FREDERICA MONTSENY, NOVEL·LISTA I ESCRIPTORA
FERRAN AISA
(Simposium “Federica Montseny, més enllà del mite”, Barcelona, 12 i 13 de
desembre de 2019).
Frederica Montseny Mañé (Madrid, 1905-Toulouse, 1994),
filla dels escriptors i militants anarquistes Federico Urales y Soledad
Gustavo, pseudònims de Joan Montseny i Teresa Mañé, respectivament, fundadors
de La Revista Blanca i de Tierra y Libertad, amics de Ferrer i
Guàrdia i d’Anselmo Lorenzo. Els pares de Frederica van conèixer la repressió
després de l’atemptat de Corpus al carrer Canvis Nous. Presó al Castell de
Montjuïc, desterro a Anglaterra, retorn clandestinament a Espanya i trasllat a
Madrid on va néixer Frederica Montseny. Els seus pares van influir en la seva
educació, principalment la seva mare Teresa Mañé. que fou la seva gran mestra, la
qual no la va obligar mai a forçar l’aprenentatge sinó que tot el seu bagatge
pedagògic el destinava a un raciocini natural del temps sense cap pressa per aprendre.
Frederica Montseny a les seves memòries diu: <<Mi madre pertenecía a una generación en la que
todavía las ideas de Rousseau sobre la educación de los niños tenían singular
vigencia.>>1 A
les converses que Frederica Montseny va mantenir amb Agustí Pons també deixa
clar que fins els 14 o 15 anys només va rebre educació de la seva mare, després
de retorn a Barcelona va estudiar idiomes a la Berlitz, va ser alumna de
l’Acadèmia Cots i fins i tot es va inscriure com a oient a la Facultat de
Filosofia i Lletres. La família Montseny al seu retorn a Barcelona van viure a
Sant Andreu, Horta, L’Hospitalet, Guinardó, Cerdanyola i, novament, Guinardó.
Els seus pares, malgrat la seva ideologia anarquista, no
van voler imposar-li cap creença ideològica, en tot cas van ajudar-la a obrir
la seva ment vers l’horitzó, alhora que la noia s’omplia d’imaginació i
curiositat per tot allò que la vida i el món poden oferir a un ésser humà.
L’adolescent Montseny va disposar a casa dels seus pares d’una gran biblioteca
amb grans autors de literatura universal que ella va anar descobrint i devorant
sense descans. En una entrevista que li va fer el Colectivo Cero, afirmava que
els seus pares en cap moment li van imposar les idees anarquistes: <<En realidad, mis padres, utilizaron una buena táctica
conmigo, nunca me obligaron a nada, ni me influyeron en ningún sentido. Tenía
abierta la biblioteca y allí lo leí todo y elegí por mi misma mi camino.>>2 Sobre aquesta particular formació a
través de la lectura li va confessar a Agustí Pons el següent: <<En part
he dit que he llegit de tot, des del Quixot fins a la Bíblia. Després
Kropotkin, Bakunin i tots els teòrics anarquistes, però la meva cultura ha
estat molt eclèctica, des dels russos Tolstoi, Turgenev, Dostoievski, Andreiev,
fins els francesos Víctor Hugo, Anatole France, Zola, Balzac, un autor que m’ha
influït força va ser Paul Roland, quan els espanyols Galdós, Baroja, etc.
Verdaguer, Rusiñol, Pi i Margall i el filòsof alemany Nietzsche... Las
aventures de Nono de Jean Grave, llibres del meu pare, etc., van ajuda a posar
ordre a les meves idees.>>3 Frederica li deia a Pons que de
tant que va llegir s’havia fet malbé la vista. A més de la seva passió per la
lectura, va conèixer de primera mà, a través del seu pare Federico Urales, els
moviments socials de Barcelona i els principals militants de l’anarquisme i
l’anarcosindicalisme d’aquells moments de gran creativitat i creixement del
moviment llibertari com van ser els anys 1916 i 1917. Així ho explica
Frederica: <<Acompañaba
algunas veces a mi padre, sea mítines, a manifestaciones, al teatro, pues como
era reportero tenia entrada gratuita. Así pude asistir, por ejemplo, en el
curso de la huelga de 1917 por el abaratamiento de las subsistencias, a la
famosa manifestación de centenares de mujeres, sentadas en medio de la plaza de
Catalunya, concentración que no se atrevió a disolver la Guardia Civil. En
estas salidas con mi padre, que eran fiestas para mí íbamos a los cafés donde
se reunían los intelectuales de izquierdas.>>4 En
els cafès barcelonins (el Suís, el Continental o l’Espanyol) va conèixer a
escriptors com Pompeu Gener, Juli Vallmitjana, Amichatis, Vallescà, als
fotògrafs Pérez de Rozas i als sindicalistes amics del seu pare com Pestaña, El
Noi del Sucre, Companys (aleshores passant de Layret) i altres. Montseny
parlava d’aquests dos gegants de l’anarcosindicalisme. <<Pestaña encarnaba el puritanismo, la
integridad ideológica. Seguí, la exuberancia moral y física, la
grandilocuencia, la fuerza de irradiación sobre las masas. Les llamábamos en
aquellos tiempos, Danton y Robespierre...>>5 El teatre és un altre espai educatiu per Frederica
Montseny que sol acompanyar el seu pare, aleshores periodista d’El Liberal, a les representacions del
Teatre Apolo, on l’Urales dramaturg estrenà El
último Quijote. En aquest popular teatre del Paral·lel es representen les
obres de l’autor de moda José Fola Igúrbide amb obres com El sol de la humanidad, El Cristo Moderno y El pan de piedra.
Els mítings són també una de les escoles per a la jove
aprenenta de llibertària en un d’ells sent parlar a Libertad Ródenas: <<Tuve ocasión de oírla, muy niña yo todavía,
en un mitin en el cine Montaña del Clot, en el que intervino con Pestaña y Miranda,
el hijastro de Lorenzo. Para mí, en mis doce años ya agitados por todos los
anhelos de intervenir en la vida del mundo, la presencia de aquella mujer en la
tribuna, joven y atrayente, de voz cálida y palabra sencilla y fácil, era
fascinante.>>6
Les grans lluites socials són un camí de formació per a
la jove Montseny, l’any 1919 viu la vaga de la Canadenca, el salvatge lock-out
patronal i la dura repressió del capità general Joaquín Milans del Bosc contra
els obrers catalans. Antonina Rodrigo, escriu: <<Se trataba de reducir por el hambre a los
trabajadores catalanes, especialmente a los afiliados a la CNT. Federica será
testigo de la desesperación de las gentes, que llegaban andando desde Barcelona
a la montaña de Cerdanyola a recoger toda clase de hierbas con que
alimentarse.>>7
Els anys vint seran anys de rodatge literari i d’ampliar
la seva formació en tots els camps de la vida. En el món de Frederica Montseny
no solament hi ha homes sindicalistes sinó que les dones ocupen un lloc
principal, aviat se sentirà admiradora de la incansable lluita de Teresa
Claramunt, Libertad Ródenas, Balbina Pi, Lola Ferrer, Rosario Dulcet, la seva
pròpia mare Soledad Gustavo és un exemple i moltes altres lluitadores anònimes.
Les dones participen en mítings, escriuen a la premsa llibertària, participen
en les vagues i, entre altres coses, formen part dels Comitès de Presos. Ella
les admira i a les seves novel·les sabrà donar-les el protagonisme que la
societat burgesa els hi nega. Sap que la principal lluita de les dones ha de
ser la instrucció que servirà per a la conscienciació i l’emancipació.
El 1922, només amb 17 anys, publica els seus primers
articles amb el pseudònim de Blanca Montsan a la premsa anarquista com Nueva Senda (Madrid) i Redención (Alcoi).
