7/8/18

Rai Ferrer / Ferran Aisa



La barana del vent

Rai ferrer, un artista llibertari

Ferran Aisa







Il·lustració de Rai Ferrer per el llibre "El Raval de Barcelona" de Ferran Aisa
El 13 de setembre del 2017 ens arribava la noticia de la desaparició del company i artista llibertari Rai Ferrer, tenia 75 anys i vivia a Barcelona des dels 7 anys en plena època de la postguerra, on havia arribat des de Manciles (Burgos) amb la seva mare i la seva germana. Va passar uns anys de la seva infància a un auspici i fins i tot va ser internat a un sanatori a causa de la tuberculosi. A la sortida es va posar a treballar en una farmàcia i una llibreria. Als setze anys va entrar d’aprenent a l’editorial Bruguera on es feien la majoria de tebeos d’aquell temps. Després d’una etapa com repartidor de paquets va passar a compaginar les revistes juvenils DDT i Can Can. Més endavant va ser director artístic de la revista juvenil Strong, que presentà els populars còmics Lucky Luke, Spirou i els Barrufets. Ferrer l’any 1977 va fundar amb Luis Díaz y Josep Solà el col·lectiu Onomatopeya, que va tenir un gran èxit a la transició amb treballs sobre Chicago 1886, Durruti, la guerrilla urbana anarquista, Miguel Hernández, etc. Amb el col·lectiu Onomatopeya va col·laborar a les revistes El Viejo Topo, Por Favor, Interviú y Fotogramas. Rai Ferrer era un artista polifacètic, historiador, periodista, il·lustrador gràfic i poeta. Aquesta darrera faceta era la menys coneguda de Ferrer, però, en els homenatges anuals a Durruti-Ascaso-Ferrer i Guàrdia, al cementiri de Montjuïc, havia llegit versos com aquest fragment: “Compañeros caídos en la lucha / Durruti, Ascaso, Guardia, / compañeros eternos, / cuantos y cuantos somos / ahora mismo, / pensando en vuestro ejemplo / que es el nuestro.” La seva obra gràfica era hereva de mestres del fotomuntatge  i de la il·lustració com John Heartfield i Josep Renau. Va il·lustrar cobertes per les editorials Ariel i Anagrama. L’obra de Ferrer ha quedat plasmada en portades de llibres, cartells de cinema i a vinyetes com Carrer, Diario 16, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya. Algunes de les seves vinyetes publicades dins de la secció “Efemèrides” van ser exposades l’octubre del 2016 al Casal del Barri de la Prosperitat, on destacaven il·lustracions de fets de la nostra història amb personatges com El Noi del Sucre, Durruti, Ferrer i Guàrdia i Puig Antich. Ferrer va dissenyar alguns dels cartells d’actes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular com els homenatges a Seguí, García Lorca i el centenari de l’entitat. Un dels seus darrers dibuixos il·lustra un poema del meu llibre “El Raval de Barcelona”. Com escriptor i historiador destaca amb diverses obres de temàtica llibertària com Durruti, 1896-1936 i Viento del pueblo, realitzat conjuntament amb el dibuixant Carlos Azagra, en commemoració del centenari de la CNT. Rai Ferrer, membre de l’ACEC (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya), va rebre un homenatge pòstum a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març en què intervingueren alguns dels seus amics i la seva vídua, la periodista Marie Claire Uberquoi, i es va passar un documental sobre la vida de l’artista. El crític d’art Josep Maria Cadena, digué que “Rai era un anarquista que conjugava la gent, que no la separava...” El periodista Jaume Fabre afirmà que Ferrer: “havia recollit el millor esperit anarquista dels anys trenta. Destacava per la seva generositat, t’ho donava tot.” Finalment, Antonina Rodrigo, manifestà que Rai Ferrer: “Era fidel a les idees llibertàries i a una forma de ser per sempre fraternal.”

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, n. 371, juliol de 2018)

3/8/18

Maig 1968-Neoanarquisme / Ferran Aisa


DE MAIG DE 1968 AL NEONARQUISME ANTIAUTORITARI





L’inici dels moviments rebels dels any seixanta té el seu origen en la revolta estudiantil de maig de 1968 a París, però no solament a la capital de França hi hagué lluites “emancipadores”, doncs el cultiu efervescent ja feia temps que s’estava produint sobretot entre la joventut del món occidental. Sense dubte un dels focus de conflicte de la segona meitat dels anys seixanta és la Universitat. Les manifestacions i aldarulls contra l’estatus quo o contra la guerra del Vietnam se succeeixen. El moviment per la pau s’estén sobretot pels països de les societats democràtiques d’Occident. Als Estats Units neix un moviment contra la guerra que aglutina nombrosos joves, així com artistes i intel·lectuals com la cantant Joan Baez i el seu marit, l’actriu Joan Fonda, l’intel·lectual Noam Chomsky, etc. Una part de la joventut dels anys seixanta no solament es revolta contra la guerra, sinó que també ho fa contra el sistema capitalista. El clam de “feu l’amor i no la guerra” esdevé universal i apareixen als Estat Units, concretament a San Francisco,  els hippies. El hipisme origina un moviment pacifista, contracultural i llibertari que s’estendrà arreu del món occidental acompanyat per la música Pop, sobretot The Beatles, Bob Dylan, Scott Mckenzie i Papas & Mamas.

