19/5/19

Víctor Colomer - Ferran Aisa - Corbins / Mèxic


VÍCTOR COLOMER I NADAL (Corbins, 1896-Mèxic DF, 1960)

FERRAN AISA




Víctor Colomer parlant per Ràdio Barcelona


Víctor Colomer i Nadal va néixer a Corbins el 6 de juny de 1896 a una casa del carrer

“Arriba” que, actualment, s’anomena Raval del Castell. Era fill de Pere Colomé i Creus (1858) d’ofici jornaler i de Maria Nadal i Esteve (1866), el matrimoni tingué també una filla, Fermina. Els Colomer provenien de Montcortés de Segarra i els Nadal de La Portella i d’Agramunt. Van venir a Corbins perquè ja vivia una germana de la seva mare que treballava d’assistenta a casa del comte de Corbins. L’any 1906 la família es va traslladar a viure a la nova casa que havien construït al número 11 del carrer del Mig, en cadascun dels marcs de la porta d’entrada van quedar gravades les inicials P i C, és a dir Pere Colomer. En els baixos d’aquesta casa dels Colomer més endavant van instal·lar un estanc i en una de les habitacions de l’edifici el propi Colomer donava classes a nois i noies que volien estudiar magisteri. La família Colomer va ser propietària de l’edifici durant molts anys fins que l’exili es va fer massa llarg i van decidir vendre-la l’any 1958  per poders des de Mèxic a través del seu cosi germà Victor Colomé resident a Lleida.

Víctor Colomer va anar a estudi a l’escola de Corbins, aleshores situada en un pis al costat de l’Ajuntament, al carrer de la Creu. L’educació en aquells anys es feia tan sols en castellà i existia la separació de sexes. Víctor va ser un alumne aplicat i, des de ben jovenet, va ser un gran afeccionat a la lectura, la petita biblioteca de l’escola va ser per a ell un tresor, es tractava de llibres d’aventures de Dumas, Salgari, Dickens i Twain. El curs 1911-1912 es va traslladar a Lleida per estudiar magisteri al Liceu Escolar primer i, després, a la Normal. Al Liceu tindrà de mestres al prestigiós Frederic Godàs i la seva esposa Victorina Vila. La seva amistat amb el mestres del Liceu i la participació en les tertúlies pedagògiques de Lleida van forjar la seva personalitat de mestre. De Corbins a Lleida i de Lleida a Corbins, entre les dues poblacions va transcórrer la seva formació cultural. Víctor Colomer va acabar el seus estudis de magisteri l’any 1915, iniciant les pràctiques al costat de Joaquim Vila, aleshores mestre de Corbins, aquest mestre nascut a Térmens fou un dels fundadors del grup pedagògic Batec.

Colomer el curs següent ja entra en el claustre del Liceu Escolar on coincideix amb una plèiade de bons mestres com l’aragonès de Bonansa Joaquim Maurín, amb qui lligarà una gran amistat tant pedagògica com política. El jove Colomer escriu els seus primers escrits sobre educació al Boletín del Liceo Escolar i aviat col·laborarà a altres periòdics com L’Ideal. La influència del mestre Frederic Godàs o d’Humbert Torres fa que els joves mestres como Colomer i Maurín s’afiliïn a la Joventut Republicana, però els aires dels nous temps bufen massa ràpids i a Lleida arriben les notícies de la revolució bolxevic i de les grans lluites obreres que viu Espanya i Catalunya en particular. Colomer i Maurín saltaran aviat del republicanisme al socialisme i d’aquí a l’anarquisme. Paral·lelament Godàs convida a Colomer a participar en la extensió de la seva obra per les terres de Lleida. Fruit d’aquesta tasca pedagògica serà la creació de sucursals de Liceus Escolars a Balaguer, Castellserà, Almacelles, Bellcaire...

El seu ideal de justícia i de llibertat el porta a militar a la CNT ocupant el càrrec de secretari general de la Federació Provincial de Lleida. Conjuntament amb Maurín, Nin i altres defensen la revolució soviètica des de les terres de Lleida i propaguen l’ideal comunista a Lucha Social. Són els anys en què la CNT s’adhereix a la Internacional Comunista. L’any 1921 és detingut per primera vegada (no serà la última) per la seva tasca política. Poc després amb Jordi Arquer funda el Partit Comunista Català i ho fa sense abandonar la seva tasca pedagògica. Colomer participa amb els mestres del grup Batec que promocionen ensenyaments d’avantguarda  i, particularment, el mètode pedagògic Freinet, és a dir la impremta a l’escola. Colomer a Balaguer coneixerà a qui serà la seva esposa la també mestra Teresa Vilasetrú de Maials. Coincideix amb Tomàs Pàmies (pare de Teresa Pàmies) i amb el mestre Antoni Piera i amb la seva filla la també mestra Dolors Piera, que serà una de les més fermes col·laboradores de Colomer en la seva tasca cultural i política.

