FERRAN AISA
 |
| (David Castillo i Ferran Aisa en un recital poètic al Centre Cívic Fort-Pienc) |
A la Sala Be-Bop de San Cugat, dins de el Festival de Poesia 2005, es presentà l’espectacle Menta, jazz i poesia. L’espectacle poètic-musical de David Castillo, Núria Martínez Vernis i el grup Free Spirits 500mg, forma part de la col·laboració musical del poeta amb David Mengual i el seu grup de jazz. David Castillo i la poeta Núria Martínez, entre gin-tònics i cervesa, desgranen els versos de l’antologia i altres de nous inspirats en el viatge del poeta a Manila. Els poemes interpretats a duo o en solitari, al compàs de la música de jazz, són realment una delícia. Menta recupera alguns dels poemes més dispersos de Castillo, Poble Nou Flash-Back i Morrison Hotel. Les imatges de perifèries, derrotes i desconsols fluctuen per l’aire de la cava de jazz: Platja del Somorrostro, Avinguda Icària, Duna del Bogatell, Davant la mar bella. A Poble Nou Flash-Back, el poeta diu:
I et voldria fer un poema com un vibrador,
un poema que t’ensenyés les avingudes desgraciades
del meu barri, el somriure de Durruti mort,
la màscara de Durruti mort
a qui pregava la meva àvia.
L’ombra de Jim Morrison es passeja per la platja de Castelldefels dansant amb els àngels caiguts a les portes de l’edèn:
Sobre els teus cabells
queia el silenci de l’últim raig del crepuscle.
David Castillo sap xuclar l’essència de la vida, i per allà on passa recull l’esperit poètic convertint-lo en imaginari geogràfic: el Carmel, la Rambla, el Xino, Castelldefels, Montevideo, Nova York o Manila. Downtown és el seu darrer llibre, escrit en català i castellà, són poemes que neixen en les caminades per la ciutat dels gratacels, abans i després de l’onze de setembre.
Downtown (Icaria-2005), no és un viatge turístic sinó un passeig per la desolació humana que convida al lector a sentir els batecs de la vida: al Nuroyican Poets Cafè, al Harlem espanyol, al Bronx, a Times Square. A Loisaida, el poeta juga amb la memòria i la melangia del temps:
...em canso d’esperar com quan t’esperava
i perdia els papers i queia
per les avingudes paral·leles
i perpendiculars a les platges del Poble Nou.
Els cotxes aquí també es mullen
per la rosada pesant del mar que em cala
els ossos, calfred quan et miro,
res a dir quan no et miro.
Dins d’una cafeteria del Lower East Side em camuflo entre els que fan el cafè abans d’entrar a treballar.
La segona part del llibre recull un cant als joves presos de la Trinitat, el poema Festa major, diu:
No controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
prega a la irreverent rossa
després de besar-la:
“No et demanaré amor,
o potser sí.
Deixa’m-ho pensar.”
Tanca el recull, l’escrit en castellà, Montevideo blues, on reapareix David “Dylan” Castillo, a Dejemos hablar al viento i interpreta l’absurd camusià d’El malentendido.
David Castillo (Barcelona, 1961), poeta i periodista. Els seus primers escrits van ser publicats el 1975, als catorze anys, quan treballava de “botones” al Banc Ibèric. El 1976 s’afilià a la CNT, era l’època de les “barricades” llibertàries, de les festes permanents a la Rambla, de les primeres “manis”, del carnaval d’Ocaña, del Cafè de l’Òpera, dels stripteases de Christa Leem, de les paradetes de contrapropaganda, dels perfomances contraculturals, de les Jornades Llibertàries i de les calades de “hachís” col·lectives. Les publicacions alternatives apareixien amb força: Ajoblanco, Viejo Topo, Alfalfa,Topo Avizor, Star...així com els fanzines la Cloaca, Fuera de Banda, Trotón, Tricopo i el còmic El Rrollo enmascarado. Tot plegat anava acompanyat de la banda musical de Bowie, Dylan, Lou Reed... Era un temps de debats continus i inacabables xerrades que emanaven del pensament llibertari, del situacionisme i del nexialisme. La seva immersió a la lluita el portarà a ser detingut, Castillo, en el pròleg de Bandera Negra, manifesta: <<La militancia y el nulo sentido del humor de los recien estrenados demócratas comporta represión, detenciones y alguna temporadilla en la Modelo, una infecta prisión llena de enfermedades y de parásitos, que se convierten en mi auténtica universidad. La calle, la Rambla, las drogas y las chicas son mi único paisaje y tema recurrente de mis versos.>> Era tan lliure aquella República “A” de la Rambla, que va ser ocupada “militarment” per la policia. Jaume Sisa ho va descriure en una cançó: <<Han tancat la Rambla / han fet fora tothom / han buidat els arbres / dels ocells i les flors.>>
La formació del jove poeta es complementa amb la metòdica lectura dels grans creadors universals: Cernuda, García Lorca, Aleixandre, Vallejo, Larrea, Vinyoli, Bonet, Rimbaud, Ashbery, Blake, Milton, Yeats, Coleridge, Auden, Corso... que són barrejats amb l’ingredient metafísic de la filosofia pura i la força dinàmica de la música pop. El camí del poeta quedarà marcat pel contacte amb la realitat, tant dels barris de la seva ciutat, com dels suburbis del món, dels quals no serà aliè. Castillo nascut al Poble Nou, ha recollit l’imaginari dels barris populars de la ciutat: el Carmel, la Ribera, la Barceloneta, el Xino...
