31/7/14

Voces del Extremo 2014 / Paco Gómez Nadal

28 Julio 2014

Las voces del extremo sur


Paco Gómez


(Lectura poètica en la Fundación JRJ de Moguer)


En el mismo instante en que ese habitante de la cárcel de Gaza levantaba la mirada al cielo para evitar la ira de los (in) justos, Mohamed Abid estaba recitando sus poemas de libertad y arraigo. Justo cuando las mentiras campaban a sus anchas en el congreso del partido que es empresa, la voz poética justiciera y honesta de Antonio Rigo ponía los puntos sobre las íes. Quizá en el instante impreciso en que un inspector de la OSCE recogía con pinzas pruebas de lo que no se va a demostrar Ana Pérez Cañamares se cagaba en el capitalismo que, con forma de gordo seboso, se colaba en su cama con la lengua pastosa y el alma llena de moho.

Son las cosas de los tiempos paralelos, de las vidas que contiene esta vida. Por un lado, la barbarie, el paradigma guerrero y brutal que está marcando nuestro tiempo. Por el otro, Voces del extremo, el encuentro poético en el que las voces de algo más 80 poetas recordó al viento que todavía hay seres humanos dignos, que no empeñan sus versos al poder, que no comprometen su palabra con el sucio devenir de los indolentes.

Era la décimosexta vez que el también poeta Antonio Orihuela lograba reunir en Moguer, su pueblo natal y la tumba viva para los versos de Juan  Ramón Jiménez, a una constelación poética difícil de definir. Escritoras y escritores que ya son referentes (Isabel Pérez Montalbán, Inma Luna, Conrado Santamaría, David Castillo o Ferran Aisa, entre otros), poetas del extremo del extremo (como Antonio Rigo, Felipe Zapico, Elena Román o Daniel Macías), jóvenes diversos y con ganas de reventar en verso (Miguel Martínez López, David Bobis, Viel Vila o Isabel Martín) o cantaores de la palabra sin pelos en la lengua (El Niño de Elche o José Caraoscura) acudieron a esta cita autogestionada de las Voces del Extremo del sur, del sur conceptual, del sur político, del sur poético, que no necesita de subvenciones ni de palmaditas en la espalda para existir, que no requiere de cenáculos culturales ni de elegantes plateas para regar su semilla rebelde.

El encuentro se desarrolla en cuatro escenarios. La Fundación Juan Ramón Jiménez, en la casa museo del autor de Moguer, la Casa natal del poeta, las calles del pueblo que un día fue epicentro de una conquista imperial y que hoy es conquistado por una telaraña de poetas indomables, y la Peña del Cante Jondo de Moguer, tan acostumbrada a que las palabras estallen en sus muros agujereados ya por la larga noche de los crápulas.
Voces del Extremo no concluye en resoluciones o en compendios. Sólo acontece. Poeta tras poeta comparte sin más reglas que las que él o ella se imponga, sin intervencionismos ni rígidos rituales. Aquí la ceremonia parece ser la de la amistad del tiempo o la de aquella que se cocina en el hirviente empedrado de este pueblo de sal y química. Algunas palabras quedan fijadas en los libros editados por Amargord (con Chema de la Quintana al frente y de frente) o por Baile del Sol o por Tierra de Nadie… Otras van a terminar grabadas en un disco que verá la luz en marzo de 2015 con la voz del refrescante y agujoso El Niño de Elche y los versos de muchos de los que han pasado por estos encuentros.
Anoche me deseaba Orihuela “buena digestión poética” porque este atracón tiene que ser masticado con paciencia y sin prudencia. La poesía imbricada con la vida versus la poesía de salón, la palabra que nace de la experiencia y vuelve a ella frente a la palabra distante del esteta, la belleza del duro cotidiano ante la estéril vanidad de las palabras impostadas, el verso de la revolución ante el silencio gritón de los best seller. El lema de este Voces del Extremo era “Poesía y Control”, pero en las calles de Moguer se ha demostrado que mientras existan voces al sur de la perversa fábrica hegemónica de la cultura habrá espacio para la esperanza.

