13/10/19

Abel Paz - Fernando Casal - Ferran Aisa


La barana del vent

La biografia d’Abel Paz

Ferran Aisa 

Les Ediciones Libertarias de Madrid acaben de publicar Geografía de Abel Paz. Memorias, materiales y cabos sueltos de una “memòria” marginada, en una esplèndida edició de 525 pàgines. Els seus autors Fernando Casal i M. Antonia Ferrer han realitzat un magnífic treball antropològic,  minuciós i completament documentat de la vida de Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921-Barcelona, 2009), més conegut per un dels seus pseudònims Abel Paz. Els autors per resseguir la vida del militant i escriptor anarquista s’han centrat tant amb les seves memòries publicades com les que resten inèdites i arxivades en al Centre “Ascaso-Durruti” de Montpellier. Els autors també han tingut al seu abast el testimoni de les nombroses persones que el vam conèixer (que formen la llarga llista dels agraïments), els quals han aportat les diverses facetes d’Abel Paz. Entre els entrevistats hi ha les seves excompanyes Antonia Fontanilla i Jenny Benimelly, el seu fill Ariel i molts companys de lluita des de Salvador Gurucharri a Tomàs Ibàñez, passant per a mi mateix que el vaig conèixer l’any 1977 i que fins i tot vaig viure sis mesos a casa seva del carrer Verdi de Gràcia. Aquesta biografia és completament oportuna tant per els qui el van conèixer com pels qui s’han acostat a la seva obra, doncs revisa no solament la vida d’un dels principals autors llibertaris espanyols contemporanis amb obres com Durruti, el proletariado en armas, que ha estat traduïda a nou llengües. L’aportació dels testimonis ajuden a reconstruir la personalitat d’Abel Paz, de vegades glossat de provocatiu, altres de malhumorat, però sempre qualificat de solidari i obert a l’optimisme, com ja reivindicava a la portada del seu llibre CNT 1939-1951, on reproduïa un cartell de la guerra civil en què es manifestava “No cabe el pesimismo”. Aquesta geografia vital que ressegueixen Fernando Casal i M. Antonia Ferrer a través de la figura d’Abel Paz serveix sobretot per refer la memòria de l’anarquisme ibèric i, alhora, de la història d’un temps concret i ho fan a través de quatre capítols on trobem des de l’infant que arriba d’Almeria a Barcelona , el seu pas per l’Escola Natura del Clot, la revolució del 36, les Joventuts Llibertàries, “Los Quijotes del Ideal”, els camps de concentració, la postguerra, la clandestinitat cenetista, la lluita contra el franquisme, la presó, l’exili, les publicacions llibertàries, el Maig del 68, el retorn a Espanya, la Transició, la Barcelona llibertària de 1977, els avatars de l’Organització Confederal, el Cas Scala, el desencís, la seva participació en la constitució del CDH-S i la reconstrucció de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i, finalment, la seva dedicació a fomentar el pensament llibertari arreu del món. El llibre bé complementat amb un interessant bloc de fotografies que, d’una manera cronològica, segueixen la geografia d’Abel Paz que, els anys vuitanta i noranta, esdevingué un viatger compulsiu. Gràcies al seu “Durruti” es va dedicar a fer xerrades sobre la revolució espanyola a quatre continents. Els autors es recreen amb l’aventura d’Abel Paz amb el seu Durruti i la revolució del 36 per Austràlia, Hong Kong, Corea del Sud, Japó... El binomi “Durruti-Abel Paz” va passar a ser un mateix personatge com explica la seva excompanya Jenny als autors d’aquest treball: <<Que Diego hizo su Durruti como el hubiera querido ser; tanto es así que el autor se confunde con el biografiado.>>  
Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera núm. 374, 25-7-2019)


27/9/19

Leopoldo Alas Clarín / La regenta / Ferran Aisa


APUNTE BIOGRÁFICO: LEOPOLDO ALAS “CLARÍN”. EN EL CENTENARIO DE LA REGENTA



Leopoldo Enrique García Ureña nació en Zamora (ciudad en la que su padre era gobernador civil) el día 25 de abril de 1852. Durante su infancia vivió en diversas ciudades, entre ellas León. En octubre de 1963 se establece en Oviedo de donde su familia era originaria. Estudió Derecho Civil y Canónico, doctorándose en 1871 en Madrid, donde cursó seguidamente Filosofía y Letras.

