29/12/13

Divisa / Salvat-Papasseit



 
(Ferran Aisa, Josep Pedrals i Mei Vidal a la inauguració de la placa dedicada a Salvat-Paposseit a la casa on va néixer del carrer Comte d'Urgell, 93 de Barcelona, 2-10-2013. Foto: Xavier Rosselló-Tolosa)


DIVISA

L’estel d’un esguard
I el d’uns senyera,

la guerra i l’amar :
la sal de la terra.

Al llavi una flor
I l’espasa ferma.
 

    Joan Salvat-Papasseit
 

La Gesta dels Estels (1922)   


.

28/12/13

Laberint roig / llibre Ferran Aisa (5)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) -5


(Coberta llibre Ferran Aisa)

FITXA TÈCNICA:

TÍTOL: EL LABERINT ROIG. VÍCTOR COLOMER I JOAQUIM MAURÍN, MESTRES I REVOLUCIONARIS
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: JAUME BARRULL I PELEGRÍ
COBERTA: DISSENY REALITZAT PER L'EDITORIAL AMB EL CARTELL D'ESTENKA (1932) I LES FOTOGRAFIES DE MAURÍN I COLOMER (CENTELLES I PÉREZ DE ROZAS, RESPECTIVAMENT DE L'ARXIU HISTÒRIC FOTOGRÀFIC DE BARCELONA)
MATÈRIA: HISTÒRIA - BIOGRAFIA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: PAGÈS EDITORS (COL·LECCIÓ GUIMET NÚM. 88) - LLEIDA, 2005
PÀGINES: 340
PRIMERA PRESENTACIÓ: Ateneu Lleidatà (20-3-2006). Presenta: Ramon Badia i Jaume Barrull. 
ALTRES PRESENTACIONS: Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí (18-5-2006). Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols (1-6-2006). Biblioteca de Corbins (14-6-2006). Museu d'Història de Catalunya (14-9-2006). Ateneu Barcelonès (17-4-2007).
Associació La Musara de Badalona (9-11-2007). Biblioteca La Hoguera a l'Ateneu Júlia Romeva de Santa Coloma de Gramanet (14-12-2007).  


SINOPSIS:

Una lectura del moviment obrer català des de dues vides paral·leles, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, que van iniciar el seu compromís social al Liceu Escolar de Lleida, d'on eren mestres. El llibre fa un repàs de les distintes tendències ideològiques que convivivien dins de la classe obrera i suposa una aportació fonamental a la història del corrent bolxevic dins de la CNT. L'aparició del Bloc Obrer i Camperol i la seva gran incidència a les terres de Lleida on hi va potenciar la Unió Agrària. També mostra la lluita per la construcció de l'espai comunista,que culminaria amb la fundació del POUM i del PSUC. Aquest assaig és un viatge a través de la cultura i l'educació obrera del primer terç del segle XX que també ressegueix els avatars de l'exili i la construcció del moviment socialista català.

 

27/12/13

Radio CNT.FAI / Guerra Civil

EL FAR
 

ECN-1 RADIO CNT-FAI
 

FERRAN AISA
 


(Segell emès per Radio CNT-FAI)
A partir del 19 de juliol de 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil iniciada entre els espanyols disposarà d’una nova arma que servirà per fer propaganda i contrapropaganda a les dues zones. Però per les ondes hertzianes també es transmet música, humor i cultura. La historia de la ràdio a Catalunya es remunta al 14 de novembre de 1924 quan va començar a emetre Radio Barcelona. Dos anys més tard s’associava a Unión Radio (precedent de l’actual cadena SER). L’any 1930 es creava Ràdio Associació de Catalunya que, un any més tard, rebia el suport de la Generalitat de Catalunya i es
convertia en l’emissora del Principat. El 1933 naixia una nova emissora amb el nom EAJ-39 Radio Badalona, coneguda popularment amb el nom de “l’emissora de la ¡Costa”. Després de la guerra aquesta emissora es va convertir en Radio Miramar i,
posteriorment, convertida en la COPE. Aquesta emissora badalonina seria  encautada per el Comitè Local de la CNT i convertida en Radio CNT-FAI Badalona. 

Les primeres emissions de l'emissora confederal es van efectuar a primers d’agost de 1936 com emissora local retransmetin butlletins informatius, notes oficials de la Generalitat i sobretot música tan jazz com sarsueles. D’aquesta emissora va sortir el material i els tècnics que van muntar l’emissora que va ser instal·lada a unes dependències de la Casa CNT-FAI a la Via Laietana, 32-34. 
El 28 d’agost l’emissora confederal començava lesseves emissions
radiofòniques amb el nom d’ECN 1 Radio CNT-FAI. L’emissora emetia els seus programes en dues freqüències Onda Extra Curta i Onda Normal. La ràdio quedarà integrada dins de l’Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, aparell que controla també el
periòdic Solidaridad Obrera, el Boletín de Información Propaganda CNT-FAI i la coordinació de conferències i mítings confederals arreu de Catalunya i dels pobles alliberats d’Aragó. El màxim responsable d’aquesta oficina és Jacinto Toryho i els
col·laboradors principals eren els periodistes Joaquín Montero, Jaume Balius i Carlos de Sirval. La programació s’iniciava les 17 h., amb els himnes “Hijos del Pueblo” i “A les barricades”, continuava amb l’edició parlada de Solidaridad Obrera; informació en
català de la lluita als diversos fronts; avisos orgànics de reunions, assemblees i convocatòries; música variada; xerrades de militants i resum d’actes confederals. Les emissions s’acabaven a les 23,30 h., amb els himnes llibertaris. Al llarg de la tarda s’emetien butlletins en diverses llengües: català, castellà, esperanto, anglès, francès, italià, alemany, polonès, rus, suec i portuguès. Entre els

col·laboradors estrangers d’aquestes emissions dirigides al públic internacional hi havia Camilo Berneri, Alexander Shapiro, Agustin Souchy, Fernand Fortin. 
L’emissora emetia moltes de les conferències organitzades per la CNT-FAI  diversos locals de Barcelona. Per les ondes hertzianes surt la veu de la revolució Albert Carsi que parla d’energia; Joan P.
Fàbregas que comenta l’economia col·lectivista;  Dr. Rossell, de salut pública; Fèlix Martí Ibáñez, de sexualitat; Jacinto Toryho, de la història de l’emancipació social; Francisco Galí, de la infància redimida; J. Papiol de Literatura revolucionària; Joan
Puig Elias de pedagogia racionalista; etc. També l’emissora confederal emet les xerrades públiques sobre temes d’actualitat organitzades per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI amb els ministres, consellers i regidors anarquistes
Frederica Montseny, Juan García Oliver, Joan Peiró, Juan López, Abad de Santillán, Vicenç Pérez "Combina", etc. I d’intel·lectuals de primera línia europea com ara Erwin Pîscator sobre teatre proletari. ECN-1 Radio CNT-FAI va muntar tres unitats mòbils que
destacava a diversos llocs de Catalunya o al mateix front per retransmetre l’actualitat a peu de la notícia. L’once de setembre de 1936 va retransmetre un discurs de Durruti desde Bujaraloz. Solidaridad Obrera (12-9-1936) se’n fa ressò: <<¡Al fascismo no se le discute, se le destruye!, ha dicho el camarada Buenaventura Durruti en su dirigido a España entera desde uno de los micrófonos de las Emisoras instal·ladas en el frente aragonés.>> 

