29/10/14

Montjuïc / Ferran Aisa

NOU LLIBRE DE FERRAN AISA MONTJUÏC, LA MUNTANYA DEL POBLE
Presentació; Xavier Trias
Editorial Base i Ajuntament de Barcelona. (BARCELONA, 2014),
 Format: 27 x 24 cm
Pàgines: 272
PVP: 29,80 euros

Descripció de l'obra

El Montjuïc d’avui és una muntanya de cultura, d’esport i de lleure; escenari privilegiat de fires, olimpiades i esdeveniments molt diversos, que han projectat Barcelona amb força a tot el món. Però no sempre ha estat així. Montjuïc, la muntanya del poble és un viatge per la història de la muntanya. Des dels camps íbers, els camins romans, les ermites medievals, les pedreres que van bastir la ciutat; el castell, que tant simbolitza la defensa de la ciutat com la seva repressió; els berenadors a l’aire lliure; els balls festius, les fires internacionals, la muntanya esportiva... Montjuïc ha esdevingut així, una de les muntanyes emblemàtiques de Catalunya, que ha estat viu reflex dels canvis polítics i socials que ha experimentat Barcelona i el nostre país al llarg dels segles.

26/10/14

Salvat-Papasseit / F.Aisa i M. Vidal (17)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS I MEI VIDAL (S-XXI) - 17

(Coberta llibre F.Aisa i M. Vidal)


FITXA TÈCNICA:

Titol: JOAN SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924
Autors: Ferran Aisa i Mei Vidal
Matèria: Biografia 
Idioma: Català
Disseny de la coberta: Marc Herrando
Dibuix coberta: Retrat de Salvat-Papasseit per Manuel Humbert
Editorial: Base
(Barcelona, 2010)
Pàgines: 504
Primera presentació: Biblioteca La Fraternitat-Barceloneta (14-12-2010). Presentat per Manuel Guerrero i Maria José Fontova.
 Altres presentacions: Espai Guinovart d'Agramunt (18-12-2010). Bar Horiginal (19-1-2011). Llibreria Àgora de Palma de Mallorca (5-2-2011). Ateneu Barcelonès (31-3-2011). Òmnium Cultural al Monestir de Sant Cugat (5-4-2011). Associació d'Amic de les Arts de Terrassa (8-6-2011).


 SINOPSI:

Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924, pretén se la biografia definitivca del poeta que és referent imprescindible de la poesia catalana del segle XX. Ferran Aisa i Mei Vidal presenten la biografia de Joan Salvat-Papasseit després d’una important recerca de la vida i l’obra del poeta barceloní. L’aparició de nous documents fins ara inèdits com són correspondència, poemes, textos i entrevistes; així com l’aportació de testimonis amplien els coneixements sobre el poeta de la Barceloneta. La  grandesa de la figura de Salvat-Papasseit s’inicia amb la seva dimensió humana de jove inquiet, rebel, entusiasta, poeta i avantguardista. Els anys a l’Asil Naval, les
inquietuds culturals, el pas per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, les col·laboracions a la premsa revolucionària i l'etapa bohèmia al Bar del Centro són recollits en tot detall pels autors de la biografia. El seu pas pel socialisme, per la divina acràcia i pel catalanisme presenten un Salvat-Papasseit que evoluciona constantment a través de les lectures literàries i el pensament filosòfic, i esdevé el Cavaller i el Poeta en mots de Dídac Ruiz,un dels seus mentors. Salvat-Papasseit,Poeta en Majúscula, se’ns presenta com un personatge carismàtic de la Catalunya del seu temps, el qual, condicionat per una tuberculosi, que acabaria amb la seva vida als 30 anys, va dur a terme una obra realment original. Aisa i Vidal han recuperat la correspondència del poeta barceloní amb Joan Puig Pujol, director de Sabadell Federal, que esdevé un material imprescindible per conèixer la primeRa etapa del jove escriptor proletari influenciat per autors com Xènius, Noel, Alomar, Kropotkin, Ibsen, Nietzsche, Samblancat, Maragall o Ruiz. El seus primers passos cap a la literatura catalana i cap a l’avantguarda europea i amb l’ultraisme espanyol com es deixa entreveure en la correspondència mantinguda amb Guillermo de Torre, Torres-García i altres artistes.
Els autors de l’assaig  han recollit dues entrevistes inèdites a Salvat que presenten clarament el pensament del poeta, la primera realitzada per alumnes de l’Escola Domènec i la segona realitzada per Josep Lleonart per La Veu de Catalunya. Aisa i Vidal han fet treball de camp i han acudit als sanatoris que encara resten en peu on Salvat va passar llargues temporades. També han recuperat poemes i textos publicats a revistes que no han vist mai la llum en cap llibre dels publicats fins ara. El resultat de tot plegat és la biografia: Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924, un retrat formidable del poeta i del seu temps, un referent imprescindible de la poesia catalana del segle XX.



19/10/14

Emma Goldman / Viviendo mi vida

EMMA GOLDMAN, VIVIENDO MI VIDA 


FERRAN AISA

 

(Coberta llibre E. Goldman)


Emma Goldman (Kaunas-Lituania, 1869-Toronto-Canadà, 1940), era filla d’una família jueva lituana quan aquesta nació formava part de l’imperi rus. Quan tenia 13 anys es va traslladar amb la seva família a Sant Petersburg. Als vint anys va immigrar amb la seva germana Helena als Estats Units, instal·lant-se primer a Nova York on va arribar a muntar una cooperativa de costureres i es va casar amb un emigrant nacionalitzat als Estats Units. Malgrat que el matrimoni va durar deu mesos li va servir per conservar la nacionalitat nord-americana. Emma aviat es va veure involucrada en el moviment anarquista i es va convertir en una propagadora de les idees de Bakunin. Les seves memòries són precisament un cant a la vida i a l’esperança i un generós activisme de propaganda de l’anarquia. Viviendo mi vida d’Emma Goldman ha estat publicat per l’editorial Capitán Swing i la FAL (Madrid, 2014). Aquest primer volum marca el tarannà de la vida d’Emma fins l’any 1911. Emma Goldman faria de la seva pròpia vida una mostra veritable d’art i d’activisme al servei de la causa. La seva arribada als Estats Units va coincidir amb el moviment reivindicatiu dels anomenats màrtirs de Haymarket (Chicago), que havia portat a la forca a quatre anarquistes. Emma va conèixer a Alexandre Berkman, lituà anarquista que vivia als Estats Units, que va ser decisiu en la seva formació anarquista i es va convertir en el seu company. També per aquesta època fa amistat amb l’escriptora anarquista nord-americana Voltairine de Cleyre. Les actives feministes anarquistes van crear el club Mother Eart (Mares de la Terra), que oferia xerrades setmanals sobre diversos temes i vetllades musicals. Gran lectora i amant del teatre va fer xerrades parlant d’anarquisme a través del pensament de Tolstoi, d’Ibsen i de Hauptman. Les seves idees anarquistes no dogmàtiques li feren convertir-se en defensora tant de l’individualisme de Stirner com del col·lectivisme de Kropotkin. La jove anarquista es va dedicar a recórrer de punta a punta els Estats Units convertint-se en una oradora perspicaç i intel·ligent que defensava tant als treballadors explotats com a la dona per la seva condició de desigualtat respecte a l’home. Goldman atreia nombrós públic que acudia a les seves conferències i mítings, això va despertar el recel de la policia i els serveis secrets ianquis que es van dedicar a perseguir-la, detenir-la i tancar-la a la presó moltes vegades. Solidària amb els treballadors va denuncia constantment les persecucions i les brutals repressions patides per els anarquistes que lluitaven per les millores socials. Goldman va conèixer l’anarquista Pere Esteve que havia fugit a Amèrica per denunciar les tortures contra els obrers de Barcelona detinguts arran de la bomba de Corpus. Goldman i els anarquistes del món clamaren contra la nova inquisició espanyola. La fama de Goldman va saltar les fronteres essent convidada a fer gires de propaganda per Europa, especialment, Anglaterra, França, Àustria i Suïssa. A Europa va tenir l’oportunitat de conèixer els gran teòrics de l’anarquisme com Kropotkin i Malatesta i escriptors com Oscar Wilde. L’any 1909 va participar activament en actes als Estats Units de denúncia per la detenció i posterior execució de Ferrer i Guàrdia. Goldman va difondre la idea de l’Escola Moderna i en un dels seus viatge a França va visitar “La Ruche” l’escola lliure creada per Sebastien Faure. Poc després col·laborava en la posada en marxa de la Modern School  a Nova York. La vitalitat de Goldman no solament era present en els seus discursos sinó també en la seva forma de viure sense prejudicis ni falses morals, que li feien dir frases com la següent: “Si no puc ballar la vostra revolució no m’interessa”.   

