Albert Einstein amb la CNT / 90 aniversari

90 ANIVERSARI DE LA VISITA D'EINSTEIN ALS LOCALS DE LA CNT A BARCELONA 

Ferran Aisa

(Albert Einstein a Barcelona febrer de 1923)

A Catalunya les iniciatives culturals eren a l’ordre del dia, es fundaven nous ateneus com el Polytechnicum al carrer Sant Pere Més Alt i dins d’aquesta entitat Pau Casals constituïa l’Associació Obrera de Concerts. La Comissió de Cultura i el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona s’havien imposat el deure de crear noves escoles. La Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans dirigien la cultura amb majúscula i l’apropaven al poble. En aquesta sintonia cultural, el científic i matemàtic Albert Einstein, el 24 febrer de 1923, va visitar Barcelona. Einstein venia convidat per la Mancomunitat de Catalunya, a través dels Cursos Monogràfics d’Alts Estudis d’Intercanvi, per exposar la seva teoria de la relativitat. El científic arribava a Barcelona convertit en una celebritat mundial, la premsa el qualificà com el Newton del segle XX i el comparaven als grans genis universals Galileu i Copèrnic. La Vanguardia (25-2-1923), deia:

Precedido de fama mundial ha venido a Barcelona el doctor Einstein, para explicar en un cursillo de conferencias su famosa teoría de la relatividad. En los Estados Unidos, en Londres y recientemente en París, alcanzó el sabio alemán ruidosos triunfos con sus conferencias dadas en las más importantes corporaciones y sociedades científicas.

El científic alemany va donar la conferència inaugural al saló de sesions del Palau de la Diputació Provincial, figurant a la presidència el president de la Mancomunitat i de la Diputació Josep Puig i Cadafalch, el president de la Comissió Municipal de Cultura Sr. Viza, el diputat a Corts Pere Coromines i el cònsol alemany. A la sala hi havia representants de les entitats i institucions culturals barcelonines. L’endemà, la conferència fou a l’Escola del Treball, acte que fou presidit per Josep Puig i Cadafalch, Esteve Terrades i Rafael Campalans. El cronista recollia la impressió de la conferència i manifestava que el conferenciant, més que un savi, semblava un professor que es dirigia senzillament als seus alumnes. Acabat l’acte, la comitiva que feia de cicerone d’Einstein va passejar-lo per alguns racons de la ciutat i van acudir a l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ajuntament de Barcelona. 
El científic no va voler abandonar Barcelona sense visitar la seu de la CNT; així, el 27 de febrer, va presentar-se a un dels locals del Sindicat Únic, al carrer Sant Pere Més Baix. La sala era plena d’obrers que ja havien sentit a parlar del compromís social del científic. Els vells i joves anarcosindicalistes posats en peu retien un càlid homenatge emocionant al savi alemany. Albert Einstein i Ángel Pestaña conversaren en francès, i el científic féu un elogi dels obrers catalans:  

«Vosaltres ―digué― sou revolucionaris del carrer i jo en sóc de la ciència».
 
Solidaridad Obrera (11-3-1923), que es feia ressò de la visita d’Einstein a la ciutat, afirmava que el científic havia acceptat presidir el III Congrés de l’Associació Mundial Internacionalista d’Esperanto i recordava el seu pas pel sindicat:

Como recordaréis, camaradas, cuando Einstein estuvo en Barcelona fue a visitar a la representación obrera en el local de la Distribución, donde pronunció un elevado discurso, contestándole Pestaña en nombre de la Confederación Nacional del Trabajo.

La CNT, en els seus pocs mesos de retorn a la legalitat, havia demostrat ser una organització forta i amb les idees clares. Una organització obrera que tornava a tenir a les seves rengleres milers d’afiliats. Una organització amb molts militants bregats en les lluites clandestines. Entre els seus principals líders, per damunt de tots, destacava la figura de Salvador Seguí “el Noi del Sucre», el qual en la conferència que havia pronunciat al teatre Trianón va parlar dels valors de la civilització naixent:

¿Quan serà resolt el problema social? Quan a tots els homes ens informi l’esperit de justícia [...] Que respongui sempre per nosaltres la justícia i la llibertat que hàgim estat capaços de forjar, i que són, sense cap dubte, els valors que han de posar l’home en condicions d’alliberar-se moralment, físicament i econòmicament. Aquesta serà la nostra obra, aquesta és la nostra obra.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Fragment del llibre CNT. La Força obrera de Catalunya de Ferran Aisa, Editorial Base, Barcelona, 2013).

Utopia / David Aliaga

Historia de la frustración y los sueños

(Ferran Aisa)

David Aliaga

Ferran Aisa visitó el Espai Cultural Cèntric de El Prat de Llobregat el pasado 29 de enero para dictar una conferencia sobre la historia de las utopías. En el marco del ciclo Paraules 3D, el polifacético autor invitó al auditorio a conocer las aristas del anhelo humano por una sociedad justa, próspera y equilibrada. El pasado día 13 de febrero tuvo una charla con los lectores en la biblioteca Rubió i Balaguer de Sant Boi.

Ferran Aisa es uno de los mayores conocedores de la historia del anarquismo catalán.

Utopia. Del somni igualitari al pensament únic es una historia de los planteamientos de sociedades idílicas. Ferran Aisa sitúa el punto de partida en la Atenas socrática y camina en línea cronológicamente recta hacia el presente mostrándonos las principales utopías formuladas por el ser humano y sus características imprescindibles al uso de los manuales de filosofía del bachillerato. Esto es, con un tono pedagógico y sin profundizar en los autores y sus postulados pero ofreciendo un conocimiento general suficiente de manera que cada uno de los epígrafes del libro se convierte en una invitación a anotar nuevos títulos en la lista de lecturas pendientes.

Más irregular es en su redacción, que tan pronto consigue hilvanar los contenidos de manera que articulan una lectura fluida, como se empantana en redundancias excesivas que entorpecen el discurrir de los conceptos. Con todo, los contenidos poseen la fuerza suficiente como para continuar con la lectura aún en los momentos puntuales en los que la prosa nos deriva hacia el desánimo. Y es que, como en la mayor parte de su obra (Les Avantguardes o CNT. La força obrera de Catalunya), Aisa expone cuestiones interesantes.

Los amantes de la literatura, por ejemplo, sabrán degustar la visión que un historiador ofrece de las utopías y las distopías narrativas. Para explicar la concepción de las sociedades idílicas del siglo pasado, Aisa acierta a no limitarse a la filosofía pura y expone también la visión de literatos, urbanistas, pintores… A medida que su recorrido se acerca al presente, el estudio se vuelve transversal y adquiere nuevas cotas de interés. Recoge las propuestas de escritores como Aldous Huxley (Un mundo feliz) o H. G. Wells (Los primeros hombres en la luna), de un arquitecto urbanista de vanguardia como Le Corbusier, habla de la influencia del pensamiento utópico y libertario en autores tan relevantes como Émile Zola, Fiódor Dostoyevski… La visión que el autor ofrece de la utopía se derrama cubriendo la mayor parte de actividades intelectuales.

Quizá por desconocido, resulta especialmente interesante aprender cómo el pensamiento utópico puede manifestarse a través de la arquitectura. Si las ciudades imaginarias habían estado tradicionalmente limitadas al campo del pensamiento y, si acaso, de la escritura, el mencionado Le Corbusier deseaba hacerlo realidad a partir de la organización de las ciudades. Una vez se le ha ocurrido al vanguardista, parece lógico el intento práctico del arquitecto suizo, pero las utopías habían permanecido enjauladas en el verbo y la idea hasta que a este urbanista pensó que parte de las desigualdades sociales podían corregirse a partir de la disposición de los edificios sobre el terreno.

Más cercano geográficamente y más distante en el tiempo es Narcís Monturiol, célebre inventor del submarino. El apartado que se le dedica dentro del tercer capítulo es un contenido inesperado. Una obra que ha comenzado exponiendo los paraísos teóricos de Platón o More no hace intuir al lector que vaya a encontrarse páginas más tarde con la invención de las naves subacuáticas. Sin embargo, la agradecida transversalidad con que Aisa acomete su historia de las utopías nos da a conocer cómo el ampurdanés ideó su máquina-pez. El autor lo emplea para evidenciar formas menos explícitas de imaginar y materializar lo impensable, argumentando que sin el pensamiento utópico, sin la voluntad de avanzar hacia modelos ideales, no existiría el progreso.

