Allà al Sant Ramon -Poesia / Ferran Aisa

ALLÀ AL SANT RAMON DEL CARRER MANSO

FERRAN AISA

Any 1956, setembre, pluja  de tardor, començo el curs

al Col·legi Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso,

davant del Mercat de Sant Antoni amb els seus Encants de roba,

els dimarts i els dijous partits de futbol sota la marquesina

i els diumenges passeig amb el pare tafanejant les parades

de tebeos i canviant cromos de la Lliga Nacional de Primera Divisió.

A classe lectures del Juanito, l’enciclopèdia Dalmau Carles

i el catecisme de la doctrina cristiana. Lliçons d’aritmètica

i de gramàtica, naturalment, castellana.

Sóc català i porto barretina..., però no en sé res

de la seva historia i em trepitjo la llengua

del malament que la parlem els nens del franquisme.

Això si em fan aprendre la llista dels reis gods i la descoberta d’Amèrica

per Cristòbal Colón. Són els anys d’Una, grande y libre, himne nacional,

Cara al sol i Oramendi, esplendor del nacionalcatolicisme:

-Venid y vamos todas con flores a María, que madre nuestra es...

De la guerra perduda pels republicans li duien la “Santa cruzada”,

guerra de liberación contra rojos, maçons y separatistes.

Amb els pares anem al cinema a veure tota mena de pel·lícules

que m’ajuden a construir la meva educació sentimental.

Davantal escolar a ratlles, guixos blancs i llapis de colors,

pirulís de menta, càntir d’aigua de la font, bandera nacional al balcó.

I així arriba el 1957 amb molt de vent, núvols de cotó, cel blau,

i a la primavera la primera comunió a Santa Madrona.

Vagues de tramvies, atemptats, maquis anarquistes, presons plenes,

visites triomfals de Franco a Barcelona, desfilada del gloriós exèrcit

per la Diagonal i de falangistes i de requetès per la Ronda Sant Pau.

Temps sense història i amb la llengua humiliada. Mapes d’Espanya

amb totes les seves regions, diccionaris plens de paraules secretes,

misteris del meu carrer amb meuques a les voreres, dimonis i àngels,

jocs al carrer, amagatalls a escales fosques, històries prohibides,

nens i nenes als terrats jugant a la xarranca, a la pilota o enlairant estels.

Els diumenges el pare em porta als partits de futbol del Sant Ramon,

ell és l’entrenador i per la tarda anem al cinema Pedró

a veure westerns amb títols com La carga de los jinetes índios,

Raíces produndas, Flecha rota... cacauets i per veure una gasosa.

Any 1958, desembre, fred, mort..., per primera vegada

veig la parca passejant de la mà de la meva àvia

que tanca els ulls per no obrir-los mai més.

El pare que també es professor de gimnàstica del Sant Ramon

em porta al gimnàs de l’Escola Industrial i em poso a imitar a Blume

a les anelles i faig tota mena de tombarelles. La mare cus al balcó

i nosaltres pugem al terrat a veure volar els falciots.

Els festius al carrer Tamarit inventem jocs amb el meu germà

i els meus cosins; i l’àvia Pilar ens porta al moll Paral·lel avall,

per la tarda als cinemes del barri de dues pel·lícules i el NODO.

Any 1959, de nou la mort... com la pólvora que corre per Sant Joan,

m’assabento de la desaparició tràgica de Joaquim Blume

i sento una immensa ràbia dins del meu cor.

Primer de batxillerat, tot un aspirant a adolescent

que fa carreres amb al vent... Correm per la marquesina del mercat

i ens enfilen a la teulada del Mercat davant la protesta del vigilant,

busquem racons per jugar a futbol encara que sigui amb xapes,

a les Rondes, al passatge Parlament, a l’Avinguda Mistral,

la porteria son les carteres i els abrics i la pilota feta amb draps i cordills.

L’any 1960 arriba però aviat se’n va... Segon de batxillerat, francès, religió i mates...

El Barça és campió de Lliga, és l’era gloriosa d’HH, que guanya els partits

sense baixar de l’autocar, amb una davantera fabulosa: Tejada, Kubala, Martínez, Suárez y Czibor.

A l’estiu agafem el tramvia jardinera per anar a la Barceloneta.