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 19-10-2014)

18/10/14

Vicente Ferrer-Anantapur / Manuel Rivas

VICENTE FERRER
Rumbo a las estrellas con dificultades
Manuel Rivas
Editorial: RBA
(Barcelona, 2013)
Pàgines: 218
Preu: 17 euros
  
CRÒNICA D’UNA VISITA A ANANTAPUR


FERRAN AISA
 


(Coberta llibre Manuel Rivas)
Manuel Rivas (A Coruña, 1957), narrador, poeta i periodista que escriu tant en gallec com en castellà i és autor d’obres d’èxit com Un millón de vacas, Que me quieres amor on figura el conte "La lengua de la mariposas", portada al cinema per José Luis Cuerda i entre altres novel·les destaquen El lápiz del carpintero i Los libros arden mal. En el camp poètic la seva obra principal es troba en l’antologia Do descoñecido ao descoñecido (1980-2003). També ha publicat diversos reculls d’articles de la seva obra periodística. L’actual assaig de Rivas és un treball de camp de tipus periodístic basat en el seu viatge l’any 2013 a la Índia i més concretament a la zona d’Anantapur (Andrha Pradesh) on la Fundació Vicente Ferrer desenvolupa una gran activitat contra la pobresa i la marginació de milers d’indis, sobretot dels considerats intocables. Manuel Rivas per portar endavant la seva crònica s’ha entrevistat amb la família catalana de Ferrer, amb els pilars de la Fundació Anna i Moncho Ferrer i amb diverses persones que ham viscut d’a prop els canvis efectuats en aquesta zona de l’Índia. Tot plegat fa que aquest assaig
tingui un gran valor testimonial i històric no solament sobre els canvis efectuats a Anatapur. A través de l’entrevista efectuada per Rivas a la família de Ferrer a Calella ens assabentem que procedia d’una família de camperols de Real de Gandia (València), que el seu pare immigra a Amèrica abans d’instal·lar-se definitivament a Barcelona on regentava una botiga de fruites al Bor. Durant la República Vicente Ferrer, encara essent un adolescent, s’afilià al POUM i es dedicà també a jugar a futbol i durant la guerra va ser reclutat i he enviat al front de l’Ebre. Acabada la guerra civil a Catalunya hi visqué la maledicció dels camps de refugiats a França. De la calamitat d’Argelès-sur-Mer va retornar com presoner de guerra a Espanya per anar-hi a parar al camp de concentració de Betanzos (Galícia) i a continuació fer el Servei Militar a Madrid. Els
seus estudis frustrats de Dret a la Universitat i el seu pas cap a la Companyia de Jesús. Finalment el 1962 fou destinat com missioner a l’Índia. Vicente Ferrer es va convertir en un terratrèmol quan va veure la realitat en què vivien milions d’indis.Va aprendre els
idiomes més usuals d’aquella gent no per evangelitzar-los sinó per comprendre’ls. Rivas, escriu: “Admiraba a Tolstoi, entre los escritores. Y Tolstoi admiraba a las personas que sabían hacerses sus propios zapatos. La forma en que Ferrer se adentró en

la realidad de la India, la visible y la invisible, fue caminar hasta que se rompían las sandalias. Ese era el día de descanso, el de reponer las sandalias. Ferrer es definia com existencialista, a la seva manera, doncs tenia una ironia superior dels que es consideraven existencialistes.  L’any 1968 va haver de lluitar perquè no l’expulsessin de l’Índia, però milers de persones van sortir al carrer per fer-li costat i la mateixa Indira Ghandi el va recolzar; i Rivas, escriu: “Ferrer le confesó a Oliveras que cuando recibió la orden de abandonar la India se acordó de uno de los himnos de su juventud: "Negras tormentas agitan los aires / nubes oscuras nos impiden ver..." (...) Y el Father, el misionero jesuïta, esbozó la sonrisa rebelde, el no que dice sí: ¡A las barricadas!” 
Un any més tard posava en marxa el seu projecte a Anantapur. La crònica de Manuel Rivas continua amb la visió de la seva visita a Anantapur i les realitzacions efectuades per la Fundació Vicente Ferrer en la construcció d’habitatges, pous d’aigua, escoles,
hospitals, organització del treball, etc. I fins i tot es topa amb l’equip de televisió que està gravant un film dedicada a l’home que va revolucionar aquest departament de l’Índia, Vicente Ferrer Moncho (Barcelona, 1920-Anantapur, 2009).
Ferran Aisa-Pàmpols,

(Barcelona, 18 d'octubre de 2014)

17/10/14

Mancomunitat de Catalunya / Educació i Ciència mèdica

CONFERÈNCIA DE FERRAN AISA  D’INICI DE CURS DEL CASAL DE MESTRES i ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES A LA SALA D’ACTES DE LA CEMAV DE GRANOLLERS

 

(Cartell de la xerrada de F. Aisa)



CATALUNYA EN EL MARC DE LA MANCOMUNITAT EN EL SEU CENTENARI.