El maig de 1968 esclata a París una revolta d’estudiants que omple el Barri Llatí de consignes contraculturals i revolucionàries i s’escampa a les principals fàbriques de França que aturen la producció i s’uneixen a la lluita dels estudiants. Un nou estil contestatari surt a escena que sobrepassa la idea clàssica de la lluita proletària contra el sistema. Els joves estudiants cerquen la platja sota les llambordes, volen que la imaginació pugi al poder i decreten “prohibir prohibir”. La imatge del Che Guevara, mort l’octubre de 1967 a Bolívia, l’Icona de Mao en plena revolució cultural i el signe de la pau hippie formen part de la decoració parisenca. Les banderes roges i les negres sobresurten enmig de les barricades del Barri Llatí. L’ocupació de la Sorbona pels estudiants obre el debat sobre la revolució amb l’aparició de joves com Daniel Cohn Bendit o intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Herbert Marcuse. Els sindicats aviat faran marxa enrere i el PCF estarà en contra d’aquest moviment com sempre ha fet quan no domina la situació. A les eleccions convocades urgentment per De Gaulle les guanyen les dretes. Ha fracassat la revolució de maig? Aparentment sí, però, aquesta més que transforma el món el que pretenia, seguint el camí de Rimbaud, canviar la vida. Després de Maig de 1968 moltes coses ja no seran igual que abans, sobretot els costums i les relacions de humanes faran canvis radicals a l’estil de vida, l’auge de la joventut, les relacions de parella, l’amor lliure, el feminisme, les drogues, la defensa de la natura i altres aspectes alternatius com l’aparició de comunes. La denuncia de la política i la defensa del benestar social formen part d’aquests fets. Després de la revolta estudiantil de maig de 1968 apareix un corrent antiautoritari d’esquerres o neoanarquisme que s’endinsa en l’activisme revolucionari mundial. El situacionisme jugà un paper important amb les teories de Guy Debod sobre la societat de l’espectacle. Són moments de gran efervescència revolucionària que es traslladen a altres indrets del món. El moviment contestatari i rebel de maig de 1968 es traspassa a altres països com els Estats Units amb revoltes a les Universitats, protestes contra la guerra del Vietnam i lluites del Moviment pels Drets Civil. També als Estats Units es produeixen els assassinats del Premi Nobel de la Pau Martin Luther King i del candidat a la presidència Robert Kennedy. A Mèxic esclata un moviment que acabarà tràgicament amb la matança de la plaça Tlatelolco. A Praga s’inicia la famosa primavera amb la proposta de “socialisme amb rostre humà” i a la Xina comunista continua la revolució cultural de Mao Tsé Tung. A Espanya s’incrementen les lluites estudiantils, es realitzen grans concerts de “protesta antifranquista” amb Raimon com principal animador i apareix un moviment obrer combatiu. Però el franquisme continua intacte i es defensa aplicant la repressió. Però la revolta juvenil de 1968 continuaria mantenint la flama de l’esperança en els següents anys com per exemple amb el fet contracultural succeït el 1969 és el Festival de Woodstock, a l’Estat de Nova York, que atrau milers de joves hippies o contestataris del sistema a conviure plegats al so de la música pop i psicodèlica de Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Jefferson Airplane, Country Joe and the Fish, Joan Baez, Joh Sebastian, Santana, Janis Joplin, Ravi Shancar, Jimmy Hendrix... Paral·lelament als moviments contestataris de signe pacifista (feministes, antinuclears i antimilitaristes) apareixen grups armats com la Fracció de l’Exèrcit Roig, la Brigada de la Còlera, l’organització Euskadi Ta Askatasuna, el Front d’Alliberament de Catalunya, el Movimiento Ibérico de Liberación o el Grups Acció Revolucionària Internacional. El moviment llibertari viu el moment amb il·lusió, novament la idea de la revolució pren cos en el món occidental. Però les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a l’interior havien afeblit el moviment llibertari, que restava gairebé al marge de la darrera empenta opositora contra el franquisme. L’oposició d’aquests crucials moments és liderada sobretot pels comunistes (PSUC-PCE) i, en el camp sindical, per les clandestines Comissions Obreres, les quals havien estat creades com plataformes de lluita unitària pels miners asturians, però molt aviat els militants comunistes havien copat l’aparell per convertir-lo en el seu sindicat. La CNT no va poder estar a l’altura de les circumstàncies i tan sols grups aïllats de militants anarquistes van lluitar a la desesperada realitzant tota mena d’accions que eren silenciades pel règim franquista. Malgrat que l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va durar massa, molts sindicalistes van caure al llard gel camí o ja n’eren massa grans per integrar-se a la lluita. