17/12/17

Allà al Sant Ramon -Poesia / Ferran Aisa


ALLÀ AL SANT RAMON DEL CARRER MANSO

FERRAN AISA

Any 1956, setembre, pluja  de tardor, començo el curs

al Col·legi Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso,

davant del Mercat de Sant Antoni amb els seus Encants de roba,

els dimarts i els dijous partits de futbol sota la marquesina

i els diumenges passeig amb el pare tafanejant les parades

de tebeos i canviant cromos de la Lliga Nacional de Primera Divisió.

A classe lectures del Juanito, l’enciclopèdia Dalmau Carles

i el catecisme de la doctrina cristiana. Lliçons d’aritmètica

i de gramàtica, naturalment, castellana.

Sóc català i porto barretina..., però no en sé res

de la seva historia i em trepitjo la llengua

del malament que la parlem els nens del franquisme.

Això si em fan aprendre la llista dels reis gods i la descoberta d’Amèrica

per Cristòbal Colón. Són els anys d’Una, grande y libre, himne nacional,

Cara al sol i Oramendi, esplendor del nacionalcatolicisme:

-Venid y vamos todas con flores a María, que madre nuestra es...

De la guerra perduda pels republicans li duien la “Santa cruzada”,

guerra de liberación contra rojos, maçons y separatistes.

Amb els pares anem al cinema a veure tota mena de pel·lícules

que m’ajuden a construir la meva educació sentimental.

Davantal escolar a ratlles, guixos blancs i llapis de colors,

pirulís de menta, càntir d’aigua de la font, bandera nacional al balcó.

I així arriba el 1957 amb molt de vent, núvols de cotó, cel blau,

i a la primavera la primera comunió a Santa Madrona.

Vagues de tramvies, atemptats, maquis anarquistes, presons plenes,

visites triomfals de Franco a Barcelona, desfilada del gloriós exèrcit

per la Diagonal i de falangistes i de requetès per la Ronda Sant Pau.

Temps sense història i amb la llengua humiliada. Mapes d’Espanya

amb totes les seves regions, diccionaris plens de paraules secretes,

misteris del meu carrer amb meuques a les voreres, dimonis i àngels,

jocs al carrer, amagatalls a escales fosques, històries prohibides,

nens i nenes als terrats jugant a la xarranca, a la pilota o enlairant estels.

Els diumenges el pare em porta als partits de futbol del Sant Ramon,

ell és l’entrenador i per la tarda anem al cinema Pedró

a veure westerns amb títols com La carga de los jinetes índios,

Raíces produndas, Flecha rota... cacauets i per veure una gasosa.

Any 1958, desembre, fred, mort..., per primera vegada

veig la parca passejant de la mà de la meva àvia

que tanca els ulls per no obrir-los mai més.

El pare que també es professor de gimnàstica del Sant Ramon

em porta al gimnàs de l’Escola Industrial i em poso a imitar a Blume

a les anelles i faig tota mena de tombarelles. La mare cus al balcó

i nosaltres pugem al terrat a veure volar els falciots.

Els festius al carrer Tamarit inventem jocs amb el meu germà

i els meus cosins; i l’àvia Pilar ens porta al moll Paral·lel avall,

per la tarda als cinemes del barri de dues pel·lícules i el NODO.

Any 1959, de nou la mort... com la pólvora que corre per Sant Joan,

m’assabento de la desaparició tràgica de Joaquim Blume

i sento una immensa ràbia dins del meu cor.

Primer de batxillerat, tot un aspirant a adolescent

que fa carreres amb al vent... Correm per la marquesina del mercat

i ens enfilen a la teulada del Mercat davant la protesta del vigilant,

busquem racons per jugar a futbol encara que sigui amb xapes,

a les Rondes, al passatge Parlament, a l’Avinguda Mistral,

la porteria son les carteres i els abrics i la pilota feta amb draps i cordills.

L’any 1960 arriba però aviat se’n va... Segon de batxillerat, francès, religió i mates...

El Barça és campió de Lliga, és l’era gloriosa d’HH, que guanya els partits

sense baixar de l’autocar, amb una davantera fabulosa: Tejada, Kubala, Martínez, Suárez y Czibor.

A l’estiu agafem el tramvia jardinera per anar a la Barceloneta.

Arriba l’any 61 i ho celebrem amb alegria, és l’any dels pals de Berna,

final de la Copa d’Europa: Barça dos gols i quatre pals, Benfica tres.

Tercer de batxillerat, ciències, llatí i Formación del Espíritu Nacional,

classe de gimnàstica al local del Club Natació Montjuïc,

persecució de les nois de l’Acadèmia Creus del carrer Parlament,

partit de futbol contra els alumnes de l’Acadèmia Sant Josep,

cinema de dissabte a la tarda a Can Culapi.

Curs 62-63, quart de batxillerat, física i química, història, literatura,

temps d’anar al Sant Ramon del carrer Manso amb sol, pluja, vent o neu,

per aprendre les lliçons dels meus mestres, el senyor Joan, la senyora Carme,

les senyoretes Conxita, Pilar, Dolors i els professor Escribà i Machín.

I tots els companys que fem gresca i pinya: el Costa del carrer Borrell,

el Soro de Tamarit, el Becerra de Calàbria, l’Alonso de Viladomat,

el López de Parlament, el Casas, el Moltó i el Ballesteros de les Rondes...

Temps de primer amor, festes al carrer, rock and roll i twist, mort de Marylin,

maleïda pluja per la Mercè, crisi dels míssils, gran nevada per Nadal,

revetlles de Sant Joan als patis del Mercat, foguera al carrer Viladomat,

cigarretes de matafaluga, aventures de Verne, capità de quinze anys,

primera feina al carrer Urgell, Kennedy assassinat, West Side Story,

el cinema ens obre els ulls del món: Natalie Wood, James Dean,

Romy Shneider i Marisol. I arriben els Beatles: she Love yeah, yeah, yeah.

tot plegat m’ajuda a construir la meva educació sentimental.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 20-11-2017)