Són els anys de Severiano Martínez Anido y Miguel Arlegui
enemics acèrrims dels obrers anarcosindicalistes. Són temps difícils, anys de
pistolerisme i de persecució de sindicalistes. Tres militants de la CNT
atempten de mort al president del Consell de Ministres Eduardo Dato. Temps en
què Frederica Montseny comença a escriure amb un pseudònim, Antonina Rodrigo en
parla: <<Blanca
Montsan es el seudónimo con el que Federica empieza a escribir en la prensa
libertaria, para desligar su firma de la influencia paterna. Pero la policía no
capta estos matices de una joven de diecisiete años y asocia su nombre al de
Amor Archs, hermana del compañero Ramón Archs, fallecido a causa de las
tortures de la policía, al que consideraban organizador del atentado contra el
presidente Dato. La alarma y el registro domiciliario en casa de los Urales
sirvieron para alertar a Amor Arch del peligro que corría en Cerdanyola. Así,
cuando la policía volvió a buscarla, ella había huido.>>8 Aquell mateix any Frederica Montseny publicava la seva primera
novel·la, Horas trágicas, a la
col·lecció La Novela Roja que editava a Madrid l’aragonès Fernando Pintado.
Frederica Montseny a Horas trágicas narra
l’assassinat d’un obrer, conegut per les seves idees, que era mort només perquè
li trobaven segells sindicals de cotització a la butxaca. Una obra que la jove
autora situava molt bé a l’època en què mataven els obrers pels carrers. Frederica
Montseny, en un escrit publicat a L’Espoir,
reflexiona sobre aquesta novel·leta: <<Allá por los años 1921-22 publiqué mi primera novela.
Estábamos en pleno terror de Anido y Arlegui y se titulaba “Horas Trágicas”.
Era un drama calcado en el drama cotidiano del proletariado catalán: un obrero
salía de su casa, dejando en ella su joven compañera y su hijito recién nacido.
Detenido por la policía, después liberado, no volvería jamás a ella, porque a
los pocos pasos de la Jefatura era asesinado por los esbirros a sueldo de la
Patronal y a las órdenes del Poder Público. Calculo que la novela debía estar
muy mal escrita. La había redactado a los 16 años cuando empezaba a emborronar
las primeras cuartillas. Pero encontró un editor –Fernando Pintado- que la
incluyó en la colección
que publicaba en Madrid, “La
Novela Roja”. Y encontró un periodista valiente y generosos que le dedico un artículo
el “El Diluvio” de Barcelona, con el título “Una mujer libertaria”. >>9
L’editorial Premsa Roja de Madrid
va iniciar els anys 1922 i 1923 dos projectes editorials, La Novela Roja y Siluetas.
Es tractava de dos col·leccions de novel·les curtes dirigides per llibertaris
que editaven opuscles sociològics, biogràfics i narracions escrites per
anarquistes, socialistes, republicans i escriptors de literatura social. La majoria de les narracions estan escrites
al compàs de la situació social del moment, sobretot marcada per les vagues i
la reacció governamental i patronal cap el moviment obrer. Entre els autors
d’aquesta col·lecció de literatura popular trobem a Salvador Seguí, Ángel
Samblancat, Eduardo Barriobero, Felipe Alaiz, Gil Bel, Federico Urales y, entre
molts altres, Federica Montseny. Aquest
tipus d’edició de literatura popular havia nascut amb l’afany de portar textos
literaris de ficció o de divulgació històrica al gran públic, d’una manera
econòmica, fàcil de llegir, d’extensió reduïda i sense grans pretensions
intel·lectuals. Els seus milers d’exemplars distribuïts massivament a través
dels quioscos tenia com principal objectiu era l’entreteniment dels lectors per
una banda i per l’altra fer-los reflexionar sobre la situació d’injustícia del
món. Algunes d’elles de marcat relleu social pretenien conscienciar al
proletariat sobre la seva explotació. Amb aquest mateix esperit de divulgació
aparegueren diverses col·leccions de literatura popular: La Novela del Pueblo, La Novela Social, La Novela
Proletaria, etc.; i seguint aquest
mateix estil d’edició les ja citades La Novela Ideal i La Novela Libre, la
primera de sortida setmanal i la segona mensual, amb tirades que anaven dels
10.000 als 50.000 exemplars cadascuna.
Frederica Montseny que ja s’ha estrenat com escriptora
l’any 1922, als 18 anys s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis de Cerdanyola i
entra a formar part de la redacció de Solidaridad
Obrera que dirigeix Ángel Pestaña. En aquell moment fa just un mes i escaig
que els pistolers a sou de la patronal han assassinat a Salvador Seguí. El seu
primer article sortirà l’abril de 1923 amb el títol: “Relieves sociales. El
Lazarillo”. Frederica comparteix el seu treball a la Soli amb altres companys
com José Albajes, León Xifort, Ramón Acín, Joan Peiró, Eusebi C. Carbó, Pere
Gil, J. E. Álvarez, Josep Torres Tribó amb un diari ple d’informacions de
vagues, assemblees obreres, notícies d’atemptats, comunicats dels Comitès
orgànics i de les Juntes Sindicals de la CNT, la història del terror blanc, el
Manifest contra el terrorisme de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, etc. Frederica
escriu un article de denúncia que és gairebé un conte literari de caràcter
social. Parla d’un nen de vuit anys que viu amb una senyora velleta i cega que
viuen mendicant que dormen sota el pont de la carretera i de vegades en el
paller d’una casa de camp. Preocupada per la formació dels infants l’autora de
l’escrit li ensenyarà les primeres lletres: <<Entablé relaciones con ellos un día que, al
pasar por delante de un portalón, los encontré tumbados al sol. El niño tenía
un papel sucio y amarillento en la mano y me llamó diciéndome: -¿Oye, quieres
decirme que letra es ésta? Me detuve sorprendida. El niño con ojos brillantes,
llenos de viveza y simpatía, me señalaba con el dedo una de las letras de
papel. Se lo dije y me preguntó el nombre de varias más. A la semana siguiente
ocurrió lo mismo, pero traía ya un viejo abecedario y conocía casi todas las
letras. De este modo aprendió a leer y a escribir.>>10
La jove periodista Montseny continua fent una reflexió
sobre la necessitat de l’educació a la infància i també sobre que pot arribar a
ser un infant que viu en total pobresa: <<¿En qué puede reflexionar un niño de ocho años? ¿Un
niño de ocho años, que tiene hogar y que va a la escuela, seguramente que no
reflexione? Pero un niño vagabundo que no posee más hogar que el firmamento,
que conoce el hombre y el frío, que ha empapado su espíritu con la desolada
soledad de las interminables noches de invierno pasadas a la intemperie. (...)
Reflexiona profunda y dolorosamente y la reflexión pone gravedad y fuego en sus
ojos e ideas en su cerebro. (...) No, no es un niño. Ya no sé lo que será. Si será
un ladrón, si será un filósofo, si será un héroe. Pero que será algo, que lleva
en su frente un mundo de idees y en su alma un tesoro de grandeza, de esto
estoy segura. (...) Lo formará él con sus acciones. Nacerá en presidio o en la
calle, será apodo o glorificación. Puede llamarse Espartaco o quizá se llamará
Fantomas. Conducirá multitudes o será conducido por una pareja de la guardia
civil. Será un filósofo, un tiranicida o un bandido. Morirá en la hora o en la
barricada, pero al morir dejará la huella de sus recuerdos.>>11
Frederica Montseny es va refermant dia a dia com
escriptora d’articles, però aviat també ho serà de narracions i novel·les. La
seva columna “Relieves
sociales” va agafant impuls,
així el mes de maig publica “El Palacio inhabitado”, aquí
parla d’un gran edifici o palau abandonat on la natura comença a dominar-lo.
