28/4/12

La Internacional/El Primer de Maig de 1890

(Coberta: Giuseppe Pellizza da Valpedo "Il Quarto Stato (1901). Edita: Base. Pàg 263. Barcelona, 2007)


 EL PRIMER "PRIMER DE MAIG" A BARCELONA 1890






El Grup Onze de Novembre, en al·lusió a la data de l'execució dels anarquistes de Chicago, va voler-ne commemorar el tercer aniversari amb la celebració de l'acte magne del Segon Certamen Socialista. Sobre els anomenats "Màrtirs de Chicago", Ricardo Mella va escriure un memorable treball en què narrava tots els detalls de la tragèdia dels sindicalistes nord-americans. L'estudi del gallec aprofundia, amb dades biogràfiques i cronològiques dels fets, en els procesos contra Schawb, Neebe, Fischer, Lingt, Engel, Fielden, Spies i Parsons. Mella hi sentenciava: <<Vamos a empezar año nuevo. Podía haberse previsto. Las señales de los tiempos son claras y precisas. Pero hay ojos que no ven y oídos que no oyen. Todavía ahora habrá quien no quiera ver ni oir. Todavía ahora habrá, hay, quien está dispuesto a nuevos crimenes. La tragedia de Chicago es un episodio repetido constantemente, que todavía se repite>>.
Els socialistes, per la seva banda, en el Congrés Obrer Internacional celebrat el 1889 a París, van decidir organitzar una diada anual arreu del món per reivindicar la jornada de vuit hores en una mateixa data, el primer de maig, en honor dels màrtirs de Chicago. A Barcelona, la primera convocatòria va ser el dia 1 de maig de 1890 i consistí en un míting al teatre Tívoli i una concentració obrera a la plaça de Catalunya. 
L'Organització Anarquista va convocar paral·lelament una vaga indefinida, que fou contestada per les autoritats amb la declaració de l'estat de guerra. El Ban militar signat pel governador civil Luis Antunez proclamava: <<Hago saber que durante el accidentado período de tiempo que llevo al frente de esta provincia he podido adquirir la certidumbre de que el desorden, el vicio, ni muchos menos el crimen, han tenido ni tendrán jamás cabida en la conciencia honrada del obrero catalán. Pero como al amparo del acto que mañana 1º de Mayo tratan de realizar podrían mezclarse elementos extraños dispuestos a incurrir en extravíos o a perpetrar delitos que resueltamente y con todo rigor habría de reprimir, apoyando en la ley, disponiendo, caso necesario, de la fuerza pública, y contando con el concurso oral de este noble país, en el cual confío por creer que unánimante y sin reserva alguna de estar al lado de mi autoridad, para que no se arroje una mancha vergonzosa sobre la justa fama que Barcelona con su cultura ha adquirido en el mundo civilizado, he debido adoptar precauciones encaminadas a impedir todo desmán y castigar todo delito>>.
Els manifest dels treballadors convocant la vaga del Primer de Maig, entre altres coses, deia: <<Trabajadores Compañeros: ¡Salud! Hemos llegado al límite del sufrimiento. El implacable capitalismo, apoderado de todos los medios de civilización, nos ha sumergido en un mar de miserias. Todos cuantos elementos el progreso nos ha proporcionado, para mayor bienestar nuestro, en poder de los señores del dinero se hallan. Industria, comercio, medios de comunicación, instrumentos de trabajo, la pequeña y la gran maquinaria, la escuela, el taller, la ciencia y el arte, todo se halla monopolizado por los dueños del oro. (...)
Tantos siglos de esclavitud, tanta barbarie sufrida, tanta humillación impuesta, que nos ha hecho seres despreciables, cosa explotable, deben tener su fin. (...) Por fin los trabajadores hemos abierto los ojos a la luz, hemos contemplado con repugnancia el crimen social y nos hemos decidido a dejar de ser cosa para ser hombres libres. (...) En el estado actual del mundo, que ningún trabajador pueda asegurarse siquiera el empleo de sus fuerzas productoras, lo que quiere decir que nadie tiene asegurado el pan de cada día, no hay otro remedio, por ahora, que la rebaja de las horas de trabajo. (...) Proletarios: vienen momentos de prueba, de energía; la misma clase privilegiada os muestra su temor profundo; nosotros tenemos en nuestra defensa la justicia; y no necesitamos para la victoria más que una cosa: querer. ¿Queréis, compañeros, el triunfo? Pues no necesitamos más que cruzarnos de brazos el dia 1º de Mayo. Declararnos en huelga voluntaria, no ir al taller ni a la fábrica ese día, y no querer trabajar más si no es con la condición de trabajar sólo ocho horas. (...) ¡Obreros, cumplamos con nuestro deber! Para el 1º de Mayo, pues, contamos que no acudiréis al trabajo y todos juntos enarbolaremos LA BANDERA DE LAS OCHO HORAS. Si queréis ser libres y dignos, exclamad con nosotros: ¡Viva la jornada de trabajo de ocho horas! ¡Viva el 1º de Mayo de 1890! Los Trabajadores Asociados. España, 20 de abril de 1890>>.

Ferran Aisa (La Internacional, el naixement de la cultura obrera, Base, Barcelona, 2007, pp. 213-215.

