31/1/14

George Orwell / Barcelona

CONFERÈNCIA DE FERRAN AISA DINS DEL CICLE 1984. APROXIMACIÓ A L'OBRA D'ORWELL. ORGANITZADA PER LA FUNDACIÓ ANDREU NIN I LA BIBLIOTECA GÒTIC-ANDREU NIN

(Cartell de l'acte a la Biblioteca Gòtic-Andreu NIn)



LA BARCELONA DE GEORGE ORWELL
 

FERRAN AISA
George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com  Homenatge a Catalunya (1938), Granja Animal (1945), i, entre altres, 1984 (1949). Totes aquestes obres han esdevingut clàssiques. Homenatge a Catalunya  no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalisnista. Tal vegada sinó hagués viscut in situ les vicissituds de la Guerra Civil Espanyola amb tot el maniqueisme del estalinisme no hi hagués tingut prous elements per escriure Granja Animal i fins i tot1984, doncs són dos obres de denuncia contra l'abús de porder i les dictadures.

Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937, és a dir, entre el temps de la revolució i el de la contrarevolució. Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora de descriure els fets revolucionaris i contrarevolucionaris, esbrinats des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. L’assaig d’Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i ens parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina. Però, a la vegada, també és desmistificador, aclaridor i crític del moment revolucionari en què s’hi va trobar immers. Orwell ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals i marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936. El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat:

<<Això obeïa –deia Orwell- a diverses raons. Per començar, la premsa filofeixista feia circular grans exageracions sobre les atrocitats republicanes, i els propagandistes ben intencionats creien indubtablement que ajudaven el Govern espanyol negant que s’havia “tornat roja”. Però la raó principal era aquesta: que, excepte els petits grups revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas el control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “lliberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions estrangeres. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.>>  

Naturalment els fets dels primeres setmanes i mesos desmentien aquesta visió de la premsa anglesa. Malgrat que a Barcelona (ni a Catalunya) s’havia declarat el comunisme llibertari la situació era molt diferent de la que havia abans del 19 de juliol. Els obrers havien col·lectivitzat, les fàbriques, la indústria gastronòmica (Hotels, cafès, bars, restaurants, etc), els transports públics (tramvies, autobusos, metro, taxi), els espectacles públics (teatres, cines, sales de ball, estudis cinema, camps d’esports), serveis públics (llum, aigua, gas i electricitat), sanitat, etc. S’havien format les primeres columnes de milicians que sortiren cap el front d’Aragó a conquerir Saragossa. En lloc de policia s’havia creat les Patrulles de Control, el comitès de proveïment, transport i sanitat i es va potenciar al màxim l’educació i la cultura. L’anarquista suís Albert Mining, a les seves memòries, escriu:

<<El 1 de septiembre de 1936 llegamos a Portbou, primera estación española. Allí hay hombres haciendo guardia y un se siente un poco emocionado al penetrar en este país extraño para nosotros. (...) El tren se para suavemente y allá nos vemos nosotros en el andén, donde reina una extraordinaria animación. Hombres con el fusil en la mano vigilan las puertas. Están vestidos con un “mono” , calzados con alpargatas negras y blancas y tocados de un simpático gorro rojo con las letras CNT-FAI (...) Se nos pregunta a qué partido político pertenecemos. Como nos reclamamos de organizaciones anarcosindicales, iremos con ellas. (...) Llegamos ante el cuartel de Pedralbes, rebautizado Bakunin por nuestros camaradas...>>

Per una altra banda el professor italià Camillo Berneri, el 9 d’octubre de 1936, escrivia al seu periòdic Guerra di Classe: 

<<Guerra civil y revolución social no son en España sino dos aspectos de una realidad única: un país en marcha hacia un nuevo orden político y económico que, sin dictadura y contra el espíritu dictatorial, constituirá la premisa y las condiciones de desarrollo del colectivismo libertario. (...) Hemos encendido una antorcha y la entregaremos a vosotros: compañeros.>>

La revolució era una realitat que havia esclatat com a conseqüència de la irrupció obrera en la lluita contra els militars rebels. Entre el 19 i el 26 de juliol els carrers de Barcelona van viure la batalla entre les forces militars i els obrers i els guàrdies d’assalt. La victòria de les forces populars va desencadenar un trasbalsament de l’ordre establert: incendis d’Esglésies, venjances, assassinats i expropiacions. El dia 21 vençut l’exèrcit rebel Companys rebia a la plana major del Comitè de Defensa Confederal a la Generalitat i s’establien les bases de col·laboració entre la CNT-FAI i el govern de la Generalitat. Un dels primers acords fou la creació del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. La setmana següent els treballadors acudien a la feina i, després de realitzar assemblees obreres, la col·lectivitzaven. També en aquests primers compassos revolucionaris es creava el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i es posaven en marxa altres comitès: proveïment, sanitat, comunicacions i transport. La Barcelona a la que arriba Orwell encara està marcada per aquest esperit revolucionari, però ja no té l’empenta dels primers mesos, doncs l’aparell estatal s’ha començat a reconstruir i, per una altra banda, la premsa comunista i lliberal crítica els afanys col·lectivitzadors de la CNT i del POUM i també a les milícies d’aquestes dues organitzacions obreres. Tant la CNT com el POUM havien acceptat entrar a formar part del govern de la Generalitat i dels Ajuntament, a més l’organització confederal formava part del govern de la República amb quatre ministres.
George Orwell havia arribat a Barcelona, el desembre de 1936, amb la intenció d’escriure articles per a la premsa anglesa, però va creure més oportú allistar-se a les milícies, essent destinat a les del POUM. A la Caserna Lenin va entrar en contacte amb els milicians que s’estaven preparant per sortir a lluitar al Front d’Aragó:
 