FERRAN AISA

Fa cent anys, uns mesos abans que comencés la Gran Guerra Europea, es posava en marxa la Mancomunitat de Catalunya. Les aspiracions catalanes d’autogovern nascudes a la Renaixença i amb l’aparició del catalanisme polític van fer possible un ampli consens de les forces polítiques catalanes i el reconeixement del govern de l’Estat espanyol per constituir una federació lliurement pactada de les quatre diputacions provincials catalanes amb la denominació de Mancomunitat de Catalunya.
El sis d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, segons un Reial Decret promulgat el 18 de desembre de 1913 pel president del consell de ministres del govern espanyol Eduardo Dato. Era el primer autogovern, malgrat la falta de competències i de recursos econòmics, des de setembre de 1714. Enric Prat de la Riba, el seu primer president, era l’artífex conjuntament a Francesc Cambó d’aquest projecte polític, que consistia en mancomunar les quatre diputacions catalanes. Segons l’Estatut elaborat per les diputacions catalanes la Mancomunitat constava d’una Assemblea General de 96 diputats representatius de les quatres diputacions provincials catalanes. La presidència va ser ocupada pel president de la Diputació de Barcelona, el mencionat Prat de la Riba. El Consell Permanent el formaven vuit consellers. La Mancomunitat de Catalunya es va organitzar com un govern, malgrat la manca de competències, a través de les conselleries següents: Camins i Ports, Cultura i Instrucció, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Política Social i Hisenda. L’obra de la Mancomunitat per modernitzar Catalunya va anar dirigida a tots els àmbits de la vida política, social i cultural. El president Prat de la Riba es ca comprometre a modernitzar el país construint carreteres, escoles, portant el telèfon a tots els pobles i creant infraestructures de tota mena.
La Mancomunitat de Catalunya va viure la seva curta etapa dins del marc del noucentisme. Un moviment cultural, filosòfics, estètic i artístic que va influenciar la creació a Catalunya.El principal mentor del noucentisme va ser l’escriptor i pensador Eugeni D’Ors “Xènius”. El noucentisme basava els seus principis en el classicisme, la mediterranietat i la civilitat que va formular Ors, a partir de 1906,  en el seu Glosari publicat a La Veu de Catalunya. Aquell mateix any Prat de la Riba publicava La Nacionalitat Catalana, on exposava els ideals unitaris de cultura i civilització que formen les nacions. El noucentisme es consolidà al país a través de la burgesia catalana i fonamentalment del partit la Lliga Regionalista, fundat el 1901. La Lliga va compartir escena política i cultural amb altres moviments polítics i estètics influenciats per idees republicanes, radicals, llibertàries, socialistes, avantguardistes i anarcosindicalistes. Els moviments culturals i artístics van gaudir d’un esplèndid moment creatiu. Fou decisiva la tasca de la Mancomunitat alhora de crear tota mena d’institucions culturals que es van convertir en eines que van ajudar a construir el concepte diferencial de Catalunya.
Des dels seus inicis l’any 1914 la Mancomunitat va apostar  per promoure l’acció cultural i pedagògica com eines transformadores de la societat catalana. Des de la unitat administrativa de  Catalunya va propulsar la normalització, dignificació i
professionalització de professors, investigadors, escriptors, científics i pedagogs, que es van posar mans a l’obra per laborar en pro dels interessos de Catalunya. En aquest marc cultural, científic i pedagògic fou determinant l’actuació de la Mancomunitat per establir les bases de la modernització catalana i per promoure la
reforma ortogràfica de la llengua catalana. La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans apostarà per potenciar l’estudi de la
llengua catalana per tal de crear una normativa d’ús oficial, sobretot a través de l’obra de l'enginyer Pompeu Fabra que promourà les normes del català modern amb els seus estudis lingüístics: Normes Ortogràfiques (1913), Diccionari Ortogràfic (1917) i
Gramàtica Catalana (1918). Pompeu Fabra va seguir criteris basats en la unitat històrica i geogràfica del català, així com aspectes de tots els dialectes i grafies dels sons parlats a totes les terres catalanes. Pompeu Fabra va aconseguir amb la seva obra lingüística retornar el català a la categoria de llengua de cultura. Una altra de les facetes d’aquesta institució amb el suport de la Mancomunitat va consistir en la recerca, recuperació i conservació del
patrimoni històric, arqueòlogic , etnològic i tradicional de Catalunya.
Enric Prat de la Riba es va envoltar d’importants col·laboradors que, al marge de la seva ideologia, van contribuir a enlairar l’esperit civilitzador de Catalunya. Entre els entusiastes col·laboradors de Prat de la Riba en la tasca d’organitzar el país hi havia Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Josep Pijoan, Antoni Rubió i Lluch, Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Francesc d’A. Galí, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Ramon d’Abadal, Pere Bosch Gimpera, Eladi Homs, Lluís Nicolau D’Olwer, Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Rafael
Campalans, Carles Riba, Manuel Montoliu, Joaquim Folch i Torres, Tomàs Carreras i Artau, Adrià Gual, Manuel Ainaud, Alexandre Galí, Francesca Bonnemaison, Carme Karr, Rosa Sensat...
La Mancomunitat també es va manifestar favorable al reconeixement i formació de la dona, tasca que es promovia a través de revistes com Feminal que dirigia Carme Karr. En aquells
anys hi van destacar dones en tots els àmbits del món cultural i artístic com l’escriptora modernista Caterina Albert “Víctor Català”o Frederica Montseny que l’any 1921 publicà la seva primera novel·la curta. A l’escena destaquen la cantatriu
Conxita Badia i les actrius Margarida Xirgu i Mercè Capcir. Entres les artistes plàstiques hi ha la pintora Lluïsa Vidal i Puig, que l’any 1914 va exposar a la Sala Parès una sèrie de retrats de dones catalanes. Lluïsa Vidal durant els anys de la Gran Guerra
es va convertir en una activa pacifista formant part de Comitè Femení Pacifista de Catalunya. En el camp artístic hi ha altres dones com Pepita Teixidor i Francisca Rius i Sanuy, que va ésser alumna de la Llotja entre 1907 i 1914, i hi va aconseguir diversos
premis i diplomes, destacant la Medalla de plata atorgada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts. El camp de la pedagogia fou un dels sectors on més van proliferar les dones, és essencial la figura de les mestres Rosa Sensat, Victorina Vila i Maria Baldó.
En el món de l’ensenyament musical destaca la presència de la folklorista, compositora i pedagoga Narcisa Freixas. El 1909 Francesca Bonnemaison crea la Biblioteca Popular per a la Dona, que va canviar el seu nom el 1922 per el d’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. L’artista Lluïsa Vidal s’incorprà el 1910 a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà i en la Llar, residència de professores i estudiants, que havia promogut Carme Karr. Una altra professora d’aquestes escoles de formació de la dona és Francesca Rius i Sanuy, que va portar la direcció artística del Patronat d’Obreres de
l’Agulla, així com de la Llar Escola de la Dona i Residència d’Estudiants, realitzant dins de la seva especialitat nombrosos treballs decoratius i ornamentals aplicats a labors tèxtils. El 1914 va participar en l’Escola d’Estiu del Consell d’Investigació Pedagògica
de la Diputació Provincial de Barcelona com a professora d’Aplicació del dibuix a l’ornamentació i estilització. L’any 1920 va ingressar com a professora a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on va impartir classes fins el juny de 1936,
La Mancomunitat de Catalunya no disposava de recursos propis, el seu pressupost era el de les quatre diputacions provincials. Malgrat això, va portar a efecte una gran tasca política, social i cultural. Prat de la Riba, anomenat per Eugeni d’Ors, “el seny ordenador de Catalunya”, va demostrar les seves grans qualitats d’estadista i es va envoltar –com ja havia dit-  d’importants col•laboradors que van contribuir a enlairar l’esperit cultural de Catalunya.  La Mancomunitat de Catalunya per posar en pràctica la seva acció política en els àmbits de la cultura i la pedagogia, va crear noves institucions com el Consell de Pedagogia i va potenciar algunes d’existents com l’Institut d’Estudis Catalans. Intel·lectuals, literats, pedagogs i científics amb voluntat de servei públic van fer propi el projecte d’una cultura nacional autònoma i diferenciada, oberta a les influències europees i a l’intercanvi directe amb les acadèmies internacionals.
La Mancomunitat de Catalunya va crear diverses institucions d’ensenyament superior com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, l’Escola Normal de Mestres, l’Escola de Belles Arts, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola
d’Agricultura, l’Escola d’Administració Pública, l’Escola d’Infermeres, l’Escola Industrial, l’Escola del Treball, l’Escola de Formació per a la Dona, l’Escola de Bells Oficis i l’Acadèmia d’Estudis Universitaris Catalans. A nivell artístic va potenciar la
Junta de Museus i va promoure la defensa del patrimoni arquitectònic i arqueològic de les terres catalanes (Empúries, Bohí, Terrassa, etc.)
En el camp de l’ensenyament la Mancomunitat va realitzat una gran tasca educativa i de gestió. Va impulsar noves escoles tant a les ciutats com en el món rural. La frase de Prat de la Riba: <<Ni cap poble sense escola, ni cap escola sense mestre>>, es va fer realitat.
La Mancomunitat va construir quatre escoles, una a cada província catalana: la Massó (Tarragona), els Torms (Lleida), Sant Llorenç de Savall (Vallès Occidental) i Palau-Saverdera (Alt Empordà) i va dignificar les escoles de la Casa de la Caritat i de la Casa de la Maternitat, que depenien de la Diputació Provincial de Barcelona. La Mancomunitat va promoure el català a les escoles a través de  l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va subvencionar les activitats de la xarxa associativa catalana, sobretot  els ateneus i centres socials que tenien escola.
