31/7/13

Antoni Ramallets / poema Ferran Aisa

(Banderí d'A. Ramallets)
EN RECORD D'ANTONI RAMALLETS (1924-2013)



BALADA DEL SOMNI BLAUGRANA
 


 FERRAN AISA
 











Rodava la pilota pel terrat de la meva infància,
fèiem partits al so de les campanes,
corríem els vailets trencant les sabates,
volíem ésser futbolistes del Barça, 

fer parades impossibles com Ramallets
i guanyar moltes copes com Kubala.
El somni blaugrana ocupava el nostre temps 

corrent amb la pilota als peus i quan sortíem de l’escola
amb les carteres plenes de llibres fèiem la porteria
sota la marquesina del Mercat de Sant Antoni,
perquè era dimarts o dijous i no hi havia encants.
Quan arribàvem a casa berenàvem, fèiem deures o no,
i baixàvem a jugar als carrers del Raval,

allà novament organitzàvem partits de futbol
inacabables maratons amb molts gols,
la festa s’acabava quan d’un xut la pilota es penjava
a la teulada d’uralita de la fusteria del carrer Aurora,
cantonada de Sant Jeroni, que ocupava el sòl d’una casa
enderrocada per les bombes de la guerra.
Si recuperàvem la pilota continuava el partit
fins quan venia el guri a pispar-nos-la,
aleshores corríem com atletes urbans
carrer avall o escales amunt, adéu distracció esportiva.
Tota la meva infantesa fou un somni blaugrana,
els Reis Mags em van portar una samarreta del Barça
i la mare em va cosir l’escut al pit amb les quatre barres.
El pare em portava al Camp Nou acabat d’estrenar amb el gol
d’Eulogio Martínez. N’eren els temps d’H. H. i del gran Kubala,
i d’Antoniu Ramallets, el gat amb ales de Maracanà;

i de jugadors com Evaristo, Segarra, Olivella, Tejada, Flotats,
Rodri, Gensana, Gràcia, Villaverde, Kocsis i Czibor.
Jo volia ésser Luisito Suárez, aquell interior del Barça tan fi
que fou considerat l’any 1961 el millor jugador d’Europa.

Suárez va ésser fitxat per l’Inter de Milà per vint-i-cinc milions
de pessetes, tot un rècord d’aquella època...
Sí. Tota la meva infantesa fou un somni blaugrana…



Ferran Aisa-Pàmpols
(Poema inèdit del llibre Balada dels Ravals)
 

23/7/13

Salvat-Papasseit / Pepe Guitiérrez

Base edita la biografía exhaustiva de Joan Salvat-Papasseit escrita por Ferran Aisa y Mei Vidal 



PEPE GUTIÉRREZ-ÁLVAREZ


 

(Coberta llibre Ferran Aisa i Mei Vidal)


Afortundamenta, hay libros publicados con amor y profesionalidad, y este es uno de ellos. A lo largo de 500 páginas, y al compás del texto, se nos regalan fotos, libris, manuscitos de poemas, ilustraciones soberbias que denotan la mano de un personaje único, de vida breve (Barcelona, 1894-1924), pero  que forma parte destacada del Olimpo proletaro, libertario y vanguardista, alguien que merece ser leído y conocido, alguien que pueda ayudar a valorar el sentido subversivo de la escritura.
El nombre de Joan Salvat-Papasseit fue uno de los poetas que se trató de recuperar muy tempranamente,  y ya en la mitad de los años sesenta -cuando empezábamos a respirar- se paseó por Catalunya un hermoso montaje teatral en base a sus poemas, obra sino recuerdo mal de Ricard Salvat, y de la cual el que escribe recuerda una bulliosa representación en el Centro social de Magoria, con presencia el propio Salvat, Mª Aurelia Capmany, José Mª Rodriguez Méndez, y Ángel Carmona, un hombe que representaba Fuentovejuna en cualquier sitio, un bar por ejemplo. A título de anécdota, vale contar que en mi intervención no pude evitar el sello de procedencia, y los pocos pasos que había dado sobre la lengua catalana, porque al hablar me referí a Joan Salvat-Passapeit, lo cual desde luego, no era lo mismo.
Ya por entonces, en la introducción nos contaron que se trataba de un sobresaliente poeta barcelonés que escribía mayormente en catalán, y cuya obra incide de pleno en el drama social de su tiempo. En Joan subsistía una importante veta, primero socialista, y después más anarquista «Seré, escribirá, ahora el glosador de la divina Acracia, de la imposible Acracia en la vida de los hombres que sienten deseos de una Era mejor».
Su historia es triste e intensa. Hijo de un fogonero, los apellidos de su madre —Papasseit y Orovitx— suscitan su imaginación. Queda huérfano a los 7 años, su madre lo ingresa en el asilo naval hasta los 13 años cuando comenzó a trabajar en diversos oficios. En 1911 conoce a Emilio Eroles que lo introduce en el mundo de los libros, devorando todo lo que le cae en las manos, en particular los grandes herejes del momento: Tolstoy, Gorki, Zola, Ibsen, Max Nordau. Joan asiste durante el curso 1914-1915 a las clases del Dr. Rubio i Balaguer, y frecuenta el Ateneo Enciclopédico Popular, en donde se empleará como bibliotecario. Hacia 1916 vive pobremente y trabajará de vigilante en el muelle barcelonés, más tarde dirige la sección de literatura de las galerías layetanas y luego regenta una tienda de antigüedades en Sitges. Al mismo tiempo publica artículos que firma con el seudónimo de «Gorkiano» (su maestro Angel Samblancat presentará en 1918 a Gorki como «el padre de la actual Rusia de los bolcheviques»), y denota la influencia de los medios anarquistas.
En 1917 funda la revista Un enemic del poble (en claro homenaje a la célebre obra de Ibsen), que se presenta como «hoja de subversión espiritual». En ella publica sus Mot-propis en el que vierte opiniones de todo tipo con la intención de “ëpate le bourgois”. De esta época data un posicionamento suyo en contra la expulsión de Trotsky de España, y escribió al respecto: "Como un gran precursor que la suerte depara antes de entrar en tierras de su liberación el dsterrado Trotsky pasó por estas tierra de mala ventura. Como ´ltimo pecado: o España se levanta o hay que echarla al absmo. La nueva aurora llega. Esta es la hora sprema bolchevique”.
Que Joan fue un entusiasta de la revolución bolchevique ya se sabía, pero queda anotado y detallado en el libro.
En 1919, el poeta colabora con la revista Mar Vella, apareciendo como de los más señalados representantes de las vanguardias, siempre con un poderoso trasfondo libertario pero también catalanista independentista. Es conocida su crítica al sector esteticista del catalanismo, que se traduce en su Manifiesto contra los poetas en minúsculas.
Había pertenecido a las Juventudes socialistas y colaborado en La Justicia Social, de Reus, en la que fue compañero y amigo de Andreu Nn al que trató en el PSOE catalán, pero ya entonces estaba marcado por sus inclinaciones inconfundiblemente anarquistas, aunque ulteriormente, este aspecto se ha atenuado difuminar con sus contenidos cristianos. Joan Fuster establecerá su aportación en numerosos artículos, en uno de los cuales, escribe: “Nadie de dos dedos de frente se atreverá a negar que Joan Salvat-Papasseit es uno de los más grandes poetas catalanes del siglo XX y de todos los siglos de la lengua catalana…”. Muere tuberculoso y su obra se publicara tarde y mal. Durante el franquismo será un autor “maldito” por su doble carácter de anarquista y catalanista, hasta que será reivindicado por la intelectualidad de izquierdas.
Su poesía comenzará a ser publicada y reconocida sobre todo cuando se convierte en   parte del material del repertario de diversos cantautores catalanes como Ovidi Montllor, Lluis Llach, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Joan Manuel Serrat, Xavier Ribalta, Ramón Muntaner, Rafael Subirachs, etc. El teatro también dará a conocer su vida y su obra, en particular el espectáculo de Jordi Dodero, Salvat-Papassaeit i la vida i la mort, representado por el E.A.D.A.G. en el año 1967; Vetllada amb en Salvat-Papasseit, por el grupo T.E.C., sin olvidar el montaje de Ricard Salvat Aproximació a Salvat-Papasseit y Peró la joia es meva, una biografía dramatizada de su poesía que se unían bajo el título general de Salvat-Papasseit i la seva época, y más recientemente, la obra conjunta de Ferran Aisa y Remei Morros, Joan Salvat-Papasseit, l´home entusiasta (Virus, BCN, 2003) . Todo una material que este rabajo lleva al terreno de la culminación. Sería una pena que una edición de esta categoría y primor pase desapercibida.

