Bailar / Poema Ferran Aisa

BAILAR
       
Ferran Aisa

                    Si no se puede bailar, esta no es mi revolución.
                                                            Emma Goldman

Baila, baila, baila, no dejes de bailar,
bailar es un sentimiento que te hace libre.
Baila, baila, baila, no dejes de bailar
como baila el agua con la espuma del mar,
como baila el fuego cuando estalla el volcán,
como bailan las ramas del árbol cuando sopla el viento,
como bailas tú con los pies sobre la tierra
y el corazón ardiendo.
Baila, baila, baila, no dejes de bailar
bailar es un sentimiento que te hace libre.
Baila, baila, baila no dejes de bailar,
como bailan las nubes cuando  vienen y se van,
como bailan las olas al romper en la orilla de tu cuerpo,
como baila las gotas de lluvia que repican en tu ventana.
como bailan los sueños con música de secreta ternura
y el alma convertida en llama.
Baila, baila, baila no dejes de bailar,
bailar es un sentimiento que te hace libre.
Baila, baila, baila no dejes de bailar,
como bailan las flores del jardín en silencio matinal,
como bailan las palabras que nunca salieron del tintero,
como bailan las abejas libando la miel de su colmena,
como bailan las golondrinas por la primavera
y los cometas en el cielo.
Baila, baila, baila, no dejes de bailar,
bailar es un sentimiento que te hace libre.
Baila, baila, baila no dejes de bailar…
 Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 2015 del libro Sin bandera)

Palop de Pascual Ulpiano / Ferran Aisa

PALOP JUEGA SUCIO
Pascual Ulpiano
Editorial: Base. Col•lecció Base Negra
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 159
Preu: 10,95 euros
NOVEL·LA

PALOP, UN DETECTIU SENSE ESCRUPOLS 
 
FERRAN AISA
 

La barcelonina editorial Base ha iniciat una col·lecció de novel·la negra i ho fa presentant l’opera prima de Pascual Ulpiano. La col·lecció amb un format de butxaca apropiat per aquesta classe de narrativa que, a partir d’ara, Base anirà publicant. De moment la primera és de Pascual Ulpiano, Palop, juega sucio. L’autor que s’amaga rere d’aquest pseudònim és Alberto Valle (Barcelona, 1977), ha fet de periodista per diverses capçaleres, col·laborador d’emissores de ràdio i de la RAI italiana, a més de promotor de clubs musicals dedicats al  R&B i al Soul. Actualment treballa en una agència de comunicació i porta el programa de ràdio “El Aperitivo del Ritual”, a Ràdio Ciutat Vella. Fins ara havia només publicar l’assaig en italià “Alcuni Animali Danzanti” (Ultra Pop, Roma, 2007), amb Palop juega sucio debuta en el camp de la narrativa pulp.
Ulpiano inicia la seva carrera de narrador amb una molt bona novel·la, que tindrà continuació el pròxim febrer amb una nou lliurament centrat en el mateix personatge de la primera. La novel·la va ser presentada a la Llibreria Taifa de Gràcia amb Paco Camarada, de l’exllibreria Negra y Criminal, fent de mestre de cerimònies. Ulpiano ha creat un nou detectiu Palop, gairebé situat als marges del sistema que no té manies alhora d’acceptar els treballs més inusuals per intentar esbrinar-los. Ulpiano presenta així al seu detectiu: “Mi nombre es Florentino. Ya sé lo que pensarán <<menuda mierda de nombre>>, un motivo más para odiar a su padre>>. En mi caso no tengo más motivos que éste ya que al muy cabrón le faltó tiempo para largarse, justo després fe bautizarme. Sea como sea mi apellido es Palop, como el jugador de futbol; así es como me llama casi todo el mundo.” L’Agència per la que treballa Palop no té mai cap inconvenient per encarregar-li el treballs més bruts i en el cas d’aquesta història el rapte de la filla d’una ministra que ha estat segrestada per un grup terrorista. Palop sap com bellugar-se en certs ambients i sap quines cartes jugar per a que la noia segrestada sigui alliberada i els malfactors paguin amb plom la seva malifeta. La primera novel·la de Pascual Ulpiano no deixarà indiferent a aquells que volen passar l’estona llegint una bona història d’acció seguint al dur i enigmàtic Palop, que obre una nova sèrie de detectius a la literatura hispana. I, a no tardar, Palop tornarà...

Ferran Aisa.Pàmpols (El Punt Avui, 20-12-2015)

Les dones de Buda de J. Heras / Ferran Aisa

LES DONES DEL BUDA
Josep Heras
Editorial: Base
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 103
Preu: 13,90 euros
NARRATIVA 

 

UNA HISTÒRIA SOBRE EL BUDISME

 FERRAN AISA

Josep Heras (Barcelona, 1949) és llicenciat en Filosofia i Psicologia per la UB i Màster per la Universitat de Deusto. Ha escrit un diccionari terminològic de budisme zen i actualment treballa en noves històries sobre el budisme. Heras és autor també de Ryokan, el monjo guillat (Base, 2014). L’autor d’aquest treball dona d’una manera planera l’existència i l’aventura de les dones que van ajudar a impulsar el budisme. La incorporació de la dona a la comunitat budista va ser una veritable revolució en una societat que la mantenia apartada de qualsevol protagonisme tant en el món de la religió com de la societat. Els ensenyaments de Buda , que va viure entre els segles VI i V abans de Crist, van ser recopilats en un tractat conegut com el Cànon Pali, que ba esdevenir la doctrina oficial. Josep Heras, escriu: “El Cànon, malgrat la seva intenció totalitzadora, presenta un notable dèficit de les dones a la comunitat budista, ja fossin laiques o monges, i es limita a unes quantes narracions que segueixen les pautes d’allò que en diríem vides exemplars o històries edificants. Al capdavall, no és més que el reflex d’una societat rígidament estratificada i d’una cultura masclista.” El budisme que va néixer al nord de l’Índia i al Nepal, va reeixí en diversos països, però avui és minoritària a l’Índia. L’autor de Les dones de Buda, a través de diverses històries narrades, traça la vida de disset dones que van viuen en primera persona el budisme. Al relat que porta per nom Ambapali, diu: “Ah, la bellesa, aquest do de la naturalesa que trastorna les voluntats de prínceps i plebeus. Com n’era d’extraordinària la bellesa de l’Ambapali.”  Els relats incloses en les pàgines d’aquest llibre descobreixen al lector les peripècies d’aquelles dones que van aconseguir un lloc en una història que els hi havia estat prohibida. A través de la lectura trobem els diversos noms en què ha estat citat aquest gran filòsof a Occident en la seva versió en sànscrit: Buda, Dharma, Nirvana, Karma...  Al relat titulat Kisa, escriu: “Quan en Sidharta es va asseure sota la figuera amb la voluntat de ni aixecar-se fins haver assolit la il•luminació. Mara ho va intentar tot per evitar que aquella decisió es fes realitat.” Cada un dels disset relats amb nom de dona es pot llegir com si fos una llegenda  Diuen que el budisme implica la pau interior o com un riu que flueix lentament per la nostra vida. En moments d’agitació política com els actuals és molt recomanable lectures com aquesta de Josep Heras, que et conviden a la meditació i reflexió sobre l’ésser humà i les seves immenses possibilitats vitals.  Un goig d’espiritualitat en mig del món foll en què vivim.  En el relat que porta per nom Isidasi, llegim: “Els camins del kharma són obscurs, com senders esborrats per fullaraques de moltes tardors. Sempre un moment a la vida en què hom es pregunta: -Per què em passa això a mi? Tant de bo disposéssim d’una capacitat que ens permetés contemplar allò que fórem, el més segur de que faríem canvis en el nostre present per guanyar l’esperança d’un altre futur.”

 Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 25-10-2015)

Avantguardes a Barcelona, 1914-1918 / Ferran Aisa

BARCELONA ZONA NEUTRAL 1914-1918
Autors Diversos
Editorial: Fundació Joan Miró
(Barcelona, 2014)
Pàgines:323
Preu: 38 Euros
HISTÒRIA

(Coberta del llibre)

LA BARCELONA CREATIVA
 
FERRAN AISA
 
Les exposicions passen però com a mostra queden el catàlegs, en aquest cas un esplèndid llibre il·lustrat amb imatges, pintures i fotografies. Els textos del llibre han estat coordinats per Fèlix Fanés i Joan M. Minguet, comissaris de l’Exposició, que ha tingut lloc a la Fundació Joan Miró entre l’octubre del 2014 i el febrer del 2015.
Barcelona zona neutral, 1914-1918 recull escrits d’historiadors i escriptors com Enric Ucelay de Cal, Pere Gabriel, David Martínez Fiol, Joan Esculies, Xavier Pla, Robert S. Lubar, Jaume Vidal Oliveras, entre altres. Cada autor explica amb detall cadascun dels
aspectes de la Barcelona neutral, nocucentista, obrerista i d’avantguarda d’aquesta època en què es va produir la Gran Guerra i Catalunya visqué una modernitat transformadora amb l’esperit renovador de la Mancomunitat de Catalunya. Els coordinadors del llibre, Fèlix Fanés i Joan M. Minguet, a la introducció, diuen: “Els pas sobtat del segle XIX al XX també va tenir lloc a Barcelona, on els processos de modernització estaven molt lligats a França, sobretot en el terreny de la cultura.
S’identificava aquest país amb la civilització i el progrés. Per a molts catalans era com una segona pàtria cultural. (...) A més a més, la vitalitat artística de París, apuntalada en una xarxa de museus i salons, crítics i premsa especialitzada, marxants i clients, feia per
manera que els pintors i escultors amb talent s’obrissin camí. Aquella riquesa creativa propiciava també que, a París, nasquessin tots els nous corrents artístics.” Els diversos capítols del llibre tractats amb la ploma dels diferents especialistes són especialment
aclaridors d’aquesta època: “Modernitat i avantguarda”, “Burgesos i proletaris”, “Barcelona i la Guerra”, “La Ciutat d’Ivori”, “Exposició d’Art Francès”, “L’exili de les Rambles”, “Picasso 1917”, “Oci, consum i societat de masses”. A través d’aquests
capítols es refà una història que de vegades ha restat oblidada de la història oficial, però que representa la quotidianitat de una societat viva i en plena transformació social amb la irrupció de les avantguardes, una bohèmia pròpia barrejada amb els artistes exiliats, el noucentisme burgès i la naixent força del proletariat en mig de la construcció de la Catalunya ideal, la ciutat d’ivori. El llibre té una proliferació de pintures a tot color, reproducció de publicacions, cartells, cal·ligrames, etc. Una riquesa expositiva que és recollida en aquest llibre com una mostra d’aquella Barcelona tan creativa i revolucionària dels sentits.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avyi, 29-11-2015)

El ball de La Patacada - Ferran Aisa

LA SALA DE BALL DE LA PATACADA


FERRAN AISA
 
 