Arriba l’any 61 i ho celebrem amb alegria, és l’any dels pals de Berna,

final de la Copa d’Europa: Barça dos gols i quatre pals, Benfica tres.

Tercer de batxillerat, ciències, llatí i Formación del Espíritu Nacional,

classe de gimnàstica al local del Club Natació Montjuïc,

persecució de les nois de l’Acadèmia Creus del carrer Parlament,

partit de futbol contra els alumnes de l’Acadèmia Sant Josep,

cinema de dissabte a la tarda a Can Culapi.

Curs 62-63, quart de batxillerat, física i química, història, literatura,

temps d’anar al Sant Ramon del carrer Manso amb sol, pluja, vent o neu,

per aprendre les lliçons dels meus mestres, el senyor Joan, la senyora Carme,

les senyoretes Conxita, Pilar, Dolors i els professor Escribà i Machín.

I tots els companys que fem gresca i pinya: el Costa del carrer Borrell,

el Soro de Tamarit, el Becerra de Calàbria, l’Alonso de Viladomat,

el López de Parlament, el Casas, el Moltó i el Ballesteros de les Rondes...

Temps de primer amor, festes al carrer, rock and roll i twist, mort de Marylin,

maleïda pluja per la Mercè, crisi dels míssils, gran nevada per Nadal,

revetlles de Sant Joan als patis del Mercat, foguera al carrer Viladomat,

cigarretes de matafaluga, aventures de Verne, capità de quinze anys,

primera feina al carrer Urgell, Kennedy assassinat, West Side Story,

el cinema ens obre els ulls del món: Natalie Wood, James Dean,

Romy Shneider i Marisol. I arriben els Beatles: she Love yeah, yeah, yeah.

tot plegat m’ajuda a construir la meva educació sentimental.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 20-11-2017)

Revolució russa - Jonh Reed / Ferran Aisa

DEU DIES QUE TRASBASAREN EL MÓN

John Reed

Pròleg: Pelai Pagès:

Traducció: Roser Berdagué

Edita: 1984

Pàgines: 534

Preu: 15 euros

HISTÒRIA  FERRAN AISA

CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA

Enguany el món commemora el centenari de la revolució russa o la revolució soviètica com vulgueu. Sobre aquests fets històrics s’han escrit nombrosos llibres, però n’hi ha un que continua essent el més valuós per conèixer d’una manera clara i senzilla com van ser aquells Deu dies que trasbalsaren el món. Es tracta del llibre escrit en crònica periodística per l’escriptor i periodista nord-americà John Reed (1887-1920) testimoni directe dels fets revolucionaris, des d’abans de l’assalt del Palau d’Hivern fins a la constitució de la Internacional Comunista. Reed va publicar el seu famós llibre sobre la revolució bolxevic l’any 1919 amb un pròleg de Lenin, des d’aleshores s’han fet centenars d’edicions en les principals llengües del món. Aquest mateix any han sortit un parell d’edicions en castellà i, les edicions de 1984 l’ha publicat en català. Els Deu dies que trasbalsaren el món és un llibre d’obligatòria lectura per tots aquells que senten curiositat per saber com es va desenvolupar aquella revolució a Rússia que fou durant un temps la gran il·lusió de tot el proletariat mundial. El llibre de John Reed ens apropa tots els fets històrics de l’any 1917 a Rússia: com s’enderrocà el règim tsarista, com s’organitzaren els bolxevics en soviets o consells d’obrers, camperols i soldats; la creació dels batallons de dones, etc. I ens explica com eren les seves multitudinàries assemblees, com s’organitzà la societat una vegada derrotada l’Assemblea Constituent dels reformistes liderats per Kerenski. L’historiador Pelai Pagès, prologuista del llibre, escriu: <<Corria la primavera de 1917 quan John Reed, que s’havia convertit ja en un periodista famós, en el cronista d’excepció d’una part de la història del segle XX, feia una pausa en la seva agitada una autobiografia que mai no acabaria: Almost Thirty, gairebé trenta anys d’una vida d’aventura i passió, concebuda, com ells mateix havia dit “com emoció i sensació”. Gairebé trenta anys en els que  Reed, aquest nord-americà romàntic de la revolució, en un país de conservadors, li mancaca encara viure la darrera experiència que culminaria la seva vida: la Revolució Russa, que l’acabaria convertint en un dels propagandistes occidentals més actius del bolxevisme soviètic, fins al punt que el seu cos fou enterrat a les moscovites muralles del Kremlin.>> John Reed, que va arribar a Petrograd poc després del fallit cop d’Estat del general Kornilov, participarà en la presa del Palau d’Hivern per els obrers en armes i serà testimoni en primera línia d’una nova era destinada a canviar de base el món. El periodista nord-americà va entrevistar Kerenski, Trotski i al mateix Lenin. Reed no solament fa una acurada crònica dels fets revolucionaris, sinó que en el seu treball aportà nombrosos documents, decrets, pamflets, cartells, proclames, etc.. La seva crònica revolucionària feta gairebé dia a dia, mostra el fet insòlit dels obrers, els camperols i els soldats des dels seus soviets organitzant la revolució sota el lema: <<Tot el poder als soviets de treballadors, soldats i camperols. Pau! Pa! Terra!>> Reed narra els deu dies en què els soviets van prendre el poder. Cent anys després l’obra de John Reed Deu dies que trasbalsaren el món continua essent una història apassionada i fonamental per conèixer de primera mà que foren aquells episodis històrics que posaren a la piqueta per primera vegada al sistema burgés-capitalista del nostre món.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 15 de novembre 2017)

