26/5/20

La Pesta / Albert Camus / Ferran Aisa



 
ALBERT CAMUS I LA PESTA
FERRAN AISA


1ª Edició de la Peste (Gallimard, París, 1947)



En aquest temps d’Estat d’Alarma i de pandèmia per la Covid-19, ha estat molta gent que ha buscat a la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobar en casos similars d’epidèmies. D’aquesta manera han sortit a la palestra els llibres El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus. D’aquesta novel·la s’han tingut que fer noves edicions per la seva demanda en diverses llengües, no solament en paper sinó també en ebook. La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora, podríem dir, més actuals per la universalitat dels seus temes. L’obra de Camus construïda sobre una sòlida base moral i ètica no ha perdut mai vigència. El món continua estan dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, el ser humà continua fent les mateixes barbaritats. El 6 d’agost de 1945 quan els Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima Camus va escriure: <<Nosaltres ens resumirem en una frase: la civilització mecànica acaba d’arribar al seu últim grau de barbàrie.>> ¿Què hagués dit ara de la situació de la destrucció sistemàtica de la natura, de l’escalfament del planeta, de la globalització destructora?
Albert Camus Sintès (Modovi, 1913-Villeblevin, 1960), fill de Lucien Camus, obrer alsacià desaparegut en combat durant la Primera Guerra Mundial i de Caterina Sintès descendent de menorquins. Camus estudia Filosofia a la Universitat d’Alger. Va militar una curta temporada en el PCF, però del qual va sortir-se’n el 1937 per la política reaccionària de Stalin a la URSS contra els comunistes dissidents i a Espanya per els Fets de Maig contra el POUM i els anarquistes. Durant l’ocupació de França pels Nazis va participar a la resistència publicant el periòdic Combat. Va defensar els republicans espanyols i, molt especialment, als llibertaris. Va denunciar els crims del franquisme i es va oposar a les injustícies del món. La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme.
Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger, Calígula, entre altres. Totes elles d’una qualitat innegable marcades per la seva filosofia però tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu i recrea aquest en aquest assaig sobre l’absurd: <<una sensibilitat absurda que es troba escampada arreu del segle XX.>> El mite de Sísif , no és únicament la filosofia del absurd, sinó una exposició com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la nostra vida des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: <<Abans es tractava de saber si la vida havia de tenir un sentit per ser viscuda. Ara, per el contrari serà tan millor viure-la quan menys sentit tingui viure-la.>> Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o més properament Samuel Beckett. El clàssic mite grec de Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins el cim d’una muntanya, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota la eternitat, li servirà a Camus per desenvolupar la seva filosofia de l’absurd. Quan Albert Camus escriu aquestes obres és l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof i autor de novel·les, teatre, assaig i periodisme. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània del migdia d’ètica i caràcter llibertari la qual tindrà el seu cim en l’assaig L’home revoltat. La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Argelia), Camus, amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. La pesta és la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit recorda la figura del doctor Storkmann de l’oba d’Ibsen L’enemic del poble, en aquest cas, el metge lluitant perquè les autoritats i els comerciants reconeguin que les aigües del balneari estan contaminades. A Orán passa el mateix ningú vol parlar de que existeix una epidèmia: <<No es parla de les rates a les taules, diuen els pares als seus fills>>, quan comencen a morir pacients, s’amaga la noticia: <<Es diu que la plaga és irreal, és un mal somni que aviat passarà. Però no passa i, de mal somni en mal somni, són els homes qui passen i, en primer lloc, els humanistes perquè no han pres precaucions.>> Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta es declarada oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’ella no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i Jean Tarrou) lluitaran fins el final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món. El doctor Rieux malgrat les dificultat que té al seu abast per lluitar conta l’epidèmia sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Per el doctor Rieux, l’honradesa consisteix en exercí dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, d’haver cregut en la revolució, però a vist com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: <<Sí, he seguit tenint vergonya, he aprés que tots nosaltres estem a la pesta i he perdut la pau. Encara avui la busco tractants de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no segui essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, falta d’ella, una bona mort. Això pot enlairar el homes i, encara que no salvar-los, al menys fer-los el menor mal possible i fins i tot, de vegades, una mica de bé.>> Tarrou es contagia de la pesta, va cap una mort segura, el doctor Rieux li pregunta quina idea té per arribar a la pau i Tarrou, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: <<-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ésser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós.>> L’epidèmia cedeix, el doctor Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, peerò el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: <<Doncs sabia el que ignorava el poble aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que les bactèries de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot estar durant dotzenes d’anys adormida  als mobles i a la roba, que espera pacientment a la habitació, els soterranis, els baüls, els mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç.>>
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, mayo de 2020)



17/5/20

Mi patria es la libertad / Ferran Aisa


MI PATRIA ES LA LIBERTAD



La misma lucha para alcanzar la cima basta para llenar

el corazón de un hombre. Hay que imaginar a Sísifo feliz.

