, de Gracia, con mi compañera Mei Vidal siguiendo el anunciado “Revolvemos” de Ajoblanco de la mano de Pepe Ribas Fernando Mir y Carolina Espinoza. En las paredes del local portadas históricas de Ajoblanco de las dos épocas y en la pantalla un documental sobre su historia.

Al finalizar nos ofrecen una cerveza y con ella en la mano conversamos con compañeros del mundo de la cultura: Arnau Pons, Francesc Boldú, Xavier Oller, Javier Pérez Andujar y, naturalmente, Pepe Ribas y Fernando Mir. Todos los rincones del local están llenos de gente de diversas edades que sienten interés por el resurgir de la revista. La prensa entrevista a los protagonistas y retrata a los que hemos hecho acto de presencia. Todo un éxito matinal y todavía falta la tarde: ¡Otro éxito de convocatoria!

Mei Vidal i yo recordamos al añorado Genís Cano cuando preparábamos la exposición de la Contracultura para La Virreina (exposición que nunca vio su luz, pero si salió un libro “Barcelona, fragments de la contracultura”). Cuántos buenos ratos pasamos revisando documentos y publicaciones de aquella época, entre las cuales destacaba Ajoblanco. ¡Qué contento estaría ahora si supiera que su revista favorita volvía a aparecer! Ahora solo falta que Ajoblanco vuelva a estar nuevamente en los quioscos dando con su pensamiento libre y abierto a la crítica, el debate y al diálogo intergeneracional una visión actual de nuestro mundo. Como diría Jesús Lizano: ¡Adelante la Columna del Ajoblanco!



Ferran Aisa

(Barcelona, 22 de diciembre de 2012)


28/11/16

El foc de Prometeu de Ferran Aisa / Llibres



EL MEU DARRER LLIBRE "EL FOC DE PROMETEU"


FITXA TÈCNICA

TÍTOL; EL FOC DE PROMETEU
SUBTÍTOL ARTÍCLES 1980-2015
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: XAVIER DÍEZ
EDITA: LO DIABLE GROS
(TARRAGONA, 2016)
PÀGINES: 438
PREU: 18 EUROS

Disseny Coberta: Josep Estivill




INTRODUCCIÓ



Siempre era de noche en mis sueños sobre la vida periodística. Los reporteros jamás trabajaban de día. Yo quería la película entera, sin que le faltase una escena.

                                   Tom Wolfe, El nuevo periodismo        

                                              

Vaig començar a publicar articles a la premsa a finals de 1976 coincidint amb l’inici de la transició i ho vaig fer indistintament en català i castellà, encara que en aquells anys predominava més l’escriptura en aquesta darrera llengua. Els meus primers articles sortiren en publicacions llibertàries, doncs ben aviat vaig militar a la CNT, així era habitual la meva firma (o no) i fins i tot amb pseudònim (Llorens Pedrafosca, Germinal i altres) a publicacions com Fulls Acràtics, Construcción, Debate Confederal, Hoja Informativa de la F. L. de Barcelona, Solidaridad Obrera, CNT, Tierra y Libertad, Tinta Negra, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Terra Lliure, etc. La primavera de 1979 m’incorporava a la redacció de Solidaridad Obrera i, durant una temporada, vaig coordinar el full Catalunya, escrit íntegrament en català que aparexia amb numeració pròpia  dins de la “Soli”. Els meus articles a aquestes publicacions confederals van de 1979 fins el 1982, en què vaig deixar la CNT per dedicar-me al món de l’ateneisme i de l’arxivística com col·laborador actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el seu Centre de Documentació Històrico-Social. Des d’aleshores i fins els inicis del segle XXI vaig participar en la coordinació o redacció de les publicacions El Vaixell Blanc, Quaderns de l’AEP, Enciclopèdic. Noticiari i altres butlletins bibliogràfics. L’any 1983 vaig col·laborar un breu temps en la secció de cultura del Diario de Barcelona, que coordinava la malaurada Dolors Palau. Paral·lelament apareixien els meus escrits literaris o d’opinió a revistes llibertàries com Ideas, Adarga, Orto, Polémica, La Lletra A, entre altres. Amb el nou segle les meves col·laboracions es van ampliar a periòdics com l’Avui, sobretot al suplement Cultura coordinat per David Castillo, posteriorment vaig continuar publicant al mateix suplement però d’El Punt Avui. A més de col·laborat en altres periòdics com 20 Minuts (Secció Notícies de Catalunya) i Diari Més (Biografies catalanes) i, darrerament, al suplement Cultura’s de La Vanguardia.

L’any 2002 convidat per Mateo Rello havia encetat la columna “La barana del vent” de Solidaridad Obrera i el 2006 començava la secció “El Far” de la publicació cegetista Catalunya, que aleshores coordinava Jordi Martí Font. També he publicat a revistes com Directa, Caravansari, Détourné, Arte Urbano, Masala, Papers del Museu d’Història de Catalunya, Enciclopèdic (AEP), Butlletí de la FELLA, CNT, Emergències, Esquerra Nacional, Fulls d’Història Local d L’Escala, L’Avenç, Papers del Museu d’Història de Catalunya, Quaderns d’Història del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Sió (Revista d’Agramunt i La Ribera), La Corbella... I també he publicat en pàgines virtuals com Materials, Voces del Extremo,Vaixellblanc.blogspot, UAB, UOC...

El recull d’articles El foc de Prometeu vibra amb l’esperit del mite grec que va retornar la torxa de foc als humans. La humanitat que pensa i lluita i que creu que és urgent i necessari construir un altre món ha de recollir el foc de Prometeu, la torxa de la utopia, i prosseguir el seu camí vers l’horitzó...

