Frederica Montseny / Ferran Aisa

FREDERICA MONTSENY, NOVEL·LISTA I ESCRIPTORA

FERRAN AISA

(Simposium “Federica Montseny, més enllà del mite”, Barcelona, 12 i 13 de desembre de 2019).

Frederica Montseny Mañé (Madrid, 1905-Toulouse, 1994), filla dels escriptors i militants anarquistes Federico Urales y Soledad Gustavo, pseudònims de Joan Montseny i Teresa Mañé, respectivament, fundadors de La Revista Blanca i de Tierra y Libertad, amics de Ferrer i Guàrdia i d’Anselmo Lorenzo. Els pares de Frederica van conèixer la repressió després de l’atemptat de Corpus al carrer Canvis Nous. Presó al Castell de Montjuïc, desterro a Anglaterra, retorn clandestinament a Espanya i trasllat a Madrid on va néixer Frederica Montseny. Els seus pares van influir en la seva educació, principalment la seva mare Teresa Mañé. que fou la seva gran mestra, la qual no la va obligar mai a forçar l’aprenentatge sinó que tot el seu bagatge pedagògic el destinava a un raciocini natural del temps sense cap pressa per aprendre. Frederica Montseny a les seves memòries diu: <<Mi madre pertenecía a una generación en la que todavía las ideas de Rousseau sobre la educación de los niños tenían singular vigencia.>>¹ A les converses que Frederica Montseny va mantenir amb Agustí Pons també deixa clar que fins els 14 o 15 anys només va rebre educació de la seva mare, després de retorn a Barcelona va estudiar idiomes a la Berlitz, va ser alumna de l’Acadèmia Cots i fins i tot es va inscriure com a oient a la Facultat de Filosofia i Lletres. La família Montseny al seu retorn a Barcelona van viure a Sant Andreu, Horta, L’Hospitalet, Guinardó, Cerdanyola i, novament, Guinardó.

Els seus pares, malgrat la seva ideologia anarquista, no van voler imposar-li cap creença ideològica, en tot cas van ajudar-la a obrir la seva ment vers l’horitzó, alhora que la noia s’omplia d’imaginació i curiositat per tot allò que la vida i el món poden oferir a un ésser humà. L’adolescent Montseny va disposar a casa dels seus pares d’una gran biblioteca amb grans autors de literatura universal que ella va anar descobrint i devorant sense descans. En una entrevista que li va fer el Colectivo Cero, afirmava que els seus pares en cap moment li van imposar les idees anarquistes: <<En realidad, mis padres, utilizaron una buena táctica conmigo, nunca me obligaron a nada, ni me influyeron en ningún sentido. Tenía abierta la biblioteca y allí lo leí todo y elegí por mi misma mi camino.>>² Sobre aquesta particular formació a través de la lectura li va confessar a Agustí Pons el següent: <<En part he dit que he llegit de tot, des del Quixot fins a la Bíblia. Després Kropotkin, Bakunin i tots els teòrics anarquistes, però la meva cultura ha estat molt eclèctica, des dels russos Tolstoi, Turgenev, Dostoievski, Andreiev, fins els francesos Víctor Hugo, Anatole France, Zola, Balzac, un autor que m’ha influït força va ser Paul Roland, quan els espanyols Galdós, Baroja, etc. Verdaguer, Rusiñol, Pi i Margall i el filòsof alemany Nietzsche... Las aventures de Nono de Jean Grave, llibres del meu pare, etc., van ajuda a posar ordre a les meves idees.>>³ Frederica li deia a Pons que de tant que va llegir s’havia fet malbé la vista. A més de la seva passió per la lectura, va conèixer de primera mà, a través del seu pare Federico Urales, els moviments socials de Barcelona i els principals militants de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme d’aquells moments de gran creativitat i creixement del moviment llibertari com van ser els anys 1916 i 1917. Així ho explica Frederica: <<Acompañaba algunas veces a mi padre, sea mítines, a manifestaciones, al teatro, pues como era reportero tenia entrada gratuita. Así pude asistir, por ejemplo, en el curso de la huelga de 1917 por el abaratamiento de las subsistencias, a la famosa manifestación de centenares de mujeres, sentadas en medio de la plaza de Catalunya, concentración que no se atrevió a disolver la Guardia Civil. En estas salidas con mi padre, que eran fiestas para mí íbamos a los cafés donde se reunían los intelectuales de izquierdas.>>⁴ En els cafès barcelonins (el Suís, el Continental o l’Espanyol) va conèixer a escriptors com Pompeu Gener, Juli Vallmitjana, Amichatis, Vallescà, als fotògrafs Pérez de Rozas i als sindicalistes amics del seu pare com Pestaña, El Noi del Sucre, Companys (aleshores passant de Layret) i altres. Montseny parlava d’aquests dos gegants de l’anarcosindicalisme. <<Pestaña encarnaba el puritanismo, la integridad ideológica. Seguí, la exuberancia moral y física, la grandilocuencia, la fuerza de irradiación sobre las masas. Les llamábamos en aquellos tiempos, Danton y Robespierre...>>⁵ El teatre és un altre espai educatiu per Frederica Montseny que sol acompanyar el seu pare, aleshores periodista d’El Liberal, a les representacions del Teatre Apolo, on l’Urales dramaturg estrenà El último Quijote. En aquest popular teatre del Paral·lel es representen les obres de l’autor de moda José Fola Igúrbide amb obres com El sol de la humanidad, El Cristo Moderno y El pan de piedra.

Els mítings són també una de les escoles per a la jove aprenenta de llibertària en un d’ells sent parlar a Libertad Ródenas: <<Tuve ocasión de oírla, muy niña yo todavía, en un mitin en el cine Montaña del Clot, en el que intervino con Pestaña y Miranda, el hijastro de Lorenzo. Para mí, en mis doce años ya agitados por todos los anhelos de intervenir en la vida del mundo, la presencia de aquella mujer en la tribuna, joven y atrayente, de voz cálida y palabra sencilla y fácil, era fascinante.>>⁶

Les grans lluites socials són un camí de formació per a la jove Montseny, l’any 1919 viu la vaga de la Canadenca, el salvatge lock-out patronal i la dura repressió del capità general Joaquín Milans del Bosc contra els obrers catalans. Antonina Rodrigo, escriu: <<Se trataba de reducir por el hambre a los trabajadores catalanes, especialmente a los afiliados a la CNT. Federica será testigo de la desesperación de las gentes, que llegaban andando desde Barcelona a la montaña de Cerdanyola a recoger toda clase de hierbas con que alimentarse.>>⁷

Els anys vint seran anys de rodatge literari i d’ampliar la seva formació en tots els camps de la vida. En el món de Frederica Montseny no solament hi ha homes sindicalistes sinó que les dones ocupen un lloc principal, aviat se sentirà admiradora de la incansable lluita de Teresa Claramunt, Libertad Ródenas, Balbina Pi, Lola Ferrer, Rosario Dulcet, la seva pròpia mare Soledad Gustavo és un exemple i moltes altres lluitadores anònimes. Les dones participen en mítings, escriuen a la premsa llibertària, participen en les vagues i, entre altres coses, formen part dels Comitès de Presos. Ella les admira i a les seves novel·les sabrà donar-les el protagonisme que la societat burgesa els hi nega. Sap que la principal lluita de les dones ha de ser la instrucció que servirà per a la conscienciació i l’emancipació.

El 1922, només amb 17 anys, publica els seus primers articles amb el pseudònim de Blanca Montsan a la premsa anarquista com Nueva Senda (Madrid) i Redención (Alcoi).