25/4/12

Barcelona balla/Sants



PRESENTACIÓ DE "BARCELONA BALLA" DE FERRAN AISA 

AL TERRA D'ESCUDELLA

C/ PREMIÀ, 20 (M-Sants), 

A LES 19 H. DEL DISSABTE 28 D'ABRIL 

ORGANITZAT PER PILE 45 (GOURMET DJ SESSIONS).


Arran de mar/Viatge a Grècia

(Coberta: AEP, Pròleg: Gerard Jacas. Pàg. 42, Edita: El Vaixell Blanc-AEP (Barcelona, 1986)



VIATGE A GRÈCIA


Com puc oblidar els camins de la mar
i el goig de viure, de sentir
els batecs de la vida
i d’estimar el teu cos,
tal vegada lliure,
ocell que vola
del nord cap el sud.
Com puc oblidar el teu cos
i el teu vaixell, el meu terrat,
amb veles i vents tremolant
sense la por dels enamorats.
Com puc oblidar...,
i el somni a punt de fer-se carn
a la cantonada de l’ahir,
i el vaixell que creua la mar
amb el desig d’arribar
a les illes gregues.
Verges paraules a la meva boca
de versos mai no estrenats
que tenen regust de sexe
i elixir de menta,
bells pensaments
de savis i filòsofs
que m’ensenyen
desinteressadament
la raó del viure.
Com puc oblidar els camins de la mar,
el goig d’ésser lliure
i de sentir la dolça sensació
d’endinsar-me als teus ulls
com les ones que arriben a la riba
amb els mariners que sospiren
quan veuen el far de la marina,
o quan brillen les estrelles del cel
sobre la proa del vaixell
amb un mascaró de dona
que sempre m’és amiga.
Com puc oblidar...,
i el vaixell camí de Grècia
al cor de tots els navegants.

Ferran Aisa-Pàmpols (Arran de mar, 1986)

24/4/12

Carles Rahola / polític i escriptor




 BIOGRAFIES CATALANES:

CARLES RAHOLA, UN INTEL·LECTUAL AFUSELLAT PEL FRANQUISME 

FERRAN AISA

L’escriptor, periodista i historiador català Carles Rahola va ésser executat el 15 de març de 1939 pel franquisme a Girona. Era un home preocupat per la cultura del poble i va emprendre la determinació de fer-la arribar a tots els estaments de la ciutadania i va lluitar per socialitzar el saber...

(Carles Rahola, 1881-1939)
Carles Rahola va realitzar aquesta tasca meritòria a través del diari El Autonomista, de l’Ateneu de Girona i dels seus nombrosos llibres. Carles Rahola i Llorens havia nascut a Cadaqués el 29 de juny de 1881, però quan només tenia tres mesos la seva família va decidir traslladar-se a viure a Girona. La seva primera escola fou la de Sant Narcís. Als tretze anys va començar a treballar a la llibreria-impremta que el seu pare tenia a la plaça del Vi. Quatre anys més tard aconseguia per oposició una plaça d’escrivent a la Diputació de Girona. El 1902, dins de les pàgines d’El Autonomista, apareixia el Suplemento Literario, essent el promotor Carles Rahola que va aconseguir les col·laboracions de Prudenci Bertrana, Xavier Monsalvatge, Miquel de Palol i altres autors gironins.
Carles Rahola, el 1905, amb la seva obra Pequeños ensayos, va promoure el pensament d’autors que foren guia del modernisme com Ibsen, Maeterlinck, Rabelais i Anatole France. La seva postura a favor de fer arribar la cultura al poble, el va portar a perdre el favor del cap ideològic del noucentisme, Eugeni d’Ors, que el va criticar molt durament en una carta arran de la publicació del llibre August Alzina. L’idearium del protagonista d’aquesta obra ampliava la visió intel·lectual de Rahola amb els noms de Zola, Guyau, Shopenhauer, Byron, Maragall i Alomar.
El 1914 va col·laborar en la revista Cultura de Girona, que dirigia Josep Tharrats, aleshores ja s’havia casat amb Rosa Auget. Per guanyar-se la vida compaginava la seva feina d’escrivent i periodista amb la realització d’apunts biogràfics per l’editorial Espasa, cal tenir present que en aquells temps les col·laboracions als diaris eren voluntàries i sense estímuls econòmics.
Un escriptor incansable, Rahola va ésser un home liberal, progressista i tolerant que va fer de l’afany cultural un camí de vida. Fou autor de nombrosos llibres d’història i d’assaig, entre els quals destaquen: Guyau, el filòsof de la solidaritat humana (1909), La joventut de Catalunya davant d’Europa (1911), La dominació napoleònica a Girona(1922), En Ramon Muntaner, l’home, la crònica (1922), Girona (1925), Els jueus a Catalunya (1929), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938), etc.
Durant la guerra civil Rahola va col·laborar en la constitució del Casal de la Cultura com a president de l’Ateneu de Girona i va continuar les seves col·laboracions periodístiques. Al final del conflicte a Catalunya, hi va donar aixopluc a casa seva a molts intel·lectuals que fugien cap a França, però ell no va voler seguir-los, doncs, creia que no li havia de passar res. El 4 de febrer de 1939 la IV Divisió de Navarra ocupava la ciutat de Girona. Rahola va voler continuar amb normalitat la seva vida, però el 17 de febrer la policia el va detenir a la feina. Acusat de “rojo-separatista” i d’haver fet campanya des de L’Autonomista contra el “Glorioso Ejército Nacional” fou condemnat a mort i afusellat un mes després de la seva detenció.