Radio CNT-FAI va emetre les seves emissions diàries fin el 17 de juny de 1937. L’emissora va ser tancada per ordre governativa de la Redpública després dels Fets de Maig de 1937,  El decret del govern republicà eliminava totes les emissores de partits polítics i organitzacions sindicals creades a partir de juliol de 1936. L’emissora de la CNT-FAI va retornar a les ondes el gener de 1939 per animar als barcelonins a la resistència contra les tropes feixistes que gairebé ja eren a les portes de la ciutat. El dia 26 de gener de 1939 mentre l’exèrcit franquista entrava a Barcelona l’emissora confederal emetia música concretament “La dansa macabra” de Saint-Sáez amb els altaveus instal·lats a l’edifici de la Via Durruti a tot volum. Una tanqueta italiana disparà contra la Casa CNT-FAI i la ràdio llibertària va emmudir per sempre. Per una altra banda  Ràdio Associació de Catalunya era ocupada per l’exèrcit i obligada a emetre un comunicat i a emetre per les ondes els himnes falangista i italià. 

Ferran Aisa-Pàmpols
Catalunya, núm 156, desembre de 2013)

23/12/13

Cançó de Nadal / Dickens

CANCÓ DE NADAL
Charles Dickens
Traducció i introducció: David Aliaga Muñoz
Editorial: Base (Barcelona, 2012)
Pàgines:  143
Preu: 9,50 euros
 


(Coberta llibre Dickens)


 Una novel·la de Charles Dickens:
Cançó de Nadal, una joia de la literatura universal


FERRAN AISA
 


Editorial Base ha començat una col·lecció de llibres dedicada a la literatura juvenil i ho ha fet publicant la popular novel·la curta de Charles Dickens (1812-1870), Cançó de Nadal. L’original de l’obra de l’autor anglès, A Crhistmas Carol, ha estat ara traduïda al
Català per David Aliaga Muñoz que, darrerament, ha publicat Els fantasmes de Dickens (Base, 2012). D’aquesta obra existeix una traducció de Josep Carner feta els anys vint, que ha estat reeditada diverses vegades. La traducció d’Aliaga s’acosta més al català
normalitzat d'avui en dia. Cançó de Nadal és una petita joia literària que no podem deixar de llegir i recomanem la seva lectura sobretot als lectors més joves. Ebenezer Scrooge només pensa en els diners, és un home avar que no celebra les festes de Nadal. Al seu
cor esquerp i fred no han cabut mai l’amor ni la misericòrdia. Prefereix passar la nit de Nadal sol que amb el seu nebot, que l’ha convidat a passar-la a casa seva. El vell Scrooge s’estima més la seva solitària i ombrívola llar. Serà la nit de Nadal quan, prop
de la mitjanit, se li presenti el fantasma del seu difunt soci, Jacob Marley, el qual des del més enllà li portarà un missatge que canviarà la seva manera d’entendre la vida.
Aquesta novel·la de Dickens publicada el 1843 va convertir-se en un gran èxit editorial, realitzant-se nombroses reedicions i traduccions a les principals llengües del món. Molt aviat és va convertir en una peça clàssica de les jornades de Nadal que ha arribat fins els nostres dies, no solament en format llibre sinó també en còmic, cinema i televisió. Cançó de Nadal està considerada una joia de la literatura universal. El seu aspecte rítmic, la vivacitat del
llenguatge, la brillantor dels jocs de paraules fan d’aquesta obra una plàstica literària plena d’emotivitat. Un petit llibre a l’alçada de les grans obres del popular escriptor anglès com ara Oliver
Twist, David Copperfield o Temps difícils.


Ferran Aisa-Pampols
(El Punt Avui, 18-1-2013)

21/12/13

Cerveses catalanes / Guia

GUIA DE CERVESES DE CATALUNYA
Jordi Expósito Pérex i Joan Villar i Martí
Pròleg: Fermí Puig
Editorial: Base (Barcelona, 2013)
Pàgines: 306
Preu: 17, 80 euros


(Coberta llibre Guia de Cerveses d'Editorial Base)
GUIA:
CATALUNYA FÀBRICA DE CERVESA
 

FERRAN AISA
 


Aprofitant el marc del Barcelona Beer Festival del passat mes de mar a la “Cúpula de Las Arenas” l’Editorial Base va presentar aquest llibre guia de les cerveses que s’elaboren a les comarques catalanes. Els autors són els experts cervesers Jordi Expósito Pérez (Barcelona, 1966) i Joan Villar i Martí (Sabadell, 1983),  els quals introdueixen al
lector al món de la cervesa fent un estudi de la seva antiguitat que es perd en els inicis de la civilització. Fan saber que els sumeris ja la produïen fa més 8.000 anys, i a Europa, les primeres notícies que es tenen de elaboració cervesera és a les terres Catalanes, concretament els indicis apunten a una comunitat agrícola que vivia fa 5.000 anys a l’actual poble de Begues, prop de Barcelona. Si era habitual en les comunitats neolítiques l’elaboració de la cervesa a la península ibèrica, fins el segle XVI no tornem a tenir constància de la seva presència. La primera fàbrica a Espanya la va fer construir Carles Vè al monestir de Yuste (Càceres). Les primeres fàbriques catalanes s’estableixen a Barcelona a principis i meitat del segle XIX, algunes marques comercials han arribat fins els nostres dies com la Damm o la Moritz. Els autors expliquen els inicis d’aquestes dues populars fàbriques i també citen la San Miguel, com les cerveses comercials més conegudes. Serà a finals del segle XX quan s’enceti la dèria cervesera al Principat. La producció microcervesera va començar a proliferar amb el nou mil·lenni. Des d’aleshores s’ha anat multiplicant la producció cervesera catalana artesanal fins arriba actualment a centenars de marques i estils diferents. Fermí Puig, al pròleg, afirma: <<Aquesta Guia de cerveses de Catalunya té la magnífica bondat de servir alhora per a la divulgació d’un fenomen que tot just es comença a conèixer i per regalar una imatge precisa de en quin moment històric l’elaboració artesanal de la cervesa, fora dels grans circuits industrials, s’instal·la a Catalunya, amb la voluntat de dotar de gruix cultural i crear afició a la beguda més popular del moment ja que, tot i ser el nostre país terra de vinyes, és amb diferència, la més consumida pels catalans.>>
Jordi Expósito i Joan Villar presenten i fan la fitxa de cadascuna de les cerveses artesanals que avui es produeixen, i ho fan resseguint-les per les diverses poblacions de les comarques catalanes. Aquest guia doncs, sense dubte, és una bona eina per a tots els productors, però també per els consumidors que volen saber l’essència del producte que prenen. En definitiva es tracta d’un  bon llibre i d’una guia útil.

