 |
| Arribada Carnestolstes al Born (Barcelona) |
DOCUMENTAL:
EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS
Guió: Ferran Aisa i Pàmpols
PRIMERA PART:
I. ELS ORÍGENS
1. LES SATURNALS
La creença que el Carnaval té el seu origen a les festes paganes de les Saturnals romanes ha estat molt difós en els països de parla romanç des del Renaixement. Es tractava d’un ritual al déu del vi, Baco, una festa pagana en honor al déu Saturn, perquè protegís la sembra i la collita. Durant els set dies que duraven les festes, els esclaus gaudien de gran llicència, i es vestien amb la roba dels seus amos. Una festa romana propera a l’esperit del Carnaval modern eren les lupercàlies que celebraven el fi de l’hivern i el començament del bon temps amb gran llicència sexual. Les lupercals o matronals eren fonamentalment festes de ritus a favor de la fecundació i la protecció dels animals.
Però també hi ha qui compara el Carnaval a la “Dyonisia” grega, que en alguna època es barrejava amb les festes dels “kalendae” de gener i fins i tot s’hi ha fet menció a la festa en honor del bou Apis a Egipte. Altres historiadors precisen que els primers carnavals es remunten a l’antiga Sumeria, que va passar la tradició festiva a Egipte, Grècia, Roma i altres pobles.
2. CARRUS NAVALIS
Una altra tradició diu que en el Carnaval hi ha elements que recorden una festa ancestral anomenada Carrus Navalis, que se celebrava tant als pobles de la Mediterrània, com als països nòrdics i germànics. Aquesta festa era de caràcter agrícola i consistia a passejar un carro en forma de vaixell pels carrers dels pobles i pels camps. El Carrus Navalis era conduït per dones que portaven tan sols una camisa que deixava al descobert la resta del cos. Al llarg del trajecte es feien balls promiscus i es cantaven cançons satíriques contra la religió i l’Estat. El Carrus Navalis fou integrat dins del Carnaval cristià fins el segle XVII, en què l’Església el va prohibir.
3. EL CARNAVAL CRISTIÀ
La festa pagana romana va ser adoptada pels pobles de tradició cristiana i la van adaptar a les seves creences. Així les saturnals van passar a ser, a l’edat mitjana, el carnelevarium, referint-se a la prohibició de consumir carn durant els quaranta dies que dura la quaresma. Si l’origen de la festa es presenta com un seguit de celebracions paganes, el pas del temps les va anar transformant en una mena de religió naturalista.
El cristianisme va anar desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de les festes carnavalesques i va transformar l’arribada de la primavera en una sèrie de celebracions llicencioses i mundanes, abans del començament de l’abstinència quaresmal.
4. ELS NOMS DEL CARNAVAL
Els noms per designar l’anomenat Carnaval eren: “Carnal”, “Carnestolendas” o “Carnestoltes” i en alguns llocs de la península ibèrica se l’anomenà “Antruejos”. A Galícia va agafar el nom d’“Antroido”.
També s’han documentat altres noms més antics: “Carnevale”, “Carnovale” o “Carnelevare”. El 1195 Du Cange documentà un “Carnelevamen” o “Carnelevamine”.
Els termes més usuals Carnaval i Carnestoltes tenen el mateix significat: el primer procedeix del llatí “carnem levare”, que vol dir “prohibida la carn”, i el segon “carnes tollitas” que ve a significar el mateix.
5. EL CARNAVAL A L’EDAT MITJANA
El Carnaval va ressorgir a l’edat mitjana, especialment a Itàlia, d’una manera menys permissiva però amb un aire més popular. Molt aviat es va manifestar en formes artístiques que van tenir la seva principal plenitud en el Carnaval de Venècia, en el que prenia part el Dux i la seva cort. Altres carnavals que van aparèixer a Itàlia són els de Roma, Florència, Nàpols i Torí. La festa del Carnaval, novament, es va estendre a França, Alemanya i la península ibèrica.