Il:lustració de La Patacada

El nom de “Patacada” prové del costum establert entre els habituals concurrents d’aquest ball de saludar-se mitjançant un fort cop a l’espatlla. La Patacada havia començat les seves activitats musicals, a finals del segle XVIII, en un magatzem de la Barcelona, poc després es va instal·lar en un altre magatzem situat al costat del Convent de Santa Mònica, propietat d’Antoni Nadal. A partir del 1802 va començar a col·laborar amb la Casa de Caridad, oferint el benefici de les entrades a la beneficència del pobres acollits a la citada casa de socors. De la Rambla de Santa Mònica hi fou foragitat per un paorós incendi succeït l’any 1807, els balls populars es van interrompre durant el temps de l’ocupació francesa de la ciutat.
L’any 1817 ressorgia el nou ball d’Antoni Nadal, en un altre lloc de la ciutat, al carrer de les Tàpies, 6, en ple Raval. El local era situat entre els horts de Sant Pau del Camp, els carrers Estrella i Nou de la Rambla, aleshores va ésser quan es va fer popular el nom de la Patacada. El seu propietari Antonio Nadal, era un home altruista i de gran sentit de l’humor i, a més, es deia d’ell que era un gran ballador, quan accedia a formar part de la festa era corrent sentir una frase que anava de boca en boca i que va acabar fent-se popular: <<Deixeu pas, que balla l’amo.>>
Els balls de la Patacada solien començar el dia 8 de desembre, el Libro verde de Barcelona, en parla: <<A las 7 de la noche empieza el primer baile en las casas de D. Antonio Nadal, travesía de la calle del conde del Asalto, y se recibe gente media hora antes, y no se admiten cuartos ni monedas que deban pesarse. Sin embargo sobra el aviso, porque el baile es de calderilla. Este baile lleva vulgarmente el nombre de baile de la Patacada, nombre alto, sonoro y significativo, nombre que para el que conoce el habla del país, deja por sí solo entender todos los lances y aventuras que puedan cometerse en aquel recinto. Esta circunstancia coloca el tal baile en la esfera de aquellas cosas, que siempre comunes a todos los países no son un rasgo característico de ninguno, como no lo es el tener narices aunque las tengan los unos más largas que los otros; y he aquí la razón por que no hemos de tomarnos el trabajo de hacer del susodicho baile un anàlisis circunsranciado. Basta saber que en él se baila todo lo bailable inclusos los castañeados balls rodons del país, y la bulliciosa balanguera. Salva una que otra excepción, no suele alterarse allí el órden, es decir el órden de un baile de tal calaña; y los bandos de policía se observan hasta tal punto en que pueden observarse en un país donde tantos se publican. A las 12 de la noche concluye el baile no sin haber los concurrentes sacado todo el jugo que pueden dar de sí los cuatro reales que cuesta la entrada. Este baile tiene lugar todos los domingos, y además lo hay ciertos días marcados, que se apuntarán en su lugar correspondiente.>>
El senyor Nadal, conegut com l’Antonet de La Patacada, era un personatge peculiar que cada dia feia córrer idees noves per donar més al•licient al seu establiment de ball. Una d’aquestes idees fou molt comentada a Barcelona, ja que el senyor Nadal va decidir que hi hagués sempre una comadrona els dies de ball, costum que van seguir els altres grans centres de ball de la ciutat.
L’any 1818 el local de la Patacada disposava de servei de lloguer de disfresses que podien recollir en el mateix guardaroba i canviar-se en un dels probadors. El Diario de Barcelona (28-5-1820), comunica que a La Patacada: <<Se arrienda el cafè y el guardarropas en el Almacén de D. Antonio Nadal para las noches de cinco bailes, que se darán en él, por la Diputación i el Excm. Ayuntamiento. El primer baile es por el santo del rey.>> I en un altre comunicat del mateix diari de 5 de març de 1824, es fa saber que el producte dels balls: <<de las Casas Nadal y Casa Lonja ha ascendido a 41601 pesetas.>>
Algunes vegades els balls eren prohibits per raons higièniques, doncs la ciutat patia epidèmies, com la de la febre groga de l’any 1821 que va costar la vida a 8.846 persones i a tot Catalunya unes vint mil. Malgrat els moments de prohibicions dels balls per problemes sanitaris, d’alteració de l’ordre públic o polítics; l’abril de 1824 el capità general de Catalunya i la Junta de la Casa de Caritat acordaven i autoritzaven els balls del Magatzem de Ball d’Antoni Nadal. El Diario de Barcelona amb data de set de desembre del mateix any publica la nota següent: <<Concedido por el rey que se den bailes a beneficio de la Casa de Caridad, en el Almacén de D. Antonio Nadal, sito en una de las travesías de la calle Conde del Asalto.>> I en un altre comunicat de gener de 1834 llegim: <<Concedido permiso del gobierno se dará hoy baile publicó a beneficio de los pobres de la Real Casa de Caridad en la Casa de Antonio Nadal, travesia de Conde del Asalto.>> Una altra nota de prensa de desembre del mateix any recorda que per iniciativa d’Antoni Nadal, propietari del Magatzem anomenat La Patacada el benefici dels balls será destinat a socorrer els pobres de la Casa de Caritat. La gran quantitat de públic que atreïa el ball de La Patacada feia que, a vegades, hi haguéssin problemas d’ordre públic a l’entorn del local, així no es estrany que els alcaldes constitucionals publiquessin bans de policía sobre els balls de màscares a les Cases d’Antoni Nadal. Una ban de 2 de desembre de 1838 pretenia posar ordre a la via pública: <<Prohibición de colocar paradas de refrescos, ni otros objetos por las cercanías de la Patacada y Casa Lonja y cierre de las Tabernas, cafetines, cafès, botillerias y demás casas públicas a las horas fijadas.>>
A La Patacada no mancaven els ball solidaris, com l’efectuat el 15 de desembre de 1839 per disposició de l’Ajuntament de Barcelona: <<a beneficio de las desgracias de Ripoll y Manlleu y Pons, en el Almacén de  D. Antonio Nadal, llamado  vulgarmente “La Patacada”; 2 reales los hombres, 6 cuartos las mujeres.>>
L’aparició de noves formes de ball com la “Serra Vella” són motiu de reclam pels propietaris de La Patacada i la Llotja per atraure el públic, el Diario de Barcelona (19-3-1846), en parla: <<Para cuantos gusten divertirse a mover el cuerpo con los ojos vendados... Sorteo de un reloj de oro en la Lonja y de una cruz de oro en la Patacada.>>
El desembre de 1846 novament era publicat un Ban del Cap Superior de Policia referent al bon ordre als balls de màscares a La Patacada i a la Llotja.
A la mort d’Antoni Nadal l’any 1848 es van fer càrrec del Magatzem de ball els seus hereus que van continuar amb la filosofia filantròpica i festiva de la vella Patacada. Els moments més brillant i més popular de La Patacada fou cap el 1836, en què la sala de ball va ser decorada de nou i posat al dia la resta de serveis per la pròpia direcció de la Casa de Caritat. La Patacada va restar al carrer de les Tàpies fins l’any 1854, quan en plena etapa d’expansió industrial al barri, el local va canviar d’amo que va convertir-lo en una fundició, finalment va desaparèixer, quinze anys més tard, a conseqüència d’un incendi.
A la Patacada acudien gent de classe humil, treballadors i veïns dels pobles del Pla; però, també era freqüentat per gent acomodada que cercava l’espai per ballar sense cap mena d’etiqueta i cercar noies més lliures... Fins i tot es diu que molts dels concurrents al ball de la Llotja, que buscaven emocions més fortes, l’abandonaven al descans per anar-hi al carrer de les Tàpies i contemplar in situ el gran bullici de la Patacada, on gairebé sempre hi havia xivarri, gresca i baralles. Els anomenats “bastoners”, encarregats de l’ordre dins de la sala de ball, feien fora els broncaires que se citaven per barallar-se a la Volta d’en Cirés, el qual era conegut popularment com “Volta de les Baralles”. La Patacada feia pul·lular els dies de ball gent de tota mena, uns anaven a buscar la diversió del ball, però altres només els interessava la gresca de la baralla. 
Els balls de “la Patacada” eren tan populars que es van escampar sucursals per altres racons del Raval, al carrer Ramelleres n’hi havia un. Eduard Mendoza, a La ciudad de los prodigios, en recrea un altre: <<Siempre que podia iba solo o con un compiche a un local llamado L’Empori de la Patacada. Era un local tronado y apestoso, situado en un semisótano de la calle del Huerto de la Bomba: de día era lóbrego, desangelado y pequeño; sólo a partir de media noche una clientela tosca pero abnegada lo hacía revivir: el local parecía sacar fuerzas de flaqueza, aumentaba de tamaño a ojos vista: allí siempre cabía una pareja más, nadie se quedaba sin mesa. (...) Allí había bailes y a determinadas horas tableaux vivants. Estos tableaux vivantshabían sido muy populares en el siglo XVIII, pero a finales del XIX habían desaparecido casi por completo. Consistían en escenas immóviles representadas por personas reales.>>

/Ferran Aisa-Pàmpols (Del llibre Barcelona Balla, dels salons aristocràtics als salons de concert, Base-Ajuntament de Barcelona (Barcelona, 2011)

Dinamita cerebral de Ferran Aisa / Rafael Calero

 