Ferran Aisa-Pàmpols

(El Punt Avui, 7 de juny de 2013)

20/12/13

Rambla del Raval / Llibre poesia F.Aisa (4)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) - 4


(Coberta llibre Ferran Aisa)


FITXA TÈCNICA:

TÍTOL: RAMBLA DEL RAVAL
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: DAVID CASTILLO
COBERTA: FOTOGRAFIA RAMBLA DEL RAVAL DE NITGARD JACAS
MATÈRIA: POESIA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: "Taller de poesia" de l'EMBOSCALL (VIC-OSONA)
1ª EDICIÓ: 2003
2ª EDICIÓ: 2005
PÀGINES: 130 
PRESENTACIÓ: CSIC (Centre Superior d'Investigacions Científiques), 6 de maig de 2003, a càrrec de David Castillo i Jesús Aumatell.
ALTRES PRESENTACIONS: Cor de Marina de Badalona (24-5-2003). Bar Galpón Sur de Gràcia (29-5-2003). Aula de Poesia de Barcelona (10-3-2004).


SINOPIS;

Llibre de poemes centrat en els records i les vivències de l'autor en el barri barceloní del Raval on va néixer i va viure durant molts anys. El recull poètic consta de tres parts: "L'illa del tresor", "El Raval" i "Terra de pas". 
"L'autor de La Rambla del Raval va néixer al carrer de la Cadena, que va desaparèixer amb la construcció de la rambla que dóna títol al llibre. (...) El poeta, amb els seus versos, recupera de l'oblit la memòria del temps perdut i ens enlaira un estel de delicada emoció..."



 LA RAMBLA DEL RAVAL

 

                                    No derrumben mi casa
                                    vieja, había dicho.
                                    No derrumben mi casa.
                                                  Javier Heraud   

 

Han obert la Rambla del raval perquè la brisa
ss passegi entre la gent que enyora els racons
on la lluna dormia la revetlla dels enamorats.
Han obert una Ramla al cor del Raval
i els àrabs prenen el sol sota les palmeres,
han obert una Rambla...,
i, a poc a poc, s’hi arreglen les façanes menjades
pels temps i la metralla
d’una guerra que sembla molt llunyana.
Han obert una Rambla al cor del Raval
i no sé si sóc al Marroc o al Senegal,
camino entre botiguers pakistanesos
i manobres i passavolants saharians.
Sona música hindú, argelina,
hi ha dones que passejant amb vel,
homes bruns de cabellera atzabeja,
i restaurants per cruspir “falafel”;
vells de barba blanca turbant i gel·laba,
que es saluden en el nom d’Alà
són Mohamend, Rachid, Mustafà
i van a la mesquita i celebren el Ramadà.
Han obert una Rambla al cor del Raval
perquè es barregi la gent,
ètnies i cultures diferents
caminen pel nou passeig...
Fills del desert, la selva i la globalització,
fills de les “pasteres” i la misèria,
immigrants sense papers
ganivets esmolats de la desesperació,
camins desesperançats...
Retorno al barri i no trobo les arrels,
gent estranya, en el carrer on vaig néixer,
em mira com si jo fos l’estrany,
han obert una Rambla...,
han fet bocins un “imaginari”,
han enderrocat la casa,
no ha quedat ni el nom del carrer
m’han deixat orfe...,
i ara sóc l’estranger
que camino cercant
els somnis perduts d’aquell infant
que despertava a la vida
pels carrers del Raval.

Ferran Aisa-Pàmpols

(publicat a Rambla del Raval (Emboscall, 2003)


18/12/13

Camins Utòpics-Gaudí / Llibre M.Vidal I F. Aisa (3)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS I MEI VIDAL (S. XXI)- 3

(Coberta llibre F.Aisa i M. Vidal)


FITXA TÈCNICA:
TÍTOL: CAMINS UTÒPICS, BARCELONA 1868-1888
AUTORS: MEI M. VIDALI FERRAN AISA
PRÒLEG: JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA
ILLUSTRACIÓ COBERTA: "EL PLA DE LA BOQUERIA" DE A. BATTISTUZZI (MNAC)
DISSENY COBERTA: ENRIC SATUÉ
MATÈRIA: HISTÒRIA- BIOGRAFIA
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: EDICIONS DE 1984 (Col·lecció de bat a bat)
(BARCELONA, 2004)
PÀGINES: 238
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Central del Raval, 11 de novembre de 2004, a càrrec de Josep Cots i David Castillo.
ALTRES PRESENTACIONS: Biblioteca Pública Arús (23-11-2004), Ateneu Barcelonès (31-1-2005), Ateneu de Sant Feliu de Llobregat (12-3-2005)


SINOPSIS:

 El llibre se centra en l'arribadade Gaudí a Barcelona la tardor de 1868, amb setze anys, per acabar el batxillerat i preparar-se per estudiar arquitectura. De la mà del jove Gaudí es presenta la Barcelona vuitcentista on l'artista formarà el seu geni.
Els Camins Utòpics representen i il·luminen una època apassionant de la nostra història col·lectiva en un recorregut de vint anys intensos que van des la revolució de Setembre de 1868 fins a l'Exposició Universal de 1888. Són els anys que Barcelona saltava les muralles, enderrocava la Ciutadella i realitzava el projecte de l'Eixample. (...) El llibre es capbuissa en els camins utòpics que es van viure intensament a casa nostra. El pensament de Fourier, Cabet, Ruskin i William Morris van ser determinants en la vida de molts artistes catalans. Gaudí, gran admirador de Morris, va ser un d'ells. (...)
Els autors s'han endinsat a l'època vuitcentista, i ho han fet dùna manera original seguint Antonui Gaudí, l'artista que ha sabut sintetitzar millor que ningú aquella idea utòpica. I amb ell entren a l'Ateneu Barcelonès, a Lo Niu Guerrer, al Liceu... I caminem pels carrers d'una ciutat bulliciosa, molt diferent de l'actual; però és precisament en aquelles dues dècades que Barcelona guarda les seves arrels més properes.

