Balades de Ferran Aisa

DOS BALADES DE FERRAN AISA
           
 


             BALADA DELS RAVALS
           
            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor
            ravals del cos, ravals de pols.

            Els ravals són espais al marge
            del nostre horitzó de caminants
            per les ciutats i les viles,
            un punt rebel entre la gent
            que oblida sovint la utopia
            dels éssers vençuts,
            dels vells enamorats.
           
            Els ravals tenen memòria
            també esperança
            i, tal vegada, passat,
            present i demà.
            Farem de les places àgores
            i reconquerirem els carrers
            on encara queden llambordes
            que van ser barricada
            el maig de mil nou-cents
            trenta-set. Visca la Revolució!
           
            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor,
            ravals del cos, ravals de pols.   
           
          Ferran Aisa
          (Barcelona, 2011)
 



           BALADA DE LA RUE BAGNOLET

                     París d’Hugo et de Villon
                    Paris qui pleure de Verlaine
                    Le peuple change à la Nation
                    (...) La capitale de la France
                    réinventait la liberté.
                            Leo Ferré   
   
   
        Alexandre Dumas és una parada de Metro
        vigilada pel Comte de Montecristo
        i pels Tres Mosqueters. Dumas escrivia
        amb ploma fina el romanç del seu temps.

        De Charles De Gaulle a l’Opera, un petó.
        De l’Opera a Alexandre Dumas, un somrís.
        D’Alexandre Dumas a 19, rue de Montecristo
        coca de llardons i champagne francès.

        El Boulevard de Charonne s’acaba a Nation
        Nation és la cruïlla dels boulevards Diderot,
        Voltaire, Philippe August, Faubourg Saint Antoine
        on Anatole France va crear la Université Populaire.

        A Charonne els diumenges tothom va al mercat,
        vi del país, formatge de mil maneres, paté i codonyat,
        a 20 de la rue de Vignole, una cruïlla del boulevard,
        els anarquistes espanyols tallaven el pa de l’amistat.

        La rue de Bagnolet és un riu que baixa ple de vida:
        queviures, fleques, immigrants, obrers, rodamóns,
        locutoris, supermarché, estanc, la Merle Moqueur,
        cafès, floristeries, restaurant, Club Dickens, bistrot.

        El bar espanyol amb la bandera, el toro, el flamenc,
        tapes, pescaito frito, vi fi de Xerès, morena de la copla,
        la baguette amb pernil serrà, Camarón i Joaquin Sabina,
        històries fílmiques d’Almodovar a la rue de Bagnolet.

        A la rue Bagnolet cantonada la Reunion, serà l’illa?,
        mans anònimes escriuen les parets de París:
        -Royal, Sarkozy, merde, vivat l’anarchie!
        Hi ha u    n vol de coloms cap a les golfes de la Bastille.

        Carrers, boulevards, places i avingudes suren
        l’entorn del cementiri de Père-Lachaise,
        jardí etern pel descans dels turistes que cerquen
        les tombes dels mites de l’art, la literatura, la revolució...

        Els comuners i els resistents encara amb flors fresques,
        els brigadistes de la guerra d’Espanya, els herois
        de la France, els líders del partit comunista francès,
        el cementiri és un laberint amb tombes il•lustres:

        Gérard du Nerval, Molière, Chopin, Paul Eluard, Proust,
        Modigliani, Balzac, Piaf, Bizet, Sarah Bernhart, Delacroix,
        Hugo, Seurat, Kardec, Gay-Lussac, Blanqui, Wilde, Colette,
        Isadora Duncan, La Fontaine, Apollinaire, Jim Morrison...

        Cantigas de Santa Maria al restaurant Le Trobador, el chef
        canta la carta feta amb receptes de la cuina d’Alfon X el savi,
        sona el gregorià, però, no hagués estat millor anar a Le Procope?
        Les bruixes s’escampen pel boulevard de Ménilmontant.

        Els trobadors moderns són a La Gove Lune de Bagnolet,
        canten entre cervesa, ginebra i flaire de marihuana,
        és el París de Rossi, Brassens, Ferré, Gainsbourg, Montand,
        sona la guitarra, l’acordió... visca la chanson!

        -Oh, bella ciao! França la dolça, saxo i tambor,
        dins del bar balla la noia, el clochard i el rodamón.
        Rue de Bagnolet La Gove Lune és un antre de rebel•lió
        plou, però, dins del cova de la lluna ha sortit el sol.

          Ferran Aisa

         (París, juliol del 2007)
            (Publicades a Daltabaix, Sant Cugat, 2011)