Desde bien joven empezó a escribir versos, teatro y relatos. En sus años madrileños frecuentó las tertulias literarias y el Ateneo, por esa época, junto a sus amigos Tomás Tuero, Pío Rubín y Armando Palacios Valdés fundó el periódico Rabagás del que sólo salieron tres números. También de sus años madrileños son sus primeras colaboraciones en la prensa, el 11 de abril de 1875 estrenaba el seudónimo de “Clarín”, en las columnas de El Solfeo. Firma que ya no abandonaría jamás tanto en sus colaboraciones periodísticas como literarias. Tras diversas oposiciones consigue en 1882 la Cátedra de Economía Política y Estadística en la Universidad de Zaragoza, siendo, posteriormente, trasladado a Oviedo.

En 1881 publica su primer libro Solos de Clarín en el que recoge diversos artículos publicados en la prensa. Dos años más tarde se instalará definitivamente en la ciudad asturiana de Oviedo donde había regresado casado con la joven Onofre García.

En 1884 aparece en dos volúmenes su novela La Regenta (ahora las letras españolas conmemoran el centenario de esta gran obra literaria) editada por la Biblioteca “Arte y Letras” de Barcelona. Novela que alcanzó muy pronto un clamoroso y ruidoso éxito agotándose de seguida la primera edición. Otra de sus grandes novelas fue Su único hijo que fue publicada en 1890. Clarín tenía previsto escribir una tetralogía que vendría a ser la continuación de La Regenta, pero su proyecto se vería truncado por su temprana muerte.

Leopoldo Alas militó en el campo republicano siendo seguidor de Emilio Castelar, también fue un gran defensor del natiralismo. Clarín participó en debates y escribió diversos artículos sobre este tema. En 1900, por encargo de la editorial Maucci, tradujo al castellano la novela El trabajo de Zola. Otro de sus escritores más admirados fue Flaubert. Clarín escribió numerosos relatos y novelas cortas, como dramaturgo escribió Teresa, que sería estrenada el 20 de marzo de 1895 en el Teatro Español de Madrid por la Compañía de María Guerrero. Como crítico escribió en diversas publicaciones, tales como: Madrid Cómico, La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Ibérica, El Globo, etc.

Leopoldo Alas “Clarín” falleció el 13 de junio de 1901 en Oviedo a la edad de 49 años tras una larga enfermedad diagnosticada de tuberculosis intestinal. Los funerales y el entierro se vieron concurridísimos, un periódico local, El Corbayón, informaba el día 15: <<Muchos obreros habían solicitado permiso para dejar los talleres y acompañar el cadáver y, a pesar de la lluvia que caía a torrentes, llegó compacta la multitud hasta Sanr Roque.>>

“CLARÍN”

Leopoldo Alas “Clarín” fue un escritor vocacional, un literato nato, entregado con fervor a la creación literaria. Ya de adolescente comenzó a escribir versos, relatos, artículos… las páginas manuscritas de Juan Ruiz (1868-1869) son una prueba de ello. El teatro fue también una afición juvenil, escribiendo más de cuarenta dramas (todas perdidas) antes de los veinte años, y se las declamaba a él mismo. En un ateneo estudiantil (según cuenta Armando Palacio Valdés) ovetense estrenó “Clarín” una obra de cariz histórico, El cerco de Zamora. Algunos de sus versos quedaron esparcidos por diversas publicaciones asturianas, pero Clarín no destacaría precisamente como poeta ni como dramaturgo, él mismo en 1887, en su libro Apolo en Pafos, manifestaría haber prescrito sus delitos poéticos. Esa especie de sarampión adolescente y juvenil por los versos y el teatro irían dando paso al creador en prosa ya fuese en el campo periodístico como crítico audaz llena su pluma de sátira e ironía y ya en el campo literario como narrador. “Clarín” se convirtió en un gran cuentista y autor de novelas cortas con categoría suficiente para entrar en la historia de la literatura española, pero, sobre todo, dos novelas, La Regenta (1884) y Su único hijo (1890), le convierten sin duda en uno de los más importantes autores españoles del siglo XIX.