16/12/13

Ferrer i Guàrdia, Ascaso, Durruti / Homenatge

HOMENATGE FERRER I GUÀRDIA, ASCASO I DURRUTI AL CEMENTIRI SUD-OEST DE MONTJUÏC EL DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE DE 2013 ORGANITZAT PER "MUJERES LIBERTARIAS"


 

(Homenatge Durruti. Foto X.Rosselló-Tolosa)
(Rai Ferrer, Conxa Pérez, Joaquina Dorado, Antonina Rodrigo i Ferran Aisa. Foto X. Roselló-Tolosa)



FERRER I GUÀRDIA, ASDCASO I DURRUTI

FERRAN AISA
 

Aquí estem una vegada més davant d’un bocí de la història d’aquesta ciutat, de Catalunya, d’Espanya i del proletariat. Aquestes tres tombes que acullen les despulles de Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti són un símbol de la història de l’emancipació
humana. Francesc Ferrer i Guàrdia creia que a través de l’educació seria possible construir les bases d’un món nou a través de la tolerància i el pacifisme. Un món sense diferències socials ni propietats privades on l’home deixés d’ésser un llop per l’home.
Un món fraternal on dominaria la solidaritat i el recolzament mutu. Però ja sabeu que el poder estalert i l’Església no van permetre que el seu projecte d’educació i cultura en llibertat seguís endavant. A les primera oportunitat que van tenir van tancar-li l’escola i a la segona el van fer responsable de fets en què el pedagog no havia intervingut. Ferrer fou condemnat a mort i afusellat en el castell d’aquesta muntanya el 13 d’octubre de 1909
Francisco Ascaso també creia amb aquest món però la seva lluita per l’emancipació no solament passava per la cultura i l’educació, sinó per la conscienciació obrera de la seva condició de classe explotada que, per lliurar-se de l’opressió a que era sotmesa, havia de lluitar dia a dia per avançar cap el deslliurament. Ascaso va lluitar fins el final lliurant la seva vida a la Revolució morint el 20 de juliol de 1936 a l’assalt de les Drassanes.
Buenaventura Durruti era un obrer rebel afiliat a la UGT que va fugir d’aquest sindicat quan va veure que en lloc de lluitar per els treballadors, es dedicava a pactar amb l’enemic. Durruti va passar a la CNT i va ser lleial als principis anarcosindicalistes i a l’època més dura del sindicalisme a Barcelona, quan mataven els obrers pel carrer va organitzar un grup de defensa confederal “Los Solidarios”, amb Ascaso, García Oliver i altres companys i

companyes, per plantar cara als sicaris de la patronal. Aquesta generació de lluitadors llibertaris va patir presó, exilis i persecucions però el 19 de juliol de 1936 eren a la primera fila de la lluita dels carrers de Barcelona contra l’exèrcit revoltat contra la República. La victòria popular contra els militars rebels va significar l’inici d’una gran revolució social que va acabant essent pactada entre la CNT-FAI i el Govern de la Generalitat. Mentre el proletariat català autogestionava l’economia (fàbriques, tallers, comerços, serveis, transports i espectacles), Durruti sortia de Barcelona amb una Columna de milicians voluntaris que anaven a alliberar l’Aragó i a prendre Saragossa de les mans del feixisme. Als pobles alliberats naixia la revolució amb l’assemblea veïnal d’obrers i camperols que proclamaven el comunisme llibertari.
La Catalunya solidària va enviar els seus fills a lluitar i a morir a tots els fronts d’Espanya. La capital era assetjada per les tropes de Franco i allà van anar les milícies confederals comandades per Durruti. Fou precisament a Madrid, el 20 de novembre de 1936, on una bala sortida d’on fos va segar la vida dels més carismàtic lluitador anarquista Buenaventura Durruti. Les seves despulles van ser traslladades a Barcelona on se li va tributar un gran homenatge popular amb un gran manifestació de dol de mig milió de persones que va recórrer els carrers de la ciutat per acompanyar-lo en l’últim adéu fins el cementiri. El Durruti humà va desaparèixer però va restar la seva llegenda, la seva ètica i el seu comportament revolucionari. 

Salut!
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de novembre de 2013)

15/12/13

Antologia Anarquiista / Poesía

(Cartell de la presentació del llibre Antología Poesía Anarrquista)

Antología anarquista poesia (...siglo xxI
Selección, prólogo y reseñas Omar Ardila
2 Tomos
Edittorial Un Gato Negro 
(Bogotá - Colombia, 2013)



13/12/13

Joan Salvat-Papasseit / Llibre F. Aisa i R. Morros (2)

BIBLIIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS I MEI VIDAL (S. XXI) - 2

(Coberta llibre Ferran Aisa i Remei Morros)


FITXA TÈCNICA
Títol: JOAN SALVAT-PAPASSEIT, L'HOME ENTUSIASTA
AUTORS: FERRAN AISA I REMEI MORROS
SELECCIÓ DE TEXTOS EN PROSA I EN VERS DE SALVAT-PAPASSEIT PER FERRAN AISA I REMEI MORROS
COBERTA: FRANCESC XAVIER SELLÉS SANTOS (FOTOGRAFIA D'AUTOR DESCONEGUT A LA TÈRMICA DEL PARAL·LEL DE BARCELONA - 1919)
MATÈRIA: BIOGRAFIA - LITERATURA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: VIRUS EDITORIAL
(BARCELONA, 2002)
PÀGINES: 327
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Documenta (Barcelona), 25 de juny de 2002.a càrrec de David Castillo i Grup León Felipe.
ALTRES PRESENTACIO0NS: Biblioteca Vapor Badia de Sabadell (25-9-2003), Llibreria Babel de Castelló (23-10-2002), Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València (30-10-2002), Ateneu Panical d'Alcoi (1-11-2002), Llibreria Racó del Llibre de Rubí (10-11-2002), Ateneu Barcelonès (21-11-2002), Santa Coloma de Farners (22-2-2003), Biblioteca Pública de Lleida (6-3-2003), Llibreria 22 de Girona (3-4-2003), Sala Jarafa de Granollers (22-4-2003), La Fàbrica de Celrà (23-4-2003), Cor de Marina de Badalona (25-5-2003), Biblioteca Pública Arús (29-10-2004), Biblioteca Barceloneta (9-11-2004), Ateneu La Sageta de Tarragona (22-2-2007).


