Àcrates i Poetes / Poetes llibertaris

EL FAR: ÀCRATES I POETES:
 

(Coberta de Poetes en temps de revolta de Ferran Aisa)

14) EL COMBAT POÈTIC LLIBERTARI

FERRAN AISA



Els poetes àcrates, durant la guerra civil i la revolució espanyola, marcats pels anhels del nou món que portaven al cor, com havia dit Durruti, van crear una literatura popular plena de vitalisme, sinceritat i, moltes vegades, malgrat que ingènua, pura. Totes les publicacions, amb més o menys regularitat, eren portadores de seccions poètics, la majoria de la premsa llibertària en disposava, només cal resseguir periòdics com CNT, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Ruta, Mujeres Libres, Campo, Fragua Social, Castilla Libre, Mi Revista... 
Alguns dels poetes llibertaris que van afilar la lira poètica i van cercar la inspiració en el combat contra el feixisme eren: Antonio Agraz, Félix Paredes, Lucia Sánchez Saornil, Amparo Poch, Gregorio Oliván, José García Prada, Rafael Beltrán Logroño, Enrique López Alarcón, José Luis Gallego, Valentín de Pedro, Pedro Luis Gálvez, Antonio Esteban Mambrilla, Alfons López Muela, Antonio Ruiz Vilaplana, Miguel Alonso Somera, Virgilio G. Igualada, Alfonso López Muela, Manuel Zambruno “Nebruzán”, Juan Usón “Juanonus”, Jesús Muro i Melchor Rodríguez García “El Ángel Rojo”. 
La poesia popular feta per aquests poetes majoritàriament autodidactes va trobar el seu camí més planer en el romanç, per tant, cal encabir-la dins del romancer general de la Guerra Civil Espanyola, veritable tresor d’aquella època d’èpica, tragèdia i heroisme on trobem els poetes: Alberti, Altolaguirre, Agustí Bartra, Hernández, Garfias, Pere Quart, Aleixandre... Sense oblidar-nos de poetes que també van posar la poesia al servei de la causa popular com Machado i León Felipe.
Els rapsodes dels elencs teatrals llibertaris o els mateixos poetes van llegir els seus versos a la reraguarda i al camp de batalla. Els seus versos suren per les barricades, els barris proletaris, les fàbriques col·lectivitzades, els teatres i, al front, a peu de trinxera. Son lloats els “herois” i els “màrtirs” de la Revolució: Durruti, Ascaso, García Lorca, Ferrer i Guàrdia, camperols, obrers, milicians anònims, les mares, les dones, els fills orfes, les columnes confederals, la UHP, SIA, el poble... 
Antonio Ruiz Vilaplana, a CNT (25-2-1937), fa un elogi del poble en armes: 

                     No quise ser capitán
                     de esas tropas mercenarias... 
                     ¡Soñaba con ser un día 
                     sargento del pueblo en armas!
                     (...)  Madrid, Cataluña, España; 
                      ya sé lo que es el orgullo: 
                      es tenerte a ti por Patria... 
                      ¿Cómo iba a ser capitán
                      de esas tropas mercenarias? 
                     ¡Yo soy y seré ya siempre sargento 
                      del pueblo en armas!...

Malgrat que no és norma habitual entre els poetes llibertaris d’escriure en català també en trobem poemes en aquesta llengua. J. Cluses Ribes publica “Voldria escriure els meus versos” (Vida Nueva, 3-1-1937), òrgan de les JJ. LL. de l’Alt i Baix Penedès. És un poema escrit amb la ràbia d’un combatent per la lliberat del proletariat: 

                     Voldria escriure els meus versos 
                     amb un punyal ple de sang, 
                     i xopar-lo cada volta
                     al cor dels vils tirans. 
                     I cada volta voldria 
                     escriure una estrofa més, 
                     remarcant els fets dels homes 
                     que assassinen l’Univers..,

Un altre català, que signa el seu poema com Tuneu, publica “Primer de Maig” a la revista Campo (1-5-1937): 

                     Records d’un jorn que tot l’espai ompliren 
                     d’un trèmol i sagnant oreig de mort, 
                     sanglots de malvestats que decidiren 
                     l’avanç de solituds i de dissort. 
                     Topades incessants amb la metralla 
                     d’un legalisme ple de corrupcions 
                     que feia amb carn obrera la muralla 
                     xopluc de privilegis i passions. 
                     Mes, ah!, la terra tota esperançada 
                     en veure tanta i tanta sang vessada 
                     s’aixeca i es redreça amb virior 
                     per treure de sa faç la porqueria
                     que amortallava l’ésser que produïa 
                     dar-nos a tots junts un món millor. 
                     Primer de Maig, un jorn eres mentida, 
                     i avui ets una deu d’amor i vida...       
 
Ferran Aisa-Pàmpols        
(Catalunya, núm. 101, octubre de 2008)