La dinamita cerebral de Ferran Aisa-Pámpols

Rafael Calero

Rebelión

Muy pocos escritores de la legión que puebla el estado español pueden presumir de tener una obra tan prolija y variada como la del poeta, historiador, biógrafo, ensayista, y mil cosas más, —escrita tanto en su lengua materna, el catalán, como en castellano—Ferran Aisa-Pámpols. Y es que este catalán, nacido en Barcelona en 1948, ha tocado todos los palos habidos y por haber. No obstante, de esta variadísima bibliografía habría que destacar sus trabajos sobre la obra del poeta catalán Joan Salvat-Papasseit (una de sus grandes pasiones). También ha publicado numerosos trabajos sobre la historia del movimiento obrero en Cataluña, centrándose básicamente en el movimiento anarcosindicalista, del cual, Aisa-Pámpols, es, con toda probabilidad, el erudito número uno. En el terreno del ensayo histórico, hay que destacar su gran obra CNT, la força obrera de Catalunya , publicada en 2013, entre otros muchos títulos. Por otra parte, en su faceta como poeta, formada por más de nueve poemarios, sobresalen títulos como Todo el fuego sobre el mar , Ceniza y asfalto   y sobre todo Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles , una jugosa antología poética bilingüe, publicada por Ediciones Amargord en 2014, en catalán y en castellano, que reúne lo mejor de su obra poética y que es altamente recomendable.
Hace unas semanas, Aisa-Pámpols publicó la que es su última obra hasta el momento, bajo el sugerente título de Dinamita cerebral: cultura, literatura, arte y poesía anarquista (Calumnia Editions, 2015). El escritor barcelonés vuelve con este libro al ensayo y pone la vista en uno de sus temas preferidos: la historia del anarcosindicalismo en Cataluña. Parten las páginas de este libro de la conferencia que su autor impartió el pasado mes de julio en Moguer (Huelva) dentro de los encuentros poéticos Voces del extremo, que dirige otro insigne poeta ácrata: Antonio Orihuela, y que tienen lugar cada verano en la Fundación Zenobria Juan Ramón Jiménez de la localidad onubense, y en la cual se dan cita los más destacados creadores poéticos de la poseía crítica y disidente del estado español e incluso de otros países. Tuve la suerte de estar presente en aquella ponencia y os puedo asegurar que a nadie dejó indiferente.
En las 136 páginas del libro, su autor lleva a cabo un análisis histórico de lo que supuso el ámbito cultural para aquellos anarquistas, hombres y mujeres, de finales del siglo XIX y primer tercio del siglo XX. El título del libro está tomado prestado de Josep Llunas i Pujals, un libertario del siglo XIX quien anteponía la acción directa, con sus bombas y sus pistolas, a la dinamita cerebral, con la que intentaba “emancipar al ser humano a través de la cultura y de la educación”. De esta manera, Aisa-Pámpols lleva a cabo un análisis relacionado con determinados aspectos culturales, desde el punto de vista de la producción anarquista, aspectos tales como la Escuela Moderna, de Ferrer y Guardia; la poesía de Salvat-Papasseit; las novelas proletarias, con autores como Ramón J. Sender y sus Siete domingos rojos; Pio Baroja, con su trilogía Aurora roja, o el primer Azorín, autor de una ingente obra de sesgo libertario, por poner sólo tres ejemplos de los autores más conocidos. También se habla en estas páginas del teatro proletario, puesto en marcha por dramaturgos ácratas como Felip Cortiella y su agrupación teatral “Vetllades Avenir”, una de las más importantes de cuantas funcionaron en la época.
El libro está repleto de jugosas anécdotas, con protagonistas como García Lorca, Dalí, José López Montenegro, Cels Gomis o Emili Guanyavents y leyendo estas páginas, me he enterado, por poner sólo un ejemplo sorprendente, de que el origen de la Caixa, fue una caja de resistencia puesta en funcionamiento por obreros anarquistas en el siglo XIX.
Si, como yo, eres de los que creen que para entender el presente y predecir el futuro, debemos conocer el pasado, búscate un ejemplar de Dinamita cerebral, cultura, literatura, arte y poesía anarquista, y léelo con fruición. Merece la pena.

Contraculura y Publicaciones alternativas / Ferran Aisa

PUBLICACIONES DE LA CONTRACULTURA EN ESPAÑA DESDE FINALES DE LOS SESENTA A LOS OCHENTA DEL SIGLO XX

Ferran Aisa

 

