22/11/13

J. F. Kennedy Espanya 1938 / Viatges a Europa 1935-1939.

50È ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT DE JOHN F. KENNEDY A DALLAS


 
(J.F.Kennedy 1938 a Barcelona)


ELS VIATGES DEL JOVE ESTUDIANT JOHN F. KENNEDY A EUROPA I ORIENT MITJÀ (1935-1939)

FERRAN AISA


JOHN F. KENNEDY ESTUDIANT
 

John Fitzgerald Kennedy va néixer el 29 de maig de 1917 a Brookline (Massachusetts) i va morir assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963.  Fill d’una família opulenta descendent d’irlandesos catòlics, Els seus pares Joseph P. Kennedy i Rose Fitzgerald van tenir nou fills: Joseph, John, Rosemary,Kathleen, Eunice, Patricia, Robert, Jean An i Edward.
 

(La família Kennedy)


John va estudiar la primària en una escola de la seva ciutat de naixement. L’any 1927 es va mudar amb la seva família a una mansió de 20 habitacions del Bronx (Nova York) i
passava els estius a la casa de Hyannis Port (Massachussetts i per Nadal i la Pasqua de Resurrecció a Palm Beach (Florida).
 

(J.F.Kennedy, adolescent)

 L’any 1930 John va ser internat al Canterbury School, situat prop de Connecticut per  cursar l’octau curs. El següent curs va anar al The Choate School, d'on ja n'era alumne el seu germà Joe dos anys més gran que ell. Durant aquests anys d’estudiant va tenir diverses malalties com un atac d’apendicitis el 1931 i el 1934 va ser internat a hospitals de Yale i de Minnessota per problemes a l’aparell digestiu. Malgrat que havia perdut moltes jornades d’estudi el juny de 1935 es va graduar a The Choate School amb nota de matrícula d’honor. La seva classe el va elegir com l’alumne amb més possibilitats de triomfar. John destacà com esportista en la pràctica de natació, futbol americà i atletisme. També hi havia realitzat cursos de navegació a vela convertint-se aviat en un expert navegador.

 

 
(JFK a l'etapa de Choate School)


PRIMER VIATGE A EUROPA
 

El setembre de 1935 viatjà a Londres amb el vaixell Normandie, acompanyat pels seus pares i la seva germana Kathleen. El viatge era un regal dels pares de John per les bones notes obtingudes en aquell curss, però el motiu principal era visitar un país estranger i, alhora, matricular-lo en un curs d’economia amb el professor socialista Harold Laski en el London School of Economics. En aquest mateix curs d’economia l’any anterior havia estat el seu germà Joe. El pare pretenia posar els seus fills davant d’altres creences per anar desenvolupant la intel·ligència dels seus fills. Jack Kennedy amb 18 anys va poder entrar en contacte amb altres joves estudiants, molts dels quals es manifestaven revolucionaris, escriptors, economistes i intel·lectuals. La majoria d'aquest joves estudiants procedien tant d’Anglaterra com dels diversos països de l’Imperi Britànic. Però John no es va poder beneficiar massa d’aquests contactes, doncs, a la segona setmana d’estar a Londres, va caure malalt d’icterícia i hi va haver de ser hospitalitzat i, després d'uns dies internat, va embarcar rum a Amèrica.
 


(JFK)

L’octubre de 1935 es va matricular a la Universitat de Princenton, però el curs va ser accidentat doncs les contínues malalties no el van deixar en pau i es va passar més temps hospitalitzat que a les aules universitàries. El setembre de 1936, seguint els passos del seu germà Joe, s’incorpora a la Universitat de Harvard, residint a Whinthrop House durant tots els cursos universitaris. Joe és un estudiant brillant, en canvi Jack havia de treballar molt per treure notes mitjanes. El pare dels nois els inculcava la autodisciplina i l'esperit de lluita i de competència i solia dir-los: <<No m'importa el que feu en la vida, però el que feu lo que feu, sigueu els millors del món.>>

SEGON VIATGE A EUROPA 1937
 

El juliol de 1937 John de nou s’embarca cap Europa amb el vaixell Washington fins a França. Durant deu setmanes viatjarà amb el seu automòbil, acompanyat de dos companys d’estudis, per França, Països Baixos, Alemanya, Itàlia i Anglaterra. A finals de 1937 el president Roosevelt nomena a Joseph P. Kennedy ambaixador a Anglaterra. 
El gener de 1938 la família Kennedy gairebé al complert s’hagué de desplaçar al vell continent, excepte els dos fills grans que resten a la residència universitària nord-americana. Els viatges cap un i altra costat de l’Atlàntic es faran familiars entre els Kennedy, que viuen a la residència de l’ambaixada londinenca i a més lloguen una gran mansió a Cannes (França) per passar els estius.

