Ambrosi Carrion

EL FAR: ÀCRATES I POETES:

 

6) AMBROSI CARRIÓN, POETA I DRAMATURG

 

Ambrosi Carrion (1888-1973)

FERRAN AISA

 

Ambrosi Carrion i Juan (Barcelona, 1888-Cornellà de Conflent, 1973), es va afeccionar aviat a les lletres i va conrear la poesia i el teatre amb un clar signe modernista. La seva obra s’inspira amb l’estètica literària de Maeterlinck i D’Annunzio. Les seves obres teatrals gaudiren d’èxit, algunes d’elles foren estrenades per Margarida Xirgu abans que l’actriu fes el salt al teatre castellà. Entre les seves obres destaquen els títols: Tribut al mar, El fill de Crist, Periandre, Els esclops de la sort, La núvia verge, Epitalami, Cap de flames, L’ombra i La dama de Reus. Fou director de la revista Teatre Català i president de la Federació de Grups de Teatre Amateur de Catalunya. Hi va passar per la Universitat on es va doctorar en Filosofia i Lletres i en Geografia i Història, n’era una persona eminent que es va dedicar no solament a escriure o a donar classes, sinó a ajudar els altres a través de les idees imperants a l’època de l’Extensió Universitària per a Obrers, en realitat fou un gran formador d’autodidactes.

Carrion va ésser un dels intel·lectuals de la seva època que va abraçar l’obrerisme i l’ateneisme, aquesta vinculació cap a la tasca de la cultura obrera fou el detonant de la seva marginació política durant els anys del noucentisme.

Catalanista i obrerista no era una posició correcta pels seguidors de l’estètica catalanista burgesa promoguda per Eugeni d’Ors i els noucentistes. Ambrosi Carrion fou una de les persones que va dinamitzar l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), des dels anys vint el trobem formant part de les Juntes de Literatura i Belles Arts, Jove Atlàntida i Estudis Universitaris. Durant la Segona República fou elegit president de l’AEP, des d’on va potenciar la campanya d’Estudis Universitaris per a Obrers i va realitzar un gran homenatge a Margarida Xirgu. Carrion a nivell professional fou professor de l’Institut del Teatre i va destacar en el camp universitari on, a més d’ésser professor de literatura i bibliotecari de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, va exercir diversos càrrecs polítics. Durant la guerra fou nomenat director general del Teatre de la Generalitat de Catalunya. Acabada la guerra s’exilià a França, concretament a París on va fer de porter d’un edifici de la burgesia parisenca, n’era la porteria amb més llibres per metre quadrat de la capa de la terra. Des de París escrigué articles a les publicacions republicanes, àcrates i catalanistes de l’exili. Ambrosi Carrion, poeta va escriure diversos llibres, entre els que destaquen, A posta de sol (1936), La Companyia invisible (1967) i El Comte Arnau (1972). El cantant Ramon Muns va musicar el “Poema del Retorn”, una llarga composició escrita a l’exili:

 

Joc sóc l’home que ha vist la gran misèria.

Misèria dels camins

que tenen la pols negra

de tants dolors.

Misèria del vent

que era el crit de mil boques

tenebroses de fam.

Misèria de la llum

morint dalt de les muntanyes

damunt la fosca vall.

Misèria de la nit

on els homes són ombres,

les ombres carn al viu.

Misèria de l’albada

obrint solcs als camins

que no menen enlloc.

Misèria de la fam, de la por i de la tenebra,

de la il·lusió podrida, de la carn sense sentit,

del pensament absent, de la mà que ja no capta,

dels ulls que ja no dormen de tanta i tanta son.

Dels vells i dels infants

ajeguts, tal com bèsties, pels carrers

de les cases tancades.

Carrers de les ciutats

on comencen i acaben els camins

ennegrits de la pena.

Camins del vent de fam

que omplirà les boques de verí

encenent les dents negres.

Les valls on parirà

la llum morta la nit que tot ho esborra:

els homes i les coses 

tot començarà

a l’alba altra vegada pels camins

igual perquè no menen 

enlloc.

Jo sóc l’home que ha vist la gran misèria... 

           (Catalunya, núm. 104, gener de 2009)