A l’inici dels vuitanta inicià la seva participació en les lectures poètiques dels Ateneus Llibertaris, els bars de Gràcia i altres indrets barcelonins. Són els seus companys de viatge poètic, Jesús Lizano, Pope, Enric Casasses, Joan Vinuesa, “Oaixí”, etc. Àngel Carmona, director de La Pipironda, organitza espectacles poètics i teatrals, que recorren els escenaris alternatius de Barcelona. David Castillo, el 1985, formarà part de la Junta de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), aleshores hostatjat a la Casa de Caritat. El seu pas per l’AEP coincideix amb les reunions que fan els vells militants anarquistes, sempre generosos amb els joves que volen fer el camí cap Ítaca. Castillo, en aquells moments, començava la seva carrera periodística, que el va portar a col·laborar a El País, La Vanguardia i, des de 1988, L’Avui, publicant també a les revistes El Món, El Temps i altres. La dècada dels noranta assumí la direcció del Suplement de Cultura de l’Avui, dirigí Lletra de Canvi, i fou col·laborador de les prestigioses publicacions literàries, Quimera, Insula, Leer, Qué leer?, etc. Des de 1995 coordina la Setmana de Poesia de Barcelona i forma part destacat del món literari català.
David Castillo, l’any 1992 va publicar La muntanya russa, a l’Editorial Pagès de Lleida, és un llibre ple d’imatges de ciutats, València, Roma, Barcelona... l’autor diu que en aquella època tenia ganes de riure, de plorar, de canviar d’estat d’ànim a gran velocitat. Els poemes de La muntanya russa són dels anys vuitanta i fins i tot, un d’ells <<del llunyà 1978>>. La persistència del temps llisca per damunt dels versos i baixa amb força per la muntanya russa. La destrucció i l’amor, títol inspirat amb Alexandre, és un poema barroc, una mena de continuació del retaule de Sant Jeroni:
eren la invocació, el temperament.
Ell l’hi explicava a poc a poc i ben fluixet,
però ella no hi era.
El futur era la caiguda vertiginosa de la muntanya russa El seu paisatge ribera.
Els versos de La muntanya russa posen de relleu la creació sense límits i el passeig per la memòria del temps. La Riba de Sant Nicolau de Bari (titulat, a Menta, El Riu), és un poema amb connotacions bíbliques passades pel sedàs de Rimbaud i de Dylan:
Però és massa tard:
“He mogut muntanyes i he marcat les vostres cartes,
l’Edèn crema i s’acosta l’eliminació”.
I jo somnàmbul, no trobo les maleïdes pastilles.
El poema que dóna títol al llibre, La Muntanya russa, imbuït pel pensament de Descartes, segueix el mateix ritme de l’anterior,:
Ara, tot el calidoscopi
on la memòria recombinava les peces
i la fredor als ossos
presagiaven la dependència,
l’abstinència llarga,
la sensació de benestar sempre curta.
El segon recull poètic de Castillo, Tenebra (Els llibres de l’Óssa menor-1994), parteix de la via anterior, novament el temps és protagonista, des de l’òptica de Bergson i de les insinuacions, entre la llum i l’ombra, de Hegel i de la creativitat literària de Dylan Thomas. A Tenebra, novament, trobem referències a Roma, al mític Cafè Greco, a la Via Condotti, Santa Maria del Popolo i San Luigi de Francesi, Caravaggio i Castell de Sant’Angello:
La veu callava i l’autòmat reia,
com el beneït sil·logisme dels racionalistes.
