Ramon D. Perés / L'Avenç

CLÀSSICS DE LA DESMEMÒRIA: RAMON D. PERÉS I ELS CRÍTICS DE L’AVENÇ 

FERRAN AISA
 

(Coberta del núm.1 de 1881 de la revista L'Avens)

Els fundadors de la revista L’Avens (1881), Jaume Massó i Torrent, Ramon Casas i Josep Meifrèn, exposaven el caràcter catalanista de la publicació, molt a prop de la posició ideològica del Diari Català de Valentí Almirall. L’Avens es mostrava partidari dels catalanistes que estimaven la “Llibertat” i dels que volien col·locar Catalunya: <<en el carro de la moderna civilització>>. En la capçalera de la revista figurava el lema dels Cors de Clavé: <<Progrés i Virtut>>. La consagració de la publicació va significar també l’augment de la seva tirada i l’ampliació dels col·laboradors: Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà, Apel·les Mestres  i Ramon D. Perés, que es feren càrrec del Suplement Literari. Precisament va ser en aquests suplement on es parlaria per primera vegada de Modernisme.
L’Avens iniciarà una campanya crítica sense contemplacions contra els patriarques de la Renaixença. Ramon D. Perés (Manzanas.Cuba, 1863-Barcelona, 1956), que signava molts del seus escrit com “Spleen”, és tal vegada el més implacable crític del moment. Perés va criticar a Joaquim Rubió i Orts “Lo Gaiter del Llobregat”, del que digué que no era ni poeta ni savi. També s'hi va posar amb una pes fort de la Renaixença, Manuel Milà i Fontanals, al que li retreu d’anar a remolc de l’erudit Marcelino Menéndez y Pelayo i de desdenyar els moviments moderns. Eudald Canibell, lliurepensador, tipògraf i crític de L’Avens, també fa una crítica general als homes de la Renaixença i a la seva ambigüitat política. Canibell cita a Francesc Matheu com un dels poetes més contradictoris de la literatura catalana que, per una banda maleeix a Felip V, i, per l’altra, no és compromet a dir ni blanc ni negre.
Els crítics literaris de L’Avens proposaren, com nous fars o cànons de referència, la lectura i l’estudi de l’obra de Goethe, D’Anunnzio, Baudelaire, Heine i Sully-Proudhomme. En canvi s’atacava la literatura castellana, salvant tan sols a Clarín, i fins i tot, d’aquesta crítica no es salvava ni el novel·lista francès, Víctor Hugo.
Ramon D. Perés afirmava que la literatura catalana havia arribat a la majoria d’edat i que, per tant, necessitava urgentment una crítica responsable. Perés creu que és el moment d’abandonar les ressenyes de gasetilla i d’exercir una crítica ponderada i meditada, basada en l’estudi i la imaginació. Perés li dol que, a Catalunya, no hi hagi cap crític que reuneixi aquestes condicions i que, a Espanya, només n’hi hagi un, Leopoldo Alas “Clarín”.
R. D. Perés, l’any 1884, va marxar a Anglaterra però, posteriorment, va continuar fent crítica a periòdics com La Vanguardia, Catalònia i altres publicacions. Va escriure diversos llibres, entre els quals destaca el de crítica literària A dos vientos (1892).
L’Avenç començarà la seva segona etapa, a partir de gener de 1891, amb la seva capçalera normalitzada amb la nova ortografia i la substitució  amb la susbtitució de la "s" per la "ç" i de la "y" (grega) per la "i" (llatina). Entre els nous col·laboradors d’aquesta etapa hi ha Joaquim Casas-Carbó, Alexandre Cortada, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Jaume Brossa “Friman”, Pompeu Gener, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas. 
La revista modernista donarà suport a la literatura naturalista en la que destaquen Émile Zola i Leopoldo Alas “Clarín”. També serà l’inici de l’estudi de les obres dels autors nordics Ibsen, Björsons i Stindberg; el belga Materlink i l’alemany Hauptmann, que són traduïts a Catalunya per Pompeu Fabra, Felip Cortiella i Adrià Gual.
L’Avenç s’identificava amb el model utòpic de treball de William Morris i la seva obra desenvolupada en la “Kelmscott Press”. Els crítics de l’Avenç, posaren l’etiqueta de modernista a tot el que era novetat i, sobretot, les que s’oposaven a la retòrica dels jocs floralescos. Per tant, dins del sac del Modernisme, hi cabia des del naturalisme fins a la filosofia de Carlyle, Nietzsche i, l’afinitat amb el pensament anarquista. De fet la relació amb l’anarquisme va ser molt fluïda, la mà dreta del director de la revista Massó i Torrent no era un altre que Canibell, també exerciren de tipògraf, el dramaturg Felip Cortiella i l’italià Angiolillo -que en 1897 va atemptar contra el president del Govern, Cánovas del Castillo.- La revista no va sobreviure al segle, l’esclat de les bombes a Barcelona engolí molts dels somnis dels homes de L'Avenç.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui,  9 de desembre de 2004)