31/1/13

Bar Absenta / carrer Hospital

ELS ANYS CINQUANTA AL BAR ABSENTA DEL CARRER DE L’HOSPITAL

Ferran Aisa


 


(Bar Absenta al carrer de l'Hospital, 75)
La meva vida al carrer de la Cadena, a casa de l’àvia Marcel·lina, era plena de satisfacció, doncs com era el més menut em sentia afalagats per a tots els que hi vivien al pis. Aleshores vivíem al carrer de la Diputació, 123, al costat d'on hi havia la fàbrica d'aigües carbòniques on treballava el meu pare. La meva mare era la portera d'aquest edifici situat entre dos comtes Urgell i Borrell.
El dissabte al migdia la mare em preparava el farcell amb una muda i m'enviava a casa de l'àvia Marcel·lina. Agafat de la mà d'un empleat de la fàbrica que vivia al número 6 del carrer de la Cadena baixava fins el districte Cinquè o barri Xino. Per la tarda acostumava anar amb l’àvia als jardinets de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on em passava l’estona jugant amb un cubell i una pala a un dels patis i mirant els peixos de colors que hi havia en una de les fonts. Abans de tornar a casa passaven pel Bar Absenta on jo em prenia un Cacaolat i l’àvia una copeta d’anís. L’àvia coneixia al propietari, sinó recordo malament es deia Ramon, amb el qual mantenia una distesa conversació. De tant en tant topàvem amb els ianquis, doncs, davant mateix del bar hi havia la base de la Policia Militar de la US Navy, on sempre portaven els “marines” borratxos, els que s’havien embolicat en baralles o bé en escàndols públics. Una tarda que érem a l’Absenta vam mantenir conversa amb un “marine” que parlava bastant bé el castellà, l’home, amablement, em digué que jo li recordava el seu fill, i em va regalar una moneda petita de cinc centaus que portava gravada la imatge del president Lincoln i un gorret blanc de mariner ianqui. Al Barri Xino se’n veien molts de gorrets blancs, eren les bones relacions “hispanoamericanes”, que havien començat l’any 1951, sí, gràcies a aquest concordat arribava la llet que servien a les escoles públiques o els xiclets que regalaven pels carrers als infants. El Bar Absenta del carrer de l’Hospital guarda per mi un grat record de la meva infància, sobretot per la imatge dels “ianquis” vestits de blanc que impregnaven de màgia la vida d’un barri trist de postguerra. Més endavant sempre que he tornat a l’Absenta he buscat la presència de la meva àvia i d’aquell mariner de la US Navy.

 (Fragment extret del llibre inèdit de Ferran Aisa L’any de la gran nevada)

 

27/1/13

Josep A. Clavé / músic i cantaire


BIOGRAFIES CATALANES:

JOSEP ANSELM CLAVÉ MÚSIC I CREADOR DE CORALS 

Ferran Aisa


Josep Anselm Clavé tindrà un paper destacat en l’organització cultural de la classe obrera. El músic havia afirmat que calia treure els obrers de la taverna i aquesta tasca la realitzà a través de la formació de corals.
 

La Federació de Cors de Clavé agrupa, actualment, centenars de societats corals arreu de Catalunya. Un monument al passeig de Sant Joan-Travessera, erigit per subscripció popular, recorda la figura del fundador dels Cors, que tenien per lema: “Progrés i Virtut”.
Josep Anselm Clavé va néixer el 21 d’abril de 1824 al carrer Ample de Barcelona, una ciutat, aleshores, de cent mil habitants. Com la majoria de joves de la seva època hi va anar molt poc a estudi, posant-se a treballar de cisellador en un taller de metalls. Paral•lelament a la seva feina manual, es va interessar per la lectura i es va afeccionar a la música. La situació social dels anys quaranta del segle XIX, serà determinant per la posició política de Clavé. Així el 1843 participà activament en la revolta de la Jamància i en l’intent d’assalt de la Ciutadella, Clavé, dos anys després, serà empresonat precisament a la Ciutadella, per la seva participació en els aldarulls de les “quintes”. 

Josep Anselm Clavé formarà part també del moviment republicà, escrivint articles al periòdic El Republicano, que dirigeix el figuerenc Abdó Terradas.
La seva decisió política l’acosta a fer pinya amb altres companys republicans: Narcís Monturiol, Francesc P. Cuello, Francesc Sunyer i Capdevila, Joan Rovira... Republicans, cabetians, fourieristes i owenistes donaran un fort impuls a l’associacionisme obrer.
 