L’autora considera que aquell palau tancat i barrat hauria de servir per
acollir a les tantes persones que no tenen sostre on mal viure i somia en què
algun dia passi a mans de la pobre gent: <<(...) El Palacio se destacaba orgulloso e inaccesible como un
Castillo legendario y ante su masa de atleta arquitectónica, de fuerzas
hercúleas gastadas en el vacío, símbolos de una civilización trágica, me sentí
más rebelde que nunca, pensando en el placer que experimentaremos cuando
nuestro brazo tenga bastante fuerza para abrir todas las puertas, a fin de que
aprovechen, cuántos ahora sufren, la grandeza estéril de estos
Palacios.>>12
Els seus articles, més o menys setmanals, a La Soli es
poden llegir fins el maig de 1924 ja en plena dictadura del general Primo de
Rivera. A partir d’aquesta data tant l’Organització Confederal com el seu òrgan
d’expressió són clausurats per les autoritats, que no retornaran a la
normalitat fins el 1930. La CNT, en plena clandestinitat, publica a finals de
1924 Solidaridad Proletaria, que
mantindrà l’ideal cenetista durant 32 números fins el maig de 1925, el periòdic
fa saber als lectors que <<Este diario ha sido revisado por la censura
militar.>>13 Frederica Montseny a la seva sèrie “Relieves
Sociales” publica “El Peregrino” on parla dels frares peregrins com una
relíquia del passat que es resisteix a morir. Manifesta que el cristianisme va
tenir la seva època de grandesa, però que la seva missió ja ha passat: <<Ahora ha muerto porque ya nadie la necesitaba y de
su cadáver quedan trozos de visa, palpitaciones de existencia. (...) Ha sido en
Catalunya, en esta Catalunya tan compleja, tan tradicionalista y tan
revolucionaria donde yo he visto esta ruina insignificante del pasado, el
peregrino. (...) Y yo he querido encontrar, en el peregrino un valor humano. Yo
he querido percibir a través del tiempo un latido de inquietud anímico, de
convulsión sentimental, en la figura extraña y pretérita del peregrino, del
penitente antiguo, que ahogaba bajo la oscuridad del hábito las violencias de
la pasión y los delitos probables de su vida. Hoy los peregrinos no son lo que
eran. Hoy no se atan con los cilicios en el cuerpo, ni se ensangrientan los
pies sobre las piedras del Arroyo, ni pasean por el mundo sus vidas raras ni
sus almas doloridas. Hoy, en la mayoría de los casos, los peregrinos son
individuos que no quieren trabajar y que buscan en la garantía social e
internacional de su traje, no un lenitivo o un castigo voluntario al amor
fracasado o al crimen cometido si no un modo de vivir sin preocupaciones. (...)
Hoy San Francisco de Asís, Abelardo de Beranger, Ramón Llul y Pascal, al
encontrarse en tragedia de amor, no se harían frailes. (...) Y el peregrino, el
hombre que resucita el pasado y que sin el sombrío poder de las Congregaciones religiosas
no representan ninguna amenaza para el porvenir…>>14
El diari Solidaridad Obrera, malgrat la dictadura,
continua sortint. Després de les etapes d`Angel Pestaña i Liberto Calleja, la direcció
recau amb Hermós Plaja. Frederica Montseny publica dins de la seva columna “Los
inventores”, on fa un elogi dels grans inventors de la humanitat des de l’edat
mitjana fins el segle XX i se centra sobretot amb Edison i amb Curie, dient
d’ells: <<Humildes,
muy humildes... Imaginémoslos así, agradeciéndoles su Trabajo, su talento y su
abnegación. Veámoslos sobrios y sencillos en el gesto, en el tipo, en el alma y
en la habitación y grandes y espléndidos y en el bien de la humanidad.>>15
El juny de 1923 la família Urales torna a la palestra amb
La Revista Blanca, aquesta segona
etapa editada a Barcelona durarà fins el 1936. La primera etapa s’havia
publicat a Madrid entre 1898 i el 1905. La revista continua portant com a
subtítol “Sociología, Ciencia y Arte”. La seva tirada en aquesta època és de
12.000 exemplars mensuals.
La família Urales, amb la mateixa línia editorial, editaran
altres publicacions: La Novela Ideal, La Novela Libre, El Mundo al Día, El
Luchador. En totes elles trobem la firma dels principals escriptors i
escriptores llibertàries de l’època tant espanyols com internacionals: Federico
Urales, Soledad Gustavo, Teresa Claramunt, Federica Montseny, Odón de Buen,
Adrián del Valle, Felipe Alaiz, Abad de Santillán, Orobón Fernández, Augusto de
Montcada, Joan Ferrer, Mauro Bajatierra, Jaume Aragó, Germinal Esgleas, Antonio Ojeda, Eliseo
Reclus, Max Nettlau, Charles Malatto, J. Descleuze, Camilo Berneri, Rudolf
Rocker, Sebastien Faure, Luigi Fabbri, Jean Grave...
Federica Montseny sense abandonar les seves
col·laboracions esporàdiques a La Soli es desenvoluparà com escriptora a les
pàgines de La Revista Blanca i entre
1923 i 1930 amb els seus escrits literaris i filosòfics aconseguirà obrir-se
pas com intel·lectual del moviment anarquista. Pere Gabriel, a Escrits polítics de Frederica Montseny, diu:
<<Ella omplí les pàgines parlant de feminisme, individualisme, naturisme,
idealisme, eclecticisme o de naturalisme. A part d’unes regulars ressenyes
bibliogràfiques, en els seus articles comenta sovint l’obra d’escriptors
literaris o filòsofs, com és el cas de Verdaguer, Rusiñol, Pompeu Gener o
Ignasi Iglèsias, Nietszche, Spengler o Keyserling, Brandes o Pi i Margall, Bakunin.
Nettlau, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Ryner o Armand, Vargas Vila, Blasco
Ibáñez o Tolstoi. A notar que intenta un Brevísimo
ensayo para una antologia de escritores espanyoles de izquierda (1930) o
que plantejà La mujer, problema dl hombre
(1926-1927).>>16
Periodista, escriptora, novel·lista, narradora...
Frederica Montseny publicarà a La Revista
Blanca uns cent-cinquanta articles de diversa temàtica sobretot filosòfica,
social y literària com per exemple “El futurismo”, “La tragedia de Barcelona en la literatura”, “Los
errores de la justícia”, “Humanidad y delincuencia. Presos y carceleros””,
“Miguel Bakunin”, “Tolstoi y Nietszche”, “El sindicalismo y los intelectuales”,
“Epicurismo y e idealismo”, “La barbarie moderna”, “Del vivir mísero y
heróico”, “Eliseo Reclus o la vida estética”, “Ha muerto un novelista: Blasco
Ibáñez”, “Verdaguer, el místico”, “El pesimismo en la literatura”, “La obra de
los mediocres”, “Más sobre Vargas Vila”, “En defensa de Clara”, “El ocaso del
donjuanismo”, Kropotkin. Ética”, “Esbozo de una filosofía de la dignidad
humana”, etc.