Pepe Gutiérrez-Álvarez en Kaos en la Red
 

FESTIVAL DE POESIA EN MOGUER (HUELVA). Del 24 al 27 de julio de 2013.


(Cartell dels actes poètics de Moguer)








VOCES DEL EXTREMO, 2013. 

PROGRAMA





 

 MIERCOLES 24 DE JULIO
19’OO. Fundación Zenobía y J.R.J
Cristian Gómez Olivares
Ramón Ruiz
Antonio R. Caballero
Pura López Cortés
Uberto Stabile
Eladio Orta

23'00. Peña del Cante Jondo
Antonio Ramírez Almanza
Daniel Macías Díaz
Santiago Aguaded Landero
David Castillo
José Icaria
Ángel Calle

00’30. Peña del Cante Jondo
Patricio Domínguez
Esmarcial “El apoeta”
Juan Manuel Sánchez Meroño


JUEVES 25 DE JULIO
19’00. Fundación Zenobia y J. R. J.
Antonio Rodríguez Alarcón
María Carvajal
David Bobis
Carmen Herrera Castro
Fernando Barbero Carrasco
Matías Escalera Cordero

20’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Canciones del tiempo de Moguer. Rafael Moreno

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Marc Delcan
Ana Ibánez Córdoba
Marcos González Sedano
Paqui Jiménez Yepes
Antonio Martínez i Ferrer

00’ 30. Peña del Cante Jondo
Begoña Abad
Ángel Rodríguez
Juan Cruz
Jaime Romero Ruiz de Castro

1’30. Peña del Cante Jondo
La noche multiplicada. Muerdo + María Ruíz Faro

VIERNES 26 DE JULIO
11’30.Biblioteca Municipal de Moguer: Inauguración de la exposición EDITA NÓMADA

12’00. Poesía de Calle con Los Bio Lentos

13’oo. Fundación Zenobia y J.R.J.
Mercedes Parada
Conrado Santamaría
David Trashumante
Joaquín Gómez
José Luis Campal
Antonio Gómez

18’00. Fundación Zenobia y J.R.J. Inauguración de la Exposición Francisco Peralto y los orígenes de la experimentación poéticovisual en Andalucía. Comentada por el autor.
19’00. Fundación Zenobia y J. R. J.
Manuel Golena (Francisco Fernández Ramos)
Isabel Mª Méndez
Eladio Méndez
Ana Pérez Cañamares
Felipe Zapico Alonso

20’30 Fundación Zenobia y J.R.J
Sí, a Miguel Hernández. Niño de Elche

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Carmela Cuello Gijón
Ferran Aisa
Marta Navarro
Alberto Gil-Albert
Gsús Bonilla

00'30. Peña del Cante Jondo:
Isabel Bono
Ibon Zubiela Martín
Bernardo Santos
José Antonio Royuela García
María del Pilar Planas Roura

1’30. Peña del Cante Jondo
Spiritual Blues Dance. Caraoscura + Mhijea:

SÁBADO 27 DE JULIO

12’00. Poesía de Calle con Los Bio Lentos

13’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Raquel Zarazaga
Luis Javier Pinar
Helios Fernández Garcés
Marta Flores
Francisco Fernández
Ana Isabel Alvea

18’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Isabel Martín
Alberto Guillén Rodríguez
Antonio Sánchez-Fernández
María Ángeles Pérez López
Salvador López Becerra
Enrique Falcón

