30/4/13

Lo que nos rodea / poema Antonio Orihuela


(Lo que nos rodea de Manuel Marinel·lo)



LO QUE NOS RODEA

Antonio Orihuela

Mi padre solo recordaba el título de un libro:
Lo que nos rodea.

Yo había visto de niño restos de ese ejemplar.

Era uno de esos manuales de escuela secundaria
con una portada en la que se mezclaban exploradores,
porteadores negros,
chinos sonriendo junto a un león,
buques mercantes detrás de los que asomaba
un tren a punto de atropellar a los porteadores
y un avión de hélice perdido en un azul muy oscuro
que imitaba la galaxia,
un espacio estratosférico
más allá del cual lucía un enorme sol
combado por la derecha sobre el explorador del salakov
que apuntaba con su rifle a unos niños
que parecían alegres
y entraban en una ordenada escuela.

Lo que nos rodea.

Había sido el primer y último libro de mi padre.
Nunca lo terminó.
Se aburría
y en aquel entonces
era fácil dejar la escuela.

Recordaba sus imágenes
y cuando hablaba
se llenaba de loros que picaban maíz para los niños,
gitanos que saltaban sacos terreros,
galgos que comían zanahorias
y pollos que,
para sobrevivir,
se habían refugiado sin cabeza
ni plumas
en la nevera de la casa.

Mi madre releía constantemente la Biblia.
Mi padre flipaba con la resurrección de todos los muertos,
haciendo cábalas sobre la edad a la que quería resucitar él,
preguntándole
a mi madre
qué pasaría con las viudas
que hubieran vuelto a casarse,
con la gente que había donado sus órganos...

Lo que nos rodea,
pero a lo bestia.

También le leía mis libros de poemas.
Me decía que su pena era que, cuando me dieran el Nobel,
ella estaría muerta,
que el Nobel no deberían dárselo a la gente que se va a morir,
sino a los jóvenes,
para que lo disfrutaran,
de viejos
solo disfrutan del premio las queridas.

Mi padre
me recordaba que su abuela había conocido a Juan Ramón Jiménez
y que en el pueblo todos decían que estaba loco,
que hizo bien en marcharse,
porque aquí, si lo cogen cuando la guerra,
lo matan...
y fíjate ahora.

Y me fijaba yo,
todo más o menos igual
en este pueblo,
donde tampoco
pude quedarme.
 


Poema de Antonio Orihuela (de Voces del Extremo)
En: VV.AA. Negra Flama. Poesía antagonista en el estado español.
Edt. SOV de Jaén de la CNT-AIT
Selección de Juan Cruz López
Abril de 2013

26/4/13

Novel·la J. Enrique Martínez / El cuaderno perdido...

EL CUADERNO PERDIDO,
y posteriormente hallado, de Roberto Parodi
José Enrique Martínez Lapuente
Editorial: Carena (Barcelona, 2012)
Pàgines: 96
Preu: 16 euros

NOVELA:   
 

(El escriptor José Enrique Martínez)
UN QUADERN PERDUT A BARCELONA

      FERRAN AISA


José Enrique Martínez Lapuente (Monforte del Cid, Alacant, 1951), des de fa 30 anys treballa per la indústria editorial com corrector d’estil, traductor i redactor. Des de molt jove resideix a Barcelona. Ha participat també amb articles d’opinió, crítica literaria i
arts plàstiques a revistes i diaris espanyols. L’any 1983 va fundar i va dirigir la revista Garimau. Ha publicat els llibres: El cuaderno de Vigo y Perpetuo presente (poesia), Deseo y palabra  (assaig) i Un extraño viaje (novel·la). Ara les edicions Carena li acaba de publica la seva segona novel·la: El cuaderno perdido, y posteriormente hallado, de Roberto Parodi. La trama de la novel·la de José Enrique Martínez es troba en un  quadern de treball de pintor Roberto Parodi que desapareix una nit del temps de la transició a Barcelona. El quadern perdut amaga en el seu interior dibuixos, apunts i esboços del pintor Roberto Parodi que ha arribat a Barcelona l’any 1981 atret per la idea mítica de la ciutat llibertària. El novel·lista segueix les peripècies d’aquest quadern propietat d’un pintor real, Roberto Parodi (Mèxic, 1957), que va residí dos anys a Barcelona, dedicant-se a l’art i a col·laborar a la revista Garimau. Posteriorment va retornar a Mèxic i, actualment, és un artista cotitzat i present als més importants museus, com el Metropolitan de Nova York. 

La recerca del quadern portarà als protagonistes de la novel·la pels diversos ambients de la ciutat tant a la Rambla com a la Ribera o el Gòtic. Així apareixen espais coneguts d’aquella àpoca com el Bar
Amagatotis, el  Karma, el Portalón o el Bar Mundial. En plena busca del quadern es troben immersos en una manifestació del moviment Gay que és reprimida per la policia. La novel·la es passeja per aquella Barcelona de l’inici dels vuitanta on encara era possible l’aventura de la creació literària o artística en mig de la història que s’anava construint a cops d’esperança, però que aviat saltaria per els aire esmicolada en mil bocins. Aleshores arribaria el desencís. 