Els Cors de Clavé
 

Josep Anselm Clavé el 1846 havia creat el primer grup coral “La Aurora”, que va debutar al Carnaval de Barcelona; quatre anys més tard constituïa “La Fraternidad”. La majoria dels integrants dels corals formaven part d’una menestralia proletaritzada catalana. Les intervencions d’aquest Cor van donar-li molta popularitat al músic. Els anys seixanta seran els de màxima esplendor de les societats corals destacant l’Euterpe, que realitzava les seves funcions als jardins del mateix nom, als Camps Elisis (actual Passeig de Gràcia). Clavé va fundar periòdics, va escriure teatre i va composar cançons. Clavé va morir al carrer Xuclà, 15, el 24 de gener de 1874, mentre la seva filla Àurea interpretava al piano, el vals en la menor de Chopin.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Diari Més, 16 de juny de 2006)

17/1/13

Autogobierno / Antonio Orihuela

LA BARANA DEL VENT
 

"Autogobierno"

(El poeta Antonio Orihuela)


El poeta Antonio Orihuela proposa l’Autogovern                 
 

FERRAN AISA
 


Antonio Orihuela  (Moguer,1965), és un del més prestigiosos poetes llibertaris de l’actualitat, a més conrea la història, l’assaig i el periodisme. Precisament com a periodista col·labora i coordina les pàgines culturals del periòdic CNT. Entre les seves obres més recents destaca l’estudi Moguer 1936, sobre la repressió feixista contra republicans, obrers i camperols d’aquesta ciutat andalusa. També és interessant el seu assaig El libro de las derrotas (2008). La seva obra poètica consta de diversos poemaris, per exemple: Comiendo tierra  (2000), Piedra, corazón del mundo (2001), Aserrando corazones con los ojos (2005), La ciudad de las croquetas congeladas (2006), Durruti en Budilandia (2007), Antología poética: Para una política de las luciérnagas (2007),  Todo caerá (2008), El corazón no duerme (2009) i Todo el mundo está en otros lugar (2011).  
Antonio Orihuela ara acaba de publicar un nou poemari sota la rabiosa actualitat del món global en què vivim dominat pel capitalisme neoliberal. El llibre porta per títol Autogobierno (Insomnus, Palma, 2012). El llibre està dividit en cinc blocs per on suren els versos reflexius i combatius del poeta andalús. El primer d’ells s’anomena “Políticas de empleo”, a través del llenguatge senzill i directe el poeta presenta el quid de la qüestió de l’explotació humana amb un capitalisme cada vegada amb la cara més destapada. 
En el poema que obre el llibre “La classe media arderá>>, escriu: <<La clase media enciende el televisor / y los ricos se frotan las manos. (...) / Los ricos se frotan las manos / y de ellas sale el despido arbitrario, barato, / subvencionado, / salen millones de parados, / recortes de salarios, / congelación de pensiones / expansión de ETT’s, / bancarización de las cajas, / privatización de correos y loterías, / cobro por consultas médicas / Los ricos se frotan la manos / y de ellas sale el miedo, la indefensión, / la conformidad, la calma, / la abulia, la mansedumbre, / el silencio / solo roto por el grito de gol.>> 
En el poema “El trabajo en España”, Orihuela continua el seu discurs directe a la consciencia obrera: <<A un lado / los que más trabajan, / los que más producen, / los más baratos, / los más despedidos, / los más silenciosos, / acojonados, / arrodillados, / vencidos. / Al otro / los más privilegiados, / los más estafadores, / les más defraudadores, / los más esclavistas, / los más chillones, / enaltecidos, / protegidos, / subvencionados. / Verdaderamente, esta és / la lucha de clases.>> 
El segon bloc del poemari s’anomena “Arquitectura del miedo”, on el poeta ressegueix fil per randa el capitalisme salvatge: <<Un negocio sencillo: Los ricos ganan dinero, / los pobres pierden la vida.>> 
El tercer bloc, “La guerra que vamos perdiendo” és un cant al desencís dels que lluiten sense veure  mai els resultats, sense trobar mai el recolzament necessari per fer quelcom per transformar el món, Orihuela, escriu “Anarquistas y luciérnagas”: <<A veces creo que las luciérnagas somos nosotros, / una especie en extinción, / escasos, intermitentes, estacionales, / feos como una gamba / pero en la noche oscura / brillantes / y ahí>>
A “Lejos del suelo” y “El tiempo del sueño” són dos blocs molt semblants, Orihuela aquí  recupera els sentiments, els anhels, els somnis, la passió per reconquerir un dia la llibertat dels éssers humans autogestionats. El poeta tanca llibre proposant-nos “Autogobierno": <<La derecha es reaccionaria, / el centro es aburrido y mezquino, / la izquierda totalitaria, / en los extremos se mueven turbios intereses. / ¿Qué queda? / Autogobierno.>>
  