20’00 Fundación Zenobia y J.R.J
Cantar las Voces del Extremo. Niño de Elche

20’30 Fundación Zenobia y J.R.
Rafael Calero
Teresa Sebastián
José Antonio Martínez Muñoz
Montserrat Villar González
Inma Luna

23’00 FIESTA CRECIDA DE LA POESÍA Casa de las Retamas de Eladio Orta en campo de Canela (Ayamonte)
Presentación del nuevo libro de la Editorial Crecida: RUIDO DE VENENO, de Eva Vaz.
VER LA POESÍA con Antonio Gómez
JAM POÉTICA CON TODOS LOS PARTICIPANTES

DJ Producciones PANCARO
Publicado por ANTONIO ORIHUELA en 19:14

21/7/13

La casa de la palmera / poema Ferran Aisa

(la palmera del jardí de germanetes vista des del pis de Borrell)





LA CASA DE LA PALMERA
    
 

 FERRAN AISA
 









La casa de la palmera té el cel pintat per Kandinsky
com diu el Mateu quatre anys i molt camí per fer,    
la vida em retorna al meu barri de l’Eixample    
completament barceloní. Les cotorres fan niu
a la palmera més alta i don Emmanuel,
un rodamón francès, les alimenta.
La palmera creix entre infants i gossos
que corren lliures pel jardí... Ancians
que seuen als bancs i parelles que busquen
racons per festejar. Per la nit es passeja
l’ombra de la germaneta de la Caritat,

l’esperit de la mare Emma de Barcelona,
no ha d’ésser molt lluny d’aquest jardí
ple d’arbres, palmeres que s’enfilen al cel.
        L’Eixample és una illa,
        Diputació, Consell de Cent,
        el comte de Borrell i el d’Urgell,
        les noies maques i els coloms,
        i els rodamóns que, a la manera
        dels trinxeraires de Salvat,
        fan la roda de la vida,
        a la gola negra del llop.
        I tu i jo i els somnis
        perduts, l’amor   
        i les paraules
        mai no dites,
        les velles utopies,
        l’anarquia!


(Barcelona, maig de 2010)

(Ferran Aisa-Pàmpols, poema inèdit)

19/7/13

19 juliol 1936 / Barcelona

EL 19 DE JULIOL DE 1936 A BARCELONA  


FERRAN AISA
 


La cultura de la llibertat
 

(Barricada al Paral·lel, en el cilindre encara es pot veure els cartells de l'Olimpíada Popular)
El diumenge 19 de juliol de 1936 Barcelona s’havia preparat per iniciar la gran festa de la pau i la llibertat. Per una banda s’inaugurava l’Olimpíada Popular i per l’altra culminava la Setmana contra la Guerra. Un dels actes previstos era un concert dirigit per Pau Casals amb l’Associació Obrera de Concerts i l’Orfeó Gracienc, que interpretarien la Novena Simfonia de Beethoven. Però durant tot el dia 18 les notícies de l’aixecament militar al Marroc arribaven a les redaccions dels diaris i als centres institucionals de la Generalitat i, naturalment, també als sindicats i els partits polítics. La CNT i la UGT la nit del dia 18 van declarar la vaga general a tot Espanya. L’alarma no era en va, hi havia suficients informacions per a saber que, a Barcelona, també s’aixecarien els militars rebels. 
La tradició llibertària i popular de Barcelona amb la seva cultura de llibertat i de solidaritat va tenir molt a veure en la moral de lluita per vèncer els militars colpistes. Les organitzacions obreres havien aprofitat els anys de República per organitzar-se i preparar-se a fons. La tasca realitzada per ateneus, escoles racionalistes, sindicats de barriada, cooperatives, grups d’afinitat, centres culturals no havia estat un atzucac. Per una altra banda les vagues generals i les insurreccions havien preparat fermament al proletariat, a través del que García Oliver anomenà “gimnàstica revolucionària”. La repressió contra la classe obrera en fets com la matança de Casas Viejas, la insurrecció de l’Alt Llobregat, la revolta d’Astúries o d’altres vagues revolucionàries havien servit, perquè la part més dinàmica de l’anarcosindicalisme s’organitzés a consciència. El bienni negre del govern de les dretes més conservadores havia estat un cop sagnant contra les esquerres i, particularment, contra la classe treballadora. 
A l’inici de 1936 hi havia 30.000 presos polítics a les presons espanyoles, el clam d’amnistia va ser el principal eslògan electoral del Front d’Esquerres, que va guanyar les eleccions de febrer d’aquell any. La victòria de les esquerres significà el retorn a la legalitat de les organitzacions obreres. La CNT el maig de 1936 celebrà el seu Congrés a Saragossa, els sindicats que s’havien escindit, durant els primers temps de la República, van retornar a la Confederació i un dels punts del Congrés va debatre el Comunisme Llibertari. La CNT considerava que la Revolució no tardaria a arribar i, per tant, calia preparar un sistema de recanvi pel capitalisme. Aquest sistema es basava en el comunisme-anarquista, que tenia la seva base en la propietat col·lectiva. Els postulats emancipadors de la classe obrera, que havien nascut durant la Primera Internacional, revivien amb el dictamen del Comunisme Llibertari: <<No més drets sense deures, no més deures sense drets.>>
Les dretes de la CEDA, l’Acció Catòlica, els falangistes, els requetès i els militars havien començat a conspirar, des del mateix febrer de 1936, contra el govern legal de la República. Espanya vivia immersa en una gran crispació que es materialitzà amb els assassinats, a Madrid, del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo, mort pels pistolers feixistes i del polític conservador José Calvo Sotelo, assassinat per la Guàrdia d’Assalt. A Barcelona, en canvi, es vivia una certa tranquil·litat que va servir, perquè els ateneus, les organitzacions d’esquerres i la Generalitat preparessin l’Olimpíada Popular. Tot era previst, perquè el 19 de juliol comencés la festa de la pau en el goig d’un dia d’estiu.
 

A les barricades!
 