ECN 1 Radio CNT-FAI / Ferran Aisa

Novedad editorial de Ferran Aisa "ECN 1 RADIO CNT-FAI BARCELONA. LA VOZ DE LA REVOLUCIÓN". 736 páginas. 23,50 euros. Editado por Entreambos y Ajuntament de Barcelona, Barcelona, octubre de 2017).

Kid Tunero - Xavier Montanyà / Ferran Aisa

EL CABALLERO DEL RING. KID TUNERO

XAVIER MONTANYÀ

Edita: Pepitas de Calabaza (Logronyo, 2016)

Pàgines: 202

Preu: 17.50 euros

BIOGRAFIA: FERRAN AISA

KID TUNERO: UNA ESTRELLA DEL RING

El periodista Xavier Montanyà especialista en treballs d’investigació, tant periodístics com audiovisuals, entre els quals hi ha Granado y Delgado, un crimen legal; Winnipeng: palabras de un exili i, entre altres, Joan Peiró i la justícia de Franco; també

n’és autor de llibres com Pirates de la llibertat; La gran evasió; El cas Vinader; i, ara presenta una cuidada i meticulosa biografia del boxejador Kid Tunero, cubà arrelat a Barcelona on va viure gran part de la seva vida. Xavier Montanyà ha realitzat un magnífic treball d’investigació d’una persona, d’un temps i d’un esport que molts han volgut enterrar. . Un treball que val la pena gaudir-lo per sentir com vibrava la boxa a Barcelona. Kid Tunero, el cavaller del Ring, havia nascut l’any 1910 a la població de Victoria de las Tunas, a l’Orient de l’illa de Cuba, la província de Fidel Castro. El seu veritable nom era Evelio Celestino Mustelier, fill de pare negre i mare blanca, propietaris d’una petita bodega. Des de ben jove es va aficionar a la boxa que,

Cobetrta del llibre de X. Mpntanyà

aleshores, era una esport molt popular arreu i a Cuba hi havia molts bons boxejadors, però sobretot destacava el mite de dos grans campions nord-americans Jack Johnson i Jesse Willard, que pujaren al ring de l’Havana l’any 1915. L’afició per la boxa anava en augment i nois com Evelio es van sentir cridats per aquest esport imitant el gran campió negre Jack Johnson. La biografia de Montanyà és molt més que això, el seu relat és la història de tota una època, un retrat magnífic de la situació de la boxa al segle XX, amb la seva dimensió humana i el seu contrapunt de la lluita contra el racisme. Trobem el moments històrics de la història del pugilisme i en el seu rerefons descobrim l’ambient de la boxa a Barcelona, així com d’altres llocs de la península i de Cuba. Kid Tunero participa en combats en diversos països: Estats Units, Sud-Amèrica, Portugal, França... A Barcelona la boxa bellugava milers de persones que omplien les places de toros, el Gran Teatre Olympia o l’Estadi de Montjuïc. Un d’aquest boxejadors d’èxit fou Kid Tinero. Xavier Montanyà, al pròleg del llibre, fa saber que va tenir la sort de conèixer a Tunero durant els anys vuitanta del segle passat a Barcelona: “Sabía que era un hombre -diu Montanyà- muy respetado que le llamaban <<el campeón sin corona>>, <<el Caballero del ring>>, o <<el hombre de un solo golpe>> porque cuando debutó no solían pasar del primer asalto.” Kid Tunero havia conegut a Ernest Hemingway, el qual sentia per ell una profunda estima que la va materialitza amb un sincer elogi del boxejador cubà, al que considerava el millor atleta que havia donat Cuba i del qual afirmava que era: “simple i pur com el pa, com l’or.” Tunero va fer combats no solament a Cuba, sinó a Espanya i a França i sobretot a Catalunya on va arribar a ésser un veritable mite. El seu darrer combat fou l’any 1948, aleshores es retira del ring, però no de la boxa, doncs continuà com preparador de joves púgils. Els anys vuitanta del segle passat Xavier Montanyà, aleshores jove periodista, havia conegut a Kid Tunero i

