Guerrillas Anarquistas en Catalunya

LAS GUERRILLAS URBANAS (1945-1963)

FERRAN AISA

(Josep Lluís Facerías, 1920-1957)

(Quico Sabaté, 1915-1960)

Las guerrillas urbanas, después de la derrota de 1939, fueron uno de los máximos exponentes de la lucha antifranquista. Numerosos guerrilleros libertarios, entre los cuales destacaron Josep Lluis Facerias, Quico Sabaté, Marcel·lí Massana  i Ramon Vila Capdevila “Caracremada”, murieron combatiendo después de un largo acoso a las fuerzas de la dictadura franquista. Los primeros núcleos de reorganización confederal en el interior tuvieron lugar en abril de 1939, poco antes se había reunido en París el Comité Nacional de la CNT y los comités Peninsulares de la FAI y de la FIJL, creando el Consejo General del Movimiento Libertario Español, los cuales coordinaron la reorganización confederal en el exilio, sobretodo en Francia, México, Argel, Argentina y Venezuela. 
En el Congreso de la CNT celebrado en París el año 1945 se fraguó una escisión que duró hasta 1961. Mientras tanto la Confederación clandestina fue diezmada continuamente por la policía franquista, desde 1939 hasta 1951 cayeron, uno tras otro, todos los comités que se habían constituido. 
En la misma época, mientras los militantes del interior se dedican por entero a la reorganización sindical, sufriendo dura represión: cárcel y sentencias de muerte; otros militantes libertarios se lanzan a la lucha armada contra el régimen. En septiembre de 1944 se produce la invasión masiva de guerrilleros del Vall d’Aran (Lleida y del Roncal (Huesca), se trata de un movimiento unitario, aunque con claro dominio comunista.  
El final de la guerra mundial levanta grandes expectativas de cambio, pero los aliados no solo se niegan a invadir España, sino que permiten que el régimen de Franco se estabilice. La dictadura será larga, la represión constante.  Los grupos políticos abandonan la resistencia armada, solamente los anarquistas harán frente a la lucha, incluso sin el consentimiento de los comités de la CNT. Cataluña y Aragón serán las dos zona donde, a finales de los cuarenta, los guerrilleros realicen sus principales acciones. En las tierras aragonesas destacan los guerrilleros libertarios Rufino Carrasco “Sos” y “El Tuerto de Fuencarral”; pero fue en Cataluña donde la lucha se mantuvo por más tiempo y con mayor efectividad. Las partidas guerrilleras de Sabaté, Facerias, Massana y Caracremada mantendrán en jaque a la policía española. La primera acción de éstos grupos la realizan el 6 de agosto de 1945  en la sucursal del Banco de Vizcaya de la calle Rocafort de Barcelona, consiguiendo 100.000 pesetas. Los atracos a bancos y empresas se suceden con regularidad, los guerrilleros expropian fondos que son destinados a la propaganda contra el régimen. Los guerrilleros muestran una gran actividad, Massana, Sabaté (José i Quico), Facerias y Caracremada asaltan la empresa de lignitos de Serchs; otro grupo dirigido por Ramon Torre coloca un explosivo en el edificio de la FET y las JONS de Terrassa; i activistas de la FIJL realizan una intensa propaganda en los barrios obreros.  
El régimen, por su parte, no se intimida y reprime duramente a los luchadores antifascistas,, en marzo de 1946 son fusilados los jóvenes libertarios Esteban Pallarols y Francisco Marés. Los siguientes años la lucha de los grupos anarquistas acentúa su combate contra el Capital, Facerias y su grupo realizan los golpes más espectaculares, el asalto de la fábrica Hispano-Olivetti  donde consiguen un botín de 300.000 pesetas i el del meublé “Casita Blanca” con 37.000 pesetas. Otro grupo anarquista capitaneado por “El Valencia” realiza sus acciones en los alrededores de Barcelona, Mollet, Granollers, etc. Los grupos de Caracremada y de Massana actúan por su cuenta en las comarcas barcelonesas i gerundenses. Quico Sabaté, sus hermanos y Wenceslao Giménez actúan en Barcelona donde realizan atracos, actos de propaganda y acciones contra los sicarios del régimen. En una de sus acciones, cerca de la Sagrada Familia, acaban con dos jefes locales del Frente de Juventudes. Por éstas mismas fechas aparece un grupo anarquista denominado MLR (Movimiento Libertario de Resistencia) que realiza también atracos y actos de propaganda. El mes de julio de 1947 lanzan por las calles de Barcelona la octavilla siguiente: <<¡La libertad o la muerte! Ni las amenazas de muerte de ningún decreto-ley, ni la ferocidad de los aporreantes de las comisarías de policía, ni la crueldad de los jefes de pistoleros legales, ni los piquetes de ejecución del Estado fascista, lograrán detener a la Justicia Revolucionaria. Al terror legal, el MLR seguirá combatiendo sin cuartel por el terror. El criminal legalizado pagará siempre caro su vandalismo.>> 
Los grupos de acción de Barcelona el 12 de julio de 1947 ejecutan a Eliseo Melis, confidente de la policía infiltrado en la CNT. Des del exilio llegan jóvenes libertarios dispuestos a combatir el régimen, entre ellos, Raúl Carballeira, Pedro Ara, Francisco Ballester i Ramón González. La policía está alerta, los grupos de la Brigada Político-Social dirigida por Eduardo Quintela van a la caza de los libertarios, a las detenciones se suceden los procesos, las condenas y las ejecuciones. 
El 8 de mayo de 1948 son fusilados en el Campo de la Bota diez militantes cenetistas. Carballeira, que ha podido llegar a Barcelona, será abatido por las balas de la policía en el parque de Montjuïc. En otra refiega en Figueras mueren los compañeros de Facerias, el cual logra huir a Francia,  Celedonio García, Ramon González, Enrique Martínez y Antonio Franquesas. Los enfrentamientos con las fuerzas represivas se suceden produciéndose numerosas bajas de guerrilleros. La década de los cuarenta termina con 29 muertos,  11 heridos y 57 detenidos. Entre los caídos en combate o fusilados hay los hermanos de Sabaté (José y Manuel), Wenceslao Giménez, Carlos Cuevas, Cecilio Galdós, Amador Franco… Los siguiente años decrece el número de acciones, el golpe policial contra la guerrilla ha sido muy fuerte, pero, a partir de la primavera de 1955 se reabre nuevamente l’acción armada, Quico Sabaté , desautorizado por el MLE-CNT-FIJL-FAI del exilio, crea por su cuenta los “Grupos  Anarco-Sindicalistas”, cuyo órgano de expresión es “El Combate”. Su estancia en la capital catalana se salda con nuevos atracos y actos de propaganda contra el régimen, tanto el Primero de Mayo como durante la visita de Franco a Barcelona. Las acciones de los guerrilleros se relantizan, algún artefacto explosivo o algunas octavillas dan noticia de su existencia. Facerias muere el 30 de agosto de 1957 en una emboscada en el paseo de Verdum de Barcelona. Tres años más tarde, el 5 de enero de 1960, Quico Sabaté, a su regreso a España, tras un laborioso cerco de la Guardia Civil y el Somatén, cae en Sant Celoni; y, finalmente, el 6 de agosto de 1963 en Castellnou de Bages, muere el último de los guerrilleros, Ramon Vila “Caracremada” en un enfrentamiento con la Guardia Civil, cuando iba a colocar un explosivo en un tendido eléctrico. Pancho Massana es el único guerrillero superviviente… Los nuevos tiempos exigirán tácticas nuevas, otros jóvenes libertarios proseguirán la lucha contra el franquismo, pero el recuerdo de los guerrilleros anarquistas, a pesar de ser denigrados a la condición bandidos, quedará plasmado en la memoria colectiva como luchadores antifranquistas.

Bibliografía:
Clará, Josep, Marcel·llí Masssana,l’home més buscat. R. Dalmau Editor, Barcelona, 2006.
Marín, Dolors, Clandestinos, RBA, Barcelona, 2006.
Sánchez, Ferran, El maquís anarquista, Milenio, Lleida, 2006.
Téllez, Antonio, La guerrilla urbana: Facería, Ruedo Ibérico, París, 1974.
Téllez, Antonio, Sabaté. Guerrilla Urbana en España, 1945-1960,Plaza & Janés, Barcelona, 1978.  

Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, Número Extraordinario Centenario CNT, Barcelona, 2010).

Turissa (Tossa)- poema Ferran Aisa

(Torres de la Muralla de Tossa. Foto: Mei Vidal)

             TURISSA

               Ferran Aisa                            




            


              



            
             El far de Tossa anuncia una festa llunyana
             plegada de veles al vent, llumetes que suren
             damunt del mar. Nits d’estrelles que brillen
             i llisquen pel firmament com les llàgrimes
             de Sant Llorenç.
             Pugem pel camí empedrat del castell,
             muralles endins sempre cap amunt,
             ziga zaga de les formigues laborioses
             i dels ocells que piulen a les branques
             cançons de vida.
             Turissa és el nom romà de Tossa,
             també és el nom de les colònies escolars
             dels anys republicans,
             des d’un revolt es veuen les ruïnes
             de la vil·la romana i el rellotge de la parròquia
             de Sant Vicenç marca l’hora en punt
             de la caiguda de la tarda.   
             L’Ava Gardner, mirada de bronze,
             davant la badia de Tossa de Mar,
             espera immòbil els passejants,
             turistes accidentals que s’aturen
             per retratar-s’hi amb ella,
             l'eterna Pandora.   
             Les pedres de la muralla, les façanes
             de pedra, el sòl de pedra,           
             la vida a l’aire lliure,
             el blanc de la bugada,
             blanc d’Espanya,
             i el blauet de les finestres de les cases.
             L’art convertit en natura
             als bells racons de Turissa,
             el Museu dins de les muralles
             amb el Violinista Celeste de Chagall, 
             els restaurants al seu peu i el modernisme
             de l’Hotel Diana.
             Les nits sota les fulles de la morera,
             a taula xerrant amb els amics,
             i el compàs de la guitarra,
             la bossanova,
             el cava, la nit estelada
             com una bandera enlairada
             al cel de Tossa.
             I la roda de la vida que gira
             com si fos un espectacle de foc,     
             espiritual dins dels cors
             dels enamorats del somni de viure...
             Turissa, la Tossa dels romans,
             vetlla el somni d’una utopia
             marinera. Ara a la platja
             canten una havanera...     