SINOPSI:

Assaig biogràfic sobre el poeta barceloní Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) a través de les seves vicissituds infantils, la seva formació juvenil, la seva rebel·lia contra la injusticia i el seu esclat com poeta d'avantguarda. La segona part és una selecció de textos en prosa de Salvat-Papasseit publicats a la premsa del seu temps i molts d'ells publicats a Humo de fábrica. Finalment és recull una breu antologia poètica de la seva obra.


12/12/13

Catalunya davant d'Espanya / Ateneu Enciclopèdic Popular 1910-1911

CICLE DE CONFERÈNCIES DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR. "CATALUNYA DAVANT D'ESPANYA". DESEMBRE DE 1910-MARÇ DE 1911 AL TEATRE PRINCIPAL DE LA BARCELONA

 



(Postal del Teatre Principal a La Rambla de Barcelona)
L’AEP UNA TRIBUNA PÚBLICA


A partir del curs 1910-1911, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) organitza una sèrie de conferències de pagament al Teatre Principal (a una pesseta la platea i a un ral la general). El cicle serà seguit amb gran entusiasme pel públic que omple cada sessió i la premsa se’n fa ressò reproduint els textos del conferenciants. El cicle de conferències recull l’ambient de Catalunya davant la situació política, econòmica, social i cultural. Cal tenir en compte que un any enrere havia tingut lloc la revolta i posterior repressió que seria coneguda amb el nom de Setmana Tràgica i que havia costat la vida a Francesc Ferrer i Guàrdia. El moment era efervescent i el debat esclatava contínuament entre els medis obrers de tots els signes. Aquell mateix any, el novembre, una part del proletaria espanyol, reunit a Barcelona, fundaria la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització que tant de pes va tenir entre els treballadors de Catalunya.
El cicle al·ludit portava per títol: <<Catalunya davant d’Espanya>>, i els seus ponents foren: Jaume Brossa, Gabriel Aloma, Amadei Hurttado, Ramiro de Maeztu, Josep Vidal Tarragó, Marcel·lí Domingo, Francesc Cambó, José Ortega y Gasset i Luis Morote.
La primera d’aquestes conferències la pronuncià Jaume Brossa, amb el títol d’<<Espanya davant d’Europa>>. El diari Las Noticias (12-12-1910) es feia ressò del cicle que organitzava l’AEP i reproduïa les paraules de Brossa. Els actes foren presentats per Albert Bastardas, president de l’Enciclopèdic, i a continuació Brossa, entre altres coses, digué: <<Los Pirineos en estos últimos tiempos han crecido metafòricamente tanto que a la medida que la altura ha ido en aumento España ha ido adquiriendo todo el aspecto de colonia de país de segundo orden. Las izquierdas españolas solo lo son de nombre. De consiguiente, la cuestión religiosa no la resolverá Canalejas, hombre voluble y de ideas propias. Cataluña es una excepción en España, Europa mira a nuestra tierra como una esperanza. El nacionalismo catalán viene a ser como una especie de linterna màgica que se apaga a capricho del empresario.>>
També el diari barceloní El Poble Català del dilluns 19 de desembre de 1910, publicava a primera pàgina la crònica i el text de la conferència per Gabriel Alomar sota el títol <<Catalanisme Socialista>>: <<La conferència que en Gabriel Alomar va llegir al Teatre Principal, serà considerada, indudablement.com una de les obres més perfectes, més admirades del nostre il·lustre col·laborador. D’una vàlua intel·lectual enorme, d’una idealitat generosa i nobilisíma, d’una forma literària meravellosa, serà tinguda ara i en el pervindre com un dels documents més interessants que haurà produït la literatura política catalana. El nombrós públic que escoltava l’Alomar, entre’l qual s’hi veien no sols els homes més caracteritzats de la nostra política liberal, sinó també els obrers més significatius entre’l moviment societari català, escoltà la lectura que amb veu reposada i ressonat anava fent l’Alomar del seu treball, amb interès creixent, captivat per la força del pensament i per la bellesa de l’exposició.>>
Per la seva part, la revista La Actualidad (7-3-1911) feia referència a la conferència pronunciada  per Ramiro de Maeztu amb el títol <<Obrero e Intelectuales>>: <<El benemérito Ateneo Enciclopédico Popular, contarà en sus más fructuosas iniciativas, la serie de conferencias dominicales que vienen dándose en el Teatro Principal, siendo confiadas a las más distinguidas personalidades de la juventud española. La dels último domingo corrió a cargo del notable escritor D. Ramiro de Maeztu, quien por primera vez se presentaba ante el público de Barcelona. La expectación que había despertado revelóse por el numerosos concurso que llenó el expasioso coliseo.>>
Els altres oradors d’aquest cicle van pronunciar les conferències següents: Amadeu Hurtado, <<Catalunya davant d’Espanya>>; Marcel·lí Domingo, <<Política pedagògica>>; Francesc Cambó, <<Catalunya i la Solidaritat>>. El cicle va continuar durant l’any 1911 amb Luis Morote, Josep Vidal i Tarragó i José Ortega y Gasset. Algunes d’aquestes conferències van ser editades per l’AEP, com a mínim he pogut consultar la de M. Domingo, F. Cambo i R. de Maeztu.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(fragment del llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999), Virus Editorial i Ateneu Enciclopèdic, Barcelona, 2000, pàg. 49-50.)