Paco Gómez Nadal
(Otraamérica www.fronterad,com)







27/7/14

Antologia poètica bilingüe / F. Aisa

BALADA DELS TEMPS DIFÍCILS / BALADA DE LOS TIEMPOS DIFÍCILES

(antologia de poemes en català i castellà)

(Diseny coberta de Gsús Bonilla)


de FERRAN AISA

Pròlogo: Antonio Orihuela

Amargord (Colmenar Viejo-Madrid, 2014)

288 pp.

14  euros

Llibre presentat a Moguer (Huelva) a la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez, el dia 24 de juliol de 2014, dins del Festival Poètic "Voces del Extremo", acte organitzat per la Fundació Zenobia Juan Ramón Jiménez de Moguer (Huelva).











26/7/14

Federica Montseny - Antonina Rodrigo / Ferran Aisa

EL FAR
 

FEDERICA MONTSENY, PRIMERA DONA MINISTRA D’EUROPA
 

FERRAN AISA


(Coberta del llibre d'Antonina Rodrigo)
La historiadora i escriptora Antonina Rodrigo s’ha especialitzat en el gènere literari de la biografia, entre les seves obres destaca les realitzades sobre la vida de García Lorca, Margarida Xirgu, Ana Maria i Salvador Dalí, Mariana Pineda, Doctor Trueta, Amparo Poch, María de Lejárraga, etc. Ara amb l’editorial Base acaba de publicar Federica Montseny, primera ministra electa en Europa. Un treball realment excel·lent que t’atrapa des de les primeres línees del llibre. Antonina d’una manera planera desgrana la vida de la “leona”, com recorda l’autora, per la seva força d’oratòria davant de milers de persones. 
La biografia arriba en un moment oportú, doncs el pas del temps va corcant la memòria i la va desfent com un tarró de sucre. A més enguany es compleix el vintè aniversari del seu traspàs, que ha passat completament desapercebut. Federica Montseny Mañé va néixer circumstancialment a Madrid el 1905, on els seus pares vivien extraditats després del Procés de Montjuïc. Filla dels mestres racionalistes i propagadors de l’anarquisme, Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), fundadors de La Revista Blanca, Federica Montseny s’educà en l’ideal llibertari. Antonina va relatant la vitalitat dels Montseny al seu retorn a Catalunya, les seves diverses residències (Horta, Sant Andreu, L’Hospitalet, Cerdanyola i el Guinardó). L’educació rebuda a l’entorn de la seva mare i la formació cultural a base de lectures escollides van fer d’ella una dona intel·lectualment avançada al seu temps. Els primers impactes socials de la jove seran les vagues de 1917 i la de 1919, també en aquest anys coneix a personatges del sindicalisme, del periodisme o de les lletres com Salvador Seguí, Lluís Companys, Juli Vallmitjana, Peius Gener..., que li aporten grans coneixements. Que complementa amb els mítings sindicals que s’efectuen al Clot on parlen els cenetistes Ángel Pestaña i Paco Miranda. Aviat debuta com escriptora a la premsa amb el pseudònim de Blanca Montsan. 
L’any 1923 la jove Federica amb 18 anys s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis de Cerdanyola-Ripollet i comença a col·laborar a Solidaridad Obrera en la secció “Relieves sociales”, però la suspensió governativa del diari anarcosindicalista farà que les seves col·laboracions apareguin habitualment a La Revista Blanca. L’any 1926 ja n’és autora de novel·les curtes de tipus social que apareixen publicades a “La Novela Ideal”, la primera d’elles porta per títol La Victoria, on se centra en la llibertat sexual de la dona, tema que continua i supera a El hijo de Clara (1927). A la segona meitat dels anys vint Federica Montseny coneix a Germinal Esgleas, el qual es convertirà en el seu company sentimental. 
Antonina Rodrigo desenvolupa un treball excel·lent en què la popular militant llibertària esdevé el centre d’una època de tensió però d’esperança. Són els anys de la II República i de l’adveniment hegemònic de la CNT en el moviment obrer ibèric. Per aquesta època la Federica s’afilia al Sindicat de Professions Liberals per la seva professió de periodista. Antonina  ens narra el naixement de la primera filla de Montseny, Vida, així com totes les vicissituds viscudes de l’escriptora anarquista en el temps convuls de les grans lluites del anys de la República. L’aixecament militar de 1936 i la defensa del poble són presents en el capítol “A las barricadas!”; així com el seu ingrés a la FAI. La gran activitat desplegada per Federica Montseny no decaurà fins el final de la guerra. El seu pas per el Ministeri de Sanitat i Assistència Social, on es converteix en la primera dona ministre d’Europa, és narrat per Antonina Rodrigo amb una gran quantitat de dades sobre l’activitat incansable de la ministra anarquista: Hospitals de sang, dispensaris i clíniques d’urgència, alliberament de la prostitució, decret d’avortament, ajuda als refugiats, protecció de la infància, etc. Al front del seu ministeri va col·locar dues metgesses, Amparo Poch (CNT) i Mercedes Maestre (UGT). Federica Montseny mantindrà també una bona relació amb l’Agrupació Dones Lliures. Antonia Rodrigo relata els difícils moments en què va viure amb motiu de les Jornades de Maig de 1937 i el final de la guerra amb els terribles dies de la fugida a França. La seva tasca al davant de la Confederació a l’exili i el seu retorn a la península, una vegada mort Franco, per continua treballant a favor de l’anarcosindicalisme i de les idees llibertàries. Finalment Antonina narra l’enterrament de Federica Montseny a Toulouse el gener de 1994, on va ser-hi present la ministra de Sanitat y Consum del govern espanyol María Ángeles Amador, però, com diu Antonina,  no va assistir-hi cap autoritat ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament de Barcelona.
  
