29/12/13

Divisa / Salvat-Papasseit



 
(Ferran Aisa, Josep Pedrals i Mei Vidal a la inauguració de la placa dedicada a Salvat-Paposseit a la casa on va néixer del carrer Comte d'Urgell, 93 de Barcelona, 2-10-2013. Foto: Xavier Rosselló-Tolosa)


DIVISA

L’estel d’un esguard
I el d’uns senyera,

la guerra i l’amar :
la sal de la terra.

Al llavi una flor
I l’espasa ferma.
 

    Joan Salvat-Papasseit
 

La Gesta dels Estels (1922)   


.

28/12/13

Laberint roig / llibre Ferran Aisa (5)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) -5


(Coberta llibre Ferran Aisa)

FITXA TÈCNICA:

TÍTOL: EL LABERINT ROIG. VÍCTOR COLOMER I JOAQUIM MAURÍN, MESTRES I REVOLUCIONARIS
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: JAUME BARRULL I PELEGRÍ
COBERTA: DISSENY REALITZAT PER L'EDITORIAL AMB EL CARTELL D'ESTENKA (1932) I LES FOTOGRAFIES DE MAURÍN I COLOMER (CENTELLES I PÉREZ DE ROZAS, RESPECTIVAMENT DE L'ARXIU HISTÒRIC FOTOGRÀFIC DE BARCELONA)
MATÈRIA: HISTÒRIA - BIOGRAFIA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: PAGÈS EDITORS (COL·LECCIÓ GUIMET NÚM. 88) - LLEIDA, 2005
PÀGINES: 340
PRIMERA PRESENTACIÓ: Ateneu Lleidatà (20-3-2006). Presenta: Ramon Badia i Jaume Barrull. 
ALTRES PRESENTACIONS: Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí (18-5-2006). Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols (1-6-2006). Biblioteca de Corbins (14-6-2006). Museu d'Història de Catalunya (14-9-2006). Ateneu Barcelonès (17-4-2007).
Associació La Musara de Badalona (9-11-2007). Biblioteca La Hoguera a l'Ateneu Júlia Romeva de Santa Coloma de Gramanet (14-12-2007).  


SINOPSIS:

Una lectura del moviment obrer català des de dues vides paral·leles, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, que van iniciar el seu compromís social al Liceu Escolar de Lleida, d'on eren mestres. El llibre fa un repàs de les distintes tendències ideològiques que convivivien dins de la classe obrera i suposa una aportació fonamental a la història del corrent bolxevic dins de la CNT. L'aparició del Bloc Obrer i Camperol i la seva gran incidència a les terres de Lleida on hi va potenciar la Unió Agrària. També mostra la lluita per la construcció de l'espai comunista,que culminaria amb la fundació del POUM i del PSUC. Aquest assaig és un viatge a través de la cultura i l'educació obrera del primer terç del segle XX que també ressegueix els avatars de l'exili i la construcció del moviment socialista català.

 

27/12/13

Radio CNT.FAI / Guerra Civil

EL FAR
 

ECN-1 RADIO CNT-FAI
 

FERRAN AISA
 


(Segell emès per Radio CNT-FAI)
A partir del 19 de juliol de 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil iniciada entre els espanyols disposarà d’una nova arma que servirà per fer propaganda i contrapropaganda a les dues zones. Però per les ondes hertzianes també es transmet música, humor i cultura. La historia de la ràdio a Catalunya es remunta al 14 de novembre de 1924 quan va començar a emetre Radio Barcelona. Dos anys més tard s’associava a Unión Radio (precedent de l’actual cadena SER). L’any 1930 es creava Ràdio Associació de Catalunya que, un any més tard, rebia el suport de la Generalitat de Catalunya i es
convertia en l’emissora del Principat. El 1933 naixia una nova emissora amb el nom EAJ-39 Radio Badalona, coneguda popularment amb el nom de “l’emissora de la ¡Costa”. Després de la guerra aquesta emissora es va convertir en Radio Miramar i,
posteriorment, convertida en la COPE. Aquesta emissora badalonina seria  encautada per el Comitè Local de la CNT i convertida en Radio CNT-FAI Badalona. 

Les primeres emissions de l'emissora confederal es van efectuar a primers d’agost de 1936 com emissora local retransmetin butlletins informatius, notes oficials de la Generalitat i sobretot música tan jazz com sarsueles. D’aquesta emissora va sortir el material i els tècnics que van muntar l’emissora que va ser instal·lada a unes dependències de la Casa CNT-FAI a la Via Laietana, 32-34. 
El 28 d’agost l’emissora confederal començava lesseves emissions
radiofòniques amb el nom d’ECN 1 Radio CNT-FAI. L’emissora emetia els seus programes en dues freqüències Onda Extra Curta i Onda Normal. La ràdio quedarà integrada dins de l’Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, aparell que controla també el
periòdic Solidaridad Obrera, el Boletín de Información Propaganda CNT-FAI i la coordinació de conferències i mítings confederals arreu de Catalunya i dels pobles alliberats d’Aragó. El màxim responsable d’aquesta oficina és Jacinto Toryho i els
col·laboradors principals eren els periodistes Joaquín Montero, Jaume Balius i Carlos de Sirval. La programació s’iniciava les 17 h., amb els himnes “Hijos del Pueblo” i “A les barricades”, continuava amb l’edició parlada de Solidaridad Obrera; informació en
català de la lluita als diversos fronts; avisos orgànics de reunions, assemblees i convocatòries; música variada; xerrades de militants i resum d’actes confederals. Les emissions s’acabaven a les 23,30 h., amb els himnes llibertaris. Al llarg de la tarda s’emetien butlletins en diverses llengües: català, castellà, esperanto, anglès, francès, italià, alemany, polonès, rus, suec i portuguès. Entre els

col·laboradors estrangers d’aquestes emissions dirigides al públic internacional hi havia Camilo Berneri, Alexander Shapiro, Agustin Souchy, Fernand Fortin. 
L’emissora emetia moltes de les conferències organitzades per la CNT-FAI  diversos locals de Barcelona. Per les ondes hertzianes surt la veu de la revolució Albert Carsi que parla d’energia; Joan P.
Fàbregas que comenta l’economia col·lectivista;  Dr. Rossell, de salut pública; Fèlix Martí Ibáñez, de sexualitat; Jacinto Toryho, de la història de l’emancipació social; Francisco Galí, de la infància redimida; J. Papiol de Literatura revolucionària; Joan
Puig Elias de pedagogia racionalista; etc. També l’emissora confederal emet les xerrades públiques sobre temes d’actualitat organitzades per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI amb els ministres, consellers i regidors anarquistes
Frederica Montseny, Juan García Oliver, Joan Peiró, Juan López, Abad de Santillán, Vicenç Pérez "Combina", etc. I d’intel·lectuals de primera línia europea com ara Erwin Pîscator sobre teatre proletari. ECN-1 Radio CNT-FAI va muntar tres unitats mòbils que
destacava a diversos llocs de Catalunya o al mateix front per retransmetre l’actualitat a peu de la notícia. L’once de setembre de 1936 va retransmetre un discurs de Durruti desde Bujaraloz. Solidaridad Obrera (12-9-1936) se’n fa ressò: <<¡Al fascismo no se le discute, se le destruye!, ha dicho el camarada Buenaventura Durruti en su dirigido a España entera desde uno de los micrófonos de las Emisoras instal·ladas en el frente aragonés.>> 

Radio CNT-FAI va emetre les seves emissions diàries fin el 17 de juny de 1937. L’emissora va ser tancada per ordre governativa de la Redpública després dels Fets de Maig de 1937,  El decret del govern republicà eliminava totes les emissores de partits polítics i organitzacions sindicals creades a partir de juliol de 1936. L’emissora de la CNT-FAI va retornar a les ondes el gener de 1939 per animar als barcelonins a la resistència contra les tropes feixistes que gairebé ja eren a les portes de la ciutat. El dia 26 de gener de 1939 mentre l’exèrcit franquista entrava a Barcelona l’emissora confederal emetia música concretament “La dansa macabra” de Saint-Sáez amb els altaveus instal·lats a l’edifici de la Via Durruti a tot volum. Una tanqueta italiana disparà contra la Casa CNT-FAI i la ràdio llibertària va emmudir per sempre. Per una altra banda  Ràdio Associació de Catalunya era ocupada per l’exèrcit i obligada a emetre un comunicat i a emetre per les ondes els himnes falangista i italià. 

Ferran Aisa-Pàmpols
Catalunya, núm 156, desembre de 2013)

23/12/13

Cançó de Nadal / Dickens

CANCÓ DE NADAL
Charles Dickens
Traducció i introducció: David Aliaga Muñoz
Editorial: Base (Barcelona, 2012)
Pàgines:  143
Preu: 9,50 euros
 


(Coberta llibre Dickens)


 Una novel·la de Charles Dickens:
Cançó de Nadal, una joia de la literatura universal


FERRAN AISA
 


Editorial Base ha començat una col·lecció de llibres dedicada a la literatura juvenil i ho ha fet publicant la popular novel·la curta de Charles Dickens (1812-1870), Cançó de Nadal. L’original de l’obra de l’autor anglès, A Crhistmas Carol, ha estat ara traduïda al
Català per David Aliaga Muñoz que, darrerament, ha publicat Els fantasmes de Dickens (Base, 2012). D’aquesta obra existeix una traducció de Josep Carner feta els anys vint, que ha estat reeditada diverses vegades. La traducció d’Aliaga s’acosta més al català
normalitzat d'avui en dia. Cançó de Nadal és una petita joia literària que no podem deixar de llegir i recomanem la seva lectura sobretot als lectors més joves. Ebenezer Scrooge només pensa en els diners, és un home avar que no celebra les festes de Nadal. Al seu
cor esquerp i fred no han cabut mai l’amor ni la misericòrdia. Prefereix passar la nit de Nadal sol que amb el seu nebot, que l’ha convidat a passar-la a casa seva. El vell Scrooge s’estima més la seva solitària i ombrívola llar. Serà la nit de Nadal quan, prop
de la mitjanit, se li presenti el fantasma del seu difunt soci, Jacob Marley, el qual des del més enllà li portarà un missatge que canviarà la seva manera d’entendre la vida.
Aquesta novel·la de Dickens publicada el 1843 va convertir-se en un gran èxit editorial, realitzant-se nombroses reedicions i traduccions a les principals llengües del món. Molt aviat és va convertir en una peça clàssica de les jornades de Nadal que ha arribat fins els nostres dies, no solament en format llibre sinó també en còmic, cinema i televisió. Cançó de Nadal està considerada una joia de la literatura universal. El seu aspecte rítmic, la vivacitat del
llenguatge, la brillantor dels jocs de paraules fan d’aquesta obra una plàstica literària plena d’emotivitat. Un petit llibre a l’alçada de les grans obres del popular escriptor anglès com ara Oliver
Twist, David Copperfield o Temps difícils.


