La Canadenca - 8 hores - Ferran Aisa

Cua de dones a un comerç durant la vaga de la Canadenca

EL FAR

CENT ANYS DE LA VAGA DE LA CANADENCA I DE LA CONQUESTA DE LA JORNADA DE LES VUIT HORES

FERR(

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital. Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat. L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya. A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se. El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts. Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana. El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà

a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals. El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores. Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, n. 206, febrer de 2019)

Galicia / Mei Vidal / Ferran Aisa

EL FAR

GALIZA. FAR DEL FINISTERRE OCCIDENTAL

Ferran Aisa

Próxima presentación del libro el 19 de febrero a las 19 h., en la Biblioteca Pública Arús de Barcelona

El llum del far guia les meves passes cap a la incerta història de la vida, el llum del far il·lumina els meus ulls per veure els antics camins de mar. Ara m’endinso cap els fons literaris que ens il·luminen des dels fars de tots els ports per parlar-vos d’un llibre que narra la història d’un far construït fa dos mil anys per els romans, Mei Vidal, autora d’aquest relat, ens el presenta: <<El faro de Hércules se erige poderoso frente al mar, sobre unos acantilados en una esquina de la península, casi ínsula de A Coruña. Su construcción siguió los parámetros de la geometría sagrada, cuyos secretos ancestrales están guardados en su interior. Esta torre de Babel, abierta a los cuatro vientos, marca el Finisterre de occidente, frente a ella solo hay oscuridad y las brumas sobre el fondo abismal.>> Mei Vidal llicenciada en historia per la UB, productora i guionista de TVE, ha realitzat al llarg de la seva professió nombrosos treballs de producció de programes televisius i guions de documental, alguns d’aquests treballs televisius han estat guardonats, entre els quals destaquen: El canto gregoriano, Gaudí i la natura i Gaudí i el seu temps. Mei Vidal no solament ha fet televisió, sinó que ha treballat de investigadora, assagista, biògrafa y historiadora, doncs és coautora, amb l’autor d’aquest article Ferran Aisa, dels llibres Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (2004); El Raval, un espai al marge (2006); Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010); i ara mateix, en fase d’edició per Lo Diable Gros, d’un nou llibre amb cartes, escrits i poemes inèdits del gran poeta barceloní Salvat-Papasseit. El llibre que ens motiva avui és el darrer que ha publicat Mei Vidal, Galiza, un camino de ensoñación, editat per Amargord (Madrid, 2018), el qual és la seva primera incursió en el món de les lletres en solitari i ho fa com a narradora amb una prosa poètica d’alt nivell que és alhora un llibre de viatges, un assaig literari i un recull amb personatges històrics. Galiza, un camino de ensoñación és el producte narratiu de dos viatges a Galicia coincidint en les estacions d’hivern i estiu, respectivament. El llibre no és una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç; tot el contrari, cadascuna de les 17 narracions es poden llegir per separat i fins i tot intercanviar l’ordre de lectura, el resultat és el mateix i en cada narració trobareu una alçada literària marcada per la imaginació i per la realitat dins d’un camí que ens convida al somni utòpic. Seguint la línia d’autors com Sebald o Coetzee, Mei Vidal s’endinsa en el món literari parodiant a Levy-Strauss que manifestava que sota la infinita riquesa de les coses i de les persones corre una lògica immutable que hem d’aprendre a percebre i a gaudir-la. Mei Vidal, doncs, ens descobreix aquest camí de somnis d’una manera pausada, sense pressa, que avança per les històries viatjant sense un objectiu precís i deixar que l’atzar et permeti descobrir els esdeveniments que formaran part del cos de cada narració. L’autora és dins del camí que no porta enlloc, només a la seva pròpia idiosincràsia que obre pas al descobriment d’uns personatges que se li creuen al pas per les terres gallegues. Terres celtes marcades per el misteri, per la “morriña” o la “saudade”, que ve a significar “melangia”. Les narracions del llibre formen un cos en què trobem ben descrita aquesta terra situada al punt més occidental