Són els anys de Severiano Martínez Anido y Miguel Arlegui enemics acèrrims dels obrers anarcosindicalistes. Són temps difícils, anys de pistolerisme i de persecució de sindicalistes. Tres militants de la CNT atempten de mort al president del Consell de Ministres Eduardo Dato. Temps en què Frederica Montseny comença a escriure amb un pseudònim, Antonina Rodrigo en parla: <<Blanca Montsan es el seudónimo con el que Federica empieza a escribir en la prensa libertaria, para desligar su firma de la influencia paterna. Pero la policía no capta estos matices de una joven de diecisiete años y asocia su nombre al de Amor Archs, hermana del compañero Ramón Archs, fallecido a causa de las tortures de la policía, al que consideraban organizador del atentado contra el presidente Dato. La alarma y el registro domiciliario en casa de los Urales sirvieron para alertar a Amor Arch del peligro que corría en Cerdanyola. Así, cuando la policía volvió a buscarla, ella había huido.>>⁸ Aquell mateix any Frederica Montseny publicava la seva primera novel·la, Horas trágicas, a la col·lecció La Novela Roja que editava a Madrid l’aragonès Fernando Pintado. Frederica Montseny a Horas trágicas narra l’assassinat d’un obrer, conegut per les seves idees, que era mort només perquè li trobaven segells sindicals de cotització a la butxaca. Una obra que la jove autora situava molt bé a l’època en què mataven els obrers pels carrers. Frederica Montseny, en un escrit publicat a L’Espoir, reflexiona sobre aquesta novel·leta: <<Allá por los años 1921-22 publiqué mi primera novela. Estábamos en pleno terror de Anido y Arlegui y se titulaba “Horas Trágicas”. Era un drama calcado en el drama cotidiano del proletariado catalán: un obrero salía de su casa, dejando en ella su joven compañera y su hijito recién nacido. Detenido por la policía, después liberado, no volvería jamás a ella, porque a los pocos pasos de la Jefatura era asesinado por los esbirros a sueldo de la Patronal y a las órdenes del Poder Público. Calculo que la novela debía estar muy mal escrita. La había redactado a los 16 años cuando empezaba a emborronar las primeras cuartillas. Pero encontró un editor –Fernando Pintado- que la incluyó en la colección 

que publicaba en Madrid, “La Novela Roja”. Y encontró un periodista valiente y generosos que le dedico un artículo el “El Diluvio” de Barcelona, con el título “Una mujer libertaria”. >>⁹

L’editorial Premsa Roja de Madrid va iniciar els anys 1922 i 1923 dos projectes editorials, La Novela Roja y Siluetas. Es tractava de dos col·leccions de novel·les curtes dirigides per llibertaris que editaven opuscles sociològics, biogràfics i narracions escrites per anarquistes, socialistes, republicans i escriptors de literatura social.  La majoria de les narracions estan escrites al compàs de la situació social del moment, sobretot marcada per les vagues i la reacció governamental i patronal cap el moviment obrer. Entre els autors d’aquesta col·lecció de literatura popular trobem a Salvador Seguí, Ángel Samblancat, Eduardo Barriobero, Felipe Alaiz, Gil Bel, Federico Urales y, entre molts altres, Federica Montseny. Aquest tipus d’edició de literatura popular havia nascut amb l’afany de portar textos literaris de ficció o de divulgació històrica al gran públic, d’una manera econòmica, fàcil de llegir, d’extensió reduïda i sense grans pretensions intel·lectuals. Els seus milers d’exemplars distribuïts massivament a través dels quioscos tenia com principal objectiu era l’entreteniment dels lectors per una banda i per l’altra fer-los reflexionar sobre la situació d’injustícia del món. Algunes d’elles de marcat relleu social pretenien conscienciar al proletariat sobre la seva explotació. Amb aquest mateix esperit de divulgació aparegueren diverses col·leccions de literatura popular: La Novela del Pueblo, La Novela Social, La Novela Proletaria, etc.; i seguint aquest mateix estil d’edició les ja citades La Novela Ideal i La Novela Libre, la primera de sortida setmanal i la segona mensual, amb tirades que anaven dels 10.000 als 50.000 exemplars cadascuna.

Frederica Montseny que ja s’ha estrenat com escriptora l’any 1922, als 18 anys s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis de Cerdanyola i entra a formar part de la redacció de Solidaridad Obrera que dirigeix Ángel Pestaña. En aquell moment fa just un mes i escaig que els pistolers a sou de la patronal han assassinat a Salvador Seguí. El seu primer article sortirà l’abril de 1923 amb el títol: “Relieves sociales. El Lazarillo”. Frederica comparteix el seu treball a la Soli amb altres companys com José Albajes, León Xifort, Ramón Acín, Joan Peiró, Eusebi C. Carbó, Pere Gil, J. E. Álvarez, Josep Torres Tribó amb un diari ple d’informacions de vagues, assemblees obreres, notícies d’atemptats, comunicats dels Comitès orgànics i de les Juntes Sindicals de la CNT, la història del terror blanc, el Manifest contra el terrorisme de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, etc. Frederica escriu un article de denúncia que és gairebé un conte literari de caràcter social. Parla d’un nen de vuit anys que viu amb una senyora velleta i cega que viuen mendicant que dormen sota el pont de la carretera i de vegades en el paller d’una casa de camp. Preocupada per la formació dels infants l’autora de l’escrit li ensenyarà les primeres lletres: <<Entablé relaciones con ellos un día que, al pasar por delante de un portalón, los encontré tumbados al sol. El niño tenía un papel sucio y amarillento en la mano y me llamó diciéndome: -¿Oye, quieres decirme que letra es ésta? Me detuve sorprendida. El niño con ojos brillantes, llenos de viveza y simpatía, me señalaba con el dedo una de las letras de papel. Se lo dije y me preguntó el nombre de varias más. A la semana siguiente ocurrió lo mismo, pero traía ya un viejo abecedario y conocía casi todas las letras. De este modo aprendió a leer y a escribir.>>¹⁰

La jove periodista Montseny continua fent una reflexió sobre la necessitat de l’educació a la infància i també sobre que pot arribar a ser un infant que viu en total pobresa: <<¿En qué puede reflexionar un niño de ocho años? ¿Un niño de ocho años, que tiene hogar y que va a la escuela, seguramente que no reflexione? Pero un niño vagabundo que no posee más hogar que el firmamento, que conoce el hombre y el frío, que ha empapado su espíritu con la desolada soledad de las interminables noches de invierno pasadas a la intemperie. (...) Reflexiona profunda y dolorosamente y la reflexión pone gravedad y fuego en sus ojos e ideas en su cerebro. (...) No, no es un niño. Ya no sé lo que será. Si será un ladrón, si será un filósofo, si será un héroe. Pero que será algo, que lleva en su frente un mundo de idees y en su alma un tesoro de grandeza, de esto estoy segura. (...) Lo formará él con sus acciones. Nacerá en presidio o en la calle, será apodo o glorificación. Puede llamarse Espartaco o quizá se llamará Fantomas. Conducirá multitudes o será conducido por una pareja de la guardia civil. Será un filósofo, un tiranicida o un bandido. Morirá en la hora o en la barricada, pero al morir dejará la huella de sus recuerdos.>>¹¹

Frederica Montseny es va refermant dia a dia com escriptora d’articles, però aviat també ho serà de narracions i novel·les. La seva columna “Relieves sociales” va agafant impuls, així el mes de maig publica “El Palacio inhabitado”, aquí parla d’un gran edifici o palau abandonat on la natura comença a dominar-lo. L’autora considera que aquell palau tancat i barrat hauria de servir per acollir a les tantes persones que no tenen sostre on mal viure i somia en què algun dia passi a mans de la pobre gent: <<(...) El Palacio se destacaba orgulloso e inaccesible como un Castillo legendario y ante su masa de atleta arquitectónica, de fuerzas hercúleas gastadas en el vacío, símbolos de una civilización trágica, me sentí más rebelde que nunca, pensando en el placer que experimentaremos cuando nuestro brazo tenga bastante fuerza para abrir todas las puertas, a fin de que aprovechen, cuántos ahora sufren, la grandeza estéril de estos Palacios.>>¹²

