19/7/13

19 juliol 1936 / Barcelona

EL 19 DE JULIOL DE 1936 A BARCELONA  


FERRAN AISA
 


La cultura de la llibertat
 

(Barricada al Paral·lel, en el cilindre encara es pot veure els cartells de l'Olimpíada Popular)
El diumenge 19 de juliol de 1936 Barcelona s’havia preparat per iniciar la gran festa de la pau i la llibertat. Per una banda s’inaugurava l’Olimpíada Popular i per l’altra culminava la Setmana contra la Guerra. Un dels actes previstos era un concert dirigit per Pau Casals amb l’Associació Obrera de Concerts i l’Orfeó Gracienc, que interpretarien la Novena Simfonia de Beethoven. Però durant tot el dia 18 les notícies de l’aixecament militar al Marroc arribaven a les redaccions dels diaris i als centres institucionals de la Generalitat i, naturalment, també als sindicats i els partits polítics. La CNT i la UGT la nit del dia 18 van declarar la vaga general a tot Espanya. L’alarma no era en va, hi havia suficients informacions per a saber que, a Barcelona, també s’aixecarien els militars rebels. 
La tradició llibertària i popular de Barcelona amb la seva cultura de llibertat i de solidaritat va tenir molt a veure en la moral de lluita per vèncer els militars colpistes. Les organitzacions obreres havien aprofitat els anys de República per organitzar-se i preparar-se a fons. La tasca realitzada per ateneus, escoles racionalistes, sindicats de barriada, cooperatives, grups d’afinitat, centres culturals no havia estat un atzucac. Per una altra banda les vagues generals i les insurreccions havien preparat fermament al proletariat, a través del que García Oliver anomenà “gimnàstica revolucionària”. La repressió contra la classe obrera en fets com la matança de Casas Viejas, la insurrecció de l’Alt Llobregat, la revolta d’Astúries o d’altres vagues revolucionàries havien servit, perquè la part més dinàmica de l’anarcosindicalisme s’organitzés a consciència. El bienni negre del govern de les dretes més conservadores havia estat un cop sagnant contra les esquerres i, particularment, contra la classe treballadora. 
A l’inici de 1936 hi havia 30.000 presos polítics a les presons espanyoles, el clam d’amnistia va ser el principal eslògan electoral del Front d’Esquerres, que va guanyar les eleccions de febrer d’aquell any. La victòria de les esquerres significà el retorn a la legalitat de les organitzacions obreres. La CNT el maig de 1936 celebrà el seu Congrés a Saragossa, els sindicats que s’havien escindit, durant els primers temps de la República, van retornar a la Confederació i un dels punts del Congrés va debatre el Comunisme Llibertari. La CNT considerava que la Revolució no tardaria a arribar i, per tant, calia preparar un sistema de recanvi pel capitalisme. Aquest sistema es basava en el comunisme-anarquista, que tenia la seva base en la propietat col·lectiva. Els postulats emancipadors de la classe obrera, que havien nascut durant la Primera Internacional, revivien amb el dictamen del Comunisme Llibertari: <<No més drets sense deures, no més deures sense drets.>>
Les dretes de la CEDA, l’Acció Catòlica, els falangistes, els requetès i els militars havien començat a conspirar, des del mateix febrer de 1936, contra el govern legal de la República. Espanya vivia immersa en una gran crispació que es materialitzà amb els assassinats, a Madrid, del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo, mort pels pistolers feixistes i del polític conservador José Calvo Sotelo, assassinat per la Guàrdia d’Assalt. A Barcelona, en canvi, es vivia una certa tranquil·litat que va servir, perquè els ateneus, les organitzacions d’esquerres i la Generalitat preparessin l’Olimpíada Popular. Tot era previst, perquè el 19 de juliol comencés la festa de la pau en el goig d’un dia d’estiu.
 

A les barricades!
 