Después del mayo de París de 1968, gradualmente, fueron apareciendo tanto en España como en otros países occidentales publicaciones realizadas por grupos marginales, contraculturales, situacionistas, libertarios, neoanarquistas o de extrema izquierda. El
fenómeno underground era una herencia de la contracultura vivida en los años sesenta en Estados Unidos y en otras naciones occidentales, por una bandahemos de mencionar el movimiento hippie, el flower power, las comunas, los black panthers, el LSD, los yippies, la filosofía de los hermanos Marx con el mismo Karl, la música pop y la protesta contra la guerra del Vietnam; por el otro la contestación estudiantil, el sitiuacionismo, los nuevos movimientos artísticos como fluxus y el mayo de 1968 en París con la irradiación de intelectuales como Jean-Paul Sarte, Herber Marcuse o líderes
estudiantiles como Dany Cohn Bendit. La contracultura beberá de todas estas aguas para intentar crear una alternativa de cultura antiautoritaria desde la calle en contra de la cultura oficial, ya sea la de la Universidad o de las élites creadoras. La contracultura tuvo, más o menos, efectos universales. Me centraré especialmente en los movimientos contraculturales españoles, y sobre todo catalanes que mostraron una gran creatividad, sobretodo en los años setenta y ochenta del siglo XX. Esta fijación creadora se materializa tanto en la elaboración de cómics y revistas underground como en la edición
de publicaciones de toda clase. La mayoría tenían en común que son de vida breve y que se realizaban de una manera voluntaria y amateur, porque, incluso la venta y la distribución la hacían los mismos autores o redactores de las publicaciones. Otro de los
puntos comunes de estas revistas era la transgresión del orden establecido, pero no únicamente contra el franquismo, si no contra el capital, la moral decadente impuesta por la iglesia católica y la burguesía nacional y el politicismo pactista de la mayoría de
partidos políticos y organizaciones sindicales. La contracultura vive cercana a la divina acracia del poeta barcelonés Joan Salvat-Papasseit, que en su tiempo fue también un creador de hojas literarias de vanguardia. La lucha creativa de estos grupos
undergrounds ligaba perfectamente con la idea revolucionaria de las vanguardias artístico-literarias anteriores a la Segunda Guerra Mundial. La muerte del dictador significará un aire de esperanza para el pueblo español. La tradición libertaria reaparece
en el ambiente festivo de la sociedad. Con un espíritu cívico cultural y reivindicativo los actores autogestionan el Cine Diana y convierten el Born (antigua mercado central de Barcelona) en un Ateneo Popular. Teatro experimental, anticine, radios libres,
enseñanza libertaria, happenings, grafitis, poesía viva, tebeos, revistas y fanzines son formas habituales de la creación contracultural. Es decir, cultura para todos y hecha
por todos realizada en la calle en libertad. Numerosos artistas, poetas y creadores en general participaran en la vanguardia contracultural española. Este espejismo contracultural y libertario recorrió los últimos años del franquismo y los primeros años
de la transición y duró, más o menos, hasta la culminación por parte de los grupos políticos de la firma de los Pactos de la Moncloa, los cuales condujeron por un lado hacia la estabilización del orden democrático burgués, y por otro a la desmovilización
obrera y política de base que afectará también a la cultural transgresora. Todo ello conllevó la aparición del desencanto, el “pasotismo” y, en plena situación conservadora de la Transición, a la desaparición de la mayoría de las publicaciones contraculturales.
Para hablar de las publicaciones que más influyeron en la juventud inquieta y rebelde de final de los años sesenta de aquella época nos vamos a centrar en los precedentes más inmediatos. En 1967 aparece en San Sebastián la revista CUTO, dirigida por Luis
Gasca, que divulga el dibujo y la historieta mostrando el valor ideológico del comix siguiendo el estilo del underground de los Estados Unidos. Su  herencia fue recogida por revistas-cómics-fanzines como Bang! y el Rrollo enmascarado. La primera se
convierte en una plataforma  de teorizantes de la historieta con Carlos Buiza como máximo ideólogo y la segunda será la primera revista-cómic realmente underground española. El Rrollo Enmascarado, que tenía su cuartel general en el Café de la Ópera de la Rambla, tenía un plantel de dibujantes de historieta formado por un puñado de jóvenes como Mariscal, Nazario, los hermanos Miquel y Josep  Farriol y, entre otros, Onliyú. Los tebeos del Rrollo circulan, a partir de 1973, por los bares barceloneses de la
Rambla, plaza Real, Barrio Chino y Rivera. En Barcelona es fácil encontrar la prensa marginal en locales como Zeleste, Magic, London, Nus, Glaciar, Bohemia, la Rivolta o la Fragua. El underground aparece al lado de la música layetana con grupos como Màquina o la Companyia Elèctrica Dharma y de cantantes y músicos como Toti Soler, Pau Riba o Jaume Sisa. No hay concierto en que los individuos o colectivos creativos vendan su obra directamente al público. Especialmente en actos multitudinarios como el Primer Festival de Música Progresiva de Granollers (1971) y los Canet Rock que, desde 1974 hasta 1978, acogió en Canet de Mar (Maresme) conciertos al aire libre inspirados en Woodstock o Wigth. El Rrollo enmascarado se convertirá, a pesar de no estar comercializada, en una publicación de culto para un sector de la juventud. Su influencia se hará notar de seguida en la Península Ibérica con centenares de fanzines que inundan los centros de
reunión marginal de las grandes ciudades. Los fanzines se convierten en un fenómeno y aparecen a tutti plenni, entre los más antiguos de 1968-1969 hay Dronte, Cuentatras, Sol III, los dos primeros editados por Carlos Buiza y el tercero por Luis Vigil. En
Barcelona también por estos años aparece “CLA” (Círculo de Lectores de Anticipación”. Otros títulos de publicaciones contraculturales de finales de los sesenta son: Catalina, Paupérrimus, De Quommic, Carajillo, Nueva dimensión, Homo
Sapiens, Tránsito, UUUUH!, Cyborg, Algunos de estos fanzines como Bazofozia o El Carajillo Vacilón alcanzaran tiradas de 7.000 y 10.000 ejemplares, respectivamente. En Madrid por esta época corren cómics-fanzines o revistas contraculturales como
Cascorro Factory,donde aparece la firma de Ceesepe, El Hortelano, Ouka Lele, el Zurdo, Eduardo Haro Ibars. En Valencia es otro de los puntos peninsulares donde se producen publicaciones contraculturales como el tebeo AValencia A, que realiza
Mariscal antes de trasladarse a Barcelona, y el fanzine Ademuz Km. 6, que realizan otros creadores con ánimo contracultural.
La prensa marginal toma características contraculturales basada en el comix radical que sigue la línea del underground norteamericano, especialmente de los Freak Brother y las aventuras de Robert Crumb, que influyen en decisivamente en la contracultura catalana.
Dentro de esta lógica contracultural, antiautoritariua y antipolítica está, paradójicamente, el grupo de agitación armada del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), que publicó los años 1972 y 1973 los dos únicos números de CIA (Conspiración
Internacional Anarquista). En el primer número argumentaban su concepto filosófico de agitación armada que no tenía nada que ver con la lucha armada, porque, para el MIL, la agitación armada no era otra cosa que el soporte a la actividad de lucha de clases, que
tanto podía significar la solidaridad económica, como la creación de una biblioteca. En el segundo y último número, presentaban el texto del congreso de agosto de 1973 de autodisolución del MIL. En los dos números de CIA podemos corroborar como hacen servir el fotomontaje, el cómic y la propaganda situacionista para presentar su programa revolucionario. Posteriormente, a partir de septiembre de 1973, la mayoría de los miembros del MIL serán detenidos, entre los cuales hay que citar a Salvador Puig Antich, que será procesado militarmente, condenado a muerte y ejecutado a garrote vil
el dos de marzo de 1974. En octubre de este mismo año aparece la revista Ajoblanco, profesionalizada y con presencia en los Kioscos o librerías. La revista barcelonesa de la contracultura por
excelencia generará en su entorno un movimiento joven y rebelde que, de una manera utópica, soñará iniciar una lucha contra el sistema creando alternativas comunales, ecológicas, antisiquiátricas, antipatriarcales, sexológicas, creativas, etc., porque creían que otro mundo era posible construirlo desde ahora mismo. En la editorial del número Ajoblanco presenta su programa en el que manifiestan situarse fuera de los cenáculos de los grandes iniciados. Algunos de los puntos dicen: 1.- Porque no queremos una cultura de
imbecilistas. 2.- Porque estamos ya hartos de divinidades,sacerdocios y élites industrial culturalistas. 3.- Porque queremos intervenir, provocar, facilitar y usar de una cultura creativa. 4.- Porque todavía somos utopistas. En esta primera etapa de Ajoblanco, Ramón Barnils es el director-periodista y el
coordinador Pepe Ribas, y formarán parte de la redacción o serán colaboradores habituales: Luis Racionero, María José Ragué, Quim Monzó, Claudi Montanyà, Frederic Amat, Toni Puig, Francesc Boldú, Fernando Mir, Núria Amat, Juanjo Fernández, Vicky Combalia, Bolinaga… Ajoblanco dedico dossiers a Andy
Warhol; a Jaume Sisa; al Mayo de 1968; a las drogas; al teatro de vanguardia; a Durruti; a la cultura libertaria; al carácter lúdico y carnavalesco de las Fallas de Valencia; a la COPEL; a las Jornadas Libertarias de Barcelona, a las guías de viajes alternativos, a las
radios libres, etc. Entre sus números destacan los extras dedicados a la temática ecologista: “S.O.S. Planeta Tierra” (mayo de 1976), “Energías Libres” (febrero de 1977) y “Comunas” (diciembre de 1977). También lanzan números dedicados a la poesía y literatura underground: “Bomba literaria” (abril de 1976), “Bombilla literaria” (abril de 1977) y “Linterna literaria (abril de 1978). Ajoblanco será una de las entidades organizadoras de las Jornadas Libertarias Internacionales de Barcelona, conjuntamente a
los ateneos y colectivos libertarios y los sindicatos de la CNT en julio de 1977. Ajoblanco pasó en poco tiempo de vender directamente 500 ejemplares en la zona libre de la Rambla en sus inicios, a comercializar más de 50.000 ejemplares mensuales en
1977. Según un informe sobre la prensa libertaria de la revista Bicicleta (septiembre de 1978), la revista se mantenía fiel a los principios autogestionarios con sueldos igualitarios para todos los miembros de la redacción.De la misma época que Ajoblanco es la revista Star publicada en Barcelona por Producciones Editoriales entre 1974 i 1980, con una tirada media de 15.000 ejemplares
mensuales. Esta revista se presenta más cañera y Radical con reminiscencias hippie, punk y rompedora de los años setenta. Star, en su manifiesto de salida se presenta Contra todo y contra todos: <<El país se politiza y las revistas progres se apuntan,
menos nosotros que vamos acumulando desengaños, ironía ydesprecio hacia las gentes que manipulan a las masas para sus fines políticos y comerciales. Porque no queremos caer en la tentación de pensar que si las cosas cambian no vamos a tener problemas, pues cuanta más libertad haya más escupiremos sobre la falsedad de nuestro tiempo.>> 
Star intercalaba en sus páginas el texto literario, la entrevista o la opinión periodística con el cómic. Su director era Juanjo Fernández y entre sus firmas habituales encontramos Karmele Marchante, Leopoldo Panero, Jordi Cadenas y, entre otros, Pau Malvido (Pau Maragall) autor de la serie “Nosotros los malditos”, cuyos artículos
fueron recogidos por Genís Cano y publicador por Anagrama (Barcelona, 2004). En la parte correspondiente a la historieta-cómic destaquen dibujantes como Montesol. Mariscal, Ceesepe, Gallardo y los norteamericanos Gilbert Shelton creador de “Los
fabulosos Freak Brothers” y Robert Crumb autor de “El Gato Fritz”.
Los primeros años de la Transición será de un gran apogeo para las revistas alternativas, contraculturales, libertarias y marginales. En la capital de España el mundo underground tiene su hueco en lugares como el Ateneo Politécnico donde se puede
encontrar la prensa marginal publicada por el grupo El Saco y sus Ediciones Antipodas y de PREMAMA (Prensa Marginal
Madrileña). Por Madrid circulan publicaciones
como Antipoda, Uronia, Kaka, de Luxe, Cerrus, El Alucinio, MMM!,Catacumba, Bazofia, Acera, El Cadáver de Mandrágora, Auxphall, Kaam, Thea, Alkayata, etc. En todas ellas, como en la mayoría de la prensa marginal ibérica, las influencias son
claramente del underground norteamericano. En todas ellas se incluyen historietas o viñetas de cómic entre los textos literarios o de opinión. La prensa marginal se convierte también en editora de libros ya sea de recuperación de ensayos clásicos o de poetas
underground, es el caso tanto de la revista barcelonesa Star o de colectivos madrileños o de otras ciudades españolas. La colección Star Books publica libros como Aullido de Allan Ginsberg o Tarántula de Bob Dylan. La revista ecologista Pastanaga
edita libros clásicos del anarquismo como Palabras de un rebelde de Kropotkin o El Viaje a las Comunas, una aventura de los Freak Brothers. La Cloaca se convierte en editora de poesía con títulos como Algunos poetas en Barcelona, 17 (poesía  visual)
coordinada por J. M. Calleja y J. A. Sarmiento. Aparecen editoriales contraculturales como Marte, que editan el libro Cannabis Flan de Raúl Núñez. En Madrid también proliferaran las editoriales marginales y libertarias como la de poesía de Luis Manuel
Rodriguez y la de los colectivos Campo Abierto, La Piketa, Queimada.
La aparición de la CNT y la reorganización del movimiento libertario viene acompañado de un aluvión de publicaciones en toda la península tanto de sindicatos, como de ateneos y colectivos. La venta de las revistas, fanzines, comix y boletines se realiza en los numerosos actos de la organización confederal, sobre todo en los grandes mítines celebrados en San Sebastián de los Reyes, Valencia y Barcelona. La mayoría de estas publicaciones se muestran en la más pura línea de la contracultura. Barcelona: Alfalfa, Ateneo del Barrio Chino y San Antonio, Banca Rota, Camp de
l’Arpa, i…(poesía en catalán, castellano, galego, euskara i esperanto), El Bólido Libertario, El Mentidero Imperial, El Tulipán negro, Fuera de Banda, Fulls Anàrquics, Globo, Ítaca, La Bombeta, Las albóndigas pertinaces, La Cloaca, Los Marginados,
Martillo, Mosik, Nada, Nasti de plasti, Pastanaga, Rimbaud vuelve a casa, Surtidor, Tinta Negra, Tricoco, Trotón, Userda, Vibraciones, Vindicación Femenina, Xiana… Madrid: Camarotes venenosos, Coco, El gorrión Desmadrado, Grupo Koctel, Mala uva, Negaciones, Ozono, P’adelante… Zaragoza: El pollo urbano. Canarias: Musgo. Campelló-Alicante: Nihil. Valencia: Falla Kung Kong. Girona: La puta Loly. Tarragona: Tarracomix. Palma de Mallorca: Neon de Suro. Santiago de Compostela:
Arco da Vella. Granada, El despeñaperro andaluz. Valladolid: Adobe. En 1977 en Madrid sale la revista Bicicleta (Boletín Informativo del Colectivo Internacionalista de Comunicaciones Libertarias). La revista, que se presentaba como autogestionaria y
lanzaba en sus inicios 20.000 ejemplares mensuales, era coordinada por Chema Elizalde. Otra revista de esta época aparece en Barcelona, El Viejo Topo y en el terreno de los cómics transgresores y satíricos destaca La Butifarra donde colaboran Alfonso López, Miguel A. Gallardo, Carlos Azagra, Juanito L. Mediavilla, Carlos Giménez, Iván Tubau, Adolfo Usero y otros. Algunos de estos autores serán colaboradores de las
revistas El Jueves (1977) y El Vívora (1979), en esta última destacan autores como Nazario, Mariscal, Max, Montesol y otros que habían empezado su aprendizaje en las revistas marginales del underground.
Durante las Jornadas Libertarias Internacionales de 1977 se presenta en el Park Güell el fanzine poético Arte para una poesía libertaria en la calle que recoge poemas de Ningú
(Pep Castells) y Ferran Aisa. Y durante los cuatro días de las jornadas aparece la Publicació Barcelona Libertaria, en una simbiosis de las redacciones de Ajoblanco y Solidaridad Obrera, coordinada por Ramón Barnils, que recoge toda la información de
los actos que se celebran en el Salón Diana y en el Park Güell de Barcelona. El movimiento de la contracultura y el movimiento libertario se erigían en organizadores de la fiesta antiautoritaria más importante de las celebradas en la península ibérica. En
el escenario central del Park Güell la fiesta fue permanente con Ocaña y su troupe y con la actuación de grupos musicales como Los Peruchos, La Banda Trapera del Río, La Propiedad es un Robo, Ramon Muns, Araceli Banyuls, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Pau Riba, Jaume Sisa, Marina Rossell…Y debates, anarquismo-marxismo, enseñanza, cine, teatro, happenings y un mercadillo internacional de publicaciones libertarias y marginales. Barcelona volvía a ser la rosa de fuego, pero, en su sentido más auténtico.
La rosa de fuego del espíritu de la cultura en libertad que chocó con un Estado que hizo todo lo posible para acabar, por todos los medios, con la rebeldía en la calle y de criminalizar a todo un movimiento a través de manipulaciones como el atentado de la
Sala de Fiesta Scala o las luchas internas dentro de la CNT que llevaron a su ruptura tras el V Congreso celebrado en un pabellón de la Casa de Campo de Madrid.
En los años ochenta la contracultura se manifiesta a través del movimiento Punk y de numerosos núcleos contestatarios antimilitarista, antiotan, ecologistas, ácratas. Los cuales publican fanzines y toda clase de revistas marginales: El Vaixell Blanc, El
Patinet, La Puça i el General, La Lletra A, Rompeolas, ÚltimoGrito, En Pie de Guerra…
La Transición acabó por allanar su camino llevándose por delante esta tradición libertaria, a pesar de ello, aunque sea sólo un rescoldo, el espíritu libertario y la contracultura ha continuado manifestándose a través de múltiples proyectos, revistas
y acciones poéticas, artísticas y humanas  Mientras exista una cultura dominadora del poder establecido, siempre será factible que aparezca una contra cultura desde la calle.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, febrero de 2014)

Ferrer y Guardia / Poema Ferran Aisa

(Monumento a Ferrer y Guardia en Montjuïc)

ODA A FERRER Y GUARDIA
de Ferran Aisa
   
                              












Ferrer y Guardia no creía en patrias ni en banderas.
Ferrer y Guardia no creía en estados ni en fronteras.
Ferrer y Guardia no creía en cleros, políticos y ejércitos.
Ferrerr y Guardia creó por esta razón la Escuela Moderna.
Ferrer y Guardia quería una escuela laica, integral i mixta.
Ferrer y Guardia hizo una escuela libertaria i antimilitarista.
Ferrer y Guardia deseaba una escuela para la paz y la libertad.
Ferrer y Guardia con su escuela se enfrentó al orden burgués.
Ferrer y Guardia por esta causa fue perseguido y detenido.
Ferrer y Guardia por ser librepensador fue llevado a prisión.
Ferrer y Guardia fue condenado por la monarquía española.
Ferrer y Guardia fue calumniado por la burguesía catalana.
Ferrer y Guardia fue fusilado con la bendición de la Iglesia.
Ferrer y Guardia fue llevado al paredón el 13 de octubre de 1909.
Ferrer y Guardia ante el pelotón clamó: -¡Soy inocente!
Ferrer y Guardia murió en los fosos del Castillo de Montjuïc.
Ferrer y Guardia dejó en el aire su lema: -¡Viva la Escuela Moderna!

