27/5/16

Antología poètica - Palabras de barricada / Ferran Aisa


Palabras de barricada

Una recopilación de anarcoversos

Autores diversos
(Fernando Barbero Carrasco Coordidanior)

Queimada Ediciones, Madrid, 2015





Ferran Aisa



La presente antología de textos y poetas libertarios Palabras de barricada es una iniciativa del escritor Fernando Barbero Carrasco, que se fraguó el verano del 2013 en los Encuentros Poéticos de Voces del Extremo en la localidad onubense de Moguer, el pueblo de Juan Ramón Jiménez y su Platero. El coordinador afirma que este poemario no hubiera visto la luz sin el apoyo entusiasta del poeta Antonio Orihuela y del autor de estas líneas. Por tanto siendo parte del mismo no voy a hacer una reseña crítica, sino más bien informativa. El libro que ha editado Queimada consta de 238 páginas, que recoge versos de 48 poetas de casi todo el territorio español, algunos de ellos son publicados en lengua catalana con su correspondiente traducción (Xavier Díez y Ferran Aisa), e incluso encontramos poemas en lengua eslovena (Bozo Pogacar) y una pequeña muestra de poesía visual (Clemente Padin y David Pielfort).

Fernando Barbero Carrasco, en la presentación de la antología, dice: “Hemos buscado, y encontrado, textos poético libertarios en el sentido amplio de la palabra; hemos solicitado a sus autoras y autores su consentimiento para publicarlos y han sido engarzados en este collar rojo y negro lleno de furia, con la idea de la Revolución y la Historia sobrevolando sus paisajes.”    

La antología se inicia con los versos de Antonio Orihuela, uno de los más importantes poetas críticos actuales de nuestro país: “El lobo come ovejas. / El pastor come ovejas. / ¿Se puede aprender algo, ovejas?” Del poemario forma parte importante Jesús Lizano (recientemente fallecido), al cual se le hizo un homenaje este verano en Moguer, y los poetas asistentes al mismo subieron a los caballitos y mostraron su simpatía por las personas curvas y vieron en todas partes mamíferos: “Marqueses, ejecutivos, socios, / italianos, ingleses, catalanes. / ¿Catalanes? / Yo veo mamíferos.” Y en el recopilatorio eaparecen también los versos de los poetas David Castillo, Ana Pérez Cañamares, Ángel Calle, Rafael Calero, Gerard Jacas, Mateo Rello, Alberto García-Teresa, Enrique Falcón, Matías Escalera, José Icaria, Isabel Bono, Andreu Aisa Vázquez, Pep Castells, Eladio Méndez, Fermín Alegre, Carmen Herrera Castro, Felipe Zapico, Perro Afgano, Gsús Bonilla, Ángel Pestime, Marta Navarro i, entre otros, Eladio Orta, que escribe el bello poema “La casa roja y negra”: “La casa roja y negra era un enjambre de utópicos / una mancha vespertina en medio del retamar / encendían fogatas al respaldo del montón de leña / y se pasaban la noche cantando canciones aromáticas / acompañadas por el ritmo de guitarras y violines / timbales y cajones.”

Ferran Aisa-Pampols (Caravansari, núm. 6, abril de 2016)




18/5/16

Doris Ensinger-Luis Andrés Edo / Ferran Aisa


AMOR Y ANARQUÍA

Mi vida en Alemania y con Luis Andrés Edo

Doris Ensinger

Icaria (Barcelona, 2016)