(Barricada a la Ronda Sant Antoni)
A les cinc de la matinada els militars revoltats sortiren de les distintes casernes de Barcelona per a prendre militarment la ciutat. Però aquesta vegada Barcelona no seria un passeig pels militars... Els obrers més preparats anímicament que ben armats, estaven disposats a plantar-hi cara a l’enemic. El primer avís que afirmava rotundament que els obrers s’havien organitzat fou la crida al combat que s’hi féu amb el so de les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port. De tots els barris arribaren obrers disposats a lluitar i a morir per la llibertat. Barcelona, que es llevà el diumenge 19 de juliol sota el sol implacable de l’estiu mediterrani, aviat estaria envoltada de flames. Els obrers plens de moral s’enfrontaren a l’exèrcit, la gran majoria eren confederals però també hi havia gent del POUM, de l’Esquerra Republica, de la USC, d’Estat Català, Guàrdies d’Assalt i Mossos d’Esquadra. La Guàrdia Civil no es va afegir a la lluita fins el darrer moment. El general Goded, mentrestant des de Palma, volà en un hidroavió cap a Barcelona per a fer-se càrrec de la sedició. En la seva absència el general Burriel s’havia posat al front de la rebel·lió i la primera acció consistí en tancar al general Llano de la Encomienda que s’havia mostrat contrari a l’aixecament militar. 
Al carrer el poble resistí les envestides dels militars que havien de parapetar-se i retrocedir davant l’empenta del poble. El general Goded, a la desesperada, va intentar negociar amb la Conselleria de Governació, però per aconseguir aturar el foc i acabar amb el vessament de sang calia la rendició dels militars. El Conseller Josep Maria España, davant la rendició de Goded, va enviar la Guàrdia Civil a buscar-lo, i el va traslladar a la Comissaria de la Via Laietana. Goded va ser introduït al despatx de Companys i obligat a parlar per la ràdio. La invitació del President va servir, perquè tota Espanya escoltés l’anunci de la rendició de Goded.
La lluita als carrers de Barcelona va tenir caràcters èpics, l'heroïcitat de la gent del poble i l’eufòria que transmetien va fer decantar la balança de la victòria cap el seu favor. Els fets se saldaren amb gairebé cinc-cents morts, d’un i altre cantó, i centenars de ferits. Entre els caiguts hi havia l’anarquista Francesc Ascaso mort, al Portal de Santa Madrona, a l’assalt a la Caserna de les Drassanes; el jove secretari de les joventuts comunistes ibèriques del POUM, Germinal Vidal; el socialista Ramon Jover i Brufau; el capità Arrando, lleial a la República; els diputats de la Generalitat Josep Fontbernat i Amadeu Colldeforns i nombrosos militants obrers i guàrdies d’assalt. 

El dia 20 de juliol, els militars eren vençuts a Barcelona... Joan García Oliver, un dels personatges claus de la lluita al carrer, ho descriu: <<Habíamos vencido totalmente. El ejército, roto, estaba a nuestros pies. Mirando hacia donde acababa de caer muerto Ascaso, grité: -¡Sí, se puede con el ejército! Quedaban vengadas todas las derrotas que sufriera la clase obrera española a manos de la militarada reaccionaria.>>

(Obres i Guàrdies d'Assalt festejen la victòria del poble pel carrer Ferran)


A Barcelona s’obria una nova pàgina de la història... La bandera roja i negra dels anarquistes i la roja dels poumistes voleiava a les casernes i en els edificis oficials. Pels aires de la ciutat se sentien els himnes obrers: A les barricades i La Internacional. El mapa d’Espanya, d’un dia a l’altre, havia canviat, el país es dividí en zones militars, unes controlades pels republicans i altres pels feixistes. 