A la segona part del recull Rapsodies canalles reapareix la veu de Lou Reed, Passolini, Bob Dylan i es’omple de versos tràgics que ballen les gitanes als compàs d’una balada de maquisards que ens acosten la figura Bobby Sands, militant de l’IRA, mort a causa d’una vaga de fam:
I mentre llanguia, Mcllwee repetia el que havia dit Lou Reed, confús, pensant en Eamon de Valera: “La vida val pena, però és del tot injusta."
En el poema Calze d’absenta, els àngels de l’apocalíptic passatge bíblic es passegen pel barri Xino, mentre el poeta mostra el seu “jo” generacional, i tal vegada convida a l’evangelista Joan, a una copa d’absenta, al Bar Marsella:
Per a nosaltres, eterns impacients
sentint música de Prince
en un tuguri del carrer Sant Pau.
David Castillo ha publicat també la biografia de Bob Dylan (Caixa de Catalunya-1992). El mite de Dylan formarà part del paisatge del poeta barceloní, per això la simbiosi biogràfica, no és tan sols un desig, sinó una realitat. La narració de la biografia del cantautor nord-americà és pot llegir com una cançó, Love minus zero / no limit, una gran passió pel poeta de Minnesota: <<Mai no vaig ser pobre perquè sempre tenia la meva guitarra i la meva harmònica.>>
David Castillo, en el pròleg del recull En tierra de nadie, afirma que si La Muntanya russa i Tenebra són germanes, Game over i El pont de Mühlberg són bessons. Amb Game Over (Proa-1998), hi va aconseguir el premi més prestigiós de la poesia catalana, el Carles Riba. L’imaginari barceloní de Castillo transita pels versos de Game Over, que esbrina la poètica de la Biblia i la baixa al món del carrer. La barreja de la cultura anglosaxona i l’autòctona formen el cos del llibre amb els mites i fantasmes literaris de l’autor: Fonollosa, Artaud, Burroughs, Tennesse Williams, Lorca i sobretot Dylan, són presents en els versos de Game Over, tal vegada el seu millor llibre:
Des de l’eix del Barri Xino,
Montjuïc es dibuixava a mitja tarda
mentre Lluc i Mateu miraven la pobresa humana,
caminàvem com àngels pels carrers
de la zona obscura amb noms de sants:
Pau, Oleguer, Ramon.
Els mites poètics de David Castillo són ombres que viuen refugiades en l’esperit dels seus versos: Rimbaud, Crist, Comandante Cero, Dylan, Reed, Dostoievsky, Ramones, Prince, Bakunin, John Keats, Yeats, Che Guevara...
El poeta, a En via morta,es trasllada a un camí sense sortida, cul de sac dels sentiments:
La rutina és com el cementiri dels noms
que no són el que volien, ni com eren.
Miro el teu gat, invoco Bakunin com si fos Sant Pau
i toco el rellotge, via morta, via morta,
en via morta.
El poema Bandera negra, no és tan sols el color de la bandera, sinó l’estat d’ànim, negre ben negre, una lluita forta del poeta amb el seu més íntim jo, que li fa escriure:
Quan enlairo la bandera negra
veig que la calavera és la teva calavera
i penso quan et besava els llavis,
que només són ossos blancs en una bandera negra.
(...) Et tinc preparada una sorpresa:
si vols ordre et donaré desordre,
si vols unitat tindràs anarquia,
si parles de poesia sentiràs dissonàncies
si vols ritme imposaré discordança..
Leonard Cohen no és lluny del poema que tanca el llibre Last ball, podria ser el vals de la darrera nit de l’amor perdut:
Moro per aquest camí d’àngels
que m’ensenyaves
encara jove encara rossa
ingènua i gentil
(...) Somio amb tu.
Somio amb tu.
El camí dels àngels el tornem a trobar a El Pont de Mühlberg (Proa-2000), l’obsessió, el desig, la realitat, la faula, l’amor i el desamor:
Torno al camí dels àngels quan el temps ja no és invisble:
els murs de les finques, els forats de les antigues barraques s'alternen amb els matolls i les cases d’obra vista,
De la muntanya perduda queda ben poca cosa:
l’erosionada façana del bar Patines
i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum d’un fanal.
Desolació i vida són conceptes que semblen ser antagònics però que, a vegades, es complementen, els versos d’El pont de Mühlberg, és una mostra d’aquest esperit poètic. William Blake va escriure: <<La visió o la imaginació, és una representació del que realment existeix. La faula, o l’al·legoria són filles de la memòria.>>
Castillo ja havia seguit anteriorment aquests camí, a Game Over, sobretot en el poema Els estigmes sense passió:
Lluc i Mateu no sabien si eren amics
però s’havien acostumat a compartir penes.