6. EL CARNAVAL A L’ÈPOCA COLONIAL
A l’Espanya dels Reis Catòlics ja era un costum arrelat les disfresses per Carnaval amb el fi de realitzar bromes en llocs públics. El temps del Carnaval es distingia, en primer terme, perquè durant aquells dies es realitzaven actes de tipus burlesc i fins i tot jocs transgressors. Les antigues auques han representat moltes vegades l’esperit característic del Carnaval, que disposa la faula d’un món al revés.
Els navegants espanyols i els portuguesos van difondre el Carnaval a Amèrica a l’època de la conquesta i de la colonització. El Carnaval durant el pas del temps va anar adaptant estils diferents segon cada país. A Amèrica fins i tot va agafar característiques pròpies basades en la mística precolombina. Així cal parlar del Carnaval de Rio de Janeiro, de l’Oruro de Bolivia, el Gualeguaychú argentí o la tradició de la yunza al Perú.
7. QUÈ ÉS EL CARNAVAL?
Podem definir el Carnaval com el període de divertiments públics que precedeix a l’època d’austeritat, penitència i abstinència de la quaresma. Antigament les celebracions començaven a l’entorn de l’Epifania, però més modernament era costum que s’iniciés els tres dies anteriors al dimecres de cendra; a Catalunya hi ha la tradició d’iniciar la festa el dijous gras i acabar-la el dimecres de cendra, amb l’enterrament de la sardina.
El Carnaval, que als Països Catalans s’ha anomenat també Carnestoltes, recull tradicions i festes heterogènies d’antuvi, que es manifesta a través dels balls de màscares, les disfresses, les comparses, les fogueres, les llicències de tot tipus, les batalles de taronges i de confits, l’enterrament del Carnestoltes i altres jocs on sempre predomina la rauxa sobre el seny.
El Carnaval és considerava una època d’alegria, mentre que el dimecres de cendra era l’inici d’un temps de tristesa. Des de l’edat mitjana a Espanya s’ha celebrat la festa del triomf del Carnaval i el seu judici i lluita contra la Quaresma i la celebració seva mort.
A Catalunya s’ha reproduït la Quaresma amb la figura d’una dona de set peus, que signifiquen les set setmanes de quaresma, portadora d’un cistell amb viandes i un bacallà.
8. EL PAÍS DE XAUXA
El Carnaval, en el món antic, reclamava que la societat es capgirés, que els humils esdevinguessin poderosos i els poderosos humils, i això es realitzava a través de l’excés i el rampell. Es pretenia que l’hivern desaparegués i sempre fos primavera, i es proclamava la utòpica visió del país de Xauxa, on es posava de relleu la tradició de “el món al revés”, sobre aquest particular Antoni Bori i Fontestà, va escriure:
“Xauxa és el país més gran
i bonic per excel•lència
allà en neda en l’opulència
i de pobres no n’hi ha.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s’acata i respecta
el pensar de cadascú.
Així tots viuen tranquils
i en la més dolça harmonia,
sense crims ni policia,
ni plets, ni guerres civils.”
 |
| Enterrament de la sardina |
9. UNA FESTA ANCESTRAL
La festa ancestral del Carnaval va ser durant molts segles un esdeveniment festiu i reivindicatiu, fins i tot es pot afirmar que hi ha estat, per oposició a la cultura oficial, la màxima expressió creadora de les classes populars. Durant els segles XIV i XV, el Carnaval agafà tanta popularitat que ell sol podia definir tota la cultura urbana de l’època. Mentre que a Europa occidental va ser protegit per les corporacions, l’aristocràcia i la burgesia liberal, a Espanya, exceptuant algunes etapes de permissibilitat, sobretot a l’època del regnat de Felip IV, va ser prohibit i perseguit per l’Església i pel poder civil.
SEGONA PART:
II. EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS
1. L’INICI DEL CARNAVAL
El començament de les festes dedicades a Carnestoltes no tenen una data única, doncs varien, segons les tradicions de cada poble. Aureli Capmany cita com la data més allunyada el dia de la Immaculada, d’altres estudiosos parlen del dia de Cap d’Any, el criteri més extens és el de Sant Antoni. Un dit popular ho reafirma:
“Per Sant Anton
Carnestoltes son”
Altres dites populars deien: “Carnestoltes / setze voltes”. Segons aquesta tradició la festa començava, la Setmana dels barbuts, doncs amb uns dies de diferència s’esqueia la diada de Sant Pau Anacoreta, Sant Antoni Abat i Sant Maur. La gent deia que aquests sants duien el fred a la barba. A partir d’aquestes dates començava tot un seguit de commemoracions que ja no s’aturarien fins l’inici del Carnaval. Una de les més popular era la desfilada dels Tres Tombs, durant la diada de Sant Antoni Abat, el del porquet. Aquell dia la gent portava a beneir els animals a l’Església. Aquesta tradició ha arribat fins els nostres dies.