Ferran Aisa-Pàmpols

(Catalunya, núm. 163, julio-agost de 2014)

17/7/14

Voces del Extremo / Moguer-Huelva

PROGRAMA DEL FESTIVAL DE POESIA VOCES DEL EXTREMO ORGANIZADO POR LA FUNDACIÓN ZENOBIA .- JUAN RAMON JIMÉNEZ (MOGUER-HUELVA) DEL 23 AL 26 DE JULIO DE 2014


(Cartel del Festival de poesia Voces del Extremo)






MIERCOLES 23 DE JULIO
18’00. Fundación Zenobía y J.R.J
Juan Calle
Luis Vea
Julio Obeso González
Carmen Sánchez
M. Jesús Sánchez Obeso
Esmeralda Sánchez Martín

19’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Inauguración de la Exposición La poesía en la contracultura. Comentada por David Castillo.

20’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Amelia Díaz Benlliure
Eloisa Alba
Julio Fernández
Elena Román
Francisco Fernández Meneses
Rafael Calero

00'30. Peña del Cante Jondo
David Castillo
Antonio Martínez i Ferrer
José Blanco
Santiago Aguaded Landero
Juako Escaso
Daniel Macías Díaz

JUEVES 24 DE JULIO

12’00. Poesía de Calle

13’00. Casa natal de J.R.J.
Eva Hiernaux
Ferran Aisa
José Ángel Garrido
Mar Domínguez

19’00. Fundación Zenobia y J. R. J.
Eladio Méndez
Isabel Méndez
Joaquín Gómez
Alberto Gil-Albert
Bernardo Santos
Eladio Orta

20’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
25 años de Crecida. Lectura de los autores de la colección. Diego G. Mesa

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Pura López Cortés
Paco Gómez Nadal
Isabel Bono
Miguel Martínez López
Miriam Palma
Conrado Santamaría

00’ 30. Peña del Cante Jondo
María Carvajal
Montserrat Villar
M. Ángeles Pérez López
Carmen Herrera

1’30. Peña del Cante Jondo
César Tamargo Maltrago. La noche multiplicada.
VIERNES 25 DE JULIO
12’00. Poesía de Calle

13’00. Casa natal de J.R.J.
Mercedes Parada
David Trashumante
Idoia Arbillaga
Ruth Mº. Rodríguez López