L’any 1930 crea amb la seva esposa l’escola Llar d’Infants a Lleida que segueix el mètode Montessori, però a l’acabar el curs es traslladaren a viure a Barcelona. Per aquesta època (colomer i Maurín) fusionen els seus partits comunistes heterodoxos i funden el Bloc Obrer i Camperol (BOC). Colomer serà també un dels líders de la Unió Agrària convertint-se en un important dirigent de les comarques lleidatanes. El seus escrits d’aquest moment els trobem a L’Hora i a La Batalla. L’any 1933 és elegit president del prestigiós Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona des d’on desenvoluparà una gran tasca cultural dirigida a les classes populars i menestrals. Durant la seva presidència l’AEP realitza quantitats de campanyes cíviques, pro-escoles, aliances contra el feixisme i actes culturals de primer ordre. Colomer presideix la conferència surrealista de Dalí, l’homenatge a Margarida Xirgu i el recital poètic de García Lorca al Teatre Barcelona. L’octubre de 1934 Colomer tornava a ser detingut per haver participat amb l’Aliança Obrera en la crida feta per el President Companys de proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El juliol de 1936 Colomer des de la Federació Catalana del PSOE serà un dels fundadores del PSUC, ocupant el càrrec de secretari d’agitació i propaganda del Comitè Executiu; d’aquesta època són els seus articles a Treball i Las Noticias.

En plena etapa revolucionària forma part del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i l’octubre de 1936 és nomenat Conseller-Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest càrrec polític el mantindrà fins el 26 de gener de 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Víctor Colomer exercirà funcions d’alcalde en els darrers moments de la Barcelona republicana. La família Colomer passarà la frontera els primers dies de febrer, a França hi participarà en un ple del PSUC a Anvers on s’ataca molt directament a diversos dirigents del partit, Colomer és expulsat acusat de trotskista i catalanista. El 24 de maig de 1939 embarca al vaixell Sinaia amb la seva esposa Teresa i el seu fill Víctor de nou anys cap a Mèxic.

Durant el seu exili continuarà la seva tasca cultural, pedagògica i política a favor del socialisme i de Catalunya. Colomer militarà sempre en formacions socialistes i serà un dels promotors del Moviment Socialista de Catalunya. Al llarg de la seva vida escriurà diversos llibres de caràcter polític i nombrosos articles de premsa. Víctor Colomer i Nadal va morir el dia 16 d’octubre de 1960 a la ciutat de Mèxic. El periòdic socialista Endavant ho feia saber a tota la comunitat catalana: <<Colomer era un home que gaudia de grans simpaties. Per això, a l’hora de la seva mort, totes les organitzacions polítiques catalanes de Mèxic i moltes d’espanyoles feren acte de presència per a testimoniar el seu condol pel traspàs de l’home íntegre que ens havia deixat.>>

Víctor Colomer, com tants altres homes i dones de la seva generació, va posar la seva vida al servei d’un idealisme pur i va lluitar fins al final dels seus dies pel socialisme, la democràcia i la llibertat. A Mèxic va quedar la seva família exiliada la seva dona Teresa i el seu fill Víctor i la seva esposa Elba, i allà han nascut els seus néts i els seus besnéts, ara amb la recuperació i el manteniment de la seva memòria fem un acte de justícia per un fill de Corbins que va creure en la llibertat dels éssers humans i per la llibertat dels pobles va lluitar i per la llibertat de la República va patir presó i exili.

Barcelona, abril de 2019  

Ferran Aisa i Pàmpols, historiador i autor dels llibres “El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris”, Pagès Editors, Lleida, 2005; “Acte d’homenatge a la memòria de Víctor Colomer i Nadal”, Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, 2007; i “El Liceu Escolar de Lleida, Editorial Fonoll, Juneda, 2013.