El narrador (protagonista de l’obra) acabarà per restablir
la pèrdua de l’objecte buscat, a canvi de pagar un preu insospitat. Al final ens deixa sols davant l’evocació d’una memòria: Barcelona. En paraules de l’autor: <<Una ciutat que mai s’acaba ni mor: Un misteri. A la busca de l’autor que millor sàpiga transmetre un secret.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 1-2-2013)

22/4/13

Fill de portera / poema Ferran Aisa

DIA DE SANT JORDI, DE LA ROSA I DEL LLIBRE. EVOCO AMB AQUEST POEMA UN BOCÍ DE LA MEVA INFÀNCIA AL CARRER DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA.

 
(Ferran Aisa-Pàmpols al Col·legi Municipal Diputació)


BALADA DEL FILL DE LA PORTERA

FERRAN AISA

 

Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Nosaltres teníem l’habitatge a l’últim replà de l’escala
abans d’entrar al terrat on hi havia el sol i una tortuga.
Eren els anys cinquanta, aleshores la vida tenia al meu entendre 

el color groc d’aquelles fotografies velles, de vegades el gris marengo d’un temps incert i el blau marí dels capvespres.
Eren els colors de la infància?
Tal vegada no eren més que els colors d’un somni..., 

un somni que ara s’emmiralla en un espill que reflecteix el miratge d’un temps passat. 
És la imatge d’un somni trencat?
Jo no havia nascut a l’Eixample, sinó al districte cinquè, 

el popular barri Xino,
l’antic Raval de Barcelona.
Quan tenia dos anys i mig ens vam traslladar 

al carrer de la Diputació.
Els meus records anteriors del carrer de la Cadena són molt difosos,
només sé el que m’han explicat els pares o alguns veïns.
Sé que m’agradava pujar al terrat a mirar els coloms i els estels
que enlairaven els nois grans de l’escala. Mentre m’entretenia
mirant els núvols, i sentint el ding-dang de les campanes,
aprofitaven per donar-me de dinar, doncs era molt mal menjador.
Al carrer de la Diputació era un infant feliç? Tal vegada sí,

al costat del meu pare l'Eusebi i la meva mare la Pilar,
aleshores encara no havia nascut el meu germà Manel. 
Ara em ressonen al cap les campanes de la parròquia 
de Sant Josep Oriol o la xerrameca del lloro 
de la senyora Antonieta de la botiga de llaminadures:
-Lorito, porqué no vas a l’escuela?
-Porqué el maestro me pega con la correa, con la correa…

Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Aquí vaig començar anar a escola i ho vaig fer al Col·legi Municipal Diputació.
La senyoreta Maria ens llegia contes, recordo que un d’ells 

era El Patufet. I tots ens sabíem de memòria aquell fragment: -Patufet, on ets?
-A la panxa del bou que no neva ni plou.

Per Nadal fèiem el pessebre amb les figuretes que aportàvem 

els alumnes, jo hi vaig porta el caganer. Un dia va venir un retratista i ens va fer la típica foto escolar de l’època. Jo surto retratat 
tot seriós, ben pentinadet i amb un llibre a la mà.
A la butxaqueta de la bata a ratlles escolar sobresurt brodades

les lletres F.Ai.
Ni que fos un element subversiu de la famosa FAI. La mare sempre em feia bromes amb aquesta fotografia d’un prematur faista. 
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Al carrer Diputació vaig descobrir les tradicions barcelonines 

dels jocs infantils i de les festes populars com Sant Joan. 
La foguera feta per els infants al mig del carrer era un element màgic per a la meva innocència infantil.
Una altra de les distraccions d’aquell temps era increpar 

als empleats municipals. Mentre regaven el carrer amb una mànega, tots els nanos corríem escridassant-los:
 -La xeringa curta, la xeringa curta... I ells aleshores enfocaven 

la mànega cap els xavals per veure si ens mullàvem.
Quan venia la Nenita, néta dels amos de la fàbrica de begudes carbòniques Vda. B. Claramunt i de l’edifici, 

on treballava el meu pare i la mare feia de portera, 
em cridava perquè pugés a jugar amb ella i mentre jugàvem
la minyona de la casa ens portava el berenar al jardí
on sentíem com els alumnes de l'escola Lope de Vega
del carrer Urgell cantaven la taula de multiplicar:  
-Dos per dos quatre...   
La Nenita en realitat es deia Rosa Maria. Un dia que érem 
a la porteria em discutia que allò també era de la seva iaia, 
jo que encara no entenia de propietats privades, mantenia 
que la seva iaia manava a dalt, però aquí era la casa dels meus pares. Emprenyada em va donar una empenta i vaig caure rodolant escales a baix, per sort la meva mare em va recollir abans 
que em trenques la crisma.
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Quan el pare s’afaitava sempre cantava, se'n sabia les de Machín, 

Nat King Cole i no diguem les de San Pedro, Sepúlveda o Segarra. Però una de les cançons que més em van quedar al cap,
n’era una d’Andy Russell que deia:
-Soy un extraño para ti / que pasa sin decirte nada. / Soy un extraño para ti / soy alguien que va de pasada. /  Estas muy lejos de saber / que puedo realizar tu sueño. / Estas muy lejos de notar / el fuego que se esconde en mí. / En un momento nada más / que pudo transformar / la vida de los dos.