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n’era una altra. Els anys setanta una nova generació d’opositors al franquisme va començar a sortir a escena, eren estudiants, obrers, tècnics i professionals. La lluita antifranquista era transversal i anava de la Universitat a les fàbriques, però també es desenvolupava en el món artístic i el de la cançó. Els recitals d’alguns cantautors com Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra o Paco Ibáñez eren veritables mítings polítics. Durant el Procés de Burgos de 1970 diversos intel·lectuals i artistes catalans es van tancar al monestir de Montserrat per cridar l’atenció internacional contra les sentències de mort de diversos activistes bascos. Franco, aquesta vegada, va afluixar i va commutar les penes de mort. A Barcelona l’any 1971 s’havia creat l’Assemblea de Catalunya, que aglutinaria la coordinació de la lluita antifranquista i faria popular els quatre punts: <<Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya.> Paral·lelament anirien apareixen grups de signe marxista o nacionalista d’esquerres: FRAP, ORT, LCR, PTE, MCE, PCE (i), FAC, PSAN, OCE (Bandera Roja), etc. Així com els grups nacionalistes de la burgesia: CDC i UDC, que més endavant crearien CIU. També va retornar a la palestra l’històric partit ERC i els grups socialistes (CSC, PSC-R i FC PSOE) unirien aquestes distintes famílies durant la transició en un sol partit anomenat PSC. El franquisme i la vella guàrdia falangista no van abaixar la guàrdia, la repressió era contínua... Les dependències del TOP no paraven de jutjar casos de tota mena com els “delictes d’expressió” de la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga Iribarne. Les presons tornaven a ésser plenes d’activistes i de militants obrers. Al País Basc començaven a destacar les accions comeses per l’organització nacionalista basca ETA. En aquest context polític i social va aparèixer a Barcelona el “Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónoms de Combate”, conegut popularment per les sigles MIL-GAC. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava –segons afirmaven els seus fundadors- d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. Una organització autònoma al servei de la classe obrera. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> El MIL era fill directe del Maig del 68, del neoanarquisme i del situacionisme. Des d’aquestes posicions s’embranca al moviment obrer revolucionari dels anys seixanta. El MIL, a les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme, sinó sobretot el Capital; i acusarà directament els partits d’esquerra i d’extrema esquerra de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL es defineix com una organització anticapitalista i a través de la publicació CIA i de les edicions “Mayo-37”, analitzarà i fomentarà la història del moviment obrer. La majoria dels integrants del MIL són estudiants i, alhora, treballadors que arriben a l’organització a través de les crisi interna de CCOO. El MIL proposava l’agitació armada contra el Capital, aquestes accions consistien en  expropiacions de bancs, sabotatges i suport a les vagues obreres. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. L’agost de 1973 es va celebrar a França el seu Congrés d’Autodissolució, doncs consideraven que la seva missió havia anat a parar a un cul de sac i que era necessari crear una nova dinàmica revolucionària. El MIL desapareixia per donar pas als GAC per prosseguir amb l’ajuda als treballadors que han rebut represàlies o en lluita contra el Capital.  Uns dies després del Congrés d’autodissolució del MIL, l’onze de setembre els militars dirigits pels general Pinochet acabava amb l’experiment socialista-democràtica de Chile i el seu president Salvador Allende mor en la defensa de la llibertat a la Casa de la Moneda. Aquell mateix mes de setembre aniran essent detinguts la majoria dels integrants del MIL Però la idea del neoanarquisme, l’antiautoritarisme  i l’anticapitalisme continuava vius i anirien sembrant el seu esperit en la dècada dels setanta on revifarien moviments de signe alternatiu i llibertari, sobretot a la mort del dictador, amb l’ebullició social de tot el país i l’aparició de la CNT i d’un moviment contracultural amb l’aparició de revistes com Star i Ajoblanco, que tindria a Barcelona el seu gran epicentre l’any 1977 durant les Jornades Llibertàries Internacionals.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, n. 203, juliol-agost de 2018)