Pàgines: 463

Preu: 25 euros

MEMORIA  FERRAN AISA

Resultado de imagen de doris ensinger amor y anarquia

PASSEIG PER L’AMOR I L’ANARQUIA

Doris Ensinger va néixer l’any 1944 sis mesos abans de l’acabament de la Segona Guerra Mundial a una població propera a Magdeburgo. on va passar els quatre primers anys de la seva vida fins que l’any 1948 la família va fugir d’aquesta zona ocupada per els soviètics per instal·lar-se a Urach una petita població del sud d’Alemanya. A partir d’aleshores va iniciar la seva formació escolar i, posteriorment, universitària. L’any 1964 inicià la carrera de traducció a la Universitat de Saarbrücken i serà aquí on viurà la revolta estudiantil dels seixanta que l’apropa a les idees llibertàries. Els anys setanta participa en el moviment alternatiu de Munich després d’haver viscut dos anys a Màlaga. El 1974 durant la revolució dels clavells visita Portugal i tres anys més tard viu in situ la primavera llibertària del 77 a Barcelona, on coneix al destacat militant de la CNT Luis Andrés Edo amb qui farà el seu passeig per l’amor i l’anarquia, convivint amb ell més de trenta anys fins a la mort del conegut llibertari el 2009. Doris Ensinger va desenvolupar la seva carrera professional com professora de la Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona, dedicant-se a l’ensenyant-se de traducció, civilització i cultura. Aquesta apunt biogràfic de Doris Ensinger forma part d’aquest magnífic assaig memorístic que es va presentar el passat mes d’abril a la llibreria Rosa de Foc de Barcelona. El manuscrit original va ser publicat a Alemanya, per l’Editorial Barrikade amb el títol Erinnerugem on mein Leben mit Luis Andrés Edo. El nom del llibre publicat per Icaria és impactant, Amor y Anarquía, el mateix títol d’un dels discos més populars del cantant francès Léo Ferré. Doris Ensinger ha dividit el seu treball en dos apartats que són realment diferents entre sí i que podrien ser cadascú un llibre: “Mis años en Alemania” i “Los años en Barcelona con Luis Andrés Edo”. Cada una de les parts mostren d’una manera diferent però interessant la vida, la història i els grans combats d’una generació que va lluita contra la tirania i que van lliurar-se a fer tot el possible per fer real una societat més justa i més humana. Ara bé, cada una de les parts podria ser un llibre independent de l’altra encara que comunicats entre sí per una corrent que, com vasos comunicats, omplen de història un temps determinat la seva pròpia vida lligada a la de la seva generació. La primera part “Mis años en Alemania” és realment extraordinària en tots els sentits, tant des del punt de vista literari com del testimoni d’una època. Doris Ensinger parla amb tot detall de temes que van ser tabús a Alemanya durant molt de temps com la participació de membres familiars en el partit nazi, la persecució per oposar-te al règim o la de ser jueu, la tragèdia de la pèrdua de la guerra, l’ocupació soviètica, la dura postguerra alemanya i el descobriment de l’holocaust. La guerra freda i la creació dels dos blocs irreconciliables marcats pel comunisme de la URSS i els seus satèl·lits i el denominat món lliure de l’Alemanya Occidental recolzada per els Estats Units i l’aparició del denominat miracle econòmic alemany. Però les noves generacions no solament lluitaven contra el sistema autoritari, sinó que volien saber perquè havia triomfat el terror nazi i el gran silenci en què van viure moltes famílies l’ascensió de Hitler al poder. Tot un món silenciat que va trobar amb els joves estudiant dels seixanta i setanta els grans contestataris i van voler saber la veritat. Doris Ensinger fa memòria també de les lluites estudiantils filles del Maig del 68 i l’aparició de nous moviments polítics i de lluita contra el sistema capitalista, així com grups armats com l’anomenat Baader-Mainhof i fins i tot el recolzament solidari als emigrants que anaven a treballar a Alemanya i amb les lluites antifranquistes dels setanta. En fi, la primera part té una gran força literària com a les millors històries narrades per autors alemanys com Peter Weis o Gunter Grass. La segona part “Los años en Barcelona con Luis Andrés Edo” és una història d’amor i de passió per una persona que fou fidel a les idees llibertàries i al moviment anarcosindicalista, tant a l’època de l’antifranquisme com a la transició i també a etapes més recents com per exemple l’event celebrat a Barcelona el 1993, “Anarquisme, Exposició Internacional”. Doris Ensiguer segueix els passos del seu company, un home que pels seus ideals va patir molts anys de presó. Una història de amor lligada amb una llegenda barcelonina que comença quan el seu company la va portar a la Font de Canaletes per explicar-li que si bevia d’aquella aigua tornaria sempre a Barcelona, i ella s’hi va quedar per sempre com una barcelonina més, al seu pis de l’Eixample. En resum, podríem dir que aquesta segona part és un complement de les memòries que va escriure el seu company Luis Andrés Edo, La CNT en la encrucijada (Flor del Viento, 2006), però amb molts matisos nous i sobretot incrementat amb el testimoniatge de viatges i experiències quotidianes comuns i d’activitats socials que val la pena llegir per conèixer de primera mà una història d’amor i d’anarquia.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 15-5-2016)