s’havia proposat fer un documental seguint la vida del boxejador, però no hi va trobar finançament, per sort, ara tenir aquesta estupenda joia literària que recull els moments estel·lars del cubà arrelat a Catalunya, descobridor i preparador de grans campions mundials com José Legrá i Alfredo Evangelista. Kid Tunero va acabar la seva vida oblidat dels llorers de la glòria, resistia com podia en una petita habitació al Club de Boxa Segle XX al carrer Ferlandina del barri del Raval, i fou a la ciutat de Barcelona on hi va morir la tardor de any olímpic de 1992

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt-Avui, 17 de setembre de 2017

Antonio Martínez Ferrer - Memorias / Ferran Aisa

MEMORIAS DE ANTONIO MARTINEZ I FERRER

FERRAN AISA

Portada del libro

La editorial Amargord de Madrid ha publicado recientemente las memorias de Antonio Martínez i Ferrer (Alzira, 1939), uno de los poetas (como dice la solapa del libro) más respetados de la poesía de la Consciencia Crítica actual. Libro que se ha presentado el pasado mes de julio en la localidad onubense de Moguer, en la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez, dentro de los Encuentros Poéticos Voces del Extremo. En estos Encuentros Antonio Martínez Ferrer recibió un afectuoso homenaje de los asistentes al acto. Antonio Martínez antes de jubilarse trabajó en el sector de la Artes Gráficas y ocupó una gran parte de su vida a luchar contra el franquismo y, posteriormente, fue crítico con los partidos y sindicatos que firmaron el consenso de la Reforma Política que dejaron atrás los sueños de una ruptura. Una traición consumada materializada en la monarquía parlamentaria pero alejada del espíritu revolucionario de tantas personas que lucharon por ideales de emancipación humana o incluso tan sólo por una República federal avanzada en lo social. Por su participación en la lucha obrera fue perseguido y despedido de su trabajo. Militó en organizaciones obreras de clase y fue miembro del PCE (ml) y del FRAP. La represión que sufrió de la dictadura franquista le llevó al exilio en Francia ,le siguieron los años difíciles de la persecución policiaca, las detenciones de compañeros, los fusilamientos de camaradas, la muerte del dictador. Su lucha continúo en los tiempos de la transición y siempre fue un defensor de las injusticias. Los sueños utópicos siempre estuvieron presentes en el ideal de Antonio. Ya de mayor se hizo poeta, vocación que había sentido desde joven. Sus primeros libros de poemas aparecen cuando ya ha cumplido los sesenta años, pero, desde entonces ha publicado diversos libros y ha participado en numerosas antologías poéticas. Es autor, entre otros, de El rumor del patio (2003), El grito del oasis (2007), Efectos secundarios (2008), Corre, corre, niño de arena (2009), Senderos (2010) y Huellas (2011). Algunos de sus poemas han sido traducidos al portugués y a la lengua catalana de Valencia. La fuente inspiradora de Antonio Martínez no se detiene y en su Barraca guarda otros poemarios esperando ver la luz. Su voz poética ha estado presente en los diversos   Encuentros de Voces del Extremo y en otros festivales poéticos.