Ferran Aisa-Pampols

(Solidaridad Obrera, núm. 349, 14-4-2012)

13/1/13

Salvador Dalí / Joan M. Minguet

EL DALÍ MÉS SURREALISTA 

Ferran Aisa

(Coberta del llibre de Joan M. Minguer Batllori)
L’any Dalí ha començat amb importants aportacions bibliogràfiques, que van des de la recuperació de l’obra escrita del pintor, fins a l’aparició de monografies sobre els diversos aspectes del seu univers. Aquest és el cas de l’assaig Salvador Dalí, cine y surrealisme (Parsifal-2003) de Joan M. Minguet Batllori, professor d’art de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’autor analitza les relacions de Dalí amb el surrealisme i, especialment, amb el cinema.
Joan M. Minguet es capfica en el món personal de Dalí que, al contrari d’altres artistes de la seva època, va estendre el seu art pels diversos mitjans expressius que sorgiren amb el segle XX. L’autor exposa amb tot detall els camins que van portar a Dalí i a Buñuel, primer a connectar amb el surrealisme, i després a treballar junts en films com Un chien andalou i L’àge d’or.
L’amistat de Dalí i Buñuel havia començat molt abans dels seus contactes per fer pel·lícules surrealistes. Es van conèixer a la Residència d’Estudiants, on és covava una plèiade de joves brillants, entre els quals hi havia Federico García Lorca. Era l’època de l’ultraisme, amb els escrits de Guillermo de Torre; del futurisme, amb el pensament de Marinetti; del vibracionisme de Rafael Barradas, del cubisme de Picasso, i, aviat, del surralisme de Breton i companyia.
Un any abans de filmar amb Buñuel Un chien andalou, Dalí signava amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà El Manifest Antiartístic Català també conegut amb el nom de Manifest Groc. El full va representar la més genuïna expressió de l’avantguardisme català de l’èpòca. Segons Minguet, Dalí era el més llançat dels tres amb les seves propostes provocatives, a més va fer incloure un llistat de personalitats que el manifest enlairava com exemple a seguir per la cultura catalana. El Manifest acaba reclamant els grans artistes, dins de les diverses tendències representades per Picasso, Miró, Eluard, Le Corbusier, Aragon, Reverdy, Tzara, García Lorca, Breton...
L’assaig de Joan M. Minguet analitza les dues pel·lícules en les que Dalí, en plena etapa surrealista, va col·laborar amb Buñuel. En l’estudi de Minguet podem veure com es va preparant intel•lectualment el film, amb cartes de Dalí a Sebatià Gasch, en la que s’expressa sobre l’art cinematogràfic: <<Si es veritat que podem pensar en un cinema de pures imatges surrealistes, això té que ser com condició de considerar-les un intent al marge del cinema existent>>.
Salvador Dalí estava convençut que Un chien andalou, seria <<l’intent més important de film europeu>>. Dalí confessava que havia escrit el guió en el Bar Emporium de Figueres, bevent “gin fizz”, Buñuel, al llegir-lo va quedar impressionat. El cert es que la col·laboració entre l’empordanès i l’aragonès va ser fructífera i el resultat va ser el primer film surrealista de la història. Joan M. Minguet recull una carta de Dalí a Gasch sobre con té que ser el cinema surrealista: <<La transcripció literal del pensament mai és artística, el que la pot convertir en artística, en qualsevol sistema intel·lectual, qualsevol sistema estètic encara que s’apliqui a un material antiartístic, tan si aquest material és el el del maquinisme com el del somni>>.
Després de l’èxit Un chien andalou, Buñuel va tornar a cercar el seu amic Dalí per preparar una nova pel·lícula. I novament es tornaren a trobar sota el cel blau del Mediterrani a Cadaqués. Minguet, acuradament, narra tot el procés que van seguir els dos artistes per realitzar L’âge d’or. Dalí, segons manifesta Minguet, entenia el llenguatge del cinema com un santuari d’emocions, destinat a oferir pulsions torbadores a l’espectador , aprofitant tots els sentits. Sense cap dubte l’escàndol provocat per  L’âge d’or va contribuir a que Breton expressés els pressupostos surrealistes en un Segon Manifest.
La segona part de l’assaig enfoca la relació de Dalí amb el cinema i amb els diversos surrealismes. D’aquest apartat el que resulta més interessant és el capítol dedicat al primer Dalí. Minguet analitza la col·laboració de l’artista empordanès amb les revistes avantguardies com Els Amics de les Arts (Sitges),
Verso y Prosas), Gallo (Granada), La Gaceta Literaria (Madrid) i (Murcia). És l’època en que Dalí s’enfronta a la “putrefacció artística” i es declara surrealista.
L’autor de l’assaig recull fragments d’algunes de les conferències de Dalí, com la del Centaure de Sitges i la del Saló de Tardor de Barcelona, pioneres de les que donaria els anys trenta amb un clar sentit surrealista-provocador. El llibre s’acaba amb el plantejament que fa el seu autor sobre l’odi que Dalí va mostrar per l’actriu Shirley Temple en el quadre "La esfinge de Barcelona".

