Salvat-Papasseit / A. Orihuela

JOAN SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924 

ANTONIO ORIHUELA

(Portada libro F. Aisa i M. Vidal)

La publicación de un libro sobre Joan Salvat Papasseit es un motivo de alegría para los amantes  de la poesía, de la literatura comprometida, de todo vanguardista, futurista y anarquista que se precie de serlo y quiera por ello explorar también las raíces de nuestro humanismo libertario. A Joan Salvat Papasseit lo dio a conocer al gran público Joan Manuel Serrat que ha cantado muchos de sus poemas y hasta le dedicó un disco, Res no és mesquí, a este poeta al que la muerte nos arrebató demasiado pronto, cuando apenas tenía treinta años. Ahora, son Ferran Aisa y Mei Vidal quienes hacen un exhaustivo recorrido por su tiempo, retratando la Barcelona convulsa del primer tercio del siglo XX de la mano de este poeta amigo de pintores como Barradas o Torres García, periodistas, librepensadores, románticos, sindicalistas, putas, bohemios, trabajadores, socialistas, independentistas y poetas experimentales. Con todos ellos se dibuja la biografía de este escritor futurista, este barcelonés enamorado del puerto, de las ramblas, del barrio chino, de los ambientes canallas, de los barcos y las estrellas; este incansable luchador por la justicia social, antitaurino militante, revolucionario, implacable defensor de la libertad, de la divina acracia, como le gustaba llamarla, y de la poesía como encarnación lírica de ella. Desde esta personalidad vertiginosa, Joan Salvat Papasseit construirá una de las grandes obras de la literatura universal, si el canon literario catalán, hijo fiel de la ideología burguesa no lo ha terminado de reconocer sino a regañadientes tal vez tenga mucho que ver la extracción social humilde del poeta unida a su conciencia insobornable, rebelde y  libertaria. Qué duda cabe que libros como este, de Ferran Aisa y Mei Vidal, montado sobre muchos documentos inéditos hasta ahora, correspondencia, poemas, textos y entrevistas aparecidos en revistas y periódicos de la época constituyen un importante esfuerzo por parte de la familia libertaria para restituir al lugar que le corresponde a uno de nuestros más grandes poetas.

(19-6-2014)

Nou de la Rambla / xerrada F. Aisa

 Conferència 225 aniversari del carrer Nou de la Rambla 
al Centre Cívic Drassanes 25-6-2014

Raval, un barri dinàmic de la ciutat: el carrer Nou de la Rambla i les seves travessies


Ferran Aisa

(Entrada per la Rambla del carrer Nou de la Rambla)

