21/7/17

Voces del Extremo - Barcelona / Ferran Aisa


VEUS DE L’EXTREM A BARCELONA



FERRAN AISA




d'esquerra a dreta: Luis Vea, Mei Vidal, Marina Oroza, Antonio Orihuela, Ferran Aisa, Gerard Jacas, Albert Tugues



Els dies 29 i 30 de juny s’ha celebrat a Barcelona una trobada poètica de Veus de l’Extrem-Voces del Extremo. El primer acte es va celebrar a l’Aula d’Escriptors de l’ACEC a l’Ateneu Barcelonès i el segon fou al Espai Ajoblanco amb la col·laboració de l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Tots els poetes participant en la trobada eren residents a Barcelona exceptuant Antonio Orihuela, fundador i ànima visible de Voces del Extremo, moviment poètic creat fa 19 anys a Moguer (Huelva) a l’entorn de la Fundación Juan Ramón Jiménez. El cartell de l’acte anunciava “Veus de l’extrem-Voces del extremo”, nova poesia de la consciència crítica. El moviment poètic nascut a Moguer (Huelva) ja fa temps que surt d’aquest poble per expandir-se per altres indrets d’Espanya, fins ara ja han hagut trobades poètiques a Madrid, Logronyo, Tenerife, Valle del Jerte, València i, si no em deixo cap, Barcelona.

Antonio Orihuela sobre aquest moviment poètic ha escrit: “el nombre de Voces del Extremo, muestra de un querer abordar las posibiidades de los discursos invisibilizados por el espectáculo y lo masivo desde su concentración sobre uno de ellos, la poesia, y las ventajas que esta situación supone para la fertilidad y continuidad de los mismo como, impedimento fuerte, para su banalización en mercancia; reflexión sobre lo real lejos de los parámetros ideológicos dominantes, y compromiso radical con un discurso ético ajustado a esas mismas  circunstancias. Alianza de Hombres y mujeres que, desde propuestas difuses de mundo posibke, asumen y viertem, en escritura, sus responsabilidades comunicatives, ideológicas y políticas. Red de còmplices, en suma, desde la plena confiança sobre el sentido transformador de la realidad que tienen las palabras, se ejercitan en la pràctica de la cotidiana resistència contra esa violència invisible que permea todos los ámbitos de la vida.”

Albert Tugues feu una breu presentació i, a continuació, fou l’autor d’aquest escrit qui va trencar el foc llegint poemes del seu llibre Sense bandera i, alhora, va continuar presentant els poetes assistents: Luis Vea, Marina Oroza, Gerard Jacas, Mei Vidal i Antonio Orihuela.

Luis Vea va llegir-nos poemes del seu llibre Petroglifos (2014) i alguns d’inèdits. Després li arriba el torn a Marina Oroza, també amb poemes inèdits i del seu llibre Esto es real (2016). Gerard Jacas féu lectura de poemes d’un llibre que ha de sortir pròximament i uns quants versos d’Els ulls de la memòria (2005). Mei Vidal no llegí poemes seus sinó una tria de dones poetes que han passat per Voces del Extremo (Moguer), poemes que van ser recollits per Fernando Barbero a l’antologia Palabras de barricada. Finalment li toca el torn al poeta més esperat per el públic que omplia l’aula de l’ACEC, Antonio Orihuela. El poeta de Moguer no va defraudar als assistents que van poder escoltar de pròpia veu alguns dels seus poemes publicats a la seva antologia Esperar sentado, 1992-2012.  El poeta sentenciava: “Cada vez, veo más gente / con una venda / puesta en los ojos. / Incluso he visto gente, a las que, / habiéndosele movido un poco / se la vuelve a col·locar correctamente.” 

Acabat el recital es va fer un breu però aclaridor debat sobre que és Voces del Extremo i que representa avui en dia la poesia de consciència crítica. Novament Antonio Orihuela va respondre a les preguntes del públic. El poeta va manifestar que la poesia de la consciència crítica no tenia res a veure amb la poesia social que es feia durant el franquisme o en la transició, doncs considera que aquella poesia era moltes vegades un pamflet i molts dels poetes seguien el dictat del partit (comunista) que dominava les esquerres intel·lectuals. Orihuela va manifestar que l’actual poesia de la consciència crítica beu més de les fonts poètiques de la contracultura i del fet llibertari.