Ferran Aisa
(Diari Més,  17 de maig de 2007)

23/4/12

Barcelona balla/Introducció



AMB M0TIU DE LA DIADA DE SANT JORDI INCORPORO AL BLOG LA INTRODUCCIÓ DEL MEU DARRER LLIBRE BARCELONA BALLA, DELS SALONS ARISTOCRÀTICS A LES SALES DE CONCERT, EDITORIAL BASE I AJUNTAMENT DE BARCELONA.



    (Foto coberta: Base. Pàg.:347. Edita: Base i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2011)


INTRODUCCIÓ

BALLAR A BARCELONA
La música és un fet ancestral que ha acompanyat la vida dels pobles i de les persones a
través del temps, tant en els moments d’alegria com en els de tristesa. El ball és una de
les manifestacións lúdiques que millor expressen la manera d’ésser dels individus i de
les col·lectivitats. Els balls antigament se celebraven els dies del sant patró, durant
alguna commemoració religiosa o els dies de gresca del carnaval. Hi ha referències de
festes carnavalesques des del segle XIV, aleshores la majoria dels protagonistes eren els
estudiants, que esdevenien els amos del carrer, així com els nobles que celebraven balls
de màscares als seus palaus. Segons les cròniques els cadafals dels músics s’aixecaven a
llocs cèntrics de la ciutat, plaça Nova, al pati de Santa Caterina, davant de la casa del
Virrei, al costat del fossar de Nostra Senyora del Pi, a la plaça Sant Jaume i a la porta de
Regomir. En algunes festes senyalades eren utilitzades les torres de les muralles de mar
per col·locar en elles els músics de la ciutat.
Els balls de màscares havien aparegut per primera vegada a la cort de la ciutat de
Venècia, per les mateixes dates a Barcelona se celebraven tornejos cavallerescos al Born, on participaven els joves de les cases nobles. Segons Francesc Carreras Candi (Catalunya il·lustrada), a finals del segle XV, les autoritats havien prohibit el costum carnavalesc, que els homes es vestissin de dona, i que les dones ho fessin d’home.
Barcelona va personificar la festa del Carnaval a través d’un ninot anomenat
Carnestoltes, que simbolitzava els dies de llicència anteriors a la Quaresma. Les
primeres informacions històriques del Carnestoltes daten del 1605, malgrat això les
referències populars del segle XVII són bastant pobres, sobretot a causa de les continues
prohibicions de fer festes al carrer i de les guerres que va assolar Catalunya aquella
centúria.
El poble “vulgar”, aleshores dedicat gairebé a les feines del camp, era el protagonista
dels balls populars, que se celebraven des d’antuvi per saludar els canvis d’estació. L’Església catòlica va convertir les festes paganes en commemoracions religioses, així
cada canvi d’estació fou substituït per la devoció d’un sant o d’un fet religiós: Sant Josep, Sant Joan, Mare de Déu, Nadal... El renaixement va portar canvis en la divisió
del treball, així a les ciutats convivien artesans, comerciants i hortolans, cadascú d’ells
amb els seus gremis i cada gremi amb el seu patró. Les festes patronals anuals significaven un dia de gresca pels membres del gremi i de les seves famílies que organitzaven romiatges, misses, saraus i balls.
El Carnaval va començar a ésser popular a partir del segle XVII, el qual, malgrat les
dificultats de l’època i les prohibicions, va subsistir i va arrelar en els costums dels
barcelonins que, aleshores, organitzaven saraus de disfresses i balls de màscares a cases particulars. Albert Garcia Espuche, a Dansa i música. Barcelona, 1700, comenta com era aquella ciutat de danses i guitarres:  <<La dansa i la música estaven constantment i intensament present a la Barcelona de cap a 1700, en tots els nivells socials, en ocasions ben diversos, habituals o excepcionals, amb una especial incidència en la vida dels barris.>>
Felip V, després d’ocupar Barcelona l’onze de setembre de 1714, va reprimir els costums barcelonins, entre els quals hi havia les gresques carnavalesques i els ballsal carrer. La prohibició no fou aixecada fins l’any 1759 coincidint amb l’arribada al poder del rei Carles III. Un Ban del capità general Marquès de la Mina retornava als barcelonins el dret a celebrar el Carnaval i de fer gresca al carrer. Barcelona havia remuntat la crisi de la pèrdua de la guerra i la ciutat era en expansió, es construïa la Barceloneta en uns terrenys guanyats al mar i es començava lentament a urbanitzar el Raval. La festa va retornar al carrer, però, com diu Francesc Curet (Visions Barcelonines), sense tenir l’empenta ni la grandiositat dels temps passats.  
La recuperació de la festa era un sinònim de llibertat, de progrés i d’humor. Els balls van retornar als espais públics, hi ha notícies de balls des de 1763 al teatre de la Santa Creu, també se’n celebren als gremis i als horts del Raval. Els balls més habituals són els de noblesa, el Baró de Maldà, parla dels saraus dels cavallers als seus palaus.
Les continues crisis econòmiques, les epidèmies i les guerres feien davallar