17/7/18

F. García Lorca / Ateneu Enciclopèdic Popular


TEXTO DE LA CONFERENCIA DE FEDERICO GARCÍA LORCA EN EL TEATRO BARCELONA EL 6 DE OCTUBRE DE 1935. EN UN ACTO ORGANIZADO POR EL ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR DE BARCELONA EN HOMENAJE A LOS REVOLUCIONARIOS DE ASTURIAS.

(Documento editado o por el Ateneu Enciclopèdic Popular)

9/7/18

Congres de Sants - CNT / Ferran Aisa



EL FAR

CENT ANYS DEL CONGRES DE SANTS (1918-2018)

FERRAN AISA


Membres del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, entre els quals destaqquen Salvador Seguí (assegut l centro) i Ángel Pestaña (assegut a l'esquerra del lector)



La reorganització dels sindicats era la gran preocupació de la nova etapa confederal,

que va seguir a la vaga general d’agost de 1917, doncs era necessari establir les bases del sindicalisme modern, és a dir superar els sindicats d’ofici per convertir-los en sindicats únics o de ram industrial. D’aquesta manera, es va convocar un congrés de la Confederació Regional del Treball per als dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918, a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer Vallespir, 12. El primer sindicat d’indústria a establir el nou model fou el de la Fusta, el qual s’havia fusionat després de la vaga d’ebenistes del 1916. Després dels conflictes socials de 1917, de la repressió governamental i de tants entrebancs la CNT ressorgia més forta que mai.  La necessitat de superar els sindicats d’ofici era el tema estrella del Congrés, però n’hi havia d’altres també importants, com el suport de l’organització al diari confederal, la creació d’escoles racionalistes, la solidaritat amb els presos, la unitat sindical, etc. Salvador Seguí va publicar a la Soli  un article en què feia cinc cèntims del seu pensament sindical: “D’aquí a poques hores es reunirà en magna assemblea la representació genuïna del proletariat de Catalunya. Sempre han estat d’altíssima importància els congressos que l’organització obrera ha realitzat periòdicament, ja que venen a constatar els graus de capacitat i marquen les orientacions futures del proletariat militant, però tot i que aquests actes són interessants, aquest que se celebrarà ho és més, ja que el moment històric en què vivim li dona un relleu i una raó d’oportunitat innegables. Al Congrés de Sants van participar 164 delegats, que representaven 153 societats obreres catalanes i 73.860 afiliats, dels quals el 73% eren de Barcelona ciutat. L’agrupació més nombrosa era la de l’Art Fabril La Constància, amb uns onze mil afiliats. Al Congrés van assistir societats obreres de Barcelona, Badalona, Blanes, Calella, Cornellà, Figueres, Granollers, Igualada, Lleida, Manlleu, Manresa, Mataró, Olot, Palafrugell, Reus, Ripoll, Roda de Ter, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic i Vilanova i la Geltrú. També s’hi van adherir diverses agrupacions barcelonines d’empleats: carboneria, joieria, plata, modelistes i l’Associació Constructors L’Abella, Societat de Peons i Paletes de Manresa, la Federació de Pagesos d’Ivars d’Urgell i el Sindicat d’Ajustadors de València. El Congrés constava de vuit ponències, cadascuna encarregada de redactar un dictamen, que era presentat a la deliberació de l’assemblea dels delegats representants de les societats obreres. El Congrés va debatre sobre l’apoliticisme, l’acció directa, l’ensenyament racionalista, la relació amb la UGT, la revolució russa. El Congrés de Sants va dictaminar sobre diverses qüestions de tipus organitzatiu, des del pagament dels segells del carnet confederal fins a temes d’interès social o laboral. També s’obrí debat per parlar del diari Solidaridad Obrera i de la realització de gires de propaganda per les localitats de Catalunya. La quota d’afiliat s’establí en 10 cèntims i es destinava a pal·liar les despeses organitzatives seguint la distribució següent: 2 cèntims per a la Federació Local, 2 per a la Regional, 2 per a la Nacional, 2 per a Solidaridad Obrera i 2 per als presos socials. S’acordà que el personal de la Soli cobraria un sou de sis pessetes diàries, es va discutir la possibilitat d’unificació dels Comitès pro presos i de refer la unitat amb la UGT. També va estar sobre la taula de discussió el dret de sindicació de la dona i de crear al sindicats juntes mixtes on hi estiguessin representades. Es va debatre temes laborals com la jornada de vuit hores, el salari únic, l’eliminació de les hores extraordinàries i l’explotació infantil. Es va parlar d’enfortir la Confederació, de la socialització dels mitjans de producció i de la revolució russa que encara, en paraules de Manuel Buenacasa: “La Revolución rusa nos había sugestionado hasta el extremo de ver en aquella gran gesta la revolución por