El dia següent va seguir la presentació de “Veus de l’extrem-Voces del extremo” al Espacio Ajoblanco al barri de Gràcia, seu de la revista del mateix nom que acabava d’aparèixer feia uns des en la seva tercera època. Pepe Ribas, en nom del espai Ajoblanco, y Xavier Oller, de l’Ateneu Llibertari de Gràcia, van donar la benvinguda als poetes en una sala també plena.

Antonio Orihuela, abans de començar el recital poètic, va passar i va comentar un “power-point” amb imatges de les trobades poètiques a Moguer i a altres espais de la península. A continuació l’autor d’aquestes línies va anar presentant els poetes participants en aquest acte, el primer de sortir a la palestra fou David Castillo que llegí poemes del seu llibre d’adolescència El túnel del tiempo; van seguir l’osonenc Pep Castells que llegí un poema inèdit; la veneçolana Marjiatta Gottopo; el barceloní Andreu Aisa amb el seu Diario del nuevo pobre; la gallega Míriam Reyes, que va interpretar de memòria un poema del seu llibre Bella durmiente (2004): “(...) Toda la tierra que tengo / la llevo en mis zapatos / mi casa es este cuerpo que parece una mujer...” i va tancar l’acte Antonio Orihuela llegint el poema “Mensajes del más allà” composat després d’haver buidat la secció la Cloaca de la  revista Ajoblanco (primera època) per el seu treball Poesía, Pop y contracultura en España.  

“Veus de l’extrem-Voces del extremo” a Barcelona va acabar amb entusiasme i amb el desig que el pròxim any es torni a repetir una trobada poètica d’aquestes característiques.



Barcelona, 11 de juliol de 2017

Ferran Aisa-Pàmpols, publicat a ACEC, juliol de 2017.





14/7/17

Guillermo Pizarro Borràs / Ferran Aisa


EL FAR

GUILLERMO PIZARRO I BORRÀS, POETA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA



Guillem Pizarro i Borràs llegint poemes a la plaça Emili Vendrell



Guillermo Pizarro i Borràs, el nostre Guillem, va néixer al barri de Sants de Barcelona el 30 de desembre de 1931 i va viure molts anys a la barriada de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat amb la seva companya Pilar Soler i els seus dos fills Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l’Ajuntament de l’Hospitalet primer com conserge d’unes instal·lacions esportives i després com administratiu en dependències municipal. A la seva jubilació laboral l’any 1996 es traslladà a viure a una caseta que s’havia construït ell mateix a la urbanització de Can Mus de Rubí. Pizarro fou un actiu soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) des de 1981 fins els primers anys del segle XXI, sobretot de la seva secció literària i col·laborador de la revista El Vaixell Blanc. Una malaltia l’havia apartat de tots els seus compromisos culturals i durant uns anys estigué internat en una residència de Terrassa, precisament en aquesta ciutat del Vallès va morir el 30 de maig de 2012.

Aquest escrit vol ser un homenatge de reconeixement a la gran persona que fou Guillermo Pizarro i Borràs “Guillem”, ell mateix a l’antologia 25 poetas de la poesia actual  (Amarantos, 1986), es presenta: “Salido de la entraña de la República y criado en la generación de la revolución, intenta como autodidacta hacerse un sendero como poeta y conferenciante, plasmando realidades de pueblo; en sus conferecncias hace que el pueblo participe en diálogos y polémicas. Cree que es así como ese pueblo adquiere la auténtica cultura tan necesaria para el espiritu.” Guillem Pizarro era fill d’un cenetista aragonès, Fèlix Pizarro Gros que, acabada la guerra a Catalunya, va sortir cap a l’exili francès i allà va estar internat al Camp d’Argelers; i quan els nazis van ocupar França fou deportat al camp d’extermini de Gusen, d’on no va sortir-hi en vida. Guillem Pizarro amb la seva mare van viure una temporada exiliats a França, retornant els anys quaranta a Barcelona. Aquest trasbals el va encoratjar més endavant a connectar amb l’Amical Mauthausen i amb Montserrat Roig que havia publicat Els catalans en els camps d’extermini nazis. Pizarro es va dedicar a fer xerrades arreu del país sobre el nacionalsocialisme i els camps d’extermini, fins i tot per aquesta tasca va rebre més d’un ensurt amb amenaces de mort de l’extrema dreta. Al seu progenitor li va dedicar el poema “Elegía a mi padre Félix y a tantos otros”, publicat el desembre de 1983 a El Vaixell Blanc de l’Arteneu Enciclopèdic: “No habléis de libertad, / no existe. / No habléis de amor aquí, / no hay. / Hablad de exterminio y odio, / de la Noche y de la Niebla. / Pensad que la muerte es, / la vida. / No habléis, / pensad, / pensad. / Hallareis la luz como la piedra. / La piedra viva de cantera apicotada, / y os fundiréis con ella en la / Noche en la Niebla., / en Mauthausen, / Auswitch, / Gusen, / Treblinka, / y en tantos otros. / Hallareis la Paz. / Seréis la Luz.”