(Pubolicat a 5 cts. Corbins, maig del 2019)

2/5/19

DOS ARTÍCULOS DE FERRAN AISA




APUNTE BIOGRÁFICO: LEOPOLDO ALAS “CLARÍN”. EN EL CENTENARIO DE LA REGENTA



Leopoldo Enrique García Ureña nació en Zamora (ciudad en la que su padre era gobernador civil) el día 25 de abril de 1852. Durante su infancia vivió en diversas ciudades, entre ellas León. En octubre de 1963 se establece en Oviedo de donde su familia era originaria. Estudió Derecho Civil y Canónico, doctorándose en 1871 en Madrid, donde cursó seguidamente Filosofía y Letras.

Desde bien joven empezó a escribir versos, teatro y relatos. En sus años madrileños frecuentó las tertulias literarias y el Ateneo, por esa época, junto a sus amigos Tomás Tuero, Pío Rubín y Armando Palacios Valdés fundó el periódico Rabagás del que sólo salieron tres números. También de sus años madrileños son sus primeras colaboraciones en la prensa, el 11 de abril de 1875 estrenaba el seudónimo de “Clarín”, en las columnas de El Solfeo. Firma que ya no abandonaría jamás tanto en sus colaboraciones periodísticas como literarias. Tras diversas oposiciones consigue en 1882 la Cátedra de Economía Política y Estadística en la Universidad de Zaragoza, siendo, posteriormente, trasladado a Oviedo.

En 1881 publica su primer libro Solos de Clarín en el que recoge diversos artículos publicados en la prensa. Dos años más tarde se instalará definitivamente en la ciudad asturiana de Oviedo donde había regresado casado con la joven Onofre García.

En 1884 aparece en dos volúmenes su novela La Regenta (ahora las letras españolas conmemora el centenario de esta gran obra literaria) editada por la Biblioteca “Arte y Letras” de Barcelona. Novela que alcanzó muy pronto un clamoroso y ruidoso éxito agotándose de seguida la primera edición. Otra de sus grandes novelas fue Su único hijo que fue publicada en 1890. Clarín tenía previsto escribir una tetralogía que vendría a ser la continuación de La Regenta, pero su proyecto se vería truncado por su temprana muerte.

Leopoldo Alas militó en el campo republicano siendo seguidor de Emilio Castelar, también fue un gran defensor del natiralismo. Clarín participó en debates y escribió diversos artículos sobre este tema. En 1900, por encargo de la editorial Maucci, tradujo al castellano la novela El trabajo de Zola. Otro de sus escritores más admirados fue Flaubert. Clarín escribió numerosos relatos y novelas cortas, como dramaturgo escribió Teresa, que sería estrenada el 20 de marzo de 1895 en el Teatro Español de Madrid por la Compañía de María Guerrero. Como crítico escribió en diversas publicaciones, tales como: Madrid Cómico, La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Ibérica, El Globo, etc.

Leopoldo Alas “Clarín” falleció el 13 de junio de 1901 en Oviedo a la edad de 49 años tras una larga enfermedad diagnosticada de tuberculosis intestinal. Los funerales y el entierro se vieron concurridísimos, un periódico local, El Corbayón, informaba el día 15: <<Muchos obreros habían solicitado permiso para dejar los talleres y acompañar el cadáver y, a pesar de la lluvia que caía a torrentes, llegó compacta la multitud hasta Sanr Roque.>>

“CLARÍN”

Leopoldo Alas “Clarín” fue un escritor vocacional, un literato nato, entregado con fervor a la creación literaria. Ya de adolescente comenzó a escribir versos, relatos, artículos… las páginas manuscritas de Juan Ruiz (1868-1869) son una prueba de ello. El teatro fue también una afición juvenil, escribiendo más de cuarenta dramas (todas perdidas) antes de los veinte años, y se las declamaba a él mismo. En un ateneo estudiantil (según cuenta Armando Palacio Valdés) ovetense estrenó “Clarín” una obra de cariz histórico, El cerco de Zamora. Algunos de sus versos quedaron esparcidos por diversas publicaciones asturianas, pero Clarín no destacaría precisamente como poeta ni como dramaturgo, él mismo en 1887, en su libro Apolo en Pafos, manifestaría haber prescrito sus delitos poéticos. Esa especie de sarampión adolescente y juvenil por los versos y el teatro irían dando paso al creador en prosa ya fuese en el campo periodístico como crítico audaz llena su pluma de sátira e ironía y ya en el campo literario como narrador. “Clarín” se convirtió en un gran cuentista y autor de novelas cortas con categoría suficiente para entrar en la historia de la literatura española, pero, sobre todo, dos novelas, La Regenta (1884) y Su único hijo (1890), le convierten sin duda en uno de los más importantes autores españoles del siglo XIX.