<< Els anarquistes exercien encara –diu Orwell-, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negre dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambres i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. (...) Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, bramaven els altaveus cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. (...) En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. (...) Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava o alguna variant de l’uniforme milicià.>>

L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma com els llibertaris administren autogestionen la societat. Els anarquistes de la CNT-FAI, seguint els seus principis, havien modificat i desterrat l’ús de nombroses costums ancestrals de vassallatge, per una altra banda es posaven en pràctica les noves formes del contracte social, de l’amor lliure i de la socialització de la vida. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM:
 

<<En la guerra de trinxeres –diu Orwell- hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre important d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit; l’enemic en darrer lloc. Deixant de banda la nit, quan sempre era possible un atac per sorpresa, ningú no es preocupava per l’enemic. Els feixistes no eren sinó uns llunyans insectes negres, que de vegades vèiem saltironar d’ací i d’allà. La veritable preocupació dels dos exèrcits era la lluita contra el fred.>>

Barcelona als inicis de 1937 començava a fer canvis bruscos cap enrere, la maquinaria de l’Estat anava reconquerint i refent el vell ordre. Tot havia començat amb la supressió del Comitès Locals i la reconstrucció dels Ajuntaments, i això que aquests comptaven amb la participació de totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes. El pacte de la CNT-FAI amb Companys i el Govern de la Generalitat, va significar l’entrada al poder dels anarquistes per primera vegada a la història. La CNT-FAI va entrar a formar part del Govern de la Generalitat amb quatre consellers, els mateixos que ERC, mentre que les altres forces (PSUC-UGT, POUM, ACR i UR) es repartien la resta de conselleries. Aquest mateix model s’habilità en la formació de tots els Ajuntament de Catalunya, els quals foren presidits gairebé a la par per l’ERC i per la CNT. L’organització confederal, a més, l’octubre de 1936 havia entrat a formar part amb quatre ministres al govern de la República que presidia Largo Caballero. Les contradiccions ideològiques dels anarquistes ajudarien, sense voler-ho, a potenciar la contrarevolució.
Un altre retrocés revolucionari fou la dissolució de les Patrulles de Control aleshores que es potenciava la guàrdia d’assalt i els carrabiners. També per aquesta època es va posar en marxa l’Exèrcit Popular que havia de substituir a les milícies de voluntaris creades el juliol de 1936 a través del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. En el camp econòmic els comunistes criticaven les col•lectivitzacions tant industrials com agrícoles, tot manifestant la seva proposta de guardar tots les forces a guanya r la guerra. Per la seva banda tant la CNT-FAI com el POUM manifestaven que la guerra i la revolució eren inseparables.
Aviat algunes indústries considerades fonamentals serien expropiades per la Generalitat o per la República com empreses d’interès per a la guerra. A l’Ajuntament de Barcelona aviat sorgiria el debat sobre la municipalització dels transports, mentre el PSUC era partidari de la intervenció municipal, ni la CNT-FAI, ni l’ERC ni el POUM van accedir a la proposta comunista. Els mesos anteriors als Fets de Maig eren realment esfereïdors pels revolucionaris com veien com la premsa comunista o liberal els atacava constantment, des de novembre de 1936 l’atac al POUM era una realitat que no es va aturar fins que van fer fora del govern de la Generalitat a Andreu Nin, conseller de Justícia. L’enfrontament entre cenetistes i ugetistes formava part del pa de cada dia amb una crispació que anà en augment fins a arribar als Fets de Maig de 1937. George Orwell, convertit en hístor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. Orwell continua el seu assaig analitzant els per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels qui van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. George Orwell fou un dels pocs intel·lectuals que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme, que van veure clar que havia passat realment a la zona republicana. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. Orwell narra el seu retorn a Barcelona després de tres mesos i mig al front, per tant ja era a finals d’abril quan arribava a l’Estació de França per passar uns dies de permís amb la seva dona que s’havia instal·lat a l’Hotel Continental de La Rambla. Orwell va notar ràpidament el canvi brusc i una atmosfera molt diferent de com era Barcelona quan hi va arribar des d’Anglaterra:

