31/7/12

Alicia de Larrocha i Ferran Aisa / Premis Ciutat de Barcelona 2000

Nota publicada per el diari El País anunciant el Premi Ciutat de Barcelona 2000
 

Alicia de Larrocha y Ferran Aisa, premios Ciutat de Barcelona

Redacción El País



(Lliurament del Premi per l'alcalde Joan Clos a Ferran Aisa. Foto: Col·lectiu Tinta Negra)

La pianista Alicia de Larrocha y el historiador Ferran Aisa han sido galardonados con sendos premios Ciutat de Barcelona. Alicia de Larrocha lo ha sido en la categoría de Proyección Internacional de Barcelona por el jurado presidido por Josep Maria Bricall y constituido por Maria Carmen Palma, Josep Ramoneda, Leopoldo Rodés y Joan Tapia. El jurado ha concedido el premio a De Larrocha por "su trayectoria de conciertos en favor de la música y de los compositores catalanes". La pianista es, además, directora de la Academia Frank Marshall, creada por Enrique Granados en 1901 -este año celebra su centenario-, y ha compaginado su carrera internacional con las clases que ha impartido en la academia.

(Coberta del llibre de Ferran Aisa, Premi Ciutat de Barcelona)
Ferran Aisa ha recibido el Premio Agustí Duran i Sanpere de Historia de la Ciudad de un jurado presidido por Rafael Aracil y formado por Albert García Espuche, Mary Nash, Borja de Riquer y Josep Maria Salrach. El jurado ha concedido el galardón a Ferran Aisa por su libro Una historia de Barcelona. Ateneo Enciclopédico Popular (1902- 1999), "al considerar que es una aportación destacada a la historia de una institución importante de la cultura popular barcelonesa del siglo XX."(El País 6 FEB 2001)
 

Bikini / Barcelona balla-Ferran Aisa

 LA SALA DE FESTES BIKINI

FERRAN AISA



Del atol·ló Bikini a la Sala de Festes

(Bikini a la confluència Diagonal-Anglesola)
La sala Bikini, que s’havia inaugurat l’any 1953 a la Diagonal -aleshores anomenada Avenida Generalísimo Franco, 571-,
disposava de mini golf i bolera i dues pistes de ball. A Bikini, el 15 de maig de 1957, actuà Francis Ducase, procedent de París, amb els éxits de la chanson i s’acomiadava al popular trompeta barceloní Ramon Aragay.  

Bikini va nèixer a l’època de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, era el moment en què Espanya acabava de firmar un pacte amb el govern nordamericà. Bikini era el nom d’un atol·ló on els ianquies havien fet les primeres proves nuclears. L'edifici s'aixecà en els antics terrenys ahrícoles de la masia de Can Cusó.

La sala Bikini va obrir per primera vegada les seves portes l’any 1953, es tractava d’una sala luxosa i moderna a l’estil de les sales dels Estats Units. Bikini fou construïda a l’estil dels clubs privats amb una zona, aleshores, poc edificada i més aviat tranquil·la de la Diagonal. El local disposava d’un mini golf, una sala de ball, una pèrgola i una bolera. En els seus primers anys fou un local destinat a la burgesia barcelonina que acudia a ballar al so de l’orquestra Bikini. A la sala de la Diagonal es van presentar productes comercials i fins i tot industrials com el popular Seat 600. També es van fer exhibicions de ball modern: twist, madison i yenka. 

El Sandwich "Bikini"

La Sala de Festes Bikini fou la precursora del entrepà conegut pel nom de Bikini. La sala va introduir el popular sandwich francès Croque Monsieur, que era un entrepà calent de pernil york i formatge. A l'època franquista no estava permès utilitzar noms estrangers en la publicitat, per tant els gestors de la Sala de Festes Bikini el van anomenar "Bocadillo de la casa". L'entrepà es va fer tan popular que aviat tothom va començar a anomenar-lo "Bikini" i aquest sandwich va passar de la Diagonal a la degustació de tots els bars de Catalunya adoptant el nom de la Sala de Festes Bikini.
 


De la bôite-discoteca a la sala actual

A l’època de les bôites-discoteca va transformar l’escenari en una cabina de disckjockey. Els anys setanta va desaparèixer la bolera i es va canviar la decoració del local. Els anys vuitanta es va fer càrrec de la sala l’empresa Turmix que va dinamitzar Bikini amb concerts en directe i va promoure novament el ball, dedicant una pista al rock i l’altra a la salsa. 
El Diari de Barcelona (21-11-1988) parlava de la metamorfosi de Bikini, doncs era el moment en què s’estava tractant del canvi de local, doncs el vell local havia estat adquirit per una societat per construir l’Illa Diagonal. L’any 1990 va tancar-hi portes per a la remodelació urbanística d’aquesta zona de Barcelona, amb la construcció de l’Illa Diagonal. Dos anys més tard obria novament les portes...., al nou complexe comercial de l’Illa, amb entrada pel carrer Déu i Mata, 105 i Diagonal, 547, on continua essent avui un referent emblemàtic de la ciutat. Bikini disposa de tres ambients diferenciats: Arutanga, BKN i DRY. Cadascuna de les àries ofereix, cada dia de la setmana, una música diferent. Tot aquestes musical és acompanyat amb dry, cocktails i, naturalment, sandwiches. Bikini, en la seva nova etapa, ha funcionat com discoteca i com sala de concerts. 



Ferran Aisa-Pàmpols (Article inèdit).
(Fons: Barcelona balla, de la sales aristocràtiques a les sales de concert, de Ferran Aisa, Base-2011)

30/7/12

Ramon D. Perés / L'Avenç

CLÀSSICS DE LA DESMEMÒRIA: RAMON D. PERÉS I ELS CRÍTICS DE L’AVENÇ 

FERRAN AISA

 



(Coberta del núm.1 de 1881 de la revista L'Avens)
Els fundadors de la revista L’Avens (1881), Jaume Massó i Torrent, Ramon Casas i Josep Meifrèn, exposaven el caràcter catalanista de la publicació, molt a prop de la posició ideològica del Diari Català de Valentí Almirall. L’Avens es mostrava partidari dels catalanistes que estimaven la “Llibertat” i dels que volien col·locar Catalunya: <<en el carro de la moderna civilització>>. En la capçalera de la revista figurava el lema dels Cors de Clavé: <<Progrés i Virtut>>. La consagració de la publicació va significar també l’augment de la seva tirada i l’ampliació dels col·laboradors: Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà, Apel·les Mestres  i Ramon D. Perés, que es feren càrrec del Suplement Literari. Precisament va ser en aquests suplement on es parlaria per primera vegada de Modernisme.
L’Avens iniciarà una campanya crítica sense contemplacions contra els patriarques de la Renaixença. Ramon D. Perés (Manzanas.Cuba, 1863-Barcelona, 1956), que signava molts del seus escrit com “Spleen”, és tal vegada el més implacable crític del moment. Perés va criticar a Joaquim Rubió i Orts “Lo Gaiter del Llobregat”, del que digué que no era ni poeta ni savi. També s'hi va posar amb una pes fort de la Renaixença, Manuel Milà i Fontanals, al que li retreu d’anar a remolc de l’erudit Marcelino Menéndez y Pelayo i de desdenyar els moviments moderns. Eudald Canibell, lliurepensador, tipògraf i crític de L’Avens, també fa una crítica general als homes de la Renaixença i a la seva ambigüitat política. Canibell cita a Francesc Matheu com un dels poetes més contradictoris de la literatura catalana que, per una banda maleeix a Felip V, i, per l’altra, no és compromet a dir ni blanc ni negre.
Els crítics literaris de L’Avens proposaren, com nous fars o cànons de referència, la lectura i l’estudi de l’obra de Goethe, D’Anunnzio, Baudelaire, Heine i Sully-Proudhomme. En canvi s’atacava la literatura castellana, salvant tan sols a Clarín, i fins i tot, d’aquesta crítica no es salvava ni el novel·lista francès, Víctor Hugo.
Ramon D. Perés afirmava que la literatura catalana havia arribat a la majoria d’edat i que, per tant, necessitava urgentment una crítica responsable. Perés creu que és el moment d’abandonar les ressenyes de gasetilla i d’exercir una crítica ponderada i meditada, basada en l’estudi i la imaginació. Perés li dol que, a Catalunya, no hi hagi cap crític que reuneixi aquestes condicions i que, a Espanya, només n’hi hagi un, Leopoldo Alas “Clarín”.
R. D. Perés, l’any 1884, va marxar a Anglaterra però, posteriorment, va continuar fent crítica a periòdics com La Vanguardia, Catalònia i altres publicacions. Va escriure diversos llibres, entre els quals destaca el de crítica literària A dos vientos (1892).
L’Avenç començarà la seva segona etapa, a partir de gener de 1891, amb la seva capçalera normalitzada amb la nova ortografia i la substitució  amb la susbtitució de la "s" per la "ç" i de la "y" (grega) per la "i" (llatina). Entre els nous col·laboradors d’aquesta etapa hi ha Joaquim Casas-Carbó, Alexandre Cortada, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Jaume Brossa “Friman”, Pompeu Gener, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas. 