(Barricada a la Ronda Sant Antoni)
A les cinc de la matinada els militars revoltats sortiren de les distintes casernes de Barcelona per a prendre militarment la ciutat. Però aquesta vegada Barcelona no seria un passeig pels militars... Els obrers més preparats anímicament que ben armats, estaven disposats a plantar-hi cara a l’enemic. El primer avís que afirmava rotundament que els obrers s’havien organitzat fou la crida al combat que s’hi féu amb el so de les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port. De tots els barris arribaren obrers disposats a lluitar i a morir per la llibertat. Barcelona, que es llevà el diumenge 19 de juliol sota el sol implacable de l’estiu mediterrani, aviat estaria envoltada de flames. Els obrers plens de moral s’enfrontaren a l’exèrcit, la gran majoria eren confederals però també hi havia gent del POUM, de l’Esquerra Republica, de la USC, d’Estat Català, Guàrdies d’Assalt i Mossos d’Esquadra. La Guàrdia Civil no es va afegir a la lluita fins el darrer moment. El general Goded, mentrestant des de Palma, volà en un hidroavió cap a Barcelona per a fer-se càrrec de la sedició. En la seva absència el general Burriel s’havia posat al front de la rebel·lió i la primera acció consistí en tancar al general Llano de la Encomienda que s’havia mostrat contrari a l’aixecament militar. 
Al carrer el poble resistí les envestides dels militars que havien de parapetar-se i retrocedir davant l’empenta del poble. El general Goded, a la desesperada, va intentar negociar amb la Conselleria de Governació, però per aconseguir aturar el foc i acabar amb el vessament de sang calia la rendició dels militars. El Conseller Josep Maria España, davant la rendició de Goded, va enviar la Guàrdia Civil a buscar-lo, i el va traslladar a la Comissaria de la Via Laietana. Goded va ser introduït al despatx de Companys i obligat a parlar per la ràdio. La invitació del President va servir, perquè tota Espanya escoltés l’anunci de la rendició de Goded.
La lluita als carrers de Barcelona va tenir caràcters èpics, l'heroïcitat de la gent del poble i l’eufòria que transmetien va fer decantar la balança de la victòria cap el seu favor. Els fets se saldaren amb gairebé cinc-cents morts, d’un i altre cantó, i centenars de ferits. Entre els caiguts hi havia l’anarquista Francesc Ascaso mort, al Portal de Santa Madrona, a l’assalt a la Caserna de les Drassanes; el jove secretari de les joventuts comunistes ibèriques del POUM, Germinal Vidal; el socialista Ramon Jover i Brufau; el capità Arrando, lleial a la República; els diputats de la Generalitat Josep Fontbernat i Amadeu Colldeforns i nombrosos militants obrers i guàrdies d’assalt. 

El dia 20 de juliol, els militars eren vençuts a Barcelona... Joan García Oliver, un dels personatges claus de la lluita al carrer, ho descriu: <<Habíamos vencido totalmente. El ejército, roto, estaba a nuestros pies. Mirando hacia donde acababa de caer muerto Ascaso, grité: -¡Sí, se puede con el ejército! Quedaban vengadas todas las derrotas que sufriera la clase obrera española a manos de la militarada reaccionaria.>>

(Obres i Guàrdies d'Assalt festejen la victòria del poble pel carrer Ferran)


A Barcelona s’obria una nova pàgina de la història... La bandera roja i negra dels anarquistes i la roja dels poumistes voleiava a les casernes i en els edificis oficials. Pels aires de la ciutat se sentien els himnes obrers: A les barricades i La Internacional. El mapa d’Espanya, d’un dia a l’altre, havia canviat, el país es dividí en zones militars, unes controlades pels republicans i altres pels feixistes. 

Triomf del poble

A Catalunya, la victòria del poble fou total. Els anarcosindicalistes, que dominaven el carrer, s’havien apoderat d’un formidable armament, d’edificis i de mitjans de transports. En els barris extrems i en el centre de la ciutat, els confederals aixecaren barricades i establiren controls. El comitè regional de la CNT convocà, urgentment, els Comitès de Defensa i als delegats del sindicats. En el Sindicat Únic de la Construcció del carrer de Mercaders hi havia tensió, doncs es discutia acaloradament sobre el camí a seguir en aquells moments revolucionaris. Sobre la taula es presentà la proposta d’aprofitar l’ocasió per destituir Companys i proclamar a Catalunya el comunisme llibertari. García Oliver plantejà el dilema: <<o col·laboració o dictadura anarquista.>> Però, a l’ambient confederal, predominà la moderació. 
El President Companys havia cridat a la Generalitat als representants de la CNT i de la FAI que, fortament armats i amb escorta, es presentaren al Palau de la Generalitat. Els components del Comitè de Defensa Confederal, descamisats i bruts de pols i fum degut al combat contra l'exèrcit rebel, encara no havien tingut temps de descansar. Davant de Lluís Companys es presentaren la plana major del grup “Nosotros”, els preciats militants anarquistes:
Durruti, García Oliver, Joaquín Ascaso, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Antonio Ortiz y “Valencia”. Joan García Oliver, que participà en aquella trobada amb Companys, deixarà escrit el testimoni d’aquella reunió:
<<Companys nos recibió de pie, visiblemente emocionado. (...) Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los guardias y mozos...  (Meditó un momento, y prosiguió lentamente): Pero la verdad es que, perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a los militares y fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénes sois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Sí, por el contrario, creeis que en este puesto, que sólo muerto hubiese dejado ante el fascismo triunfante, puedo, con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, ser útil en esta lucha, que si bien termina hoy en la ciudad, no sabemos cuándo y cómo terminará en el resto de España, podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está convencido que hoy muere todo un pasado de bochorno, y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social.>> 



(Representants de la CNT-FAI desfilant per Barcelona)


