Autogobierno / Antonio Orihuela

LA BARANA DEL VENT
 
"Autogobierno"

(El poeta Antonio Orihuela)

El poeta Antonio Orihuela proposa l’Autogovern                 
 
FERRAN AISA
 

Antonio Orihuela  (Moguer,1965), és un del més prestigiosos poetes llibertaris de l’actualitat, a més conrea la història, l’assaig i el periodisme. Precisament com a periodista col·labora i coordina les pàgines culturals del periòdic CNT. Entre les seves obres més recents destaca l’estudi Moguer 1936, sobre la repressió feixista contra republicans, obrers i camperols d’aquesta ciutat andalusa. També és interessant el seu assaig El libro de las derrotas (2008). La seva obra poètica consta de diversos poemaris, per exemple: Comiendo tierra  (2000), Piedra, corazón del mundo (2001), Aserrando corazones con los ojos (2005), La ciudad de las croquetas congeladas (2006), Durruti en Budilandia (2007), Antología poética: Para una política de las luciérnagas (2007),  Todo caerá (2008), El corazón no duerme (2009) i Todo el mundo está en otros lugar (2011).  
Antonio Orihuela ara acaba de publicar un nou poemari sota la rabiosa actualitat del món global en què vivim dominat pel capitalisme neoliberal. El llibre porta per títol Autogobierno (Insomnus, Palma, 2012). El llibre està dividit en cinc blocs per on suren els versos reflexius i combatius del poeta andalús. El primer d’ells s’anomena “Políticas de empleo”, a través del llenguatge senzill i directe el poeta presenta el quid de la qüestió de l’explotació humana amb un capitalisme cada vegada amb la cara més destapada. 
En el poema que obre el llibre “La classe media arderá>>, escriu: <<La clase media enciende el televisor / y los ricos se frotan las manos. (...) / Los ricos se frotan las manos / y de ellas sale el despido arbitrario, barato, / subvencionado, / salen millones de parados, / recortes de salarios, / congelación de pensiones / expansión de ETT’s, / bancarización de las cajas, / privatización de correos y loterías, / cobro por consultas médicas / Los ricos se frotan la manos / y de ellas sale el miedo, la indefensión, / la conformidad, la calma, / la abulia, la mansedumbre, / el silencio / solo roto por el grito de gol.>> 
En el poema “El trabajo en España”, Orihuela continua el seu discurs directe a la consciencia obrera: <<A un lado / los que más trabajan, / los que más producen, / los más baratos, / los más despedidos, / los más silenciosos, / acojonados, / arrodillados, / vencidos. / Al otro / los más privilegiados, / los más estafadores, / les más defraudadores, / los más esclavistas, / los más chillones, / enaltecidos, / protegidos, / subvencionados. / Verdaderamente, esta és / la lucha de clases.>> 
El segon bloc del poemari s’anomena “Arquitectura del miedo”, on el poeta ressegueix fil per randa el capitalisme salvatge: <<Un negocio sencillo: Los ricos ganan dinero, / los pobres pierden la vida.>> 
El tercer bloc, “La guerra que vamos perdiendo” és un cant al desencís dels que lluiten sense veure  mai els resultats, sense trobar mai el recolzament necessari per fer quelcom per transformar el món, Orihuela, escriu “Anarquistas y luciérnagas”: <<A veces creo que las luciérnagas somos nosotros, / una especie en extinción, / escasos, intermitentes, estacionales, / feos como una gamba / pero en la noche oscura / brillantes / y ahí>>
A “Lejos del suelo” y “El tiempo del sueño” són dos blocs molt semblants, Orihuela aquí  recupera els sentiments, els anhels, els somnis, la passió per reconquerir un dia la llibertat dels éssers humans autogestionats. El poeta tanca llibre proposant-nos “Autogobierno": <<La derecha es reaccionaria, / el centro es aburrido y mezquino, / la izquierda totalitaria, / en los extremos se mueven turbios intereses. / ¿Qué queda? / Autogobierno.>>
  
Ferran Aisa-Pampols
(Solidaridad Obrera, núm. 349, 14-4-2012)