TERCER VIATGE A EUROPA 1938
 

A primers de juny de 1938 els dos germans Joe de 23 anys i John de 21 s’embarquen amb el Normandie cap a Anglaterra amb destí a la residència de l’Ambaixada de Londres. L’aspecte de Joe és més saludable i més fort com la família Fitzgerald, en canvi Jack és més Kennedy, però les malalties que ha patit l’han convertit en un jove prim i espigat. 
A Londres John queda impressionat del cercle internacional d’amics i relacions en què es belluga el seu pare. 
L’ambaixador nord-americà vol que els seus dos fills grans coneguin les relacions deiplomàtiques europees in situ, doncs vol preparar-los perquè es dediquin a la política. Joe és el més decidit a fer el pas cap a la política en canvi John es veu més en un futur com professor universitari o escriptor. John, a qui tots anomenen Jack, és un gran lector, tant la seva mare Rose com els seus amics de la Universitat testifiquen aquesta devoció pels llibres que sentia el futur president.
El pare dels Kennedy vol que els seus fills estiguin al dia de política exterior i els fa viatjar a través de delegacions i de les cancelleries dels Estats Units a Europa. Un dels viatges de 1938 el faran a la rereguarda de l’Espanya en guerra. Joe ja havia visitat Madrid i Barcelona un any abans, en una carta de l’Ambaixador al seu fill John, li diu: <<Si tu madre supiera donde està Joe?>>

JOHN F. KENNEDY A BARCELONA AMB NERHU I INDIRA GHANDI EL JUNY DE 1938

John viatjarà a Barcelona en companyia d’una comitiva que surt de Londres via França i en tren fins Espanya. John és integrat en una delegació on viatja Nerhu, la seva filla Indira  i altres persones relacionades amb el seu seguici del líder Híndú.
Barcelona en aquells moments és la capital de la República, doncs el govern en ple s’ha traslladat de València a la ciutat comtal. A Barcelona arriben diverses personalitats d’arreu del món que venen a solidaritzar-se amb la causa republicana.
Una altra presència a Barcelona és la de l’escultor de Nova York Jo Davidson que passa uns dies a Barcelona per esculpir el bust del Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo, per incloure’l en una exposició de busts de diversos personatges de caire internacional, com Rabindranath Tagore, Mohandas Gandhi, Woodrow Wilson, Anatole France, així també hi fa un homenatge al clam heroic de la defensa de Madrid “No pasarán”, representat per una dona amb el puny enlairat. L’estada de l’escultor nord-americà coincideix amb altres visites de relleu que són considerades hostes d’honor del Ministre d’Estat de la República, es tracta del president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, el membre del Congrés de la Índia V. K. Krishna Menon, l’advocat indi Batliula Biocco i altres persones. Les altres persones que no menciona la premsa o que hi confon són una noia que algun mitjà informatiu la presenta com la secretària de Nerhu, miss B. Ballivala, i un jove espigat amb pinta d’occidental que per desconeixement confonen amb l’escultor Jo Davidson. La raó és fàcil d’entendre tant la noia com el jove són aleshores uns autèntics desconeguts que estan fent el seu aprenentatge polític internacional en un país en guerra, tots dos, anys més tard, aconseguiran els llocs més alts a la política dels seus respectius països, es tracta de la filla de Nerhu, Indira Gandhi, i del fill de l’ambaixador dels EE.UU a Anglaterra, John F. Kennedy, futur president dels Estats Units.
L’expedició de Nerhu va arribar a Barcelona el dia 16 de juny de 1938. L’Ajuntament de Barcelona va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els considerà hostes d’honor de la República. El mateix dia Nerhu s’entrevistà amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons informa l’historiador Ricardo de la Cierva (Historia y Vida, juliol del 1968), van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ésser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del PCE a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, visitaren l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a visitar diverses fàbriques col•lectivitzades de licor (Anís del Mono), vidre (Can Cristall)  i teixit (Can Montalt). La visita de Nerhu a Badalona va ésser recollida al diari de Josep M. Cuyàs Tolosa, que ha estat publicat recentment com a Diari de Guerra. 