La CNT i la FAI es van decidir per la col·laboració amb la Generalitat renunciant al totalitarisme revolucionari i a la dictadura anarquista, però aquesta decisió, que tenia doble sentit, acabaria per estrangular la mateixa revolució. En un saló de la Generalitat esperaven als llibertaris els representants de tots els partits polítics de Catalunya i entre tots es va configurar un nou organisme que es va denominar: Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va tenir la missió de dirigir l’ordre revolucionari i la coordinació de la lluita armada contra el feixisme. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va quedar format amb membres del Front d’Esquerres i de la CNT-FAI:  CNT (3 delegats), ERC (3), PSUC-UGT (3), FAI (2), POUM (2), Acció Catalana (1) i Unió de Rabassaires (1). 
La seu del Comitè de Milícies va quedar instal·lada a l’edifici del Club Nàutic, a la plaça Palau, i durant tot l’estiu de 1936 en fou el veritable poder revolucionari de Catalunya.
EL Comitè Central de les Milícies Antifeixistes
Aixafada la revolta militar a Catalunya i constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i el nou Govern de la Generalitat, s’imposà el retorn a la normalitat econòmica, social i quotidiana. Els sindicats CNT i UGT van fer una crida als treballadors perquè tornessin a la feina, però, l’ordre social s’havia alterat i la correlació de forces també, per tant, després del 19 de juliol el signe dominant a Barcelona era el de la classe treballadora. Solidaridad Obrera alertava a qui pretenia administrar la victòria que el proletariat continuava a les barricades amb el braç armat: <<El pueblo ha conquistado la libertad y la libertad ha de ser para el pueblo.>>

El poble amb vigorós romanticisme i gairebé amb sentit poètic, enlairava la roja i negra bandera de la Confederació: <<La Cataluña proletaria -deia la Soli- está movilizando sus efectivos para acudir, con un gesto de sublime dignidad, en socorro de nuestros hermanos de la capital aragonesa. En la ciudad de Barcelona se vive uno de los instantes más grandiosos de nuestra larga historia ciudadana. La población trabajadora bulle en las arterías  urbanas con un entusiasmo indescriptible. En este desbordamiento de emoción revolucionaria se entremezclan las mujeres, los jóvenes y los hombres que rayan en la madurez. (...) La Cataluña rebelde se sitúa de nuevo en el primer plano del empuje proletario.>>

Col·laboració CNT-FAI/Generalitat de Catalunya

A la crida feta pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes
acudiren milers d’obrers disposats a enrolar-se a les columnes de milicians. La CNT i la FAI, que havia ocupat els flamants edificis del Foment del Treball Nacional i de la Casa Cambó, realitzà el Ple Regional de Locals i Comarcals. En el polèmic Ple, que serà decisiu per a la marxa de la Revolució espanyola, es va debatre sobre la necessitat de formar part del Comitè de Milícies o prescindir-ne, i començar a fer d’una vegada per totes la Revolució. La Comarcal del Baix Llobregat proposà abandonar el Comitè de Milícies que taponava la Revolució, i implantar, immediatament, el comunisme llibertari. El debat del Ple se centrava en la filosofia anarquista, i, sobretot, es posava tota la força en la posició ideològica de la CNT, contrària a l’aplicació de qualsevol dictadura. La proposta de la Comarcal del Baix Llobregat i de García Oliver, d’anar “per el tot”, va ser rebutjada per majoria. 
Frederica Montseny, Abad de Santillán i Marianet van defensar la necessitat de continuar, mentre duressin els combats, en el Comitè de Milícies. Aquest Comitè, en els primers mesos de la guerra, vertebrà l’aparell organitzatiu de la Revolució. La Generalitat, després del 19 de juliol, i una vegada controlada la situació, s’adreçà als catalans per fer-los saber que les forces lleials a la República i les milícies ciutadanes, que havien esclafat heroicament el criminal intent feixista, garantien l’ordre al carrer i al camp. La Generalitat demanava calma a la població després que s’haguessin denunciat fets criminals produïts per escamots incontrolats i per individus amb afany de venjança.
El Govern català posava com exemple positiu de la revolució en marxa l’acció de l’Ajuntament popular de Barcelona i la del Sindicat Únic d’Alimentació, a l’hora de proveir els mercats. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, de moment, controlà la vida econòmica, social, cultural i militar de Catalunya. El Comitè d’aprovisionaments i d’abast va organitzar, ràpidament, cantines i menjadors populars. Els principals hotels van ser ocupats per les organitzacions obreres, i el Ritz va esdevenir el menjador popular núm. 1. La ciutat gràcies a l’empenta dels treballadors tornava a funcionar i els serveis d’aigua, llum, gas, transports, etc., van ser restablerts sota la iniciativa dels sindicats obrers. A l’organigrama del Comitè Central de Milícies Antifeixistes hi havia representats tots els partits d’esquerres, els cenetistes eren els responsables de dos comandaments estratègics, la Comissió de Defensa i la Comissió d’Ordre Públic.
 

(Els joves barcelonins ocupen una barricada)






(Barricada al barri de Sant Pere)





Defensa estava dividida en Guerra i Organització de Milícies, i la d’Ordre Públic en Investigació i Fronteres; Vigilància i Patrulles de Control. Els delegats de la CNT i la FAI, en aquests Departaments, eren García Oliver i Durruti, que fou substituït per Marcos Alcón (Guerra); Abad de Santillán i Ricardo Sanz (Milícies); Aurelio Fernández i Josep Assens (Ordre Públic). El Comitè Central de Milícies Antifeixista havia donat el vist i plau a l’ocupació i distribució de les casernes militars entre les organitzacions obreres. A l’ERC li va tocar el Castell de Montjuïc -compartit amb la CNT-; el POUM, la de Cavalleria del carrer Tarragona; el PSUC, el d’infanteria del Parc de la Ciutadella; la CNT-FAI, es va quedar amb el de Pedralbes, el d’Artilleria de Sant Andreu i els Docks, així com el de Cavalleria del carrer Lepant. El Parc d’Artilleria i la caserna d’Intendència seria comú a totes les forces. Els partits i organitzacions obreres van canviar el nom de les casernes, la de Pedralbes s’anomenà “Bakunin”; i les altres casernes anarquistes foren batejades amb el nom “Salvochea” i “Spartacus”. El POUM va posar-li el nom de “Lenin”, i el PSUC, “Carles Marx”. Diverses columnes de milicians van anar sortint de Barcelona cap el Front d’Aragó, després de la Durruti, que arribaria a les portes de Saragossa; s’incorporaren la Del Barrio-Trueba del PSUC, en la que uns dos mil milicians i una centúria estrangera (Thaelmann) van sortir de Barcelona el 25 de juliol per tal de cobrir el sector de Tardienta i la serra d’Alcubierre; les del POUM, Rovira i Arquer amb dos mil milicians i una centúria estrangera van ocupar Sariñena i Leciñena i van participar en combats en Monte Aragón i Estrecho Quinto. El POUM va organitzar també la Columna Joaquim Maurín, en honor del seu Secretari General, al que creien mort pels feixistes. Els llibertaris van continuar enviant columnes confederals a l’Aragó, Aguiluchos de la FAI, Ascaso i Roja y Negra, que s’establiren a Barbastre i van prendre part en el combat sobre Osca. Altres columnes foren la Coronel Villalba, la Macià-Companys i la Pirinenca, formada per alpinistes de les entitats muntanyenques, Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista, la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, etc. 