<<Tothom qui ha fet dues visites, amb un interval de mesos, a Barcelona durant la guerra ha pogut observar els canvis extraordinaris que s’hi produïren. I, cosa curiosa, si hi havia estat, primer el mes d’agost i després pel gener, o com jo, primer pel desembre i després per l’abril, tots deien el mateix: que l’atmosfera revolucionària s’havia esvaït.
És indubtable que a qualsevol que hagués estat allà per l’agost, quan la sang encara no era ben seca en els carrers i les milícies es trobaven aquarterades en els millors hotels, Barcelona, pel desembre, li devia haver semblat burgesa; per a mi, acabat d’arribar d’Anglaterra, era una ciutat d’obrers, en un grau superior al que jo mai hagués cregut possible. Ara la marea havia reculat. Tornava a ser una ciutat normal, una mica encongida i atrotinada per la guerra, però sense cap senyal exterior de predomini obrer.
El canvi en l’aspecte de les multituds era colpidor. L’uniforme de les milícies i les granotes blaves havien gairebé desaparegut, semblava que tothom portés els elegants vestits d’estiu que són especialitat dels sastres espanyols. Pertot arreu vèiem homes grassos, pròspers, dones elegants i cotxes de luxe. En teoria no hi havia cotxes particulars, però tothom que era “algú” semblava podria fruir del cotxe.
Els oficials del nou Exèrcit Popular, un tipus gairebé inexistent quan jo havia sortit de Barcelona, pul•lulaven en nombre sorprenent. (...) Els soldats portaven una mena de granota color de terra, molt aspra, mentre que els oficials lluïen un elegant uniforme caqui, amb la cintura ben cenyida, com l’uniforme dels oficials de l’Exèrcit Britànic, però encara més elegants. (...) Tot anant pel carrer em vaig adonar que la gent mirava amb astorament el nostre aspecte brut i espellifat. Naturalment, com tots els homes que han passat uns quants mesos al front, constituíem un espectacle lamentable. (...) Tots anàvem si fa no fa, i, per acabar-ho d’arrodonir, bruts i sense afaitar, de manera que no és estrany que la gent ens mirés. Però a mi em descoratjà una mica, i em va fer sospitar que en els darrers tres mesos devien haver passar coses estranyes.
Els primers dies que seguiren vaig descobrir, a través d’innumerables signes, que la meva primera impressió no havia estat errònia. Hi havia dos fets que eren la clau de tota la resta. L’un era que el poble –la població civil- havia perdut bona part del seu interès per la guerra; l’altre que la normal divisió de la societat en rics i pobres, classe alta i classe baixa, s’estava tornant a establir.>>

Orwell va viure els Fets de Maig en primera línia, primer sense saber que passava, però després donant-se compta que es tractava d’un complot estalista-liberal (PSUC-ERC) contra la revolució. Un atac en tota regla contra els anarquistes i sobretot contra l’organització més feble, el POUM. Orwell es va bellugar aquells dies de maig, entre l’Hotel Falcón, el Principal, el Cafè Moka i el terrat de l’Acadèmia de Ciències, a dalt de la Rambla. Des d’allí va ser testimoni de la lluita de barricada que es ca efectuar a la ciutat, i que, aparentment, va acabar en taules, però aviat es va veure que hi havia vencedors i vençuts. Per una banda la retirada de la CNT-FAI dels governs de la República i de la Generalitat, la dissolució del POUM; i per l’altra, l’auge del PSUC i del PCE als governs autonòmic i estatal i la presència del govern republicà a Catalunya. Mentre el govern català perdria atribucions a nivell de policia, d’exèrcit, etc. El nou govern republicà presidit per Juan Negrín es feia en el control d’interior, de defensa, de duanes i de la indústria de guerra. George Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat:
 

<<A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.>>

La persecució realitzada pels comunistas-estalinistas contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 30 de gener de 2014)

27/1/14

Barcelona ocupada pel franquisme / gener de 1939

 75È ANIVERSARI DE L'OCUPACIÓ DE BARCELONA


(La Vanguardia del 27 de gener de 1939)


























BARCELONA SOTA L'ÈGIDA FRANQUSITA

FERRAN AISA

El divendres 27 de gener només van sortir dos diaris a Barcelona, La Vanguardia i El Día Gráfico. La Vanguardia, ràpidament, havia retornat al seu antic propietari:

<<Automáticamente, con la sola presencia en nuestras calles de la heroicas fuerzas Nacionales mandadas por el glorioso general Yagüe, ha quedado restaurada como tantas otras cosas la propiedad de LA VANGUARDIA, de la que immediatamente se han hecho cargo los representantes auténticos autorizados del señor Conde de Godó>>.
 

El diari barceloní rebatejat com La Vanguardia Española
saludava l’entrada apoteòsica de l’Exèrcit “Nacional” a Barcelona: 
<<Barcelona para la España invicta de Franco. En este momento La Vanguardia dice ¡Presente!>>.
 

La crònica recollia la facilitat en què les tropes de l’Exèrcit “Nacional” havien entrat a Barcelona i feia balanç del primer dia d’ocupació, sota el titular “Nuestra ciudad no ha sido conquistada ha sido ganada por la fuerza irrebatible de la razón de la nueva España”, el redactor del diari barceloní, deia: 

<<Los soldados del Ejército Nacional entraron cantando por las vías principales, aceptando los abrazos del pueblo que no creía lo que veía. Un grupo de navarros irrumpió en la plaza Cataluña a las cinco menos cuarto, de cuantos allí les esperábamos les creimos conversos. Gente “nuestra”, que enarbolando una bandera española se adelantaba a los “invasores”, y bajando por las Ramblas tomaba la Radio Asociación y... Porque desde luego no eran espantables italianos, ni feroces sanguinarios. Y no se ponían en el centro de la plaza Cataluña y nos mataban a todos, como oíamos y leíamos. ¡Cuanta realidad podían beber los ingenuos! ¡Cuánta verdad en aquella entrada sobria, modesta, de un Ejército poderoso, en victoria constante, que conquistaba de modo incontenible una de la mayores capitales de Europa! Esos eran los nuestros. ¡Era España puesta en pie por un milagro de inteligencia de Franco y un esfuerzo intenso, pero sencillo, de cuántos en él creyeron! Y nuestros también los otros, pero engañados, empujados al error por los vividores de la política>>. 