L’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya van rebre un nou i important impuls que els va convertir en un referent de l’alta cultura catalana. La Mancomunitat va promoure també la creació de biblioteques populars arreu de Catalunya: Les Borges Blanques, Canet de Mar, Olot, Sallent, Valls, Pineda de Mar o El Vendrell. En el camp de l’ensenyament la Mancomunitat va donar suport a mestres i a pedagogs interessats en avançar cap a la renovació de l’ensenyança seguint els mètodes i sistemes pedagògics més progressistes d’Europa. La Mancomunitat va concedir beques a mestres i pedagogs perquè assistissin a aprendre in situ els nous mètodes pedagògics com el Montessori.
El Consell de Pedagogia, dirigit pel prestigiós mestre Alexandre Galí, va promoure l’Escola d’Estiu i va editar les revistes Quadern d’Estudi, Minerva i Butlletí de Mestres. El Consell de Pedagogia, va continuar organitzant, durant els anys que va durar la Mancomunitat, l’Escola d’Estiu per on va passar a fer un curset la prestigiosa doctora en pedagoga Maria Montessori. Les teories dels principals pedagogs europeus (Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Decroly, Kraus, Tolstoi  i, entre altres, Maria Montessori) van ser estudiat pels mestres catalans i els seus mètodes d’ensenyament es van anar incorporant a  les escoles catalanes.
A Catalunya destacaven tota una sèrie d’entitats de caràcter popular dedicades a l’ensenyament que, en alguns casos, representaven una gran innovació pedagògica vers l’escola oficial. La tradició ateneística del segle XIX va jugar un paper molt important en la modernització de l’ensenyament, així com l’aparició de les escoles laiques i les racionalistes, sobretot la fundada el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia, l’Escola Moderna. A nivell d’Espanya és important la influència exercida a l’ensenyament per
Francisco Giner de los Ríos, fundador y primer director del “Instituto Libre de Enseñanza”  (ILE) de Madrid, que seguia mètodes krausistes. L’ILE va promoure organismes com la “Junta para Ampliación de Estudios”, el “Museo Pedagògico Nacional” i la “Residencia de Estudiantes”. A les escoles privades de les terres catalanes destaquen els mestres i pedagogs Pau Vila, fundador de l’Escola Horaciana (Barcelona); Joan Bardina, fundador de l’Escola de Mestres (Barcelona); Joan Palau i Vera, director
de l’Escola Mont d’Or (Barcelona); Manuel Ainaud, director del Col·legi Nou Mont d’Or (Terrassa); Alexandre Galí, director de l’Escola Vallparadís (Terrassa); Frederic Godàs i Legido, director del Liceu Escolar (Lleida) i Josep Parunella, director de
l’Escola Mossèn Cinto (Barcelona). L’escola d’iniciativa privada i l’associacionisme van ser peces fonamentals de la societat civil per reivindica la construcció de noves escoles. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va posar  en marxa el curs 1913-1914 una campanya pro “Escoles belles i dignes”, que va tenir una gran repercussió arreu de Catalunya i que significà la definitiva conscienciació cap a la construcció d’una escola nova. Un dels personatges més destacats en aquesta lluita pro escoles fou el president de l’AEP, Manuel Ainaud.  Seguint aquest esperit innovador l’Ajuntament de Barcelona va crear el 1915 la Comissió de Cultura i una Assessoria Tècnica perquè vetllés per
l’educació i per les infraestructures escolars municipals. Al front d’aquesta institució
l’Ajuntament va posar Manuel Ainaud, assessor pedagògic; i Josep Goday, assessor d’arquitectura. La Comissió de Cultura va cercar la col•laboració dels intel·lectual catalans Pere Coromines, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Bofill i Mates, Carles Pi i Sunyer i Ventura Gassol.  Es van reorganitzar les escoles barcelonines i es van crear les escoles Montessori. Davant el problema del dèficit escolar es va aprovar el projecte de construcció de nous edificis escolars i es va recórrer a l’arquitecte Josep Godall per que preparés els projectes. Les dues primeres escoles construïdes foren la Baixeras i La
Farigola, aquestes dues escoles foren dirigides per Fèlix Martí Alpera i Maria Baldó, respectivament. Des de 1914 ja existia l’Escola de Bosc a Montjuïc dirigida per la mestra Rosa Sensat i l’estiu de 1918 l’Ajuntament de Barcelona inicia els banys de mar
a la platja de la Barceloneta per els alumnes de les escoles municipals. Es constitueix el Patronat de les Escoles Domènech dirigides per Artur Martorell. La Mancomunitat impulsa l’any 1919 el Laboratori de Psicologia sota la direcció del pedagog belga
Georges Dwelshauvers. Cantines, colònies i noves escoles va ser la tònica pedagògica de la Catalunya de l’època de la Mancomunitat. El gener de 1922 s’inaugurava a la platja de la Barceloneta l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés. Seguint la tradició de les escoles a l’aire lliure el 1923 s’inaugurava l’Escola Parc del Guinardó.  L’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona havia posat en funcionament el Patronat Escolar, un organisme mixt de col·laboració entre l’Estat i el municipi. El Patronat era coordinat per una Junta presidida per l’alcalde de la ciutat. El Patronat tenia l’atribució de nomenar mestres oficials de les escoles públiques i es feu càrrec de la coordinació pedagògica. El Patronat va promoure la construcció de noves escoles i va encetar les Colònies Escolars
de Vilamar (Calafell), Can Puig (Collserola) i Martorelles. Aquest any surt el primer número del Butlletí dels mestres dirigit per Alexandre Galí. Se celebra a Barcelona el II Congrés Internacional de Psicotècnia sota la presidència d’Edouard Claparède. Decroly
publica Vers l’école renovée, que influenciarà el seguidors de l’escola nova.  El Patronat Escolar va començar a construir nous edificis projectats com el Lluís Vives de Sants o el Pere Vila del passeig Sant Joan, però el cop d’Estat de Primo de Rivera va aturar les obres i a més va acabar amb els anhels de l’escola renovada. Les construccions escolars previstes es van ajornar fins el temps de la Segona República. La Mancomunitat de Catalunya no va deixar cap camp de costat i, malgrat les dificultats de tot tipus, va promoure totes les matèries de l’humanisme des de la filosofia a la ciència. En el camp filosòfic destaquen Jaume Serra Húnter, Tomàs Carreras i Artau, catedràtics de la Universitat de Barcelona i Josep Maria Capdevila, alumne d’Ors, va ésser un dels fundadors de la Societat  Catalana de Filosofia (1923).
La ciència i la medicina va ser un dels camps protegits i potenciats per la Mancomunitat de Catalunya a través de la creació del Laboratori de Psicologia Experimental, del Institut de Fisiologia i del Laboratori Municipal de Barcelona. El Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, on el doctor Jaume Ferran i Clua havia desenvolupat les vacunes contra la ràbia, el còlera, el tifus i la tuberculosi, va passar a ser dirigit per Ramon Turró. El biòleg es va envoltar d’un eminent equip de doctors i investigadors científics de primera línia com Pere Domingo, Pere González i Francesc Duran y Reynals. També l’Institut de Fisiologia va viure una etapa de plenitud investigadora sota la direcció del doctor August Pi i Sunyer i dels seus principals col·laboradors Jesús Bellido i Raimon Carrasco i Formiguera.
La medicina catalana va conèixer en aquest període un gran desenvolupament científic. Ja el 1913 s’havia celebrat a Barcelona el Congrés de Metges de Llengua Catalana. La Facultat de Medicina coneixerà duran l’època de la Mancomunitat un dels seus grans moments. El 1906 la Facultat havia abandonat el vell edifici del carrer del Carme i s’havia instal·lat al modern edifici del Clínic. El fet que la Facultat de Medicina y l’hospital estiguessin en el mateix edifici va afavorir el contacte del malalt amb l’estudiant de medicina. També va ser important per a la medicina la creació de l’Escola d’Infermeres.
En els anys de la Mancomunitat destaquen grans especialistes de la medicina com Jaume Peyri, expert en malalties venèries; Pere Nubiola, catedràtic de obstetrícia; Josep M. Bartrina, catedràtic de patologia quirúrgica; Francesc Gallar, catedràtic de patologia digestiva; Hermenegildo Arruga, cirurgia oftalmològica i la saga familiar del Barraquer (Josep Antoni i Ignasi). També continua la seva tasca científica el ja citat Ramon Turró que, durant aquesta etapa de Catalunya, esdevé un dels més eminents científics de la psicologia humana i de l’origen del coneixement. Ramon Turró va ser un gran lluitador contra la marginació social y cultural en que vivien un gran nombre de ciutadans de Catalunya. Turró, científic i filòsof, es va interessar per el tema de la fam, per l’anafilaxi, per les bacteriolítiques naturals i per les propietats bacteriològiques dels teixits. Tampoc podem oblidar l’obra del doctor Emili Mira López, que va realitzar una gran aportació a la psicologia i psiquiatria moderna. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament de la psicopedagogia  i la psicologia jurídica.
En el camp de la divulgació científica és important la tasca desenvolupada per les institucions catalanes com l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell de Pedagogia i l’Escola del Treball alhora d’organitzar els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi de la Mancomunitat de Catalunya, que va permetre la vinguda a Barcelona d’eminents pedagogs, catedràtics i científics. El 24 febrer de 1923 l’eminent científic alemany Albert Einstein va pronunciar una conferència sobre la teoria de la relativitat, a
l’Escola del Treball. Abans d’abandonar Barcelona el científic va 