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 15 d’abril de 2004)

 

11/1/13

Banderes dels nostres tiets / X, Díez

(Coberta del llibre de Xavier Díez)
Narració: Banderes dels nostres tiets
Autor:
Xavier Díez
Editorial: El Cep i la Nansa
Vilanova i la Geltrú, 2012
Pàgines: 144
Preu:  16 euros
 


 


Banderes inconformistes per enlairar


Ferran Aisa 

Xavier Díez (Barcelona, 1965), és historiador, assagista i poeta. També ha conreat la col·laboració periodística a Diari de Girona i El Punt Avui, entre altres. Díez viu a Girona des de fa uns quants anys on treballa de professor, feina que compagina amb la seva classe setmanal a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. Ha publicat tres treballs com assagista versat en estudis d’aspectes de la cultura llibertària com són la sexualitat, l’individualisme i la violència. N’és coautor de l’assaig La gran desil·lusió. La transició als Països Catalans (El Cep i la Nansa, 2005). El seu tarannà poètic consta també de tres volums publicats per l’editorial Emboscall: A la via morta (2004), Cartografia de la desolació (2006) i Cabotatges (2010). Díez ha estat director del programa radiofònic “La Memòria Silenciada” emès setmanalment per Ràdio Contrabanda.
La faceta de narrador de Xavier Díez ja la coneixíem a través de la seva novel·la Geníssers (El Cep i la Nansa, 2007). Ara presenta 15 relats sota el títol de Banderes dels nostres tiets, on d’una manera planera hi descriu diverses històries de personatges marcats tots ells gairebé per un mateix estigma heterogeni de comportament. Malgrat que el títol pugui despistar al lector, doncs de cop i volta ens fa pensar en el títol de la famosa pel·lícula de Clint Eastwood Flags of Our Fathers, els relats de Díez són a les antípodes de l’exaltació del patriotisme del film ianqui. Tal volta la influència de Díez hi ha que buscar-la en narradors europeus com poden ésser Pavese o Camus, els quals a través de la narració exposen un pensament moral o ètic o tan sols mostren el desassossec dels temps de crisis. 

Les quinze històries de Banderes dels nostres tiets són un cant a la dignitat del fracàs a través d’un corredor de motos, d’un futbolista de segona divisió, d’un advocat que condueix camions per Alaska, un editor fracassat, etc. 
El conjunt dels relats de Xavier Díez esdevenen un calidoscopi de personatges solitaris, inconformistes, confosos, escèptics, derrotats...  Són personatges que viuen immersos en la modernitat dels temps actuals, els trobem dins d’un laberint a l’espera del fil d’Ariadna o són com Sísif  que puja sempre la pedra amunt cap el cim. Finalment els quinze relats trasllueixen a través del sarcasme i la melangia, amb cullerades de poesia i d’absurd, la paradoxal història de l’home del nostre temps.  
El primer relat que porta per títol el genèric de Banderes dels nostres tiets acaba amb aquest missatge: <<Com hauria dit el seu antic mànager, per fi, havia honorat la memòria de tots aquells que van combatre per un món més just i igualitari, des de l’estendard de la nostra dignitat.>>