El reportatge de La Vanguardia també refà les darreres hores dels republicans que abandonaren la ciutat: 

<<Los fugitivos se dedicaron al fuego con avidez. El magnífico edificio del Fomento del Trabajo Nacional fue abanadonado por la CNT-FAI después de prenderle fuego, pero sin conseguir quemarlo. A fin de borrar huellas y sintiendo las naturales prisas de huir, procedieron brillantemente a quemar los depachos tal y com se hallaban. Lo mismo intentaron los marxistas del Colón, cuyas habitaciones y despachos fueron quemados sin preocuparse por si debido al viento que reinaba podía propagarse el fuego a las casas de aquella manzana, muchos de cuyos pisos se hallan habitados por refugiados. Igual ocurrió en el llamado Carlos Marx, el Círculo Ecuestre del Paseo de Gracia, pero el fuego una vez consumido los papeles y la mugre, se apagó. El edificio del Colón es el que más fuertemente sufrió las consecuencias, pero pudiendo dominar los bomberos el incendio, tras breves esfuerzos. Mientras tanto los soldados de España iban completando el cerco a la ciudad, e iniciaban la entrada entre las cuatro y las cinco de la tarde. Al primer grupo de valientes que con toda despreocupación bajaron por Pelayo y subieron a la Radio a decirle al mundo que ya estaban aquí las tropas de Franco, siguieron las demás fuerzas. Y el pueblo, que al principio creyó que aquello podía ser una añagaza de los huídos, empezó a bajar de los pisos y a subir de los refugios, y sintiendo que la sangre circulaba más a prisa, que el corazón iba a saltar, corría a ellos y los besaba, los apretujaba, llenando el espacio de vivas y el ambiente de entusiasmo, el más franco, el más generoso, el más verdadero que hemos presenciado en nuestra vida, que se ha enriquecido y se ha fortalecido con este momento único, grabado para siempre en nuestra memoria>>. 

El redactor de La Vanguardia també fa la crònica de l’ocupació militar de la Generalitat i de l’Ajuntament: 

<<A medida que las tropas liberadoras adentrábanse en la ciudad, se iba procediendo a la entrada en los centros oficiales de la misma. Las fuerzas, rodeadas del pueblo, llegaron a la antigua Plaza de San Jaime confraternizando y tratando los jefes y oficialidad con la clásica llaneza española –con auténtica democracia, podríamos añadir- a sus subordinados y a la infinidad de entusiastas que salían de las casas para saludarles, abrazarles y vitorearles. Ni por asomo ninguno de estos jefes y oficiales, ni mucho menos los soldados hicieron el menor gesto de desconfianza. Respondían a un abrazo con otro, y un oficial daba un pitillo a un paisano –que s’havia passat (escriu el redactor en català) dos anys fumant herbes- y aquel soldado chocolate a la niña que tenía una mujer en los brazos... Como decíamos antes, la recuperación de la ciudad se hizo con llana sencillez... Al tomar poseción del Ayuntamiento por el Capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez se redactó una nota. (...) El entusiasmo estaba al rojo vivo. Se leyó la nota precedente al público, que iba invadiendo ya la Plaza de San Jaime, y los aplausos y vítores se sudecían ininterrumpidamente. Para acallar las voces del público que demandaba les fuera dirigida la palabra, pronunció un vibrante discurso desde el balcón central del Ayuntamiento, el culto periodista y abogado don José María Junyent, quien puso de manifiesto la trascendencia de aquellos momentos históricos, dedicando un emocionado canto a la bandera roja y gualda que vuelve a ondear majestuosamente al público para no plegarse jamás>>.
 

En aquell mateix número de La Vanguardia es publicaven les lletres dels himnes de l’“Espanya Imperial”, la falangista “Cara al sol” i la requetè “Oriamendi” i també reproduïa el “Bando del Generalísmo”: 

<<La ocupación de la gran ciudad de Barcelona, punto culminante de la vigorosa ofensiva del Ejército Nacional sobre Cataluña, plantea problemas cuya complicidad aconseja la coordinación de los distintos servicios en el mando único de un jefe de alto grado militar que se haga cargo de la dirección de aquéllos. En su virtud dispongo: Artículo primero.- Se hace cargo de todas las fuerzas y servicios, tanto de orden militar como de orden civil en Barcelona, el general de Brigada y subdirector de Orden Público del Gobierno Nacional, don Eliseo Álvarez Arenas, que desempeñará este cargo hasta que el Gobierno determine la substitución de este régimen transitorio. 
Artículo segundo.-Para el cumplimiento de su misión tendrá a sus órdenes inmediatas: 
Primero.- Los jefes de la Columnas de Orden y Policía de ocupación. 
Segundo.- Los jefes de Servicios nacionales de Seguridad, Prensa, Propaganda y sus delegados. 
Tercero.-Los jefes de Sevicios de información y Policia militar del Ejército que opere en la provincia de Barcelona. 
Cuarto.- Los jefes provinciales y locales de la FET y de la JONS, delegados de Auxilio Social y Frente y Hospitales. 
Quinto.- Los jefes delegados de los Servicios de recuperación de documentos, agrupaciones industriales, etc. 
Sexto.- Los jefes y delegados de los Servicios Técnicos de todas clases. 
Séptimo.- Las representaciones de la Banca. 
Artículo Tercero: En el ejercicio de su cometido, el general jefe de todos los servicios de ocupación será la única autoridad competente para dictar bandos de policia. Servicios de Gobierno y organización de vida social. En mi Cuartel General del Frente de Cataluña, a 26 de enero de 1939. Tercer Año Triunfal, Francisco Franco Bahamonde>>