Estas memorias de Antonio Martínez i Ferrer que, con el título de Para la libertad. Memorias de un padre asesinado, acaba de publicar Amargord, podríamos afirmar que son tres libros en un solo volumen, aunque, eso sí, mantienen una unidad de conjunto que la convierten en una pieza de emocionante documento testimonial de dos épocas diferentes: la represión franquista que siguió a la derrota republicana y los años duros de la postguerra donde Antonio creció y se hizo hombre, alcanzando un grado de conciencia obrera que le llevó a militar en organizaciones antifranquistas. Se incluye junto al libro un sobre con la reproducción facsímil de cuatro tarjeras postales de su padre dirigidas a su madre, Purificación Ferrer Pérez, a su domicilio de Alzira (Valencia). Desde la primera con el clásico “Saludo a Franco” con fecha “12-12 año de la Victoria”, en la que escribe: “Inolvidable y querida Esposa. Mucha será mi alegría si al recibo de esta te encuentras bien en compañía de nuestro simpático hijito y demás familia. Yo quedo sin novedad.

Purita supongo que ya sabrás dónde me encuentro, Yo como antes te digo estoy bien, lo

único que aquí necesitamos es un poquito de dinero y tabaco, pues aquí podemos comprar comida y frutas. La ropa la tienes que mandar todos los Martes y la visita es cada 21 días o sea que a nosotros nos toca el día 26 de este mes, cuando vengas tienes que traer el certificado de vacunación para poder hacer la visita.
Purita encárgate de comunicar esto a Rosa y a María y al resto de la familia. Le dirás a los padres que yo estoy bien y comunícaselo también a Pepe. Si puedes mandar dinero lo harás por giro Telegráfico y pronto. López está conmigo entrevístate con Emilieta y con el señor España y dale recuerdos de mi parte. Y sin más le darás besos a los sobrinos y todos los cuñados y cuñadas y tíos y demás familia y amigos. Abrazos para los padres y hermanos y vosotros mi esposa y mi querido hijo recibir el cariño y besos de este que os quiere y no os olvida. Antonio Martínez.
Las señas van en el remitente. Escríbeme pronto. Adiós.”
Antonio Martínez García fue unos de los miles y miles de republicanos derrotados por el fascismo criminal que se adueñó de España por cuarenta años. Había formado parte de las Juventudes Socialistas Unificadas e hizo la guerra en la 54 Brigada Mixta 215 Batallón del Ejército Popular de la República Española. Una herida de guerra llevó al joven soldado al Hospital de Evacuación del Ejército de Levante, en Alzira, y allí conoció a la enfermera voluntaria Purificación Ferrer, entre los cuales nació el amor, casándose muy pronto por lo civil. Fruto de ese amor fue el nacimiento en julio de 1939 del autor de este libro, Antonio Martínez i Ferrer. El libro cuenta con el prólogo del poeta y escritor Matías Escalera y con una aclaración al lector del propio autor. Del primero recupero este párrafo: “Cuando en la Barraca, frente a la Serra de les Agulles, la Sierra de las Agujas, entre los naranjales, antes y después de las paellas que compartiríamos cada vez que lo visitaba, iba desgranando algunas de las anécdotas y aspectos más sobresalientes y llamativos de este intenso periplo vital, veía y anticipaba en mí ya toda la potencia contenida finalmente en este libro, y sabía que todas aquellas experiencias, toda la innata sabiduría que las atravesaba en su relato, debían ser compartidas con muchos más.” Del segundo escojo el párrafo siguiente: “Estimado lector, este libro son, en realidad, dos historias que se desarrollan al unísono página a página, en ellas encontramos, por una parte, las tarjetas que mi padre le escribió a mi madre desde la Prisión Celular de Valencia desde el día 12 de diciembre de 1939 al día 31 de octubre de 1940; y, por otra, está mi vida, desde el día que nací el 23 de julio de 1939, hasta finales del 2014.” Pero a mi parecer creo que este volumen recoge tres libros en uno que se complementan: las tarjetas del padre, los versos que acompañan cada letra y las memorias de Antonio. Matías Escalera nos lo recuerda: “Pero hay algo más que sorprenderá al lector de este extraordinario libro de memorias, uno más de los aspectos que lo diferencian de otros, su discurrir poético. Antonio Martínez i Ferrer contrapuntea cada una de las tarjetas de su padre con versos de tal altura lírica y emoción tan depurada, que ellos solos, en sí mismos, justificarían el libro entero.”  Uno de esos poemas de Antonio Martínez i Ferrer, dice:

                        Dejar que fluya la ilusión

                        vestirse de amaneces para regresar

                        y con la palabra del niño

                        abrazar al hijo entre las líneas

                        verse en el principio

                        jugueteando con el tiempo

                        para poder encontrarse

                        entre un poema de brotes de primavera

                        y ser por un momento el otro yo lejano.       