18’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
La alquimia del fuego. Santiago Aguaded
19'00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Imagina cuántas palabras. Carolina Martínez y Clemente Bernad
19’30. Fundación Zenobia y J. R. J.
Francisco Carrascal
Daniel Modro
Antonio José Royuela García
Begoña Abad

20’30 Fundación Zenobia y J.R.J
Ferdy & Kólera. En  tiempos sin nombres
–hard metal poetry-

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Juan Manuel Villalba
José Segovia Martín
José León Acosta
Matías Escalera Cordero
Francisco Fortuny de los Ríos
Felipe Zapico

00'30. Peña del Cante Jondo:
Mohamed Abid
Carlos Avila
Isabel Martín
Marc García Arnau
María de la Vega
Peter Wessel
2’00. Peña del Cante Jondo
Oro molio. José Caraoscura + Mhijea

SÁBADO 26 DE JULIO

12’00. Poesía de Calle

13’00. Casa natal de J.R.J.
Luis Javier Pinar
Uberto Stabile
Antonio Sánchez-Fernández
Alberto Guillén

18’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Encarnación Sánchez Arenas
Jesús Cárdenas Sánchez
Paula Ensenyat
Juan Gabriel Jiménez Cebrián
Lola Andrés
Milagros López

20’00 Fundación Zenobia y J.R.J
Cantar las Voces del Extremo. Niño de Elche

20’30 Fundación Zenobia y J.R.
Biel Vila
Alicia Es. Martínez Juan
Isaac Alonso
Inma Luna
Ana Pérez Cañamares

23’00 FIESTA CRECIDA DE LA POESÍA Casa de las Retamas de Eladio Orta en campo de Isla Canela (Ayamonte)
Proyección: La isla de los flamencos de José Manuel Sayago
Presentación de los libros: Las versiones de Eva de Carmen Camacho. Ed. Crecida; y Ridiculum Vitae de Eladio Orta/Amin Gaver. Ed. Amargord
JAM POÉTICA CON TODOS LOS PARTICIPANTES
DJ Producciones PANCARO. Antonio Cabrera, Paco Nieves

voces del extremo
poesía y control
del 23 al 26 de julio de 2014
moguer
 








13/7/14

CNT de F. Aisa / A, Orihuela


CNT, LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA

 



(Portada libro Ferran Aisa)
ANTONIO ORIHUELA

 

Con este nuevo libro, el compañero Ferrán Aisa da consistencia a uno de los periodos más interesantes de la reciente historia de Cataluña, el surgimiento desde los rescoldos de la Primera Internacional del sindicato CNT durante el Congreso de la Federación Solidaridad Obrera de Cataluña, celebrado en el Palacio de las Bellas Artes de Barcelona. La CNT se convirtió muy pronto en la gran organización sindical del proletariado ibérico y, sobre todo, de los obreros de la industria catalana tras la famosa huelga de La Canadiense. La clave de este crecimiento de la CNT en Cataluña y en España habría que buscarla, más allá de purezas ideológicas, en que la CNT supo convertirse en un instrumento de apoyo, de ayuda mutua y de soluciones a los problemas más inmediatos y angustiosos del proletariado, superando a la UGT, con la que colaboró en acciones puntuales de lucha sindical, como la huelga revolucionaria de 1917, tras la que la patronal fue consciente del poder del sindicato y de la necesidad de destruirlo por todos los medios a su alcance. De ahí el  repaso exhaustivo que Ferran Aisa hace de los convulsos años veinte, diseccionando la guerra social desatada entonces: el terrorismo patronal, el pistolerismo, los atentados, las conspiraciones, la ilegalización de la CNT, la clandestinidad, la fundación de la FAI, las polémicas dentro del sindicato en los albores de la República, etc. El libro se cierra con un concienzudo estudio de esta última etapa, llevándonos por las diferentes revueltas e insurrecciones que desembocan en el 19 de julio de 1936, la obra revolucionaria de la CNT, la cultura y la sociabilidad anarquista desplegada en ese breve tiempo asediado por la contrarrevolución interior y la derrota definitiva. Estamos pues ante un esclarecedor ensayo sobre una organización, la CNT, a la que la historia oficial y académica sigue negando su verdadera magnitud, su importancia en la historia reciente de España y, como bien subraya Ferran Aisa en este libro, de Catalunya. Una historia a menudo vilipendiada y maltratada pero que constituyó para muchas personas una forma de vida, una manera de estar y sentir desde la Anarquía. Nos queda por saber si Ferran Aisa se animará a escribir la segunda parte de su libro, la travesía del desierto que supone la larga noche franquista, el exilio, el renacer de la CNT en los años setenta, la escisión y la reflexión sobre los nuevos movimientos sociales de ahora mismo en relación con el movimiento libertario. Esperemos que sí.
 