2. ALTRES CELEBRACIONS
Les tradicions als països catalans són molt variades. El dia de Sant Sebastià se celebra a Moià (Bages) balls populars, entre els quals hi ha la figura d’un personatge disfressat, que se l’anomena “el Pollu”, la missió del qual és evitar que ningú molesti als balladors. Aquest ritual del folklore del Principat, el trobem també en figures semblants, però amb imatge de diables o diablots, a les festes de Sant Antoni de Mallorca, als Ports de Morella i al Ball de Gitanes del Vallès.
Altres pobles han seguit la tradició dels Bulls de Carnaval. Els àpats públics significaven l’acceptació per part de la població de l’ús de menjars greixosos d’aquestes jornades. El dia de Sant Guillem el poble de Bagà (Berguedà) fa una arrossada col•lectiva per tots els vilatans. Són també populars els Ranxos de Vidreres, o bé, les sopes de Castellterçol. Una altra festa tradicional és la de Santa Àgata, que se celebra el dia 5 de febrer. Santa Àgata, patrona de les bugaderes i de les dones, ve a ser una continuació de les “Matronals” romanes. Aquesta celebració ve a recordar els temps llunyans del matriarcat. Aquell dia en molts pobles de Catalunya hi havia el costum de l’hegemonia de les dones. Actualment encara se celebra aquesta tradició en pobles de la Terra Alta.
3. TRADICIONS
La Candelera és una altra data important, una festa que es commemora des del segle V, fou instituïda pel Papa Gelasi per arraconar les Lupercals, antiga festa pagana que se celebrava a Roma el dia 15 de febrer, davant la gruta on Flàustul havia trobat Ròmul i Remo amb la lloba que els alletava.
El dia de la Candelera la gent desfeia el pessebre i empaquetava les figures fins l’any vinent. Per la gent del camp era l’inici del bon temps. Hi ha la creença popular que si plou el dia 15 de febrer el fred ja s’ha acabat, així ho sentenciava una antiga dita: “Si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu.” Els pobles antics, aquest dia, anaven al bosc a despertar l’ós, per tal d’aconseguir pels ritus màgics que arribés aviat la primavera. Aquesta tradició ritual era molt habitual a Prats de Molló, Sant Llorens de Cerdans i Andorra. En alguns pobles de la Ribagorça era molt popular la disfressa de la “Tranca”, un personatge que sortia a despertar l’ós.
A Manresa, se celebra des de fa gairebé set segles la Festa de la Llum. Una misteriosa llum, que venia de Montserrat, va fer que el bisbe aixequés les sancions de caràcter espiritual. Això va significar el pas de les aigües de la Sèquia per les propietats manresanes al terme de Sallent, un canal que havia concedit el rei Pere III. El 21 de gener es commemora la Misteriosa Llum de Manresa, i la gent s’aplega a l’esplanada del castell de Balsareny, amb gegants i cap-grossos.
4. ELS DARRERS DIES
A les Illes en diuen els Darrers Dies per separar les festes de preparació del Carnestoltes, com Sant Antoni i la Candelera, de la pròpia festa. A les illes el dia de Sant Antoni és el punt de sortida del Carnestoltes i al País València comença per l’Epifania. La data més extensa de l’inici del Carnestoltes és el Dijous Gras o Llarder. Joan Amades, en la seva monografia sobre el Carnestoltes a Barcelona, afirma: “En arribar en aquest moment de l’any, sembla que l’home es despulla de la capa de civilització que el cobreix, que perd el vernís que dissimula el seu fons durant tota la resta de l’any, i sobreviuen en ell profuses manifestacions i expansions d’un intens primitisme que ben poc manca si no arriben a ser dels temps cavernaris.”
