19/2/18

Barcelona culta - barcelona baixa / Pigmalió de Pere Quart / Ferran Aisa


DE L’HORT DE LA BOMBA AL CARRER GANDUXER: la Barcelona culta i la Barcelona baixa. (Conferència pronunciada a la Vil·la Casa Joana-Museu Verdaguer a Vallvidrera, organitzada per el MUHBA el 18 de febrer de 2018)

FERRAN AISA



El Pigmalió de Joan Oliver és una adaptació lliure de l’obra teatral de Bernard Shaw del mateix títol estrenada el 1913. Oliver per fer-la creïble a casa nostra la va traslladar a la Barcelona dels anys cinquanta quan encara la diferència de classes estava marcada fins i tot per la manera de parlar. Oliver manté gairebé el mateix estereotip dels personatges de Shaw, però els trasllada a una Barcelona en què els efectes de la guerra ja no són tan propers, malgrat que els efectes de la moral nacionalcatòlica són ben vius. Com escriu Joan Teixidor al pròleg del Pigmalió: “més que una “faula fonètica”, el Pigmalió d’Oliver és una “faula lingüística” , integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre “el mal català” de las classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i “el bon català” del barcelonins cultes.” L’interès sociocultural de l’obra manté aquesta frontera “lingüística” i “social” entre la Barcelona culta i la Barcelona baixa, que representen els dos principals personatges de l’obra: la Roseta, florista de carrer i veïna de l’Hort de la Bomba i el professor de fonètica Martí Jordana veí de la part alta de la ciutat. Naturalment es confon la Barcelona culta amb la Barcelona burgesa i la Barcelona baixa amb la classe subalterna. Aquesta classe subalterna havia estat a prop de tocar el cel amb els dits de les mans l’any 1936 i, aleshores, capgirar la història de les classes socials. La classe baixa o popular no solament vivia al districte cinquè sinó  que estava escampada per la majoria de barris barcelonins on cada vegada hi havia més immigrants que arribaven de les diverses regions espanyoles i encara podríem parlar d’un lumpeproletariat que viva a les barraques de Montjuïc, Somorrostro, Can Tunis, Can Baró, etc. Però això és una altra història i ara ens cenyirem al marc del Pigmalió situat per Oliver a la Barcelona dels cinquanta.

El carrer Hort de la Bomba, on vivia la Roseta de Pigmalió, formava part del barri de Sant Pau del Camp amb la seva església romànica. El nom del carrer provenia de la bomba d’aigua que els hortolans tenien per treure-la del pou. Havia estat una rica zona d’horts propietat del monestir de Sant Pau. Els anys cinquanta era un petit carrer situat entre els carrers Reina Amàlia i Carretes. Per la seva banda el professor Jordana viu a una torre del carrer Ganduxer a les fronteres dels districtes de Sarrià i Sant Gervasi, una zona envoltada de jardins com el Turó Park i de zones esportives com Piscines i Esports. Per tant l’obra de Joan Oliver presenta molt clarament els ciutadans de baix i els ciutadans de dalt, és a dir, les classes subalternes i les classes dirigents. Feta aquesta breu introducció situaré l’acció en la Barcelona dels anys cinquanta, temps en què Joan Oliver desenvolupa el seu Pigmalió.

Els anys cinquanta una gran part del districte cinquè encara era considerat Barri Xino, el qual jo no tenia quasi res a veure amb el que havia existit a Barcelona abans de la guerra, doncs havia desaparegut pels bombardejos o por la piqueta municipal. La Barcelona canalla del carrer Cid, Migdia, Santa Madrona, Berenguer, Pere Camps, Arc de Cirés, etc., amb els seus antres com la Criolla, Cal Sagristà, La Taurina, La Mina havien passat a la història o es mantenien encara alguns locals però molt demacrats com el Villa Rosa a l’Arc del Teatre o la Bodega Bohèmia al carrer Lancaster, on actuaven vells artistes de la farandola. Tampoc era el món dels gitanos i altres personatges que vivien sota Montjuïc com va narrar Juli Valmitjana amb les seves novel·les com la Xava, amb els seus protagonistes amb el seu peculiar llenguatge ´d’influència caló. Malgrat això el barri encara era una barreja de veïns catalans i castellans parlants que usaven també els seu propi argot i encara eren usuals els sobrenoms de les persones. En el meu poema “Balada del Bar Aurora”, en dic uns quants.



El Bar Aurora del carrer de l’Aurora número 7,

centre social del nostre Club de Futbol Núria

era una mena d’escola popular del barri Xino,

allà apreníem coses de la vida i de la ciència

del futbol amb l’Eusebi explicant tàctiques a la pissarra

als seus deixebles per guanyar el proper diumenge

sense baixar del tramvia...  I al bar hi havia

personatges entranyables: gitanos i pallos,

Quimets i Quimetes i Pepets i Pepetes,

la rumba de Peret i la rumba del Chacho, 

i el “Maranya” i el Bigotis i l’Olivetti i el “Poeta”,

i el tío Valencia i la Valenciana i la Juli i la Nuri,

i el nostre Maties Prats i la senyora Júlia dels gats, 

i el Messies i el “Nene Molador” i el “Bien Peinado” ,

i el “nit i dia” i el Moises i el Diego “el alucinado”,

i el “Largo” i el “Pequeño” i el “Punxo” i el “Pinxito”,

i el Nen i el SEAT i el “Matarife” i el “Di Stéfano”,

i el “Mustafá”i el “Maño” i el “Malagueño”,

i el “Madriles” amb el Marca i el caliquenyo,

i la Sagrarito ballant el twist de la Popotito,

i el tiet Fernando dient acudits a tot tren a la clientela,

i la tieta Araceli preparant els millors caragols del barri;

i el meu germà “els pistolilles” i el meu cosí el Pocho,

i el Tito i el Nitos i el Juanito “Us Navy” i el Quillo i el Molleta,

i l’Ignasi “Robert Mitchum” i el Tremendo” i el “Vinagre”,

i el Cinto de les palles i l’Elvis, el rei del rock and roll,

i el “León” de la Metro i el Gerardo Sierra Mesa “el carpintero”

i Miñana “el ballarí”, i Pepito “el mona” i Pedrín, rei del mambo,

i la Lollobrigida i Toni “el marino” i els amics de la colla pessigolla,

i tots els altres veïns plegats fent pinya i gresca al Bar Aurora.