10/12/13

Una història de Barcelona-Ateneu Enciclopèdic Popular / Llibre F. Aisa (1) s Ferran Aisa

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S. XXI) - 1

(Coberta llibre Ferran Aisa)



FITXA TÈCNICA

Títol: UNA HISTORIA DE BARCELONA. ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR,(1902-1999)
 Autor: Ferran Aisa
PREMI CIUTAT DE BARCELONA D'HISTÒRIA AGUSTÍ DURAN I SANPERE 2000
Pròleg: Josep Benet 
Presentació: Josep Maria Ainaud de Lasarte i Antonio Turón
Contraportada: Sonia del Río Santos
Il·lustració coberta: Carles Fontseré
Matèria: Història 
Idioma: Català
Editorial: Virus Editorial i Ateneu Enciclopèdic Popular
(Barcelona, 2000)
Pàgines: 632
Primera Presentació: Sala Mirador del CCCB, 21-11-2000, a càrrec de Josep Benet, Gerard Jacas i Sònia Turón.
Altres Presentacions: Biblioteca Pública Arús. Espai Obert. Ateneu Barcelonès.FELLA (Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalista). Setmana del Llibre Català a les Drassanes. Centre Cívic de Sants. Llibreria el Raval. Centre de Cultura de Girona. Ateneu de Ponent (Lleida). Ateneu Al Marge (València). Sala d'Actes de la Pizzeria l'Àvia. Museu Municipal de Granollers. 
La Rectoris d'Orís (Osona), Biblioteca Casacoberta (Badalona), Llibreria el Racó (Rubí). Ateneu Llibertari de Sant Boi. Sala d'Actes de l'Ajuntament de l'Escala. Ateneu Candela (Terrassa), Fòrum de Debats de Vic. 

SINOPSI

Història i crònica de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona entre la seva fundació i el final del segle XX, amb dos part diferenciades, la primera de signe hiustòric (1902-1939) i la segona des de la creació del Centre de Documentació Històrico-Social el 1978 fins la reconstrucció dos anys més tard de l'Ateneu Enciclopèdic Popular a la Casa de Caritat i el seu tarannà cultural i social fins el 1999. El llibre analitza les seccions de l'AEP: Excursions, Gimnàs, Literatura, Ensenyament, Esperanto, etc. Resegeix les seves principals activitats culturals, les campanyes cíviques, els cicles de conferències, la seva escola i la  biblioteca.
I presenta la trajectòria dels directius de l'entitat i dels socis més actius com ara Francesc Layret, Lluís Bulffi, Josep Maria de Sucre, Joan Salvat-Papasseit, Joan Amades, Josep Parunella, Manuel Ainaud, Maria Baldó, Gurmesind Brunet, Víctor Colomer...

7/12/13

Poesía, Pop i Contracultura / Antonio Orihuela

POESÍA, POP Y CONTRACULTURA
EN ESPAÑA
Antonio Orihuela
Editorial: Berenice
(Córdoba, 2013)
Pàgines: 139
Preu: 12,95 euros

 

(Coberta llibre A. Orihuela)


ASSAIG

EL MOVIMENT DE LA CONTRACULTURA


FERRAN AISA
 

Poesía, Pop y Contracultura en España és el nou llibre del poeta, assagista i articulista Antonio Orihuela (Moguer, 1965). La seva extensa obra literària i intel·lectual és de marcat signe llibertari i de crítica amb les injustícies, especulacions i corrupcions de la societat actual. Orihuela està doctorat en història havent realitzat diversos treballs en aquest camp com Moguer-1936 (2010) i com assagista destaca el seu Libro de las derrotas (2008). La seva obra principal és la poesia, des dels anys noranta ha publicat nombrosos llibres. Orihuela no solament és poeta sinó animador de las “Voces del Extremo”, trobada de poetes anuals a la Fundación Juan Ramón Jiménez de Moguer. Entre els seus reculls poètics publicats darrerament hi trobem Todo el mundo está en otro lugar (2011), Autogobierno, Cosa que tiramos a la basura i La guerra tranquila, tots publicats el 2012. 
Antonio Orihuela ara presenta aquest nou assaig on s’immergeix a l’estudi dels moviments contraculturals que van aparèixer a Espanya a partir de meitats dels anys seixanta. Una part important del llibre està dedicada al moviment contracultural i underground que es bellugava a Barcelona i a altres ciutats catalanes com Granollers o Canet de Mar. Orihuela amb una profunda investigació s’apropa a totes les tendències que van proliferar aquells anys d’ebullició llibertària, tant durant el final del franquisme com durant la transició. Desenvolupant tota una narració expectativa i crítica d’aquella època que va de l’aparició de l’anomenat “rollo” fins a la “movida”, moviments que van néixer amb l’enfrontament directe contra el sistema capitalista i que van acabar formant part (en una gran part) de les lleis del mercat. 
Segons Orihuela, la industria cultural i el sistema capitalista van acabar per fomentar certs aspectes dels moviments contraculturals per convertir-los en productes de mercat. En canvi la part més conflictiva d’aquests moviments van ésser combatuts pel sistema establert amb totes les seves armes, especialment amb la droga. Així els moviments contraculturals no integrats en el mercat seran constantment criminalitzats. L’objectiu del poder era en paraules d’Orihuela: <<anularlos en tanto que subcultura para, a continuación, reinventarlas, falsificarlas y, sobre todo, hacerlas tan inocuas como rentables. O dicho de otra forma, primero se les ejecuta y después se les saquea.>>
Aques assaig d’Antonio Orihuela, Poesía, Pop y Contracultura en España és una obra imprescindible per conèixer una època de la història espanyola poc explicada per el cànon historiogràfic actual, però que fou d’una gran riquesa creativa en tots els sentits: poesia, còmic, música, cinema, literatura, revistes, arts plàstiques... 

El llibre d’Orihuela aporta gran quantitat de noms artífex dels moviments contraculturals de la transició, així com les activitats, les edicions i les mogudes arreu d’Espanya. La coberta del llibre és una esplèndida il·lustració “El rollo” de Miguel Brieva, que reprodueix l’època daurada de la contracultura llibertària a Barcelona.

Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 1 de fenbrer de 2013)


5/12/13

Joana Raspall / escriptora catalana

MOR JOANA RASPALL, UNA ESCRIPTORA CENTENÀRIA

FERRAN AISA

 
(Joana Raspall al seu despatx de Sant Feliu de Llobregat)



Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 de juliol de 1913-Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013). L’escriptora mor després de tot un any dedicat als events del seu centenari. Durant tot
l’any 2013 va rebre nombrosos homenatges tant al seu poble d’adopció com a Barcelona. Joana Raspall era poeta, contista, dramaturga, novel·lista, lexicòloga i bibliotecària. Es va especialitzar en la literatura i la poesia infantil, però també va conrear la poesia per adults. Va obtenir diversos premis literaris i distincions honorífiques per la seva obra com ara el Premi de la Crítica Serra d’Or i va promoure el premi de poesia Martí Dot per a joves. La seva obra bibliogràfica és extensa
amb llibres com ara Petits poemes per a nois i noies (1981), Ales i camins (1991), Llum i gira-sol (1994), Contes del si és no és (1994), Bon dia poesia (1996) Contes increibles (1999), Arpegis i haikus (2004), Instants, haikus i tankas (2009) i Jardí vivent (2010).
Joana Raspall és contemporània dels poetes Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, entre altres, Màrius Torres.
 