Els seus articles, més o menys setmanals, a La Soli es poden llegir fins el maig de 1924 ja en plena dictadura del general Primo de Rivera. A partir d’aquesta data tant l’Organització Confederal com el seu òrgan d’expressió són clausurats per les autoritats, que no retornaran a la normalitat fins el 1930. La CNT, en plena clandestinitat, publica a finals de 1924 Solidaridad Proletaria, que mantindrà l’ideal cenetista durant 32 números fins el maig de 1925, el periòdic fa saber als lectors que <<Este diario ha sido revisado por la censura militar.>>¹³ Frederica Montseny a la seva sèrie “Relieves Sociales” publica “El Peregrino” on parla dels frares peregrins com una relíquia del passat que es resisteix a morir. Manifesta que el cristianisme va tenir la seva època de grandesa, però que la seva missió ja ha passat: <<Ahora ha muerto porque ya nadie la necesitaba y de su cadáver quedan trozos de visa, palpitaciones de existencia. (...) Ha sido en Catalunya, en esta Catalunya tan compleja, tan tradicionalista y tan revolucionaria donde yo he visto esta ruina insignificante del pasado, el peregrino. (...) Y yo he querido encontrar, en el peregrino un valor humano. Yo he querido percibir a través del tiempo un latido de inquietud anímico, de convulsión sentimental, en la figura extraña y pretérita del peregrino, del penitente antiguo, que ahogaba bajo la oscuridad del hábito las violencias de la pasión y los delitos probables de su vida. Hoy los peregrinos no son lo que eran. Hoy no se atan con los cilicios en el cuerpo, ni se ensangrientan los pies sobre las piedras del Arroyo, ni pasean por el mundo sus vidas raras ni sus almas doloridas. Hoy, en la mayoría de los casos, los peregrinos son individuos que no quieren trabajar y que buscan en la garantía social e internacional de su traje, no un lenitivo o un castigo voluntario al amor fracasado o al crimen cometido si no un modo de vivir sin preocupaciones. (...) Hoy San Francisco de Asís, Abelardo de Beranger, Ramón Llul y Pascal, al encontrarse en tragedia de amor, no se harían frailes. (...) Y el peregrino, el hombre que resucita el pasado y que sin el sombrío poder de las Congregaciones religiosas no representan ninguna amenaza para el porvenir…>>¹⁴

El diari Solidaridad Obrera, malgrat la dictadura, continua sortint. Després de les etapes d`Angel Pestaña i Liberto Calleja, la direcció recau amb Hermós Plaja. Frederica Montseny publica dins de la seva columna “Los inventores”, on fa un elogi dels grans inventors de la humanitat des de l’edat mitjana fins el segle XX i se centra sobretot amb Edison i amb Curie, dient d’ells: <<Humildes, muy humildes... Imaginémoslos así, agradeciéndoles su Trabajo, su talento y su abnegación. Veámoslos sobrios y sencillos en el gesto, en el tipo, en el alma y en la habitación y grandes y espléndidos y en el bien de la humanidad.>>¹⁵

El juny de 1923 la família Urales torna a la palestra amb La Revista Blanca, aquesta segona etapa editada a Barcelona durarà fins el 1936. La primera etapa s’havia publicat a Madrid entre 1898 i el 1905. La revista continua portant com a subtítol “Sociología, Ciencia y Arte”. La seva tirada en aquesta època és de 12.000 exemplars mensuals.

La família Urales, amb la mateixa línia editorial, editaran altres publicacions: La Novela Ideal, La Novela Libre, El Mundo al Día, El Luchador. En totes elles trobem la firma dels principals escriptors i escriptores llibertàries de l’època tant espanyols com internacionals: Federico Urales, Soledad Gustavo, Teresa Claramunt, Federica Montseny, Odón de Buen, Adrián del Valle, Felipe Alaiz, Abad de Santillán, Orobón Fernández, Augusto de Montcada, Joan Ferrer, Mauro Bajatierra,  Jaume Aragó, Germinal Esgleas, Antonio Ojeda, Eliseo Reclus, Max Nettlau, Charles Malatto, J. Descleuze, Camilo Berneri, Rudolf Rocker, Sebastien Faure, Luigi Fabbri, Jean Grave... 

Federica Montseny sense abandonar les seves col·laboracions esporàdiques a La Soli es desenvoluparà com escriptora a les pàgines de La Revista Blanca i entre 1923 i 1930 amb els seus escrits literaris i filosòfics aconseguirà obrir-se pas com intel·lectual del moviment anarquista. Pere Gabriel, a Escrits polítics de Frederica Montseny, diu: <<Ella omplí les pàgines parlant de feminisme, individualisme, naturisme, idealisme, eclecticisme o de naturalisme. A part d’unes regulars ressenyes bibliogràfiques, en els seus articles comenta sovint l’obra d’escriptors literaris o filòsofs, com és el cas de Verdaguer, Rusiñol, Pompeu Gener o Ignasi Iglèsias, Nietszche, Spengler o Keyserling, Brandes o Pi i Margall, Bakunin. Nettlau, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Ryner o Armand, Vargas Vila, Blasco Ibáñez o Tolstoi. A notar que intenta un Brevísimo ensayo para una antologia de escritores espanyoles de izquierda (1930) o que plantejà La mujer, problema dl hombre (1926-1927).>>¹⁶

Periodista, escriptora, novel·lista, narradora... Frederica Montseny publicarà a La Revista Blanca uns cent-cinquanta articles de diversa temàtica sobretot filosòfica, social y literària com per exemple “El futurismo”, “La tragedia de Barcelona en la literatura”, “Los errores de la justícia”, “Humanidad y delincuencia. Presos y carceleros””, “Miguel Bakunin”, “Tolstoi y Nietszche”, “El sindicalismo y los intelectuales”, “Epicurismo y e idealismo”, “La barbarie moderna”, “Del vivir mísero y heróico”, “Eliseo Reclus o la vida estética”, “Ha muerto un novelista: Blasco Ibáñez”, “Verdaguer, el místico”, “El pesimismo en la literatura”, “La obra de los mediocres”, “Más sobre Vargas Vila”, “En defensa de Clara”, “El ocaso del donjuanismo”, Kropotkin. Ética”, “Esbozo de una filosofía de la dignidad humana”, etc.