Aquesta fonètica i manera peculiar de parlar d’algunes persones era molt habitual en aquells anys encara, Joan Oliver, a Pigmalió, li fa dir al professor Jordana: “Però jo primfilo més: puc determinar l’indret on ha nascut o s’ha criat un català amb un marge d’error mínim. Fins i tot percebo, els matisos fonètics i el vocabulari dels diferents barris de Barcelona.”

El Barri Xino, que abans de la guerra anava des de les portes de la caserna de les Drassanes fins a Nou de la Rambla, era una zona on abundaven els teatres de varietés, els “colmados” de flamenc, els bordells, els bars de mala mort, els balls de cambreres, etc., després de la guerra va variar les seves fronteres posant-les entre Nou de la Rambla i el carrer de l’Hospital amb reminiscències a altres sectors del barri. La majoria d’antics teatres o musics halls s’havien convertit en cinemes de reestrena i molts bars s’havien reconvertit en barres americanes per rebre als marines de la US Navy. La prostitució campava al seu aire al carrers de les Tàpies, Sant Oleguer, Sant Ramon, Robador, Cadena, etc. El barri era un guirigall constant de gent que passava, traficava o vivia tot el dia al carrer. Venedors ambulants, xerraires de fira, escombriaires, drapaires,  músics de carrer, borratxos, prostitutes, pispes, pinxos, floristes, guàrdies, secretes, manobres, mossos, aprenents, nens jugant a cavall fort, nenes jugant a la xarranca, parelles d’enamorats festejant als portals, gent asseguda a les portes dels bars... Gent popular com el gitano “Pinchauvas”, que arreglava paraigües i el que fos menester; el venedor de diaris que cridava el Ciero, la Premsa...; el matalasser que pujava al terrat a picar la llana del matalàs, els gossos i els gats lliures com els infants. Els veïns que matinaven per anar a la feina, homes que treballaven al port d’estibadors o als teatres del Paral·lel de tramoistes. 

Al barri tothom es coneixia, hi havia botigues de tota la vida, de les que passen de pares a fills: fleques, bodegues, queviures, pastisseries, fruiteries, drapaires..., i tallers de tota mena metal·listeries, fusteries, impremtes, manyans, pintors, vidriers... Encara quedava alguna fàbrica que donava feina als habitants del barri, sobretot a la zona del carrer Carretes, Riereta i Amàlia. La prostitució també generava molts llocs de treball ja fossin als nombrosos bars, als meublés, a les perruqueries, a les perfumeries i a les modistes que treballaven normalment a casa. Els barris baixos de Barcelona tenien un element popular que mantenia un caliu entre totes les persones que vivien a les cases modestes. En aquest cas podem parlar de barris com el Poble Sec, la Barceloneta, Sant Pere i, naturalment, l’actual Raval. Aquest món popular tenia a les tabernes, com diu Fernándes el pare de Roseta, el seu club del pobre.

La vida social dels barris era ben plena, amb les comissions de carrer que organitzaven la festa major, les Agrupacions Corals  i els equips de futbol que subsistien als bars. En tot cas eren una mena d’associacions socials encobertes tolerades pel franquisme. Per exemple, el Bar-Bodega Joaquín del carrer de la Cadena, 9, acollia el Club de Futbol Núria, és a dir els joves del barri disposaven d’espai per fer reunions amb l’entrenador o jugar al futbolí, però en el mateix bar transformat en barra americana hi havia també prostitutes i clients que anaven a cercar-les, i passaven els “limpiabotes” i les floristes oferien els seus rams de flors als amants. Als vespres baixaven les famílies a veure els programes de la televisió i els diumenges al migdia era habitual que la gent fes cua per prendre el vermut. Això era el districte cinquè, el barri xino, un lloc de pas per a uns i un lloc d’habitatge per altres. Era tot un conglomerat de gent treballadora, prostitutes, passavolants, infants i vells que explicaven històries de la guerra o que havien sentit els trets que havien acabat amb la vida d’“El Noi de Sucre” l’any 1923. Els anys cinquanta aquesta mort i la guerra semblaven molt llunyanes... També tota la història social i popular que havia viscut el barri abans de la guerra. Aleshores encara ningú (o gairebé ningú) recordava que el bari havia estat un cau anarquista i que hi havia hagut centres obrers on es formaven els autodidactes que foren obrers il·lustrats. Ara era un altre temps en què la ciutat poruga vivia sota la bota del tirà, i el català i la cultura catalana començaven a respirar, sobretot amb la resistència de poetes i dramaturgs que es dedicaven -com va dir Espriu- a salvar els mots. Els anys cinquanta s’havien fet les primeres vagues obreres després de la guerra i, a més, els barcelonins havien gaudit del futbol de Kubala. L’any 1957 el CF Barcelona inaugurava el seu flamant Camp Nou. En aquesta dècada Espanya s’havia obert a la flota ianqui i els marines anaven lliures pel barri. Les revetlles eren també un fet popular dels carrers del districte. Focs artificials, fogueres, ball... I els terrats s’omplien de banderetes, guirlandes i fanalets, Primers balls, primes petons sota la lluna mentre sonava música moderna al pick-up. El poeta Joaquim Marco ho va retratat perfectament en el seu poema Viejo barrio:



“De vez en cuando cruzan las palomas

por las estrechas calles de mi barrio,

barrio en el que murmuran en voz baja,

conminando, los padres de las niñas.

