 |
| (Ferran Aisa-Pàmpols al Col·legi Municipal Diputació) |
BALADA DEL FILL DE LA PORTERA
FERRAN AISA
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Nosaltres teníem l’habitatge a l’últim replà de l’escala
abans d’entrar al terrat on hi havia el sol i una tortuga.
Eren els anys cinquanta, aleshores la vida tenia al meu entendre
el color groc d’aquelles fotografies velles, de vegades el gris marengo d’un temps incert i el blau marí dels capvespres.
Eren els colors de la infància?
Tal vegada no eren més que els colors d’un somni...,
un somni que ara s’emmiralla en un espill que reflecteix el miratge d’un temps passat.
És la imatge d’un somni trencat?
Jo no havia nascut a l’Eixample, sinó al districte cinquè,
el popular barri Xino,
l’antic Raval de Barcelona.
Quan tenia dos anys i mig ens vam traslladar
al carrer de la Diputació.
Els meus records anteriors del carrer de la Cadena són molt difosos,
només sé el que m’han explicat els pares o alguns veïns.
Sé que m’agradava pujar al terrat a mirar els coloms i els estels
que enlairaven els nois grans de l’escala. Mentre m’entretenia
mirant els núvols, i sentint el ding-dang de les campanes,
aprofitaven per donar-me de dinar, doncs era molt mal menjador.
Al carrer de la Diputació era un infant feliç? Tal vegada sí,
al costat del meu pare l'Eusebi i la meva mare la Pilar,
aleshores encara no havia nascut el meu germà Manel.
Ara em ressonen al cap les campanes de la parròquia
de Sant Josep Oriol o la xerrameca del lloro
de la senyora Antonieta de la botiga de llaminadures:
-Lorito, porqué no vas a l’escuela?
-Porqué el maestro me pega con la correa, con la correa…
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Aquí vaig començar anar a escola i ho vaig fer al Col·legi Municipal Diputació.
La senyoreta Maria ens llegia contes, recordo que un d’ells
era El Patufet. I tots ens sabíem de memòria aquell fragment: -Patufet, on ets?
-A la panxa del bou que no neva ni plou.
Per Nadal fèiem el pessebre amb les figuretes que aportàvem
els alumnes, jo hi vaig porta el caganer. Un dia va venir un retratista i ens va fer la típica foto escolar de l’època. Jo surto retratat
tot seriós, ben pentinadet i amb un llibre a la mà.
A la butxaqueta de la bata a ratlles escolar sobresurt brodades
les lletres F.Ai.
Ni que fos un element subversiu de la famosa FAI. La mare sempre em feia bromes amb aquesta fotografia d’un prematur faista.
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Al carrer Diputació vaig descobrir les tradicions barcelonines
dels jocs infantils i de les festes populars com Sant Joan.
La foguera feta per els infants al mig del carrer era un element màgic per a la meva innocència infantil.
Una altra de les distraccions d’aquell temps era increpar
als empleats municipals. Mentre regaven el carrer amb una mànega, tots els nanos corríem escridassant-los:
-La xeringa curta, la xeringa curta... I ells aleshores enfocaven
la mànega cap els xavals per veure si ens mullàvem.
Quan venia la Nenita, néta dels amos de la fàbrica de begudes carbòniques Vda. B. Claramunt i de l’edifici,
on treballava el meu pare i la mare feia de portera,
em cridava perquè pugés a jugar amb ella i mentre jugàvem
la minyona de la casa ens portava el berenar al jardí
on sentíem com els alumnes de l'escola Lope de Vega
del carrer Urgell cantaven la taula de multiplicar:
-Dos per dos quatre...
La Nenita en realitat es deia Rosa Maria. Un dia que érem
a la porteria em discutia que allò també era de la seva iaia,
jo que encara no entenia de propietats privades, mantenia
que la seva iaia manava a dalt, però aquí era la casa dels meus pares. Emprenyada em va donar una empenta i vaig caure rodolant escales a baix, per sort la meva mare em va recollir abans
que em trenques la crisma.
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Quan el pare s’afaitava sempre cantava, se'n sabia les de Machín,
Nat King Cole i no diguem les de San Pedro, Sepúlveda o Segarra. Però una de les cançons que més em van quedar al cap,
n’era una d’Andy Russell que deia:
-Soy un extraño para ti / que pasa sin decirte nada. / Soy un extraño para ti / soy alguien que va de pasada. / Estas muy lejos de saber / que puedo realizar tu sueño. / Estas muy lejos de notar / el fuego que se esconde en mí. / En un momento nada más / que pudo transformar / la vida de los dos.
L'Eusebi si era Sant Jordi li regalava una rosa vermella a la Pilar, que ella posava en una gerra al damunt de la màquina de cosir
que hi tenia a la porteria...
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, abril de 2013)
No hay comentarios:
Publicar un comentario