(Visira a l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Est: Krinsa Meno, J.F.Kennedy, E. Lister,i Nerhu)


 El dia 18 els hostes de la República visitaren les línies de foc de l’Exèrcit de l’Est a la zona catalana de l’Ebre, abans que comencés la popular batalla, guiats pel cap militar, el comunista Enrique Lister. Ricardo de la Cierva, comenta: <<Al día siguiente puede coprobar Nerhu en el Frente del Este el excesivo optimismo de González Peña. Su anfitrión en las líneas de fuego es el Jefe del Cuerpo del Ejército Enrique Lister. Nerhu se retrata con los milicianos, contempla las líneas enemigas al otro lado del Ebro>>. El mateix dia també es van reunir amb la Pasionaria com es dedueix d’una fotografia de Nerhu, la seva filla Indira i Krishna Menon amb la dirigent comunista. El dia 18, al seu retorn del front, Nerhu s’entrevistà amb la plana major de la República, exceptuant el president del Consell de Ministres, Juan Negrín que, aquell mateix dia, es troba a Madrid. Aquell mateix dia Nerhu i el seu seguici visiten Barcelona i són rebuts per les principals autoritats governamentals, autonòmiques i municipals. Día Gráfico (19-6-1938), publica un ampli reportatge de l’entrevista amb Álvarez del Vayo i dels seus passos per la Ciutat Comtal:
<<El ministro después de hacer las presentaciones del presidente indio y su séquito, presentó así mismo al notable escultor Jo Davidson, que también asistía a la reunión. (...) El senyor Nerhu empezó agradeciendo al senyor Álvarez del Vayo haberle proporcionado la ocasión de conocer a los representantes de Barcelona, añadiendo que no iba a hacer grandes declaraciones, ya que lo que le interesa es hablar en París y Londres. (...) La Índia, añadió, desde hace dos años sigue con palpitante emoción los acontecimientos trágicos por que pasa la España leal, la que puede contar con la simpatía absoluta de todos los grupos y especialmente el que él representa en el Congreso Nacional de la Índia, que lucha por la independencia de aquel país, aclarando que no sólo representa a los socialistas, sino a todos los nacionalistas. (...) La Índia se da cuenta de que no sólo se lucha por la independencia de España, sino que lucháis por la libertad de todos los pueblos. Hay muchos problemas semejantes: por ello desde su punto de vista he seguido vuestra lucha con tanto interés. Estoy muy agradecido a la cordialidad con que se me ha recibido y las atenciones que he sido objeto por parte de todos, y podéis contar que llevaré a mi pueblo el reflejo de vuestra simpatía por él. Nada más.>>
Nerhu i el seu seguici va visitar el Congrés dels Diputats que, aleshores, s’hostejava al Parlament de Catalunya. El grup, que anava acompanyat de la diputada Margarita Nelken i el doctor Josep Antoni Trabal, van ésser rebuts pel president del Congrés espanyol Diego Martínez Barrio i altres diputats. També van parlar una estona amb els ministres de la República, Álvarez del Vayo, Bernardo Giner de los Ríos i Vicente Uribe, doncs el Govern també feia servir les dependències del Parlament català per fer les seves reunions habituals, rebre a la premsa i celebrar els Consells de Ministres.

(kennedy, Menon, Lister, Nerhu i Indira Ghandi)