Obra constructiva de la revolució

La indústria catalana va ser col·lectivitzada i es va crear la indústria de guerra. Les fàbriques ocupades funcionaven per primera vegada sota el control obrer. Els tramvies, els autobusos, els taxis, pintats amb els colors vermells i negres de la Confederació Nacional del Treball, anaven amunt i avall mostrant amb orgull el signe de la Revolució. Els espectacles, teatres, cabarets, cinemes i la seva indústria van quedar també socialitzats. La revolució, nascuda d’una profunda crisi moral, anava creant un nou ordre social que es materialitzà en fets concrets com l’eliminació radical de l’Església (excepte en el País Basc) i la supressió de l’Exèrcit i la seva transformació en les milícies populars. El triomf de les forces populars contra l’aixecament feixista va significar l’inici d’un procés revolucionari en tots els aspectes de la vida. Això va comportar també una transformació del món cultural i de l’educació. La duplicitat de poder que hi havia a Catalunya, en els primers mesos, no fou cap inconvenient per desenvolupar la nova estratègia cultural. La coordinació entre el Comitè de Milícies Antifeixistes i el Govern de la Generalitat, es compaginava de la manera següent, el Comitè prenia les decisions polítiques i la Generalitat les sancionava. 



(Carlell del Consell de l'Escola Nova Unificada)


Els primers mesos de la revolució foren importants per les transformacions socials, es va crear el Consell d’Economia; i el Consell d’Escola Nova Unificada (CENU). Aquest nou organisme va ser sancionat per la Generalitat amb un decret de 29 de juliol de 1936, en el preàmbul es deia: <<La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora  d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar  que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis.>> 
La cultura es va posar al servei del poble, l’Ateneu Barcelonès va ser intervingut per la Generalitat i el Gran Teatre del Liceu va ser nacionalitzat. Al Seminari Diocesà de Barcelona es va instal·lar la Universitat Popular sota l’impuls de les joventuts de les agrupacions socials i polítiques i a la plaça Catalunya es va posar en funcionament el Casal de Cultura. Els ateneus populars van col·laborar estretament en aquesta tasca educativa del poble, en la que també hi eren presents els escriptors, els poetes, els pintors i els músics. La cultura, d’una manera natural, sortia descamisada al carrer a lluitar per la llibertat de la nova societat. Cultura i poble eren dos termes sinònims que conquistaven el seu lloc en la història. La revolució no podia fer-se sense la cultura i sense el poble, aquesta va ser la gran lliçó... La Generalitat, a finals de setembre de 1936, va dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes García Oliver, escrigué: <<El tiempo revolucionario es único. No puede ser medido como se mide normalmente el tiempo. En un corto lapso de sesenta y cinco días, los que transcurrieron desde el 20 de julio de 1936 al 27 de septiembre del mismo año, se vivieron las tres etapas que regulan los grandes destinos: alborear, plena luz y ocaso. Así fue todo de rápido.>> 
La CNT-FAI entraria però primer al govern de la Generalitat i, poc després, al de la República, que presidia Largo Caballero. A marxes forçades es va forjar la contrarevolució que va acabar amb moltes de les esperances dels treballadors i la guerra revolucionària va donar pas a una guerra convencional que la va guanyar l’exèrcit millor armat. Però, malgrat tot, els anarquistes i el poble van escriure, amb la seva generositat, una de les més belles pàgines de la història de l’emancipació humana.

FERRAN AISA-PÀMPOLS

(Publicat al Setmanari de Comunicació La Directa, 19-7-2006)

14/7/13

Joan Salvat-Papasseit / Xavier Montanyà

EL PRÒXIM DOS D'OCTUBRE A LES 13 H., L'AJUNTAMENT DE BARCELONA INAUGURARÀ UNA PLACA EN LA CASA ON VA NÉIXER EL POETA JOAN SALVAT-PAPASSEIT AL CARRER COMTE D'URGELL, 93 DE BARCELONA.


Reivindicació de Salvat
 

Xavier Montanyà
 

http://www.vilaweb.cat/mailobert/3832578/reivindicacio-salvat-papasseit.html
12.01.2011
 

(Coberta del llibre publicat per l'exposició de l'Arts Santa Mònica)


L’exposició 'Salvat-Papasseit, poetavanguardistacatalà', a l’Arts Santa Mònica, incita a reflexionar sobre una qüestió clau de la cultura catalana, oimés tenint en compte el moment que vivim. Per què una figura com ell, que en el seu temps ja va ser internacional, ha estat, en part, infravalorada i mantinguda fora del cànon més oficial i estàndard de la literatura catalana? Sí, ja sé que Joan Fuster, Joaquim Molas i J.V. Foix l’havien defensat, sí... Però encara no ha entrat com es mereix a l’acadèmia, com deia Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, el dia de la inauguració de l’exposició. Per què arriba fins avui aquesta actitud de les elits que escriuen la història de Catalunya? Sí, ja sé que em diran que exagero, que tothom sap qui és, que la nova cançó el va musicar... I és cert, però això és l’excusa. No tothom sap qui és. Sabem el clixé que se n’ha fabricat: idealista, romàntic, avantguardista i eixelebrat, potser, pels deliris de la febre tuberculosa. Aquest és el clixé al qual han contribuït, també, moltes musiquetes ensucrades.
Jo em quedo amb el Salvat-Papasseit de l’Ovidi Montllor. L’únic que em sona autèntic. Tan verídic i sincer com l'Ovidi mateix. La resta són cosetes per a tietes. Res més lluny de l’esperit del poeta revolucionari, que, finalment, podem conèixer al llibre 'Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924', de Ferran Aisa i Mei Vidal, com explicaré més endavant.
 