La Mei Vidal i jo vam conèixer Joana Raspall l'any 2005 quan vam presentar el nostre llibre, Camins utòpics, Barcelona,1868-1888 (Edicions de 1984, Barcelona, 2004), a l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat gràcies a la gentilesa de la Secció d’Excursions del referit ateneu. La presentadora de l’acte era la filla de Joana Raspall (i aleshores companya de feina de la Mei a TVE), la pintora Lluïsa Cahue Raspall. Acabat l’acte vam visitar l’escriptora nonagenària però plena de vitalitat Joana Raspall, que ens va atendre al seu despatx carregat de llibres, revistes culturals i records.
L’escriptora ens va parlar del seu pas per l’escola de bibliotecàries que dirigia Jordi Rubió i Balaguer. Joana amb una gran memòria i entusiasme ens va explicar com va dedicar-se a salvar en els darrers moments de la guerra a Catalunya llibres en català de la biblioteca pública de Vilafranca del Penedès (on treballava de bibliotecària) que corrien perill de ser destruïts per les forces feixistes que anaven
conquerint els pobles catalans. Joana Raspall i una altra noia bibliotecària van carregar com vam poder els llibres a un camió de l’exèrcit republicà per traslladar-los a la Biblioteca de Catalunya.
Sentíem la seva emoció d’aquells perillosos fets enmig dels bombardeigs que patien les poblacions catalanes, les vegades que havien de baixar del camió i buscar amagatall contra les bombes i la metralla. Finalment l’arribada de nit a Barcelona el gener de 1939 en un moment que ja semblava tot perdut. La ciutat era

contínuament bombardejada. Les dues bibliotecàries van haver de dormir a la cabina del camió mentre esperaven que es fes de dia i poder descarregar el valuós material bibliogràfic a la biblioteca. Era com una pel·lícula... En aquest país la heroïcitat actualment no és premiada. Aquesta història mereix una novel·la o un film que
ressalti la proesa de la gent que es va dedicar a salvar la cultura catalana de les garres del feixisme.
La Joana Raspalla ens va regalar una revista local que parlaven d’ella i un recull de poemes i ens vam acomiadar fins aviat, però no la vam veure mai més. Fins i tot aquest any del seu centenari vam assistir a l’acte d’homenatge que li va tributar la Generalitat de Catalunya al Palau de la Generalitat, però la Joana Raspall no va poder ser-hi en persona perquè aquell dia es va trobar malament i es va quedar a casa. Amb la Joana Raspall desapareix una escriptora de primera línia i una activista de la llengua catalana.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 5 de desembre de 2013)

3/12/13

Anarquisme / Artuto Borra entrevista Ferran Aisa

DIEZ PREGUNTAS SOBRE ANARQUISMO: UNA ENTREVISTA A FERRAN AISA
Arturo Borra




 
(Ferran Aisa)

1) Al menos en la Europa de la última década algunos movimientos sociales –tal como ocurre con el movimiento 15-M- han reactivado de forma más visible un cierto espíritu libertario. ¿Qué factores inciden en este retorno del anarquismo? De forma inversa: ¿por qué ese espíritu libertario no cuenta con apoyos sociales más amplios?

La situación política y económica actual es propicia para que se produzca la aparición de fenómenos de aspecto o movimiento social, como ya fueron los de signo antiglobalizador de los primeros años del siglo XXI, el movimiento Okupa y otros de signo más o menos libertario que han fomentado o fomentan aspectos como la solidaridad o el soporte mutuo. En este aspecto hay que añadir al movimiento 15-M, que ha puesto en su haber la práctica libertaria asamblearia. Que el anarquismo no haya desaparecido del planeta tierra es todo un fenómeno sociológico; a pesar de todo, el anarquismo, aunque sea en pequeñas dosis, continúa presente en el nuevo siglo. La falta de un apoyo social se debe sobre todo a la fuerza motriz del Estado y de sus soportes para combatirlo directamente de maneras muy sutiles basadas en calumniarlo o ignorarlo, incluso tergiversando los hechos históricos o la memoria colectiva. Por otra parte, la falta de una organización potente, dígase sindicatos o una coordinadora de movimientos sociales y libertarios, constituye el gran hándicap para encontrar apoyos sociales más amplios.

2) Admitamos que no hay garantías para la promesa de otro mundo posible. En esas condiciones de incertidumbre, ¿cómo movilizar a diferentes sujetos colectivos en la construcción de un porvenir deseado?

Las dificultades para crear un gran movimiento son muchas, pero la historia enseña que cuando las voluntades diversas quieren luchar para cambiar algo han de unirse, la fragmentación solo sirve para dar continuidad al sistema que se pretende derribar. Otro mundo es posible pero hay que construirlo desde el presente, creo que la movilización ha de pasar por tender puentes de diálogo entre las distintas maneras de pensar o de obrar con el fin de conseguir la construcción de un movimiento lo más amplio posible.

3) La frontera entre marxismo heterodoxo y anarquismo no siempre resulta nítida, aunque sus diferencias con respecto al estado son conocidas. En este punto, ¿qué puede aportar ese discurso marxista al movimiento libertario?

Las diferencias que existen entre el marxismo heterodoxo y el anarquismo, que son muchas, pueden limarse en la unión por la base, a través de la acción y la autogestión, por aquí se podría avanzar y ésta quizá es la aportación más clara que puede presentar el movimiento libertario. Es decir: un planteamiento de libertad y descentralización por encima de la autoridad y el centralismo.

4) ¿De qué forma podría concebirse la transición desde los actuales estados-nación a una sociedad sin estado, dando por sentado que los grupos hegemónicos ya despliegan todos los medios disponibles –sin excluir la violencia- para retener su régimen de privilegios? ¿Cómo se regularían los conflictos tanto en la vida pública como privada en esa sociedad autogobernada?