visitar el Sindicat de la Distribució de la CNT on va participar en una xerrada amb Ángel Pestaña: «Vosaltres ―digué Einstein― sou revolucionaris del carrer i jo en sóc de la ciència».
Uns dies després el 10 de març era assassinat el carismàtic líder de la CNT catalana Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, mort al carrer de la Cadena a causa del trets de pistolers a sou de la federació patronal catalana. La Mancomunitat de Catalunya va haver de conviure en els temps convulsos i tràgics del pistolerisme barceloní dels anys vint, les lluites obreres i la repressió i llei de fugues promoguda pel governador civil general Severiano Martínez Anido i pel cap de policia coronel Miguel Arlegui.
La presidència de la Mancomunitat de Catalunya va recaure en dos eminents personatges de la vida política i social catalana, per l’advocat i polític Enric Prat de la Riba (1914-1917) i l’arquitecte modernista i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va continuar l’obra de l’anterior des de 1917 fins el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera. La Mancomunitat de Catalunya va desenvolupar la seva tasca política, social, pedagògica i cultural des d’abril de 1914 fins el cop d’Estat de setembre de 1923. Aleshores la Mancomunitat va ser intervinguda pel govern del Directori militar que nomenà el general Carlos Losada per presidir-la, el qual, posteriorment, fou succeït per el polític monàrquic Alfonso Sala. L’any 1925 la Mancomunitat serà dissolta definitivament per la dictadura amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII. La dictadura militar va suprimir o va intervenir les institucions creades per la Mancomunitat. El camp pedagògic va ser el més atacat per la dictadura que va eliminar l’Escola d’Estiu i les subvencions a l’ensenyament del català. En aquests anys dictatorials desapareixen els organismes creats per l’Ajuntament de Barcelona com el Patronat Escolar i la Comissió de Cultura. Això va significar l’aturada de la construcció d’infractores culturals i pedagògiques tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya va ser clausurada i les seves competències retornades a les diputacions de les quatre províncies. Les institucions escolars creades per la Mancomunitat o van desaparèixer o van passar a ser controlades per l’Estat, que va
sancionar l’ensenyament en català i va depurar de llibres catalans les biblioteques de les escoles. Catalunya haurà d’esperar a que bufin aires de llibertat per tornar a reorganitzar les seves escoles amb dignitat. L’any 1931 la Constitució republicana proclamà que
l’ensenyament havia de ser gratuït, laic i renovador. Per la seva banda l’escola republicana impulsada per la Generalitat de Catalunya establia per norma l’ensenyament dels valors cívics de llibertat, justícia, solidaritat i democràcia. Durant la Guerra Civil
l’escola catalana va innovar radicalment amb la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que recollia les principals experiències pedagògiques que anaven de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a les escoles noves de la República. La victòria
franquista va endarrerir l’ensenyament a Catalunya fins a èpoques anteriors a la renovació pedagògica i va instal·lar en el seu lloc l’escola espanyolitzada del nacionalcatolicisme.
Les experiències culturals, científiques i pedagògiques que va encetar la Mancomunitat de Catalunya són eines encara vàlides per a la construcció d’un nou país on el ciutadà hauria de ser el centre de tot el sistema polític, social, econòmic i cultural. 
.Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 16 d’octubre de 2014)

16/10/14

Presentació llibre poemes al Bar Horiginal / Aisa-Castillo

(Ferran Aisa, Chema de Quintana i David Castillo. Foto: Maria Carmona)

Chema de Quintana, editor d'Amargord, presenta a David Castillo i Ferran Aisa al Bar Horiginal, el 14 d'octubre de 2014. Presentació dels llibres: "Burocracia sentimental".de David Castillo.i "Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles" de Ferran Aisa.. Amargord Ediciones (Madrid, 2014)







10/10/14

Balada dels temps difícils-Burocracia sentimental / Aisa-Castillo




PRESENTACIÓ DELS LLIBRES "BALADA DELS TEMPS DIFÍCILS" / BALADA DE LOS TIEMPOS DIFÍCILES" DE FERRAN AISA; i "BUROCRACIA SENTIMENTAL SOBRE LA NOCIÓN DEL TIEMPO. SOBRE LOS MALES Y LOS MALOS CATALANES" DE DAVID CASTILLO (AMARGORD EDICIONES, MADRID-2014)
DIMARTS 14 D'OCTUBRE, 20,30 H., 
AL BAR HORIGINAL (FERLANDINA, 29),
BARCELONA