(Coberta del llibre de Ferran Aisa i Mei Vidal)


Per què hi ha mandarins de la cultura catalana que l’han marginat i valorat, només, parcialment? Per què s’ha ignorat que, a més d’un gran avantguardista, tenia unes relacions i un pes a fora, que ja aleshores era superior al que tenia a Catalunya? Per què s’ha passat de puntetes sobre el seu pensament social i polític, d’arrel profundament catalana i socialment revolucionari? Fàcil. Ha estat la pràctica habitual. Salvat-Papasseit és l’expressió d’una part important de la societat catalana que alguns han volgut esborrar dels llibres d’història. La seva actitud social rebel i conseqüent, en sintonia amb la d’una part del poble català, s’ha exclòs del relat més habitual i canònic. No interessa. És la mateixa estratègia que, en l'exposició del Museu d’Història de Catalunya, redueix la importància de les lluites socials del primer terç del segle XX i la força anarcosindicalista a quatre pinzellades mínimes, inevitables. La mateixa que redueix a la Colometa la brutal Rodoreda.
La Catalunya actual, i la seva història, inclosa la literària, és la que han escrit els senyorets i els 'senyoritus', fossin catòlics o marxistes (avui, ex-), aquest magma de benavinguts i subvencionats que comença a confluir, avui, units pels déus i els vots, en els primers batecs del nadó sociovergent.
Juan Goytisolo sosté que, a l’estat espanyol, encara hi ha pendent la transició cultural. A Catalunya, també. Pendent o ja perduda?
Llegiu 'Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924' de Ferran Aisa i Mei Vidal, publicat recentment per Editorial Base. És fonamental per a conèixer a fons la personalitat polièdrica i prolífica del poeta –autodidacte, rebel i avantguardista– i necessari per a comprendre aquella societat catalana de què venim. Entre la nova documentació trobada i rescatada pels autors hi ha correspondència inèdita amb Joan Puig Pujol, director de Sabadell Federal, clau per a aprofundir el seu pensament radical social i catalanista; o amb l’escriptor ultraista Guillermo de Torre, que revela la seva intensa relació amb l’avantguarda madrilenya. I poemes, fins ara desconeguts, com “Ja era hora...”, publicat a “L’Estat Català” (1923), que a la Catalunya d’avui sona absolutament actual:
 

'Ja és hora que la Pàtria que nostre cor adora
camini tota sola vers l’ideal que arbora
els nostres cors i penses de santa llibertat;
no pidolem lleis noves, ni demanem clemència,
volem per Catalunya aquella independència
que’ls enemics s’humillin sota el penó barrat.'
 

xavier.montanya@partal.cat
(Publicat a USTEC•STEs)

10/7/13

Màquina Cosir: Homenatge Pilar Pàmpols / poema Ferran Aisa


AMB MOTIU DEL 20È ANIVERSARI DE LA MORT DE LA MARE RECUPERO AQUEST POEMA DE 1996.
Barcelona, 11 de juliol de 2013 

 
(Pilar Pàmpols Poquet en una excursió a Cotlliure el febrer de 1992 amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular)



LA MÀQUINA DE COSIR
 

 (A la meva mare Pilar Pàmpols Poquet, Barcelona, 1926-1993)

Ferran Aisa

No puc deixar
de parlar
amb melangia
de la vella
màquina de cosir,
marca Singer,
que tenia
(La clàssica màquina de cosir Singer=

la meva mare
al nostre pis
del carrer
de la Cadena.
Ja fos d’hivern o d’estiu,
de dia o de nit,
la mare
sempre estava cosint,
cus que cosiràs,
hores i més hores,
la vida és dura
i els dies passen
en un tres i no res.
La vella màquina
a pedal,
enfilant l’agulla
i enllestint,
en un dit i fet,
vestits i abrics.
Fent un descans
sortia al balcó
per guaitar
si venia el pare
de la fàbrica,
tot dient-me:
-En aquella cantonada
van matar
El Noi del Sucre,
d’aquesta manera
m’ensenyava
coses de la vida...
Era un temps
que ja s’ha perdut
i si hom ho recorda
se li omplen els ulls
de llàgrimes,
tot pensant
en aquell infant
que no sabia
parlar correctament,
i a la màquina de cosir
li deia: miaca,
en aquells anys cinquanta,
quan el pare venia
de la fàbrica
de sifons i gasoses,
i, per a mi,
era la fiaca,
i no pujava al terra
sinó al ding-dang,
i els coloms eren tites;
i la meva primera escola
de l’Ajuntament,
al carrer de la Diputació,
i, per Nadal, fèiem el pessebre
a la classe de la senyoreta Maria,
i jo portava “el caganer”;
i venien el tres Reis d’Orient
i a les sabates em deixaven
carbó ensucrat i una espasa;
i l’escola del carrer Ponent,
on cantàvem el Cara al Sol;
i al Sant Ramon,
un maig florit,
feia la primera comunió...
Era un altre temps,
i tenia un cavall de cartró,
i tenia una bata a ratlles,
i tenia una gata grisa,
i tenia un castell de fusta
amb soldadets de plom,
i tenia un escut del Barça,
i tenia un llibre de missa,
i tenia la mà del meu pare:
i la vida tenia,
segurament,
un altre, però, noble
color.


On ha quedat
aquell món?
 