Triomf del poble

A Catalunya, la victòria del poble fou total. Els anarcosindicalistes, que dominaven el carrer, s’havien apoderat d’un formidable armament, d’edificis i de mitjans de transports. En els barris extrems i en el centre de la ciutat, els confederals aixecaren barricades i establiren controls. El comitè regional de la CNT convocà, urgentment, els Comitès de Defensa i als delegats del sindicats. En el Sindicat Únic de la Construcció del carrer de Mercaders hi havia tensió, doncs es discutia acaloradament sobre el camí a seguir en aquells moments revolucionaris. Sobre la taula es presentà la proposta d’aprofitar l’ocasió per destituir Companys i proclamar a Catalunya el comunisme llibertari. García Oliver plantejà el dilema: <<o col·laboració o dictadura anarquista.>> Però, a l’ambient confederal, predominà la moderació. 
El President Companys havia cridat a la Generalitat als representants de la CNT i de la FAI que, fortament armats i amb escorta, es presentaren al Palau de la Generalitat. Els components del Comitè de Defensa Confederal, descamisats i bruts de pols i fum degut al combat contra l'exèrcit rebel, encara no havien tingut temps de descansar. Davant de Lluís Companys es presentaren la plana major del grup “Nosotros”, els preciats militants anarquistes:
Durruti, García Oliver, Joaquín Ascaso, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Antonio Ortiz y “Valencia”. Joan García Oliver, que participà en aquella trobada amb Companys, deixarà escrit el testimoni d’aquella reunió:
<<Companys nos recibió de pie, visiblemente emocionado. (...) Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los guardias y mozos...  (Meditó un momento, y prosiguió lentamente): Pero la verdad es que, perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a los militares y fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénes sois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Sí, por el contrario, creeis que en este puesto, que sólo muerto hubiese dejado ante el fascismo triunfante, puedo, con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, ser útil en esta lucha, que si bien termina hoy en la ciudad, no sabemos cuándo y cómo terminará en el resto de España, podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está convencido que hoy muere todo un pasado de bochorno, y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social.>> 



(Representants de la CNT-FAI desfilant per Barcelona)


La CNT i la FAI es van decidir per la col·laboració amb la Generalitat renunciant al totalitarisme revolucionari i a la dictadura anarquista, però aquesta decisió, que tenia doble sentit, acabaria per estrangular la mateixa revolució. En un saló de la Generalitat esperaven als llibertaris els representants de tots els partits polítics de Catalunya i entre tots es va configurar un nou organisme que es va denominar: Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va tenir la missió de dirigir l’ordre revolucionari i la coordinació de la lluita armada contra el feixisme. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va quedar format amb membres del Front d’Esquerres i de la CNT-FAI:  CNT (3 delegats), ERC (3), PSUC-UGT (3), FAI (2), POUM (2), Acció Catalana (1) i Unió de Rabassaires (1). 
La seu del Comitè de Milícies va quedar instal·lada a l’edifici del Club Nàutic, a la plaça Palau, i durant tot l’estiu de 1936 en fou el veritable poder revolucionari de Catalunya.
EL Comitè Central de les Milícies Antifeixistes
Aixafada la revolta militar a Catalunya i constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i el nou Govern de la Generalitat, s’imposà el retorn a la normalitat econòmica, social i quotidiana. Els sindicats CNT i UGT van fer una crida als treballadors perquè tornessin a la feina, però, l’ordre social s’havia alterat i la correlació de forces també, per tant, després del 19 de juliol el signe dominant a Barcelona era el de la classe treballadora. Solidaridad Obrera alertava a qui pretenia administrar la victòria que el proletariat continuava a les barricades amb el braç armat: <<El pueblo ha conquistado la libertad y la libertad ha de ser para el pueblo.>>

El poble amb vigorós romanticisme i gairebé amb sentit poètic, enlairava la roja i negra bandera de la Confederació: <<La Cataluña proletaria -deia la Soli- está movilizando sus efectivos para acudir, con un gesto de sublime dignidad, en socorro de nuestros hermanos de la capital aragonesa. En la ciudad de Barcelona se vive uno de los instantes más grandiosos de nuestra larga historia ciudadana. La población trabajadora bulle en las arterías  urbanas con un entusiasmo indescriptible. En este desbordamiento de emoción revolucionaria se entremezclan las mujeres, los jóvenes y los hombres que rayan en la madurez. (...) La Cataluña rebelde se sitúa de nuevo en el primer plano del empuje proletario.>>