Con todo, y pese a lo atractivo que resulta el epígrafe sobre el Ictíneo, se echa de menos una argumentación o al menos una cita que nos aclare el paralelismo que traza entre Monturiol y el capitán Nemo de las novelas de Julio Verne, al que además, considera un “ácrata”. Y no se entienda esto tanto como un reproche o una enmienda, sino como petición de quien aprendió a amar la narrativa con los libros de Verne a que descienda un poco más en el comentario de temas tan sugerentes. Sería una delicia leer un ensayo sobre las conductas libertarias del personaje de Veinte mil leguas de viaje submarino de la pluma de alguien con unos conocimientos tan enormes del anarquismo como Ferran Aisa.

Regresando a Monturiol, huelga decir que la atención que el autor presta a los personajes locales confiere a su obra un valor añadido. Sobre los discípulos de Sócrates, More, Bacon, etc. se han publicado un sinfín de títulos. Sin embargo, Aisa rescata y da voz a nombres como Felip Monlau, Francesc Sunyer, Joan Monjo o el propio Monturiol desde una perspectiva ideológica. Cuando nos presenta a los utopistas catalanes o españoles, además de ser innovador, la prosa del historiador se muestra mucho más firme y profunda.

Y es que Utopia tiene sus propias vetas de interés. La más sutil, la constatación de que la de la humanidad es una historia de desigualdad y frustración. No es una novedad, pero ofrece una excusa para detenerse a pensar en ello. La cíclica enunciación de sociedades alternativas en las que se corrigen los defectos de las presentes (la Atenas de Platón, la Europa de los totalitarismos del siglo pasado o el occidente del neoliberalismo) certifica que en cada momento ha habido incomodidades que han motivado la búsqueda del cambio. La secuencia frustración-crítica-propuesta ha llegado hasta los días presentes en que, si no me equivoco, existe un deseo compartido –por el 99% de la población que no detenta el 90% de la riqueza mundial, me invento los porcentajes– de una sociedad que se articularía alrededor de dos reclamaciones básicas: garantía del bienestar de las clases populares y honradez de los dirigentes políticos.
En el actual clima de hartazgo, Utopia se convierte en una palmada en la espalda. Nos ha de consolar que la historia de las sociedades occidentales se mueve siempre en ciclos que alternan el padecimiento y la lucha con la bonanza y la tregua. Otros se sintieron vencidos o estafados antes que nosotros. Y otros emprendieron el camino hacia el futuro que creían mejor. Aisa y su Utopia rescatan para el lector un horizonte utópico hacia el que avanzar.
Utopia. Del somni igualitari al pensament únic, escrito por Ferran Aisa y editado por Icaria. Cuesta 23,50 euros.||

(Article de David Aliaga publicat a El Llobregat, 20-2-2013)

CNT. LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA / LLIBRE

CNT. LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA.
de Ferran Aisa

Editorial Base, Barcelona, ​​2013. 336 páginas, 20 euros.

(Coberta de CNT. La força obrera de Catalunya, Ed. Base)

 PRESENTACIÓN
                         "Esta ciudad (Barcelona) la Hemos Hecho los Trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, pero un día la conquistaremos y será nuestra".
                                                                         VICTOR SERGE, El nacimiento de Nuestra Fuerza

---

El otoño de 1910 se fundó la Confederación Nacional del Trabajo en el Congreso de la Federación Solidaridad Obrera de Cataluña, celebrado en el Palacio de las Bellas Artes de Barcelona. La CNT se convirtió muy pronto en la gran organización sindical del proletariado ibérico, pero sobre todo los obreros de la industria catalana. En España compartió hegemonía con la UGT, con la que colaboró ​​en acciones puntuales de lucha sindical.
La fuerza obrera de la CNT en Cataluña y en otros lugares de la Península Ibérica se basaba sobre todo en la defensa tenaz de los militantes de los sindicatos de la problemática real de los trabajadores. Y este acercamiento se hacía sin falsas purezas ideológicas, sino a través de la solidaridad mutua de clase y en busca de la emancipación humana. Cien años más tarde la CNT todavía existe, pero su presencia activa en el mundo laboral y en la sociedad ha disminuido considerablemente.
Conocer la historia del movimiento obrero catalán e ibérico es fundamental, tanto para aprender de sus hazañas como de sus derrotas. El trabajo que ahora presento, CNT, la fuerza obrera de Cataluña, es el resultado de años de investigación y de asimilar la historia del movimiento anarcosindicalista. Se trata, en definitiva, de la continuación de otros trabajos anteriores ya publicados como La cultura anarquista en Cataluña (Ediciones de 1984, 2006) y La Internacional, el nacimiento de la cultura obrera (Editorial Base, 2007).
Este estudio es una crónica de unos hechos que impregnan de obrerismo la historia de Cataluña y de España, principalmente durante el primer tercio del siglo XX. El ensayo es una síntesis de la epopeya de una organización obrera única en el mundo, que mantuvo su fuerza hasta el año 1939. Creo que ya es hora de reconocer la magnitud y el peso de la CNT en la historia de nuestro país, demasiadas veces olvidada o vilipendiada en casa, mientras que ha sido honrada por los historiadores hispanistas que han visto en la historia de la CNT y en su obra constructiva un ejemplo genuino sin comparación con ninguna otra organización obrera del mundo.
Si el siglo XX conoció la gesta de la revolución soviética bajo la égida del marxismo-leninismo, la otra gran revolución fue la libertaria que lideró la Confederación Nacional del Trabajo. Ambas fracasadas por causas diferentes, la primera porque la revolución devoró la misma revolución, y la segunda por los propios errores y por las trabas puestas por el estalinismo primero y por el fascismo después.
La CNT que seguía (y sigue) los principios de la Internacional: «Ni Dios ni amo" o "La emancipación debe ser obra de los trabajadores mismos o no será» luchaba (y lucha) para establecer un mundo libre y autogestionario. Y los militantes cenetistas que aspiraban a cambiar el mundo eran, como dijo Luis Andrés Edo, peones ilustrados, ya que la CNT, más que una organización sindical, era una escuela de militantes y una forma de vida.
El anarquismo organizado primero tuvo cuidado de enseñar a leer a los obreros y luego los ilustró, y así nació el proletario consciente. Sus militantes han sido maltratados por la historiografía dominante y calificados de «huelguistas-salvajes», «pistoleros», «ignorantes», «comecuras», «faísta», etc. También es curioso que, como dice Joan Manent, cuando eran detenidos y llevados a comisaria los años veinte, el insulto preferido de los policías españoles a los sindicalistas era llamarlos «perros catalanes» y durante la República, con la policía en manos de la Generalitat, pasaron a ser denominados despectivamente «murcianos de la Torrassa» o "chusma".
CNT, la fuerza obrera de Cataluña nace de un concepto extraído de la novela proletaria de Víctor Serge El nacimiento de nuestra fuerza, donde se explica la aparición del movimiento anarcosindicalista en la ciudad de Barcelona en 1917. La CNT se consolidó como la gran fuerza obrera, y logró convertirse en el faro del proletariado ibérico del primer tercio del siglo XX y un mito para el movimiento revolucionario antiautoritario mundial. El ensayo narra la epopeya de la CNT, que no sólo reivindicaba mejoras laborales o sociales, sino que llevaba en su seno una filosofía humana que era el germen de una revolución para lograr una nueva sociedad organizada a través del comunismo libertario. La CNT promovió la idea utópica que desarrolló durante el tiempo de la revolución 1936-1937.
El estudio se detiene en 1939 con la derrota republicana en la Guerra Civil y con la gran diáspora que protagonizaron cerca de medio millón de personas. Entre la emigración más numerosa había miles de cenetistas que huían de la dura represión que aplicaron los vencedores a los vencidos. La historia siguiente protagonizada por libertarios merece un estudio aparte que trate con cuidado la lucha anarcosindicalista en los tiempos difíciles del exilio, de la clandestinidad, de los maquis y de la guerrilla urbana. Así como los movimientos libertarios aparecidos en los años sesenta y representantes, la posterior reconstrucción confederal, la represión, la escisión, la decadencia hasta la situación actual con la pervivencia cenetista, la CGT y la aparición de nuevos movimientos sociales y antiautoritarios. Realmente esto ya es otra historia que todavía queda por hacer.
¡Salud!
Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicado en Rojo y Negro, 14-2-2013)

Eduard Toldrà / Orquestra CNT-FAI

El Far
 
Personatges de la revolució: 