Si els primers articles de Frederica coincidiran amb l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, durant els anys de la Segona República la seva ploma de periodista i escriptora àcrata ja volarà a una gran alçada. Aquest temps coincideix amb la seva irrupció des del camp de l’anarcosindicalisme i l’anarquisme a fer l’anàlisi de tot el que fa referència a la situació política, econòmica i social d’Espanya. És el moment en què la seva militància a la CNT es fa més visible i la seva veu imprescindible en conferències, xerrades i mítings. La seva  posició davant els fets insurreccionals o revolucionaris dels grups llibertaris. Així ho escriu Pere Gabriel: <<El juny de 1931 feia notar que mentre les minories sempre volien donar salts grossos, els pobles s’inclinaven als passos normals, graó a graó. Els anarquistes havien  de comprendre que l’anarquia no podia sorgir d’un acte de força, d’una imposició exterior, violenta, sobre les multituds. El gener de 1932, amb l’aixecament de l’Alt Llobregat, F. Montseny va descobrir ja no sol que les masses populars a Espanya s’havien desenganyat de la República i volien un veritable canvi revolucionari, sinó també una peculiar i nova estratègia revolucionària que no calia no malograr.>>¹⁷

Frederica Montseny, com ja hem vist en la relació d’articles anteriors, escriu de tot, i els seus articles mantenen la frescor de les coses que passen i el seu anàlisi ajuda a obrir la ment als militants llibertaris. El seu pensament anarquista s’imbueix tant del ideal individualista com del col·lectivista. Una mena de síntesi entre Stirner i Kropotkin amb el vist i plau de Bakunin. Per a ella les revolucions només eren possible obeint tant a les lleis socials com a les físiques. Una revolució no s’improvisa, però l’espontaneïtat dels individus i l’organització és fonamental perquè triomfi. En un dels seus articles a La Revista Blanca, “La aurora social”, Frederica Montseny diu: <<Sin que podamos remediarlo, las sugerencias del momento absorben todos nuestros pensamientos, que no debe haber ningún hombre ni mujer de idees en España que no deje de lado sus preocupaciones personales, todo el fárrago de cuestiones locales y de problemas subalternos, para enfrentarse directa y exclusivamente con la pasividad inmediata de una revolución fundamental para la vida de los Hombres y de las sociedades.

Los hechos recientes sucedidos en España, en el Alto Llobregat, en Aragón, en Valencia y en Andalucía, esa primera realización del comunismo libertario llevada a cabo en las cuencas de esos dos ríos de Barcelona, primera en España y seguramente en el mundo, tienen el doble valor de un ensayo y de una especie de bautismo de fuego revolucionario.>>¹⁸

Els seus escrits sobre la dona i la seva problemàtica general són considerablement tractats amb molta assiduïtat a La Revista Blanca, però el seu feminisme és molt sui generis marcat sobretot per la seva ideologia anarquista, a La Revista Blanca trobem escrits com “Dos luces que se han apagado: Hildegart y Virgilia d’Andrea”, “La mujer en la causa de la humanidad”, “Las conquistas sociales de la mujer”, “Feminismo y humanismo”, “La mujer nueva”, “Isadora Duncan”, etc. Antonina Rodrigo, sobre el particular feminisme de Frederica Montseny, diu: <<El feminismo era una palabra ajena a la mentalidad de la mujer anarquista. La asociaban a la lucha sufragista y ellas iban más allá de ese postulado, Consideraban que la emancipación de la mujer iba unida a la trasformación de las estructuras sociales, que implicaba su formación intelectual, profesional, libertad religiosa, sexual y económica. El objetivo era capacitarla para su independencia y liberarla de la sumisión de siglos, para que fuese capaz de decidir su destino. Ésta era la lucha que Federica había vivido junto a su madre, precursora del feminismo anarquista, con sus compañeras Teresa Claramunt, Belén Sárraga, Amalia Domingo Soler y las más jóvenes, Rosario Dulcet y Lola Ferré, que se integraban en las giras de propaganda por pueblos y ciudades, en ateneos, asociaciones y grandes centros de trabajo.>>¹⁹ Malgrat que Frederica Montseny no es va considerar mai feminista, doncs creia que l’emancipació de la dona anava lligada a l’emancipació de l’home i que per tant n’hi havia prou en ésser anarquista a les seves novel·les va defensar sempre la dona, la llibertat de la dona, l’autonomia de la dona respecte a l’home i el seu dret a escollir i a decidir per si mateixa. La seva moral queda marcada sobretot per l’humanisme i després per l’ètica llibertària. En el seu escrit “La mujer problemática del hombre”, escriu: <<La mujer es hoy problema del hombre. Es el hombre como tal al que le concierne el problema. El enigma en vez de simplicarse, se complica, se hace más hermético, indescifrable, quizá. Hasta ahora la mujer había sido lo que el hombre había querido que fuese. Hoy es, ha de ser, será cada día más, lo que ella quiera ser.>>²⁰

Frederica Montseny, seguint aquesta filosofia, escriurà els seus llibres protagonitzats per dones. A la primera de les seves novel·les La Victoria (1926), s’endinsa en el debat de la llibertat sexual de la dona, tema que també forma part de la seva segona novel·la El hijo de Clara (1927). La seva etapa de novel·lista va lligada també a la de pensadora llibertària i periodista cultural. Marisa Siguan Boehmer, en el seu estudi sobre la, literatura llibertària, escriu: <<Entre los temas que se consideran importantes para la concienciación de los lectores, ocupa un lugar destacado en “La Revista Blanca” (protagonizada por Federica Montseny) la emancipación femenina. Sus obras, La Victoria y La hija de Clara, serán en la misma revista núcleo de numerosas polémicas sobre la condición femenina a partir del comportamiento de los personajes. En 1927, Federica Montrseny inaugura una sección, que dirigí ella, titulada “Libros de mujer”. Se habla de obras como Ton amour n’est pas a toi de Jane Catule-Mendes, en la que se alaba la “tesis generosa” de que “la dicha del amor no es el amor que se inspira sino el que se siente (R. B. 1 de julio de 1927). Se examinan las obras según su contenido “moral”, y se incluyen obras no puramente “novelescas” como En torno a 

nosotros, de Margarita Nelken (R. B.1 de agosto de 1927).>>²¹

La Frederica periodista i escriptora dona pas al seu impuls creatiu i, a través, de la Biblioteca de La Revista Blanca edita el 1925 la seva primera novel·la llarga La Victoria. En aquesta novel·la l’autora narra els problemes d’ordre moral que se li presenten a una dona que vol ser moderna i només per voler ser-ho xoca amb els prejudicis de la pròpia societat. La novel·la no va estar absent de polèmica dins del moviment llibertari. La mateixa Frederica en el prefaci a la tercera edició de 1930, escriu: <<En La Victoria, victoria de la protagonista sobre sí misma, por su emancipación, no se plantea lo que podríamos llamar siempre problema de feminismo, esto es, la mujer que defiende sus derechos ante la mentalidad y la moral estrecha de hoy, sino todos los que tendrá el hombre de mañana. Y choca naturalmente, no tan solo con la Sociedad de hoy y su moral, sino con la masculinidad del hombre de hoy, que no concibe, no puede concebir, una mujer emancipada, no de prejuicios, sino de él en sus luchas por la existencia y el gran combate vital.>>²²

La Frederica escriptora li deu molt a la Frederica lectora, ella mateixa parla de la gran influencia que li va deixar la novel·la d’Emily Brontë, Cumbres borrascosas i compara l’ambient en què va viure amb el clima d’aquesta gran obra universal. Carmen Alcalde, ens diu: <<Es la palabra escrita en una literatura honda y apasionada en la que en el fondo, desde su juventud late en su corazón. De no haber vivido aquellos años clave para nuestra historia, hoy sería una de las mejores escritoras que ha producido nuestro país tan huérfano de mentes preclaras.>>²³

El 1927 dins de la mateixa col·lecció de la Biblioteca de La Revista Blanca apareix la continuació de La Victoria amb el títol d’El hijo de Clara, novament trobem els mateixos principis morals, la llibertat sexual de la dona emancipada i el xoc amb la masculinitat de la societat patriarcal. La novel·la aixecarà també polseguera com a la primera part d’aquesta història. Frederica, escriu: <<La victoria de Clara, victoria sobre cuánto puede entregarla al dominio del hombre, está, pues, unida a un íntimo sacrificio, a una suprema y desesperada renunciación  de cuanto hay en ella de mujer. Para el hombre, para muchos Hombres, este drama de Clara ha sido incomprensible. Lo que ha significado para muchos que, por su significación izquierdista, deberían haber comprendido mayor el íntimo significado y la grandiosidad trágica, de Prometeo Femenino, grandiosidad que culmina y que culminará en el hijo, de ese drama de Clara.>>²⁴