                                                                                               Albert Camus

                                                                  El mito de Sísifo



La puta de ojos grises meaba la esquina

mientras el trovador triste recobraba la voz

anunciando el fin de los tiempos del miedo

para capar cerebros y otras animaladas.

La población salía a la calle

a recibir la luz del alba,

aún había esperanza...

-Sacco & Vanzetti no deben morir,

Pero dicen que por la mañana hubo un estallido

de libertad. Tocaban las campanas esparciendo

semilla gratuita porque mañana sería otro día.

Mi patria es la libertad y a ella me acojo

como un ciudadano del mundo,

en sus leyes de solidaridad y apoyo mutuo.

Albert Camus merienda sobre las rocas

oyendo el canto de las sirena

como si fuese Ulises camino de Itaca.

Tal vez la puta de Lyon sea de Marsella o de París,

pero Boris Vian se esconde tras sus versos ácidos,

y Puig Antich es agarrotado en plena impotencia.

Ahora me hablan de democracia…


Ferran Aisa-Pàmpols
(Pubolicado en Balada de los tiempos difíciles (Amargord, Madrid, 2017)

16/4/20

El tango de Dien Bien Phu / David Castillo / Ferran Aisa


El tango de David Castillo

Ferran Aisa





David Castillo ha publicat enguany una novel·la que podríem catalogar de “no ficció”, doncs està basada en una història fictícia que s’acosta molt a la realitat. Una novel·la coral, ben documentada, ben escrita, excel·lent i, al meu parer, un homenatge als llibertaris que van lluitar fins el final per canviar el món i malgrat ésser derrotats mai es van sentir vençuts. El tango de Dien Bien Phu (Premi Joanot Martorell) ha estat publicat en versió catalana i castellana per Edicions 62 i Edhasa, respectivament. Castillo era en fase de promoció del seu llibre quan ens va sorprendre a tots el confinament pel Covid-19, precisament la presentació a la Biblioteca Bonnemaison el passat 12 de març fou un dels darrers actes públics abans de l’Estat d’Alarma. El cantautor Ramon Muns va tancar l’acte cantant “Los refugiados del 39”, un dels quids principals d’aquesta novel·la. A través de Dani Cajal, el personatge central de les principals obres de Castillo, esbrinem la vida dels milicians de les columnes llibertàries que van seguir lluitant després convertits en Divisions, tant a l’Ebre com al Segre i van tenir cura de barrar el pas als feixistes perquè soldats i civils poguessin sortir per la frontera cap a França. Allà els republicans que escapen de les urpes de Franco seran tancats en camps de concentració. Els protagonistes de la novel·la de Castillo passaran una bona temporada a Argelès-sur-Mer, en el camp es farà popular el tango que cantava Gardel “Está noche me emborracho” amb la lletra adaptada per un refugiat, el Tango d’Argelès esdevindrà un himne. L’excusa de saber qui va fer aquella lletra convertida amb himne pels refugiat, li servirà al narrador per revisar espais importants de la història col·lectiva dels derrotats, i ho fa a través de la recerca a arxius i l’estudi de nombroses monografies, dietaris, cròniques i testimonis d’una de les èpoques més brillants i alhora més tràgiques del segle XX. A llarg de les 286 pàgines de llibre podem seguir les passes de la Columna Durruti, de milicians com Paco Ponzán, Francisco Carrasquer, Quico Sabaté, Josep Peirats... Els caps de la 26 Divisió, Ricardo Sanz i Eduardo García Vivancos. Tots ells personatges reals de la història. Dani Cajal, esdevingut detectiu, cercarà el testimoni de militants que van viure la pèrdua de Catalunya, l’èxode i el confinament als camps de concentració. Aquí és on el narrador desenvoluparà la trama principal de la novel·la, la seva relació amb Pantaleó Ribot, oficial de la 26 Divisió, autor d’un quadern que li servirà a Cajal de guia per avançar per el laberint d'esbrinar qui va composar la versió del Tango d’Argelès. Altres protagonistes són Jesús Menero, autor també d’un dietari, i Pantaleó Cajal, avi del narrador, i en realitat de l’autor de la novel·la. El narrador a través d’aquests elements ens descriurà la vida als camps de refugiats, la participació dels anarquistes a la resistència contra els nazis, l’alliberament de París i fins i tot l’allistament de Menero a La Legió Estrangera essent destinat a Indoxina on va participar a la batalla Dien Bien Phu. El desenllaç serà positiu per Cajal que aconseguirà el seu objectiu de trobar el que buscava, la lletra del Tango d’Argelès:  Somos los tristes refugiados / a este campo llegados / después de mucho andar, / hemos cruzado la frontera / a pie y por carretera / con todo nuestro ajuar: mantas, macutos y maletas, / dos latas de conservas / y algo de humor, / es lo que hemos podido salvar / después de tanto luchar / contra el fascio invasor...”