Bibliografía:

Speraindeo (1880)

Solos de Clarín (1881)

La literatura en 1881 (1882)

La Regenta (1884)

Sermón perdido (1995)

Un viaje a Madrid (1886)

Pipá o el Cura de Vericueto (1886)

Cánovas y su tiempo (1887)

Apolo en Pafos (1887)

Mis plagios (1888)

Un discurso de Núñez de Arce (1888)

Rafael Calvo y el teatro español (1890)

Museum (1890)

Su único hijo (1890)

Un discurso (1891)

Ensayos y Revistas I (1892)

Tres novelas cortas: Doña Berta, Cuento y Superchería (1892)

Adiós cordera… (1892)

Ensayos y Revistas II (1892)

Palique (1894)

El señor y lo demás son cuentos (1894)

Teresa (1895)

Cuentos morales (1895)

El gallo de Sócrates (1901)

El siglo pasado (póstumo,1901)

Proudhon (póstumo, 1912)

Doctor Sutilis (póstumo, 1917)

Cuentos (póstumo, 1953)

(El Vaixell Blanc, n. 24, mayo-junio de 1984)




MACHADO EN COLLIOURE



Una vez más se ha celebrado en la localidad de Collioure (sur de Francia) la ya

tradicional conmemoración del aniversario de la muerte del poeta don Antonio

Machado. Muerte ocurrida en circunstancias tristes y trágicas el día 22 de febrero de

1939. La tumba de Machado en Collioure continúa siendo lugar de peregrinación para

muchos españoles, nunca faltan las flores e incluso se ha instalado un buzón donde los

anónimos visitantes depositan sus misivas ya sea en forma de carta o de poema. Por otra

parte la Asociación Antonio Machado de la localidad francesa, organiza cada año

diversos actos culturales y fomenta un premio literario que lleva el nombre del poeta de

Sevilla.

A pesar de que muchas veces se ha discutido la necesidad o no de trasladar los restos de

Machado a un lugar de España, posiblemente a Soria donde está enterrada la que fue su

Mujer, Leonor. Parece que de momento perdura la cordura y los restos de Machado

continuarán en el mismo lugar que fue enterrado hace cuarenta y siete años.

Machado continúa siendo, pese a quien pese, un símbolo de la España peregrina: un

recuerdo constante de la gran tragedia española, de la diáspora republicana.

Durante el pasado año, concretamente del 29 de septiembre al 15 de octubre ha tenido

lugar en diversos puntos de España un homenaje a los tres poetas que más sufrieron las

consecuencias de la guerra civil, como fueron García Lorca, Hernández y Machado;

además, con estos tres poetas se pretendía hacer un homenaje a todos aquellos que

cayeron fusilados en las madrugadas, en las cárceles o en el exilio. Precisamente este

año se celebrará el cincuenta aniversario de la cruenta tragedia española y también el

cincuentenario de la muerte por fusilamiento de Federico García Lorca.

Antonio Machado no fue solamente un gran poeta, sino también un gran pensador, su

Filosofía estaba marcada por una clara sabiduría popular. Él que había surgido del

pueblo, se nutría de las raíces más profundas del pueblo, su personaje apócrifo, Juan de

Mairena, es la perfecta representación de esa filosofía popular, éste sabía anunciar

paradojas y sentencias como ésta: <<Porque el delito mayor / del hombre es haber

nacido.>>

Machado que fue un hombre realmente bueno <<en el buen sentido de la palabra>>

tuvo que sufrir con una gran tristeza aquella huida de su patria junto a su madre Ana

Ruiz, su hermano José y a tantos y a tantos vencidos. El mundo se le vino abajo. En

Collioure, en los pocos días que vivió, solía contemplar en silencio la inmensidad del

mar y envidiar a los humildes pescadores del lugar. La enfermedad y la añoranza de lo

perdido <<se canta lo que se pierde>>, lo acabaron de matar. Dos días de su muerte la

parca se llevó también a su madre, ambos serían enterrados en la misma tumba. A

Machado le rindieron homenaje soldados del ejército republicano. En el bolsillo de su

chaqueta americana encontraron su último verso. Un solo verso: <<Estos días azules y

este sol de la infancia.>>

(El Vaixell Blanc, núm. 29-30, marzo-abril de 1986)