El Ban del “Generalísimo” era prou explícit sobre la política repressiva d’ocupació que anaven a aplicar els vencedors tant a Barcelona com a Catalunya i, naturalment, a tot Espanya. A partir d’aquell dia la repressió seria la tònica general del règim franquista, milers de persones tancades a presons i camps de treball, afusellaments, milers i milers d’exiliats. Desaparició de les llibertats polítiques i dels drets ciutadans. Prohibició pública de la llengua catalana i persecució de la cultura “no oficial”. Repressió sexual. Aplicació d’una moral carca i regressiva marcada per el nacionalcatolicisme. El record constant dels màrtirs de la croada nacional. La memòria eterna de José Antonio Primo de Rivera i de l’invicte Caudillo Francisco Franco. El nou règim s’imposava als espanyols amb l’espasa i la creu, era el nacionalcatolicisme..., que clamava:  <<Por el Imperio hacia Dios>> i no parava de recordar las víctimas del 18 de juliol <<Caídos por Dios y por España>>
La repressió va ésser, des del primer moment, molt dura... A Barcelona tant la presó d’homes de la Model com la de dones a Les Corts eren plenes de gom a gom, i se n’hagueren d’habilitar d’altres. Els afusellaments eren el pa nostre de cada dia... Milers de persones van ésser passades per les armes.També es van habilitar diversos camps de treball on els presos esdevingueren esclaus. 

FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Fragment del capítol "La Caiguda de Barcelona" del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Bacelona, 1931-1939, Base i Ajuntament de Barcelona, 2009)

26/1/14

26 de gener de 1939 / Barcelona ocupada pels franquistes

75è ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DE BARCELONA


(L'exèrcit vencedor col·loca la bandera dels nacionals al Palau de la Generalitat) 



 L'OCUPACIÓ DE BARCELONA PER L'EXÈRCIT FRANQUISTA

 FERRAN AISA


 El dia 25 de gener les tropes franquistes ja havien ocupat Olesa, Martorell, Manresa, Castelldefels, Prat de Llobregat i avançaven cap a Terrassa, Rubí i Pins del Vallès. Manuel Tagüeña, escrigué: 

<<El 25 de enero, desde poco después del amanecer, presencié, desde mi puesto de mando en el vértice de San Pedro Mártir, todo el desarrollo del combate, en que se decidió la suerte de Barcelona. En dicha altura, aprovechando las construcciones de los depósitos de agua de la ciudad, estaban bien protegidos unos equipos de observación de artillería y de la defensa antiaérea. Una vez que se disipó la nieblilla matinal, pudimos ver bien el valle del río Llobregat, pero era difícil identificar el movimiento de fuerzas. Sin embargo, hacia la mitad del día vimos, sin lugar a dudas, cómo bajo fuego débil de nuestra artillería las fuerzas enemigas vadeaban el río, cerca de Molins. También combatían más al sur, por Prat, pero la observación era más difícil. Todo el resto de la jornada oímos el ruido de armas de infantería y vimos el avance de pequeños grupos de soldados en todas direcciones... (...) La aviación italiana i alemana estuvo bombardeando todo el día nuestro observatorio, aunque las bombas caían siempre en las laderas, alcanzando algunas de ellas a mi cuartel general. (...) No me hacía ningún tipo de ilusiones sobre la suerte que iba a correr la ciudad. Me sentía totalmente agotado e impotente. No tenía ningún enlace con el Ejército del Ebro, ni sabía nada de la situació del V Cuerpo, salvo que el enemigo había ocupado Terrassa, Rubí y rebasaba Sabadell, envolviendo Barcelona por el norte. (...) En Montjuich se replegaron los restos de la 43 Divisió, cuyos tres jefes de brigada habían desertado ese día, abandonando a sus soldados. Entre el Tibidabo y Montjuich estaba la 3ª División. En total el XV Cuerpo contaba esa noche con unos 2.000 hombres, increiblemente todavía dispuestos a luchar, mientras una gran masa de fugitivos, militares y civiles, en alud incontenible se apresuraban hacia la frontera francesa. Contra nuestros dos mil soldados convergían los cuepos italianos, de Navarra i Marroquí, con un total de unos cien mil combatientes, enardecidos por la victoria y por la cercanía de la capital catalana, que se preparaban a asaltar>>
 

El dia 25 de gener la Soli clama per darrera vegada: <<¡Barcelona, baluarte de la independencia de España! i ¡Cada hombre un combatiente!>>. El mateix dia ERC feia una crida als ciutadans: <<¡Tots els homes útils a fortificar!>> i <<Català!: estiguis atent al mot d’ordre dels governants. La pàtria necessita de tu>>, però, en aquells moments, la majoria de dirigents d’Esquerra i de governants ja eren camí de França. Un dia abans que entressin  els anomenats “Nacionals” la CNT i la UGT tornaven a convocar al poble de Catalunya a resistir. Manuel Tagüeña, a les seves memòries, manifesta: 

<<Pensar que la població de la capital catalana se iba a alzar para defenderla, era completamente ilusiorio. En los últimos días, a pesar de todos los llamamientos, de un millón de habitantes se habían reunido escasamente mil para fortificar. Barcelona aceptaba la derrota con tristeza y no veía objecto alguno en prolongar la lucha; ya no estábamos en 1936. La gran mayoría de la gente estaba hambienta y deseando que terminara como fuera la terrible pesadilla de la guerra. Los constantes bombardeos de la aviación enemiga, que en los últimos días se sucedían sin cesar, habían ayudado a derrumbar su moral. Lo que nos hacía falta eran soldados, y éstos no podían surgir de la nada en el par de hora que faltaban para el amanecer del día 26 de enero.>>