28/2/20

Eladí Gardó / cooperativisme / ataneisme


ELADI GARDÓ I FERRER (1876-1958)



Eladí Gardó i Ferrer


Cooperativista i soci fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. D’ofici electricista-lampista de jove treballà en una cooperativa. Molt aviat s’aficionà a la lectura i a les idees àcrates. Conjuntament amb el seu amic Josep Palau, també d’idees àcrates i paleta d’ofici, van proposar-se crear un ateneu cultural a Barcelona, poc després d’assistir a la Universitat per a obrers van connectar amb joves de l’Associació Republicana d’Estudiants com Francesc Layret, Lluís Companys i Luis Zulueta i van fundar la tardor de 1902 l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.

Eladi Gardó havia nascut a Barcelona el 1876 i provenia d'una família de classe obrera. A base del seu propi esforç i pagant-se els estudis amb el seu treball va estudiar la carrera de Dret. Col·laborà amb el republicà federalista i cooperativista Joan Salas Antón a la Cambra de Cooperatives de Catalunya (1899). L’any 1914 va promoure l’Associació d’Estudis Cooperativistes. El 1919 va ser un dels organitzadors de la Societat Cooperativa d’Habitatges. També presidí la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya entre 1920 i 1923, anys en què la Federació tingué la seva seu al local de l’Enciclopèdic carrer del Carme, 30. Va començar a militar en el camp de la política a través de la Federació Catalana del PSOE, poc després s’afilià al Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre l’any 1915 i 1920. Escrigué diversos llibres sobre cooperativisme: La cooperació catalana (1927), La cartilla cooperativista, etc. En l’Assemblea General de Socis de l’AEP, celebrada el 23 de juny de 1928, va ser-hi elegit president, càrrec que ocupà quatre anys. La seva relació amb l’AEP venia de juny doncs ja fou membre de la primera Junta de l’entitat, el 1903, i va formar part del grup de fundadors de la Secció d’Excursions, l’any 1905.

Durant la seva etapa de president de l’AEP es posaren en funcionament els Cursets de Divulgació Cultural i s’organitzaren cicles de conferències de caràcter política-social.

També prosseguir amb les campanyes cíviques de l’AEP, aquesta vegada Pro Estudis Universitaris per a Obrers. En aquesta època s’iniciaren a l’Ateneu les classes de batxillerat, i es va bolcar a potenciar les seccions entre elles la de Gimnàs i Esports, la d’Excursions i la d’Estudis Polítics i Socials.

Eladi Gardó, en proclamar-se la Segona República espanyola, envià en nom de l’AEP un telegrama felicitant president de la República, Niceto Alcalà Zamora, i un altre al President de la Generalitat Francesc Macià. Pocs dies després encapçalà una delegació de l’AEP que visità al president Macià al Palau de la Generalitat.

Eladí Gardó va exercir d’advocat i va ser un ferm defensor de les cooperatives obreres i, sobretot, de les cooperatives d’habitatges. Eladi Gardó va morir a Barcelona l'u de maig de 1958 a conseqüència d'una greu malaltia.



Ferran Aisa-Pàmpols (autor del llibre Una història de Barcelona, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, (Editorial Virus, Barcelona, 2000).