             Ferran Aisa-Pàmpols
             (Tossa de Mar, juny de 2010, 
            Turissa dedicat a Elke, Joll i Santi. Poema del llibre Balada dels temps difícils)


 

Exili sindical / CNT i UGT

 L’EXILI I EL MOVIMENT SINDICAL

 Ferran Aisa

 

(Refugiats espayols al camp d'Argelers, feber de 1939)

1.  La diàspora
 

La derrota militar de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 mig milió de persones van creuar la ralla que separa Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme. L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser humà: condicions climàtiques adverses, mal vestits, mal alimentats, terror als bombardejos de l’enemic, desencís, etc. Els fugitius quan arribaren a la frontera semblaven ombres en pena. La majoria d’aquestes persones serien internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos. D’una manera improvisada s’obriren camps a l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus francesos. L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja.
Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia. Molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Entre els milers de refugiats hi havia militants dels partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora d’embarcar-se rumb a Amèrica.
El dia 10 de febrer van entrar els darrers contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco. S’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del nostre país. El nou règim no solament anul·lava les llibertats democràtiques, sinó que prohibia les organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals. La repressió també anul·lava la identitat del poble català, basc i gallec. Paral·lelament s’omplien les presons de sindicalistes, catalanistes i militants polítics de totes les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de mort. D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un militar franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.
La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs, del règim autoritari que va escombrar les llibertats. Els sindicats i els partits polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista. Molts republicans van quedar atrapats al port d’Alacant, on van ésser detinguts i tancats a correccionals i camps de treball. L’èxode republicà de 1939, però, fou l’inici de la reorganització de tots els moviments polítics i sindicals derrotats pel franquisme. Malgrat que la feina era feixuga, n’era necessari obrir vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les llibertats perdudes.


2.  L’organització als camps de concentració: la CNT
 

Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren paral·lelament als camps de concentració de França, però, fou la CNT la primera a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, l’any 1939 ja disposava de comitès a les presons, els camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona.
Els primers treballs dels sindicalistes anaven encaminats a cercar ajuda humana i solidària pels seus presoners, posant-los en contacte amb les seves famílies. Una altra tasca dels comitès fou la salvació de personalitats i militants destacats que es trobaven amagades a l’Espanya franquista. Havia que posar-se en contacte amb ells i preparar una fugida cap a França. En aquesta feina van col·laborar els anomenats passeurs de frontera, un dels grups més coneguts fou el que dirigia el mestre anarquista Francisco Ponzán. Gràcies a la seva col·laboració molta gent va salvar la vida.
El mateix tipus d’organització solidària va aparèixer en els Camps de Refugiats de França on els cenetistes eren la població majoritària. Els nuclis organitzatius seguien la línia de les unitats militars o de les regionals d’on provenien els refugiats. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats per dones, vells i infants; i presons militars com el castell de Cotlliure. La dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’organització sindical també tenia cura de mantenir l’esperança viva dels refugiats i aconseguir que estiguessin actius. L’organització era vital en aquells moments, doncs,
allà on es vertebrava la solidaritat les persones eren més respectades. A Argelers, per exemple, s’hi va muntar dispensaris destinats a la cura urgent dels refugiats amb la col·laboració del metge confederal Josep Pujol. La CNT dins dels camps va crear subcomitès per enllaçar amb altres camps i amb el Consell General del Moviment Llibertari. A Sant Cebrià, que estava dividit en 18 illes separades per filats de fil ferro, es va nomenar un Comitè de Camp, prò, per les relacions exteriors s’utilitzava individus a títol personal.
L’organització també va lluitar per aixecar la moral dels refugiats. Superades les primeres dificultats, com la fam i altres carències, els refugiats van començar a satisfer les necessitats de l’esperit. La difícil situació que es vivia en els camps no fou impediment, perquè la CNT organitzés tota mena d’activitats culturals amb els refugiats: escoles, conferències a l’aire lliure i, fins i tot, festivals amb la col·laboració de militants del Sindicat Únic de l’Espectacles. Les representacions escèniques tenien lloc els diumenges i s’interpretaven sketsch, monòlegs, entremesos... Grups de nois i noies improvisaven orfeons per cantar tota la varietat folklòrica, des de la Sardana a les cançons basques. Sonaven també els fragments de les sarsueles més populars i es feien recitals poètics, sobretot de versos de García Lorca. L’esperit artístic va irrompre als camps i s’organitzaven exposicions amb les obres artístiques realitzades amb l’ingeni dels refugiats que feien servir per les seves creacions fang, fusta, culleres trencades, etc. Exposicions que eren l’admiració dels propis refugiats i de les autoritats militars franceses. Els artistes refugiats creaven escultures meravelloses aixecades amb l’esperit resistent dels que mai no van voler sentir-se vençuts. N’era el fruit d’una riquesa cultural proletària que s’havia desenvolupat en ateneus, casals i cases del poble.
Era l'íntima moral humana dels que lluitaven amb l’art per evadir-se de la tragèdia en què vivien. Els cenetistes, fins  i tot, crearen periòdics murals i periòdics d’un sol exemplar, com el que portava per títol La eterna lenteja, on l’humor era el que més sobresortia a la seva única pàgina. 


3. La UGT


La UGT, per la seva banda, va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes. El primer objectiu fou també l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França. En un informe del sindicat feien saber que l’evacuació de Catalunya havia significat la sortida cap a França de tot l’aparell executiu i burocràtic del sindicat i de les seves federacions d’indústria, que s’havien traslladat de València a Barcelona, seguint les passes del govern de la República. Les darreres reunions les havien realitzat a Figueres i ara es replegaven a França.
Les activitats culturals de la UGT eren organitzades per la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE), les quals anaven des de les classes elementals, fins a les xerrades filosòfiques i els treballs artístics. Els mestres ensenyaven de tot, des de l’abecedari fins a matemàtiques, passant per idiomes i música. Els refugiats ugetistes van competir amb els cenetistes i els republicans en general alhora d’organitzar orfeons musicals o fer representacions teatrals. La UGT va organitzar, l’agost de 1939, una exposició a la Casa de la Cultura de París amb les obres artístiques fetes pels refugiats als camps de concentració. Els treballs artístics eren realitzats amb filferros, ossos de fruita, cartrons, sabó, fustes, etc.
El 10 de febrer es va convocar la primera reunió de la UGT a l’exili, que va tenir lloc a la <<Grande Brasserie Hotel Sala>> de Perpinyà. La Comissió executiva de la UGT va acordar constituir dues Comissions tècniques, una per coordinar l’ajuda als refugiats en general i l’altra per atendre les necessitats de la Zona Centre-Sud, doncs, la guerra encara no s’havia acabat. La primera Comissió fou formada per Severino Chacón, de la Federació del Tabac; José Cabeza, de la Federació d’Aigua, gas i electricitat; i Salvador Vidal i Rosell, de la Federació Tèxtil. La segona Comissió la formaven José Rodríguez Vega, Amaro del Rosal i Daniel Anguiano. Els acords principals que va aprovar la Comissió executiva anaven encaminats a constituir a França un aparell de direcció encarregat de l’acció de solidaritat, des de l’ajuda immediata als refugiats dels camps fins a l’orientació dels ugetistes que arribaven a les poblacions franceses. Es va crear una secció del Fons de Solidaritat Internacional de la Federació Sindical Internacional i es va decidir concentrar el Comitè Nacional i la Comissió Executiva a Tolosa de Llenguadoc. Altres acords foren establir, en aquesta ciutat, un refugi i un menjador col·lectiu, així com obrir contactes de coordinació amb la CGT francesa i amb la Bourse du Travail de Tolososa de Llenguadoc. També es va decidir que sortís immediatament cap a la zona Centre-Sud d’Espanya, el comissionat de la UGT, José Rodríguez Vega.
El final de la guerra a la península va obrir noves problemàtiques a les organitzacions sindicals, doncs, van haver d’atendre els refugiats que es van establir al Nord d’Àfrica. Els camps eren situats a Argèlia, a Tunis i al Marroc francès. Se n’obriren diversos: Camp Boghari, Boghar, Carnot, Relizane... Els comitès ugetistes s’establiren a ciutats com Orán, Tanger i Casablanca, des d’on reorganitzaren l’ajuda i la solidaritat als refugiats.
L’abril de 1939 es va reunir la UGT a París per tal d’analitzar la situació general després de la derrota republicana i per tal d’adaptar-se a la situació d’exili. La preocupació principal de la Comissió executiva continuava essent les condicions de vida dels refugiats tant dels que encara eren als camps com dels que es bellugaven lliurament per França o Àfrica. Per tal d’atendre les necessitats dels refugiats es va llogar un castell als voltants de París, que disposava de cent llits i un immens jardí. Es va acordar descentralitzar l’aparell sindical constituint delegacions de la UGT a Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà, Burdeus, Llemotges, Orán, Argèlia, Tunis, Tanger i Casablanca. També es van nomenar el Secretariat de Catalunya, que era format per Josep Moix, Pasqual Tomàs i altres; i el d’Euskadi per Juan Nadal. La UGT establí la seva tresoreria i el Fons Internacional a la Bourse du Travail de Llemotges. La Comissió executiva de la UGT va llençar un missatge de sol·licitud de solidaritat a totes les centrals sindicals del món, sense rebre ajuda de cap d’elles, excepte de la CGT francesa i del govern mexicà. La UGT es comunicava amb els seus militants a través de butlletins i, posteriorment, de periòdics com Claridad i El Socialista.
El 15 de maig es tornava a reunir a París la Comissió Executiva per tal de tractar de la situació general d’Espanya i dels refugiats. S’obria les perspectives de l’organització d’expedicions de l’enviament de refugiats a Amèrica, la qualcosa es faria realitat a partir del novembre del 1939. Els següents mesos sortirien vaixells cap a Mèxic, Xile, Veneçuela, Santo Domingo, Cuba, Argentina... i l’organització sindical s’estendria per les terres d’Amèrica. El Comitè executiu de la UGT, aleshores, el formaven: Ramón González Peña, Edmundo Domínguez, Amaro del Rosal, Felipe Pretel, Daniel Anguiano, César García Lombardía, Ezequiel Delgado i Antonio Génova. 
 