La comitiva fou saludada pel president accidental del Parlament de Catalunya, Jaume Serra Húnter i el diputat Soler i Pla. La visita va continuar per la Casa CNT-FAI on van parlar amb Marià R. Vázquez “Marianet” i, a continuació, van anar al Palau de la Generalitat on van entrevistar-se amb Lluís Companys i després acompanyats de Jaume Miravitlles visitaren la Casa de la Ciutat. La visita a l’alcalde també es recollida per Día Gráfico: <<Después de visitar la Generalidad pasaron al Ayuntamiento de Barcelona, donde fueron recibidos por el alcalde, señor Salvadó y el presidente de l’Asamblea Municipal señor Aragó, quienes les acompañaron a recorrer toda la casa, deteniéndose, principalmente en el Salón de Ciento y en el de Crónicas, de los que hicieron grandes elogios. En el Salón de Crónicas, la diputado Margarita Nelken, después de hacer un anàlisis artístico del mismo, hizo un cumplido elogio del alcalde de la ciudad, que había sabido extremar su galantería para recibir a estos ilustres huéspedes, añadiendo que una gran parte de la buena impresión que se llevan de Barcelona se debe a la forma en que han sido antendidos por el alcalde, que no sólo fue cordial, sino magnífica. Entonces los periodistas interrogaron a Mr. Nerhu. -¿Qué impresión le ha producido su visita al frente? –Muy buena; habiéndome entusiasmado especialmente al poder observar la gran unidad que existe en los mismos y que todos, sin distinción, tienen absoluta confianza en la victoria. He visitado también las Escuelas Militares i de  Comisarios, de las que he formado el mejor concepto. -¿Qué impresión le ha hecho Barcelona? –Magnífica. Es una hermosa ciudad. Es grandiosa, pero lo que más me ha sorprendido es el estoicismo del pueblo para soportar las agresiones aéreas, realizando normalmente su trabajo a pesar de las mismas. Además, he de manifestar mi agradecimiento y mi satisfacción por la cordial recepción que se me ha dispensado. -¿Ha visitado usted a los prisioneros italianos? –Sí, italianos y alemanes. Por cierto que les he preguntado el trato que se les daba y me han dicho que era excelente. Visité las cocinas, donde se les prepara la comida, y pude apreciar que difícilmente podría ser mejorada. Terminó diciendo que había venido para traer el saludo y felicitación del pueblo indio para la España leal, y que ahora, al marchar, se llevaba el cordial abrazo de los españoles. –Voy a París y Londres –agregó-, donde daré algunas conferencias sobre el movimiento de la India, España y la China y, en general, del movimiento mundial. La primera la daré por el micrófono de la Radio 37 de París, el lunes por la tarde.Y a continuación se despidió de los informadores y de las autoridades que le acompañaron hasta el pie de la escalera de honor del Ayuntamiento.>>  
Nerhu i els seus acompanyants, per gentilesa de l’alcalde de Barcelona, van ésser obsequiats amb una excursió per la Costa Brava; i el dia següent per la tarda sortiren en tren direcció París via Londres. La Humanitat (19-6-1938), va ésser present a la roda de premsa de Nerhu amb els periodistes dels mitjans barcelonins: <<Ahir la tarda al despatx del ministre d’Estat el senyor Álvarez del Vayo va reunir els periodistes per tal de presentar el president del Congrés indi i del Partit Socialista d’aquell país, Jawahanlal Nerhu, així com l’escultor nord-americà Jo Davidson, que ha vingut a Espanya per modelar els caps dels homes que ell anomena “de la victòria” i que seran exposats a Nova York durant el pròxim octubre. (...) A l’Índia –digué Nerhu- seguim el vostre moviment des del començament. (...) Com sigui que un periodista li preguntés sobre l’actitud del Govern anglès amb relació a la nostra guerra, digué que era excusat que la donés, puix que el seu moviment nacional va directament contra l’imperialisme britànic.>>
Entre els acompanyants de Nerhu, com ja he dit, hi havia la seva filla Indira, aleshores de 21 anys, que la premsa va confondre amb la seva secretària Miss Ballivala Blooc, però com diu De la Cierva: <<Dolores Ibarruri nos ha confesado que, en realidad, se trataba de su bella hija, Indira>>; i l’altre jove de l’expedició, malgrat que el seu nom no apareix en lloc, és John F. Kennedy també com Indira de 21 anys. Novament Ricardo de La Cierva, un dels pocs historiadors que podia consultar l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, ho aclareix després de contemplar unes fotografies expropiades pel franquisme als arxius catalans: <<Los archiveros de Barcelona marcaron el nombre de Davidson tras la fotografia de un joven alto, muy atento a les explicaciones de Enrique Lister. El joven inconfundiblemente americano no puede ser Joe Davidson, quien contaba 54 años. Otra vez se convierte la fotografía en una fuente primaria, pero no por ello despreciable: ¿es John Fitzgerald Kennedy el americano de nuestras fotos? Sabemos que John Kennedy –que había nacido en 1917- estuvo durante el verano de 1935 en la London School of Economics. Hizo dos viajes a Europa durante la guerra de España, además de algunos otros viajes rápidos; su padre, Joseph P. Kennedy, desempeño el primer puesto de la diplomacia americana, la Embajada en Londres, desde fines de 1937 hasta noviembre de 1940>>.
El periòdic Dia Gráfico (19-6-1938), publicava una fotografia de l’escultor Jo Davidson al costat d’Álvarez del Bayo i del seu bust esculpit, la imatge del nord-americà és la d’un home d’uns cinquanta anys amb barba i d’aspecte gras; en canvi, les fotografies en què surt el jove “desconegut” és clarament John F. Kennedy. Les fotografies estan preses durant la visita que efectuaren al front, en què són visibles Lister, Nerhu, Menon, Indira, Kennedy i altres persones; i una altra en què es tornen a veure perfectament. La presència de Kennedy, doncs, queda determinada per dues fotografies actualment a l’Arxiu de Salamanca, pels comentaris de Ricardo de la Cierva a Historia y Vida i per la informació dels seus biògrafs. Malgrat que la premsa de Barcelona obviés el nom dels dos joves que acompanyaven a Nerhu (John i Indira) com diu De la Cierva: <<El viaje de John Kennedy a la España republicana al lado de Nerhu es, pues, perfectamente verosimil; en junio de 1938 el camino de Munich pasaba por el Ebro. Nerhu i Davidson hicieron las inevitables declaraciones de apoyo a la causa republicana; pero los dioses jóvenes de la nueva edad, Indira Gandhi i Jack Kennedy se limitaron a observar i anotar. (...) La presencia de Kennedy en la Barcelona de 1938 no significaba un apoyo a la causa republicana; Álvarez del Vayo no habría dejado de apuntarse el tanto. Es muy posible que a John F. Kennedy le interesase mucho más la figura de Jawaharlal Nerhu que el escenario circunstacial en que se desarrollaba la visita.>>
D’aquest viatge hi ha dos testimonis del jove Kennedy, una d’elles és la seva criticava a les corrides de toros perquè les considerava cruels i la segona és una carta enviada al seu pare, en què expressava la seva inicial simpatia per la República, que es trencaria a l’assabentar-se de les atrocitats comeses pels “revolucionaris”:  <<Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al New Deal. (...) La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra els jesuïtes, realment excessiu. L’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i a l’enrevès. Ara m’he apartat una mica del govern.>>