Si els primers articles de Frederica coincidiran amb l’època
de la Dictadura de Primo de Rivera, durant els anys de la Segona República la
seva ploma de periodista i escriptora àcrata ja volarà a una gran alçada. Aquest
temps coincideix amb la seva irrupció des del camp de l’anarcosindicalisme i
l’anarquisme a fer l’anàlisi de tot el que fa referència a la situació
política, econòmica i social d’Espanya. És el moment en què la seva militància
a la CNT es fa més visible i la seva veu imprescindible en conferències,
xerrades i mítings. La seva posició
davant els fets insurreccionals o revolucionaris dels grups llibertaris. Així
ho escriu Pere Gabriel: <<El juny de 1931 feia notar que mentre les
minories sempre volien donar salts grossos, els pobles s’inclinaven als passos
normals, graó a graó. Els anarquistes havien
de comprendre que l’anarquia no podia sorgir d’un acte de força, d’una
imposició exterior, violenta, sobre les multituds. El gener de 1932, amb
l’aixecament de l’Alt Llobregat, F. Montseny va descobrir ja no sol que les
masses populars a Espanya s’havien desenganyat de la República i volien un
veritable canvi revolucionari, sinó també una peculiar i nova estratègia
revolucionària que no calia no malograr.>>17
Frederica Montseny, com ja hem vist en la relació
d’articles anteriors, escriu de tot, i els seus articles mantenen la frescor de
les coses que passen i el seu anàlisi ajuda a obrir la ment als militants
llibertaris. El seu pensament anarquista s’imbueix tant del ideal
individualista com del col·lectivista. Una mena de síntesi entre Stirner i
Kropotkin amb el vist i plau de Bakunin. Per a ella les revolucions només eren
possible obeint tant a les lleis socials com a les físiques. Una revolució no
s’improvisa, però l’espontaneïtat dels individus i l’organització és fonamental
perquè triomfi. En un dels seus articles a La
Revista Blanca, “La aurora social”, Frederica Montseny diu: <<Sin que podamos remediarlo, las sugerencias del
momento absorben todos nuestros pensamientos, que no debe haber ningún hombre
ni mujer de idees en España que no deje de lado sus preocupaciones personales,
todo el fárrago de cuestiones locales y de problemas subalternos, para
enfrentarse directa y exclusivamente con la pasividad inmediata de una
revolución fundamental para la vida de los Hombres y de las sociedades.
Los hechos recientes
sucedidos en España, en el Alto Llobregat, en Aragón, en Valencia y en
Andalucía, esa primera realización del comunismo libertario llevada a cabo en
las cuencas de esos dos ríos de Barcelona, primera en España y seguramente en
el mundo, tienen el doble valor de un ensayo y de una especie de bautismo de
fuego revolucionario.>>18
Els seus escrits sobre la dona i la seva problemàtica
general són considerablement tractats amb molta assiduïtat a La Revista Blanca, però el seu feminisme
és molt sui generis marcat sobretot per la seva ideologia anarquista, a La Revista Blanca trobem escrits com “Dos luces que se han apagado: Hildegart y Virgilia
d’Andrea”, “La mujer en la causa de la humanidad”, “Las conquistas sociales de
la mujer”, “Feminismo y humanismo”, “La mujer nueva”, “Isadora Duncan”, etc.
Antonina Rodrigo, sobre el particular feminisme de Frederica Montseny, diu: <<El feminismo era una palabra ajena a la
mentalidad de la mujer anarquista. La asociaban a la lucha sufragista y ellas
iban más allá de ese postulado, Consideraban que la emancipación de la mujer
iba unida a la trasformación de las estructuras sociales, que implicaba su
formación intelectual, profesional, libertad religiosa, sexual y económica. El
objetivo era capacitarla para su independencia y liberarla de la sumisión de
siglos, para que fuese capaz de decidir su destino. Ésta era la lucha que
Federica había vivido junto a su madre, precursora del feminismo anarquista,
con sus compañeras Teresa Claramunt, Belén Sárraga, Amalia Domingo Soler y las
más jóvenes, Rosario Dulcet y Lola Ferré, que se integraban en las giras de
propaganda por pueblos y ciudades, en ateneos, asociaciones y grandes centros
de trabajo.>>19 Malgrat
que Frederica Montseny no es va considerar mai feminista, doncs creia que
l’emancipació de la dona anava lligada a l’emancipació de l’home i que per tant
n’hi havia prou en ésser anarquista a les seves novel·les va defensar sempre la
dona, la llibertat de la dona, l’autonomia de la dona respecte a l’home i el
seu dret a escollir i a decidir per si mateixa. La seva moral queda marcada
sobretot per l’humanisme i després per l’ètica llibertària. En el seu escrit “La mujer problemática del hombre”, escriu:
<<La mujer es hoy problema del hombre. Es el hombre como tal al que le
concierne el problema. El enigma en vez de simplicarse, se complica, se hace
más hermético, indescifrable, quizá. Hasta ahora la mujer había sido lo que el
hombre había querido que fuese. Hoy es, ha de ser, será cada día más, lo que
ella quiera ser.>>20
Frederica Montseny, seguint aquesta filosofia, escriurà
els seus llibres protagonitzats per dones. A la primera de les seves novel·les La Victoria (1926), s’endinsa en el
debat de la llibertat sexual de la dona, tema que també forma part de la seva
segona novel·la El hijo de Clara (1927).
La seva etapa de novel·lista va lligada també a la de pensadora llibertària i
periodista cultural. Marisa Siguan Boehmer, en el seu estudi sobre la,
literatura llibertària, escriu: <<Entre los temas que se consideran importantes para la
concienciación de los lectores, ocupa un lugar destacado en “La Revista Blanca”
(protagonizada por Federica Montseny) la emancipación femenina. Sus obras, La Victoria y La hija de Clara, serán en la misma revista núcleo de numerosas
polémicas sobre la condición femenina a partir del comportamiento de los
personajes. En 1927, Federica Montrseny inaugura una sección, que dirigí ella,
titulada “Libros de mujer”. Se habla de obras como Ton amour n’est pas a toi de Jane Catule-Mendes, en la que se alaba
la “tesis generosa” de que “la dicha del amor no es el amor que se inspira sino
el que se siente (R. B. 1 de julio de 1927). Se examinan las obras según su
contenido “moral”, y se incluyen obras no puramente “novelescas” como En torno a
nosotros, de Margarita Nelken (R. B.1 de agosto de
1927).>>21
La Frederica periodista i escriptora dona pas al seu
impuls creatiu i, a través, de la Biblioteca de La Revista Blanca edita el 1925 la seva primera novel·la llarga La Victoria. En aquesta novel·la
l’autora narra els problemes d’ordre moral que se li presenten a una dona que
vol ser moderna i només per voler ser-ho xoca amb els prejudicis de la pròpia
societat. La novel·la no va estar absent de polèmica dins del moviment
llibertari. La mateixa Frederica en el prefaci a la tercera edició de 1930,
escriu: <<En La Victoria, victoria de la protagonista
sobre sí misma, por su emancipación, no se plantea lo que podríamos llamar siempre
problema de feminismo, esto es, la mujer que defiende sus derechos ante la
mentalidad y la moral estrecha de hoy, sino todos los que tendrá el hombre de
mañana. Y choca naturalmente, no tan solo con la Sociedad de hoy y su moral, sino
con la masculinidad del hombre de hoy, que no concibe, no puede concebir, una
mujer emancipada, no de prejuicios, sino de él en sus luchas por la existencia
y el gran combate vital.>>22
La Frederica escriptora li deu molt a la Frederica
lectora, ella mateixa parla de la gran influencia que li va deixar la novel·la
d’Emily Brontë, Cumbres borrascosas i
compara l’ambient en què va viure amb el clima d’aquesta gran obra universal.
Carmen Alcalde, ens diu: <<Es la palabra escrita en una literatura honda y apasionada en la que
en el fondo, desde su juventud late en su corazón. De no haber vivido aquellos
años clave para nuestra historia, hoy sería una de las mejores escritoras que
ha producido nuestro país tan huérfano de mentes preclaras.>>23
El 1927 dins de la mateixa col·lecció de la Biblioteca de La
Revista Blanca apareix la continuació de La
Victoria amb el títol d’El hijo de
Clara, novament trobem els mateixos principis morals, la llibertat sexual
de la dona emancipada i el xoc amb la masculinitat de la societat patriarcal.
La novel·la aixecarà també polseguera com a la primera part d’aquesta història.