4.  El Consell General del MLE
 

Els comitès de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme ibèric van reunir-se el febrer de 1939 a París, per tal de reorganitzar-se i de dotar-se d’una plataforma de coordinació internacional. A l’acte van acudir membres del Comitè Nacional de la CNT i dels comitès Peninsulars de la FAI i de la FIJL; els quals, després d’analitzar la situació general, van decidir crear el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol, és a dir van unificar les organitzacions històriques de l’anarquisme sota un sola coordinació. El Consell General era format per onze membres: Marià R. Vázquez “Marianet”, Germinal de Souza, Germinal Esgleas, Francesc Isgleas, Joan Garcia Oliver, Roberto Alfonso, Pere Herrera, Horacio M. Prieto, Valeri Mas, Lorenzo Iñigo i Serafín Aliaga. Les primeres decisions del MLE foren nomenar Juan Manuel Molina “Juanel”, delegat dels Camps de concentració i enllaç amb l’organització clandestina a la península; Joan Peiró com a delegat de la CNT a la JARE (Junta d’Auxili als Refugiats Espanyols) i Frederica Montseny com a delegada al SERE (Servei d’Evacuació Refugiats Espanyols). 
El primer manifest d’aquest organisme porta per data 25 de febrer i, a través d’ell, es fa una crida a la solidaritat a favor dels companys tancats en els camps de refugiats, entre d’altres coses diu: <<Después de la tragedia que representa la pérdida de la guerra por nosotros conocida, la CNT, la FAI i la FIJL han coincidido en la necesidad de unificar el trabajo a desarrollar en el exilio por las organizacioes de referencia, a fin de orientar adecuadamante la gestión futura y lograr un mayor aprovechamiento de energías. (...) Volver a empezar es nuestra obsesión. Y a ello vamos con el entusiasmo característico y la aconstumbrada confianza en el futuro, que ha de ser producto de nuestro presente. (...) Pero urge, en el camino de nuestra tarea, una labor apremiante, immediata: salvar a nuestra militancia y situarla en lugares donde pueda rehacer su vida truncada. Es inútil detallar la pésima situación en que se encuentran los compañeros que están en los campos de concentración de la democrática Francia. Su estado era para nosotros desconocido. El tratamiento que reciben, es no ya inadecuado para las personas, sino que es regular que las bestias estén mejor tratadas y consideradas. Pero aún tenemos planteado un problema grave: el de los compañeros de la zona centro-sur, que por única frontera tienen el mar. (...) Por el momento, precisión concreta es el ayudarnos para atender la regularización de la vida en el exilio a la militancia y sus familiares que lograron salvar la vida...>>
El MLE també féu gestió política per mantenir la unitat republicana, sobretot després de la dimissió d’Azaña com president de la República. Els delegats del MLE es reuniren amb Martínez Barrios, Companys i altres personalitats de la República. La CNT recolzarà a Diego Martínez Barrios com nou president de la República, l’organització confederal, aleshores, encara tenia un ministre en el govern republicà que presidia el doctor Negrín. Però el tall de la zona republicana, encara en guerra contra el feixisme, amb la França dels refugiats era tan profunda que no arribaven notícies fiables. Ni tan sols del ministre cenetista Segundo Blanco. Mentrestant es produïa l’aixecament del coronel Casado recolzat per anarcosindicalistes, republicans i socialistes de la línia contrària a Negrín. N’era un cop contra el poder omnipresent dels comunistes... Però la guerra ja estava perduda, només hi faltava posar data a l’ocupació de Madrid. Fou un final trist que va comportar una gran repressió per milers de persones. El desencís fou molt gran pels combatents i els militants d’esquerres que esperaven la seva salvació al port d’Alacant. Molt pocs republicans van poder fugir en vaixell cap a l’Àfrica, la majoria va ésser detinguts per l’exèrcit franquista. Els republicans van omplir les presons i els camps de concentració de Los Almendros, Albatera, etc.
L’abril de 1939, acabada la guerra, se celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d’on sortiria elegit un Comitè Nacional del qual seria Secretari General, Esteve Pallarols. Poc després la policia el detindria i, jutjat sumaríssimament, seria condemnat a mort i afusellat. Aquesta seria la tònica dels comitès clandestins confederal, des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, la majoria dels quals van ésser passats per les armes.
Un dels primers entrebancs del MLE a l’exili fou la mort tràgica, ofegat a un riu el juny de 1939, del secretari general del Comitè Nacional de la CNT “Marianet”. El nou secretari del Consell General seria Horacio Martínez Prieto, un home propens a continuar el col·laboracionisme polític amb les institucions republicanes de l’exili. Les crítiques llibertàries a la participació política del moviment obria divisions en el si de les organitzacions que composaven el MLE, sobretot, de sectors de les Joventuts Llibertàries. També personatges com García Oliver criticava el MLE, doncs, considerava que era un organisme per perpetuar-se en el poder d’una forma antillibertària. García Oliver, va abandonar el Consell General del MLE i va iniciar el seu exili cap a Mèxic via Suècia i l’URSS. La crisi d’aquest organisme que agrupava les tres branques del moviment llibertari va ser aprofitada per alguns militants per llençar la idea de constituir el Partit Obrer de Treball (POT), però, hi va fracassar rotundament a favor de la reorganització de la CNT com força motriu de l’anarcosindicalisme ibèric.
 

5.  Reorganització de la CNT a l’exili
 

La CNT de l’exili es va anar reorganitzant als llocs on s’havia establert la seva militància: Argèlia, Marroc, França, Mèxic, Veneçuela, Argentina... La reorganització confederal a l’exili fou molt ràpida, on hi havia cenetistes hi hagué organització. El sistema de reagrupament es feia, normalment, per l’origen regional. Tots els departaments de França on hi havia cenetistes van adaptar-se a les distintes Confederacions Regionals d’on procedien els adherents. I a través d’assemblees, plens i plenàries es van nomenar els diversos comitès confederals a nivell local, regional i nacional. El mateix sistema organitzatiu es va seguir a la resta de nacions on van anar a raure els refugiats.
La tasca principal dels comitès confederals fou la canalització d’ajudes als refugiats a través de SIA (Solidaridad Internacional Anarquista) o de les institucions republicanes (JARE i SERE). Frederica Montseny, delegada del SERE, va assistir a la reunió d’aquest organisme on es va decidir l’ajuda als refugiats dels diversos grups republicans. Finalment el Consel del SERE va acordar el percentatge d’ajuda següent: <<Marxistes 38 %, Republicans 33 %, Llibertaris 24 % i sense partit 5 %.>>
La situació dels refugiats es va agreujar amb l’ocupació de França per l’exèrcit alemany.  Molts refugiats catalans i espanyols van passar dels camps francesos als “Batallon de Marche” i d’aquí als camps d’extermini nazi. Per una altra banda, dirigents polítics i sindicals van patir persecució i van haver de fugir o d’amargar-se constantment per no ser detinguts. Altres van tenir menys sort i van caure en mans de la Gestapo, que els va lliurar a les autoritats espanyoles. Recordem els casos del president de la Generalitat, Lluís Companys; del membre de la CNT i exministre, Joan Peiró; del socialista Julián Zugazagoitia; etc., que foren deportats a España, patiren judicis sumaríssims i foren afusellats. Altres destacats líders obrers van ésser perseguits pels alemanys, Largo Caballero va ser deportat a Alemanya; Frederica Montseny ho fou a Salon; i el seu company Germinal Esgleas va ser tancat a un presidi militar fins a l’acabament de la Guerra Mundial.
França fou el país que va acollir el major nombre de militants cenetistes. La CNT era una realitat als principals departaments del territori francès, sobretot Tolosa de Llenguadoc, Besiers, Perpinyà, Marsella i París. A la primera d’aquestes ciutats s’establí el Comitè Nacional, que presidí durant molts anys Germinal Esgleas. Per la seva banda, Frederica Montseny, seria directora del periòdic CNT, que més tard s’anomenaria Espoir. París fou la seu de la històrica capçalera Solidaridad Obrera, que va sortir amb aquest nom entre 1944 i 1961, posteriorment, per pressió del govern franquista, va passar a dir-se, Le Combat Syndicaliste. En aquest espai de temps van sortir 867 números amb el subtítol de <<Órgano del Movimiento Libertario Español en Francia>> i, posteriorment, com <<Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el exilio>>. A partir de 1954 publicaran el Suplemento Literario de Solidaridad Obrera que, amb la prohibició del títol, passarà a anomenar-se Umbral. Però el primer nucli confederal que va editar La Soli fou el de Mèxic, que tingué una sortida regular entre 1942 i 1963, entre els seus directors hi va haver Josep Viadiu, Hermós Plaja, J. B. Magriña, Octavio Alberola i Benjamín Cano Ruiz. La Soli d’Argèlia va editar cinquanta-tres números entre 1944 i 1947 i, malgrat que per poc temps, també va sortir a Buenos Aires sota la direcció de l’anarquista Diego Abad de Santillán, exconseller de la Generalitat de Catalunya. La llista de col·laboradors de les publicacions cenetistes tant de França, Àfrica o Amèrica és impressionant: Frederica Montseny, Rudolf Rocker, Gaston Leval, Albert Camus, Felipe Alaiz, Josep Peirats, Agustin Souchy, Pere Bosch Gimpera, Lluís Capdevila, Joan Ferrer, Albà Rossell, Fèlix Martí Ibáñez, Ramón J. Sender, León Felipe, José García Pradas, Eusebi Carbó, Joan Puig Elias, Joaquim Maurín, Àngel Samblancat, Raúl Carballeira, Amador Franco, Albert Carsi, Josep Alberola, Manuel Buenacasa, Joan López... Els cenetistes exiliats realitzaran una gran tasca editorial creant diverses col·leccions de llibres i opuscles per difondre les idees llibertàries.
 