constantment els balls públics i els Carnavals públics eren per llargues temporades
prohibits. Així veiem com el 1774 per decret s’havia eliminat els balls al carrer, i,
en canvi, n’eren permesos els realitzats per particulars. El Diario de Barcelona anuncia
el 10 de febrer de 1793 un ball particular de màscares al saló del mestre sastre Casa
Miró, del carrer Ample; i el 13 de març de 1794 a la Casa dels Rigals i a la Casa dels
Ginestà, als carrers Gignàs i Llibreteria, respectivament. A finals de segle hi havia una
certa tolerància governativa i els balls públics retornaven a la vida social barcelonina,
però sobretot l’autorització era per la milícia i la classe dirigent.
Aquest assaig històric fa un recorregut per la vida musical, el ball i la cançó que ha
tingut la nostra ciutat. I ho fa tant reseguint les sales de ball com els músics que han
posat la banda sonora: Orquestres, cobles, conjunts, solistes i bandes que han mantingut
la flama festiva al llarg de la nostra història contemporània. I paral·lelament recrea els
diferents ambients urbans, les classes socials, les  modes, els espectacles i les tendències
musicals.
El ball a Barcelona té una tradició ancestral, però, sobretot, és a partir de l’era
contemporània quan tothom espera els dies festius per anar a la plaça a ballar seguint el
compàs dels mestres de dansa. Els balls populars d’antuvi eren organitzats per motius
religiosos o per celebrar les festes gremials, normalment comptaven amb el suport
de l’Ajuntament que posava l’escenari i contractava l’orquestra. Les entitats humils, que
organitzaven balls, com no es podien permetre el luxe de pagar una orquestra,
contractaven una cobla de cecs. La música, doncs, era present a la ciutat per qualsevol
motiu festiu, Joan Pellisa Pujades, a Dansa i música, Barcelona, 1700, escriu: <<Des
dels oracioners cecs que cantaven acompanyats dels seus acords fins a la música més
fina dels salons burgesos, puntejada o rasguejada la música se sentia de manera natural
de dia i de nit.>>
Si la música era present a la vida quotidiana dels barcelonins, també ho era la dansa, la música i el ball, tot plegat anava unit per uns llaç d’harmònica conjunció social.  Barcelona era una societat festiva, Garcia Espuche, en el seu estudi sobre la música i la dansa, ho explica: <<La dansa no era un accessori de la festa, sinó que era la festa mateixa; i la música de cadafal de carrer, les cobles de ministril en la seva funció subsidiària de “músics per moure el peu”, com es deia en el període, no podien faltar-hi. A la Barcelona del segle XVII i de començament del segle XVIII, la música i la dansa eren elements encara més essencials del que ho són ara. (...) El fort lligam entre les festes, les danses i la música ens permeten dir que si la Barcelona del període era una “societat festiva”, era també, per força una societat musical.>>
L’assaig és doncs una historia de la ciutat a través de la música, el ball i les sales on s’ha ballat, que van des dels salons de l’aristocràcia del segle XVIII i XIX fins als Carnavals celebrats tant a teatres com a les societats de ball. Que va dels balls populars als horts fins a l’aparició dels ball d’envelat. Que va dels saraus humorístics de les penyes lúdiques fins als balls de màscares. Que va de les sales de festa fins a les discoteques i arriba fins els nostres dies...
La vinculació de la música i el ball amb la vida de les persones ha estat molt estreta,
tant per motius col·lectius com individuals. El temps lliure de la gent va
fer aparèixer la festa lúdica, música i ball va fer ressaltar l’alegria del viure. La música era un motiu esplèndid de relació humana i, des d’antuvi, va servir per commemorar tota mena d’activitats, des de les més festives a les més solemnes. L’afició al ball va fer aparèixer, a partir del segle XIX, les sales destinades al seu us: ballar!
La industrialització discogràfica va comportar el naixement de tot un món dedicat a la
música i l’aparició de la societat de l’oci va fer aparèixer tota mena de locals musicals:
clubs, bôites, sales de festa, discoteques, sales de concert... L’assaig fa un recorregut
també pels ritmes musicals: rigodón, polka, vals, can-can, tango, xarleston, fox-trot,
swing, bolero, mambo, rumba, cha-cha-chá, rock, pop,salsa, música-disco, màquina,
techno-electrònica, indie... Ara us podeu disposar a sentir una música imaginària i si
voleu podeu sortir a la pista a ballar...

Ferran Aisa i Pàmpols Barcelona balla (Barcelona, 2011)




22/4/12

Barrio Chino/Pròleg antologia

(Pròleg: Ferran Aisa. Coberta: Parsifal. Pàg.: 206. Edita: Parsifal, Barcelona, 2005)



ANTOLOGÍA POÉTICA DEL BARRIO CHINO (Parsifal, Barcelona,2005) (ANNEX AL PRÒLEG I UNES QUANTES COSES MÉS) (Presentació d’aquest llibre al Bar Horiginal, Barcelona, 7 de juny de 2005, a càrrec de Ferran Aisa i recital poètic de Marlene Unda i Andreu Aisa).