Eduard Toldrà, director de l’Orquestra CNT-FAI
 
Ferran Aisa
 

(Eduard Toldrà dirigint l'Orquestra CNT-FAI el 1936 a la plaça de Catalunya)

La revolució espanyola de 1936 va mobilitzar la majoria d’intel·lectuals i d’artistes a favor de la causa popular. L’obligatorietat de la sindicació va portar-los uns cap a les
fileres de la CNT i altres cap a les de la UGT. Un d’aquest casos és el del músic i compositor Eduard Toldrà . Curiosament tant a la biografia que apareix a la Viquipedia
com a d’altres els autors se salten a la torera la seva etapa d’artista compromès amb la revolució. Aquest mateix cas passa en altres personatges que van adherir-se a la CNT-FAI durant l’etapa revolucionària. A partir d’aquest número en parlaré d’ells, intercalant amb biografies de personatges de tendència llibertària que podríem afirmar que eren uns veritables savis i que per la seva ideologia han quedat marginats de la història i de la
memòria del nostre temps.
Eduard Toldrà i Soler (Vilanova i la Geltrú, 1895-Barcelona, 1962), per tant ara es compleixen 50 anys de la seva desaparició. Ha estat considerat un dels músics més importants de la música catalana dels anys vint. Fou professor de violí de direcció d’orquestra a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Entre les seves activitats
musicals destaca com a fundador del Quartet de Corda Renaixement, amb el qual va realitzar nombrosos concerts tant a Catalunya com a Espanya i a Europa. Toldrà  va composar nombroses peces musicals  com Sonets per a violí i piano, Empúries, La maledicció del comte Arnau, Danses de Vilanova, L’estudiant de Vic, Romanç de Santa
Llúcia, etc. Durant la Segona República fou director de l’Orquestra Municipal de Barcelona. Va composar nombroses sardanes i va posar música a textos dels poetes com Carner, Sagarra i Garcés. El 1936 va guanyar el premi Isaac Albéniz, instituït per la Generalitat de Catalunya, per La rosa als llavis amb lletra de Salvat-Papasseit per a ser cantada per Conxita Badia. Mentre estava preparant la posada en marxa de l’Orquestra Simfònica de la Generalitat va esclatar l’aixecament militar que va derivar en la Guerra Civil. L’agost de 1936 es va afiliar a la Secció de Músics d’Orquestra del
Sindicat Únic d’Espectacles de la CNT. L’organització confederal li va encarregar que organitzés l’Orquestra CNT-FAI i la banda musical del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Amb aquestes formacions musicals va realitzar nombrosos concerts tant
als teatres barcelonins com a places públiques de la ciutat. El Diluvio (17-9-1936) feia la crònica d’un d’aquets concerts celebrat a la plaça de Catalunya, per l’Orquestra de les Milícies CNT-FAI, dirigides per Eduard Toldrà. Jacinto Toryho, director de Solidaridad
Obrera, es va dirigir als barcelonins per reivindicar la música en temps de lluita: <<Todo al contrario –digué-, unos momentos de música en estos días históricos y dramáticos que son el goce de la música popular y clásica. Se está llevando a cabo una revolución
con un tono de alegría y optimismo. El optimismo de nuestros milicianos en demostración de confianza y seguridad en la victoria, señal evidente de juventud>>.
L’Orquestra CNT-FAI, integrada per 85 professors  dirigida per Eduard Toldrà, inicia el concert interpretant  “La Internacional”, i va seguir amb “Las Golondrinas” de Usandizaga i “La Santa Espina” de Morera; i a la segona part interpretaren “Fills del
Poble”, “Egmont” de Beethoven; “La Dolores” de Bretón; i va acabar l’acte amb els himnes revolucionaris “A las Barricadas”, “El Himno de Riego”, “Els Segadors” i el bis “Fills del Poble”. Davant una explosió d’alegria immensa del barcelonins que saludaven
l’himne anarquista amb el puny enlairat i les banderes al vent. L’any 1944 Eduard Toldrà va tornar a dirigir l’Orquestra Municipal de Barcelona fins a la seva mort.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 146, gener de 2013)

Rina Celi / cantant de swing anys quaranta

RINA CELI, CANTANT DE SWING DELS ANYS QUARANTA

Ferran Aisa

(Rina Celi)

Rina Celi, nom artístic d’Honorina Cano Esconchel, fou la primera vocalista amb èxit que va triomfar a Espanya. Fou descoberta pel periodista musical Joan Lladó i va iniciar la seva carrera de cantant a Ràdio Espanya de Barcelona, on  interpretava diverses cançons acompanyada al piano pel mestre Eugeni Badia. F. Vizcaino Casas, a Contando los cuarenta, escriu: <<Rina Celi era una muchacha delgada, atractiva y con voz potente, que no vacilaba en los agudos. Rina Celi impuso la moda de las llamada “vocalista”, seguida por una legión de cantantes de ambos sexos.>>
Rina Celi es va convertir en la noia “Hot” dels músics barcelonins, tots la volien tenir a les seves formacions. La seva popularitat va augmentar, ràpidament, a les sales de festa barcelonines: Rigat, Monterrey, Copacabana o El Cortijo. 
Rina Celi fou fitxada per l’incipient indústria del disc, i la companyia Regal li va fer gravar el primer microsurc de 78 revolucions, eren cançons musicades per Sebastià Albalat i Juan Duran Alemán: Triste mar, La luz de tus ojos i Fuiste tú. La versió que feia  del fox-trot Espiras de humo  (Smoke Drean) la va llançar cap a la fama de la música moderna. Els seus èxits van continuar amb les cançons Al claro de luna, Una carta de amor, Mimí Mimosa i Tarde de futbol, aquesta darrera es va convertir en una popular cançó del mestre Casas i Augé d’aquella Espanya autàrquica, on l’esport rei (com ara mateix) aixecava tantes passions. Que van convertir a Rina Celi, definitivament, en la cantant preferida de la joventut espanyola dels anys quaranta.


                Es tarde de futbol.
                ¡Cuánta expectación!
                Va a empezar pronto el partido
                que será de emoción.
                ¡Ya ha sonado el pito!
                Ruge la afición,
                ya se va el delantero centro
                cogiendo el balón.
                Con mirada experta
                corre, corre, corre, corre, corre, corre,
                bajo el sol.
                Delante de la puerta
                tira, tira, tira, tira. Tira... ‘Pam!
                ¡Ya hemos colocado el primer gol!
                Todos aplaudimos
                roncos de pasión.
                ¿Quién mejorará la posición?
                ¿Quién ganará
                la División?
                Dará ra, dará ra, dará ra... Será
                quien gane, el ¡Campeón!

Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre Barcelona balla de Ferran Aisa, Base, 2011)
   

Carmelita Aubert / cançonetista catalana anys 30

CARMELITA AUBERT, UNA ESTRELLA CATALANA OBLIDADA

Ferran Aisa 

(Coberta del disc de Carmelita Aubert "Ay, Carmela!)