La revista modernista donarà suport a la literatura naturalista en la que destaquen Émile Zola i Leopoldo Alas “Clarín”. També serà l’inici de l’estudi de les obres dels autors nordics Ibsen, Björsons i Stindberg; el belga Materlink i l’alemany Hauptmann, que són traduïts a Catalunya per Pompeu Fabra, Felip Cortiella i Adrià Gual.
L’Avenç s’identificava amb el model utòpic de treball de William Morris i la seva obra desenvolupada en la “Kelmscott Press”. Els crítics de l’Avenç, posaren l’etiqueta de modernista a tot el que era novetat i, sobretot, les que s’oposaven a la retòrica dels jocs floralescos. Per tant, dins del sac del Modernisme, hi cabia des del naturalisme fins a la filosofia de Carlyle, Nietzsche i, l’afinitat amb el pensament anarquista. De fet la relació amb l’anarquisme va ser molt fluïda, la mà dreta del director de la revista Massó i Torrent no era un altre que Canibell, també exerciren de tipògraf, el dramaturg Felip Cortiella i l’italià Angiolillo -que en 1897 va atemptar contra el president del Govern, Cánovas del Castillo.- La revista no va sobreviure al segle, l’esclat de les bombes a Barcelona engolí molts dels somnis dels homes de L'Avenç.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui,  9 de desembre de 2004)
 

27/7/12

Frederica Montseny / escriptora anarquista

BIOGRAFIES CATALANES

FREDERICA MONTSENY, ESCRIPTORA I ANARCOSINDICALISTA 

Ferran Aisa

(Xerrada de Frederica Montseny el 19-7-1986 a Ca l'Ardiaca de Barcelona. Darrera d'esquerra a dreta: Guillem Pizarro, Josep Xena i Ferran Aisa. Foto: Antonia Fontanillas)



La Montseny fou la primera dona ministra d’un govern a Eu
La Montseny fou la primera dona ministra d’un govern a Europa El novembre de 1936 va ésser nomenada Ministra de Sanitat i Assistència Social en el Govern de Largo Caballero. Durant la seva etapa davant el Ministeri de Sanitat va aprovar importants lleis de protecció a la dona, a l'avortament, a l'assistència als infants i als refugiats.


Frederica Montseny i Mañé va néixer l’any 1905 a Madrid, ciutat on vivien els seus pares desterrats de Catalunya. N’era filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), catalans de Reus i de Vilanova i la Geltrú, respectivament. Tots dos anarquistes i fundadors de la prestigiosa publicació La Revista Blanca. Els seus pares van esdevenir els vertaders mestres de Frederica, sobretot la mare que havia estat mestra laica al seu poble natal. De retorn a Barcelona van establir-se a una torre del Guinardó. Frederica Montseny aviat es va afeccionar a la lectura i a escriure i la majoria dels seus treballs literaris van ésser publicats a “La Novela Ideal”. Al llarg de la seva vida va escriure nombrosos articles de premsa, novel·les de caire social i assajos de signe llibertari.
Els anys vint s’hi va afiliar al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització que ja mai més no abandonaria. Fou redactora de Solidaridad Obrera, La Revista Blanca i altres publicacions llibertàries. Durant els anys de la Segona República va entrar a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va participar activament en el Congrés de Saragossa de la CNT de 1936.
 

Líder anarquista
 

Frederica Montseny va ocupar càrrecs de responsabilitat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i va destacar com conferenciat i oradora. El 4 de novembre de 1936 va ser nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social, càrrec que va exercir fins la seva dimissió després dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona. 
L’any 1939, acabada la guerra, s’exilià a França on s’hi va dedicar a reorganitzar el moviment anarcosindicalista. Frederica Montseny, des del seu exili a Tolosa de Llenguadoc, va dirigir els periòdics CNT i Espoir i va lluitar a favor de la llibertat a la Península Ibèrica dominada per les dictadures. 
Durant la transició, després de la mort de Franco, va concórrer sovint a mítings i conferències arreu de l’Estat espanyol. El 2 de juliol de 1977 la seva presència en la tribuna de la CNT a Montjuïc va arreplegar més de dos-cents mil persones. Frederica Montseny va deixar publicades les seves memòries, Mis primeros cuarenta años (Plaza & Janés, Barcelona, 1987), on relata la seva infància, la seva joventut i el seu pas pels comitès, el ministeri i l’exili. Frederica Montseny va morir als 88 anys, el 14 de gener de 1994.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 22 de febrer de 2007)

26/7/12

Albert Camus / L'home revoltat

EL FAR
 


Albert Camus i el pensament del migdia
 


Ferran Aisa



(Albert Camus, 1913-1960)

 

Albert Camus va escriure en el últim capítol de L’home revoltat la síntesi del seu pensament. El filòsof analitza les causes, situacions i efectes de la societat actual: la societat dels fils de Caim. Camus havia intuït que la humanitat havia tocat fons, i que l’home involucrat en la seva pròpia tragèdia s’havia familiaritzat amb el crim. 
L’escriptor francès considerava que, en els temps passats, la sang del crim provocava com a mínim un horror sagrat, però que, a la nostra època, els assassinats cecs y enfurits dels nihilistes eren un oasi davant les monstruositats criminals dels intel·ligents botxins de la societat “oficial”. 
En un moment en què les fonts de la vida i de la creació semblen esgotades per sempre, Camus respon amb la seva filosofia i, d’aquesta manera pretén comprendre el món en què viu mitjançant el que ell denomina el pensament del migdia. Les arrels i fonts d'aquest pensament les busca i les troba a la Mediterrània. Amb aquest pensament analitza la situació dels homes del nostres dies, i reflexiona sobre l’assassinat i la revolta, malgrat que ho fa a través de preguntes carregades de dubtes: <<Però vivim encara en un món rebel? >> També es pregunta si la lògica de la seva reflexió no acabarà en un covard conformisme: <<És potser el desencís o la posterior depressió en la que cau el rebel, el revolucionari?>> 
La constant històrica demostra que la revolució per la justícia i per la llibertat, acaba enfrontant l’una contra l’altra. És el gran antagonisme entre revolta i revolució. Aquesta ha estat el gran dominant de les revolucions del segle XX. Aquestes han cregut que evitaven el  nihilisme i eren fidels a la revolta perquè reemplaçaven a Déu amb la història, però la realitat, afirma Camus és una altra: <<fa fort al primer i traeix el segon. La història, en el seu moviment pur, no proporciona per si mateixa cap valor. En conseqüència, hem de viure d’acord amb l’eficàcia immediata i callar o mentir.>> 
Res no pot encausar l’esperit rebel. Ni cap ideologia, malgrat que en els seus propòsits es recolzi en l’esperit de revolta, pot integrar la rebel·lió, això sí, pot integrar els rebels perquè ho deixen d’ésser per convertir-se en “conservadors” d’una ideologia. Però el moviment de revolta pot sorgir en qualsevol moment, en aquest o en qualsevol sistema: <<El rebel –diu Camus-, lluny de fer de la història un absolut, la posa en dubta, en nom de la idea que té la seva pròpia natura. Rebutja la seva situació, i la situació és en gran part històrica.>> 
El món no s’ha inventat ara mateix. Europa porta anys de depressió, cada vegada més sofisticada i disfressada de societat de benestar. En nom de la justícia s’han comés els més grans crims, així ho manifesta l’escriptor francès: <<La llibertat absoluta escarneix la justícia, la justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fructíferes, les dues nocions han de trobar els límits d’una i de l’altra.>> 
Camus, després d’analitzar què és el just i que és l’injust, aclareix que a la història absoluta es troba justificada la violència. Ja sigui al servei d’una doctrina o de una raó d’Estat, davant d’un món en aquestes condicions, immers en una brutal violència; per Camus <<la no-violència absoluta fonamenta negativament la servitud i les seves violències. Per al contrari, la violència sistemàtica destrueix positivament la comunitat vivent i l’ésser que hi rebem.>> 
El pensament del migdia esta fonamentat en la llum solar de la Mediterrània, hi hem de cercar les seves fonts a la pròpia Grècia. El pensament rebel entronca amb el del migdia, que ens condueix inevitablement a acceptar les contradiccions entre la mesura i la desmesura, és a dir que res no té un judici absolut: <<el irracional limita amb lo racional, que li dóna, a la seva vegada, la mesura. A la fi, té més sentit allò que volem conquerir que no pas el no-sentit de la història. Doncs l’home no és del tot culpable, ni tampoc del tot innocent.>> 
Albert Camus en un dels capítols del seu llibre L’estiu, “L’exili d’Helena”, afirma: <<El sentit tràgic de la Mediterrània és solar, distint del de les boires. Alguns capvespres al mar, al peu de les muntanyes, cau la nit sobre el revolt perfecte d’una petita badia d’aigües callades, y, aleshores, s’enlaira cap el cel una plenitud angoixada. Bé es pot comprendre que si els grecs van arribar a la desesperació en aquests llocs, això va ser sempre a través de la bellesa i del que aquesta té d’opressiu.>> 
Camus, més endavant del seu escrit, afirma que el nostre temps alimenta la seva desesperació en la lletjor i en les convulsions, i sentencia: <<Hem desterrat la bellesa. Els grecs, en canvi, van prendre les armes per ella. El pensament grec sempre es va afirmar en la idea del límit. Mai no va abusa d’ella, ni del sagrat, ni de la raó, perquè mai no va negar res. El pensament grec h va admetre tot equilibrant les ombres amb la llum.>> 
La revolta és l’únic que li queda a l’home per alliberar-se d’un món de mercaders i de policies. Totes les ideologies, tant divines com revolucionàries, han intentat salvar l’home ja fos per aquesta vida com per l’altra; fins ara, ninguna ho ha aconseguit. Prometeu continua encadenat? Sísif és, malgrat tot, un home feliç? Teseu camina perdut en el seu laberint? Són preguntes que ja contenen resposta... La mitologia grega sempre és actual i plena d'ensenyances. Camus manifesta una esperança cap el futur, malgrat que sigui l’esperança dels que no tenen demà: <<Més enllà del nihilisme, tots nosaltres, entre les ruïnes, preparem un renaixement. Però molts pocs ho saben.>>  
Per preparar el renaixement del que ens parla, és necessari la lluita i la rebel·lió, encara que només sigui per resistir o com ell mateix escriu: <<Hi ha que aprendre a viure i a morir i per a ésser home hi ha que negar-se a ésser Déu.>> 
Al migdia del pensament, el rebel rebutja la divinitat per compartir les lluites i el destí comuns. Com Camus elegim Ítaca, la terra fidel, el pensament audaç i frugal. L’acció lúdica, la generositat de l’home que sap: <<En la llum –escriu Camus-, el món segueix essent el nostre primer i únic amor. Els nostres germans respiren sota el mateix cel que nosaltres; la justícia viu. Llavors neix l’estranya alegria que ens ajuda a viure i a mori i que en endavant ens negarem a deixar per a més tard.>> 
No hi ha cap camí tancat per aquest pensament del migdia, ni fronteres possibles, solament els límits naturals de que reclama per a tots la llibertat que vol per a si mateix, i prohibeix a tots allò que rebutja. I el filòsof francès acaba dient: <<No és solament la rebel·lió d’un esclau contra l’amo, sinó també la rebel·lió de l’home contra el món de l’amo i de l’esclau.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 115, març de 2010)