Bibliografía:

Speraindeo (1880)

Solos de Clarín (1881)

La literatura en 1881 (1882)

La Regenta (1884)

Sermón perdido (1995)

Un viaje a Madrid (1886)

Pipá o el Cura de Vericueto (1886)

Cánovas y su tiempo (1887)

Apolo en Pafos (1887)

Mis plagios (1888)

Un discurso de Núñez de Arce (1888)

Rafael Calvo y el teatro español (1890)

Museum (1890)

Su único hijo (1890)

Un discurso (1891)

Ensayos y Revistas I (1892)

Tres novelas cortas: Doña Berta, Cuento y Superchería (1892)

Adiós cordera… (1892)

Ensayos y Revistas II (1892)

Palique (1894)

El señor y lo demás son cuentos (1894)

Teresa (1895)

Cuentos morales (1895)

El gallo de Sócrates (1901)

El siglo pasado (póstumo,1901)

Proudhon (póstumo, 1912)

Doctor Sutilis (póstumo, 1917)

Cuentos (póstumo, 1953)

Ferran Aisa-Pàmpols



(El Vaixell Blanc, n. 24, mayo-junio de 1984)







16/9/19

La Canadiense / Ferran Aisa


La Canadiense. cien años de la conquista obrera de las ocho horas

Ferran Aisa



La conquista de la jornada laboral de las ocho horas fue el resultado de una lucha titánica del movimiento obrero organizado que, desde los lejanos años de la Primera Internacional, se reivindicaba. Los tres ochos formaban parte de la mitología de la clase obrera: ocho horas de trabajo, ocho horas de estudio y esparcimiento y ocho horas de descanso. A partir de 1889, tras el Congreso Socialista de París, se había establecido una fecha anual el Primero de Mayo para reivindicar la jornada de las ocho horas. La lucha obrera fue constante, treinta años después se conseguía dicha jornada laboral en España, primer lugar del mundo en decretarla no gratuitamente sino tras una dura huelga local que gracias a los principios anarcosindicalistas der solidaridad se convirtió en general. En 1919 el proletariado catalán afiliado masivamente a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) llevó a cabo dicha huelga conocida con el nombre de la Canadiense. Hagamos una breve recapitulación para hablar de esta popular empresa multinacional. El 25 de agosto de 1911 se había constituido en Toronto la Spanish Securities Co. Limited que se convirtió en propietaria de varias empresas barcelonesas y catalanas de electricidad y de transportes. Poco después se firmaba en Barcelona los poderes de la nueva sociedad Barcelona Traction Ligth and Power, que se hacía cargo de la empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, de los Tranvías barceloneses, del Ferrocarril de Sarrià. Esta empresa de capital mayoritario canadiense, de ahí su popular nombre. se hizo cargo también de la central eléctrica del Paral·lel, de las presas en construcción en Lleida (Seròs, Camarasa, Talarn, etc.) y empezó a construir los Ferrocarriles del Vallès.

La Canadiense fue dirigida en sus inicios por el ingeniero y masón rotario Frank S. Pearson, hombre liberal y de gran cultura, que falleció el 7 de mayo 1915 cuando se trasladaba a New York en el Lusitania siendo torpedeado por un submarino alemán. El nuevo gerente de la Canadiense fue Frase Lawton, un hombre no tan liberal como su predecesor.

Los años que preceden al inicio de la huelga están marcados por la ilusión que representó para el proletariado en general el triunfo de la revolución rusa, y por la crisis económica derivada del fin de la Guerra Mundial. El paro y la miseria hicieron mella en la sociedad catalana que se organizó rápidamente en la CNT, prueba de ello que dicha central pasó de tener 15.000 afiliados en 1915 a tener 350.000 en 1918, por medio había participado con la UGT en la huelga general de 1917 y había organizado el Congreso Regional de Sants de junio de 1918. En este comicio los anarcosindicalistas no solo ratificaron sus postulados de acción directa, solidaridad, apoyo mutuo y federalismo, sino que constituyeron los Sindicatos Únicos o de industria, pieza clave de la modernidad del sindicalismo.