La fal·lera literària de Frederica Montseny no s’atura, la “leona” com li diuen alguns dels seus companys no solament continua devorant llibres, sinó que també els escriu i, des de 1925, publica novel·letes curtes com Vida Nueva  a La Novela Femenina i Florecimiento a La Novela Ideal. Paral·lelament a aquestes dues narracions curtes de contingut moral, continua escrivint obres de més consideració com La indomable (1928) dins de la col·lecció Voluntad de les Publicacions de La Revista Blanca. Sobre aquesta novel·la de joventut, autobiogràfica en grana part, Frederica digué: <<Cuando escribí “La indomable” me creía ya una veterana. Contaba 23 años, pero había emborronado muchos miles de cuartillas con la fecundidad y la petulancia de todos los jóvenes. Me repetía indudablemente obsesionada en esta sugestión de mí misma que es la característica dominante de todos los principiantes y el gran defecto de todos los jóvenes.>>²⁵

La indomable és doncs una novel·la autobiogràfica en què la protagonista s’anomena Federica i viu gairebé les mateixes vicissituds que la Federica autèntica, ella més endavant es preguntarà si aquella Federica indomable és la mateixa que llegeix aquelles pàgines el 1938. La Federica indomable de la novel·la recrea pas a pas la vida de la pròpia autora, la infantesa independent i feliç a l’aire lliure sota el sol dels camps madrilenys. La Federica que es reclama filla de la natura que continua el seu caminar per les terres del Vallès. La dona indomable, lluitadora, Frederica Montseny, escriu al pròleg de la segona edició d’aquesta novel·la: <<Dentro de nosotras hay tantas existencias como etapas tiene una vida. La Federica de “la Indomable” es y no es la Federica de ahora. Valgo más y valgo menos. Todo lo ganado en experiencia, en lucidez y de juicio, en claridad de visión, lo he perdido en lozanía de alma, en ímpetu y en fe altiva. Otra mujer ha nacido. Y es desde otra naturaleza moral, como puedo mirarme a mí misma juzgándome con emoción y con Piedad.>>²⁶

La ploma de Frederica Montseny no para durant els anys de la República, els seus escrits es multipliquen per tota mena de publicacions, especialment a La Revista Blanca, El Luchador, Solidaridad Obrera, La Novela Ideal i La Novela Libre. Centenars d’articles, nombroses narracions, escrits de tot tipus marcat per l’empremta d’una indomable lluitadora a favor de la justícia i de la llibertat. La seva força com escriptora es va fer notar en tots els antres àcrates d’Espanya i aquesta energia creadora va anar lligada a la seva militància com a cenetista. Les seves novel·les són reeditades l’any 1938 apareix la segona edició de La Indomable amb el pròleg escrit per la pròpia Frederica. La novel·la és una pàgina de joventut i que la pròpia autora dedica la seva riquesa plena de frescor a la nova joventut perquè es mantinguin dignes i en peu, indomables contra les injustícies, amants de la llibertat, lliures de sang i de fang. Frederica, escriu: <<En medio de los desbordamientos fatales de las revoluciones; en medio del desenfreno de las pasiones y de las ambiciones; en medio de los aplausos y de los triunfos, yo era todavía la niña sonadora, la muchacha descalza de pie y pierna de Cerdanyola; la nueva Sofia Perowskaia de mi primera “Novela Roja”, que tuvo y tiene más valor que todas las carteras de ministro y todos los elogios serviles e interesados.>>²⁷

La Novela Ideal es ven per primera vegada als quioscos, el gener de1925, esdevenint un fenomen editorial, fins el 1938 publicaran més de cinc-cents títols. El 1927 la mateixa empresa dels Urales publicarà La Novela Libre. Marisa Siguan Boehmer dona detalls d’aquestes publicacions: <<Las novelas se editan con portada dibujada y 32 páginas, en tamaño octavo. Las portadas están impresas al principio a una sola tinta y más adelante a tres colores. En los dibujos, elegidos por concurso, destaca la intención de Federica Montseny: “Queremos dar a entender que la literatura que encierran es un canto a la belleza y el amor.” (La Revista Blanca, 1 de enero de 1925). Las portadas pasaran de una etapa de dibujos estilizados, o complicados y vagamente barrocos, a lo que se podria denominar “realismo socialista”, representado por figures series y altives de trabajadores con compañeras orgullosas y risueñas.>>²⁸

A les contraportades s’anuncien al títols de les novel·les ja publicades, la distribució es fa a través del mateix servei de La Revista Blanca. El preu de les novel·les variarà

entre el 10 cèntims de l’inici fins el 25 del final. La seva tirada –com ja he dit- serà entre els 10.000 i els 50.000 exemplars. Els principals autors d’aquestes novel·letes són Federico Urales i la seva filla Frederica Montseny, a més d’ells també trobem les firmes de Salvador Cordón, Solano Palacio, Ángela Graupera, Antonia Maymón, Mauro Bajatierra, A. Fernández Escobés, Regina Opisso, Adrián del Valle, Diego Ramón, Valentín Obac, Joan Ferrer, entre altres. La temàtica de les novel·les tenen punts en comú com per exemple els mals de la societat capitalista com corruptora de l’humanisme dels individus, els valors morals falsos de les classes burgeses i la regeneració mitjançant l’anarquisme. La moral anarquista és present en moltes d’aquestes obres amb temes com la solidaritat, l’amor lliure, el suport mutu. També s’exposa l’explotació sobre els obrers, la lluita contra la moral dominant ja sigui de la burgesia o de l’Església, la denúncia dels vicis i de la hipocresia de la societat. El pacifisme és un punt primordial en la lluita contra la guerra i la corrupció de la societat industrial. Frederica Montseny va publicar prop de cinquanta novel·les entre La Ideal i La Libre amb títols com Las Santas, El amor nuevo, ¿Cuál de las tres?, Maternidad, Los hijos de la calle, María de Magdala, Martirio, La hija del verdugo, El rescate de la cautiva, La rebelión de los siervos, Nada más que una mujer, Vidas sombrías, Pasionaria, La sembradora, El hijo de sí mismo, Calvario, la sobrina del cura, Una vida, Aurora roja, Heroínas, La sombra del pasado, Amor de un día... Una altra de les novel·les de Frederica Montseny, Cara a la vida, mostra tots els conceptes de la moral àcrata, en aquesta historia l’autora narra la vida de Margarita que manté una relació dura amb el seus avis conservadors a conseqüència d’ésser filla d’una mare deshonrada dins

d’una família benestant del món rural. El contrapunt el trobem amb José Luis el nét legal de la família. Els avis es mantenen fidels a la tradició, sense cap tendresa per a Margarita i tot l’efecte per José Luis, però no poden evitar que tots dos s’estimin. La noia, molt més lliure que el noi, intentarà seduir-lo, però amb ell pesarà més la tradició familiar que l’amor. En el capítol anomenat “Águila de blasón”, s’exposen els intents de José Luis de renovar el seu pensament, però veiem com Margarita entra en la desil·lusió i, alhora, es refà amb la lectura de <<las obras de Gorkin y Tolstoi, la familiarizaron con los nihilistas rusos, de ellos al anarquismo heroico no hubo más que un paso.>>²⁹

Finalment la relació entre Margarita y José Luis es trenca definitivament i ella se’n va deixant rere seu el passat, l’amor i un destí. Novel·les com aquesta són la constant de les obres publicades per Frederica Montseny a La Novela Ideal i a La Novela Libre.