25/7/12

19 de juliol /Abel Paz

ABEL PAZ
19 DE JULIOL DE 1936 

 

Ferran Aisa
 

Abel Paz (Almeria 1921-Barcelona 2009) a casa seva del carrer Verdi de Gràcia



La guerra de España: paradigma de una revolución. Las 30 horas de Barcelona (julio 36) d’Abel Paz és el segon llibre de la col·lecció de l’Editorial Flor del Viento que commemora enguany el 70 aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Abel Paz, pseudònim de Diego Camacho (Almeria, 1921), era fill de jornalers del camp, però molt jove es va traslladar a viure amb la seva família a Barcelona i amb quinze anys ja militava a la CNT. L’autor d’aquest assaig va viure de primera mà els fets que narra, les assemblees dels sindicats, dels ateneus, el 19 de juliol, les col·lectivitzacions, la guerra, la derrota i l’exili. També hi va formar part de la guerrilla antifranquista, essent detingut el 1942 i empresonat fins el 1953. De retorn a França va iniciar la seva tasca d’historiador i a la mort del dictador es va instal·lar a Barcelona. Entre les seves obres principals destaca Durruti, el proletariado en armas, traduït a vuit idiomes (castellà, francès, anglès, italià, alemany, grec, turc i japonès); CNT 1939-1951:el anarquismo contra el estado franquista; Crònica de la columna de ferro; A pie del muro, Viaje al pasado, etc. recLa guerra de España: paradigma de una revolución recull diversos textos publicats a França, el 1967 i, posteriorment, el 1997 amb el títol de Guerre d’Espagne
Abel Paz dóna la seva visió del que van ser els dies anteriors al cop d’Estat militar de 1936 i fa la crònica acurada de les 30 hores de combat als carrers de Barcelona, des de la revolta feixista del 19 de juliol fins a l’assalt del poble, el dia 20, a la caserna de les Drassanes. L’autor també narra els fets següents de la reunió dels anarquistes Durruti, García Oliver i altres militants amb el president de la Generalitat Lluís Companys, i la següent constitució del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. La constitució de les columnes de milicians que surten cap el front d’Aragó i l’inici de la revolució. La guerra de España: paradigma de una revolución, és una síntesi històrica que cal llegir per esbrinar que va passar a la Catalunya republicana en els primers dies de lluita. El llibre recull les paraules de Frederica Montseny que va escriure el prefaci de la primera edició a França: <<Decir la verdad, restituir la verdad, escribir la verdad, repito que es útil y necesario. Es, además el único camino por el qual los que han venido después, pueden conocer un pasado que constituye una página de la historia de España, aquella precisamente en que más lejos se llegó en la práctica de ideas y en el esfuerzo liberador y constructivo>>. Aquesta edició de Flor de Viento incorpora en el llibre una col·lecció d’aquarel·les realitzades pel pintor Josep Lluís Rey Vila “SIM”, que reprodueixen imatges dels fets del 19 de juliol a Barcelona.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 21 de juny de 2006)
   

23/7/12

Presons franquistes / Repressió

LES PRESONS DE FRANCO 

Ferran Aisa
 

(Presó d'Ocaña anys 40)


Diversos historiadors i especialistes han realitzat un treball important per la memòria històrica d’Espanya, Les presons de Franco (Museu d’Història de Catalunya, 2004).
Aquest llibre del Museu d’Història de Catalunya és molt més que el catàleg d’una exposició d’història, doncs l’exposició s’acaba, però el llibre queda i esdevé memòria del nostre poble. El llibre és el recull macabre d’un temps i d’un país que va patir en pròpia carn la cruel repressió del feixisme, és en definitiva la denúncia de la barbaritat humana. Pensar diferent o haver militat en qualsevol de les opcions ideològiques contràries a les dels vencedors de la guerra era prou motiu per ésser detingut, jutjat, condemnat i ésser tancat a les dures presons del franquisme. Qui se’n endinsi en la lectura del llibre es trobarà immers en aquell univers penitenciari del franquisme amb la redempció pel treball fent d’esclau i la tortura psicològica que va representar la imposició  del nacionalcatolicisme. Aquest llibre, com ho ha estat l’exposició, és destinat sobretot a salvar la memòria de la gent que va patir la repressió de l’oblit a que han estat sotmesos durant tants anys.
El llibre, a més, conté nombroses il·lustracions de les presons, dels tribunals, dels treballs penals, dels homes i les dones que van patir aquest martiri. També hi ha  abundants reproduccions de revistes realitzades pels presos o de solidaritat amb ells. Gairebé totes foren publicacions casolanes, manuscrites, amb títols com L’ou com balla, revista satírica del Front Nacional de Catalunya; Crisol, Model, Alegria i la publicació oficialista dels presos, Redención. També es reprodueixen els expedients carcelaris de presos executats com fou el cas de Salvador Puig Antich o de Juan Paredes Manot “Txiki”.
Les presons de Franco complementa les fons bibliogràfiques que sobre aquest tema de la nostra història contemporània ha aparegut recentment, entre els quals destaca Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya, del que ja hem parlat en aquestes pàgines de l’Avui. Les presons de Franco conté estudis d’historiadors que analitzen les conseqüències immediates que va patir el poble espanyol amb la Dictadura franquista, com Manuel Risques que escriu: <<L’univers penitenciari no fou la cara obscura del franquisme, sinó que identificà el règim de Victòria com a tal i esdevingué la metàfora del seu contingut profund>>.
El llibre recull el testimoni de diverses persones que van ésser tancades a les presons franquistes entre 1939 i 1975. És la memòria viva d’homes i dones que van passar una gran part de la seva vida i, en la majoria dels casos, de la seva joventut tancats sense esperança i sense llibertat. L’Associació Catalana d’Expresos Polítics, que també prologuen el llibre manifesten que la seva intenció és que la gent, en fullejar-lo, fomenti un estat de reflexió: <<que pugui dur més enllà d’uns fets de la nostra història contemporània, que foren provocats pels coneguts “militars africanistes”, que precipitaren el nostre poble dins d’un pou d’horror i ruïna...>>.
Les presons de Franco són la mostra més palpable del sadisme i de la misèria humana d’un règim que va voler eliminar a pobles, idees i persones. El llibre no únicament parla de les presons sinó també dels judicis sumaríssims, els consells de guerra, les tortures i les execucions. Entre els testimonis hi ha gent de totes les ideologies polítiques i de diverses edats, sobretot, degut a la llarga duració del franquisme. Es reprodueixen textos de gent que hi va passar per aquestes angoixes inhumanes, com Manuel Cruells, Abel Paz, Maria Salvo, Miguel Núñez, Pau Verrié, Sebastià Piera, Francisco Téllez, Maria Soledad Intxausti... Jaume Sobrequés, en el pròleg, manifesta el seu propòsit de que Les presons de Franco sigui un homenatge a aquelles persones  que, <<en defensa de la llibertat i dels drets de Catalunya, van patir, sovint fins a la mort, la dura repressió d’un règim que volia anorrear-los, com a ciutadans i com a membres d’una col·lectivitat nacional>>.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 13 de maig de 2004)





22/7/12

Galicia / Costa da Morte

VIATGE A LA COSTA DE LA MORT 

(Far a la Costa da Morte - Galícia)

 


FERRAN AISA
 



He viatjat durant uns dies per les terres gallegues de Rosalía. Ha passat un any i escaig de la catàstrofe del Prestige però sembla que tot s’hagi solucionat, però a la costa de la mort i sota la sorra de la platja encara apareix el color negre del “chapapote”.
A una cèntrica llibreria de la Corunya es presenta el llibre, Viaje a la Costa da Morte, de l’assagista i poeta César Antonio Molina. L’assaig mostra un passeig pels pobles de la costa gallega, l’autor fa un recorregut històric, cultural i turístic, des de la Corunya a Muros, passant, entre altres llocs, per Malpica, Arteixo, Camariñas, Pindo, Laxe, Corcubion, Muxía i Fisterra. César A. Molina parla de les pedres i del que aquestes han significat en la literatura i en la vida dels gallecs. Em venen a la memòria els versos del desaparegut Celso Emilio Ferreiro que va cantar La longa noite da pedra com un clam contra la barbàrie del franquisme i que ara es podria continuar aplicant amb tot el que ha passat amb el “chapapote”: 


               Hei de chorar sin bágoas duro pranto
               polas pombas de luz aferrolladas,
               polo espiritu vencido baixo a noite
               da libertá prostituida.