ESTADA A LONDRES I CANNES ESTIU 1938
 

De retorn a Londres John encara té temps de participar en festes privades amb el seu germà Joe i amb les amigues d’una de les seves germanes i de passar uns dies de les vacances d’agost a la mansió familiar de Cannes, a la Riviera francesa. A la tardor John va retornar a les seves classes a Harvard on estudiava Història, Ciències Polítiques, Art de Governar i Lleis. Des dels Estats Units segueix els esdeveniments que se succeeixen a Europa i que comenta al seu pare per carta.

 

(Joe, Joseph P, i Jack Kennedy)

QUART VIATGE A EUROPA  I PRIMER A ORIENT MITJÀ PRIMAVERA-ESTIU 1939

El març de 1939, mentre Hitler annexiona una part de Txecoslovàquia, John creua novament l’Atlàntic per anar al costat del seu pare. Els fills de l’ambaixador reben l’encàrrec de convertir-se en corresponsals de l’Ambaixada des de les cancelleries d’Europa. El primer treball que fa a l’Ambaixada és acompanyar el seu pare a Roma, el qual assisteix, en nom de Roosevelt, a la coronació de Pius XII. 


(Joseph P. i John F. Kennedy viatjen a Rima a la coronació de Pius XII)

Seguidament serà destinat a l’oficina nord-americana de París a les ordres de l’ambaixador William Bullit. A través d’aquesta oficina viatjarà la primavera de 1939 per diversos països com ara Polonia, Rússia, Turquia i Palestina. Durant aquests viatges enviarà al seu pare extensos informes de tot el que veia i experimentava. John escrivia amb estil purament periodístic. Sobre Polònia rep la impressió que el poble polonès lluitarà per la qüestió de Dantzing. Uns mesos més tard, l’opinió de John es feia realitat i Polònia era envaïda per Alemanya. De Rússia opina que és un país dur, endarrerit i massa burocràtic. Visita la península de Crimea pn s’embarca per visitar Estambul, i d’allà es desplaça a Jerusalem. Des de Palestina va enviar un informe al seu pare sobre la delicada qüestió en les relacions entre anglesos, àrabs i jueus. Acabat aquest primer periple de viatges és destinat a l’Ambaixada dels Estats Units a Berlín.
 