de la península ibèrica, al Finisterre que van dir els romans. El llibre de Mei Vidal és també una mena de movie road fet en tren o en cotxe de línia, seguint el curs del riu Miño o les carreteres que porten als pobles i a les ciutats de Galicia: Monforte de Lemos, Lugo, A Coruña, Betanzos, Iria Flavia, Santiago, Vigo, Pontevedra, Boeu, Cangas, Vilanova d’Aurosa..., en cadascuna d’elles el lector trobarà una història on els viatjants s’entrecreuaran amb els personatges i amb els paratges per on es desenvolupa el viatge iniciàtic que recorda l’espiritualitat de Hermann Hesse d’El Caminant, Mei Vidal, ho relata: << Un paisaje que lucha por sobrevivir a este siglo, que nos roba los horizontes, nos niega  y nos lleva a la paranoia de los no-lugares. Paseamos incansables por las calles y las plazas de Carrión, dormida todavía, buscando ruidos evocadores de antaño que nos despierten sentimientos antiguos.>> En cada una de les narracions no solament es manifesta un fet històric com la vaga de les “Cigarreiras” d’A Coruña, on les obreres de la fàbrica de tabac es van rebel·lar per aconseguir millores laborals i socials; o el passeig per un parc enciclopèdic a Betanzos, on uns indians gallecs vam pagar també el safareig i la casa del poble per els treballadors que, aleshores, eren majoritàriament cenetistes. En el passeig per aquest camí de somnis l’autora s’entrecreua amb espectres de l’ahir que continuen ben vius com Rosalia de Castro, Gustavo Adolfo Bécquer, el Marqués de Santillana, Valle Inclán, Jules Verne, Capitán Nemo, Melville. Moby Dick, etc. Entre les històries d’aquesta narració destaquen les que tenen de protagonista el passeig per l’amor i la mort una nit a Santiago de Compostela on els poetes romàntics Rosalía i Bécquer realitzen un passeig peripatètic sota la llum de les estrelles. El poeta de Sevilla li recorda a la poeta gallega que ella s’ha rebel·lat con el sofriment dels pobres i ha aixecat la veu per protestar per la postergació del seu poble escrivint amb versos com aquest: <<Castellanos de Castilla, / tratade ben ós gallegos; / cando van, van como rosas; / cando vén, vén como negros.>> Una altra historia té com a protagonistes a la periodista i poeta gallega Sofia Casanova entrevistant a Trotsky en plena revolució d’octubre. Sofia Casanova casada amb un aristòcrata polonès va viure in situ fets crucial d’aquell temps com la guerra mundial, les lluites russo-poloneses i la revolució soviètica esdevenint corresponsal sobre aquests afers per el diari madrileny ABC. Finalment és realment lírica la narració en què Mei Vidal descriu la trobada a París de l’actriu gallega exiliada Maria Casares, filla del president del govern de la República Santiago Casares Quiroga, amb l’escriptor Albert Camus, nascut a Modovi (Argelia), fill d’un francès i d’una menorquina. La trobada de l’actriu amb el futur Premi Nobel no és una ficció, Vidal, escriu: <<En la preparación de la obra “El malentendido”, en el teatro de Mathurins conoce a María Casares y le dice, pienso que podrás hacer de Martha. La atracción entre los dos artistas es inmediata, el magnetismo de Camus y la fuerte y seductora personalidad de la actriz, los convertirá en amantes además de compartir la lucha clandestina en la resistencia. El idilio se hace público en París. El charme de la pareja es arrollador, cuando entran en las boîtes, la orquesta les reconoce y les interpreta el pasodoble “Pisa morena”; mientras bailan les hacen un circulo en medio de la pista. Camus, pero, está casado y tiene dos hijos y María discreta se separa de él. Camus había escrito, “Estrechar el cuerpo de una mujer es también abrazar la extraña alegría que desciende del cielo hasta el mar”>> Les 17 narracions que omplen el cos literari d’aquesta esplèndida obra de 77 pàgines són un reflexa d’aquest camí envoltat de somnis que representa la Galicia per on l’autora recrea mons perduts en escenaris ben actuals, alhora que posa llum als bells paisatges per on transcorre el seu viatge tant per les terres lleoneses com per les gallegues amb els rius, els boscos, les pedres, els temples, les tradicions, els pobles, les ciutats... L’autora ens descriu aquest món amagat entre arbres, pedres i aigua: <<El bosque ahora domina el paisaje, puedo ver todos los matices del color verde, me parece un sueño mágico, un bosque habitado por hadas, duendes, doncellas, faunos... En cada rincón del bosque centellean mil soles.>>