Frederica, escriu: <<La
victoria de Clara, victoria sobre cuánto puede entregarla al dominio del
hombre, está, pues, unida a un íntimo sacrificio, a una suprema y desesperada
renunciación de cuanto hay en ella de
mujer. Para el hombre, para muchos Hombres, este drama de Clara ha sido
incomprensible. Lo que ha significado para muchos que, por su significación
izquierdista, deberían haber comprendido mayor el íntimo significado y la
grandiosidad trágica, de Prometeo Femenino, grandiosidad que culmina y que culminará
en el hijo, de ese drama de Clara.>>24
La fal·lera literària de Frederica Montseny no s’atura,
la “leona” com li diuen alguns dels seus companys no solament continua devorant
llibres, sinó que també els escriu i, des de 1925, publica novel·letes curtes
com Vida Nueva a La Novela Femenina i Florecimiento a La Novela Ideal. Paral·lelament a aquestes dues
narracions curtes de contingut moral, continua escrivint obres de més
consideració com La indomable (1928)
dins de la col·lecció Voluntad de les Publicacions de La Revista Blanca. Sobre
aquesta novel·la de joventut, autobiogràfica en grana part, Frederica digué: <<Cuando escribí “La indomable” me creía ya
una veterana. Contaba 23 años, pero había emborronado muchos miles de
cuartillas con la fecundidad y la petulancia de todos los jóvenes. Me repetía
indudablemente obsesionada en esta sugestión de mí misma que es la característica
dominante de todos los principiantes y el gran defecto de todos los
jóvenes.>>25
La indomable és doncs una
novel·la autobiogràfica en què la protagonista s’anomena Federica i viu gairebé
les mateixes vicissituds que la Federica autèntica, ella més endavant es
preguntarà si aquella Federica indomable és la mateixa que llegeix aquelles pàgines
el 1938. La Federica indomable de la novel·la recrea pas a pas la vida de la
pròpia autora, la infantesa independent i feliç a l’aire lliure sota el sol
dels camps madrilenys. La Federica que es reclama filla de la natura que
continua el seu caminar per les terres del Vallès. La dona indomable,
lluitadora, Frederica Montseny, escriu al pròleg de la segona edició d’aquesta
novel·la: <<Dentro
de nosotras hay tantas existencias como etapas tiene una vida. La Federica de
“la Indomable” es y no es la Federica de ahora. Valgo más y valgo menos. Todo
lo ganado en experiencia, en lucidez y de juicio, en claridad de visión, lo he
perdido en lozanía de alma, en ímpetu y en fe altiva. Otra mujer ha nacido. Y
es desde otra naturaleza moral, como puedo mirarme a mí misma juzgándome con
emoción y con Piedad.>>26
La ploma de Frederica Montseny no para durant els anys de
la República, els seus escrits es multipliquen per tota mena de publicacions,
especialment a La Revista Blanca, El
Luchador, Solidaridad Obrera, La Novela Ideal i La Novela Libre. Centenars d’articles, nombroses narracions,
escrits de tot tipus marcat per l’empremta d’una indomable lluitadora a favor
de la justícia i de la llibertat. La seva força com escriptora es va fer notar
en tots els antres àcrates d’Espanya i aquesta energia creadora va anar lligada
a la seva militància com a cenetista. Les seves novel·les són reeditades l’any
1938 apareix la segona edició de La
Indomable amb el pròleg escrit per la pròpia Frederica. La novel·la és una
pàgina de joventut i que la pròpia autora dedica la seva riquesa plena de
frescor a la nova joventut perquè es mantinguin dignes i en peu, indomables
contra les injustícies, amants de la llibertat, lliures de sang i de fang. Frederica, escriu: <<En medio de los
desbordamientos fatales de las revoluciones; en medio del desenfreno de las
pasiones y de las ambiciones; en medio de los aplausos y de los triunfos, yo
era todavía la niña sonadora, la muchacha descalza de pie y pierna de
Cerdanyola; la nueva Sofia Perowskaia de mi primera “Novela Roja”, que tuvo y
tiene más valor que todas las carteras de ministro y todos los elogios serviles
e interesados.>>27
La Novela Ideal es ven per primera vegada als quioscos,
el gener de1925, esdevenint un fenomen editorial, fins el 1938 publicaran més
de cinc-cents títols. El 1927 la mateixa empresa dels Urales publicarà La
Novela Libre. Marisa Siguan Boehmer dona detalls d’aquestes publicacions:
<<Las novelas se
editan con portada dibujada y 32 páginas, en tamaño octavo. Las portadas están impresas
al principio a una sola tinta y más adelante a tres colores. En los dibujos, elegidos
por concurso, destaca la intención de Federica Montseny: “Queremos dar a
entender que la literatura que encierran es un canto a la belleza y el amor.”
(La Revista Blanca, 1 de enero de 1925). Las portadas pasaran de una etapa de
dibujos estilizados, o complicados y vagamente barrocos, a lo que se podria
denominar “realismo socialista”, representado por figures series y altives de
trabajadores con compañeras orgullosas y risueñas.>>28
A les contraportades s’anuncien al títols de les
novel·les ja publicades, la distribució es fa a través del mateix servei de La Revista Blanca. El preu de les
novel·les variarà
entre el 10 cèntims de l’inici fins el 25 del final. La
seva tirada –com ja he dit- serà entre els 10.000 i els 50.000 exemplars. Els
principals autors d’aquestes novel·letes són Federico Urales i la seva filla
Frederica Montseny, a més d’ells també trobem les firmes de Salvador Cordón,
Solano Palacio, Ángela Graupera, Antonia Maymón, Mauro Bajatierra, A. Fernández
Escobés, Regina Opisso, Adrián del Valle, Diego Ramón, Valentín Obac, Joan
Ferrer, entre altres. La temàtica de les novel·les tenen punts en comú com per
exemple els mals de la societat capitalista com corruptora de l’humanisme dels
individus, els valors morals falsos de les classes burgeses i la regeneració
mitjançant l’anarquisme. La moral anarquista és present en moltes d’aquestes
obres amb temes com la solidaritat, l’amor lliure, el suport mutu. També
s’exposa l’explotació sobre els obrers, la lluita contra la moral dominant ja
sigui de la burgesia o de l’Església, la denúncia dels vicis i de la hipocresia
de la societat. El pacifisme és un punt primordial en la lluita contra la
guerra i la corrupció de la societat industrial. Frederica Montseny va publicar
prop de cinquanta novel·les entre La Ideal i La Libre amb títols com Las Santas, El amor nuevo, ¿Cuál de las tres?, Maternidad, Los hijos de
la calle, María de Magdala, Martirio, La hija del verdugo, El rescate de la
cautiva, La rebelión de los siervos, Nada más que una mujer, Vidas sombrías,
Pasionaria, La sembradora, El hijo de sí mismo, Calvario, la sobrina del cura,
Una vida, Aurora roja, Heroínas, La sombra del pasado, Amor de un día... Una altra de les novel·les de Frederica Montseny, Cara a la vida, mostra tots els
conceptes de la moral àcrata, en aquesta historia l’autora narra la vida de
Margarita que manté una relació dura amb el seus avis conservadors a
conseqüència d’ésser filla d’una mare deshonrada dins
d’una família benestant del món rural. El contrapunt el
trobem amb José Luis el nét legal de la família. Els avis es mantenen fidels a
la tradició, sense cap tendresa per a Margarita i tot l’efecte per José Luis,
però no poden evitar que tots dos s’estimin. La noia, molt més lliure que el
noi, intentarà seduir-lo, però amb ell pesarà més la tradició familiar que
l’amor. En el capítol anomenat “Águila de blasón”, s’exposen els intents de
José Luis de renovar el seu pensament, però veiem com Margarita entra en la
desil·lusió i, alhora, es refà amb la lectura de <<las obras de Gorkin y Tolstoi, la familiarizaron con
los nihilistas rusos, de ellos al anarquismo heroico no hubo más que un
paso.>>29
Finalment la relació entre Margarita y José Luis es
trenca definitivament i ella se’n va deixant rere seu el passat, l’amor i un
destí. Novel·les com aquesta són la constant de les obres publicades per
Frederica Montseny a La Novela Ideal i a La Novela Libre.