J.FK treballant a l'Amabixada)

El juliol de 1939 el tornem a trobar uns dies a la mansió de Cannes on es reuneix el clan Kennedy al complert. La vocació per la història i per la política l’han convertit en un gran devorador de llibres. La seva passió per els seus germans es manifesta no solament jugant amb ells, sinó explicant-lis la història de la grandesa i la decadència de les gran nacions i dels gran figures de la humanitat com Juli Cèsar, Carlomagno i Napoleó.
La seva experiència dels viatges per les cancelleries d’Europa les resum amb una opinió clara del món actual: <<Nord-Amèrica serà la potència més poderosa del món –escriu-, perquè no oprimeix al seu poble. El gran problema consisteix en la manera de conservar la força de Nord-Amèrica i a la vegada les tradicions de llibertat individual. És el gran problema del nostre futur.>>
L’agost fa un viatge a Egipte i retorna a Berlín on s’està fins a finals d’agost. De l’estada a Berlín treu la conclusió que el discurs de Hitler ha influenciat decisivament a la joventut alemanya i a fet créixer l’odi contra els anglesos fins a tal punt que tots estaven decidits a seguir el führer a la guerra. El 27 d’agost surt d’Alemanya en direcció a Londres, però el seu pare és a Cannes. Des de l’Ambaixada el telegrafia per dir-li que la guerra és a punt d’esclatar. El  dia següent 1de setembre els alemanys envaeixen Polònia. A primers de setembre John embarcarà a Anglaterra rumb al seu país per acabar els seus estudis universitaris a Harvard.
 

JACK GRADUAT “CUM LAUDEN A HARVARD”
 

Les gires de John per les ciutat europees treballant per el seu pare havia de donar els seus fruits. De moment li havia despertat l’interès per la política en general i per les classes d’economia política en particular. Per poder optar al graduació amb honors escriu un extens treball titulat Apaivagament a Munic, un estudi sobre l’error capital que havia conduït a Anglaterra i a Europa a una guerra mundial. La primavera de 1940, alhora que lliurava la seva tesi al tribunal qualificador de Harvard, Europa ja estava incendiada per la guerra. Tan sols havien passat dos anys de la seva visita a Espanya quan el jove Kennedy presentava la seva tesi doctoral als professors de Harvard, un treball en què l’estudiant de Ciències Polítiques treia la màxima nota i, poc després, fins i tot el publicava. No en va la tesi en què descrivia el transfons polític de la conflagració bèl·lica va ser molt bé rebuda i va ser declarada “Magna cum laude” i, a més, la seva graduació va ser “Cum lauden”.

PRIMER LLIBRE DE J.F. KENNEDY: “Why England Slept” (1940)

 

(Primer llibre de J.F.Kennedy)

La tesi de John F. Kennedy es va convertir aviat en llibre amb el títol Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?). John acaba de complir els 23 anys. El llibre per la seva oportuna actualitat es va convertir en un èxit immediat i es va col·locar entre els llibres més venuts dels Estats Units. Kennedy, en un dels capítols del llibre, diu: <<Ja hem dit que les idees del homes canvien lentament i el de les nacions amb major lentitud encara. Fa falta cops -cops forts- perquè la psicologia d’un país s’alteri. Si tornem la vista a 1934 veure com Anglaterra va rebre des de fora o dels seus propis dirigengts el necessari estímul per treure-la del seu utòpic pacifisme. Fins aleshores la seva actitud davant el rearmament havia estat el resultat, perfectament natural, de forces a la vegada dominants a la vida anglesa. No cabia esperar altra cosa. Però el temps passa i els anys crítics s’apropen: Anglaterra ha de despertar.>>
L’assaig de Kennedy s’endinsa en els difícils viaranys polítics de l’Europa que s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial. L’Europa del Pacte de Munic que permetia que els nazis s’apoderessin de Txecoslovàquia sense dir-hi res. John F. Kennedy criticava al govern anglès que, mentre Hitler s’armava fins les dents, hi continués dormint... Era l’Anglaterra que, recolzant-se amb la Societat de les Nacions, havia promogut la “No Intervenció” a la guerra d’Espanya. Una Anglaterra que havia tingut el seu millor aliat en la França del Front Popular i en la discreció dels Estats Units. Mentre les nacions democràtiques s’abstenien d’ajudar la República espanyola, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista s’involucraven, descaradament, amb l’ajuda a Franco. El 21 de setembre de 1938 el Comitè de “No Intervenció” reunit a Ginebra aprovava un pla de conjunt per a la repatriació dels Voluntaris estrangers que lluitaven a la guerra d’Espanya. El pla, però, només va ésser seguit, seriosament, pel Govern de la República, doncs, Alemanya i Itàlia va prosseguir la seva ajuda a Franco. I per més “inri” el 29 de setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, després d’una reunió entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier; és a dir entre Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França. El Pacte es va vendre com un gran triomf dels països democràtics sobre els totalitaris, fins i tot es va enlairar la idea d’haver aconseguit la pau per la seva generació, però per Hitler i Mussolini el pacte només era guanyar temps per preparar la guerra. Un any després havia esclatat la Segona Guerra Mundial.  