FERRAN AISA


Barri Xino de llegenda

Entre les diferents versions del nom Barri Xino esmentades en el pròleg de l’Antologia cal afinar encara més per ampliar la llegenda del nom del “Chinatown” sense xinesos de Barcelona. Sortia en aquella època, més o menys els anys vint i trenta, una setmanari anomenat El Escándalo, de nom suficientment expressiu per a estalviar-nos explicacions. Àngel Marsà va publicar un reportatge concernent a una acadèmia de lladres que funcionava al soterrani de la casa de dormir “La Mina” al carrer Cid. Marsà, recordant un altre escrit de Miguel Toledano va establir un paral·lel amb els barris xinesos nord-americans. Els animadors de la publicació El Escándalo, concretament el seu director, Francisco Madrid, es va enamorar de l’equivalència i la va fer servir no únicament per les seves cròniques de societat dels baixos fondos de Barcelona, sinó també per la seva novel·la, Sangre en Atarazanas, des de les hores el nom va quedar gravat en la toponímia local. El nom del Barri Xino barcelonès va aconseguir fama mundial gràcies a la literatura generada per autors d’arreu que s’enamoraren de la peculiaritat d’aquell món. El nom es va fer tan popular que fou exportat a altres ciutats, aplicant-se el nom de “Xino” a les zones portuàries o de barris baixos. El Barri Xino, en general, era anomenat aquell espai de la ciutat on hi havia una vida alegre i de moral fràgil.

 

L’Antologia Poètica


El poeta Sebastià-Sánchez-Juan va ésser l’encarregat de preparar aquesta antologia poètica que recollia la veu de 107 poetes que havien escrit sobre el barri o sobre la idiosincràsia del barri. Entre els versos seleccionat hi ha un del poeta del segle XVII, Vicenç García “El Rector de Vallfogona” que hi canta Montjuïc i els convents del Raval. També apareix Mossèn Cinto Verdaguer amb un vers que diu:

Riereta avall, baixava una rosa
Riereta amunt volava un aucell.
 On vas del jardí la flor més hermosa
 mon amor més bell?

Del poeta modernista Maragall va escollir un fragment de l’“Oda a Barcelona”, també hi són present els noucentistes Carner, Guirau de Liost, Garcés, López Picó, Josep M. de Sagarra... I els avantguardistes Salvat-Papasseit, Joaquim Folguera, Magí A. Cassanyes, Salvador Eulàlia Torrell, Antonio de Ignacios (germà de Rafael Barradas), Josep Maria de Sucre i, entre altres, el mateix Sánchez-Juan. No hi falten ultraistes com Domenchina, Gutíerrez Gili, Duyos, Carrere, Gálvez (afusellat el 1940 pels franquistes), Ester de Andreis, Francisco de Paula Calderón (autor de Memorias de un terrorista), etc., ni surrealistes com  Sindreu, Perucho, Permanyer, i poetes de la generació del 1927 com Pedro Salinas o la del 1936 com Luis Felipe Vivancos i el català Josep Gimeno Navarro (del grup poètic Oasis). Aquest grup va agafar el nom d’un cafè-restaurant que hi havia al carrer Canuda, al costat mateix de l’Ateneu Barcelonès, on ara hi ha la llibreria Canuda). Poetes, poetesses, lletristes i versificadors de la bohèmia del barri són: Enric Aguilera, Joan Alsamora (amic de Lorca i de Dalí),  Concepción Canal, Marina de Castarlenas, Joan Eduardo Cirlot (que escriu un bell poema que porta per títol el nom d’una pel·lícula “Susan Lenox”), Josep Maria de Espinassa, Juan Misterio, Rafael de León, Molina Manchón, Rosendo Llurba, Pilar de Plasencia... Sánchez-Juan va recuperar la veu d’aquells poetes estrangers que van passar per Barcelona i es van queda enamorats del seu barri baix: Francis Carco, Paul Eluard, Tristan Tzara... Tots ells i altres que he anomenat formen el corpus d’una obra que recupera la memòria d’una època “gloriosa” d’aquest barri. Versos que són arqueologia emocional d’un barri que està perdent les seves arrels.

 

Edició del llibre


El llibre va ser editat per Francesc Forner, periodista i historiador que vivia a la Barceloneta, va ser imprès a la Impremta Badia del carrer Pintor Fortuny, 16 i va sortir a la llum del Barrio Xino el dia 21 de desembre de 1948.

 

La presentació gener de 1949


Sempronio, cronista de la ciutat durant molts anys, va qualificar a Sebastià Sánchez-Juan com un místic del Districte Cinquè. Precisament fou Sánchez-Juan qui va convocar una reunió, amb diversos amics, a una tasca del carrer de Guàrdia, molt a prop, del carrer “Conde del Asalto” (actual Nou de la Rambla) per presentar l’Antología Poética del Barrio Chino . Entre els amics de Sánchez-Juan o Abel Iniesta, el seu pseudònim amb el que va presentar el llibre, tal vegada <<per la lleugeresa –diu Sempronio- d’algunes de les composicions recollides en el llibre>>, hi havia el periodista, Andreu Avelí Artís “Sempronio”, el crític d’art Sebastià Gasch, dos poetes de llengua castellana que s’autoanomenaven “Cigarras del Barrio”, Enrique Nieto de Molina i A. Molina Manchón. Del primer són aquests versos:

Sultana del Barrio Chino,
te brinda su mercancía
vendiendo lo clandestino
detrás de la polícía,
 y vive en un torbellino en la calle del Mediodía.