El carrer Nou de la Rambla quan va ser obert per el capità general Comte del Asalto fou dedicat al monarca regnant, Carles II, però en lloc de posar el seu nom vam posar-li Sant Carles. El nom no va prosperar perquè ja n’existia un altre a la Barceloneta, aleshores es va canviar per l’oficial de Comte de l’Asalto, però el poble sempre l’anomenà carrer Nou de la Rambla. Primer es va traçar el carrer fins a la paret de la muralla, quan aquesta va ser enderrocada el carrer va continuar fins a Montjuïc. Malgrat que la calçada i la vorera del carrer es van fer aviat, els edificis es van anar construint poc a poc. Una gran part de les cases del carrer foren aixecades en el període constitucional dels anys 1830 i 1832, una època de prosperitat i puixança a Barcelona. Moltes de les cases construïdes en aquesta època van adornar les façanes amb el text de les disposicions de la Constitució de 1812, una d’elles es conservava al número 68 del carrer Nou de la Rambla. Les cases veïnes del carrer de l’Estrella eren conegudes per les cases d’Antoni Nadal, perquè van ser construïdes per un propietari anomenat així, el qual era l’amo del popular ball de La Patacada del carrer de les Tàpies. La darrera zona a ser urbanitzada i edificada fou la que tocava a la muralla i, posteriorment, al Paral•lel, coneguda durant un temps com carrer de les Canals.
Al carrer Nou de la Rambla, sobretot a la part que va de la Rambla fins a Sant Ramon, era la part més elegant tant per la construcció de palauets i cases d’una gran qualitat com per la instal·lació de botigues de luxe.
Durant molt de temps Nou de la Rambla fou el carrer més recte i més llarg de la ciutat, n’era l’escenari de moltes manifestacions i espectacles públics a l’aire lliure. Lloc destinat a les grans festes de la ciutat. A Nou de la Rambla se celebraven curses de velocípedes, que consistien en dues rodes molt grosses unides per una travessera de fusta, amb un seient. S’hi havia organitzats també curses de càntirs grossos plens d’aigua extreta de la font pública, des de la muralla fins a la Rambla. Solien concursar les dones que acostumaven a portar tres càntirs, un a cada mà i un altre al cap.
Un dels cafès més populars del segle XIX era el de l’Amnistia, on se celebraven les primeres reunions d’obrers que va donar origen a la primera societat obrera integrada per teixidors, coneguda per la Colla dels Ben Fets, els quals van organitzar la primera vaga a la nostra ciutat el 1844. Un altre cafè popular era el de la Granota, cantonada carrer de l’Om, on hi acudien colles humorístiques de caramelles, entitats obreres i els coneguts cors de Clavé. Un altre cafè important era l’Alegria, situat a tocar la Rambla.
Entre els carrers de Sant Ramon i Sant Oleguer es va aixecar una fàbrica d’indianes d’un empresari anomenat Frenc. A la zona del carrer Lancaster encara a primers del segle XIX hi havia un hort, on el general Lunardi va introduir a Barcelona l’elevació de globus com una de les grans atraccions de les festes celebrades en ocasió de la visita del rei Ferran VI i la seva esposa Amàlia. Tocant a la Rambla s’aixecava el Col·legi del Sant Àngel Màrtir dels carmelites.
Als carrers de Nou de la Rambla es va produir l’any 1842 una batalla campal entre les tropes del general Zurbano i el veïnat que llançava des de les seves cases tota mena de mobles. La tropa va haver de sortir a tota pressa per no quedar aixafada...
A Nou de la Rambla hi havia diversos teatres com el “Mecànic” situat al número 67; el teatre Triomf en un soterrani de la casa de la font i un altre al costat del carrer Sant Ramon mig secret on es feien obres desvergonyides.
A Nou de la Rambla va néixer l’heroïna Agustina Saragossa, que fou coneguda històricament com Agustina de Aragón. Un altre personatge lligat al passat de Nou de la Rambla és el filantrop, maçó i lletraferit Rossend Arús, el qual l’any 1885 va fundar el “Circulo La Luz Unión Barcelonesa de Librepensadores”, amb seu al carrer Nou de la Rambla, 61. Aquí va establir la redacció del periòdic La Luz i va iniciar a crear una biblioteca que seria la base de la futura Biblioteca Pública Arús, actualment al passeig de Sant Joan, 26. El Círculo la Luz va promoure també la creació d’Escoles Laiques, obrint-ne dos centres al Raval: “Centro de Amigos de la Enseñanza Laica”, Riereta, 13 i  “Centro cosmopolita de Enseñanza Libre Popular”, Carme, 95;
On avui s’aixeca el Palau Güell existia una casa de planta baixa coneguda com la Casa dels Carnestoltes, perquè hi havia un establiment que s’encarregava de vestir, preparar i empolainar al personatge Carnestoltes que presidia el Carnaval. Davant del carrer d’en Guàrdia hi havia el popular forn de l’Arengada, que feia unes coques amb pebrots que venien a buscar de tot Barcelona.
Els carrers que creuen Nou de la Rambla seguien la mateixa línia urbanística, d’aquest carrer. Lancaster (nom d’un capità general), es va construir en una travessia que passava entre les hortes de Sant Pau i que anava entre el carrer de Trenta Claus i el convent de les Penedides. El carrer d’En Guàrdia (nom del propietari del terreny). Jaume Guàrdia es va construir una casa senyorial en aquest carrer. Segons explica Amades en una casa d’aquest carrer es reunia la plana major del moviment carlista durant la segona guerra civil. El carrer de l’Est es va dir primer carrer de l’Alba. El desaparegut carrer d’En Cirés porta el nom del propietari d’una fàbrica que hi havia en aquesta zona prop del carrer Trenta Claus (actual carrer Arc del Teatre). El carrer va estar molt temps sense edificar i al voltant de la calçada hi havia camps de cirerers. El carrer de l’Om era un dels horts més importants del Raval. A l’urbanitzar la zona l’hort es va reduir, però van deixar al mig del camí un majestuós om, que fou respectat durant molts anys fins que, finalment, va ser tallat. Tocant al carrer Nou de la Rambla es van mantenir molt temps dos horts, el de n’Illa i el de Gallofré. 
El carrer de Santa Madrona fou urbanitzat en un terreny que havia ocupat un hort. Va prendre el nom de la porta de la muralla que hi havia ben a prop. Antigament per aquí passava un camí que sortint per la porta de la muralla de Santa Madrona pujava cap a Montjuïc en direcció a l’ermita del mateix nom. També des d’aquí sortia el camí de les hortes que foren conegudes com Sant Bertran situades a la falda de Montjuïc. Altres carrers com Sant Ramon o Sant Oleguer són de formació més moderna que els anteriors citats. Antigament eren horts lligats al cenobi del monestir de Sant Pau del Camp.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 25-6-2014)