César A. Molina, al seu assaig, escriu: <<Les pedres de la Costa da Morte no són metàfores més que de la seva pròpia nuesa de segles. A vegades, com en el cas de Pindo signifiquen el vincle entre el cel i la terra>>.
En el seu caminar pels carrers de la Corunya, l’autor s’introdueix al carrer Real, centre neuràlgic de la ciutat dels dos darrers segles, en una de les cases hi va realitzar la seva primera exposició el nen Picasso, també en aquest carrer va tenir la seva seu la revista avantguardista Alfar -que per cert he pogut consultar a l’arxiu municipal- en la que col·laboraren els artistes Barradas, Dalí, Gris, Picasso i Castelao; i els literats Risco, Buñuel, Machado, D’Ors, Huidrobo, Alberti, Azorín Borges, Mistral, Diego, Unamuno...

El llibre de Molina es complementa amb una breu recull poètic, El fin de Fisterra, en el poema “A Coruña”, diu: 

                   Construíron tan altos edificios 
                   que dende ningún punto 
                   se ve xa o faro da miña infancia. 
 

Aprofito la meva estada, sota la pluja de la Corunya, per visitar els companys de l’Ateneu Libertario Ricardo Mella. L'Ateneu està situat molt a prop del passeig marítim, actualment no són molts socis però fan una revista interessant i ben editada, Anarquista. A la portada del darrer número hi ha un voltor negre i el president Bush devestit de pistoler. La revista amb grans lletres anuncia: “Entre o chapapote e o mísil”. Es tracta d’una interessant reflexió sobre la guerra d’Irak i la catàstrofe ecològica del Prestige. 
Aquest Ateneu, situat en un carrer costerut, comparteix seu amb la Federació Local de la CNT-AIT de la Corunya. L’Ateneu Llibertari Ricardo Mella edita opuscles sobre la història confederal i llibertària de Galícia: les lluites del sindicat de pesca, els ateneus històrics i les escoles racionalistes durant la República. Entre els opuscles em crida la intenció un d’escrit per Frederica Montseny, és una crònica de la gira de propaganda confederal que va efectuar els anys trenta. L'escrit de la coneguda militant anarquista té tot l’aspecte d’una guia sentimental per Galícia. Frederica Montseny, a més, sap retratar l’ambient, l’època en què realitzar el viatge i presentas companys gallecs com Xosé Villaverde, militant confederal que va ésser afusellat pels feixistes el 1936. A la sala de l’Ateneu presidida per un retrat de Bakunin hom pot llegir exemplars de la premsa anarquista de finals del segle XIX, com El Corsario, o d’altres del segle passat com Despertad i Solidaridad Obrera -periòdic editat a la Corunya els anys vint-, a més de tota la premsa actual del moviment llibertari. 
Els companys gallecs de l'Ateneu (Rosa, Pepe, Martiño...), no solament ens fan de cicerone per la platja de Riazor i per la ciutat vella, sinó que ens mostren les curiositats de pobles com Betanzos. I el dia següent ens convidaran (a mi i a la meva companya Remei) a casa seva a passar el cap d'any. El marisc, el ribeiro, el raïm, el cava i la pandereta ens introdueixen al nou any amb el so de la campana "La Berenguela" de la Catedral de Santiago que retrasmeteix en directe la TVG.
A la premsa gallega s’anuncia també la immediata aparició de les memòries d’Alejandro Finisterre, l’home que va inventar el futbolí a Monistrol, durant la guerra, mentre feia de mestre pels nens refugiats. Finisterre va ser amic de literats com Pablo Neruda, que l’acollí a casa seva, de Cernuda  i de León Felipe del qual va esdevenir el seu editor. També m’assabento de la presentació de llibres dels coneguts escriptors gallecs, Suso de Toro i Manuel Rivas, el primer publica Españoles todos; i el segon, Contos do Nadal, il·lustrats pel dibuixant Miguelanxo Prado que, precisament, realitzava, aquests dies, una exposició dels seus còmics al modernista Kiosco Alfonso de la Corunya. 

Manuel Rivas, en una entrevista a La Voz de Galícia, respon una pregunta dient: <<Jo escriuria encara que no tingués cap lector. Escriuria en una illa deserta, enmig d’una guerra... aquest ofici té que veure amb una obligació inexplicable>>. Sí, com el Finisterre que canta César A. Molina: 

                            O final en Fisterra buscas 
                            pero nada do final en Fisterra atopas.
 


Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 10 de juny de 2004)
 

13/7/12

Estiu a ponent / poesia

ESTIU A PONENT 
Ferran Aisa


(Església de Santa Maria d'Agramunt)


Un altre dia desperta Agramunt, sentim les campanes de Santa Maria, 
però de cop i volta s’acosta
una bèstia per Marià Jolonch via Cervera, 
brama una màquina brutal que desperta el veïnat,
la Mei em diu: -sembla un dinosaure...
Sí, m’ho sembla mentre creua la vila amb la seva devastadora presència,
pel centre de la vila grans camions amb bestiar, camions de grans tones,
no seria hora de fer una desviació per una altra via?
Els matins matiners a la fresqueta passegem per la banqueta del Canal,
    camps esplèndids, ametllers, horts, remor d’aigua fresca...,   
guaitem a l’horitzó pobles que semblen llunyans, allò és Montclar,
ah, sí, som al Canal d’Urgell, el famós túnel, els presos del Canals,
els carcellers, els ocells que volen lliures... Sí, els presos del Canal
i nosaltres caminem per la banqueta, lliures?
Solitaris carrers d’Agramunt de migdia, sota el sol d’estiu, hora de sesta,
per l’aire ni un pardal, capbussada a la piscina, panxacontenta al sol.
A la tarda la gent s’arreplega al xiringuito del parc per passar l’estona
davant d’un refresc o d’una cervesa, al llit del riu canta el Sió.
    Des de la plaça del Pou veiem la cigonya a la seva talaia,
    i a la plaça de Mercadal roda la sardana i, mentre sona la tenora,
novament sentim les batallades de Santa Maria, missa de vuit?
Carretera de Balaguer, a tres quilòmetres Preixens,
el mecànic fa vacances, al bar brinca una molesta mosca
i a la botiga de la Carme comprem uns gelats.
Plaça de la Vila, tranquil•litat somorta,
a l’antic Ajuntament s’hostatja l’Associació de Dones
que regala una festa a la Pilar, al Castell oneja la senyera.
Aprofitem el dia per fer excursions per les comarques de Ponent,
pobles amb noms màgics: Belianes, Nalec, Rocallaura, Maldà,
Vallbona de les Monges, Rocafort, el mercat medieval de Guimerà,
els balnearis de Vallfogona de Riucorb, Ciutadilla, Santa Maria de Queralt,
els castells medievals de la Segarra, Moncortés i l’Aranyó. Pedrolo,
a l’abast de tothom, la Cua de palla amb un assassinat
en un castell de la Segarra?
El nou canal, l’aeròdrom de la guerra, la cruïlla Guissona-Tàrrega,
a onze quilòmetres Agramunt,a prop Florejacs, les Pallargues, les Sitges,
ara passem per les terres d’Ossó, Bellver, Montfalcó,
el campanar de Puigverd, el record de Dolors Piera, mestra i comunista.
De nou Agramunt: els torrons Roig, el Blanc i Negre, el camp de futbol,
torrons Vicens, la poesia visual a “Lo Pardal”, l’art magistral de Guino,
el teatre avantguardista del Teatredetics, l’art a les golfes d’en Farreny,
històries de Viladot, la Biblioteca tancada..., per què la tanquen a l’estiu?
Les Veus del Sió, l’Escola Municipal de Música, la magnífica portalada
de l’Església, l’Ajuntament amb la bandera catalana al vent... 
La paella de Sant Joan, la xocolatada, tal vegada Jolonch,
un pastisset a Cal Batistet, la revista Sió a l’Espiga,
tertúlia a Cal Crich, olor especial a movie road als Kipps,
a la carretera d’Artesa el Molinet amb tota mena de coses pel bricolatge...
Les nits d’estiu, pluja d’estrelles, música a Més Cafè, cinema al Casal,
les caminades al Pilar d’Almenara. La calor que mata la marinada,
la melangia del mar, el xumba-xumba del Dj del Wai Kiki,
el soroll nocturn dels nuvolaris del Kronic,
que no ens deixa dormir, per cert aquesta nit
les llàgrimes de Sant Llorenç no les veurem perquè hi ha núvols,
aviat serà la Festa Major, després arribarà la Fira del Torró,
aleshores ja serà la tardor...
Agramunt, com va dir el nostre amic Bob, una site,
així és l’estiu a ponent.
 