Ferran Aisa-Pàmpols

(El Punt Avui, 28-9-2012)

8/1/13

Víctor Colomer Vilasetrú / Entrevista

ENTREVISTA A VÍCTOR COLOMER VILASETRÚ (1929-2011) FILL DEL DARRER ALCALDE EN FUNCIONS DE LA L'AJUNTAMENT DE LA BARCELONA REPUBLICANA VÍCTOR COLOMER I NADAL (1896-1960), PER EL DIARI EL PÚBLICO

 

Pasaporte para los bisnietos del alcalde rojo
Víctor Colomer es hijo del regidor del PSUC que dirigió Barcelona durante la reitrada

Los nietos de la República miran a España
 

MERCÈ CABANAS México

  

(Victor Colomer Vilasetrú amb la seva filla i tres néts. Damunt de la taula el llibre de Ferran Aisa "L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939". Foto Cecília Rodarte)




Una piña tropical lo emociona. "Es mi fruta preferida y la probé en Veracruz; cuando llegamos en el Sinaia, fue lo primero que nos dieron en el puerto". El ingeniero Víctor Colomer Vilasetrú no ha renunciado a su sabor en estos 70 años mexicanos tan fructíferos: dos hijas, un hijo y ocho nietos.
"Está bien que los niños tengan las nacionalidades de los padres", afirma
Su padre fue el último rojo, el alcalde accidental de Barcelona los tres últimos días hasta la toma franquista. Maestro de origen campesino nacido el 1896 en Corbins (Lleida) y activista renombrado, fue uno de los fundadores del PSUC en 1936. Concejal de Cultura durante los tres años de guerra, reorganizó la enseñanza en la capital.
El 23 de enero de 1939, al abandonar Barcelona el president de la Generalitat, Lluís Companys, empezó la diáspora. El alcalde Salvadó también salió. Colomer asumió las funciones de alcalde de una ciudad derrotada. "Los del PSUC fueron los únicos que se quedaron", reafirma su hijo, mientras muestra los libros de historia que protagoniza su progenitor.
Víctor, entonces de 8 años, y su madre partieron unos días antes. "Salimos de un piso precioso y de repente todo desapareció", recuerda. Y evoca las montañas de rifles en la frontera francesa. Algunos, recuerda, enterraban la pistola "con la ilusión de recuperarla en cuanto regresaran".
Fue su esposa quien insistió en los trámites para los nietos
Les aconsejaron alejarse y entrar en Francia, y así permanecieron unos meses en Montesquieu, siempre ayudados por el Gobierno en el exilio. Como su madre también era maestra, encontró lugar en una escuela nueva. Hasta que su padre, después de sufrir un campo de concentración, los encontró a través de las listas de exiliados. Y llegó con la noticia de que "tenían chance de ir a México". "Esto nos salvó. Dicen que la guerra la ganaron los que vinimos a México. En España, todos lo pasaron muy mal, vencedores y vencidos", recalca.
Veracruz los recibió el 13 de junio con entusiasmo, al ritmo de La cucaracha con la Orquesta Madrid y sus piñas tropicales. Aunque derrumbado decía que los mejores se quedaron en Francia, Colomer Nadal siguió con su actividad cultural al poco de llegar. Y su hijo Víctor entró en el Colegio Madrid para refugiados y siguió en el Instituto Luís Vives, también fundado por republicanos.
La ayuda de Cárdenas
Víctor Colomer está muy agradecido al presidente Lázaro Cárdenas: "He discutido por él. No soporto que lo desprecien". Hasta el extremo de elegir para estudiar el Instituto Politécnico Nacional, donde se licenció como ingeniero químico farmacéutico. "Entré allí por ser de izquierdas, de Lázaro Cárdenas. ¡Si no hubiera sido por él, creo que ni estaría aquí!".
Colomer recuerda el odio que despertaban los exiliados republicanos entre los viejos cachupinos españoles radicados en México, que pagaban a diarios como Excélsior para que los atacaran. El propio Lázaro Cárdenas tuvo que intervenir para meter en cintura a los falangistas mexicanos.
Sin volver a su tierra natal, su padre murió "de tristeza" en Ciudad de México en 1960. Lo despidieron como "a un soldado activo y combatiente contra la tiranía franquista". Su hijo regresó casualmente por primera vez con los "25 años de paz". La última ocasión fue con motivo del homenaje recibido en el Ayuntamiento de Barcelona, el 12 de abril de 2007.
Colomer no perdió la nacionalidad española. "A los mexicanos no les gusta demasiado que tengamos dos nacionalidades, pero si no vas presumiendo de ello, no tienes ningún problema". Está feliz de que sus nietos puedan obtenerla ahora como un resarcimiento a todo lo que la familia dejó atrás. Y porque "está bien que tengan las nacionalidades de sus padres".
Fue su esposa, Elba Valenzuela, una activa mexicana de Zacatecas, de origen vasco, quien insistió en hacer los trámites. Lo explica: "No me fío de ningún país. Si algún día tenemos que salir, nos vamos a España. Nunca iríamos a EEUU". Para él, el sueño americano fue el sueño mexicano.
Su hija mayor, Mónica, que la acompaña, es más práctica: "La nacionalidad española ahora te abre las puertas de toda la UE, y en un mundo tan globalizado es una gran ventaja cultural y profesional poderse mover sin problemas".
Ella, graduada en La Sorbona y con estudios en Italia, sabe de qué habla, de las dificultades de ser latinoamericano en Europa. Conoce bien España y ama Barcelona, la ciudad que un día su abuelo dejó como alcalde pero que nunca abandonó como ciudadano del mundo, partidario de la libertad y el socialismo.
Honor y gloria para todos los españoles que un día tuvieron que dejar la patria, o fueron asesinados y tratados vílmente por las hordas fascistas.
Me alegro y me solidarizo con estos defensores de la Libertad , yo también soy bisnieto de alcalde , solo que a menor escala , no se exilió y se lo hicieron pagar bien , no lo mataron porque un amigo suyo del régimen declaró en su favor y no lo subieron al tren , pero ya estaban en la estación , después le quitaron las tierras y todos los proyectos que tenían en marcha les gustaron , solo que le tocó hacerlos a él y a los otros rojos , a fatiga claro , Salud y República 2020 .
Es "gachupines", no "cachupines". Mi respeto para este exiliado, igual que para el resto de exiliados que acabaron en distintas latitudes y para los que no pudieron siquiera salir y les tocó la represión más cruel. Salud y REPÚBLICA.