6.  Pactes i col·laboracions
 

Molts sindicalistes de la CNT i de la UGT van participar en la Resistència francesa i van col·laborar en la lluita per l’alliberament de França. Foragitats els nazis de França l’organització confederal va treballar a la llum, realitzant, a partir de 1944, diversos comicis confederals. La normalitat va permetre l’aparició dels periòdics CNT (Tolosa de Llenguadoc) i Solidaridad Obrera (París). També a la capital de França sortiria la publicació de la CNT catalana a l’exili, Terra Lliure.
L’any 1944 la CNT i la UGT formaven part de l’Aliança Nacional de les Forces Democràtiques, es tractava d’una coalició republicana en què també hi havia el PSOE i els partits republicans, amb la idea de treballar conjuntament a l’exili i a la península per fer caure el règim franquista. També els sindicats cenetista i ugetista de l’exili van participar en la creació de la <<Junta Española de Liberación>>, que havien constituït a Mèxic, PSOE, Unió Republicana, Esquerra Republicana de Catalunya i Acció Catalana Republicana. El mateix organisme es presentà a Tolosa de Llenguadoc l’octubre de 1944.
L’any 1945 la CNT va ser cridada per José Giral a formar part del govern de la República a l’exili. La crida va coincidir amb el Congrés cenetista celebrat a París, era un moment d’eufòria, doncs, la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial feia creure que l’alliberament d’Espanya era qüestió de dies o de mesos. Però la realitat va ser una altra i, per tant, havia de preparar-se per una llarga estada a l’exili. El Congrés va debatre la tàctica a seguir pels anarcosindicalistes en la seva lluita contra el franquisme. Precisament aquesta tàctica organitzativa per enfrontar-se al poderós règim franquista va ser motiu de dura discussió, sobretot el punt destinat a debatre la col·laboració amb les altres forces sindicals i polítiques. El Congrés també va estudiar la proposta de Giral d’incloure a la CNT en el seu govern. La posició final del Congrés de París fou partidària de les col·laboracions puntuals en la lluita contra el franquisme. El Congrés ratificava els principis, tàctiques i finalitats aprovades en el Congrés de Saragossa de maig del 1936. Per tant tancava “oficialment” l’etapa de col·laboracionisme iniciada el 19 de juliol, que havia comportat la participació de l’anarquisme a les institucions estatals. Però no tots els cenetistes van estar d’acord amb els acords del Congrés de París, i una part important de l’Organització confederal, amb el suport de l’interior, va optar per continuar la col·laboració a tots els nivells amb els republicans. L’escissió fou una realitat, el MLE-CNT a França va quedar dividit en dues fraccions: el sector majoritari anticol·laboracionista, que comptava amb un Comitè Nacional nomenat al Congrés de París; i el sector minoritari col·laboracionista, que disposava del recolzament de l’organització clandestina a la península ibèrica, els quals van elegir un nou Comitè Nacional. El govern Giral, que va entrar en funcions el 7 de novembre de 1945, el formaren les agrupacions polítiques següents: PSOE-UGT, MLE-CNT, UR, PNB, IR, AC i DC. Els representants del MLE-CNT foren: José Expósito Leiva i Horacio Martínez Prieto. Per una altra banda, paral·lelament, altres militants confederals van formar part del govern de la Generalitat, tant amb el de Josep Irla com en el de Josep Tarradellas.
La política unitària del govern Giral pretenia denunciar els crims del franquisme i aïllar-lo diplomàticament dels estats democràtics. Els seus propòsits eren la conquesta del poder, però sense fer servir la violència, seguint els mètodes diplomàtics i pacífics. En el seu manifest institucional afirmaven que farien una consulta popular per reafirmar el poder republicà i ratificar les autonomies de Catalunya i Euskadi. Proposaven la separació de l’Església i l’Estat, la reducció de les forces armades, la reforma agrària, una aliança amb Portugal i la planificació econòmica amb el concurs de les dues centrals sindicals (CNT-UGT). El govern republicà a l’exili va ser reconegut per nacions com Mèxic, Veneçuela, Guatemala Panamà, Polònia, Iugoslàvia i Txecoslovàquia. L’URSS no el va reconèixer, doncs, el PCE-PSUC, havien quedat marginats d’aquest govern.
 

7.  La UGT catalana
 

La UGT catalana va seguir un camí versemblant al de l’organització confederal, però, molt més marcat per les divisions internes del sindicat, a causa de les diverses tendències polítiques a les que els seus militants pertanyien. L’any 1939 no existia unitat ideològica dins de la UGT, per una banda hi havia la línia històrica del PSOE; i, per l’altra, el corrent comunista, que s’havia imposat en gran part dels sindicats durant la Guerra Civil. A Catalunya la divisió ugetista era una realitat des de la caiguda de Barcelona, sobretot arran la crisi i la lluita interna del PSUC. Alguns dels líders de la UGT catalana no es van lliurar de la crítica i de la caça de bruixes a què van ésser sotmesos pels comissaris del Komintern. Els comunistes catalans van convocar un Ple del partit a la localitat d’Anvers, on van intervenir els delegats de la Internacional Comunista i els dirigents del PCE (La Pasionaria, Santiago Carrillo, Wenceslao Colomer i altres). El debat es va centrar sobre les responsabilitats polítiques de la derrota militar. Palmiro Togliatti, membre del Komintern, va atacar a la plana major de la UGT catalana i, aleshores, membres del PSUC, Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Josep del Barrio... Malgrat que Joan Comorera va intervenir en la línia d’apaivagar el foc, el Ple no va aconseguir la pau. Això sí, es va elegir un nou comitè central, aleshores, que es “depurava” el partit d’elements considerats <<trotsquistes>>. Entre els expulsats hi figurava el secretari general de la UGT a Catalunya, Miquel Ferrer.
La distribució dels refugiats als diversos d’acollida com França, Mèxic, Veneçuela, Cuba, Xile o l’Argentina va marcar el tarannà del sindicalisme ugetista. En totes aquests països es va constituir nuclis socialistes que van refer agrupacions i sindicats seguint les dues tendències, socialista i comunista. Tant el Moviment Socialista de Catalunya com el PSUC mantindran la seva línia sindical amb la UGT, distinta i paral·lela. L’òrgan de la tendència comunista de la UGT es manifestarà a través de butlletins interiors i del periòdic del PSUC, Lluita.
L’exili havia fet revifar el que quedava del POUM després de la gran repressió que va patir a conseqüència dels Fets de Maig del 1937. Els homes del POUM s’alinearan amb el socialisme català participant a França, a Mèxic i a altres indrets en la creació d’organismes socialistes com foren el Moviment d’Emancipació Social Català o el Partit Socialista Català. En aquestes formacions hi trobem antics membres del Bloc Obrer i Camperol que havien militat, posteriorment, tant en el POUM com en el PSUC: Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Miquel Serra Pàmies, Jordi Arquer, Àngel Estivill, Aberlard Tona, Joan Gilabert, Manuel Serra i Moret, Josep Soler i Vidal, Enric Adroher “Gironella”, Tomàs Tussó... Miquel Ferrer, que va continuar essent l’ànima de la UGT catalana a l’exili, va aixecar l’any 1943 l’expulsió dels poumistes. Ferrer, des del portaveu socialista Nova Era, clamava per obrir un Front Obrer a Catalunya. La publicació socialista anunciava que guerrillers catalans, bascos i espanyols havien entrat a la península i lliuraven les primeres escomeses per la llibertat. Era el moment més àlgid de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques. Els militants del POUM, paral·lelament, havien creat el Front de la Llibertat a l’interior de Catalunya i celebraven el seu primer congrés clandestí a Valldoreix, entre els líders d’aquesta agrupació socialista hi havia els militants històrics: Josep Rovira, David Rey, Josep Pané, Jesús Estaran i Josep Pallach. El 14 de gener de 1945 es constituïa a França el Moviment Socialista de Catalunya. El Moviment fou aviat una realitat a la resta de països on els exiliats havien format agrupacions socialistes catalanes que no depenien del PSOE. La UGT catalana es va alinear amb el MSC. En aquesta etapa de la UGT catalana, que va de 1947 fins els anys seixanta, van destacar Ramon Porqueres i Josep Buira. Els periòdics que marcaven la línia dels ugetistes catalans eren Nova Era (Mèxic), Endavant (Tolosa de Llenguadoc) i el Butlletí de la UGT (París), del primer en fou responsable Miquel Ferrer, i dels altres dos,  Josep Pallach, i Josep Buira, 
 