Una gran estrella de la cançó dels anys trenta és Carmen Recasens Aubert, pseudònim de Carmelita Aubert (Barcelona, 1912-Lisboa, 1979), que era filla de Rafaela Aubert “La Guayabita”, actriu popular de varietés de principi del segle XX. Carmelita va aprende a cantar i ballar a una Acadèmia de ball i cant del carrer Nou de la Rambla, on fou descoberta per Carles Saldaña “Alady”. Convertida en primera artista va intervenir a la revista Follies 1931, que dirigia el ballarí negre Harry Flemming, al teatre Nou de Barcelona. Carmelita, després de fer una gira per gairebé les principals ciutats espanyoles, va formar dúo amb el popular Mario Visconti. La Casa Odeon la va contractar per gravar valsets, tangos, cuplets, swing. Els seus primers èxits eren composicions de Rossend Llurba, Rafael Iriarte i Pascual Godes, cançons que porten per títol: Con todo amor, No olvides, no, Devúelveme mis besos, El hombre ideal, Cocaina en flor, El Comunista i La casita. 
Carmelita Aubert fou vocalista de l’Orquestra de Jaime Planas, amb qui va participar en la pel·lícula Mercedes (1932) de Josep Maria Castelló, interpretada per Josep Santpere, John Bux i Antoñita Colomé.
Carmelita Aubert fou una de les primeres dones que va convertir-se en vocalista d’orquestra i féu aquest pas cap el swing amb l'orquestra Crazy Boys de Lizcano de la Rosa, actuant a la Granja Royal, el Cinema Fantasio, la Maison Dorée i altres locals de Barcelona. El seus èxits es multipliquen amb l’aparició de discos amb les seves noves cançons: Silencio, El penado14, Danza maligna, Hacerlo por la moda, Clemencia...  
L’any 1935 protagonitzà el film musical Abajo los hombres, de Valentín R. González, on cantava les cançons de la banda sonora, fent-se molt popular la que portava per títol La colegiala, amb música d’Antonio Matas; i amb el tango Clemencia, tindrà problemes amb la cènsura, doncs se suposava que demanava amnistia pels presos d’octubre de 1934. A la pel·lícula intervenen les bandes de jazz: Crazzy Boys, Casanovas Jazz, Montoliu Jazz, Napoleon Jazz i Pascual Godes. Valentín R. González va rodar, l’any 1937, per a SIE (Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT), el film musical d’infants ¡Nosotros somos así!, amb l’orquestra Demon’s Jazz.
Carmelita Aubert va passar la guerra a Portugal on era de gira quan va començar-hi, allà es convertí en una gran estrella de la revista i de la cançó. L’octubre de 1944 quan va voler retornar a Espanya, amb la intenció d’anar a Barcelona a gravar un disc, fou detinguda per la policia i acusada de roja i de col·laboradora de la República. Al saber-se la seva detenció a Portugal, els artistes i els músics demanaren la seva llibertat a través del govern portuguès amic de Franco, el qual concedí la gràcia de posar-la en llibertat. 
Carmelita, ara ja Carmen Aubert, retornà a Lisboa on fou rebuda amb rams de flors pels seus amics i seguidors. I definitivament s’exilia a Portugal on fou durant molts anys la primera vedette del país veí, alhora que es convertia en una gran desconeguda a la seva terra.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Extret del llibre Barcelona balla de Ferran Aisa, Base-Ajuntament dse Barcelona, 2011)

Pere Foix / escriptor compromès

PERE FOIX, ESCRIPTOR COMPROMÈS

FERRAN AISA

 

(Pere Foix -el segon per l'esquerra- presidint els Jocs Florals de 1973 celebrats a Mèxic D. F. )

Pere Foix i Cases (Torà de Riubregós – La Segarra, 1893- Barcelona, 1978), fou un destacat militant de la CNT des de 1918 fins a la Segona República que s’incorpora a ERC. Podríem definir-lo com un escriptor proletari com tants altres que va donar el moviment llibertari: Felipe Alaiz, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Roc Llop, etc.
Foix de molt jove va emigrar a Barcelona amb la seva família. L’any 1910 surt cap al’Argentina amb la intenció de guanyar-se la vida a Buenos Aires, però l’any 1913 va retornar a Barcelona integrant-se al món laboral fent de corredor de comerç i afiliant-se
a la CNT. Pere Foix simpatitzarà amb l’anarquisme i amb la tradició federalista del republicanisme català.
L’any 1914 és cridat a files per fer el servei militar a la marina. Foix, que se sent antimilitarista per la seva convicció llibertària, decideix desertar a França.  Per tant des d’aquell any fins a 1919 viurà a París. A la capital francesa va fer contacte ràpidament
amb els grups anarquistes començant aleshores a escriure els seus primers articles en francès.
L’any 1918 comença a col·laborar a la premsa amb el pseudònim de Lleó X. Xifort i Albert de la Ville a les publicacions Le Libertaire i L’International. A França coneix  militants i escriptors llibertaris com Victor Serge, André Lorulot, Axel Robertson,
Marcel Viard i Panaït Istrati.
Els esdeveniments socials de 1919 amb la famosa vaga de la Canadenca fan que Foix vulgui ser-hi present a les lluites del proletariat català. Al seu retorn a Barcelona participa en el moviment social i per les seves activitats és detingut i enviat a la base naval de Cartagena, on és condemnat per un tribunal militar i se l’envia a complir la condemna a un penal de les colònies africanes espanyoles. Però quan el vaixell arriba a Dakar per fer una escala tècnica, Foix s’escapa i aconsegueix enrolar-se en un vaixell francès que el porta fins a Marsella i d’allà retorna a París on viurà uns mesos.
La situació del seu país l’empeny de nou a viatja a Barcelona i s’incorpora a la lluita social fent servir identitats falses. Foix milita al Sindicat Mercantil on realitza una tasca sindical clandestina. El 1920 és elegit secretari d’aquest sindicat. Malgrat la repressió governamental la maquinaria sindical continuava en peu.  Foix es dedica a visitar els companys del sindicat a les seves feines distribuint butlletins, fulls informatius o citant-los a reunions que se celebren al Cafè Asiàtic del carrer Roser del Poble Sec. El 1921 és elegit delegat del Comitè Regional contra la Repressió.
El seu pas per la CNT li serveix per fer amistat amb els principals líders d’aquell temps com Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Joan Peiró, Simó Piera, Eusebi Carbó, Josep Viadiu i molts altres militants confederals. Foix serà un dels seguidors més fidels d’El
Noi del Sucre conjuntament a Francesc Comas, Camil Piñón, Saturnino Meca, Simó Piera, Amador Revilla...
El febrer de 1923 la CNT catalana el delegà davant la Maçoneria i, a més, contacta amb Francesc Macià que li informa del perill que corre Salvador Seguí de ser assassinat.
Finalment Seguí serà assassinat el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena pels pistolers del Sindicat Lliure al servei de la patronal. Aquell mateix vespre “El Noi del Sucre” tenia una cita amb Pere Foix al Sindicat Únic del carrer de Sant Pau.
Foix, afeccionat a escriure, publica nombrosos articles fent servir el pseudònim Delaville a les publicacions llibertàries: La Revista Blanca, Acción, Mañana...
La prohibició de Solidaridad Obrera fa que publiqui articles sobre la situació de lluita social que travessa el país a ¡Despertad! de Vigo. Foix és detingut diverses vegades i, fins i tot, és ferit lleument en un atemptat.  L’octubre de 1923, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, s’exilia a París. Un any després retorna a Barcelona per immiscir-se en la lluita clandestina de la CNT. El desembre de 1924 torna a ésser detingut i tancat a la presó. Foix a la presó rep setmanalment correspondència del seu amic Panaït Istrati
que havia conegut a París. També li envia llibres dedicats perquè mati les hores llegint. Foix es passarà aquesta vegada tres mesos i mig a la Model. 
L’agost de 1926 es torna a trobar amb Istrati a Niça on l’escriptor romanès havia llogat una casa per passar una llarga temporada al costat del mar. Pere Foix descriu aquella casa: <<Vivia en una casa
dels voltants de Niça, envoltada d’un florit jardí, amb molts pins i arbres fruiters, un lloc idíl·lic on els ocells no paraven de cantar...>> 
Foix per aquesta època escriu no solament a la premsa llibertària sinó també a periòdics republicans com El Diluvio i fins i tot en el diari de la tarda El Noticiero Universal. I per guanyar-se el pa es dedica a traduir diversos textos d’escriptors llibertaris. L’any 1926 tradueix amb el pseudònim de J. Delaville Le Roulx la novel·la del seu amic Panaït  Istrati: Kyra Kyralina publicat per l’editorial Lux amb un pròleg de Vicente Blasco Ibáñez. Del mateix autor traduirà: Narransula (Mundial-Barcelona, 1927); Los cardos de Baragán i Mis andanzas (Estudios-Valencia, 1929). D’André Lorulot, director del Setmanari L’Anarchie que, posteriorment, dirigí la
publicació anarco-individualista Par delà de mêlée, tradueix La moral y la educación sexual (Estudios, València, 1929); del Dr. Axel Robertson  Proschomsky, amic d’Émile Armand i col·laborador de la revista Par delà mêlée, tradueix el seu estudi mèdic-higiènic Profilaxis Social (Estudios-1930); i del doctor Marcel Viard tradueix El naturismo y la guerra (Estudios-1930).
A principis de l’any 1927 Istrati va convidar a Foix a col·laborar en una nova publicació que portava per títol Monde, que dirigia Henri Barbusse. Istrati li manifestava per carta a Foix que la publicació pretenia fustigar les dictadures i els dictadors del món com
Mussolini o Primo de Rivera. Era el pas d’Istrati cap a les posicions comunistes del PCF que defensava Barbusse. Foix que l’havia escrit preguntant-li per el seu nou pensament ideològic sense rebre resposta havia trencat la relació directa amb el seu amic romanès.
Però el record de Foix per aquest escriptor fructificarà, quan les aigües tornin al seu lloci, anys més tard, escriurà la seva biografia, Panaït Istrati, novel·la de su vida, que publicarà a Mèxic Editores Mexicanos Unidos l’any 1956.
L’any 1927 Istrati, gràcies a la influència de Romain Rolland, va ésser convidat anar a la URSS, perquè pogués escriure un llibre sobre la realitat socialista del país dels soviets. Els soviètics acollien els escriptors que estaven disposats a comptar meravelles de la pàtria bolxevic a canvi de la comprar dels drets d’autor. Això significava un respir econòmic per l’escriptor que de cop veia traduïda la seva obra al rus en una edició de tres milions d’exemplars.
 