nosotros soñada. Però el tema que va generar més debat i interès fou l’organització del sindicat del Ram o d’Indústria, finalment es va aprovar la unificació dels sindicats d’ofici en un d’indústria o únic, el qual va substituir les antigues societats obrers o sindicats d’ofici, dotant a partir d’aquell moment al sindicalisme amb més amples i sòlides estructures, d’acord amb l’organització de la mateixa indústria. D’aquesta manera els sindicats d’ofici van convertir-se en seccions del sindicat d’indústria. El Sindicat Únic agrupava a tots els treballadores d’una mateixa indústria per exemple el ram de la construcció que estava dividit per oficis: paletes i manobres, pintors, guixaires, etc., va quedar unificat en un sol ram de producció. El mateix va passar amb els altres oficis que van quedar enrolats en un sol sindicat d’indústria. Per tant quan hi havia un conflicte dins d’una fàbrica, d’un taller o d’una obra, els treballadors d’aquell ram d’una manera solidaria participaven en la reivindicació general per a tots. El Reglament aprovat en el Congrés de Sants sobre el Sindicat Únic constava de vint-i-vuit articles on s’exposava l’organització del nou organisme, la constitució de seccions amb els antics sindicats d’ofici, l’administració del Sindicat i les atribucions de la Junta. Després del Congrés de Sants,  la CRT de Catalunya quedava constituïda per el Sindicats Únics o d’Indústria, que agrupaven a tots els oficis del mateix ram, els quals passaven a denominar-se Seccions. Els Sindicats de barriada esdevenien una mena de sucursal dels respectius sindicats. Resumint podem dir que el Sindicat Únic era la gran escola de preparació col·lectiva destinada a la transformació social de la societat. El míting de clausura del Congrés  es va celebrar al local del CADCI, a la Rambla Santa Mònica, on van parlar diversos militants que van desplegar els temes tractats en el Congrés. Hi prengueren la paraula Ullod, Mestres, Pallejà, Roca, Rueda, Peiró, Fornells, Pestaña i Seguí. Solidaridad Obrera feia un resum de les intervencions dels oradors en el míting. Enric Rueda, membre del Comitè Regional, va parlar dels drets d’igualtat de la dona i de la necessitat de crear juntes mixtes on hi col·laboressin. “La mujer catalana está capacitada por su orientación social y por su energía, por ser un elemento importante en la lucha por la emancipación. (…) Os decimos que sois iguales que los hombres, que tenéis los mismos derechos, que tenéis las mismas necesidades. Joan Peiró va parlar en nom dels sindicats de Badalona, el qual va remarcar els aspectes d’unitat proletària que havia manifestat el Congrés i va remarcar que el Sindicat era el veritable instrument de lluita per construir la nova societat. Ricard Fornells, secretari de la Federació Local de Barcelona, va centrar la seva intervenció en la guerra que patia Europa i va critica durament la guerra en sí que era producte de les rivalitats entre els Estats capitalistes. Joan Pallejà, delegat de les Societats Obreres de Rus, va centrar el seu discurs en la necessitat de potenciar l’ensenyament racionalitat dins de la classe obrera. Ángel Pestaña, director de Solidaridad Obrera, va basar la seva intervenció en el Sindicat Únic. Va tancar el míting Salvador Seguí, el popular Noi del Sucre, delegat del Sindicat de Pintors de Barcelona i, aleshores, Secretari General de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT. Seguí, com president de l’acte, va prendre la paraula per dirigir-se a tots els delegats assistents i als treballadors de Barcelona assistents a l’acte. Hi va fer el resum del Congrés, va magnificar la importància d’aquella assemblea confederal que s’havia celebrat a la barriada de Sants i va parlar de la situació mundial amb la cruel guerra que patia Europa. Seguí, va acabar dient: ¡Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, ¡a la burguesía del mundo todo! ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; ¡camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epilogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad! Han concluido las tareas del Congreso. El Sindicat Únic aprovat en el Congrés de la CRT de Catalunya va ser ratificat a nivell nacional el desembre de 1919 en el II Congrés de la CNT celebrat al Teatre de la Comedia de Madrid.

Ferran Aisa-Pàmpols
Catalunya, n. 202, maig-juny de 2018




4/6/18

20 Minutos Barcelona - Diari Més / Articles Ferran Aisa


ARTICLES DE FERRAN AISA ALS DIARIS 20 MINUTOS BARCELONA I DIARI MÉS



20 Minutos Barcelona

88 articles publicats entre 4-6-2003 i 3-5-2005

Secció: “Notícies de la història de Catalunya”:

4 de juny de 2003, <<Segle XX. La construcció del Canal d’Urgell>>.

19 de juny de 2003, <<1923. Einstein visita Barcelona>>.