6/10/14

6 d'octubre 1934 / Catalunya i Astúries

LES REVOLTES D'ASTÚRIES I DE CATALUNYA L'OCTUBRE DE 1934

FERRAN AISA


Vaga general

(Coberta del llibre de F. Aisa)
En la nit del dia 4 d’octubre transcendia la notícia de la formació del nou Govern de la República format per Lerroux amb diversos ministres de la CEDA. Aquell mateix dia, els socialistes i l’Aliança Obrera van convocar una vaga general que fracassaria a tota Espanya i seria revolucionària a Astúries. A la matinada del 5 d’octubre de 1934 va esclatar la vaga general revolucionària a Astúries, responent a la consigna, "Uníos Hermanos Proletarios." Era l’aliança de tot el poble treballador a través de la unió de les seves organitzacions: PSOE, PCE, BOC, CNT, UGT i minories comunistes de signe trotskista. Per primera vegada es posava en pràctica la unió d’acció de tots els treballadors contra el poder de la burgesia, era la sortida a l’escena del front únic del proletariat. El crit d’UHP va ser el “leit motiv” de la insurrecció asturiana i va ser el pròleg de la revolució social de 1936.
L’Aliança Obrera asturiana havia estat segellada, amb un pacte CNT-UGT, el 28 de març de 1934, signat per José Martínez i Avelino González Entrialgo per la CNT; i Graciano Antuña i Bonifacio Martín per la UGT; també signaren l’adhesió, Benjamín Escobar y Marcelino Magdalena pel BOC; Ignacio Iglesias y Emiliano García, per Izquierda Comunista; i Angel Fierro i Rafael Hernández, per les Joventuts Socialistes. Els comunistes, poc abans de la insurrecció, picaven a la porta de l’aliança, Moscou havia donat el vist i plau. Malgrat aquest pacte de l’AO, en la insurrecció d’Astúries, el Comitè Revolucionari fou acaparat pels socialistes i pels comunistes. La CNT, per la seva banda, va formar Comitès Revolucionaris a les zones que tenia influència com Gijón, La Felguera i altres poblacions. Entre el dia 10 i el 18 d’octubre les tropes africanes, formades per moros i legionaris, van anant conquerint els pobles miners casa per casa: “El general López Ochoa -escriu Jackson- que era un oficial culto, y masón, hizo lo que pudo para evitar los asesinatos y violaciones, incluyendo el fusilamiento de cuatro moros culpables de atrocidades. El coronel Yagüe, de la Legión, prefirió emplear un saludable terror como arma y no contuvo sus tropas. Los últimos días se caracterizaron por actos de desesperado valor, con mineros desarmados ofreciendo sus pechos desnudos en desafío a las tropas que avanzaban.”
El Comitè Provincial Revolucionaris, el 16 d’octubre, clamava desesperadament a la resistència, a l’espera de que la resta del país es sumés solidàriament a la lluita asturiana. Però la insurrecció havia fracassat arreu d’Espanya abans de començar. El comitè revolucionari manifestava: “Lo repetimos, en pie de guerra, hermanos, el mundo nos observa. España, la España productora, confía su redención a nuestro triunfo. Que Asturias sea un baluarte inexpugnable. Y que si su bastilla fuera tan asediada sepamos antes que entregarla al enemigo, confundir a éste entre escombros no dejando piedra sobre piedra. Rusia, la patria del proletariado, nos ayudará a construir sobre las cenizas de lo podrido el sólido edificio marxista que nos cobije siempre. ¡ADELANTE LA REVOLUCION! ¡VIVA LA DICTADURA DEL

PROLETARIADO!” 

La lluita d'Astúries

La lluita dels asturians fou desesperada, en molts indrets de la regió com en el Naranco, on els insurrectes van resistir fins a la darrera munició. En aquest indret va ser molt anomenada Aida Lafuente, heroïna de la insurrecció, perquè amb un reduït grup de revolucionaris va plantar cara a l’exèrcit. Aida va morir lluitant per la llibertat de la seva classe. El darrer nucli de resistència fou Mieres. El socialista Belarmino Tomàs, en nom del Comitè, va negociar la rendició amb el general López Ochoa. Entre les condicions es demanava que els moros no entressin als pobles. Els socialistes no volien més víctimes innocents, i el general també estigué d’acord en acabar la lluita suïcida dels miners. El Comitè Revolucionari provincial posava fi el moviment revolucionari: “...después de probada la capacidad revolucionaria de las masas obreras para los objetivos de gobierno, (...) estimamos necesaria una tregua en la lucha, deponiendo las armas en evitación de males mayores. Esta retirada nuestra, camaradas, la consideramos honrosa, pero inevitable. (...) Es un alto en el camino, un paréntesi, un descanso reparador después de tanto <<surmenage>>. Nosotros, camaradas, os recordamos esta frase histórica: <<Al proletariado se le puede derrotar, pero jamás vencer.>> ¡Todos al trabajo, y a continuar luchando por el triunfo!”  També el Comitè Revolucionari de La Felguera format exclusivament per militants de la CNT i de la FAI, es dirigiren al poble: “¿Compañeros! Animados y fortalecidos por un ideal de redención, deseosos de trastocar todo el basamento de la sociedad capitalista y estatal, creemos llegado el momento de entregarnos por entero a la revolucionaria pelea para acabar con el odio, el privilegio y el mal. (...) El ideal no muere, vive en nosotros, vive en todos. El es más fuerte que nuestra voluntad. En nombre de este ideal: ¡salud! ¡Viva la CNT! ¡Viva la Anarquia!” 
Entre les víctimes d’Astúries hi havia, l’ànima de l’Aliança Obrera, el cenetista José Maria Martínez  i el periodista Luís Sirval. El periodista fou assassinat al carrer per un oficial del Terç. El balanç de baixes fou esgarrifador. La repressió fou vandàlica. Les tropes tingueren “carta blanca” i es dedicaren a incendiar les biblioteques, les cases del poble i els centres recreatius dels miners. Les detencions van ser nombroses i a molts dels detinguts se’ls hi va aplicar tortures terribles. Per la seva banda la premsa dretista es va dedicar a calumniar als revolucionaris i va publicar faules de monges violades i nens torturats. El Govern va imposar la censura sobre les notícies que arribaven d’Astúries. Malgrat això, un grup de parlamentaris va visitar Oviedo per investigar in situ el que estava passant, eren els socialistes Álvarez del Vayo i Fernando Giner de los Ríos, així com els republicans Clara Campoamor i Félix Gordón Ordaz. El seu testimoni va ser crucial per esbrinar la veritat del que havia passat i del que passava a Astúries. Maurín, en el seu assaig Hacia la segunda Revolución, analitza la Comuna asturiana i la compara a la de París; i com la insurrecció, de 1871, a la capital de França, veu Astúries abandonada i sola. 

Maurín opina

Mentre els treballadors d’Astúries, lluitaven i es llançaven a l’<<assalt del cel>>, què pensaven i -es pregunta Maurín- que feien els demés treballadors espanyols?  Joaquim Maurín, després de buscar les raons i el paral·lelisme de l’insurrecció d’Astúries en totes les revolucions, des de la francesa, fins a la russa, passant per la Comuna de París, buscarà en Lenin l’anàlisi de l’experiència del fracàs asturià: “Para que estalle la revolución, no basta que las masas explotadas y oprimidas tengan conciencia de la imposiblidad de vivir como antes y reclamen cambios. Para que la revolución sobrevenga es preciso que los explotadores no puedan vivir y gobernar como antes. Sólo cuando las <<capas bajas>> no quieren el antiguo régimen y las <<capas altas>> no pueden sostenerlo, sólo entonces puede triunfar la revolución.” 