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 13 de octubre de 2015)
(Dedicado a Rafael Calero, poeta y libertario),       

Jim Morrison y Sid Barret / Ferran Aisa

SYD BARRETT Y JIM MORRISON, VIAJE HACIA
LA TRANSGRESIÓN
Josep Maymí Rich
Editorial: Quarentena Ediciones (Llinars del Vallès, 2015)
Pàgines: 126
Preu: 17 euros
Assaig Musical

(Coberta llibre Maymí)

BARRETT Y MORRISON, DOS MITES DE LA MÚSICA POP
 
Ferran Aisa

Josep Maymí Rich (Cassà de la Selva, 1970) , doctor en Antropologia Social y Cultural per la UAB, ha publicat diversos llibre entre els quals destaca J.F. Kennedy y la Alta Sociedad Española (Base, 2014). El nou llibre de Maymí és un interessant estudi sobre dos dels principals personatges de la música pop dels anys seixanta i setanta, Syd Barrett i Jim Morrison, components de les bandes de rock britàniques i nord-americanes, Pinck Floy i The Doors, respectivament. 
Maymí realitza un viatge cap a la transgressió a través d’aquests dos singulars artistes del segle XX, obrint al lector les portes a un univers polièdric per descobrir-nos els paràmetres de la naturalesa humana. L’autor recorre als apunts biogràfics de les dues estrelles del rock i de la contracultura de la dècada prodigiosa. Els dos mites marcats per la droga, sobretot LSD, crearan la seva obra psicodèlica sobre aquesta influència al·lucinògena. Josep Maymí mostra la transgressió d’aquests joves seduïts per la sensibilitat poètica que els hi farà manifestar experiències visionàries i fins i tot espirituals. Aquestes experiències queden reflectides en les lletres de les seves cançons, per exemple. Syd Barrett (1946-2006), que va ser líder, cantant i compositor de la banda de rock Pinck Floyd, conjuntament amb Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason, va ser l’autor de l’èxit dels primers àlbums del grup com el publicat el 1967 The Piper at the Gates of Dawn disc mític de la música underground dels seixanta. Barret, en plena etapa psicodèlica y contracultural, escriu lletres de cançó com “Arnold Layne”: “Arnold Layne té una estranya costum, col·lecciona roba / Clar de lluna, estenedors / La favoreixen / Un gran mirall penjava de la paret / Visió deformada / Petit, mirar a través d’ell / Ara és capturat / una persona desagradable / Ells li van donar temps / Portes ressonen, encadenats per la banda / Arnold Layne / No ho fará més.” 
Maymí, escriu: “La perversió que destil·la aquesta lletra s’intueix des del primer moment, desconcerta i evoca un món poc corrent. La història que ens explica estè inspirada en fets reals. Durant la seva adolescència, la mare de Barrett llogava alguna habitació de la casa a les noies que anaven a una escola femenina de Cambrifge. Sovint, la roba estesa de les noies desapareixia.... Qui era el responsable? Era Arnold  Layne, el mòbil, el travestisme.” Syd Barret, l’any 1969, abandonava Pinck Floyd i començava una carrera en solitari. Per una altra banda Jim Morrison (1943-1971), líder, cantant y compositor del conjunt nord-americà The Dooors, és un complement generacional de la vida transgressora que van viure molts joves contraculturals dels anys seixanta. Morrison va ser fundador de la banda de rock àcid i l’instigador del nom que va agafar d’un poema del poeta visionari William Blake.
Morrison era un gran lector de poesia, sobretot de Rimbaud y, a més, des de ben jove n’escrivia coses com aquest poema: “El xaman dirigia la sessió. Un pànic sensual, / deliberadament evocat per drogues, càntics, / balls, llança al xaman fins entrar en trànsit. La veu / canviada, moviment convulsiu. Actua com un / boig. Aquest professionals histèrics. escollits / per una inclinació psicòtica, van ser / apreciats en altre temps. Mitjancer entre el / home i el món de l’esperit. El seus viatges mentals / establien el punt crucial de la vida religiosa / de la tribu.” 
Josep Maymí descriu el paral·lelisme entre els dos artistes, Barrett y Morrison, plena de inadaptacions socials i de visions de vegades violentes. Un bon treball de compendi dels fenòmens transgressors marcats per la llegenda, el mite i l’art que els fa encara avui suggerents i enigmàtics.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 8 de novembre de 2015=

Pere Gené - Lone Star / Ferran Aisa i David Castillo

ENTREVISTA A PERE GENÉ PER  DAVID CASTILLO I FERRAN AISA
 

(Carátula del CD de Pere Gené)

Pere Gené cantant de Lone Star acaba de publicar Boomerang un disc en solitari produït a través de Verkami 

Pregunta: -Començarem parlant de Boomerang i després ja parlarem de Lone Star. Hem vist amb el disc que li agraïes al teu fill perquè havia estat el que t’havia tornat a portar a la música. Per què t’havies separat de la música?
Resposta: -Per moltes raons, mira estem parlant de 1985 i 1990, acabàvem de treure Viejo Lobo, que base un LP que va tenir molt bones crítiques i jo considero que era un bon moment, aquesta era una raó. Una raó la música rock anava de baixa i alhora estava pujant tot el que era música electrònica i a més per aquella època totes les discogràfiques van deixar Barcelona i es van traslladar a Madrid. Aquí no va quedar res absolutament només quatre segells independents amb molta il·lusió però amb poca força a nivell de difusió. Però en aquells moments Pere Gené era un pes pesant i jo tenia accés a les discogràfiques cosa que no passa area. Tot això eren causes per les que vaig deixar el grup. I després havia una altra causa i és que les generacions canvien i abandona la música i alhora arriba una nova generació que té el mateix nivell musical que l’anterior, però tu si que vas avançant però no t’acaba d’entendre. Si tu agafes un disc de la primera època de Lone Star, de la segona època i de Viejo Lobo i veureu que semblen tres grups diferents.
Pregunta: -Absolutament i de fet ho són i a més en cada una d’aquestes èpoques hi ha guitarristes diferents a la banda. Resposta:  -Els canvis són deguts a les influències que tu tens i moltes vegades són perquè per avançar hi ha que buscar el “feeling” de nous músics que facin marxar la locomotora  i per això han passat tants músics per Lone Star. Perquè jo he considerat en un moment determinat que aquell músic no tenia el “feeling” swuficient per avançar amb mi i aleshores coneixia un altre, el cas el Sebas, un gran músic, tenia aquell feeling, aquella trempera i aquella vena rockera que l’altre la tenia però molt menys i sabia que amb ell podia fer grans coses.
 

(Carátula d'un EP de Lone Star de 1965)