L'Eusebi si era Sant Jordi li regalava una rosa vermella a la Pilar, que ella posava en una gerra al damunt de la màquina de cosir 
que hi tenia a la porteria...

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, abril de 2013)

20/4/13

CNT i Anarquisme català / Xavier Montanyà


 

 

 

 

 

 

L'anarquisme, fet diferencial català

 
XAVIER MONTANYÀ
 

'Aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya. En cas que Catalunya no restés sotmesa, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. [...] És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. [...] En canvi, a nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.' Són paraules del Noi del Sucre, pronunciades a l'Ateneo de Madrid, el 1919.
La cita apareix en dos llibres, tot just editats, que acabo de llegir amb entusiasme: 'CNT. La força obrera de Catalunya', de Ferran Aisa (Editorial Base), i 'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Díez (Virus Editorial), del qual manllevo el títol per a aquest article. El primer és la crònica històrica de la confederació, del 1910 al 1939, amena i ben fonamentada, entre la gran historia i la petita: la dels barris, les famílies. Aisa rescata del silenci molts noms i fets de militants i activistes que, si no, restarien enterrats en l'oblit. Moltes accions del vell moviment anarco-sindicalista tenen avui, a Catalunya i al País Valencià o les Illes, un significat especial: reverberen situacions, actituds, formes de revolta i de protesta. Molt bona, per exemple, entre mil, la referència a un comentari de Joan Manent, batlle de Badalona i secretari de Joan Peiró. Als anys vint, quan els detenien, l'insult preferit dels policies espanyols era 'gossos catalans'. A la República, la policia de la Generalitat els titllava de 'murcians de la Torrassa' o 'xusma'.
És un treball impecable que recorda, per exemple, que els Fets de Maig del 37 van servir per a esclafar la revolució, però també per a imposar el poder de l'estat sobre una Catalunya que havia assolit un grau molt elevat d'independència.
'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Diez, se subtitula 'Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània'. És un assaig molt interessant que, tot resseguint el fil històric rebel dels catalans en el curs dels segles, trenca els tòpics de la historiografia dominant, conservadora o marxista, i subratlla la importància cabdal dels corrents llibertaris i anarco-sindicalistes a Catalunya i als Països Catalans. Dels remences i els segadors fins als nous moviments socials actuals, hi ha una pervivència del vell esperit de rebel·lia. No és pas casual que Catalunya fos la primera nació europea que reeixí a abolir legalment el feudalisme.
Segons Xavier Diez, una minoria poderosa, aliada amb l'estat espanyol, ha fet tots els possibles per esborrar de la història el món llibertari català. Però, 'malgrat aquest procés d'invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana. [...] Renunciar a aquesta herència és presentar la dimissió com a poble'.
En definitiva, crec, l'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort. És una manera de viure. Poden desaparèixer les estructures, o transformar-se, més o menys lentament. Però les idees no es moren. Es mantenen latents. S'incorporen a l'esperit de cadascú. Es plasmen en l'acció individual i, de tant en tant, cristal·litzen en la col·lectiva. En certa manera, és allò que Luis Andrés Edo en deia 'l'opció de corrent, sense estructures'. En els temps actuals, quan les organitzacions tradicionals es revelen impotents o fraudulentes, l'acció popular practica, espontàniament, les velles formes d'acció assembleària, horitzontal, solidària, en xarxa. Els canvis positius van sempre de baix a dalt.
PS: La cita del Noi del Sucre també apareix al llibre 'Cop de CUP', de David Fernàndez i Julià de Jòdar. De fet, a la CUP conflueixen idees i actituds provinents del vell llegat llibertari català.
 
(Publicat a Vilaweb 19 d'abril de 2013
 

19/4/13

Liceu Escolar / foto presentació

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA "EL LICEU ESCOLAR DE LLEIDA, 1906-1937" (EDITORIAL FONOLL), A LA SALA PERENYA DE LA REGIDURIA DE CULTURA DE L'AJUNTAMENT DE LLEIDA


(L'autor al mig amb l'acalde de Lleida, regidords, exalumnes del Liceu Escolars i família de F. Godàs


Nuestro colegio lleva el nombre de LICEO, esto es, el de aquella brillante Escuela que fundara Aristóteles a orillas del Illiso. A orillas del Segre hemos levantado nuestra casa. Ni Lérida es Atenas, ni tenemos nosotros las alas del Maestro. Pero ¿será ello obstáculo para que, fortaleciéndonos en el símil que nos brinda el recuerdo, a orillas del río, laboremos siempre, siempre, con una firme, serena inextroncable devoción?