El segon fou un popular poeta i lletrista de cançons de cabaret:

Calle Conde del Asalto,
 confusión de raza y lengua,
de regiones y provincias
¡continente sin fronteras.
(...)
¡Calle Conde del Asalto,
Bario Chino de Leyenda!  

Sebastià Sánchez-Juan, en la presentació del llibre va confessar que els anys 1928 i 1929 havia freqüentat  el barri gairebé a diari i que, poc després, l’havia abandonat el veure’l convertit en cau de totes les llicències. I que darrerament hi tornava de tant en tant, atret per la misèria: <<Em duu aquí -digué- un anhel irreprimible de superació del dolor per assimilació ascètica i transfiguració estètica>>. Afegí que trobava al Barri Xino un formós món d’idees de sinceritat, d’espontaneïtat, de senzillesa i de delicadesa. <<El debat -diu Sempronio es desenvolupà en aquest nivell de tot espiritual, amb la protesta de Gasch, el districte cinquè anava adquirint les dolces tintes d’un Sant Gervasi, d’un Pedralbes. El poetes abans citats, Nieto de Molina i Molina Manchón s’entusiasmaven per moments pensant que es lliuraven a tan caritatives obres. Mentre que Àngel Marsà es mostrava d’acord amb Sánchez-Juan, altres poetes com Ricard Permanyer, Joan Alsamora i Carles Sindreu no estaven convençuts del tot. Sempronio, per la seva banda, coincidia amb un jove poeta, que a les hores vivia la seva experiència bohèmia pels bars del barri i del que no hem sabut mai res més, Julio Garcés, el qual després d’apurar el seu tercer vermut de la nit, digué: -Jo no crec que el Barri Xinès estigui limitat ni en l’espai ni el temps. Tots l’hem conegut en distinta època, llavors totes les visions, per dissemblants que aparentin, són vàlides>>.
Enmig de la polèmica va entrar al bar Enric Curtó, famós a la ciutat baixa per la cantarella:

Conchita, Carmen, Luisa,
Ana María y Fernando;
Lolita, Anita y Ámparo
Mercedes y Josefina;
Maruja, Mary i María.

Curto era un gran afeccionat a recitar els seus monòlegs com el que surt en l’Antología, “Un viaje a las Ramblas”. Però Curto que anava per feina venen els seus versets als clients del bar, va renunciar a la invitació de Sánchez-Juan a seure amb ells.
Sempronio, anys més tard, escriuria: <<Més d’una vegada recordant aquella nit, en que per arrodonir la malenconia plovia a bots i barrals, he pensat si vam celebrar els funerals del Barri Xinès>>.

 

Autors del barri


S’ha escrit molt sobre el barri, són molts els autors que han cercat o trobat la seva inspiració entre aquests carrers, tant els anys vint com els trenta i, també després de la guerra es va continuar amb l’imaginari del barri. Noms de literats autòctons i estrangers s’han banyat en l’ambient d’aquest món “fantàstic” que visqué el realisme màgic d’un temps i un espai de Barcelona: Francisco Madrid, Juli Vallmitjana, Josep Maria de Sagarra, Emili Salut, Adrián del Rey, André Pyere de Mandiargues, Jean Genet, Pierre Mac Orlan, George Orwell... I continuo però amb els nascuts a la postguerra en aquest barri barceloní o que han viscut o que han escrit com Vázquez Montalbán, Joaquim Marco, Terenci Moix, Maruja Torres, Víctor Mora, Josep Benet i Jornet, Robert Saladrigas, Ana Maria Moix, Jaume Figueras, Eduardo Mendoza, Josep Maria Huertas Claveria, David Castillo, Rafael Vallbona, Pau Vidal, Gerard Jacas, Mateo Rello, Mei Vidal, Maria José S. Gázquez i jo mateix, Ferran Aisa, que ara per acabar us llegiré el poema “Recordant el meu carrer” del meu llibre Rambla del Raval.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Presentació Antologia poètica Barrio Chino, 7 de juny de 2005)

20/4/12

Mercè Rodoreda / escriptora

BIOGRAFIES CATALANES
(Mercè Rodoreda inaugurant una placa a la plaça del Diamant de Gràcia)

L'escriptora Mercè Rodoreda fa cinquanta anys que pubicava La plaça del Diamant. A continuació recupero un escrit de l'any 2007 al Diari Més.

  

L’ESCRIPTORA MERCÈ RODOREDA 

 

FERRAN AISA


Mercè Rodoreda fa setanta anys aconseguia el Premi Crexells amb la seva novel·la Aloma. Rodoreda és considerada una de les escriptores més universals de la literatura catalana. La seva obra ha estat traduïda a les principals llengües del món. 