Ferran Aisa-Pàmpols, (Agramunt, agost de 2011)
(Sió, la revista d'Agramunt i la Ribera de Sió, num. 574, desembre de 2011)

 

Entrevista Ferran Aisa / Carlus Jové

Entrevista a Ferran Aisa
 

Carlus Jové
 




(Coberta: La cultura anarquista a Catalunya de Ferran Aisa)


Ferran Aisa és un autor prolífic, capaç de publicar varis llibres en un sol any. Entre els seus últims treballs publicats hi trobem El Raval, un espai al marge (Base, 2006), escrit conjuntament amb Mei Vidal o La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006). És precisament en motiu de la publicació d’aquest darrer que vam entrevistar-lo aprofitant la seva vistita al II Festival Desviat a Camallera. L’obra d’Aisa inclou diversos estudis al voltant del tema cultural llibertari, com Joan Salvat-Papaseït, l’home entusiasta (Virus, 2002) o Una història de Barcelona: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999) (Virus, 2000), llibre pel qual el 2001 rebé el premi Ciutat de Barcelona. Ha participat en vàries obres conjuntes, i també és autor d’alguns guions de documentals de caire històric.
La cultura anarquista a Catalunya sintetitza la història d’un moviment polític de masses en la seva vessant més social i cultural, mostrant que l’arrelament de les organitzacions llibertàries no tan sols es produï en el terreny del conflicte social o sindical, sinó també en els aspectes més quotidians de la vida, així com també en els més elevats, que fins aleshores havien quedat limitats a l’abast d’uns pocs privilegiats.
 

Pregunta: Perquè un llibre com aquest?
Ferran Aisa: Considero que és un tema que no ha estat prou tractat, ja que la majoria d’estudis sobre anarquisme són o bé molt genèrics, o bé molt concrets sobre naturisme, urbanisme o altres temes. Però un llibre amb una visió global de la cultura anarquista, que en un sol volum oferís una panoràmica del que va representar aquest moviment, crec que no existia.
P: En els últims mesos hi ha hagut un “boom” de la memòria històrica. S’està fent justícia amb el moviment llibertari?
FA: No del tot. Per exemple, es fa una memòria molt global de la Guerra Civil o la República, però el pes tan important que va tenir l’anarquisme en aquells moments no queda ben reflexat. Sobre tot queda molt amagada la tasca cultural i pedagògica de l’anarquisme a principis del segle XX, la qual va ser molt important.
P: Al final del llibre fas una afirmació molt contundent: “L’oblit va caure com una llosa sobre la cultura llibertàira, les seves realitzacions van ser esborrades per la història dels vencedors i també pels historiadors marxistes. (...) Els vencedors sabien que eliminant l’anarquisme ja ningú parlaria de l’emancipació humana.”
FA: És una de les realitats del moviment llibertari, la història del qual ha estat tergiversada, silenciada, amagada; les seves realitzacions durant la guerra, com les col•lectivitzacions és quelcom del que gairebé no se’n parla, o la seva trajectòria pedagògica a través de l’escola racionalista i els ateneus. En canvi si que es parla de coses que no hi tenen masa a veure. Tot el moviment associatiu de cooperatives, ateneus és quelcom bastant desconegut.
P: Un dels elements interessant del llibre és que destapes que molts dels artistes de vanguarda a Catalunya havien flirteigat amb l’anarquisme...
FA: Les vanguardes tenien un component revolucionari, i entre els seus membres alguns van tenir tendència marxista, trotskista, però també una part important d’ aquesta avantguarda va tenir aquesta relació amb l’anarquisme. A principis de segle, per exemple, el moviment dadaísta, va tenir una tendència molt llibertària, mentres que el surrealisme fou sempre més vinculat al marxisme i, posteriorment, al trotskisme, referint-nos sempre als seus components. Tot aquest moviment genera una vinculació de la gent de les lletres i l’art amb el que anomenàven “la causa popular”, que era la revolució, i aquesta relació es prolonga fins a 1939 d’una manera molt clara.
P: En els nostres dies, podem encara percebre l’herència d’aquest moviment tan bast?
FA: La cultura anarquista ha quedat molt difuminada dins la societat, i en podem trobar elements a moviments feministes, ecologistes, situacionsites o el mateix moviment okupa, tot i que no sempre es declarin llibertaris. Però són elements que han quedat en aquests moviments. El moviment cultural específic, de massa, ha quedat endarerit degut a la situació política que tenim i també per l’estat del propi moviment anarquista, que ha quedat en un segon terme. No obstant això, té un paper molt important a jugar en el món actual, perque de la manera com avança la societat, el llibertari és un pensament (el considero un pensament,, i no tant una ideologia) que aporta forts elements contraculturals. Als 60, per exemple, és un moment en que reapareix el pensament llibertari. A través del maig francès, del món dels hippies i la música pop s’origina la idea de llibertat total, sense límits, i això genera una contracultura. Aquesta contracultura pot tornar a sorgir, ja que l’èsser humà sempre tornarà a sommiar en crear noves societats; és el somni igualitari. Cal crear un pensament utòpic davant el pensament únic, i aquí pot tornar a resorgir un pensament llibertari.
P: Tu formes part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una de les entitats vinculades a l’anarquisme amb més història. Quina tasca dueu a terme?
FA: La seva missió continua essent la que ha tingut sempre: divulgar la història i la cultura i posar-la a l’abast de la gent. Des de la seva fundació s’ha preocupat per expandir la història i la cultura, que no quedés recluida en quatre parets, i això es fa a través de publicacions, xerrades i altres medis. És el que ha fet i el que continuarà fent. Donar a conèixer la història del poble, el seu poble.
 

Carlus Jové
(Catalunya, 2 de febrer de 2007)

12/7/12

Price / Festival Poesia Badalona

(A propòsit de l'edició del llibre Price i cia..., editat per el Pont del Petroli de Badalona)



EL PRICE POÈTIC DE BADALONA 

Ferran Aisa





Intervenció de Ferra Aisa al Price Poètic de Badalona (11-11-11)


L’onze de novembre del passat any es va commemorar a la Sala Betúlia de Badalona el famós recital de poesia catalana del 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona. A l’emblemàtica sala barcelonina va ressonar la veu de diversos poetes catalans, entre els quals hi havia: Pere Quart, Agustí Bartra, Rosa Leveroni, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre, Feliu Formosa, Joaquim Horta i Guillem Ferrater. L’emotiu recital poètic del Price ha rebut al llarg dels anys diversos homenatges i reposicions a càrrec de les noves generacions, que han continuar enlairant la flama dels versos en llengua catalana. Després del Gespa-Price i d’altres esdeveniments commemoratius d’aquell recital, ara novament els poetes catalans s’han reunit convocats per l’editorial Pont del Petroli per llegir els seus versos damunt d’un ring de boxa o de lluita lliure com el del desaparegut Price de Barcelona. D'aquesta manera s'ha continuat amb l’esperit compromès i reivindicatiu d’aquells festivals que rememoraven el realitzat l’abril de 1970.
L’editorial badalonina Pont del Petroli ha tingut l’encert d’editar Price i cia..., un llibre (amb una introducció de Ferran Aisa) on recull els poemes llegits per cadascú dels nombrosos participants, entre els quals hi ha els poetes: Odile Arqué, Lluís Calvo, David Caño, Enric Casasses, David Castillo, Paco Fanés, Carles Hac Mor, Núria Martínez-Vernis, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Màrius Sampere, Cèlia Sànchez-Mústich, Jaume Sisterna, Joan Soler Amigó, Jordi Valls,Blanca Llum Vidal, Ester Xargall. Price i cia..., aporta també la reproducció dels treballs de poesia visual que van ser exposats a la Sala Betúlia, dels quals són autors: Jordi Badiella, Edu Barbero, Xavier Bou, J. M. Calleja, Xavier Canals, Ferran Fernández, Daniel Montes, Joan Puche entre altres. 
Una gran part dels poemes llegits a la Sala Betúlia i que formen part d’aquest recull són inèdits com el d’Odile Arqué: 


                        jo que dic nosaltres
                        i dic jo 
                        que no parlo per tu 
                        ni per vosaltres 
                        que amb prou feines conec el meu pronom 
                        si s’enfila al més alt d’una talaia
                        ni quan cau a l’avern de la gramàtica 
                        però dic jo 
                        i dic avui 
                        ahir i l’altre dia 
                        i conjugo en silenci el pany de vida 
                        que m’ensenya pacient 
                        a dir nosaltres 
                        i en subjuntiu desfaig el nus 
                        per dir demà 
                        dem’a passat i l’altre 
                        per dir que sóc 
                        per dir que som 
                        finalment lliures.
 