(Coberta de la biografia de Panait Istrati de P. Foix, Editories Mexicanos Unidos, Mexic, 1956)

 Pere Foix afirma que el viatge d’Istrati a Rússia va significar el seu gran desengany, doncs no era aquell paradís que els comunistes francesos li havien pintat ple de colors el que va veure en la seva visita. Mentre Istrati era a Moscou va rebre una invitació de Victor Serge per anar a Leningrado. Els dos intel·lectuals que ja es coneixien de França van ampliar la seva amistat, doncs tots hi trobaven les mateixes carències ideològiques en els nous dirigents bolxevics de l’era Stalin. La situació política de la URSS no solament era confusa sinó completament aliena al pensament socialista d’Istrati. Victor Serge, per la seva banda, posicionat amb les idees de Lenin i de Trotski, aviat  denunciaria l’stalinisme. I per les seves crítiques a la burocràcia soviètica i per la seva independència respecte a Stalin seria perseguit i enviat amb la seva família a Siberia. Panait Istrati va sortir de la URSS amb la idea de blasmar ben fort sobre el que realment havia vist a la pàtria dominada per Stalin, on eren perseguits els revolucionaris com Serge. En aquesta tasca es va trobar sol, doncs els seus companys de viatge, tots ells militants dels partits comunistes occidentals amagaven la realitat i només veien que lloances a la gran pàtria socialista de la URSS. Foix, escrigué: <<Al retornar a París Istrati estava indecís, per una banda hi havia els que parlaven igual que Victor Serge a Leningrad, per l’altra havia de suportar la xerrameca dels camarades del partit, que tots els dies li demanaven que enllestís el llibre encomanat sobre la immensa obra socialista de la URSS, la pàtria del proletariat. ¿I la seva consciència? La seva consciència no el permetien mentir.>>
La negació d’Istrati a escriure un llibre per glossar les meravelles de la pàtria socialista de la URSS, li va costar car, doncs aviat va ser acusat de traïdor. Fins i tot Romain Rolland, que havia esta amic seu, es va negar a rebre’l. Els intel·lectuals pro comunistes que sabien la veritat del que passava a la URSS preferien mantenir el silenci de l’opressió encara que aquesta signifiqués l’atropellament dels drets més fonamentals de les persones. Era millor callar que no denunciar casos d’innocents condemnats a l’ostracisme com el de Victor Serge i tants altres.
Panait Istrati i la seva companya Bertine Ziemssen van deixar París desplaçant-se a Mònaco, Cannes i Niça. Novament al seu refugi de Niça, després de passar una malaltia es va veure amb forces d’escriure les seves impressions del seu viatge a la Rússia soviètica. Istrati va escriure aleshores el seu assaig sobre la URSS, Vers l’autre flamme, on recollia la seva experiència negativa del viatge a la pàtria dels soviets. L’aparició del llibre va significar l’atac constant dels defensors de Stalin i de la seva obra destructora del socialisme soviètic. Istrati va ésser acusat de feixista, traïdor i agent del capitalisme, i tot perquè havia gosat aixecar la veu per denunciar l’home que havia destruït l’obra de Lenin i de Trotski per imposar per damunt de la dictadura del proletariat la seva pròpia dictadura.
Pere Foix a finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’inici de la dictablanda formava part del Comitè Nacional de la CNT, del qual era secretari general Joan Peiró. Foix serà un dels firmants del Manifest d’Intel·ligència Republicana l’any 1930. Eren moments plens de dificultats en què la lluita contra la Monarquia portaren a l’aixecament de Fermín Galán i Ángel García Hernández. Malgrat que la dictadura havia donat pas a una etapa de major permissibilitat les presons continuaven plenes de sindicalistes i de polítics de tota mena (comunistes, socialistes, republicans). L’octubre de 1930 tornem a trobar a Foix a la presó compartint-la amb companys confederals o de viatge com Ángel Pestaña, Sebastià Clara, Tomàs Tussó, Helios Gómez o Lluís Companys. 
Uns mesos després es proclamava la Segona República. Foix en aquesta nova etapa forma part de la redacció de Solidaridad Obrera.
Les pugnes dins de la Confederació entre els partidaris insurreccionals de la FAI i els sindicalistes de la tendència anarcosindicalista o sindicalista revolucionària xocaran aviat. Foix prendrà part per la tendència sindicalista i s’adherirà al Grup Solidaritat que encapçalen pesos pesats de la Confederació: Pestaña, Peiró, Piñón, etc. Posteriorment la divisió es farà més patent amb la publicació al diari l’Opinió d’El Manifest dels Trenta, el qual serà un dur avís dins de la CNT que portarà aquesta cap a l’escissió. Aquest trencament confederal no es solucionarà fins el maig de 1936 en el Congrés de Saragossa quan els sindicats d’oposició tornin a les files confederals. Malgrat això alguns militants deixaran l’organització i s’adheriran als nous moviments polítics d’esquerra que apareixen amb la República. Pere Foix s’allunyarà de la CNT per entrar a formar par de l’Esquerra Republicana de Catalunya, organització que acollirà a nombrosos cenetistes, entre els més nomenats: Martí Barrera, Simó Piera i Sebastià Clara. Foix col·laborarà estretament amb els republicans escrivint a la premsa: L’Opinió, La Humanitat, La Rambla...
Pere Foix durant la República esdevé un analista polític que no solament viu els esdeveniments en primera línia, sinó que també els escriu. D’aquests anys és el seu imprescindible treball per conèixer la mà negra del terrorisme que assolà Barcelona en els anys del pistolerisme: Los archivos del terrorismo blanco. El fichero Lasarte (1931). 

(Coberta de Los archivos del terrorismo blanco de P. Foix, La Piqueta, Madrid, 1978)