Frederic Godàs i Legido
(Boletín del Liceo Escolar, núm. 56, Lleida, maig de 1913) 


12/4/13

República espanyola / plaça Sant Jaume

PARLAMENT DE FERRAN AISA EFECTUAT A L'ACTE DE COMMEMORACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA ORGANITZAT PEL CENTRE CÍVIC PER LA REPÚBLICA A LA PLAÇA DE SANT JAUME EL 14 D'ABRIL DE 2009.
(Coberta del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939)

Commemoració de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931


Ferran Aisa
 


El 14 d’abril de 1931 Lluís Companys, alcalde provisional de Barcelona, proclamava des del balcó de l’Ajuntament la República Espanyola. I ho feia unes hores abans que ho fessin a Madrid i a altres ciutats espanyoles. La bandera republicana va substituir a la monàrquica que tingué, ràpidament, la companyia d’una catalana onejant al balcó de l’Ajuntament. Barcelona reivindicava, una vegada més, la República federal. Francesc Macià, poc després, proclamava la República Catalana dins de la Federació de pobles d’Iberia. De la mateixa manera que l’any 1868 durant la Gloriosa o el 1873 durant la Primera República, els anhels federals dels catalans van quedar fora de combat per la imposició de la idea centralista i unitarista d’Espanya.
La República federal descrita i somiada per  Pi i Margall, Almirall, Companys o Macià no va ésser possible, malgrat això la República va foragitar la monarquia i va establir la democràcia i la llibertat a tot l’Estat espanyol, concedint, com ja sabeu, l’autonomia a Catalunya. L’esperit que va enlairar-se a Catalunya i a Espanya durant la primavera republicana va afavorir sobretot la cultura i l’educació. Encara avui hem de posar els ulls en aquells homes i dones que van aconseguir nivells molts alts d’ètica i de dignitat.
L’aixecament militar feixista contra la República fou un cop molt greu a la llibertat. La victòria a Barcelona del poble contra els rebels va significar l’inici d’una revolució que va transformar encara més l’educació amb la creació del CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) i l’aparició espontània de l’ocupació de les fàbriques, els tallers i els serveis públics per part dels treballadors que van autogestionar l’economia a través de les col•lectivitzacions.
La derrota republicana de fa setanta anys va significar la pèrdua de tota aquesta ètica i dignitat que es traduïa en la solidaritat i la fraternitat entre els diversos pobles d’Espanya. L’ocupació de Barcelona va significar un fort cop a la llibertat i als anhels emancipadors de la humanitat. El 26 de gener de 1939 eren ocupat la Generalitat, l’Ajuntament, la seu de les organitzacions polítiques i sindicals i les associacions culturals. El mateix dia 26 per la tarda soldats a les ordres de cap de Falange ocupaven l’Ateneu Enciclopèdic Popular al carrer de Carme i llançaven al mig del carrer llibres i mobles i feien una foguera, seguint els mètodes dels seus mestres nazis.... ,o al “ideòleg” del franquisme Millán Astray que havia cridat a Salamanca davant d’Unamuno: <<Viva la muerte. Muera la inteligència>>.
Fent memòria més propera qui no recorda com mort Franco els grups polítics en lloc de lluitar per la Tercera República van pactar amb el franquisme i van iniciar una transició que va servir per apuntalar definitivament la monarquia que, malgrat l’estat de les autonomies, continua essent centralista. Per acabar vull tenir un record per un vell lluitador que acaba de morir ahir, l’historiador llibertari Abel Paz, autor de Durruti el proletariado en armes, llibre traduït a més de deu llengües (entre elles el japònès i el turc), una important crònica de l’època de la República i de la guerra i de la revolució.
I finalment llegiré un fragment del poema “L’estel republicà” (del llibre Rambla del Raval), on evoco uns instants d’un infants, dels primers anys cinquanta o seixanta, des d’un terrat del Raval de Barcelona: <<La guerra semblava molt llunyana , / i la dura postguerra, desconeguda, / era dura i negra, malgart tot, des del terrat / un savi enlairava un estel amb una cua / llarga de color vermell, groc, lila. Què poques coses sabíem!>>
Salut i Llibertat!
 

Ferran Aisa-Pàmpols (14-4-2009)

11/4/13

El Raval / Ruta

(Coberta del llibre de Ferran Aisa i Mei Vidal "El Raval un espai al marge"
RUTA PER EL RAVAL DE BARCELONA EN SET ETAPES PER EL FINAL DE CURS DE LES PARTICIPANTS EN LA CLASSE DE IOGA D’ELKE RUHE AL FOMENT MARTINENC
 PER FERRAN AISA

 