5. CALENDARI DEL CARNESTOLTES
El Dijous Gras hi havia la tradició de les sortides al camp, i era molt generalitzat menjar truites de botifarra i coques de llardons. En alguns pobles es feien bulls i escudelles públiques. El dia següent hi arribava el Carnestoltes, rei del Carnaval. El personatge que representava Sa Majestat Carnestoltes, senyor dels pocasoltes, llegia un sermó satíric contra les autoritats municipals. El Dissabte de Carnaval se celebraven els balls de màscares. El diumenge es feien les desfilades de carrosses, rues i comparses pels carrers, amb una gran gresca. Els balls de màscares continuaven el dilluns i el dimarts. El Dimecres de Cendra es realitzava l’enterrament del Carnestoltes, amb la lectura del seu testament. Era habitual també que la gent sortís al camp a efectuar l’enterrament de la sardina, on predominava l’humor negre i la disbauxa.
6. EL REI CARNESTOLTES
En la tradició festiva del Carnaval destaca la figura d’un personatge anomenat Carnestoltes, el qual personifica el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. Carnestoltes, durant la seva hegemonia, ho trasbalsa tot, però el seu fi representa l’acabament d’un cicle. La crema, mort i enterrament del Carnestoltes tanca el cicle festiu
i és l’inici de la substitució del rei, vell i decrèpit, per un altre de més jove i més enèrgic.
7. NINOTS DE PALLA I “BOUS”
A la comarca del Pallars, sobretot als pobles de Rialp, Esterri d’Àneu, Montcortès i Durro, el Carnaval era representat per un ninot de palla que, des del matí, era exposat davant d’una casa i els “bous” o mossos l’acusaven de golós, borratxo i d’haver portat l’ociositat al poble. Per aquestes greus circumstàncies era acusat de mort. La defensa per la seva part demanava l’absolució del sentenciat, al•legant els beneficis rebuts gràcies a ell, ja que durant tres dies hi havien tingut grans banquets i gatzara. Seguidament un mosso tirava un tret a l’aire i queia mort el Carnaval, el qual arrossegava al “bou”. Els dos personatges eren traslladats fins a la plaça del poble, on eren coberts de palla i els hi posaven foc.
8. ELS BALLS DE MÀSCARES
La celebració del Carnestoltes a Barcelona va tenir una gran importància fins el segle XVI. La noblesa participava activament fent parodies burlesques dels jocs cavallerescos i, ja per aquesta època, s’havia generalitzat el Ball de Màscares o de disfresses. La festa topava moltes vegades amb la intolerància de l’Església, que les trobava massa llicencioses i les prohibia.
A partir del segle XVIII la festa del Carnaval es va popularitzar i les classes humils van aportar un nou esperit de gresca. Els barcelonins celebraven els tres dijous anteriors al diumenge de Carnaval. El primer s’anomenava de compares, el segon de comares i el tercer gras o llarder. Es feien aleshores els balls populars de la Patacada que s’organitzaven al carrer de les Tàpies de Barcelona. Les classes benestants van continuar celebrant els seus valls de màscares a la Llotja, el Teatre Principal i al Liceu.
9. GRANS ANIMADORS DEL CARNAVAL
A la segona meitat del segle XIX coincidint en el màxim moment de la festa del Carnestoltes destaquen dos personatges a Barcelona: Fructuós Canonge i Sebastià Sunyent. El primer era un popular cirabotes i predistigitador que animà durant molts anys amb els seus rodolins i les seves difresses la rua de la Rambla, l’altre fou el fundador de la Societat del Born. Tant Canonge com Junyent signaren els populars decrets llicenciatoris del Carnaval.