 Foix havia publicat aquests escrits en català a L’Opinió a l’inici de la República, els quals van ser traduïts al castellà i publicats aquell mateix any. El llibre és un del més important documents publicats sobre l’organització policial, patronal i governativa organitzada per exterminar els obrers més destacats del Sindicat Únic i els seus advocats defensors. El fitxer Lasarte conté les fitxes minucioses de totes aquelles persones sospitoses de ser “perillosos” anarquistes, sindicalistes o comunistes com per exemple Andreu Nin, Joan Peiró, Joaquín Maurín o Pablo Iglesias. A través de l’informe es pot veure l’entramat de confindents i pistolers que estaven a les ordres directes de la policia, de governació o del propi exèrcit. No hi falta la informació de personatges tenebrosos com el fals Baró de Koening que va crear una banda de pistolers per matar als sindicalistes de la CNT. Tampoc el maquiàvelic policia Bravo Portillo i els terribles inductors d’assassinats Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui. Foix va deixar per la posterioritat amb aquest llibre una memòria que no s’hauria d’oblidar i que va costar la vida a centenars de persones, la majoria d’ells obrers tan significatius per el proletariat català i ibèric com Salvador Seguí “El Noi del Sucre” o l’advocat dels confederals, el republicà Francesc Layret.
Foix continua publicant assaigs els següents anys de la República: La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932); Corporativisme o República social (1934); i Barcelona, 6 d’octubre de 1934 (1935), d’aquest darrer llibre es van fer diverses edicions.
La seva passió per escriure tant articles com assajos el porten també cap a la literatura, així l’any 1935 publica la novel·la Homes d’amor i de guerra. Es tracta d’un recull de narracions de caire social on els protagonistes són militants obreres que viuen la lluita proletària en primera persona. Foix recull d’una manera literària les seves experiències en la lluita, a la presó o a l’exili. També s’endinsa en el món de la tirania familiar, la corrupció de la societat, la moral ambiental, la guerra, la injustícia dels desposseïts, etc. Tal vegada la narració més interessant d’aquest llibre és la que porta per títol, “Els humiliats”, en la que posa en relleu una de les zones més negres de la història de la lluita político-social barcelonina.
Pere Foix a partir de 1933, ja com militant d’ERC, serà el cap  de l’Oficina de Premsa de la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat. En aquesta etapa de la Catalunya Republicana i en plena Guerra Civil encara té temps per escriure dos llibre: La
criminologia i el dret penal de la revolució (1937) i Mentre fem la guerra (1938).
La desfeta republicana de 1939 i la caiguda de Catalunya el porten cap a l’exili. Després d’un temps a França internat al Camp de Saint Cyprien aconsegueix escapar-se i, gràcies a l'ajuda dels republicans, embarcarà cap a Mèxic, on hi viurà i treballarà de periodista gairebé fins al final dels seus dies.
Pere Foix a Mèxic es relaciona amb la comunitat republicana, tant amb els catalanistes d’ERC com amb els cenetistes. A Mèxic es guanya la vida com periodista escrivint articles a la premsa mexicana: El Excelsior, El Nacional i Pàtria Nueva. I, a més,
col·labora en la premsa dels catalans exiliats: El Poble Català, La Nova Revista i Pont Blau (Mèxic); i Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires). A Mèxic fundarà la revista Horizontes (1958-1967) i escriurà diverses biografies de personatges mexicans: Cárdenas, Juárez, Pancho Villa.
També a l’exili publica llibres sobre el seu món perdut: Catalunya, símbol de llibertat 1942) , España desgarrada (1942), Vidas agitadas (1943), Sancho Panza el idealista (1947) i Heroína y màrtir (1948). I tradueix a Tolstoi, Anissia (1953).
Pere Foix durant el seu exili fa un nou canvi ideològic i deixa l’ERC per adherir-se al Moviment Socialista de Catalunya, col·laborant assíduament a la revista Endavant de París.
 

(Coberta d'Apòstols i mercaders de P.Foix publicat per Nova Terra, Barcelona, 1976=

Foix, escriptor català a l’exili,participa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana. L’any 1949 aconsegueix el Premi Dr. Trueta dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montevideo amb Apòstols i Mercaders, seixanta anys de lluita social a Catalunya. Sens dubte la major aportació literària de Pere Foix i Cases a la bibliografia catalana. A través de sis militants obrers ens explica la història de la lluita social del seu temps. Comença per parlar-nos del mestre racionalista del carrer Alcolea de Sants Joan Roigé:
<<En l’epoca de les alliçonadores controvèrsies de l’escola de Joan Roigé, vers el 1919 i 1920, es parlava abundosament de la revolució russa. Els joves, embriacs de les nostres pruïges, ens sentíem atrets per l’imant de la revolució russa del 1917. (...) Salvador Seguí mai no malparlava dels revolucionaris russos, i aconsellava que es fes un seriós estudi respecte a allò que aleshores passava a l’ex-imperi dels tsars.>>
Un dels capítols més emotius és el dedicat a Josep Maria Foix, militant del Sindicat Mercantil i administrador de la Batalla, que fou assassinat pels lacais de Martínez Anido. Segueix un apunt biogràfic d’El Noi del Sucre, del qual hi era un fervent admirador: <<Salvador Seguí –escriu Foix- ha estat la figura més resplendent del nostre moviment obrer dels començos de segle. Encara no s’ha manifestat l’home que ni tan sols pugui assemblar-se. I, com sigui que la idea que escampa està afermada en el pensament de molts dels nostres treballadors i és la guia de llurs accions, el recordem amb reverència.>> 
El llibre continua amb les biografies de grans militants de la CNT dels anys vint i trenta: Ángel Pestaña, Joan Peiró i Eusebi Carbó. En el pròleg d’Apòstols i mercaders, Serra i Moret, s’esplaia parlant de Foix: <<Pere Foix és un producte català que acredita la marca. S’ha fet un nom, un prestigi, una Personalitat en l’art d’escriure biografies. És un art que reclama profunditat de Coneixement i de sentir; saber mesurar el que és un caràcter; copsar distincions, reaccions, vitalisme. Tot això Pere Foix ho sap, i sap portar-ho al paper, en llengua catalana o castellana, amb un estil clar, directe, lúcid i entenedor. Ha aconseguit que els seus llibres siguin llegits i que es repeteixin les edicions. Tot això Pere Foix s’ho ha guanyat ell, tot sol, i és ben seu. S’ho ha guanyat amb dignitat i independència. I s’ha pogut permetre el luxe de ser incorformat, protestari, rebel, sense gregarisme, amb la mateixa iconoclàstia i bon paladar que li han servit per edificar el seu temple intel·lectual i –cosa important i no massa corrent- amb l’honestedat de l’home que parla per la raó i amb la raó es comporta.>>
La seva amistat amb Manuel Serra i Moret és traduirà en una important biografia publicada l’any 1967 sobre l'històric intel·lectual socialista català i una extensa correspondència que ha estat editada per la Fundació Pere Coromines recentment l’any 2007. L'any 1973 va presidir el Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrar a Mèxic. Pere Foix i Cases retornà a Barcelona el 1977 on va morir un any després.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona)
(Conferència pronunciada el 14 de febrer de 2013 a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin, dins del cicle: Literatura catalana i compromís, organitzada per la Fundació Andreu Nin).

Santa Eulàlia / copatrona de Barcelona

SANTA EULÀLIA, PATRONA D'HIVERN DE BARCELONA

FERRAN AISA 

(La geganta Laia)

Santa Eulàlia ha estat (i és) una de les patrones de Barcelona, honor que ha compartit amb Santa Madrona i, actualment, amb la Mercè. Una de les seves imatges més conegudes es troba a l’Església dels Josepets de Gràcia, a la plaça de Lesseps. A la Catedral de Santa Eulàlia de Barcelona, a més de la cripta dedicada a la màrtir cristiana, hi ha representades escenes en marbre del seu martiri obra del segle XVI de l’escultor Bartolomé Ordoñez y Pedro Villar. Un altre monument s’alça a la plaça del Pedró de la barriada del Raval. La festivitat de Santa Eulàlia se celebra el 12 de febrer i, actualment, s’ha convertit en la Festa Major d’hivern de Barcelona i s’ha popularitzat amb el nom de la Laia. 
Cada any se celebren nombroses activitats lúdiques i culturals repartits per les places de la Ciutat Vella: danses, balls de bastons, castellers, trabucaires, correfoc, etc. 
Un dels actes més popular és la processo de les “laies”, una passejada pels carrers de la ciutat amb les totes gegantes: la gegantona Laia, la Laieta, l’Elisenda, la Violant d’Hongria, la Lola, la Reina de Saba, la Maria Loreto, la Mercè, la Marieta de l’Ull Viu, etc. 
En el marc de les festes de Santa Eulàlia l’Ajuntament de Barcelona atorga els Premis Ciutat de Barcelona per guardonar la investigació i la creació ciutadanes.

Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)

Utopia / presentació al Prat

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA" DE FERRAN AISA AL ESPAI CULTURAL CÈNTRIC DEL PRAT DE LLOBREGAT

"Mentre una persona somiï en un món diferent hi haurà utopia"