Ferran Aisa-Pampols
(El Punt Avui, 18-1-2013)

21/12/13

Cerveses catalanes / Guia

GUIA DE CERVESES DE CATALUNYA
Jordi Expósito Pérex i Joan Villar i Martí
Pròleg: Fermí Puig
Editorial: Base (Barcelona, 2013)
Pàgines: 306
Preu: 17, 80 euros


(Coberta llibre Guia de Cerveses d'Editorial Base)
GUIA:
CATALUNYA FÀBRICA DE CERVESA
 

FERRAN AISA
 


Aprofitant el marc del Barcelona Beer Festival del passat mes de mar a la “Cúpula de Las Arenas” l’Editorial Base va presentar aquest llibre guia de les cerveses que s’elaboren a les comarques catalanes. Els autors són els experts cervesers Jordi Expósito Pérez (Barcelona, 1966) i Joan Villar i Martí (Sabadell, 1983),  els quals introdueixen al
lector al món de la cervesa fent un estudi de la seva antiguitat que es perd en els inicis de la civilització. Fan saber que els sumeris ja la produïen fa més 8.000 anys, i a Europa, les primeres notícies que es tenen de elaboració cervesera és a les terres Catalanes, concretament els indicis apunten a una comunitat agrícola que vivia fa 5.000 anys a l’actual poble de Begues, prop de Barcelona. Si era habitual en les comunitats neolítiques l’elaboració de la cervesa a la península ibèrica, fins el segle XVI no tornem a tenir constància de la seva presència. La primera fàbrica a Espanya la va fer construir Carles Vè al monestir de Yuste (Càceres). Les primeres fàbriques catalanes s’estableixen a Barcelona a principis i meitat del segle XIX, algunes marques comercials han arribat fins els nostres dies com la Damm o la Moritz. Els autors expliquen els inicis d’aquestes dues populars fàbriques i també citen la San Miguel, com les cerveses comercials més conegudes. Serà a finals del segle XX quan s’enceti la dèria cervesera al Principat. La producció microcervesera va començar a proliferar amb el nou mil·lenni. Des d’aleshores s’ha anat multiplicant la producció cervesera catalana artesanal fins arriba actualment a centenars de marques i estils diferents. Fermí Puig, al pròleg, afirma: <<Aquesta Guia de cerveses de Catalunya té la magnífica bondat de servir alhora per a la divulgació d’un fenomen que tot just es comença a conèixer i per regalar una imatge precisa de en quin moment històric l’elaboració artesanal de la cervesa, fora dels grans circuits industrials, s’instal·la a Catalunya, amb la voluntat de dotar de gruix cultural i crear afició a la beguda més popular del moment ja que, tot i ser el nostre país terra de vinyes, és amb diferència, la més consumida pels catalans.>>
Jordi Expósito i Joan Villar presenten i fan la fitxa de cadascuna de les cerveses artesanals que avui es produeixen, i ho fan resseguint-les per les diverses poblacions de les comarques catalanes. Aquest guia doncs, sense dubte, és una bona eina per a tots els productors, però també per els consumidors que volen saber l’essència del producte que prenen. En definitiva es tracta d’un  bon llibre i d’una guia útil.

Ferran Aisa-Pàmpols

(El Punt Avui, 7 de juny de 2013)

20/12/13

Rambla del Raval / Llibre poesia F.Aisa (4)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) - 4


(Coberta llibre Ferran Aisa)


FITXA TÈCNICA:

TÍTOL: RAMBLA DEL RAVAL
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: DAVID CASTILLO
COBERTA: FOTOGRAFIA RAMBLA DEL RAVAL DE NITGARD JACAS
MATÈRIA: POESIA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: "Taller de poesia" de l'EMBOSCALL (VIC-OSONA)
1ª EDICIÓ: 2003
2ª EDICIÓ: 2005
PÀGINES: 130 
PRESENTACIÓ: CSIC (Centre Superior d'Investigacions Científiques), 6 de maig de 2003, a càrrec de David Castillo i Jesús Aumatell.
ALTRES PRESENTACIONS: Cor de Marina de Badalona (24-5-2003). Bar Galpón Sur de Gràcia (29-5-2003). Aula de Poesia de Barcelona (10-3-2004).


SINOPIS;

Llibre de poemes centrat en els records i les vivències de l'autor en el barri barceloní del Raval on va néixer i va viure durant molts anys. El recull poètic consta de tres parts: "L'illa del tresor", "El Raval" i "Terra de pas". 
"L'autor de La Rambla del Raval va néixer al carrer de la Cadena, que va desaparèixer amb la construcció de la rambla que dóna títol al llibre. (...) El poeta, amb els seus versos, recupera de l'oblit la memòria del temps perdut i ens enlaira un estel de delicada emoció..."



 LA RAMBLA DEL RAVAL

 

                                    No derrumben mi casa
                                    vieja, había dicho.
                                    No derrumben mi casa.
                                                  Javier Heraud   

 

Han obert la Rambla del raval perquè la brisa
ss passegi entre la gent que enyora els racons
on la lluna dormia la revetlla dels enamorats.
Han obert una Ramla al cor del Raval
i els àrabs prenen el sol sota les palmeres,
han obert una Rambla...,
i, a poc a poc, s’hi arreglen les façanes menjades
pels temps i la metralla
d’una guerra que sembla molt llunyana.
Han obert una Rambla al cor del Raval
i no sé si sóc al Marroc o al Senegal,
camino entre botiguers pakistanesos
i manobres i passavolants saharians.
Sona música hindú, argelina,
hi ha dones que passejant amb vel,
homes bruns de cabellera atzabeja,
i restaurants per cruspir “falafel”;
vells de barba blanca turbant i gel·laba,
que es saluden en el nom d’Alà
són Mohamend, Rachid, Mustafà
i van a la mesquita i celebren el Ramadà.
Han obert una Rambla al cor del Raval
perquè es barregi la gent,
ètnies i cultures diferents
caminen pel nou passeig...
Fills del desert, la selva i la globalització,
fills de les “pasteres” i la misèria,
immigrants sense papers
ganivets esmolats de la desesperació,
camins desesperançats...
Retorno al barri i no trobo les arrels,
gent estranya, en el carrer on vaig néixer,
em mira com si jo fos l’estrany,
han obert una Rambla...,
han fet bocins un “imaginari”,
han enderrocat la casa,
no ha quedat ni el nom del carrer
m’han deixat orfe...,
i ara sóc l’estranger
que camino cercant
els somnis perduts d’aquell infant
que despertava a la vida
pels carrers del Raval.

Ferran Aisa-Pàmpols

(publicat a Rambla del Raval (Emboscall, 2003)


18/12/13

Camins Utòpics-Gaudí / Llibre M.Vidal I F. Aisa (3)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS I MEI VIDAL (S. XXI)- 3

(Coberta llibre F.Aisa i M. Vidal)


FITXA TÈCNICA:
TÍTOL: CAMINS UTÒPICS, BARCELONA 1868-1888
AUTORS: MEI M. VIDALI FERRAN AISA
PRÒLEG: JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA
ILLUSTRACIÓ COBERTA: "EL PLA DE LA BOQUERIA" DE A. BATTISTUZZI (MNAC)
DISSENY COBERTA: ENRIC SATUÉ
MATÈRIA: HISTÒRIA- BIOGRAFIA
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: EDICIONS DE 1984 (Col·lecció de bat a bat)
(BARCELONA, 2004)
PÀGINES: 238
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Central del Raval, 11 de novembre de 2004, a càrrec de Josep Cots i David Castillo.
ALTRES PRESENTACIONS: Biblioteca Pública Arús (23-11-2004), Ateneu Barcelonès (31-1-2005), Ateneu de Sant Feliu de Llobregat (12-3-2005)


SINOPSIS:

 El llibre se centra en l'arribadade Gaudí a Barcelona la tardor de 1868, amb setze anys, per acabar el batxillerat i preparar-se per estudiar arquitectura. De la mà del jove Gaudí es presenta la Barcelona vuitcentista on l'artista formarà el seu geni.
Els Camins Utòpics representen i il·luminen una època apassionant de la nostra història col·lectiva en un recorregut de vint anys intensos que van des la revolució de Setembre de 1868 fins a l'Exposició Universal de 1888. Són els anys que Barcelona saltava les muralles, enderrocava la Ciutadella i realitzava el projecte de l'Eixample. (...) El llibre es capbuissa en els camins utòpics que es van viure intensament a casa nostra. El pensament de Fourier, Cabet, Ruskin i William Morris van ser determinants en la vida de molts artistes catalans. Gaudí, gran admirador de Morris, va ser un d'ells. (...)
Els autors s'han endinsat a l'època vuitcentista, i ho han fet dùna manera original seguint Antonui Gaudí, l'artista que ha sabut sintetitzar millor que ningú aquella idea utòpica. I amb ell entren a l'Ateneu Barcelonès, a Lo Niu Guerrer, al Liceu... I caminem pels carrers d'una ciutat bulliciosa, molt diferent de l'actual; però és precisament en aquelles dues dècades que Barcelona guarda les seves arrels més properes.

16/12/13

Ferrer i Guàrdia, Ascaso, Durruti / Homenatge

HOMENATGE FERRER I GUÀRDIA, ASCASO I DURRUTI AL CEMENTIRI SUD-OEST DE MONTJUÏC EL DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE DE 2013 ORGANITZAT PER "MUJERES LIBERTARIAS"


 

(Homenatge Durruti. Foto X.Rosselló-Tolosa)
(Rai Ferrer, Conxa Pérez, Joaquina Dorado, Antonina Rodrigo i Ferran Aisa. Foto X. Roselló-Tolosa)



FERRER I GUÀRDIA, ASDCASO I DURRUTI

FERRAN AISA
 

Aquí estem una vegada més davant d’un bocí de la història d’aquesta ciutat, de Catalunya, d’Espanya i del proletariat. Aquestes tres tombes que acullen les despulles de Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti són un símbol de la història de l’emancipació
humana. Francesc Ferrer i Guàrdia creia que a través de l’educació seria possible construir les bases d’un món nou a través de la tolerància i el pacifisme. Un món sense diferències socials ni propietats privades on l’home deixés d’ésser un llop per l’home.
Un món fraternal on dominaria la solidaritat i el recolzament mutu. Però ja sabeu que el poder estalert i l’Església no van permetre que el seu projecte d’educació i cultura en llibertat seguís endavant. A les primera oportunitat que van tenir van tancar-li l’escola i a la segona el van fer responsable de fets en què el pedagog no havia intervingut. Ferrer fou condemnat a mort i afusellat en el castell d’aquesta muntanya el 13 d’octubre de 1909
Francisco Ascaso també creia amb aquest món però la seva lluita per l’emancipació no solament passava per la cultura i l’educació, sinó per la conscienciació obrera de la seva condició de classe explotada que, per lliurar-se de l’opressió a que era sotmesa, havia de lluitar dia a dia per avançar cap el deslliurament. Ascaso va lluitar fins el final lliurant la seva vida a la Revolució morint el 20 de juliol de 1936 a l’assalt de les Drassanes.
Buenaventura Durruti era un obrer rebel afiliat a la UGT que va fugir d’aquest sindicat quan va veure que en lloc de lluitar per els treballadors, es dedicava a pactar amb l’enemic. Durruti va passar a la CNT i va ser lleial als principis anarcosindicalistes i a l’època més dura del sindicalisme a Barcelona, quan mataven els obrers pel carrer va organitzar un grup de defensa confederal “Los Solidarios”, amb Ascaso, García Oliver i altres companys i

companyes, per plantar cara als sicaris de la patronal. Aquesta generació de lluitadors llibertaris va patir presó, exilis i persecucions però el 19 de juliol de 1936 eren a la primera fila de la lluita dels carrers de Barcelona contra l’exèrcit revoltat contra la República. La victòria popular contra els militars rebels va significar l’inici d’una gran revolució social que va acabant essent pactada entre la CNT-FAI i el Govern de la Generalitat. Mentre el proletariat català autogestionava l’economia (fàbriques, tallers, comerços, serveis, transports i espectacles), Durruti sortia de Barcelona amb una Columna de milicians voluntaris que anaven a alliberar l’Aragó i a prendre Saragossa de les mans del feixisme. Als pobles alliberats naixia la revolució amb l’assemblea veïnal d’obrers i camperols que proclamaven el comunisme llibertari.
La Catalunya solidària va enviar els seus fills a lluitar i a morir a tots els fronts d’Espanya. La capital era assetjada per les tropes de Franco i allà van anar les milícies confederals comandades per Durruti. Fou precisament a Madrid, el 20 de novembre de 1936, on una bala sortida d’on fos va segar la vida dels més carismàtic lluitador anarquista Buenaventura Durruti. Les seves despulles van ser traslladades a Barcelona on se li va tributar un gran homenatge popular amb un gran manifestació de dol de mig milió de persones que va recórrer els carrers de la ciutat per acompanyar-lo en l’últim adéu fins el cementiri. El Durruti humà va desaparèixer però va restar la seva llegenda, la seva ètica i el seu comportament revolucionari. 