Público.es (7-2-2010)

7/1/13

Charles Dickens / D. Aliaga

ASSAIG
LOS FANTASMAS  DE DICKENS
David Aliaga Muñoz
Editorial: Base
Barcelona, 2012
Pàgines: 110
Preu: 15 euros

 

(Coberta del llibre Los Fantasmas de Dickens de David Aliaga)



DICKENS I ELS SEUS FANTASMES


FERRAN AISA

 


David Aliaga Muñoz (L’Hospitalet de Llobregat,1989) és un jove estudiós llicenciat en periodisme per la UAB. Ha col·laborat en diverses publicacions d’àmbit acadèmic i s’ha centrat en la investigació del periodisme dels anys trenta. Ara l’editorial Base li
acaba de publicar el seu primer llibre. Es tracta de l’assaig Los fantasmas de Dickens. El famós novel·lista anglès no solament va destacar per les seves obres de crítica social de l’època victoriana com La petita Dorrit, Oliver Twist, Temps difícils, Casa desolada,
etc., sinó que també ho feu com gran narrador de terror i d’històries sobrenaturals. 

Els fantasmes de Dickens es passegen per a moltes de les seves obres com són Cançó de Nadal, El somni d’un infant amb una estrella, El misteri d’Edwin Drood, El guardavies, El fantasma en l’habitació de la casada, La casa encantada, etc. 
David Aliaga explora la biografia de Dickens per esbrinar que hi ha en ella de sobrenatural i extreu els fantasmes, els àngels, els apareguts, etc., que es belluguen tant dins de les seves grans obres como de les narracions que han passat més desapercebudes. 
Aliaga es recrea cercant els mites de l’autor d’obres tan importants de la literatura  universal com Els papers pòstums del Club de Picwick, David Copperfield, Història de dos ciutats... Aliaga analitza el paper de la mort en l’obra del novel·lista anglès, el mesmerisme (antecedent de la hipnosis), les supersticions, els misteris i tot el món fantasmagòric. L’autor de l’assaig, escriu: <<Los relatos de fantasmas de Charles Dickens se basan en la introducción de una variable que el autor considera fantàstica (el fantasma) en un entorno realista (la Inglaterra del siglo XIX). 
El espectro aparece en ellos como un elemento que distorsiona el contexto conocido por el lector. Como quiera que la voluntad del escritor es que, pese a la presencia fantasmal, su cuento resulte verosimil, está obligado a imaginar como la sociedad que lo rodea encajaría la aparición de una alma en pena y plantear su hipotesi en el relato>>. Definitivament estem davant d’un magnífic assaig literari sobre un dels escriptors més importants de la història de la literatura universal.