El Pacte de Munic fou també una carta blanca per l’Alemanya nazi a les ocupacions d’Àustria i Txecoslovàquia. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, davant les invasió als Sudets enviava un missatge a Berlín en què, segons Las Noticias (29-9-1938),  deia: <<Ahora no se trata de plantear frente al mundo una cuestión de errores o injusticias del pasado, sino que se trata del porvenir del mundo de hoy y de mañana. (...) Por consecuencia, es de una importancia suprema que las negociaciones continúen sin interrupción hasta que se llegue a una solución justa y constructiva>>.
El Pacte de Munic no fou l’únic pacte “contranatura”; Stalin va obrir negociacions amb Hitler, i així, a final de juliol del 1939, els ministres d’afers exteriors Molotov i Von Ribbentrop signaven el pacte “germànic-soviètic” que molt aviat també seria paper mullat. Els nazis seguint les conquestes anunciades al Mein Kampf  d’Adolf Hitler, iniciaven la <<gran croada germànica cap a l’Est>>. 

KENNEDY HEROI DE GUERRA
 

La família Kennedy havia retornat als Estats Units excepte Joseph P. Kennedy que es va quedar a l’Ambaixada d’Anglaterra patint les conseqüències dels atacs aeris alemanys. Malgrat això el patriarca dels Kennedy defenia la neutralitat nord-americana davant el conflicte europeu, doncs considerava que hi havia el perill que tot Europa caigués sota el règim comunista. En aquesta posició es mantenia el fill gran Joe que, amb 25 anys, havia aconseguit ésser elegit delegat de la Convenció Demòcrata. L’opinió de pare i fill sobre la pau a tota costa va crear una certa impopularitat per a tots dos, per la seva banda John es mostrava en gran part contrari als seus dos familiars. Però les diferències polítiques entre els germans no significava cap enemistat, al contrari continuaven essent els amics més íntims. L’estiu de 1940 va ser el darrer que la família Kennedy es va reunir al complert per darrera vegada a Hyannis Port. Joe era polític demòcrata, John havia publicat un llibre i Kathleen era periodista i treballava al Washington Times Herald. A Cabo Cod els joves Kennedy i els seus amics es dedicaven a practicar tota mena d’esports: natació, tennis, futbol americà i navegació a vela.
L’ídílic estiu en què tots els Kennedy mostraven una total vitalitat va acabar aviat. El nou curs tot seria diferent, sobretot per els germans grans. John havia projectat estudià dret a Yale va canviar d’idea i es va matricular per estudiar la tècnica de la direcció d’empreses a la Universitat de Stanfor durant sis mesos. Seguidament va fer un llarg viatge per l’Amèrica del Sud, quan va retorna la guerra ja tocava les portes dels Estats Units. Joe havia entrar a la marina i, poc després, era el propi John que feia les proves per entrar-hi també. Primer va ser destinat a una oficina militar Washington, però el jove volia participar en la lluita i va bellugar cel i terra per ser enviat al Pacífic. A primers de 1943, John embarcava a San Francisco per unir-se a la marina en la guerra contra el Japó. El seu destí va ser a una base situada a la isla de Rendowa, al sur de Nueva Georgia. Aviat va ser nomenat comandant de la nau PT-109, tenint a les seves ordres dos oficials i deu homes de tripulació. La PT-109 va ser atacada per un destructor japonès que va fer diana i la va enfonsar. Kennedy va dedicar-se a salvar la majoria de la tripulació que s’havia salvat. Fins i tot alguns mariners que havien quedat molt ferits es van salvar gràcies a la valentia de John que nedava a buscar-los i els portava fins on hi havia flotant la resta de la nau. I des d’aquí nedant s’aproparen a un illot solitari que hi havia a l’horitzó. John va tenir que porta a un dels ferits enganxat a la corda de l’armilla salvavides i estirant-lo amb les dents va remolcar-lo fins a l’illa. Durant cinc hores van estar nedant fins a arribar a terra. Malgrat que hi havia onze supervivents, durant diversos dies van donar per perduda la PT-109 i els seus tripulants morts. Gràcies a l’ajuda dels habitants de les illes van poder connectar amb la base de la marina nord-americana i ser rescatats. L’almirall Wilson F. Halsey firmava la menció en què distingien a Kennedy amb la medalla Navy-Marine Corps per el seu heroísme en l’acció de salvament de vàries vides desenvolupada al Sud del Pacífic. De retorn a casa va ser internat a un hospital proper a Hyannis Port. Va ser aquí a l’Hospital Naval Chelsea on, a primers de 1944,  va rebre la noticia de la mort del seu germà Joe en acció de guerra.
 