Nit de Sant Joan / Poema F. Aisa

Foc de Sant Joan a Barcelona

LA NIT DE SANT JOAN

Ferran Aisa


Per Sant Joan enceníem fogueres 
en els mateixos carrers del Raval,
fins i tot els mariners de la sisena flota, 
borratxos, saltaven el foc
i ens regalaven xiclets Bazoka. 
Després pujàvem al terrat
guarnit amb llumetes de colors 
i banderetes del Japó…
Al terrat gaudíem de la coca i de la revetlla,
una mica de xampany, música del moment, 
cantaven els Brincos: “la suave luz
de aquel rincón / hizo latir mi corazón...”
S’enlairaven els coets i esclataven les piules.
el gos bordava enamorat de la lluna 
i nosaltres ballàvem amb esperit ye-yé
fins a ben entrada la matinada, 
la vida era una festa...

Fins a l’albada 
continuava la gresca 
a la platja o a l’escullera,
i érem feliços 
a ran de mar 
i a vol de gavina.
Hi gaudíem del déu vent, 
i sentíem la rosada en la pell,
i vèiem sortir el sol. 

Eren els anys seixanta
i jo era un adolescent!

Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre Rambla del Raval, 
Emboscall, Vic, 2003)

L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939 / Llibre F. Aisa (15)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S-XXI) - 15

(

(Coberta llibre F. Aisa)

FITXA TÈCNICA


TÍTOL: L'AJUNTAMENT DE BARCELONA (1931-1939)
República, guerra i revolució
PRESENTACIÓ: Jordi Hereu
MATERIA: HISTÒRIA
IDIOMA: CATALÀ
COBERTA: Fotografia d'autor desconegut. AFB. 
DISSENY: Marc Herrando
EDITORIAL: BASE - AJUNTAMENT DE BARCELONA
(BARCELONA, 2009)
PÀGINES: 758
PRIMERA PRESENTACIÓ: Biblioteca Pública Arús (11-1-2010). Presenta: Jaume Sobrequés i Callicó. 
ALTRES PRESENTACIONS: Llibreria Alexandria de Sant Cugat (11-3-2010). Llibreria l'Illa de Mollet del Vallès (23-3-2010).
Espai Guinovart d'Agramunt (18-4-2010). Museu d'Història de Barcelona al Palau del Tinell (26-4-2010). Associació d'Amics de les Arts de Terrassa (19-5-2010). Biblioteca Jaume Fuster (10-6-2010). Ateneu Barcelonès (14-6-2010). Anònims de Granollers (3-7-2010). Foment Martinenc (20-10-2010). ERC a la Casa de la Cultura de Gualba (26-3-2011). Sala Costa Font a la seu central de la CGT de Barcelona (26-5-2011).


SINOPSI:


Ferran Aisa presenta en aquest llibre una crònica trepidant que s'inicia amb la proclamació de la República el 1931 i se centra en els tres anys de guerra a Barcelona, a través de l'Ajuntament de la ciutat i de les organitzacions que defensen l'esperit antifeixista de la República. La victòria de les forces populars sobre l'Exèrcit rebel fa que la revolució esdevingui una realitat amb les col·lectivitzacions de les fàbriques, dels serveis públics i dels espectacles. 
A partir d'octubre del 1936 els ajuntaments es reorganitzen seguint el model del Govern de la Generalitat: hi entren a formar part els sindicats i els partits polítics d'esquerres. La unitat municipal no es trencarà en tota la guerra, exceptuant la il·legalització del POUM per llei, que va afavorir l'enfortiment del govern de la ciutat, El llibre aborda la relació de l'Ajuntament amb la Generalitat de Catalunya i amb el Govern de la República. També recull aspectes de la vida cultural, artística i quotidiana. La Guerra Civil va portar a Barcelona personatges com Ernest Hemingway, John Dos Passos, Nicolás Guillén, Errol Flyn, Indira Ghandi i John F. Kennedy.
Aquest llibre permet conèixer aspectes inèdits de l'organització municipal: el proveïment de la ciutat, la construcció de refugis antiaeris, les juntes de defensa passiva, els comitès revolucionaris de barriada i de sanitat, el finanzament, l'aixopluc als refugiats, l'ajuda a la rereguarda als infants, la recuperació dels arxius, etc. L'assaig d'Aisa no sòblida tampoc dels horribles bombardeigs ni de la tasca que van desenvolupar des dels seus càrrecs els alcaldes Pi i Sunyer i Salvadó i els seus consellers-regidors. Una obra completa.