Col·laboració CNT-FAI/Generalitat de Catalunya

A la crida feta pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes
acudiren milers d’obrers disposats a enrolar-se a les columnes de milicians. La CNT i la FAI, que havia ocupat els flamants edificis del Foment del Treball Nacional i de la Casa Cambó, realitzà el Ple Regional de Locals i Comarcals. En el polèmic Ple, que serà decisiu per a la marxa de la Revolució espanyola, es va debatre sobre la necessitat de formar part del Comitè de Milícies o prescindir-ne, i començar a fer d’una vegada per totes la Revolució. La Comarcal del Baix Llobregat proposà abandonar el Comitè de Milícies que taponava la Revolució, i implantar, immediatament, el comunisme llibertari. El debat del Ple se centrava en la filosofia anarquista, i, sobretot, es posava tota la força en la posició ideològica de la CNT, contrària a l’aplicació de qualsevol dictadura. La proposta de la Comarcal del Baix Llobregat i de García Oliver, d’anar “per el tot”, va ser rebutjada per majoria. 
Frederica Montseny, Abad de Santillán i Marianet van defensar la necessitat de continuar, mentre duressin els combats, en el Comitè de Milícies. Aquest Comitè, en els primers mesos de la guerra, vertebrà l’aparell organitzatiu de la Revolució. La Generalitat, després del 19 de juliol, i una vegada controlada la situació, s’adreçà als catalans per fer-los saber que les forces lleials a la República i les milícies ciutadanes, que havien esclafat heroicament el criminal intent feixista, garantien l’ordre al carrer i al camp. La Generalitat demanava calma a la població després que s’haguessin denunciat fets criminals produïts per escamots incontrolats i per individus amb afany de venjança.
El Govern català posava com exemple positiu de la revolució en marxa l’acció de l’Ajuntament popular de Barcelona i la del Sindicat Únic d’Alimentació, a l’hora de proveir els mercats. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, de moment, controlà la vida econòmica, social, cultural i militar de Catalunya. El Comitè d’aprovisionaments i d’abast va organitzar, ràpidament, cantines i menjadors populars. Els principals hotels van ser ocupats per les organitzacions obreres, i el Ritz va esdevenir el menjador popular núm. 1. La ciutat gràcies a l’empenta dels treballadors tornava a funcionar i els serveis d’aigua, llum, gas, transports, etc., van ser restablerts sota la iniciativa dels sindicats obrers. A l’organigrama del Comitè Central de Milícies Antifeixistes hi havia representats tots els partits d’esquerres, els cenetistes eren els responsables de dos comandaments estratègics, la Comissió de Defensa i la Comissió d’Ordre Públic.
 

(Els joves barcelonins ocupen una barricada)






(Barricada al barri de Sant Pere)





Defensa estava dividida en Guerra i Organització de Milícies, i la d’Ordre Públic en Investigació i Fronteres; Vigilància i Patrulles de Control. Els delegats de la CNT i la FAI, en aquests Departaments, eren García Oliver i Durruti, que fou substituït per Marcos Alcón (Guerra); Abad de Santillán i Ricardo Sanz (Milícies); Aurelio Fernández i Josep Assens (Ordre Públic). El Comitè Central de Milícies Antifeixista havia donat el vist i plau a l’ocupació i distribució de les casernes militars entre les organitzacions obreres. A l’ERC li va tocar el Castell de Montjuïc -compartit amb la CNT-; el POUM, la de Cavalleria del carrer Tarragona; el PSUC, el d’infanteria del Parc de la Ciutadella; la CNT-FAI, es va quedar amb el de Pedralbes, el d’Artilleria de Sant Andreu i els Docks, així com el de Cavalleria del carrer Lepant. El Parc d’Artilleria i la caserna d’Intendència seria comú a totes les forces. Els partits i organitzacions obreres van canviar el nom de les casernes, la de Pedralbes s’anomenà “Bakunin”; i les altres casernes anarquistes foren batejades amb el nom “Salvochea” i “Spartacus”. El POUM va posar-li el nom de “Lenin”, i el PSUC, “Carles Marx”. Diverses columnes de milicians van anar sortint de Barcelona cap el Front d’Aragó, després de la Durruti, que arribaria a les portes de Saragossa; s’incorporaren la Del Barrio-Trueba del PSUC, en la que uns dos mil milicians i una centúria estrangera (Thaelmann) van sortir de Barcelona el 25 de juliol per tal de cobrir el sector de Tardienta i la serra d’Alcubierre; les del POUM, Rovira i Arquer amb dos mil milicians i una centúria estrangera van ocupar Sariñena i Leciñena i van participar en combats en Monte Aragón i Estrecho Quinto. El POUM va organitzar també la Columna Joaquim Maurín, en honor del seu Secretari General, al que creien mort pels feixistes. Els llibertaris van continuar enviant columnes confederals a l’Aragó, Aguiluchos de la FAI, Ascaso i Roja y Negra, que s’establiren a Barbastre i van prendre part en el combat sobre Osca. Altres columnes foren la Coronel Villalba, la Macià-Companys i la Pirinenca, formada per alpinistes de les entitats muntanyenques, Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista, la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, etc. 