6/5/16

Il·lustradors Solidaridad Obrera 1931.1933 - J.A. PImentel / Ferran Aisa


LA BARANA DEL VENT


IL·LUSTRADORS DE LA SOLI EN TEMPS DE LA REPÚBLICA


FERRAN AISA




Josep Antoni Pimentel Clavijo ha publicat recentment un llibre interessant sobre els dibuixants de la Soli durant el primer bienni de la Segona República. Voces críticas il·lustrades ha estat publicat per
el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny.

La pedagogia de la imatge ha estat sempre present en els publicacions llibertàries, sobretot en les del segle XIX i l’inici del XX n’era molt habitual trobar entre els escrits dibuixos d’autors com Pellicer, Opisso, Casas, Apel·les Mestres i molts altres dibuixants anònims. Conforme avançava el temps la pedagogia n’era una altra i el cas que ens ocupa d’aquets llibre n’és un altre. Sí, els dibuixos són visualment importants per explicar un fet, però a la vegada esdevé un punt crític a fets concrets de la política i de la vida quotidiana i de la lluita obrera. Xavier Díez, en el pròleg, escriu: “La estètica, mediante las manifestacions artísticas, resultan una insustituible fórmula de conocimiento histórico. Y cuando habló de conocimiento histórico no me estoy refiriendo a una mera reproducción de los hechos, sinó a su difícil inserción en su contexto, a la capacidad de captar esencialmente el espírutu de un instante.”

Josep Pimentel s’ha immergit en la investigació del diari confederal en uns moments d’aquets període que transcorre entre els anys 1931 i el 1933. Anys d’esperances però també de frustracions i que l’òrgan de la CNT, aleshores dirigit per militants com Joan Peiró (1931), Felipe Alaiz (1932) i Liberto Callejas (1933), va saber estar a l’altura de les circumstàncies. Temps en què la Soli llançava diàriament entre 26.000 i 40.000 exemplars. Pimentel ha analitzat tots els números d’aquesta època en què proclamada la República s’havia constituït un govern republicà-socialista, és a dir entre la data de la constitució d’aquest govern el 15 de desembre de 1931 fins el 19 de novembre de 1933 data de les eleccions generals que donarien pas al segon bienni republicà, anomenat bienni negre. L’autor d’aquest treball ha tingut que investigar a fons els diversos números publicats en aquest període (del 333 al 827), una gran tasca de formigueta i de paciència per anar descobrint la riquesa que amaga una publicació com la Soli d’aquella època i que fins ara no havia estat estudiada com cal. Els dibuixant de l’època sabien plasmar amb les seves il·lustracions l’esperit del moment amb la crítica corresponent al fet diari al que feien referència. Entre els dibuixants de la Soli estudiats per Pimentel destaquen NIU, pseudònim de Melcior Niubó i Santdiumenge (La Fuiola-Lleida, 1912-1982); GRAPA (Gustau Vila i Berguedà (Sabadell, 1894-Toulouse, 1939), BOY (Ramon Estany i Serra (Capellades, 1899-Barcelona, 1960). El llibre reprodueix nombroses il·lustracions dels dibuixos que anaven en portada o entre les pàgines comentant un tema concret d’actualitat. L’autor segueix amb les il·lustracions els temes candents del moment com són la política del govern republicà, la reforma agrària, l’Estatut de Catalunya, l’ERC, la repressió, la fam, l’aixecament militar, l’abstencionisme, el panorama internacional, etc. Un bon treball de Josep Antoni Pimentel que feia falta en la bibliografia de l’anarcosindicalisme ibèric.

Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera núm. 364, 21-4-2016)