La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar-la en diversos entitats, per exemple fou president de la Federació de Petanca de l’Hospitalet, cofundador i membre de l’Ateneum Cultural Catalònia de l’Hospitalet i, com ja he dit, membre actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. A la transició s’afilià a la CNT però com tants altres ho va deixar per dedicar-se a la poesia i a la cultura. Pizarro fou un personatge curiós, entusiasta i amb un gran sentit de l’humor. Va participar activament en les tertúlies de la Secció de Literatura de l’AEP i escriví articles i diversos poemes a la revista El Vaixell Blanc. El seu repertori de conferències anava des de la vida i l’obra de Salvat-Papasseit fins a la poesia sexual de García Lorca, passant per el poeta d’Oriola Miguel Hernández i, sobretot, per la vida i l’obra d’Antonio Machado. Recità poemes arreu de Catalunya i feu conferències a diversos pobles d’Espanya i fins i tot a bord d’un creuer. La seva tasca poètica també la va desenvolupar des d’emissores de ràdio de l’Hospitalet i de Santa Coloma. La seva obra cultural  la continuava a les pàgines de la revista Progrés de l’Hospitalet on feia entrevistes a poetes i escriptors. Els anys noranta fou president de l’Associació d’Escriptors i Poetes de Catalunya i també Delegat d’Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure. Pizarro fou un dels organitzadors dels homenatges a Machado que es fan cada any pels volts del 22 de febrer a Cotlliure. L’Ateneu Enciclopèdic durant molts anys va ser-hi presents als actes celebrats a peu de la tomba del poeta sevillà. Pizarro va presentar molts dels actes de l’ateneu dels anys vuitanta i noranta per exemple l’homenatge del cinquantenari de l’assassinat de García Lorca; el recital d’Ovidi Montllor en el centenari de Salvat-Papasseit; el recital poètic de Jesús Lizano i Antonio Sola dins dels actes “Anarquisme, exposició internacional”, celebrats a les cotxeres de Sants la tardor de 1993; la presentació del llibre Antologia poètica a la memòria de Salvador Puig Antich; i, entre altres actes, ja en ple segle XXI, va participar com a poeta en els recitals organitzats per la CNT a la plaça Emili Vendrell del Raval de Barcelona, on va llegir la seves elegies a Cipriano Mera i a “El Noi del Sucre”. Guillem Pizarro és autor de l’opuscle poètic Muguet. Lliri de Maig (AEP, 1991) i, a més de l’antologia citada anteriorment, hi va col·laborar a les antologies publicades l’any 1990 per l’AEP, Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, d’aquest darrer recull és el seu poema: “Record a Joan Salvat-Papasseit. Àcrata”, que diu: “Reposa i no vinguis, / benvolgut germà Salvat: / la trobaries més maquinada, / però molt més pitjor que abans. / La joventut, és clar, sense closca. / Tots els grans i els vells, descargolats. / Qui vulgui treball, treball tindrà. / Catalunya més rica i plena, un sac. / Espanya un bon magatzem, buidant-se. / Els estrambòtics polítics, com sempre millor. / Els pollastres sense cresta, capats. / La terra ben coberta de fems, fam. / La natura, oh!, la natura, s’hi ha verd, pastar. / Molt bé els llibertaris, pocs. / La cura la té el Rei?, despertar-la. / Doncs què hem de fer? / Tu que hi faries Salvat? / Ja estàs bé on estàs, / El què hem de saber: /

Lluitar!”

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 14-7-2017)
























8/7/17

El Raval de Barcelona / Ferran Aisa

Nou llibre de poemes de Ferran Aisa "El Raval de Barcelona", Amargord (Madrid, 2017).

Portada i presentació de Mei Vidal

12 poemes il·lustrats per Rai Ferrer, Gerard Jacas, Lluís Juste de Nin, Joll Chamorro, Susana Alaustrey, Joan Vinuesa, Maria Casas, Andreu, Xavier Rosselló-Tolosa i Mei Vidal.

DVD: Realitzat per Marc Sempere


2 Poemes musicats per Matias Kauppi i Guillem Roam, i interpretats per Maria Arnal.