Salvador Puig Antich

Amb motiu del 38 anivesari de l'execució del militant del MIL Salvador Puig Antich, ocorreguda el 2 de març de 1974, reprodueixo un article publicat a l'Avui l'any 2004.

PUIG ANTICH, TRENTA ANYS DESPRÉS

FERRAN AISA

Avui es compleix el trenta aniversari de l’execució a garrot vil del militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) de Salvador Puig Antich. En els darrers anys s’ha ampliat la historiografia sobre el MIL i, naturalment, sobre el seu militant més conegut, Puig Antich. Destaca l’assaig de Sergi Rosés El Mil: una història política (Alikornio) i la biografia escrita per Francesc Escribano, Compte enrere (Edicions 62). Sobre aquest mateix tema fa deu anys l’Ateneu Enciclopèdic Popular va realitzar una exposició i va editar una Antologia Poètica Popular a la Memòria de Salvador Puig Antic. Actualment hi ha una producció en marxa per a fer una pel·lícula sobre el militant anarquista català. Altres membres del MIL com Oriol Solé Sugranyes, mort quan fugí de la presó de Segòvia, no han estat recordats de la mateixa manera que Salvador.

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974), fill d’una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. A partir dels setze anys compaginarà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’Institut Maragall, on farà amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del MIL. Puig Antich, com la majoria de joves del seu temps, era un gran amant de la música francesa, li agradava escoltar a Brassens, Ferré, Brel o Moustaki. Ell mateix tocava la guitarra i composava cançons. Puig Antich solia citar un vers de Léo Ferré, <<Je vais mettre en chanson la tristese du vent>>. També era un gran afeccionat a la literatura, a la filosofia i a la poesia. Entre els seus autors preferits hi havia Proust, Camus, Freud..., així com els clàssics marxistes i llibertaris. 

Arran del maig francès de 1968 es va llençar a la lluita política. La seva primera militància serà a les Comissions Obreres del Barri del Pi i formarà part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Després de fer el servei militar a l'enfermeria d'Eivissa, s’integrà a la nova organització MIL. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> 

El MIL era fill directe del moviment obrer revolucionari dels anys seixanta, així com de les crisis internes de Comissions Obreres. El MIL, trenta anys després, continua essent un dels organismes del moviment obrer més originals d’aquell temps. El MIL, en les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme sinó el Capital, i acusarà els partits, d’esquerra i d’extrema d’esquerra, de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL per la seva propaganda contava amb la publicació CIA (Conspiración Internacional Anarquista) i les edicions “Mayo-37”. 

La seva agitació armada va consistir en l’expropiació de bancs. Puig Antich s’integrà a la branca armada participant de xofer en algunes accions. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts. 

L’agost de 1973 celebraren al sud de França el Congrés de’Autodissolució del MIL. Al seu retorn a Barcelona, Puig Antich s’instal·là en un pis del passeig de Nostra Senyora del Coll, amb els seus companys Jean Claude Torres i Jean Marc Rouillan. Uns dies després, membres del MIL, atracaven una oficina de “la Caixa” a Bellver de Cerdanya, significarà la caiguda d’Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet. A partir d’aquí aniran essent detinguts la majoria de militants del MIL, entre els quals hi havia Santi Soler, que servirà de parany perquè la policia va detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. La detenció s’efectuà en el portal del número 70 del carrer Girona, en la lluita i posterior tiroteig Puig Antich va quedar malferit i el policia Anguas Barragán resultà mort. Després de passar per l’Hospital Clínic, Puig Antich serà internat a la Model. 

En l’espai de temps que hi ha entre la seva detenció i el seu judici, ETA atemptà contra Carrero Blanco. El règim franquista clamava venjança: Puig Antich serà comdemnat a pena de mort i a trenta anys de presó. No hi hagué pietat per el jove català, Franco saciarà la seva set de venjança i no li concedirà l’indult. Malgrat la solidaritat, les accions i les pressions internacionals el Govern franquista dóna el “enterado” i Salvador Puig Antich, de vint-i-cinc anys, serà executat a la presó Model. Aquell mateix dia també li donaven garrot a l’apàtrida polonès Heinz Chez, la “torna”, a Tarragona. 

Trenta anys després, amb la democràcia restablerta, encara no s’ha fet justícia, ni en el cas de Puig Antich, ni en el de tants altres militants obrers i revolucionaris, que van lluitar durant el franquisme i que van donar la seva vida per la llibertat. Salvador Puig Antich és l’exemple més pur d’aquests lluitadors, anarquista romàntic, que va defensar fins el final les seves concepcions ideològiques. Tal i com hi escrigué en una carta dirigida al seu germà: <<...i com afirmació del per el que he lluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament>>.

(Avui, 2 de març de 2004)

P. S. La producció cinematografia Salvador de Manuel Huera es va estrenar l'any 2006. En posterior investigació s'ha descobert que Heinz Chez era en realitat un ciutadà de l'Alemanya de l'Est anomenat Georg Michael Welzel.  
Ferran Aisa