(Kennedy condecorat)

Joe també va ser condecorat però a títol pòstum amb la Creu Naval, la Medalla de la Defensa Nord-americana i la Medalla de la Campanya en la Zona Europea, Africana y Oriental. Posteriorment la Marina va batejar un destructor amb el nom de Joe, era el USS Joseph P. Kennedy Jr. Les desgràcies no venen soles, doncs poques setmanes després de la notícia de la mort de Joe, la seva germana periodista, Kathleen, moria en accident a França a l’estavellar-se l’avioneta en què viatjava. Kathleen havia entrat a la Creu Roja de Washignton essent destinada a Londres. Allà va començar a sortir amb el jove anglès William John Robert Cavendish, marquès de Harrtington. La parella es van casar però gairebé només van viure plegats un parell de mesos, doncs el jove va ser enviat al front de França amb la seva unitat Coldstream Guard i allà va trobar la mort en combat. Kathleen, que es trobava als Estats Units va retornar a Europa, primer a Anglaterra i després a França amb una avioneta que no va arribar mai al seu destí. L’acabament de la guerra li havia costat a la família dues baixes, Joe i Kathleen.
 

JFK POLÍTIC

Malgrat el gran disgust de John per la mort dels seus germans que el van sorprendre restablint-se de les seves ferides de guerra, va passar el llargs de convalescència llegint llibres, sobretot d’Història. L’any 1945 John aleshores amb 28 anys va decidir seguir el camí del seu germà Joe dedicant-se a la política. No li mancava una certa experiència, doncs, a més d’haver estudiat Ciències Polítiques i administratives i d’haver escrit un llibre sobre la situació política internacional; John havia treballat d’ajudant del seu pare a l’Ambaixada de Londres i havia entrat en contacte amb el servei diplomàtic.
 


(Coberta de 'edició española)

La seva madura reflexió, però amb el recolzament del seu pare, va decidir presentar-se a un escó al Congrés per Boston.  L’any 1947 entrava a formar part de la Càmera de Representants dels Estats Units. D’aquesta manera va iniciar-se la carrera política que el va portar primer al Senat (1953)  i, més endavant, a la presidència dels Estats Units (1961). 
L'any 1951 quan JFK era Congressista va tornar a Eutopa com turista i va visitar Madrid. Kennedy no solament era polític sinó també un bon escriptor polític, després d’haver publicat l’any 1940 Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?), els anys cinquanta, aprofitant una de les seves recaigudes pels problemes d’esquena, publicaria Profiles in courage (Rasgos de valor), una obra que també va aconseguir un immediat èxit i que li va proporcionar el Premi Pulitzer d’Història de 1957. Aleshores ja feia quatre que estava casat amb Jacqueline Bouvier Kennedy.  
El Camelot nord-americà dels Kennedy estava en marxa amb la Nova Frontera que pretenia establir un nou ordre mundial més progressista. En una declaracions fetes a un periodista, Kennedy, quan ja era president, digué: <<Em vaig dedicar a la política únicament perquè Joe va morir; si em passés alguna cosa a mi demà, Bobby  continuaria..., i si Bobby morís, Teddy ocuparia el seu lloc.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 22 de novenbre de 2013)

No hay comentarios:

Publicar un comentario