El autor escribe sus recuerdos en un diálogo con el padre asesinado en la prisión de Valencia, con un padre que apenas conoció y con el cual estuvo en sus brazos dos o tres veces. A pesar de ello el peso de la memoria es muy fuerte y el lazo familiar con su padre es realmente apasionante. Antonio Martínez en estas memorias recrea su vida más íntima desde que es un niño hasta su edad adulta en una constante confesión a su padre fusilado que hace estremecer a los lectores de este. magnífico testimonio de 75 años de vida; por otro lado, entronca con la vida cotidiana, social y política de nuestro país y casi me atrevería a decir de nuestra época con un dinamismo narrativo excelente. Antonio Martínez i Ferrer escribe directamente a su padre todos los avatares de su vida como si le contestará con años de retraso las 163 tarjetas que su madre recibió. Una a una recompone con las letras de las tarjetas sus pasos a través del tiempo: estudios, trabajos, amores, luchas, ilusiones, decepciones, etc. Le habla de su madre, de sus familiares, de sus vecinos, de la boda de su madre con un hombre bueno que será como un padre para él y de sus hermanos. Le presenta a su prometida Antoñita con quien se casará y luego a cada uno de sus hijos y más adelante le hablará de sus nietos (bisnietos de su padre), del trabajo, de Alzira, de los cambios políticos, de la corrupción de nuestros días, de su afición a la poesía y de todas las peripecias que ha pasado al largo de su vida.

La última tarjeta del padre llega el 31 de octubre de 1940, a pesar de todo a lo largo de las 163 letras escritas no se ve pesadumbre si no una cierta esperanza del preso a salir algún día en libertad. Se dirige a su adorada esposa, a su querido hijo y recuerda a sus padres y hermanos y a sus amigos lo mucho que los aprecia. En ésta última tarjeta de su padre, entre otras cosas, escribe: “Cuanto me alegra y satisface saber que nuestro hijito, ya es casi un hombre, y que es tan bueno con su dulce Mamá, esto es lo que yo deseo y quiero de él; Dile a los padres y hermanita que me acuerdo mucho de ellos en todo momento, y diles también que el Pepe sigue bien y con muchos ánimos y a mí no me faltan tampoco en ningún momento de esta triste separación. Muchos besos y abrazos para ellos y caricias sin fin para nuestro mayor y más grande tesoro y cuida mucho de él. Besos para todas las hermanas y hermanos Marcial y Pedro y tú que lo eres para mí recibes la seguridad de que tu esposito te quiere, y está muy satisfecho de ti, te quiero y te querré hasta la eternidad tuyo y de nadie más, tu Negre.” Al alba del día siguiente Antonio Martínez García era fusilado en la cárcel de Valencia. Su hijo Antonio Martínez i Ferrer, al llegar al final del diálogo con las tarjetas de su padre, escribe este emotivo poema:

                        Esta pluma de amor

                        ya no caminará en las tarjetas

                        la mano se ha roto

                        entre olivares

                        frente al pelotón de la ignominia

                        esta voz es un silencio

                        que sobrevuela el lugar

                        de las palabras y las miradas

                        el asesino ha escupido el plomo

                        rompiendo las arterias del hombre

                        pero supiste sembrar en buena tierra

                        y yo tu fruto escribe estas palabras

                        en tu memoria y honor al padre y hombre bueno.

Antonio Martínez i Ferrer no solamente ha recuperado la memoria de su padre, sino que ha convertido su monólogo en un diálogo abierto a todos los lectores que, a través de las 650 páginas del libro son testimonios de la talla humana de una persona ejemplar que ha dedicado su vida a su familia, al trabajo, pero también a los demás, sobre todo a los de su clase, los de abajo, los que tienen sus raíces y su identidad en el mundo obrero y campesino. Estas memorias son testimonio de su tiempo y no le faltan ni la energía revolucionaria ni el sentimiento poético. Y a pesar de la situación del mundo y de la clase social a la que pertenece, aunque ahora está jubilado ve como brotan nuevas ilusiones como fue el 15-M o los Encuentros Poéticos de Voces del Extremo. Todavía ahora que ya tiene setenta y muchos años continúa manteniendo la fe en el ser humano.