Salut!
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de novembre de 2013)

15/12/13

Antologia Anarquiista / Poesía

(Cartell de la presentació del llibre Antología Poesía Anarrquista)

Antología anarquista poesia (...siglo xxI
Selección, prólogo y reseñas Omar Ardila
2 Tomos
Edittorial Un Gato Negro 
(Bogotá - Colombia, 2013)



13/12/13

Joan Salvat-Papasseit / Llibre F. Aisa i R. Morros (2)

BIBLIIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS I MEI VIDAL (S. XXI) - 2

(Coberta llibre Ferran Aisa i Remei Morros)


FITXA TÈCNICA
Títol: JOAN SALVAT-PAPASSEIT, L'HOME ENTUSIASTA
AUTORS: FERRAN AISA I REMEI MORROS
SELECCIÓ DE TEXTOS EN PROSA I EN VERS DE SALVAT-PAPASSEIT PER FERRAN AISA I REMEI MORROS
COBERTA: FRANCESC XAVIER SELLÉS SANTOS (FOTOGRAFIA D'AUTOR DESCONEGUT A LA TÈRMICA DEL PARAL·LEL DE BARCELONA - 1919)
MATÈRIA: BIOGRAFIA - LITERATURA 
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: VIRUS EDITORIAL
(BARCELONA, 2002)
PÀGINES: 327
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Documenta (Barcelona), 25 de juny de 2002.a càrrec de David Castillo i Grup León Felipe.
ALTRES PRESENTACIO0NS: Biblioteca Vapor Badia de Sabadell (25-9-2003), Llibreria Babel de Castelló (23-10-2002), Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València (30-10-2002), Ateneu Panical d'Alcoi (1-11-2002), Llibreria Racó del Llibre de Rubí (10-11-2002), Ateneu Barcelonès (21-11-2002), Santa Coloma de Farners (22-2-2003), Biblioteca Pública de Lleida (6-3-2003), Llibreria 22 de Girona (3-4-2003), Sala Jarafa de Granollers (22-4-2003), La Fàbrica de Celrà (23-4-2003), Cor de Marina de Badalona (25-5-2003), Biblioteca Pública Arús (29-10-2004), Biblioteca Barceloneta (9-11-2004), Ateneu La Sageta de Tarragona (22-2-2007).


SINOPSI:

Assaig biogràfic sobre el poeta barceloní Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) a través de les seves vicissituds infantils, la seva formació juvenil, la seva rebel·lia contra la injusticia i el seu esclat com poeta d'avantguarda. La segona part és una selecció de textos en prosa de Salvat-Papasseit publicats a la premsa del seu temps i molts d'ells publicats a Humo de fábrica. Finalment és recull una breu antologia poètica de la seva obra.


12/12/13

Catalunya davant d'Espanya / Ateneu Enciclopèdic Popular 1910-1911

CICLE DE CONFERÈNCIES DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR. "CATALUNYA DAVANT D'ESPANYA". DESEMBRE DE 1910-MARÇ DE 1911 AL TEATRE PRINCIPAL DE LA BARCELONA

 



(Postal del Teatre Principal a La Rambla de Barcelona)
L’AEP UNA TRIBUNA PÚBLICA


A partir del curs 1910-1911, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) organitza una sèrie de conferències de pagament al Teatre Principal (a una pesseta la platea i a un ral la general). El cicle serà seguit amb gran entusiasme pel públic que omple cada sessió i la premsa se’n fa ressò reproduint els textos del conferenciants. El cicle de conferències recull l’ambient de Catalunya davant la situació política, econòmica, social i cultural. Cal tenir en compte que un any enrere havia tingut lloc la revolta i posterior repressió que seria coneguda amb el nom de Setmana Tràgica i que havia costat la vida a Francesc Ferrer i Guàrdia. El moment era efervescent i el debat esclatava contínuament entre els medis obrers de tots els signes. Aquell mateix any, el novembre, una part del proletaria espanyol, reunit a Barcelona, fundaria la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització que tant de pes va tenir entre els treballadors de Catalunya.
El cicle al·ludit portava per títol: <<Catalunya davant d’Espanya>>, i els seus ponents foren: Jaume Brossa, Gabriel Aloma, Amadei Hurttado, Ramiro de Maeztu, Josep Vidal Tarragó, Marcel·lí Domingo, Francesc Cambó, José Ortega y Gasset i Luis Morote.
La primera d’aquestes conferències la pronuncià Jaume Brossa, amb el títol d’<<Espanya davant d’Europa>>. El diari Las Noticias (12-12-1910) es feia ressò del cicle que organitzava l’AEP i reproduïa les paraules de Brossa. Els actes foren presentats per Albert Bastardas, president de l’Enciclopèdic, i a continuació Brossa, entre altres coses, digué: <<Los Pirineos en estos últimos tiempos han crecido metafòricamente tanto que a la medida que la altura ha ido en aumento España ha ido adquiriendo todo el aspecto de colonia de país de segundo orden. Las izquierdas españolas solo lo son de nombre. De consiguiente, la cuestión religiosa no la resolverá Canalejas, hombre voluble y de ideas propias. Cataluña es una excepción en España, Europa mira a nuestra tierra como una esperanza. El nacionalismo catalán viene a ser como una especie de linterna màgica que se apaga a capricho del empresario.>>
També el diari barceloní El Poble Català del dilluns 19 de desembre de 1910, publicava a primera pàgina la crònica i el text de la conferència per Gabriel Alomar sota el títol <<Catalanisme Socialista>>: <<La conferència que en Gabriel Alomar va llegir al Teatre Principal, serà considerada, indudablement.com una de les obres més perfectes, més admirades del nostre il·lustre col·laborador. D’una vàlua intel·lectual enorme, d’una idealitat generosa i nobilisíma, d’una forma literària meravellosa, serà tinguda ara i en el pervindre com un dels documents més interessants que haurà produït la literatura política catalana. El nombrós públic que escoltava l’Alomar, entre’l qual s’hi veien no sols els homes més caracteritzats de la nostra política liberal, sinó també els obrers més significatius entre’l moviment societari català, escoltà la lectura que amb veu reposada i ressonat anava fent l’Alomar del seu treball, amb interès creixent, captivat per la força del pensament i per la bellesa de l’exposició.>>
Per la seva part, la revista La Actualidad (7-3-1911) feia referència a la conferència pronunciada  per Ramiro de Maeztu amb el títol <<Obrero e Intelectuales>>: <<El benemérito Ateneo Enciclopédico Popular, contarà en sus más fructuosas iniciativas, la serie de conferencias dominicales que vienen dándose en el Teatro Principal, siendo confiadas a las más distinguidas personalidades de la juventud española. La dels último domingo corrió a cargo del notable escritor D. Ramiro de Maeztu, quien por primera vez se presentaba ante el público de Barcelona. La expectación que había despertado revelóse por el numerosos concurso que llenó el expasioso coliseo.>>
Els altres oradors d’aquest cicle van pronunciar les conferències següents: Amadeu Hurtado, <<Catalunya davant d’Espanya>>; Marcel·lí Domingo, <<Política pedagògica>>; Francesc Cambó, <<Catalunya i la Solidaritat>>. El cicle va continuar durant l’any 1911 amb Luis Morote, Josep Vidal i Tarragó i José Ortega y Gasset. Algunes d’aquestes conferències van ser editades per l’AEP, com a mínim he pogut consultar la de M. Domingo, F. Cambo i R. de Maeztu.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(fragment del llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999), Virus Editorial i Ateneu Enciclopèdic, Barcelona, 2000, pàg. 49-50.)

10/12/13

Una història de Barcelona-Ateneu Enciclopèdic Popular / Llibre F. Aisa (1) s Ferran Aisa

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S. XXI) - 1

(Coberta llibre Ferran Aisa)



FITXA TÈCNICA

Títol: UNA HISTORIA DE BARCELONA. ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR,(1902-1999)
 Autor: Ferran Aisa
PREMI CIUTAT DE BARCELONA D'HISTÒRIA AGUSTÍ DURAN I SANPERE 2000
Pròleg: Josep Benet 
Presentació: Josep Maria Ainaud de Lasarte i Antonio Turón
Contraportada: Sonia del Río Santos
Il·lustració coberta: Carles Fontseré
Matèria: Història 
Idioma: Català
Editorial: Virus Editorial i Ateneu Enciclopèdic Popular
(Barcelona, 2000)
Pàgines: 632
Primera Presentació: Sala Mirador del CCCB, 21-11-2000, a càrrec de Josep Benet, Gerard Jacas i Sònia Turón.
Altres Presentacions: Biblioteca Pública Arús. Espai Obert. Ateneu Barcelonès.FELLA (Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalista). Setmana del Llibre Català a les Drassanes. Centre Cívic de Sants. Llibreria el Raval. Centre de Cultura de Girona. Ateneu de Ponent (Lleida). Ateneu Al Marge (València). Sala d'Actes de la Pizzeria l'Àvia. Museu Municipal de Granollers. 
La Rectoris d'Orís (Osona), Biblioteca Casacoberta (Badalona), Llibreria el Racó (Rubí). Ateneu Llibertari de Sant Boi. Sala d'Actes de l'Ajuntament de l'Escala. Ateneu Candela (Terrassa), Fòrum de Debats de Vic. 

SINOPSI

Història i crònica de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona entre la seva fundació i el final del segle XX, amb dos part diferenciades, la primera de signe hiustòric (1902-1939) i la segona des de la creació del Centre de Documentació Històrico-Social el 1978 fins la reconstrucció dos anys més tard de l'Ateneu Enciclopèdic Popular a la Casa de Caritat i el seu tarannà cultural i social fins el 1999. El llibre analitza les seccions de l'AEP: Excursions, Gimnàs, Literatura, Ensenyament, Esperanto, etc. Resegeix les seves principals activitats culturals, les campanyes cíviques, els cicles de conferències, la seva escola i la  biblioteca.
I presenta la trajectòria dels directius de l'entitat i dels socis més actius com ara Francesc Layret, Lluís Bulffi, Josep Maria de Sucre, Joan Salvat-Papasseit, Joan Amades, Josep Parunella, Manuel Ainaud, Maria Baldó, Gurmesind Brunet, Víctor Colomer...

7/12/13

Poesía, Pop i Contracultura / Antonio Orihuela

POESÍA, POP Y CONTRACULTURA
EN ESPAÑA
Antonio Orihuela
Editorial: Berenice
(Córdoba, 2013)
Pàgines: 139
Preu: 12,95 euros

 

(Coberta llibre A. Orihuela)


ASSAIG

EL MOVIMENT DE LA CONTRACULTURA


FERRAN AISA
 

Poesía, Pop y Contracultura en España és el nou llibre del poeta, assagista i articulista Antonio Orihuela (Moguer, 1965). La seva extensa obra literària i intel·lectual és de marcat signe llibertari i de crítica amb les injustícies, especulacions i corrupcions de la societat actual. Orihuela està doctorat en història havent realitzat diversos treballs en aquest camp com Moguer-1936 (2010) i com assagista destaca el seu Libro de las derrotas (2008). La seva obra principal és la poesia, des dels anys noranta ha publicat nombrosos llibres. Orihuela no solament és poeta sinó animador de las “Voces del Extremo”, trobada de poetes anuals a la Fundación Juan Ramón Jiménez de Moguer. Entre els seus reculls poètics publicats darrerament hi trobem Todo el mundo está en otro lugar (2011), Autogobierno, Cosa que tiramos a la basura i La guerra tranquila, tots publicats el 2012. 
Antonio Orihuela ara presenta aquest nou assaig on s’immergeix a l’estudi dels moviments contraculturals que van aparèixer a Espanya a partir de meitats dels anys seixanta. Una part important del llibre està dedicada al moviment contracultural i underground que es bellugava a Barcelona i a altres ciutats catalanes com Granollers o Canet de Mar. Orihuela amb una profunda investigació s’apropa a totes les tendències que van proliferar aquells anys d’ebullició llibertària, tant durant el final del franquisme com durant la transició. Desenvolupant tota una narració expectativa i crítica d’aquella època que va de l’aparició de l’anomenat “rollo” fins a la “movida”, moviments que van néixer amb l’enfrontament directe contra el sistema capitalista i que van acabar formant part (en una gran part) de les lleis del mercat. 
Segons Orihuela, la industria cultural i el sistema capitalista van acabar per fomentar certs aspectes dels moviments contraculturals per convertir-los en productes de mercat. En canvi la part més conflictiva d’aquests moviments van ésser combatuts pel sistema establert amb totes les seves armes, especialment amb la droga. Així els moviments contraculturals no integrats en el mercat seran constantment criminalitzats. L’objectiu del poder era en paraules d’Orihuela: <<anularlos en tanto que subcultura para, a continuación, reinventarlas, falsificarlas y, sobre todo, hacerlas tan inocuas como rentables. O dicho de otra forma, primero se les ejecuta y después se les saquea.>>
Aques assaig d’Antonio Orihuela, Poesía, Pop y Contracultura en España és una obra imprescindible per conèixer una època de la història espanyola poc explicada per el cànon historiogràfic actual, però que fou d’una gran riquesa creativa en tots els sentits: poesia, còmic, música, cinema, literatura, revistes, arts plàstiques... 