Obra constructiva de la revolució

La indústria catalana va ser col·lectivitzada i es va crear la indústria de guerra. Les fàbriques ocupades funcionaven per primera vegada sota el control obrer. Els tramvies, els autobusos, els taxis, pintats amb els colors vermells i negres de la Confederació Nacional del Treball, anaven amunt i avall mostrant amb orgull el signe de la Revolució. Els espectacles, teatres, cabarets, cinemes i la seva indústria van quedar també socialitzats. La revolució, nascuda d’una profunda crisi moral, anava creant un nou ordre social que es materialitzà en fets concrets com l’eliminació radical de l’Església (excepte en el País Basc) i la supressió de l’Exèrcit i la seva transformació en les milícies populars. El triomf de les forces populars contra l’aixecament feixista va significar l’inici d’un procés revolucionari en tots els aspectes de la vida. Això va comportar també una transformació del món cultural i de l’educació. La duplicitat de poder que hi havia a Catalunya, en els primers mesos, no fou cap inconvenient per desenvolupar la nova estratègia cultural. La coordinació entre el Comitè de Milícies Antifeixistes i el Govern de la Generalitat, es compaginava de la manera següent, el Comitè prenia les decisions polítiques i la Generalitat les sancionava. 



(Carlell del Consell de l'Escola Nova Unificada)


Els primers mesos de la revolució foren importants per les transformacions socials, es va crear el Consell d’Economia; i el Consell d’Escola Nova Unificada (CENU). Aquest nou organisme va ser sancionat per la Generalitat amb un decret de 29 de juliol de 1936, en el preàmbul es deia: <<La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora  d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar  que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis.>> 
La cultura es va posar al servei del poble, l’Ateneu Barcelonès va ser intervingut per la Generalitat i el Gran Teatre del Liceu va ser nacionalitzat. Al Seminari Diocesà de Barcelona es va instal·lar la Universitat Popular sota l’impuls de les joventuts de les agrupacions socials i polítiques i a la plaça Catalunya es va posar en funcionament el Casal de Cultura. Els ateneus populars van col·laborar estretament en aquesta tasca educativa del poble, en la que també hi eren presents els escriptors, els poetes, els pintors i els músics. La cultura, d’una manera natural, sortia descamisada al carrer a lluitar per la llibertat de la nova societat. Cultura i poble eren dos termes sinònims que conquistaven el seu lloc en la història. La revolució no podia fer-se sense la cultura i sense el poble, aquesta va ser la gran lliçó... La Generalitat, a finals de setembre de 1936, va dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes García Oliver, escrigué: <<El tiempo revolucionario es único. No puede ser medido como se mide normalmente el tiempo. En un corto lapso de sesenta y cinco días, los que transcurrieron desde el 20 de julio de 1936 al 27 de septiembre del mismo año, se vivieron las tres etapas que regulan los grandes destinos: alborear, plena luz y ocaso. Así fue todo de rápido.>> 
La CNT-FAI entraria però primer al govern de la Generalitat i, poc després, al de la República, que presidia Largo Caballero. A marxes forçades es va forjar la contrarevolució que va acabar amb moltes de les esperances dels treballadors i la guerra revolucionària va donar pas a una guerra convencional que la va guanyar l’exèrcit millor armat. Però, malgrat tot, els anarquistes i el poble van escriure, amb la seva generositat, una de les més belles pàgines de la història de l’emancipació humana.

FERRAN AISA-PÀMPOLS

(Publicat al Setmanari de Comunicació La Directa, 19-7-2006)

No hay comentarios:

Publicar un comentario