Pregunta: -I a més de tot això quina altra cosa et va fer deixar el grup?
Resposta: -Va haver-hi un cansament i sobretot perquè amb Viejo Lobo era deixar el grup en un bon moment. I també perquè jo em tenia que demostrar a mi mateix que servia per fer altres coses a nivell personal. Perquè tots aquests trenta anys jo vaig viure la música d’una manera no normal, el cent per cent de mi estava posat amb la música. Per a mi no existia una altra cosa ni cap altra il•lusió que la música. No estava mai malalt, per mi no existia la família només la música. Aquesta intensitat era molt forta de vegades a les quatre de la matinada m’aixecava i em posava al piano per a mi no havia res més important que això.
Pregunta: -La música per a tu era una veritable obsessió?
Resposta: -Sí, però una obsessió viscuda amb intensitat i amb ganes i amb il·lusió. I després d’això vaig passar un temps per la Universitat i en una empresa de tractament de l’aire coses diferents.
Pregunta: I quan vas decidir tornar-hi?
Resposta: -El Jordi (Gené) que ha estat sempre molt darrera perquè tornés va fer un pàgina web molt maca  i havia un fòrum on la gent escriu i em demanava que tornés. Un dia que et mires al mirall i et dius t’ho ja t’has demostrat a tu mateix que has fet altres coses, si lo millor que fas és música doncs posem-nos altra vegada.
Pregunta: -I vas reunir una banda que Déu ni do, en Kitflus i companyia.
Resposta: -Sí. Un grup té les seves avantatges i els seus inconvenients, diga-li Lone Star, diga-li Rollin Stones, diga-li el que vulguis. Quines avantatges són evidents, la conjunció de la forma de tocar de tres o quatre individus forma un equip, però també té les limitacions de cada músic i de mi mateix és com un topall del que no pots passar. Ara tot això s’ha caigut com una baralla de cartes, ara jo he tinguts la llibertat per agafar els músics que he volgut, per agafar els estudis que he volgut i per fer coses que abans no m’hagués atrevit a fer i d’aquí ha sortit aquest disc rodó.
Pregunta: -Has tardat molt en fer aquestes cançons o ja les tenies fetes a través del temps en què t’havies retirat de la música?
Resposta: -Una de les meves il·lusions  era  tenir un piano de cua i en el pis en que vivia al carrer Calabria no hi cabia, per tant vaig canviar de pis només per encabir el piano. Amb aquest piano he anat fent cançons, les he anat polint i inclús composicions de piano sol i ha estat per mi molt important per buscar harmonies i de tenir temps per fer coses. Per això el disc és molt complert i hi ha cançons de tot tipus que he pogut gravar a diversos estudis i amb els músics que cada peça necessitava.
Pregunta: -Com a mínim en el disc hi ha tres cançons de temàtica molt actual, com ara Sobreviviré que té a veure amb l’ambient del 15 M., aquest moviment dels indignats...
Resposta: -Sí. Les cançons son vivències, són coses del subconscient. Hi ha cançons de Lone Star que em sorprenen i sento lletres que em dic aquest ets tu, però en aquells moments no ets conscient que estàs retratant un tipus de vivència. I el disc aquest són vivències, per exemple Serem un nou país la vaig composar després de la gran manifestació de 11 de setembre de 2012. Vaig arribar a casa i en mitja hora la tenia feta.
Pregunta: -I aquesta cançó la cantes a duo amb una cantant, oi?
Resposta: -Sí amb Virginia Martínez, de la Porta dels Somnis. Una noia que canta i és actriu i que sent perfectament el que diu. Si hagués fet copyrihgt de tot el que diu la cançó m’hagués fet d’or, doncs ara tots els polítics utilitzen frases de les que dic a la cançó.
Pregunta: -Tant una com altra són molt actual o aquesta altra tan crítica que es diu Libre.
Resposta: -A mi em sembla que Lone Star ja tenia aquesta crítica antisistema. A mi hi ha coses que no m’agraden i les dic com aquesta dels bancs que canto a Libre. Per exemple jo estic pagant una hipoteca i porto divuit anys pagant la hipoteca i dec els mateixos diners. És un robo total, és un país de xoriços. Aquí hi ha un “cotarro” armat i ho tenen tan ben muntat i centralitzat que cada dia surten coses de corrupció. La gent es fa la il·lusió que té propietat però venen maldades i té el treuen. Per això dic a Libre que l’únic que tinc és la cançó. Això està tret d’una poesia de Leonard Cohen... Boomerang és realment un disc més de cantautor per els que estàvem esperant un disc d’avantguarda a l’estil de Lone Star. És un disc més personal.
Pregunta: -I no has tingut la temptació de recuperar Lone Star o la dónes per tancada.
Resposta: -La dono per tancada.
Pregunta: -Per què?
Resposta: -Tornar a reunir allò és molt difícil, primer perquè tots estan disgregats el Masdeu està a una acadèmia a Lleó, el Joan Miró té un bar, el Tapi que ha estat el millor bateria de Lone Star es va morir desgraciadament. Després hi ha una altra cosa que jo encara estic actiu en tots els sentits. Jo sempre he fugit de “revivals” dels seixanta. No vull mirar enrere... Si ara toco Mi calle no la faig com abans...
Pregunta: -Vas tocar alguna peça de Lone Star a les teves presentacions a Luz de Gas?
Resposta: -A la primera actuació amb els músics només vam tocar Boomerang i al final quatre temes de Lone Star.
Pregunta: -Quines cançons eren?
Resposta: -Viejo Lobo, My sweet Marlene, Comprensión y Mi Calle. Cançons emblemàtiques però fetes amb un altre ritme que sorrirant en un DVD i també vaig fer Adelante que està penjat a face-book.
Pregunta: -Potser la millor cançó de Boomerang és Corazón de hielo..., doncs té una gran força.
Resposta: -Sí, potser és la que té més qualitat, musical i tot, però altres diuen Sobreviviré o per exemple La mansarda de Montmatre. La meva llibertat d’acció que he gaudii amb aquest disc m’ha permès gravar aquesta cançó en què no canto sinó recito un poema sobre un pianista a París que s’enamora d’una dona i amb el piano li composa una música. En condicions normals cap discogràfica no m’hagués permès gravar-la...
Pregunta: -Amb tota la dificultat que has tingut per fer aquest disc a través de buscar suport a través de Verkami, tal vegada si hagués estat un disc de Lone Star no haguéssiu tingut problemes alhora de trobar discogràfica.
Resposta: -Probablement. Jo primer que res vaig trucar a Warner, que té totes les meves cançons, doncs he fet més de quatre-centes, ho van trobar fantàstic però em va dir: “Aquí ni Cristo bajado del cielo cantando boleros le harían caso” i em va recomanar autoproducció. I aleshores els dos primers temes me’ls vaig pagar jo, però la dona em va dir ni un euro més o sinó te’n vas de casa. Llavors el Jordi em va proposar buscar els deu mil euros que necessitava per fer el disc a través de Verkami, i jo no sabia ni que existís això, d’aquesta manera amb les aportacions de la gent de tot Espanya vam aconseguir els diners.
Pregunta: -Gairebé la meitat de les cançons del disc estan en català. A diferència d’altres discs havies fet peces en català però mai tantes. Ha estat una opció què has pres o tenies ganes de fer-ho?
Resposta: -Ha sigut perquè el idioma és una cosa que jo la sento i hi ha algunes cançons que em dic això hauries de fer-ho en català, altres com Sobreviviré em constaria cantar-la en català.
Per exemple Androide l’has fet en versió castellana i catalana...
Aquest tema com Corazón de hielo em va semblar que eren dos temes que es podien fer també en català. Està retratant un tipus de noia que  la vaig concebre con la típica noia que va al Madrid Arenas, però també com les noies que van a les discoteques de Mataró.
Pregunta: -Volíem preguntar-te també si el 2014, entrat el nou segle, quan parlem dels anys seixanta veiem que han passat més de cinquanta anys des de que vas començar.
Resposta: -És mig segle. Com ho notes quan mires enrere? Sents vertigen? Ho sents pròxim com si fos abans d’ahir? Quines sensacions d’haver estar protagonista d’aquell temps? De formar part d’un dels grups, per la gent que ens agrada el rock and roll, més “canyero”, revolucionari, transgresor... Jo ho sento molt pròxim. Jo tot allò dels anys seixanta, setanta i vuitanta ho tinc tan present que me’n recordo de coses ínfimes. Va ser una època d’un nivell de creativitat molt alt i no solament en música, sinó també en cinema i moltes altres coses, i amb el temps ho post valorar. L’humor, ara vaig al cinema a veure una comèdia i la gent se’n riu i jo no li trobo la gràcia. En canvi veig o m’imagino a Groucho Marx amb el puro a la boca i ja m’estic rient només de pensar-ho. El que ha passat és que abans hi havia una gran exigència que ara no hi és. Jo havia anar al Liceu, al cinquè pis perquè miràvem les partitures, i quan un músic errava el públic se’n adonava i ho demostrava i s’assabentava que ho havia fet malament i al segon acte rectificava. Ara no hi ha aquella exigència i tothom s’ho empassa tot, és allò que es diu: “los cerdos comen de todo”. També hi havia aquella lluita que si les orquestres fan “paxanga”, fan rock and roll, entra tot, no hi ha un nivell. Jo de vegades veig coses de teatre que no s’acaba d’entendre el missatge i em pregunto si per veure això paga la gent. De la mateixa manera com al C33 veus grups en català, em sembla bé que es protegeixi la llengua, però notes a faltar la trempera, la qualitat, la força i l’exigència que tenien els grups d’abans.  Per tant no és estrany que el cap se te’n vagi cap aquells anys...
Pregunta: -Tenim la sensació que a cada garatge hi havia una banda. Com si els Beatles fossin els Reis Mags actuant a cada cantonada.
Resposta: -El que estaves sentint tenia una qualitat musical i quasi harmònica. Tot ha canviant tant, el bo d’aquella època és que jo, penso que tots, teníem les idees més clara, ara només tinc dubtes, més dubtes que mai, i hauria de ser al revés. Perquè per exemple estàvem parlant de música, jo si vaig a un concert em fixo amb els músics i presto atenció al que estan fent. Ara van deu o dotze s’asseuen al terra amb les cerveses i allà hi ha un grup tocant i ells passant de tot fan la seva pròpia festa
Pregunta: -Sí, ara vas al Primavera Sound i no sents res...
Resposta: -Si vas a un concert has de tenir un respecte per els músics que estan fent la seva feina.
Pregunta: -Quins grups d’aquella època, dels anys seixanta, et cridaven més l’atenció: Canarios, Bravos, Pekenikes...
Resposta: -Canarios m’agradaven, sobretot perquè portaven una secció de vent que no hi havia cap grup que la portés, que donava una visió diferent. M’agradava també Pedro Ruiz Blas i Los Bravos també. Els que no em deien res era Fórmula V, los Diablos, més comercials, molt respectables, però la seva música no m’aportaven res.
Pregunta: -Vosaltres que participàveu en els matinals musical del Palau dels Esports, ens podries dir quin ambient tenien?
Resposta: -Sí, eren els Festivals que presentava Arribas Castro. Aquelles matinals eres molt positives, doncs la gent anava a sentir música, a aprendre i a participar ballant i cantant amb les bandes que hi havia a l’escenari.
Pregunta: -I dels grups d’aquí Sirex, Mustangs i tots els altres et senties a prop?
Resposta: -No, perquè nosaltres érem una rara avis. Estàvem allà al mig però no érem ni d’uns ni dels altres.
Pregunta: -Éreu com una pre-psicodelia...
Resposta: -Sí, nosaltres no estàvem ni aquí ni allà, fèiem el nostre propi camí... Érem una cosa estranya...
Pregunta: -Quina era la manera més habitual de promocionar els vostres discos?
Resposta: -Els grups d’aquí teníem més dificultats que els de Madrid, doncs la televisió la tenien més a prop. Però un dia TVE em va cridar perquè anés a representar el rock espanyol al Festival de Nokia, no era Eurovisió sinó una mena de champions, on competien equips musicals de tot el món. I hi vaig anar sense el grup amb el nom de Pere Gené. Anava també el Peret i altres artistes espanyols. I vam guanyar la champions... Al retorn ens va rebre a Madrid Fraga Iribarne. Això va significar un gran pas per promocionar els nostres discos a Televisió Espanyola, doncs els grups de Barcelona ens constava molt accedir a televisió. Rosón, el director de televisió, em va dir: -Pedro, lo que tú quieras...” I ens va passar tres mesos a Madrid fent televisió amb Valerio Lazarov, García de la Vega,fent programes a manta.
Pregunta: -I era xulo això?
Resposta: -Sí. Però que va passar que aquí ens deien que érem un grup català i allà ens deien que érem un grup estatal. Lone Star estava en el món musical sense saber d’on era, si d’aquí o d’allà.
Això dels programes musicals per televisió també s’han perdut i molts d’ells eren directe. I també el teatre i fins i tot els programes literaris.Tot el que és nivell cultural en aquest país és zero patatero, sempre ha estat així. Jesús Ordovas que ens va fer un monogràfic exhaustiu de tres quarts d’hora en tres talls sobre Lone Star per TVE, ens va venir a fer la darrera entrevista a Barcelona. El monogràfic el van passar a TVE-2 a les onze del matí dins d’un programa de cuina. Jesús Ordovas justificava que televisió espanyola si posava el programa musical en un horari de més raonable l’audiència baixava. Aquí que passa que la gent que porta aquest “cotarro” està tan aposentada que és impossible que facin cap canvi. En aquest país ens hem perdut, ja des de l’època de Franco, programes musicals tan variats com aquelles conyes tan divertidíssims que feien Frank Sinatra i Dean Martin; ens hem perdut concerts d’Elton John, Phil Collins, concerts que ha vist tot el món... Concerts que han passat sencers per les televisions d’arreu i aquí al C33 a les dos del matí fan un reportatge...
Pregunta: -Però ara els joves ja es fan la seva programació a la carta a través d’internet...
Resposta: -Jo parlo de tots aquells anys en què tot el que és cultural, musical, teatral, literari s’ho han carregat. Televisió Espanyola programava Estudio 1 on podies veure obres per exemple de Txékhov amb bons actors..., doncs això també s’ho han carregat. Quan viatges, per exemple Viena és una ciutat que a mi m’encanta perquè la música és tan important per ells que forma part de la seva vida. I no solament els valsos, per allà hi passa Bob Dylan i passa tot déu..., perquè tenen una gran sensibilitat musical. I no diguem Londres o Nova York. I això és un tema que marca les diferències entre nosaltres i ells. Mentre tu poses la televisió i veus la vulgarització amb la que marquen les audiències i amb això comprens aquesta diferència.
Pregunta: -A França els grans cantants o artistes malgrat que ja siguin veterans continuen estan ben considerats i posen la seva música en els mitjans de comunicació i actuen en els teatres. Què passa aquí amb els nostres artistes veterans dels seixanta?
És igual que siguin dels seixanta que dels setanta, és la negació total. Això és una de les coses que aquí estan fatal. Johny Halliday, sense ser un gran cantant, respecten la seva feina i per França és un déu; igual que Celentano a Itàlia. L’únic país que no es respecta i que s’oblida dels seus artistes és aquest, hi és perquè hi ha també un punt d’enveja. Aqui bé Woody Allen a rodar una pel·lícula i la gent crítica que l’Ajuntament el subvencioni. De que estem parlant un home que bé a fer una pel·lícula aquí, que a més porta el nom de la ciutat i la promociona i saps que les seves pel·lícules es  veuen a tot el món..., doncs moltes gràcies.
Pregunta: -Com ha anat la crítica del teu disc Boomerang?
Resposta: -Molt bé, és un disc molt ben parit, molt ben gravat i amb uns músics amb els que hem portat una relació música amistat molt maca. Si veieu el concert de Luz de Gas, algunes peces ja estan penjades a internet, veureu el treball dels músics que actuen en plena llibertat. Són músics que actuen amb Alejandro Sanz, que estan amb el Serrat, m’imagino que amb ells no tenen la llibertat que els hi donat. Jo no vull músics que acompanyin un cantant, jo vull músics que formin un grup en què m’hi pugui integrar.
Pregunta: -M’ha agradat molt el documental que us ha fet el fill del Guillem Cifré, el Marcel Cifré.
Resposta: -El que passa és que en aquest tema no vaig voler entrar.... no per nostàlgia, sinó perquè em va semblar que era un “revisited”. La idea no m’agradava de quadrar, té un bon ritme perquè el realitzador és bo però jo m’hi vaig negar. Paral·lelament s’estava fent una cosa només amb mi que encara no està acabada. S’han escrit dos o tres llibres sobre Lone Star, dels quals no estic gaire d’acord, doncs la història real la tinc jo, potser algun dia escriuré un llibre, encara que em fa molta mandra. Per això quan em van trucar per participar en aquest documental no vaig voler participar.
Pregunta: -I ja per acabar..., quin disc de la teva història recomanaries, no em diguis un recopilatori dels èxits. 
Resposta: -No et diré un, sinó tres discos que són importants. Viejo Lobo, que ja l’he comentat abans. Adelante, que està fet amb públic en un estudi com si fos una actuació en directe,
perquè Lone Star tenia més trempera en directe que gravant en un estudi. I el tercer és una mica desconegut que es diu Horizonte, és tot un concepte, totes les cançons tenen un concepte que tene un fil conductor, una de les cançons es diu No será, que la censura se’l va carregar tres o quatre vegades, perquè és un a crítica al sistema en el moment en què es deia que s’acabava l’energia i criticava tota la manipulació estatal. Finalment va poder passar la censura i el vam gravar...
Pregunta: -Si t’haguessis d’anar a una illa deserta o se t’hi calés foc al pis i tinguessis que agafar un disc quin agafaries? No em diguis el piano, ja sé que és una putada...
Resposta: -Un disc per escoltar seria un d’Oscar Peterson...
Música de jazz... Quan va sortir el punk, nosaltres havíem sentit Patty Smith, Los Ramones... i no ens va sorprendre. Però quan va sortir la psicodelia d’alguna manera amb el son del Lone Star, és com si hagués estat pre-psicodèlic.  Fins i tot quan diuen que la psicodelia neix amb els Beatles a Revolver i a Sargent Peeper, però era una psicodelia més ligth,en canvi el vostre so era més barroc.
Resposta: Hi ha un tema que es diu Pájaros de fuego que dura 15 minuts crec que està en aquesta línia...