Cafès de Barcelona / Paco Villar

BARCELONA CIUTAT DE CAFÈS
Paco Villar
Pròleg: Xavier Trias
Editorial: Viena i Ajuntament de Barcelona
(Barcelona, 2013)
Pàgines: 286
Preu: 28,50 euros

HISTÒRIA 

(Coberta llibre de Paco Villar)

 CIUTAT DE GRANS CAFÈS

 FERRAN AISA

Darrerament als mitjans de comunicació apareixen comentaris, articles o reportatges del tancament d’establiments comercials de caire històric o completament originals que han de tancar portes per no poder afrontar l’especulació de les noves rendes o per falta d’una clientela que doni suport al negoci. Aquest fet no és nou a la ciutat de Barcelona com a prova d’això podeu llegir aquest magnífica recerca documental que ha realitzat el periodista i escriptor Paco Villar (Barcelona, 1961), posant llum a nombrosos cafès de luxe o d’estètica modernista que hi havia a la ciutat de Barcelona i que malauradament han desaparegut. Cosa que no ha passat a ciutat europees com París, Viena, Zurich o Praga on encara els cafès mantenen l’essència de sempre. En aquest nou volum Barcelona, ciutat de cafès, anteriorment havia publicat els cafès de 1750-1880, continua tirant del fil des d’aquesta data fins a les portes de la Guerra Civil. 
Paco Villar, ha dedicat el seu treball a la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, i agafant el seu testimoni, l’autor de llibres com Historia y Leyenda del Barrio Chino o Banys de mar, ens presenta un dels millors llibres sobre la història quotidiana de Barcelona que han sortit darrerament. L’autor arrenca el seu assaig-històric parlant-nos de la ciutat dels cafès com un testimoni excepcional per a una època excepcional i ens cita els mítics locals barcelonins: 

<<La riquesa que desplegaven els diversos salons que els componien, amb miralls abundants que multiplicaven l’espai, magnífics frescos i pintures que destacaven als sostres i les parets, obra dels millors artistes, motllures daurades, taules de marbre i divans molt còmodes, tot plegat acompanyat de la brillant il·luminació que produïen els nombrosos llums de gas, embadalia propis i estranys.>>
 
Paco Villar comença fent referència als nombrosos cafès que hi havia a la Rambla: Delícias, Ibérico, Gran Café de Barcelona, Café del Siglo XIX, Cafè del Liceo, Café Oriente, Lion d’Or, Café Suizo, El Refectorium, etc. Cafès on empresaris, artistes, escriptors, periodistes o ciutadans en general passaven llargues estones asseguts davant d’un cafè i d’un got d’aigua, llegint el diari o fent tertúlies inacabables. També introdueix el triomf del bar americà i de les begudes alcohòliques; i ens parla del Bar Automàtico, del Bar Torino, de la Cerveseria Gambrinus, del Quiosc de Canaletes o del Café Tupinamba. 
Paco Villar descriu amb tota mena de detalls com eren els cafès luxosos que apareixen a cavall de segle a la plaça de Catalunya com el modernista Gran Café i Restaurante Colón; el Café Alhambra; l’Hotel Continental; la Cerverserìa Munich; la Maison Dorée; i algun de supervivent com el Zurich. L’autor s’immergeix a l’Eixample per presentar-nos el Café Novedades, que ocupava tota la vorera de Casp fins a la Gran Via, amb la seva gran sala de billars. I s’hi amb recrea els cafès, restaurants i cerveseries de la ciutat com Els Quatre Gats on els artistes més moderns com el jove Picasso s’hi donen cita; el popular Bar del Centro, refugi de bohemis i d’intel·lectuals àcrates, porta d’entrada al Barri Xinès i el bars del Paral·lel com El Café Español i La Pansa, a la plaça d’Espanya, com dos grans àgores del primer terç del segle XX. 
La magnífica edició bé acompanya de tota mena de fotografies, dibuixos i il·lustracions que acompanyen agradablement al lector per aquella ciutat dels cafès que li va fer dir a Hans Christian Andersen, viatger de pas per Barcelona, que no havia vist a Europa un cafè, ni tan sols a París, com el que freqüentava diàriament a La Rambla i que Paco Villar assegura que es tracta del Café de las Siete Puertas o Café Cuyás (Rambla, 31), considerat a la Guia de Barcelona para el año 1866, com la perla del cafès barcelonins.