Les tropes franquistes, als turons de la ciutat, estaven a punt d’entrar a Barcelona, sota la direcció militar dels generals Yagüe i Solchaga. Joan Comorera, secretari del PSUC, va posar-se en contacte amb les unitats militar que hi havia a Barcelona per fer-los saber el pànic que s’havia produït a Barcelona amb la notícia de l’entrada dels franquistes que ja baixaven pel Tibidabo, Vallvidrera i Sant Pere Màrtir. Tagüeña, ho rememora: 

<<A les tres de la tarde del día 26 se produjo, de repente, un pánico tremendo que se extendió por toda Barcelona. y una última oleada de fugitivos se precipitó hacia San Andrián del Besós. Parecía mentira que todavía quedara tanta gente para salir: centros de mobilización, oficinas del gobierno, militares, civiles, carabineros, guardias de asalto... Nuestras unidades también retrocedían apresuradamente y el enemigo, que, con gran prudencia, había estado acumulando sus tropas en  el lindero de la ciudad, se lanzó hacia dentro en pequeñas columnas, precedidas de tanques, que rápidamente penetraron por las principales avenidas. Fueron minutos de tremenda confusión. Mientras por una calle entraban los conquistadores, aclamados por los gritos de sus simpatizantes, por la de al lado se retiraban nuestros maltrechos hombres, las piezas de artillería, los tanques, los blindados. Muchos de nuestros soldados, e incluso oficiales, que hasta entonces habían sido magníficos combatientes, tiraban las armas y se entregaban, considerando inútil seguir adelante.>>

Els cossos de l’Exèrcit italià, navarrès i marroquí van anar entrant a Barcelona per Collserola, la Diagonal, Montjuïc i l’Hospitalet. Al seu pas cap el centre de la ciutat no van trobar cap mena de resistència... Excepte algunes barricades col·locades pels militants de la JSU i la darrera defensa de le JJ.LL., abans d’abandonar Barcelona.
El conseller-regidor de l'Ajuntament de Barcelona, el cenetista Manuel Muñoz, a Marianet, semblanza de un hombre narra l’entrada dels feixistes a Barcelona: 


<<Las fuerzas fascistas ya no encontraban resistencia a su llegada; las fuerza expedicionarias, encabezadas por soldados italianos y armamento italiano, hacían algo parecido a un paseo militar. La insurrección ya se habia producido en la Ciudad Condal, siendo asaltados enormes dipósitos de víveres que tenía el Ejército republicano, al mismo tiempo que la quinta columna saciaba su odio en las personas de todos los adictos a la República; las calles de la populosa ciudad se llenaron de cadáveres “rojos” siguiendo las órdenes franquistas. El teléfono avisaba constantemente el paso de los nuevos vándalos. “Ya llegan a Barcelona los representantes de Hitler y Mussolini”, avisa el teléfono. Luego, el mismo aparato los señala en Pedralbes, más tarde en la Diagonal. Desde el propio Comitè Nacional se les ve enfilar Via Durruti abajo; rendido a la evidencia, Marianet sale con su cartera atestada de documentos de gran valor histórico, documentos que después de morir alguien destruyó por temor a que cayesen en poder de la Gestapo alemana al ser invadida Francia por los teutones; la salida de Barcelona no era ya fácil y había que jugarselo todo para conseguir escapar de aquel infierno. Entonces se descubrió que muchos que figuraban en los organismos republicanos eran franquistas: algunos que pertenieron a la Lliga y a la Lligueta se apresuraron a ingresar en Falange, como antes lo hicieron en el partido comunista; muchos de ellos vestían ya el uniforme con el yugo y las flechas. Dentro de la Casa CNT-FAI quedaron grupos de jóvenes dispuestos a jugarse la vida antes que abandonar la lucha. Los tanques italianos desfilaban engalanados y demasiado confiados, creyendo que no se encontrarían resistencia ni oposicón de ninguna clase; pero de pronto las ametralladoras emplazadas en las puertas de lo que  fuera domicilio de las fuerzas libertarias, al ver que se mataba al pueblo impunemente, opusieron su acción justiciera, dando su mererido a los mercenarios que componían la avanzadilla de las caravans de la muerte; desde la azoteas se lanzan las últimas bombas de mano, y luego, salvese quien pueda. Radio Barcelona y Radio Asociación tocaron el himno falangista y el himno de la Italia mussoliniana, dando la “bienvenida” a los “ejércitos del Salvador”. Radio CNT-FAI entontó la Danza macabra de Saint-Saens. Las baterias del oscurantismo, de la España azul de Franco, el mayor traïdor y asesino de su pueblo, se ponen en movimiento: un cañonazo certero hizo enmudecer, destruyéndola, a la emisora confederal y anarquista. Las tinieblas se hacen por doquier; ya los reptiles podían campar a sus anchas; el pueblo barcelonés estaba de duelo; la causa de la libertad había sufrido un rudo golpe, del que le costará mucho reponerse. ¡Es la obra de tirios y troyanos!>>

Barcelona era ocupada militarment la tarda del dia 26 de gener de 1939, la guerra havia acabat pels barcelonins, però, malgrat l’alegria de molta gent, una gran tristesa va recórrer de punta a punta la ciutat. El sol matinal del suau hivern barceloní va anar tapant-se amb uns núvols que, per la tarda, va deixar caure sobre la ciutat un ruixat de pluja fina. Llàgrimes per Barcelona que fou cantada per poetes i pintada per pintors.
Màrius Torres, des del sanatori de Puig Olena, va composar “La ciutat llunyana”, un vers del sonet deia: <<Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!>>  La ciutat perduda seria pintada per l’arquitecte avantguardista Le Corbusier amb el títol oportú de “La caiguda de Barcelona”. La caiguda de Barcelona també motivaria la inspiració de l’historiador Rovira Virgili que, allotjat al Mas Perxers, a punt de passar la ratlla de Catalunya a França, va escriure el següent: 