El llibre d’Orihuela aporta gran quantitat de noms artífex dels moviments contraculturals de la transició, així com les activitats, les edicions i les mogudes arreu d’Espanya. La coberta del llibre és una esplèndida il·lustració “El rollo” de Miguel Brieva, que reprodueix l’època daurada de la contracultura llibertària a Barcelona.

Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 1 de fenbrer de 2013)


5/12/13

Joana Raspall / escriptora catalana

MOR JOANA RASPALL, UNA ESCRIPTORA CENTENÀRIA

FERRAN AISA

 
(Joana Raspall al seu despatx de Sant Feliu de Llobregat)



Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 de juliol de 1913-Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013). L’escriptora mor després de tot un any dedicat als events del seu centenari. Durant tot
l’any 2013 va rebre nombrosos homenatges tant al seu poble d’adopció com a Barcelona. Joana Raspall era poeta, contista, dramaturga, novel·lista, lexicòloga i bibliotecària. Es va especialitzar en la literatura i la poesia infantil, però també va conrear la poesia per adults. Va obtenir diversos premis literaris i distincions honorífiques per la seva obra com ara el Premi de la Crítica Serra d’Or i va promoure el premi de poesia Martí Dot per a joves. La seva obra bibliogràfica és extensa
amb llibres com ara Petits poemes per a nois i noies (1981), Ales i camins (1991), Llum i gira-sol (1994), Contes del si és no és (1994), Bon dia poesia (1996) Contes increibles (1999), Arpegis i haikus (2004), Instants, haikus i tankas (2009) i Jardí vivent (2010).
Joana Raspall és contemporània dels poetes Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, entre altres, Màrius Torres.
 

La Mei Vidal i jo vam conèixer Joana Raspall l'any 2005 quan vam presentar el nostre llibre, Camins utòpics, Barcelona,1868-1888 (Edicions de 1984, Barcelona, 2004), a l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat gràcies a la gentilesa de la Secció d’Excursions del referit ateneu. La presentadora de l’acte era la filla de Joana Raspall (i aleshores companya de feina de la Mei a TVE), la pintora Lluïsa Cahue Raspall. Acabat l’acte vam visitar l’escriptora nonagenària però plena de vitalitat Joana Raspall, que ens va atendre al seu despatx carregat de llibres, revistes culturals i records.
L’escriptora ens va parlar del seu pas per l’escola de bibliotecàries que dirigia Jordi Rubió i Balaguer. Joana amb una gran memòria i entusiasme ens va explicar com va dedicar-se a salvar en els darrers moments de la guerra a Catalunya llibres en català de la biblioteca pública de Vilafranca del Penedès (on treballava de bibliotecària) que corrien perill de ser destruïts per les forces feixistes que anaven
conquerint els pobles catalans. Joana Raspall i una altra noia bibliotecària van carregar com vam poder els llibres a un camió de l’exèrcit republicà per traslladar-los a la Biblioteca de Catalunya.
Sentíem la seva emoció d’aquells perillosos fets enmig dels bombardeigs que patien les poblacions catalanes, les vegades que havien de baixar del camió i buscar amagatall contra les bombes i la metralla. Finalment l’arribada de nit a Barcelona el gener de 1939 en un moment que ja semblava tot perdut. La ciutat era

contínuament bombardejada. Les dues bibliotecàries van haver de dormir a la cabina del camió mentre esperaven que es fes de dia i poder descarregar el valuós material bibliogràfic a la biblioteca. Era com una pel·lícula... En aquest país la heroïcitat actualment no és premiada. Aquesta història mereix una novel·la o un film que
ressalti la proesa de la gent que es va dedicar a salvar la cultura catalana de les garres del feixisme.
La Joana Raspalla ens va regalar una revista local que parlaven d’ella i un recull de poemes i ens vam acomiadar fins aviat, però no la vam veure mai més. Fins i tot aquest any del seu centenari vam assistir a l’acte d’homenatge que li va tributar la Generalitat de Catalunya al Palau de la Generalitat, però la Joana Raspall no va poder ser-hi en persona perquè aquell dia es va trobar malament i es va quedar a casa. Amb la Joana Raspall desapareix una escriptora de primera línia i una activista de la llengua catalana.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 5 de desembre de 2013)

3/12/13

Anarquisme / Artuto Borra entrevista Ferran Aisa

DIEZ PREGUNTAS SOBRE ANARQUISMO: UNA ENTREVISTA A FERRAN AISA
Arturo Borra




 
(Ferran Aisa)

1) Al menos en la Europa de la última década algunos movimientos sociales –tal como ocurre con el movimiento 15-M- han reactivado de forma más visible un cierto espíritu libertario. ¿Qué factores inciden en este retorno del anarquismo? De forma inversa: ¿por qué ese espíritu libertario no cuenta con apoyos sociales más amplios?

La situación política y económica actual es propicia para que se produzca la aparición de fenómenos de aspecto o movimiento social, como ya fueron los de signo antiglobalizador de los primeros años del siglo XXI, el movimiento Okupa y otros de signo más o menos libertario que han fomentado o fomentan aspectos como la solidaridad o el soporte mutuo. En este aspecto hay que añadir al movimiento 15-M, que ha puesto en su haber la práctica libertaria asamblearia. Que el anarquismo no haya desaparecido del planeta tierra es todo un fenómeno sociológico; a pesar de todo, el anarquismo, aunque sea en pequeñas dosis, continúa presente en el nuevo siglo. La falta de un apoyo social se debe sobre todo a la fuerza motriz del Estado y de sus soportes para combatirlo directamente de maneras muy sutiles basadas en calumniarlo o ignorarlo, incluso tergiversando los hechos históricos o la memoria colectiva. Por otra parte, la falta de una organización potente, dígase sindicatos o una coordinadora de movimientos sociales y libertarios, constituye el gran hándicap para encontrar apoyos sociales más amplios.

2) Admitamos que no hay garantías para la promesa de otro mundo posible. En esas condiciones de incertidumbre, ¿cómo movilizar a diferentes sujetos colectivos en la construcción de un porvenir deseado?

Las dificultades para crear un gran movimiento son muchas, pero la historia enseña que cuando las voluntades diversas quieren luchar para cambiar algo han de unirse, la fragmentación solo sirve para dar continuidad al sistema que se pretende derribar. Otro mundo es posible pero hay que construirlo desde el presente, creo que la movilización ha de pasar por tender puentes de diálogo entre las distintas maneras de pensar o de obrar con el fin de conseguir la construcción de un movimiento lo más amplio posible.

3) La frontera entre marxismo heterodoxo y anarquismo no siempre resulta nítida, aunque sus diferencias con respecto al estado son conocidas. En este punto, ¿qué puede aportar ese discurso marxista al movimiento libertario?

Las diferencias que existen entre el marxismo heterodoxo y el anarquismo, que son muchas, pueden limarse en la unión por la base, a través de la acción y la autogestión, por aquí se podría avanzar y ésta quizá es la aportación más clara que puede presentar el movimiento libertario. Es decir: un planteamiento de libertad y descentralización por encima de la autoridad y el centralismo.

4) ¿De qué forma podría concebirse la transición desde los actuales estados-nación a una sociedad sin estado, dando por sentado que los grupos hegemónicos ya despliegan todos los medios disponibles –sin excluir la violencia- para retener su régimen de privilegios? ¿Cómo se regularían los conflictos tanto en la vida pública como privada en esa sociedad autogobernada?

Romper la hegemonía de los Estados-Nación con sus poderes fácticos (nacionales e internacionales) es realmente una proeza de titanes, pero imperios igual de grandes han caído… En todo caso si existiese una transición hacia otra sociedad diferente de la actual se habría de tener en cuenta los valores libertarios, creándose colectividades de individuos libres. Las comunidades libres se tendrían que organizar bajo los preceptos de federalismo, apoyo mutuo, solidaridad y, entre otras cosas, autogestión. La regularización de los conflictos habrían de decidirlo las comunidades en su respectivo momento.

5) Uno de los reproches más repetidos con respecto a la izquierda es su dificultad de construir frentes de lucha en común. ¿Qué responsabilidades históricas tiene el anarquismo en la fragmentación de esos movimientos que buscan activamente una transformación social radical?

Todos los movimientos de izquierdas tanto marxistas como libertarios son responsables de sus victorias y de sus fracasos, que, en realidad, han sido también las victorias y los fracasos de la sociedad en pos de su emancipación. Para recuperar un movimiento unido o frente de lucha común quizá tendríamos que volver a los rasgos comunes de la Primera Internacional, anterior a la separación de Marx y de Bakunin.

6) ¿Por qué deberíamos renunciar a abrir un frente de lucha también (aunque no solamente) en las instituciones del estado, considerando que sus políticas nos afectan de forma directa? ¿Qué posibilidades reales hay de articular «representación parlamentaria» y «democracia directa»?

Las posibilidades de que un movimiento revolucionario de izquierdas o de signo libertario participen en los organismos del Estado no son sinónimo de garantía emancipadora, todo al contrario, creo que –como la historia demuestra- participar en la política burguesa significa quedar integrado en el sistema que se quiere destruir. Pero tampoco hay que olvidar que el anarquismo ibérico ya ha participado en el poder a todos sus niveles, en otras circunstancias claro, pero el fruto real conseguido fue contrario al anhelo revolucionario perseguido. También hemos visto como los partidos llamados de izquierdas (PCE-PSOE) cuando han llegado al poder no han hecho otra cosa que cejar en su ideología y dedicarse a apuntalar el Estado burgués.

7) Una lectura habitual de la célebre expresión “pasar del gobierno de los hombres a la administración de las cosas” es que ese pasaje equivale a una clausura de lo político, esto es, a una sociedad reconciliada, libre de antagonismos. En caso que resulte válida esa lectura, ¿hasta qué punto no se reintroduce un principio teológico en la historia humana, esto es, una dimensión mesiánica en la que el Otro es plenamente integrado a la comunidad?

Los planteamientos libertarios no son ajenos a la crítica, ni tampoco pueden librarse de contrasentidos porque son realizados por seres humanos. Nadie tiene la verdad absoluta, por tanto nadie puede monopolizarla para imponerla. Suponer que un mundo libre de poderes fácticos el ser humano sea capaz de constituir un gobierno que no gobierne sobre los hombres y mujeres, sino solamente se dedique a administrar las cosas sería el máximo exponente de anarquía. Pero de aquí a creer que esta célebre expresión tiene que ver con la fe o con aspectos mesiánicos me resulta difícil de responder. Considero que el anarquismo no es un dogma, sino un conglomerado de ideas y de conceptos que resultan más filosóficos que prácticos, por tanto en una hipotética sociedad libertaria, serían los individuos de las distintas colectividades o comunidades los que desarrollarían la política correspondiente para el bien común de la sociedad.

8) En algunas variantes ácratas, de modo similar a lo que ocurre en el liberalismo, la noción de «poder», circunscripta al estado, es concebida en términos negativos y represivos. Ahora bien, ¿qué implica desistir de toda forma de poder? ¿Qué puede hacer el antipoder ante poderes imperiales globales, despreocupados de la injusticia cotidiana y de la violencia que ejercen sobre millones de seres humanos?

El anarquismo es mucho más una ética de comportamiento, que no un compendio de instrucciones de organización social. Por tanto la ética o la moral anarquista, definida perfectamente por Kropotkin, considera toda clase de poder una obstrucción al libre albedrío de los seres humanos. La lucha contra el poder ha sido uno de los grandes objetivos  de los movimientos libertarios, así como la lucha contra la injusticia con el fin de concienciar a los individuos para avanzar hacia la emancipación. Por lo menos eso fue lo que se hizo en España mientras hubo un movimiento libertario popular encauzado sobre todo en la CNT.

9) La abolición de todo principio de jerarquía a menudo choca contra el reclamo de autoridad por parte de una subjetividad que con Guattari podemos denominar «capitalística». ¿Cuáles serían los espacios estratégicos fundamentales para cambiar esa subjetividad dominante y qué papel deberían jugar los intelectuales en este proceso de cambio?