Ferran Aisa-Pàmpols 
(El Punt Avui, 21 de març de 2014)

Autogestió al Matarranya / Col·lectivizacions

QUERETES. LA COL•LECTIVITZACIÓ D’UN POBLE
ARAGONÈS DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1938)
ENCARNITA I RENATO SIMONI
Pròleg: Julián Casanovas
Editorial: L’Aladre. Associació Cultural del Matarranya
(Calaceit, 2013)
Pàgines: 311 pàgines
Preu: 15 euros

HISTÒRIA 

(Coberta llibre de Renato i Esncarnita Simone)

AUTOGESTIÓ AL MATARRANYA
 
FERRAN AISA
 

Encarnita i Renato Simoni van iniciar la investigació sobre l’autogestió a l’Aragó el 1977, quan va ser presentat en francès a la Facultat de Lletres de la Universitat de Gionebra. Aleshores era un llibre pioner en aquesta matèria, doncs se’n sabia molt poc de les col·lectivitzacions anarquistes a terres aragoneses durant la Guerra Civil. Aquest mateix assaig va ser publicat en castellà el 1982, i, posteriorment, l’any 2006 publicaven en italià Cretas, Autogestione nella Spagna Republicana (1936-1938).
L’historiador Renato Simoni ha dirigir la Societat Suïssa de Professors d’Història i és un especialista en la investigació de la Guerra Civil Espanyola que ha publicat en italià, francès i castellà. Encarnita Simoni, nascuda a Queretes (Matarranya), és llicenciada en història i professora d’espanyol al cantó de Ticino (Suïssa). L’assaig històric d’Encarnita i Renato Simoni ha estat editat en català per l’Associació Cultural del Matarranya dins de la seva col·lecció l’Aladre amb un pròleg del professor i historiador aragonès Julián Casanova, el qual afirma que aquest treball és: <<Una història aparentment menuda, sobre un poble petit, però que descobreix la profunditat de l’autèntica matèria prima de la que és feta la feina de la història: les creences i pràctiques dels éssers humans.>> 
Queretes, la col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938) , és la versió revisada i ampliada de la seva investigació autogestionària. Els dos autors són uns veritables pioners en la investigació d’aquesta matèria econòmica i social de la Guerra Civil Espanyola a les terres republicanes d’Aragó. Els autors per fer el seu treball han fet servir la documentació dels arxius, la història oral i l’antropologia per indagar aquells esdeveniments que van fer possible la col·lectivització de les terres i la instauració del comunisme llibertari en una gran part dels pobles del Matarranya i d’altres zones de l’Aragó. Ens parlen de l’organització de la comunitat, l’eradicació del diner, les assemblees camperoles, la vida quotidiana, la llengua, la cultura i les tradicions. L’esperit llibertari de solidaritat i suport mutu formaven part de la col·lectivitat que havia abolit la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció, tot creant una economia de signe solidària i autogestionària. Ens expliquen la funció dels comitès locals com òrgans de coordinació subordinats a l’Assemblea General del poble, la creació de la Federació Regional de Col·lectivitats i la constitució del Consell d’Aragó. L’organització del treball i la distribució dels bens, seguin el lema anarquista: -De cadascú segons la seva capacitat. A cadascú segons les seves necessitats. 
Els autors en la primera part del llibre fan un anàlisi de com era la societat aragonesa del primer terç del segle XX i s’endinsen en l’estudi d’uns pobles marcats per la pobresa. Aquesta promera part ja és un gran estudi sobre les terres de Terol i els pobles del Matarranya. També investiguen la situació política, cultural i social durant la Segona República i la influència dels moviments polítics i sindicals, amb una especial atenció al moviment anarcosindicalista. La CNT seria la força dominant que promouria amb els camperols i els obrers les col·lectivitzacions a la majoria de pobles del Matarranya. 
L’estudi se centrà sobretot en el poble de Queretes a la província de Terol, un petit poble on la revolució social fou una realitat que va durar un període molt breu, però de la seva experiència es poden treure encara avui grans lliçons. Per tant l’assaig d’Encarnita i Renato Simoni és una gran aportació a la memòria col·lectiva i als principis d’economia autogestionària que haurien de tenir una gran validesa com alternativa la capitalisme.