8.  Exili i clandestinitat
 

La UGT també va reiniciar la reconstrucció sindical a l’interior de la península, sobretot a partir de 1945. Aprofitant la fi de la guerra mundial es va produir un cert entusiasme entre les classes treballadores, que veia imminent la caiguda del règim. L’afiliació sindical va créixer considerablement tant en el camp cenetista com en el de la UGT. Els sindicalistes repartien carnets a les fàbriques i feien córrer els periòdics de les organitzacions. Però aquest entusiasme no va durar gaire, i aviat es va veure que el règim franquista encara en tenia per estona. Les bases de l’exili van plegar veles i van esperar millors temps, doncs, el desencís havia fet estralls. La UGT, malgrat tot, va continuar intentant reorganitzar-se a la península, la qualcosa li va costar molt car, doncs, cinc dels seus comitès van ser detinguts. L’any 1953 fou assassinat el seu president Tomàs Centeno, a les dependències de la Direcció General de Seguretat de Madrid.
La reorganització confederal a l’interior de la península també va comportar l’aparició de la propaganda escrita. L’any 1942 apareixia un número clandestí de Solidaridad Obrera a Catalunya, però, no en sortiria cap més fins tres anys després. La principal efervescència clandestina foren els anys 1945 i 1946, quan la CNT va distribuir més de seixanta mil carnets entre els obrers catalans, dels quals 21.000 pertanyien a la Federació Local de Barcelona. La CNT va mantenir la seva força clandestina fins l’any 1951. Paral·lelament a l’organització sindical clandestina, alguns militants llibertaris es van llançar a l’acció armada contra el franquisme, primer amb guerrilles unitàries (comunistes, socialistes, anarquistes) arreu d’Espanya, i, després, a finals dels quaranta, en guerrilles urbanes. En aquestes accions es van fer molt populars els maquis Quico Sabaté, Josep Lluís Facerias, Marcel·lí Massanas i Ramon Vila Capdevila “Caracremada”, els quals van tenir en guàrdia a la policia espanyola fins els anys seixanta.
A l’exili tant la CNT com la UGT van posar en pràctica projectes agrícoles i industrials pels seus afiliats. El sindicat socialista va proposar l’any 1945 la creació de colònies agrícoles a Argèlia, Tunis i França. Per la seva banda la CNT, amb la col·laboració econòmica de la SIA, va fer realitat la colònia agrícola d’Aymaré, on van treballar i viure diverses famílies cenetistes. La colònia es va inaugurar l’any 1948 i va funcionar a ple rendiment fins l’any 1954.
Les divisions internes de les centrals sindicals, CNT  i UGT, no es van solucionar fins els anys seixanta i setanta, respectivament. L’escissió cenetista va durar fins el Congrés de Llemotges de 1961, on es va arribar a la reunificació confederal. La UGT, per la seva banda, que s’havia tornat a trencar l’any 1961, va impulsar aleshores l’Aliança Sindical Obrera (ASO) amb la CNT i el SOC. La UGT majoritària, aleshores, es va dedicar a recórrer als organismes internacionals, a través de la CIOSL (Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures), per denunciar els Sindicats Verticals com apèndix del poder franquista. La UGT, en general, va realitzar entre 1944 i 1973, 12 Congressos a l’exili. També la CNT va realitzar nombrosos comicis a l’exili.
Les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a l’interior van enfeblir el moviment llibertari, que va restar gairebé al marge de la darrera empenta contra el franquisme que fou liderada sobretot pels comunistes. Malgrat que l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va ser massa llarg, molts sindicalistes van caure pel camí o ja eren massa grans. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tots, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n’era una altra.

 
Bibliografia:
 

AA. DD., L’exili català del 1936-1939, Quaderns del Cercle, Girona, 2006.
AA. DD., Història del socialisme a Catalunya, 1940-1975, Columna, Barcelona, 1994.
Aisa, Ferran, El laberint roig, V. Colomer i J. Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès, Lleida, 2005.
Aisa, Ferran, Solidaridad Obrera, 1939-1987, CDHS-AEP, Barcelona, 1987.
Fernández Jurado, Ramon, Memòries d’un militant obrer, 1930-1942, Hacer, Barcelona, 1987.
García Oliver, Joan, El eco de los pasos, Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978.
Massaguer, Lope. Fin de trayecto, un anarquista en los campos de la muerte, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 1997.
Montseny, Federica, Mis primeros cuarenta años, Plaza & Janés, Barcelona, 1987.
Rosal, Amaro, Historia de la UGT de la Emigración, 1939-1950, Grijalbo, Barcelona, 1978.
Paz, Abel, CNT, 1939-1951, Hacer, Barcelona, 1982.
Pla Brugat, Dolors, Els exiliats catalans a Mèxic, Afers, Catarroja, 2000.
Sánchez, Vicente, La colonia Aymaré, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2007.
Sánchez, Ferran, El Maquis anarquista, de Toulouse a los Pirineos, Milenio, Lleida, 2006.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Publicat a Materials (ACCAT), núm. 10, febrer del 2008)

Ferrer i Guàrdia / Escola Moderna

L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, una experiència pedagògica en llibertat
 
Ferran Aisa

(Cartell de l'homenatge a Ferrer i Guàrdia a Alella)

La instrucció integral de la Primera Internacional, les experiències educatives de les escoles laiques i el corrent renovador europeu seran determinants per construir una pedagogia nova. Tot plegat significà la creació d’escoles basades en l’ensenyança racional. A més hi ha que comptar també amb la tradició cultural llibertària i la proliferació del moviment lliurepensador que promovien maçons, republicans i anarquistes.  El pensament anticlerical i antiautoritari fou determinant per refer un sistema pedagògic alternatiu a les escoles religioses i estatals, el qual es basava en el laïcisme i la llibertat.
L’any 1901 aquesta vocació lliurepensadora, laica i llibertària seria la base de l’Escola Moderna fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia, el qual l’obrirà al carrer Bailèn, 56, gràcies a l’herència que rep de la seva alumna d’espanyol a París, Ernestine Meunier.
El mètode d’escola ferreriana partia d’una pedagogia basada en la raó i la ciència. Ferrer havia manifestat que l’educació que proposava l’Escola Moderna s’oposava radicalment a la pedagogia basada en  l’error i la ignorància. El laïcisme era un dels altres punts importants del seu programa escolar que s’oposava a la fe i en el seu lloc incloïa l’aprenentatge de la llibertat.

Els principis pedagògics de Ferrer i Guàrdia seguien l’esperit de la filosofia dels socialistes utòpics Fourier i Owen i posava en pràctica, plantejaments teòrics dels pedagogs Rousseau, Pestalozzi, Frobel; i, seguint la tradició llibertària, recollia el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Guyau, així com la tradició de les escoles fundades per Tolstoi, Faure, Malato, Reclus i Robin.
L’Escola Moderna va néixer amb vocació de centre educador de l’emancipació humana, la qual volia superar les divisions de la societat per motiu de sexe o de classe. L’Escola Moderna es dirigia als infants com centre motor de tot el sistema escolar, els educava en llibertat i els preparava per viure en llibertat. Les idees pacifistes eren fonamentals en l’educació dels alumnes, per tant l’antimilitarisme era present en els textos escolars com Los pensamientos contra la guerra de Jean Grave.
L’ensenyança de l’Escola Moderna era transversal i, sobretot, pretenia formar éssers lliures per viure en una societat lliure. Ferrer i Guàrdia era conscient que l’educació havia d’anar acompanya d’un gran esforç de la societat progressista per canviar la situació d’orientació del món. Malgrat que la seva pedagogia era oberta a totes les classes socials, hi considerava que el proletariat i els homes progressistes eren els únics capaços de fer una revolució que aconseguís canviar les coses. Ferrer aspirava a crear una escola emancipadora, per tant el seu projecte havia d’ésser més ampli, d’aquí la seva contribució a la causa revolucionària a través de la fundació del periòdic La Huelga General o la seva ajuda al moviment Solidaritat Obrera, doncs, Ferrer considerava que l’emancipació havia d’ésser global contra l’Església i contra l’Estat capitalista: <<Si la clase de los trabajadores se libra del prejuicio religioso y mantiene el de la propiedad privada –escriu Ferrer-, si los obreros admiten como necesidad el cuento de la necesidad de los pobres y los ricos, si la enseñanza racionalista se limita a difundir nociones de higiene y de ciencia naturales, nosotros podremos ser ateos y llevar una vida más o menos robusta según la nutición permitida por los salarios miserables, pero seremos siempre esclavos del capital.>>
L’Escola Moderna serà una escola mixta, integral, laica, racional i llibertària. Una escola independent de l’Estat i de l’Església. Ferrer i Guàrdia al seu tractat sobre “L’Escola Moderna”, escrigué: <<La enseñanza racionalista de la escuela debe abrazar todo lo que es favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad, para realizar un régimen de paz, de amor t de bienestar para todos, sin distinció de clases ni de sexo.>>
El mètode educatiu o programa bàsic de l’Escola Moderna es pot resumir en 10 punts: 

1) Coeducació de sexes.
2) Coeducació de classes socials.
3) Higiene, tant de l’escola com de l’alumne.
4) Contacte habitual de l’alumne amb la natura (excursions, visites a fàbriques, centres socials, museus, etc.).
5) L’educació a través del joc.
6) Pràctica amb treballs manuals (petits tallers, jardineria, horts, etc.).
7)  Laïcisme, antiautoritarisme i antimilitarisme (pacifisme actiu).
8) Estudi de les ciències, l’astronomia, la geografia, la filosofia i la història.
9) Responsabilitat compartida d’alumnes, tutors i mestres.
10) Ni premis ni càstigs.
 