L’any 1930 Frederica Montseny uneix la seva vida a Germinal Esgleas, militant de la CNT, amb el qual tindrà tres fills (Vida, Germinal i Blanca).

L’octubre de 1931 Frederica Montseny va ser nomenada com a redactora de Solidaridad Obrera en el mateix ple que nomenava per el càrrec de director a Felipe Alaiz. Susanna Tavera, a Solidaridad Obrera, ho recorda: <<La prosa de Frederica Montseny també va omplir en aquesta ocasió amb els objectius fixats. Amb desafiaments revolucionaris i retòrica anarquista va criticar els nous governants republicans. Amb llenguatge i personalitzacions  incisives es va enfrontar a Peiró, Pestaña i tots els que havien firmat el Manifest del Trenta, a tots els sector cenetistes partidaris de la seva política- Amb paraules plenes de sentiment anarquista va dibuixar les penalitats dels perseguits a l’Alt Llobregat. Amb to gairebé elegíac va expressar els laments pels morts  de Casas Viejas. Amb seduccions  i solidàries imatges  va establir, per últim, els trets individuals i col·lectius de la utopia àcrata.>>³⁰

Paral·lelament esdevé una militant de prestigi del moviment anarcosindicalista. La Montseny no solament milita al Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT, sinó que s’adhereix a la Federació Anarquista Ibérica (FAI). Frederica Montseny durant la República esdevé doncs periodista, escriptora i novel·lista. Els seus escrits podem seguir-los a Solidaridad Obrera, El Luchador, La Revista Blanca i continua publicant narracions a La Novela Ideal. la narració de les seves gires de propaganda recollides en cròniques periodístiques com Un encuentro. Federica Montseny en Andalucía verano de 1932 o en Impresiones de un viaje por Galicia (1936). El primer opuscle recull 12 articles de la Montseny publicats, la tardor de 1932, a El Luchador i 1 a La Revista Blanca. En tots ells descriu d’una manera literària i gairebé poètica les ciutats i pobles que visita (Sevilla, Màlaga, Río Tinto, Nerva, Granada... Al primer dels escrits “Sevilla, poètica y revolucionaria”, participa al lector de la bellesa de la ciutat andalusa: <<¡Estoy ya en Sevilla! Y tengo aún en la retina y en los sentidos este embrujo sutil de Sevilla, ese hechizo de las noches de Sevilla, olorosos de jazmín, ardientes y pobladas de encantos. El que no ha visto Sevilla de noche, el que no ha paseado por Sevilla a media noche, recorriendo las callejas silenciosas, escuchando el rumor de sus Fuentes, esa canción del agua, de indecible belleza, no sabe lo que es Sevilla. El que no se ha detenido, suspenso de admiración, penetrado de emoción estética, en esas plazuelas desiertas, en medio de las cuales el agua canta; en esos jardines de Murillo sobre los que la Luna tiende su manto de blancor y de calma, inmovilizando todas las coses, suspendiéndolas todas en un ambiente etéreo, alejándonos de la realidad, para hundirnos o elevarnos en ese mundo caprichoso y fantástico de los sueños, no sabe lo que es Sevilla. No ha sentido, como yo, con toda la fuerza de las sensaciones y con todo el desenfreno de una fantasía viva, el embrujo de una Ciudad que tiene nombre de Bagdad, noches de Oriente, sobre las que los encajes de la Giralda y los graciosos minaretes del Alcázar parecen el encanto y la poesía árabe.>>³¹ Del seu pas per Nerva escriu un article titulat “En el país de Sísifo”, que diu: <<¡El país de Sísifo! Las cuencas mineras, kilómetros y kilómetros de tierra violada, abierta a tajo0s; ruedos enormes como monstruosas plazas de toros. Los pueblos, sin un árbol, que el carbono mortal de las mines agosta como a los Hombres, extienden sus agrupaciones en los bordes de las cortas, a los lados de las carreteras, junto a las vías férreas que conducen el mineral de las minas de Rio Tinto a Huelva.>>³²

Federica Montseny fa xerrades als Sindicats i als ateneus, participa en mítings i es relaciona amb els companys de la CNT y de la FAI de la regional andalusa, entre els quals hi ha el mestre racionalista José Sánchez Rosas y el periodista Eduardo de Guzmán. Al local de la CNT fa una conferència titulada “La mujer en la Revolución” y

a l’Ateneo Divugación Social de Málaga parla de Malatesta. Entre xerrada i xerrada els companys li mostren la ciutat, el port, els barris populars: <<El espectáculo de Málaga nocturna es algo curioso. Recuerda o evoca una Ciudad turca o árabe. Los Hombres dormidos por las aceres, como en Estambul o en Bagdad, las músicas nocturnas; el Puerto, inquieto e irisado de luces. Luego la cantidad fabulosa de mendigos, Hombres y mujeres, chicos y viejos me identificaban a Málaga con Nápoles.>>³³

La parada final és Granada, ciutat de la que també queda enamorada, de l’ Alhambra, del Generalife, de Sierra Nevada: <<La carrera del Darro, donde yo habitaba, es una calle que sigue las evoluciones del Darro, serpenteando alrededor de la Alhambra, formando como un cinturón de agua que rodea la montaña en cuya cima Alhama levantó el maravilloso Alcázar de las Perlas. Dicho río se nutre del agua que después de córrer llenando con su rumor isócromo, con su música sutílisima, las habitaciones del Palacio morisco y los jardines de aquel edén, fabricado por el arte e instinto de los Hombres se desempeña sobre el Darro. Esta agua, helada, pura, riquísima, procede, conducida aún por los acueductos de los árabes, del deshielo de las nieves de Sierra Nevada. El Darro fluye al Genil y el Genil realiza, en relación de Granada, la misma circunvalación que el Darro en relación con la Alhambra.>>³⁴

La Montseny amb el seus escrits fa una crònica acurada dels actes en què participa incloent-hi les passejades realitzades per les ciutats, la visita als temples cremats, les notícies del frustrat cop d’Estat de Sanjurjo i els fets luctuosos que es produeixen a Granada amb la mort de dos companys durant la vaga general que esclatà aquells dies a Andalusia. També elogia a les Joventuts Llibertàries que s’enfronten sense por a la policia: <<Es preciso que rinda aquí un homenaje a los leoncillos de las Juventudes Libertarias, héroes de aquellas jornadas, puñado de “chaveas” que hicieron córrer  más, ellos solos, a la Guardia Civil y a los de asalto que un  regi9miento de revolucionarios con toda la barba. Muchachos de edad que oscila entre los 12 y los 17 años; corajudos, serios, entusiastas y uno de los cuales hizo perder los estribos a Balbotín el día del mitin, gritándole a la cara en el momento en que empezaba a hablar: -¡Viva el apoliticismo de la CNT!>>³⁵

L’altre opuscle de la Montseny recull el seu pas per Galicia el desembre de 1935, fent mítings i xerrades arreu d’aquella bella terra que la militant llibertària coneixia pels seus poetes: <<Curros, tan viril; Rosalía, tan dulce y femenina; Pondal, alegre y lujurioso, la España que piensa y siente ama a Galicia hasta sin conocerla. ¡Pero que sorpresa alegre, qué encanto para los ojos, qué frescura para el alma, es ir descubriendo poco a poco a Galicia a medida que el día va naciendo! (...) Venía de Cataluña, tierra montañosa y fecunda, austera bajo el manto del invierno. Había atravesado el Aragón, áspero, rocoso, bravío, seco, triste; las llanuras castellanes, uniformes y melancólicas. ¡Qué regalo para la vista y para el alma esta frescura inmarcesible, esta canción del agua que brota por doquier, que por todas partes fluye, mansa y cantarina!>>³⁶