(Gomas. La Pajarita. Habitaciones, Casa Paco.)

Dee vez en cuando cruza una paloma

suena un pick-up en la azotea

y bailan las muchachas bajo el sol.

Cerca de aquí vivía Ángel Pestaña

y el Noi del Sucre, que fue herido de muerte

una noche de gritos, cuando esta Ciudad

de mar y primavera buscaba su camino

de sangre en sangre roja.

Tal vez entonces -yo no había nacido todavía-

no eran blancas las luces.

(Gomas. La Pajarita. Habitaciones. Casa Paco.)

En oscuros rincones las parejas

se besaban también con ansia incalculada.”



La Barcelona culta la identifiquem amb la burgesia. Gent que vivia Gran Via amunt o encara millor si la seva residència era més enllà de la Diagonal. Molts d’ells havien passat del que ara anomenem Ciutat Vella a l’Eixample i d’aquí s’havien traslladat als barris alts com la Bonanova, Sarrià-Sant Gervasi o Pedralbes. Aquest era el cas del professor Martí Jordana, protagonista de Pigmalió, malgrat que encara té lligams a l’Eixample on viu la seva mare. La torre del carrer Ganduxer del professor Jordana és  molt a prop de la plaça Sant Gregori Taumaturg amb la seva església circular, el Jardins del Turó Parc i les instal·lacions de Piscines i Esports. Tot un pulmó verd per un barri elegant de la zona alta de Barcelona, mentre la Barcelona baixa no disposa gairebé de cap pam verd, ni de cap instal·lació esportiva. Als anys cinquanta la burgesia catalana ja no era la mateixa de després de la guerra que s’havia desenganxat del català i es mostrava massa franquista. La nova dècada havia portat diversos tipus de burgesia, la més tradicional era la que ja ho era abans de la guerra i que havien recuperat el seu status social i fins i tot defensava la cultura i la llengua catalana. Era una burgesia més o menys il·lustrada que anava als concerts del Palau de la Música, a les representacions de teatre català al Romea i a escoltar òpera l Liceu. Naturalment que al Liceu, sobretot aquí, hi anaven la nova burgesia com eren els que ostentaven el poder amb el règim franquista com ara jutges, militars, falangistes, advocats, comerciants, grans empresaris, etc., i també els nous rics que havien fet fortuna amb l’estraperlo. La diferència d’aquesta nova burgesia amb la culta era que aquesta primera anava al Liceu a ostentar la seva riquesa i la segona a gaudir amb les representacions musicals. Així ho parla el professor Jordana: “Vivim una època d’esnobisme. El nou ric impera i paga. Els antics drapaires ara són milionaris. Vesteixen bé i viatgen amb grans automòbils, però, generalment, així que obren la boca ensenyen el llautó, es delaten. Per a aquestes persones, les meves classes de fonètica són indispensables.” I fonamentals per aquesta burgesia culta catalana era l’estrena d’obres en català com “La primera història d’Ester” estrenada l’any 1957 al Palau de la Música

o molt aviat amb l’aparició d’Els Setze Jutges que donaria par al fenomen de La Nova Cançó.

La classe benestant era la que acudia als salons de moda, a la Parrilla del Ritz, a Can Rigat, Copacaba, La Pérgola i altres centres elegants de diversió. Balls, soirées, vetllades musicals amb les millors orquestres de l’època. També solien acudir a les exposicions d’art (i als seus vernissage) que se celebraven a La Virreina, a la sala Parès o a les Galeries Laietanes. La burgesia acostumava a penjar quadres a les seves elegants cases de l’Eixample o de la zona alta de la ciutat. Joan Oliver, a Pigmalió, descriu la sala de rebre del pis de la mare del professor Martí Jordana al carrer Mallorca entre Passeig de Gràcia i Pau Claris: “La sala és espaiosa. Decorada amb elegància i riquesa. Xemeneia, sofà, butaques. A les parets un Nonell, un Obiols i el retrat de la senyora de la casa pintat per Sunyer cap a l’any 30.”

També era la burgesia la que disposava de grans automòbils, de vegades d’importació nord-americana, feia llargs estiueigs i mostrava la seva pompositat en les elegants festes de societat. El poeta Gil de Biedma en el seu poema “Infancia y confesiones”, descriu l’ambient d’aquella burgesia barcelonina dels cinquanta:



“Mi infancia eran recuerdos de una casa

con escuela y despensa y llave en el ropero,

de cuando las familias acomodadas,

                                    como su nombre indica,

veraneaban infinitamente

en Villa Estefanía o en la Torre

del Mirador

                        y más allá continuaba el mundo

con senderos de grava y cenadores

rústicos, decorados de hortensias pomposas,

todo ligeramente egoísta y caduco.

Yo nací (perdonadme)

en la edad de la pérgola y el tenis.

La vida, sin embargo, tenía extraños límites…

(…) De mi pequeño reino afortunado

me quedó esta costumbre de calor

y una imposible propensión al mito.”