La situació política a Catalunya

A Catalunya la insurrecció va sorgir del mateix Palau de la Generalitat. La vaga convocada, el dia 5 d’octubre, pel PSOE, es va desenvolupar a Catalunya com un moviment polític-nacionalista sota el signe de l’ERC i amb la participació molt activa de l’Aliança Obrera. Catalunya vivia una complexa situació política, amb una Esquerra Republicana, que lluny de ser un cos homogeni, estava dividida en quatre grups: la petita burgesia republicana dirigida per Companys; els grups separatistes d’Estat Català, dirigits per Dencàs; la Unió Socialista de Catalunya, un petit grup format per treballadors i cooperativistes; i els rabassaires. Després de la mort de Macià s’havia accentuat la lluita dins de l’Esquerra, els partidaris de Companys eren més nombrosos però els homes de Dencàs eren, bàsicament, més activistes. La diferència entre les dues tendències es manifestava en que una era partidària de comptar amb l’opinió dels treballadors cenetistes i la segona mantenia un antagonisme total vers els anarcosindicalistes, i s’atribuïa la representació del nacionalisme català més intransigent. L’Estat Català feia pressió constantment a Companys perquè trenqués amb Madrid i proclamés la independència de Catalunya. Estat Català tenia una organització paramilitar, els escamots, que uniformats de verd feien sovint desfilades públiques. Companys, per evitar que es trenqués el partit, va fer moltes concessions al grup de Dencàs, com acceptar que els sindicats de la CNT fossin tancats i els seus homes perseguits. Com diu Brenan: “Lo absurdo de un alzamiento en Catalunya sin la ayuda de la CNT era más que evidente. Las únicas masas dispuestas a seguirlo en las cuales la Esquerra podia contar eran las de la Alianza Obrera (...), cuyo número en Barcelona era insignificante, y los rabassaires (...) Companys obrando por sí mismo, hubiera persuadido probablemente a los anarcosindicalistas para que se sumaran al movimiento, pero Dencàs i Badia, el jefe de la policia, se opusieron a ello rotundamente, antes de que pudiera suceder. Los sindicatos de la CNT fueron cerrados  y Dencàs utilizó emisiones de radio diarias contra la FAI hasta el momento del alzamiento.”  L’anunci de la composició del nou Govern feta per Lerroux la tarda del 4 d’octubre va fer precipitar les vagues i insurreccions a l’Estat Espanyol. En el Govern hi havia tres ministres cedistes i dos agraris i això va indignar els republicans, els socialistes i els obrers i els camperols en general, que veien en aquesta maniobra política una traïció als principis republicans. 

El 6 d'octubre

El dia 6 d’octubre pel matí la vaga era absoluta a tota Barcelona i també a moltes altres poblacions catalanes. Al migdia Dencàs anuncià per la ràdio que el president es pronunciaria al vespre. Mentrestant, en els centres d’ERC, es repartia fusells Remington i Winchester als escamots i a persones conegudes del partit. Dencàs va parlar per la ràdio donant consignes de mobilització dels catalanistes. A la crida s’hi van sumar els petits grups separatistes, Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols i la Unió Democràtica de Catalunya.
L’Aliança Obrera catalana es va llançar a la lluita i va participar activament en la convocatòria de la vaga general. Josep Maria Francès va ésser testimoni d’aquelles hores: “Me encontré a Bonet, antiguo compañero (...), me informó que nutrida manifestación de la Alianza Obrera compuesta por los elementos del Enciclopédico y otras organizaciones había estado en el Palacio de la Generalidad a ofrecer sus servicios. Y pedir armas de las que carecían. Pero el conseller Dencàs les negó las armas diciéndoles: -<<És més si guanyem aquesta nit la partida, demà afusellaré a molts de vostés>>”.  

La posició de Dencàs era contrària a la participació dels elements obrers i partidària de resoldre el problema amb les pròpies forces formades pels mossos d’esquadra, la policia i els escamots independentistes. Era un greu error dels dirigents polítics, en una ciutat que era la capital del proletariat ibèric, no comptar amb les forces obreres.
L’Aliança Obrera i els Comitès dels partits d’esquerres estaven mobilitzats i malgrat no tenir armes, es disposaren a lluitar. Una de les primeres accions de l’AO fou l’ocupació de l’antic local del <<Fomento del Trabajo Nacional>> al Portal de l’Àngel, on van col·locar al balcó una pancarta en la que es llegia: <<Local de l’Alianza Obrera>>. Adolfo Bueso, ho recorda: “La sala que ocupava el Comité Ejecutivo de Alianza Obrera estaba en el mismo estado de abandono que el resto del edificio. En un testero había una mesa muy grande con tapete verde, lleno de manchas, encima papeles, paquetes de tabaco y dos botellas de coñac, amén unos vasos de formas y tamaños diferentes. Sentados en sillas de varias procedencias, estaban Maurín, Salas, Colomer, David Rey, su hermano José, Pep Rovira y otros más. (...) A Alianza Obrera se habían adherido las sociedades y sindicatos de la UGT, principalmente los de Artes Gráficas, el cual ya se había presentado. Los contramaestres de El Radium también había mandado su adhesión, así como los obreros del puerto; Trillas había estado allí a primeras horas de la tarde. El Centre de Dependents del Comerç i la Indústria estava con Alianza Obrera y parecía que allí contaban con algunas armas.”  A partir de les tres de la tarda es concentraren els escamots armats a la plaça de la Universitat. Grups d’Estat Català havien ocupat el ball La Bohèmia, situat a la cruïlla de Casanova amb la Ronda Sant Antoni, i el Cafè Novetats, al carrer Casp, on va quedar instal·lat el quarter general. Les emissores de ràdio foren ocupades per les forces lleials a la Generalitat i començaren a emetre la Marsellesa i discursos d’exaltació catalana.
 

Concentració de l'Aliança Obrera i del CADCI a la plaça de Sant Jaume

A les cinc de la tarda unes dos mil persones, amb braçalets de l’AO es manifestaren, des de la plaça de Catalunya fins a la seva seu al Portal de l’Àngel, repartint -al públic que hi havia a la vorera- el Butlletí de l’Aliança Obrera, amb un titular a primera plana que en grans lletres deia: <<Visca la República Catalana>>. Las Noticias es fa ressò: “La manifestación la componían 45 brigadas formadas militarmente de tres en fondo y desfiló por la Ramblas, calle Fivaller, Plaza de la República y Jaime I para enfilar después la Via Layetana, pasar por la Comisaria de Orden Público y retornar por la calle Condal a la plaza de Santa Ana, al edificio del Fomento del Trabajo Nacional, ante el que se disolvieron. La manifestación llevaba una pancarta en la que se leía: <<Proclamem la República Catalana>>, y al desfilar frente a un grupo detenido ante la Generalidad, lo hizo llevando el brazo derecho levantado y el puño cerrado. Al disolverse la manifestación se dio orden de concentrarse a las ocho de la noche en la Plaça de la República para proclamar la República catalana.” 
A les vuit del vespre la plaça de la República és plena de gent, uns porten el braçalet groc amb les inicials de l’Aliança Obrera, i altres les quatre barres. A la plaça es canta la Internacional i Els Segadors: “Bon cop de falç / defensors de la terra...” Hi ha una emotiva expectació que es trenca amb els crits de rigor que pronuncien els manifestants amb visques a la República Catalana, a Catalunya Lliure i, simplemente, a la Llibertat! Una manifestació del CADCI, que arriba desfilant des de la Rambla, porta al davant una senyera separatista que és col·locada al centre de la plaça. 