 
FERRAN AISA-PÀMPOLS
 (Publicat a Memòria Poètica del Raval, Edicions Grupo León Felipe, Barcelona, 1998; i a
Rambla del Raval, Emboscall, Vic, 2003.)

8/7/13

Juan Ramón Jiménez / Poema Ferran Aisa


(Cartell del Festival de Poesia "Voces del Extremo" de Moguer)

 Els dies 24 a 27 de Juliol se celebra a Moguer (Huelva) el Festival de poesia "Voces del Extremo". La meva intervenció a l'acte poètic serà el divendres 26 a les 21 h., a la Fundació Zenobia Juan Ramón Jiménez. A continuació recupero un poema publicat el 1981 a la revista El Vaixell Blanc de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.



J.R.J

        (En el centenario de Juan Ramón Jiménez, 1881-1981)

Ferran Aisa
 


De Cádiz a Puerto Rico
de Palos a Moguer,
a lomos de un burrico
blanco como un clavel.

¡Ay, que es negro azabache
mi negro corcel,
como las plumas de un apache
blancas como la miel!

¡Ay, que la miel es morena
como la piel de una mujer,
con los cantos de sirena
versos del poeta de Moguer!

(En el Bar Glaciar de la Plaza Real,
Barcelona, 19 de octubre de 1981)

Ferran Aisa-Pàmpols

(Publicat a El Vaixell Blanc núm. 9, novembre de 1981)

4/7/13

Catalunya / cinquena columna

LA CINQUENA COLUMNA CATALANA 
 

FERRAN AISA
 



(Coberta Traïdors a Catalunya.  La Cinquena Columna)
Domènec Pastor Petit és un autor especialitzat en espionatge a Europa i, sobretot, un gran expert en les xarxes d’espies de la Guerra Civil espanyola. És autor de diversos llibres sobre aquest tema: Espias en acción (1962), La mujer en el espionaje (1970), Dossiers secretos de la Guerra Civil (1978), Diccionario Enciclopédico del Espionaje (1996) i Els espies catalans (2006). El seu darrer llibre, Traïdors a Catalunya. La Cinquena Columna, 1936-1939, (Base), és una nova edició corregida i augmentada del ja clàssic, La Cinquena Columna a Catalunya.És la història dels catalans que, des de la mateixa zona republicana, van col·laborar amb l’exèrcit revoltat del general Franco. 
La cinquena columna és un terme que va encunyar el general rebel Queipo de Llano en els seus discursos radiofònics des de Sevilla. El general digué que, mentre les quatre columnes del seu exèrcit es dirigien cap a la capital d’Espanya, existia una cinquena columna dins de Madrid, constituïda per falangistes clandestins i militants lleials a la causa “nacional” que lluitaven contra el govern republicà. 
A Catalunya també hi va haver una cinquena columna que passava informació als feixistes i que lluitava clandestinament al costat dels rebels. Malgrat que no van aconseguir grans fites, ni disposaven del suport de la població, la cinquena columna va col·laborar amb els feixistes al propagar el derrotisme en el bàndol republicà. A la llista dels agents de la cinquena columna catalana hi havia militants de Falange Espanyola, membres de la Lliga, parents de militars repressaliats, membres d’Acció Catòlica, enemics del laïcisme i els que tenien interessos econòmics capitalistes. 
Domènec Pastor Petit dóna a conèixer, amb el seu interessant treball, qui eren i que van fer aquest grup de "cincolumnistes" catalans que, treballant a favor de Franco, van trair la República i l’autonomia de Catalunya.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 12 d’abril de 2007)

2/7/13

Oscar Wilde / Els fantasmes de Canterville


EL FANTASMA DE CANTERVILLE
Oscar Wilde
Traducció i pròleg: David Aliaga Muñoz
Editorial: Base
(Barcelona, 2013)
Pàgines: 84
Preu: 7,90 euros

(Coberta El Fantasma de Canterville)

 
Un altre clàssic El fantasma de Canterville de Wilde


Ferran Aisa

 


L’editorial Base continua la seva línia d’edició de joies de la literatura universal, ara acaben de publicar El fantasma de Canterville de l’escriptor irlandès Oscar Wilde (1854-1900). El polifacètic autor d’obres com El retrat de Dorian Gray, La importància de dir-se Ernest o dels imprescindibles Balades de la presó de Reading i De profundis, va aconseguir amb El fantasma de Canterville aportar una crítica d’un europeu a la pragmàtica societat nordamericana. Escrita d’una manera molt fluïda i divertida Wilde, com gairebé en totes les seves obres, presenta amb aquesta novel·la una entretinguda història de fantasmes. La seva provocació amb l’aparició dels fantasmes que no fan gens de por no està exempta ni d’humor ni d’ironia.  
David Aliaga, traductor i prologuista, afirma que l’habilitat de Wilde per l’escarni i la ironia és comparable als grans mestres de la narrativa humorística i cita Quevedo, Molière, John Kennedy Toole o Terry Pratchett. 
La història d’aquesta novel·la comença quan el senyor Hiram B. Otis, ministre dels Estats Units, compra la mansió Canterville Chase i al poc temps descobreixen que a la casa hi viu un fantasma. Els nous habitants no prendran en serio el fantasma i fins i tot els dos fills es dedicaran a fer-li entremaliadures. Tot això però no
serà li agradarà al fantasma que s’havia acostumat a través del temps ha imposar el seu terror a la mansió. Aquesta divertida historieta de fantasmes compta amb una edició on s’han reproduït les il·lustracions que va fer Walace Goldsmith per la segona edició del llibre que va sortir el 1906. Oscar Wilde que va ser un intel·lectual compromès amb el seu temps i que va ser tancat a la presó per la seva homosexualitat sense amargures
va saber copsar l’alegria i la sensibilitat amb la seva escriptura amb obres tan contràries al patiment com aquesta novel·la Els fantasmes de Canterville. David Aliaga acaba el seu pròleg dient: <<El que trobareu en girar pàgina  és un relat corrosiu i divertit.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
El Punt Avui, 3 de maig de 2013