Cadascú donava la pròpia versió de les vivències comunes
David Castillo és un poeta que treballa la idea sense caure en la trampa de les ideologies, doncs això li restaria valor als seus versos. El seu esperit èpic està marcat per un àcid romanticisme, que l’allunya tant dels poetes postmoderns, com dels poetes buits. El poeta del Carmel narra la realitat d’una èpica barcelonina que té la seva principal força a El pont de Mühlberg, amb aquest llibre fa un recorregut físic pels racons més íntims i canalles de ciutat, a la recerca d’un impossible somni, maleint la pròpia desesperació. És un trajecte per la via de l’amor i el desamor, pel sexe, les drogues i el rock. I així el poeta s’escapa a Place Contrescarpe:
Vaig arribar a París fugint de mi mateix
fugint de la teva veu,
fugint del manicomi.
I mentre ballava pels carrers i places
del Sentier, del Latin o de Montparnasse
et sentia com a únic remei
per alleugerir el pas, per descansar,
per creuar el riu que ets tu.
Aquest llibre és també un itinerari literari pel Carmel, un barri que ha patit recentment l’atac devorador del “progrés” salvatge. L’emblemàtic poema Rambla del Carmel és un cant a la desesperació, sona un saxofon:
Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre trets de la policia i ordres de megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.
El pont de Mühlberg acollia les bateries d’un antiaeri de la guerra civil, ara és un mirador:
Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada de la muntanya
oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat
com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.
És la guerra, és la guerra! Amor, ira, desamor, ventura i desventura, ràbia... A Malles de pell de lleopard el poeta s’aferra a la tristesa remullada amb la ginebra:
Cada pas endavant s’anticipa a un pas enrere.
Corso és present en alguns d’aquests pensaments poètics, així ho escriu el poeta nord-americà:
Tot home és únic en aquest trist
inharmònic camí estrany>>
En el poema La realitat i el desig trobem a Cernuda, el poeta de l’amor i els dubtes, però també de la memòria lànguida del temps:
Nosaltres fumàvem calades llargues de haix
sentint Bowie, Dylan i Lou Reed amb les parpelles pintades Bauhaus, Dalis Car i Joy Division.
L’ofici de poeta no està renyit ni amb la ironia, ni amb el sarcasme, ni amb el cinisme. Salvat-Papasseit digué que el sentit inútil de l’art era el que realment li donava valor. Castillo afirma, en una entrevista a Solidaridad Obrera, que aquest ofici inútil és la seva raó d’ésser: <<Una vida sin escritura no tiene sentido para mí.>> I a les notes finals d’El pont de Mühlberg, manifesta que, amb aquests poemes, ha fet un cant elegíac als amics que han caigut pel camí, i que tant l’havien condicionat en els seus inicis literaris, cita Pere Marcilla, Albert Subirats i Ángel Crespo, <<poetes que –diu- em van ensenyar coses impossibles d’aprendre d’una manera individual.>> David Castillo està amarat de sentiments nobles i és el millor amic pels seus amics. Sobre Pere Marcilla, fundador de la desapareguda llibreria Cosa Nostra, ha publicat una semblança a Poètica de la contracultura, que Genís Cano ha editat a la Universitat de Barcelona: <<A més de considerar-lo amic i mestre, crec que el Pere Marcilla va ser un individu extraordinari. (...) Com diu en un dels seus poemes, la <<vida és un instant (fonamentalment ple de merda), la mort és eterna.>>
David Castillo no s’ha especialitzat en un sol gènere, també és novel·lista guardonat, El cel de l’infern (1999), premi Joan Crexells; i No miris enrere (2001), premi Sant Jordi. Ha publicat darrerament diverses antologies bilingües de la seva obra poètica, Bandera negra (Madrid-2001) i En Tierra de nadie (Málaga-2002), que recullen poemes dels seus llibres publicats i dels llibres inèdits Doble Zero i Esquena nua. A Bandera negra apareix un poema de Seguint l’huracà (Tarragona-2000), és Mala memòria:
Qualsevol cosa que avui et pogués dir
seria tan inútil com aquest semàfor que canvia
tota la nit, fins i tot quan ja no passen ni cotxes.
Què deus recordar de tot allò?
No tenien bona memòria, potser és millor
que estar com jo aquí perdut encara divagant.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Caravansarai, núm. 1, Primer Semestre de 2006. També a Lletra UOC, 2006, en versió catalana-castellana i anglesa).
No hay comentarios:
Publicar un comentario