Entrada al barri pel carrer Sant Antoni Abad, antiga porta del mateix nom de la III muralla de Barcelona. Baluards trobats recentment sota el mercat de Sant Antoni.
1)    Escoles Pies. Església de Sant Antoni Abad. Casa Boya de la Generalitat (recaptadors d’impostos)  Carrers Príncep de Viana (fill de Joan II i Blanca I de Navarra). Salvador (família de botànics: Jardí de l’Edèn), Cendra (tallers artesans on aprengué Gaudí els oficis de ceramista, vidrier, fuster i forja). Església del Carme (Convent de les Jerònimes destruït durant la Setmana Tràgica el juliol de 1909). Bisbe Laguarda (construït durant la II República). Plaça Pedró (pedró o creu de terme). Troballes tombes romanes (Via Augusta- Via Morisca- Camí Real – Camí del Llobregat). Santa Eulàlia (copatrona de Barcelona). Capella romànica de Sant Llàtzer. Carrer Erasme Janer (cases bombardejades-cases modernes-antiga fàbrica d’indianes). Escoles Dte. VI. Carrer Carme, 108, visqué Salvat-Papasseit amb la seva mare i el seu germà Miquel. Casa Erasme Gòmila. Absis de Sant Llàtzer.  Carrer Hospital, 139 (Santa Joaquima Vedruna). Bar Terra Alta.
2)    Carrer la Cera (Cinema Padró-Filmoteca). Taller de Vitralls. Antiga casa de camp. Núm. 29 (antiga fàbrica).Pizzeria l’Àvia. (Casa de naixement d’Emili Vendrell cantant de Rosó). Carrer Botella (Casa naixement Manuel Vázquez Montalbán). Bar Salchichón (Peret i rumba catalana). Can Lluís (gent del teatre. Menú Vázquez Montalbán). Centre Cultural (ara parking). Carrer Amàlia (trobada de restes humans dels primers pobladors de Barcelona de l’època neolítica: 8.000 peces de ceràmica). Plaça Folch i Torres  (club natació Montjuïc inaugurat per Franco –ara edifici-, presó d’homes i després de dones. Enderrocada el 1936 (ara institut Milà i Fontanals.
3)    Hort de la Bomba. Paret d’una antiga Casa-Fàbrica ara enderrocada. Paret de l’edifici del famós Pay-Pay (carrer Sant Pau) on José Luis Guerin va rodar “En Construcción”. Bretxa de Sant Pau (porta oberta a la muralla). Carrer Les Flors (Restaurant Ca l’Isidre-Teatre Tantarantana). Escola Collaso i Gil (obra de Josep Goday inaugurat l’any 1931 per Macià. Antic Monestir de Sant Pau del Camp (romànic del segle X). Caserna Guàrdia Civil (façana de la fàbrica Espanya Industrial que fou traslladada a Hostafrancs). Centre esportiu del Raval (abans cine Diana). Xemeneia d’Indústria. Can Ricart (antiga fàbrica convertida en piscina).
4)     Reforma del carrer les Tàpies, Estel i Nou de la Rambla (Punt Avui / Mossos / Conservatori Museu / Residència d’Estudiants. Carrer de l’Om (Cases construïdes per la Generalitat per acollir a la gent de cases enderrocades). Bar Los Portuarios. Hort de Sant Bertran (Paral•lel). Muralla (portal de Santa Madrona). Drassanes.  Carrers dl’antic Barri Xino: Arc del Teatre, Cid, Peracamps, Mina, Montserrat, Lancaster, Santa Mònica, Montserrat, Sant Ramon,  Barbarà, Av. Drassanes. Sant Pacià. Sant Pau: Narcos sala. Monument a Escola Blanquerna. Escola d’Idiomes. Mons desapareguts: Bar Colón (Potaje ara un hotel 4 estrelles), Bar Kentucky. Baños Públicos 1814. Villa Rosa. Teatre Principal. Enfants Terribles. Bodega Bohemia.Cangrejo, London. Palau Güell. Palau (ara hotel) Núm. 36.
5)    Rambla del Raval (gat de Botero). Carrer Sant Rafael (Placa atemptat contra el Noi del Sucre). Antic carrer de la Cadena (núm. 22 Gaudí estudiant.) Núm. 39 periòdic Tierra y Libertad. Núm 27 periòdic La Batalla. Núm 6 bis (Ferran Aisa). Sant Jeroni (Angel Pesraña director de Solidaridad Obrera). Felip Cortiella (poeta i dramaturg català).  Aurora 1 (poeta Joaquim Marco). Sant Rafael (Maruja Torres). Ferran Aisa (c/Cadena, 6 bis). Casa Leopoldo. Hotel Barceló. Casa Leopoldo). Filmoteca. La Casa de los Graneneles. Bar Marsella.
6)    Carrer Robador-Sadurní (històric del segle XIX: balls “Mabille” i “El Ramillete”. Cinema Argentina. Prostitució segle XX. Carrer Hospital. Bar Absenta. Egipciaques (Convent que recollia a les dones penedides) ara hi el CSIC. Carrer Carme: Bar Muy Buenas.(Llibreria Casa de Mallorca-Escola Milà i Fontanals de Josep Goday al carrer dels Àngels).Edificis gòtics de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. (ara Massana i BC). Carrer del Carme (Antic Convent del Carme que fou universitat de Barcelona el segle XIX). Carme, 30 (seu de l’AEP). Magatzems “El Indio”.
7)    Carrer Montjuïc del Carme (Gimnàs Solé on Gamper va fundar el F. C. Barcelona). Impremta Badia. Pintor Fortuny (Magatzems “El Siglo” incendiats el 1932. Carrer Xuclà (Granja Vinader-Cacaolat i Restaurant Los Toreros). Casalot plaça Bonsuccés (convent-caserna i ara seu del districte de Ciutat Vella). Casa de la Misericòrdia encara podem veure el torn on les mares deixaven els seus fill i la ranura per deixar la almoina. Universitat de Geografia i Història. Casa Caritat (CCCB). MACBA (de Richar Meier). Antics convents convertits en escola i en Centre d’Informació (CIDOB). Carrer Elisabets: Herboristeria Llansà. Bar Masia. Hotel Camper. Llibreria la Central del Raval en l’antiga església de la Casa de Misericordia. Carrer Notariat (Edifici del Col·legi de Notaris construït el 1880 d’estil neoclàssic. Casa on va viure Santiago Ramón y Cajal (Notariat, 7). Carrer Pintor Fortuny...  Restaurant “L’Antic Forn” (dinar i lectura del poema de Ferran Aisa "La filosofia del barri".)
 