L’any 1930 Frederica Montseny uneix la seva vida a
Germinal Esgleas, militant de la CNT, amb el qual tindrà tres fills (Vida,
Germinal i Blanca).
L’octubre de 1931 Frederica Montseny va ser nomenada com
a redactora de Solidaridad Obrera en
el mateix ple que nomenava per el càrrec de director a Felipe Alaiz. Susanna
Tavera, a Solidaridad Obrera, ho
recorda: <<La prosa de Frederica Montseny també va omplir en aquesta
ocasió amb els objectius fixats. Amb desafiaments revolucionaris i retòrica
anarquista va criticar els nous governants republicans. Amb llenguatge i
personalitzacions incisives es va
enfrontar a Peiró, Pestaña i tots els que havien firmat el Manifest del Trenta,
a tots els sector cenetistes partidaris de la seva política- Amb paraules
plenes de sentiment anarquista va dibuixar les penalitats dels perseguits a
l’Alt Llobregat. Amb to gairebé elegíac va expressar els laments pels
morts de Casas Viejas. Amb seduccions i solidàries imatges va establir, per últim, els trets individuals
i col·lectius de la utopia àcrata.>>30
Paral·lelament esdevé una militant de prestigi del
moviment anarcosindicalista. La Montseny no solament milita al Sindicat Únic de
Professions Liberals de la CNT, sinó que s’adhereix a la Federació Anarquista
Ibérica (FAI). Frederica Montseny durant la República esdevé doncs
periodista, escriptora i novel·lista. Els seus escrits podem seguir-los a Solidaridad Obrera, El Luchador, La Revista
Blanca i continua publicant narracions a La Novela Ideal. la narració de
les seves gires de propaganda recollides en cròniques periodístiques com Un encuentro. Federica Montseny en Andalucía
verano de 1932 o en Impresiones de un
viaje por Galicia (1936). El primer opuscle recull 12 articles de la
Montseny publicats, la tardor de 1932, a El
Luchador i 1 a La Revista Blanca.
En tots ells descriu d’una manera literària i gairebé poètica les ciutats i
pobles que visita (Sevilla, Màlaga, Río Tinto, Nerva, Granada... Al primer dels
escrits “Sevilla, poètica y revolucionaria”, participa al lector de la bellesa
de la ciutat andalusa: <<¡Estoy ya en Sevilla! Y tengo aún en la retina y en los sentidos este
embrujo sutil de Sevilla, ese hechizo de las noches de Sevilla, olorosos de
jazmín, ardientes y pobladas de encantos. El que no ha visto Sevilla de noche,
el que no ha paseado por Sevilla a media noche, recorriendo las callejas silenciosas,
escuchando el rumor de sus Fuentes, esa canción del agua, de indecible belleza,
no sabe lo que es Sevilla. El que no se ha detenido, suspenso de admiración,
penetrado de emoción estética, en esas plazuelas desiertas, en medio de las
cuales el agua canta; en esos jardines de Murillo sobre los que la Luna tiende
su manto de blancor y de calma,
inmovilizando todas las coses, suspendiéndolas todas en un ambiente etéreo,
alejándonos de la realidad, para hundirnos o elevarnos en ese mundo caprichoso y fantástico de los sueños,
no sabe lo que es Sevilla. No ha sentido, como yo, con toda la fuerza de las
sensaciones y con todo el desenfreno de una fantasía viva, el embrujo de una
Ciudad que tiene nombre de Bagdad, noches de Oriente, sobre las que los encajes
de la Giralda y los graciosos minaretes del Alcázar parecen el encanto y la poesía
árabe.>>31 Del
seu pas per Nerva escriu un article titulat “En el país de Sísifo”, que diu: <<¡El país de Sísifo! Las cuencas mineras,
kilómetros y kilómetros de tierra violada, abierta a tajo0s; ruedos enormes
como monstruosas plazas de toros. Los pueblos, sin un árbol, que el carbono
mortal de las mines agosta como a los Hombres, extienden sus agrupaciones en
los bordes de las cortas, a los lados de las carreteras, junto a las vías
férreas que conducen el mineral de las minas de Rio Tinto a Huelva.>>32
Federica Montseny fa xerrades als Sindicats i als
ateneus, participa en mítings i es relaciona amb els companys de la CNT y de la
FAI de la regional andalusa, entre els quals hi ha el mestre racionalista José
Sánchez Rosas y el periodista Eduardo de Guzmán. Al local de la CNT fa una
conferència titulada “La mujer en la Revolución” y
a l’Ateneo Divugación Social de Málaga parla de
Malatesta. Entre xerrada i xerrada els companys li mostren la ciutat, el port,
els barris populars: <<El
espectáculo de Málaga nocturna es algo curioso. Recuerda o evoca una Ciudad
turca o árabe. Los Hombres dormidos por las aceres, como en Estambul o en
Bagdad, las músicas nocturnas; el Puerto, inquieto e irisado de luces. Luego la
cantidad fabulosa de mendigos, Hombres y mujeres, chicos y viejos me
identificaban a Málaga con Nápoles.>>33
La parada final és Granada, ciutat de la que també queda
enamorada, de l’ Alhambra, del Generalife, de Sierra Nevada: <<La carrera del Darro, donde yo habitaba, es una
calle que sigue las evoluciones del Darro, serpenteando alrededor de la
Alhambra, formando como un cinturón de agua que rodea la montaña en cuya cima
Alhama levantó el maravilloso Alcázar de las Perlas. Dicho río se nutre del
agua que después de córrer llenando con su rumor isócromo, con su música sutílisima,
las habitaciones del Palacio morisco y los jardines de aquel edén, fabricado
por el arte e instinto de los Hombres se desempeña sobre el Darro. Esta agua,
helada, pura, riquísima, procede, conducida aún por los acueductos de los
árabes, del deshielo de las nieves de Sierra Nevada. El Darro fluye al Genil y
el Genil realiza, en relación de Granada, la misma circunvalación que el Darro
en relación con la Alhambra.>>34
La Montseny amb el seus
escrits fa una crònica
acurada dels actes en què participa incloent-hi les passejades realitzades per
les ciutats, la visita als temples cremats, les notícies del frustrat cop
d’Estat de Sanjurjo i els fets luctuosos que es produeixen a Granada amb la
mort de dos companys durant la vaga general que esclatà aquells dies a
Andalusia. També elogia a les Joventuts Llibertàries que s’enfronten sense por
a la policia: <<Es
preciso que rinda aquí un homenaje a los leoncillos de las Juventudes
Libertarias, héroes de aquellas jornadas, puñado de “chaveas” que hicieron córrer más, ellos solos, a la Guardia Civil y a los
de asalto que un regi9miento de
revolucionarios con toda la barba. Muchachos de edad que oscila entre los 12 y
los 17 años; corajudos, serios, entusiastas y uno de los cuales hizo perder los
estribos a Balbotín el día del mitin, gritándole a la cara en el momento en que
empezaba a hablar: -¡Viva el apoliticismo de la CNT!>>35
L’altre opuscle de la
Montseny recull el seu pas per
Galicia el desembre de 1935, fent mítings i xerrades arreu d’aquella bella terra
que la militant llibertària coneixia pels seus poetes: <<Curros, tan viril; Rosalía, tan dulce y femenina;
Pondal, alegre y lujurioso, la España que piensa y siente ama a Galicia hasta
sin conocerla. ¡Pero que sorpresa alegre, qué encanto para los ojos, qué frescura
para el alma, es ir descubriendo poco a poco a Galicia a medida que el día va
naciendo! (...) Venía de Cataluña, tierra montañosa y fecunda, austera bajo el
manto del invierno. Había atravesado el Aragón, áspero, rocoso, bravío, seco,
triste; las llanuras castellanes, uniformes y melancólicas. ¡Qué regalo para la
vista y para el alma esta frescura inmarcesible, esta canción del agua que
brota por doquier, que por todas partes fluye, mansa y cantarina!>>36
També a Galicia Federica Montseny realitzarà conferències i mítings a diverses
poblacions com A Coruña, Betanzos, El Ferrol, Lugo, Ourense, Santiago…, i
visita poble com Monforte de Lemos on sent per primera
vegada la força de Galicia o Cariño on fa una xerrada en un local sindical
cenetista ple de joventut, nois i noies que escolten atentament les paraules de
la militant i escriptora anarquista: <<Mientras los otros hablaban, yo miraba a los
oyentes. Contemplaba los semblantes de las muchachas, de los mozos que nos
escuchaban, los rostros curtidos de lobos de mar y la cara sonrosada, aun
imberbe, de jóvenes pescadores.>>37 Federica Montseny no solament s’apassiona del seu
auditori d’homes alts i rossos com si fossin dels països del nord d’Europa
descendents de Víkings. El seu entusiasme la porta a descriure aquest poble
gallec amb aquestes: paraules: <<Cariño, pueblecito bello
y simpático, ¡de imborrable recuerdo para mí! ¡Cuán gratas fueron las horas en
él pasadas, nuestras correrías a través de los campos, junto al mar encrespado,
contemplando “la escuadra” como decía Sendón, las barcas de pesca ancladas en
el puerto, esperando que el temporal amainara para salir!>>38
Federica,
amb la seva ploma d’escriptora, descriu líricament el
color verd del paisatge, el bells racons de la terra, les boires, la pluja, les
fortes dones gallegues..., i viu de ple el caràcter acollidor dels gallecs,
l’esperit celta i fins i tot confessa que ha assistit per primera vegada a una
missa a la Catedral de Santiago. Entre conferències i mítings arreu de les
quatre províncies gallegues té temps per simpatitzar amb els companys
d’aquelles terres: <<Llegamos
a El Ferrol y antes del mitin cenamos. Todos tienen buen apetito. sobretodo
Pego, que es el campeón de las comidas. (...) La jocosidad del carácter gallego
se nos contagia a los catalanes. Sendón y Pego son los que dan el tono de alegría.