dimecres, 30 de gener de 2013 19:22

El passat dimarts 29 de febrer una quarantena de persones van assistir a la presentació d'"Utopia, del somni igualitari al pensament únic". L'assaig és obra de Ferran Aisa, especialitzat en l'estudi del moviment obrer de caire llibertari, la cultura popular i la renovació pedagògica. La xerrada va ser presentada per l'historiador local Joan Montblanc que va fer una presentació de l'autor i el seu recorregut literari, així com la relació d'aquest amb el Prat especialment arran de la presentació de "La cultura anarquista a Catalunya" (Edicions 1984, 2006) en les 1eres jornades llibertàries el juliol de 2006 a l'antic KOP-Alta Tensió, i un any després al mateix indret en la presentació del seu llibre "Contrarevolució. Els Fets de maig de 1937" (Edicions 1984, 2007)". Joan Montblanc va qualificar l'obra de Ferran Aisa de "planera i propera" amb un vocabulari que "dista molt de ser rebuscat" i que la fa "popular en dirigir-se a un públic el més ampli possible". Va definir el llibre com una obra que "convida a anar més enllà per ampliar informació sobre l'innombrable recull d'autors i experiències utòpiques", i va acabar reflexionant sobre la "necessitat ara més que mai de mantenir vives les utopies per enfrontar-se a l'actual món capitalista". Seguidament Ferran Aisa va fer un repàs del llibre i les diverses utopies que queden recollides. Començant per Plató i la seva República totalitària, i acabant en l'època contemporània on la transformació social té un pes clau en els plantejaments d'utopies. En aquest punt va estendre's en les utopies sorgides del socialisme utòpic i l'important pes que havien tingut al nostre país. Aquestes van tenir un marcat component llibertari, i tal i com també va relatar l'autor van viure processos de posada en pràctica, alguns d'ells troncats per la victòria feixista el 1939. En el torn de preguntes dues reflexions es van posar sobre la taula. Primerament, que les utopies tot i tenir un tronc comú, anaven canviant durant la història i es veien influenciades per qui les plantejava. Així en algunes existeixen els esclaus, en d'altres el paradís és només apte per a cristians. La segona reflexió va treure a la palestra la poca presència de dones entre els autors o pensadors, fet que l'autor va comparar amb el que passa en molts d'altres camps en el que les dones queden relegades en un segon terme. L'autor Ferran Aisa i Pàmpols és Premi Ciutat de Barcelona d’Història. Ha col·laborat a diaris i revistes, a més de fer de documentalista i comissari d’exposicions, i ha publicat diversos llibres com "Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999"; "Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888"; o "La cultura anarquista a Catalunya", entre altres. I s'ha especialitzat en l'estudi del moviment obrer de caire llibertari, la cultura popular i la renovació pedagògica. En la presentació del llibre de Ferran Aisa, la Riuada va fer un seguiment especial via twitter. Aquí teniu 10 piulades que repassen l'acte. La Riuada ha elaborat també un video de la xerrada:

CNT / La força obrera de Catalunya / llibre

CNT-llibre:
La força obrera cenetista hegemònica al Principat de Catalunya
Ferran Aisa publica a Barcelona ‘CNT. La força obrera de Catalunya’ 
 

(Coberta llibre Ferran Aisa)

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 11/02/2013 Redacció Girona (Gironès).- Acaba de sortir publicat un nou llibre Ferran Aisa, ‘CNT. La força obrera de Catalunya’ (editorial Base).
En aquest moment històric, en que hi ha la possibilitat d’una Catalunya separada de l’Estat espanyol llibres, com ara aquest de Ferran Aisa, fan reflexionar sobre la necessitat d’iniciar un procés per aconseguir una organització catalana de classe pel comunisme llibertari enfront un estat capitalista català propi i a favor d’una independència total i sense cap límit burgès o d’estat a nivell dels Països Catalans en un procés de revolució socialista proletària autogestionada i autogestionària arreu del conjunt de la Mediterrània.
Cal recuperar la força obrera cenetista hegemònica al principat en el decurs del procés d’alliberament nacional en forma de CNT Unitària de Base on hi hagi una convergència entre les militàncies actives de CGT, CNT-AIT, CNT Catalunya, Solidaritat Obrera i agrupaments comunistes llibertaris autònoms de classe, més enllà de les estructures burocràtiques o jacobines. Es tracta d’una necessitat històrica del subjecte revolucionari que representa el proletariat militant.
 
Tramuntana Vermella (11-2-2013)

Joan Salvat-Papasseit / avantguardista

(J. Salvat-Papasseit el 1919 a Montjuïc)

Avantguarda literària al segle XXI?: L’exemple de Joan Salvat-Papasseit
Per Redacció, a Literatura 2 de juny de 2011
 

Amb l’excusa de l’excel·lent i exhaustiva biografia que l’editorial Base ha publicat sobre Joan Salvat-Papasseit,escrita per Ferran Aisa i Mei Vidal, és un bon moment per recordar aquest extraordinari poeta més actual que mai.
 
Joan Salvat-Papasseit
 

Som a una època de grans transformacions que van més enllà de l’esfera econòmica, tragèdia que a vegades sembla creada per a ocultar metamorfosis decisives per al nostre futur. Joan Salvat-Papasseit visqué un temps on el món deixava el silenci i la pau del passat, vençut per un seguit d’innovacions tecnològiques que empetitiren l’univers i permeteren als humans creure’s invencibles just quan el segle XX començava a donar les seves primeres passes.
Un segle després donem la raó a Karl Marx: la Història es repeteix. Internet, la telefonia mòbil i els múltiples aparells que maten la privacitat i exalten els egos derrotats han alterat el panorama, i no només en el camp de la comunicació. De mica en mica sorgeixen nous llenguatges que a nivell literari es tradueixen en un veritable ventall de possibilitats. Ben aprofitades podrien donar el fruit d’una avantguarda que recordés a l’encetada pels nostres besavis, entusiastes que llegiren bé els recursos fins al punt de desafiar la tradició i fer entrar l’art a una dimensió desconeguda que després molts han volgut imitar.
I no és suficient. Sóc poeta, i observant el panorama espanyol em trobo amb pocs intents nobles i altres més desoladors. El remake mana i corrobora la feble originalitat al camp on tothom, mitjançant la reducció de l’escriptor a mediàtics focs d’artifici, vol fer creure als altres que ha trobat la pedra filosofal. Entre tanta banalitat, que fins i tot s’atreveix a plagiar versos de Ginsberg com a fals reclam generacional, sobresurten excepcions com Agustín Fernández Mallo, qui per la seva condició professional de físic té més capacitat per a mesclar propostes novedoses amb formes clàssiques com bé ha demostrat, i no deixa de ser significatiu, a la seva darrera obra, El hacedor (Remake) de Borges.
Ara tenim Xarxa, chat, Html, missatges abreviats, Techno, rap, iPod, iPhone, Google Earth, sèries televisives, americanismes, fragmentació, superheroïs, hikikimoris i un llarg etcètera. Molts literats nacionals abusen d’aquests temes i formats creient que així aconsegueixen un impacte definitiu. En realitat cometen un gran error consistent, ja ho digué Enrique Vila-Matas, en una entrevista recent, en menysprear l’acadèmia pensant que qualsevol novetat aplicada de manera extensiva genera un discurs trencador que no contempla entendre que per a crear quelcom inèdit primer hem d’alimentar-nos del llegat deixat pels nostres antecessors.
Abans trens, bicicletes, tramvies, telèfon, telègraf, fox trot, psicoanàlisi, fotografia, avions, electricitat, cinema, submarins i un llarg etcètera. Els pares fundadors de la modernitat copsaren la revolució perquè havien entès els límits. Charles Baudelaire deixà caure el llorer al fang dels Camps Elisis just abans d’entrar a un bordell. Re¬nunciava a la solemnitat poètica perquè sabia que un art incapaç de copsar la normalitat perd el contacte amb la realitat i cau al pou d’un elitisme amb massa melic i nul cos. Pablo Picasso y James Joyce trencaren la frontera amb convicció pionera donant a les seves criatures una dimensió personal on l’univers mental, l’afirmació del jo, volava més enllà d’una la simple recreació de la superfície.
 
I Papasseit? Per què Joan Salvat-Papasseit?
 

El poeta avantguardista català és un exemple perfecte de com conjugar tradició i modernitat, quelcom necessari si la literatura vol evolucionar cap a confins desconeguts. La seva formació fou sens dubte anòmala. Entendreix imaginar l’home entusiasta quan no sabia llegir i patia volent desxifrar les lletres dels cartells de botigues barcelonines. Ho aconseguí, i des d’aleshores la màgia no l’abandonà perquè ell volgué augmentar-la amb versos, crítica, edició i prosa. La primera premissa que fa del nostre protagonista un mirall és el seu específic amor al carrer, escenari fonamental on hom podia trobar els darrers avenços i conviure amb històries eternes d’amor, mar i vida. El tret diferencial de Salvat-Papasseit és doble. D’una banda deixa enrera les temàtiques pròpies de la poesia catalana precedent. Per l’altra, conjuga amb naturalitat l’antic amb l’acceleració del present. Ho veiem de manera subtil a Encara el tram, on el proverbial motiu amorós es trasllada al tramvia, mitjà de transport que aleshores simbolitzava la modernitat. La via pública té més al·licients recents que van més enllà dels rails. El lèxic incorpora paraules estrangeres que esdevenen d’ús comú. El poeta les incorpora al seu vocabulari líric, i el mateix fa amb els invents que fan vibrar Barcelona. El paradigma és Marxa nupcial, genialitat amb clowns, mallots, Charlot i fins i tot llums de neó dibuixades que il·luminen la paraula Edison, digne d’entrar junt amb Chaplin a la glòria del cel.