(Voces del Extremo, 9-7-2014)

9/7/14

Joan Garcia Oliver - Lluís Alegret / Ferran Aisa

LA BIOGRAFIA DE GARCIA OLIVER DE LLUÍS ALEGRET

FERRAN AISA



(Coberta llibre Ll. Alegret)



Lluís Alegret (1934-2007) acaba de publicar pòstumament la biografia del militant anarquista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902-Mèxic, 1980). El llibre Joan Garcia Oliver. Retrat d’un revolucionari anarcosindicalista, (Pòrtic, Barcelona, 2008) ha estat presentat a l’Ateneu Barcelonès el dia 27 de novembre en un acte d’homenatge al malaurat filòsof barceloní, en què han participat José Manuel Bermudo (filòsof), Arnau Cònsul (editor), Bernat Muniesa (historiador), Bernat Castany (coordinador de la secció d’Història de l’AB), Eduard Moreno (advocat) i Ferran Aisa (historiador).
 

(Homenatge a Ll. Alegret a l'Ateneu Barcelonès, d'esquerra a dreta: Bernudo, Muniesa, Moreno, Castanys, Aisa i Cònsul)


L’assaig d’Alegret és una síntesi biogràfica realment important d’un dels personatges claus de l’Espanya de la Segona República i, sobretot, de la Revolució i la Guerra Civil. Garcia Oliver, d’ofici cambrer, va entrar molt jove a formar part de la Confederació Nacional del Treball i a participar en els moviments de lluita sindical. El reusenc, amb només quinze anys, es va traslladar a viure a Barcelona i va treballar de cambrer a diversos restaurants i fondes dels voltants de la Rambla. El jove s’hi sentia com peix a l’aigua en aquella gran ciutat de carisma popular i signe anàrquic, i acudia sovint als cafès on bullia la idea, als teatres on es representen obres socials o als cabarets on triomfava el music-hall. Garcia Oliver visqué a la Ciutat Comtal el seu aprenentatge sindical amb les dues grans vagues moviment obrer del segle XX, la General d’Agost del 1917 i la de la Canadenca del 1919. Garcia Oliver serà, gran lector de filosofia, un militant obrer autodidacte. 
La biografia de Garcia Oliver és un  treball que feia falta, doncs, fins ara s’havia parlat o escrit molt d’altres personatges anarcosindicalistes com Durruti, Peiró o Frederica Montseny, però no de Garcia Oliver, per tant l’aportació de Lluís Alegret a la bibliografia històrica de l’anarcosindicalisme català era un treball necessari i el resultat ha estat satisfactori. Ara els investigadors, els estudiosos o els curiosos tenen amb aquest estudi una eina imprescindible per conèixer el carisma d’aquest revolucionari.
Lluís Alegret aconsegueix amb una ploma àgil introduir-nos en el món fascinant del primer terç del segle vint on encara la utopia era a l’horitzó i hi havia homes com Garcia Oliver que lluitaven per fer-la realitat. La seva lectura és amena i, com filòsof  aconsegueix fer de la narració un  tractat filosòfic que ajuda encara més a entendre l’època, l’anarquisme i la figura rellevant del reusenc Garcia Oliver. Alegret acompanya el relat biogràfic amb la incorporació del pensament dels grans filòsofs universals com Plató, Kant, Rousseau, Nietzsche, Maquiavel, Hobbes, Marat, Mounier, Chomsky, etc., així com els clàssics grecs com Homer. Tot plegat ens ajuda a mostrar-nos aquella difícil però lluminosa època d’una generació que va estar a punt –en frase de Marx- d’assaltar els cels. El paral·lelisme de l’epopeia revolucionària amb l’epopeia de l’Odissea és realment sorprenent. La mitologia forma part també de l’imaginari del filòsof-historiador, però, si n’hi ha una obra en què l’autor d’aquest assaig és recolza és la monumental obra El eco de los pasos de Joan Garcia Oliver, memòries del militant llibertari que van ésser editades per Ruedo Ibérico dos anys abans de la seva mort, exhaurides des de fa molt temps, enguany n’han sortit dos edicions noves publicades, una per Planeta i per la FELLA, i l’altra per la Rosa de Foc i la CNT de Catalunya.
La reflexió forma part també de tota la trama narrativa que marca el tarannà filosòfic d’Alegret per apropar-nos l’èpica d’una història masses vilipendiada pels historiadors del poder o silenciada pels historiadors marxistes. Lluís Alegret que precisament provenia del pensament marxista, aconsegueix, des de l’objectivitat, fer un gran homenatge als anarcosindicalistes i a la classe obrera en general a través d’un dels seus homes més destacats com és el cas de Garcia Oliver. I l’autor no dubta a incloure una frase de l’Odissea per comparar l’èpica clàssica amb el triomf anarcosindicalista del 19 de juliol: “És així que, ni mort, has perdut la glòria i que sempre entre tots els humans el teu nom serà il·lustre, oh Aquil·les.” 