El pròxim any 2008 es complirà el primer centenari del naixement de Mercè Rodoreda. L’any 1937 quan assolí el premi Crexells tenia 29 anys i ja havia publicat dues novel·les que, posteriorment, rebutjà. El finalista del premi Crexells fou Xavier Benguerel amb la novel·la L’evangelista. Aquell mateix any va iniciar el seu contacte amb l’anomenada Colla Literària de Sabadell, entre els quals hi havia Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. Per aquesta època treballava a la Institució de les Lletres Catalanes.
Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer al carrer Balmes de Barcelona el 10 d’octubre de 1908, el seu pare era de Terrassa i la seva mare del Maresme. El 1917 ingressà en el col·legi de senyoretes, Nostra Senyora de Lourdes. Molt aviat va deixar els estudis... La seva educació serà fonamentalment autodidacta. 
A l’edat de 20 anys es va casar amb el seu oncle matern Jordi Gurguí. L’any 1929 neixia el seu únic fill, Jordi. Per aquestes dates la futura escriptora ja s’havia distanciat del seu marit. És l'època en què coneix Andreu Nin que, al seu retorn de l’URSS, treballava de traductor de novel·les clàssiques russes.
Els primers temps de la República coincideixen amb els de la seva vocació d’escriptora, és el moment en què edita la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada? D’aquesta novel·la i altres tres Rodoreda renunciarà i no permetrà que es tornin a reeditar mai més. 
El curs 1933-1934 col·labora a la revista Clarisme i escriu diverses narracions per La Publicitat. El 1936 s’adhereix a l’Agrupació d’Escriptors Catalans (UGT), publica articles a les revistes Mirador i Meridià i treballa en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.. El 1938 viatjà a Praga amb l’escriptor Francesc Trabal per assistir a un congrés de l’associació literària internacional Pen Club.
Acabada la guerra a Catalunya es traslladà a França amb la sortida d’intel·lectuals catalans organitzada per la Conselleria de Cultura sota el guiatge de Carles Pi i Sunyer i  Pompeu Fabra. Formaven part del grup d’exiliats catalans: Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra Húnter, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Joan Oliver, Agustí Bartra, Anna Murià...

Una gran escriptora

Mercè Rodoreda es va instal·là el 1943 a Bordeus per conviure amb el seu company Armand Obiols. A l'exili hi conreà la poesia i guanyà diversos Jocs Florals. L’any 1953 va abandonar França, fixant la seva residència a Ginebra (Suïssa). Rodoreda centra la seva vida a l'entorn de la literatura i es va dedicar a escriure d’una manera incansable tant poemes com contes. 
El 1957 obtingué el Premi Víctor Català pel llibre de narracions Vint-i-dos contes. El 1962 publica La plaça del Diamant, i quatre anys més tard aconsegueix el Premi Sant Jordi i el Ramon Llull per la novel·la El carrer de les Camèlies
La seva carrera literària ja era, aleshores, imparable publicant nombrosos llibres:  Jardí vora mar, La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes, Quanta, quanta guerra, Mirall trencat... 
El 1979 es va instal·lar definitivament a Catalunya, a Barcelona, al carrer Balmes, davant de la casa on va néixer. El 1980 rebia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que otorga cada any Òmnium Cultural.
El 1982 s’estrenà amb gran èxit la pel·lícula de Francesc Bertriu, La plaça del Diamant, que popularitzà el paper de la Colometa: -Vola, vola, Colometa!... Sílvia Munt i Lluís Homar interpretaren magníficament el paper de Natàlia i Quimet, els principals protagonistes de la novel·la.
 Mercè Rodoreda va morir el 13 d’abril de 1983 en una clínica de Girona, les seves despulles van ser enterrades al petit cementiri de Romanyà de la Selva.

Ferran Aisa
(Diari Més, 26 d'abril de 2007)  

19/4/12

Terra de pas/poesia

(Coberta: Fonoll, Pàg.;140. Edita: Fonoll, Juneda, 2008)

 

 

TERRA DE PAS

 

                       Cantaven los aucells a l’alba


                                                                       Ramon Llull

 

 

Avui la tardor m’ha retornat un raig

d’esperança per viure, la solitud

m’ha mostrat un llibre d’hores guanyades,

i he recollit el meu temps amb molta cura.

 

Sé que de vegades el vent xiula cançons

com si fos un déu irònic, arrelat

en aquesta terra sense memòria

d’homes i dones que cerquen un guany.

 

Muntanyes i valls, rius, arbres, pols, camins

que ens porten a la mar, barques de pesca,

la llum del far, els vaixells pirates.

 

Històries de bandolers, llum d’occident,

edats mitjanes, oh, Llull, amic, amat,

la divina acràcia, terra de pas!

 

Ferran Aisa-Pàmpols 

(Terra de pas, Fonoll, Juneda, 2008)

 


18/4/12

Jaume Aragó/CNT-FAI/Ajuntament de Barcelona


LA BARANA DEL VENT

JAUME ARAGÓ, UN FAISTA CAP DE LA GUÀRDIA URBANA I DELS BOMBERS DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA


FERRAN AISA
(L'alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer amb barret i el conseller-regidor Jaume Aragó amb boina, a la Barceloneta després d'un bombardeig de 1937)