David Castillo i Ferran Aisa (El Punt Avui, 16 de gener de 2015)

Montjuïc / Ferran Aisa

AVUI 5 DE NOVEMBRE A LES 19 H., PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA, "MONTJUÏC, LA MUNTANYA DEL POBLE", A LA BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS (Passeig de Sant Joan, 26, Barcelona)

(coberta llibre Montjuïc)

Lluís Companys - Josep M. Figueres / Ferran Aisa

LLUÍS COMPANYS
De la Revolució social al nacionalisme
Josep M. Figueres
Editorial: Base
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 183
Preu: 18 euros
HISTÒRIA 

(Coberta llibre J.M. Figueres)

LLUÍS COMPANYS, SÍMBOL DE CATALUNYA

FERRAN AISA

L’historiador i professor de periodisme de la UAB Josep M. Figueres ha escrit nombrosos articles i diversos llibres sobre Lluís Companys, el darrer arriba a les llibreries coincidint amb la commemoració del 75è aniversari de l’execució del president de Catalunya, Lluís Companys. Figueres, actualment, prepara l’edició crítica dels tres-cents discursos que pronuncià Companys durant la Guerra Civil espanyola. El llibre que l’editorial Base acaba de publicar, Lluís Companys, de la revolució social al nacionalisme, aporta novetats importants sobre la trajectòria vital de Lluís Companys, des de la seva etapa d’advocat dels anarcosindicalistes catalans fins el seu lliurament a la causa de la Catalunya republicana dels anys de la República i la Guerra Civil. Així a través de les pàgines del llibre, d’una manera cronològica, seguim els seus avatars revolucionaris dels anys vint, la seva relació amb Layret i amb el Noi del Sucre, la seva incursió en el periodisme crític, la fidelitat a la maçoneria, els processos que pateix, el seu catalanisme... L’historiador aporta noves dades de l’etapa de Companys com director del diari madrileny España Nueva, diu Figueres: “Companys féu aquest gest solidari per donar suport a la voluntat comuna de construir un Estat diferent, nou, és a di, regenerat de les corrupcions i amb la llibertat com a marc referencial col•lectiu.” Aquest diari, fundat per el republicà Rodrigo Soriano, era utilitzat per la CNT quan Solidaridad Obrera era suspesa. També Companys s’involucrà en la crítica periodística contra la guerra del Marroc. Josep M. Figueres recull les vegades que Companys visita Sant Cugat, des de 1919 per participar en actes del republicanisme federal fins l’any 1937 en què en qualitat de president de la Generalitat hi acudeix a inaugurar el Camp d’Instrucció Militar de Pins del Vallès. L’autor ens mostra nous aspectes de l’ actuació com a president de la Generalitat durant l’octubre de 1934 i també detalla amb una gran precisió l’engrandiment de la figura de Companys a partir del 19 de juliol de 1936. El camí de l’exili, la detenció i la venjança del franquisme amb el judici sumaríssim, la condemna a mort i l’afusellament als fossars del Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Josep M. Figueres ha efectuat una esplèndida recerca de documents que enriqueixen el llibre, com els Informes de seguiment policial (1920-1924). Els funcionaris de la policia es dedicaven a seguir-lo a ja on fos, a Madrid, sa Sabadell,  i a Barcelona, des de que sortia de casa seva al carrer Sepúlveda, 95, per dirigir-se al seu despatx del carrer Mendizábal, 14, passant pels cafès que freqüentava, les entitats o amb les persones que es relacionava. Dates barcelonines del Companys advocat sindicalista i polític republicà federal. Una obra que ofereix noves notícies sobre un dels personatges històrics del segle XX que ha esdevingut un símbol per Catalunya i pels qui estimen la lliberta.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 1-11-2015)

Ovidi Montllor de Jordi Tormo / Ferran Aisa

OVIDI MONTLLOR
Un obrer de la paraula
Jordi Tormo
Editorial: Sembra Llibres
(Carcaixent, 2015)
Pàgines: 205
Preu: 18 euros
Biografia  Ferran Aisa

OVIDI MONTLLOR: POETA, CANTANT I ACTOR


FERRAN AISA
 

(Coberta llibre J. Tormo)

Jordi Tormo (Alcoi, 1979), doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació local i de llibres de narrativa com Un bes suau i El silenci, enguany ha presentat un esplèndid treball de recerca sobre el seu paisà el poeta, cantant, actor i lluitador cultural Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-Barcelona, 1995). Enguany s’ha commemorat el vintè aniversari del seu traspàs, per tant és un bon motiu per lliurar-se a la lectura d’un dels més admirats cantautors de la Nova Cançó catalana i, a més, artista complert en altres facetes com la interpretació. El llibre ha estat publicat per l’editorial cooperativa i independent de Carcaixent (Ribera Alta-València) Sembra Llibres. Jordi Tormo, amb el seu Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, fa un recorregut per la vida i l’obra del mestre i ens mostra les seves facetes més emotives. L’autor es recolza amb la poesia d’Ovidi per convertir-la en fil conductor i s’empara amb la seva recerca efectuada a l’Arxiu Ovidi Montllor del mas de Sopalmo i amb entrevistes amb familiars i amics de l’artista alcoià com Antoni Miró, Toti Soler, Isabel Clara-Simó, Neus Solsona, etc. El llibre s’acompanya amb diverses fotografies i textos poètics de Montllor. L’experiència de Jordi Tormo sobre aquest singular personatge és important, doncs, entre el 2011 i el 2014, va coordinar els actes a la memòria d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés. El resultat és aquest magnífic treball que abraça els diferents àmbits de l’Ovidi. L’autor, amb entusiasme, recorre els anys d’infància, de joventut i de plenitud de l’artista per recuperar la figura brillant d’un personatge de culte de l’actualitat entre una part de la joventut esquerrana dels països catalans. Ovidi Montllor fou seguint les paraules Salvat-Papasseit, poeta que va cantar en un dels seus més recordats discos, un creador en majúscula: Un obrer de la paraula. Una persona compromesa amb la classe treballadora i en la defensa de les llibertats del poble. Defensor de la llengua i de la cultura del seu país. Com va cantar amb un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català, / Per condició, senyors, sense terres. / Per idees, i senyores, esquerrà.”
L’Ovidi, com a cantant, va convertir la poesia en un arma de transformació social o de conscienciació en els moments difícils del franquisme o de la transició. I ho va fer amb la seva pròpia obra i en la de poetes de l’altura de Salvat-Papasseit, Vicent Estellés, Blai Bonet, Pere Quart o del seu amic Joan Fuster. Ovidi Montllor va representar una de les veus crítiques de la cançó catalana que va ser silenciada els anys vuitanta quan la transició ja havia creat el nou règim “demòcrata” i un nou status quo, que no podia tolerar la contestació rebel ni crítica al sistema. Ovidi Montllor, aleshores, es va centrar en la seva carrera cinematogràfica, teatral i televisiva amb poquíssimes contractacions com a cantant. Jordi Torm ha rescatat també per aquest llibre algunes de les nombroses poesies que va escriure l’Ovidi; i, fins i tot, en un annex inclou el títol de les gairebé quatre-cents poemes que l’alcoià va escriure. Com aquest en què recorda el seu Alcoi des de Barcelona; “Quan? / Barcelona s’em mostra plena i grandiosa des de la balconada. /  Recorde Alcoi, malaltissa enyorança que duc al cor...”