Alegret ressegueix la vida Garcia Oliver des dels seus primers passos per Reus, la seva família, l’escola, la seva arribada a Barcelona amb quinze anys per treballar de cambrer en un moment de lluita sindical important com són els anys 1917 i 1919. La forja rebel d’un jove que aprèn i es forma en la lluita i en la misèria del poble. La seva afiliació a la CNT i el seu decantament cap a les idees llibertàries esdevenint un anarquista il·lustrat, un orador de paraula intel·ligent i concisa. Els terribles anys del pistolerisme, quan mataven pels carrers a Barcelona a homes com Layret, Boal o Seguí. La creació dels grups de defensa confederal. L’atemptat a Dato, responsable com president del Consell de Ministres, de la Llei de Fugues. La seva amistat amb Durruti, Ascaso, Jover, Aureli Fernández i amb tants altres militants en què formarà el grup Los Solidarios. L’exili, la presó, la conspiració, la lluita social, la gimnàstica revolucionària, l’aixecament militar, el triomf del 19 de juliol. Alegret recull les paraules de Garcia Oliver que, vençuts els militars, remarca qui havia guanyat al carrer la batalla contra el feixisme:  

"Nosotros los que no somos nadie..."

Los “nadie” per altres anomenats la “xurma” havia derrotat als militars revoltats contra la República. A partir d’aleshores el poder havia canviat de mans i la revolució i la utopia anarquista era possible, però, l’Organització Confederal i la FAI van acceptar la proposta de Lluís Companys de col·laboració i l’únic que es va aconseguir crear fou el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. Garcia Oliver sobre aquesta reunió amb el president de la Generalitat afirmà que havien anat a veure’l com revolucionaris vencedors i, per l’estratègia maquiavèl·lica de Companys, sortien del Palau com revolucionaris vençuts. El comunisme llibertari només es va poder aplicar parcialment en alguns pobles d’Aragó o d’Andalusia, però, malgrat això, Catalunya i València visqueren sota un règim econòmic col·lectivista que va fer taula rasa del capitalisme. Les col·lectivitzacions en molts aspectes foren exemplars i la majoria de fàbriques al retorn de la burgesia catalana del seu daurat exili va trobar-les en millor condició de com les havien deixat. Lluís Alegret presenta la forta personalitat de Garcia Oliver amb les seves contradiccions i la seva polèmica, moltes vegades dins de la mateixa organització, com el cèlebre Ple Regional de 21 de juliol de 1936, quan va defensar-hi anar per el tot, és a dir implantar, quan es podia fer, el comunisme llibertari, i va trobar-se amb l’oposició de Frederica Montseny, Abad de Santillán, Marianet o el silenci del seu propi company, Durruti. Garcia Oliver, militant responsable, va acatar la decisió de la CNT i va integrar-se al Comitè de Milícies Antifeixistes. 
El reusenc que se sent a més de llibertari català sobre aquells moments dirà: 

“Desde que Catalunya perdió su independencia, jamás había tenido tanto poder como con el Comité de Milicias: Consejería de Defensa, ejército propio, industria de guerra propia, Administración de Justicia independientes.” 