Barcelona, abril de 2017




17/12/17

Allà al Sant Ramon -Poesia / Ferran Aisa


ALLÀ AL SANT RAMON DEL CARRER MANSO

FERRAN AISA

Any 1956, setembre, pluja  de tardor, començo el curs

al Col·legi Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso,

davant del Mercat de Sant Antoni amb els seus Encants de roba,

els dimarts i els dijous partits de futbol sota la marquesina

i els diumenges passeig amb el pare tafanejant les parades

de tebeos i canviant cromos de la Lliga Nacional de Primera Divisió.

A classe lectures del Juanito, l’enciclopèdia Dalmau Carles

i el catecisme de la doctrina cristiana. Lliçons d’aritmètica

i de gramàtica, naturalment, castellana.

Sóc català i porto barretina..., però no en sé res

de la seva historia i em trepitjo la llengua

del malament que la parlem els nens del franquisme.

Això si em fan aprendre la llista dels reis gods i la descoberta d’Amèrica

per Cristòbal Colón. Són els anys d’Una, grande y libre, himne nacional,

Cara al sol i Oramendi, esplendor del nacionalcatolicisme:

-Venid y vamos todas con flores a María, que madre nuestra es...

De la guerra perduda pels republicans li duien la “Santa cruzada”,

guerra de liberación contra rojos, maçons y separatistes.

Amb els pares anem al cinema a veure tota mena de pel·lícules

que m’ajuden a construir la meva educació sentimental.

Davantal escolar a ratlles, guixos blancs i llapis de colors,

pirulís de menta, càntir d’aigua de la font, bandera nacional al balcó.

I així arriba el 1957 amb molt de vent, núvols de cotó, cel blau,

i a la primavera la primera comunió a Santa Madrona.

Vagues de tramvies, atemptats, maquis anarquistes, presons plenes,

visites triomfals de Franco a Barcelona, desfilada del gloriós exèrcit

per la Diagonal i de falangistes i de requetès per la Ronda Sant Pau.

Temps sense història i amb la llengua humiliada. Mapes d’Espanya

amb totes les seves regions, diccionaris plens de paraules secretes,

misteris del meu carrer amb meuques a les voreres, dimonis i àngels,

jocs al carrer, amagatalls a escales fosques, històries prohibides,

nens i nenes als terrats jugant a la xarranca, a la pilota o enlairant estels.

Els diumenges el pare em porta als partits de futbol del Sant Ramon,

ell és l’entrenador i per la tarda anem al cinema Pedró

a veure westerns amb títols com La carga de los jinetes índios,

Raíces produndas, Flecha rota... cacauets i per veure una gasosa.

Any 1958, desembre, fred, mort..., per primera vegada

veig la parca passejant de la mà de la meva àvia

que tanca els ulls per no obrir-los mai més.

El pare que també es professor de gimnàstica del Sant Ramon

em porta al gimnàs de l’Escola Industrial i em poso a imitar a Blume

a les anelles i faig tota mena de tombarelles. La mare cus al balcó

i nosaltres pugem al terrat a veure volar els falciots.

Els festius al carrer Tamarit inventem jocs amb el meu germà

i els meus cosins; i l’àvia Pilar ens porta al moll Paral·lel avall,

per la tarda als cinemes del barri de dues pel·lícules i el NODO.

Any 1959, de nou la mort... com la pólvora que corre per Sant Joan,

m’assabento de la desaparició tràgica de Joaquim Blume

i sento una immensa ràbia dins del meu cor.

Primer de batxillerat, tot un aspirant a adolescent

que fa carreres amb al vent... Correm per la marquesina del mercat

i ens enfilen a la teulada del Mercat davant la protesta del vigilant,

busquem racons per jugar a futbol encara que sigui amb xapes,

a les Rondes, al passatge Parlament, a l’Avinguda Mistral,

la porteria son les carteres i els abrics i la pilota feta amb draps i cordills.

L’any 1960 arriba però aviat se’n va... Segon de batxillerat, francès, religió i mates...

El Barça és campió de Lliga, és l’era gloriosa d’HH, que guanya els partits

sense baixar de l’autocar, amb una davantera fabulosa: Tejada, Kubala, Martínez, Suárez y Czibor.

A l’estiu agafem el tramvia jardinera per anar a la Barceloneta.

Arriba l’any 61 i ho celebrem amb alegria, és l’any dels pals de Berna,

final de la Copa d’Europa: Barça dos gols i quatre pals, Benfica tres.

Tercer de batxillerat, ciències, llatí i Formación del Espíritu Nacional,

classe de gimnàstica al local del Club Natació Montjuïc,

persecució de les nois de l’Acadèmia Creus del carrer Parlament,

partit de futbol contra els alumnes de l’Acadèmia Sant Josep,

cinema de dissabte a la tarda a Can Culapi.

Curs 62-63, quart de batxillerat, física i química, història, literatura,

temps d’anar al Sant Ramon del carrer Manso amb sol, pluja, vent o neu,

per aprendre les lliçons dels meus mestres, el senyor Joan, la senyora Carme,

les senyoretes Conxita, Pilar, Dolors i els professor Escribà i Machín.

I tots els companys que fem gresca i pinya: el Costa del carrer Borrell,

el Soro de Tamarit, el Becerra de Calàbria, l’Alonso de Viladomat,

el López de Parlament, el Casas, el Moltó i el Ballesteros de les Rondes...