L’Escola Moderna presentava la seva filosofia: <<La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruídas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio. Excitará, desarrollará y dirigirà las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que, con la totalidad del propio valer individual, no solo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad. Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa màxima: No hay deberes sin derechos; no hay derechos sin deberes.>> 
L’Escola Moderna es dedicava exclusivament a la primera ensenyança de nens i nens a partir dels 5 anys. El curs preparatori dedicat als més petits o primera sessió d’ensenyament es basava en el coneixement del cos, la neteja, l’alimentació, l’habitació, els mobles, la classe, els jocs, la ciutat, el carrer, les places, els monuments, els animals, les plantes i els minerals. Es complementava la dosi d’observació i de contacte amb la realitat amb la lectura de biografies selectes, escenes històriques, relats de viatges, explicació de contes, poesies, vocabulari castellà i conjugació oral. També s’hi tenia cura de treballs manuals, dibuix, retallables, cant, gimnàstica i altres activitats docents. A la segona sessió d’ensenyament s’entrava més en matèria amb l’estudi de les assignatures de castellà, francès, geografia d’Espanya, ciències naturals, geologia, aritmètica, geometria, etc. El mètode i pla de treball docent era destinat a fer dels nens i les nenes persones instruïdes, justes i lliures de tota mena de prejudicis. Per tant s’excloïa de l’ensenyament el dogmatisme i la fe, i, en canvi, s’introduïa el foment de la raó de les ciències en els estudis. La finalitat d’aquest sistema pedagògic era desenvolupar les aptituds individuals de cada alumne, per tal de cercar el seu millor lloc en la col•lectivitat. Proposava també aprendre els coneixements dels deures socials i recollia en els seus plantejaments la màxima internacional: <<No hi ha deures sense drets, no hi ha drets sense deures.>>
Entre els projectes de l’Escola Moderna hi ha la creació d’una Escola Normal de mestres per tal de preparar els futurs mestres en la filosofia i els programa de l’escola racional. Un altre component de l’escola era el Boletín de la Escuela Moderna, en el qual publiquen les seves reflexions pedagògiques mestres i educadors llibertaris com Paul Robin, Eliseu Reclus, Sebastien Faure, Clemencia Jacquinet, Odón de Buen, Andrés Martínez Vargas, Jean Graves, Anselmo Lorenzo i, entre altres, Ferrer i Guàrdia. També els alumnes dels diferents graus hi exposen les seves opinions i fan la crònica de les seves activitats escolars. El butlletí exposa les línies d’actuació pedagògica a través del diàleg del mestre amb l’alumne amb temes com el diner, les festivitats de Nadal i Reis, la caritat dels rics amb els pobres, les condecoracions, l’explotació, etc. Les respostes dels nens i nenes són realment sorprenents... Una de les preguntes diu el següent: <<Se ha preguntado a los alumnos qé opinan del dinero, en esta forma: -¿Es el dinero beneficioso o perjudicial a la sociedad? ¿Es indispensable? Supuesta su abolición, ¿cómo podríamos adquirir lo necesario a la satisfacción de nuestras necesidades?>> El mestre que ha recollit 32 respostes entre nens i nenes de 9 a 13, les estructura en tres apartats corresponents a les diverses opinions dels alumnes, la primera d’elles diu: <<El dinero es perjudicial a la sociedad; por el existe el capitalismo tiránico y la consiguiente explotación; por él hay quien dice tú has de ser mi criado y mi trabajador. El dinero ha facilitado el cambio de los productos, pero ha hecho posible la acumulación del capital; sin él no se podrían satisfacer todas las necesidades de todos los hombres, pero con la acumulación capitalista se verifica el monopolio que produce hambre y miseria...>>
Entre els patrons, mestres i col·laboradors de l’Escola Moderna hi trobem: Clemencia Jacquinet (directora), Josep Casasola, Albà Rossell, Leopoldine Bonnard, Àngels i Soledad Villafranca, Marià Batllori, Roger Columbié, Cristòbal Litrán, Dr. Martínez Vargas, Jaume Brossa, Cels Gomis, Ignasi Clarià, Josep Salas Antón, Eudald Canibell, José Nakens, Odón de Buen, Leopold Bonafulla, Anselmo Lorenzo, Josep Prat i Mateu Morral.
L’Escola Moderna va destacar també com centre promotor de cultura popular obert a la classe treballadora amb les conferències dominicals celebrades a les 12 del migdia, com una competència més amb la missa dels diumenges. Les conferències són pronunciades per personatges destacats de la cultura liberal i del pensament àcrata. Una altra faceta de l’Escola Moderna és la seva dedicació editora de les pròpies cartilles i de llibres destinats a les biblioteques de la classe obrera. Les Publicacions de l’Escola Moderna edita llibres tan emblemàtics com El hombre y la tierra  (6 volums) d’Eliseu Reclus; Les aventuras de Nono de Jean Grave; Origen del cristianismo de Malvert; Impresiones y pensamientos de niños ausentes de Carlos Malato; Recapitulación de pensamientos contra la guerra de Jean Grave; La evolución de los mundos de Nerval; Las ciencias naturales y las ciencias históricas d’Ernest Renan; Botequín escolar del Dr. Martínez Vargas; Sembrando Flores de Federico Urales; Edades de la tierra d’Odón de Buen; La Gran Revolución de Kropotkin; En el cafè de Malatesta; Creación y evolución de Herber Spencer; i, entre altres, Las ruinas de Palmira de Constantin F. Volney.
L’ensenyança lliure de l’Escola Moderna xocarà aviat amb els pilars de l’Estat: la burgesia,  l’Església, l’Exèrcit i els partits conservadors. Una escola que inculca als seus alumnes uns valors nous que són antimilitaristes, antipatriotes, laics i llibertaris, se les veurà de seguida amb els poders fàctics. Difícilment, doncs, un projecte com el de l’Escola Moderna podia tenir un espai lliure en una societat dominada pels interessos egoistes i insolidaris del capitalisme. El poder establert va posar tots els medis per acabar amb l’escola lliure que representava una de tan significativa com la moderna. L’Escola Moderna que, en poc temps, s’estén per Catalunya, Espanya i, fins i tot, per alguns països estrangers, fou durament atacada per l’Església i l’Estat. Els promotors de les escoles religioses es manifestaran i faran tota mena d’actes per defensar els seus privilegis en matèria d’educació. Les campanyes i les injúries dels ultraconservadors monàrquics i dels grups catòlics no s’aturaran fins que facin tancar l’escola de Ferrer. L’excusa la trobaran l’any 1906 en l’atemptat de Mateo Morral, empleat de l’Escola Moderna, contra el rei Alfons XIII el dia del seu casament al carrer Major de Madrid.
El tancament de l’Escola Moderna i la detenció de Ferrer i Guàrdia i d’alguns dels seus col•laboradors suposarà un cop molt dur a la llibertat d’educació. Ferrer, després d’un any de presó, marxarà a França on fundarà la Lliga Internacional per a l’Educació Racionalista, publicant, aleshores, L’Ècole Renové, que recull la col•laboració de pedagogs i pensadors llibertaris com Kropotkin, Van Roonda, Robin, Niuewnhuis, Eslader, etc. Ferrer i Guàrdia també participa en la Lliga de la Regeneració Humana.
Al seu retorn a Barcelona va continuar publicant el butlletí de l’escola i editant llibres, però les autoritats no van permetre el retorn dels alumnes a les aules de l’Escola Moderna. El juliol de 1909 aprofitant els fets de l’anomenada Setmana Tràgica, els seus eterns enemics acabarien definitivament amb l’Escola Moderna i amb el seu fundador, acusat d’instigador dels fets i convertit en el cap de turc seria detingut, condemnat a mort i afusellat, el 13 d’octubre d’aquell mateix any, als fossar del Castell de Montjuïc.
El tancament de l’Escola Moderna l’any 1906 és un atac directe a la llibertat d’educació i l’afusellament l’any 1909 de Ferrer i Guàrdia, un dels crims més vils de la humanitat. El seu projecte pedagògic va trobar continuadors en els mestres progressistes que cercaren l’avantguarda de la renovació, i, sobretot, en els mestres racionalistes, que van crear escoles tant a Catalunya com arreu del món.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Conferència pronunciada a la Biblioteca Ferrer u Guàrdia d'Alella, el 6 de novembre de 2009, dins dels actes organitzats per l'Ajuntament d'Alella d'homenatge a Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna).

Pérez Combina / regidor CNT-FAI Ajuntament Barcelona

LA BARANA DEL VENT
 
El faista Pérez Combina, cap de Serveis Públics de l'Ajuntament de Barcelona (1936-1939)
 
Ferran Aisa
 

(Vicenç Përez Combina (Barcelona, 1900-Mèxic ?)

Vicenç Pérez Viche, més conegut com Pérez Combina, va néixer a Barcelona l’any 1900. D’ofici envernissador va ingressar molt jove a la CNT. Per la seva militància compromesa va haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va participar en actes subversius contra el règim dictatorial espanyol, com l’intent d’assalt a les Drassanes de Barcelona i de Vera de Bidasoa, respectuvament. L’any 1926, amb el seu amic Garcia Oliver, va assistir al Congrés Anarquista de Marsella, i, un parell d’anys més tard ingressava a la FAI. Va viatjar a Rússia amb una delegació cenetista per entrevistar-se amb els dirigents soviètics durant els asnys de Primo de Rivera.
Durant la República va realitzar una gran activitat de propaganda anarquista, participant en diversos mítings cpm el de Sallent amb Durruti i Parera (1932), aquell mateix any publicà Un militante de la CNT en Rúsia. També emprengué gires de propaganda confederal per Andalusia amb Durruti i Ascaso i prengué part en el míting de Sevilla. 
Pérez Combina va participar en la insurrecció llibertària de 1933, essent detingut i empresonat al Puerto de Santa Maria. Una vegada alliberat retornà a Barcelona i participà en mítings de la FAI  i, novament, sortí de gira per fer propaganda anarquista a Catalunya, Andalusia i Extremadura, amb Ortiz, Montseny, Durruti, Garcia Oliver i Ascaso. 
El 19 de juliol va lluitar als carrers de Barcelona amb els seus companys del sindicat. L’octubre de 1936 fou designat cap de la delegació cenetista a l’Ajuntament de Barcelona, Pérez Combina formarà  part del Comité Municipal Permanent i exercirà el càrrec de Conseller-Regidor de Serveis Públics. Des del seu lloc realitzarà una gran tasca urbana a favor de la ciutat i dels ciutadans de Barcelona, coordinant el funcionament dels serveis públics que, majoritàriament, havien estat col·lectivitzats pels treballadors. Des de la seva competència municipal va posar en funcionament noves línies de autobús i va millorar el servei de neteja urbana i de recollida d’escombreries. Publicant diversos bans demanant la col·laboració ciutadana a favor del civisme al carrer per a bé de la higiene i la salut pública. També va posar fi al caòtic trànsit de la Barcelona revolucionària, regulant-lo i ampliant el nombre de semàfors a les cruïlles més perilloses de la ciutat. 
Pérez Combina va participar en un míting de Los Amigos de Durruti celebrat al Teatre Goya abans dels fets de maig, però no va deixar la seva línia cenetista i va continuar exercit el seu càrrec municipal fins el final. L’any 1938 va pronunciar una important conferència a l’Agrupació Anarquista Ètica sobre l’aportació llibertària a l’Ajuntament de Barcelona, en què manifestava la gran tasca realitzada pels representants confederals alhora de regenerar la institució i elevar-la moralment gairebé a la categoria de Municipi Lliure: <<De todo él, modelo de claridad y de honestidad, se desprende lo valioso en la aportación libertaria en la ardua tarea de administrar la ciudad en estos momentos, y destaca, de manera nítida, la pulcritud, la línia ética que han sabido llevar al Ayuntamiento de Barcelona los compañeros que allí representan a las masas confederales>>. 
Pérez Combina, acabada la guerra, s’exilia a Mèxic on va continuar la seva militància anarquista escrivint a Tierra y Libertad i altres publicacions, aquesta darrera terra d’acollida fou el seu darrer destí... 



Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 337, 12 de juliol de 2009)

 

David Castillo / poeta barceloní

EL POETA DAVID CASTILLO 

FERRAN AISA                       
 

(David Castillo i Ferran Aisa en un recital poètic al Centre Cívic Fort-Pienc)

A la Sala Be-Bop de San Cugat, dins de el Festival de Poesia 2005, es presentà l’espectacle Menta, jazz i poesia. L’espectacle poètic-musical de David Castillo, Núria Martínez Vernis i el grup Free Spirits 500mg, forma part de la col·laboració musical del poeta amb David Mengual i el seu grup de jazz. David Castillo i la poeta Núria Martínez, entre gin-tònics i cervesa, desgranen els versos de l’antologia i altres de nous inspirats en el viatge del poeta a Manila. Els poemes interpretats a duo o en solitari, al compàs de la música de jazz, són realment una delícia. Menta recupera alguns dels poemes més dispersos de Castillo, Poble Nou Flash-Back i Morrison Hotel. Les imatges de perifèries, derrotes i desconsols fluctuen per l’aire de la cava de jazz: Platja del Somorrostro, Avinguda Icària, Duna del Bogatell, Davant la mar bella. A Poble Nou Flash-Back, el poeta diu: 

            I et voldria fer un poema com un vibrador, 
           un poema que t’ensenyés les avingudes desgraciades 
           del meu barri, el somriure de Durruti mort, 
           la màscara de Durruti mort 
           a qui pregava la meva àvia. 

L’ombra de Jim Morrison es passeja per la platja de Castelldefels dansant amb els àngels caiguts a les portes de l’edèn: 

          Sobre els teus cabells
         queia el silenci de l’últim raig del crepuscle.

David Castillo sap xuclar l’essència de la vida, i per allà on passa recull l’esperit poètic convertint-lo en imaginari geogràfic: el Carmel, la Rambla, el Xino, Castelldefels, Montevideo, Nova York o Manila. Downtown és el seu darrer llibre, escrit en català i castellà, són poemes que neixen en les caminades per la ciutat dels gratacels, abans i després de l’onze de setembre. 
Downtown (Icaria-2005), no és un viatge turístic sinó un passeig per la desolació humana que convida al lector a sentir els batecs de la vida: al Nuroyican Poets Cafè, al Harlem espanyol, al Bronx, a Times Square. A Loisaida, el poeta juga amb la memòria i la melangia del temps: 

                    ...em canso d’esperar com quan t’esperava 
                    i perdia els papers i queia 
                    per les avingudes paral·leles 
                    i perpendiculars a les platges del Poble Nou. 
                    Els cotxes aquí també es mullen 
                    per la rosada pesant del mar que em cala 
                    els ossos, calfred quan et miro, 
                    res a dir quan no et miro. 
                    Dins d’una cafeteria del Lower East Side em camuflo                     entre els que fan el cafè abans d’entrar a treballar.

La segona part del llibre recull un cant als joves presos de la Trinitat, el poema Festa major, diu: 

                    No controlis la teva rebel·lia, 
                    no controlis la teva rebel·lia, 
                    no controlis la teva rebel·lia, 
                    prega a la irreverent rossa 
                    després de besar-la: 
                    “No et demanaré amor, 
                    o potser sí. 
                   Deixa’m-ho pensar.”

Tanca el recull, l’escrit en castellà, Montevideo blues, on reapareix David “Dylan” Castillo, a Dejemos hablar al viento i interpreta l’absurd camusià d’El malentendido.
 
David Castillo (Barcelona, 1961), poeta i periodista. Els seus primers escrits van ser publicats el 1975, als catorze anys, quan treballava de “botones” al Banc Ibèric. El 1976 s’afilià a la CNT, era l’època de les “barricades” llibertàries, de  les festes permanents a la Rambla, de les primeres “manis”, del carnaval d’Ocaña, del Cafè de l’Òpera, dels stripteases de Christa Leem, de les paradetes de contrapropaganda, dels perfomances contraculturals, de les Jornades Llibertàries i de les calades de “hachís” col·lectives. Les publicacions alternatives apareixien amb força:  Ajoblanco, Viejo Topo, Alfalfa,Topo Avizor, Star...així com els fanzines la Cloaca, Fuera de Banda, Trotón, Tricopo i el còmic El Rrollo enmascarado. Tot plegat anava acompanyat de la banda musical de Bowie, Dylan, Lou Reed... Era un temps de debats continus i inacabables xerrades que emanaven del pensament llibertari, del situacionisme i del nexialisme. La seva immersió a la lluita el portarà a ser detingut, Castillo, en el pròleg de Bandera Negra, manifesta: <<La militancia y el nulo sentido del humor de los recien estrenados demócratas comporta represión, detenciones y alguna temporadilla en la Modelo, una infecta prisión llena de enfermedades y de parásitos, que se convierten en mi auténtica universidad. La calle, la Rambla, las drogas y las chicas son mi único paisaje  y tema recurrente de mis versos.>> Era tan lliure aquella República “A” de la Rambla, que va ser ocupada  “militarment” per la policia. Jaume Sisa ho va descriure en una cançó: <<Han tancat la Rambla / han fet fora tothom / han buidat els arbres / dels ocells i les flors.>>
La formació del jove poeta es complementa amb la metòdica lectura dels grans creadors universals: Cernuda, García Lorca, Aleixandre, Vallejo, Larrea, Vinyoli, Bonet, Rimbaud, Ashbery, Blake, Milton, Yeats, Coleridge, Auden, Corso... que són barrejats amb l’ingredient metafísic de la filosofia pura i la força dinàmica de la música pop. El camí del poeta quedarà marcat pel contacte amb la realitat, tant dels barris de la seva ciutat, com dels suburbis del món, dels quals no serà aliè. Castillo nascut al Poble Nou, ha recollit l’imaginari dels barris populars de la ciutat: el Carmel, la Ribera, la Barceloneta, el Xino...
A l’inici dels vuitanta inicià la seva participació en les lectures poètiques dels Ateneus Llibertaris, els bars de Gràcia i altres indrets barcelonins. Són els seus companys de viatge poètic, Jesús Lizano, Pope, Enric Casasses, Joan Vinuesa, “Oaixí”, etc. Àngel Carmona, director de La Pipironda, organitza espectacles poètics i teatrals, que recorren els escenaris alternatius de Barcelona. David Castillo, el 1985, formarà part de la Junta de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), aleshores hostatjat a  la Casa de Caritat. El seu pas per l’AEP coincideix amb les reunions que fan els vells militants anarquistes, sempre generosos amb els joves que volen fer el camí cap Ítaca. Castillo, en aquells moments, començava la seva carrera periodística, que el va portar a col·laborar a El País, La Vanguardia i, des de 1988, L’Avui, publicant també a les revistes El Món, El Temps i altres. La dècada dels noranta assumí la direcció del Suplement de Cultura de l’Avui, dirigí Lletra de Canvi, i fou col·laborador de les prestigioses publicacions literàries, Quimera, Insula, Leer, Qué leer?, etc. Des de 1995 coordina la Setmana de Poesia de Barcelona i forma part destacat del món literari català.
David Castillo, l’any 1992 va publicar La muntanya russa, a l’Editorial Pagès de Lleida, és un llibre ple d’imatges de ciutats, València, Roma, Barcelona... l’autor diu que en aquella època tenia ganes de riure, de plorar, de canviar d’estat d’ànim a gran velocitat. Els poemes de La muntanya russa són dels anys vuitanta i fins i tot, un d’ells <<del llunyà 1978>>. La persistència del temps llisca per damunt dels versos i baixa amb força per la muntanya russa. La destrucció i l’amor, títol inspirat amb Alexandre, és un poema barroc, una mena de continuació del retaule de Sant Jeroni: 

                eren la invocació, el temperament. 
                Ell l’hi explicava a poc a poc i ben fluixet, 
                però ella no hi era. 
                El futur era la caiguda vertiginosa de la muntanya russa                 El seu paisatge ribera.

Els versos de La muntanya russa posen de relleu la creació sense límits i el passeig per la memòria del temps. La Riba de Sant Nicolau de Bari (titulat, a Menta, El Riu), és un poema amb connotacions bíbliques passades pel sedàs de Rimbaud i de Dylan: 

                 Però és massa tard: 
                 “He mogut muntanyes i he marcat les vostres cartes,       
                 l’Edèn crema i s’acosta l’eliminació”. 
                 I jo somnàmbul, no trobo les maleïdes pastilles.

El poema que dóna títol al llibre, La Muntanya russa, imbuït pel pensament de Descartes, segueix el mateix ritme de l’anterior,: 

                    Ara, tot el calidoscopi 
                    on la memòria recombinava les peces 
                    i la fredor als ossos 
                    presagiaven la dependència,    
                    l’abstinència llarga, 
                    la sensació de benestar sempre curta.

El segon recull poètic de Castillo, Tenebra (Els llibres de l’Óssa menor-1994), parteix de la via anterior, novament el temps és protagonista, des de l’òptica de Bergson i de les insinuacions, entre la llum i l’ombra, de Hegel i de la creativitat literària de Dylan Thomas. A Tenebra, novament, trobem referències a Roma, al mític Cafè Greco, a la Via Condotti, Santa Maria del Popolo i San Luigi de Francesi, Caravaggio i Castell de Sant’Angello: 

                     La veu callava i l’autòmat reia,
                     com el beneït sil·logisme dels racionalistes.