Una vegada dissolt el Comitè de Milícies la maquinaria de poder passarà íntegrament al Consell de la Generalitat de Catalunya i Garcia Oliver s’integrarà primer a la Secretaria de Defensa de la Generalitat i, poc després, serà cridat pel Comitè Nacional de la CNT per integrar-se al Govern central presidit pel socialista Largo Caballero. L’assaig biogràfic segueix el pas de Garcia Oliver pel Ministeri de Justícia i presenta les seves principals legislacions, així com l’esplèndid discurs d’inauguració de l’any judicial, diu el reusenc: 

“Como muy bien dice aquel hombre que, desde Sevilla, diàriamente se preocupa de enjuiciar la vida de las personas que formamos el gobierno, efectivamenbte, el que hoy es ministro de justicia ha sido un antiguo presidiario (...) no hay hombre que menos se arrepienta de lo que fue su vida, una vida de preso, una vida de presidiario (...). Nunca estos carceleros mayores, los obispos, los generales, los millonarios, en fin, toda esa chusma que se ha levantado contra la España popular y proletaria, nunca fueron a presidio (...) La España del presidio vencerá a la España de los carceleros, como la Francia republicana del 93 venció a la Francia monárquica y carcelera. (...) No solamente hay guerra en España: hay también Revolución. Hay Revolución porque hay creación, y esta creació debe considerarse con la aportación de voluntad, de capacidad, de inteligencia y de responsabilidad de las propias masas...” 

L’autor també s’endinsa en l’anàlisi dels Fets de Maig i com els va viure el Ministre Garcia Oliver, clamant pel fi de la lluita fratricida i demanant la unitat del proletariat: 

“Y tengo que hablaros aquí, amigos, porque pesa sobre nosotros la bíblica maldición de Caín y Abel. (...) Cada uno de vosotros, por encima de todo, sois obreros, sois demócratas; cada uno de vosotros sabéis cuál es su adversario. (...) Yo os dije que el testamento de Durruti (...) gravado en el alma de todos nosotros (...) escrito con su sangre, con su vida y con su actuación, era ganar la guerra. Y esto, hermanos, es lo que tenemos que hacer: ganar la guerra. (...) Sí, después de decir esto, tengo que añadir: todos cuanto han muero hoy son mis hermanos, me inclino ante ellos y los beso.” 

 Els Fets de Maig significarà un retrocés del procés revolucioni, però també un procés irreversible en la quasi independència de Catalunya, doncs, si per una banda l’anarquisme perdia el pes que havia tingut des del 19 de juliol, per l’altra la Generalitat es quedava sense competències en Ordre Públic i Defensa i, poc a poc, perdria encara més autonomia que li era arrencada pel Govern de la República, sobretot amb la pujada al poder de Juan Negrín i la forta implantació del partit comunista a Espanya i del PSUC a Catalunya. Els Fets de Maig també serviren per posar en pràctica les manies de Stalin contra els poumistes i particularment contra Andreu Nin, seguint la política comunista el POUM era il·legalitzat i els seus militants i també altres de llibertaris foren perseguits, tancats a presó, jutjats i fins i tot assassinat. La pèrdua de la revolució fou també la pèrdua de la guerra, doncs, la falta d’entusiasme i d’unitat van acabar de minvar la moral proletària, la qual acompanyada de la major disciplina de l’Exèrcit franquista, ajudat per Hitlet i Mussolini, van aconseguir la victòria, però, molt abans ja era una realitat la desfeta republicana. Alegret introdueix el text d’Emmanuel Mounier: “Si la revolució adrecés una mirada desenganyada de vell sobre l’idealisme dels seus començaments, hauria fet la revolució.” I el llibre no acaba amb la guerra sinó que ressegueix els passos de Garcia Oliver per l’exili europeu i mexicà amb el seu tarannà i la seva personalitat en els debats i discussions que van acabar de matar l’organització a l’exili amb les inútils baralles i continues escissions. Lluís Alegret ens ha llegat un assaig important, una obra complementària de les memòries del propi Garcia Oliver, doncs, amb el filtre que imposa el malaurat autor veiem molt més clarament la força del personatge retratat. Lluís Alegret ha sabut perfilar tots els detalls principals dels moments històrics amb la cita oportuna que serveix de pauta per entendre l’època i perfilar al seu biografiat. L’assagista amb la seva síntesi aconsegueix il·luminar no solament el personatge central de la seva història, sinó també el seu temps i la seva generació marcada per la  fe en la lluita que havia de concloure amb el somni utòpic o  triomf de la revolució social. 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 104, gener de 2009)