La huelga de la Canadiense tiene su prólogo el diciembre de 1918 en el conflicto derivado de la construcción de la presa de Camarasa (La Noguera-Lleida), cuando los trabajadores indignados por las malas condiciones laborales en que tenían que trabajar se declararon en huelga y buscaron el apoyo de la CNT. El 15 de diciembre se convocó la huelga general en la provincia de Lleida. La lucha de los obreros de la Canadiense se trasladó a Barcelona a primeros de febrero de 1919 cuando ocho trabajadores de la oficia de facturación fueron despedidos por no aceptar la oferta de la empresa de reducción de salario. La solidaridad con los trabajadores no se dejó esperar, primero fueron los oficinistas, luego se unieron los electricistas y el resto de afiliados al Sindicato Único de Agua, Gas y Electricidad. Como una mancha de aceite la solidaridad con los trabajadores de la Canadiense se extiende a los sectores de transporte (carreteros, tranviarios, ferrocarriles de Catalunya, estibadores del puerto), artes gráficas, alimentación, etc. El 17 de febrero entra en huelga el sector textil donde el 80 % de su plantilla son mujeres. El 21 de febrero los trabajadores de la central del Paral·lel cortan la luz dejando Barcelona sin energía. La ciudad queda completamente sin alumbrado público y privado que afecta a oficinas, talleres, comercios, almacenes, espectáculos, prensa… La huelga afecta al 70 % de la industria catalana. Paralelamente el capitán general de Catalunya Milans del Boch decreta el Estado de Guerra y militariza a unos 3.000 trabajadores, que se niegan a trabajar siendo detenidos y conducidos al Castillo de Montjuïc. El Sindicato Único de Artes Gráficas aplica la censura roja tanto en las imprentas como en las rotativas de los periódicos negándose a publicar ningún bando en contra de la huelga de los trabajadores. El 17 de marzo se inician las negociaciones entre los representantes de la empresa, el delegado del gobierno y el Comité de Huelga que ha sido excarcelado para que pueda asistir a las reuniones donde se aprobarán las bases de trabajo donde entre otras cuestiones laborales se establece la jornada de ocho horas diarias y se pide la libertad de todos los presos, cosa que conceden exceptuando unos cuantos obreros que tienen causas pendientes.

Las bases serán ratificadas por los trabajadores en la Asamblea de la plaza de toros de Las Arenas donde destaca la oratoria de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, los cuales dan un plazo de 72 horas al gobierno para que deje libres a todos los trabajadores. El 24 de marzo estalla la huelga general que durará 15 días, en este intervalo de tiempo, el 3 de abril el gobierno presidido por el Conde de Romanones firma el Real Decreto Laboral de las horas o cuarenta y ocho semanales. El 8 de abril termina la huelga general con la victoria de los trabajadores.
Ferran Aisa Pàmpols, es autor de "La huelga de la Canadiense. La conquista de las ocho horas" (Entreambos, Barcelona, 2019). También en catalán editado por Edicions de 1984-Ajuntament de Barcelona.






2/8/19

La vaga de la Canadenca / Ferran Aisa / El Nacional / GustauNerin

Llibres


Ferran Aisa: “A la vaga de la Canadenca els obrers van assolir tot el que demanaven”

Gustau Nerín
Foto: Joan Sánchez / Foto cedida per Ferran Aisa
Barcelona. Dijous, 1 d'agost de 2019