També a Galicia Federica Montseny realitzarà conferències i mítings a diverses poblacions com A Coruña, Betanzos, El Ferrol, Lugo, Ourense, Santiago…, i visita poble com Monforte de Lemos on sent per primera vegada la força de Galicia o Cariño on fa una xerrada en un local sindical cenetista ple de joventut, nois i noies que escolten atentament les paraules de la militant i escriptora anarquista: <<Mientras los otros hablaban, yo miraba a los oyentes. Contemplaba los semblantes de las muchachas, de los mozos que nos escuchaban, los rostros curtidos de lobos de mar y la cara sonrosada, aun imberbe, de jóvenes pescadores.>>³⁷ Federica Montseny no solament s’apassiona del seu auditori d’homes alts i rossos com si fossin dels països del nord d’Europa descendents de Víkings. El seu entusiasme la porta a descriure aquest poble gallec amb aquestes: paraules:  <<Cariño, pueblecito bello y simpático, ¡de imborrable recuerdo para mí! ¡Cuán gratas fueron las horas en él pasadas, nuestras correrías a través de los campos, junto al mar encrespado, contemplando “la escuadra” como decía Sendón, las barcas de pesca ancladas en el puerto, esperando que el temporal amainara para salir!>>³⁸

Federica, amb la seva ploma d’escriptora, descriu líricament el color verd del paisatge, el bells racons de la terra, les boires, la pluja, les fortes dones gallegues..., i viu de ple el caràcter acollidor dels gallecs, l’esperit celta i fins i tot confessa que ha assistit per primera vegada a una missa a la Catedral de Santiago. Entre conferències i mítings arreu de les quatre províncies gallegues té temps per simpatitzar amb els companys d’aquelles terres: <<Llegamos a El Ferrol y antes del mitin cenamos. Todos tienen buen apetito. sobretodo Pego, que es el campeón de las comidas. (...) La jocosidad del carácter gallego se nos contagia a los catalanes. Sendón y Pego son los que dan el tono de alegría. Cheda se muestra dicharachero también… y Baella levanta el pabellón de Catalunya, y lo mantiene en buen lugar.>>³⁹

El maig de 1936 assisteix al Congrés de Saragossa com delegada del seu Sindicat, aquí s’aprovarà el Dictamen del Comunisme Llibertari. Aquell mateix any viurà intensament l’etapa revolucionària que s’inicia el 19 de Juliol i en plena Guerra Civil serà nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social del govern de Largo Caballero. La seva oratòria ja fa temps que té molts seguidors, el mateix que els seus escrits a la premsa o les al·locucions radiofòniques. Els mítings i les conferències marquen el seu pensament de dona llibertària. Les seves principals conferències són publicades pes les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, com per exemple El anarquismo militante y la realidad española o La Commune de París y la Revolución Española. La primera conferencia havia estat pronunciada al Cinema Capitol de Barcelona el 3 de gener de 1937, Solidaridad Obrera la va recollir, en ella Frederica justifica la posició de la CNT-FAI després del triomfo obrer contra l’exèrcit rebel: <<En España hicimos nosotros el movimiento obrero y el movimiento moral más importante. Tras de nosotros, siguieron el socialismo, socialismo con intereses creados y con conciertos templados y debilitados por una lucha intensa. Éramos nosotros la fuerza, el poder y podíamos lanzarnos a una conquista temeraria. No, nos lanzamos a ella por temor a que una aventura lo malograse todo, porque si de momento triunfábamos, se produciría la situación internacional difícil y se quebrantaría también la unidad precisa para que el proletariado venciera al enemigo. Nos mantuvimos al margen dando la sangre de nuestros hombres en una lucha, en la cual no se jugaba nada referente a nuestras ambiciones, y nos exponíamos poco a poco a ser desplazados por consecuencias naturales, por algo consubstancial con la historia de los pueblos.>>⁴⁰

Frederica Montseny també assumeix el pas de l’organització confederal d’entrar a formar part del govern de la República com una necessitat d’unitat moral contra el feixisme. L’any 1938 pronunciarà a València la conferència Mi experiència en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social, que també fou publicada per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Frederica Montseny, al Coliseum de València, va pronunciar el 14 de març la conferència “La Comunne, primera revolución consciente. La incorporación de las masas Populares a la Historia”, així va iniciar el seu parlament: <<Hablar de la Comuna de París, la primera revolución consciente que hubo en el mundo, en estos momentos en que los hechos se repiten y la Historia se enlaza y se continúan en otra gesta paralela, es un verdadero motivo de satisfacción moral. No ya por lo que la Comunne representa, sino por el símbolo de eternidad que ella significa. No podremos jamás desligarnos del pasado, como no podrán jamás nuestros hijos y nuestros nietos, desligarse del presente que nosotros somos. La vida continúa y las ideas sofocadas este siglo, en el siglo que viene triunfan y se imponen, y, a su vez, son rebasadas por otras idees. Esta es la filosofía de la Historia.>>⁴¹ En aquest opuscle sobre la Comuna de París parla de figures emblemàtiques de l’anarquisme com el geògraf Eliseu Reclus o de l’anomena “Verge Roja” Louise Michel, figura femenina lluitadora que compara amb Teresa Claramunt.

La Frederica escriptora continua publicant ficció en plena guerra civil com per exemple la novel·la Tres vidas de mujer (1937) i fins i tot la biografia com la d’Anselmo Lorenzo (1938). També són fonamentals els seus articles de premsa a Solidaridad Obrera i les al·locucions radiofòniques permeten sintonitzar amb el seu pensament anarcosindicalista i la seva moral anarquista. Al·locucions com la conferència pronunciada a Ràdio València “Los problemes de la Revolución española”⁴², on manifesta que no es pot deslligar la revolució de la guerra, que cal responsabilitzar a les masses, profetitza que la guerra espanyola pot convertir.se en mundial, que cal reestructurar la força militar i té unes paraules de record per Durruti. Escrits com “Los nietos de los Almogávares”⁴³  per cridar a la defensa de Catalunya quan els feixistes ja són a terres catalanes camí de Barcelona.

Frederica Montseny va continuar la seva tasca com periodista, escriptora i novel·lista a l’exili. Les publicacions CNT, Solidaridad Obrera, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Umbral, Cenit, etc., són un veritable testimoni de la seva creació literària ja fos com articulista, assagista o biògrafa. Ramon Sentís Biarnau en el número monogràfic de Cenit publicat a la mort de Frederica Montseny, escriu: <<¿Federica Montseny, novel·lista? Rotundamente sí. Por si alguien pudiera tener alguna duda al respecto, le sugerimos, que se lea con gana, ese volumen titulado, “Cuatro mujeres” de la que es que es autora.>>⁴⁴ Cuatro mujeres es la seva obra de ficció que va ser publicada el 1978. És una novel·la testimoni sobre la vida de quatre dones de caràcter èpic una de les històries és la d’una mestra que, pel seu afany de llibertat, participa en la Revolució d’Octubre de 1934 a Astúries al clam d’UHP. No serà l’únic llibre de Frederica Montseny en els seus anys de residència a Toulouse. Moltes de les seves novel·les curtes seran publicades a les Edicionsn Universo com per exemple Amor sin mañana, Canciones de gesta y juventud o Heroínas. A la presentació d’aquesta darrera obra Frederica comenta: <<Heroínas fue escrita en el mes de enero de 1935, cuando aún no se habían apagado todos los focos de resistencia mantenidos por los revolucionarios de Asturias, después de la sangrienta represión desencadenada contra la insurrección de octubre de 1934. Generó en mí, como eco de lo que habían sido las páginas de bravura escritas en aquellos días de 1934 por los Hombres y mujeres de Asturias. (...) Muchas mujeres formaban parte de elles, jóvenes libertarias y socialistas, que habían unido su suerte a la de sus padres, novios, hermanos o compañeros. La figura de María Luisa Montoya era, pues, la suma de ese heroísmo femenino, entroncando con una trama sentimental y novelesca.>>⁴⁵ La protagonista d’Heroínas és una mestra que viurà de primera mà els esdeveniments de la revolució d’Astúries de 1934, l’autora narra els fets històrics d’aquell mes a diversos llocs d’Espanya com Catalunya o Extremadura, a més, naturalment d’Astúries que és on es desenvolupa aquesta història. L’arribada dels militars que ocupen la terra asturiana a sang i foc, la guerra de guerrilles, la repressió que segueix a la revolta i la darrera reflexió de la mestra: <<Al fin, la victoria serà nuestra. Porque, muertos, seremos más Fuertes que nunca. ¿Acaso no es la muerte es el símbolo mismo de la vida eterna? Somos ya una leyenda heroica; seremos pronto un mito vivo: la religión de las muchedumbres, que aman a los héroes y a los mártires, que necesitan la fuerza de la sangre para verse fecundada por las grandes idees. Dormid tranquilos, muertos queridos; miles de seres inmolados; el mañana es todo nuestro.>>⁴⁶