Sabemos de las grandes dificultades que existen hoy en día para luchar contra las jerarquías autoritarias que dominan el mundo, y también del papel irrelevante que juegan los intelectuales en este proceso de cambio. Unos porque están a lado del poder que los alimenta, otros porque son silenciados directamente por la jerarquía autoritaria que domina el mundo. A pesar de ello los intelectuales de izquierdas, comprometidos o libertarios deben de buscar las vías propias para intentar llevar su mensaje no solamente a los “fieles”, si no saltar todas las barreras posibles, a través de todos los medios, para llevar su mensaje al resto de la sociedad.

10) La actual arremetida del capitalismo mundializado, facilitada por la institucionalización del estado de excepción, parece estar conduciéndonos a un punto de no retorno en el que el desastre ecológico y social es una posibilidad cierta, nada remota. ¿Cómo reinventar las luchas libertarias en el siglo XXI, considerando esta dinámica económico-política que nos enfrenta a una situación inédita en nuestra historia?

La fuerza del capitalismo globalizado actual con su ideología neoliberal y con su capitalismo salvaje, sólo puede ser contestada desde la unidad de acción de todos los movimientos que creen en un cambio radical y profundo del mundo. Díganse estos movimientos marxistas heterodoxos, libertarios, anarcosindicalistas, 15-M, etc. Precisamente las ocupaciones de plazas y el funcionamiento de las asambleas de barrio han venido a demostrar la viveza del anarquismo (aunque el adjetivo no se nombre) en sus valores fundamentales: Acción directa, solidaridad, federalismo, apoyo mutuo, autogestión y democracia directa. Todos éstos conceptos, en mayor o menor medida, se han aplicado (o aún se aplican) en la mayoría de las relaciones asamblearias del 15-M. Por tanto las luchas libertarias, por encima incluso, de organizaciones continúa viva en medio de la sociedad.



(Archipiélago en resistencia, Barcelona, enero de 2012)



30/11/13

The Beatles / Novembre de 1963

FA CINQUANTA ANYS EL NOVEMBRE DE 1963 TVE VA PARLAR PER PRIMERA VEGADA DEL CONJUNT BRITÀNIC THE BEATLES


(Twist and shout disc EP de 1963)


L’ESPATEC DELS BEATLES


 

FERRAN AISA
 

Jimmy Fontana cantava Gira, il mondo gira / nello spazo sense fine... Sí, encara gira el món, més o menys com sempre, diríem ara mateix. Corria l’any de gracia de 1963, mes de novembre, ple de retòriques nacionalcatòliques i commocions futuribles de llibertat.
Temps de dies grisos, pluges de tardor i de castanyes calentetes. Encara no s’havien carregat Kennedy a Dallas i tots esperàvem que l’esperit lliberal de la seva nova frontera s’escampés pel món. Però aquell mes de novembre ens arribàvem noticies tristes per la televisió, primer fou la mort d’Edith Piaf, després de Carmen Amaya i, finalment, l'assassinat de Kennedy. Tot plegat ens va deixar esmaperduts, sobretot per la mort del jove president nordamericà, doncs era un cop contra la nostra innocència.
Els espanyol aleshores érem teleaddictes i ens empassàvem els programes de l’única cadena existent TVE. Programes culturals com Cesta y Puntos, un concurs dirigits als Joves estudiants; Estudio 1 amb les millors obres dramàtiques universals; Amigos del
Martes de variettes musicals portat per Franz Joham i Gustavo Re; Historias para no dormir, obres dramatitzades de por realitzada per Chicho Ibáñez Serrador; o les telesèries nord-americanes com Bonanza o El Fugitivo. A més la televisió emetia el seu popular “parte”, si fa no fa com ara mateix, cada vespre amb les notícies més destacades a nivell regional, nacional i internacional. Tot el que sortia per la caixa tota del televisor anava a missa, doncs la TVE era la veu del seu amo, el govern franquista. 

Precisament va ser per la televisió que la majoria del espanyols ens vam assabentar de l’existència d’un grup musical anglès que causava furor a Europa. En realitat el conjunt britànic ja feia un any que havia publicat el seu primer disc Love me do amb un èxit espatarrant tant a Anglaterra com als Estats Units. El conjunt era format per quatre nois joves nascuts a Liverpool que aviat esdevindrien un fenomen de masses universal i el principal mite de la música pop dels anys seixanta.
El dia 2 de novembre de 1963 jo havia començat amb quinze anys a treballar d’aprenent a un taller de reparació d’aparells electrònics (ràdio, televisors, tocadiscos, gramòfons...) i instal·ladors d’equips de so a conveccions públiques, festes populars i concerts musicals. A “Radio Vives”, situada al carrer Comte d’Urgell, 89, hi treballava de nou del matí fins a la una i de tres a sis de la tarda, aleshores quan plegava me’n anava a l’Acadèmica Sant Ramon del carrer Manso, 64, on cursava un parell d’assignatures que m’havien quedat de quart de batxillerat (matemàtiques i física i química) i preparava la Revàlida. 

Quan sortia de classe moltes vegades eren més de les nou del vespre. Sense aturar-me enfilava el camí de casa: creuava la Ronda Sant Pau, Sant Antoni Abad, plaça Pedró, Hospital, Cadena... Quan arribava a casa els meus pares i el meu germà ja eren a punt de sopar al menjador que s’abocava al carrer Aurora. El televisor presidia l’estància principal de la casa. Aquell nit de novembre de 1963 el locutor anuncià als espanyols l’aparició del conjunt musical britànic The Beatles. A la pantalla apareixia una actuació del grup de Liverpool en directe davant de centenars de fans que mostraven amb crits histèrics el seu lliurament als Beatles. El locutor però en cap moment va pronunciar la paraula beatle per parlar-nos del grup musical, sinó, d’una manera despectiva, va citar-los com “los escarabajos negros”, per dir-nos a continuació que es tractava de <<cuatro jóvenes melenudos que aporrean la guitarra mientras desgañitan a gritos sus canciones.>> 
Al marge de les paraules de fons del locutor els joves espanyols van veure per primera vegada els Beatles al damunt d’un escenari cantant Twist and shout. Una gran part del jovent vam quedar agafats des d'aquell precís moment i ja per sempre a la seva música. Aviat ja sabríem que The Beatles era format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Star. Poc temps després d'aquesta aparició dels Beatles a la televisió, ja érem uns furibunds beatlemaníacs.


Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre inèdit L'any de la gran nevada)

29/11/13

Rialto / Sala de Festes de Barcelona

(Sala de ball Rialto anys 40 o 50)


RIALTO. Sala de Festes. Ronda de Sant Pau 34. (1939-1993)

Ferran Aisa


Una de les sales de ball més populars i concorregudes durant la posguerra fou Rialto, situada al número 34 de la Ronda de Sant Pau, davant de l'edifici del Teatre Circ Olimpia.. El local ocupava les dependències del que fou el Casal Republicà Democràtic durant els anys de la República. Al juny de 1939, cinc mesos després, de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona, ja s'hi organitzaven revetlles de Sant Joan i Sant Pere amb les orquestres Iberos i Ramblers. La sala disposava de bar-cocteleria, del qual el meu oncle Fernando Aisa Cuenca va ser maitre.
Durant la segona meitat dels anys quaranta fa furor el swing a Barcelona i a la sala Rialto s’organitzen competicions de ball. Era el temps en què les orquestres tocaven peces musicals de Cole Porter i de Glen Miller i actuaven els cantants espanyols Jorge Sepúlveda i Bonet de San Pedro. Als anys cinquanta es va reformar el local i es programaven matinals de ball els diumenges amb el nom de baile-vermut des de les 11 fins a les 2 del migdia amb l'actuació del conjunt de Juanito Segarra.

Un dels habituals de la sala era el jove, aleshores, Pere Pubill Calaf "Peret" que acudia a ballar el mambo de l'Orquestra Pérez Prado.
El 1973 hi actuava Camilo Sesto, aleshores una de les figures cabdals del panorama musical espanyol. A meitat del setanta la sala va enderrocada i convertida en un bloc de pisos, deixant la planta baixa i l’entresòl per a la Sala de Festes Rialto. Al llarg dels anys va tenir diverses propietaris. A partir dels anys setanta es va fer càrrec del local Luis Perea, que va optar a partir de 1976 per programar espectacles i shows eròtics nocturns mentre que a les tardes funciona com a discoteca. Un any després el local esdevé un dels centres neuràlgics dels shows de travestis i transformistes de la ciutat amb actuacions d'artistes com Pierrot, Madame Arthur, Angie Von Pritt i Pirondello entre d'altres. Entre els clients habituals hi havia Terenci Moix i Mari Santpere.
Als anys 1980's Rialto va viure les seves últimes reformes. El local continuà oferint tardes de ball tots els dies de la setmana i també a les nits de dijous a diumenge fins als primers anys de la dècada següent.

Alguns artistes que van actuar a Rialto:

Anys 40 i 50: Juanito Segarra – Jorge Sepulveda – Antonio Machín – Bonet de San Pedro – Rina Celi . Stokers - Roberto Rizo -  José Valero – Orquesta Pérez Prado.
Anys 60 – 70 i 80 : Antoñita Monterrey – Ramon Calduch -Krik Krak  - José Guardiola - Los Marchena  - Los Del Sol - Los 5 Reyes - Joaquín Gasa - Hugo Show Ballet- Camilo Sesto- La Josela - Nadia and Andrea- Wil Booy- Ramon Capel- Orquesta Paraíso

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, novembre de 2013)

24/11/13

Durruti / Homenatge 2013

HOMENATGE DE LES DONES LLIBERTÀRIES EN EL
77é ANIVERSARI DE LA MORT DE DURRUTI AL FRONT DE MADRID EL 20 DE NOVEMBRE DE 1936. CEMENTIRI DE MONTJUÏC diumenge 24 DE NOVEMBRE DE 2013.

 

(Homenatge Durruti 24 de novembre de 2013)


(Homenatge Durruti, Ascaso i Ferrer i Guàrdia, 24-11-2013)




DURRUTI AL FRONT D’ARAGÓ

1)
Les milícies catalanes no solament eren a l’Aragó, sinó que havien acudit a altres fronts d’Espanya, Madrid, Castellà i Andalusia. La Soli del dia següent clamava el comunicat de guerra:

<<¡Hay que tomar Zaragoza! La ruta de la capital de Aragón se va desbrozando a pasos agigantados. Hemos ocupado Quicena, y han sido completamente cercados los reductos de Estrecho Quinto y Monte Aragón. Nuestras milicias prosiguen su marcha triunfal...>>

En el mateix número es reproduïa unes declaracionss radiades de Durruti:

<<¡Al fascismo no se le discute, se les destruye!, ha dicho el camarada Durruti en su discurso dirigido a España entera desde uno de los micrófonos de las emisoras instalada en el frente aragonés: -¡Trabajadores de toda España! Desde ventiocho kilómetros de Zaragoza dirijo un saludo a los trabajadores de Cataluña y de España entera. Estamos muy cerca de nuestros objetivos, y si no atacamos es porque esperamos el resultado de las acciones de otros camaradas que llevan la dirección de otras columnas de compañeros. Cuando todo responda al plan mutuo de ataque, saltaremos sobre Zaragoza...>>

2)
Un altre reportatge de la Soli (24-9-1936), fa un seguiment in situ de la Columna Durruti: 


<<Desde Barcelona han venido a para hablar con Durruti varios militantes de la CNT. Todos por su gusto estarían en el frente. A uno de ellos Pérez Combina (conseller-regidor de Serveis Públics de l’Ajuntament de Barcelona), hombre inteligente y sagaz, le pregunta Durruti: -Y mientras nosotros luchamos, ¿qué hacéis allá? –Allá estamos organizando la revolución. Vamos edificando una nueva sociedad sobre las ruinas de la que se hundió el 19 de julio. Queremos que cuando la lucha termine, cuando regreseis de los frentes, veáis que hemos sido dignos de vosotros, impidiendo que en la retaguardia se malogre el fruto del esfuerzo realizado... Va a seguir hablando. Pero Durruti, sonriente, irónico, con ganas de hacerle rabiar, le interrumpe: -Sí, sí. Y mientras, vivís un poco alejados de los tiros... –Si quieres, ahora mismo me quedo aquí. Al fin y al cabo, esta lucha es mucho más bonita que la de allá abajo...-Es una broma. Tú tienes que volver a Barcelona como los demás. Tenéis que realizar una labor formidable. Es preciso que cuando volvamos haya cambiado todo. Allí, en la ciudad, sois muy necesarios. Aquí nos sobramos nosotros para vencer al fascismo...>>. 