Els articles els he dividit en sis apartats temàtics però sense seguir un estricte sentit cronològic. El primer apartat “Arrels del Segle XX” és una mostra d’alguns articles culturals publicats durant el segle passat a Catalunya, Solidaridad Obrera, Diario de Barcelona, El Vaixell Blanc, CNT, Enciclopèdic i La Lletra A. Els altres apartats “Escrits al vent”, “Temps d’Autogestió”,  “Terra de ningú”, “Camins d’Utopia” i “De les estelles en farem foc” són articles publicats als suplements culturals de L’Avui, El Punt Avui i La Vanguardia; i a la secció “El Far” del Catalunya (CGT) i a la columna “La barana del vent” de Solidaridad Obrera (CNT-Catalunya). També he recollit articles publicats a Arte Urbano, Caravansari, Diari Més i vaixellblanc.blogspot. La mostra triada són de temàtica variada però predominen els d’història social del nostre país, de la revolució espanyola de 1936, més concretament de l’autogestió i la cultura llibertària i apunts biogràfics dels principals teòrics de l’anarquisme i protagonistes històrics dels esdeveniments revolucionaris. També n’hi ha ressenyes de llibres i escrits d’opinió i de literaris. El foc de Prometeu és sobretot un recull d’articles destinats a continuar alimentant la flama de la revolució.

Ferran Aisa-Pàmpols



(Barcelona, primavera de 2015)

25/11/16

Duchamp - Antonio Orihuela / Ferran Aisa


LA CAJA VERDE DE DUCHAMP

Y OTRAS ESTAMPAS ILUSTRADA

Antonio Orihuela

Edita: El Desvelo (Santander, 2016)

Pàgines: 192

Preu: 22 euros

ASSAIG 



LA CAIXA DE LES IDEES DE MARCEL DUCHAMP

FERRAN AISA






Antonio Orihuela (Moguer, 1965), Doctor en Història per la Universitat de Sevilla, és historiador, assagista, professor, gestor cultural i, sobretot poeta. Orihuela és un dels màxims exponents de l’anomenada poesia de la consciència crítica ibèrica i coordinador de les trobades poètiques de “Voces del Extremo” a la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer (Huelva). Orihuela és autor d’una vintena de llibres de poesia amb títols com Todo el mundo està en otro lugar (2011). Cosas que tiramos a la basura (2012), Autogobierno (2012)La guerra tranquil·la (2012), El amor en los tiempos del despido libre (2014) i, darrerament, Salirse de la fila (2015) i Palos (2016). D’Antonio Orihuela ja hem parlat, a aquestes pàgines del suplement de Cultura, d’altres llibres com l’assaig Poesía, Pop y Contracultura en España (1-3-2013) o el volum de la seva obra poètica completa Esperar sentado (2-5-2014). Com historiador és autor d’un llibre sobre la repressió a Moguer durant la Guerra Civil i com assagista ha publicat els següents: Libro de tesoros (2007), Libro de las derrotas (20080 i Palabras raptadas (2013). Ara presenta la seva nova obra La caja verde de Duchamp publicada per la editorial càntabra “El desvelo”. Marcel Duchamp, l’any 1912, va idear la caixa verda, un receptacle on amagava bocins de paper amb idees i altres apunts que se li ocorrien en qualsevol moment del dia. Dins de la caixa verda podia anar a parar qualsevol cosa que servís per activar la ment i que fos d’utilitat a l’artista per la seva creació. Antonio Orihuela amb el seu assaig, com si fos un treball d’arqueologia, fa un recorregut per la història de l’art des de la Grècia clàssica fins la nostra època postmoderna amb certa ironia, i sense que falti la crítica des de la seva mirada llibertària. L’autor ha dividit en dues parts, la primera consta de setze assaigs on a través d’una visió brillant i amb un cert humor desxifrar els simbolismes, els codis secrets i els misteris amagats en les obres d’art que van confluir en l’obra Marcel Duchamp, un dels artistes més importants del segle XX. Orihuela per arribar a la seves conclusions sobre l’artista francès es passeja a través del temps analitzant les obres de pintors com Masaccio, Caravaggio, Jan Van Eyck, Antonello da Messina, François Clouet, Jean Cousin, entre altres. L’autor es dedica a entaular un diàleg amb les obres referenciades convertides alhora en fragments d’un missatge, peces de puzle que hem d’anar traient de la caixa verda.  Orihuela, tot parlant del “monomito” cita Joseph Campbell que, a L’heroi de les mil cares, afirma que sempre estem contant la mateixa història. En aquest llibre, el món de la realitat i el món de la visió a través dels símbols es donen la mà amb les metàfores, els jocs dels miralls fins l’infinit, les espirals que ens porten des del laberint de Cnosos fins als museus de curiositats, els taulers i les peces d’escaig. Són caixes dins de les caixes tal com ho va construir Duchamp. La segona part del llibre està dedicada íntegrament a Marcel Duchamp. Antonio Orihuela a través de cinc assaigs presenta al gran artista francès i quines han estat les seves influències més directes en la seva obra. La caja verde de Duchamp en realitat està construït amb la idea que el lector pugui continuar traient els fragment que resten amagats dins de la caixa. Una bon i entretingut assaig que val la pena llegir per apropar-se sobretot i descobrir a aquest escriptor i al seu peculiar univers creatiu.

Ferran Aisa-Pàmpols (Publicat al suplement de Cultura d'El Punt Avui, 20 de novembre de 2016).