Ferran Aisa-Pàmpols  (Barcelona, 26 de juny de 2012)
 





6/4/13

Utopia / José Fernández Toledo

DOS ARCTICLES DE JOSÉ FERNÁNDEZ TOLEDO SOBRE EL LLIBRE "UTOPIA" DE FERRAN AISA PUBLICAT AL SEU BLOG


(Coberta llibre Utopia de Ferran Aisa)



Utopías: su apetecible resurgimiento (1er gong)
 

José Fernández Toledo

Mientras los políticos y demás habitantes de la cámara acorazada del poder pasaban sus días pensando todas las argucias posibles para incrementar sus fortunas personales y las mil maneras de blindarse ante la amenaza de ser descubiertos, entretanto, repito, los hermanos Aísa, Ferrán y Manel, dejaban sus pestañas pegadas en los libros de  Historia del Movimiento Obrero y la causa Anarquista.

Ante tanta inmundicia, siempre es un soplo de aire fresco comprobar que no todos  corren como diablos  tras el vil metal, sino que existen muchas personas, que como los hermanos Aísa, han criado canas tratando de comprender el mundo y pensando en cómo mejorarlo. Les conocí en el Ateneo Enciclopédico Popular, sito en el antiguo edificio de la Caridad, de la calle Montalegre de Barcelona. Yo iba de engreído pipiolo que creía saber mucho de la vida, cuando no era más que un pardillo idealista. Acudía a las reuniones con mi amigo Pizarro, cuyo padre había muerto en el campo de concentración de Mathaussen. Nos acogieron en su sección literaria, donde en su revista "El vaixell blanc" podíamos publicar nuestros poemas. Con el tiempo armamos también un equipo de fútbol sala, bastante competitivo.

Pocos conocen como Ferrán y Manel, la Historia del Movimiento Libertario de Catalunya y España, por algo son los depositarios del Archivo Histórico del Anarquismo en la península ibérica, tesoro cultural que se ha visto mermado por algún que otro robo, a mano de los canallas de siempre.

El ataque masivo que está sufriendo la clase obrera en la actualidad, despojada sistemáticamente de todos los derechos adquiridos, fruto de la lucha contra el Capital, habría sido impensable en los años ´60 ó ´70, donde cualquier gesto de amenaza era respondido con barricadas, encierros y enfrentamientos contra los brazos armados del Sistema.

La gente tenía conciencia de clase y los obreros estaban orgullosos de serlo. Es ese un plus de refuerzo de la identidad del individuo, pues le inscribe socialmente en el lugar que le corresponde y le otorga la fuerza de un colectivo. Escasos son los asalariados que se sienten obreros en nuestros días, nos hemos desclasado, adocenado y enajenado, aunque a ese híbrido cibernético le llamen hombre postmoderno, hombre líquido, amorfo, adicto a todo tipo de cosas, excepto a la libertad. El hombre que no sabe  ni puede estar a solas consigo mismo, porque quedó a medio hacer y le vence la angustia.

Tampoco hay que caer en un cierto "obrerismo" de antaño que pretendía excluir a los intelectuales del ámbito de la lucha obrera, so pretexto de que no tenían las manos manchadas de grasa. Para ellos sólo existían los de arriba (dirigentes, enchufados y lame culos del Amo) y los de abajo (obreros, desposeidos y demás parias de la Tierra).

La realidad es mucho más compleja que todo eso, pero hay elementos para pensar que la disolución de la lucha de clases ha representado la pérdida de un referente integrador y amalgamador de las mayorías humildes y de la clase obrera en particular; tal como la caída del muro de Berlín ha significado la pérdida de cierta contención del Capital, que tras la eliminación del telón de acero y el final de la guerra fría, campa a sus anchas.

Reivindico por lo tanto el retorno de las utopías, pues tengamos presente que así como los Mitos ayudan a entender los orígenes de la Humanidad, la lucha por lo que hoy se nos antojan Utopías, son nuestra mayor garantía de futuro.
 