És curiós aquest reportatge de la Soli, que porta per títol: “Una boda, un discurso y varios incidentes en la misma línea de fuego”. El redactor explica un casament d’unió lliure celebrat al front: <<Es noche cerrada cuando volvemos al cuartel general. Allí, esperando, estan dos muchachos. Quieren que Durruti les case. Ella se llama Carmen Martínez y es una chiquilla bonita, con unos ojos que le llenan la cara; era enfermera de un hospital de sangre. Él, Manuel García, es artillero. La ceremonia es breve, sencilla y emocional. Junto a los dos novios, vestidos, con el mono de miliciano, un puñado de amigos que llenan por completo la tienda. En el fondo Durruti, que habla con cariño y ternura: -Yo podría echaros una bendición o haceros firmar un documento. Pero no haré ni una cosa ni otra. La bendición, porque ni vosotros ni yo creemos en ella; el documento, porque implicaría una desconfianza imcompatible con el verdadero amor. Libremente os unís porque os queréis. Libremente os podréis separar si algún día dejáis de amaros. Si el amor muere en vosotros, ningún documento, por muchas firmas que llevase, podría resucitarlo. Sería como máximo, una cadena que os haría odiosos el uno al otro. Tened confianza en vosotros; sabed que nada os une más que vuestra voiluntad; quereos sin trabas ni cortapisas, como amantes y como compañeros. Si tú la quieres a ella, y ella te quiere a ti, nadie podrá deshacer el nudo de vuestro cariño. Amaos de corazón y sed felices... Un beso cierra el acto. La novia emocionada, está a punto de llorar; pero se contiene, recordando quizás que es una mujer fuerte, que tuvo valor para acudir a los sitios de peligro. El novio recibe sonriente la enhorabuena de todos los presentes. Aún les habla Durruti: -En la puerta tenéis un “auto”. Después de cenar, os marcháis a Lérida. Allí tendréis alojamiento y comida. Tomad, sin embargo, cien pessetes, por si necesitaseis algo. Pero dentro de cinco días, ni siquiera uno más, los dos tenéis que volver aquí otra vez...>>.

(Del llibre de Ferran Aisa i Pàmpols, República, guerra i revolució, L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Ed. Base, Barcelona, 2009).

22/11/13

J. F. Kennedy Espanya 1938 / Viatges a Europa 1935-1939.

50È ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT DE JOHN F. KENNEDY A DALLAS


 
(J.F.Kennedy 1938 a Barcelona)


ELS VIATGES DEL JOVE ESTUDIANT JOHN F. KENNEDY A EUROPA I ORIENT MITJÀ (1935-1939)

FERRAN AISA


JOHN F. KENNEDY ESTUDIANT
 

John Fitzgerald Kennedy va néixer el 29 de maig de 1917 a Brookline (Massachusetts) i va morir assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963.  Fill d’una família opulenta descendent d’irlandesos catòlics, Els seus pares Joseph P. Kennedy i Rose Fitzgerald van tenir nou fills: Joseph, John, Rosemary,Kathleen, Eunice, Patricia, Robert, Jean An i Edward.
 

(La família Kennedy)


John va estudiar la primària en una escola de la seva ciutat de naixement. L’any 1927 es va mudar amb la seva família a una mansió de 20 habitacions del Bronx (Nova York) i
passava els estius a la casa de Hyannis Port (Massachussetts i per Nadal i la Pasqua de Resurrecció a Palm Beach (Florida).
 

(J.F.Kennedy, adolescent)

 L’any 1930 John va ser internat al Canterbury School, situat prop de Connecticut per  cursar l’octau curs. El següent curs va anar al The Choate School, d'on ja n'era alumne el seu germà Joe dos anys més gran que ell. Durant aquests anys d’estudiant va tenir diverses malalties com un atac d’apendicitis el 1931 i el 1934 va ser internat a hospitals de Yale i de Minnessota per problemes a l’aparell digestiu. Malgrat que havia perdut moltes jornades d’estudi el juny de 1935 es va graduar a The Choate School amb nota de matrícula d’honor. La seva classe el va elegir com l’alumne amb més possibilitats de triomfar. John destacà com esportista en la pràctica de natació, futbol americà i atletisme. També hi havia realitzat cursos de navegació a vela convertint-se aviat en un expert navegador.

 

 
(JFK a l'etapa de Choate School)


PRIMER VIATGE A EUROPA
 

El setembre de 1935 viatjà a Londres amb el vaixell Normandie, acompanyat pels seus pares i la seva germana Kathleen. El viatge era un regal dels pares de John per les bones notes obtingudes en aquell curss, però el motiu principal era visitar un país estranger i, alhora, matricular-lo en un curs d’economia amb el professor socialista Harold Laski en el London School of Economics. En aquest mateix curs d’economia l’any anterior havia estat el seu germà Joe. El pare pretenia posar els seus fills davant d’altres creences per anar desenvolupant la intel·ligència dels seus fills. Jack Kennedy amb 18 anys va poder entrar en contacte amb altres joves estudiants, molts dels quals es manifestaven revolucionaris, escriptors, economistes i intel·lectuals. La majoria d'aquest joves estudiants procedien tant d’Anglaterra com dels diversos països de l’Imperi Britànic. Però John no es va poder beneficiar massa d’aquests contactes, doncs, a la segona setmana d’estar a Londres, va caure malalt d’icterícia i hi va haver de ser hospitalitzat i, després d'uns dies internat, va embarcar rum a Amèrica.
 


(JFK)

L’octubre de 1935 es va matricular a la Universitat de Princenton, però el curs va ser accidentat doncs les contínues malalties no el van deixar en pau i es va passar més temps hospitalitzat que a les aules universitàries. El setembre de 1936, seguint els passos del seu germà Joe, s’incorpora a la Universitat de Harvard, residint a Whinthrop House durant tots els cursos universitaris. Joe és un estudiant brillant, en canvi Jack havia de treballar molt per treure notes mitjanes. El pare dels nois els inculcava la autodisciplina i l'esperit de lluita i de competència i solia dir-los: <<No m'importa el que feu en la vida, però el que feu lo que feu, sigueu els millors del món.>>

SEGON VIATGE A EUROPA 1937
 

El juliol de 1937 John de nou s’embarca cap Europa amb el vaixell Washington fins a França. Durant deu setmanes viatjarà amb el seu automòbil, acompanyat de dos companys d’estudis, per França, Països Baixos, Alemanya, Itàlia i Anglaterra. A finals de 1937 el president Roosevelt nomena a Joseph P. Kennedy ambaixador a Anglaterra. 
El gener de 1938 la família Kennedy gairebé al complert s’hagué de desplaçar al vell continent, excepte els dos fills grans que resten a la residència universitària nord-americana. Els viatges cap un i altra costat de l’Atlàntic es faran familiars entre els Kennedy, que viuen a la residència de l’ambaixada londinenca i a més lloguen una gran mansió a Cannes (França) per passar els estius.

TERCER VIATGE A EUROPA 1938
 

A primers de juny de 1938 els dos germans Joe de 23 anys i John de 21 s’embarquen amb el Normandie cap a Anglaterra amb destí a la residència de l’Ambaixada de Londres. L’aspecte de Joe és més saludable i més fort com la família Fitzgerald, en canvi Jack és més Kennedy, però les malalties que ha patit l’han convertit en un jove prim i espigat. 
A Londres John queda impressionat del cercle internacional d’amics i relacions en què es belluga el seu pare. 
L’ambaixador nord-americà vol que els seus dos fills grans coneguin les relacions deiplomàtiques europees in situ, doncs vol preparar-los perquè es dediquin a la política. Joe és el més decidit a fer el pas cap a la política en canvi John es veu més en un futur com professor universitari o escriptor. John, a qui tots anomenen Jack, és un gran lector, tant la seva mare Rose com els seus amics de la Universitat testifiquen aquesta devoció pels llibres que sentia el futur president.
El pare dels Kennedy vol que els seus fills estiguin al dia de política exterior i els fa viatjar a través de delegacions i de les cancelleries dels Estats Units a Europa. Un dels viatges de 1938 el faran a la rereguarda de l’Espanya en guerra. Joe ja havia visitat Madrid i Barcelona un any abans, en una carta de l’Ambaixador al seu fill John, li diu: <<Si tu madre supiera donde està Joe?>>

JOHN F. KENNEDY A BARCELONA AMB NERHU I INDIRA GHANDI EL JUNY DE 1938

John viatjarà a Barcelona en companyia d’una comitiva que surt de Londres via França i en tren fins Espanya. John és integrat en una delegació on viatja Nerhu, la seva filla Indira  i altres persones relacionades amb el seu seguici del líder Híndú.
Barcelona en aquells moments és la capital de la República, doncs el govern en ple s’ha traslladat de València a la ciutat comtal. A Barcelona arriben diverses personalitats d’arreu del món que venen a solidaritzar-se amb la causa republicana.
Una altra presència a Barcelona és la de l’escultor de Nova York Jo Davidson que passa uns dies a Barcelona per esculpir el bust del Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo, per incloure’l en una exposició de busts de diversos personatges de caire internacional, com Rabindranath Tagore, Mohandas Gandhi, Woodrow Wilson, Anatole France, així també hi fa un homenatge al clam heroic de la defensa de Madrid “No pasarán”, representat per una dona amb el puny enlairat. L’estada de l’escultor nord-americà coincideix amb altres visites de relleu que són considerades hostes d’honor del Ministre d’Estat de la República, es tracta del president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, el membre del Congrés de la Índia V. K. Krishna Menon, l’advocat indi Batliula Biocco i altres persones. Les altres persones que no menciona la premsa o que hi confon són una noia que algun mitjà informatiu la presenta com la secretària de Nerhu, miss B. Ballivala, i un jove espigat amb pinta d’occidental que per desconeixement confonen amb l’escultor Jo Davidson. La raó és fàcil d’entendre tant la noia com el jove són aleshores uns autèntics desconeguts que estan fent el seu aprenentatge polític internacional en un país en guerra, tots dos, anys més tard, aconseguiran els llocs més alts a la política dels seus respectius països, es tracta de la filla de Nerhu, Indira Gandhi, i del fill de l’ambaixador dels EE.UU a Anglaterra, John F. Kennedy, futur president dels Estats Units.
L’expedició de Nerhu va arribar a Barcelona el dia 16 de juny de 1938. L’Ajuntament de Barcelona va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els considerà hostes d’honor de la República. El mateix dia Nerhu s’entrevistà amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons informa l’historiador Ricardo de la Cierva (Historia y Vida, juliol del 1968), van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ésser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del PCE a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, visitaren l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a visitar diverses fàbriques col•lectivitzades de licor (Anís del Mono), vidre (Can Cristall)  i teixit (Can Montalt). La visita de Nerhu a Badalona va ésser recollida al diari de Josep M. Cuyàs Tolosa, que ha estat publicat recentment com a Diari de Guerra. 