Cheda se muestra dicharachero también… y Baella levanta el pabellón de Catalunya,
y lo mantiene en buen lugar.>>39
El maig de 1936 assisteix al Congrés de Saragossa com
delegada del seu Sindicat, aquí s’aprovarà el Dictamen del Comunisme
Llibertari. Aquell mateix any viurà intensament l’etapa revolucionària que
s’inicia el 19 de Juliol i en plena Guerra Civil serà nomenada ministra de
Sanitat i Assistència Social del govern de Largo Caballero. La seva oratòria ja
fa temps que té molts seguidors, el mateix que els seus escrits a la premsa o
les al·locucions radiofòniques. Els mítings i les conferències marquen el seu pensament
de dona llibertària. Les seves principals conferències són publicades pes les
Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, com per exemple El anarquismo militante y la realidad española o La Commune de París y la Revolución Española.
La primera conferencia havia estat pronunciada al Cinema Capitol de Barcelona
el 3 de gener de 1937, Solidaridad Obrera
la va recollir, en ella Frederica justifica la posició de la CNT-FAI després
del triomfo obrer contra l’exèrcit rebel: <<En España hicimos nosotros el movimiento obrero y el
movimiento moral más importante. Tras de nosotros, siguieron el socialismo,
socialismo con intereses creados y con conciertos templados y debilitados por
una lucha intensa. Éramos nosotros la fuerza, el poder y podíamos lanzarnos a
una conquista temeraria. No, nos lanzamos a ella por temor a que una aventura
lo malograse todo, porque si de momento triunfábamos, se produciría la
situación internacional difícil y se quebrantaría también la unidad precisa
para que el proletariado venciera al enemigo. Nos mantuvimos al margen dando la
sangre de nuestros hombres en una lucha, en la cual no se jugaba nada referente
a nuestras ambiciones, y nos exponíamos poco a poco a ser desplazados por
consecuencias naturales, por algo consubstancial con la historia de los
pueblos.>>40
Frederica Montseny també assumeix el pas de
l’organització confederal d’entrar a formar part del govern de la República com
una necessitat d’unitat moral contra el feixisme. L’any 1938 pronunciarà a
València la conferència Mi experiència en
el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social, que també fou publicada per
les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Frederica Montseny, al Coliseum de
València, va pronunciar el 14 de març la conferència “La Comunne, primera revolución consciente. La
incorporación de las masas Populares a la Historia”, així va iniciar el seu parlament: <<Hablar de la Comuna de París, la primera
revolución consciente que hubo en el mundo, en estos momentos en que los hechos
se repiten y la Historia se enlaza y se continúan en otra gesta paralela, es un
verdadero motivo de satisfacción moral. No ya por lo que la Comunne representa,
sino por el símbolo de eternidad que ella significa. No podremos jamás
desligarnos del pasado, como no podrán jamás nuestros hijos y nuestros nietos,
desligarse del presente que nosotros somos. La vida continúa y las ideas
sofocadas este siglo, en el siglo que viene triunfan y se imponen, y, a su vez,
son rebasadas por otras idees. Esta es la filosofía de la Historia.>>41
En aquest opuscle sobre la Comuna
de París parla de figures emblemàtiques de l’anarquisme com el geògraf Eliseu
Reclus o de l’anomena “Verge Roja” Louise Michel, figura femenina lluitadora
que compara amb Teresa Claramunt.
La Frederica escriptora continua publicant ficció en
plena guerra civil com per exemple la novel·la Tres vidas de mujer (1937) i fins i tot la biografia com la
d’Anselmo Lorenzo (1938). També són fonamentals els seus articles de premsa a Solidaridad Obrera i les al·locucions
radiofòniques permeten sintonitzar amb el seu pensament anarcosindicalista i la
seva moral anarquista. Al·locucions com la conferència pronunciada a Ràdio
València “Los problemes de la Revolución española”42, on manifesta
que no es pot deslligar la revolució de la guerra, que cal responsabilitzar a
les masses, profetitza que la guerra espanyola pot convertir.se en mundial, que
cal reestructurar la força militar i té unes paraules de record per Durruti.
Escrits com “Los nietos de los Almogávares”43 per cridar a la defensa de Catalunya
quan els feixistes ja són a terres catalanes camí de Barcelona.
Frederica Montseny va continuar la seva tasca com
periodista, escriptora i novel·lista a l’exili. Les publicacions CNT, Solidaridad Obrera, Le Combat
Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Umbral, Cenit, etc., són un veritable testimoni de la seva creació literària ja fos com
articulista, assagista o biògrafa. Ramon Sentís Biarnau en el número monogràfic
de Cenit publicat a la mort de
Frederica Montseny, escriu: <<¿Federica Montseny, novel·lista? Rotundamente sí. Por si alguien pudiera tener alguna
duda al respecto, le sugerimos, que se lea con gana, ese volumen titulado,
“Cuatro mujeres” de la que es que es autora.>>44 Cuatro
mujeres es la seva obra de
ficció que va ser publicada el 1978. És una novel·la testimoni sobre la vida de
quatre dones de caràcter èpic una de les històries és la d’una mestra que, pel
seu afany de llibertat, participa en la Revolució d’Octubre de 1934 a Astúries
al clam d’UHP. No serà l’únic llibre de Frederica Montseny en els seus anys de
residència a Toulouse. Moltes de les seves novel·les curtes seran publicades a
les Edicionsn Universo com per exemple Amor
sin mañana, Canciones de gesta y
juventud o Heroínas. A la presentació d’aquesta darrera obra Frederica
comenta: <<Heroínas
fue escrita en el mes de enero de 1935, cuando aún no se habían apagado todos
los focos de resistencia mantenidos por los revolucionarios de Asturias,
después de la sangrienta represión desencadenada contra la insurrección de
octubre de 1934. Generó en mí, como eco de lo que habían sido las páginas de
bravura escritas en aquellos días de 1934 por los Hombres y mujeres de
Asturias. (...) Muchas mujeres formaban parte de elles, jóvenes libertarias y
socialistas, que habían unido su suerte a la de sus padres, novios, hermanos o
compañeros. La figura de María Luisa Montoya era, pues, la suma de ese heroísmo
femenino, entroncando con una trama sentimental y novelesca.>>45 La
protagonista d’Heroínas
és una mestra que viurà de primera mà els esdeveniments de la revolució
d’Astúries de 1934, l’autora narra els fets històrics d’aquell mes a diversos
llocs d’Espanya com Catalunya o Extremadura, a més, naturalment d’Astúries que
és on es desenvolupa aquesta història. L’arribada dels militars que ocupen la
terra asturiana a sang i foc, la guerra de guerrilles, la repressió que segueix
a la revolta i la darrera reflexió de la mestra: <<Al fin, la victoria serà nuestra. Porque, muertos,
seremos más Fuertes que nunca. ¿Acaso no es la muerte es el símbolo mismo de la
vida eterna? Somos ya una leyenda heroica; seremos pronto un mito vivo: la
religión de las muchedumbres, que aman a los héroes y a los mártires, que
necesitan la fuerza de la sangre para verse fecundada por las grandes idees.