24 de juny de 2003, <<1906-1937. El Liceu Escolar de Lleida>>.

27 de juny de 2003, <<1902. L’Ateneu Enciclopèdic Popular>>.

3 de juliol de 2003, <<1936. La frustrada Olimpíada Popular>>.

8 de juliol de 2003, <<1901-1909. L’Escola Moderna>>.

16 de juliol de 2003, <<1935. García Lorca amb els obrers de Catalunya>>.

22 de juliol de 2003, <<1932. La Unió Agrària de Lleida>>.

24 de juliol de 2003, <<1932-1936. La ciutat del repòs i les vacances>>.

31 de juliol de 2003, <<1917. Salvat-Papasseit funda “Un enemic del poble”>>.

1 de setembre de 2003, <<1907. El diari Solidaridad Obrera>>.

2 de setembre de 2003, <<1936. La campanya pro catalanització>>.

3 de setembre de 2003, <<1936. El CENU>>.

4 de setembre de 2003, <<1915. Els Amics del Sol>>.

5 de setembre de 2003, <<1925. L’Associació Obrera de Concerts>>.

9 d’octubre de 2003, <<1716. Destrucció del barri de Ribera>>.

13 d’octubre de 2003, <<1885. El Primer Certamen Socialista>>.

15 d’octubre de 2003, <<1870. Primer Congrés Obrer>>.

17 d’octubre de 2003, <<1880. Primer Congrés Catalanista>>.

21 d’octubre de 2003, <<1869. L’antiga Corona d’Aragó>>.

23 d’octubre de 2003, <<Segle XIX. Els Cors de Clavé>>.

27 d’octubre de 2003, <<1901. Primer campionat de Catalunya de futbol>>.

29 d’octubre de 2003, <<1885. Els lliurepensadors barcelonins>>.

30 d’octubre de 2003, <<1868. Mistral als Jocs Florals>>.

3 de novembre de 2003, <<1855. Narcís Monturiol, inventor i utòpic>>.

15 de novembre de 2003, <<1871. Un català cronista de la Comuna de París>>.

7 de novembre de 2003, <<1930. El Grup de Mestres Batec>>.

27 de novembre de 2003, <<1936-1977: Llum i ombra del monument a Francesc Layret>>.

28 de novembre de 2003, <<1924. L’Ateneu Polytechnicum>>.

3 de desembre de 2003, 1913. Societat Cívica la Ciutat Jardí>>.

5 de desembre de 2003, <<1903. Fundació del CADCI>>.

9 de desembre de 2003, <<1935. Comitè Català pro Esports Populars>>.

15 de desembre de 2003, <<1902. L’Associació Escolar Republicana>>.

17 de desembre de 2003, <<1916. Joan Amades funda l’Esbart Folklòric de l’AEP>>.

23 de desembre de 2003, <<1872. L’Ateneu Barcelonès>>.

29 de desembre de 2003, <<1931. El primer acte públic d’ERC>>.

31 de desembre de 2003, <<1910.Neix la CNT>>.

8 de gener de 2004, <<La fundació de la UGT>>.

12 de gener de 2004, <<1933. La Primera Espartakiada Proletària>>.

14 de gener de 2004, <<1901. L’esperanto a Catalunya>>.

18 de febrer de 2004, <<1971. L’Assemblea de Catalunya>>.

19 de febrer de 2004, <<1976. Comissions Obreres (CC.OO)>>.

20 de febrer de 2004, <<1895. La primera biblioteca popular a Barcelona>>.

24 de febrer de 2004, <<1914. La primera escola a l’aire lliure>>.

26 de febrer de 2004, <<1922. El Patronat Escolar>>.

27 de febrer de 2004, <<1923. La Unió Socialista de Catalunya>>.

26 de març de 2004, <<El Casal de la dona treballadora>>.

29 de març de 2004, <<La fundació del POUM>>.

1 d’abril de 2004, <<Alliberaments de prostitució>>.

5 d’abril de 2004, <<Campanya contra la guerra>>.

13 d’abril de 2004, <<1936. Col·lectivització dels transports públics>>.

15 d’abril de 2004, <<1936. La Fundació del PSUC>>.

20 d’abril de 2004, <<1899. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana>>.

4 de juny de 2004, <<1930. Conferència de Dalí a l’Ateneu Enciclopèdic>>.

7 de juny de 2004, <<1912. Grup Antiflamenquista Pro Cultura>>.

8 de juny de 2004, <<1933. Conferència de l’atur forçós>>.

9 de juny de 2004, <<1834. La plaça de toros de la Barceloneta>>.

10 de juny de 2004, <<<1931. L’Institut de Ciències Econòmiques>>.

11 de juny de 2004, <<1937. La Fira del Llibre>>.