La comunicación con el padre, que le fue arrebatado por las balas asesinas, es el leif motiv de la historia de este libro y a él se dirige para explicarle con todo detalle que ha sido de su vida y cómo ha evolucionado el mundo. Y ante el futuro oscuro de nuestros días, Antonio Martínez i Ferrer, no se resigna y aspira a un mundo mejor: “Sin embargo, no me resisto a este destino, aunque me sangren las palabras y los pies por las múltiples derrotas sufridas y el camino recorrido, no me resisto a abandonar el calor de las barricadas de la razón, ni las razones que abogan no solo por la supervivencia de nuestra especie, sino por un futuro de igualdad y justicia para todos.
Y, por eso, sigo reivindicando la necesidad de romper con este sistema que se ha corrompido y ejerce su poder mediante la explotación y la depredación de los bienes naturales y de la fuerza y de la vida de los trabajadores, de esos hombres y esas mujeres que son los únicos que crean y hacen posible el bienestar común; mientras sus amos, dueños del capital, han hecho de la acumulación del dinero el dios todopoderoso que todo lo corrompe y que niega el carácter humano de nuestra especie, convirtiéndonos a todos en instrumentos de su degenerada e insaciable avaricia, en un enloquecido mercadeo que niega y nos arrebata el futuro Por eso, querido padre, aún no he desesperado y aún mantengo en pie las ideas por las que tú fuiste asesinado y por los que yo mismo di y arriesgué tanto.”
Bien, tan sólo me queda decir: Chapeau! Y recomendar este libro como un legado humano, testimonial y vital de una persona que ha vivido una época que nos ha marcado a todos y que vale la pena no olvidar. Como tampoco hemos de olvidar aquellas personas que lucharon (y luchan) para hacer diferentes las relaciones de los seres humanos en un mundo de libertad, solidaridad y  justicia. Y acabo con los versos de Miguel Hernández que dan título a este libro: “Para la libertad / sangro, lucho, pervivo…” Gracias Antonio por tu ejemplo y por estas magníficas memorias.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 18 de septiembre de 2017

País normal capitalista / Ferran Aisa

DOS POEMES DE SENSE BANDERA DE FERRAN AISA

(Portada del llibre de F. Aisa)

PAÍS NORMAL CAPITALISTA

                                    Això és normal

                                    en un país normal.

                        (d’una cançó de Sílvia Tomàs)    

Catalunya vol ser un país normal

com tots els altres que són normals,

diu el president de la Generalitat,

és a dir, un país normal capitalista.

Diuen que en un país normal és normal votar,

però en un país normal capitalista

també és fàcil no tenir feina

i si la tens acostuma a ser precària.

En un país normal capitalista

és normal parlar de democràcia,

i dir que hi ha llibertat per a tots,

però que manin sempre els mateixos.

En un país normal capitalista

és normal que els aturats se’ls hi acabi l’atur

i amb ell la prestació que cobraven.

En un país normal capitalista

és molt normal que et prenguin la casa

per no poder pagar el lloguer o la hipoteca

i que vingui la PAH a defensar-te.

En un país normal capitalista

és normal que els immigrants no tinguin papers

i que el Capital no tingui fronteres

i els capitalistes circulin lliurament.

En un país normal capitalista

és normal pagar impostos

per potenciar les forces d’ordre,

i les “humanitàries” forces armades.

En un país normal capitalista

és norma que la repressió caigui sempre

contra els rebels, els pobres, els diferents

i contra els que s’aixequen contra la injustícia.

En un país normal capitalista

la presó és majoritàriament per els d’a baix,

els de dalt sempre s’escapoleixen

i la policia queda gairebé sempre impune.

En un país normal capitalista

és normal que la independència

només sigui pels que continuen manant,

i els manats no tinguin altre dret

que el del seu vot cada quatre anys.

En un país normal capitalista

és normal que amb la independència

els aturats continuïn a l’atur,

el pobres no deixin de viure en la precarietat,

mentre els amos són cada vegada més rics.

