Guillem Viladot / Llibre

DOS RESSENYES DEL LLIBRE ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT PUBLICADES AL DIARI AVUI

FERRAN AISA

(Guillem Voladot amb el seu gos Urc)

1)
RECUPERAT UN GUILLEM VILADOT INÈDIT I OBSCÉ 
 
FERRAN AISA

Si l’Editorial Fonoll de Juneda ha mantingut una línia ascendent de promoció de joves poetes a través del Premi Joan Duch o ha participat en la recuperació de poetes desapareguts com Jacint Rosinach i Figueres (1905-1954); des de fa un any, els joves editors de Fonoll han iniciat una aposta important, amb la Biblioteca Global, a favor del pensament i la literatura generalista. I ho han fet seguint el camí de la qualitat estètica i artística i el resultat d’aquest esforç el trobem en els llibres ben editats que, com diu l’editor Jordi Quer, surten sense complexos cap la globalitat. El primer llibre de la col·lecció, que ja va per la segona edició, fou Viure mata del filòsof Abel Cutillas. 
El volum que ara presenten, Orgànic, amb pròleg de Sebastià Alzamora, és un llibre pòstum del gran artista, poeta visual i escriptor català Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). Josep Miquel Garcia de la Fundació Viladot afirma que aquest llibre és un dels inèdits que l’escriptor va deixar relligats i preparats a la seva mort. L’Editorial Fonoll pretén rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses poc convencionals, la majoria d’ells dominats per una pulsió sexual de vegades reprimida, altres irrefrenable, amoral i incestuosa. La mort i l’absència física, el pas del temps i la joventut pansida, la sexualitat explícita i surreal o la introspecció psicològica són ingredients bàsics que es barregen en aquests relats d’un Viladot sorprenent. Els deu contes d’Orgànic són una obra plena de tendresa, ironia, seriosa i divertida. L’autor cerca l’atenció del lector a través de la provocació carnal i desenvolupa cada una de les històries amb un sentit literari universal.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 21 de març de 2007)
 
 

Coberta d'Otgànic de Guillem Viladot, publicat per Fonoll)

2)
EL MÓN ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT 

FERRAN AISA
 
Orgànic, segon volum de la col·lecció Biblioteca Global de l’editorial Fonoll de Juneda, és un llibre inèdit i pòstum de Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). L’Editorial Fonoll pretén reivindicar i rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses dominades per la carnalitat i la passió sexual des de l’amoralitat i, fins i tot, l’incest. Cada conte esdevé un exercici literari de primera magnitud. 
L’autor s’endinsa, per elaborar les seves històries, en paràmetres kafkians, psicològics, tendres i fantasiosos. Sebastià Alzamora en el pròleg fa un paral·lelisme entre dos autors de Ponent, Viladot i Pedrolo, que es veuen connectats no tan sols per la proximitat geogràfica i temporals de les respectives vides, sinó que van tenir en comú <<una pràctica prolixa i polifacètica de l’escriptura i la creació literària; tots dos van creure fermament en la necessitat d’engrossir les files de l’activisme cultural en temps de dictadura franquista...>> 
La pràctica de la literatura eròtica ha estat sovintejada per Viladot dins de la seva obra, tant en la poètica com en la prosa, tal com es pot veure en títols com el recull poètic Amor físic i les novel·les Ricard (1976), L’amo (1980), Carles (1994) o la bella història anomenada Autografia de Déu, publicada un any abans de la seva mort. Els deu contes d’Orgànic són una obra plaentera pel lector i que, com diu Alzamora, deixarà en evidència <<les febleses d’un sistema literari capaç de fer recaure en Viladot una última i desitjable circumstància que també comparteix amb Pedrolo, i amb molts altres: un oblit tan injust com oprobiós, només possible en una cultura procliu a la perversió d’abjurar de si mateixa>>.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, Suplement Cultura, 17 de maig de 2007)