Ferran Aisa-Pampols (Catalunya, n. 205, novembre 2018-gener 2019)

 Notes sobre el llibre "Galiza, un camino de ensoñación"

Antonio Orihuela, poeta, escritor i profesor de literatura: Este libro Hermoso de Mei Vidal me ha llevado de su mano por una Galicia que merece la pena conocer y que se hace más vivo en sus textos y despierta con ellos la curiosidad de cualquier viajero que se precie.

Gabriela Isola, psicóloga i profesora de literatura en la Argentina: Belleza de libro, un paseo por lugares y cultura.

Sagrario Manrique, poeta i escritora: Enhorabuena por esa belleza de libro, cada vez que lo ábro me lleva por un camino distinto.

AEP-CDHS / Ateneus / Ferran Aisa

ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR DE BARCELONA: DÉCIMO ANIVERSARIO DEL CENTRO DE DOCUMENTACIÓN HISTÓRICO-SOCIAL

Aunque las primeras reuniones para fundar el Centro de Documentación Histórico-Social datan del último trimestre de 1977, este no se constituyó definitivamente hasta febrero de 1978, es decir, hace diez años, estableciendo su primera sede en el número 42 de la Ronda de Sant Pau. En un principio, el Centro tenía un fondo documental interesante, basado en unos mil libros, así como diversos folletos, boletines, periódicos, hojas volantes y toda clase de documentación de la época clandestina durante el franquismo, disponiendo, de esta manera, de un importante archivo sobre el movimiento obrero de los años sesenta y setenta. En poco tiempo, este fondo documental se vería incrementado por las constantes donaciones y compras de material disperso sobre los movimientos sociales en España. Ya en una de sus primeras circulares, el Centro manifestaba su especialización en esos movimientos sociales desde el siglo pasado hasta nuestros días y, particularmente, sobre el movimiento libertario.

Como el entresuelo de la Ronda se hizo pequeño, ante la acumulación de tanta documentación, el Centro alquiló un espacioso local en la calle Reina Amalia, pero un incendio fortuito en un piso del edificio puso en boga, ante la opinión pública, el Centro, y entre el Ayuntamiento y la Diputación ubicaron provisionalmente al CDH-S en la Casa de la Caridad, en una de cuyas salas todavía tiene su sede este Centro y el Ateneu Enciclopèdic Popular.

En la primavera de 1979, el Centro realizó su primera exposición en Ca l’Ardiaca, sobre “La Clandestinidad Libertaria” y unas conferencias sobre el mismo tema. Por estas mismas fechas, el Centro participó en una reunión celebrada en Marsella donde se constituyó la FICEDL (Federación Internacional de Centros de Estudio y Documentación Libertaria), adhiriéndose a la misma CIRA de Ginebra; CIRA de Marsella; CDL Giuseppi Pinelli de Milán; CDL Max Nettlau de París; ADZ de Wetzlar; CPA de París; CEDA de Burdeos; IISV de Amsterdam y el CDH-S de Barcelona. Tampoco faltaron los contactos y convenios con la Universidad de <Barcelona y con otros archivos barceloneses. Posteriormente, a finales de 1981, el Centro firmó un pacto con el Arxiu Nacional de Catalunya de la Generalitat, por lo que recibe una pequeña subvención anual.

Ya en las nuevas dependencias del Centro en la Casa de la Caridad, aparte de reorganizar el archivo, el fichaje y la catalogación de toda la documentación que constantemente iba llegando, se reconstruyó el Ateneu Enciclopèdic Popular que había funcionado en la calle del Carmen, número 30, desde 1903 hasta 1939. Así, el 31 de octubre de 1980, se hizo la presentación del Ateneo, multiplicándose desde entonces las actividades culturales con exposiciones, conferencias, recitales poéticos, certámenes, etc.

Entre las exposiciones, cabe destacar las siguientes: “El sindicalisme a Barcelona, 1917-1923”; “Els Ateneus a Catalunya: l’Ateneu Enciclopèdic Popular”; “La Resistència catalana, 1939-1950”; “El anarquismo i la Guerra Civil, 1936-1939”; y “90 aniversario de Solidaridad Obrera, 1907-1987”. También cabe destacar otro tipo de exposiciones, como fueron las tres muestras cartófilas (tarjetas postales); las artísticas; las literarias como la de Miguel Hernández o las divulgativas (centenario Darwin).

Otra de las constantes del Centro ha sido su colaboración con editoriales, tanto para la ilustración de libros, como para las ediciones facsímil: (Acracia, El Amigo del Pueblo, Las aventuras de Nono, Prensa y Documentación de Clandestinidad, etc.); así como publicaciones propias de folletos como de revistas (El Vaixell Blanc, Boletín Bibliográfico, etc.); también cabe citar la colaboración en programas o documentales históricos de Televisión Española (Memoria popular, Historia inmediata, Los niños de la guerra, España en guerra, Historia del maquis a Catalunya).

Actualmente el fondo documental del Centro consta de unos dieciséis mil libros y folletos, cerca de seis mil cabeceras de prensa, numerosos dossiers y amplia documentación sobre los movimientos sociales tanto de nuestro país como de fuera. Se continúa recibiendo donaciones de material desde distintas partes del planeta, además de la constante compra en el mercado de todo aquello que pueda ser de interés para la biblioteca y el archivo. Sin duda, hoy en día, puede afirmarse que el Centro de Documentación Histórico-Social posee una de los archivos especializados más interesantes de España sobre el movimiento libertario.

Hasta aquí, brevemente, una pequeña muestra de lo han sido en los últimos diez años las actividades de una entidad cultura y archivística de Barcelona.

(Centro de Documentación Histórico-Social, c/ Montalegre, 5, 08001 Barcelona)

(La Lletra A, n. 24, abril de 1988)

Ferran Aisa-Pàmpols