En un país normal capitalista

es normal que hagi milers de cases buides

i que l’especulació continuï generant

riquesa per a uns pocs que l’amaguen a Suïssa.

En una país normal capitalista

és normal que s’organitzin el pensionistes,

els afectats per la hipoteca

i que els treballadors proclamin la vaga general.

En un país normal capitalista

es normal que els joves sense local

okupin un banc o un espai municipal

per convertir-lo en un centre social

autogestionat.

En un país normal capitalista

és normal que el govern

enviï els mossos ha desokupar locals

o desnonar habitatges en nom del Capital.

En un país normal capitalista

és normal que el govern enviï els mossos

a desokupar pisos  i locals en nom del Capital,

i que s’armin aldarulls pels carrers.

En un país normal capitalista

és normal manifestar-se, protestar

cívicament,

aixecar barricades, encendre contenidors,

rebre pals de la policia i ser detingut.

En un país normal capitalista

és normal que els revolucionaris

vulguin fer la revolució

i declarar l’autogestió generalitzada.

En un país normal capitalista

és normal iniciar el procés de desaprendre

per continuar solidàriament aprenent

a autoorganitzar-se amb suport mutu.

En un país normal capitalista

és possible fer perfomances

sortir al carrer a protestar

sense necessitat de cap estelada.

En un país normal; és normal votar

per la independència d’un nou Estat

que calca el que ja té i esdevé

en continuador de l’Estat que vol suprimir?

En un país normal, és normal votar

per aconseguir crear un país normal,

com el que ja tenim amb deutes

i amb la globalització neoliberal?

En un país normal capitalista,

es possible ser independents de la globalització?

En un país normal capitalista,

ser independent significa ésser lliure?

“POBLES-ROBINSON”

“EL DIA EN QUÈ ELS OBRERS DE TOT EL MÓN PENSIN

MÉS EN LLURS PENES QUE EN COMPLIR EL DESIG

DEL CAPITAL, JA NO EXISTISTIRAN POBLES: HI HAURÀ

EL POBLE, ENTENGUÍS BÉ, SENSE FRONTERES; PERQUÈ

ELS AMOS NO EN TENEN, I AIXÒ QUE S’HI ENGREIXEN

COM A PORCS EN EL PAÍS ON VIUEN.”

Joan Salvat-Papasseit va escriure aquest text quan tenia

vint-i-dos anys i el va publicar l’any 1916 a Sabadell Federal.

Salvat-Papasseit volia ésser un glossador socialista, un pensador llibertari,

un poeta del carrer, un lluitador social, un enemic del poble com Ibsen.

Salvat-Papasseit ja sabia aleshores que cap persona és il·legal,

ni tan sols els “sense pàtria” que també són fills de la terra.

“JO NO EN TINC PROU NI GENS QUE EL LLOC ON  HE NASCUT

TINGUI UN CEL BLAVÍSSIM, SI SOTA D’AQUEST CEL EM

FUETEJA EL ROSTRE L’ESTIGMA SEMPRE AFRÓS DEL VIURE

AMB VILIPENDI. DESCONEC EL CONCEPTE EN L’ETIMOLOGIA

DE LA PARAULA “PÀTRIA”, PERÒ NO DESCONEC

QUE EN LA REALITAT VOL DIR LÍMIT DE TOT,

FINS DE LA  DIGNITAT DELS HOMES LLIURES.

CADA NACIONALISTA PENSA FER DE SON POBLE

UN POBLE-ROBINSON...”

Joan Salvat-Papasseit sentia la vida com una afrontament que havia de passar,

un somni que havia de viure’l, un amor que havia de tastar,

un camí que havia de recórrer. Se sentia com Nietzsche,

mirant-se a l’espill de Zaratrusta, i alhora hi escrivia:

“Ningú vagi a remolc d’allò que pensi aquell del seu costat seu. Altrament

mai s’avença.”

Salvat-Papasseit volia avançar i anar al costat dels gosats, caminar

amb els primers de l’avantguarda, sentir-se l’heroi en la lluita

per la llibertat. Perquè Salvat sabia que “La llibertat no és cara per escassa,

sinó escassa perquè s’ha de guanyar.” Salvat-Papasseit estimava la llibertat

des d’ara i per sempre i volia ésser com a mínim una cuca de llum.

Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre Sense bandera, Calúmnia, Mallorca, 2017)