Temps de primer amor, festes al carrer, rock and roll i twist, mort de Marylin,

maleïda pluja per la Mercè, crisi dels míssils, gran nevada per Nadal,

revetlles de Sant Joan als patis del Mercat, foguera al carrer Viladomat,

cigarretes de matafaluga, aventures de Verne, capità de quinze anys,

primera feina al carrer Urgell, Kennedy assassinat, West Side Story,

el cinema ens obre els ulls del món: Natalie Wood, James Dean,

Romy Shneider i Marisol. I arriben els Beatles: she Love yeah, yeah, yeah.

tot plegat m’ajuda a construir la meva educació sentimental.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 20-11-2017)




















15/11/17

Revolució russa - Jonh Reed / Ferran Aisa


DEU DIES QUE TRASBASAREN EL MÓN

John Reed

Pròleg: Pelai Pagès:

Traducció: Roser Berdagué

Edita: 1984

Pàgines: 534

Preu: 15 euros

HISTÒRIA  FERRAN AISA





CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA



Enguany el món commemora el centenari de la revolució russa o la revolució soviètica com vulgueu. Sobre aquests fets històrics s’han escrit nombrosos llibres, però n’hi ha un que continua essent el més valuós per conèixer d’una manera clara i senzilla com van ser aquells Deu dies que trasbalsaren el món. Es tracta del llibre escrit en crònica periodística per l’escriptor i periodista nord-americà John Reed (1887-1920) testimoni directe dels fets revolucionaris, des d’abans de l’assalt del Palau d’Hivern fins a la constitució de la Internacional Comunista. Reed va publicar el seu famós llibre sobre la revolució bolxevic l’any 1919 amb un pròleg de Lenin, des d’aleshores s’han fet centenars d’edicions en les principals llengües del món. Aquest mateix any han sortit un parell d’edicions en castellà i, les edicions de 1984 l’ha publicat en català. Els Deu dies que trasbalsaren el món és un llibre d’obligatòria lectura per tots aquells que senten curiositat per saber com es va desenvolupar aquella revolució a Rússia que fou durant un temps la gran il·lusió de tot el proletariat mundial. El llibre de John Reed ens apropa tots els fets històrics de l’any 1917 a Rússia: com s’enderrocà el règim tsarista, com s’organitzaren els bolxevics en soviets o consells d’obrers, camperols i soldats; la creació dels batallons de dones, etc. I ens explica com eren les seves multitudinàries assemblees, com s’organitzà la societat una vegada derrotada l’Assemblea Constituent dels reformistes liderats per Kerenski. L’historiador Pelai Pagès, prologuista del llibre, escriu: <<Corria la primavera de 1917 quan John Reed, que s’havia convertit ja en un periodista famós, en el cronista d’excepció d’una part de la història del segle XX, feia una pausa en la seva agitada una autobiografia que mai no acabaria: Almost Thirty, gairebé trenta anys d’una vida d’aventura i passió, concebuda, com ells mateix havia dit “com emoció i sensació”. Gairebé trenta anys en els que  Reed, aquest nord-americà romàntic de la revolució, en un país de conservadors, li mancaca encara viure la darrera experiència que culminaria la seva vida: la Revolució Russa, que l’acabaria convertint en un dels propagandistes occidentals més actius del bolxevisme soviètic, fins al punt que el seu cos fou enterrat a les moscovites muralles del Kremlin.>> John Reed, que va arribar a Petrograd poc després del fallit cop d’Estat del general Kornilov, participarà en la presa del Palau d’Hivern per els obrers en armes i serà testimoni en primera línia d’una nova era destinada a canviar de base el món. El periodista nord-americà va entrevistar Kerenski, Trotski i al mateix Lenin. Reed no solament fa una acurada crònica dels fets revolucionaris, sinó que en el seu treball aportà nombrosos documents, decrets, pamflets, cartells, proclames, etc.. La seva crònica revolucionària feta gairebé dia a dia, mostra el fet insòlit dels obrers, els camperols i els soldats des dels seus soviets organitzant la revolució sota el lema: <<Tot el poder als soviets de treballadors, soldats i camperols. Pau! Pa! Terra!>> Reed narra els deu dies en què els soviets van prendre el poder. Cent anys després l’obra de John Reed Deu dies que trasbalsaren el món continua essent una història apassionada i fonamental per conèixer de primera mà que foren aquells episodis històrics que posaren a la piqueta per primera vegada al sistema burgés-capitalista del nostre món.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 15 de novembre 2017)










29/10/17

ECN 1 Radio CNT-FAI / Ferran Aisa

Novedad editorial de Ferran Aisa "ECN 1 RADIO CNT-FAI BARCELONA. LA VOZ DE LA REVOLUCIÓN". 736 páginas. 23,50 euros. Editado por Entreambos y Ajuntament de Barcelona, Barcelona, octubre de 2017).







30/9/17

Kid Tunero - Xavier Montanyà / Ferran Aisa


EL CABALLERO DEL RING. KID TUNERO

XAVIER MONTANYÀ

Edita: Pepitas de Calabaza (Logronyo, 2016)

Pàgines: 202

Preu: 17.50 euros

BIOGRAFIA: FERRAN AISA



KID TUNERO: UNA ESTRELLA DEL RING



El periodista Xavier Montanyà especialista en treballs d’investigació, tant periodístics com audiovisuals, entre els quals hi ha Granado y Delgado, un crimen legal; Winnipeng: palabras de un exili i, entre altres, Joan Peiró i la justícia de Franco; també

n’és autor de llibres com Pirates de la llibertat; La gran evasió; El cas Vinader; i, ara presenta una cuidada i meticulosa biografia del boxejador Kid Tunero, cubà arrelat a Barcelona on va viure gran part de la seva vida. Xavier Montanyà ha realitzat un magnífic treball d’investigació d’una persona, d’un temps i d’un esport que molts han volgut enterrar. . Un treball que val la pena gaudir-lo per sentir com vibrava la boxa a Barcelona. Kid Tunero, el cavaller del Ring, havia nascut l’any 1910 a la població de Victoria de las Tunas, a l’Orient de l’illa de Cuba, la província de Fidel Castro. El seu veritable nom era Evelio Celestino Mustelier, fill de pare negre i mare blanca, propietaris d’una petita bodega. Des de ben jove es va aficionar a la boxa que,