 

(Cal·ligrama Les formigues de Salvat-Papasseit)

El mateix poema podria ajudar-nos a introduir el segon punt que fa de Salvat-Papasseit un referent de plena actualitat. La forma és important i durant el període de les avantguardes, precedides a nivell poètic per Arthur Rimbaud, es creuà un llindar. El poeta de L’irradiador del port i les gavines begué de l’influencia futurista i cubista. Practicà el collage, posà paraules en majúscula, adoptà el vers lliure, subratllà mots, emprà com ningú a la nostra terra el salt de falla, jugà amb el haiku i esdevingué un notable devot del cal·ligrama, entre els que destaquem ‘Les formigues’, ‘Romàntica’ i  ‘Cal·ligrama 2’ d’El poema de la rosa als llavis. La seva aposta per formes transgressores arribà en part gràcies al treball de Salvat com a responsable de la llibreria de les Galeries Laietanes, on podia llegir les revistes avantguardistes de tota Europa i descobrir les proeses poètiques de Guillaume Apollinaire, Vladimir Maiakovski i Filippo Tommasso Marinetti.
El tercer aspecte modèlic de Papasseit es basa en una exaltació de l’amistat relacionada amb una insaciable voluntat d’aprenentatge. El bar del Centro, just enfront del Carrer Ferran, li donà bones oportunitats d’entaular conversa amb mons aliens a l’escriptura. De les cabareteres i toreros de la primera etapa evolucionà cap a tertúlies refinades amb noms prestigiosos d’altres disciplines com Rafael Barradas o Joaquim Torres-Garcia, pintors que de ben segur li feren veure com la poesia podia ser un llenç en blanc a omplir sense pors ni prohibicions inconscients. El diàleg amb altres arts i la permanent connexió amb els seus semblants amplià la seva perspectiva cap a un infinit d’esguard dual que, i així ho demostrarà a la seva darrera etapa, no oblidava el passat, però tampoc li rendia homenatge.
El darrer particular sembla senzill. No ho és perquè llegim textos dels nostres contemporanis, almenys d’aquells que diuen ser més moderns que els moderns, i només trobem fredor sense passió. La mancança d’esperit crític pot deure’s a l’aburgesament de la societat, contenta amb el plat a la taula i el consum de tonteries. Papasseit provenia de la classe obrera i hagué de treballar el seu pervindre amb lluita, vocació i esforç. Des de ben petit manifestà un fort interès per assumptes polítics, i algunes de les seves poesies s’impregnen de l’ideal que estomaca les injustícies. Marxa Nupcial torna a ser un bon exponent amb el seu èpic escopiu a la closca pelada dels cretins, brillant i sintètic, majestuós en comparació amb el nostre 2011, on sembla quimèric criticar quan hauria de ser la norma. Segueixin a Joan Salvat- Papasseit, savi de mort prematura. Podeu rimar, però sigueu poetes. Poetes en majúscula, altius, valents, heroics i sobretot sincers.
 
(Benzina, La revista d'excepcions culturals, 2 de juny de 2011)

CNT / la força obrera de Catalunya

Llibre de pròxima aparició a les llibreries:

CNT
LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA
Ferran Aisa
Editorial Base
Barcelona, 2013
336 pàgines
20 euros   

(Coberta del llibre de Ferran Aisa, Cnt, la força obrera de Catalunya)

PRESENTACIÓ       

Esta ciudad (Barcelona) la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, pero un día la conquistaremos y será nuestra.
                    VICTOR SERGE, El nacimiento de nuestra fuerza

    La tardor del 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball en el Congrés de la Federació Solidaritat Obrera de Catalunya, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona. La CNT es va convertir molt aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric, però sobretot dels obrers de la indústria catalana. A l’Estat espanyol va compartir hegemonia amb la UGT, amb la qual va col·laborar en accions puntuals de lluita sindical. La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava sobretot en la defensa tenaç dels militants dels sindicats de la problemàtica real del treballadors. I aquest apropament es feia sense falses pureses ideològiques, sinó a través de la solidaritat mútua de classe i a la recerca de l’emancipació humana. Cent anys més tard la CNT encara existeix, però la seva presència activa en el món laboral i en la societat ha disminuït considerablement.
Conèixer la història del moviment obrer català i ibèric és fonamental, tant per aprendre de les seves gestes com de les seves derrotes.
El treball que ara presento, CNT, la força obrera de Catalunya, és el resultat d’anys d’investigació i d’assimilar la història del moviment anarcosindicalista. Es tracta, en definitiva, de la continuació d’altres treballs anteriors ja publicats com La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006) i La Internacional, el naixement de la cultura obrera (Editorial Base, 2007). Aquest estudi és una crònica d’uns fets que impregnen d’obrerisme la història de Catalunya i d’Espanya, principalment durant el primer terç del segle XX.
L’assaig és una síntesi de l’epopeia d’una organització obrera única al món, que va mantenir la seva força fins l’any 1939. Crec que ja és hora de reconèixer la magnitud i el pes de la CNT en la història del nostre país, massa vegades oblidada o vilipendiada a casa, mentre que ha estat honorada pels historiadors hispanistes que han vist en la història de la CNT i en la seva obra constructiva un exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món. Si el segle XX va conèixer la gesta de la revolució soviètica sota l’ègida del marxisme-leninisme, l’altra gran revolució va ser la llibertària que va liderar la Confederació Nacional del Treball. Totes dues fracassades per causes diferents, la primera perquè la revolució va devorar la mateixa revolució; i la segona pels propis errors i per les traves posades per l’estalinisme primer i pel feixisme després. La CNT que seguia (i segueix) els principis de la Internacional: «Ni Déu ni amo» o «L’emancipació ha d’ésser obra dels treballadors mateixos o no serà» lluitava (i lluita) per establir un món lliure i autogestionari. I els militants cenetistes que aspiraven a canviar el món eren, com va dir Luis Andrés Edo, peons il·lustrats, ja que la CNT, més que una organització sindical, era una escola de militants i una forma de vida. L’anarquisme organitzat primer va tenir cura d’enseyar a llegir els obrers i després els va il·lustrar, i així va néixer el proletari conscient. Els seus militants han estat maltractats per la historiografia dominant i qualificats de «vaguistes-salvatges», «pistolers», «ignorants», «menjacapellans», «faistes», etc. També és curiós que, com diu Joan Manent, quan n’eren detinguts i portats a comissària els anys vint, l’insult preferit dels policies espanyols als sindicalistes era anomenar-los: «perros catalanes» i durant la República, amb la policia en mans de la Generalitat, van passar a ser denominats despectivament «murcians de la Torrassa» o <<xusma>>. 
CNT, la força obrera de Catalunya neix d’un concepte extret de la novel·la proletària de Víctor Serge El naixement de la nostra força, on s’explica l’aparició del moviment anarcosindicalista a la ciutat de Barcelona l’any 1917. La CNT es va consolidar com la gran força obrera, i va aconseguir convertir-se en el far del proletariat ibèric del primer terç del segle XX i un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial. L’assaig narra l’epopeia de la CNT, que no solament reivindicava millores laborals o socials, sinó que portava en el seu si una filosofia humana que era el germen d’una revolució per aconseguir una nova societat organitzada a través del comunisme llibertari. La CNT va promoure la idea utòpica que va desenvolupar durant el temps de la revolució 1936-1937.
L’estudi es deté el 1939 amb la derrota republicana a la Guerra Civil i amb la gran diàspora que van protagonitzar prop de mig milió de persones. Entre l’emigració més nombrosa hi havia milers de cenetistes que fugien de la dura repressió que van aplicar els vencedors als vençuts. La història següent protagonitzada pels llibertaris mereix un estudi a part que tracti amb cura la lluita anarcosindicalista en els temps difícils de l’exili, de la clandestinitat, dels maquis i de la guerrilla urbana. Així com els moviments llibertaris apareguts els anys seixanta i sentanta, la posterior reconstrucció confederal, la repressió, l’escissió, la decadència fins a la situació actual amb la pervivència cenetista, la CGT i l’aparició de nous moviments socials i antiautoritaris. Realment això ja és una altra història que encara resta per fer. Salut!



Ferran Aisa-Pàmpols, (presentació del llibre CNT La força obrera de Catalunya)