Pistolerisme a Barcelona/M. Amàlia Pradas Baena

BARCELONA
CRÒNICA DELS ANYS DEL PISTOLERISME

FERRAN AISA

Salvador Seguí "El Noi del Sucre", assassinat el 10-3-1923

L’assaig de Maria Amàlia Pradas Baena, L’Anarquisme i les lluites socials a Barcelona,1918-1923: la repressió obrera i la violència (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003), analitza el difícil període que va del final de la primera guerra mundial fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera. 
L’objetiu primordial de l’obra és l’estudi de la repressió obrera i la violència social com a resposta, situats dins d’un context històric que està marcat per les gran vagues obreres, l’irradiació de la revolució bolxevic i l’hegemonia sindical de la CNT. Per una altra banda, l’autora, analitza també l’organització patronal i el paper de les autoritats que, a les ordres de Martínez Anido, Arlegui i companyia, van permetre l’aparició del sometent armat i feren la vista grossa davant l’acció dels pistolers emparats en el Sindicat Lliure.
Maria Amàlia Pradas parteix d’un estudi sobre l’origen de la violència social i analitza les causes per les quals va assolir a Europa, Espanya i, sobretot a Catalunya, unes cotes d’intensitat desconegudes des de les insurreccions revolucionàries del segle XIX. La historiadora també s’endinsa en el perquè del pistolerisme, del terrorisme i de la resposta policial a Barcelona. El llibre es complementa amb un treball exhaustiu i cronològic dels atemptats comesos a la Ciutat Comtal durant aquest període. En l’acurada estadística de víctimes d’actes de violència no hi falta cap detall: el nom de la persona assassinada, el carrer de la ciutat on va caure-hi, el grup social de l'agressor i l’arma utilitzada en el crim. 
Fa esgarrifança pensar que només en cinc anys gairebé cinc-centes persones van ser abatudes a trets als carrers de Barcelona: anarcosindicalistes, sindicalistes del lliure, patrons, encarregats, agents de l’autoritat... Però el col·lectiu que va tenir més número de baixes fou el cenetista i no únicament per l’acció dels pistolers de les bandes a sou, sinó també per l’aplicació de la "llei de fugues". Entres les baixes obreristes cal citar l’advocat Francesc Layret i el més carismàtic dels anarco-sindicalistes catalans, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
Qualsevol persona que no conegui aquest etapa de la història catalana i de la vida sindical barcelonina, al llegir aquest llibre podria pensar que la història narrada succeeix al Chicago d’Al Capone, amb bandes armades com la “negra” del fals baró de Koening campant per Barcelona al seu aire i matant als militants del Sindicat Únic. Maria Amàlia Prada manifesta que no queden dubtes sobre el caràcter del conflicte classista que presentaren les manifestacions violentes a la Barcelona de l’època, mentre que els episodis sagnant del Chicago anys vint i trenta és una altra cosa.
Però si sobre els gansters de Chicago, Holliwood ha elaborat moltes pel·lícules i els novel·istes han fet córrer la tinta sobre aquest tema, en la bibliografia i cinematografia catalana n’hi ha molt poca cosa escrita i encara menys filmada. Però cal parlar de dos novel·les que borden l'espinós tema exposat en aquesta pàgina i que crec que val la pena recomanar la seva lectura: Quan mataven pels carrers de Joan Oller i Rabassa i La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza, d'aquesta segona n'hi ha una brillant pel·lícula d'Antonio Drove de 1979.
Maria Amàlia Pradas es capfica amb el seu estudi a la tenebrosa època del pistolerisme barceloní i va traçant en línia recta la història de les lluites sindicals, dels congressos obrers i de les grans vagues de 1919. Aquesta mateixa època ha estat anomenada per alguns historiadors com  la dels “anys rojos”, que van significar, malgrat totes les misèries humanes i la violència moral, la hegemonia de l’anarco-sindicalisme fins a la guerra civil. Les lluites d’aquell moment van portar conquestes de les que encara ara gaudeix el món del treball com és la jornada de les vuit hores aconseguides després de la famosa vaga de la Canadenca.
L’autora també analitza la creació per part de la CNT del grup de defensa confederal i l’aparició dels grups d’acció anarquista que no solament es defensen, sinó que passen al contraatac amb atemptats contra personalitats com el comte de Salvatierra (1920), el president del Govern espanyol Eduardo Dato (1921) i l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (1923). El trencament de la convivència i la pau social barcelonina va motivar que ciutadans i entitats alcessin la veu de protesta a través d’un Comitè d’Actuació Cívica promogut per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, com diu Pradas, el comitè pretenia aixecar “la moral col·lectiva” dels ciutadans. El Comitè va mobilitzar el moviment obrer anarco-sindicalista i socialista, l’Estat Català de Macià, el CADCI i l’Ateneu Barcelonès, però va ser atacat durament per les dretes monàrquiques, els radicals i els sindicats lliures. L’acció terrorista es va anar diluint després de l’assassinat d’El Noi del Sucre, la seva mort el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena va aixecar una gran indignació ciutadana però la violència va continuar fins a la implantació de la Dictadura.
 
Ferran Aisa
(Avui, 16 d’octubre de 2003)