Cobetrta del llibre de X. Mpntanyà
aleshores, era una esport molt popular arreu i a Cuba hi havia molts bons boxejadors, però sobretot destacava el mite de dos grans campions nord-americans Jack Johnson i Jesse Willard, que pujaren al ring de l’Havana l’any 1915. L’afició per la boxa anava en augment i nois com Evelio es van sentir cridats per aquest esport imitant el gran campió negre Jack Johnson. La biografia de Montanyà és molt més que això, el seu relat és la història de tota una època, un retrat magnífic de la situació de la boxa al segle XX, amb la seva dimensió humana i el seu contrapunt de la lluita contra el racisme. Trobem el moments històrics de la història del pugilisme i en el seu rerefons descobrim l’ambient de la boxa a Barcelona, així com d’altres llocs de la península i de Cuba. Kid Tunero participa en combats en diversos països: Estats Units, Sud-Amèrica, Portugal, França... A Barcelona la boxa bellugava milers de persones que omplien les places de toros, el Gran Teatre Olympia o l’Estadi de Montjuïc. Un d’aquest boxejadors d’èxit fou Kid Tinero. Xavier Montanyà, al pròleg del llibre, fa saber que va tenir la sort de conèixer a Tunero durant els anys vuitanta del segle passat a Barcelona: “Sabía que era un hombre -diu Montanyà- muy respetado que le llamaban <<el campeón sin corona>>, <<el Caballero del ring>>, o <<el hombre de un solo golpe>> porque cuando debutó no solían pasar del primer asalto.” Kid Tunero havia conegut a Ernest Hemingway, el qual sentia per ell una profunda estima que la va materialitza amb un sincer elogi del boxejador cubà, al que considerava el millor atleta que havia donat Cuba i del qual afirmava que era: “simple i pur com el pa, com l’or.” Tunero va fer combats no solament a Cuba, sinó a Espanya i a França i sobretot a Catalunya on va arribar a ésser un veritable mite. El seu darrer combat fou l’any 1948, aleshores es retira del ring, però no de la boxa, doncs continuà com preparador de joves púgils. Els anys vuitanta del segle passat Xavier Montanyà, aleshores jove periodista, havia conegut a Kid Tunero i

s’havia proposat fer un documental seguint la vida del boxejador, però no hi va trobar finançament, per sort, ara tenir aquesta estupenda joia literària que recull els moments estel·lars del cubà arrelat a Catalunya, descobridor i preparador de grans campions mundials com José Legrá i Alfredo Evangelista. Kid Tunero va acabar la seva vida oblidat dels llorers de la glòria, resistia com podia en una petita habitació al Club de Boxa Segle XX al carrer Ferlandina del barri del Raval, i fou a la ciutat de Barcelona on hi va morir la tardor de any olímpic de 1992

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt-Avui, 17 de setembre de 2017

19/9/17

Antonio Martínez Ferrer - Memorias / Ferran Aisa


MEMORIAS DE ANTONIO MARTINEZ I FERRER



FERRAN AISA



Portada del libro


La editorial Amargord de Madrid ha publicado recientemente las memorias de Antonio Martínez i Ferrer (Alzira, 1939), uno de los poetas (como dice la solapa del libro) más respetados de la poesía de la Consciencia Crítica actual. Libro que se ha presentado el pasado mes de julio en la localidad onubense de Moguer, en la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez, dentro de los Encuentros Poéticos Voces del Extremo. En estos Encuentros Antonio Martínez Ferrer recibió un afectuoso homenaje de los asistentes al acto. Antonio Martínez antes de jubilarse trabajó en el sector de la Artes Gráficas y ocupó una gran parte de su vida a luchar contra el franquismo y, posteriormente, fue crítico con los partidos y sindicatos que firmaron el consenso de la Reforma Política que dejaron atrás los sueños de una ruptura. Una traición consumada materializada en la monarquía parlamentaria pero alejada del espíritu revolucionario de tantas personas que lucharon por ideales de emancipación humana o incluso tan sólo por una República federal avanzada en lo social. Por su participación en la lucha obrera fue perseguido y despedido de su trabajo. Militó en organizaciones obreras de clase y fue miembro del PCE (ml) y del FRAP. La represión que sufrió de la dictadura franquista le llevó al exilio en Francia ,le siguieron los años difíciles de la persecución policiaca, las detenciones de compañeros, los fusilamientos de camaradas, la muerte del dictador. Su lucha continúo en los tiempos de la transición y siempre fue un defensor de las injusticias. Los sueños utópicos siempre estuvieron presentes en el ideal de Antonio. Ya de mayor se hizo poeta, vocación que había sentido desde joven. Sus primeros libros de poemas aparecen cuando ya ha cumplido los sesenta años, pero, desde entonces ha publicado diversos libros y ha participado en numerosas antologías poéticas. Es autor, entre otros, de El rumor del patio (2003), El grito del oasis (2007), Efectos secundarios (2008), Corre, corre, niño de arena (2009), Senderos (2010) y Huellas (2011). Algunos de sus poemas han sido traducidos al portugués y a la lengua catalana de Valencia. La fuente inspiradora de Antonio Martínez no se detiene y en su Barraca guarda otros poemarios esperando ver la luz. Su voz poética ha estado presente en los diversos   Encuentros de Voces del Extremo y en otros festivales poéticos.