L’any 1859 Canonge va escriure l’acomiadament del Carnestoltes: “Ciutadans i ciutadanes / de la culta Barcelona. / (...) A Déu siau gent divertida / honrada i treballadora, / no us oblidaré ni una hora, /
ni un quart, que no soch ingrat, / no, Canonge / limpiabotas; /
puig, té l’ànima agrabida / encara que sigui un gat.” L’arribada del baró de la santa paciència és saludada el 1868 per Sebastià Junyent “generalissim del Carnestoltes, Ciutadà honrat de Barcelona, President de la Societat del Born, etc., etc., etc. Havent S. G. lo Senyor Baró Banyanya arribat feliçment a aquesta ciutat per a presidir les funcions costejades únicament per la Societat del Born, y per alguns pochs vehins de la mateixa, y a fi de que aquestas se celebrin conforme requereix l’importancia de la segona capital d’Espanya. Ordeno i Mano.”
10. LA RUA DEL CARNAVAL
La popularització de la festa va fer guanyar en importància la cavalcada de la rua, es creu que l’origen era l’enterrament del Carnestoltes. Les rues eren i són seguicis de carrosses i vehicles adornats. Les carrosses competien per aconseguir el premi a la millor guarnida. Les rues de Barcelona, al segle XIX, eren organitzades per les societats culturals, humorístiques i d’esbarjo: l’Embut, la Baldufa, el Born, la Paloma... La carrossa que organitzava el Niu Guerrer, en alguna ocasió, fou dissenyada per Antoni Gaudí. En el decurs de la cavalcada se solien entaular batalles de confits. Les principals rues de Barcelona han transcorregut pel barri de Ribera, per la Rambla, pel passeig de Gràcia i més recentment pel Paral•lel.
11. EL CARÀCTER FUNERARI DEL CARNAVAL
El Carnaval, com ja hem dit, reuneix costums ancestrals molt variades. En alguns dels aspectes de la festa és pot veure la pervivència romana dels difunts. Els romans, a primers d’any, retien homenatge als difunts. En la festa de tribut a Bacus hi cercaven la simpatia dels esperits dels morts. En una cerimònia, celebrada al vespre, els participants vestien una túnica blanca i es cobrien la cara amb una careta també blanca. L’enterrament del Carnestoltes, que també se solia fer al vespre, era acompanyada per comparses vestides amb llargues camises blanques i amb la cara enfarinada o amb caretes de calavera.
12. LA GRAN FESTA DEL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS
A mitjans del segle XVI van fer-se molt populars les mascarades a València, la qual va rebre la influència del Carnaval italià. Henri Merimée va descriure les grans mascarades i balls carnavalescos, com la Xàquera Vella i el Ball de Torrent. Diu Merimée que les dones es pintaven la cara amb sutge i llençaven contra els homes taronges buides replenes de greixos i pells de cereals.
Les batalles festives era un fet molt estès, per exemple, els estudiants de Barcelona celebraven, durant el Carnaval, batalles de taronges a la Rambla. Algunes d’aquestes batalles festives han arribat fins els nostres dies, com la dels tronxos de Reus, que actualment ha esdevingut una guerra de tomàquets, de farina a Tarragona, i, sobretot, destaca la Comparsa de Viladot, del Carnaval de Vilanova, en què es fa servir, com a València, l’ordi.
13. BATALLES DE CENDRA
Als pobles del Pirineu català era costum per Carnaval que la “comparsa dels bous”, formada per dos xicots amb rostre enfarinat, sortís als carrers a escampar grapats de cendra sobre els espectadors. Una cosa semblant es feia a Ascó (Ribera de l’Ebre), on les “mascaretes”, uns nois vestits de dona, corrien pels carrers llençant cendra barrejada amb formigues. Aquest costum també era usual del poble de Pacs del Penedès, on un carro guarnit creuava el poble empolsegant de cendra tots aquell que trobava al seu pas.
TERCERA PART:
I. EL CARNAVAL FESTA UNIVERSAL
1. EL CARNAVAL DE BARCELONA
Els origens del Carnaval a Barcelona es perden en el temps, ja antigament era costum arrelada les disfresses amb pells d’animals. El Carnaval ha estat durant molt segles lligat a l’abstinència imposada per la religió catòlica durant els dies de Quaresma.
El moment de més gran esplendor del Carnaval barceloní coincideix amb l’organització de la societat civil, a meitats del segle XIX, és el moment de les entitats lúdiques, del republicanisme federal i de l’aparició del moviment obrer. Aquesta gran efervescència festiva del Carnaval va decaure amb la caiguda de la Primera República. La gran festa del Carnaval va reaparèixer amb força el segle XX, sobretot els anys trenta coincidint en una nova etapa de llibertat. El franquisme, a l’acabament de la Guerra Civil, va prohibir-lo. Al retorn de la democràcia reaparegué la festa pública i llicenciosa del Carnaval.