20 de juliol de 2004, <<1936. El Comitè Central de les Milícies Antifeixistes>>.

22 de juliol de 2004, <<1820-1876. Les guerres carlistes>>.

28 de juliol de 2004, <<1876. Neix l’excursionisme català>>.

2 de setembre de 2004, <<1922. La Lliga dels Drets de l’Home>>.

3 de setembre de 2004, <<Segle XIX. El moviment obrer>>.

6 de setembre de 2004, <<Segle XIX. El socialisme utòpic>>.

8 de setembre de 2004, <<Segle XIX. La Renaixença>>.

21 de setembre de 2004, <<1917. L’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura>>.

22 de setembre de 2004, <<1917. Un nou concepte d’escola>>.

23 de setembre de 2004, <<1915. La Comissió de Cultura>>.

24 de setembre de 2004, <<1939. Víctor Colomer, darrer alcalde republicà en funcions>>.

22 de novembre de 2004, <<1932. Constitució del Parlament de Catalunya>>.

23 de novembre de 2004, <<1915. Campanya pro escoles belles i dignes>>.

24 de novembre de 2004, <<1931. Els Grups Escolars Municipals>>.

25 de novembre de 2004, <<1820-1876. Les guerres carlines>>.

26 de novembre de 2004, <<1915. Les escoles Montessori>>.

29 de novembre de 2004, <<1911. Primer cinema de Perpinyà>>.

22 de desembre de 2004, <<Segle XIX. El bateig i altres cerimònies civils>>.

31 de desembre de 2004, <<1856. Inici de les obres del túnel de Montclar>>.

3 de gener de 2005. <<1944. Fira del llibre de la ciutat de Mèxic>>.

17 de gener de 2005, <<1938. L’Escola del Mar és bombardejada>>.

28 de gener de 2005, <<1922. Fundació de l’Escola del Mar>>,

31 de gener de 2005, <<1931. Creació de la primera escola Freinet>>.

23 de març de 2005, <<1977. La primera tractorada>>.

29 de març de 2005, <<Segle XX. La gimnàstica sueca>>.

31 de març de 2005, <<1936: Les Milícies Antifeixistes Alpines>>.

8 d’abril de 2005, <<1896: Prohibit parlar en català per telèfon>>.

29 d’abril de 2005, <<1898-1936: El Col·legi de Sant Jordi>>.

3 de maig de 2005. <<1859. El Centre de Lectura de Reus>>



Diari Més (Andorra, Cornellà, Costa Daurada, Ebre L’Hospitalet de Llobregat,

Manresa, Reus, Sant Cugat del Vallès, Tarragona, Terrassa, Sabadell, Vic.)



28 articles publicats entre 28-10-2006 a 16-11-2007

Secció Biografies Catalanes

26 d’octubre de 2006, <<Salvador Espriu, poeta nacional “oblidat”>>

9 de novembre de 2006, <<Montserrat Roig, escriptora compromesa>>

23 de novembre de 2006, <<Salvador Puig Antich, jove anarquista català>>

30 de novembre de 2006, <<Joan Amades, poeta de la cultura popular>>.

5 de gener de 2007, <<Pere Bosch Gimpera, arqueòleg i polític català>>

12 de gener de 2007, <<Joan Margarit i Pau, bisbe i humanista>>.

16 de gener de 2007, <<Víctor Colomer, mestre i polític d’esquerres.

25 de gener de 2007, <<Joan Salvat-Papasseit, poeta, avantguardista i rebel>>.

22 de febrer de 2007, <<Escriptora i anarcosindicalista: Federica Montseny>>.

15 de març de 2007, <<Francesc Layret, polític republicà català>>.

22 de març de 2007, <<Josep Torras i Bages, eclesiàstic català i escriptor>>.

29 de març de 2007, <<Joaquim Blume, gran esportista català>>.

20 d’abril de 2007, <<Un catalanista d’esquerres: Antoni Rovira Virgili>>.

28 d’abril de 2007, <<L’escriptora Mercè Rodoreda>>.

3 de maig de 2007, <<Metge, escriptor i polític: Jaume Aiguader>>.

10 de maig de 2007, <<El primer alcalde popular de Barcelona: Albert Bastardas>>.

17 de maig de 2007, <<Carles Rahola, un intel·lectual afusellat>>.

24 de maig de 2007, <<La més gran actriu catalana: Margarida Xirgu>>.

31 de maig de 2007, <<El Noi del Sucre, Salvador Seguí>>.

14 de juny de 2007, <<Un científic filosòfic: Ramon Turró i Darder>>.

22 de jny de 2007, <<L’urbanista que va fer l’Eixample de Barcelona: Ildefons Cerdà>>.