Estas memorias de Antonio Martínez i Ferrer que, con el título de Para la libertad. Memorias de un padre asesinado, acaba de publicar Amargord, podríamos afirmar que son tres libros en un solo volumen, aunque, eso sí, mantienen una unidad de conjunto que la convierten en una pieza de emocionante documento testimonial de dos épocas diferentes: la represión franquista que siguió a la derrota republicana y los años duros de la postguerra donde Antonio creció y se hizo hombre, alcanzando un grado de conciencia obrera que le llevó a militar en organizaciones antifranquistas. Se incluye junto al libro un sobre con la reproducción facsímil de cuatro tarjeras postales de su padre dirigidas a su madre, Purificación Ferrer Pérez, a su domicilio de Alzira (Valencia). Desde la primera con el clásico “Saludo a Franco” con fecha “12-12 año de la Victoria”, en la que escribe: “Inolvidable y querida Esposa. Mucha será mi alegría si al recibo de esta te encuentras bien en compañía de nuestro simpático hijito y demás familia. Yo quedo sin novedad.

Purita supongo que ya sabrás dónde me encuentro, Yo como antes te digo estoy bien, lo
único que aquí necesitamos es un poquito de dinero y tabaco, pues aquí podemos comprar comida y frutas. La ropa la tienes que mandar todos los Martes y la visita es cada 21 días o sea que a nosotros nos toca el día 26 de este mes, cuando vengas tienes que traer el certificado de vacunación para poder hacer la visita.
Purita encárgate de comunicar esto a Rosa y a María y al resto de la familia. Le dirás a los padres que yo estoy bien y comunícaselo también a Pepe. Si puedes mandar dinero lo harás por giro Telegráfico y pronto. López está conmigo entrevístate con Emilieta y con el señor España y dale recuerdos de mi parte. Y sin más le darás besos a los sobrinos y todos los cuñados y cuñadas y tíos y demás familia y amigos. Abrazos para los padres y hermanos y vosotros mi esposa y mi querido hijo recibir el cariño y besos de este que os quiere y no os olvida. Antonio Martínez.
Las señas van en el remitente. Escríbeme pronto. Adiós.”
Antonio Martínez García fue unos de los miles y miles de republicanos derrotados por el fascismo criminal que se adueñó de España por cuarenta años. Había formado parte de las Juventudes Socialistas Unificadas e hizo la guerra en la 54 Brigada Mixta 215 Batallón del Ejército Popular de la República Española. Una herida de guerra llevó al joven soldado al Hospital de Evacuación del Ejército de Levante, en Alzira, y allí conoció a la enfermera voluntaria Purificación Ferrer, entre los cuales nació el amor, casándose muy pronto por lo civil. Fruto de ese amor fue el nacimiento en julio de 1939 del autor de este libro, Antonio Martínez i Ferrer. El libro cuenta con el prólogo del poeta y escritor Matías Escalera y con una aclaración al lector del propio autor. Del primero recupero este párrafo: “Cuando en la Barraca, frente a la Serra de les Agulles, la Sierra de las Agujas, entre los naranjales, antes y después de las paellas que compartiríamos cada vez que lo visitaba, iba desgranando algunas de las anécdotas y aspectos más sobresalientes y llamativos de este intenso periplo vital, veía y anticipaba en mí ya toda la potencia contenida finalmente en este libro, y sabía que todas aquellas experiencias, toda la innata sabiduría que las atravesaba en su relato, debían ser compartidas con muchos más.” Del segundo escojo el párrafo siguiente: “Estimado lector, este libro son, en realidad, dos historias que se desarrollan al unísono página a página, en ellas encontramos, por una parte, las tarjetas que mi padre le escribió a mi madre desde la Prisión Celular de Valencia desde el día 12 de diciembre de 1939 al día 31 de octubre de 1940; y, por otra, está mi vida, desde el día que nací el 23 de julio de 1939, hasta finales del 2014.” Pero a mi parecer creo que este volumen recoge tres libros en uno que se complementan: las tarjetas del padre, los versos que acompañan cada letra y las memorias de Antonio. Matías Escalera nos lo recuerda: “Pero hay algo más que sorprenderá al lector de este extraordinario libro de memorias, uno más de los aspectos que lo diferencian de otros, su discurrir poético. Antonio Martínez i Ferrer contrapuntea cada una de las tarjetas de su padre con versos de tal altura lírica y emoción tan depurada, que ellos solos, en sí mismos, justificarían el libro entero.”  Uno de esos poemas de Antonio Martínez i Ferrer, dice:



                        Dejar que fluya la ilusión

                        vestirse de amaneces para regresar

                        y con la palabra del niño

                        abrazar al hijo entre las líneas

                        verse en el principio

                        jugueteando con el tiempo

                        para poder encontrarse

                        entre un poema de brotes de primavera

                        y ser por un momento el otro yo lejano.       



