Salvador Dalí / Joan M. Minguet

EL DALÍ MÉS SURREALISTA 

Ferran Aisa

(Coberta del llibre de Joan M. Minguer Batllori)

L’any Dalí ha començat amb importants aportacions bibliogràfiques, que van des de la recuperació de l’obra escrita del pintor, fins a l’aparició de monografies sobre els diversos aspectes del seu univers. Aquest és el cas de l’assaig Salvador Dalí, cine y surrealisme (Parsifal-2003) de Joan M. Minguet Batllori, professor d’art de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’autor analitza les relacions de Dalí amb el surrealisme i, especialment, amb el cinema.
Joan M. Minguet es capfica en el món personal de Dalí que, al contrari d’altres artistes de la seva època, va estendre el seu art pels diversos mitjans expressius que sorgiren amb el segle XX. L’autor exposa amb tot detall els camins que van portar a Dalí i a Buñuel, primer a connectar amb el surrealisme, i després a treballar junts en films com Un chien andalou i L’àge d’or.
L’amistat de Dalí i Buñuel havia començat molt abans dels seus contactes per fer pel·lícules surrealistes. Es van conèixer a la Residència d’Estudiants, on és covava una plèiade de joves brillants, entre els quals hi havia Federico García Lorca. Era l’època de l’ultraisme, amb els escrits de Guillermo de Torre; del futurisme, amb el pensament de Marinetti; del vibracionisme de Rafael Barradas, del cubisme de Picasso, i, aviat, del surralisme de Breton i companyia.
Un any abans de filmar amb Buñuel Un chien andalou, Dalí signava amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà El Manifest Antiartístic Català també conegut amb el nom de Manifest Groc. El full va representar la més genuïna expressió de l’avantguardisme català de l’èpòca. Segons Minguet, Dalí era el més llançat dels tres amb les seves propostes provocatives, a més va fer incloure un llistat de personalitats que el manifest enlairava com exemple a seguir per la cultura catalana. El Manifest acaba reclamant els grans artistes, dins de les diverses tendències representades per Picasso, Miró, Eluard, Le Corbusier, Aragon, Reverdy, Tzara, García Lorca, Breton...
L’assaig de Joan M. Minguet analitza les dues pel·lícules en les que Dalí, en plena etapa surrealista, va col·laborar amb Buñuel. En l’estudi de Minguet podem veure com es va preparant intel•lectualment el film, amb cartes de Dalí a Sebatià Gasch, en la que s’expressa sobre l’art cinematogràfic: <<Si es veritat que podem pensar en un cinema de pures imatges surrealistes, això té que ser com condició de considerar-les un intent al marge del cinema existent>>.
Salvador Dalí estava convençut que Un chien andalou, seria <<l’intent més important de film europeu>>. Dalí confessava que havia escrit el guió en el Bar Emporium de Figueres, bevent “gin fizz”, Buñuel, al llegir-lo va quedar impressionat. El cert es que la col·laboració entre l’empordanès i l’aragonès va ser fructífera i el resultat va ser el primer film surrealista de la història. Joan M. Minguet recull una carta de Dalí a Gasch sobre con té que ser el cinema surrealista: <<La transcripció literal del pensament mai és artística, el que la pot convertir en artística, en qualsevol sistema intel·lectual, qualsevol sistema estètic encara que s’apliqui a un material antiartístic, tan si aquest material és el el del maquinisme com el del somni>>.
Després de l’èxit Un chien andalou, Buñuel va tornar a cercar el seu amic Dalí per preparar una nova pel·lícula. I novament es tornaren a trobar sota el cel blau del Mediterrani a Cadaqués. Minguet, acuradament, narra tot el procés que van seguir els dos artistes per realitzar L’âge d’or. Dalí, segons manifesta Minguet, entenia el llenguatge del cinema com un santuari d’emocions, destinat a oferir pulsions torbadores a l’espectador , aprofitant tots els sentits. Sense cap dubte l’escàndol provocat per  L’âge d’or va contribuir a que Breton expressés els pressupostos surrealistes en un Segon Manifest.
La segona part de l’assaig enfoca la relació de Dalí amb el cinema i amb els diversos surrealismes. D’aquest apartat el que resulta més interessant és el capítol dedicat al primer Dalí. Minguet analitza la col·laboració de l’artista empordanès amb les revistes avantguardies com Els Amics de les Arts (Sitges), Verso y Prosas), Gallo (Granada), La Gaceta Literaria (Madrid) i (Murcia). És l’època en que Dalí s’enfronta a la “putrefacció artística” i es declara surrealista.
L’autor de l’assaig recull fragments d’algunes de les conferències de Dalí, com la del Centaure de Sitges i la del Saló de Tardor de Barcelona, pioneres de les que donaria els anys trenta amb un clar sentit surrealista-provocador. El llibre s’acaba amb el plantejament que fa el seu autor sobre l’odi que Dalí va mostrar per l’actriu Shirley Temple en el quadre "La esfinge de Barcelona".

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 15 d’abril de 2004)