A la segona part del recull Rapsodies canalles reapareix la veu de Lou Reed, Passolini, Bob Dylan i es’omple de versos tràgics que ballen les gitanes als compàs d’una balada de maquisards que ens acosten la figura Bobby Sands, militant de l’IRA, mort a causa d’una vaga de fam: 

        I mentre llanguia, Mcllwee repetia el que havia dit Lou Reed,        confús, pensant en Eamon de Valera: “La vida val pena, però        és del tot injusta."

En el poema Calze d’absenta, els àngels de l’apocalíptic passatge bíblic es passegen pel barri Xino, mentre el poeta mostra el seu “jo” generacional, i tal vegada convida a l’evangelista Joan, a una copa d’absenta, al Bar Marsella: 

              Per a nosaltres, eterns impacients 
              sentint música de Prince 
              en un tuguri del carrer Sant Pau.
 
David Castillo ha publicat també la biografia de Bob Dylan (Caixa de Catalunya-1992). El mite de Dylan formarà part del paisatge del poeta barceloní, per això la simbiosi biogràfica, no és tan sols un desig, sinó una realitat. La narració de la biografia del cantautor nord-americà és pot llegir com una cançó, Love minus zero / no limit, una gran passió pel poeta de Minnesota: <<Mai no vaig ser pobre perquè sempre tenia la meva guitarra i la meva harmònica.>>
 
David Castillo, en el pròleg del recull En tierra de nadie, afirma que si La Muntanya russa i Tenebra són germanes, Game over i El pont de Mühlberg són bessons. Amb Game Over (Proa-1998), hi va aconseguir el premi més prestigiós de la poesia catalana, el Carles Riba. L’imaginari barceloní de Castillo transita pels versos de Game Over, que esbrina la poètica de la Biblia i la baixa al món del carrer. La barreja de la  cultura anglosaxona i l’autòctona formen el cos del llibre amb els mites i fantasmes literaris de l’autor: Fonollosa, Artaud, Burroughs, Tennesse Williams, Lorca i sobretot Dylan, són presents en els versos de Game Over, tal vegada el seu millor llibre: 

              Des de l’eix del Barri Xino, 
              Montjuïc es dibuixava a mitja tarda 
              mentre Lluc i Mateu miraven la pobresa humana,            
              caminàvem com àngels pels carrers 
              de la zona obscura amb noms de sants: 
              Pau, Oleguer, Ramon.

Els mites poètics de David Castillo són ombres que viuen refugiades en l’esperit dels seus versos: Rimbaud, Crist, Comandante Cero, Dylan, Reed, Dostoievsky, Ramones, Prince, Bakunin, John Keats, Yeats, Che Guevara... 
El poeta, a En via morta,es trasllada a un camí sense sortida, cul de sac dels sentiments: 

               La rutina és com el cementiri dels noms 
              que no són el que volien, ni com eren. 
              Miro el teu gat, invoco Bakunin com si fos Sant Pau 
               i  toco el rellotge, via morta, via morta, 
               en via morta.

El poema Bandera negra, no és tan sols el color de la bandera, sinó l’estat d’ànim, negre ben negre, una lluita forta del poeta amb el seu més íntim jo, que li fa escriure: 

                 Quan enlairo la bandera negra 
                 veig que la calavera és la teva calavera 
                 i penso quan et besava els llavis, 
                que només són ossos blancs en una bandera negra. 
                (...) Et tinc preparada una sorpresa: 
                si vols ordre et donaré desordre, 
                si vols unitat tindràs anarquia, 
                si parles de poesia sentiràs dissonàncies 
                si vols ritme imposaré discordança..

Leonard Cohen no és lluny del poema que tanca el llibre Last ball, podria ser el vals de la darrera nit de l’amor perdut: 

                   Moro per aquest camí d’àngels 
                  que m’ensenyaves 
                  encara jove encara rossa 
                  ingènua i gentil 
                 (...) Somio amb tu. 
                 Somio amb tu.

El camí dels àngels el tornem a trobar a El Pont de Mühlberg (Proa-2000), l’obsessió, el desig, la realitat, la faula, l’amor i el desamor: 

         Torno al camí dels àngels quan el temps ja no és invisble:
         els murs de les finques, els forats de les antigues barraques          s'alternen amb els matolls i les cases d’obra vista, 
         De la muntanya perduda queda ben poca cosa: 
         l’erosionada façana del bar Patines 
         i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum d’un fanal.

Desolació i vida són conceptes que semblen ser antagònics però que, a vegades, es complementen, els versos d’El pont de Mühlberg, és una mostra d’aquest esperit poètic. William Blake va escriure: <<La visió o la imaginació, és una representació del que realment existeix. La faula, o l’al·legoria són filles de la memòria.>> 
Castillo ja havia seguit anteriorment aquests camí, a Game Over, sobretot en el poema Els estigmes sense passió: 

          Lluc i Mateu no sabien si eren amics 
          però s’havien acostumat a compartir penes. 
          Cadascú donava la pròpia versió de les vivències comunes

David Castillo és un poeta que treballa la idea sense caure en la trampa de les ideologies, doncs això li restaria valor als seus versos. El seu esperit èpic està marcat per un àcid romanticisme, que l’allunya tant dels poetes postmoderns, com dels poetes buits. El poeta del Carmel narra la realitat d’una èpica barcelonina que té la seva principal força a El pont de Mühlberg, amb aquest llibre fa un recorregut físic pels racons més íntims i canalles de ciutat, a la recerca d’un impossible somni, maleint la pròpia desesperació. És un trajecte per la via de l’amor i el desamor, pel sexe, les drogues i el rock. I així el poeta s’escapa a Place Contrescarpe:  

              Vaig arribar a París fugint de mi mateix 
              fugint de la teva veu, 
              fugint del manicomi. 
              I mentre ballava pels carrers i places 
             del Sentier, del Latin o de Montparnasse 
             et sentia com a únic remei 
             per alleugerir el pas, per descansar,
             per creuar el riu que ets tu.

Aquest llibre és també un itinerari literari pel Carmel, un barri que ha patit recentment l’atac devorador del “progrés” salvatge. L’emblemàtic poema Rambla del Carmel és un cant a la desesperació, sona un saxofon: 

             Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
             un túnel com els budells del somni, 
             crits de joves llibertaris travessant dècades 
             entre trets de la policia i ordres de megafonia 
             com amenaces, dissolució. 
             Somni-malson negre, 
             negre com una nit negra sense tu, 
             negre com una llamborda negra, 
             negre com un negre negre.

El pont de Mühlberg acollia les bateries d’un antiaeri de la guerra civil, ara és un mirador: 

          Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,  
           terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula, 
           també entre els pins i les antenes solitàries, 
           que senten nostàlgia de les barraques, 
           de la pobresa oblidada de la muntanya 
           oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat 
           com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.

És la guerra, és la guerra! Amor, ira, desamor, ventura i desventura, ràbia...  A Malles de pell de lleopard el poeta s’aferra a la tristesa remullada amb la ginebra: 

             Cada pas endavant s’anticipa a un pas enrere.

Corso és present en alguns d’aquests pensaments poètics, així ho escriu el poeta nord-americà: 

              Tot home és únic en aquest trist 
              inharmònic camí estrany>> 

En el poema La realitat i el desig trobem a Cernuda, el poeta de l’amor i els dubtes, però també de la memòria lànguida del temps: 

            Nosaltres fumàvem calades llargues de haix 
            sentint Bowie, Dylan i Lou Reed amb les parpelles                          pintades Bauhaus, Dalis Car i Joy Division.

L’ofici de poeta no està renyit ni amb la ironia, ni amb el sarcasme, ni amb el cinisme. Salvat-Papasseit digué que el sentit inútil de l’art era el que realment li donava valor. Castillo afirma, en una entrevista a Solidaridad Obrera, que aquest ofici inútil és la seva raó d’ésser: <<Una vida sin escritura no tiene sentido para mí.>> I a les notes finals d’El pont de Mühlberg, manifesta que, amb aquests poemes, ha fet un cant elegíac als amics que han caigut pel camí, i que tant l’havien condicionat en els seus inicis literaris, cita Pere Marcilla, Albert Subirats i Ángel Crespo, <<poetes que –diu- em van ensenyar coses impossibles d’aprendre d’una manera individual.>> David Castillo està amarat de sentiments nobles i és el millor amic pels seus amics. Sobre Pere Marcilla, fundador de la desapareguda llibreria Cosa Nostra, ha publicat una semblança a Poètica de la contracultura, que Genís Cano ha editat a la Universitat de Barcelona: <<A més de considerar-lo amic i mestre, crec que el Pere Marcilla va ser un individu extraordinari. (...) Com diu en un dels seus poemes, la <<vida és un instant (fonamentalment ple de merda), la mort és eterna.>>
David Castillo no s’ha especialitzat en un sol gènere, també és novel·lista guardonat, El cel de l’infern (1999), premi Joan Crexells; i No miris enrere (2001), premi Sant Jordi. Ha publicat darrerament diverses antologies bilingües de la seva obra poètica, Bandera negra (Madrid-2001) i En Tierra de nadie (Málaga-2002), que recullen poemes dels seus llibres publicats i dels llibres inèdits Doble Zero i Esquena nua. A Bandera negra apareix un poema de Seguint l’huracà (Tarragona-2000), és Mala memòria: 

            Qualsevol cosa que avui et pogués dir 
            seria tan inútil com aquest semàfor que canvia 
            tota la nit, fins i tot quan ja no passen ni cotxes. 
            Què deus recordar de tot allò? 
            No tenien bona memòria, potser és millor 
            que estar com jo aquí perdut encara divagant.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Caravansarai, núm. 1, Primer Semestre de 2006. També a Lletra UOC, 2006, en versió catalana-castellana i anglesa).