Ferran Aisa-Pàmpols

(El Punt Avui, 9 d'octubre de 2012)
   

4/1/13

Charles Dickens / Història de dos ciutats

Inici de la novel·la de Charles Dickens Historia de dos ciudades (1859)


(Coberta d'una edició de Història de dos ciutats)

«Es el mejor de los tiempos, es el peor de los tiempos. Es la edad de la sabiduría, y también de la locura. Es la época de la fe, y también de la incredulidad, la primavera de la esperanza y el invierno de la desesperación. Lo tenemos todo, pero no somos dueños de nada, caminamos derechito al cielo pero tomamos el camino a otro lado. En fin, esta época es tan parecida a todas las épocas, que nada de lo que aquí voy a contar debería, en realidad, sorprendernos. Nada. Ni el perdón, ni la venganza, ni la muerte, ni la resurrección».

   Charles Dickens (Historia de dos ciudades)

3/1/13

Joan Salvat-Papasseit / entrevistat per infants


ELS INFANTS ENTREVISTEN A SALVAT-PAPASSEIT

(Coberta del llibre de F. Aisa i M. Vidal)
Ferran Aisa i Mei Vidal


Salvat-Papasseit, home d’extracció humil, va dedicar la seva vida a treballar en diversos oficis per guanyar-se el pa, però la seva tasca social, artística, poètica i cultural no fou massa considerada per la crítica “oficial” del seu temps. A la seva etapa socialista-nacionalista hi va realitzar un parell de xerrades i també se sap de la seva participació en un parell de lectures poètiques. Tampoc no fou un autor de moltes entrevistes, una d’elles, la que presentem a continuació, fou realitzada pels alumnes de l’Escola Domènech de Gràcia. Els nois de la classe dels “grans” van anar a veure Salvat-Papasseit a les Galeries Laietanes, fou una trobada entranyable amb el poeta. Dos alumnes, Bellvé i Maeztu, van escriure, sota el títol “Els amics de l’Escola En Josep (sic) Salvat Papasseit”, el text següent:

    <<El divendres dia 25 anàrem a celebrar un interviu amb el Sr. Salvat Papasseit. Arribarem suposo al seu despatx ell ens feu entrar i ens digué que ja sabia a que hi anàvem puig li havia dit el Sr. Martorell i que comencéssim a fer preguntes perquè no ens diria res si no li preguntàvem. Restarem uns moments indecisos fins que a l’últim en Maeztu trencà el silenci li digué que veníem a saber dades personals i biogràfiques d’ell. Llavors ell ens digué que tenia 26 anys i que era fill de Barcelona i afegí que suposava que tots érem fills d’aquesta ciutat. Però en Maeztu digué que ell era de les “Vascongadas” i llavors el Sr. Salvat Papasseit li digué que li envejava la seva sort, perquè ara havia de treballar per dos ideals: Baskonia i Catalunya. De petit el Sr. Salvat passà moltes penes i la causa fou la desgraciada mort del seu pare quan ell tenia 7 anys. Ell no va tenir la sort de nosaltres d’anar a l’escola i per això de molt gran no sabia llegir això l’amoïnava molt perquè tenia un gran interès en aprendre de lletra car sabia que els llibres tenen tresors i no sabent de llegir no s’els podria extreure i guardar-los a la seva memòria, era tan gran aquest interès que s’aturava pels carrers i mirava d’esbrinar el que deien els cartells i així en va anar aprenent.