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 11 d'octubre de 2015)

Palabras de barricada / antología poética libertaria

POEMA INCLÓS EN EL LLIBRE "PALABRAS DE BARRICADA, Una recopilación de anarcoversos"
coordinat per Fernando Barbero Carrasco y publicat per Queimada Ediciones, Madrid, 2015.

(Coberta de l'antologia poètica)

LA VERITAT L’AMAGUEN AMB BOIRA


La veritat l’amaguen amb boira. Els matins frescos
repeteixen la inútil cançó que batalla 
per damunt de la vida, campanes al vent,
coloms despistats i la ferma eina que colpeja
l’enclusa. Però a la fi del camí hi ha una llum,
la utopia obre un celobert a la foscor
per on es colen les idees subversives:
Peter Pan, Don Quixot, Robin Hood,
Jim Morrison, Bob Dylan, els Beatles
i Alicia al País de les Meravelles.
A la nostra senalla caben bells pensaments,
gairebé un desig i un sentiment de vida,
llibres per continuar el camí: El proletariat militant,
La conquesta del pa, L’home rebel,els versos de Salvat
i els Vint poemes d’amor i una cançó desesperada
de Neruda. Sense pressa creuem els deserts de la vida,
deixem enrere els laberints absurds,
i sembrem somnis als quatre vents.
Tremolen els ciments de la societat capitalista
al pas vital de l’anarquia,
els animals y els boscos reclamen la terra.
Contra la destrucció del planeta
demanen a crits l’abolició del Capital,
de l’odi i de les fronteres.

Ferran Aisa-Pàmpols

El esperpento de lo cotidiano / Andreu Aisa Vázquez

Primer libro de Andreu Aisa Vázquez

(Coberta llibre A. Aisa)

con ilustraciones de Miguel Noguera
Ediciones Abriendo Brecha
96 pàginas
(Barcelona, 2015)

Un hombre que lleva más de mil días haciendo una cacerolada desde su balcón como medida de protesta, un octogenario que muere víctima del
consumismo navideño, un chico, aburrido de buscar trabajo, que se
dedica a enviar currículums a ofertas de trabajo a las que sabe que no
tiene ninguna posibilidad, una gota de sudor compartida que pasa de
mano en mano durante la cadena humana del 11S por amor a la
pàtria, las aventuras de un "nuevo orden" y uno de los secretos más bien guardados de la humanidad: la solución defintitva a la depresión
post.vacacional...

Estos son algunos de los ingredientes que aderezan los relatos de esta pequeña gamberrada llamada el esperpento de lo cotidiano, en la que la ficción y la realidad se funden para crear espacios sem-imaginarios politizados y embadurnados de sarcasmo e ironía.

Ferrer y Guardia y la Escuela Moderna / Ferran Aisa

FERRER I GUÀRDIA Y LA ESCUELA MODERNA

FERRAN AISA

 

(Francisco Ferrer y Guardia)

Francisco Ferrer y Guardia nació en Alella (Barcelona) el año 1859 en el seno de una familia de campesinos aposentados, católicos y monárquicos. Recibió una educación tradicional, pero en su juventud se rebeló contra el orden establecido y pasó a militar a las filas del republicanismo, haciéndose masón y librepensador. Trabajo de diversos oficios hasta que entró de revisor en la Compañía Ferroviaria Barcelona-Portbou. En los años ochenta del siglo XIX participó en las revueltas republicanas encabezadas por el general Villacampa y el político Ruiz Zorrilla. El fracaso del intento republicano le llevó a su primer exilio a Francia, donde hizo de profesor en el Lycée Condorcet de París y, a la vez, publicó el método de estudio L’Espagnol Practique.
Su paso por Francia es fundamental para el desarrollo de su pensamiento pedagógico que se nutre de las lecturas de Rousseau, Pestalozzi, Bakunin, Robin, Reclus… Ferrer conoció personalmente al geógrafo francés con el que se carteó tratando temas como la enseñanza de la geografía. Estando en París se separó de su mujer Teresa, con la que había tenido tres hijas, Sol, Trini y Paz. Ferrer entonces mantendrá relaciones con la joven maestra Leopoldine Bonnard con la que tendrá un hijo, Riego. También establece amistad con una de sus alumnas, Ernestine Meunié, que en su prematura muerte dejará su herencia a Ferrer para que funde una escuela.
Ferrer, de vuelta a Barcelona, pondrá en práctica el modelo de la Escuela Moderna. Esta escuela recogía las experiencias libertarias sobre la educación, así como el pensamiento de autores como Fourier y Owen, sin olvidarse de la instrucción integral propuesta por la Primera Internacional, el espíritu de las escuelas laicas y la idea pacifista de la escuela Yasnaia Poliana de Tolstoi. El proyecto de Ferrer encontrará promotores dispuestos a financiarlo en los medios librepensadores y libertarios, entre ellos, Cristóbal de Litrán, Odón de Buen, Josep Salas Antón, Anselmo Lorenzo, Cels Gomis, Ignasi Clarià, Leopold Bonafulla, Josep Prat, Jaume Brossa, José Nakens y Eudald Canibell.
La Escuela Moderna fue inaugurada el 8 de octubre de 1901 en la calle Bailén, 70, de Barcelona, entre los colaboradores de Ferrer encontramos a Josep Casasola, Albà Rosell, el Dr. Andrés Martínez Vargas, Mateu Morral, Marià Batllori, Soledad Villafranca, Clementina Jacquinet y Leopoldine Bonnard.
Ferrer y Guardia presenta el programa de la nueva escuela: <<La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y las niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruidas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio. Para ello sustituirá el estudio dogmático por el razonado de las ciencias naturales. Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin que con la totalidad del propio valer individual, no sólo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad. Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa máxima: No hay deberes sin derehos; no hay derechos sin deberes.>>
El proyecto innovador de la Escuela Moderna se fundamentaba en los diez puntos siguientes: 1) Coeducación de sexos. 2) Coeducación de clases sociales. 3) Higiene, tanto de la escuela como del alumno. 4) Contacto habitual con la naturaleza. 5) Educación a través del juego. 6) Practica de trabajos manuales. 7) Laicismo, antiautoritarismo y antimilitarismo. 8) Estudio de las ciencias, la astronomía, la filosofía y la historia. 9) Responsabilidad compartida de alumnos, tutores y maestros. 10) Ni premios, ni castigos.
La Escuela Moderna disponía de un Boletín donde escribías alumnos, maestros i pedagogos. Ferrer también creó una Editorial para publicar cartillas escolares adecuadas a la filosofía de la Escuela Moderna, así como libros de divulgación destinados a todo el público y, sobre todo, a los asistentes de las conferencias dominicales, que se celebraban a las 12 del mediodía para hacer la competencia a la Iglesia.
Las Publicaciones de la Escuela Moderna editan los libros de texto que serán aprovechados para la enseñanza racional de los ateneos obreros y centros racionalistas. Entre las cuidadas ediciones de la Escuela Moderna figuren libros como los 6 volúmenes de El hombre y la tierra de Eliseo Reclus; Origen del cristianismo de Malvert; Aventuras de Nono y Recapitulaciones de pensamientos contra la guerra de Jean Grave; Impresiones y pensamientos de niños ausentes de Carlos Malato; Botequín Escolar del Dr. Martínez Vargas; Sembrando flores de Federico Urales; Edades de la tierra de Odón de Buen; La Gran Revolución de Piotr Kropotkin; En el café de Enrico Malatesta; Creación y Evolución de Herber Spencer; La evolución de los mundos de Nerval; Las ciencias naturales y las ciencias históricas de Renan; etc.
La Escuela Moderna que había nacido con anhelos de libertad y con la pretensión de implantarla desde la infancia, chocó irremediablemente con el status quo vigente y con el poder de la Iglesia que no veía con buenos ojos que la escuela de Ferrer empezase a extenderse fuera de su primitiva aula y se creasen nuevas escuelas tanto en Cataluña como en otras ciudades españolas. Por tanto no es extraño que a la primera de cambio, dígase bomba de Morral contra el rey el día de su boda en Madrid, acabase con la primera detención de Ferrer y el cierre definitiva de la escuela en 1906.
Un año más tarde Ferrer, desde la cárcel Modelo de Madrid, escribía: <<La Escuela Moderna pretende combatir cuantos prejuicios dificulten la emancipación total del individuo, y para ello adopta el racionalismo humanitario, que consiste en inculcar a la infancia el afán de conocer el origen de todas las injusticias sociales para que, con su reconocimiento, pueda luego combatirlas y oponerse a ellas. La enseñanza racionalista y científica de la Escuela Moderna ha de abarcar, como se ve, el estudio de cuanto sea favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad mediante un régimen de paz, amor y bienestar para todos sin distinción de clases ni de sexo.>> Ferrer y Guardia pagaría con su vida la osadía de haber creado una Escuela que contraria a los pilares que sostiene el estado burgués y capitalista. Ferrer, después de los hechos de la Semana Trágica de julio de 1909, fue detenido y convertido en el cabeza de turco del movimiento antimilitar y anticlerical. Juzgado severamente por un tribunal militar será condenado a muerte y ejecutado el 13 de octubre de 1909 en uno de los fosos del Castillo de Montjuïc. Pero su obra pedagógica quedó en pie y en el corazón de los libertarios que, a pesar de los pesares, crearon nueva escuelas tanto en España como en muchos lugares del mundo. Una cancioncilla anónima en catalán de los años treinta recogía el espíritu de Ferrer: <<A la torre de Montjuïc / hi ha una bandera negra / amb unes lletres que diuen: / Visca l’Escola Moderna!>>
 
Ferran Aisa.Pàmpols (Publicado en Dinamita cerebral (Calúmnia Edicions, Mallorca, 2015)