<<Així, l’Exèrcit de Franco entrà a Barcelona el dia 26 a la tarda. La meva temença, puc dir el meu pressentiment s’ha confirmat. La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l’aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l’exèrcit del Marquès de Los Vélez. Aquests dies deuen voltar per Catalunya, amb ulls de flama i veus de dolor, dues grans ombres: l’ombra de Pau Claris, l’ombra de Francesc Macià. (...) Sento la necessitat d’estar sol; surto cap a la terrassa del mas i em passejo amunt i avall, tot guaitant d’esma el paisatge, el cel insegur, els núvols foscos i inflats que passen amb aire d’amenaça. Voldria cridar tots els exèrcits i tots els herois de la Catalunya nacional perquè vinguessin a defensa la terra en perill, la terra que s’estremeix sota la petjada dels invasors. Oh, Barcelona! Torre mestra del Principat, mare de Catalunya! Perdre Barcelona és, per a Catalunya, molt més que perdre un membre, una entranya: és perdre la força que fa viure. Recordo aquella frase d’un general de Felip V: “Per a abatre Catalunya, cal descarregar els cops damunt del seu cap, Barcelona”. Ara que Barcelona s’ha perdut, les muntanyes catalanes que tinc al davant, el cel que tinc al damunt, la terra catalana que tinc al dessota, sembla que fugen, que es perden, que s’acaben com una cinta que arriba al seu extrem. A cada tomb del meu curt passeig comprovo la presència material de Catalunya: Una presència d’agonia, però. Clavo els ulls, en el paisatge amb l’avidesa de qui guaita la faç d’un ésser estimat que està finant>>


FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Fragment del capítols "La caiguda de Barcelona" del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, Base i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

25/1/14

Gumersind Brunet / Esport popular 1931-1939

EL FAR
 

GUMERSIND BRUNET I L’ESPORT POPULAR CATALÀ
 

FERRAN AISA
 

(Gumersind Brunet)



Gumersind Brunet i Castells va néixer a Barcelona. Des de ben jove va practicar l’esport. Brunet es va fer soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i va freqüentar el seu gimnàs on practicava no solament la gimnàstica sinó també la lluita grecoromana, però
on realment va destacar va ser en l’atletisme. Gumerdind Brunet va formar part de la Secció Atlètica de l’AEP. Durant els anys trenta va participar en nombroses competicions atlètiques celebrades a l’Estadi de Montjuïc i a altres pistes esportives. De l’equip atlètic de la Secció d’Esports de l’AEP sortiren diversos corredors de primera
fila i fins i tot una noia atleta Lluïsa Oliveras “Lluiseta” que l’any 1932 a Madrid va conquerir el campionat d’Espanya de la cursa del 600 metres llisos. 

Gumersind Brunet fou l’ànima de la Secció de Gimnàs i Esports de l’AEP presidint-la des de 1928 fins a 1937. També ocupà càrrecs dins de la Junta Directiva de l’AEP, essent vicepresident de
l’entitat durant els anys de la Guerra Civil. Gumersind Brunet l’any 1935 va ser elegit President de la Federació Catalana d’Atletisme. Brunet va ser un dels atletes impulsor del Comitè Català pro Esports Popular que es va crear el març de 1936. 

El CCEP aglutinava la majoria de clubs esportius i les seccions esportives dels centres culturals, entre els quals hi havia les següents:

<<Ateneu Enciclopèdic Popular, Ateneu Enciclopèdic Popular Sempre Avant, Club Femení d’Esports, Secció Esportiva CADCI, Centre d’Esports Aire Lliure, Penya Som-hi Tots, Biblioteca Cultura Esportiva Avanti, Germanor Obrera de l’Hospitalet, Joventut C.E. Laietana, Ateneu Obrer Martinenc, Casal Nacionalista d’Obrers Espartacus, Joventut Atlètica Proletària, Atlètic A. C. Provença, Penya Raich, Ateneu Popular de Gràcia, Agrupació Atlètica Vida, Societat Naturista de Barcelona, Agrupació Ciclista Montjuïc, Dinàmic Club, Club Esportiu Àliga, C.E, Minerva, C.E. Mar i Terra i A. E. Catalunya.>> 

El primer secretariat del CCEP era format per Gumersind Brunet (AEP, Josep Verdera (CADCI),  Aminda Valls (CFE) i Francesc
Parramón (CGB). La primera activitat organitzada pel CCEP va ser la Copa Thaelman (Ernst Thaelman era un esportista alemany comunista que havia estat detingut pels nazis. La detenció va motivat una campanya internacional per la seva llibertat,
l’esportista alemany seria assassinat l’any 1944 al camp de concentració de Buchenwald). 

La segona iniciativa del CCEP fou l’organització de la frustrada
Olimpíada Popular de Barcelona 1936. Gumersind Brunet va formar part del Secretariat del Comitè organitzador d’aquesta Olimpíada que no es va arribar a celebrar, doncs el dia previst per la seva inauguració el 19 de juliol de 1936 una part de l’exèrcit espanyol es va aixecar contra el legítim ordre establert de la República. Durant la revolució i la guerra l’esport popular s’alineà amb la causa republicana i participa en tota mena d’events esportius celebrats a l’Estadi de Montjuïc o diversos espais de la ciutat de Barcelona. En aquesta etapa es constitueix el Comissariat de l’Esport de la Generalitat de Catalunya amb la participació dels organitzacions sindicals CNT-UGT, la primera representada per Gumersind Brunet i la segona per Francesc Parramón i els delegats
directes de la Generalitat Soler Damians i Josep Verdera. 