El autor escribe sus recuerdos en un diálogo con el padre asesinado en la prisión de Valencia, con un padre que apenas conoció y con el cual estuvo en sus brazos dos o tres veces. A pesar de ello el peso de la memoria es muy fuerte y el lazo familiar con su padre es realmente apasionante. Antonio Martínez en estas memorias recrea su vida más íntima desde que es un niño hasta su edad adulta en una constante confesión a su padre fusilado que hace estremecer a los lectores de este. magnífico testimonio de 75 años de vida; por otro lado, entronca con la vida cotidiana, social y política de nuestro país y casi me atrevería a decir de nuestra época con un dinamismo narrativo excelente. Antonio Martínez i Ferrer escribe directamente a su padre todos los avatares de su vida como si le contestará con años de retraso las 163 tarjetas que su madre recibió. Una a una recompone con las letras de las tarjetas sus pasos a través del tiempo: estudios, trabajos, amores, luchas, ilusiones, decepciones, etc. Le habla de su madre, de sus familiares, de sus vecinos, de la boda de su madre con un hombre bueno que será como un padre para él y de sus hermanos. Le presenta a su prometida Antoñita con quien se casará y luego a cada uno de sus hijos y más adelante le hablará de sus nietos (bisnietos de su padre), del trabajo, de Alzira, de los cambios políticos, de la corrupción de nuestros días, de su afición a la poesía y de todas las peripecias que ha pasado al largo de su vida.

La última tarjeta del padre llega el 31 de octubre de 1940, a pesar de todo a lo largo de las 163 letras escritas no se ve pesadumbre si no una cierta esperanza del preso a salir algún día en libertad. Se dirige a su adorada esposa, a su querido hijo y recuerda a sus padres y hermanos y a sus amigos lo mucho que los aprecia. En ésta última tarjeta de su padre, entre otras cosas, escribe: “Cuanto me alegra y satisface saber que nuestro hijito, ya es casi un hombre, y que es tan bueno con su dulce Mamá, esto es lo que yo deseo y quiero de él; Dile a los padres y hermanita que me acuerdo mucho de ellos en todo momento, y diles también que el Pepe sigue bien y con muchos ánimos y a mí no me faltan tampoco en ningún momento de esta triste separación. Muchos besos y abrazos para ellos y caricias sin fin para nuestro mayor y más grande tesoro y cuida mucho de él. Besos para todas las hermanas y hermanos Marcial y Pedro y tú que lo eres para mí recibes la seguridad de que tu esposito te quiere, y está muy satisfecho de ti, te quiero y te querré hasta la eternidad tuyo y de nadie más, tu Negre.” Al alba del día siguiente Antonio Martínez García era fusilado en la cárcel de Valencia. Su hijo Antonio Martínez i Ferrer, al llegar al final del diálogo con las tarjetas de su padre, escribe este emotivo poema:



                        Esta pluma de amor

                        ya no caminará en las tarjetas

                        la mano se ha roto

                        entre olivares

                        frente al pelotón de la ignominia

                        esta voz es un silencio

                        que sobrevuela el lugar

                        de las palabras y las miradas

                        el asesino ha escupido el plomo

                        rompiendo las arterias del hombre

                        pero supiste sembrar en buena tierra

                        y yo tu fruto escribe estas palabras

                        en tu memoria y honor al padre y hombre bueno.



Antonio Martínez i Ferrer no solamente ha recuperado la memoria de su padre, sino que ha convertido su monólogo en un diálogo abierto a todos los lectores que, a través de las 650 páginas del libro son testimonios de la talla humana de una persona ejemplar que ha dedicado su vida a su familia, al trabajo, pero también a los demás, sobre todo a los de su clase, los de abajo, los que tienen sus raíces y su identidad en el mundo obrero y campesino. Estas memorias son testimonio de su tiempo y no le faltan ni la energía revolucionaria ni el sentimiento poético. Y a pesar de la situación del mundo y de la clase social a la que pertenece, aunque ahora está jubilado ve como brotan nuevas ilusiones como fue el 15-M o los Encuentros Poéticos de Voces del Extremo. Todavía ahora que ya tiene setenta y muchos años continúa manteniendo la fe en el ser humano.
La comunicación con el padre, que le fue arrebatado por las balas asesinas, es el leif motiv de la historia de este libro y a él se dirige para explicarle con todo detalle que ha sido de su vida y cómo ha evolucionado el mundo. Y ante el futuro oscuro de nuestros días, Antonio Martínez i Ferrer, no se resigna y aspira a un mundo mejor: “Sin embargo, no me resisto a este destino, aunque me sangren las palabras y los pies por las múltiples derrotas sufridas y el camino recorrido, no me resisto a abandonar el calor de las barricadas de la razón, ni las razones que abogan no solo por la supervivencia de nuestra especie, sino por un futuro de igualdad y justicia para todos.
Y, por eso, sigo reivindicando la necesidad de romper con este sistema que se ha corrompido y ejerce su poder mediante la explotación y la depredación de los bienes naturales y de la fuerza y de la vida de los trabajadores, de esos hombres y esas mujeres que son los únicos que crean y hacen posible el bienestar común; mientras sus amos, dueños del capital, han hecho de la acumulación del dinero el dios todopoderoso que todo lo corrompe y que niega el carácter humano de nuestra especie, convirtiéndonos a todos en instrumentos de su degenerada e insaciable avaricia, en un enloquecido mercadeo que niega y nos arrebata el futuro Por eso, querido padre, aún no he desesperado y aún mantengo en pie las ideas por las que tú fuiste asesinado y por los que yo mismo di y arriesgué tanto.”
Bien, tan sólo me queda decir: Chapeau! Y recomendar este libro como un legado humano, testimonial y vital de una persona que ha vivido una época que nos ha marcado a todos y que vale la pena no olvidar. Como tampoco hemos de olvidar aquellas personas que lucharon (y luchan) para hacer diferentes las relaciones de los seres humanos en un mundo de libertad, solidaridad y  justicia. Y acabo con los versos de Miguel Hernández que dan título a este libro: “Para la libertad / sangro, lucho, pervivo…” Gracias Antonio por tu ejemplo y por estas magníficas memorias.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 18 de septiembre de 2017