2. EL CARNAVAL AL MÓN
La festa del Carnaval és una festa universal que se celebra arreu del món. A Galícia, sobretot a les muntanyes d’Ourense, la festa era anunciada pels joves mitjançant sons trets de banyes de bou, llaunes, panderetes, etc. Els joves recorrien les barriades cantant una cançó en la que anunciaven que l’Antroido havia aparegut al peu d’un arbre.
El Carnaval associat a un arbre el trobem en altres cultures. A Perú el Carnaval és considerat la més gran festa de l’alegria. Una de les festes populars d’aquests dies, sobretot a la zona andina és el ritual de la Yunza, que consisteix a plantar un arbre carregat de regals, i ballar al seu voltant fins a tombar-lo a cops de destral.
La “moxiganga” o “boxiganga” ciutadana era preparada d’antuvi per les colles amb rics guarniments, que estrenaven el dia de la desfilada del Carnaval en esquadra uniformada, fent ostentació carnal. Aquestes comparses van fer-se celebres a Itàlia. Caro Baroja cita un pasatge del Quixot en el que es representa un vestit de boxiganga amb molts cascavells.
3. EL CARNAVAL TURÍSTIC
La tradició del Carnaval ha continuat arrelada als nostres dies, alguns pobles mantenen aquesta costum com reclam turísrtic. Són populars les batalles de flors del Carnaval de Niça i Viareggio.
El Carnaval de Venècia, amb la seva desfilada de màscares, ha inspirat a músics com Cellini, Berlioz, Dvorác, Schumann i Paganini en la seva creació d’òperes i obres simfòniques sobre aquesta tradició.
El popular Carnaval de Rio de Janeiro i de Bahia es celebrat per grans masses que viuen intensament aquesta festa que es barreja amb antics costums africanes. Les comparses competeixen per veure quina és la guanyadora, la música esclata i la samba triomfa pels carrers calurosos del Brasil. El Carnaval de Rio de Janeiro ha estat portat sovint al cinema, una de les més conegudes és Orfeo Negro.
Altres Carnavals populars i turístics són el de Santa Cruz de Tenerife i el de Cadis, amb les seves “xirigotes” i comparses.
4. LA MÚSICA I EL JOC DEL CARNAVAL
La música ha format part des del segle XIX de la festa del Carnaval. Una de les funcions de la música era acompanyar balls i danses i de servir de suport a les cançons satíriques o burlesques. Actualment la festa del Carnaval de Solsona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, etc., han fet de la música un gran ingredient del Carnaval. Els cors de Carnestoltes han recuperat les serenates bufes i les estudiantines, un dels jocs carnavalescos més coneguts és el Jo te l’encendré o el Tio fresco.
5. EL CARNAVAL A L’ACTUALITAT
Són moltes les poblacions catalanes que han mantingut en una gran popularitat la festa tradicional del Carnaval: Vilanova i la Geltrú, Sitges, Solsona, Reus, Barcelona, Terrassa, Mataró, Blanes, Figueres, Platja d’Aro, Roses...
6. LA FESTA DEL CARNAVAL A VILANOVA I GELTRÚ
Un dels llocs de Catalunya on la festa del Carnaval es viu amb més intensitat és a la capital del Garraf, Vilanova i la Geltrú. Una setmana abans se celebra la Fira de Carnaval, on es venen tota mena d’elements carnavalescos. El Dijous Gras es fa la popular xatonada (amanida d’escarola, bacallà esqueixat, seitó i olives, sucada amb el xató, salsa picant típica de la comarca), s’acompanya amb truites i merengues de postre. Aquest dia pels carrers se solen fer guerres de merengues.
La tradició del Carnaval de Vilanova i la Geltrú estreu la seva influència de l’època vuitcentista, propiciat per l’auge econòmic, que sobretot a la segona meitat del segle XIX van dur de l’altra banda de l’Atlàntic, els indians o americans. Actualment el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és una de les festes més importants de Catalunya.
7. LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL A VILANOVA I LA GELTRÚ
El Carnaval de Vilanova i la Geltrú va mantenir el seu esplendor fins a la Guerra Civil. Posteriorment, malgrat les prohibicions del franquisme, el Carnaval va ser recuperat el 1955, per la Societat, el Foment Vilanoví, la qual va seguir el mateix esquema tradicional: “divendres arribo, dissabte mascarots, diumenge cavalcada i comparses, dilluns vidalot i cors, dimarts comparses i vidalot, i dimecres enterro de la sardina que solia amenitzar-se amb un ball de gralles. Però la seva plena recuperació i consolidació com un Carnaval de masses fou entre 1976 i 1981.
8. LA GRAN FESTA A VILANOVA I LA GELTRÚ
El divendres és el dia de l’arribo del rei Carnestoltes, que realitza un sermó a la Plaça de la Vila. El Dissabte s’organitza la rua i es fan balls de mascarots i màscares. El Diumenge surten les comparses i hi ha batalles de caramels. Es balla la Dansa de Vilanova. Dilluns es el dia del Carnaval infantil, anomenat Vidalet, i cors del Carnestoltes, que canten cançons de to satíric. El dimarts surt la comparsa del Vidalot i es realitza una batalla de cereals i les dones, armades amb espolsadors i picamatalassos empaiten el públic. El Dimecre de Cendra, enterrament de la sardina, lectura del testament i cremada del Carnestoltes. Els Carnavals de Vilanova i la Geltrú ha esta declarat Festa d’Hivern d’Interès Turístic Nacional.
9. EL CARNAVAL DE SOLSONA
La ciutat de Solsona, que fins fa pocs decennis organitzava Carnaval d’origen agrari, ha sabut trobar el seu propi camí festiu, i, actualment, és un dels Carnavals més visitats pels catalans. Els solsonins han creat un esbojarrat univers carnavalesc amb una iconografia de figures satíriques de gegants, nans, monstres i altres figures típiques de festa major. El Dijous Gras, al vespre, es celebra el sopar dels músics a Cal Pixarada i recital de música sorda. El divendre són típics els balls de Patacada,amb torrades amb all i vi. L’acte més populars de la Gran Rua de dissabte és la guerra de tomàquets. El dissabte també s’organitza una fira de productes insòlits. El diumenge surt el cercavila amb gegants. comparses i balls de bastons. Es fan esmorztars comunitaris i es fa l’elecció de la Miss Forastera de Fora, que és un home. A la tarda se celebren balls de Contradanses i sembrada de confits. El Dimecres de Cendra s’arriba al final de festa amb la lectura del testament del Carnestoltes, que tot seguit és cremat i enterrat. La festa de Solsona també ha estat declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
10. ALTRES POBLACIONS CARNAVALERES
El carnaval de Sitges ha assolit una gran popularitat, els seus grans balls de disfresses atreuen un gran públic provinent de Barcelona i d’altres poblacions veïnes, que omplen el carrer de gom a gom, creant una gran espectacularitat. La festa transgresora i llibertària del Carnaval troba a Sitges el seu lloc apropiat. El món dels gays ha trobat el seu paradís a Sitges en aquesta festa de Carnaval.
El Carnaval de Reus ja és documentat al segle XV, tingé un gran esplendor el segle XIX i gairebé va desaparèixer a l’inici del segle XX, essent recuperat el 1975. Els actes més típics són la gran rua del dissabte i la batalla de tomàquets, del dilluns.
El Carnaval a Barcelona es va recuprera el 1976, des d’aleshores s’ha vingut realitzant la rua, amb la desfilada de carrosses i mascarots, balls de disfresses i l’acomiadament del Carnestoltes. Són populars les carrosses organitzades pels mercats municipals de la ciutat i cal mencionar també el grups de música d’inspiració brasilera (bautcades) que en els darrers anys han acompanyat les desfilades dels mascarots a Barcelona i a altres ciutats.
FERRAN AISA I PÀMPOLS
(Guió per a un documental de la Videoteca dels Països Catalans, Barcelona, 2007)
.jpg)