Un altre poeta David Caño publica “La llibertat” del llibre Ningú no ens representa (Setze Vents, 2011):, on s’entreveuen versos dedicats a l’actualitat indignada del 15-M: 

                       La llibertat és un estat permanent sense fronteres, 
                       és oferir amor clandestí com una droga 
                       a plena llum del dia, es no claudicar en l’intent, 
                       és sincerarte.

El poema d’Enric Casasses “Fort i ...fluix”, també és inèdit, acaba amb aquest versos: 
      
             però contra les guerres dels imbècils que ataquen els ossos
             contra l’imbècil déu de les guerres que trenca els cossos
             jo sol no puc.

David Castillo aporta el seu clàssic poema “La Rambla del Carmel”, és com una cançó que sona i ressona fins la immensitat: 

                      Somni-malson negre, 
                      negre com una nit negra sense tu, 
                      negre com una llamborda negra, 
                      negre com un negre negre.

Vinyet Panyella a “Elegia de Cadaqués” fa un homenatge a Rosa Leveroni:

                       El mar a Cadaqués, obert i en calma blanca 
                       punteja el ritme creixent d’una tardor 
                       on l’ambre i el corall, retuts, agleven
                       els embats de la llum i la sang presa.

Price i cia..., és un veritable testimoni de l’acte commemoratiu del Festivat de Poesia Catalana de 1970, amb la veu dels poetes del segle XXI,

Ferran Aisa-Pàmpols
(Punt Avui, 17 de maig de 2012)

10/7/12

Dalí / Patrick Gifreu

DALÍ, UN SENTIMENT “ULTRALOCAL” 

 

FERRAN AISA
 


(Coberta de l'edició francesa del llibre sobre Dalí de Patrick Guifreu)


El poeta i escriptor Patrick Gifreu (Perpinyà, 1952), guanyador de diversos certàmens poètics com el Rosa Leveroni amb Via dels ossos (2002) i el Vicent Andrés Estellés amb La seda d’un so (2003), ha realitzat un estudi sobre el terme “ultralocal” que va ser sovint empleat per Salvador Dalí. També és un estudiós del pintor surrealista Salvador Dalí, del qual va publicar l'any 1997 a França Dali, un manifeste ultralocal, que ara ha estat traduït al català.
El llibre Dalí, un manifest ultralocal (Parsifal-2003) s’obre amb la cita Montaigne que solia fer seva Dalí: <<Un no aconsegueix l’universal sinó a partir de l’ultralocal.>>
Gifreu ve a dir que l’ultralocal <<...vindria a ser doncs aquest moviment que faria del lloc un centre i una circumferència alhora, un eix del món i el món mateix.>>
L’autor de l’assaig s’endinsa en els vincles que va tenir Dalí, des de la seva adolescència, i que en part va recollir en el seu Dietari de 1919-1920. Patrick Gifreu presenta els anomenats <<oncles>> de Dalí, que tant van influenciar en la seva manera d’ésser, de pensar i de fer. Influències que van deixar petjades en la seva pròpia obra: Ramon Llull, Antoni Gaudí, J. V. Foix, Josep Pla, Eugeni D’Ors, Fages de Climent, Francesc Pujols, Lídia de Cadaqués, Alexandre Deulofeu, Marcel Pagès i Narcís Monturiol. Guifreu analitza la relació de Dalí amb cadascú d’aquests personatges i el que li han aportat al seu sentit d’aquesta filosofia “ultralocal”.
Salvador Dalí, davant l’entrada del seu Museu, al peu de l’escultura de Pujols va posar la frase d’aquest filòsof: “L’esperit català sobreviurà a l’atac del seus il·lusos enterradors”. Dalí va fer d’aquest esperit català quelcom també d’universal i, així s’expressava quan anava amb barretina i espardenyes per Nova York, des del punt més local al punt més universal, com diu l’autor d’aquest estudi: <<Queda clar doncs, que aquest darrers personatges han treballat un microcosmos in vitro, un alambí, una mena d’aparell d’exploració, vaixell espacial o nau sideral>>.
L’assaig s’endinsa també a l’univers de Dalí que va tenir el seu rerapaís, en el Cadaqués de la primera meitat del segle XX. Gifreu també parla de la relació pictòrica entre Dalí i Gala: <<En pintura, Gala roman enigmàtica i muda, com un “esfinx incomprès”>>.
L’estudi que ha fet el poeta del Rosselló és un a llum inèdita sobre de Dalí i la seva obra. El resultat és aquest manifest “ultralocal” del que Dalí va fer bandera.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 1 d’abril de 2004)

Àcrates i Poetes / Poetes llibertaris

EL FAR: ÀCRATES I POETES:
 

(Coberta de Poetes en temps de revolta de Ferran Aisa)
14) EL COMBAT POÈTIC LLIBERTARI

FERRAN AISA




Els poetes àcrates, durant la guerra civil i la revolució espanyola, marcats pels anhels del nou món que portaven al cor, com havia dit Durruti, van crear una literatura popular plena de vitalisme, sinceritat i, moltes vegades, malgrat que ingènua, pura. Totes les publicacions, amb més o menys regularitat, eren portadores de seccions poètics, la majoria de la premsa llibertària en disposava, només cal resseguir periòdics com CNT, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Ruta, Mujeres Libres, Campo, Fragua Social, Castilla Libre, Mi Revista... 
Alguns dels poetes llibertaris que van afilar la lira poètica i van cercar la inspiració en el combat contra el feixisme eren: Antonio Agraz, Félix Paredes, Lucia Sánchez Saornil, Amparo Poch, Gregorio Oliván, José García Prada, Rafael Beltrán Logroño, Enrique López Alarcón, José Luis Gallego, Valentín de Pedro, Pedro Luis Gálvez, Antonio Esteban Mambrilla, Alfons López Muela, Antonio Ruiz Vilaplana, Miguel Alonso Somera, Virgilio G. Igualada, Alfonso López Muela, Manuel Zambruno “Nebruzán”, Juan Usón “Juanonus”, Jesús Muro i Melchor Rodríguez García “El Ángel Rojo”. 
La poesia popular feta per aquests poetes majoritàriament autodidactes va trobar el seu camí més planer en el romanç, per tant, cal encabir-la dins del romancer general de la Guerra Civil Espanyola, veritable tresor d’aquella època d’èpica, tragèdia i heroisme on trobem els poetes: Alberti, Altolaguirre, Agustí Bartra, Hernández, Garfias, Pere Quart, Aleixandre... Sense oblidar-nos de poetes que també van posar la poesia al servei de la causa popular com Machado i León Felipe.
Els rapsodes dels elencs teatrals llibertaris o els mateixos poetes van llegir els seus versos a la reraguarda i al camp de batalla. Els seus versos suren per les barricades, els barris proletaris, les fàbriques col·lectivitzades, els teatres i, al front, a peu de trinxera. Son lloats els “herois” i els “màrtirs” de la Revolució: Durruti, Ascaso, García Lorca, Ferrer i Guàrdia, camperols, obrers, milicians anònims, les mares, les dones, els fills orfes, les columnes confederals, la UHP, SIA, el poble... 
Antonio Ruiz Vilaplana, a CNT (25-2-1937), fa un elogi del poble en armes: 

                     No quise ser capitán
                     de esas tropas mercenarias... 
                     ¡Soñaba con ser un día 
                     sargento del pueblo en armas!
                     (...)  Madrid, Cataluña, España; 
                      ya sé lo que es el orgullo: 
                      es tenerte a ti por Patria... 
                      ¿Cómo iba a ser capitán
                      de esas tropas mercenarias? 
                     ¡Yo soy y seré ya siempre sargento 
                      del pueblo en armas!...

Malgrat que no és norma habitual entre els poetes llibertaris d’escriure en català també en trobem poemes en aquesta llengua. J. Cluses Ribes publica “Voldria escriure els meus versos” (Vida Nueva, 3-1-1937), òrgan de les JJ. LL. de l’Alt i Baix Penedès. És un poema escrit amb la ràbia d’un combatent per la lliberat del proletariat: 

                     Voldria escriure els meus versos 
                     amb un punyal ple de sang, 
                     i xopar-lo cada volta
                     al cor dels vils tirans. 

                     I cada volta voldria 
                     escriure una estrofa més, 
                     remarcant els fets dels homes 
                     que assassinen l’Univers..,

Un altre català, que signa el seu poema com Tuneu, publica “Primer de Maig” a la revista Campo (1-5-1937): 

                     Records d’un jorn que tot l’espai ompliren 
                     d’un trèmol i sagnant oreig de mort, 
                     sanglots de malvestats que decidiren 
                     l’avanç de solituds i de dissort. 
                     Topades incessants amb la metralla 
                     d’un legalisme ple de corrupcions 
                     que feia amb carn obrera la muralla 
                     xopluc de privilegis i passions. 
                     Mes, ah!, la terra tota esperançada 
                     en veure tanta i tanta sang vessada 
                     s’aixeca i es redreça amb virior 
                     per treure de sa faç la porqueria
                     que amortallava l’ésser que produïa 

                     dar-nos a tots junts un món millor. 
                     Primer de Maig, un jorn eres mentida, 
                     i avui ets una deu d’amor i vida...       
 