L’any 1937 el govern de la República li encarregà a Brunet l’esborrany d’uns estatuts per organitzar el “Consejo Nacional de Educación Física y Deportes”. Els anys de guerra no s’atura l’activitat esportiva i, a través del Comissariat de l’Esport de la Generalitat i del Comitè Català pro Esports Populars, se celebren nombroses activitats, manifestacions contra el feixisme i es fomenta la participació en l’Olimpíada Obrera d’Anvers celebrada a primers de setembre de 1937. Per un altre banda la Secció de Gimnàs i Esports de l’AEP organitza un cicle de xerrades sobre l’esport popular, el fair-play, l’amateurisme i la moral esportiva. Uns debats on participen representants del món esportiu esmentat, el FC
Barcelona i organismes polítics com la JSU, el CADCI, la UGT i la CNT. Es proclama la necessitat de fer arribar la pràctica esportiva a tothom des de l’escola fins a les fàbriques i, a més. el moviment esportiu debat quina ha de ser l’orientació que se li ha de donar a l’esport en la nova era revolucionària. La FAI en un article a Tierra y Libertad  de 1934 s’havia declara partidària d’acabar amb l’embrutiment professional de l’esport i proposava practicar-lo lliurement sense pagues ni premis. En les xerrades esportives de 1937 els representants del moviment esportiu diferenciaven el dret a l’esport popular de tota la població, de l’esport d’elit o professional, manifestant sobre aquest segon que els esportius mai no guanyarien més que un obrer normal i el benefici de la recaptació dels estadis i pistes esportives servirien per potenciar l’esport popular.
Acabada la guerra molts esportistes catalans s’exilien a França on l’any 1944 reconstruiran el CCEP a l’exili on trobem novament al seu davant a Gumersind Brunet, que va morir a França exiliat abans que es restablís la democràcia a Espanya. Francesc Parramon, una tarda d’hivern dels anys vuitanta a la seu de l’AEP a la Casa de la
Caritat, em manifestava: <<No podeu deixar a l’oblit Brunet, ell va ser l’ànima de l’esport popular i era dels vostres.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya núm. 157, gener de 2014)

24/1/14

Frederica Montseny / article Soli

(Frederica Montseny en un míting de la CNT el 1936 a la plaça Monumental de Barcelona)

FRAGMENT D’UN ARTICLE DE FREDERICA MONTSENY PUBLICAT A SOLIDADIDAD OBRERA EL 13 DE GENER DE 1939 POCS DIES ABANS DE LA CAIGUDA DE BARCELONA

CANCIÓN DE GESTA
LOS NIETOS DE LOS ALMOGÁVARES

FEDERICA MONTSENY



¡Cataluña invadida! ¡La tierra catalana, rica y libre! Los campos rientes de Tarragona; los valles umbríos de Lérida; las montañas y las sierras estremecidas por el estampido de los cañonazos. ¡Las rocas despedazadas por la metralla! ¡Los caminos un día cubiertos de trébol, asolados por las plantas de los cuatro jinetes del Apocalipsis! La guerra ha llegado a Cataluña. Con todo su horror, su crueldad sin nombre. Las familias en éxodo, huyendo de la invasión, deshaciendo los hogares, lanzándose a la aventura del frío, de la incertidumbre del mañana...
¡Cataluña querida! Nunca como ahora que la vemos violada, hollada por la pezuña del extranjero, turbada su paz fecunda, su serenidad de siglos, su plácida existencia de región laboriosa y tranquila; nunca como ahora, que con la mente veo las montañas por mí amadas, tantas veces a pie recorridas, con los vientres abiertos por la barbarie fascista, siento cuanto de entrañable, de hondo, de hincado en el alma representa la palabra PATRIA.
(...) Somos los nietos de los Almogávares. Cada gota de nuestra sangre se descompone en moléculas de cien razas aventureras e independientes. Cataluña, señora del mar; Cataluña, cuna de héroes; Catalunya, aleación étnica, crisol de pueblos que por aquí pasaron dejando lo mejor de sí mismos; Cataluña, griega y fenicia, árabe y romana, gótica y judía; Cataluña de Tarragona, Cataluña de Ciurana, Cataluña de Bellmunt, Cataluña de Cervera, Cataluña de Ampúrias...
(...) De un extremo al otro de Cataluña pasa, en alarido de dolor y de rabia, el “Desperta ferro!” de la vieja raza. (...) ¡Pero los Almogávares aún existen! Vive la raza catalana, laboriosa en la paz, infatigable en la guerra. Vive, en la unidad armoniosa de Iberia, la parcela ideal de Cataluña, fiel a su pasado, celosa de su presente, responsable de su mañana. Y Cataluña somos todos nosotros. Es todo el pueblo catalán, interpretado en la voluntad heroica y combativa de sus hombres, en la fe y el amor de sus mujeres.
(...) Cataluña escribe hoy su más grande canción de gesta. Sólo se oprime y se somete a los pueblos que perdieron el norte de la libertad. Cataluña es toda ella una gran llamarada de furor y de heroismo. Madrid, después de tres meses de sopor y de conciencia gritó: ¡No pasarán! Y no pasaron. Cataluña se revuelve, ultrajada y herida. Y el tambor del Bruch llama otra vez los catalanes a la pelea. De cumbre en cumbre, de valle en valle, de risco en risco, suena el grito salvaje y victorioso de los Almogávares...