Ferran Aisa ha fet de professor d’història, i alhora ha treballat com a guionista de documentals històrics i com a comissari d’exposicions. La seva especialitat és la història de l’esquerra catalana en la primera meitat del segle XX. Ha publicat La vaga de la Canadenca. La conquesta de les vuit hores (Edicions de 1984), amb motiu del centenari d’aquest esdeveniment.
Acció de La Canadenca.1929 amb cupons Wikipedia
Actualment es percep el personal d’oficines com molt menys combatiu que el dedicat a feines industrials, però la vaga de la Canadenca va començar a oficines.
La vaga comença justament a l’oficina de facturació, que era a la plaça Catalunya. Als treballadors d’aquest sector, que tenen contractes precaris, els fan fixos a canvi d’una reducció dels salaris. I quan protesten, l’empresa, que està en contra del sindicalisme, fa fora 8 treballadors de la CNT. Els cobradors i els treballadors de facturació comencen la vaga i després s’estira a d’altres sectors.
A la vaga de la Canadenca les dones també hi van tenir un paper important...
La solidaritat amb els vaguistes ben aviat s’estén a alguns sectors on hi treballen moltes dones, com el tèxtil, on el 70% del sector són dones. Les dones també se sumen a l’organització de la vaga: a través dels sindicats i les cooperatives contribueixen a que la gent que està en vaga pugui menjar. Es crea un banc d’aliments i de carbó (a més a més de la caixa de solidaritat), que permet als vaguistes de disposar de menjar. La solidaritat arriba d’altres llocs d’Espanya, per exemple, en forma d’aliments... De Castella i de València envien farina, fruita... I tot això ho organitzen sovint les dones.
La CNT no només és un sindicat centrat al món del treball, també és present al món dels barris
Les dones també estaven integrades a la CNT?
El llibre parla molt del paper de les dones, perquè ja al 1918 la CNT va veure que el protagonisme de la dona era fonamental, perquè tenia un paper clau en el treball. El 1918 organitzen les minyones, i aconsegueixen grans millores laborals per a elles. Però els anarquistes també tenien en compte que les dones treballen a les empreses, però també viuen als barris. I quan hi ha problemes de subsistència, són les dones les que surten al carrer. La CNT no només és un sindicat centrat al món del treball, també és present al món dels barris... Els barris estan organitzats...
Tot i que sovint es dona la imatge de Barcelona com a “Rosa de Foc”, el llibre ofereix la idea d’una Catalunya molt moguda socialment. El conflicte no només afecta la ciutat.
Al desembre de 1918 comença una gran vaga on La Canadenca està construint la central de Camarasa (a la Noguera), per les males condicions en què estan els treballadors, molts d’ells migrants... Allà va haver-hi una vaga d’un mes, convocada per la CNT, que no va tenir molts resultats, per la repressió de la guàrdia civil, però que va preludiar la vaga posterior.
La CNT va arribar a tenir 443.000 afiliats a Catalunya
logo CNT
En aquells moments, la Confederació Nacional del Treball, la CNT, tenia un gran poder, no?
La CNT té, en aquell temps, més de 700.000 afiliats, a nivell d’Estat, dels quals 443.000 a Catalunya, el que vol dir la pràctica totalitat del proletariat. Per això és il·legalitzada, i el seu diari, la Solidaridad Obrera és prohibit. Però a desgrat de la prohibició, se’n fa una edició clandestina amb una tirada de 120.000 exemplars.
La seva teoria és que en la vaga de la Canadenca els obrers van triomfar gràcies a l’experiència acumulada en diversos fracassos?
Des de primers de segle hi ha moviments obrers molt potents. El 1902 fracassa una vaga en què demanen 10 hores de treball. El problema és que el moviment sindicalista, obrer i lliurepensador va patir una forta repressió a finals de segle, amb el procés de Montjuïc, de 1896, que va escapçar tots els moviments. Després d’això els obrers van veure que el seu moviment s’havia de reordenar. Els obrers estaven desemparats en aquell moment: no hi havia pensions, no hi havia dret a indemnització ni a subsidis... Per això creen l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que serà el més important d’Europa, es creen les mútues, ressusciten les cooperatives... O es forma la Caixa, pensada per ajudar als obrers (no era el monstre en què es convertirà posteriorment)...
El marxisme, com que és centralista, triomfa al centre de l’Estat, mentre que l’anarquisme té força a la perifèria
Com és que la CNT adquireix tanta força en aquells moments?
Des del segle XIX, la força obrera principal a Catalunya era l’anarquisme, organitzat de diverses maneres: en revistes, en ateneus, en l’Associació Internacional de Treballadors, l’AIT (creada a Barcelona el 1870, amb principis bakuninistes)... El marxisme, com que és centralista, triomfa al centre de l’Estat, mentre que l’anarquisme té força a la perifèria: a Andalusia, a València, a Catalunya, a Galícia... La UGT, que naix a Barcelona, abandona la seva seu a Barcelona i arrela més a Madrid (i també a Astúries i al País Basc). La CNT es crea l’any 1910, però l’any següent es il·legalitzada, durant un temps, però malgrat tot va agafant força. El 1915 tenia 15.000 afiliats a Catalunya. El 1916 la Solidaridad Obrera es converteix en un diari, dirigit per Ángel Pestaña. En aquells anys de Guerra Mundial, és un moment on hi ha molta feina. Però quan arriba la fi de la guerra, molta gent es queda a l’atur, en la misèria. I el sindicalisme ho aprofita per dinamitzar-se i captar nova gent... La classe treballadora s’afilia massivament a la CNT. La gent que ve de fora la veu com una cosa mítica.
solidaridad obrera
La vaga del 1917 va tenir impacte en el seu creixement?
Després de la vaga del 1917, la CNT, amb líders com Pestaña, el Noi del Sucre i Simó Piera, adquirirà molt de prestigi... Convocaran un nou congrés, de la regional catalana, a Sants, per parlar, sobretot, d’unir els sindicats que estaven dispersos. Fins aleshores s’estructuraven per oficis: només a l’àmbit de la construcció podia haver-hi 10 gremis (de pintors, de guixaires, de peons...). Després del congrés de Sants creen el sindicat únic de cada ram, i quan hi ha una lluita, a través de la vaga i la solidaritat podran augmentar la seva eficàcia. A vegades quan una empresa té un problema, els sindicats del seu ram, en massa, s’aboquen a la solidaritat. I això dona força als treballadors.