6/7/14

Utopia de F. Aisa / A. Orihuela

LOS SUEÑOS DE OTRO MUNDO POSIBLE


ANTONIO ORIHUELA
                                                     


                                                                    Utopia: del somni igualitari al pensament únic      
                                                                                     Ferran Aisa
                                                                                   Editorial Icaria
                                                                                   Barcelona, 2013
                                                                                   Idioma Catalán




(Coberta llibre F. Aisa)
Consciente de que los sueños utópicos se han rebelado siempre contra el mito de la esclavitud del trabajo y el absurdo de una existencia dividida en dominantes y dominados, explotadores y explotados, a lo largo de la Historia han sido muchos los que se han lanzado a soñar con la fuerza de las ideas y, a menudo, también de las prácticas, otro mundo posible donde la humanidad se reconozca en igualdad, fraternidad, libertad y armonía con la naturaleza. Para acercarnos esa historia, la historia de los sueños utópicos y sus realizaciones, Ferran Aisa hace un recorrido por la historia del pensamiento utópico desde la antigüedad hasta nuestros días, incorporando, a medida que nos acercamos al presente, toda una serie de interesantes referentes que demuestran la vitalidad y potencia del pensamiento utópico incluso en nuestros días. Aisa recorre las aportaciones hechas por los grandes pensadores tanto de la Antigüedad como de la Edad Media (Platón, Aristófanes, Socrates, Epicuro, San Agustín, More, Campanella, etc.), todos ellos constructores de ideas utópicas, repúblicas ideales, jardines frugales, islas perfectas, ciudades jardín y paraísos recuperados que nos adentran en el mito del Dorado, Las Montañas de Caramelo, El monte de Venus, el país de los gandules y las tierras de Jauja y Cucaña, que abren puertas a la imaginación humana con quimeras, fábulas y sueños donde ha desaparecido el sufrimiento humano y se vive una vida despreocupada, satisfecha, rica en placeres y feliz. Aisa rastrea la literatura visionaria y filosófica de autores como Rabelais, Milton, Blake, Winstanley, Rousseau, Lytton, Butler, Ruskin, Marcuse, Bauman o Christian Ferrer y se sumerge en el mundo del socialismo utópico para describir los proyectos realizados por Owen, Fourier, Saint Simon, Enfantin, Considerant, Cabet o Morris, en su intento de levantar colonias agrícolas, comunidades, falansterios o cooperativas, conforme a sus ideas, sin olvidarse de la poderosa influencia que éstas ejercieron en la península ibérica sobre autores como Montegón, Moya, De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. Finalmente, aborda las experiencias colectivizadoras o de comunismo libertario realizadas durante la guerra civil española, la épica de la contracultura en los años sesenta y setenta, para terminar con una aguda reflexión sobre los efectos del neoliberalismo, la globalización, la putrefacción de la política institucional y la corrupción moral de nuestras sociedades consumistas, además de avizorar las posibilidades abiertas tras el estallido del movimiento de los indignados del 15-M y otras organizaciones de resistencia que están volviendo a dar alas a las palabras anarquía y utopía.

CNT, núm, 408, febrero de 2014