Publicado por José Fernández Toledo
 


Utopías : el retroceso (2º gong) 



José Fernández Toledo
 



Utopía procede del griego (topos), que significa "lugar", por lo que el prefijo actuaría como preposición que indica carencia de: sin lugar. Los clásicos de la filosofía lo traducen como "lo que no está en ningún lugar". A mi personalmente, ésta última acepción no me acaba de agradar porque induce a pensar  que lo que no está en ningún lugar, no existe, mientras que deduzco que los antiguos griegos quisieron darle la connotación de idea o proyecto al que aún no le había sido creado un lugar, pero que, en principio , era factible, aunque no fácil.

Tomás Moro acuñó la palabra utopía para describir una sociedad que se considera perfecta en todos los sentidos y se llama utópico  a todo ideal de la sociedad humana que se supone sin duda alguna deseable, pero que muchas veces se postula como inalcanzable.

Las utopías son en sí mismas revolucionarias pues siempre implican la subversión del orden establecido, imperfecto e injusto. Nunca significan más de lo mismo, ni se ocupa de cambiar algo para que nada cambie. Se trata de cambios profundos y estructurales. Una "trending" utopía moderna sería esperar que la misma pandilla de granujas que nos ha llevado a la ruina económica y moral, sean capaces de sacarnos de ella. ¿Han visto algún gato que se auto cuelgue el cascabel?  No olvidemos que la transición de las monarquías europeas hacia los Estados modernos, pasaron por el afeitado de muchas cabezas.

Muy acertadamente, Ferrán Aísa nos hace recapacitar en su libro sobre el hecho de que "sin el pensamiento utópico, sin la voluntad de avanzar hacia modelos ideales, no existiría el progreso". La luna, ese satélite sólo al alcance de los poetas, puede ahora ser pisado y sobrepasado por el hombre. Hace un par de siglos, por no ir más atrás en el tiempo, era algo impensable, una auténtica utopía. Hubo antes de ser pensada y soñada por poetas o escritores como Julio Verne, por citar alguno, para poder materializarse.

Las utopías retroceden como el horizonte, dando paso a otras nuevas. Pero los avances de la Humanidad han ido más lejos en lo científico-tecnológico que en la organización socio política de las personas. La transmisión de la experiencia humana no sigue los mismos cauces que la científica, de ahí la paradoja de que pese a esos maravillosos progresos, no estemos sino a un paso de la barbarie. Totalmente de acuerdo con Ferrán Aísa cuando señala que la historia de la Humanidad es una interminable crónica de desigualdad y frustración.

Cuando el hombre ponga la materia gris a trabajar pro del bien común y del equilibrio con la Naturaleza, en vez de pensar en formas ultra sofisticadas de aniquilarnos los unos a los otros, muchas cotas de bienestar e igualdad, que hoy nos asemejan utópicas, pasarán a ser realidad. Estamos retrocediendo hacia una especie de Edad Media Tecnocrática, con pérdidas masivas de libertad, con aplastamiento de la subjetividad a favor del pensamiento único y la primacía de unas ideologías sobre otras (léase al Dr.Lluis Farré en su presentación en la revista Intercanvis: ¿Dónde está el hombre? , la lámpara del filósofo).

Estamos a un tris de convertir en utópica nuestra propia condición humana. No somos plenamente conscientes de lo lejos que podemos llegar trabajando en equipo, aunando fuerzas e ilusiones. Pero todo tiene que ser soñado antes de alcanzar el rango de utopía y, por lo tanto, de horizonte-meta. Lo que ha conseguido la organización judía Keren con su inmenso bosque de Yatir en pleno desierto, puede que ni llegase a ser pensado por el pueblo palestino. Un pueblo sin utopías no crece, no avanza. Para las culturas mediterráneas (españoles, italianos o griegos), nos parece una utopía alcanzar los grados de organización, seriedad y cohesión que vemos en los pueblos germánicos y, quizá para ellos, resulten utópicas algunas de nuestras características, como la capacidad de improvisación, la creatividad o la "pasión" que ponemos en muchas cosas.

Preparémonos para vivir los años más paradógicos de los últimos tiempos, ¿un ciclo más? ¿una epidemia de "peste" científica? ¿un ensayo global sobre manipulación masiva de masas? ¿otra guerra de mundos financieros? ¿China contra todos?. Quisiera cortar en seco toda esta diarrea dialéctica recomendándoos la lectura de este, por el momento, último libro de Ferrán Aísa, titulado "Utopía. Del somni igualitari, al pensament únic", editado por Icaria. Quizá el autor alberga en su interior la utópica utopía de que en España se interesen algún día en aprender catalán y abandonen la excusa inhibitoria de que se trata de una lengua que sólo se habla en Catalunya y alrededores; al fin y al cabo, el chino sólo se habla en China y no por ser más millones de parlantes tienen más razón, ni más cultura, ni más valor. Mil millones de engañados no hacen más grande la mentira, sino su honda expansiva, el número de afectados. Quizás pueda ser traducido al español, ya que la causa del Movimiento Obrero Libertario bien merece la pena y a muchos nos alegraría que alejarnos del Hombre-mono deje de ser otra utopía.
 