Quin paper van jugar els esdevenimenst internacional?
Quin paper hi va jugar la conjuntura internacional?
La revolució soviètica té una importància vital per a les lluites obreres, perquè crea la il·lusió que sí que és possible acabar amb el capitalisme i crear una societat sense propietat. Hi ha gent de la CNT que viatja als congressos de la Internacional Comunista. Pestaña s’entrevista amb Lenin, que coneixia bé la situació catalana, com la coneixia també Trotski. Lenin proposa a Pestaña que converteixi la CNT en el partit comunista d’Espanya. Però Pestaña té clar que ell vol fer la revolució de baix a dalt, i no de dalt a baix com proposa Lenin. Malgrat tot, la CNT entra a la Internacional Comunista, del 1919 fins al 1922, quan trenca amb el comunisme, i es torna a recrear internacionalment la AIT. Però la classe treballadora, i també alguns republicans, se senten eufòrics en aquell moment: pensen que és possible un canvi social en profunditat.
Els sindicats imposaran la "censura roja" als mitjans
Com van aconseguir els obrers sobreposar-se a uns mitjans de comunicació que li eren majoritàriament hostils, amb l’agreujant de l’aplicació de la censura governamental?
Bàsicament, a través de la censura roja... La CNT té molts afiliats al sector de les Arts Gràfiques. Controlen les rotatives dels diaris. I quan en plena vaga arriba el ban del capità general o qualsevol notícia hostil als treballadors i a la vaga, fan un comunicat dient que no ho publicaran, i que si algun diari ho publica els cobraran una multa, que pagaran als sindicats. Algunes notícies contra la vaga només les publicaran el Diari de Barcelona (carlí) i El Progreso (lerrouxista), que acabaran pagant multes als sindicats. El ban de proclamació de l’Estat de guerra, signat pel capità general, el va haver de publicar l’exèrcit en una impremta pròpia i els soldats el van haver de penjar, ells mateixos, a les parets...
La patronal va combatre la vaga de totes les formes possibles, fins i tot amb actuacions violentes de l’exèrcit o d’esquirols...
La patronal de la Canadenca contracta esquirols quan comença la vaga, però els esquirols que van a la vaga es troben amb un comunicat de la CNT que els avisa que “s’atenguin a les conseqüències”. Molts a la fi no van a la vaga. Un cobrador que no volia fer vaga va ser assassinat i ningú va saber res de qui l’havia matat (tot i que el gerent de La Canadenca, Lawton, va oferir una recompensa altíssima per qui informés sobre els fets). Però, en general, hi ha pocs incidents. La CNT tracta de fer una vaga tremendament pacífica. Intenten no caure en la temptació de fer barricades ni d’enfrontar-se a l’exèrcit... Se centren en d’altres coses. tracten de paralitzar el transport, els tramvies... En aquesta vaga va haver-hi tres morts, en canvi a la de 1917, només a Catalunya, n’hi va haver 32. El 1919, a la Vaga de la Canadenca, no va haver-hi ni barricades...
La Lliga es va posicionar obertament en contra dels treballadors
Quin paper va jugar, a la vaga, la Lliga Regionalista?
La Lliga es va posar en mans del capità general i de la Canadenca... Es va posicionar obertament en contra dels treballadors, demanant l’acomiadament dels obrers cenetistes. Mentrestant, la patronal es divideix en dos: el Foment és partidari de negociar amb la CNT, mentre que Lawton, de la Canadenca, s’hi nega. Per això apareixerà la Federació Patronal Barcelonesa, més radical que el Foment, contrària a tota negociació.
Alguns obrers esperaven que els soldats i alguns militars trenquessin la disciplina i se sumessin a ells... Això va succeir?