(Visira a l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Est: Krinsa Meno, J.F.Kennedy, E. Lister,i Nerhu)


 El dia 18 els hostes de la República visitaren les línies de foc de l’Exèrcit de l’Est a la zona catalana de l’Ebre, abans que comencés la popular batalla, guiats pel cap militar, el comunista Enrique Lister. Ricardo de la Cierva, comenta: <<Al día siguiente puede coprobar Nerhu en el Frente del Este el excesivo optimismo de González Peña. Su anfitrión en las líneas de fuego es el Jefe del Cuerpo del Ejército Enrique Lister. Nerhu se retrata con los milicianos, contempla las líneas enemigas al otro lado del Ebro>>. El mateix dia també es van reunir amb la Pasionaria com es dedueix d’una fotografia de Nerhu, la seva filla Indira i Krishna Menon amb la dirigent comunista. El dia 18, al seu retorn del front, Nerhu s’entrevistà amb la plana major de la República, exceptuant el president del Consell de Ministres, Juan Negrín que, aquell mateix dia, es troba a Madrid. Aquell mateix dia Nerhu i el seu seguici visiten Barcelona i són rebuts per les principals autoritats governamentals, autonòmiques i municipals. Día Gráfico (19-6-1938), publica un ampli reportatge de l’entrevista amb Álvarez del Vayo i dels seus passos per la Ciutat Comtal:
<<El ministro después de hacer las presentaciones del presidente indio y su séquito, presentó así mismo al notable escultor Jo Davidson, que también asistía a la reunión. (...) El senyor Nerhu empezó agradeciendo al senyor Álvarez del Vayo haberle proporcionado la ocasión de conocer a los representantes de Barcelona, añadiendo que no iba a hacer grandes declaraciones, ya que lo que le interesa es hablar en París y Londres. (...) La Índia, añadió, desde hace dos años sigue con palpitante emoción los acontecimientos trágicos por que pasa la España leal, la que puede contar con la simpatía absoluta de todos los grupos y especialmente el que él representa en el Congreso Nacional de la Índia, que lucha por la independencia de aquel país, aclarando que no sólo representa a los socialistas, sino a todos los nacionalistas. (...) La Índia se da cuenta de que no sólo se lucha por la independencia de España, sino que lucháis por la libertad de todos los pueblos. Hay muchos problemas semejantes: por ello desde su punto de vista he seguido vuestra lucha con tanto interés. Estoy muy agradecido a la cordialidad con que se me ha recibido y las atenciones que he sido objeto por parte de todos, y podéis contar que llevaré a mi pueblo el reflejo de vuestra simpatía por él. Nada más.>>
Nerhu i el seu seguici va visitar el Congrés dels Diputats que, aleshores, s’hostejava al Parlament de Catalunya. El grup, que anava acompanyat de la diputada Margarita Nelken i el doctor Josep Antoni Trabal, van ésser rebuts pel president del Congrés espanyol Diego Martínez Barrio i altres diputats. També van parlar una estona amb els ministres de la República, Álvarez del Vayo, Bernardo Giner de los Ríos i Vicente Uribe, doncs el Govern també feia servir les dependències del Parlament català per fer les seves reunions habituals, rebre a la premsa i celebrar els Consells de Ministres.

(kennedy, Menon, Lister, Nerhu i Indira Ghandi)

La comitiva fou saludada pel president accidental del Parlament de Catalunya, Jaume Serra Húnter i el diputat Soler i Pla. La visita va continuar per la Casa CNT-FAI on van parlar amb Marià R. Vázquez “Marianet” i, a continuació, van anar al Palau de la Generalitat on van entrevistar-se amb Lluís Companys i després acompanyats de Jaume Miravitlles visitaren la Casa de la Ciutat. La visita a l’alcalde també es recollida per Día Gráfico: <<Después de visitar la Generalidad pasaron al Ayuntamiento de Barcelona, donde fueron recibidos por el alcalde, señor Salvadó y el presidente de l’Asamblea Municipal señor Aragó, quienes les acompañaron a recorrer toda la casa, deteniéndose, principalmente en el Salón de Ciento y en el de Crónicas, de los que hicieron grandes elogios. En el Salón de Crónicas, la diputado Margarita Nelken, después de hacer un anàlisis artístico del mismo, hizo un cumplido elogio del alcalde de la ciudad, que había sabido extremar su galantería para recibir a estos ilustres huéspedes, añadiendo que una gran parte de la buena impresión que se llevan de Barcelona se debe a la forma en que han sido antendidos por el alcalde, que no sólo fue cordial, sino magnífica. Entonces los periodistas interrogaron a Mr. Nerhu. -¿Qué impresión le ha producido su visita al frente? –Muy buena; habiéndome entusiasmado especialmente al poder observar la gran unidad que existe en los mismos y que todos, sin distinción, tienen absoluta confianza en la victoria. He visitado también las Escuelas Militares i de  Comisarios, de las que he formado el mejor concepto. -¿Qué impresión le ha hecho Barcelona? –Magnífica. Es una hermosa ciudad. Es grandiosa, pero lo que más me ha sorprendido es el estoicismo del pueblo para soportar las agresiones aéreas, realizando normalmente su trabajo a pesar de las mismas. Además, he de manifestar mi agradecimiento y mi satisfacción por la cordial recepción que se me ha dispensado. -¿Ha visitado usted a los prisioneros italianos? –Sí, italianos y alemanes. Por cierto que les he preguntado el trato que se les daba y me han dicho que era excelente. Visité las cocinas, donde se les prepara la comida, y pude apreciar que difícilmente podría ser mejorada. Terminó diciendo que había venido para traer el saludo y felicitación del pueblo indio para la España leal, y que ahora, al marchar, se llevaba el cordial abrazo de los españoles. –Voy a París y Londres –agregó-, donde daré algunas conferencias sobre el movimiento de la India, España y la China y, en general, del movimiento mundial. La primera la daré por el micrófono de la Radio 37 de París, el lunes por la tarde.Y a continuación se despidió de los informadores y de las autoridades que le acompañaron hasta el pie de la escalera de honor del Ayuntamiento.>>  
Nerhu i els seus acompanyants, per gentilesa de l’alcalde de Barcelona, van ésser obsequiats amb una excursió per la Costa Brava; i el dia següent per la tarda sortiren en tren direcció París via Londres. La Humanitat (19-6-1938), va ésser present a la roda de premsa de Nerhu amb els periodistes dels mitjans barcelonins: <<Ahir la tarda al despatx del ministre d’Estat el senyor Álvarez del Vayo va reunir els periodistes per tal de presentar el president del Congrés indi i del Partit Socialista d’aquell país, Jawahanlal Nerhu, així com l’escultor nord-americà Jo Davidson, que ha vingut a Espanya per modelar els caps dels homes que ell anomena “de la victòria” i que seran exposats a Nova York durant el pròxim octubre. (...) A l’Índia –digué Nerhu- seguim el vostre moviment des del començament. (...) Com sigui que un periodista li preguntés sobre l’actitud del Govern anglès amb relació a la nostra guerra, digué que era excusat que la donés, puix que el seu moviment nacional va directament contra l’imperialisme britànic.>>
Entre els acompanyants de Nerhu, com ja he dit, hi havia la seva filla Indira, aleshores de 21 anys, que la premsa va confondre amb la seva secretària Miss Ballivala Blooc, però com diu De la Cierva: <<Dolores Ibarruri nos ha confesado que, en realidad, se trataba de su bella hija, Indira>>; i l’altre jove de l’expedició, malgrat que el seu nom no apareix en lloc, és John F. Kennedy també com Indira de 21 anys. Novament Ricardo de La Cierva, un dels pocs historiadors que podia consultar l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, ho aclareix després de contemplar unes fotografies expropiades pel franquisme als arxius catalans: <<Los archiveros de Barcelona marcaron el nombre de Davidson tras la fotografia de un joven alto, muy atento a les explicaciones de Enrique Lister. El joven inconfundiblemente americano no puede ser Joe Davidson, quien contaba 54 años. Otra vez se convierte la fotografía en una fuente primaria, pero no por ello despreciable: ¿es John Fitzgerald Kennedy el americano de nuestras fotos? Sabemos que John Kennedy –que había nacido en 1917- estuvo durante el verano de 1935 en la London School of Economics. Hizo dos viajes a Europa durante la guerra de España, además de algunos otros viajes rápidos; su padre, Joseph P. Kennedy, desempeño el primer puesto de la diplomacia americana, la Embajada en Londres, desde fines de 1937 hasta noviembre de 1940>>.
El periòdic Dia Gráfico (19-6-1938), publicava una fotografia de l’escultor Jo Davidson al costat d’Álvarez del Bayo i del seu bust esculpit, la imatge del nord-americà és la d’un home d’uns cinquanta anys amb barba i d’aspecte gras; en canvi, les fotografies en què surt el jove “desconegut” és clarament John F. Kennedy. Les fotografies estan preses durant la visita que efectuaren al front, en què són visibles Lister, Nerhu, Menon, Indira, Kennedy i altres persones; i una altra en què es tornen a veure perfectament. La presència de Kennedy, doncs, queda determinada per dues fotografies actualment a l’Arxiu de Salamanca, pels comentaris de Ricardo de la Cierva a Historia y Vida i per la informació dels seus biògrafs. Malgrat que la premsa de Barcelona obviés el nom dels dos joves que acompanyaven a Nerhu (John i Indira) com diu De la Cierva: <<El viaje de John Kennedy a la España republicana al lado de Nerhu es, pues, perfectamente verosimil; en junio de 1938 el camino de Munich pasaba por el Ebro. Nerhu i Davidson hicieron las inevitables declaraciones de apoyo a la causa republicana; pero los dioses jóvenes de la nueva edad, Indira Gandhi i Jack Kennedy se limitaron a observar i anotar. (...) La presencia de Kennedy en la Barcelona de 1938 no significaba un apoyo a la causa republicana; Álvarez del Vayo no habría dejado de apuntarse el tanto. Es muy posible que a John F. Kennedy le interesase mucho más la figura de Jawaharlal Nerhu que el escenario circunstacial en que se desarrollaba la visita.>>
D’aquest viatge hi ha dos testimonis del jove Kennedy, una d’elles és la seva criticava a les corrides de toros perquè les considerava cruels i la segona és una carta enviada al seu pare, en què expressava la seva inicial simpatia per la República, que es trencaria a l’assabentar-se de les atrocitats comeses pels “revolucionaris”:  <<Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al New Deal. (...) La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra els jesuïtes, realment excessiu. L’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i a l’enrevès. Ara m’he apartat una mica del govern.>>

ESTADA A LONDRES I CANNES ESTIU 1938
 

De retorn a Londres John encara té temps de participar en festes privades amb el seu germà Joe i amb les amigues d’una de les seves germanes i de passar uns dies de les vacances d’agost a la mansió familiar de Cannes, a la Riviera francesa. A la tardor John va retornar a les seves classes a Harvard on estudiava Història, Ciències Polítiques, Art de Governar i Lleis. Des dels Estats Units segueix els esdeveniments que se succeeixen a Europa i que comenta al seu pare per carta.

 

(Joe, Joseph P, i Jack Kennedy)

QUART VIATGE A EUROPA  I PRIMER A ORIENT MITJÀ PRIMAVERA-ESTIU 1939

El març de 1939, mentre Hitler annexiona una part de Txecoslovàquia, John creua novament l’Atlàntic per anar al costat del seu pare. Els fills de l’ambaixador reben l’encàrrec de convertir-se en corresponsals de l’Ambaixada des de les cancelleries d’Europa. El primer treball que fa a l’Ambaixada és acompanyar el seu pare a Roma, el qual assisteix, en nom de Roosevelt, a la coronació de Pius XII. 


(Joseph P. i John F. Kennedy viatjen a Rima a la coronació de Pius XII)

Seguidament serà destinat a l’oficina nord-americana de París a les ordres de l’ambaixador William Bullit. A través d’aquesta oficina viatjarà la primavera de 1939 per diversos països com ara Polonia, Rússia, Turquia i Palestina. Durant aquests viatges enviarà al seu pare extensos informes de tot el que veia i experimentava. John escrivia amb estil purament periodístic. Sobre Polònia rep la impressió que el poble polonès lluitarà per la qüestió de Dantzing. Uns mesos més tard, l’opinió de John es feia realitat i Polònia era envaïda per Alemanya. De Rússia opina que és un país dur, endarrerit i massa burocràtic. Visita la península de Crimea pn s’embarca per visitar Estambul, i d’allà es desplaça a Jerusalem. Des de Palestina va enviar un informe al seu pare sobre la delicada qüestió en les relacions entre anglesos, àrabs i jueus. Acabat aquest primer periple de viatges és destinat a l’Ambaixada dels Estats Units a Berlín.
 