Publicado por José Fernández Toledo en el seu blog:
tuescuchaamiga.blogspot.com
 

5/4/13

CNT i Utopia / llibres Ferran Aisa

 
Presentació a l'Anònims de Granollers (6-4-2013)
 
 
 
 
 
 
Presentació dels llibres:

"CNT. La força obrera de Catalunya"

"Utopia: del somni igualitari al pensament únic"


Amb Ferran Aisa, autor dels llibres.
Organitza: Anònims, menjars i pensars, Assemblea Llibertària del Vallès Oriental , CGT i CNT.

Dissabte, 6 d'abril a les 18 h.


--
Anònims
/// menjars i pensars ///
Ricomà 57 08401 Granollers
Tel. 93 860 07 89

3/4/13

El Liceu Escolar de Lleida / llibre Ferran Aisa

(Coberta del llibre de Ferran Aisa "El Liceu Escolar de Lleida, 1906-1937"



UNA ESCOLA MODÈLICA

 Ferran Aisa

El Liceu Escolar de Lleida és un referent de la història de l’educació catalana. Es tracta d’una escola nascuda l’any 1906 per l’empenta de Frederic Godàs i Legido, mestre que va saber crear un gran centre pedagògic de caràcter laic i d’avantguarda a les terres de ponent. El Liceu Escolar fou com un vaixell que navegava pel Segre amb tota una càrrega romàntica de pedagogia. Un vaixell que va anar sembrant arreu dels pobles lleidatans l’afany educatiu amb la intenció de crear una escola nova.
La pedagogia innovadora del Liceu Escolar va sacsejar l’esmorteïda capital del Segre que, en aquella època, era dominada pel catolicisme i el conservadorisme polític,
per convertir-la en un temple laic on els alumnes, seguint la consigna d’Horaci, aprenien delectant-se. La construcció del modern edifici escolar del carrer Blondel, sota els auspicis de pedagogs com Pestalozzi, va crear les ires dels enemics de la llibertat, que van combatre amb tots els seus medis l’obra modèlica de Godàs.
Frederic Godàs va haver de fer front a les nombroses crítiques i als atacs dels sectors més intolerants de la societat, que s’oposaven a la modernitat pedagògica i, sobretot, s’enfrontaven al model de laïcisme escolar. Però Godàs se’n va sortir i la seva escola no solament fou una fita pels lleidatans de la capital, sinó també per moltes famílies de les comarques de ponent que feren del Liceu Escolar la seva escola.
Frederic Godàs, home d’idees republicanes i lliberals, en matèria educativa era admirador de Pablo Montesino, Francisco Giner de los Ríos, Pau Vila i, entre altres, Francesc Ferrer i Guàrdia. La concepció pedagògica de Godàs era completament oberta als nous temps, cosa que la feia extensiva més enllà de les seves aules, d’aquí les conferències extraescolars i la creació de les diverses sucursals escolars. Godàs tenia la convicció que la veritable fraternitat no exigia baixar fins a la incultura del neci, sinó aixecar els altres al propi nivell cultural del savi.
El Liceu Escolar va aconseguir crear una escola completament d’avantguarda, on els plantejaments pedagògics de Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Montesinos o Montessori eren presents en l’educació dels nens i de les nenes. El Liceu Escolar fou la primera escola nova de Lleida i una de les primeres que hi va haver d’aquest ideal renovador a Catalunya. Hem de situar el Liceu Escolar de Godàs a l’alçada de les experiències modèliques privades que van realitzar les escoles fundades per mestres com Pau Vila, Joan Bardina, Josep Palau Vera, Alexandre Galí o Manuel Ainaud.
El Liceu Escolar fou una escola on l’educació del nen i la nena era activa, on l’alumne era el centre de l’educació que es desenvolupava dins d’un ambient completament alegre, tolerant i democràtic. Frederic Godàs, alhora d’inaugurar l’edifici del carrer Blondel, escrigué al butlletí del Liceu Escolar:

<<Nuestro colegio lleva el nombre de LICEO, esto es, el de aquella brillante Escuela que fundara Aristóteles a orillas del Illiso. A orillas del Segre hemos levantado nuestra casa. Ni Lérida es Atenas, ni tenemos nosotros las alas del Maestro. Pero ¿será ello obstáculo para que, fortaleciéndonos en el símil que nos brinda el recuerdo, a orillas del río, laboremos siempre, siempre, con una firme, serena inextroncable devoción?>>




Ferran Aisa-Pàmpols
(Fragment de la Introducció del llibre de Ferran Aisa El Liceu Escolar de LLeida, 1906-1937, Fonoll, Juneda, 2013).

2/4/13

CNT / Presentació llibre

(Tarja de la presentació del llibre de Ferran Aisa, "CNT. La força obrera de Catalunya", Base, Barcelona, 2013)