Va haver-hi obrers que esperaven mobilitzar els reclutes, però no va succeir res d’això. En realitat, en aquell moment la CNT no veia encara madur el moment de fer la revolució. Aquesta vaga es fa per mesurar la força del moviment obrer. Tenien clar que no es podia fer la revolució de moment, perquè no era la vocació majoritària del poble. Els anarquistes creien que la lluita tenia que ser més social, centrar-se en la jornada laboral, en les indemnitzacions per accident... Creien que així el moviment obrer podia créixer encara més, i més endavant fer la revolució.
Quin va ser el paper de Salvador Seguí en tot aquest conflicte?
Seguí, el Noi del Sucre, el 1919 és el secretari general de la CNT catalana, i en el moment que esclata la vaga, és tancat a la Model. Ell ja havia jugat un paper clau a Camarasa, a Lleida, i a Barcelona, quan es prepara la vaga. Però des d’allà ell controla molt el moviment, a través d’un comitè d’enllaç. Quan arribi el moment de negociar, aniran a buscar-lo a la presó.
Salvador Segui-Wikipedia
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, assassinat pels pistolers de la patronal el 1923.
Quan es va decidir la patronal a negociar?
En principi intenten acabar amb els sindicats. No comencen a negociar fins que Barcelona es queda a les fosques. Aleshores es veu que la vaga va de debò. El govern envia l’exèrcit. Expropien la Canadenca, amb el permís de l’ambaixada britànica i canadenca i intenten restaurar el servei elèctric, però no tenen carbó, que està al port, però els estibadors i els carreters es neguen a portar-lo...
Com valora la vaga de la Canadenca? Un triomf o un fracàs dels sindicats?
La vaga de la Canadenca va ser un triomf dels sindicats, perquè aconsegueixen gairebé tot el que demanen: les vuit hores de jornada, millors salaris, cobrar els endarreriments dels dies de vaga, que no hi hagi acomiadaments, indemnitzacions en cas d’accident de treball... Només hi ha un tema que no aconseguiran: que tots els presos que estan a la presó siguin alliberats. S’alliberen més de 1.000 presos, però una trentena de persones es queden a la presó.
Sortiran de la presó, finalment?
No. Per alliberar-los va començar una segona vaga de 15 dies que tindrà molts problemes, perquè la patronal treu el sometent al carrer: 8.000 persones armades. Comença una repressió brutal contra els obrers. Però malgrat tot el comte de Romanones, president del consell de ministres, el 3 d’abril, signa el decret de les 8 hores.
El sorgiment de grups anarquistes més violents i que usaven tàctiques terroristes, està vinculat a la incapacitat de l’Estat i de la patronal de negociar amb la CNT?
La patronal endurida, continua sense fer cas del decret del govern ni de les negociacions amb els obrers. Es decantarà per organitzar grups de pistolers, amb gent com Bravo Portillo, cap de la policia, o com el fals baró de König, un delinqüent... Es crea el Sindicat Lliure, creat per la patronal, que també té els seus pistolers, i en represàlia els anarquistes creen els grups d’acció per eliminar patrons, esquirols, confidents... Seran anys molt durs de conflicte, fins a la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923.
La CNT havia estat el moviment anarquista més fort del món
El 1919 es lluitava per la jornada de 8 hores. Ara sembla que hi tornem, amb una patronal que es resisteix al fitxatge…

Jo crec que hi ha hagut un gran retrocés. En certes coses sembla que tenim de tot, però avui en dia més que un proletariat tenim precariat, que cobra menys de 1000 euros al mes, que està completament explotat, perquè les hores ja no les compta ningú... El moviment obrer està fora de joc, els sindicats són burocràcies... La CNT és marginal, la CGT està molt debilitada.... L’anarcosindicalisme ha perdut molta força.. I sobretot, n’ha perdut la CNT de Catalunya, que havia estat el moviment anarquista més fort del món.