J.FK treballant a l'Amabixada)

El juliol de 1939 el tornem a trobar uns dies a la mansió de Cannes on es reuneix el clan Kennedy al complert. La vocació per la història i per la política l’han convertit en un gran devorador de llibres. La seva passió per els seus germans es manifesta no solament jugant amb ells, sinó explicant-lis la història de la grandesa i la decadència de les gran nacions i dels gran figures de la humanitat com Juli Cèsar, Carlomagno i Napoleó.
La seva experiència dels viatges per les cancelleries d’Europa les resum amb una opinió clara del món actual: <<Nord-Amèrica serà la potència més poderosa del món –escriu-, perquè no oprimeix al seu poble. El gran problema consisteix en la manera de conservar la força de Nord-Amèrica i a la vegada les tradicions de llibertat individual. És el gran problema del nostre futur.>>
L’agost fa un viatge a Egipte i retorna a Berlín on s’està fins a finals d’agost. De l’estada a Berlín treu la conclusió que el discurs de Hitler ha influenciat decisivament a la joventut alemanya i a fet créixer l’odi contra els anglesos fins a tal punt que tots estaven decidits a seguir el führer a la guerra. El 27 d’agost surt d’Alemanya en direcció a Londres, però el seu pare és a Cannes. Des de l’Ambaixada el telegrafia per dir-li que la guerra és a punt d’esclatar. El  dia següent 1de setembre els alemanys envaeixen Polònia. A primers de setembre John embarcarà a Anglaterra rumb al seu país per acabar els seus estudis universitaris a Harvard.
 

JACK GRADUAT “CUM LAUDEN A HARVARD”
 

Les gires de John per les ciutat europees treballant per el seu pare havia de donar els seus fruits. De moment li havia despertat l’interès per la política en general i per les classes d’economia política en particular. Per poder optar al graduació amb honors escriu un extens treball titulat Apaivagament a Munic, un estudi sobre l’error capital que havia conduït a Anglaterra i a Europa a una guerra mundial. La primavera de 1940, alhora que lliurava la seva tesi al tribunal qualificador de Harvard, Europa ja estava incendiada per la guerra. Tan sols havien passat dos anys de la seva visita a Espanya quan el jove Kennedy presentava la seva tesi doctoral als professors de Harvard, un treball en què l’estudiant de Ciències Polítiques treia la màxima nota i, poc després, fins i tot el publicava. No en va la tesi en què descrivia el transfons polític de la conflagració bèl·lica va ser molt bé rebuda i va ser declarada “Magna cum laude” i, a més, la seva graduació va ser “Cum lauden”.

PRIMER LLIBRE DE J.F. KENNEDY: “Why England Slept” (1940)

 

(Primer llibre de J.F.Kennedy)

La tesi de John F. Kennedy es va convertir aviat en llibre amb el títol Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?). John acaba de complir els 23 anys. El llibre per la seva oportuna actualitat es va convertir en un èxit immediat i es va col·locar entre els llibres més venuts dels Estats Units. Kennedy, en un dels capítols del llibre, diu: <<Ja hem dit que les idees del homes canvien lentament i el de les nacions amb major lentitud encara. Fa falta cops -cops forts- perquè la psicologia d’un país s’alteri. Si tornem la vista a 1934 veure com Anglaterra va rebre des de fora o dels seus propis dirigengts el necessari estímul per treure-la del seu utòpic pacifisme. Fins aleshores la seva actitud davant el rearmament havia estat el resultat, perfectament natural, de forces a la vegada dominants a la vida anglesa. No cabia esperar altra cosa. Però el temps passa i els anys crítics s’apropen: Anglaterra ha de despertar.>>
L’assaig de Kennedy s’endinsa en els difícils viaranys polítics de l’Europa que s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial. L’Europa del Pacte de Munic que permetia que els nazis s’apoderessin de Txecoslovàquia sense dir-hi res. John F. Kennedy criticava al govern anglès que, mentre Hitler s’armava fins les dents, hi continués dormint... Era l’Anglaterra que, recolzant-se amb la Societat de les Nacions, havia promogut la “No Intervenció” a la guerra d’Espanya. Una Anglaterra que havia tingut el seu millor aliat en la França del Front Popular i en la discreció dels Estats Units. Mentre les nacions democràtiques s’abstenien d’ajudar la República espanyola, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista s’involucraven, descaradament, amb l’ajuda a Franco. El 21 de setembre de 1938 el Comitè de “No Intervenció” reunit a Ginebra aprovava un pla de conjunt per a la repatriació dels Voluntaris estrangers que lluitaven a la guerra d’Espanya. El pla, però, només va ésser seguit, seriosament, pel Govern de la República, doncs, Alemanya i Itàlia va prosseguir la seva ajuda a Franco. I per més “inri” el 29 de setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, després d’una reunió entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier; és a dir entre Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França. El Pacte es va vendre com un gran triomf dels països democràtics sobre els totalitaris, fins i tot es va enlairar la idea d’haver aconseguit la pau per la seva generació, però per Hitler i Mussolini el pacte només era guanyar temps per preparar la guerra. Un any després havia esclatat la Segona Guerra Mundial.  

El Pacte de Munic fou també una carta blanca per l’Alemanya nazi a les ocupacions d’Àustria i Txecoslovàquia. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, davant les invasió als Sudets enviava un missatge a Berlín en què, segons Las Noticias (29-9-1938),  deia: <<Ahora no se trata de plantear frente al mundo una cuestión de errores o injusticias del pasado, sino que se trata del porvenir del mundo de hoy y de mañana. (...) Por consecuencia, es de una importancia suprema que las negociaciones continúen sin interrupción hasta que se llegue a una solución justa y constructiva>>.
El Pacte de Munic no fou l’únic pacte “contranatura”; Stalin va obrir negociacions amb Hitler, i així, a final de juliol del 1939, els ministres d’afers exteriors Molotov i Von Ribbentrop signaven el pacte “germànic-soviètic” que molt aviat també seria paper mullat. Els nazis seguint les conquestes anunciades al Mein Kampf  d’Adolf Hitler, iniciaven la <<gran croada germànica cap a l’Est>>. 

KENNEDY HEROI DE GUERRA
 

La família Kennedy havia retornat als Estats Units excepte Joseph P. Kennedy que es va quedar a l’Ambaixada d’Anglaterra patint les conseqüències dels atacs aeris alemanys. Malgrat això el patriarca dels Kennedy defenia la neutralitat nord-americana davant el conflicte europeu, doncs considerava que hi havia el perill que tot Europa caigués sota el règim comunista. En aquesta posició es mantenia el fill gran Joe que, amb 25 anys, havia aconseguit ésser elegit delegat de la Convenció Demòcrata. L’opinió de pare i fill sobre la pau a tota costa va crear una certa impopularitat per a tots dos, per la seva banda John es mostrava en gran part contrari als seus dos familiars. Però les diferències polítiques entre els germans no significava cap enemistat, al contrari continuaven essent els amics més íntims. L’estiu de 1940 va ser el darrer que la família Kennedy es va reunir al complert per darrera vegada a Hyannis Port. Joe era polític demòcrata, John havia publicat un llibre i Kathleen era periodista i treballava al Washington Times Herald. A Cabo Cod els joves Kennedy i els seus amics es dedicaven a practicar tota mena d’esports: natació, tennis, futbol americà i navegació a vela.
L’ídílic estiu en què tots els Kennedy mostraven una total vitalitat va acabar aviat. El nou curs tot seria diferent, sobretot per els germans grans. John havia projectat estudià dret a Yale va canviar d’idea i es va matricular per estudiar la tècnica de la direcció d’empreses a la Universitat de Stanfor durant sis mesos. Seguidament va fer un llarg viatge per l’Amèrica del Sud, quan va retorna la guerra ja tocava les portes dels Estats Units. Joe havia entrar a la marina i, poc després, era el propi John que feia les proves per entrar-hi també. Primer va ser destinat a una oficina militar Washington, però el jove volia participar en la lluita i va bellugar cel i terra per ser enviat al Pacífic. A primers de 1943, John embarcava a San Francisco per unir-se a la marina en la guerra contra el Japó. El seu destí va ser a una base situada a la isla de Rendowa, al sur de Nueva Georgia. Aviat va ser nomenat comandant de la nau PT-109, tenint a les seves ordres dos oficials i deu homes de tripulació. La PT-109 va ser atacada per un destructor japonès que va fer diana i la va enfonsar. Kennedy va dedicar-se a salvar la majoria de la tripulació que s’havia salvat. Fins i tot alguns mariners que havien quedat molt ferits es van salvar gràcies a la valentia de John que nedava a buscar-los i els portava fins on hi havia flotant la resta de la nau. I des d’aquí nedant s’aproparen a un illot solitari que hi havia a l’horitzó. John va tenir que porta a un dels ferits enganxat a la corda de l’armilla salvavides i estirant-lo amb les dents va remolcar-lo fins a l’illa. Durant cinc hores van estar nedant fins a arribar a terra. Malgrat que hi havia onze supervivents, durant diversos dies van donar per perduda la PT-109 i els seus tripulants morts. Gràcies a l’ajuda dels habitants de les illes van poder connectar amb la base de la marina nord-americana i ser rescatats. L’almirall Wilson F. Halsey firmava la menció en què distingien a Kennedy amb la medalla Navy-Marine Corps per el seu heroísme en l’acció de salvament de vàries vides desenvolupada al Sud del Pacífic. De retorn a casa va ser internat a un hospital proper a Hyannis Port. Va ser aquí a l’Hospital Naval Chelsea on, a primers de 1944,  va rebre la noticia de la mort del seu germà Joe en acció de guerra.
 

(Kennedy condecorat)

Joe també va ser condecorat però a títol pòstum amb la Creu Naval, la Medalla de la Defensa Nord-americana i la Medalla de la Campanya en la Zona Europea, Africana y Oriental. Posteriorment la Marina va batejar un destructor amb el nom de Joe, era el USS Joseph P. Kennedy Jr. Les desgràcies no venen soles, doncs poques setmanes després de la notícia de la mort de Joe, la seva germana periodista, Kathleen, moria en accident a França a l’estavellar-se l’avioneta en què viatjava. Kathleen havia entrat a la Creu Roja de Washignton essent destinada a Londres. Allà va començar a sortir amb el jove anglès William John Robert Cavendish, marquès de Harrtington. La parella es van casar però gairebé només van viure plegats un parell de mesos, doncs el jove va ser enviat al front de França amb la seva unitat Coldstream Guard i allà va trobar la mort en combat. Kathleen, que es trobava als Estats Units va retornar a Europa, primer a Anglaterra i després a França amb una avioneta que no va arribar mai al seu destí. L’acabament de la guerra li havia costat a la família dues baixes, Joe i Kathleen.
 

JFK POLÍTIC

Malgrat el gran disgust de John per la mort dels seus germans que el van sorprendre restablint-se de les seves ferides de guerra, va passar el llargs de convalescència llegint llibres, sobretot d’Història. L’any 1945 John aleshores amb 28 anys va decidir seguir el camí del seu germà Joe dedicant-se a la política. No li mancava una certa experiència, doncs, a més d’haver estudiat Ciències Polítiques i administratives i d’haver escrit un llibre sobre la situació política internacional; John havia treballat d’ajudant del seu pare a l’Ambaixada de Londres i havia entrat en contacte amb el servei diplomàtic.
 


(Coberta de 'edició española)

La seva madura reflexió, però amb el recolzament del seu pare, va decidir presentar-se a un escó al Congrés per Boston.  L’any 1947 entrava a formar part de la Càmera de Representants dels Estats Units. D’aquesta manera va iniciar-se la carrera política que el va portar primer al Senat (1953)  i, més endavant, a la presidència dels Estats Units (1961). 
L'any 1951 quan JFK era Congressista va tornar a Eutopa com turista i va visitar Madrid. Kennedy no solament era polític sinó també un bon escriptor polític, després d’haver publicat l’any 1940 Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?), els anys cinquanta, aprofitant una de les seves recaigudes pels problemes d’esquena, publicaria Profiles in courage (Rasgos de valor), una obra que també va aconseguir un immediat èxit i que li va proporcionar el Premi Pulitzer d’Història de 1957. Aleshores ja feia quatre que estava casat amb Jacqueline Bouvier Kennedy.  
El Camelot nord-americà dels Kennedy estava en marxa amb la Nova Frontera que pretenia establir un nou ordre mundial més progressista. En una declaracions fetes a un periodista, Kennedy, quan ja era president, digué: <<Em vaig dedicar a la política únicament perquè Joe va morir; si em passés alguna cosa a mi demà, Bobby  continuaria..., i si Bobby morís, Teddy ocuparia el seu lloc.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 22 de novenbre de 2013)