Dormid tranquilos, muertos queridos; miles de seres inmolados; el mañana es
todo nuestro.>>46
En els seus llargs anys viscuts a l’exili escriurà
llibres testimoni com Pasión y muerte de
los espanyoles en Francia, autobiogràfics com Cent dies de la vida d’una dona (1939-40), memorístics com Mis primeros cuarenta años, ideològics
com ¿Qué es el anarquismo? També
apareixeran reculls de la seva obra dispersa a Crónicas de la CNT, Escrits
polítics de Frederica Montseny i a Palabras
en rojo y negro. Frederica Montseny durant la Transició va realitzar
nombroses xerrades i mítings arreu d’Espanya, el més conegut és el del 2 de
juliol de 1977 a les fonts de Montjuïc on la CNT va reunir més de dos-centes
mil persones. Finalment vull acabar aquesta ponència amb la col·laboració de
Frederica Montseny en els actes del 50 aniversari de la Guerra Civil,
organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular a Ca l’Ardiaca on a més de
pronunciar la conferència “Las ideas anarquistas en la Revolución española”, va
escriure un article per el llibre “L’anarquisme i la Guerra Civil”.47
Notes bibliogràfiques
1) Montseny,
Federica Mis primeros cuarenta años, Barcelona,
Plaza & Janés, 1987, . 17.
2) Colectivo
Cero, “Federica Montseny, una entrevista con la historia”, Tiempo de Historia, núm. 31, junio de 1977, p. 6.
3) Pons,
Agustí. Converses amb Frederica Montseny,
Barcelona, Laia, 1977, p. 33.
4) Montseny,
F. Mis primeros cuarenta años, op.
cit, p. 27.
5) Ibid,
p. 39.
6)
“Libertad Ródenas. Fundadora de la CNT”, Recogido por
Alcalde, Carmen, Federica Montseny,
palabra en rojo y negro, Barcelona, Argos Vergara, 1983, p. 143.
7)
Rodrigo, Antonina, Federica
Montseny, primera ministra de Europa, Barcelona, Editorial Base, 2014, p.
31.
8)
Ibid., p. 37.
9)
L’Espoir,
març de 1963.
10) Solidaridad Obrera, núm. 37 (V
Època), 18 d’abril de 1923.
11) Ibid.
12) Solidaridad Obrera, núm. 55, 9 de
maig de 1923.
13) Solidaridad Proletaria, núm. 32, 21 de
maig de 1925.
14) Solidaridad Obrera, núm. 139, 21 de
maig de 1923.
15) Solidaridad Obrera, núm. 285, 1
d’abril de 1924.
16) Gabriel,
Pere Escrits Polítics de Frederica
Montseny, Barcelona, Centre d’Estudis d’Història Contemporània, 1979 p. 9.
17) Ibíd.,
p. 13.
18) La Revista blanca, 15 de febrer
de 1932.
19) Op.
cit., Rodrigo, A. Federica Montseny,
primera ministra de Europa, p. 41.
20) La Revista Blanca, núm. 66, 15 de
desembre de 1926.
21) Siguan
Boehmer, Marisa, Literatura popular
libertaria. Trece años de la Novela Ideal (1925-1938), Barcelona Ediciones
Península, 1981, pp. 33-34.
22) Montseny,
Federica, La Victoria, Barcelona, La
Revista Blanca, 3ª Edició, 1930.
23) Alcalde,
Carmen Palabras en Rojo y Negro, op.
cit., p. 20.
24) Op.
cit., Pròleg 3ª Edició, Federica Montseny, La
Victoria.
25) Montseny,
Frederica, La indomable, Barcelona,
Publicaciones La Revista Blanca, 2ª Edició, 1938.
26) Ibid.
27) Montseny,
Federica La indomable, Toulouse,
Ediciones Universo, Pròleg, 1951.
28) Op.
cit., Marisa Siguan Boehmer, Literatura
popular libertaria. Trece años de la Novela Ideal (1925-1938), p., 42.
29) Federica
Montseny, Cara a la vida, Barcelona, La
Novela Ideal, núm. 279, 10 de desembre de 1931.
30) Tavera,
Susanna, Solidaridad Obrera, el fer-se i
desfer-s d’un diari anarcosindicalista, (1915-1939, Barcelona, Diputació de
Barcelona i Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1992, p. 89.
31) El Luchador, 1 de setembre de 1932. (També
Montseny, Federica, Un encuentro.
Federica Montseny en Andalucía Verano de1932, Las Siete Entidades, Sevilla,
1994, pp. 11-12.)
32) El Luchador, 21 d’octubre de 1932. (També Op.
cit., Un encuentro. Federica Montseny en
Andalucía Verano de1932, p. 19.)
33) El Luchador, 25 de novembre de 1932. (També
Op. cit., p. 42.)
34) El Luchador, 9 de desembre de 1932. (També Op.
cit., 49.)
35) El Luchador, 23 de desembre de 1932. )També
Op. cit., p. 6=).
36) Montseny,
Federica, Impresiones de un viaje por
Galicia, A Coruña, Ateneo Libertario Ricardo Mella, 1996, p. 6. També La Revista Blanca, núm. 363-366,
gener-abril de 1936.
37) Ibid,
p. Pp. 14-15.
38) Ibid,
p. 16.
39) Ibiid,
p. 9-
40) Montseny,
Federica El anarquismo militante y la
realidad española, Barcelona, Oficina de Propaganda CNT-FAI, 1937. També a Solidaridad Obrera 5, 6 i 7 de gener de
1937.
41) La Commune de París y la Revolución española,
Barcelona, Oficina de Propaganda CNT-FAI, 1937. També a Solidaridad Obrera, 3 de abril de 1937. (Hi ha una versió en català
publicada per L’Eixam, València, 2006.)
42) Solidaridad Obrera, 1 de desembre
de 1936.
43) Solidaridad Obrera, 13 de gener de
1939.
44) Cenit, núm. 270-271, juny de 1994.
45) Heroínas, E Toulouse, Ediciones CNT, ,
s/d., p. 3.
46) Ibid,
p, 56.
47) DDAA., L’anarquisme i la Guerra Civil, 1936-1939, Barcelona,
Ateneu Enciclopèdic Popular, 1986. (En aquest treball van participar amb els
seus escrits: Ernest Núñez Gómez de León, Frederica Montseny, Ricard de Vargas
Golarons, Alberto Hernando, Gerard Jacas, Carles J. Sanz, Carles Fontseré,
Roser Ferrer Castillo, Pere Solà i Gussinyer i Ferran Aisa).
Ferran
Aisa-Pàmpols (Barcelona, 2019)