En els seus llargs anys viscuts a l’exili escriurà llibres testimoni com Pasión y muerte de los espanyoles en Francia, autobiogràfics com Cent dies de la vida d’una dona (1939-40), memorístics com Mis primeros cuarenta años, ideològics com ¿Qué es el anarquismo? També apareixeran reculls de la seva obra dispersa a Crónicas de la CNT, Escrits polítics de Frederica Montseny i a Palabras en rojo y negro. Frederica Montseny durant la Transició va realitzar nombroses xerrades i mítings arreu d’Espanya, el més conegut és el del 2 de juliol de 1977 a les fonts de Montjuïc on la CNT va reunir més de dos-centes mil persones. Finalment vull acabar aquesta ponència amb la col·laboració de Frederica Montseny en els actes del 50 aniversari de la Guerra Civil, organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular a Ca l’Ardiaca on a més de pronunciar la conferència “Las ideas anarquistas en la Revolución española”, va escriure un article per el llibre “L’anarquisme i la Guerra Civil”.⁴⁷

                                              

Notes bibliogràfiques

1)      Montseny, Federica Mis primeros cuarenta años, Barcelona, Plaza & Janés, 1987, . 17.

2)      Colectivo Cero, “Federica Montseny, una entrevista con la historia”, Tiempo de Historia, núm. 31, junio de 1977, p. 6.

3)      Pons, Agustí. Converses amb Frederica Montseny, Barcelona, Laia, 1977, p. 33.

4)      Montseny, F. Mis primeros cuarenta años, op. cit, p. 27.

5)      Ibid, p. 39.

6)      “Libertad Ródenas. Fundadora de la CNT”, Recogido por Alcalde, Carmen, Federica Montseny, palabra en rojo y negro, Barcelona, Argos Vergara, 1983, p. 143.

7)      Rodrigo, Antonina, Federica Montseny, primera ministra de Europa, Barcelona, Editorial Base, 2014, p. 31.

8)      Ibid., p. 37.

9)      L’Espoir, març de 1963.

10)  Solidaridad Obrera, núm. 37 (V Època), 18 d’abril de 1923.

11)  Ibid.

12)  Solidaridad Obrera, núm. 55, 9 de maig de 1923.

13)  Solidaridad Proletaria, núm. 32, 21 de maig de 1925.

14)  Solidaridad Obrera, núm. 139, 21 de maig de 1923.

15)  Solidaridad Obrera, núm. 285, 1 d’abril de 1924.

16)  Gabriel, Pere Escrits Polítics de Frederica Montseny, Barcelona, Centre d’Estudis d’Història Contemporània, 1979 p. 9.

17)  Ibíd., p. 13.

18)  La Revista blanca, 15 de febrer de 1932.

19)  Op. cit., Rodrigo, A. Federica Montseny, primera ministra de Europa, p. 41.

20)  La Revista Blanca, núm. 66, 15 de desembre de 1926.

21)  Siguan Boehmer, Marisa, Literatura popular libertaria. Trece años de la Novela Ideal (1925-1938), Barcelona Ediciones Península, 1981, pp. 33-34.

22)  Montseny, Federica, La Victoria, Barcelona, La Revista Blanca, 3ª Edició, 1930.

23)  Alcalde, Carmen Palabras en Rojo y Negro, op. cit., p. 20.

24)  Op. cit., Pròleg 3ª Edició, Federica Montseny, La Victoria.

25)  Montseny, Frederica, La indomable, Barcelona, Publicaciones La Revista Blanca, 2ª Edició, 1938.

26)  Ibid.

27)  Montseny, Federica La indomable, Toulouse, Ediciones Universo, Pròleg, 1951.

28)  Op. cit., Marisa Siguan Boehmer, Literatura popular libertaria. Trece años de la Novela Ideal (1925-1938), p., 42.

29)  Federica Montseny, Cara a la vida, Barcelona, La Novela Ideal, núm. 279, 10 de desembre de 1931.

30)  Tavera, Susanna, Solidaridad Obrera, el fer-se i desfer-s d’un diari anarcosindicalista, (1915-1939, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1992, p. 89.

31)  El Luchador, 1 de setembre de 1932. (També Montseny, Federica, Un encuentro. Federica Montseny en Andalucía Verano de1932, Las Siete Entidades, Sevilla, 1994, pp. 11-12.)

32)  El Luchador, 21 d’octubre de 1932. (També Op. cit., Un encuentro. Federica Montseny en Andalucía Verano de1932, p. 19.)

33)  El Luchador, 25 de novembre de 1932. (També Op. cit., p. 42.)

34)  El Luchador, 9 de desembre de 1932. (També Op. cit., 49.)

35)  El Luchador, 23 de desembre de 1932. )També Op. cit., p. 6=).

36)  Montseny, Federica, Impresiones de un viaje por Galicia, A Coruña, Ateneo Libertario Ricardo Mella, 1996, p. 6. També La Revista Blanca, núm. 363-366, gener-abril de 1936.

37)  Ibid, p. Pp. 14-15.

38)  Ibid, p. 16.

39)  Ibiid, p. 9-

40)  Montseny, Federica El anarquismo militante y la realidad española, Barcelona, Oficina de Propaganda CNT-FAI, 1937. També a Solidaridad Obrera 5, 6 i 7 de gener de 1937.

41)  La Commune de París y la Revolución española, Barcelona, Oficina de Propaganda CNT-FAI, 1937. També a Solidaridad Obrera, 3 de abril de 1937. (Hi ha una versió en català publicada per L’Eixam, València, 2006.)

42)  Solidaridad Obrera, 1 de desembre de 1936.

43)  Solidaridad Obrera, 13 de gener de 1939.

44)  Cenit, núm. 270-271, juny de 1994.

45)  Heroínas, E Toulouse, Ediciones CNT, , s/d., p. 3.

46)  Ibid, p, 56.

47)  DDAA., L’anarquisme i la Guerra Civil, 1936-1939, Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1986. (En aquest treball van participar amb els seus escrits: Ernest Núñez Gómez de León, Frederica Montseny, Ricard de Vargas Golarons, Alberto Hernando, Gerard Jacas, Carles J. Sanz, Carles Fontseré, Roser Ferrer Castillo, Pere Solà i Gussinyer i Ferran Aisa).

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 2019)