JAUME ARAGÓ I GARCIA (Barcelona, 1880-Mèxic, 1952), va començar a treballar molt jove a una fàbrica tèxtil. Les misèries i les injustícies socials de l’època el van apropar a l’anarquisme. L’any 1907 formava part de l’organització Solidaridad Obrera , des de la qual va participar en els successos de la Setmana Tràgica i poc després en la fundació de la CNT. Aragó era de formació autodidacte com la majoria de militants obrers del seu temps, i com la major d'ells s’afeccionà a la lectura. 
Jaume Aragó fou col·laborador de la premsa llibertària:  Reivindicación (Sabadell), La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Redención... L’agost del 1917 va formar part del Comitè de Barcelona de  la Vaga General (CNT-UGT), pel qual motiu fou detingut i tancat a la presó Model. El següents anys va continuar la seva militància cenetista, tant a la presidència del Sindicat Únic Fabril i Tèxtil com  en càrrecs confederals al Comitè Regional de Catalunya. Són anys de dura prova per l’anarcosindicalisme que viurà moments històrics amb el Congrés de Sants i amb la Vaga de la Canadenca. 
Jaume Aragó va tornar a ésser detingut el 1920 i conduït el 30 de novembre, amb Salvador Seguí, Simó Piera, Camil Piñon, Martí Barrera, Lluís Companys i altres militants anarcosindicalistes a la presó militar de la Mola (Maó), aquell mateix dia era assassinat al carrer Balmes de Barcelona, l’advocat republicà Francesc Layret. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va establir una temporada al sud de França, però aviat va retornar a Barcelona per continuar la lluita clandestinament. L’any 1927 va participar en la constitució a València de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), adherint-se, des del seu grup d’afinitat, format per obrers del sindicat tèxtil, a la militància faista. 
L’arribada de la Segona República va fer créixer els sindicats cenetistes, el Fabril i Tèxtil n’era un dels principals. Aragó participà en molts mítings de propaganda revolucionària i publicà molts articles a la premsa confederal i anarquista. Durant la República va conèixer novament la presó, per la seva tasca sindical i revolucionària. L’any 1936 fou elegit secretari de la Federació Local de Barcelona... 
A partir de l’octubre de 1936 va ésser delegat per la CNT-FAI a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir el càrrec de conseller-regidor de Vigilància Municipal i va formar part del Comitè Permanent Municipal tant en el govern presidit per l'alcalde Carles Pi i Sunyer con per l'alcalde Hilari Salvador.
Des de la seva conselleria-regidoria va reorganitzar el cos de la guàrdia urbana i va posar en marxa una campanya per acabar amb el caos de la circulació a Barcelona. També va fer efectiva la modernització dels equips de salvament del cos de bombers. Durant els terribles bombardeigs que va patir Barcelona se’l podia veure al costat de l’alcalde als llocs on els feixistes havien llançat les bombes. Aragó es féu molt popular entre els barcelonins pel seu mostatxo, rebent el sobrenom de “Pancho Villa”. El març del 1938 va ésser elegit President de l’Assemblea Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, substituint Joan Puig Elias. 
L'any 1939, amb la caiguda de Barcelona, Aragó s’exilia a França, on visqué una temporada a Marsella i, posteriorment, s’embarcà cap a Mèxic, establint-se a Jalopa i Veracruz. Féu amistat amb el vell militant anarquista Pedro Vallina i escrigué articles a Tierra y Libertad de Mèxic. Aragó va morir a l'exili l'any 1952.

(Solidaridad Obrera, núm. 337, 14-4-2009)

16/4/12

Rambla del Raval/Poesia

(Pròleg: David Castillo. Foto coberta: Nitgard Jacas. Pàg: 132. Edita: Emboscall, Vic, 2002)





 LA RAMBLA DEL RAVAL

   Ferran Aisa                                
                                 
                                   No derrumben mi casa
                                   vieja, había dicho.
                                   No derrumben mi casa.
                                                  Javier Heraud         

Han obert la Rambla del raval perquè la brisa
ss passegi entre la gent que enyora els racons
on la lluna dormia la revetlla dels enamorats.
Han obert una Ramla al cor del Raval
i els àrabs prenen el sol sota les palmeres,
han obert una Rambla...,
i, a poc a poc, s'arreglen les façanes menjades
pels temps i la metralla
d’una guerra que sembla molt llunyana.
Han obert una Rambla al cor del Raval
i no sé si sóc al Marroc o al Senegal,
camino entre botiguers pakistanesos
i manobres i passavolants saharians.
Sona música hindú, argelina,
hi ha dones que passejant amb vel,
homes bruns de cabellera atzabeja,
i restaurants per cruspir “falafel”;
vells de barba blanca turbant i gel·laba,
que es saluden en el nom d’Alà
són Mohamend, Rachid, Mustafà
i van a la mesquita i celebren el Ramadà.
Han obert una Rambla al cor del Raval
perquè es barregi la gent,
ètnies i cultures diferents
caminen pel nou passeig...
Fills del desert, la selva i la globalització,
fills de les “pasteres” i la misèria,
immigrants sense papers
ganivets esmolats de la desesperació,
camins desesperançats...
Retorno al barri i no trobo les arrels,
gent estranya, en el carrer on vaig néixer,
em mira com si jo fos l’estrany,
han obert una Rambla...,
han fet bocins un “imaginari”,
han enderrocat la casa,
no ha quedat ni el nom del carrer
m’han deixat orfe...,
i ara sóc l’estranger
que camino cercant
els somnis perduts d’aquell infant
que despertava a la vida
pels carrers del Raval.

Ferran Aisa-Pàmpols,
(La Rambla del Raval, Emboscall, Vic, 2002)