Ferran Aisa-Pàmpols,
(El Punt Avui, 23 de maig de 2014)

Bakunin-2 / Bicentenari

BICENTENARI DE MIJAIL ALEKSÁNDROVICH BAKUNIN (1814-1876)

(Bust de Bakunin)

 TEXTOS DE BAKUNIN


ELS “ESTATS UNITS D’EUROPA” SEGONS MIJAIL BAKUNIN

Escrit de Bakunin per el I Congrés de la “Lliga de la Pau i de la Llibertat”, celebrat la tardor de 1867 a Ginebra (Suïssa). Text traduït del rus al català per Andreu Nin (1935)

Tot aquell qui desitgi sincerament la pau i la justícia internacional ha de renunciar per sempre allò que s’anomena la glòria, la puixança i la grandesa de la pàtria, a tots els interessos egoistes i vanitosos del patriotisme. Ha arribat l’hora del regne absolut de la llibertat interior i exterior.
Tot Estat centralitzat per liberal que s’anomeni, baldament porti l’uniforme republicà, és necessàriament opressor, explotador de les masses obreres populars a profit de la classe privilegiada. (...)
La pau internacional serà impossible mentre no s’accepti el següent principi amb totes les seves conseqüències: tota nació, feble o forta, perita o gran, tota província, tot municipi té un dret absolut a ésser lliure, autònom, a viure i regir-se en concordança amb els seus interessos, amb les seves necessitats particulars, i, tots els municipis, totes les nacions són en tanta de manera solidaris en aquest dret, que no se’l pot violar amb referència a un d’ells sense que corrin el mateix perill tots els altres. (...)
La pau internacional serà impossible mentre subsisteixin els actuals Estats centralitzats. Hem de desitjar, doncs, llur descomposició per tal que damunt les ruïnes d’aquestes entitats organitzades de dalt a baix pel despotisme i la conquista, s’hi puguin desenvolupar entitats lliures, organitzades de baix a dalt, per una federació lliure de municipis dins la província, de les províncies dins les nació, de les nacions dins els “Estats Units d’Europa”.


DISCURS DE BAKUNIN AL II CONGRÉS DE LA “LLIGA DE LA PAU I DE LA LLIBERTAT” CELEBRAT A BERNA EL 1868 (Text traduït del rus al català per Andreu Nin, 1935).
 
1.- Abolició de tot allò que s’anomena dret històric i de la necessitat política de l’Estat en nom del dret de cada poble, gran o petit, dèbil o fort, i de cada individu, a disposar d’ell mateix amb absoluta llibertat, independentment de les necessitats i pretensions de
l’Estat i limitat aquesta llibertat només amb el dret igual dels altres.
2.- Abolició de tots els contractes perpetus entre els individus i les entitats col·lectives –Associacions, regions, nacions- o, en altres termes, reconeixença del dret de cadascú a rompre el contracte, àdhuc si s’ha lligat lliurement amb un altre individu, un cop
complertes totes les condicions temporals i limitades que contingui. Aquest dret es fonamenta en el principi que constitueix la condició indispensable de la veritable llibertat: el passat no ha de lligar el present; el present no pot lligar l’esdevenidor; el dret
il•limitat pertany a les generacions vivents.
3.- Reconeixença tant per als individus com per les associacions, municipis i nacions, del dret a separar-se lliurament de les unitats de què formen part, amb l’única i imprescindible condició que la part sortint no posi en perill la llibertat i la independència del tot de què se separa amb la seva unió amb una potència estrangera i
enemiga.

RESUM DEL PROGRAMA DE BAKUNIN ADREÇAT AL CONGRÉS
 
Tot aquell qui desitgi, amb nosaltres, la instauració de la llibertat, de la justícia i de la pau, que vulgui la victòria de la humanitat, l’emancipació completa i perfecta de les masses populars, ha de desitjar, amb nosaltres, la destrucció de tots els Estats i la
fundació, damunt de llurs ruïnes, d’una federació universal de les associacions productores lliures de tots els països.