Ferran Aisa-Pàmpols        
(Catalunya, núm. 101, octubre de 2008)

 

9/7/12

Guillem Viladot / Llibre


DOS RESSENYES DEL LLIBRE ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT PUBLICADES AL DIARI AVUI

FERRAN AISA


(Guillem Voladot amb el seu gos Urc)
1)
RECUPERAT UN GUILLEM VILADOT INÈDIT I OBSCÉ 
 

FERRAN AISA

Si l’Editorial Fonoll de Juneda ha mantingut una línia ascendent de promoció de joves poetes a través del Premi Joan Duch o ha participat en la recuperació de poetes desapareguts com Jacint Rosinach i Figueres (1905-1954); des de fa un any, els joves editors de Fonoll han iniciat una aposta important, amb la Biblioteca Global, a favor del pensament i la literatura generalista. I ho han fet seguint el camí de la qualitat estètica i artística i el resultat d’aquest esforç el trobem en els llibres ben editats que, com diu l’editor Jordi Quer, surten sense complexos cap la globalitat. El primer llibre de la col·lecció, que ja va per la segona edició, fou Viure mata del filòsof Abel Cutillas. 
El volum que ara presenten, Orgànic, amb pròleg de Sebastià Alzamora, és un llibre pòstum del gran artista, poeta visual i escriptor català Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). Josep Miquel Garcia de la Fundació Viladot afirma que aquest llibre és un dels inèdits que l’escriptor va deixar relligats i preparats a la seva mort. L’Editorial Fonoll pretén rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses poc convencionals, la majoria d’ells dominats per una pulsió sexual de vegades reprimida, altres irrefrenable, amoral i incestuosa. La mort i l’absència física, el pas del temps i la joventut pansida, la sexualitat explícita i surreal o la introspecció psicològica són ingredients bàsics que es barregen en aquests relats d’un Viladot sorprenent. Els deu contes d’Orgànic són una obra plena de tendresa, ironia, seriosa i divertida. L’autor cerca l’atenció del lector a través de la provocació carnal i desenvolupa cada una de les històries amb un sentit literari universal.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 21 de març de 2007)
 

 

Coberta d'Otgànic de Guillem Viladot, publicat per Fonoll)



2)
EL MÓN ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT 

FERRAN AISA
 

Orgànic, segon volum de la col·lecció Biblioteca Global de l’editorial Fonoll de Juneda, és un llibre inèdit i pòstum de Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). L’Editorial Fonoll pretén reivindicar i rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses dominades per la carnalitat i la passió sexual des de l’amoralitat i, fins i tot, l’incest. Cada conte esdevé un exercici literari de primera magnitud. 
L’autor s’endinsa, per elaborar les seves històries, en paràmetres kafkians, psicològics, tendres i fantasiosos. Sebastià Alzamora en el pròleg fa un paral·lelisme entre dos autors de Ponent, Viladot i Pedrolo, que es veuen connectats no tan sols per la proximitat geogràfica i temporals de les respectives vides, sinó que van tenir en comú <<una pràctica prolixa i polifacètica de l’escriptura i la creació literària; tots dos van creure fermament en la necessitat d’engrossir les files de l’activisme cultural en temps de dictadura franquista...>> 
La pràctica de la literatura eròtica ha estat sovintejada per Viladot dins de la seva obra, tant en la poètica com en la prosa, tal com es pot veure en títols com el recull poètic Amor físic i les novel·les Ricard (1976), L’amo (1980), Carles (1994) o la bella història anomenada Autografia de Déu, publicada un any abans de la seva mort. Els deu contes d’Orgànic són una obra plaentera pel lector i que, com diu Alzamora, deixarà en evidència <<les febleses d’un sistema literari capaç de fer recaure en Viladot una última i desitjable circumstància que també comparteix amb Pedrolo, i amb molts altres: un oblit tan injust com oprobiós, només possible en una cultura procliu a la perversió d’abjurar de si mateixa>>.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, Suplement Cultura, 17 de maig de 2007)

 

6/7/12

L'Escola del Mar / ACCAT


20 MINUTOS
Notícies de la història de Catalunya
Edat Contemporània

1922: Fundació de l’Escola del Mar

FERRAN AISA 


(L'Escola del Mar a la Barceloneta)



L’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona inaugurà a la Barceloneta l’Escola del Mar. Els motius de creació d’aquesta escola eren exposats per l’Ajuntament en un comunicat: «...ja fa temps que s’ha plantejat un dels problemes de la nostra infància, tal vegada el més greu i que urgeix més solucionar d’hora.
La gran majoria dels nois de Barcelona es troben en un estat de pobresa orgànica tal, que fa que siguin predisposats a les malalties més greus.»
Per tal de solucionar aquest problema, els higienistes recomanaven l’estada de l’infant a l’aire lliure, ja fos a la muntanya o a la platja, per rebre els banys de mar. L’Ajuntament, seguint aquests consells, havia creat l’Escola de Bosc al parc de Montjuïc, les institucions de cantines en diverses escoles, les colònies escolars i, aleshores va construir l’Escola del Mar, essent el seu director Pere Vergés. La Comissió de Cultura conceptuava les característiques d’aquesta escola: «El concepte de l’Escola del Mar, com ja s’endevina, contrasta d’una manera absoluta amb el concepte que fins no fa gaire s’havia tingut de l’Escola. (...) L’Escola del Mar no és altra cosa que una Escola a ple aire emplaçada a la platja. (...) Perquè l’obra que ha de dur a terme l’Escola del Mar pugui arribar a la seva màxima eficàcia, moltes de les classes, sempre que el bon temps ho permeti, seran a la platja i molt sovint no portant els nois altre vestit que el de bany».
 

Per Saber-ne més: Joaquím Ventalló, Les escoles populars, ahir i avui, Nova Terra, Barcelona, 1970.

  Ferran Aisa / historiacatalunya@accat.org. 

(20 Minutos, Barcelona, 29-1-2005)
 

5/7/12

Mods / Robert Abella

(Ferran Aisa a Londres l'abril de 1972 en plena època Mod. Foto Manel Aisa)
ELS MODS
(A propòsit del llibre 40 Mods de les nostres terres de Robert Abella,

publicat per l'Editorial Base)

FERRAN AISA

 



1) ELS PIONERS


Als anys 60 cada vegada hi havia més grups que s’havien apuntat a les noves tendències musicals com el rock’n’roll i, després de l’aparició dels Beatles, el beat. Entre els grups espanyols destacaven: Sirex, Mustangs, Gatos Negros, Salvajes, Jóvenes, Cheyenes, Lone Star, Els Tres Tambors, Els Dracs, Brincos, Bravos, Pekenikes, Relámpagos... Els concerts eren multitudinaris a espais com el Palau dels Esports, el Gran Price o, entre altres llocs, el Saló Iris. La joventut havia despertat participant activament tant en els concerts com adoptant una filosofia pròpia que tenia en aquesta música la seva “religió” i en els líders dels grups els nous “gurus”. 
A meitat dels seixanta havia aparegut la música pop que englobava diverses corrents musicals des del Beatles fins a la música comercial “patxanguera” convertint-la en tot un negoci pel consum de la joventut i de les “masses”, doncs tot cabia en el sac de la música pop. A casa nostra aquesta època es va viure amb un cert optimisme o innocència juvenil, però el capitalisme va saber treure profit d’aquesta passió musical i estètica convertint la música beat en un instrument  de la cultura de consum pop.
Els més militants de la causa beat, que anomenaven música moderna, s’aixoplugava sota un ventall musical que abraçava el rock’n’roll, rhythm & blues, beat, garatge, soul, etc. També molts joves van començar a distingir-se per la seva manera de vestir i de tallar-se el cabell o no tallar-se’l; i de comprar roba a les poques botigues especialitzades que hi havia a Barcelona de moda moderna juvenil (Furest, Groc, Garbi, etc.) o anar-hi a Carnaby Street (London) els més afortunats. L'any 1972 quan vaig visitar Londres amb el meu germà Manel encara era factible veure l'ambient beat en diversos espais de la ciutat.

El modernisme o ieisme van néixer a casa nostra en plena dècada prodigiosa dels anys seixanta. La premsa espanyola dominada encara per la moral franquista es preguntava si els joves acabarien pervertits en els “violents” “teddy boys” anglesos o altres moviments juvenils que es definien per primera vegada, com rockers o ie-iés. A meitat dels seixanta dins del camp pop o ie-ié destacaven dues maneres d’entendre la vida musical moderna, els mods i els rockers.  Aquests dos moviments eren marcats per un mateix denominador comú, la música beat, però es diferenciaven sobretot per la manera de vestir-se’n. Tant els mods com els rockers eren moviments contraculturals juvenils que s’oposaven a la rigidesa de les normes establertes per la societat, és a dir que fugien de l’encarcarada i gris cultura oficial de la societat i del món dels seus pares.
Els mods, resultat de la contracció “modernist”, la seva afició era la moda, la música i els scooters. La “majoria” dels mods eren de procedència social diversa, encara que predominava els de classe mitjana amb un nivell adquisitiu major que els rockers.
Els nois vestien americanes entallades de tres botons, pantalons sense pinces de camal estret o lleugerament acampanat, camises cordades fins el darrer botó, corbates estretes, suèters de punt, sabates d’estil italià o botins de l’exèrcit anglès, parkas model exèrcit americà; i les noies suèters de colors vius, faldilles de tall recte per sota dels genolls o pantalons acampanats de colors i sabates de taló. El loock de perruqueria també els diferenciava dels rockers, els quals es distingien pel tupè estil Elvis, en canvi els mods, el portaven llarg però arreglat a l’estil dels Beatles de primera època o d’altres conjunts britànics. Molts conjunts anglesos o nord-americans van seguir la moda “Mod”, per exemple: Rolling Stones, Seachers, Birds, Beach Boys, Monkees, Small Faces, Yardbirds, Who, Kinks, Animals, Action, Creation, etc.
Els rockers, per una altra banda, procedien de la classe obrera i havien heretat l’actitud “violenta” dels “Teddy-Boys”, i estimaven les motos Norton o Triumph, a l’estil de la que portava Marlon Brando a Salvaje. Vestien pantalons blue jeans, jaqueta de cuir i sabates de botí. El cabell llarg, les insígnies, el cinturó ample, n’era una altra senya d’identitat.
El moviment mod va viure la seva etapa d’or els anys seixanta a Anglaterra, el qual irradia la seva influència entre la joventut beat d’arreu. A finals del setanta amb la pel·lícula Quadrophenia, basada en l’Òpera Rock del mateix títol del conjunt The Who de 1973, es va revifar el moviment dins de les noves generacions d’amants de la música beat o pop, que van descobrir el sentit d’ésser Mod. A nivell musical destaca la banda anglesa de la New Wave de finals dels setanta, The Jam amb el seu líder idiscutible Paul Weller; i n’apareixen d’altres com Morton Parkas, The Lambrettas o Secret Affair.
 