Companys parla per la ràdio

“A un quart de vuit del vespre la ràdio va anunciar que <<el president senyor Lluís Companys, per tal d’orientar l’opinió, parlaria a les vuit des del balcó de la Generalitat. Aquesta notícia es va donar en un to solemne i remarcant la data: <<Avui, dia sis...>> Cada mig quart se’n repetia la lectura. Tothom va creure clarament que s’anava a proclamar o l’Estat Català o, simplement, la República Catalana. (...) A les vuit i deu minuts en punt, Companys va pronunciar des del balcó el seu discurs en el qual proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.” 
L’ombra de Pi i Margall i de Macià van sobrevolar la plaça de Sant Jaume: “Ciutadans! Les forces monarquitzants i feixistes, que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les migrades llibertats de la nostra terra, i els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen el suport de les actuals institucions. Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d’Espanya, i els sectors socials més avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica i republicana, no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva solidaritat amb els germans que, a les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i pel Dret. Catalunya arbora la seva bandera, crida a tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament del Govern que presideixo assumeixo totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola.... (...) L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la Llibertat!” 
L’Ajuntament de Barcelona, presidit pel seu alcalde Carles Pi i Sunyer, va celebrar una sessió extraordinària –a la que no van assistir a la reunió ni els representants de la Lliga, ni els radicals, ni els tradicionalistes-, on es va acordar la solidaritat amb el Govern de la Generalitat. La mateixa actitud solidària es va donar en diversos ajuntaments de la resta de Catalunya.
 

L'Exèrcit espanyol pren Barcelona

El Capità General de Catalunya, seguint les consignes del Govern central, va fer aplicar l’Estat de Guerra. El Ban promulgat per <<Domingo Batet y Mestres, general de división y del Ejército y jefe de la Quarta División Orgánica>>, feia saber: “Que de conformidad con lo prevenido en decreto de esta fecha recibido a las veinte horas, queda declarado el estado de guerra en todo el territorio de la región catalana, y asumo, por tanto el mando de la misma, estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias, esperando de la sensatez y cordura de los ciudadanos que no llegue a precisar su empleo, y que por parte de todos, con su civismo y amor a la República, contribuirán al restablecimiento de la paz perturbada.” 
En els primers tiroteigs cau mort un sergent, i un oficial i diversos soldats són ferits a  la Rambla Santa Mònica, es tracta d’una unitat d’artilleria de l’exèrcit de la Caserna d’<Atarazanas>>. Els canons emplaçats a la Rambla de Santa Mònica, sense pensar-ho dues vegades, disparen contra el local del CADCI, on moren Jaume Compte i Manuel González Alba. Els assetjats demanaren reforços a la Generalitat que mai no van arribar. L’exèrcit també va disparar contra el local de la Unió Socialista. 

La revolta és sofocada i la Generalitat intervinguda

L’endemà la revolta ha estat sufocada, Batet imposa la llei marcial. Las Noticias dona fe de la nova situació: “A consecuencia de haber declarado el señor Companys, el <<Estat Català>> y la República Federal, fuerzas del Ejército se apoderaron tras dura lucha de la Generalitat, del Ayuntamiento y del edificio de Gobernación. Han sido detenidos el presidente y el gobierno de Cataluña y el alcalde y un buen número de concejales de Barcelona. Los muertos ascienden a unos cuarenta y hay muchos heridos. Ha sido nombrado gobernador general de Cataluña el señor Carreras Pons.” 
El coronel d’intendència José Martínez Herrero va ser nomenat alcalde de Barcelona. Pocs dies després visità la capital catalana, el líder de la CEDA, José Maria Gil Robles que fou rebut amb tots els honors per la burgesia catalana. A primera fila, Civera Voltà, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. La concomitància entre el poder central i els propietaris agrícoles era tot un símptoma de retorn a èpoques “feudals”, segons Albert Balcells: “La majoria de propietaris consideraven la derrota de la Generalitat com una victòria pròpia.”
Un Ban del general Batet anunciava la supressió de tota la normativa de la Generalitat, entre les qual hi havia la Llei de Contractes de Conreu. Els pagesos que s’havien acollit a les noves normes van ser obligats, sota amenaça d’expulsió o de presó, a pagar les parts dels fruits corresponents a les collites dels anys anteriors: “Segons una enquesta de la Unió de Rabassaires, entre l’octubre de 1934 i novembre de 1935, 1400 pagesos van ser expulsats de les terres que conreaven.”


Ferran Aisa-Pàmpols
(Resum extret del llibre de Ferran Aisa El labernt roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès Editors, Lleida, 2005)

4/10/14

Cinefòrum / Monestir Montserrat

EL MILLOR CINEMA A MONTSERRAT

(Coberta llibre d'Arnau Olivar)
FERRAN AISA

Els cinefòrums o cine clubs tornen a estar d’actualitat dins de la programació de moltes associacions cultural o cinemes de poble. Aquesta tradició cinematogràfica va començar els anys trenta de la mà dels avantguardistes i ha continuat, amb més o menys
persistència fins els nostres dies. El cinefòrum en realitat no és més que la difusió d’una projecció cinematogràfica, normalment d’autor, que és comentada i analitzada per un expert que obre el debat als assistents al film. Ara editorial Base presenta Els cinefòrum de Monserrat d’Arnau Olivar (Barcelona, 1924), escriptor de llarga volada que ha publicat diversos treballs d’assaig i crítica cinematografia, alguns dels quals han estat publicat a França. També ha destacat com a crític de cinema a publicacions com Canigó o Serra d’Or.
L’autor d’aquest assaig va fundar l’any 1948 amb Antoni Farré, el cineclub La Llanterna Màgica. Degut a l’èxit de les sessions cinematogràfiques Olivar va ésser convidat per la Fedération Français de Cinéclubs a dirigir els prestigiosos Weekends de
la Llanterna Màgica a Perpinyà, sessions que van durar des de 1957 fins a 1970 i que atreia a tants catalans o espanyols a veure aquelles pel·lícules de gran qualitat que la censura franquista prohibia. Arnau Olivar va dirigir també des de 1963 fins l’any 2000
les sessions de cinefòrum celebrades a la comunitat benedictina de Montserrat. L’autor recull en aquest volum la història d’aquestes sessions cinematogràfiques realitzant un estudi minuciós de cada pel·lícula projectada a Montserrat, així com la fitxa tècnica del
film. El monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, afirma: “Per als monjos, els cinefòrums no eren un mer entreteniment, sinó que volien introduir una comunitat dedicada a la pregària però molt atenta a la realitat humana i sempre circundant en diàleg entre fe i cultura, en aquest element tan important de la nostra societat que és el cinema.” Per els amants del cinema aquest llibre és una bona eina per conèixer un munt de pel·lícules, algunes d’elles passades en els cinemes d’Art i Assaig, que van ser una font de cultura per una generació de cinèfils. Entre les nombroses pel·lícules vistes
a Montserrat  en citaré algunes de mítiques que apareixen en l’assaig d’Arnau Olivar:  La quimera de l’or (Charles Chaplin), El cuirassat Potemkin (S.M. Eisenstein), La gran il·lusió (Jean Renoir), L’Evangeli segons Sant Mateu (Pasolini), Amacord (Fellini), Crits i murmuris (Bergman), La Via Làctia (Buñuel), Ciutadà Kane (Welles), Un tramvia anomenat desig (Kazan), Dublinesos (John Huston), Rashomon (Kurosawa), 2001: una odissea a l’espai, etc. Tot un reguitzell de cultura cinematogràfica posat a l’abast de tots els amants del cinema.

Ferran Aisa-Pàmpols


(El Punt Avui, 5 d’abril de 2013)