III TROBADA POETES PER LA PAU A L'ESPAI GUINOVART D'AGRAMUNT AMB MOTIU DEL DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT: "ELS LÍMITS DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ" 14 DE NOVEMBRE DE 2009.
 |
| Ferran Aisa llegint poemes a l'Espai Guinovart (Foto Mei Vidal) |
COTLLIURE
A
Guillem Pizarro, fill d’un exiliat català
mort
al camp d’extermini de Gusen.
Tuvo mi corazón encrucijada
Antonio Machado
De Perpinyà estant
camí d’Argelers
encara en el record
de tants refugiats
que van viure plegats
als camps de concentració
de les platges del Rosselló.
Ben a prop de Portbou
queda el poble de Cotlliure
amb el seu port pescador
les seves muralles
el castell dels Templers,
i
l’església, far
d’una antiga
marina.
Les barques reposen
a la riba
on van a jeure les gavines.
Cotlliure, poble blanc,
els seus carrer clars, la riera,
l’antiga pensió de Madame Quintana
i el viarany que s’encamina
cap el vell cementiri.
Cementiri de Cotlliure
on Machado dorm
la pau dels segles
junt a la seva mare, Ana Ruiz,
que encara somia
en arribar a Sevilla,
el xiprer plora la pena
i la mort dels dies.
El silenci és immens
per
damunt de les flors
per
damunt de les pedres
per
damunt dels homes
que revestits
d’enyor
senten en el seu si
la fragilitat del vent
-vent
del nord, vent del sud-.
Vent que trenca la solitud
xiulant a cau d’orella
una melodia republicana
allunyada de les pors miserables
d’aquests temps traïts i folls.
Ara la història
farà homenatge al Poeta.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Publicat a Calidoscopi, Emboscall, Vic, 2005)
OFERIU FLORS ALS REBELS
Oferiu flors als rebels
que
fracassaren...
Bartolomeo Vanzetti
Oferiu flors als rebels que van
fracassar
i retorneu pels camins
que ells van caminar,
segurament descobrireu
les fonts de la vida,
la vida que estimeu, la llibertat
sense crosses,
sempre lluny de les velles pors,
dels terribles odis i de les
inaguantables
mentides.
Quan la lluna blanca fou tan badoca?
Quan fou més net el cant de les
orenetes?
Els dubtes ballaven damunt dels murs glaçats
els capvespres
vermells d’estiu,
les ones llepaven les negres roques
del penya-segat,
els homes i les dones caminaven
sense destí,
i el vent s’enduia la trista llengua
dels humiliats
cap a exilis incerts d’angoixa i
desesperança.
Quan la lluna blanca fou tan badoca?
Quan fou més net el cant de les
orenetes?
Primaveres perdudes de cabells
blancs
joventuts a cavall de la parca
vides trencades, somnis perduts,
banderes esquinçades,
inútils clams,
cançons de guerra
i d’amor.
L’aspra font, gotim a gotim, omplia
la bassa de dubtes,
i els homes a dentegades s’empassaven la dissort,
la maleïda
dissort dels vençuts...
Els ulls de la nit escopien aigua de
roses,
els rellotges esguardaven els núvols
de foc,
els galls de l’alba xisclaven a les
portes de la llibertat,
els rossinyols, des de les branques,
refilaven cançons
i els miserables recollien a palades
el temps perdut.
Quan la lluna blanca fou tan badoca?
Quan fou més net el cant de les
orenetes?
Els amants s’estimaven sota la llum
blanca del matí,
a l’ombra d’un arbre nu com un nadó,
el poeta, des de la seva riquesa,
escrivia versos
d’amor i de ràbia, cérvol ferit,
presoner d’un somni sense destí
en el vell exili dels caminants,
homes vençuts...
Els vianants de la nit retornaven a
fer el camí
a l’espera de les llums del sol,
i refeien la vella esperança dels
caminants
que guardaven l’essència del passat
i obrien un nou solc vers el
futur...
Oferiu flors als rebels que van fracassar,
oferiu flors als rebels
que, des de l’exili, van salvar els
mots,
la dignitat de la vida
i la paraula llibertat.
Oferiu flors als rebels!...
Ferran
Aisa-Pàmpols
(Publicat a Calidoscopi, Emboscal, Vic. 2005)
SABÍEM D’UNA VELLA CANÇÓ
A Juan Jiménez
Arenas, Isidor Casals
Camprubí, i
Fernando “Lope” Massaguer,
que van viure
i morir a l’exili.
Entre tants crits estranys, que la teva veu
pura
ens
parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que
creure i esperar la nova arquitectura
amb
què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Màrius Torres
Sabíem d’una
vella i noble cançó
que anava, de boca en boca, pels
antics ports,
clamàvem mil veus contra miserables
pors,
teníem una rica i entranyable
il·lusió.
Sabíem d’una vella i noble cançó,
que anhelàvem amb força de tot cor
i
renaixíem amb fe sobre els morts
amb renovada
tendresa, ràbia i passió.
I cantàvem poetes maleïts, oblidats,
sabíem de noves
esperances, sabíem
que la nova llum brollava d’enyors durs,
del silenci amarg de la vida. Sabíem
que els dies es feien de records
futurs,
vivíem a l’exili però existíem.
Ferran
Aisa-Pàmpols
(Inèdit)
No hay comentarios:
Publicar un comentario