MODS A BARCELONA ANYS 80

Entre els grups mods més destacats del nostre país hi ha Brighton 64, el nom de la banda és una referència a la ciutat on es van donar les batalles campals entre els mods i els rockers l’any 1964. Aquest conjunt mod són contemporanis de les bandes de rock Los Rebeldes i, entre altres, Loquillo y los Trogloditas. El grup era  format pels barcelonins Albert i Ricky Gil, Andreu Verdú i un altre component. Entre els èxits principals de Brighton 64 hi ha les peces musicals "Barcelona blues", "La calle dónde yo caí", "La casa de la bomba", "Deja de tocar a mi chica..."
 



2)
40 MODS DE LES NOSTRES TERRES DE ROBERT ABELLA 





(Coberta del llibre de Robert Abella)
Robert Abella (La Sènia, 1963) a realitzat un interessant treball sobre els mods als Països Catalans, i per fer-ho més proper ha cercat l’opinió de quaranta persones (homes i dones), que han estat o continuen essent Modernistes, és a dir mods. El resultat d’aquesta empenta investigadora o testimonial d’un moviment estètic i musical és el llibre publicat per l’editorial Base (Barcelona, 2012), 40 Mods de les nostre terres, amb un pròleg del periodista i escriptor Kiko Amat.
Abella ha deixat barra lliure als diversos mods de les nostres terres perquè exposessin com van arribar a la conclusió d’ésser d’aquesta estranya galàxia estètica i com encara avui es mantenen fidels a l’esperit beat. Hem de tenir en compte que els primers mods de revival del nostre país són dels anys vuitanta, en un temps de desencís a Catalunya i, a la vegada, de moguda a Madrid, on van aparèixer amb força els grups musicals d’estil punk que seguien la influència britànica dels conjunts Sex Pistols, The Clash, Ramones, Iggy Pop, etc. Kiko Amat, al pròleg, afirma: <<Ser mod en els anys vuitanta no era gens còmode, la veritat. No era un pendent fàcil pel qual lliscar i, encara que no aconseguíssim les cotes de perillositat i guerra urbana que van sofrir els primers punks barcelonins, molt aviat t’adonaves que havies pres la decisió no-fàcil.  La que et complicava l’existència.>> Més endavant Amat, diu: <<El modernisme que jo vaig conèixer en la meva joventut era rebel i bastant bel·licós, pesat i qüestionador, de carrer, xuleta i bocamoll. Aquell mod dels vuitanta també era per definició lluitador, tossut, molt poc amiguista o de tarannà claudicant.>>
El llibre d’Abella recull opinions de mods de diverses edats, els més gran en té cinquanta i el més jove només 15, per tant el moviment encara té futur. Hem de tenir en compte que  el moviment mod va néixer com un fenomen adolescent durant els anys seixanta del segle passat. La ponderació i la sinceritat és el que traspassa les pàgines d’aquest llibre per arriba a la curiositat del lector, que va veient testimoni a testimoni que significa per aquest homes i dones l’ésser mod. L’autor a la introducció deixa ben clar quin és el seu propòsit del contingut d’aquest llibre: <<...exposar-vos-ho de la manera més propera possible amb quaranta exemples de nois i noies qui eren/són els mods...>
Un dels participant del projecte mod és Eric Herrera i Puntí, que defineix perfectament que vol dir ésser mod: <<Ser mod significa elegància i saber fer davant la vida, lluny d’estètiques superficials, esnobistes i posmodernes; ser mod, per mi, significa també una profunditat que es tradueix en la música negra, rebel i continuar trepitjant els llocs més underground de la ciutat. És a dir, ser mod és sinònim d’estètica i d’elegància amb molt de fons i sense artificialitat.>>
Al llarg del llibre podem veure que les impressions dels mods que hi escriuen són d´’admiració per l’esperit modernista original i l’adapten a l’actualitat a través d’uns paràmetres versemblants per crear una manifestació modernista dels nostres dies. Albert Gil, un dels components de la banda de pop-rock Brighton 64, participa en el llibre dels Mods: <<Molt abans de ser mod –diu Albert- volia ser Pete Towsnshend. Jo tenia uns setze anys i a l’escola els alumnes estaven dividits: o els agradaven els Beatles o eren entusiastes dels Stones. Com que tothom em semblava idiota -de ben segur que l’idiota era jo-, vaig rebutjar militar en cap de les dues faccions. (...) Amb el Ricky vam anar un dia al cine Maldà, allà estrenaven The Kids Are Alrights dels que serien el meu far fins al dia d’avui: The Who.>>
El primitiu modernisme ja havia aparegut a Londres després de la guerra mundial, a través d’un joves que escoltaven jazz i que volien vestir i ser diferents dels seus pares, com diu Robert Abella: <<Tot allò que buscaven ho van trobar en la cultura nord-americana: cinema, literatura beat, roba Ivy League, música bebop, drogues...>> A mitjans dels anys cinquanta la publicació musical anglesa Melody Marker va començar a denominar modernist als innovadors del cool jazz de Mile Davis i Charle Parker. A finals del cinquanta ja hi havia altra generació de joves que volien marcar la diferència a través de la roba i de la música que, aleshores, era marcada pel rhythm & blues i el soul. Però l’explosió modernista serà a partit de 1962 amb l’aparició dels Beatles i el seu gran èxirt d’aquell any Love me do. El fenomen teenager es va convertir aleshores en un negoci comercial: discos, roba, revistes, etc. Els mass media es dedicaran a potenciar el moviment pop i la seva principal expressió anomenada mod sobretot dels anys 1963 i 1964, anys de plenitud del moviment beat. 

Una vegada li hagin tret el suc a aquest moviment juvenil, el capitalisme es dedicara a integrar un altre encara més radical que apareix amb la nova dècada del setanta els skinhead. Els mods que podien haver estat escombrats de la història per el pas del temps o enterrats com cosa curiosa a la dècada prodigiosa van sobreviure gràcies a pel·lícules com Quadrophenia de Franc Roddam, amb música dels The Who; i amb l’aparició de nombrosos grups d’aquesta estètica com els britànics The Chords, Purple Hearts, Vapors, etc.; els madrilenys Los Elegantes  o els nombrosos grups catalans Beat, Negativos, Interrogantes, Canguros, Los Flechazos, Bretones i Kamembert.
De la reaparició dels mods en la dècada dels vuitanta i de la seva supervivència al segle XXI ens parlen quaranta testimonis que tenen en comú el seu afany per la roba mod, la música dels seixanta i la seva feblesa per la Vespa o la Labretta.  Tots ells són col·leccionistes de discos (vinil majoritàriament) i mantenen una gran afició per punxar discos a locals o festes particulars.
Les trobades modernistes són un moment important en la vida dels mods perquè serveixen per ratificar el seu ideari mod. Trobades que en els darrers anys han tinguts escenaris importants com l’anomenat “Euroyeyé” asturià o tantes altres trobades arreu dels Països Catalans per escoltar música, intercanviar experiències i ballar. Un dels grups més actius és Badabadoc (amb l'entusiasta Carles Belda), que organitza periòdicament els Aplecs Modernistes Aborígens arreu dels Països Catalans, els quals fan un gran treball de recerca imnportant al recuperar la música pop dels anys seixanta feta en català. Precisament amb Badabadoc s’ha presentat enguany dues vegades (Anònims de Granollers i Terra d’Escudella de Sants) el meu llibre Barcelona balla.
El llibre d’Abella és un bon exponent per entendre que significa ser mod històricament i avui mateix. També té un punt d’arqueologia urbana sentimental pels records de les generacions que han viscut la música mod a locals ja desapareguts de la ciutat. Ara només cal endinsar-se en la lectura de 40 Mods de les nostres terres per redescobrir l’esperit juvenil, per damunt de les edats, d’aquest moviment estètic i musical.

Ferran Aisa-Pàmpols 

(Article inèdit. Barcelona, 5 de juliol de 2012)