15/1/20

Vetllades Avenir / Felip Cortiella / Ferran Aisa


FELIP CORTIELLA I L’AGRUPACIÓ VETLLADES AVENIR

FERRAN AISA


Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval), a l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar  amb les associacions llibertàries i va conèixer als socialista Pablo Iglesias, el 1894 retornà a Barcelona dedicant-se des d’aleshores a conrear l’art dramàtic, poc després del seu retorn es va casar i s’instal·là amb la seva dona al carrer de Viladomat, 15, amb la qual tingué dos fills. Els pares de Cortiella (Ferran i Maria) procedien del camp de Tarragona, el seu pare havia muntat una adrogueria que va fer fallida. Felip Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista. El teatre anarquista va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica amb una aturada a final del segle a conseqüència de la repressió que va seguir a l’atemptat de Corpus de 1896 al carrer Canvis Nous. Felip Cortiella havia començat d’aprenent als 11 anys en una impremta del Raval passant posteriorment a treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana. Cortiella fou autodidacta, gran lector, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va participar a les activitats cultural de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Com obrer tipògraf va formar part de la Societat Tipògrafa de Barcelona de caràcter anarquista, amb els seus companys Emili Guanyavents (autor de la lletra d’Els Segadors) i Eudald Canivell (director de la Biblioteca Arús) va crear La Solidària societat obrera que es va adherir el 1910 a la CNT. Felip Cortiella fou amic de Joan Maragall i d’altres escriptors modernistes catalans com Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Josep Feliu i Codina i Emili Vilanova. Cortiella va col·laborar amb l’Agrupació Teatral Foc Nou que promovien Ignasi Iglesias, Pere Corominas i Jaume Brossa. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació, on van estrenar obres d’Ibsen i Mirbeau, però també dels autors Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori. La seva agitació teatral la va portar per teatres, ateneus i centres socials fomentant les idees llibertàries a través de l’art dramàtic. Escriví articles a revistes com Teatre Social que dirigia l’internacionalista reusenc Josep Llunas i Pujals i a Ciencia Social. Les seves conferències tenien força ressò essent publicades algunes d’elles com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec) “El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa.” El 1903 va organitzar un homenatge a Leandro Fernández Moratín al Teatre Circ Barcelonès on va pronunciar la conferència “L’obra moratiana i l’art dramàtic del nostre temps”, representant a continuació l’obra de Moratín La Comedia Nueva o el Café” i estrenà la seva peça dramàtica en un sol acte Dolora. La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Teatral Vetllades Avenir, societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire proletari. Els principals col·laboradors de Cortiella en la tasca de difusió teatral foren Leopold Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. Hi va fundar també el periòdic Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català i les edicions barates de les obres teatrals que representaven. Cortiella fou el promotor, el 1906, de l’Homenatge dels catalanes a Ibsen. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les “Vetllades Avenir” realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de teatre i de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència sobre el tema de l’obra i sobre l’autor. El públic podia participar en una mena de tertúlia oberta ja fos abans o després de la representació de l’obra. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia als obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània. El teatre a l’època de la rosa de foc de l’esperit llibertari va comptar amb diversos elencs tant aficionats com professionals per portar a escena obres de caire social tant de llengua castellana com catalana i algunes d’elles traduïdes d’altres llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra, Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres d’autors com Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu, Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann... Obres d’autors que la companyia de les Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Als teatres barcelonins es van poder assistir a l’estrena d’obres d’Ibsen com Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; de Mirbeau com Els mals pastors i l’Epidemia; Savonarola de Trarieux; Les tenaces d’Hervieux; El tarats se Brieux; La gàbia de Descaves; Els miners de Silesia de Hauptmann. Ibsen i Mirbeau foren els autors més representats per les Vetllades Avenir i per altres agrupacions teatrals anarquistes com el Grup Alba Social on destaca Josep Prat, Ricardo Mella i, entre altres, els germans Ramon i Cristòfol Piñon. Per aquesta època eren molt populars les representacions d’obres de José Fola Igúrbide, El sol de la humanidad, El Cristo moderno i El pan de piedra; de Joaquín Dicenta, Juan José; d’Enric Borràs, El Proceso Ferrer; d’Àngel Guimerà, La festa del blat, Terra Baixa i En Pólvora; d’Ignasi Iglesias, Les flors de maig; de Santiago Rusiñol, La lletja i El policia. També va ser molt comentada per a premsa l’estrena d’Electra de Pérez Galdós una obra anticlerical que va aixecar moltes ampolles en el seu temps. Felip Cortiella no solament va traduir i representar als grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els artistes de la vida, Dolora, El morenet, La brava joventut i Flametes del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme: la defensa del individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració, el naturisme, l’amor a la cultura, etc. Un altre dels factors promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme. Malgrat això no es considera un nacionalista català sinó un internacionalista que ho és des del seu lloc i la seva llengua. Les Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat. El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè la CNT publiqués un diari en català Catalunya on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. Aquell mateix any va participar a l’homenatge al doctor i polític federalista Domènec Martí i Julià (1861-1917). El 1918 havia publicat la novel·la curta Els precursors i el 1933 La vida gloriosa on recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927. Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva dona els seus darrers anys de vida els va viure al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 15 de gener de 2020)