Romper la hegemonía de los Estados-Nación con sus poderes fácticos (nacionales e internacionales) es realmente una proeza de titanes, pero imperios igual de grandes han caído… En todo caso si existiese una transición hacia otra sociedad diferente de la actual se habría de tener en cuenta los valores libertarios, creándose colectividades de individuos libres. Las comunidades libres se tendrían que organizar bajo los preceptos de federalismo, apoyo mutuo, solidaridad y, entre otras cosas, autogestión. La regularización de los conflictos habrían de decidirlo las comunidades en su respectivo momento.

5) Uno de los reproches más repetidos con respecto a la izquierda es su dificultad de construir frentes de lucha en común. ¿Qué responsabilidades históricas tiene el anarquismo en la fragmentación de esos movimientos que buscan activamente una transformación social radical?

Todos los movimientos de izquierdas tanto marxistas como libertarios son responsables de sus victorias y de sus fracasos, que, en realidad, han sido también las victorias y los fracasos de la sociedad en pos de su emancipación. Para recuperar un movimiento unido o frente de lucha común quizá tendríamos que volver a los rasgos comunes de la Primera Internacional, anterior a la separación de Marx y de Bakunin.

6) ¿Por qué deberíamos renunciar a abrir un frente de lucha también (aunque no solamente) en las instituciones del estado, considerando que sus políticas nos afectan de forma directa? ¿Qué posibilidades reales hay de articular «representación parlamentaria» y «democracia directa»?

Las posibilidades de que un movimiento revolucionario de izquierdas o de signo libertario participen en los organismos del Estado no son sinónimo de garantía emancipadora, todo al contrario, creo que –como la historia demuestra- participar en la política burguesa significa quedar integrado en el sistema que se quiere destruir. Pero tampoco hay que olvidar que el anarquismo ibérico ya ha participado en el poder a todos sus niveles, en otras circunstancias claro, pero el fruto real conseguido fue contrario al anhelo revolucionario perseguido. También hemos visto como los partidos llamados de izquierdas (PCE-PSOE) cuando han llegado al poder no han hecho otra cosa que cejar en su ideología y dedicarse a apuntalar el Estado burgués.

7) Una lectura habitual de la célebre expresión “pasar del gobierno de los hombres a la administración de las cosas” es que ese pasaje equivale a una clausura de lo político, esto es, a una sociedad reconciliada, libre de antagonismos. En caso que resulte válida esa lectura, ¿hasta qué punto no se reintroduce un principio teológico en la historia humana, esto es, una dimensión mesiánica en la que el Otro es plenamente integrado a la comunidad?

Los planteamientos libertarios no son ajenos a la crítica, ni tampoco pueden librarse de contrasentidos porque son realizados por seres humanos. Nadie tiene la verdad absoluta, por tanto nadie puede monopolizarla para imponerla. Suponer que un mundo libre de poderes fácticos el ser humano sea capaz de constituir un gobierno que no gobierne sobre los hombres y mujeres, sino solamente se dedique a administrar las cosas sería el máximo exponente de anarquía. Pero de aquí a creer que esta célebre expresión tiene que ver con la fe o con aspectos mesiánicos me resulta difícil de responder. Considero que el anarquismo no es un dogma, sino un conglomerado de ideas y de conceptos que resultan más filosóficos que prácticos, por tanto en una hipotética sociedad libertaria, serían los individuos de las distintas colectividades o comunidades los que desarrollarían la política correspondiente para el bien común de la sociedad.

8) En algunas variantes ácratas, de modo similar a lo que ocurre en el liberalismo, la noción de «poder», circunscripta al estado, es concebida en términos negativos y represivos. Ahora bien, ¿qué implica desistir de toda forma de poder? ¿Qué puede hacer el antipoder ante poderes imperiales globales, despreocupados de la injusticia cotidiana y de la violencia que ejercen sobre millones de seres humanos?

El anarquismo es mucho más una ética de comportamiento, que no un compendio de instrucciones de organización social. Por tanto la ética o la moral anarquista, definida perfectamente por Kropotkin, considera toda clase de poder una obstrucción al libre albedrío de los seres humanos. La lucha contra el poder ha sido uno de los grandes objetivos  de los movimientos libertarios, así como la lucha contra la injusticia con el fin de concienciar a los individuos para avanzar hacia la emancipación. Por lo menos eso fue lo que se hizo en España mientras hubo un movimiento libertario popular encauzado sobre todo en la CNT.

9) La abolición de todo principio de jerarquía a menudo choca contra el reclamo de autoridad por parte de una subjetividad que con Guattari podemos denominar «capitalística». ¿Cuáles serían los espacios estratégicos fundamentales para cambiar esa subjetividad dominante y qué papel deberían jugar los intelectuales en este proceso de cambio?

Sabemos de las grandes dificultades que existen hoy en día para luchar contra las jerarquías autoritarias que dominan el mundo, y también del papel irrelevante que juegan los intelectuales en este proceso de cambio. Unos porque están a lado del poder que los alimenta, otros porque son silenciados directamente por la jerarquía autoritaria que domina el mundo. A pesar de ello los intelectuales de izquierdas, comprometidos o libertarios deben de buscar las vías propias para intentar llevar su mensaje no solamente a los “fieles”, si no saltar todas las barreras posibles, a través de todos los medios, para llevar su mensaje al resto de la sociedad.

10) La actual arremetida del capitalismo mundializado, facilitada por la institucionalización del estado de excepción, parece estar conduciéndonos a un punto de no retorno en el que el desastre ecológico y social es una posibilidad cierta, nada remota. ¿Cómo reinventar las luchas libertarias en el siglo XXI, considerando esta dinámica económico-política que nos enfrenta a una situación inédita en nuestra historia?

La fuerza del capitalismo globalizado actual con su ideología neoliberal y con su capitalismo salvaje, sólo puede ser contestada desde la unidad de acción de todos los movimientos que creen en un cambio radical y profundo del mundo. Díganse estos movimientos marxistas heterodoxos, libertarios, anarcosindicalistas, 15-M, etc. Precisamente las ocupaciones de plazas y el funcionamiento de las asambleas de barrio han venido a demostrar la viveza del anarquismo (aunque el adjetivo no se nombre) en sus valores fundamentales: Acción directa, solidaridad, federalismo, apoyo mutuo, autogestión y democracia directa. Todos éstos conceptos, en mayor o menor medida, se han aplicado (o aún se aplican) en la mayoría de las relaciones asamblearias del 15-M. Por tanto las luchas libertarias, por encima incluso, de organizaciones continúa viva en medio de la sociedad.



(Archipiélago en resistencia, Barcelona, enero de 2012)