6 de juliol de 2007, <<Un dels més grans poetes de Ponent: Màrius Torres.

12 de juliol de 2007, <<Pau Vila, mestre autodidacte i geògraf>>.

20 de juliol de 2007, <<Intel·lectual d’esquerres i polític compromès: Andreu Nin>>.

2 d’octubre de 2007, <<Conxita Badia, cantant internacional>>.

26 d’octubre de 2007, <<Josep Rovira, catalanista i socialista>>.

2 de novembre de 2007, <<Joaquim Vedruna, una santa del Raval>>.

16 de novembre de 2007, <<Agustí Bartra, poeta i escriptor>>.



Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, juny de 2018)

.










28/5/18

Victor Serge / Articles / Ferran Aisa


LA DEGENERACIÓN DE LA URS Y LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA

La lucha contra el estalinisme y la regeneración del socialismo (1916-1944)

Víctor Serge-Pelai Pagès (Ed.)

Edita: Base (Barcelona, 2017)

Pàgines: 279

Preu: 22,90 euros

HISTÒRIA  FERRAN AISA




ELS ARTICLES PERIODÍSTICS DE VÍCTOR SERGE



Víctor Lvóvich Kibálchich (Brussel·les, 1890-Mèic DF, 1947) és més conegut amb el nom de Víctor Serge, pseudònim que va fer servir per primera vegada l’any 1917 al firmar els seus articles al periòdic Tierra y Libertad de Barcelona. Víctor Serge de família russa exiliada a Bèlgica va ser escriptor i revolucionari. La seva obra abraça l’assaig, la poesia, la memòria, la novel·la i el periodisme. Ara l’editorial Base recupera els seus articles periodístics amb una edició realitzada pel professor i historiador Pelai Pagès. Víctor Serge va viure a Barcelona uns mesos del 1917 on es va afiliar a la CNT i va fer amistat amb Salvador Seguí, n’era l’època en què es preparava la Vaga General. Va partir la presó a França i va participar en la revolució soviètica. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky, malgrat que poc després es va separar del revolucionari rus, Serge sempre va ser contrari a Stalin i per aquesta raó va ser deportat a Orenburg als Urals i apartat del Partit Comunista de la URSS. Gràcies a l’ajuda internacional dels intel·lectuals comunistes va poder sortir de Rússia i traslladar-se primer a França on va afiliar-se al POUM i va ajudar a sortir dels Camps de Concentració a molts companys poumistes i cenetistes.  L’any 1940, amb el seu fill, va embarcar cap a Mèxic on va restar fins a la seva mort. L’autor d’obres com Memorias de un revolucionario, El Caso Tulayev, Medianoche en el siglo, etc., continua essent un dels revolucionaris maleïts i perseguits per l’estalinisme que més està d’actualitat, doncs els seus llibres són recuperats i editats de nou en llengües com el francès, l’anglès o el castellà. Només en el darrer any han sortit publicades obres fonamentals de Víctor Serge com El nacimiento de nuestra fierza (Amargord), El año I de la Revolución (Traficantes de sueños), Ciudad conquistada (Pàgina indòmita) i els seus poemes escrits majoritàriament en la seva estada a Orenburg sota el títol de Resistencia. Una hoguera en el desierto (El perro malo). També publicat el 2017 per Laertes ha aparegut una semblança política sobre Víctor Serge, coordinada per Pelai Pagès i Pepe Gutiérrez, La conciencia de la Revolución, on diversos autors analitzen la seva vida i la seva obra.  Finalment hem de palar de La degeneración de la URSS y la Guerra Civil espanyola, recull articles publicats, fonamentalment, a La Révolution Proletarienne, La Batalla dos periòdics marxistes que segueixen una línia antiestalinista i la revista mexicana Mundo. A través dels escrits de Serge seguim una crònica cronològica de la repressió a la URSS amb temes històrics com els fets de Kronstadt, el cas del cònsol de Barcelona Antonov Ovséenko, l’execució de Bujarin, el tercer procés de Moscou, etc. També hi fa un bon repàs a la situació sobre la repressió comunista a Espanya amb escrits sobre la situació a Barcelona després dels Fets de Maig, la desaparició d’Andreu Nin, l’assassinat de Kurt Landau, etc. Finalment, la tercera part d’escrits parla de la necessitat de regenerar el socialisme. Víctor Serge, l’any 1941 a la revista Mundo, escrivia: “La pobreza del socialismo tradicional coincide con la inmensa crisis revolucionaria del mundo moderno que pone forzosamente -es decir independientemente de la acción del socialismo- el orden del día de la humanidad entera el problema de la reorganización social orientada hacia lo racional y lo justo.”

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Barcelona, 28 de maig de 2018)