Quan va tenir els 12 anys la seva mare el va posa d’adroguer, no perquè fos aquest, un gust seu sinó per necessitat passant moltes fatigues i treballs abans no en sortir del lloc on tant l’explotaven.
Digué que la gent no entenia els seus versos, perquè eren molt extravagants però que hi ha homes que si que els entenen i diuen que estan bé. Ens digué que havíem d’ésser força catalans però que no tinguéssim odi a ningú, que tots érem homes. Els catalans tenim el mar que ens permet orientar-nos i anar arreu allà on volem. Ha editat dos fulletons, el segon és “Proa” que vol dir endavant. Tots dos il·lustrats amb boixos, que és una feina pesada, perquè és molt fàcil de malmetre-la. El 1920 tingué ocasió d’anar a París; utilitza el metropolità que és un tren subterrani que donant 0.25 pessetes pots córrer en totes direccions mentre no surtis al carrer. A ell sempre li agradava anar davant perquè primer es veia envoltat en una foscor immensa i després comencen a veure en claror i a l’últim són inundats per ella. Alli on està hi ha moltes exposicions i ens digué que hi anéssim a veure-les, perquè sempre veuríem coses noves; ell també vindrà sovint i ens parlarà del que pensi. Nosaltres li demanaven un vers i ens en donà un de la neu, que aquell dia que nevà li inspirà certa emoció i l’escrigué. És inèdit. Grans mercès.>>
    

Salvat-Papasseit els hi va lliurar el poema autògraf, “Vespreja i neva”:

            Les estrelles xerraires són fetes a tallets
            i despreses del cel
            una a una
            disperses
            besen les parets fosques i s’estenen a terra
            sempre ran de les portes
            per guarir-se del fred

            El meu carrer és estret
            sense cap arc-voltaic
            bola de neu encesa
            i les velles rondinen tots els canvis de temps
            El mateix l’adroguer:
            —Quanta fècula es perd!
            Darrera dels meus vidres sento els Reis que s’acosten
            Ara el cel s’enrogia
            de  venjança i d’amor:
            pensava en les sabates que embrutaran l’alfombra
 

    L’Escola Domènech era dirigida pel mestre Artur Martorell, que havia estudiat magisteri a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. Martorell era una persona centrada en la tasca escolar, que havia fet els seus primers passos de mestre a l’emblemàtic Col·legi Vallparadís de Terrassa, al costat d’Alexandre Galí, posteriorment, va passar per les Escoles de la Casa de la Caritat, i va col·laborar amb Pompeu Fabra a l’Escola d’Arts i Oficis de Badalona.
L’objectiu de l’Escola Domènech, a més de formar homes amb capacitat per discernir i actuar per voluntat pròpia, era promoure l’esperit d’observació dels seus alumnes. Les sortides escolars eren una bona eina de formació. Otilia Defis, en una breu semblança del mestre amb motiu del seu centenari, escrigué:
 

    <<Aquestes sortides dels escolars eren ta poc freqüents a l’època que, fins i tot, es ressenyaven als diaris locals. Els posava, també, en contacte directe amb escriptors i personalitats de la cultura –Gassol, Carner, Bofill i Mates, Lleonart, Salvat-Papasseit i altres¬, dels quals llegien les obres i que, posteriorment, els entrevistaven. Creà una dinàmica pedagògica molt àgil: es treballaven els temes, es comentaven, es discutien en taules rodones, se’n treien conseqüències i se n’escrivien articles.>>
 

Aquest sistema pedagògic de les Escoles del Patronat Domènech és el secret, el senzill secret d’una de les poques vegades en què Salvat-Papasseit va ésser entrevistat. Artur Martorell havia conegut Salvat a les mateixes Galeries Laietanes, on els seus alumnes de la classe superior es van presentar, el desembre de 1920, per fer-li un interviu en profunditat.L’entrevista va ser publicada, el gener de 1921, al butlletí del centre, Escola. Arxiu de les Escoles Domènech de Barcelona. En la coberta es fa menció especial a Adela Domènech, es tractava de la filla del mecenes que havia donat nom a la referida escola del barri de Gràcia. Al butlletí, a més de l’entrevista hi havia un poema inèdit de Salvat i, entre altres coses, a la darrera pàgina es comentava una sortida dels alumnes, “Excursió al Tibidabo”. El butlletí era manuscrit, una petita joia de les publicacions pedagògiques catalanes dels anys vint del segle passat.

Ferran Aisa-Pàmpols i Mei Vidal (Text publicat al llibre Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (Editorial Base, Barcelona, 2010)